Just Deploy It!

Blog

  • “Parlem de drets humans però l’única mesura que garanteix llibertat, justícia i dignitat és la renda bàsica universal”

    L’economista Daniel Raventós i la politòloga i antropòloga Julie Wark són els coautors del llibre ‘Contra la caritat’ (Arcàdia i Icària, 2019). Es tracta d’un estudi sobre els paranys de la caritat i la filantropia i proposen la renda bàsica universal (i incondicional) com a proposta mínima i “absolutament necessària” per a poder conquerir llibertats, drets humans i salut.

    Des d’una concepció republicana de la ‘llibertat’, asseguren que els drets no poden ser si no es tenen les condicions materials cobertes i garantides. Per tant, proposn una redistribució fiscal que permeti que tothom tingui la seva supervivència garantida, per no haver de dependre de feines miserables per sufragar condicions de vida, a la seva vegada, també miserables.

    Per què esteu en contra de la caritat?

    Julie Wark (JW): Per respondre a aquesta pregunta, començaria parlant dels 26 bilionaris que controlen la riquesa del món i que no paguen els impostos que, creiem, els correspondria. Això es tradueix en menys serveis públics i, per tant, en molta gent que mor abans de temps. Fins i tot a ciutats com Barcelona hi ha una diferència abismal entre rics i pobres i les taxes de mortalitat.

    La caritat funciona com una manera de tapar la manca i pèrdua de serveis públics. Els rics fan la seva, participen del poder i fan política unilateralment, però ho tapen amb la caritat. I la relació que s’estableix a través de la caritat és molt desigual: hi ha una persona que dóna, però dóna el que vol donar, quan vol donar i on vol donar. I la persona que rep, no decideix res. És una relació terrible de poder i humiliació per a la persona que necessita rebre.

    Podríem considerar que la caritat és una manera de blanquejar el capitalisme? De passar funcions, que haurien de ser públiques, a persones particulars?
    JW: Aquest és un altre tema. Sobretot si parlem de filantropia, on es donen moltes concessions d’impostos. Però la caritat també genera un caldo de cultiu ideal per a la corrupció, sobretot en àmbit humanitari. Als indrets amb les pitjors condicions del món, com a Haití, després del terratrèmol del 2010, la corrupció és galopant.

    Quan dieu, ‘enlloc de caritat, justícia’, proposeu com a alternativa la renda bàsica universal

    Daniel Raventós (DR): La renda bàsica universal és una assignació monetària pública per a tota la població. Aquesta és la gran diferència amb tots els subsidis que coneixem, que estan subjectes sempre a algun tipus de condicionalitat. Ja sigui l’atur, el risc d’exclusió, la viduïtat… Però la renda bàsica universal és per a tothom, sense excepcions. Va ser el gran revolucionari Thomas Paine, qui va posar les bases de la renda bàsica, deixant clar que no era caritat, sinó justícia.

    D’aconseguir-se, atribuiríem drets a la vida, i no a la feina o a les condicions

    DR: Partim d’aquesta base, sí. Prenem la filosofia republicana i la seva concepció de llibertat, segons la qual no pots ser lliure si no tens les condicions materials d’existència garantides. Aleshores, fixem-nos en la diferència entre la caritat, una relació entre desiguals, i la renda bàsica, que és un dret de ciutadania.

    Molts dirien que si donem diners pel simple fet de viure, ningú no treballarà

    JW: És el tòpic de sempre, però no és veritat. En Daniel i el seu equip han fet estudis sobre això i determinen que vora el 70% de persones treballarien igual si rebessin la renda bàsica. Però això ens planteja un debat interessant, que és el del treball de cures. Amb una renda bàsica, la feina de casa, de cures, per fi estaria reconeguda coma feina. És, políticament, molt important.

    DR: Si alguna cosa constaten els experiments pilots que s’estan fent arreu del món, justament és que la gent no deixa de treballar. Aquesta és la gran preocupació de molta gent quan es parla sobre que els pobres rebran una assignació. Però pensem-hi: a ningú no li preocupa què faran els rics.

    JW: Al contrari del que es pensa, la renda bàsica dóna a la gent la possibilitat de ser ciutadans i formar part de la ciutadans. Normalment, quan no tens feina, no pots pagar el lloguer, estàs deprimit, a casa. Però una assignació dóna la tranquil·litat per poder buscar feina, ser més socials. I és que els humans, normalment, necessitem treballar.

    Potser, fins i tot, si no has de treballar per sobreviure, podries tenir una feina més creativa, aprofitant el temps per a dedicar-lo a tasques més útils

    DR: Efectivament. Una de les coses que constata l’experiment fet a Namíbia és que quan la gent no té l’angoixa permanent de trobar una feina, que a més normalment serà de merda, allibera un esperit de tranquil·litat que els permet fer activitats que abans no podien fer. No les podien fer perquè es passaven el dia buscant feina o bé, estaven 12 hores diàries en treballs miserables. Tots els experiments coincideixen en que la salut mental incrementa de forma impressionant.

    ESCOLTA L’ENTREVISTA SENCERA A RÀDIO TERRA

    Parles d’experiments. Tots els assajos que s’han fet són mers experiments o hi ha algun indret en que s’apliqui plenament la renda bàsica?

    DR: L’únic lloc del món que porta més de 30 anys, no amb un experiment, sinó amb una realitat que s’assembla molt a la renda bàsica, és Alaska. Però amb una gran diferència: nosaltres proposem que s’assoleixi mitjançant una gran reforma fiscal que redistribueixi la riquesa, de tal manera que, encara que tothom rebi la renda, els rics no hi guanyin, sinó que hi perdin. En canvi, a Alaska, ho fan mitjançant una fundació privada. Tots els beneficis que rep al cap de l’any es reparteixen entre tota la població i solen rondar els 2.500 dòlars anuals. Amb això, han aconseguit ser l’estat d’EEUU més igualitari.

    La renda bàsica que proposeu vosaltres sí que garanteix viure: cobreix les necessitats, ni que sigui les més bàsiques

    DR: Bé, nosaltres no parlem de necessitats bàsiques, sinó d’existència material garantida. És un concepte republicà. Per concretar-ho en una quantitat econòmica per a les nostres societats monetaritzades, usem l’indicador del llindar de la pobresa. Es tracta d’un indicador oficial, molt difícil de manipular, perquè depèn del PIB. En el cas de Catalunya, parlaríem d’una quantitat que actualment oscil·laria entre els 700 i els 750€ mensuals per a totes les persones adultes i una quantitat inferior per als menors d’edat. Normalment es tracta del 60% de la renda mitjana.

    L’altre gran qüestionament que planeja sobre la renda bàsica és que no seria possible perquè deixaria les arques públiques sense diners. Aquest és un altre tòpic? Defenseu que és finançable

    DR: No només això, sinó que dediquem una part important del llibre a mostrar, amb números, com és possible donar una renda bàsica igual al llindar de pobresa a tota la població, mitjançant una reforma fiscal. I ho fem sense tocar ni un duro dels diners que ja estan pressupostats i, inclús, sense tocar el que està destinat a la Casa Reial i l’Exèrcit, quantitats que podrien perfectament ser retallades per higiene pública. És més, tampoc no tenim en compte l’increïble frau i evasió fiscal que amaga l’IRPF.

