Just Deploy It!

Blog

  • Salut crea l’Observatori de la Mort per analitzar el lloc i les circumstàncies en què moren els catalans

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha presentat avui el nou Observatori de la Mort, una iniciativa pionera liderada per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya, l’AQUAS –a instàncies del Departament de Salut i del Parlament de Catalunya– i que té com a finalitat recollir totes les dades relacionades amb el lloc i les circumstàncies en què moren les persones a Catalunya. L’objectiu de l’Observatori és poder extreure’n conclusions i fer propostes de millora sobre l’ajuda i l’accés a tractaments o serveis en aquesta etapa final de la vida. “Volem una societat que acompanyi i que respecti els desitjos de les persones en el seu final de vida amb dignitat”, ha dit la consellera en el decurs de la presentació.

    Entre les conclusions que s’hi han exposat a la Jornada de presentació de l’Observatori de la Mort, s’ha destacat que cada hora moren 7 persones a Catalunya, i a mesura que s’acosta el moment de la defunció hi ha menys persones a casa. Així, més de la meitat de les defuncions s’esdevenen en centres hospitalaris, més homes que dones. En canvi, les dones moren més que els homes en residències sociosanitàries. Durant la Jornada també s’ha posat de rellevància que a partir dels 65 anys, els homes passen més dies a casa i als hospitals, mentre que les dones a residències i centres sociosanitaris.

    Pel que fa a les cures pal·liatives, s’estima que aproximadament un 62 % de les defuncions de la població adulta i un 67% de les defuncions en població pediàtrica és susceptible de rebre atenció pal·liativa, és a dir unes 40.500 persones adultes i uns 200 infants i adolescents.

    L’atenció pal·liativa, han explicat, és transversal i s’ofereix arreu del sistema sanitari, és a dir, en l’àmbit d’atenció primària, hospitalari i sociosanitari. En aquest sentit han parlat sobre que es disposa de recursos específics de cures pal·liatives en tot el territori català (95 equips del Programa d’atenció domiciliari de suport –PADES-, unitats de cures pal·liatives –amb 409 llits-, 24 equips de suport hospitalaris i 15 equips ambulatoris) els quals atenen a aquelles persones que presenten necessitats d’atenció pal·liativa complexes.

    De l’Observatori de la Mort també s’extreu que homes i dones viuen un nombre d’anys semblant en bona salut (66,5 anys), per tant, les dones viuen més anys que els homes però amb mala salut. De fet, l’esperança de vida de les dones a Catalunya és de 86,2 anys mentre que els homes arriba als 80,7 anys.

    Els informes de l’AQuAS també indiquen que les persones sol·licitants del grau del reconeixement de dependència tenen una edat avançada: el 54,6% té més de 80 anys. Entre 2007 i 2018, a la data de defunció, la mitjana d’edat de les persones valorades de dependència és de 85,43 anys.

    L’Observatori també destaca que en el 2018, la mitjana d’edat de defunció ha incrementat en un 2,9 % respecte a la del 2007.  I que la mitjana d’edat de les persones valorades que es troben en residències de gent gran en el moment de la seva defunció és de 88,53 anys (període 2015-2018).

    De tots els recursos, un 37% és un recurs residencial en el moment de la seva defunció (període 2015-2018). Els serveis i les prestacions a les persones amb dependència en el final de la vida, han de respondre a la voluntat i necessitats de la persona dependent. És per això que un dels reptes de l’AQuAs per als propers anys serà el d’analitzar si els serveis que s’ofereixen donen resposta amb qualitat a les necessitats de l’augment de l’edat de vida i a de les persones que s’atén.

    AQuA presentarà properament una nova eina perquè la Ciutadania pugui decidir

    Dins el marc del projecte Decisions Compartides, l’AQuAS publicarà al setembre la nova eina web de decisions compartides al final de la vida que tindrà com a objectiu donar veu a la ciutadania sobre l’etapa del final de la vida.

    Com han explicat durant la seva presentació, en l’etapa final de la vida, les persones necessiten una atenció integral, adequada a les seves necessitats. Actualment ens trobem davant d’una societat amb gran diversitat de persones i amb diferents motivacions i amb una àmplia varietat de necessitats, voluntats, preferències i desitjos al final de la vida que hauran de ser respectades. Davant d’aquest procés i un cop garantida la informació necessària, les persones tenen el dret i el deure d’expressar les seves preferències i els seus valors, i acordar amb el seu entorn i els professionals sanitaris quin tipus d’atenció volen rebre.

  • «El problema de l’Atenció Primària és tan complex que és una il·lusió pensar que complint amb un topall es soluciona: cal un canvi de model que afecti també els hospitals»

    Nani Vall-llosera va deixar la presidència del Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) el passat mes de juny després de ser-ho des del 3 de desembre de 2015. Meritxell Sánchez Amat la substitueix des del 4 de juny, quan es va celebrar la darrera Assemblea General Ordinària del FoCAP. Aquest fòrum va nèixer ara fa 10 anys amb la idea d’aglutinar “als metges i infermeres d’Atenció Primària (AP), a tota la resta de professionals i ciutadans, interessats en promoure a Catalunya una AP millor”. En el seu ‘Qui som’ afirmen que “el FoCAP intervindrà davant les autoritats sanitàries per promoure la plena implantació del seu ideari, en benefici de la salut dels ciutadans”.

    En aquesta línia, a Vall-llosera se la coneix per ser una metgessa de família i comunitària que sempre pots trobar a primera fila. A banda de participar de les mobilitzacions que altres plataformes com Marea Blanca o Rebel·lió Primària organitzen, també participa d’actes que puguin sortir des de la Capçalera o des de Jo Sí Sanitat Universal. Aquesta militància activa és potser també el que fa 12 anys la va portar a demanar un trasllat fix al CAP Bon Pastor, on desenvolupa la seva tasca assistencial. El Bon Pastor, segons les últimes dades publicades per l’Ajuntament de Barcelona, és dels barris amb una renda familiar més baixa. Aquesta vulnerabilitat econòmica i social repercuteix en la salut dels seus habitants i en l’accés que hi tenen.

    Sobre això, la necessitat d’un sistema sanitari primarista, els recursos necessaris perquè els professionals puguin treballar dignament i la improrrogable exigència de posar la vida de la gent al centre parlem amb Nani Vall-llosera.

    Què destacaries d’aquests tres anys i escaig a la presidència del FoCAP?

    S’ha de tenir en compte que el FoCAP ja tenia una trajectòria. Són 10 anys ja! Però és cert que han estat tres anys molt intensos perquè han passat moltes coses. L’Atenció Primària ha seguit perdent pes dins el sistema sanitari, no s’han recuperat els llocs de treball que es van perdre durant la crisi i els polítics i els gestors no han sabut posar-la a l’escena pública, no han sabut fer-la valdre ni posar-la en el lloc que mereix no només en pressupost sinó també en prestigi. Però sí que és cert que en aquests 3 anys i mig hi ha hagut un moviment professional i un moviment ciutadà que fa que sentim esperança. La Marea Blanca mateix ha agafat un discurs primarista que és molt esperançador. No ens en sortirem si la ciutadania no reclama i no defensa la seva Atenció Primària i coma ciutadania estem els professionals també. I així ha sorgit Rebel·lió Primària, un moviment de base professional amb qui hem pogut treballar entre nosaltres i també amb la ciutadania. Per exemple, la primavera del 2017 vam aconseguir una confluència entre CAMFIC, AIFFiC, Col·legi de Treball social de Catalunya en aquell manifest d’Enfortim l’Atenció Primària per defensar el sistema sanitari públic.

    I d’aquí a convocar una vaga de professionals de l’Atenció Primària a finals d’any.

    Sí, això va dur a què fos possible i tingués un èxit de convocatòria la vaga de novembre de 2018. Una vaga on el FoCAP es va posicionar d’una manera clara amb Rebel·lió Primària defensant uns matisos que no eren exclusivament de condicions de treball. Qui va negociar les sortides de la vaga va acceptar uns resultats que eren molt quantitatius – es va centrar en 28 pacients i els 12 minuts per pacient- i que ara s’han mostrat des del punt de vista de la millora de les condicions de treball o de la millora de l’AP com a nivell assistencial i com a capacitat de resoldre problemes. Aquesta sortida de la vaga ha estat decebedora per molta de la gent que hi va participar perquè s’ha demostrat que cal molt més per poder redreçar els problemes que està vivint l’AP. Problemes de falta de pressupost però també de falta de poder dins el sistema per situar-se no com a subaltern de la resta sinó en un lloc central. Això no s’ha solucionat.

    Sí que és cert que hi ha llocs on s’ha establert el topall de 28 pacients i 12 minuts però això en el que ha repercutit és en l’atenció a les persones perquè calen més recursos i no només de metges. Calen més recursos en l’àmbit administratiu que podrien ajudar a resoldre part de la demanda i també en infermeria que ben dotades de personal, apoderades, amb capacitat per prescriure i capacitat real i reconeguda per prendre decisions, també podrien descongestionar. Cal que els problemes els resolgui qui més eficientment ho pugui fer. Això implica distribuir la feina.

