Just Deploy It!

Blog

  • El talonari de les farmacèutiques per a metges i congressos: 1.130 milions d’euros en quatre anys

    Fa menys de deu dies, l’organisme públic Instituto de Salud Carlos III va destituir com a director del seu Centro Nacional de Microbiología al biòleg Julio Vázquez per haver cobrat honoraris de la farmacèutica GSK mentre coordinava el centre. Es tractava d’una de les «transferències de valor» amb les quals la indústria farmacèutica finança a professionals i organitzacions sanitàries. El 2018 van ser 597 milions d’euros, un 20% més que fa quatre anys.

    Els llistats d’aquest flux econòmic sol es coneixen des de 2016. Aquest curs es va estrenar el nou sistema d’autoregulació de Farmaindustria –que s’adheria així al codi de la patronal europea del sector– pel qual cada empresa publica quan abona cada any. La seqüència dels pagaments totals que s’ha pogut conèixer és curta (abasta des de 2015 a 2018) i com segueix: 496, 501, 564 i 597 milions d’euros.

    Les relacions entre companyies farmacèutiques i professionals sanitaris han plantejat problemes: han estès ombres sobre si la recomanació d’un fàrmac, el finançament públic de determinada bovina o l’adquisició de productes poguessin estar contaminades per les aportacions econòmiques dels laboratoris implicats. El més recent: la negativa per part del Consejero Interterritorial de Sanidad a incloure la vacuna contra la meningitis B de GSK, Bexsero, en el calendari nacional.

    Aquesta inclusió hauria comportat la compra del producte mitjançant els pressupostos de les comunitats autònomes. La negativa de l’organisme públic va provocar la reacció en contra de l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP), que va mostrar «el seu total desacord amb aquesta decisió, així com amb la seva argumentació». L’associació va assegurar que «continua recomanant la vacunació enfront del meningococ B fonamentalment en els lactants des dels 2-3 mesos d’edat».

    Les famílies poden disposar del sèrum en qualsevol farmàcia amb la recepta d’un pediatre. Cada dosi costa 100 euros i la pauta d’aplicació consta de tres. L’AEP va demanar que Bexsero entrés en els calendaris de les comunitats autònomes. L’anàlisi dels tècnics del Comitè públic sobre aquest producte indicava que el seu cost-benefici apuntava al fet que el preu assumible seria de tres euros de mitjana per dosi. L’AEP ha rebut 499.800 euros de GSK en els últims tres anys, però aquesta informació no apareix en els seus comunicats sobre la vacuna fabricada per la farmacèutica britànica.

    Dos grans blocs

    Els pagaments tenen dos grans blocs generals: d’una banda es dediquen a finançar els congressos mèdics o simposis que munten organitzacions professionals, costejar les despeses de particulars perquè assisteixin a aquestes trobades i abonar honoraris per serveis prestats. Aquests capítols han sumat 1.130 milions d’euros des que es pot accedir a les transferències. I, separats en una altra comptabilitat, s’agreguen els projectes de recerca. Han suposat 893 milions, segons explica la patronal.

    El mateix any que es va posar en marxa aquest sistema, en una «reunió científica» anual d’oftalmòlegs anomenada Facoelche, van dedicar el seu fòrum «alarma» a aquests passos en transparència sota el títol: «Arriba la compliance. S’ha acabat la festa?». Farmaindustria reconeix el problema en presentar aquesta autoregulació com una línia per a «prevenir conflictes d’interessos i generar confiança en la societat sobre la importància d’aquestes relacions».

    Farmaindustria qualifica aquests pagaments com a «col·laboracions en recerca i en formació mèdica» i entén que «constitueixen un dels pilars essencials de la I+D i de la qualitat de la prestació sanitària a Espanya. Clau per a la recerca de medicaments i el seu ús adequat que contribueix, a més, a l’actualització de coneixements sobre fàrmacs per part dels professionals.»

    La metgessa i diputada regional per Más Madrid, Mónica García, difereix d’aquesta interpretació: «El coneixement és segurament el valor més gran intangible de qualsevol sistema sanitari i, per tant, és massa valuós i corruptible per a confiar-l’hi només als interessos particulars del mercat de la farmaindustria».

    En aquell Facoelche de 2016, un oftalmòleg cap de servei en un hospital públic justificava les transferències: «Sempre hem tingut el suport de la indústria que ha cobert aquest paper que d’alguna manera hauria d’haver cobert el sistema sanitari». En la seva intervenció pública insistia que «l’administració està incomplint a mantenir la formació continuada dels professionals i donar-los una taula remunerativa que els permeti afrontar tot això. Això s’ha esmenat amb l’ajuda de la indústria».

    En aquest sentit, Mónica García, canvia la perspectiva per a assegurar que «és inconcebible que una empresa com la sanitat pública no es faci càrrec de la formació i el coneixement dels seus professionals. Només així es podrien limitar les conseqüències tant en salut com en despesa innecessària d’aquestes relacions viciades entre administracions, societats científiques, professionals i les farmacèutiques».

    Sense control oficial, ni tan sols d’Hisenda

    Amb tot, aquest codi ètic no és una regulació legal obligatòria. Es tracta d’un pacte voluntari per a les companyies que estiguin adscrites a Farmaindustria. Cada empresa elabora el seu llistat i el publica segons el seu criteri: alguns són bastant accessibles i uns altres molt més intricats. No existeix un estàndard que els unifiqui.

    Al final, aquesta transparència es converteix en 190 llistats diferents situats en seus diferents. Milers d’entrades escassament sistematitzades. De fet, aquests documents introdueixen llegendes que indiquen que, de la seva consulta, «no es deriva una habilitació» per a, per exemple, realitzar l’»encreuament amb les informacions publicades en els llocs web d’altres associats». Això significa que si es vol comprovar amb precisió quants diners rep a l’any una determinada associació mèdica o un responsable de servei des de la indústria, han de revisar-se les dades de cada companyia per separat.