    Si prenguéssim tots aquests diners, finançar la renda bàsica seria encara més fàcil. I si el regne d’Espanya tingués el mateix frau fiscal que la mitjana de la UE -no diem ni tan sols que desaparegui- finançar la renda bàsica seria cosa de nens petits.

    La segona part del llibre es diu ‘Solució parcial’. Per què no és una solució total?

    DR: Perquè seria part d’una solució que constaria de moltes mesures. La renda bàsica no acabaria amb la discriminació ancestral de les dones. Tampoc amb el control de les multinacionals ni regularia la política monetària. La renda bàsica seria una política econòmica que no podria resoldre un munt de problemes pels quals no està dissenyada.

    És solució parcial perquè toca només coses concretes o també perquè en el fons no ens fa canviar de sistema?

    DR: Per suposat. És una mesura que milloraria la societat si es fes mitjançant una reforma fiscal, perquè d’altra manera no ajudaria a combatre la desigualtat. Amb una renda garantida passaríem de tenir un dels pitjors índex de desigualtat de la UE a un dels millors, al nivell de Dinamarca, Suècia o Finlàndia. Però, efectivament, no acabaríem amb el capitalisme. Per fer-ho necessitem moltes coses i la renda garantida seria només una mesura de resistència.

    JW: Però ajudaria a aplanar el camí, perquè seria l’única mesura que seria universal. I la universalitat comença amb la concepció d’igualtat i justícia.

    Ens igualaria a totes les persones de la societat

    DR: La concepció de llibertat que s’ha imposat és la del liberalisme; una concepció que no només parla de llibertat sinó de la propietat, exclusiva i excloent, que ha aconseguit separar la llibertat de les condicions materials d’existència: és igual on visquis, el que sigui de la teva vida, tens formalment reconegudes una sèrie de llibertats. Aquest ha estat l’èxit històric del liberalisme, ja que fins fa poc, la teoria republicana deia que no podies ser lliure si no tenies les garanties materials garantides. I per això només podien ser lliures els rics i la resta feia el que volgués l’amo, que és qui mana en les condicions d’existència.

    JW: És el mateix que quan parlem de drets humans. Són només paper mullat: tothom en parla, inclús les persones de dretes, però si volem tenir drets humans de veritat, hem de pensar en garantir tres coses: la llibertat, la justícia i la dignitat. I l’única mesura al món que té la universalitat per garantir aquests tres grans reptes és la renda bàsica.

    Què ens cal per aplicar-la?

    JW: Voluntat.

    DR: Que la població vulgui. Però per a mi es molt esperançador que la gent, com més coneix la proposta, més partidària n’és. Si no coneixes els detalls, és fàcil fer demagògia: que si no es pot finançar, que si la gent no treballarà, mantindrem els ganduls, els migrants vindran i les dones tornaran a les llars. Però les objeccions o suposades objeccions demagògiques són molt fàcils de vèncer.

    JW: Per parlar d’aquest tema ens cal, primer, ètica. Preocupar-nos pel fet que molta gent no tingui per menjar o que estiguin tancats a camps de refugiats. Per poder parlar de la renda garantida, primer cal una educació per valorar-la i preocupar-nos per nosaltres, els éssers humans, com si fóssim tots de la mateixa família.

  • Un estudi conclou de nou que la desocupació de llarga durada afecta la salut mental dels treballadors

    La desocupació de llarga durada afecta la salut mental dels treballadors. Aquesta és la conclusió principal de l’estudi Estar a l’atur perjudica la salut mental?, publicat per l’Observatori Social de la Caixa” i elaborat per Lidia Farré, professora de la Universitat de Barcelona i investigadora associada de l’IAE-CSIC, MOVE i IZA; Francesco Fasani, de la Queen Mary University of London, IZA i CEPR, i Hannes Mueller, investigador científic de l’IAE-CSIC i professor de la Barcelona GSE i MOVE.

    L’informe creua dades de l’Enquesta de Població Activa i de l’Enquesta Nacional de Salut del 2006 i el 2011. Els autors han analitzat amb aquestes dades com el col·lapse del sector de la construcció en l’última crisi econòmica va afectar l’empitjorament de la salut mental dels treballadors.

    Entre el 2006 i el 2011, cada vegada que la taxa de desocupació augmentava 10 punts percentuals, els desordres mentals relatats pels treballadors expulsats del sector creixien al voltant de 3 punts percentuals. Concretament, la desocupació en el sector de la construcció va passar del 6 al 24 %, i, en el mateix període, el percentatge estimat de treballadors empleats anteriorment en la construcció que van declarar haver tingut problemes mentals va augmentar gairebé 6 punts percentuals.

    Els símptomes més freqüents entre les persones afectades són estrès, incapacitat per concentrar-se i reaccionar davant les adversitats, i sensació d’inutilitat. Aquests problemes no els manifesten únicament els treballadors de la construcció, sinó també el conjunt de desocupats, els quals declaren més problemes mentals que els empleats.


    L’estudi assenyala també que la clau de la gran afectació de l’atur en la salut mental dels treballadors seria la llarga durada. El 2006, només el 2 % de la població activa havia estat a l’atur més de dos anys. El 2011, aquest grup s’havia gairebé quadruplicat fins a arribar pràcticament al 8 %. Aquest fet va afectar especialment el sector de la construcció, en el qual la incidència de l’atur de llarga durada es va multiplicar per 18: de registrar el 0,1 % de la població activa el 2006, va passar a gairebé l’1,8 % el 2011.

    Els autors consideren que la crisi de la construcció ofereix una oportunitat única per identificar els efectes de l’atur de llarga durada en la salut mental, ja que els treballadors afectats es van veure obligats a apuntar-se a l’atur independentment del seu estat de salut mental previ. En el sector de la construcció, recuperar la feina era molt complicat, ja que no havia tancat una empresa, sinó pràcticament un sector sencer, cosa que va propiciar el sorgiment i la consolidació dels problemes mentals.

    Els treballadors d’aquest sector s’han vist atrapats, segons l’estudi, en un cercle viciós entre la inadequació de les seves capacitats a allò que requereix el mercat laboral i els problemes mentals sobrevinguts que els impedeixen afrontar aquesta situació.

    Els autors conclouen que els problemes mentals provocats per la desocupació de llarga durada podrien arribar a alentir la recuperació econòmica del país si una part important de la població experimenta aquesta situació

  • Sanidad estudia com adaptar la Llei Antitabac per a incloure el cigarret electrònic

    El Ministerio de Sanidad ha llançat aquest mes una campanya per a alertar dels riscos de «totes les formes de fumar». És a dir: transmetre la idea que el cigarret clàssic combustible, l’electrònic, la cisa o el d’embolicar constitueixen tots un risc per a la salut, no hi ha opció sana. Ho fan, informen, sobretot alertats per una dada: el 2015 eren un de cada cinc adolescents els que havien provat el cigarret electrònic o vapejador; el 2018, segons l’avanç de l’Enquesta sobre ús de drogues en Ensenyaments Secundaris a Espanya (ESTUDES) ja eren un de cada dos. El negoci està en auge i les previsions de la patronal diuen que mourà més de 90 milions a Espanya al tancament de l’any, i un 69,8% dels usuaris han substituït el que ara hi ha qui anomena «cigarret analògic» per ells.