    Nani Vall-llosera, metgessa al CAP Bon Pastor i ex presidenta del FoCAP

    L’altre dia l’ICS feia balanç de les mesures implantades des de l’acord que va desconvocar la vaga dient que dels 250 metges promesos, 122 eren noves contractacions, 123 places es cobririen gràcies a l’augment d’hores de 792 professionals i 17 metges més estan posposant la seva jubilació… Un total de 262 metges finalment dels quals només 122 són nous

    Ni que es complís, mira, si jo poso 28 visites i 12 minuts per pacient no dono resposta a la demanda de la meva població. Molts dies arribo a fer 35 visites, continuen sense substituir l’espai de formació i territorialment seguim sense arribar a tot arreu. El problema és tan complex que és una il·lusió pensar que complint amb aquest topall es soluciona. És un problema de model i aquest model afecta també el què es fa als hospitals. L’Atenció Primària no s’arreglarà fins que no s’arregli l’atenció hospitalària. I aquesta s’ha d’arreglar des de molts punts de vista. Hi ha pacients que es queden a l’hospital i podrien ser retornats al control per l’AP. Que es quedin eternament a l’hospital és el que impossibilita desprès una derivació ràpida i efectiva. I abans de quedar-s’hi, hi ha molts hospitals que tenen una portada d’entrada a les urgències enorme i des d’on s’estan resolent problemes que tocaria que portés l’atenció primària. També des dels hospitals s’està derivant a especialistes i això dóna un missatge a la població molt concret.

    També hi ha un tema de quins missatges medicalitzadors es donen. Fins i tot des dels mitjans de comunicació públics. Totes les notícies que tenim de salut, que són a diari, generen expectatives i posen un pes sobre la malaltia. En canvi surt molt poca informació preventiva i desmedicalitzadora de la vida de la gent. El que es diu contínuament és que hi ha un infradiagnòstic. Es posa molt l’accent sobre allò tecnològic, sobre els fàrmacs i sobre la recerca. La ciència és important i alguns dels avenços tenen una rellevància clara per la vida de la gent prò la majoria de les notícies que es donen coma grans avenços estan en fases molt inicials. La repercussió final pot fins i tot ser nul·la per la vida de la persona. Aquesta tendència de parlar de la medicina com una cosa gairebé màgica que ho pot tot i que ha d’estar present arreu, no ajuda ni a la seva salut ni a que les expectatives de les persones siguin ajustades al que la medicina pot donar. També suposa una sobrecàrrega del sistema sanitari i de la part hospitalària que és insostenible.

    Per a què serveixen les xifres que es donen contínuament doncs si es fan sense una lectura objectiva o causal? 

    Jo tinc una ràtio de 1400 pacients assignats i tinc responsabilitat sobre tots ells. Jo justament no tinc una ràtio molt alta perquè en assignar-la s’estudien diversos factors però de totes maneres una cosa és la població assignada i l’altra la població atesa. Si tu l’únic que mesures per dir que treballo o no és si faig 28 visites o 35, no estàs comptant que jo també sóc responsable dels pacients que no vénen a la consulta. Moltes vegades qui té cita passa per davant de la persona que està a casa i no es pot desplaçar. Si jo dic que amb les 28 visites ja n’hi ha prou deixo de visitar domicilis i moltes vegades podem ajudar més a la gent vulnerable a casa que a les persones que vénen a la consulta que potser tenen mals menors.

    Com a metgessa he de poder revertir la llei de cures inverses i si la gent que menys ho necessita és la gent que més assistència acaba rebent, estic perpetuant el sistema: que la gent amb més exclusió social és qui menys accés acabarà tenint. Si no puc anar a buscar aquells pacients que no vénen a la consulta perquè estan al domicili i no s’hi poden desplaçar o per altres causes perquè he de complir amb les meves 28 visites al centre, perpetuo un sistema que no està ajudant a les persones que ho necessiten.

    Ara des del sindicat de metges es parla d’aquestes xifres però s’ha d’anar més enllà. Dir si anem bé és si jo puc anar a fer els meus domicilis i atendre la gent en condicions. A aquells professionals als quals se’ls hi ha augmentat la ràtio, se’ls pregunta si estan fent moltes més visites del compte, si estan anant als domicilis o si estan podent trucar a la persona que fa molts dies que no està venint? Ara tenim un sistema electrònic molt potent. Podem fer continuïtat amb els pacients que han estat a l’hospital? Podem trucar als pacients encara que ells no ens hagin demanat visita? Podem fer això si no tenim temps?

    Tinc un senyor diabètic mal compensat que no ha pogut venir o s’ha oblidat o no li donava importància que tenia a la prova que li vaig demanar. Tinc temps d’anar a buscar-lo? El sistema no el comptabilitza de cap manera i és la responsabilitat que a mi se m’ha assignat socialment i que jo he assumit. El sistema no està afavorint aquest tipus d’atenció que al final és la definició d’atendre una població.

    I parlant d’exclusió social i sobre els factors que determinen les ràtios, entenc que un d’ells podria tenir en compte entre les característiques de la població l’ús que es fa de mútues. A Catalunya el 33% de la població està assegurada en una d’elles

    El què està més privatitzat és l’atenció ambulatòria. Això vol dir que la gent amb recursos no s’atén a l’atenció primària de la sanitat pública. El 50% de l’atenció ambulatòria es fa via privada però quan vas a mirar aquest percentatge a l’hospital és molt més baix… tot i que el percentatge de gent que té mútua als hospitals és molt alt també. Això vol dir que qui té més recursos es salta l’atenció primària. Això és un problema perquè al final qui s’està atenent a l’atenció primària no compta. No compta des del punt de vista electoral i des del punt de vista de poder fer pressió per canviar les coses.

    A l’Atenció Primària fem molt bona feina però un sector de la població malauradament no ens utilitza. Malauradament perquè l’atenció fragmentada que es dóna no és bona per la salut però poc a poc aquest discurs va penetrant: la importància que et tractin a tot tu i no a un tros de tu. Així, tot i que els pobres no tenen alternativa on triar se’n beneficien i al final són qui més necessita aquesta mirada integral. Sovint tenen molts problemes per exemple per seguir una dieta sana: els hi és molt més fàcil comprar aliments que són no saludables i que fins i tot emmalalteixen perquè els ultraprocessats i la bolleria industrial són més barats que comprar fruita o verdura.

    CAP Bon Pastor

    A banda de la gent que ho vol triar, ara amb la Llei Aragonés s’introdueix la possibilitat que t’atenguin des d’una entitat privada sense tu tenir-hi ni veu ni vot

    Això a Catalunya té una llarguíssima trajectòria. El sistema sanitari català en temps de Boi Ruiz es va posar un nom genèric perquè tot fos atenció pública però en alguns casos la gestió és privada podent ser amb o sense afany de lucre. Ha quedat tot aquest magma on jo tinc pacients que si els hi demano una endoscòpia potser els hi farà Quiron. Puc ensenyar-te informes ara mateix. Però ho tenim tant integrat que ja no xoca que ja no genera massa protesta.

    Els diferents consellers han anat parlant de les bondats del sistema sanitari català amb aquesta multiplicitat de proveïdors però això genera uns aparells administratius grans i fa que es perdi qualitat. Jo amb QuironSalut no tinc cap via de comunicació i si tinc un dubte clínic sobre una prova que m’han fet no puc comunicar-me. En un proveïdor públic serà dificultós però tinc les vies. A més, ells fan una prova però no es fan càrrec del pacient.

    Xoca sabent que la majoria de Centres d’Atenció Primària formen part de l’Institut Català de la Salut i són de titularitat pública

    Sí. En Atenció Primària el 80% és de l’ICS. Parlaríem potser del sector que més públic és. Encara que no sigui tot públic ara mateix això no és el pitjor que li passa a l’AP realment. És evident que en un sistema sanitari amb tantíssims proveïdors el control es fa impossible però dins d’això podríem dir que l’atenció primària està ben situada.

    Recuperant la necessitat que expressaves d’un canvi de model, què en sabem de l’ENAPISC? 

    No hi ha calendari ni pressupost ni sabem si s’han redreçat les coses que nosaltres assenyalàvem com a perilloses. En quin lloc es queden els Equips d’Atenció Primària (EAP) dins la xarxa d’AP? Una de les grans trampes dels darrers anys es dir-li Atenció Primària a tot el que passa fora de l’hospital… A l’AP s’accedeix sense cap filtre i sense haver de complir cap requisit. Tu tens un problema de salut mental i vas a un centre de salut mental, no? Doncs l’AP és una porta d’entrada des d’on s’haurien de redigir tots els fluxos.

    És evident que els serveis que estan fora de l’hospital necessiten recursos per existir però no els haurien de treure de l’atenció primària. El què acaba passant és que no només despullen de recursos l’AP sinó que a més a més per seguir existint necessiten buscar-se pacients i l’AP deixa de ser el filtre pel qual redirigir i garantir l’equitat de l’accés. Recursos com serien PADES (Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport) que s’enduen diners però també pacients perquè necessiten justificar la seva atenció i acaben col·lapsant per la seva pròpia inèrcia de buscar pacients per seguir existint. La xarxa d’atenció primària deixa els EAP en una situació de indefinició.