    Aquests avanços voluntaris sense fiscalització oficial cap a la transparència van implicar una petita revolució per part del col·lectiu mèdic. Molts sanitaris es van negar al fet que, en donar-se publicitat amb nom i cognoms a les quantitats que sumaven les despeses de matrícula, assistència o allotjament a congressos, seminaris o esdeveniments, el Ministeri d’Hisenda pogués exigir la tributació en espècie. La normativa fiscal ja demanava aquesta declaració –com va recordar el Ministeri d’Hisenda–, però eren dades poc fàcils de seguir.

    Lluny d’aplicar aquesta regulació, i després de votar una proposició no de llei defensada també per Ciutadans, el ministre d’Hisenda del PP, Cristóbal Montoro, va accedir a modificar el reglament: «Es dotarà de major precisió a la norma, en aclarir que no té la consideració de rendiment del treball en espècie la participació dels treballadors sanitaris en cursos de formació finançats per tercers que comercialitzin béns o serveis». Es deixen així exempts de tributació aquests pagaments als professionals que acudissin a trobades professionals a costa dels fons transferits pels laboratoris.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El Parlament aprova el projecte de llei per crear l’Agència de Salut Pública de Catalunya

    El Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat el projecte de llei de creació de l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Amb aquesta aprovació, es tanca un procés que el Govern va reactivar fa uns mesos, després que la creació d’aquest ens quedés aturat amb l’aplicació de l’article 155. Com han explicat des del Departament de Salut, «l’objectiu, llavors i ara, és recuperar l’esperit i les funcions inicials amb què va néixer al 2009 l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT): implicar tots els departaments del Govern en la protecció i la promoció de la salut, en la prevenció de la malaltia i la vigilància de la salut pública»

    L’any 2014, l’agència va perdre la seva personalitat jurídica i va quedar adscrita a la Conselleria de Salut exercint les seves funcions a partir de llavors des de la Secretaria de Salut Pública. Amb aquesta aprovació, es recupera l’Agència dotant-la de nou de personalitat jurídica pròpia, com a organisme autònom administratiu, «per respondre amb més eficàcia, agilitat i flexibilitat als reptes actuals i de futur de la salut pública».

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha celebrat la “recuperació d’una agència de país, imprescindible per a fer polítiques que ataquen directament els determinants socials de la salut d’una forma transversal”. Per a Vergés, que ha destacat la governança participada amb els altres departaments i amb el món local amb què actuarà l’agència, segons com ha declarat, és molt rellevant que guanyi en flexibilitat “precisament per fer allò del que la salut publica s’ha d’ocupar: adaptar-se als canvis de la societat i els seus determinants, que influeixen decisivament en l’estat de salut de la nostra població”.

    L’aprovació per part del Parlament segueix la voluntat del Govern que l’ASPCAT funcioni vetllant per la integració expressa i operativa de la perspectiva de gènere, de l’equitat i de l’abordatge transversal dels determinants de la salut, en especial pel que fa al disseny, implantació i avaluació del Pla Interdepartamental i Intersectorial de Salut Pública. La finalitat, en concret, és desenvolupar les metodologies necessàries i incorporar criteris d’avaluació que contribueixin a tractar la dimensió del gènere, garantint la recollida de dades desagregades per sexes i desenvolupant indicadors qualitatius i quantitatius de gènere.

    Els òrgans de govern de l’Agència seran el Consell Rector –màxim òrgan de govern i encarregat de fixar les directrius generals d’actuació- i la Direcció –encarregada d’executar els acords que adopta el Consell Rector-. A més, l’Agència guanya elements de descentralització territorial amb la creació dels serveis regionals.

  • Els alumnes invisibles (malalties cròniques greus)

    Posem-nos en context i mirem de, per un moment, posar-nos en la pell d’aquestes mares i pares.

    El Jonatan té 15 anys i una epilèpsia refractària severa. Això vol dir que en algun moment del dia, sense previ avis ni amb una predominança horària, farà una crisi. Aquesta crisi comporta convulsions i pèrdua de consciència i pot anar des d’un minut fins a quaranta-cinc minuts. Si la crisi s’allarga i s’agreuja cal actuar i administrar-li Astenolit per via rectal. El Jonatan pot entrar en parada cardiorespiratòria i cal la intervenció d’una UVI mòbil.

    La Martina té tres anys, té diabetis de tipus 1 i fa P3. Cal fer-li controls de glucosa sovint i cal gestionar les pujades i baixades de sucre. Per les baixades cal donar hidrats de carboni ràpids i lents. Si no es recupera pot presentar una hipoglucèmia greu que es manifesta per manca de reacció a estímuls o pèrdua de consciència. En aquest cas cal injectar glucagó i trucar al 112. A l’altre extrem hi ha la hiperglucèmia greu on caldrà administrar insulina i controlar els nivells de glucosa i acetona. La dosi d’insulina en aquestes edats cal ajustar-la correctament, ja que un error pot ocasionar una hipoglucèmia greu.

    L’estenosi subglòtica de grau III és més espectacular i cal estar molt pendents de les gasses al voltant de l’estoma es mantenen netes i seques. Cal aspirar les secrecions del conducte respiratori, cosa molt freqüent, i canviar la cànula si surt de l’estoma a causa d’un cop –ja sabeu, són nens i juguen–. El canvi de cànula és crític perquè deixa de respirar, perd la consciència i cal fer reanimació.

    L’Emma-Joana va a P3 i té espina bífida. Té problemes per desplaçar-se i cal sondar-la cada tres hores.

