Just Deploy It!

Blog

  • La construcció de la història, la memòria i la cohesió resideix en La vellesa dels barris

    La Leonor “va a tot arreu”. Tenir 85 anys no impedeix que faci tai txi i balli country al centre cívic, que els dilluns els tingui reservat per anar a les cosidores, que participi de les reunions de l’assemblea de barri i que “entremig” també vagi a risoteràpia per a gent gran. A banda, també fa un voluntariat a l’escola de Poble Sec amb nanos de 12 anys: «al principi els ensenyàvem a cosir i fer ganxet però al final ja només parlàvem amb ells» i a més a més fa teatre. Ha passat pel centre cívic, per Gràcia, pel teatre Tantarantana i per la presó d’homes: «vam fer sketchs fàcils de recordar on explicàvem com et veies tu, ensenyaves un objecte volgut i que representava o explicaves la mort de la parella… era un retall de la vida!»

    Des de sempre ben activa, a més, després de passar 8 anys amb una persona en cadira de rodes a casa i que la seva vinculació a Baixem al carrer els hi solucionés sovint la seva rutina, la Leonor ha seguit també en aquesta associació. Baixem al carrer, com ens explica la Noemí, una de les seves treballadores, forma part de la coordinadora d’entitats del Poble Sec, a Barcelona, i té dos projectes principals destinats a la gent gran. Un d’acompanyament més individualitzat, per resoldre les petites traves que la gent gran es pot trobar en el seu dia a dia com ara haver d’anar al metge o per fer un simple passeig, ja que «per la seva mobilitat reduïda i les carències d’accessibilitat del seu edifici, no pot sortir sola al carrer i, malauradament, fa temps que no ho fa». Així, l’altre via, vol promoure l’envelliment actiu i organitza amb l’ajuda de transport adaptat  i cadires de rodes visites a parcs, museus, al teatre, a concerts d’estiu, participen a activitats comunitàries… Tot aprofitant els recursos del barri. «Jo no puc ser voluntària, que amb 85 anys no puc anar a buscar un malalt amb cadira de rodes, però una de les coses que puc fer és fer el pallasso. Faig bromes i m’hi sento bé!», explica la Leonor sobre la seva vinculació amb Baixem al carrer.

    Unes últimes dades revelen que a l’estat espanyol hi ha 4,7 milions de llars unipersonals i que dos milions de persones majors de 65 anys viuen soles. I en aquest context apareix un projecte que ja va per la seva cinquena edició: La vellesa als barris. La cooperativa CàmeresiAcció va iniciar aquest projecte l’any 2015 per tal de treballar en dues direccions: per una banda, la realització de tallers entorn l’ús de les eines audiovisuals i, per l’altra, explicar la vellesa dels diferents barris de Barcelona, en tant que processos de canvi, des de la mirada de la gent gran plasmada en un curt-documental. Els cinc eixos temàtics que han estructurat tots els projectes que s’han desenvolupat fins el moment es basen en l’habitatge, la comunitat, l’activitat econòmica, l’espai públic i el paper de la gent gran en la societat actual.

    Últim dia de rodatge de La vellsa dels barris a Poun dels dies de rodatge amb CàmeresiAcció / CàmeresiAcció

    David Fernández, co-fundador de la cooperativa CàmeresiAcció ens explica que «l’objectiu del projecte és promocionar i apropar la gent gran en un moment i una societat en un sistema on si no ets productiu deixes de tenir valor». Per trencar amb això, com tots els projectes de CàmeresiAcció que, a més de ser productora també realitza intervenció audiovisual. És a dir, dissenyen i coordinen projectes d’intervenció i transformació social mitjançant la creació audiovisual participativa per obrir espais de diàleg, reflexió i denúncia. Així, intenten que siguin els mateixos participants els que fins i tot gravin.

    La gent gran com a emissora del procés de canvi

    Si bé un dels eixos és apoderar la gent gran i dignificar-la, un altre d’essencial com ens expliquen des de CàmeresiAcció és «recuperar o no perdre aquest paper actiu de la gent gran en quant a emissores del procés de canvi d’un barri, aquesta memòria històrica, saber com era el barri abans i entendre com és ara i com valorem aquest procés».

    «Vam parlar de quan érem joves, d’estudiar, de com ara són els joves, de la integració… una mica de cada cosa. Ens vam trobar tres vegades i jo crec que els nanos que ens dinamitzaven s’ho van passar bé també», diu la Leonor. Així, el projecte planteja una reflexió col·lectiva davant un context d’envelliment de la població i d’acceleració de la transformació de les ciutats i les relacions socials establertes en elles. Que sigui la mateixa gent gran la que parli sobre això i s’encarregui de crear els continguts dels curts trenca amb les tendències més assistencialistes i treballa en la participació propositiva, creativa i autònoma de la persona. Per la Leonor, si més no, va ser «una experiència maca». Fer-ho a través de l’audiovisual, com defensen des de la cooperativa a més, «fomenta les capacitats d’aprenentatge, cooperació, autorealització i vinculació amb l’entorn mitjançant el suport mutu, la importància envers la memòria històrica col·lectiva, la participació comunitària i intergeneracional, l’autogestió, l’empatia i l’apoderament envers els processos socials».

    L’equip de Baixem al carrer durant un dels dies de rodatge amb CàmeresiAcció / CàmeresiAcció

    Amb aquesta carta de presentació quan una de les treballadores del CAP Les Hortes va posar en contacte CàmeresiAcció i Baixem al carrer, aquesta entitat no va dubtar en fer servir aquest recurs com una de les activitats a fer amb el grup de gent gran. La Noemí ens explica que quan la cooperativa els hi va ensenyar els models fets a altres barris com Sants-Montjuïc, la Vila de Gràcia, Ciutat Meridiana o el Clot-Camp de l’Arpa, els hi va semblar una molt bona idea i un projecte atraient. «Era una manera de reconèixer el saber de les persones grans i també de dignificar-los, reconèixer que encara tenen coses a aportar», valoren des de Baixem al carrer. Que a més la manera fos atractiva i actual, a través del vídeo i juntament a joves, va fer que s’hi acabessin sumant.

    I és que el projecte després de gravar diferents espais del barri i explicar a càmera diferents històries sobre el passat i el futur i la lectura que es dóna al barri dels canvis que ha viscut, també compta amb un espai de retrobament entre generacions. L’últim dia de rodatge, com ens explica en David, duen «3 o 4 persones de col·lectius joves que estiguin actius políticament dins el barri per contraposar mitjançant un debat com es veu el barri i també intentar trencar amb idees preconcebudes de la gent gran cap els joves per intentar aterrar-ho més al canvi social».

    Un debat on la Leonor es va sentir «molt còmode i integrada». Troba que és important participar a tot arreu però justament en d’aquest projecte destaca «l’oportunitat de posar les nostres idees i entendre de les que no en sabem massa: dels joves, la manera de comunicar-se, els mòbils…»

    La vellesa dels barris s’estrena

    El curt-documental realitzat al Poble Sec es projectarà avui divendres 21 de juny a les 11 hores al Centre Cívic el Sortidor sent el vuitè barri on es desenvolupa el projecte La vellesa als barris.

    La pròxima edició, que ja s’està realitzant, ho fa centrat al CAP Roger de Flor a la Dreta de l’Eixample. Depenent els diners que poden rebre cada any el fan a més o menys llocs alhora si bé la idea inicial era poder-ho fer sempre en 3 barris de manera simultània. Així es poden contraposar diferents barris de nivell socioeconòmic diferent i de procés de canvi o de necessitats diferents, segons expliquen des de CàmeresiAcció. «No són el mateix les inquietuds de la gent gran de Gràcia, que les situen en el turisme, els canvis, la preservació… que quan vas a Ciutat Meridiana que et parlen de 500×20, els desnonaments o la immigració andalusa dels 60».

  • La solitud, un problema en augment a Espanya: «M’aixeco, em rento, m’assec, esmorzo i ja està»

    Quan el marit de la Dolors va morir, fa set anys, ella es va quedar «tancada a casa». «Com tinc problemes per a moure’m, amb ell tenia una ajuda molt gran». Dolors, amb 81 anys, és una de les gairebé 1,5 milions de dones de més de 65 anys que viuen soles, el perfil que més sent la solitud. En total, segons l’enquesta contínua de llars de l’INE, a Espanya hi ha 4,7 milions de llars unipersonals. És una xifra que serveix per a imaginar, però no per a delimitar, un problema estructural i invisible. Perquè la solitud ni afecta a totes les persones que viuen soles, ni afecta només a les persones que viuen soles.