    No els defensem perquè hi treballem, no és aquesta la nostra lluita, ho fem perquè sinó això és perdre salut per les persones, perdre equitat, perdre sostenibilitat del sistema sanitari… Defensem els Equips d’Atenció Primària i aquesta Atenció Primària universal, propera, longitudinal, integral i coordinada per nosaltres perquè això és bo per la salut de la gent i de la societat en general. I si l’AP fa bé la seva feina i és eficient, això és bo pel sistema.

    Nani Vall-llosera, metgessa al CAP Bon Pastor i ex presidenta del FoCAP

    En la mateixa línia a principis d’aquest curs es va celebrar el I fòrum de diàleg professional per abordar la necessitat de professionals i del sistema sanitari públic de Catalunya. Què reclameu exactament des del FoCAP? 

    Tot el sistema sanitari s’ha de tornar primarista. L’hospital ha d’entendre que ha d’estar al servei de les persones en un sistema sanitari primarista i això és el que farà que l’hospital pugui fer la seva feina, aporti a la vida de la gent i no faci mal de manera innecessària. També d’aquesta manera serà sostenible perquè els especialistes podran atendre aquella patologia que necessiti una mirada concreta, amb molta tecnologia, amb fàrmacs que poden ser fins i tot perillosos però que en aquell moment s’entenguin necessaris. Abans d’això, altres hauran hagut de valorar si cal abordar una patologia amb un fàrmac que pot tenir el seu benefici però el risc de fer mal és gran si potser no ho necessitaves finalment. Cadascú actuarà des d’on està format i per tant com a usuari t’has d’atendre amb aquell que et faci menys mal. I si una persona pot ser atesa per una infermera doncs que no l’agafi un metge. I si un problema administratiu el pot solucionar un administratiu que ho faci perquè potser si ho faig jo aportaré una mirada més medicalitzadora. Hem de situar l’atenció en el lloc on sigui millor per la persona.

    Aquestes paraules i demandes han acompanyat des de setembre la campanya que diverses entitats heu desenvolupat anomenada Donem vida a l’Atenció Primària. L’altra dia vau lliurar signatures a la conselleria. Quina valoració en feu?

    L’altre dia vam portar les signatures i això va dur a una reunió amb la consellera. Crec que el més positiu és aquesta conscienciació respecte la importància de tenir una infermera i una metgessa de capçalera que sigui accessible en 72 o fins i tot màxim 48 hores i que doni aquesta atenció longitudinal. Més de 60.000 signatures es moltíssima gent que està demanant aquest sistema sanitari primarista i aquesta és la collita fonamental. Aquest treball conjunt amb la Marea, la Capçalera i Rebel·lió és el principal canvi en el panorama des que vaig començar fins ara. Ara falta que es prenguin decisions polítiques perquè la gent ens necessita i ho està reclamant. La nostra força és que som significatius per la vida de la gent i per la seva salut. Donem vida va començar el setembre però si miro aquests 3 anys i mig deu ni do la feina conjunta i la gent que s’ha mobilitzat. Hem de seguir perquè la situació no està millor.

  • Una sentència constata que Quirón va ordenar a una metgessa fer un dictamen pel qual un treballador va ser acomiadat

    D’un «no ha de conduir autocars de forma temporal, precisa un canvi de lloc de treball» a un «no ha de conduir» de manera indefinida. Són dos informes mèdics, emesos per una doctora de Quirónprevención sobre un treballador d’Autocars Meg Bus S.L. que pretenia reincorporar-se al seu lloc després d’una llarga baixa per malaltia. Tots dos dictàmens mèdics es porten vuit dies de diferència i l’últim, que impedia al conductor a exercir la seva labor, va servir a l’empresa per a acomiadar a l’empleat. Un jutge acaba d’anul·lar l’acomiadament per vulneració de drets fonamentals i constata que Quirónprevención va imposar a la metgessa aquest canvi de valoració.

    «Aquest sobtat canvi de criteri de diagnòstic es va produir per una decisió directa de la direcció de l’empresa de prevenció de riscos i sense que l’actor tornés a passar cap altre reconeixement», recullen els fets provats de la sentència, datada el 27 de juny i que ha difós el gabinet jurídic de Comissions Obreres a Catalunya, que va defensar al treballador.

    El magistrat, Albert Rodulfo Giménez, del jutjat social número 33 de Barcelona, acredita aquest fet per la prova documental aportada així com la testifical del judici, en el qual es va interrogar a la metgessa que va signar aquests informes.

    La doctora va reconèixer en la vista que va ser ella qui va subscriure aquest últim dictamen que invalidava al treballador per a conduir, però que «aquest sobtat canvi de directriu mèdica la va signar per expressa indicació (imposició) de la direcció de la seva empresa i sense que s’hagués efectuat cap altre reconeixement físic a l’actor», recull la sentència. El jutge subratlla «la contundent declaració, ferma, clara i decidida efectuada» de la facultativa.

    eldiario.es s’ha posat en contacte amb Quirónprevención per a preguntar per aquests fets constatats pel jutge i fonts de la companyia afirmen que, «efectivament, la sentència recull un canvi en l’informe de la doctora de Quirónprevención que va realitzar el Reconeixement Mèdic a aquest treballador». No obstant això i malgrat el declarat per la metgessa en el judici, la companyia afirma que «aquest canvi obeeix únicament al criteri professional de la doctora com a especialista en medicina del treball i és compartit per la Direcció Mèdica de Quirónprevención».

    Jonathan Gallego, director del gabinet tècnic jurídic de CCOO de Catalunya, celebra la sentència i destaca la seva rellevància a l’hora de «destapar» una pràctica que intueixen en moltes ocasions des del sindicat, «però que és molt difícil de provar: que les empreses de prevenció i les mútues actuen de connivència amb les empreses per a beneficiar-les». La majoria de les vegades, prossegueix, els metges recolzen els informes i «aquí vam tenir la sort que la doctora es va sincerar i va dir que havia rebut una pressió per a canviar l’informe».

    CCOO Catalunya està valorant «la possibilitat de denúncia via Inspecció de Treball o judicial a l’empresa de prevenció per aquestes pràctiques irregulars», afegeix Gallego.

    Un informe «manipulat» per a justificar l’acomiadament

    Com es va arribar a aquest informe «manipulat», com el denomina el mateix magistrat? El treballador va estar de baixa des de desembre de 2016 fins a juliol de 2018, a partir de quan es va prendre vacances fins al 12 de setembre, data de «reincorporació efectiva», segons la sentència.

    Jonathan Gallego explica que «quan un treballador té una malaltia molt llarga i es reincorpora al seu lloc, ha de passar per l’empresa de prevenció de riscos laborals, que li fa una valoració mèdica». La companyia que avalua els riscos ha d’estimar si aquesta persona és apta o no –o amb limitacions– per a exercir el seu lloc. En aquest cas, l’empresa que realitza la prevenció de riscos laborals en Autocars Meg Bus S.L. és Quirónprevención, part de Quirón Salut, el major grup empresarial privat en prestació de serveis sanitaris a Espanya.

    El conductor va tenir un primer control de Quirónprevención el 27 de juliol de 2018, en el qual es va determinar que era apte per a exercitar les tasques del seu lloc de treball. A causa de la medicació que prenia, el treballador va sol·licitar un nou reconeixement mèdic, que va dur a terme la metgessa que va atestar en el judici. D’aquesta avaluació, la doctora va concloure en un informe datat el 10 de setembre que l’home no podia conduir de manera temporal. «No apte per a l’acompliment del lloc de treball fins a la normalització del procés patològic actual. No ha de conduir autocars de forma temporal, precisa un canvi de lloc de treball», recull aquest informe.

    Vuit dies més tard i sense tornar a avaluar a l’empleat, aquesta mateixa doctora subscriu un nou dictamen en el qual qualifica al treballador com «no apte per a l’acompliment de lloc de treball», però ja de manera indefinida, amb recomanacions específiques que el denunciant «no ha de conduir».

    El magistrat Rodulfo Giménez desentranya a què es deu aquest canvi en el diagnòstic i conclou que l’empresa Autocars Meg Bus va ser la instigadora de l’informe per a justificar més tard l’acomiadament («la fraudulenta finalitat perseguida») del treballador, que era també delegat sindical de CCOO. La maniobra «ha implicat necessàriament una tercera empresa» (Quirónprevención) i «ha forçat la voluntat i el prestigi professional de la doctora que va emetre l’informe», sosté el jutge.

    Fuentes d’Autocars Meg Bus afirmen a aquest mitjà que recorreran la resolució judicial «en els pròxims dies» i apunten que «el contingut dels fets que determina la sentència no s’ajusta a la realitat», per la qual cosa esperen «poder demostrar-ho davant el tribunal».

    Repressió sindical com a avís a la plantilla

    Que el treballador anés representant sindical no és un fet fútil. L’acomiadament del conductor es va produir el 18 d’octubre de 2018 i Autocars Meg Bus ho va motivar per una causa objectiva: la «ineptitud sobrevinguda» per a exercir el seu lloc que reconeixia l’últim informe de Quirónprevención, així com la seva impossibilitat de reubicar-lo en un altre lloc. No obstant això, el diagnòstic de Quirónprevención que motiva suposadament la decisió tenia més d’un mes d’antiguitat.