    Els cigarrets electrònics, que contenen una solució líquida que, a Espanya i segons la directiva europea, porta entre 0 i 20 mil·ligrams per mil·lilitre de nicotina, van estar en uns llimbs legals total fins a l’any 2014. No estan inclosos en la Llei Antitabac de 2010, ja que aquesta es refereix a «productes del tabac i els seus derivats», i aquests no contenen tabac, ni emeten fum. En aquest any 2014, una reforma de la Llei del Consumidor sí que va prohibir el seu ús en centres pertanyents a l’administració pública –edificis públics, col·legis, hospitals–, mitjans de transport i parcs infantils, i la seva venda a menors. El 2017, un decret llei també va acabar amb la seva publicitat. No obstant això, es poden continuar usant en bars, restaurants i centres de treball, i les marques han buscat escletxes legals per a anunciar-se.

    Sanitat ha informat que vol endurir la Llei per a ampliar-la i «adaptar-la» a totes aquestes noves formes de consum, però reconeixen que encara no saben si passaria per una modificació de l’actual legislació o una nova, i tot segueix en fase d’estudi. El president del Comitè Nacional de Prevenció del Tabaquisme, Andrés Zamorano, advoca pel més radical: «Equiparar a l’alça tots els productes tabac i els seus derivats, fins i tot encara que no portin nicotina». Així ho recullen a més en el seu document referencial, la seva Declaració per Madrid de 2018. «És absurd que la policia actualment pugui entrar en un establiment i veure a algú amb un cigarret ‘analògic’, un altre un IQOOS –dispositiu electrònic que sí que conté tabac escalfat– i un eCig i multar per uns i no per uns altres. És absurd perquè tot és fumar», al·lega.

    Com a resposta a la campanya de Sanitat, la Unión de Promotores y Empresarios del Vapeo (UPEV) va emetre un comunicat demanant «evitar la confusió i l’alarmisme». La patronal creu que «la intenció de Sanitat és bona, però s’equivoca en la forma, perquè llançar una campanya de conscienciació tractant a tots els productes de la mateixa manera genera confusió i alarma i no sembla la forma més efectiva d’aconseguir els seus objectius». S’emparen sobretot que compten amb «un codi d’autoregulació en el qual es pretén allunyar als menors del cigarret electrònic» i a l’»estricta vigilància i legislació».

    «Per un món sense fums»

    Zamorano insisteix per la seva part que se’n digui fumar i no vapejar «ja que ells mateixos, Philip Morris, s’han apropiat d’un lema de salut pública, ‘per un món sense fum’. Ara hem de canviar-ho a ‘un futur sense fumar». «El Ministerio fa molt bé a equiparar-los com a nocius», afegeix, «perquè a més la percepció de risc del cigarret electrònic és la més baixa entre els estudiants, no pensen que sigui una cosa perjudicial. En general, cal desnormalitzar el fet de fumar, sigui com sigui. Fumar no és el normal, fuma una de cada quatre persones i el 70% de fumadors volen deixar-ho. Abans que buscar altres formes, cal facilitar accés a tractaments, formar als professionals i finançar campanyes».

    En un document datat a juliol de 2019, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) especificava que aquests nous dispositius «generen aerosols que contenen nicotina i altres substàncies tòxiques en escalfar el tabac o activar un dispositiu que el conté». «Encara que es presenten com a productes que redueixen els riscos, no hi ha proves que els Productes de Tabac Escalfats siguin menys nocius que els productes de tabac convencionals. Contenen substàncies que no es troben en el fum dels cigarrets i poden afectar la salut», afegeixen. El que generen, cal recordar, no és vapor com pot assenyalar el seu nom «sinó un aerosol que és inhalat per l’usuari».

    L’OMS indica que aquests cigarrets «inclouen més de 20 substàncies perjudicials o potencialment nocives en quantitats significativament superiors al fum dels cigarrets convencionals» i el qualifiquen de «perill per a la salut pública». Sobre el seu efecte en fumadors passius, indiquen que «és necessari realitzar estudis» perquè encara no hi ha suficients. El líquid que s’insereix en l’aparell també conté propilenglicol (generalment al voltant del 70%) i glicerina vegetal. Als EUA, on la llei permet una concentració de nicotina de fins a 59 mil·ligrams per mil·lilitre, recentment centenars de persones han estat ingressades per malalties relacionades amb el ‘vapeig’ però del que no s’acaba de trobar l’origen.

    «És porta d’entrada, no de sortida»

    El Doctor Esteve Fernández, director d’Epidemiologia i Prevenció del Càncer de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), recorda que «el que produeix addicció és la nicotina». Ho explica: «Els vapejadors, al no combustionar, generen menys substàncies tòxiques, sí. Però des de la indústria del vapeig s’ha llançat la xifra del 95%, i no ens la creiem. Com més estudis hi ha, més substàncies es troben. A més, ens agrada una analogia: si et tires des d’una planta 25 tens un risc molt elevat de morir. Si et tires des d’una cinquena, no tantes, però també moltes possibilitats. Però aquest 95% continua surant en l’ambient».

    Per a ell el més greu és que, tant el ‘eCig’ com altres dispositius de tabac escalfat –com l’IQOOS– «s’estan intentant comercialitzar com a porta de sortida al tabac per no emetre fum, quan són una porta d’entrada. Especialment en el cas dels joves». El mateix Ministerio de Sanidad concloïa en un informe de 2014 que «la seguretat i eficàcia dels cigarrets electrònics com a ajuda per a deixar de fumar no han estat demostrades». Als EUA ja es parla d’»epidèmia» entre els estudiants d’institut, per la qual cosa en alguns llocs com San Francisco ja s’ha prohibit la seva venda. A Espanya encara els experts no parlen en aquests termes, però l’augment del qual parlava el Ministeri entre els adolescents sí que li sembla a Esteve «espantós i preocupant. És un moment clau i provant això, acabaran addictes o ficant-se en el tabac».

    Fernández és partidari que la llei «es modifiqui directament i així s’adapti a aquesta nova realitat». Canviaria més coses que ja estan aplicades en altres països: concretar el perímetre al voltant del qual no es pot fumar en un centre públic, prohibicions en camps esportius, llevar les excepcions de les terrasses sobre ventilació o afegir les parades d’autobús. També, tant ell com el Comitè Antitabac criden a igualar a l’alça tots els impostos, també del tabac d’embolicar, «que molts fumadors acaben triant pel preu i pensant que fumen menys, però està demostrat que consumeixen les mateixes substàncies cancerígenes». El Ministeri de Sanitat va afirmar que està estudiant totes aquestes opcions també i s’han remenat en el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, encara que aquesta última, l’augment fiscal, depèn d’Hisenda.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Un de cada dos adolescents ha provat el cigarret electrònic, més del doble que fa tres anys

    Un de cada dos estudiants de 14 i 18 anys ha provat alguna vegada el cigarret electrònic, segons l’última enquesta ESTUDES del Ministerio de Sanidad, que constata l’augment del consum, ja que el 2016 un de cada cinc d’aquests menors assegurava haver usat aquests dispositius.

    Es tracta encara de dades provisionals, ja que l’estudi complet es presentarà previsiblement al novembre. Els ha donat a conèixer aquest dimecres per la delegada del Govern per al Pla Nacional sobre Drogues, Lliri blanc Martí, durant la presentació de la campanya institucional del Ministeri de Sanitat contra el tabac, dirigida especialment als més joves i centrada en les noves formes de consum i que porta per lema ‘El tabac lliga i et mata’.

