Just Deploy It!

Blog

  • La història clínica número 3106: les deu vegades que Samba Martine no va ser diagnosticada en el CIE de Madrid

    El primer informe mèdic de Samba Martine registrat en el CIE de Madrid consta de dos folis amb quasi res d’informació. Tot sembla normal. No hi ha detalls ni observacions. La majoria dels camps a completar estan buits. Era una pacient sana o algú semblava tenir pressa.

    El reconeixement mèdic inicial només ens parla d’una part de Samba. El seu número d’interna, el seu nom, el dia en què va començar el seu tancament per no tenir papers: 12 de novembre de 2011. Presenta una mica de febre. Tensió arterial normal, no tenia al·lèrgies ni addiccions. No parla dels seus antecedents familiars ni personals, de la seva situació psicològica. No esmenta el seu país d’origen, ni dóna respostes sobre la seva ruta migratòria.

    Tot era normal, tot estava «bé» en Samba.

    Però aquest mateix dia la dona congolesa necessita una nova consulta sanitària. Samba no sembla estar tan bé. El mateix doctor, Jaime Evaristo O. R., redacta un nou informe mèdic després d’escoltar les seves malalties: símptomes gripals i picor en la zona perianal. Almenys això és el que el personal sanitari va entendre, perquè no consta la intervenció d’un traductor.

    La interna se’n va de la infermeria amb Frenadol i una pomada per a la candidiasi, infecció provocada per un tipus de fong l’aparició del qual pot assenyalar la possibilitat d’estar davant un pacient amb alteracions del sistema immunitari, com el VIH, segons experts en malalties infeccioses.

    Més de set anys més tard, en un jutjat de Madrid, diversos perits analitzen dos aspectes que «haurien d’» haver alertat al personal de SERMEDES, l’empresa subcontractada pel Govern per a prestar assistència sanitària en el CIE d’Aluche. De les indicacions descrites en els protocols mèdics per a sol·licitar un test de VIH, en aquesta primera consulta Samba ja «complia una segur» i una altra, la possible candidiasi, «es dedueix de la seva simptomatologia», explica davant el jutge Santiago Moreno Guillén, cap del servei de malalties infeccioses de l’Hospital Ramón y Cajal. La primera es refereix al lloc d’origen de la pacient, República Democràtica del Congo, un país amb alta incidència del virus.

    Tres dies després, les malalties de Samba no remeten. «Mal de cap, símptomes gripals, tos, dolor toràcic, roncs i sibilàncies», recull un nou reconeixement mèdic. Era 15 de novembre de 2011 i el doctor Fernando H. V. atén la dona congolesa per primera vegada. No parla francès i no hi ha constància que la interna estigués acompanyada d’un intèrpret. Li recepta antiinflamatoris, paracetamol, un mucolític i un antihistamínic. No veu la necessitat de sol·licitar cap prova.

    «Creia que era una grip»

    El doctor H. V. explica en seu judicial passat set anys que, en trobar-se un reconeixement mèdic inicial pràcticament buit, no observa la pertinència de buscar les respostes que el seu company no va incloure. «Em vaig fiar d’ell. Vaig donar per entès que li hauria preguntat i hauria plasmat el que considerés rellevant».

    Davant les preguntes de l’advocat de la família de la seva pacient, afegeix: «Creia que tenia una grip». Tampoc es va interessar pel seu país d’origen com a indicatiu de l’existència de determinades patologies més presents en zones concretes. Fernando H. V. està assegut en la banqueta dels jutjats pel cas de Samba Martine. És l’únic, encara que no hauria de ser-ho. Altres dos sanitaris acusats, entre ells el facultatiu que va atendre la interna per primera vegada, han fugit.

    Els dies de l’internament de Samba transcorren a un ritme lent. És 30 de novembre i la interna aconsegueix pujar de nou a la consulta mèdica per a reclamar al doctor que la medicació no li fa efecte. Que han passat 15 dies però persisteix el mal de cap, la tos, el dolor en el pit i ara li ha començat a fer mal l’oïda. Fernando H. V. torna a receptar medicaments contra els efectes de la grip: antiinflamatori, mucolític, i un antibiòtic per a tractar la possible otitis. No veu necessària la derivació a l’hospital per a realitzar una prova que permeti descartar possibles afeccions en el pulmó.

    En el transcurs del judici per possible homicidi imprudent del metge acusat, el cap de malalties infeccioses de l’Hospital Ramón y Cajal ressalta l’obligació que, al seu judici, comportava la continuació de les malalties de Samba. «Si una persona té símptomes que persisteixin dues setmanes, estem forçats a descartar que no hi ha res més. Ho ensenyen en la facultat», rasa el doctor Moreno.

    «Si li fa mal el cap, no té febre, té tensió normal, roncs i és hivern, li recepto antihistamínics. Si no se li passa en 48 hores, recomano acudir al seu metge de capçalera o a urgències», coincideix Carmen Baladía, mèdic forense encarregada de l’autòpsia del cos sense vida de Samba Martine.

    Aquest mateix 30 de novembre, Fernando H. V. també confirma que la picor en la zona perianal ha remès. El Clotrimazol, un tractament per a la candidiasi, sembla haver tingut efecte. Aquest fet ha estat un altre dels destacats al llarg del judici per la mort de Martine. Per als perits, aquesta millora sorgida després d’haver-se aplicat la medicació podria confirmar que la pacient havia tingut candidiasis, la qual cosa augmentava les raons per a sol·licitar un test de VIH.

    «Hauria d’haver-ho demanat. No hi havia excuses per a no fer-ho», rasa el doctor Moreno davant el jutge. «Davant qualsevol persona que té candidiasis cal pensar en la possibilitat que tingui VIH, més encara si és en la zona perianal», apunta Concha Colomo, doctora especialista en malalties de transmissió sexual.

    Per a llavors, durant la setmana d’aquell 30 de novembre, el mal estat de salut era «notori», segons la declaració judicial de Laura Díaz Nieto, empleada de Creu Roja Espanyola que treballava llavors en el CIE de Madrid, qui va afirmar que tres setmanes abans de la mort de la interna era evident que estava malalta. «Es queixava que el seu estat no millorava encara que anés al metge», sostenen des de l’única organització subcontractada pel Govern per a prestar assistència social en el centre d’internament, on són tancades persones per la seva situació administrativa irregular, no per la comissió de cap delicte.

    En altres set ocasions, Samba Martine va visitar la consulta mèdica. El 4 de desembre, després de 18 dies d’internament, va referir tenir restrenyiment i dolor d’oïda. Ramir M., la imputació del qual va ser retirada durant el procés d’instrucció, només va atendre la congolesa una vegada. Tampoc va sol·licitar cap prova. També li va receptar medicaments per a calmar els símptomes.

    Des del dia 10 fins al 14 de desembre (l’únic dia en què els informes mèdics especifiquen la presència d’un traductor), la interna, mare d’una nena de nou anys, visita la consulta mèdica cada dia. A partir del dia 12, els seus dolors es disparen. Martine refereix davant els metges i les infermeres que l’assisteixen «mal de cap, dolor en el coll, dificultat per a dormir, molèsties en la gola» i un retard en la menstruació. Li realitzen un test d’embaràs que resulta negatiu i una analítica d’orina. De nou, torna de la infermeria amb el mateix medicament dels últims dies: Paracetamol. També amb Myolastan, un relaxant muscular.

    Els últims dies de Samba

    Samba cada vegada està pitjor. La seva història clínica ho evidencia, la resta d’internes alertaven del seu estat amb preocupació, els treballadors de Creu Roja observen que està visiblement malalta. El dia 17 desembre, dos dies abans de la seva mort, un empleat de l’ONG procedent de República Democràtica del Congo, com ella, se la troba a l’escala. Es dirigeix al servei mèdic perquè, com de costum, no es troba bé, li comenta la interna en lingala, la seva llengua materna. No havia dormit en tota la nit, tenia un fort dolor al cap, al clatell, i dificultat per a moure coll i braços, recull l’organització en un informe presentat davant el jutge.