    Entre l’emissió de l’informe i l’acomiadament es van celebrar les eleccions sindicals en Autocars Meg Bus, per les quals el conductor afectat en aquest procés va tornar a ser triat per la plantilla com a delegat de personal de CCOO. Nou dies després, l’empresa va comunicar que el posaven al carrer.

    El magistrat conclou, «amb fundat coneixement de causa» en opinió del catedràtic de Dret del Treball Eduardo Rojo, que la decisió de canviar «dràsticament el criteri clínic de l’actor es va promoure des de la mateixa direcció de l’empresa demandada [Autocars Meg Bus] que va esperar a fer-la, o no, efectiva, atesos els resultats que es poguessin donar en les eleccions sindicals que es van celebrar un mes després».

    El jutge considera per tant que l’acomiadament és una represàlia a aquesta reelecció de l’afectat com a representant dels treballadors. El magistrat *Rodulfo Giménez anul·la l’acomiadament per vulnerar els drets fonamentals de llibertat sindical i garantia d’indemnitat (que no s’imposin mesures de represàlia a un treballador pel fet d’exercir els seus drets) i condemna a l’empresa a readmetre a l’empleat i a abonar-li els salaris deixats de percebre des del seu acomiadament.

    També acorda una elevada indemnització al conductor per danys i perjudicis, de 50.000 euros, com havia demanat el demandant. El jutge considera que és una quantitat proporcionada a les «greus circumstàncies» del cas, en el qual l’acomiadament de l’afectat era «una trucada d’atenció o avís a altres potencials navegants sindicals» per part de Meg Bus. Aquesta quantitat a més contribueix «a la finalitat de prevenir o dissuadir aquest tipus d’actuacions antisindicals».

    A més d’Autocars Meg Bus S.L., el jutge condemna a l’empresa Cintoi Bus S.L. –també demandada pel treballador–, ja que entre ambdues existeix un «funcionament unitari», en el qual s’intercanvien treballadors sota una mateixa direcció empresarial, i el magistrat troba «indicis suficients per a considerar que existeix una confusió patrimonial» entre ambdues.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • «Cal protegir el sistema que ha convertit a Espanya en referent indiscutible»

    Fa 65 anys, l’equip de John Merryl i Joseph Murray es preparava a l’Hospital Brigham de Boston per a realitzar una intervenció que canviaria per sempre l’atenció sanitària. Dos bessons univitel·lins anaven a ser els protagonistes del primer trasplantament realitzat amb èxit entre éssers humans.

    Aquesta fita va marcar un punt de partida per al desenvolupament clínic dels trasplantaments, no exempt de problemes tècnics, immunològics, organitzatius, ètics i legals.

    No en va, la història del trasplantament sempre ha estat vinculada a la complexa definició de la mort d’una persona i la seva acceptació des del punt de vista jurídic.

    No obstant això, avui és una tècnica habitual en més de cent països del planeta. De tots ells, hi ha un que durant 27 anys consecutius ha estat i és líder indiscutible tant en activitat de donació com de trasplantament: Espanya, referent mundial en superar amb escreix les xifres dels territoris del seu entorn.

    El 2018, el nostre país va registrar la taxa més gran de donació de la seva història, aconseguint els 48 donants per milió de població (pmp) i va incrementar en un 37% els ja de per si mateix excel·lents números dels últims cinc anys. Així mateix, es van superar els 110 pacients trasplantats pmp, també molt per sobre de la resta de nacions.

    Aquestes dades per si soles poden mancar de significat per a qui no estigui familiaritzat amb elles, però si les comparem amb països com els Estats Units (31,7 donants pmp), el conjunt d’estats membres de la Unió Europea (22,3 pmp) o una gran potència com Alemanya (9,7 pmp), es pot afirmar categòricament que el ciutadà espanyol és el que més possibilitats té a tot el món de ser trasplantat en cas de necessitar-ho.

    Les raons després dels seus assoliments

    Aquest èxit respon a un model organitzatiu, un model de gestió, construït sobre les bases que proporciona la Llei espanyola de Trasplantaments de 1979 i el nostre Sistema Nacional de Salut, que permet l’accés universal a una teràpia tan sofisticada com el trasplantament, sense cap mena de discriminació.

    El Model Espanyol de Trasplantaments pivota sobre la figura del coordinador hospitalari de trasplantaments i està organitzat en unitats de coordinació liderades per metges intensius amb la col·laboració imprescindible del personal d’infermeria. Aquest treball compta amb el suport de l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT) i de les coordinacions autonòmiques de trasplantament, que actuen com a intermediaris entre els nivells tècnic i polític.

    Precisament, aquest model i la pròpia ONT estem de celebració. Aquest any marca el nostre trentè aniversari, 30 anys treballant perquè el pacient que ho necessita es trasplanti a temps i amb les majors garanties com a element prominent en l’agenda política sanitària d’aquest país. I ens esforcem dia a dia per a assegurar i continuar millorant el nostre sistema.

    Des de la seva creació, a Espanya més de 115.000 pacients s’han beneficiat del trasplantament d’un òrgan i més de 500.000 de l’implant d’algun tipus de teixit o cèl·lules humanes. No només s’han realitzat molts trasplantaments, sinó amb extraordinaris resultats atribuïts a una atenció sanitària d’alta qualitat i a un sistema que garanteix l’accés a les teràpies post trasplante.

    A més, el sistema espanyol de trasplantament reflecteix la cohesió del Sistema Nacional de Salut: gairebé una quarta part dels trasplantaments que es duen a terme a Espanya es realitza amb òrgans donats en una altra comunitat autònoma.

    La clau, el treball constant

    La necessitat de trasplantament augmenta any rere any i la disponibilitat d’òrgans continua sent una prioritat. L’ONT compta amb el Pla 50×22 que, a través d’una sèrie de mesures avalades i implementades pels millors experts, té per objectiu arribar als 50 donants pmp i superar els 5.500 trasplantaments per a 2022.

    Alguns exemples ja estan en marxa, com la col·laboració amb els serveis d’urgències, el foment de la donació en asistòlia, la incorporació de la sanitat privada al procés de donació o la flexibilització segura dels criteris d’acceptació d’òrgans per a trasplantament.

    També és indiscutible la necessitat d’impulsar la recerca i fer una aposta clara per l’I+D+i. Existeixen moltes àrees per explorar i que poden aportar grans avanços, com la tolerància immunològica, la preservació d’òrgans o la prevenció del rebuig crònica.

    Però si volem mantenir al nostre país en uns nivells d’excel·lència, es fa ineludible la implementació d’iniciatives que assegurin el benestar laboral, fomentin el reconeixement i el desenvolupament professional i, una vegada més, apostin per la recerca en aquesta àrea clínica.

    Combatre el tràfic d’òrgans i el turisme de trasplantament és un altre dels grans reptes. La postura de l’ONT és ferma i així ho demostren les nombroses iniciatives internacionals fomentades pel nostre país.

    La persistència espanyola ha aconseguit un consens en el Consell d’Europa a través d’una resolució adoptada pel Consell de Ministres i, en l’ONU, mitjançant una resolució que compta amb el suport de gairebé 70 països. En tots dos documents es recomana la creació de sistemes de notificació de casos de tràfic d’òrgans per part dels professionals sanitaris a les autoritats.

    El futur dels trasplantaments

    El demà ja està aquí. Cèl·lules humanes modificades estan permetent tractar malalties incurables fins al moment. El futur permetrà la utilització de cèl·lules mare per a reparar òrgans i teixits danyats, la qual cosa potser evita la realització d’un trasplantament.

    És possible que en uns anys assistim a la creació d’òrgans bioartificials, la qual cosa no només permetrà afrontar l’escassetat d’òrgans sinó construir òrgans a la carta amb cèl·lules del mateix pacient, la qual cosa significarà evitar l’ús crònic de fàrmacs immunosupressors.

    Però fins que aquestes promeses es facin realitat, el trasplantament d’òrgans continuarà funcionant tal com el coneixem avui dia. I ha costat molt arribar fins aquí. Per això, hem de preservar, protegir i reforçar un sistema que ha beneficiat a milers de pacients aquí i que ha convertit a Espanya en un referent internacional indiscutible.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Buscar sense prejudicis

    La fórmula de la Coca-Cola passa per ser un dels grans secrets industrials. Ara que aquesta marca ja no és la més valuosa del món i ha estat desplaçada per Apple, Google i altres companyies tecnològiques, la fórmula secreta més cobejada bé podria ser la de l’algorisme de Google, el cercador que usen dos de cada tres internautes. Els primers resultats que ofereix aquest cercador són els que més s’usen, per la qual cosa Google té un enorme poder sobre la informació que manegem i la visió de la realitat que projecta. No és d’estranyar, per tant, que el secretisme sobre els factors d’aquest algorisme no deixi de suscitar especulacions. «Google i uns altres estan suprimint les veus dels conservadors. Estan controlant el que podem i no podem veure», va clamar en un tuit Donald Trump en 2018. Però la preocupació sobre els possibles biaixos ideològics del cercador i la possibilitat que el seu algorisme incorpori alguns prejudicis humans és generalitzada.