    «Als països occidentals, i a Espanya segur, la solitud és la primera causa d’exclusió social», explica el responsable d’estudis i publicacions de l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials, Gustavo García. «És un fenomen generalitzat i les seves conseqüències són també molt diverses: qüestions de seguretat, que t’ocorri alguna cosa i ningú s’assabenti; persones que necessiten algun tipus de suport i no el tindran… Però, sobretot, el tema emocional. Un tema gravíssim, que no es té en compte perquè els altres són més fàcils d’abordar, encara que la falta de relacions empobreix moltíssim la vida de les persones», explica.

    Existeixen, en general, dues xarxes de suport: la familiar i la social. «La família segueix, d’alguna manera, complint el seu paper antiexclusió», indica el director científic del Programa de Persones Majors de la Fundació La Caixa i president de la secció europea de ciències socials i del comportament de la International Association of Gerontology and Geriatrics (IAGG), Javier Yanguas. Però adverteix que aquest suport té data de caducitat. «Estem lluny del reemplaçament generacional», adverteix. L’índex de fecunditat porta des de 1981 per sota del nivell de reemplaçament, segons dades de l’INE. Aquest se situa en el 2,1, mentre el 2018 va ser del 1,31.

    «Abans naixies en una ciutat i el normal era que visquessis en el barri dels teus pares o en el del costat. Ara pots tenir un fill a Saragossa, que estudiï la carrera a Madrid, el màster a Londres i se’n vagi a treballar a Alemanya o a l’Índia. El dia que et fas gran, estàs sol, perquè encara que t’estimi molt, no t’aniràs a viure amb ell a l’Índia», posa com a exemple García.

    Molt ‘like‘, però males relacions

    Per això la xarxa d’amics es configura com una eina fonamental per a pal·liar la solitud. Però sembla que també falla. «Tenim molts amics en el whatsapp o molt like, però poca substància en les nostres relacions», indica Yanguas, que treballa en un estudi en vuit ciutats -Terrassa, Tortosa, Girona, Tàrrega, Santa Coloma de Gramenet, Palma, Logronyo i Jerez de la Frontera- on «la hipòtesi que remenem és que s’estan deteriorant les relacions».

    La globalització, la tecnologia i l’individualisme són algunes de les causes. «Abans no et quedava una altra que sortir al carrer, ara hi ha moltes formes de relacionar-se, però és una relació distant», afegeix García. «Estem en un procés d’individualització, cada vegada més sols i amb relacions menys compromeses», coincideix Yanguas.

    Segons les dades que manegen en la Fundació La Caixa, el 20% de les persones entre 20 i 40 anys tenen perill d’aïllament social per solitud. «Hi ha una solitud que, en general, comença aviat, aguanta fins als 65 anys i, a partir d’aquí, va augmentant considerablement fins als 80 i molt considerablement a partir dels 80», explica l’expert del IAGG. A Espanya hi ha més de 850.000 majors de 80 anys que viuen sols i molts presenten problemes de mobilitat que els impedeixen sortir de casa sense ajuda, com Dolors.

    Ana Rodríguez, en su casa en Barajas PATRICIA GARCINUÑO (eldiario.es)

    O Ana, de 84 anys. «M’aixeco, em rento, m’assec, esmorzo i ja està. Si vull llegir una estoneta, si vull veure la televisió, aquí -assenyala a la finestra- per a mirar una estoneta que vénen molts nois a la guarderia… Com era jo abans que els meus fills em deien: mamà, no toquem mai la casa!», explica. «I així dia rere dia, després de dia, després de dia…». Fa uns anys es va trencar un peu i, sumat als seus problemes de fibromiàlgia, li fa por sortir de casa. La Confederació Espanyola de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica (COCEMFE) va publicar aquesta setmana l’informe ‘Mobilitat reduïda i accessibilitat de l’edifici’, que unes 100.000 persones no surten mai de casa perquè no tenen ajuda.

    A més, la solitud afecta la salut. Segons un estudi elaborat per un grup d’investigadors de la Universitat Autònoma de Madrid en el qual s’analitzaven els resultats de prop d’una desena de treballs en els quals s’havien estudiat a més de 33.500 persones de més de 50 anys determina que «aquells que van reportar sentir solitud no desitjada tenien un 26% més de risc de desenvolupar demència en el futur», explica l’autora principal, Elvira Lara.

    Soledat i suïcidi

    El president de la Confederació Salut Mental Espanya, Nel González, alerta que «no tenim cultura de la comunicació. Estem en una societat que, progressivament, es va deshumanitzant, perds el vincle amb el teu grup humà i, per la mateixa idiosincràsia de l’edat (en l’adolescència) i el desconeixement, molts joves es veuen abocats a aquesta solitud, de la qual surten coses no desitjades: desorientació, depressió i, després, trastorn mental».

    De fet, la majoria de joves que presenten ideacions suïcides manifesten sentir solitud. «A nivell de nens i adolescents les dades brillen per la seva absència, no tenim més que la constatació que això va en augment pel que veiem els professionals», confirma González. Per a ell, és també una conseqüència dels valors que prevalen en la societat actual. «Ens bombardegen amb el tema de l’èxit i la competitivitat et fa a vegades ser profundament infeliç. La gent jove es troba en un estat en el qual no saben què serà d’ells, es pregunten amb qui ho comparteixen i comencen a entrar en un cercle, en una habitació, on l’única cosa que troben és buit», explica. «En els joves, l’èxit en les relacions personals resideix en l’estètica, si és maco o maca, intel·ligent, si destaca en alguna cosa o té capacitat de comunicació… però qui no té res d’això?», es pregunta García.

    El Ministeri de Sanitat compta entre una de les seves prioritats l’elaboració d’una Estratègia Estatal contra la Solitud en les persones majors, en la qual està treballant. El pla del departament que dirigeix ara mateix en funcions Luisa Carcedo té com a objectius, entre altres, sensibilitzar a la població, fomentar la sociabilitat de les persones majors a través de famílies, relacions interpersonals i voluntaris, elaborar guies per als professionals que atenen aquestes persones i millorar la taxa d’activitat i ocupació dels majors. Precisament, la col·laboració entre l’administració i entitats, fundacions i ONG, és el que permet que es desenvolupin programes contra la solitud en moltes ciutats. A Regne Unit es va crear l’any passat la primera secretaria d’Estat del món contra la solitud.

    «Les administracions soles no poden resoldre el problema de la solitud. Poden pagar serveis -com a suport en domicili, desplaçaments, tractaments, etc.-, però la solitud es resol amb companyia i la companyia la dóna l’entorn», apunta Gustavo García. «Com la solitud afecta la salut, s’estan omplint les sales d’espera dels ambulatoris de persones que acudeixen sense una malaltia concreta i molts ajuntaments s’estan adonant que hi ha una espècie d’alarma», destaca la tècnica de Creu Roja Elisabeth Fuente, que treballa en el programa ‘Sempre acompanyats’, en col·laboració amb La Caixa i alguns ajuntaments. En el de Terrassa, és l’administració qui els deriva els casos que detecta i diversos voluntaris acompanyen a persones majors a les seves cases o realitzen diferents activitats fora.

    Un projecte de vida després de la jubilació

    «Si hi ha alguna sortida que puc, m’apunto i vaig. L’esmorzar dels dissabtes és sagrat i el dimarts vaig als mandales. Estic en el cel quan estic allí. I l’Eva, que ve a fer-me una estoneta de companyia, ai quina nena més maca! A l’edat que una té, no pots aspirar a molt, però al que pots, doncs sí», explica Dolors, que és beneficiària d’aquest programa. Precisament, tenir marcat en el calendari setmanal activitats que compartir amb altres persones és un bon antídot contra l’aïllament. «Ara quan un es jubila, igual li queden per davant 25 anys de vida. Tal vegada és molt de temps per a estar sense un projecte de vida i a Espanya no tenim molt clar quin paper juga un en la societat quan es jubila», matisa Yanguas.

    La directora de l’ONG Grandes Amigos, Mercedes Villegas, aposta per «la mobilització ciutadana i el voluntariat per a establir vincles en l’entorn pròxim i els barris, per a detectar possibles casos d’aïllament de persones grans que no volen estar soles». Ana, que és vídua des de fa gairebé dues dècades, es va mudar al seu nou barri a Barajas fa uns 12 anys. «El pis era molt gran i pagava molt», explica. Es va mudar a prop d’una de les seves filles, però lluny de les amigues que tenia en el seu antic barri. Mari José, la seva filla, recorda que al principi va ser dur. Ella acabava de ser mare, treballava i «si conciliar una casa és díficil, imagina’t conciliar dues». «Vaig veure que tenia necessitat d’acompanyament», explica, i va contactar amb Grandes Amigos, amb programes en ajuntaments de la Comunitat de Madrid, Galícia i Euskadi, on els consistoris col·laboren «amb alguna aportació econòmica i des de la coordinació amb els serveis socials i sanitaris», indica Villegas.