    «Es queixava que el personal mèdic no l’entenia bé (es comunicava en francès) i que únicament li proporcionaven paracetamol, la qual cosa no calmava els seus dolors», detalla el document de Creu Roja. El mediador de l’ONG, que havia d’atendre la resta d’internes, va escriure totes les malalties que referia en un paper perquè «li ho lliurés al personal sanitari i comprenguessin millor la situació». No hi ha cap registre que Samba pogués parlar aquell dia amb un doctor. No apareix en la seva història clínica.

    En aquests últims dies, «no feia més que plorar, gemegar, queixar-se», segons el testimoniatge de les seves companyes recollit pel jutjat de control del CIE. La veien «seriosament malalta». El 18 de desembre, Samba pujava una altra vegada les escales que conduïen al servei mèdic. Aquesta vegada ho feia ajudada per altres internes. Samba no podia tenir-se en peus.

    Eren les 9.30 hores del matí i el metge encara no havia arribat a la consulta. La va atendre una infermera, Yordanka G. C., una altra de les acusades del cas. Una altra de les dues persones que haurien d’estar assegudes en la banqueta, però no ho està. La sanitària observa «crisi d’ansietat» en Samba, qui també refereix «molt mal de cap». Una mediadora de Creu Roja ajuda en la traducció de les queixes de la congolesa. La infermera li injecta nolotil en vena i li dóna un Orfidal, un ansiolític, perquè Samba es relaxi.

    La dona congolesa descendeix les escales amb ajuda de les seves companyes, però tampoc ningú considera la necessitat de traslladar-la a un hospital. Samba torna al saló, on amb el pas del dia, el seu estat empitjora. La dona passa aquesta tarda estirada a terra, tapada amb mantes, en una sala carregada pel fum de la resta d’internes, que fumen a l’interior del CIE. En un ambient «irrespirable i nociu», descriu Creu Roja.

    Tan malament veien a Samba, que la mediadora de l’ONG puja a la consulta mèdica per a alertar del seu estat de salut. Yordanka G. C., pròfuga de la justícia, respon que «no pot fer res més». Des de Creu Roja insisteixen una vegada més a la infermera, però no aconsegueixen que sigui atesa. La dona congolesa continua tot el dia a la sala d’estar, estirada a terra. Cap metge, ni la direcció del centre, va permetre a la malalta descansar a la seva habitació.

    19 de desembre de 2011. A les 9.30 hores, la dona congolesa ja està a la llitera de la consulta del CIE. «Cefalea i hiperventilació», recull l’informe mèdic. Més tard, el personal mèdic indica a Creu Roja que Samba Martine «està nerviosa, amb comportaments similars a un atac d’ansietat». Hores abans de morir, els sanitaris recomanen a la interna que «realitzi exercicis de respiració». Ella obeeix, però el seu estat empitjora. La infermera li injecta Diazepam, un medicament ansiolític i sedant.

    Samba s’adorm, però continua hiperventilant. És llavors quan el servei mèdic, després de 35 dies d’internament, ordena el seu trasllat a l’hospital. Truquen a un cotxe patrulla. La dona malalta està descalça, per la qual cosa Creu Roja sol·licita unes sabatilles. Una agent del CIE respon que «per a què», si «pot anar descalça». Les mediadores insisteixen.

    Una vegada calçada, la policia es nega a ajudar la interna a baixar les escales. No és «la seva funció», respon.

    Dues companyes internes i la treballadora social de Creu Roja sostenen a Martine, que a punt està de caure en diverses ocasions. Un policia del CIE acudeix a ajudar-les a agafar a Samba i a introduir-la en el vehicle policial. Els agents encarregats del trasllat protesten davant la infermera: Com és possible que no hagi telefonat a una ambulància en el cas d’una persona que està «tan feble»? La sanitària respon que no hi ha problema, que pot anar en el cotxe patrulla.

    Després de 35 dies de tancament i deu atencions mèdiques (i onze peticions d’assistència), la interna és traslladada a un hospital. L’últim document mèdic de Samba Martine, el mateix que serà lliurat al personal del centre hospitalari, indica que la interna «presenta un quadre d’ansietat i hiperventilació». L’única vegada que la dona, després de dies de queixes i plors, és enviada a un centre hospitalari és per a «descartar una patologia neurològica i/o psiquiàtrica», detalla l’informe.

    Hores després del seu ingrés, Samba Martine mor a l’Hospital Doce de Octubre.

    L’autòpsia resol com a causa de la defunció «criptococcosis», una malaltia generada per un fong que afecta de forma destacada a portadors de VIH. L’estudi del cos sense vida de Samba revela que la dona estava afectada pel virus.

    Temps després, l’acusació popular del cas descobreix que el Centre d’Estada Temporal d’Immigrants de Melilla (CETI), on va passar una temporada abans de ser derivada al centre de detenció de Madrid, sí que havia estat diagnosticada. El Ministeri d’Ocupació, del qual depèn el CETI, no es va coordinar amb el d’Interior (CIE) per a transmetre aquesta informació. Tampoc hi ha evidències que ningú d’aquesta institució comuniqués a Samba els resultats de la seva pròpia anàlisi de sang.

    Cap metge del CIE va veure necessària la realització de la prova de VIH, un test que els perits han considerat crucial per a diagnosticar la criptococcosis que va acabar finalment amb la seva vida.

    No tot estava «bé», no tot estava normal en Samba. No era una grip ni un atac d’ansietat, com descrivia la seva pròpia història clínica consulta rere consulta. La mateixa que no aporta moltes dades sobre ella, sobre els seus antecedents mèdics, sobre el seu país d’origen, sobre la seva història, sobre la filla de nou anys que l’esperava a França o sobre la seva mare, Clementine, que espera al Canadà la resposta de la Justícia.

    Però en aquest paper, a la seva cantonada dreta, sí que apareix una dada destacada sobre la resta: 3106, el número que va amagar el seu nom durant el seu internament.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Els dermatòlegs alerten del vertiginós augment de les infeccions de transmissió sexual

    La pell és l’òrgan que més ràpidament manifesta el contagi de les infeccions de transmissió sexual (ITS) i ho fa a través de símptomes genitals i també de símptomes extragenitals. Davant d’aquesta situació, els dermatòlegs reclamen un paper central i l’obligada implicació en la prevenció, el diagnòstic i el tractament de les ITS. Així ho han manifestat els més de 1.600 especialistes que es van donar cita en el 47è Congrés Nacional de Dermatologia i Venereologia organitzat per l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV) al Palau de Congressos de Barcelona entre el 5 i el 8 de juny.

    “És fonamental que la societat sàpiga que aquestes infeccions poden passar desapercebudes, però transmetre’s d’una persona a l’altra si no s’utilitza el preservatiu durant les relacions sexuals. Com que s’ha perdut la por al VIH, la societat en general ja no utilitza el preservatiu i això ha fet que es disparin les ITS a tot el món”, va afirmar la Dra. Alicia Comunión, coordinadora del Grup d’ITS de l’AEDV.

    Durant el simposi “La nostra experiència en MTS”, la Dra. Maria Ubals, dermatòloga de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona, va explicar que les ITS poden aparèixer en forma d’úlceres, berrugues o exantemes en parts del cos extragenitals. El motiu d’aquestes reaccions més inusuals són la inoculació directa del microorganisme mitjançant petites erosions o per la disseminació de la infecció.

    “Cada vegada ens trobem més casos de patologies extragenitals i en part es deu al repunt de les ITS que s’està produint tant a Espanya com a Europa”, explicava la Dra. Ubals. De fet, la dermatòloga va assenyalar que “segons un estudi recent, la sífilis, la gonorrea i la clamídia han augmentat en un 76 %, 67 % i 22 % a nivell europeu, respectivament”. “Aquesta patologia ja centra part de les consultes que atenem, per la qual cosa és imprescindible que els dermatòlegs tinguem un paper central en el diagnòstic i el maneig d’aquests pacients”, va afirmar l’especialista.