    L’Àsier pateix una malaltia rara, tan rara que només té un seguit de sigles i números (STXBP1) que requereix d’assistència intensiva perquè convulsiona.  Ell té l’agreujant que té nou mesos i la invisibilitat total de l’administració… qui ha de gestionar el 0-3? Com cal gestionar aquests casos?

    I així podríem anar desgranant casos de més malalties cròniques. També hi podem sumar les malalties degeneratives.

    Les vides de les mares i pares d’aquests alumnes estan dedicades a ells. En algunes famílies un dels dos progenitors ha de deixar de treballar per poder estar pendent de la trucada del centre escolar avisant que hi ha un problema.

    O com en el cas de la mare del Jonatan que han hagut de fer més de 200 km perquè només hi havia un institut públic que els admetia a condició que la mare estigui durant tot l’horari lectiu al centre per intervenir quan arribi la crisi. Ha hagut d’abandonar família, amics, una carrera professional prometedora i renunciar a percebre una jubilació el dia de demà.

    Els infants se senten discriminats quan tots els seus companys van d’excursió i ells no hi poden anar perquè no tenen cap recurs assignat i el centre no permet que hi vagin els pares. O quan a l’excursió de final de curs no poden anar amb els amics perquè demanen que els pares es facin càrrec de l’acompanyant i les seves despeses. O quan els altres pares pregunten si l’epilèpsia o la diabetis s’encomana…

    Aquest col·lectiu ha estat oblidat per l’administració, per això hem titulat aquest article “els alumnes invisibles”.  A la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació, només es parla de malalties degeneratives greus, ni una paraula de les malalties cròniques. L’article 81.3 es recull el que s’entén per alumnes amb necessitats educatives específiques:

    1. a) Els alumnes que tenen necessitats educatives especials, que són els afectats per discapacitats físiques, psíquiques o sensorials, els que manifesten trastorns greus de personalitat o de conducta o els que pateixen malalties degeneratives greus.
    2. b) Els alumnes amb necessitats educatives específiques derivades de la incorporació tardana al sistema educatiu o derivades de situacions socioeconòmiques especialment desfavorides.

    L’article 5 del Decret 150/2017, que regula l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, estableix concretament les funcions/obligacions de l’Administració educativa en aquest àmbit. D’aquest precepte destaca el seu apartat “H”, el qual obliga a “garantir la sectorització i la coordinació dels serveis educatius i els sociosanitaris per assegurar una atenció educativa de proximitat a l’alumnat”; i, sobretot, el seu apartat “l”, el qual l’obliga a “vetllar perquè en els centres quedin cobertes les necessitats d’assistència sanitària i parasanitària dels alumnes que ho requereixin, especialment els que tenen estats de salut clínicament complexos. Amb aquesta finalitat el Departament ha d’establir convenis de col·laboració amb altres departaments amb competències en la matèria.”

    Cal remarcar que l’alumnat amb malalties cròniques queda recollit, només de passada i de manera implícita sense citar-lo, al Decret 150/2017 en l’article esmentat abans.

    El Departament d’Educació està elaborant un conveni amb el Departament de Salut per atendre aquestes necessitats.

    A la mateixa web de la Direcció General de Currículum i Personalització parla de diferents tipologies de NESE i fa referència a les NESE derivades de situació de malaltia. En aquest cas contempla la situació que el diagnòstic d’una malaltia pot comportar un període d’hospitalització i/o de convalescència que suposa canvis en la vida quotidiana dels infants, els adolescents i les seves famílies. I enumera una sèrie de suports, que són les aules hospitalàries, aules en hospitals de dia per a adolescents i l’atenció educativa domiciliaria, però oblida els alumnes amb malalties cròniques greus escolaritzats en centres educatius.

    Si busquem les eines per a la gestió dels centres, a la mateixa web del Departament ens dóna un llistat d’opcions NESE entre les quals no figura en cap cas la malaltia.

    Per això és primordial que:

    • Cal que es defineixi una categoria específica d’alumnes amb malalties cròniques greus per a ells.
    • Els Departaments d’Educació i Salut han d’estar coordinats per proveir del suport necessari a cada cas i revaluar-lo a cada nou curs, ja que les necessitats dels pacients van canviant amb l’edat, nivell d’autonomia i evolució de la malaltia.
    • Que cada alumne amb una malaltia crònica complexa greu que requereixi una especial atenció sanitària disposi d’un PIIC (Pla d’intervenció individualitzat compartit) i que permeti establir de manera compartida amb l’alumne, la família i els referents sanitaris totes les mesures i cures necessàries de manera individualitzada que precisa, en l’àmbit escolar, aquest alumne a cada curs. A fi de garantir aquesta funció, serà necessària la implicació dels responsables de Salut i Educació territorials.
    • I el més important: que es posin en marxa les mesures i recursos sanitaris necessaris.

    No pot ser una qüestió pressupostària deixar de prestar un servei al qual la llei obliga a l’administració. Cal que el prestin de la manera més eficient i eficaç possible, però en cap cas és admissible escatimar esforços ni recursos amb l’excusa del pressupost.

    Sembla que la predisposició, tant del Departament d’Educació com del Departament de Salut, és bona i el conveni està a punt de fer-se realitat. Volem ser optimistes, però estem acostumats al fet que Lleis, Decrets i Resolucions acabin essent un manifest de bones intencions i no vagin més enllà.

  • Es pot revertir?