    Ara Ana rep tots els dimarts la visita d’Ángel, un voluntari que es va animar a dedicar el seu temps quan es va jubilar. «Em diuen que quin bon mosso m’he buscat; jo no m’ho he buscat, ha vingut ell a casa meva», bromeja ella. «Sortim poquet, quan estic mig animosa, però la majoria de les vegades parlem de quan érem joves, de com era la nostra vida, dels nostres germans», explica. Li agradaria viure a casa dels seus fills? «No, no. Jo vull viure sola». I recorda que això d’acompanyar a persones que estan soles ja ho va fer ella. «En Santa Paula (Granada) anàvem a veure als malalts i a treure’ls a la tarda. Te’n recordes de Balbina?», pregunta mirant a la seva filla, «la portàvem al mercat, encara que no veia, i ens demanava que li llegíssim el que hi havia, perquè li agradava saber-lo tot».

    Ángel Izquierdo, uno de los voluntarios de la ONG Grandes Amigos, con Ana Rodríguez PATRICIA GARCINUÑO (eldiario.es)

    «Bon veïnatge»

    Gustavo García participa en una de les vuit taules de treball per a atallar la solitud que va posar en marxa fa uns mesos el Defensor del Poble a Aragó, després que el passat estiu es donessin diversos casos de persones grans que van aparèixer mortes en els seus domicilis. En concret, en la d’urbanisme perquè, com explica, «si no hi ha comerços de proximitat i espais públics, es trenquen les relacions socials». També és necessària un «bon veïnatge». O que «et sentis inclòs en el teu barri, que comparteixis reptes, necessitats i desafiaments amb uns altres», afegeix Yanguas.

    A Barcelona, porta més d’una dècada en marxa el projecte Radars. El 2018 funcionava en 35 barris, en els quals els comerciants alerten si un dels seus clients habituals està diversos dies sense baixar pel pa, a la seva fruiteria o la botiga que habitualment freqüent. Fuentes posa l’accent en la «importància de la detecció que poden fer els veïns», perquè «els que van a un centre de salut ja l’expressen, però dels quals es queden a casa només ens poden avisar els veïns». Per això estan començant a contactar també amb associacions de veïns. Encara que és un problema que afecta sobretot a les grans urbs, a l’Espanya buidada també es pateix, precisament, per la despoblació.

    Amb tot, els experts consultats coincideixen a assenyalar la importància de la construcció de la societat. «Els valors, l’empatia, la compassió, la solidaritat, tenen a veure amb com volem ser. Ens estem jugant quin tipus de societat volem tenir. Aquesta és la lectura que faig de les dades», indica Yangues. Per a González el problema estructural que representa la solitud té a veure amb un «liberalisme mal entès, que posa la llibertat i a la persona per sobre de qualsevol resultat que tingui a veure amb el col·lectiu, quan el col·lectiu no és col·lectivitzar, és compartir. Això és la conseqüència d’una filosofia que està condemnada al fracàs perquè la dimensió humana és una altra, no és la individualitat i els altres aquí es queden».

    Segons un estudi elaborat pel Institute for Health Metrics and Evaluation (IHME), Espanya serà el 2040 el país més longeu del món. Si per a llavors s’atalla o no el problema de la solitud tindrà a veure també amb atallar l’estigma que suposa. «Això no s’explica, es viu en la intimitat, es disfressa, ens fa vergonya i ens sentim culpables. Si dic que el meu pare està sol, sembla que sóc molt mal fill. Si dic que em sento sol, sembla que la meva família no em vol. Hem de desestereotipar això. És una part de les coses que ens passen en la vida i que en aquest moment estan sent molt importants», indica Yanguas. García ho resumeix: «Les persones que tenen un altre tipus de problemes, en algun moment el manifesten. Els qui se senten solos no generen conflicte, per la qual cosa ningú sent que és un problema. Però, pot haver-hi més exclusió que no tenir amb qui parlar?».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Ja no cal passar fam en preparar-se per a una colonoscòpia

    Afrontar de forma correcta l’intestí abans de la realització d’una colonoscòpia és vital per a l’èxit de la prova. Però per als pacients, un dels moments més desagradables és el de la preparació. Els dies previs se’ls recomana una dieta baixa en fibra, i, tradicionalment, ingerir sol líquids les 24 hores abans, juntament amb la presa d’un gran volum de laxant líquid. És a dir, passen fam i han de prendre una gran quantitat de líquids.

    Però això pot canviar, ja que metges dels serveis d’Aparell Digestiu i d’Endocrinologia i Nutrició de l’Hospital del Mar han dissenyat una nova dieta que permet menjar normal i arribar a la colonoscòpia millor preparats. És la Barcelona Diet Pla, que publica la revista Diseases of the Colon & Rectum. Es tracta de l’estudi més important realitzat en aquest camp fins al moment.

    Juana Flores, cap del Servei d’Endocrinologia i Nutrició i signant de l’estudi, explica que «es tracta d’una dieta equilibrada baixa en fibra distribuïda en cinc menjars, que no restringeix l’aportació de calories». Els menjars estan formats per pa, carn de pollastre, gall dindi, porc, vedella o peix, arròs, pasta o patates i combinada amb lactis. En total, garanteix una ingesta normal de calories (2.000 kcal/dia) i no tenir sensació de tenir l’estómac buit.

    «Ha demostrat que no només millora l’experiència del pacient sobre la preparació, sinó també els resultats de la colonoscòpia. La creença generalitzada arrossegada durant anys, que és necessari no ingerir aliments sòlids el dia abans de la colonoscòpia, tenia molt poca evidència que els donés suport. Malgrat això, és una pràctica habitual en la majoria dels centres. Ara, el nostre estudi deixa ben clara l’escassa eficàcia d’aquesta estratègia», afirma Flores.

    Marco Antonio Álvarez González, metge adjunt del Servei d’Aparell Digestiu i primer signant de l’estudi, explica que «amb una dieta normocalòrica, sense passar fam, s’arriba més aviat preparat a la prova. Una de les barreres de la colonoscòpia és la preparació per a la prova, i una de les causes és la dieta».

    Millorar els resultats en la prevenció

    El treball s’ha fet amb 276 pacients del Programa de Prevenció del Càncer de Còlon i Recte. A la meitat se’ls va donar la nova dieta i a l’altra meitat, la tradicional, estrictament líquida. El 96% dels pacients que van seguir la Barcelona Diet Pla van aconseguir una neteja del còlon eficaç, davant el 89% en els casos que havien seguit una dieta líquida. A més, van tenir menys sensació de fam i menys percepció de pressa excessiva de líquid.

    Entre els possibles motius per a aquest èxit hi ha un millor compliment de la presa del laxant i el fet que, possiblement, ajuda a millorar la mobilitat de l’intestí, permetent l’evacuació del contingut intestinal. Aquesta dieta ja s’inclou en les recomanacions per a la preparació de la colonoscòpia a l’Hospital del Mar. Álvarez González assegura que «millorant l’eficàcia i la tolerància de la preparació per a la colonoscòpia, podem contribuir a millorar els resultats del Programa».

    El Programa de detecció precoç de càncer de còlon i recte de Barcelona compleix aquest any 10 anys del seu inici. Actualment cobreix tota la ciutat, amb una població diana de més de 400.000 persones. Convida a tots els homes i dones de 50 a 69 anys a fer-se una prova molt senzilla, que es recull en les farmàcies i es fa a casa, un test de sang oculta en femta. Només en cas que aquesta prova detecti sang en la femta (menys del 5% dels participants), està indicat fer una colonoscòpia. Aquestes proves permeten detectar precoçment càncers (molts són extirpats en la mateixa colonoscòpia), i també detectar i extirpar lesions premalignes: pòlips, que, amb els anys, podrien degenerar en càncer.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Un pla d’igualtat i coeducació sexual a Navarra, denunciat davant els tribunals per contingut “controvertit”

    Entre les primeres mesures de l’Executiu navarrès, avui en funcions, va estar la redacció d’un pla de coeducació i educació sexoafectiva per al període 2017-2021. D’aquest pla es deriven dues coses. La primera, l’obligació que tot el sistema educatiu navarrès, xarxa pública i concertada, assoleixi els objectius que s’hi fixen. L’altre és el programa Skolae, una formació docent desenvolupada, exclusivament, per als que treballen en la xarxa pública. La concertada, tot i que ha de complir els objectius, pot desenvolupar els programes de formació que decideixi en cada moment, també, és clar, els materials amb els que impartirà aquesta formació docent.