    Per a analitzar si Google és més d’esquerres o de dretes, la revista liberal The Economist ha fet un experiment comparant la presència de diversos mitjans de comunicació en els resultats de cerca amb la d’una predicció estadística basada en la credibilitat d’aquests mitjans. En aquest experiment, realitzat en un lloc d’ideologia centrista de Kansas (els EUA) després d’esborrar l’historial de cerques del navegador, es van buscar 31 termes cada dia de 2018. I els seus resultats, publicats el 8 de juny de 2019, mostren que Google afavoreix els mitjans amb millor reputació, però no sembla tenir un biaix ideològic; simplement, hi ha menys resultats dels mitjans més radicals i menor credibilitat. L’estudi no demostra que Google sigui imparcial, com adverteix The Economist, però confirma que el seu algorisme afavoreix la credibilitat i les notícies més virals.

    Tant la credibilitat com la densitat d’enllaços són dos dels senyals d’identitat de l’algorisme de cerca de Google, que no ha deixat d’evolucionar i sofisticar-se. Ara, en realitat, no és un sinó una sèrie d’algorismes que tenen en compte centenars de factors, des de la història de cerques de l’internauta fins a la seva ubicació. A més, el pes de cada factor sembla canviar en funció de la naturalesa de la consulta (si es tracta, per exemple, d’una cerca sobre notícies, es preval el contingut d’actualitat). La intel·ligència artificial batega cada vegada més en el cor del cercador, encara que, com l’empresa reconeix, hi ha milers d’experts externs que vetllen perquè els resultats de les cerques siguin rellevants, útils i de qualitat.

    La qualitat de la informació de les cerques és més fàcil d’analitzar quan es tracta d’un assumpte científic. En l’àmbit acadèmic hi ha alguns estudis, com els del grup de l’italià Pietro Ghezzi, que ha analitzat les característiques dels 200 primers resultats que ofereix Google quan es busquen els termes «vacuna» i «autisme» en diferents idiomes i països. Els resultats d’aquest estudi són molt interessants, perquè mostren que la qualitat de la informació no és la mateixa en totes les ubicacions i idiomes. Les cerques en francès i xinès, per exemple, presenten una major proporció d’informació antivacunes; i, en anglès, el percentatge de resultats provacunació és major als EUA que al Regne Unit i Austràlia.

    D’alguna manera, l’algorisme de Google sembla tenir en compte les característiques dels usuaris. Però, com la fórmula del cercador és secreta, realment no és possible saber fins a quin punt l’algorisme que potser més influeix en la informació que manegem és permeable als prejudicis humans. Si no fos secreta, qui sap com canviarien les cerques i la interpretació dels seus resultats.

  • 10 contes i novel·les per treballar la malaltia, la mort i el dol

    És fonamental abordar aquesta complexa situació amb sinceritat, honestedat i claredat, sense caure en la sobreprotecció o en eufemismes que poden confondre més i alimentar tabús als infants. És necessari acollir-los i acompanyar-los en aquesta nova situació, des de i en la proximitat.

    Es tracta d’oferir un espai més d’expressió dels sentiments i les emocions, reconèixer-les, compartir-les i naturalitzar-les.

    Els contes poden ser un bon recurs. És desitjable fer una lectura prèvia i sobretot, quan el llegim plegats, fer partícip l’infant de la història. Podrà empatitzar amb els protagonistes i li pot ser útil per poder expressar-se, posar nom a allò que sent i que està passant. Podem fer preguntes sobre què ocorre al conte, aturar la lectura quan ho veiem convenient, preguntar-li com se sent, què en pensa… I si ens pregunten, cal dir sempre la veritat, amb paraules que puguin entendre, així com repreguntar “I tu què penses?”.

    Cada infant té el seu procés i necessiten temps diferents per elaborar la pèrdua. Cal acollir les emocions i reaccions tal com ragen, i que no se sentin estranys o culpables per tenir-les: a nosaltres també ens passa. És complex i difícil, per això és millor fer aquest camí junts. Acollim i ens sentim alhora, acollits. Com adults, hem de facilitar aquests espais d’expressió per viure-ho de forma emocionalment saludable.

    És recomanable afrontar la situació com més aviat millor (en casos de malaltia greu), ja que els infants capten de seguida els canvis en el seu entorn, i arribat el moment, facilitar el comiat.

    Sempre va bé apropar-se a la biblioteca del barri i consultar el fons de contes. De fet, de la mateixa manera que llegim un conte d’aventures, d’animals fantàstics, etc. També podem llegir un conte amb la temàtica que ens ocupa, com un fet que ocorre en el nostre dia a dia i en poder parlar-ne amb naturalitat. Des d’aquí, fer una petita recomanació.

    Contes

    El camí d’en Dan i El camí de la Lua.

    Xevi Ventura, Neus Ballesteros, Ivan Tàpia i Ewa Sitko

    Ens ajudarà a parlar de la mort de la mare o del pare. Acompanyarem als protagonistes en el seu procés de dol i en les diferents emocions que viuen. Ens farà viure de prop les fases del dol.

    El niño de las estrellas.

    Grient, katrien van der; il Somers, Patrik

    Clara, una nena de 6 anys que durant l’estiu ha vist com el seu germà ha mort. Està molt trista. A més comença un nou curs amb una nova mestre, que l’ajudarà en el seu camí.

     

    Como todo lo que nace

    Elisabeth Brami

    Ajuda a explicar el cicle de la vida i de la mort en diferents àmbits: la natura, els animals, les persones… Fa un recorregut per les fases que segueix qualsevol ésser viu. Un relat tranquil i natural.

     

    Una flor de recanvi per a la mare.

    Rebeka Elizegi

    Parla del procés de malaltia greu de la mare de la protagonista, amb molta tendresa i sensibilitat, des de la perspectiva del nen, utilitzant també les estacions de l’any per entendre el dur procés de la mare.

     

    On és el iaio?

    Mar Cortina

    A partir dels 9 anys. Text preciós sobre la pèrdua de l’avi o de l’àvia. La mort acompanya a la vida i nosaltres acompanyarem al protagonista per les seves vivències.

     

    El buit.

    Anna Llenas

    A partir dels 7 anys. El conte explora les diferents sensacions i emocions que ens generen les pèrdues, i allò que ens ha de permetre superar l’adversitat, i donar-li un sentit. Un buit gran, que de mica en mica es fa més petit.

     

    La Júlia té un estel.

    Eduard José i, Valentí Gubianas

    A partir dels 6 anys. Una història molt tendre i sensible. La mare, greument malalta, tracta d’ajudar a la seva filla, li explica que anirà a treballar a un estel.

     

    Narrativa

    El nen de l’ombra

    Beatrice Masini

    Novel·la a partir de 9 anys. L’Héctor ha perdut el seu germà petit, i a casa, no se’n parla. Un llibre que parla d’estimar i de la pèrdua, i com s’arriba a acceptar i conviure amb la nova situació.

     

    Coi de Quico

    Jaume Cela

    A partir de 10 anys. Tracta sobre la mort de l’avi, i per sobreposar-s’hi la mare li regala un quadern perquè escrigui tot el que pensa i sent. De mica en mica, se n’anirà sortint reconstruint la figura de l’avi i la relació que hi tenia.

     

    Abans de néixer, després de morir.

    Jaume Cela

    Novel·la per adolescents. Tracta d’una noia de 15 anys que perd la seva mare en un accident inesperat. Un relat on pots acariciar els protagonistes i acompanyar-los en el difícil i pedregós camí que tot just han iniciat.

     

    Més recursos: https://natibergada.cat/58-contes-per-parlar-de-la-mort

  • Regulació medicinal o regulació integral? Així s’ha legalitzat el cànnabis en diferents països

    Les experiències de regulació dels mercats de cànnabis a l’Uruguai, alguns estats dels Estats Units i el Canadà s’han convertit en autèntics laboratoris socials als quals la resta del món mira a la recerca de respostes, solucions i inspiració. Especialment aquells sectors socials que advoquen per la reforma de les polítiques actualment vigents. El mateix succeeix amb aquells països que, no havent fet el pas de la regulació integral, han optat per permetre l’accés legal a les persones que utilitzen cànnabis amb finalitats terapèutics i medicinals.

    En aquests territoris, el cànnabis ha estat regulat de manera consistent i coherent amb la forma en què les seves societats gestionen els assumptes socials i econòmics. L’Uruguai va optar per una regulació estatal, en la qual són les administracions públiques les que proveeixen el cànnabis, alhora que es permet l’autocultiu i l’autoproveïment de les persones usuàries en associacions o en l’àmbit domèstic. El Canadà i nombrosos estats dels Estats Units han optat per la regulació del mercat de cànnabis amb diferents graus d’intervenció pública i diferents normes de funcionament segons el cas. Un estil més d’acord amb els valors individualistes i capitalistes fortament arrelats en aquestes societats, amb una tradició d’intervenció estatal limitada en la vida de la ciutadania i en la gestió dels assumptes públics. Aquells països que han optat per permetre únicament l’accés al cànnabis amb finalitats medicinals i baix supervisió mèdica, almenys en un primer estadi, també ho han fet de maneres diverses.