    Pot semblar que el sistema sanitari públic ens protegeix dels interessos del mercat. O que les pràctiques assistencials del sistema públic no estan contaminades per ells, que són «científiques» i, per tant, que els professionals sempre ens ofereixen el millor per a nosaltres. En efecte, així succeeix en nombroses ocasions, però en d’altres, aquesta percepció queda molt lluny de la realitat. La persecució de beneficis empresarials ha penetrat en tots els sistemes, públics i privats (més en aquests últims, però) a través de tècniques sofisticades de publicitat i de manipulació de la informació. Ho confirmen les notícies que apareixen a la premsa general de tant en tant i més sovint a la premsa professional.

    Com neutralitzar aquesta tendència d’una sanitat regida per les regles del mercat? Les mesures legislatives, de major control dels processos d’investigació, publicació de resultats i comercialització són necessàries però insuficients. Apel·lar a l’ètica mèdica també és necessari, però alhora veiem com sectors de professionals de la medicina sucumbeixen als temptadors mecanismes del màrqueting i el suborn d’algunes empreses. És cert també que molts altres professionals segueixen de bona fe els líders d’opinió o les guies clíniques i terapèutiques influïdes pels fabricants. També les revistes i les societats científiques i els comitès d’ètica hauran d’extremar el seu compromís amb els pacients i la societat, posant mesures de vigilància més estricta sobre els medicaments i les seves recomanacions.

    Per discutir i disminuir el poder dels mercats en els sistemes sanitaris s’ha de qüestionar l’hegemonia del pensament biomèdic (construït amb una visió parcial i limitada de la salut i la malaltia) i desenvolupar un coneixement arrelat en les causes de les malalties dels nostres temps, reconèixer la incertesa de la ciència mèdica i exercir el dret a decidir sobre el propi cos i els processos de sanar i d’emmalaltir. Hem de rebaixar la credulitat en els recursos tecnològics i en els detentors del saber mèdic, contraposant els sabers que ens dóna la vida i l’exercici de l’autonomia personal. Per la nostra part, els professionals hem de ser més humils i qüestionar el coneixement que se’ns ofereix des de les instàncies de poder suposadament científic, tot reclamant la total independència de la indústria en la producció de coneixement (investigadors, congressos, guies de pràctica clínica, recomanacions terapèutiques…), així com incorporar criteris socials i de la ciutadania en la definició de què és o no és malaltia.

    El que està clar és que el mercat i el poder biomèdic no poden servir per regular els sistemes sanitaris ni per definir què és o no és malaltia. N’hem vist les seves limitacions i conseqüències.

    El domini del coneixement professionalitzat sobre els nostres cossos i les nostres vides ens ha desposseït del bagatge cultural construït durant segles en les nostres societats i ens ha fet incapaços de manegar la realitat quotidiana. Tenim una gran dependència del sistema sanitari, de tal manera que tot i ser cada vegada una societat més formada acadèmicament, més necessitem una opinió professional per a situacions que els nostres pares o avis resolien perfectament. Requerim la intervenció del sistema sanitari per diagnosticar una grip o un refredat, per prendre o no un antitèrmic o un analgèsic bàsic, per curar una ferida lleu o simplement per saber si estem bé de salut.

    Les possibilitats de realitzar canvis des del mateix sistema són molt limitades. Es revertirà la mercantilització de la salut quan hi hagi capacitat col·lectiva de reconèixer-la, quan els moviments socials denunciïn les seves manifestacions i formulin propostes basades en un concepte de salut autònom i en un sistema sanitari que causi el menor dany possible i se centri en la cura de les persones més que en la realització de proves i la prescripció de medicaments. En aquest sentit, cal destacar el poder transformador del treball de professionals sanitaris i de les associacions i grups que en els diferents entorns comunitaris i de participació proposen i endeguen intervencions sobre els condicionants socials de la salut. Aquestes iniciatives estan, a la pràctica, contraposant el coneixement social al limitat coneixement basat en les causes biològiques, que en realitat són només responsables d’una petita part de les malalties i de la mortalitat.

    Les administracions, en el nostre cas el Servei Català de la Salut, tenen un considerable poder per revertir la mercantilització sempre que les seves decisions es dirigeixin a obtenir millors resultats en salut més que al repartiment del negoci sanitari entre els diferents agents proveïdors. De moment, però, sembla que les intencions no van en aquest sentit. La distribució de recursos i de funcions fortament decantada cap a la medicina hospitalària i tecnològica en detriment de l’atenció primària de salut és, de fet, una opció que reforça els processos de privatització i de mercantilització.

    A nivell individual, podem resistir-nos al negoci de la salut si vencem la credulitat en el saber mèdic si formulem preguntes a les consultes del metge i la infermera, si davant d’un problema optem per una de les diverses opcions possibles, si decidim què fem i què no fem o si acceptem o no acceptem un tractament. En definitiva, quan ens fem amos i mestresses dels nostres cossos i dels nostres processos de malaltia, amb l’acompanyament dels professionals sanitaris, partint de la informació i de la deliberació, no de l’obediència ni el sotmetiment.

    Les pràctiques mercantils estan posant en perill la confiança en el sistema sanitari públic i, de retruc, estan perjudicant les persones més malaltes i amb major fragilitat que són les que més necessiten un bon coneixement científic i professionals honests i compromesos amb ells.

  • Es constitueix la Taula Infermera d’Atenció Primària per donar resposta al malestar i desafecció de les infermeres de primària

    La Taula Infermera d’Atenció Primària (TIAP) s’ha creat per «aglutinar el malestar, neguit i desafecció que viuen les infermeres d’Atenció Primària de Salut», i ha estat impulsada per l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC),  el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) i el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermeres de Tarragona (CODITA).  Altres entitats n’estan estudiant la seva adhesió.

    Aquestes demandes i neguit expressades per les infermeres sorgeixen a partir de les propostes de transformació de l’Atenció Primària de l’ENAPISC; entre els temes que més preocupen: el reconeixement de l’especialitat d’infermeria familiar i comunitària i el valor afegit que pot aportar a l’atenció primària, o el ple desenvolupament de les competències de les infermeres, especialment les vinculades a l’atenció longitudinal en totes les etapes de la vida.