    La polèmica

    Des de l’inici del projecte, va sorgir la polèmica entre els sectors conservadors, tant polítics com socials, de la Comunitat Foral. Van criticar i critiquen que des de l’Administració s’imposi una forma de veure el món que no ha de quadrar amb l’ideari polític o ètic de les famílies (encara que el programa Skolae se centra en la formació docent, no en la formació directa amb l’alumnat). Per Mercedes Zapata, presidenta de Concapa, una de les dues organitzacions que han denunciat el programa davant els tribunals, el programa “està ple de continguts polítics, ideològics i controvertits”.

    Per demostrar aquestes acusacions, es van fer públics alguns dels materials i fitxes que s’estaven utilitzant en el pilot que va començar el curs 2017-2018 amb el personal docent de 16 centres educatius públics.

    Des de l’Administració, Aitor Lacasta, cap del Servei d’Evaluació, Qualitat, Formació, Igualtat i Convivència del Govern foral, assegura que s’han criticat materials trets de context, d’una banda, així com altres que o bé eren d’altres comunitats autònomes o, fins i tot, de governs conservadors de Navarra d’anteriors legislatures. “La polèmica és, al meu entendre, que hi ha gent que no vol coeducar”, assegura Lacasta, una apreciació que rebutja Mercedes Zapata.

    Aquesta polèmica va acabar, precisament, amb la demanda interposada per algunes famílies sota el paraigua de l’Associació FamiliaE, així com l’associació catòlica de famílies Concapa, que van interposar fa uns mesos un contenciós-administratiu al Tribunal Superior de Justícia. L’acció legal es fonamenta en aquests continguts de la formació docent, així com la forma en què es va posar en marxa el programa, mitjançant una resolució del govern. Per a les organitzacions hauria d’haver estat mitjançant un reglament ja que, afirma Zapata, “no tenen competències per fer-ho” d’aquesta manera.

    Explica la presidenta de Concapa que amb la Resolució es salten el que té a veure amb “l’audiència als ciutadans”. “Es fa sense cap tipus de participació, se salta els requisits legals d’un reglament i se salten la participació de les famílies”.

    Al Tribunal van haver d’acudir divendres a declarar 10 persones relacionades amb el projecte. D’una banda cinc que havien treballat en la seva redacció i cinc dedicades a la formació docent. Segons expliquen des de l’Administració navarresa, van facilitar una llista de 33 persones que fan aquesta formació, entre els que estan en la formació inicial i els que desenvolupen les tutories de la part online del curs. Segons confirma Lacasta, sembla que l’advocat de les famílies demandants esperava que declaressin els que feien la formació inicial, i ho van fer personal de tutories, tot i que la selecció la va fer l’acusació.

    Entre les crítiques hi ha el fet que els materials de la formació docent no siguin públics. Alguns d’ells han anat apareixent en premsa. Mercedes Zapata explica que se’ls van fer arribar alguns docents dels 16 centres en què es va posar en marxa el programa pilot que també estaven indignats amb el seu contingut. Aitor Lacasta explica que, el material, com en qualsevol altre cas de formació del Departament, només se li dóna als qui participen de les actuacions de formació. Ni més ni menys. No hi ha hagut un intent d’ocultació o secretisme per part del govern de la Comunitat.

    Lacasta explica que Skolae “és un programa que té objectiu clar: que tot l’alumnat tingui la competència de viure en igualtat, construir el seu projecte de vida sense condicionants de gènere, que aprengui sobre les desigualtats i a combatre-les. I és un itinerari progressiu per adquirir aquesta competència, sistemàtic des del 0-3 fins al Batxillerat i la FP”.

    A partir d’ara caldrà esperar que el tribunal es pronunciï sobre la legalitat del programa Skolae, per una banda, per conèixer la seva continuïtat. També caldrà veure quina majoria parlamentària aconsegueix armar-se a la Comunitat. El quadripartit d’esquerres que va governar els últims quatre anys no té la majoria absoluta per repetir, però la coalició de centre dreta Navarra Suma (formada per Unió del Poble Navarrès -UPN-, el PP i Ciutadans) tampoc. Si aquesta segona aconseguís el govern foral, presumiblement el pla de coeducació, així com el programa Skolae tindrien els dies comptats.

  • Els joves s’obliden del condó en perdre la por a infectar-se, la qual cosa provoca l’augment de les malalties sexuals

    Les malalties de transmissió sexual (MTS) no només no descendeixen a Espanya sinó que s’han multiplicat en els últims 16 anys. La taxa d’incidència de la gonorrea en el seu moment més baix, 2001, era de 2,04 casos per 100.000 habitants; el 2017 era de 18,74. Els de sífilis, entre els mateixos anys, van passar d’1,77 a 10,61. Ho diu l’últim Informe anual de Vigilància Epidemiològica de les Infeccions de Transmissió Sexual a Espanya, corresponent a dades de 2017, que també conclou que l’increment mitjà anual de totes les analitzades –també clamídia, limfogranuloma i sífilis congènit– ha estat del 26,3% entre 2013 i 2017.

    Asunción Díaz Franco, Responsable de la Unitat de Vigilància de VIH i ITS del Centre Nacional d’Epidemiologia de l’Institut de Salut de la Universitat Carlos III, entitat col·laboradora en el document que ha fet públic aquest juny el Ministeri de Sanitat, determina que aquest augment és «multicausal». Però ella destaca «l’ús inconsistent o incorrecte del preservatiu, tenir múltiples parelles, l’ús de xarxes socials que faciliten els contactes sexuals i que aquestes infeccions no sempre produeixen símptomes». També «en alguna mesura» al fet que actualment hi ha «una millora en les tècniques diagnòstiques i en els sistemes de vigilància».

    Concha Martín Perpinyà, ginecòloga i col·laboradora en la Federació Estatal de Planificació Familiar, esmenta «moltes causes» però no les xarxes socials ni l’avanç diagnòstic, «que no ha variat substancialment en els últims anys. Potser s’ha millorat més en què hi ha menys prejudicis i la gent acudeix més al metge». La primera de la que sí parla és que «ara hi ha menys campanyes massives per l’ús del preservatiu. L’any 2016, segons un estudi de la Federació, les comunitats no havien fet campanyes institucionals. Cal fer-les amb freqüència. Els qui tenen 20 anys no són els mateixos que fa 10». El Ministeri de Sanitat, a col·lació dels resultats de l’informe i dins de l’Estratègia de Salut Sexual i Reproductiva, ha llançat la campanya #SiempreConPreservativo.

    El Ministeri de Sanitat també xifra el descens de l’ús regular del condó, sobretot entre els joves: la proporció d’adolescents de 15 a 18 que afirmen utilitzar-ho en totes les seves relacions sexuals ha passat del 84 al 75% entre 2002 i 2018. La següent franja d’edat, de 20 a 24, és la de major prevalença de gonorrea i sífilis. Coincideix que anys en què sí que es van aconseguir reduir aquestes malalties de transmissió sexual –al voltant de 2001– «en els mitjans es parlava de sexualitat, es debatia sobre la píndola de l’endemà. Era d’interès públic», recorda Martín Perpinyà. El famós ‘posa-t’ho, posa-li-ho’ ja es remunta a 1991, i en aquestes gairebé tres dècades «els anuncis, els eslògans… tot s’ha relaxat».

    I el següent factor important al qual anomena la ginecòloga és l’educació. «No es tracta d’espantar, que la sexualitat s’associï a tabús negatius o por. Cal enfocar-ho a eliminar mites i en què dones i homes hem d’autocuidar-nos. Igual que et raspalles les dents, et fas de tant en tant anàlisis de sang… Cal usar mètodes de protecció i fer-se proves. Això ha d’ensenyar-se en els col·legis. Seguim amb l’educació sexual com a tasca pendent, no s’ha resolt».

    «S’ha perdut la por»

    Des de l’Instituto de Salud Carlos III expliquen que aquella baixada de finals dels 90 i finals dels 2000 va ser una tendència que es va observar també a Regne Unit, Irlanda, Holanda o Suècia i que va arribar al nostre país amb retard, ja que «també va ser observat en altres països europeus a principis dels 90. Ha estat atribuïda a canvis en els comportaments sexuals de risc a causa de l’epidèmia del VIH, que fins a la introducció dels tractaments antiretrovirals d’alta eficàcia en 1996 era una infecció que produïa gran mortalitat».