    La ministra de Sanidad, María Luisa Carcedo, ha insistit que les noves formes de fumar com el tabac d’embolicar, les pipes d’aigua, el cigarret electrònic, el tabac sense combustió o el vapeig creen també addicció i són perjudicials per a la salut. A més, la utilització d’aquests nous productes és la porta d’entrada al consum de tabac tradicional. De fet, l’última enquesta ESTUDES, de 2016, assenyalava que el 78% dels estudiants que usaven cigarret electrònic declarava haver fumat tabac.

    A més, és un factor de risc per al consum d’altres drogues: la mateixa enquesta constatava que el 98% dels xavals que usaven cigarret electrònic havien consumit alguna substància psicoactiva (alcohol, tabac o hipnosedants) i el 66%, alguna droga il·legal. Aquest percentatge descendeix fins al 77% i el 23%, respectivament, entre els qui no han provat mai aquests dispositius.

    «Des del Ministerio no volem que els joves tinguin cap dubte que totes les formes de fumar generen dependència i són perjudicials per a la salut», ha subratllat Carcedo, qui ha agregat que «és la nostra responsabilitat advertir-los d’això». Ha dit Carcedo que vol traslladar als menors un missatge senzill, que plasmi que «fumar no et surt a compte», segons el llenguatge que ells usen. El tabaquisme provoca 50.000 defuncions «prematures» cada any a Espanya, primera causa de mort. També altres 1.000 defuncions per consum passiu, han exposat.

    La ministra ha recordat que se’ns va transmetre que fumar era modern i suggeridor «i vam tardar dècades a esborrar aquesta percepció». Ara, la publicitat se centra en els nous productes fent creure als joves que usar-los és sexy, modern o té estil «per a endinsar-los en una addicció que lliga a les persones per al futur».

    També és «significatiu» el fet que el cigarret electrònic té la percepció de risc més baixa entre totes les drogues i substàncies. Només el 34% dels estudiants pensa que el seu consum pot causar bastants o molts problemes de salut, ha posat en relleu Martí.

    Les noves formes de fumar afegeixen riscos

    Per part seva, la directora general de Salut Pública, Pilar Aparicio, ha advertit que les noves formes de fumar «vénen a afegir altres riscos», encara que es venen «com a formes que tenen menys risc per a la salut». «No deixen de ser dispositius que produeixen la inhalació de determinats productes a uns pulmons fets per a respirar un aire net i sa i són tan variats en funció de la càrrega de nicotina però també d’altres substàncies nocives per a la salut», ha dit.

    Encara que són productes nous, «a curt termini ja s’ha demostrat com després de cinc minuts d’utilització augmenta la resistència de la via aèria i disminueix la facció exhalada d’òxid nítric, similar al que es produeix amb l’acció del fum del tabac». A llarg termini, «és molt possible que els cigarrets electrònics puguin produir canvis permanents en la funció pulmonar com ha ocorregut en el cas del tabac», ha apuntat.

    La ministra s’ha mostrat a favor d’adaptar la legislació actual per a regular l’ús d’aquests nous productes «i que vagin apareixent», tenint en compte no només els danys que causen en els que els utilitzen sinó en qui està al voltant. Aparicio ha precisat que caldrà regular la publicitat, la venda i el consum de les noves formes de fumar i ha assegurat que s’estan estudiant moltes mesures per a fer front al consum de tabac, entre elles, la d’augmentar el preu del d’embolicar.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Veritats en xarxa

    Si els científics són realment els experts amb major credibilitat, això significaria que la veritat científica cotitza més alt que altres tipus de debò. Però a ningú se li escapa que aquesta superior credibilitat se circumscriu a aquells àmbits en els quals la ciència té una cosa important a dir, ja sigui la pràctica mèdica o la predicció del clima. Quan parlem de futbol, de política, de gustos o del bo i el dolent, un científic és un més en la conversa, per més que aporti els seus apunts escèptics i empírics. Establir la veritat empírica, aquella que es basa en proves verificables, és l’objectiu de la ciència moderna, probablement la major empresa humana mai organitzada darrere de la veritat (amb l’excepció de la religió). Però aquesta empresa se circumscriu als dominis dels fets comprovables amb el mètode científic; i té, a més, altres limitacions, entre elles les d’estar sotmesa, com qualsevol activitat humana, a les ingerències del poder i l’elaboració d’un producte de baixa qualitat.

    Alguns dels passos en fals de la ciència, com, per exemple, la demonització del greix dietètic a l’una que la indulgència amb el sucre, perpetrada per la ciència mèdica en l’últim mig segle i només recentment revelada, ha estat més una conseqüència de la ingerència de certs poders econòmics que de la natural evolució del coneixement científic. En aquest cas, com en uns altres en els quals medien conflictes d’interessos, la veritat «poderosa» ha impedit que aflori la veritat científica. Molt sovint són les condicions que afavoreixen la producció d’una ciència de baixa qualitat (entre elles, el famós publicar o morir que atabala a tants científics) el que obstaculitza i desvirtua la veritat basada en proves. Encara que la ciència té una notable capacitat d’autocorregir-se i d’aflorar la seva veritat provisional, aquests passos en fals minven la seva credibilitat i poden donar ales a altres suposades veritats, sobretot en aquests temps de relativisme i post-veritat.

    Encara que no existeix una taxonomia canònica, és clar que ens manegem amb diferents espècies de debò que competeixen entre si i fins a cert punt completen les seves respectives llacunes. Així, la veritat revelada o religiosa, que ha regnat a pler durant la major part de la història humana, és una espècie especialment singular, i el reconeixement d’aquesta singularitat bastaria perquè no competís amb les veritats laiques. La veritat raonada, que va entronitzar Descartes i es basa en la raó pura i la deducció, ha mostrat que el seu regne és el dels conceptes, el de la lògica i la matemàtica, però no és aplicable a les impures coses reals. Per part seva, la veritat moral opera sobre els valors, un àmbit estretament vinculat als sentiments i l’empatia, encara que també es va actualitzant amb el coneixement empíric dels fets. Però hi ha més: el filòsof britànic Julian Baggini, en la seva Breu història de la veritat, identifica fins a una desena de tipus habituals, cadascun amb la seva història, el seu camp d’aplicació i les seves limitacions.

    El llibre de Baggini mostra que la veritat és complexa i multiforme, però no una cosa abstracta ni en decadència. Unes veritats es recolzen en unes altres formant xarxes de creences o certeses, que ens resulten de gran ajuda per a interpretar el món i funcionar en el dia a dia. La ciència, amb el seu prestigiós sistema o xarxa de veritats no pot oferir certeses ni respostes per a tot, ni de bon tros. No obstant això, ens ensenya que per a no equivocar-nos en buscar la veritat dels fets és important tenir una actitud crítica, des-prejutjada i escèptica. I mostra també que, encara que la veritat és una empresa col·lectiva, hem de pensar per nosaltres mateixos.

  • «El coneixement ha de ser un bé públic i no una qüestió de diners o de poder»

    L’octubre de 1941 va ser concebut per uns pares optimistes, segons assegura aquest biofísic en el seu peculiar currículum de professor emèrit de la Universitat de Lausana. La segona anotació d’aquest document diu «Ja no li temo a la foscor perquè el sol surt cada dia. Va ser Copèrnic qui ho va descobrir» (1946).