    Nous tractaments i estratègies

    A la trobada anual, els dermatòlegs especialistes en aquesta àrea van coincidir en els reptes que cal afrontar: identificar tractaments alternatius a l’azitromicina i determinar noves estratègies que disminueixin o estabilitzin el contagi. En el primer cas, l’augment de les MTS i l’abús dels antibiòtics ha donat lloc a soques multiresistents, especialment, en la infecció gonocòccica entre població heterosexual. Una de les recomanacions alternatives a l’antibiòtic tradicional, l’azitromicina, és tractar amb doxiciclina els casos que mostren especial resistència.

    En el segon cas, els dermatòlegs consideren rellevant introduir noves estratègies. En el cas del VIH, una de les propostes que es plantegen, en línia amb el Ministeri de Sanitat, és la PreEP, una estratègia de prevenció en què les persones amb VIH negatiu inicien un tractament anti-VIH abans d’entrar en contacte amb el virus, reduint així el risc d’infecció. Per al VPH, els dermatòlegs demanen ampliar la vacunació perquè aquesta tingui efecte abans que s’iniciïn les relacions sexuals tant en dones com en homes.

    Connectar amb els joves, una necessitat

    A més, en el simposi s’ha posat sobre la taula la necessitat imperant i urgent de connectar amb els més joves. “Els adolescents no han viscut la pandèmia del VIH dels anys 80 i 90, creuen que no estan en risc i això els porta a no utilitzar el preservatiu en les relacions sexuals”, va afirmar la Dra. Alicia Comunión, que forma part del Centre de prevenció d’ITS i Sida de l’Ajuntament de Madrid.

    En aquest sentit, la Dra. Ubals assegurava que “és una necessitat educar la població mitjançant informació sobre aquestes malalties i insistir en els mètodes de protecció durant les relacions”. “Les campanyes tradicionals no estan funcionant per la qual cosa, si volem que hi hagi una conscienciació real i efectiva, cal educar en el llenguatge i en les plataformes que fan servir els més joves”, afegia la Dra. Comunión.

    Finalment, els especialistes van subratllar que les ITS estan infradiagnosticades ja que, de vegades, són asimptomàtiques. “Per exemple, 2 de cada 3 clamídies no manifesten símptomes. Davant d’aquesta situació, creiem que és vital que, en el cas de qualsevol relació de risc, les persones vagin al dermatòleg i així poder activar els protocols i fer les proves pertinents”, recomana la Dra. Comunión.

    El Congrés, una cita del més alt nivell

    Com cada any, el Congrés Nacional de Dermatologia i Venereologia es converteix en el punt de trobada per a tots els dermatòlegs del país. El seu objectiu és facilitar i acostar als dermatòlegs els darrers avenços tant en dermatologia com de la indústria tecnològica i farmacèutica, així com millorar la seva formació com a professionals, connectar amb la innovació i el coneixement i permetre establir nous vincles professionals.

    Enguany, el congrés, que celebrava la 47ena edició a Barcelona entre els dies 5 i 8 de juny, comptava amb més de 100 sessions científiques i 293 ponents espanyols i internacionals del més alt nivell. A més, la presència de més de 55 empreses i 110 estands informatius completaven l’oferta d’aquesta cita científica.

  • Llarga vida al FoCAP i, sobretot, llarga vida a l’atenció primària

    Bona tarda a tothom!

    Socis, amics, professionals d’atenció primària que avui ens acompanyeu: metgesses, infermeres, treballadores socials, administratives, activistes i representants de moviments socials i de partits polítics, diputades, representants del Departament de Salut i de la Consellera de Salut, Ma Josep López Dolcet i Carme Bertral, Josep Ma Argimon, director gerent de l’Institut Català de la Salut i altres representants de l’ICS i del Servei Català de la Salut, comissionada de salut de l’Ajuntament de Barcelona, president del COIB, presidents de CAMFiC i AIFiCC, degana del Col·legi de Treball Social de Catalunya, Presidenta de l’Associació Catalana de llevadores, moltes gràcies per ser avui aquí.

    Estem molt contentes de poder celebrar aquests 10 anys amb vosaltres. Ens fa molta il·lusió tenir entre els assistents un bon nombre de residents de medicina i infermeria familiar i comunitària. Sou el futur i heu triat una especialitat preciosa i apassionant. Moltes gràcies també a les persones i col·lectius que ens han fet arribar les seves felicitacions i ens encoratgen a seguir. Volem fer un agraïment especial al Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona per la seva generositat a l’hora de facilitar-nos l’espai on avui ens reunim i l’organització d’aquest acte. Per al FoCAP és molt significatiu poder-nos trobar aquí, perquè creiem en el paper fonamental de les infermeres en l’atenció primària que defensem i en la cura i promoció de la salut de les persones.

    10 anys són molts anys i ens felicitem per haver arribat fins aquí. 10 anys són molts en una societat on costa que les coses durin, que els compromisos siguin forts i que els esforços se sostinguin en el temps. 10 anys són molts per una entitat petita sostinguda en el seu temps lliure per la voluntat altruista de professionals que també tenen un alt compromís amb la seva feina. 10 anys són molts, en un temps en què el valor que més cotitza és l’èxit i la visibilitat.

    La història del FoCAP no és una història d’èxit perquè no hem aconseguit que l’atenció primària estigui en el lloc que les persones, el sistema sanitari i la societat necessiten, ni en prestigi ni en pressupost necessari per fer bé tot el que sabem fer.

    Diuen les companyes del CAP Raval Nord, un exemple de la primària que ja no calla, que existeixen perquè resisteixen. I això ha estat el FoCAP durant aquests 10 anys, un espai on resistir. Un espai on cuidar la nostra vocació i el sentit de les nostres professions d’administratives, treballadores socials, infermeres i metgesses de capçalera al servei de les persones i de la societat. Un espai on pensar i convèncer-nos de la importància de preservar els valors de l’atenció primària perquè segueixen sent bons per la salut de les persones. Un espai on somiar, on pensar l’ideal que voldríem assolir i on proposar maneres d’aconseguir més i millor atenció primària avui.

    En els seus primers temps de vida el FoCAP va alertar que apostar per l’atenció primària era la millor estratègia per als temps de crisi que hem viscut. En aquests 10 anys hem anunciat i denunciat les conseqüències de la precarització de les professionals d’atenció primària, l’exclusió sanitària i la fragmentació de l’atenció. Hem intentat conscienciar sobre la necessitat de desmedicalitzar la vida quotidiana i de situar la medicina lluny de les forces del mercat. Hem explicat el nostre dia a dia, la riquesa de la nostra feina, les nostres alegries i sofriments i els dels nostres pacients, al bloc «Diaris de Trinxera». I hem intentat apropar la gestió clínica als professionals i transmetre la seva importància amb un altre bloc, «Més enllà de la clínica». Hem organitzat jornades sobre diferents temes d’interès professional.

    Tot això ha quedat recollit en els 90 documents, més de 700 posts i els 4 llibrets que hem publicat.

    Hem portat les nostres propostes a polítics i gestors i ens hem reunit amb dos consellers de Salut.

    Hem acostat el nostre discurs primarista als barris i als moviments que defensen el dret a la salut a través de xerrades a places, centres cívics i associacions de veïns.

    També hem contribuït a impulsar plataformes com la PASUCat (plataforma per una atenció sanitària universal a Catalunya), o la Marea Blanca de Catalunya. Hem confluït amb altres entitats en el moviment «enfortir l’atenció primària« i en la campanya «Donem vida a l’atenció primària».

    Que l’atenció primària és bona per la salut de les persones ho sabem perquè cada setmana es publiquen articles que confirmen que la longitudinalitat aporta més salut que molts fàrmacs i procediments que utilitzem cada dia als CAPs i als hospitals. La longitudinalitat és un valor fonamental de l’atenció primària, que es refereix a la relació de persona a persona entre els pacients i les professionals de referència. Nosaltres, fa temps que ho diem, defensem políticament l’atenció primària, perquè som científiques.