    A una cosa així també es refereix Ruty Martini, coordinador de salut de la Confederació LGTB (Colegas): «S’ha perdut una mica la por. El VIH s’ha convertit en una infecció crònica fàcil de portar i absolutament normal, amb risc 0 de transmissió quan la càrrega és indetectable. Cada vegada hi ha més persones en tractament. Això és una cosa boníssima. Però paradoxalment, ha relaxat la prevenció».

    Com a associació LGTBI demanen recursos i suport institucional també per a l’educació, que concreten que «trobem a faltar tallers en universitats, col·legis majors o centres de Formació Professional. Hi ha certa deixadesa». Realitzen proves ràpides de MTS –acudeixen majoritàriament homes que tenen sexe amb homes (abreujat com HSH) però estan dirigides a tota la població– i el que els resulta «molt alarmant» és un cert repunt de gonorrea multiresistent, un cep que no respon als tractaments convencionals. Ho observen en les proves ràpides i «si no es prevé, pot ser un perill de salut pública que cal intervenir».

    L’històric sobre prevalença també mostra «una major afectació» en homes que en dones, menys per a un tipus de clamídia. Des de la Carlos III ho relacionen amb la major exposició en relacions HSH i al fet que, en més ocasions, les dones no presenten símptomes «i ells solen acudir més ràpidament als serveis sanitaris per a ser diagnosticats». Des de Col·legues demanen una mesura associada perquè el desfasament no vagi a més: que la PreP, la pastilla que prevé el VIH –dirigida a HSH– s’implanti a Espanya amb supervisió mèdica, perquè les persones que la prenguin estiguin controlades davant altres MTS de les quals no protegeix.

    Tant Colegas com la Federación de Planificación Familiar estan a favor de la mesura que des de Sanitat es va anunciar que està en fase «d’estudi» i encara molt desdibuixada, la gratuïtat de l’accés al preservatiu. Encara que defensen que cadascun triï el mètode al qual millor s’adapti, per a la població jove «és el menys ortopèdic i més estès», diu Perpinyà quan se li pregunta per altres alternatives, com el preservatiu femení. «Però s’ha de tenir en compte no només donar-los gratis, o a preus més reduïts o simbòlics, sinó que sigui accessible: en centres de salut, de joventut, educatius. En màquines expenedores, per exemple. Que no faci vergonya, que cap jove pugui sentir-se jutjat o observat».

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Salut afrontarà l’excés de pes amb una prova pilot a La Mina i Osona que treballarà l’alimentació, l’activitat física, el sedentarisme o les hores de son

    El Departament de Salut començarà a aplicar a partir de la tardor una nova manera d’abordar un dels problemes prioritaris de salut pública a Catalunya i arreu del món: l’excés de pes i, més concretament, en la població infantil, en tant que és una problemàtica sovint mantinguda en el pas a la vida adulta.

    Ho farà amb el nou model de prevenció i atenció a l’excés de pes infantil. El model pretén actuar, en els infants i les seves famílies, sobre cinc àmbits -l’alimentació, l’activitat física, el sedentarisme, les hores de son, i altres conductes- i implica els professionals de la salut amb formació específica, i les famílies, en col·laboració amb els recursos comunitaris i de salut pública.

    A grans trets, els seus objectius són promoure un entorn saludable i millorar la capacitat dels equips d’atenció primària en l’abordatge, especialment de la infermera, acompanyada d’altres professionals de suport. També es pretén homogeneïtzar la intervenció d’altres dispositius de suport i garantir la continuïtat assistencial entre nivells i professionals.

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha destacat que el nou model abordi “un dels pilars de la salut de la nostra població”, partint dels joves i infants. Vergés, a més, ha emfatitzat que el pla requereix “la implicació decisiva de les famílies i de tots els recursos comunitaris a l’abast”. Per la seva banda, el secretari de Salut Pública, Joan Guix, ha remarcat el fet que l’obesitat comenci sovint a edats primerenques i per múltiples factors. “Hem d’evitar que els infants i joves d’avui tinguin pitjor salut que els seus pares i mares”, ha conclòs.

    Les principals novetats del pla

    El pla contempla la formació en prevenció i atenció a l’excés de pes infantil per als equips de pediatria d’atenció primària, escoles i recursos comunitaris. En segon lloc, inclou la disposició d’una dietista-nutricionista de suport, tant per a l’abordatge individual, com grupal o comunitari. També es comptarà amb altres suports necessaris o rellevants, com experts en activitat física o psicologia, i es treballarà qualitativament per identificar missatges claus que arribin als infants i a les famílies amb especials dificultats.

    Abans d’estendre’l arreu de Catalunya, el programa arrencarà amb una prova pilot en diverses zones de característiques diferencials i en el marc de l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC). En una primera fase, les escollides són el barri de La Mina de Sant Adrià de Besòs (l’Àrea Bàsica de Salut amb major prevalença registrada d’obesitat infantil) i Osona (on s’estan treballant iniciatives per a prevenir-la des de fa temps). En tots els casos, es partirà sobre el treball que ja hi estan desenvolupant els equips d’atenció primària de la mà dels ajuntaments, escoles i entitats comunitàries.

    La incidència rellevant dels determinants socials

    El nou model vol fer disminuir la prevalença d’excés de pes en els infants, que afecta al 35,6% dels infants d’entre 6 i 12 anys, segons dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2017-2018. Aquest percentatge es divideix entre el 25% que té sobrepès i el 10% que presenta obesitat. Des del 2006 fins als anys 2013 i 2014 la prevalença de sobrepès va decréixer; a partir de llavors i fins al 2017 s’ha seguit una tendència creixent.

    L’excés i el sobrepès afecta per igual nens i nenes, però l’obesitat és més freqüent en ells (13,6%) que en elles (7,2%). Aquesta problemàtica també es distribueix de forma desigual segons el nivell socioeconòmic, el que confirma que els determinants socials tenen molta incidència. De fet, la prevalença d’obesitat infantil registrada en algunes àrees bàsiques de salut és més de 9 vegades més alta que en d’altres: per exemple, l’obesitat infantil a La Mina és d’un 24%, mentre que a Sarrià-Sant Gervasi és del 2,6% (dades eCAP 2016). No obstant això, no s’observen diferències per regió sanitària.

    El 35,1% de la població de 3 a 14 anys té un estil d’oci actiu; és a dir, com a mínim fa una hora al dia d’esport o de joc al parc o al carrer. A més, gairebé una tercera part de la població de 3 a 14 anys consumeix productes hipercalòrics més de 3 vegades a la setmana (27% dels nens i 32,9% de les nenes). El percentatge és més elevat en classes socials menys afavorides i, en general, elles tenen una prevalença més alta que ells. Per últim, es calcula que només el 7,8% dels infants de 0 a 14 anys compleix la recomanació de consumir 5 racions de fruites i hortalisses al dia.

  • Les escoles tindran un CAP de referència, però no una infermera

    No hi haurà infermeres escolars el curs vinent, malgrat les veus que les demanen, perquè la pròrroga pressupostària ho fa inviable, però sí que s’està intentant que els docents no hagin d’assumir tasques assistencials que no els corresponen i per a les quals no estan formats. Això passa per un acord entre els departaments d’Educació i Salut, pel qual es pretén que a partir del curs 2019/20 tots els centres educatius tinguin “un CAP de referència i un professional sanitari que treballi al centre el temps que faci falta i quan ho necessitin els alumnes”, segons va anunciar dijous passat el conseller Josep Bargalló, arran d’una interpel·lació sobre escola inclusiva formulada per la diputada del PSC Esther Niubó.

    “Establirem aquest acord i esperem que el curs que ve cada centre tingui un CAP adjudicat; no seran infermeres a les escoles, però sí que ja serà una atenció que no recaurà només en les mans dels professionals de l’educació”, va dir Bargalló, que no obstant això va precisar que l’acord encara ha de rebre el vistiplau del Departament d’Economia i de la taula de la Funció Pública. Amb tot, el conseller va insistir que, pel seu Departament, l’escola inclusiva és una prioritat i que malgrat la pròrroga pressupostària els recursos destinats a escola inclusiva han augmentat “perquè s’han tret d’altres serveis”.