    La TIAP vol analitzar i fer propostes per exigir el reconeixement en el lideratge i l’expertesa de les infermeres, que són peces clau per resoldre problemes i situacions de salut i de malaltia, des d’una perspectiva  individual, familiar i comunitària. Per això, entre d’altres temes, expliquen que dins s’hi analitzarà: el nombre d’infermeres necessàries en base a les necessitats de les persones i les característiques sanitàries, socials, econòmiques i de l’entorn, i les innovacions digitals que cal aplicar i com afecten ja en la provisió dels serveis, sobretot en l’entorn domiciliari i en les cures en l’entorn comunitari.

    Les tres entitats promotores de la TIAP, creuen que “una taula de debat com la que proposem, on ens trobem actualment AIFiCC, COIB, CODITA i infermeres compromeses a títol personal, pot ser l’espai que ens permeti canalitzar les demandes i suggeriments que ens fan arribar i treballar en cooperació amb l’objectiu de buscar solucions factibles”.

    En definitiva, la TIAP pretén esdevenir un espai permanent comú on, a través de convocatòries presencials o digitals, s’intentaran canalitzar iniciatives, propostes, suggeriments, innovacions per trobar les millors estratègies i els més grans consensos possibles en  l’atenció familiar i comunitària que  les infermeres  del  nostre país han d’oferir als ciutadans.

  • Per un nou Sistema Públic de Salut

    Antecedents històrics

    Podríem dir que el Sistema Públic de Salut comença a Anglaterra fa uns 77 anys amb l’Informe de la comissió Beveritge el 1942, amb el títol, poc motivador, de «Serveis d’assegurament i afins». Un informe encarregat pel ministre de sanitat laborista, el 1946, ja acabada la segona guerra mundial amb totes les seves seqüeles. El partit laborista crea a Anglaterra i Gal·les el «Servei Nacional de Salut» (posteriorment es crea a Escòcia i Irlanda), seguint els valors de l’Informe Beveritge i es converteix en un dels pilars de l’anomenat Estat de Benestar.

    L’Informe Beveritge de 1942, va ser revolucionari en el seu temps, afirmava que l’estat havia de ser el responsable de l’atenció a la salut i la malaltia, de l’educació i els serveis socials, de tots els ciutadans, del «bressol a la tomba». Això trencava en la cultura burgesa i capitalista del lliure mercat i del voluntarisme en l’acció social pels pobres. La classe obrera, molt potent amb els seus sindicats en aquells moments a Anglaterra i la resta del «poble», no s’ho podien creure. Es van començar a distribuir còpies de l’esmentat Informe i a les portes de les impremtes es formaven cues, en poques hores s’havien repartit 635.000 còpies. Pensem que la humanitat en aquests temes de salut i riscos socials havia passat milers d’anys amb inseguretat, desigualtat i injustícies. La història de «l’home sapiens-sapiens» té més de 100.000 anys.

    Un altre moment històric en la configuració dels Sistemes de Salut moderns es dóna al Canadà el 1974 (fa 45 anys) quan el ministre de Sanitat Marc Lalonde publica un Informe, conegut pel seu nom, on parla dels Determinants de la Salut i el seu pes en la salut dels Canadencs, el que ha de determinar, diu, els recursos empleats. Amb el terme de salut en totes les polítiques. Més tard, el 1978 (ara fa 41 anys) té lloc a Alma-Ata la famosa conferència internacional amb la seva Declaració sobre Salut i la importància de l’Atenció Primària i Comunitària en el centre del Sistema de Salut.

    Finalment, en aquesta història de creació dels Sistemes Públics de salut, a Espanya el 1986, un govern socialista-socialista proposa al Congrés de Diputats i és aprovat per unanimitat, la creació del Servei Nacional de Salut en la línia i els valors del que hem dit fins ara. Un sistema públic (pagat pels pressupostos estatals i no per quotes a la seguretat social) sense pagament en la utilització dels serveis, universal i integral.

    Han passat 33 anys del nostre SNS. A Catalunya, amb les transferències sanitàries i les lleis pròpies, en mans dels governs de dretes, el Sistema Públic de Salut s’ha desdibuixat amb el model nomenat de col·laboració públic-privat i darrerament, amb les retallades de recursos, ha perdut qualitat, tant en les condicions laborals dels professionals com en l’atenció sanitària i la sostenibilitat, amb pitjor accessibilitat (llistes d’espera de tot tipus) i pitjor qualitat (urgències, manca d’inversions, equipaments, privatitzacions, etc).

    El Sistema Públic de Salut avui

    Creiem que ara cal una nova anàlisi i propostes sobre el nostre model de Sistema Públic de Salut, tant perquè les condicions demogràfiques com de morbiditat i mortalitat han canviat, com perquè analitzant i protestant només sobre temes concrets de la Sanitat, que n’hi ha molts per les seves retallades i agreujament dels darrers anys, no podem arreglar-los. El problema és sistèmic, és de model. Estem en un model fruit de la història i dels interessos del mercat. Per això cal una anàlisi global del Sistema, dels seus valors, la seva estructura, la qualitat i l’eficiència. Els principals costos econòmics del Sistema actual, que tradueixen el que hem dit dels interessos del mercat, són l’àmbit hospitalari (amb més del 50% dels pressupostos de salut) i l’àmbit de la despesa en fàrmacs (que arriba al 29%). Aquests àmbits són els que primer s’haurien d’analitzar i reformar, tot caminant cap a un Sistema de Salut i no sols d’atenció a la malaltia, al servei de veritat de les persones i no del lucre.