    I també som especialistes en persones, en relacionar-nos i comunicar-nos. És aquesta característica nostra d’estar a prop i accessibles, de conèixer les persones i el seu context, la que ens fa afirmar que l’atenció primària és qui està millor posicionada per traslladar a cada individu una evidència científica que és bona per parlar de poblacions, però és molt maldestra quan és aplicada protocol·làriament a la persona concreta.

    Durant aquests 10 anys hem resistit i hem mantingut encesa una flama que durant anys va estar molt sola en la defensa de l’atenció primària. El perill que s’apagués ha estat seriós. Encara no hem triomfat, però sí que hem col·laborat a posar el debat sobre l’atenció primària en l’agenda pública i a fer pedagogia sobre el valor que representa per a la salut de la ciutadania i per al sistema sanitari.

    Avui veure aquesta sala plena de gent i trobar tantes cares de persones que participen en la defensa de l’atenció primària des d’altres espais: Rebel·lió d’Atenció Primària, La Capçalera, la Marea Blanca de Catalunya, CAMFiC, AIFiCC, Col·legit de Treball Social de Catalunya i altres entitats, ens fa saber que hi ha esperança, que hi ha talent i força de sobres per aconseguir l’atenció primària que mereixem i necessitem. Això sí, cal lideratge polític i professional per poder posar tot aquest talent, coneixement i il·lusió a treballar amb aquest objectiu.

    Vull recordar i agrair el servei de totes les persones que han contribuït amb el seu temps i el seu esforç a què el FoCAP arribés fins aquí. A la primera junta gestora, a les persones que han format part de les successives juntes directives, molt especialment a la seva primera presidenta, Cesca Zapater, i també a Manel Anoro, que la va succeir, i a tota la gent que col·labora amb el FoCAP avui.

    Com que el FoCAP continua sent necessari, i desitgem que hi hagi FoCAP per molts anys, us convidem a participar-hi de la manera que us sigui més adient: venint a les nostres reunions mensuals que són obertes i que veureu anunciades al nostre blog, fent-vos socis de ple dret per tenir veu i vot i fer el FoCAP sostenible econòmicament, escrivint relats de la consulta al Diaris de Trinxera, participant en el Verkami per poder reeditar els 4 llibres del FoCAP, assistint a les jornades i actes que organitzem i difonent els nostres materials.

    Així doncs, llarga vida al FoCAP i, sobretot, llarga vida a l’atenció primària!!

  • «Molts pediatres han hagut de tornar a aprendre a identificar un xarampió»

    Durant les últimes setmanes, tant l’Organització Mundial de la Salut, com el Centre de Control de Malalties de la Unió Europea han alertat sobre l’augment del nombre de casos de xarampió en tota Europa i, dimarts passat, el Comissari de Salut i Seguretat Alimentària de la UE, Vytenis Andriukaitis, qualificava la situació com a inacceptable, «sobretot tenint en compte que existeix una vacuna eficaç contra la malaltia des dels anys seixanta».

    Encara que els majors brots s’han produït en països que tenen important bosses d’exclusió social i no existeix un accés adequat a les vacunes, en altres països de major poder adquisitiu, com França o Itàlia, la caiguda s’ha associat fonamentalment a una pèrdua de confiança respecte a les vacunes.

    Parlem sobre la importància d’aquest tipus d’intervencions i la desconfiança que s’ha generat entorn d’elles en els últims anys amb Raquel Carnero, coautora -al costat del farmacèutic Luis Marcos i al dibuixant Íñigo Ansola- del llibre Vacunant Dos segles i sumant! (Edicions Universitat de Salamanca, 2019). Carnero treballa per a una consultora de serveis per a la indústria farmacèutica i és col·laboradora de l’ONG de cooperació al desenvolupament Farmacéuticos Mundi (Farmamundi), dedicada a la promoció de la salut i l’ajuda farmacèutica en països menys afavorits.

    Què li sembla la situació que es viu ara a Europa amb el xarampió?

    La propagació d’aquesta malaltia ha estat un efecte de la caiguda de les taxes de vacunació. S’ha perdut l’efecte ramat, amb el que aquelles poblacions que no es poden vacunar, com els nens menors d’un any, que no poden rebre la majoria d’aquestes vacunes, acaben exposats al virus. Al final, molts pediatres han hagut de tornar a aprendre a identificar un xarampió.

    A què creu que es deu el problema?

    Als països industrialitzats, on no hi ha una falta d’accés generalitzada, és per una pèrdua de confiança. D’una banda s’ha reduït la percepció del risc, perquè són malalties que han estat pràcticament erradicades. Ningú es recorda ja de les seqüeles que deixava la pòlio i gairebé ningú ha sofert la desgràcia de veure morir a un bebè per xarampió, amb el que s’ha abaixat la guàrdia. D’altra banda, està el corrent antivacunes, que és una altra part del problema.

    No se li dóna massa importància als antivacunes?

    En països com Espanya els antivacunes són un moviment residual, però hi ha uns altres com Itàlia o França en els quals s’han estès més i la cobertura de la triple vírica, que cobreix xarampió, rubèola i galteres, ha baixat moltíssim. Encara així, hi ha un altre terme que s’utilitza actualment en lloc d’antivacunes, que és el de vaccine hesitancy, que es refereix de forma genèrica als dubtes que poden sorgir a l’hora de vacunar. L’OMS acaba de publicar les 10 amenaces globals de salut i els dubtes o el rebuig a la vacunació és una d’elles.

    Quins factors han influït en la pèrdua de confiança?

    Els dubtes sobre les vacunes s’estenen per molts motius, per exemple, la falta d’unificació dels calendaris vacunals genera desconfiança, perquè la població no té clar per què en uns llocs es recomanen unes vacunes i en uns altres no. Afortunadament, a Espanya, des de gener ja tenim un calendari únic comú, la qual cosa servirà per a tenir una imatge més clara de què és el que es recomana. També estan els dubtes que es plantegen sobre la seva seguretat o eficàcia o els missatges del corrent antiglobalització, que culpen a les grans multinacionals del preu de les vacunes o del desproveïment. Moltes d’elles no han estat ben resoltes, la qual cosa ha acabat generant desconfiança.

    És aquest l’objectiu del llibre, respondre als dubtes de la població?

    El llibre tracta d’abordar la pregunta de per què hi ha tants dubtes si fa dos segles que vacunem. És cert que en els inicis van sorgir molts dubtes, perquè era una societat que no estava preparada per a comprendre aquest tipus d’intervenció sanitària, però que existeixin dubtes avui dia, més de 200 anys després, té molt menys sentit.

    El que volem és llançar un missatge científicament rigorós, però que pugui arribar a tothom de forma senzilla, perquè tothom pugui tenir aquestes respostes. Fins ara pot ser que no hagin tingut fàcil respondre als seus dubtes de forma senzilla i per això molts pares han acabat recorrent a internet i xarxes socials, on pots trobar de tot.

    Per això el projecte també té presència en xarxes socials?

    No es pot lluitar contra els bulos i els mites si no entrem en el lloc on es generen i on es promouen. Hem de buscar diferents vies per a arribar a l’objectiu i no quedar-nos només en el missatge institucional de «vacuna’t».

    Un dels mites més freqüents és el de considerar que és millor que els nens s’immunitzin passant la malaltia què li sembla?

    El problema és que no s’estan tenint en compte les possibles conseqüències. Cal no oblidar que el xarampió també pot provocar sordesa o una meningitis que pugui deixar greus seqüeles neurològiques. Encara que el nen no arribi a morir, se li està exposant a un risc massa alt. No crec que cap mare, amb tota aquesta informació, estigués disposada a assumir aquest risc.

    Creu que els fiascos d’algunes vacunes modernes, com la del dengue, poden justificar els temors de part de la població?

    Les vacunes per a malalties tropicals o malalties oblidades són relativament recents i moltes d’elles són experimentals. No és el mateix parlar d’una vacuna candidata per a l’Ebola, que de les quals s’utilitzen a Europa de forma sistemàtica des de fa més de 30 anys i la seguretat dels quals i eficàcia està fora de tot dubte. Hem de tenir en compte que ara mateix s’administren milions i milions de dosis de la triple vírica, amb la qual cosa tenim informació més que suficient sobre aquesta vacuna. A més, tenim un sistema de farmacovigilància mitjançant el qual es recullen tots els possibles efectes adversos que es puguin produir.