    A banda, en la compareixença la diputada del PSC també va parlar d’altres coses, com de la falta de mecanismes per a la detecció precoç de l’alumnat amb necessitats de suport, de l’escassa inversió en escola inclusiva o dels problemes que molts d’aquests alumnes tenen durant el temps del migdia a causa de la falta de monitors. Sobre els dos últims punts, Bargalló va replicar amb un llarg llistat d’inversions i recursos que el sistema disposa per fer possible el model inclusiu, si bé va admetre que encara en falten més, i pel que fa al menjador va explicar que a 12 comarques catalanes els mateixos vetlladors que són a l’aula també donen suport a l’hora de dinar. “Això s’ha fet amb els mateixos diners que ja s’aportaven als consells comarcals, però usant-los de manera diferent, i aquesta mateixa solució l’anirem desenvolupant en altres comarques”, va dir el conseller.

    Crítiques de les mares d’infants amb malalties cròniques

    Pel grup de famílies amb fills amb malalties cròniques, que impulsen la petició de la infermera escolar juntament amb l’Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar (ACISE), la proposta del conseller és insuficient. En una carta oberta que van difondre divendres, aquestes famílies titllaven d’excusa l’argument de la pròrroga pressupostària i insistien que “no dotar als centres d’infermera escolar constitueix una vulneració del dret dels infants a l’educació i la salut”.

    Segons aquestes mares, algunes de les quals presents dijous a la tribuna de convidats de la cambra catalana, “l’Acord Marc que plantegen entre Educació-Salut només dotarà als centres educatius d’un CAP de referència, per tant continuem parlant d’una infermera itinerant amb intervencions puntuals. La proposta de cap manera s’ajusta a les necessitats dels nostres fills, continuaran sense rebre atenció sanitària de qualitat durant la jornada escolar,  i mestres, vetlladores i famílies, continuaran realitzant tasques sanitàries”.

    Fa unes setmanes, la presidenta d’ACISE, la infermera Engràcia Soler, ja va comentar a El Diari de l’Educació que desconfiava d’aquesta eventual solució: “Fa anys i panys que escoltem la mateixa història, però això no soluciona el problema. Des d’un CAP no tenen els ulls posats a l’escola i a més no podem desvestir un sant per vestir-ne un altre, les infermeres d’atenció primària prou feina tenen, i ja absorbeixen més competències del que els tocaria a causa de la falta de metges. Potser una cosa així pot funcionar en una petita localitat on el CAP i l’escola estiguin molt a prop, però més enllà de casos excepcionals no serveix”, deia Soler.

  • Nils Bergman: «Algunes pràctiques obstètriques trauen poder i capacitat a les mares»

    Confiança, respecte i dignitat. Aquests són, segons Nils Bergman, metge i un dels especialistes en neurociència perinatal més coneguts del món, els fonaments d’un bon part i una bona salut matern-infantil. Bergman és un dels promotors del ‘mètode cangur’ de salut matern-infantil i del contacte pell amb pell entre la mare i el nounat. És creador de l’entitat NINO (Neurociència per a Millors resultats Neonatals) i visita Madrid per a participar en el Seminari Neurociència i Epigenètica del Naixement que organitza l’Institut Europeu de Salut Perinatal.

    El neonatòleg manté amb rotunditat i proximitat, fins i tot al·ludint a la seva pròpia experiència com a pare de tres fills que van néixer de formes molt diferents, que un part respectat, en el qual la mare se senti apoderada i estigui sempre acompanyada i la mare i el bebè no siguin separats, determina la salut a llarg termini. En aquest sentit, lamenta que «el procés de naixement des del punt de vista de la ciència de la criança i la cura s’assembla molt poc al procés entès des de les pràctiques obstètriques, que es basen en l’obediència a unes regles. Aquestes regles no entenien les necessitats de les mares i els bebès».

    Què ens ha ensenyat la neurociència sobre el desenvolupament del cervell del nounat?

    La neurociència ens ha ensenyat molt sobre el cervell de l’adult però realment no ens ha ajudat a entendre el cervell del nounat ni el del fetus. El cervell del fetus el que més necessita és sentir-se segur. El que sabem gràcies a la neurociència és que tots dos són totalment dependents de la mare. Això és obvi per a un fetus. En el que hem fallat com a cultura, com a sistema de salut, com a societat científica, és a reconèixer el vital que és la mare per al desenvolupament del cervell després del naixement. Ho dic els primers mil minuts, que són 16-17 hores. La mare ha de romandre amb el bebè, sense separació. Aquesta és la clau per a entendre els processos del desenvolupament neurològic que són necessaris per a un començament de vida saludable. Crec que és important distingir entre la neurociència i el que anomeno ciència de la criança (nurture science), que està relacionada amb la nostra pròpia biologia.

    Quins principals aprenentatges hauríem de tenir en compte com a pares, mares o sanitaris en la cura d’un bebè?

    Una vegada que el bebè és concebut, és un ésser viu tremendament sensible a l’entorn: a la temperatura i als nutrients, però el que és més important també a l’entorn emocional, la qualitat de la vida de la mare. Tot això té un impacte en el desenvolupament, tot això importa. I es torna més important a mesura que la mare es posa de part. L’oxitocina és una hormona que es posa en funcionament quan la mare i el bebè se senten segurs. No importa que els diguis que estan fora de perill perquè estan en un hospital. Un hospital no fa que et sentis segur. La mare ha de sentir-se segura: ha d’estar amb la seva família, un o dos membres, o una doula o una matrona que es quedi amb ella. La mare mai hauria d’estar sola. El procés de naixement des del punt de vista de la ciència de la criança i la cura s’assembla molt poc al procés entès des de la neurociència i des de les pràctiques obstètriques que s’han codificat per l’obediència a unes regles. Aquestes regles no entenien les necessitats de les mares i els bebès.

    Creu vostè que el context social ajuda a mares i bebès a sentir-se segurs en aquestes hores crucials de les quals parla?

    L’obstetre té un manual amb tots els aspectes tècnics dels passos pràctics i el que és necessari per a dur a terme un part segur i reduir els seus riscos. Però la mare mai ha llegit aquest llibre. Aquest llibre no fa que se senti segura. No pensem que això fos important, perquè quan vam llegir aquest manual teníem una visió molt mecànica. El que avui sabem per la neurociència, la ciència de la criança i la psicologia és que l’actitud de la mare influeix profundament en el procés obstètric. Però també influeix en el cervell del bebè i el de la mare.

    Quan l’apoderem i li donem un sentiment de seguretat, canvia radicalment el resultat obstètric i fins i tot els resultats del desenvolupament a llarg termini. En anglès s’usa el terme self-efficacy (auto-eficàcia). No significa que la mare sigui perfecta, que sàpiga totes les respostes, sinó que ella pensa: «Estic bé, puc manejar aquesta situació». Perquè ho senti, s’ha de sentir segura de debò. Cal crear aquest espai segur perquè ella es fiï del seu propi poder d’estar bé. Podem llevar poder i capacitat a les mares d’una manera molt senzilla amb algunes pràctiques obstètriques.

    Quina seria la clau perquè la mare i el bebè se sentin assegurances en aquestes primeres hores? Quins canvis cal fer en el sistema de salut perquè això sigui possible?

    Estar sola després del naixement del bebè és el principal obstacle perquè la mare se senti segura i pugui cuidar d’ell. La nostra cultura valora la solitud, però l’oxitocina no és una hormona solitària, és una hormona social. Algú ha d’estar amb la mare tota l’estona. Ni tan sols és un gran canvi per al sistema de salut. Pot continuar sent igual en el fons, però quan la mare mai està sola i el bebè i la mare mai són separats, tenim una millor cura de salut i sens dubte tindrem millors resultats.

    Quines són les conseqüències més greus de separar a mares i bebès i del fet de llevar capacitat i poder a les mares?

    El bebè aprèn immediatament que la mare està en un lloc perillós perquè no està amb ell. El missatge que rep un bebè és que no és un entorn segur. I així es canvia la configuració del cervell pels receptors de cortisol, perquè s’apaguin. El bebè tindrà per sempre nivells més alts de cortisol, majors nivells d’ansietat, pressió sanguínia més alta, més colesterol. Els senyals més primerencs que un bebè capta determinen la seva salut per sempre. Quan estàs constantment estressat, el teu estat normal, la teva concepció de normalitat, canvia. I llavors ets un adult permanentment estressat. I això disminueix la teva qualitat de vida, et resta salut, et provoca hipertensió i diabetis, fins i tot càncer.

    Com va sorgir el mètode cangur?