    Aquests avanços no han de fer-nos oblidar que el cànnabis continua sent una substància fiscalitzada a nivell internacional. Les polítiques de cànnabis en la pràctica totalitat dels països del món es regeixen per la Convenció Única sobre Estupefaents de Nacions Unides de 1961, que limita a finalitats exclusivament mèdiques i científics l’ús, la producció i el comerç de les substàncies fiscalitzades. El cànnabis va ser considerat en aquesta convenció una substància especialment perjudicial i amb un valor mèdic o terapèutic molt limitat, quedant sotmès a les mesures de control més estrictes. La decisió que el cànnabis mancava de valor medicinal va ser presa en base a informació esbiaixada i escassa i no en una anàlisi exhaustiva de l’evidència científica disponible, o de la compilació d’experiències de les persones usuàries. Aquesta decisió ha estat recentment revisada pel Comitè d’Experts en Farmacodependència de l’Organització Mundial de la Salut que, més de 50 anys després, ha conclòs que existeix evidència suficient de les múltiples propietats i aplicacions mèdiques del cànnabis, i que convé revisar la seva fiscalització.

    Els Estats Units: La legalització capitalista

    La situació legal i política del cànnabis a l’interior dels diferents estats dels Estats Units és molt variada, a pesar que la possessió i distribució de cànnabis és un delicte federal sota la Llei de Substàncies Controlades (Controlled Substances Act). En 10 estats l’ús de cànnabis és legal per a les persones adultes, havent-hi tots ells autoritzat prèviament el cànnabis medicinal. Washington i Colorado van ser els estats pioners a regular mitjançant referèndums l’any 2012, sent les dues primeres jurisdiccions del món a fer-ho. Alaska i Oregon els van seguir el 2014, any quan també es va legalitzar el cànnabis en la capital, Washington DC, si bé poc després el Congrés va impedir la venda de cànnabis a la ciutat. Califòrnia, Maine, Massachusetts i Nevada es van sumar el 2016 i, al començament de 2018, Vermont es va convertir en el primer estat a autoritzar la possessió i el cultiu domèstic mitjançant una llei aprovada en un Congrés estatal. Altres estats, si bé no han regulat el mercat d’ús adult, han fet passos importants cap a lleis de cànnabis menys punitives. Una trentena d’estats compten amb lleis de cànnabis medicinal. Varis, a més, han retirat les penes de presó per possessió de petites quantitats de cànnabis.

    Cada estat regula de manera diferent les particularitats del mercat de cànnabis, com el cultiu domèstic, les llicències de producció i comerç, els punts de venda, la traçabilitat del cànnabis o els impostos que s’apliquen. No obstant això, en tots els casos la regulació adopta una òptica capitalista i d’ingerència mínima de les administracions en les decisions individuals. La qual cosa no és estrany, perquè la forma que pren la legalització del cànnabis en cada cas, si pretén ser eficaç i sostenible en el temps, deu ser coherent amb l’enfocament més ampli amb el qual les societats regulen les seves activitats.

    Si bé és d’hora per a extreure conclusions contundents, el fet que molts estats hagin seguit el deixant de Washington i Colorado i que cap vulgui tornar enrere ens dóna una certa clau de l’èxit d’aquestes iniciatives. En l’actualitat, el cànnabis és legal en 1 de cada 5 estats, i el cànnabis medicinal en 3 de cada 5. Segons un estudi de Gallup d’octubre de 2018, el 66% de la població estatunidenca dóna suport a la legalització de l’ús de cànnabis, una opinió transversal en totes les regions del país, grups d’edat i afiliació ideològica. D’acord amb l’avaluació realitzada per l’organització Drug Policy Alliance el 2018, els estats estan estalviant recursos abans invertits a aplicar les lleis de cànnabis i destinant-los, per exemple en el cas d’Acolorit, a programes educatius, construcció d’escoles o prevenció de l’assetjament escolar. També ha tingut efectes positius per a la salut pública, perquè permet el control de qualitat i la traçabilitat dels productes que es consumeixen. El consum entre les persones més joves i la conducció sota els efectes del cànnabis, dos dels temes que més preocupen en aquests processos, tampoc semblen haver-se incrementat en els estats on s’ha regulat.

    A més d’aquests impactes positius, la regulació d’aquests mercats en el context capitalista estatunidenc ha obert noves reflexions sobre la legalització del cànnabis i les seves conseqüències. Una de les més rellevants ha estat la desigualtat d’accés a la indústria del cànnabis, que està reportant enormes beneficis a una nova classe empresarial cannàbica, en la seva major part conformada per homes blancs de folgada posició social. No precisament el col·lectiu que més ha sofert les conseqüències de les polítiques punitives: les persones afroamericanes i llatines d’origen humil. La popular congressista Alexandria Ocasio-Cortez va portar aquesta qüestió al Congrés el mes de febrer passat: no es pot separar la legalització del cànnabis de les injustícies comeses en nom de l’anomenada «guerra contra les drogues».

    El Canadà: Un model millorat?

    El 17 d’octubre de 2018 entrava en vigor al Canadà l’anomenada Cannabis Act amb l’objectiu de proporcionar accés legal al cànnabis a les persones adultes i controlar i regular la seva producció, distribució i venda. El Canadà es convertia així en el segon país del món a regular el mercat de cànnabis, després de fer-lo l’Uruguai el 2013. El seu govern havia anat anticipant aquesta decisió en els fòrums internacionals sobre drogues ja des de 2016, en la Sessió Especial de Nacions Unides dedicada al «problema mundial de les drogues», amb un discurs molt centrat a evitar l’accés de les persones menors d’edat al cànnabis, i a protegir la salut i la seguretat públiques mitjançant estrictes requisits d’accés al mercat i de qualitat del producte. El mateix president Justin Trudeau va assumir un rol rellevant en la defensa d’aquesta llei, que a més té la intenció de reduir la càrrega del sistema de justícia penal relacionada amb el cànnabis.

    Es considera un model millorat respecte a les experiències dels Estats Units, ja que presta més atenció a la salut pública i a les formes de venda i és més restrictiu amb la publicitat i la incitació al consum. Des de l’entrada en vigor d’aquesta llei, i subjecte a restriccions específiques que cada província i territori consideri convenients, les persones majors de 18 anys poden posseir legalment fins a 30 grams de cànnabis, comprar-ho en botigues amb llicència, i fins i tot en aquelles províncies on no existeix un marc regulat de venda al detall, les persones poden adquirir cànnabis per Internet a productors amb llicència federal. També es permet el cultiu domèstic de cànnabis per a ús personal de fins a 4 plantes per unitat de residència, així com processar productes a casa, com a aliments i begudes amb cànnabis, amb certes limitacions (detalls recollits en la pàgina del Ministeri de Justícia canadenca). Quant a l’ús del cànnabis per a finalitats medicinals, continua funcionant el sistema previ a l’aprovació d’aquesta llei, que data de 2001 i que permet l’accés al cànnabis a aquelles persones que compten amb l’autorització de professionals de la salut. S’estima que existeixen més de 40 productors amb llicència autoritzats pel Ministeri de Salut canadenca, i que milers de persones al país tenen llicència per a possessió i consum de cànnabis medicinal.

    Al Canadà no han estat exempts de les dificultats assenyalades en el cas dels estats dels Estats Units. Malgrat la recent implementació d’aquest model, ja s’identifiquen problemes similars en relació amb l’accés a la indústria per part de les comunitats més afectades per la prohibició. A més, els antecedents penals relacionats amb el cànnabis segueixen presents en les fitxes policials de les persones infractores. Encara que s’està treballant en un programa de clemència (també a Califòrnia) perquè les persones que hagin tingut problemes amb la justícia abans de l’entrada en vigor de la legalització no vegin minvades les seves oportunitats de vida per aquest motiu.

    La regulació de cànnabis medicinal: Polítiques i pràctiques en el món

    Actualment desenes de països de tots els continents compten amb programes de cànnabis medicinal. En el context europeu, per exemple, Països Baixos, Alemanya, Regne Unit, Portugal o Itàlia. També Israel, l’Argentina, Xile, Colòmbia, Mèxic, Tailàndia, Austràlia o Nova Zelanda. Una llista que es va ampliant any rere any.

    El 1996 l’estat de Califòrnia va aprovar en referèndum la legalització del cànnabis medicinal. En els anys següents li van seguir el Canadà i Països Baixos el 2001. Israel va llançar el seu programa de cànnabis medicinal el 2007 (detalls presos del mapa del programa Cannabmed). La Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents (JIFE), organisme de Nacions Unides encarregat de vetllar per la correcta aplicació dels tractats internacionals sobre drogues, no va trigar a reaccionar. La Junta va criticar a aquests països per contravenir els principis dels tractats, encara que aquests permeten els usos mèdics i científics de les substàncies fiscalitzades. Malgrat això, altres països i territoris es van anar sumant a la regulació medicinal, en considerar que pal·liar el sofriment de les persones que utilitzen cànnabis per a alleujar les seves malalties no constitueix una violació dels convenis internacionals sobre drogues, sinó que garanteix drets humans universalment reconeguts, com són el dret a la salut i el dret de tota persona al gaudi del més alt nivell possible de salut física i mental.