    Creu que s’hauria de canviar la legislació perquè la vacunació sigui obligatòria?

    No crec que sigui la millor manera. En una societat madura com la que tenim a Espanya, el que cal oferir és més informació accessible i clara i no pensar a fer obligatòria la vacunació. A més, a Espanya tenim un programa de vacunació molt complet, que és dels millors del món, i una taxa de vacunació elevada, amb el que introduir l’obligatorietat probablement generaria un rebuig encara major.

    El llibre també dedica un capítol a les dones en la història de les vacunes per què?

    Sí, hem volgut donar visibilitat a les dones que han contribuït al desenvolupament de les vacunes perquè no sempre han rebut el reconeixement que mereixien, perquè han estat a l’ombra d’altres investigadors o perquè han treballat en èpoques on les dones no tenien visibilitat. Moltes de les quals esmentem són americanes, però hi ha una espanyola que ha estat reconeguda per l’OMS com la primera infermera de la història en missió internacional. Isabel Zendal va participar, al costat del metge militar Xavier Balmis, en una expedició que va recórrer Llatinoamèrica per a expandir la vacuna de la verola. La missió es considera una fita a nivell internacional i és una cosa del que ens hauríem de sentir orgullosos.

    Aquesta és una entrevista original d’eldiario.es

  • Revisionisme

    La medicina ha fet durant l’últim quart de segle la seva pròpia transició digital. No és un procés acabat, ni de bon tros, per la qual cosa no és fàcil comprendre la seva profunditat i abast. A més, els canvis són molt recents, s’han succeït de forma accelerada i es confonen i superposen amb els esdevinguts en altres àmbits. Google, els telèfons intel·ligents i fins i tot la Wikipedia, per citar només alguns dels productes digitals que no hi havia fa 20 anys, també han transformat la medicina. Tendim a ficar totes aquestes novetats en el sac de l’e-Salut, però no sempre és fàcil partionar l’important de l’accessori. La telemedicina i la cibercirurgia són espectaculars, però si calgués identificar un canvi realment profund, aquest seria la pèrdua de l’autoritat del metge o, millor dir, el desplaçament de l’autoritat individual a la d’un ens col·lectiu i distribuït en xarxa, en el qual també estan presents els pacients.

    El metge, investit com a autoritat suprema des de l’edat dels xamans, està deixant de ser el gran sacerdot de la salut. Com tots els intermediaris, des dels llibreters i altres comerciants fins als carters i els periodistes, han vist erosionat el seu poder i camp d’acció per la revolució digital. La població té ja accés directe al coneixement mèdic sense necessitat d’anar al metge, encara que continua reclamant la seva interpretació i la seva presència, perquè la medicina és una de les activitats que més es resisteix a la despersonalització. I les tecnologies digitals han fet possible un desig llargament anhelat: la possibilitat de sintetitzar, resumir i actualitzar el saber mèdic dispers en milers d’estudis i experiències personals. Gràcies al treball col·laboratiu en xarxa de milers de metges, canalitzat principalment per la Col·laboració Cochrane, ha estat possible transformar l’experiència personal en experiència col·lectiva i desplaçar l’autoritat del metge a la revisió sistemàtica.

    Aquest assoliment de la revolució digital és, probablement, el avanç més gran de la medicina en les últimes dècades i, alhora, el més desconegut pel gran públic. Per dir-ho en termes senzills, una revisió sistemàtica és la resposta més científica que es pot donar a una pregunta de salut, el destil·lat científic de tot el coneixement acumulat sobre aquesta qüestió. Per a moltes preguntes sobre tractaments, proves diagnòstiques i altres intervencions mèdiques no existeix encara una revisió sistemàtica i, a vegades, ni tan sols, una resposta científica, però aquesta és una altra qüestió. A més, les revisions no solucionen el problema de com traslladar tot aquest coneixement a la realitat individual de cada pacient, amb els seus valors, preferències i circumstàncies vitals úniques. Aquesta continua sent la important tasca del metge.

    El valor de la revisió sistemàtica és que porta incorporat de sèrie la màxima exigència quant a metodologia científica, amb els seus valors inqüestionables de transparència, reproduccibilitat i escrutini constant. Enfront de la caixa negra de l’opinió individual, la revisió sistemàtica es presenta com una caixa digital transparent i en permanent actualització. Aquesta obra col·lectiva és, en bona mesura, responsable del revisionisme de l’autoritat del metge, alhora que la millor garantia que la medicina és una activitat tècnica basada en la ciència. La majoria dels metges ho saben i estan involucrats en aquesta empresa col·laborativa. Ara, el gran repte és que els pacients i el públic també el sàpiguen i tinguin al seu abast, en un format senzill i assequible, tot aquest coneixement.

  • Iona Heath: «Cal preparar la gent més aviat sobre el fet que inevitablement ens morim»

    La Doctora Iona Heath és referent mundial de la medicina de família. A part de treballar durant 35 anys com a metgessa de capçalera a Londres, va ser presidenta del Royal College of General Practitioners (RCGP) del Regne Unit, on també va ocupar càrrecs als comitès d’Ètica, de Genètica i de Desigualtats en la Salut.

    També ha escrit nombroses publicacions al voltant de l’ús excessiu dels serveis mèdics i la sobrediagnòsi, i del tractament de la fase final de la vida i la mort. L’entrevistem abans de la conferència que fa a Barcelona en motiu del desè aniversari del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP).

    Com podem dignificar l’envelliment des de la perspectiva mèdica?

    Cal que millorem la darrera etapa de la vida. Ha de ser més fàcil, menys traumàtica. És qüestió de ser més realista. El que acostuma a passar és que quan la gent es fa gran, se’ls diagnostiquen més i més malalties perquè el seu cor s’està fent vell, els seus ronyons també s’envelleixen, el cervell igual… Tot es torna una mica gastat. Així que se’ls recepten més i més pastilles que també els posen malalts.

    I com es podria fer diferent?

    Crec que necessitem parlar més amb la gent per entendre què és el que volen fer la resta de les seves vides i respectar-ho. A vegades no és gaire, pot ser només veure créixer les flors del seu jardí o viure un temps més per poder anar a una boda d’un net.

    Sovint la gent gran és més realista que els seus metges, ja que quan tens vuitanta anys ja ets conscient que no tens moltes expectatives de vida. Però tot i que són més realistes, no els agrada contradir als seus metges, així que quan els diuen que han de prendre totes aquestes pastilles, ells ho fan.

    Per mi és molt més important escoltar el que la persona sent i vol aconseguir. No hi parem prou atenció, perquè sempre ens centrem en les malalties però no en el context de vida.

    Aquest és un rol sobretot dels metges de capçalera?

    Absolutament. El paper de l’atenció primària és veure el context, ja que és més propera als pacients que no pas l’hospital. A més, considero que part de la feina de l’atenció primària és, de fet, protegir els pacients d’anar a l’hospital, de la medicina tecnològica. S’ha de contenir la gent a l’atenció primària, no derivar-los a l’especialista si no és que el pacient realment ho vol. Perquè la majoria de vegades es deriva a la gent sense que expressin un desig de ser tractats més enllà.

    Ho ha de decidir el pacient?

    Et donaré un exemple. La doctora Catherine Calderwood, Chief Medical Officer d’Escòcia, va explicar en una conferència justament aquí a Barcelona aquesta meravellosa història sobre un home a qui acabaven de posar una pròtesi al genoll. Ella el va anar a veure i li va preguntar com estava, perquè no semblava gaire content.

    Resulta que ell havia anat al metge en primer lloc perquè li agradava estar dret davant de la porta de casa seva i parlar amb el seu veí. Però se sentia una mica inestable i volia un caminador per poder sentir-se més segur i seguir xerrant dret amb el seu veí. Però en lloc d’això, el seu doctor el va derivar al traumatòleg i va acabar amb un genoll nou que no havia demanat. I encara no té el seu caminador! Això ensenya la diferència entre el que la gent vol i el que els hi fem.