    Vaig acabar la meva formació en Medicina i estava decidit a ser doctor en missions, com el meu pare. En set anys, vaig poder aprendre totes les habilitats pràctiques per a curar malalties i després vaig ser a Àfrica. Vaig arribar a un lloc en el qual a vegades no hi havia electricitat i no hi havia incubadores. La matrona amb la qual vaig arribar havia sentit parlar del mètode cangur. El 1988, fa trenta-un anys, comencem a fer contacte pell amb pell en casos de bebès molt petits i les seves mares i el resultat era completament diferent. Una de les coses més sorprenents és que obrien els ulls i et miraven, et reconeixien. Això no apareix en els manuals, però era una profunda diferència. En sis anys, aconseguim que la taxa de supervivència passés del 10% al 50%.

    Què diria als experts que en generacions anteriors deien que no es podia agafar massa en braços al bebè, perquè s’acostumava, que havia de tenir un horari de preses o que si no dormia en una habitació separada no seria autònom?

    La gent que diu aquestes coses ho fa amb una fe profunda, amb una gran convicció, però amb cap evidència científica. De fet, l’evidència científica diu el contrari. Un bebè que s’autoregula el fa amb cortisol i pot ser que sobrevisqui extremadament bé, però es converteix en un lluitador, es torna agressiu. Pot ser bo si el món és un lloc inhòspit, però no vivim aquí. No volem funcionar d’aquesta manera. Volem a persones que siguin capaces de confiar, que tinguin empatia, que tinguin ètica.

    L’evidència és molt clara: l’ètica, l’empatia i la confiança vénen d’una connexió llarga i estreta amb la mare. Quan tens això també aconsegueixes bona salut física. Quan no tens això, tens aquest aconseguidor, aquest guerrer, que té hipertensió o càncer en la mitjana edat. Aquesta persona ha aconseguit moltes coses en la vida, però no ha tingut una bona relació. Sí, donar a llum i criar a un nen així fa que sigui un adult amb un sistema de valors completament diferent i un cost de salut pública diferent.

    Subratlla la importància de néixer d’una manera respectuosa i acurada. De debò això determina la nostra vida adulta? Si tothom naixés així, canviaria la nostra societat?

    Sí, per descomptat que sí. Això és necessari, però no suficient. La manera en què neixes realment ha de ser el correcte, s’ha de fer bé. Però també has de fer-ho bé la setmana següent i l’any següent. Sí, la manera en què naixem importa molt. Si no naixéssim d’una manera respectuosa i segur és doblement important el que fas l’endemà i la setmana següent, per a compensar aquesta pèrdua. Quan naixem de la millor manera tot és molt més fàcil, no necessitem ajuda extra, la mare és poderosa, té eficàcia, està apoderada, està conscienciada. Si no ho estigués, necessitem ajuda.

    Quin és el principal missatge que ha volgut deixar en la trobada en el qual ha participat?

    Que ha d’haver-hi separació zero entre la mare i el bebè en el naixement i la mare no hauria d’estar mai sola.

    Aquesta és una entrevista de eldiario.es

  • Sanitat prepara un pla per a potenciar els medicaments genèrics amb l’oposició de la patronal farmacèutica

    El nou pla del Govern per al foment dels medicaments genèrics i biosimilars planteja una bateria de mesures per a millorar la seva posició en el mercat, entre les quals destaquen reforçar la prescripció per principi actiu i posar en marxa d’una política de preus més avantatjosa per a aquests productes, totes dues eliminades o diluïdes durant els últims anys. L’esborrany, al qual ha tingut accés eldiario.es, reconeix l’existència de barreres a l’entrada dels genèrics a Espanya, una situació que pot tenir conseqüències «especialment negatives» per al Sistema Nacional de Salut i ha deslligat un encreuament de declaracions entre diferents sectors de la indústria farmacèutica.

    El moviment del Ministeri de Sanitat, dirigit per Luisa Carcedo, es produeix pocs mesos després que es publiquessin les dades oficials sobre la venda de fàrmacs a Espanya, que mostraven com el mercat de genèrics s’ha estancat durant els últims anys, amb un volum en unitats venudes que se situa entorn d’un 46%, un valor superior al de França (30%) o Itàlia (20%), però molt allunyat d’Holanda (70%), Alemanya (80%) o Regne Unit (83%).

    L’esborrany del pla es recolza en un estudi publicat l’any passat per la Comissió Europea i l’OCDE en el qual es recomanen una sèrie d’estratègies per a reduir la despesa farmacèutica i s’assenyala l’entrada de genèrics i biosimilars com la mesura amb «el benefici més gran possible». A més, el document també apunta a un informe de la UE que estima un estalvi d’un 33% de la despesa farmacèutica si la quota de genèrics aconseguís el 80%.

    Fàrmacs de marca a preu de genèrics

    Després de la filtració de l’esborrany, Farmaindustria –la patronal farmacèutica– ha assegurat que, encara que la quota de genèrics no arriba al 80%, els «medicaments a preu de genèric» sí que sobrepassen aquesta quota, «amb més d’un 82 per cent de les dispensacions», ja que «a Espanya les marques estan a preu de genèric». Conclouen que «les mesures de foment de genèrics i biosimilars que no suposen estalvi per al SNS no tenen sentit i provocarien un clar perjudici per a la indústria farmacèutica innovadora».

    Des de l’Associació Espanyola de Medicaments Genèrics (AESEG), el seu Secretari General, Ángel Luis Rodríguez, ha qualificat el concepte de «medicaments a preu de genèric» com un «eufemisme» i afirma que «el genèric és fonamental per al Sistema Nacional de Salut perquè és un regulador del mercat, ja que, si no hi hagués genèrics, cap marca abaixaria els preus».

    A més, Rodríguez critica la visió «curtplacista» de Farmaindustria, en destacar que en aquest moment els fàrmacs de marca estiguin al mateix preu que els genèrics, una situació que es deu a diverses modificacions legislatives introduïdes en els últims anys, durant els governs del PP, i que han provocat que els medicaments de marca hagin d’abaixar obligatòriament el seu preu al nivell dels genèrics una vegada acabada la patent.

    «Això anul·lava el concepte de genèric, la utilitat del qual és tenir un preu menor que el medicament de marca», assegura Rodríguez, que considera que «aquest tipus de polítiques aconsegueixen un estalvi a curt termini, però desincentiven als laboratoris de genèrics i són contraproduents a mitjà i llarg termini».

    L’esborrany del pla s’ha fet eco d’aquesta situació i proposa una fixació de preus que estableixi «un preu menor per al medicament biosimilar i el medicament genèric respecte al corresponent original de referència», amb l’objectiu d’»afavorir la seva entrada i utilització tant en l’àmbit hospitalari com en l’àmbit de recepta oficial».

    Es reforça la prescripció per principi actiu

    Una altra de les mesures més criticades per la indústria dels genèrics i per diverses associacions civils va ser l’eliminació de la discriminació positiva cap al genèric per la qual s’afavoria la seva dispensació en lloc del de marca. Aquesta mesura es va establir l’any 2011, però el 2012, en la primera legislatura de Mariano Rajoy, va ser eliminada.

    «El que feia l’anterior llei és donar-li preferència al genèric en cas d’igualtat de preu», assegura a eldiario.es Juan José Rodríguez Sendín, vicepresident de l’Associació Accés Just al Medicament, «però aquesta mesura va ser eliminada per al Partit Popular, perquè es poguessin prescriure també els de marca, la qual cosa suposa deixar sense oportunitats el genèric».

    El mateix esborrany assenyala aquest canvi legislatiu com «una de les causes que es pot relacionar directament» amb l’estancament del mercat de genèrics dels últims anys, per la qual cosa proposa que «les prescripcions de medicaments inclosos en la prestació farmacèutica del SNS s’efectuïn, de forma general, per principi actiu», recuperant així l’esperit de la normativa de 2011 i seguint la línia de les recomanacions internacionals, tant de l’Organització Mundial de la Salut, com de la Unió Europea.

    Rodríguez Sendín coincideix amb el secretari de l’AESEG que «els genèrics són una estratègia per a obligar les marques a abaixar els preus» i, «si no es dóna cap avantatge als genèrics i aquests desapareixen, les marques es quedaran soles i sense competència».

    En qualsevol cas, el pla és un esborrany que encara està en desenvolupament, per la qual cosa Rodríguez assegura que «no cal avançar esdeveniments i caldrà esperar que el Ministeri publiqui el document definitiu». Segons han informat fonts del Ministeri de Sanitat a eldiario.es, «s’estan analitzant les aportacions realitzades pel Comitè Assessor per al finançament de la Prestació Farmacèutica per a, si escau, incorporar-les al document».