    A part de curiositats, el currículum de Jacques Dubochet també recull –és clar– el seu assoliment més destacat, però sempre amb el seu característic sentit de l’humor. L’anotació és d’octubre de 2017: «Ai! Un premi Nobel». El científic va rebre el guardó, juntament amb Joachim Frank i Richard Henderson per contribuir al desenvolupament de la criomicroscopia electrònica, una tècnica que permet veure en tres dimensions les molècules de la vida. L’alta resolució de les imatges promet el disseny de nous fàrmacs per a combatre, per exemple, infeccions.

    El mes de juliol passat va participar en l’XI Congrés Mundial de Periodisme Científic, a Lausana, en una sessió sobre ciència i política. Dubochet, a més de reconegut científic, és membre del Partit Socialista suís. Als seus gairebé 77 anys, segueix en plena forma. Apareix amb una samarreta de Costa Rica, pantalons curts i sandàlies de senderisme. Després de cada pregunta deixa un silenci per a pensar bé la seva resposta, mentre mira fixament als ulls de l’interlocutor. Pronuncia les frases de forma enèrgica i segura.

    Quin hauria de ser la relació entre científics i periodistes?

    Els científics i els periodistes haurien de col·laborar per a donar a conèixer fets. Els fets existeixen, a pesar que molta gent cregui que no. Aquesta és la nostra professió i la raó de ser de la col·laboració entre científics i periodistes: mostrar que els fets existeixen i identificar quins són. Ara bé, els científics són molt diferents dels periodistes. M’agrada molt la frase que diu que els periodistes són els últims fact checkers [verificadors de dades]. No sé si realment és així, però ho hauria de ser.

    Creu que a vegades els científics no se senten còmodes amb aquest rol del periodisme, perquè ens veuen més com ‘cheerleaders’ de la ciència?

    El científic no és l’últim fact checker. Almenys, no en la seva disciplina. El meu treball com a científic és falsejar i posar tot el meu esforç en la possible falsedat d’una teoria, que intento refutar per tots els mitjans. Si després d’anys i anys d’esforç no puc demostrar que sigui falsa, llavors m’atreviré a dir que potser és correcta. Ara la ciència ja no funciona així. Si tinc una teoria lluitaré fins a demostrar que és correcta, així que estaré terriblement esbiaixat per a demostrar que tinc raó i que la resta de teories són incorrectes. Mentre que al periodista li és igual, no li importa si una teoria està bé o malament perquè no té cap, o no hauria de tenir-la.

    No obstant això, quan un científic parla d’un altre tema que no és el seu és diferent perquè no ha de demostrar res. Jo puc parlar sobre canvi climàtic i tenir un cert avantatge, ja que estic acostumat a confrontar-me amb els fets. La ciència és un exercici de confrontació. Però els periodistes també estan en una bona posició, o haurien d’estar-ho. Un periodista ha de tenir bona memòria, un sistema per a manejar molta informació, classificar-la, tenir-la a mà… Jo tinc una ment desordenada i no se’m dóna molt bé buscar en internet. Sóc molt clàssic, la meva font d’informació són les principals revistes científiques.

    Considera que el periodisme està fent el seu treball?

    Els periodistes científics teniu un nínxol del qual no podeu ser eliminats. Ara bé, el nínxol està ben ocupat? Aquest és un problema de la vostra professió. Aquí jo no us puc ajudar. També és difícil ser científic, tenim molts problemes. La reproductibilitat, sense anar més lluny. Hauríem d’intentar fer-ho millor. Hauríeu d’intentar fer-ho millor.

    Vostè que també ha estat prop de la política, creu que també hi ha una crisi d’evidència en els governs i parlaments?

    Clar, per descomptat [esbufega]. Fa uns dies, el secretari d’Estat dels Estats Units va dir que el desglaç de l’Àrtic era una oportunitat per a crear noves rutes comercials. Què fem amb això? És una de les persones més poderoses del món! La ciència i els fets estan en perill. Per sort, al meu país el panorama és una mica millor. A Suïssa tenim una minoria que pensa que el canvi climàtic és escombraries, però és una minoria relativament petita. De moment no tinc por d’expressar les meves opinions. Però hi ha un munt de països amb situacions molt preocupants.

    Em crida l’atenció que digui «de moment». Som conscients de la nostra vulnerabilitat?

    Aquesta és una gran qüestió, molt profunda. Durant molt de temps vaig creure que els fets tenien la partida guanyada que no hi havia res més poderós que els fets. Encara ho penso, però podrien succeir coses terribles. Potser estem perdent la nostra civilització, perquè ja no acceptem més els fets. Després veus a gent com Greta Thunberg que es rebel·la per un món millor. Hauríem d’aprendre dels fets i actuar com si fossin certs. Al meu país la majoria pensa que el canvi climàtic és una catàstrofe i va acabar amb el món, però després mengem carn al ritme de sempre i conduïm cotxes cada vegada més grans.

    Com influeix la política en la recerca?

    Això és alguna cosa sobre el que penso sovint [sospira]. M’agrada molt la Fundació Nacional de Ciència del meu país. Té un bon pressupost, però en quins projectes hauria d’invertir? La idea és donar diners a la millor ciència. Però, quina és la millor? La meva opinió és que s’han de gastar fons públics tant en ciència bàsica com aplicada, si no el mercat decidirà on posar els diners. Ho repeteixo des que em van donar el Nobel. El coneixement ha de ser un bé públic i no una qüestió de diners o de poder. I això és difícil.

    Tan difícil com les reticències que suscita que tota la recerca finançada amb fons europeus haurà de publicar-se en accés obert?

    A mi això em sembla meravellós, però no és fàcil. No entenc per què punts científics no estan convençuts que aquest sigui el camí. Entenc que l’Associació Estatunidenca per a l’Avanç de la Ciència, que publica la revista Science i treu diners de les subscripcions, estigui en contra de l’accés obert. Però la societat pot trobar altres maneres de donar suport a la recerca.

    En la sessió algú plantejava si el científic que s’involucra en política veu afeblida la seva posició científica en estar esbiaixat per una ideologia. Què pensa?

    No ho crec. Ningú dirà que la ciència d’un investigador sigui dolenta perquè està involucrat en política. Per exemple, no crec que se subestimi el treball científic d’un investigador molecular perquè està involucrat en polítiques climàtiques. No té res a veure una cosa amb l’altra. Però adona’t que ser científic porta molt temps. Són moltes hores dedicades que li lleves a la teva família. En la política passa igual. Per tant, hi ha pocs científics que siguin actius políticament i la majoria són vells. Necessitem científics joves en el parlament, de la mateixa forma que necessitem periodistes joves en el parlament. Però, per descomptat, és molt més fàcil si només et dediques a la política, si només ets un parlamentari.

    Si convertir-se en científic és un llarg camí, a vostè quant temps li ha portat?

    Tinc la meva opinió sobre això. No es tracta de treballar dur per a tenir millors idees, sinó de gaudir. Sé que les meves millors idees vénen mentre em dutxo d’hora al matí o caminant tranquil·lament per les muntanyes d’Heidelberg, on vaig desenvolupar el meu treball en EMBL durant més de 30 anys i que més tard em valdria el Nobel. A l’hora de menjar, no sempre, però sovint, sortíem a caminar i així venien les bones idees. Quan estava en el laboratori sempre m’acostava a gent amb la ment oberta que tenia interessos, aficions i activitats més enllà de la ciència.