    Si els metges de capçalera cada vegada tenen més en compte el context de les persones, a part de derivar a especialistes mèdics, també ho poden fer als serveis socials?

    No hi ha manera que l’atenció primària ho pugui fer tot però és important ser capaços d’apuntar cap a altres direccions. Cal detectar si la gent no té prou diners per permetre’s una bona dieta o per alimentar als seus fills. Hi ha molts aspectes en els quals l’atenció primària no pot ajudar, com amb l’habitatge, però pot dirigir a la gent als agents adequats.

    Com poden els professionals de l’atenció primària estar atents a aquestes situacions? Com poden veure més enllà de la condició mèdica?

    És el paper del metge de capçalera. No ser massa intrusiu, mantenir l’equilibri, però alhora estar a punt si la gent està preparada per parlar. Cal convidar a la gent a ampliar allò del qual estan parlant. Si venen amb una ferida, per exemple, d’una espelma, que és molt comú, has de preguntar per la causa més profunda. No la immediata, no l’accident amb l’espelma, sinó perquè ha passat això. Sempre intentar ampliar-ho i preguntar més i escoltar més. És qüestió d’obertura i d’estar a punt.

    Si aquest paper no es fa prou, pot ser que sigui pel baix pressupost d’aquest sector?

    Si poses massa pressió a l’atenció primària, pot retenir menys. I crec que és una de les estupideses de no finançar prou l’atenció primària, que aleshores perds tots els beneficis de retenir-hi la gent. Perquè si hi ha massa pressió, per descomptat la gent fracassa, no tindrà prou temps per escoltar de la manera com estic suggerint i els pacients acabaran a l’hospital.

    Sabem que com més fort és el sistema d’atenció primària, millor és l’estat de salut de la població. I això té a veure amb l’habilitat de posar les cures al voltant de cada individu de forma especial i no estandarditzada. I això és la força de l’atenció primària. És realment increïble que, amb totes les proves que tenim, els polítics o els administradors no posin més èmfasi en finançar-la de manera suficient perquè faci aquesta tasca tan important.

    Els hospitals són llocs molt perillosos. Acabes amb un genoll nou que no volies, agafes infeccions, tota mena de complicacions, els medicaments que utilitzem són molt perillosos, cada TAC et dona una dosi brutal de radiació… Només hauríem de deixar que la gent arribi als hospitals quan realment sigui un benefici per ells, no només perquè és a vegades el més fàcil de fer.

    La Doctora Iona Heath al Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Catalunya | Foto: Victòria Oliveres

    Creus que això es fa diferent al Regne Unit?

    Crec que tenim una manera més rigorosa de no deixar que la gent vagi a l’hospital. Pots anar a urgències si ho necessites però no pots anar a veure un especialista sense que t’hi hagin derivat, cosa que ajuda a retenir la gent a l’atenció primària.

    Però crec que tots els sistemes sanitaris europeus estan patint una gran pressió per les polítiques neoliberals i l’austeritat. Les retallades han sigut molt severes i la sanitat se n’està ressentint. Tradicionalment el nostre sistema sanitari [Regne Unit] era dels més forts, perquè el tenim des de fa més temps, des del segle XIX. Però en canvi no tenim suficients doctors, i ara els professionals de la medicina europeus marxen per culpa del Brexit….

    Com creus que se senten els metges europeus al Regne Unit?

    Se senten insegurs i menyspreats. Això ha fet que molts d’ells, de fet, ja han marxat i ara l’administració està intentant importar doctors de més enllà d’Europa. Al Regne Unit mai hem capacitat un nombre suficient de doctors, sempre hem robat els d’altra gent. Una mala història… Ara, el Brexit vol fer que nosaltres siguem autosuficients i, en canvi, hem de buscar doctors més enllà. Estan canviant els requeriments de visat per metges, una bogeria.

    Què els hem de dir als polítics perquè se n’adonin que finançar millor l’atenció primària seria beneficiós?

    Doncs que probablement és més barata que el tractament hospitalari. Però és sobretot una qüestió d’escoltar realment a la gent gran. Hi ha un article molt interessant a l’Atlantic Monthly que deia que els mateixos doctors, quan s’estan morint, són bastant bons en dir ‘pareu’.

    Hem d’escoltar la gent gran, però que passa si ja no poden parlar per ells mateixos?

    Aleshores hem d’escoltar als qui estiguin més a prop d’ells, tot i que també hi ha el problema dels parents. Sovint és en les famílies més disfuncionals on és el fill de la persona gran, que no viu a prop, que arriba volant i intenta demostrar com estimen al seu pare o mare insistint en més i més tractament hospitalari i proves. En canvi, la gent que ha estat propera al pacient entenen que és inevitable. Perquè hi ha una forta tendència a pretendre que la mort no passarà, fins que és bastant tard. L’única gent que entén que passarà és la gent gran.

    Cal preparar la gent més aviat sobre el fet que inevitablement ens morim. Fins i tot als professionals de la salut, que poden ser a vegades els pitjors, quan volen seguir fent més proves i no tenen la confiança de dir: ‘crec que estem arribant al final’.

    Aleshores seria necessari fer un millor acompanyament?

    Sí. En aquests moments cal saber preguntar coses com ‘on vols estar?’, ‘com et podem ajudar a estar còmode?’, ‘a qui vols veure?’ o ‘hi ha alguna altra cosa que vulguis fer o dir?’ Cal donar aquesta oportunitat a la gent.
    Abans, quan la societat era més religiosa, existia la confessió final, l’extremunció. Necessitem un equivalent secular perquè la gent pugui dir què els fa patir, què necessiten que la gent important per ells sàpiga, si necessiten contactar amb membres de la família de qui s’han distanciat… Necessitem una manera de fer aquestes converses més fàcils i més possibles.

    Tots sabem que no és un moment fàcil però ningú fracassa a morir. Tenim un percentatge d’èxit del 100%. La gent sempre ho ha fet, només hem d’intentar que ens sembli menys una sensació de fracàs.

    Potser perquè tenim un sentiment que això durarà per sempre? I més ara, gràcies a la ciència…

    Això és l’engany modern. La gent està vivint més temps però no sempre vides més felices, només més llargues. I per suposat, com més temps vius, més malalties és probable que tinguis.

    Els éssers humans tenim una fase en què ens creiem immortals. Tu probablement estàs en aquesta fase, jo no. És el problema del metge jove que tracta la persona gran. El doctor jove encara se sent immortal, encara que per suposat no ho sigui, i creu que la ciència ens pot seguir allargant la vida sempre, però no és així!

    Per exemple, tenim un munt de mètodes contra les malalties cardíaques, un munt de maneres de fer que ens deixem de morir per culpa del cor. Però això no vol dir que puguem fer que la gent gran es deixi de morir. Si els hi tanques una porta de sortida, hauran de sortir per una altra. Així que, encara que aconsegueixis que la gent es deixi de morir per cardiopaties, normalment no canvies el dia de la mort, no acostumen a viure gaire més. Segurament aleshores tenen més probabilitats que se’ls diagnostiqui càncer o demència. Perquè han de marxar d’alguna manera, no hi ha una continuació de la vida.

    Forcem massa aquests intents d’allargar la vida de la gent gran?

    Molts dels tractaments al final de la vida no funcionen, són difícils i poden ser incòmodes, invasius… Acaba sent un turment per la persona que pren deu tipus de pastilles diferents cada dia, possiblement se n’oblida i en pren massa d’una i massa poca d’una altra… És un embolic.

    Amb què creus que ajuda als professionals l’organització, com la FoCAP?

    Crec que és una organització molt valuosa per l’atenció primària a Catalunya. Aquí tenen l’oportunitat de pensar conjuntament sobre aquest tipus de problemes. Quan escolto tot el que han estat fent, totes les publicacions que han treballat…, és fantàstic! Els ajuda a ser millors i més reflexius.