    Això va donar lloc al fet que el 2014 la JIFE es rendís a l’evidència i establís, en el seu Informe Anual d’aquest any, les «Mesures de fiscalització aplicables als programes d’ús del cànnabis amb finalitats metges en virtut de la Convenció Única de 1961 sobre Estupefaents». En aquest informe la Junta declara explícitament que «la Convenció Única permet als Estats parteixes l’ús del cànnabis amb finalitats metges». El Conveni de 1961 defineix cànnabis com les «summitats florides» de la planta. Això vol dir que en parlar de programes de cànnabis medicinal no estem parlant de la comercialització de medicaments que continguin cannabinoides, com és el cas de certs medicaments disponibles en el mercat espanyol i en altres països, i indicats per a determinades malalties, sinó de les flors de la planta i dels nombrosos derivats que es poden elaborar amb elles com, per exemple, els olis de cànnabis, tan populars entre els pacients avui dia.

    Només sota prescripció mèdica

    Els criteris que han de complir els Estats que desitgen implementar programes de cànnabis medicinal sense deixar de complir les normes internacionals són fonamentalment dues. El primer, el govern ha d’establir una oficina encarregada del control i la distribució del cànnabis. El segon, aquest cànnabis únicament pot ser adquirit baix prescripció mèdica, de tal forma que no pugui ser derivat al mercat il·lícit. La JIFE considera expressament prohibit el cultiu de cànnabis per a ús personal amb finalitats metges: afirma que això suposaria un risc elevat que les persones amb necessitats mèdiques que ho conreen puguin derivar-ho al mercat il·lícit, o afavorir l’accés a tercers d’aquest cànnabis.

    Molts són els aspectes destacables dels diferents programes de cànnabis medicinal existents en el món. Potser els exemples més paradigmàtics són els de Països Baixos i Israel. Als Països Baixos és possible adquirir cànnabis de qualitat farmacèutica, baix prescripció mèdica, en les farmàcies. L’herba de cànnabis es vengui en pots de 5 grams, estant disponibles diferents varietats amb ràtios controlats i estandarditzats de THC/CBD. A Israel es disposa a més d’una gran varietat de productes de cànnabis, entre ells diferents olis realitzats amb la planta. A més, gràcies al seu programa de cànnabis medicinal, el país s’ha convertit en la primera potència mundial en recerca mèdica amb cànnabis. Entre els avanços més recents es troba haver documentat per primera vegada els beneficis del cànnabis per al tractament de l’autisme infantil. A Israel també està permès l’ús del cànnabis en els geriàtrics, on s’ha observat el seu efecte beneficiós en persones ancianes amb malalties neurodegeneratives com el Parkinson.

    Els programes de cànnabis medicinal s’estan mostrant a més beneficiosos en termes de salut pública: cada vegada hi ha més recerques que conclouen que molts pacients substitueixen els seus tractaments amb ansiolítics, antidepressius i analgèsics per l’ús del cànnabis. La qual cosa no és interessant només en termes de reducció de la toxicitat per a l’organisme o d’estalvi en la despesa pública sanitària, sinó que ens convida a reflexionar sobre el tipus de societat hipermedicalitzada en la qual vivim, i sobre les alternatives que estem desaprofitant en termes de sostenibilitat, autocura i autoeducació respecte a la nostra pròpia salut individual i comunitària.

    Sense consens suficient

    Per quan un programa de cànnabis medicinal a Espanya? Associacions de pacients de cànnabis medicinal i els seus familiars i cuidadores porten diversos anys reclamant-ho. La Unió de Pacients per la Regulació del Cànnabis (UPRC) i l’Observatori Espanyol de Cànnabis Medicinal (OECM) han aconseguit portar aquestes reivindicacions a la classe política. Proposicions no de llei sobre aquesta qüestió han estat registrades en alguns parlaments autonòmics i en el Congrés dels Diputats. Però de moment no sembla que existeixi un consens polític suficient, ni entre la classe política ni entre el col·lectiu mèdic, i no s’han fet avanços significatius. Encara que el debat està cada vegada més present en la societat i en els mitjans de comunicació.

    L’elecció entre regulació medicinal o regulació integral del cànnabis és òbviament una decisió política. Una decisió complexa, donat el risc evident que suposa regular únicament un determinat ús del cànnabis, deixant uns altres en la clandestinitat. Analitzar els avanços en altres països és clau, i més encara regular d’una manera coherent amb les necessitats i característiques de la nostra pròpia societat. A Espanya l’ús recreatiu està molt estès i normalitzat. A més, existeix un col·lectiu nombrós de persones que realitzen un ús medicinal del cànnabis. Una regulació que pretengui ser reeixida ha de tenir en compte aquestes realitats. També construir-se sobre la base de les propostes de la societat civil en aquest àmbit. El terreny està adobat, només mancada la voluntat política. La tindran els governs que sorgeixin de les pròximes eleccions?

    Aquest article s’ha publicat en castellà a eldiario.es

  • Espanya esgota la paciència de Brussel·les: les mesures contra la contaminació a Barcelona i Madrid encara són insuficients

    A Espanya se li acaba el temps de gràcia per a evitar ser portada als tribunals europeus per no complir la llei i mantenir nivells de contaminació de l’aire per sobre del permès. La Comissió Europea ha avisat al Govern aquest dimecres per escrit que la paciència i la pròrroga concedides fa set mesos s’esgoten: «Sembla que les mesures anunciades i preses no són suficients».

    Brussel·les va obrir expedient a Espanya el juny de 2015 per l’excés de diòxid de nitrogen a Madrid i Barcelona. El febrer de 2017 van llançar un ultimàtum abans de portar el cas a la justícia per l’»incompliment constant». Però les coses de la Unió Europea van a poc a poc i, el gener de 2018, el comissari de Medi Ambient, Karmenu Vella, encara mantenia advertiments: «A la vista del fracàs prolongat». Exigia mesures «suficients per a aconseguir els objectius sense cap retard».

    Hi havia nou estats implicats: Alemanya, República txeca, França, Itàlia, Hongria, Romania, Eslovàquia, Regne Unit i Espanya. El desembre de l’any passat, fa set mesos, Espanya va esquivar l’expedient. La Comissió va entendre que els plans presentats pel Govern, entre els quals estava el paquet de mesures de la ciutat de Madrid que incloïa Madrid Central, podrien servir. Les actuacions «en fase de preparació, podrien abordar adequadament les manques» si s’aplicaven «correctament i en els terminis anunciats», va justificar l’Executiu comunitari.

    Entre aquest desembre de 2018 i juliol de 2019, van arribar algunes de les mesures anunciades com l’activació de la fase amb multes per a infractors de Madrid Central. Barcelona ha anat dissenyant el seu pla de restriccions al trànsit amb criteris ambientals que encara està sense posar en marxa.

    La zona de baixes emissions metropolitana inclou gairebé tota Barcelona i ciutats colindants com a L’Hospitalet i Sant Adrià. La previsió és que arrencarà l’any 2020. Ara només s’activaria en dies d’emergència, però no ha funcionat mai. En l’àrea d’influència de la ciutat catalana, el 2018 encara dues estacions de la xarxa de mesurament van arribar a nivells de NO2 per sobre del permesos: la de l’Eixample i la de Gràcia-Sant Gervasi (van ser tres menys que el 2017).

    Però la progressió és massa lenta. La situació «és greu», analitza la CE. «D’acord amb els informes, els nivells de diòxid de nitrogen continuen sent excessius i vulneren els límits establerts en la directiva de Qualitat de l’Aire», ha escrit Vella al Govern espanyol. A més, després de les eleccions municipals del 26 de maig, el nou Ajuntament de Madrid de José Luis Martínez-Almeida (PP) sustentat per Ciutadans i Vox, ha intentat deixar sense efecte la zona de baixes emissions de Madrid Central. De fet, Martínez-Almeida va reiterar durant mesos que eliminar aquesta mesura seria el seu primer acte de govern.

    Una vegada a l’Alcaldia, el Govern municipal de PP i Ciutadans va aprofitar algunes fallades en el sistema de sancions per a paralitzar les multes per accedir a Madrid Central a pesar que estaven resolts abans, segons va constatar un informe municipal de 24 de juny. Així i tot, Martínez-Almedia va mantenir la moratòria fins que un jutge l’ha aixecat.

    L’alcalde popular s’ha escudat que aquesta zona de baixes emissions augmenta la contaminació i que el que s’exigeix des de Brussel·les són resultats no mesures concretes. Mentre el seu equip pensa un pla per a l’aire (va avançar que apostaria per la renovació de caldees de calefacció, l’ús de la motocicleta, els aparcaments dissuasius i la subvenció per a comprar cotxes elèctrics), la Comissió ha enviat aquesta carta exigint plans més radicals. Fins i tot el comissari de Clima, Miguel Arias Cañete (PP), va deixar entreveure que Brussel·les vigilava la deriva ambiental a Madrid.

    «Necessitem fer més. No menys», ha explicat la ministra en funcions de Transició Ecològica, Teresa Ribera, que ha demanat que s’explorin noves mesures per a complir amb la llei i contenir la pol·lució de l’aire a Espanya. És a dir, Europa ha recordat que els nivells de NO2 són massa alts i que el realitzat fins ara –que al principi va frenar l’acció enfront dels jutges– no és suficient. Cal anar més enllà, ha instat la Comissió.