    Què feia el dia que li van donar el Nobel?

    La nit anterior havia vingut el nostre fill a sopar a casa i vam estar parlant sobre el Nobel de Física que havien concedit per les ones gravitacionals. Li vaig dir a la meva família: «Demà anuncien el de química, tinc un 10% de possibilitats». Encara que per mi vaig pensar que tenia un 20%. La criomicroscopia electrònica ja era molt coneguda, fins i tot havia estat seleccionada mètode de l’any per la revista Science i Richard Henderson m’havia nomenat pare de la tècnica en un article científic. Però, clar, Michel Mayor va descobrir el primer exoplaneta fa més de vint anys i no té cap Nobel! Mai pots estar segur que t’ho vagin a donar. Però l’endemà, la meva dona va despenjar el telèfon i amb una cara llarga em va dir: «És Estocolm».

    Tenir un Nobel ha de ser un bon altaveu. De fet, en la cerimònia de lliurament no va parlar massa sobre la seva recerca.

    Vaig aprofitar el temps per a parlar d’altres coses. He estat actiu en política durant molt de temps, però als científics costa que ens escoltin. No obstant això, quan tens el premi Nobel això canvia. És molt més fàcil. És una situació interessant, encara que no gaire senzilla.

    Què vol dir?

    Ningú està preparat per a ser un Nobel. Què és una persona? Una persona s’erigeix sobre dues cames. Una cama és un mateix, el meu cos, els meus sentiments…, i l’altra és la societat. Vivim en societat i hem de trobar la millor manera de fer-ho. Alguns ho fan de molt elegantment i se sostenen bé sobre les dues cames.

    Caminen com a models.

    Caminen feliços en societat i amb si mateixos. És clar que un sempre pot millorar, eh? Però, de sobte, et donen el Nobel i la societat s’abalança sobre tu. La gent pensa que ets un geni i espera molt de tu, que tot el que diguis sigui boníssim. I el Nobel no canvia res, ets el mateix que dues hores abans, però de sobte ets una cosa completament diferent. Una bogeria! Com gestiones això? La meva dona em va dir: «Sort que t’ha enxampat tard i has tingut temps d’assentar-te».

    Aquesta és una entrevista de l’Agència SINC

  • Augmenta la demanda de tractament per cocaïna a Catalunya en els darrers 3 anys

    Des de fa ja més de dues dècades, el consum d’alcohol continua provocant la majoria de les peticions de tractament per drogodependències a Catalunya. Així ho indiquen les darreres dades, corresponents a l’any 2018, del Sistema d’Informació sobre Drogodependències (SIDC), que gestiona la Sub-direcció General de Drogodependències de l’Agència de Salut Pública de Catalunya.

    Segons l’informe publicat de dades de l’any 2018, a Catalunya es van iniciar un total de 13.944 tractaments per abús o dependència de les drogues, una xifra similar a la d’anys anteriors.

    Per tipus de droga, l’alcohol, amb un 42,2% (5.879 casos), és manté com la que té més inicis de tractament, fet que reflecteix l’alta carga de morbi-mortalitat que ocasiona aquesta substància en la societat. La segona droga que té més inicis de tractament és la cocaïna, amb gairebé el 24% (3.338 casos), seguida del cànnabis, amb un 13,8% (1.924 casos) i l’heroïna, gairebé un 12% (1.607 casos). Finalment, el tabac representa un 3,7% (521 casos) dels inicis de tractament. En aquest darrer cas, cal remarcar l’important paper que els equips d’atenció primària desenvolupen en el tractament del tabaquisme, fent que només els casos més greus arribin als serveis especialitzats.

    En aquest darrer informe es destaca que la demanda de tractament per cocaïna s’ha incrementat en els darrers tres anys, després de sis anys d’un descens gradual; tot i això, actualment només un 38,4% d’aquests inicis (1.281 casos) fa tractament per primera vegada, mentre que fa deu anys aquest percentatge era d’un 60% (uns 2.267 casos). Pel que fa a l’heroïna, les peticions de tractament estan estabilitzades des d’inicis dels anys 2000; actualment, només un 11% (177 casos) inicia tractament per primera vegada, el que explica la baixa incidència de noves demandes. Per últim, el cànnabis va presentar un màxim de sol·licituds de tractament l’any 2015 i des d’aleshores ha anat disminuint, tot i que al 2018 ha presentat un lleuger repunt.

    Si s’analitzen les dades en homes i dones per separat, s’observa igualment que l’alcohol és la substancia amb més inicis de tractament en ambdós sexes (48,1% en el cas de les dones i 40,4% en el dels homes), seguit per la cocaïna (18,9% les dones i 25,4% els homes).

    Pel què fa a les proporcions entre sexes, en el total d’inicis de tractament hi ha un percentatge major d’homes que de dones (3 de cada 4 inicis són d’homes). Aquesta majoria d’homes es manté quan s’analitzen les drogues per separat, excepte en el cas del tabac, on la proporcionalitat està molt igualada. Pel què fa a l’heroïna i la cocaïna, la proporció home/dona està més descompensada, ja que arriba a ser d’entre 1 o 2 dones per cada 8 o 9 homes.
    Aquesta distribució entre sexes reflecteix el fet que les dones tendeixen a igualar els homes en el consum de drogues legals (alcohol i tabac) o aquelles amb menor rebuig social (cànnabis), fet que també es troba en les enquestes poblacionals i escolars.

    L’edat mitjana de sol·licitud de tractament varia segons la droga principal. La droga per la qual la gent més jove fa inicis de tractament és el cànnabis (29 anys en dones i  homes), mentre que les drogues per les quals es demana un tractament amb una edat més avançada són el tabac (52 anys en dones i homes) i l’alcohol (48 en dones i 47 en homes). Amés, quasi un 60% del total de persones que inicien tractament tenen entre 31 i 50 anys. La franja de 41 a 60 anys representa un 44%.

    Atenció als serveis de reducció de danys

    Durant l’any 2018 es van atendre 6.878 usuaris als Serveis de Reducció de Danys (SRD), on s’atén a persones que encara no volen, o no poden, iniciar un tractament per la seva addicció. Aquesta xifra posa de manifest l’accessibilitat i l’alta usabilitat d’aquests serveis, sobretot si s’ubiquen en zones de tràfic i consum, com es veu en els serveis ubicats en aquestes àrees. D’altra banda, 3.675 persones van anar a les sales de consum supervisat a fer un total de 146.916 de consums. Amb l’informe volen traslladar que aquest consums són higiènics i segurs, tot prevenint infeccions greus (com la infecció pel VIH i les hepatitis), així com morts per sobredosi. De fet, l’any 2018 es van produir 214 sobredosis en sales, i cap d’elles va resultar mortal.

    L’alcohol, la substància que causa més urgències hospitalàries

    El nombre d’urgències hospitalàries per causa del consum o abús de substàncies que van ser ateses durant 2018 va ser de 17.477. Les urgències relacionades amb el consum d’alcohol van ser les més freqüents, amb un 57% (9.907), seguides de les relacionades amb la cocaïna, amb un 11% (1.973).