    La incorporació o no de les mesures proposades per aquest comitè es decidirà en el si de la Comissió Permanent de Farmàcia del SNS, integrada pel mateix Ministeri, les comunitats autònomes i l’Agència Espanyola del Medicament i, després d’això, el document passarà a fase d’exposició pública, durant la qual es podran afegir noves aportacions.

    Genèrics i biosimilars

    Un medicament genèric és una còpia exacta que posseeix la mateixa concentració i dosatge que un medicament de marca la patent de la qual ja ha caducat i que, per tant, produeix els mateixos efectes que aquest últim, ja que posseeixen el mateix principi actiu.

    Un medicament biosimilar és un producte biològic molt similar a un altre producte biològic de referència. A diferència dels medicaments convencionals, els productes biològics són més complexos de reproduir, per la qual cosa un biosimilar no es pot considerar un duplicat exacte del producte de referència, com succeeix amb els genèrics, encara que les diferències que es presenten es consideren acceptables.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • La sanitat pública no és universal: el Govern i el Suprem avalen limitar «la càrrega» d’atendre immigrants reagrupats

    La sentència del Suprem que denega l’accés sanitari gratuït als immigrants reagrupats a Espanya amb els seus fills de nacionalitat espanyola ha donat un recolzament al Govern de Pedro Sánchez. La seva normativa per a «retornar la sanitat universal», arrabassada després de la reforma de Mariano Rajoy de 2012, no era completa: entre altres esquerdes, la seva redacció no corregia l’exclusió dels pares de ciutadans nacionalitzats que no poden treballar a Espanya, generalment per ser ja majors de 65 anys. Aquests que, segons la legislació a la qual s’aferra l’Executiu, suposen una «càrrega» per a les arques de l’Estat.

    El Govern, apel·lant a la Llei d’Estrangeria, exigeix a aquests pares contractar una assegurança mèdica privada per a obtenir la residència per reagrupació familiar. Però les seves pòlisses no sempre acaben cobrint el tractament de malalties greus sorgides una vegada assentats a Espanya, o aquests no poden permetre’s el pagament de la medicació.

    «El dret de reagrupació s’estableix fent-lo dependre d’unes condicions legals que han de complir-se necessàriament per a poder estar residint a Espanya», ha desenvolupat la fallada del Suprem. Entre ells, que el familiar adult reagrupat «subscrigui una assegurança de malaltia que cobreixi tots els riscos a Espanya del familiar, sense que en cap cas la residència d’aquest pugui generar una càrrega per a l’assistència social».

    El nombre total d’afectats per aquesta fórmula d’exclusió sanitària és incerta. L’Institut Nacional de Seguretat Social reconeix haver denegat la targeta per aquesta raó a 754 persones entre 2015 i 2018, segons una petició al Portal de Transparència a la qual ha accedit eldiario.es. No obstant això, col·lectius socials com Jo Sí Sanitat Universal asseguren que la xifra «ha de ser molt més alta» pel fet que «la majoria de les denegacions de targeta sanitària es produeixen en un mostrador, verbalment, sense que quedi constància d’elles ni l’INSS emeti una resolució de denegació per escrit».

    Amnistia Internacional i l’associació REDER, integrada per més de 300 organitzacions, han lamentat la sentència del Tribunal Suprem i llancen la pilota a l’Executiu, al qual sol·liciten una reforma de la normativa amb la qual pretenien retornar la sanitat universal a Espanya, una de les mesures estrelles de l’Executiu de Pedro Sánchez.

    «La sentència suposa la constatació que l’actual normativa sobre universalitat, el Reial decret 7/2018 no garanteix de manera absoluta la protecció de totes les persones estrangeres que resideixen a Espanya, com ja anàvem advertint les organitzacions», han assenyalat en un comunicat. «Garantir la sanitat universal significa que totes les persones que resideixen a Espanya, independentment de la seva nacionalitat i la seva situació administrativa, gaudeixin del seu dret a la salut, sense cap mena de traves», ha assenyalat Marta Mendiola, responsable de drets econòmics, socials i culturals en Amnistia Internacional España.

    Fins a aquest moment, mentre la Seguretat Social denegava de forma sistemàtica la targeta a aquest col·lectiu, els qui es decidien a recórrer la decisió davant la justícia es trobaven el suport dels jutjats socials i els Tribunals Superiors de Justícia, que en la seva majoria han reconegut el dret a la sanitat d’aquest col·lectiu sentència rere sentència.

    Almenys 80 sentències (40 de jutjats inferiors, 40 de tribunals superiors) han donat la raó als afectats per l’exclusió sanitària dels estrangers reagrupats pels seus fills, segons les noves dades actualitzades pel Col·lectiu d’Afectats per l’INSS. A partir d’ara, amb la jurisprudència marcada pel Suprem, els exclosos a través d’aquesta excepció no trobaran el suport dels jutjats. L’Alt Tribunal ha tallat l’única via a la qual s’aferraven les mares i els pares de ciutadans de nacionalitat espanyola que van obtenir el seu permís de residència a través de reagrupació familiar.

    Els afectats, en suspens

    Una d’elles és Paola (nom fictici). La ciutadana mexicana, de 80 anys, pateix d’hipertensió i requereix una sèrie de medicaments que finança cada mes amb prou feines, gràcies al suport del seu fill, segons va descriure en un testimoniatge recollit per eldiario.es. La dona va recórrer la denegació de la seva targeta davant els tribunals però encara espera la celebració del judici, programat per al mes vinent de setembre. Previsiblement, asseguda la nova jurisprudència del Suprem, Paola es xocarà amb una negativa dels Jutjats socials de Madrid. Si la vista s’hagués produït abans del 13 de maig, quan està datada la sentència del Tribunal, podria haver vist reconegut el seu dret a la sanitat pública, com li va ocórrer al seu marit.

    Juan, el seu espòs, va aconseguir fa unes setmanes la targeta sanitària que li permet començar el tractament contra el càncer de pròstata que pateix, després de la sentència del Jutjat social número 21 de Madrid. «Ja ha pogut acudir a l’especialista i segurament l’operin aviat. El metge ha sol·licitat la cirurgia amb caràcter prioritari», ha explicat a eldiario.es el seu fill, de nacionalitat espanyola i mexicana. L’home, part del col·lectiu Afectats per l’INSS, tem que la fallada del Suprem es tradueixi en la retirada de la targeta sanitària del seu pare.

    «Resulta sorprenent que el Suprem doni la raó a un jutge que ha fallat en un sentit quan hi ha més de 80 sentències de tribunals superiors de justícia, i que hagi assumit sense cap mena de crítica el que diu l’INSS. El Tribunal ha ignorat els arguments de desenes de jutges, així com la resolució de la Defensoria del poble de 2014», ha qüestionat Nacho Revuelta, membre del col·lectiu Jo Sí Sanitat Universal.

    El 2014, el Defensor del Poble també va condemnar l’exigència d’una assegurança mèdica privada als immigrants reagrupats a Espanya pels seus fills nacionalitzats. Segons va raonar la institució, el Reial decret 240/2007 (que regula el règim dels ciutadans comunitaris) no estableix com a requisit la contractació d’una pòlissa, com defensava llavors l’Executiu de Rajoy, sosté ara el Govern de Sánchez i acaba d’avalar el Tribunal Suprem.

    Des de l’Associació d’Advocats Extranjeristas defensen la reforma del Decret 240/2007 (que regula el règim dels ciutadans de la Unió Europea), al qual s’aferra l’Executiu a causa de modificació amb la reforma sanitària que el Govern de Rajoy va justificar sobre la base de la lluita contra el «turisme sanitari». L’estalvi pressupostari que pretenia aconseguir-se mai va ser demostrat per l’anterior Executiu.

    Des de l’aprovació de la normativa del Govern socialista que pretenia garantir la sanitat universal, a més de l’exclusió d’immigrants reagrupats, la redacció del Reial decret 7/2018 deixa una sèrie d’esquerdes per on s’escorren diferents traves a l’assistència a embarassades, menors d’edat i urgències a causa de la seva situació irregular.

    Les causes de la continuació dels impediments a l’accés sanitari són vàries, segons han denunciat des de Metges del Món. La mateixa redacció de la normativa, titllada d’»ambigua», lligada a la forma de conducta de diferents comunitats autònomes durant el Govern del PP, deriva en l’aplicació de la legislació socialista «amb ampli marge de maniobra», incloent-hi «una interpretació restrictiva» per part de les comunitats autònomes, desenvolupen des de l’organització.

    Aquest és un article de eldiario.es