    Analitzar i proposar tornant als valors de sistema Públic integral i no mercantilitzat. Que vol dir avui 100% públic? Integrar i posar en el centre del Sistema la Salut i Serveis socials els determinants de la Salut (econòmics, socials, culturals, de gènere, ambientals). Posar la salut en totes les polítiques. I, fonamental, avui amb l’envelliment de la població, la cronicitat de les patologies, la complexitat de molts pacients i el millor per l’eficiència del Sistema. Com passem de l’actual model hospital cèntric, medicalitzador innecessari i gran consumidor de fàrmacs, cap a un model primarista reforçant i posant realment al centre del Sistema al pacient i l’Atenció Primària i Comunitària. Quasi res! T’apuntes? D’aquesta anàlisi i propostes poden sortir noves lleis generals de com volem el SNS abans d’enredar més la troca amb lleis i estratègies sectorial. Lleis que han de posar al dia els valors del bé comú i la defensa dels drets de la ciutadania.

  • El  41% dels pacients d’Atenció Domiciliària de Barcelona tenen risc de patir malnutrició segons un estudi realitzat per residents d’infermeria familiar i comunitària

    El projecte de recerca iniciat per sis residents de infermeria familiar i comunitària per analitzar l’estat nutricional dels pacients que reben Atenció Domiciliària a la ciutat de Barcelona ha tancat que el  41.6% dels estudiats tenia malnutrició o risc de patir-la. Aquest percentatge respon a l’objectiu del programa que ha estat descriure l’estat nutricional i determinats factors associats dels pacients majors de 64 anys inclosos en el programa ATDOM de centres de salut (CAP) de Bon Pastor, Carles Ribas, El Carmel, Gòtic, La Mina i Raval Nord. Tots ells, centres de l’Institut Català de la Salut.

    L’edat mitja de les persones és de 86.3 anys, que son majoritàriament dones, amb un 70.1% i que un  29.9% vivien sols. Un 23,4% tenia un cuidador formal, un 43,5% un cuidador informal, un 23,4% ambdós i un  9,8% no en tenia cap. Entenent per cuidador forma aquell que té formació especifica per a cuidar i els informals com a  familiars, amics o coneguts.

    Altres dades que l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) comparteix en fer difusió de la recerca d’algunes de les seves sòcies és que es va observar també una presència significativa de demència i deteriorament cognitiu. De fet, un 12.6% tenien registrat a l’ECAP (història clínica informatitzada) que patien demència i un 18.1% presentava deteriorament moderat greu. A més, segons el test de Yesavage, un qüestionaris de cribratge de depressió que consta de 5 preguntes en la versió abreujada, un 47.3% presentava possible depressió. Un 32.5% suspenien la seva qualitat de vida (segons el termòmetre EuroQol), i un 24.7% presentava dificultat per la ingesta de líquids i sòlids.

    La presència de demència o deteriorament cognitiu, un major grau de dependència i haver estat hospitalitzat es relaciona amb un major risc de desnutrició.

    Per la infermera de l’AIFiCC Paula Garcia i una de les autores de l’estudi “les conclusions ens mostren que s’observa un percentatge elevat de presència o risc de  desnutrició en pacients en ATDOM. Això es relaciona amb pitjors valoracions de l’esfera clínica, funcional i mental. Així mateix, hem pogut observar que la presència d’un cuidador, ja sigui formal (professional) com informal és un clar factor protector”.

    Aquestes observacions les han extret de diferents processos. El projecte de recerca va consistir en una entrevista a domicili d’uns 45 minuts, on es van analitzar diferents variables tant des de l’àmbit clínic ( sexe, edat, pes, talla, número hospitalitzacions, etc), com de l’àmbit funcional (índex de Barthel, preparació del menjar, ajuda en el menjar, disfàgia…), de l’àmbit mental (examen cognoscitiu de Lobo, depressió a través del Test Yesavage, la qualitat de vida a través del termòmetre EuroQol) i de l’esfera social (valoració socio-familiar amb el Test Gijón, Situació econòmica, unitat de convivència, cuidador principal i característiques, estat civil o nivell d’estudis).

  • El director d’un centre públic que avaluava la vacuna de la meningitis B va rebre milers d’euros de la farmacèutica que la produeix

    El biòleg Julio Vázquez, investigador que ha dirigit fins al 30 de juny el Centre Nacional de Microbiologia (CNM), ha rebut més de 50.000 euros en honoraris de la farmacèutica GSK mentre coordinava aquest organisme públic implicat en l’avaluació tècnica de la vacunació enfront de la meningitis B. GSK fabrica una vacuna contra aquesta infecció, Bexsero.

    Vázquez, a càrrec d’aquest centre de l’Instituto de Salud Carlos III (ISCIII) des de 2015, va percebre 18.880 euros el 2016, 21.400 el 2017 i altres 11.731 el 2018, segons els informes de transferències de valor de la farmacèutica, quan ja havia estat nomenat director del Centre i GSK comercialitzava en les farmàcies la seva vacuna contra la meningitis B. La companyia no ha contestat a eldiario.es a les preguntes sobre aquest assumpte.

    L’Institut ha destituït a Vázquez del seu càrrec «a causa de la pèrdua de confiança derivada del coneixement de les transferències de valor relacionades amb la indústria farmacèutica», ha contestat un portaveu. El científic va deixar de dirigir el centre de microbiologia el 30 de juny i assegura a eldiario.es que «ja estava previst un relleu en el centre per a 2019. Aquest assumpte l’ha accelerat». I després afegeix que «en aquests anys m’he dedicat a qualsevol cosa excepte al meningo [el patogen de la meningitis]».