    En la franja de menys edat (12-15 anys, amb 201 casos), destaca que les noies presenten un nombre més alt d’intoxicacions per alcohol: un 67,7% del casos (136). A mesura que avança l’edat, aquesta proporció s’inverteix i són els homes els que presenten més intoxicacions.

  • Professors de la UAB i de la UPF en disputa pel futur del Grau de Medicina al Parc de Salut Mar

    La carrera de Medicina sempre ha estat una de les més preuades i millor valorades tant pels estudiants que hi volen entrar com aquells que la deixen enrere. Preuades per la necessitat de generar metges però també, i conseqüentment al valor que li donen els estudiants, per la nota de tall que es genera. Potser la dificultat d’accés ha fet que al llarg dels anys s’anessin generant nous estudis de Medicina en les diverses facultats repartides arreu de Catalunya.

    Ara per ara, existeixen 8 graus: el de la Universitat de Barcelona (UB) a dos campus diferents, el de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), un conjunt entre la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la UAB, el de la Universitat Rovira i Virgili a Reus (URV), el de la Universitat de Lleida (UdL), el grau de la Universitat de Girona (UdG) i, finalment, els dos graus a preu privat a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) i a la Universitat de Vic (UVic-UCC).

    A partir de dades consultades a la pàgina web sobre estudis universitaris a Catalunya elaborada per l’Agència de Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya, en l’últim curs registrat, que va ser el de 2017-2018, es van graduar només als graus públic 875 metges i metgesses. A aquesta xifra se li ha de sumar 104 titulats que ho van fer per la UIC i, en un futur proper, els que aconsegueixin acabar el grau dels 88 matriculats per la UVic que, donat que va iniciar el seu grau l’any 2017, encara no té titulats comptabilitzats.

    Podríem afirmar doncs que cada any es graduen 1000 metges i metgesses només a la Comunitat Autònoma de Catalunya. Aquest darrer any es van ofertar a nivell d’estat espanyol només 6.797 places de Metge Intern Resident. Només el 44% dels metges que aquest 2019 van realitzar l’examen MIR van tenir l’opció de triar plaça d’especialitat. Aquest percentatge es devia al fet que hi havia 15.475 aspirants per a 6.797 places. Si bé és cert que alguns metges realitzen el MIR per segona o tercera vegada, també és cert que hi ha graduats que no s’hi presenten. L’excés de metges per l’oferta laboral que hi ha després, com a mínim si vols fer-te especialista, demostra que s’ha arribat al topall d’estudiants de Medicina.

    Enmig d’aquest context, poden haver-hi nous canvis en un dels graus de Medicina que afectarien al programa conjunt entre la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Autònoma de Barcelona. En un document elaborat pels professors numeraris de la UAB al Parc de Salut Mar (PSMar), on imparteixen el Grau de Medicina UAB-UPF, defensen la supervivència del grau davant els moviments de la UPF per crear un títol propi de Medicina únicament vinculat a la Pompeu.

    En el document, que compta també amb el suport tant del degà, Vicent Fonollosa, com d’en Ramon Carreras (Coordinador de la Unitat Docent de la UAB al PSMar), afirmen que “l’organització i la impartició conjunta per part de la UAB i la UPF del Grau en Medicina en el que podem anomenar Àrea PSMar – PRBB – Ciutadella és de llarg la millor opció (acadèmica, científica, econòmica, biomèdica, sanitària, ciutadana) per Catalunya, per Barcelona i pel PSMar, incloent, es clar, l’Hospital del Mar i l’IMIM”. Des del professorat no entenen perquè la UPF pretén apropiar-se d’un grau de funciona perfectament i que, a més, tal com està és dels més demanats de tot l’estat.

    Els professors signants rebutgen l’argument de la UPF sobre que a l’Hospital li aniria millor tenir només una sola facultat però, davant d’això, a part de negar-ho rotundament, la UAB defensa que donat què la UB vol també situar un parc de recerca a la zona de la Ciutadella, creuen que el què té més sentit és que hi siguin les tres universitats a la zona.

    En aquest sentit el document argumenta que “en un context internacional d’interdependència, i també de forta competència –ambdues sovint positives i sempre inevitables– ni Catalunya, ni Barcelona ni les nostres universitats i governs es poden permetre o poden permetre aventures solitàries mancades de fonaments acadèmics i econòmics: la col·laboració és necessària i és l’opció més eficient. La col·laboració és una exigència social perquè és l’opció socialment més eficient. Les opcions acadèmiques i sanitàries unilaterals haurien d’explicar amb tot rigor quines inversions desitgen, quins rendiments prometen i de a qui treurien els diners”. I és que aquest és un altre dels problemes que el professorat denuncia. Universitats ara per ara, segons la UAB, ha donat veus que potser deixaria a la UPF fer un grau propi. Si això es donés, argumenten, hi hauria un problema de liquiditat per l’estudiant i pel sistema. Per què? Els signants del document afirmen que si la UAB s’endugués els seus diners i veient que Universitats assegura no tenir-ne, calculen que els alumnes haurien de pagar 14.000 euros per any.

    “De forma especialment rellevant, si quantifiquem les inversions fetes els darrers 10 anys en personal i en béns materials per les dues universitats (i la UAB, durant molts més anys). És un error incomprensible que aquestes inversions no es quantifiquin i no es valorin amb rigor quan es fan propostes pel futur. Ningú ha aportat proves de que la UPF tota sola hauria invertit a més els diners que ha invertit la UAB”. A més d’argumentar d’aquesta manera la dificultat que suposaria per la UPF dur sola la docència del grau, en el document també acusen als professors i metges que volen impartir de manera independent el grau de no pensar en la seva universitat que “té moltes altres prioritats per atendre, com és natural”. Alhora no entenen que “no hi hagi cap documentació amb valor institucional i jurídic sobre els compromisos de finançament d’un hipotètic Grau impartit en solitari per la UPF; compromisos, per ex., per part dels Departaments d’Universitats i de Salut, i de la pròpia UPF”.

    Paral·lelament també manifesten que “la UAB no pot abandonar –i menys com a resultat d’un procés institucionalment, democràticament i tècnicament tan deficient com el que estem patint– una institució sanitària, acadèmica i científica tan important per Catalunya i Barcelona com el PSMar”.

  • Comprensió i malentesos

    «Per què tanta gent es resisteix als fets i veritats de la ciència?», pregunta el pare. «Papà, crec que en realitat estàs fent més d’una pregunta alhora. Si la teva pregunta és: la gent desconfia de la ciència i dels científics? La resposta que els meus col·legues han estat donant durant les últimes dues dècades és: no, no ho fan. La ciència ha estat, i és, un camp molt respectat». La conversa segueix i ara li toca al fill: «Saps quantes persones s’oposen fermament a la vacunació obligatòria en aquest país [Itàlia]?». Ell mateix respon: «Menys del 5%». Al que replica el pare: «Això no és possible! Continuo llegint coses ridícules sobre les vacunes». El fill: «Bé, certament hi ha una minoria molt vociferant, sobretot en les xarxes socials. Una proporció significativa de persones pensen que només unes poques vacunes han de ser obligatòries, i amb les altres, la persona ha de decidir». I el pare: «Aha! Tenia raó! Això deu ser perquè són ignorants».