    Això és del què es tracta, perquè no hi ha res pitjor que l’atenció sanitària superficial, la que “posa una tireta”. L’atenció sanitària superficial funciona per petites coses sobre persones que estan, en general, sanes. Però la majoria d’atenció sanitària és força més complicada. Per exemple, quan situacions com la pobresa o una infància abusiva debiliten la salut de les persones.

    És molt important la relació entre els professionals de la salut i els pacients. Sabem que, si la gent es tracta amb afecte i respecte, milloren en termes de salut. La psicologia de l’atenció sanitària és molt important. Hi ha gent a qui les úniques persones que els hi mostren algun tipus de respecte són els professionals de la salut. De fet, una de les maneres de mesurar l’aïllament social és preguntar: ‘quantes vegades veus a algú que t’agrada?’ Quan jo treballava com a metgessa de capçalera hi havia pacients per qui jo era la persona que veien més sovint que els hi agradés. Això és una tragèdia, si és el teu metge en lloc d’un amic o un membre de la teva família… Però això passa.

    Així que hem de tenir més en compte el context, mirar les persones més enllà i durant més temps. És una cosa que només pot fer l’atenció primària, que construeix una relació de respecte, afecte i confiança que, d’alguna manera, els protegeix.

  • L’oferta de formació sanitària especialitzada a Catalunya puja a 1.432 places

    L’oferta de formació sanitària especialitzada (FSE) aprovada pel Departament de Salut per a la convocatòria de l’examen estatal de l’any que ve arriba a màxims històrics amb 1.432 places de 54 especialitats diferents que van des de metges, infermeres, farmacèutics i psicòlegs, passant per altres professionals com biòlegs, físics i químics. És un creixement d’un 9,6% més respecte el 2018 i manté la tendència ascendent dels últims 5 anys. Aquest creixement de més de 125 places suposa una inversió afegida a partir de l’any que ve de 6 milions d’euros en els pròxims 5 anys.

    També bat rècords l’oferta d’especialitats mèdiques 2019 amb 1.134 places de 40 especialitats diferents. Són 83 places més que el 2018 i suposa el creixement interanual més important des que hi ha registre. En percentatges, és un 8% superior a l’oferta de l’any passat i és també un 5,3% superior a l’oferta d’abans de la crisi. De fet, actualment 8 de cada 10 places que es convoquen a Catalunya són MIR.

    En la roda de premsa de presentació d’aquesta oferta de formació, la consellera de Salut, Alba Vergés, ha destacat que “aquesta oferta que presentem demostra la ferma aposta que fem pels professionals i contempla la voluntat de fer de la primària el motor del sistema de salut de Catalunya».

    Les especialitats que més creixen

    Les especialitats mèdiques amb un major increment absolut en nombre de places són les de medicina familiar i comunitària amb 35 places més; les de pediatria amb 10 places més i també destaca el creixement de les de cirurgia general i de l’aparell digestiu amb 5 més; les de l’al·lergologia amb 4 més i també amb 4 més les de medicina preventiva i salut pública.

    D’altra banda, es manté la tendència creixent de l’oferta de places per a la formació d’infermeres especialistes amb un total de 199 places, un 12,4% més que el 2018. D’aquestes 199 places, s’ofereixen 6 especialitats diferents i les que tenen un major increment absolut en nombre de places són les d’infermeria geriàtrica i pediàtrica -totes dues amb 6 places més- i les d’infermeria familiar i comunitària amb 5 més. A més, i per primer cop, el Departament de Salut ofertarà dues places d’infermeria del treball.

    Pel que fa a la resta d’especialitats, destaca el creixement important de l’oferta de places de psicologia clínica, que dobla l’oferta de fa quatre anys i arriba a les 41 places, gairebé un 60% més que el 2018.

    També creix l’oferta de farmàcia hospitalària amb 25 places -cosa que suposa un augment d’un 4,2% respecte el 2018- i també la d’altres professions amb 33 places, un 13,8% més que l’any passat.

    Per regions sanitàries, la de Barcelona encapçala el rànquing amb major nombre de places ofertades. De fet, 3 de cada quatre places de FSE s’oferten en aquesta regió. A Barcelona ciutat es convocaran 521 places (un 6,9% més que el 2018); a l’Àrea Metropolitana Nord, 327 (un 7,9% més); a l’Àrea Metropolitana Sud, 232 (un 11,2% més); al Camp de Tarragona, 96 (un 6,7% més); a Girona, 92 (un 16,5% més); a Lleida, 63 (un 6,8% més); a la Catalunya Central, 79 (un 17,6% més) i finalment a les Terres de l’Ebre, 22 (un 22,2% més). Per tant, les regions que més creixen són les de Terres de l’Ebre, Catalunya Central i Girona.

    Com cada any, els criteris que han guiat la configuració d’aquesta oferta són la reposició d’especialistes per jubilació i a l’hora l’anticipació a les necessitats futures del model sanitari català. En aquest sentit, per configurar l’oferta d’aquest any, ja s’han tingut en compte propostes treballades al Fòrum de Diàleg Professional, una iniciativa del Departament per alinear les polítiques de planificació i d’ordenació professionals amb els models d’atenció que s’han d’impulsar per donar resposta a les necessitats de salut de la població.

  • Vis medicatrix naturae. Contra la medicalització de la vida

    Vis medicatrix naturae o, el què vol dir en llatí, «la força curadora de la naturalesa». Els grecs (el mateix Hipòcrates) deien: «La naturalesa és el metge de les malalties». Avui en sabem més coses sobre el tema, però de vegades ens pensem que ho sabem tot i oblidem aquest principi que encara es força vigent. Els que creiem en aquesta força hem de demanar a la medicina «oficial» actual que, almenys, no faci més mal, no destorbi les forces naturals de la persona, no substitueixi els processos naturals de curació, si de cas estimuli i ajudi a la natura.

    El cos humà, la seva estructura, el seu funcionament i la seva capacitat de cura són una meravella, com ho és la mateixa natura i els altres éssers vius. Recordem el que deia Walt Whitman ara fa 200 anys en la seva poesia de Fulles d’herba: «Crec que una fulla d’herba no és menys que la trajectòria dels estels i que la més insignificant articulació de la meva mà posa en ridícul qualsevol màquina»

    El dolor, la febre, la inflamació, la supuració, la tos, la sed, la gana i tantes altres coses que ens diuen que són malalties en realitat són signes que ens avisen, símptomes de defensa, lluita de les nostres capacitats de defesa.

    El cos humà, quina meravella, capaç de reparar, regenerar i renovar, cada dia, els seus teixits gastats o lesionats. El mateix procés de regeneració constant serveix a la vegada per a altres funcions i objectius: metabòlics i d’adaptació al medi.

    La regeneració de l’os, per exemple, serveix també per regular els nivells metabòlics de calci i fòsfor de l’organisme, l’os s’adapta a les necessitats mecàniques, anant en contra dels principis físics dels materials que no estan vius. Les cèl·lules, des d’una primera cèl·lula mare, diferenciant-se amb múltiples capacitats i funcions, creant teixits i òrgans. A l’ésser humà li cal conèixer, acceptar, ajudar i esperar que la mateixa capacitat reparadora de l’organisme solucioni la majoria de problemes d’estructura i funcionament del seu cos.

    Tothom pot saber que un organisme és viu quan ha estat ferit o mutilat i tendeix a reparar-se tot seguint les lleis de la seva especial morfologia, en els animals i en les plantes la ferida es cicatritza, la fractura es consolida, la pèrdua de substància s’omple, i els éssers vius s’adapten i es transformen segons les seves necessitats i el seu medi.

    És per tot això que hem de tornar la confiança de les persones en la cura de la seva salut i de la seva malaltia. I el sistema sanitari assistencial ha d’ajudar quan calgui. No medicalitzem la vida perquè, com deia recentment Iona Heath en la seva conferència en la celebració dels 10 anys del FOCAP, «La sanitat avui s’ha convertit en l’opi del poble». Que vol dir que dóna falses seguretats, promet benestar amb els seus efectes analgèsics i hipnòtics (potser per això tenim els alts consums d’analgèsics i antidepressius) i amaga els veritables determinants de la salut que són socials, econòmics, ambientals, de gènere i culturals, dificultant-nos les lluites contra ells i els seus interessos de negoci.