    Durant els anys en què Vázquez ha ingressat diners de GSK al mateix temps que coordinava el CNM, Bexsero ha estat protagonitzant un procés conflictiu per a ser o no inclòs en el calendari oficial de vacunes, la qual cosa implicaria el seu finançament públic.

    El Consell Interterritorial de Salut va rebutjar aquesta mesura l’abril passat. Considerava que perquè tingués una relació cost-benefici adequada, GSK hauria de vendre cada dosi a una mitjana de 3 euros. Actualment es paga a més de 100 euros. Davant la negativa, els governs autonòmics de Canàries i Castella i Lleó van anunciar que les seves administracions sí que sufragarien el Bexsero.

    Els pagaments de GSK –que es coneixen des que Farmaindustria va accedir a autoregular-se i publicar diverses dades– apareixen sota l’epígraf general de «serveis prestats». Aquí s’inclouen els «honoraris» directes i les despeses derivades d’aquests serveis. No s’especifiquen quines tasques va desenvolupar Vázquez per a GSK que mereixessin aquestes quantitats. L’Institut de Salut Carles III assegura que «no tenia coneixement d’aquestes transferències». Julio Vázquez ha contestat que «bàsicament s’ha tractat de cursos de formació per a l’equip mèdic intern de vacunes de GSK».

    El ja exdirector és un expert en meningitis. De fet, el seu lloc abans de dirigir el Centre estava al capdavant del Laboratori de Referència Nacional de Meningococs. El Centre Nacional de Microbiologia ha participat en les recomanacions tècniques sobre la vacuna Bexsero i la seva possible inclusió en el calendari oficial. Vázquez «mai va participar en les deliberacions de la ponència de vacunes. Van acudir altres experts, pertanyents als Centres Nacionals d’Epidemiologia i Microbiologia», han volgut aclarir a l’ISCII. El biòleg reitera que no ha estat implicat en la matèria i que, de fet, dóna suport «totalment el criteri que es va aplicar per a no incloure encara Bexsero en el calendari».

    Supervendes

    Bexsero és un supervendes. Ha disparat els ingressos de GSK. Però inicialment no va ser un projecte desenvolupat per aquesta farmacèutica. La britànica es va fer amb la línia de vacunes de la suïssa Novartis per uns 7.000 milions d’euros mitjançant un acord de 2014 fet efectiu el 2015. A canvi, Novartis es quedava amb els productes oncològics de GSK per 14.000 milions. En el lot adquirit estava la vacuna Bexsero per a la meningitis B que havia estat aprovada per al seu ús únicament hospitalari per l’Agència Espanyola del Medicament el 2013.

    El 2015 va passar a la cartera de GSK. A l’octubre d’aquest any, l’Agència va modificar «les condicions de prescripció» del sèrum: podia dispensar-se en qualsevol farmàcia amb recepta mèdica. Les vendes de Bexsero es van disparar. El 2018, GSK va facturar 675 milions d’euros. 359 d’ells a Europa. En el primer trimestre d’aquest any, la vacuna ha venut per valor de 178 milions d’euros (un 12% més que l’any anterior), gairebé la meitat d’ells a Europa, segons l’anunci de resultats de la companyia.

    «Mai vaig pensar que fos millor no acceptar aquestes activitats» proposades per la farmacèutica, argtumenta a eldiario.es el doctor Vázquez una vegada destituït. Tampoc va informar la institució científica en la qual treballava de les seves activitats. «No hi ha obligació de fer-ho i com els pagaments apareixen en els llistats de l’empresa i en la meva declaració, no vaig sentir la necessitat». L’Institut explica ara que ha sol·licitat «un informe per a iniciar les actuacions pertinents i consultat al Comiè d’Integritat Científica de l’ISCIII». L’investigador torna al seu lloc de professor en recerca de l’organisme.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El 10% dels catalans no compra les medicines necessàries i deixa els tractaments per problemes econòmics

    A Catalunya l’exclusió social creix més que en el conjunt de l’Estat espanyol. Les raons són bàsicament dues: la més gran precarietat laboral i l’augment del cost de l’habitatge. En ambdós casos per sobre de la mitjana espanyola. Aquesta és una de les conclusions clau de l’Informe FOESSA presentat per Càritas Catalunya.

    En aquest informe, en termes de salut, destaquen que les situacions d’exclusió impacten de manera negativa en la salut, ja que comporten dificultat per accedir a medicaments, a serveis sociosanitaris o a un règim adequat d’alimentació. En aquest sentit, prop d’un 4% de les persones viuen en llars sense accés a una alimentació bàsica. La dada més rellevant que facilita l’informe és que hi ha 780.000 persones (el què representa un 10% de la població) que han deixat de comprar medicines i seguir tractaments per problemes econòmics.

    Inicien aquesta secció parlant sobre que la desigualtat generada per l’accés als recursos bàsics que queden fora de la competència de la sanitat pública reforça el caràcter exclusiu de la dimensió de la salut, amb una especial incidència entre les persones amb discapacitat. De fet, també conclouen que certes situacions d’exclusió poden tenir el seu origen en problemes de salut o en el desenvolupament de certes malalties. Aquestes situacions poden incrementar el risc d’aïllament i exclusió social en persones amb càrregues associades a la cura de persones malaltes o amb algun tipus de discapacitat. En dades, la incidència de l’exclusió social a Catalunya puja més de 10 punts percentuals en aquestes llars que compten amb alguna persona amb discapacitat o situació de dependència passant d’un 19 a més del 30%.

    El fet què hi hagi prestacions que tot i ser bàsiques no formen part de les competències de les institucions públiques d’atenció sanitària fa que una part de la població visqui en desigualtat per no poder accedir per motius socioeconòmics. Serien alguns exemples l’atenció odontològica, l’atenció òptica, l’accés a ajudes tècniques, els recursos protèsics o la salut mental.