    Aquest fragment de conversa entre Massimiano Bucchi, director de la revista Public Understanding of Science, i el seu pare és part de l’editorial del número de juliol de 2019 en el qual, mitjançant un diàleg imaginari, el sociòleg italià deixa la direcció de la revista amb una reflexió sobre la comunicació científica. En un moment de la conversa surt a relluir l’anomenat model de dèficit d’informació (information deficit model), el model teòric concebut en la dècada de 1980 que explicaria l’escepticisme sobre certes implicacions i aplicacions científiques (les vacunes, per exemple) per ignorància i falta d’informació. Com el propi Bucchi desgrana en la seva editorial, molts estudis mostren que l’equació «més comunicació = més coneixement = més suport» no és correcta. De fet, les persones amb més formació poden ser més crítiques amb la ciència, mentre que les actituds més optimistes i positives cap a la ciència i les seves aplicacions no s’associen necessàriament amb una major comprensió.

    El model del dèficit d’informació i coneixement, centrat en els experts, ha anat perdent crèdit en benefici d’altres models que donen més importància al públic i les seves circumstàncies. La informació, transmesa unidireccionalment des dels experts als llecs, no és l’única cosa que importa per a donar compte de les complexes relacions entre ciència i societat. Com s’ha comprovat, disposar de més informació no implica que la gent vagi a canviar el seu punt de vista. Quan les persones han de prendre decisions en les quals la ciència té alguna cosa a dir, no només poden considerar els fets científics, sinó molts altres factors, com la seva experiència personal, els seus valors i les seves conviccions polítiques i religioses. Últimament, el públic també vol deixar sentir la seva veu i participar en el rumb de la ciència, alguna cosa que ha facilitat la revolució digital. I així, el coneixement públic de la ciència (la idea que dóna nom a la revista) ha donat pas a la participació pública en la ciència (public engagement with science), un marc teòric més ampli que contempla la interacció i la col·laboració entre els científics i el públic.

    D’altra banda, la ciència és una cosa complexa i sobrecarregat d’informació, la comprensió de la qual requereix un esforç. Segons la teoria de la baixa racionalitat de la informació, aquest esforç no té sentit per a moltes persones, als qui els n’hi ha prou amb una comprensió limitada, encara que això impliqui dèficits i malentesos. Per a fer comunicació científica, no n’hi ha prou amb ser científic i conèixer la ciència: cal conèixer els agents i els processos, incloent-hi com funcionen els mitjans i com es formen les opinions i els malentesos. Perquè, com apunta Bucchi, aquests malentesos són en realitat una forma de comprensió.

  • Entitats feministes i defensores de la salut reclamen l’accés a l’avortament per les persones migrades

    El reclam per un avortament universal es vol fer notar a Catalunya. Una campanya iniciada a finals de juliol per 10 entitats de l’àmbit de la salut, la defensa dels drets sexuals i reproductius i de dones per exigir-lo supera de llarg les 250 adhesions al manifest.

    El document està dirigit a “totes les autoritats públiques de Catalunya” i, entre altres demandes vitals, exigeix que aquestes estableixin “les condicions per a una atenció sanitària universal, de qualitat, i sostenible sobre la base d’una gestió eficient, eficaç i transparent”. La campanya neix a partir de l’evidència dels buits legislatius i obstacles administratius que els col·lectius denuncien que es troben les persones migrades no residents a Catalunya i sense targeta sanitària. A més, coincideix amb el segon aniversari de l’entrada en vigor de la llei 9/2017 i en un moment en el qual la Generalitat de Catalunya vol realitzar una consulta pública amb l’objectiu d’elaborar un projecte de Reglament per a desenvolupar els continguts d’aquesta Llei.

    En un context d’incertesa, diverses organitzacions van constituir una Taula de Treball sobre l’accés a l’atenció sanitària dels menors de 18 anys, dones i persones embarassades i a la interrupció voluntària de l’embaràs. Entre elles es troben L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, la Marea Verde Barcelona, Metges del Món, la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat), la Red de Migración, Género y Desarrollo, la Xarxa de Dones per la Salut, la Campanya pel Dret a l’Avortament, Ca la Dona, el Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) i Mika Sororidad Internacionalista. Han estat elles les que han treballat el document que pretén “aconseguir que els drets humans de les persones migrades, amb especial èmfasi de les dones i persones embarassades i els menors de 18 anys, siguin reconeguts de manera real i directa, sense cap mena de discriminació”.

    En mostrar aquesta voluntat se sustenten també en les demandes d’organismes com Nacions Unides o el Consell d’Europa, que han subratllat en algunes ocasions que “certes reformes que han realitzat els legisladors espanyols i catalans contravenen els estàndards internacionals de drets humans”. Així, a banda de recordar a les autoritats publiques que se’ls hi ha demanat que garanteixin l’accés a l’atenció sanitària de les persones migrades per diverses vies, també denuncien que “en molts casos la manca d’informació ha afectat les persones migrades en l’exercici del seu dret a salut, a causa dels temors a veure’s davant factures o compromisos de pagament als quals no poden fer front per accedir als serveis sanitaris”.

    Per altra banda, i reponsabilitzant al Departament de Salut i al CatSalut, demanen recursos per a la formació del personal administratiu i sanitari, ja que les organitzacions sotasignants asseguren que han comprovat que els hi falta molta informació sobre com informar sobre la declaració de responsabilitat a les persones que no tenen targeta sanitària.

    Les demandes concretes de les entitats pels drets de les dones i per una salut universal real es recullen en 9 punts. El mantra que els uneix és l’afirmació que la falta d’accés a l’assistència sanitària de la població migrada i refugiada és racisme institucional i, per tant, “és imprescindible que els sistemes de salut superin les barreres culturals i lingüístiques i es realitzi un abordatge multidisciplinari intercultural”.

    En aquest sentit demanen que el Reglament garanteixi l’assistència sanitària dels residents en risc d’exclusió social, de tots els menors de 18 anys, així com l’atenció a totes les persones i dones embarassades que estan a Catalunya estiguin o no empadronades, durant l’embaràs, el part, el postpart i la interrupció voluntària de l’embaràs. Per tant, que l’empadronament no constitueixi un obstacle a l’accés a l’atenció sanitària ni que el període mínim per a acreditar l’arrelament s’estableixi en un termini de 3 mesos.

    Per seguir saltant-se traves burocràtiques també consideren esdencial que es redueixi al mínim el temps d’espera per a obtenir la targeta sanitària. A banda, i lligat amb la idea de formar el personal administratiu i sanitari, també demanen que el decret garanteixi que “en cap cas es realitzarà cobraments d’urgències”. Entenen que “negar aquest dret  [ser atés d’ugències] és una mesura regressiva i contrària a la universalitat efectiva del dret a la salut de totes les persones”. Paral·lelament a la formació d’uns, també indiquen la necessitat de realitzar campanyes informatives a la ciutadania sobre el dret a la salut, “especialment a les persones i col·lectius d’especial vulnerabilitat, per a què coneguin i exigeixin els seus drets”.

    I com per tot cal que t’informin però també cal poder-ho entendre, per últim, demanen que el Parlament de Catalunya aprovi una reforma de la Llei 9/2017 en lectura fàcil. Encara afegeixen que “mentre s’aprova aquesta reforma, exigim que la Consellera del Departament de Salut emeti una Instrucció que reguli l’atenció sanitària d’urgència a aquestes persones”.