    Cotxes i bucs

    Què significa més? El coordinador d’Ecologistes en Acció, Francisco Segura, explica que hauria d’estar relacionat amb els principals contaminadors en cada lloc. «A Madrid no hi ha dubte: a curt termini i atès que el cotxe és el principal contaminant, les mesures impliquen mantenir i estendre Madrid Central i actuacions similars en altres zones de la ciutat, així com plans concrets als voltants de les estacions més conflictives, com a plaça Elíptica i Escuelas Aguirre, sempre amb el criteri comú de reduir les emissions, per tant, limitant l’ús del transport amb motors d’explosió».

    A Barcelona, al trànsit rodat se li uneix un focus particular: el port. Espanya és el país europeu més exposat a la pol·lució que provoquen els grans creuers turístics. I Barcelona encapçala la llista amb pitjors dades. Segura incideix que cabrien «limitacions clares a la mala qualitat dels combustibles dels vaixells, com la creació d’una Àrea d’Emissions Controlades (ECA) com la que ja existeix en el Mar del Nord i el Bàltic». Els carburants que usen els bucs per a desplaçar-se estan menys refinats i subjectes a estàndards d’emissió menys estrictes que, per exemple, el transport per carretera.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Sobre la llei de contractes de serveis (?) a les persones (?)

    Un pot pensar que quan es parla de serveis a les persones es podria estar fent referència a que s’habilitaran mecanismes per millorar les condicions en què es troba la sanitat –que normalment és utilitzada per persones–; la gestió de l’educació –també estem parlant de persones– o, fins i tot, la implementació d’un pla d’habitatge d’emergència social perquè les persones necessiten un lloc digne on viure i ara n’hi ha moltes que no hi poden accedir.

    Doncs no, la Llei Aragonès no preveu res d’això. La veritat és que llegint i analitzant el contingut del projecte de llei –lectura imprescindible l’article de la directora de FaPaC, Lidón Gasull– sembla que el títol hauria de ser “Llei de contractes de serveis als usuaris de tot el que abans era, en gran part, públic”. En aquest cas parlem, per exemple, dels menjadors escolars, que fins ara són gestionats per persones per abandonament de l’Administració Pública. Imagino que el títol quedava massa llarg i no tenia prou força, per tant, van retallar i el projecte de llei va quedar amb el nom de Llei de Contractes de Serveis a les Persones.

    De passada, per si en un futur calgués fer més externalitzacions en base a no se sap quins imponderables, la llei també recull alguns serveis que a dia d’avui encara presta l’administració directament.

    Les que ens movem en el món de l’activisme a l’educació (SOS Educació Pública, Xarxa d’Escoles Insubmises a la LOMCE, etc.), les hem vist de tots colors des que algú va decidir que serveis públics com educació, sanitat o serveis socials eren els grans culpables d’allò que vàrem anomenar crisi –perquè estafa queda lleig i descortès–. La canonada que van rebre en plena línia de flotació aquests sectors encara no està ni de bon tros solucionada i ara ens trobem amb el fet que algú ha vist un gran nínxol de negoci, ha fet una carta als reis i els seus somnis i desitjos s’han materialitzat en forma de la Llei Aragonès.

    Tot això em va portar a una altra reflexió: a quin tipus de persones es refereix aquesta norma? Perquè jo no veig que aquesta llei em tracti com una persona. Com un usuari o client, sí; però com una persona? En efecte, la consideració que les i els que suposadament ens representen envers nosaltres és la de clients. A tall d’exemple, a la FaPaC tenim l’experiència de la compareixença de la presidenta de la federació, Belén Tascón, al Parlament per parlar d’aquest projecte de llei. Només hi van assistir tres grups parlamentaris.

    Continuo reflexionant sobre aquest particular i em fixo en opinions i actituds de consellers, alts càrrecs, personal eventual i altres éssers auto-autoritzats a opinar sobre qualsevol matèria, independentment dels seus coneixements. Arribo a la conclusió que aquest personal, pel fet de trobar-se en una nau de pedra com pot ser el Parlament, perd el contacte sensorial amb les que ens quedem de portes enfora, de manera que pot escenificar la posada en funcionament d’una salvatge privatització sense que sembli que ens tracten com si fóssim no-persones habitant un no-lloc que és el carrer.

    Els murs del temple, o Parlament, o Ajuntament, o Congrés, o Senat, o Consell Comarcal, o Diputació, o qualsevol altra institució política, produeixen un fet curiós i poc estudiat: en penetrar-los, tot allò que extramurs era ideologia, esdevé borrós, es va enfosquint enmig d’una estranya boira que fa que partits autoproclamats d’esquerra puguin crear la Llei de Contractes de Serveis a les Persones. A l’hora d’escriure això, Catalunya en Comú ha comunicat que es posiciona en contra de la Llei Aragonès. És una bona notícia, però el contingut d’aquesta llei fa mesos que es coneix i recordem declaracions de membres del partit fent lloances d’aquesta norma. Potser la campanya que ha fet la FaPaC a les xarxes socials ha resultat d’ajuda per aquest benvingut canvi de posicionament.

    Podria acabar aquest escrit amb alguna frase èpica del tipus No ho permetrem, Ha arribat el moment o No podem deixar passar ni un minut. No ho faré perquè no sé si tenim prou força per no permetre-ho, cal deixar-se d’etiquetes, noms, eslògans i intentar crear un moviment potent on l’important sigui l’objectiu, no qui fa què, perquè el moment fa tant temps que va arribar que ni ho recordem.

  • La ciència a Espanya viu una situació «angoixant» per l’endogàmia i burocràcia de les universitats

    La Fundación Alternativas ha presentat aquest dimecres a Madrid el seu segon Informe sobre la situació de la Ciència i Tecnologia a Espanya, qualificada per molts investigadors d’»angoixant». L’estudi busca «detectar i actualitzar els colls d’ampolla estructurals» en el sistema per a així aconseguir un «lideratge científic internacional» i així no ser «un país subaltern». El document està coordinat per Vicente Larraga, professor del CSIC i resumeix que «seguim sense aconseguir el tren de les societats científiques avançades».

    Entre els primers factors a millorar, «corregir el predomini de la burocràcia, que pertorba tant la docència com la recerca en universitats i centres de recerca». Especialment dura referent a això és l’al·lusió a la Llei 40/2016, sobre el Règim Jurídic, «benintencionada» però que ha fet un «mal enorme» a la Ciència i Tecnologia a Espanya. Es refereixen al fet que ha estat «esgrimida per funcionaris curts de vista, si no obertament contraris, a una ciència que no entenen».

    Entre les seves recomanacions es troba plantejar, al costat del Govern, la creació d’»àrees prioritàries» de suport. També «modificar la governança del sistema» implicant investigadors «actualment desmotivats». «Eliminar l’exclusivitat funcionarial dels investigadors públics», dotar als centres i institucions de «major responsabilitat i autonomia de gestió» o «canviar els mètodes de selecció dels directius» perquè siguin «promotors de la qualitat, no gestors». Hi ha altres més genèriques, com l’augment d’inversió pública en I+D o acceptar «les peculiaritats del sistema».

    La quarta recomanació del document passa per «combatre l’endogàmia» com un dels problemes que dificulten el desenvolupament. Sobre això aporten algunes dades: en el curs 2017-2018, un 74,3% del cos docent de plantilla fixa en les universitats s’havia doctorat en el mateix centre en el que treballa –destaquen l’excepció de la Pompeu Fabra, amb només el 20%–. El 69% no va realitzar estades postdoctorals fora i només el 2% dels professors i investigadors són estrangers –als EUA o Regne Unit ronden el 30%–, una xifra que va «contra tota experiència d’excel·lència internacional» i «una de les rèmores més importants» per al sistema.

    L’endogàmia, la falta de mobilitat i la feble internacionalització «limiten la capacitat dels investigadors per a participar en projectes nacionals i internacionals», la qual cosa també resulta «un minvament d’oportunitats laborals dins i fora del món acadèmic». La productivitat científica del 34% de catedràtics i del 60% de docents és deficient, segons citen de l’última estadística de personal docent i investigador.

    Com a exemple de projectes reeixits es refereixen als programes ICREA i Ikerbasque posats en marxa a Catalunya i Euskadi respectivament «per a vèncer la cultura endogàmica» i «evitar moltes de les traves burocràtiques» que dificulten la incorporació de professionals estrangers. També el posat en marxa pels departaments d’Economia de la Universitat Carles III, Pompeu Fabra, Autònoma de Barcelona i Alacant de contractació «tenure–track«. Tots tenen encara «abast limitat» però il·lustren que «pot canviar el model de contractació i la cultura acadèmica» a Espanya, a més de constatar que «l’obertura d’idees és molt beneficiosa», en aparèixer en diversos rànquings internacionals.

    L’informe, que ha estat presentat també per Diego López Garrido, vicepresident de la Fundación Alternativas, Mariano Barbacid, investigador del el Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas, Isabel Álvarez, directora de l’Instituto Complutense de Estudios Internacionales, i Paola Boloventa, professora del CSIC, dedica un apartat específicament al camp de la innovació. D’acord al European Innovation Scoreboard, Espanya se situa en el 79,3% de la mitjana de la Unió Europea, la qual cosa li situa com a país «moderadament innovador». La despesa d’I+D de les empreses se situa en el 52% europeu. La millora del sistema, escriuen, «es reflecteix en una major eficiència en la innovació».

    Aquest és un article de eldiario.es