    Una última dada que també vol fer palesa l’informe FOESSA és que si bé de mitjana el 17% de les persones es troben afectades per dificultats de salut, aquesta xifra puja fins el 78% de les afectades quan ens fixem en les persones en situació d’exclusió social severa.

  • Metges de Catalunya nega rotundament que les mesures a l’Atenció Primària compleixin amb l’acord que va posar fi a la vaga

    Després de la valoració satisfactòria que donava per complert l’acord amb el qual es va sortir de la vaga de metges de l’atenció primària el passat mes de novembre, Metges de Catalunya ha volgut negar públicament que l’acord s’hagi assolit.

    Carolina Roser, delegada de Metges de Catalunya (MC) dels Centres d’Atenció Primària ha parlat d’un «discurs triomfalista» per part de l’Institut Català de la Salut. Així, el primer que han volgut dir des de MC és que no és cert que hi hagi 262 metges nous als ambulatoris. Tot i reduir-ho a aquesta xifra com a titular, l’ICS parlava de 122 nous contractes i que per ara la resta de vacants les han cobert metges que han retardat la seva jubilació però algunes vacants estan sent cobertes per metges que assumeixen més pacients. Així, Roser denuncia que les 123 places que resten són una sumatòria de la feina que «estan fent entre quasi 800 metges de plantilla que estan treballant més hores; són metges que ja hi eren però que treballen molt més». Per Roser l’acord no s’ha complert al 100% ni molt menys.

    En aquestes declaracions fetes en una entrevista al programa Aquí Cuní, Roser ha desgranat els motius pels quals hem arribat aquí. Metges de Catalunya diu que la vaga es va fer per un excés de càrrega de feina dels professionals i els tres principals ítems que es van acordar per finalitzar-la (límit visites per dia, un temps per pacient de 12 minuts per les visites presencials i una població assignada per metge que ha de dependre de les característiques de la població i que ara supera el que es recomanaria) «no s’estan complint ni molt menys».

    Roser ha volgut recordar que hi ha un compromís per part de l’ICS però també del CatSalut i del Departament de Salut. En aquest sentit i davant el problema dels pressupostos, Roser ha declarat que «el tema del finançament i com fer-ho ho han de resoldre ells que per això és la seva feina».

    «Estem donant un marge massa llarg i de cara a la tardor si això segueix així amb el retard que portem en molts temes i temes de l’acord que no s’han començat a tractar ens plantejarem mesures i una d’elles podria ser tornar a ser vaga», ha respost finalment davant la pregunta si una nova convocatòria de vaga seria una opció.

    Metges de Catalunya també troba el nou pla d’estiu insuficient

    Paral·lelament a les valoracions fetes davant el balanç de l’ICS, Metges de Catalunya aprofita per titllar de «maquillatge» el pla d’estiu de Salut. La contractació de 212 facultatius per reforçar el personal dels centres sanitaris de les zones turístiques durant l’estiu per MC “ni tan sols arriben a cobrir les vacances dels professionals”. El sindicat qüestiona que aquestes incorporacions tinguin el caràcter de reforç, perquè no incrementen les plantilles estructurals, i creu que més aviat actuen com a “paracaigudistes”.

    Segons Salut, aquest estiu hi haurà 21 facultatius més de reforç que l’any passat, fins arribar als 212, tenint en compte que el càlcul es realitza amb el concepte de ‘professionals equivalents’, és a dir, que cada contracte equival a un facultatiu amb una dedicació de 36 hores de treball setmanal durant un mes. “Les plantilles estan tensionades durant tot l’any pel dèficit de personal i per la sobrecàrrega de feina, amb aquesta planificació s’afegirà més estrès, especialment en els centres que a l’estiu veuen duplicada la seva demanda assistencial”, adverteix el sindicat.

    Per a l’organització, un exemple paradigmàtic és el del CAP de L’Escala, una població que passa de 8.000 a 100.000 habitants a l’estiu i que perdrà cinc facultatius (dos per vacances i tres previstos com a reforç que no s’han pogut cobrir) durant el pic més alt d’afluència turística. La solució que aplica el Servei Català de la Salut (CatSalut), explica MC, consisteix a tancar l’agenda de visites programades i destinar tots els professionals disponibles a l’atenció continuada, una situació que penalitza els veïns de la localitat empordanesa. “Els professionals s’indignen quan veuen que s’anuncien reforços a bombo i platerets perquè ho viuen de primera mà i saben que la realitat no és aquesta”, rebla el sindicat.

    Pel que fa a la dificultat que esgrimeix la conselleria per incorporar més facultatius, sobretot en l’àmbit de l’atenció primària, MC rebat que la precarietat de les condicions de treball i de les ofertes laborals comporten un “desincentiu evident” per als professionals. En aquest sentit, l’organització assegura que en les ofertes de treball que arriben d’altres països s’acostumen a postular multitud de candidats i candidates “perquè ofereixen unes condicions laborals incomparables”.

    A més, com cada any, Salut ha planificat també el tancament de llits hospitalaris per ajustar la dimensió de les instal·lacions al descens de l’activitat durant l’estiu. Així, entre juliol i setembre la quantitat de llits disponibles de la xarxa hospitalària d’internament agut passarà de 13.375 a 12.183. En total es tancaran 1.192 llits arreu del territori, el que suposa una reducció mitjana del 9% respecte a la clausura de l’any 2018.

    El sindicat mèdic insisteix en la necessitat d’aplicar una gestió “àgil i flexible” per reobrir les plantes i els llits en cas que sigui necessari per evitar que es reprodueixin les situacions de col·lapse dels serveis d’urgències que s’han viscut en estius anteriors.