    Articles sobre el tema en el Diari de la sanitat:

    https://diarisanitat.cat/la-medicalitzacio/

    https://diarisanitat.cat/la-medicalitzacio-ii/

    https://diarisanitat.cat/la-medicalitzacio-iii/

  • El nombre d’avortaments de dones joves ha descendit un 30% des que es va aprovar la llei de terminis

    El nombre d’avortaments de dones de 15 i 19 anys ha descendit un 31,2% des de l’entrada en vigor de la Llei de l’Avortament actual, de terminis, posada en marxa el 2010. En set anys, les interrupcions voluntàries de l’embaràs en aquesta franja d’edat han passat de les 13.696 anuals fins a les 9.410 de 2017, segons les últimes dades disponibles del Ministeri de Sanitat. La lliure dispensació en les farmàcies de l’anomenada ‘píndola del dia després’, el major ús dels anticonceptius per part de les joves i una atmosfera social amb més informació són els factors que poden estar darrere d’aquest descens, malgrat la falta d’educació sexual sistemàtica a les escoles.

    La forta baixada de les interrupcions d’embarassos entre les més joves també es nota quan s’analitza la taxa d’avortaments per cada mil dones, una fórmula que ajusta el nombre d’intervencions a la població existent en cada grup d’edat. En les dones de 15 i 19 anys, la taxa d’avortaments ha caigut un 30,4% en set anys. Encara que també descendeixen les interrupcions en les franges de 20 i 24 anys i de 25 a 29 anys, les caigudes no són tan engruixades.

    Si ens detenim en les més joves, la taxa d’intervencions va anar incrementant-se progressivament a l’inici de la dècada dels 2000, amb dues baixades el 2008 i 2009 i dues posteriors pujades el 2010 i 2011. El punt d’inflexió és 2012, quan comença a descendir. Així, el 2017 la taxa es va situar en 8,84 avortaments per cada 1.000 dones sent el 2010 13,05.

    «Jo crec que la clau és que no hi ha una causa única, pot deure’s a una multiplicitat de factors, però no és alguna cosa que s’hagi estudiat amb profunditat encara», explica Francisca García, presidenta de l’Associació de Clíniques per a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (ACAI). Totes les expertes coincideixen en els avanços que en aquest sentit s’han produït en l’última dècada, amb un major ús dels anticonceptius, mentre posen el focus en els dèficits que continuen llastrant al sistema.

    De fet, la Llei de l’Avortament va dissenyar tota una armadura per a garantir els drets sexuals i reproductius, però els col·lectius socials denuncien la seva falta d’aplicació. Així, l’Estratègia de Salut Sexual i Reproductiva, que tenia per missió desenvolupar la norma, va caducar el 2015 i no s’ha tornat a renovar. Al mateix temps, les dades demostren que cada vegada més les joves que accedeixen als anticonceptius i cada vegada són menys les que asseguren que mantenen sexe sense protecció.

    Tal com demostra l’enquesta biennal elaborada per l’Observatori de Salut Sexual i Reproductiva de la Societat Espanyola de Contracepció (SEC), l’ús de la píndola anticonceptiva i del preservatiu s’ha multiplicat en els últims anys entre les dones de 15 a 19 anys. Així, el 2014 referien utilitzar la primera un 8,8% de les dones en aquesta franja, per a passar al 18,9% el 2016 i un 21% el 2018. Per part seva, l’ús del preservatiu ha escalat del 37,6% de noies que l’usaven el 2014 al 46% l’any passat –en aquest cas, el 2016 va haver-hi un descens de deu punts–.

    Aquesta mateixa enquesta revela que el percentatge que assegura no utilitzar cap mètode anticonceptiu en les seves relacions sexuals ha disminuït considerablement: el 2014 ho deia gairebé la meitat (un 51,1%) i el 2018 el 30,7%. «Les dades mostren una tendència a un major ús de l’anticoncepció, la qual cosa desmunta una mica la idea estesa que les més joves fan un pitjor ús d’aquests mètodes. En general, els joves estan més informats que les generacions anteriors i, en molts casos, més formats», assenyala José Vicente González, ginecòleg i portaveu de la SEC.

    La desigualtat entre comunitats

    «Hi ha una societat més conscienciada, encara que passa en tots els nivells d’edat», apunta García, d’ACAI. Per part seva, Isabel Serrano, ginecòloga de la Federació de Planificació Familiar Estatal (FPFE) qualifica d’»evident» que hi ha hagut un avanç, però lamenta que encara els drets sexuals i reproductius no siguin una prioritat. «Ara està molt més naturalitzat el tema de la prevenció i dels anticonceptius, hi ha major consciència, però no podem dir que tots els joves tenen accés perquè en això les institucions no han fet tot el que deurien», remarca.

    De fet, l’accés a l’anticoncepció continua sent molt discrecional depenent de la comunitat autònoma de residència, segons il·lustra un informe de 2016 de la FPFE. L’estudi posa de manifest les diferències entre unes i unes altres quant al finançament dels anticonceptius o el desenvolupament de programes específics: 9 comunitats disposen d’una normativa pròpia sobre anticoncepció, «en el marc de la qual s’han desenvolupat plans específics o s’han revisat i actualitzat els antics», molts d’ells posats en marxa a partir de 2012, però no així en la resta. «Tenim constància que algunes comunitats com Astúries, Navarra, València o Balears han fet un esforç en els últims anys per a facilitar l’accés als anticonceptius, però falta molt en unes altres…», reflexiona Serrano.

    La píndola del dia després sense recepta

    Les expertes assenyalen a més que ara les joves accedeixen més a l’anomenada ‘píndola del dia després’, que en 2009 va començar a dispensar-se en les farmàcies lliurement, també a les dones menors. De fet, les dades disponibles dibuixen un escenari en el qual ha augmentat el seu ús: segons xifres de la SEC, el 2011 era un 14,1% la proporció de joves de 14 i 24 anys que referia haver pres la píndola d’urgència en alguna ocasió; el 2018 la dada va escalar 15 punts percentuals, fins a aconseguir el 29,55%. No existeixen estadístiques desglossades per a posar el focus en les menors de 19 anys, però també en la franja d’edat dels 20 als 24 anys el nombre d’avortaments ha descendit considerablement: un 12,1% des de 2010.

    «Jo crec que la lliure disposició de la píndola és important i ha influït», assenyala Isabel Santamaría, mèdica sexòloga que treballa en un dispositiu d’atenció a joves de l’Ajuntament de Madrid. Coincideix amb ella Serrano, de la FPFE, que apunta al fet que, a pesar que quan va començar a dispensar-se lliurement va haver-hi veus conservadores que van qüestionar la decisió i van assegurar que seria usada com a mètode anticonceptiu, la realitat «ens ha demostrat que no i que és just al contrari: es requereix un nivell de responsabilitat alt per a usar-la». Així, la ginecòloga explica que el seu ús s’ha normalitzat i s’han bandejat alguns mites.

    Algunes altres dades són reveladores. La Societat Espanyola de Contracepció destaca a través dels seus sondejos que el percentatge de joves que diuen haver usat mètodes anticonceptius en la seva primera relació sexual és major que el de les generacions de dones adultes. El 2018 ho va assegurar un 96,7% de les noies de 15 i 19 anys, el 91,9% de les dones de 36 i 39 anys i el 85,1% de les quals se situen en la forqueta dels 45 i 49 anys.

    Dificultats d’accés

    No obstant això, i tenint en compte l’avanç dels últims anys, les expertes insisteixen a posar el focus en què queda encara per aconseguir. Continua havent-hi grans segments de població jove en risc d’embaràs no desitjat i de malalties de transmissió sexual, explica Vicente. Coincideix Santamaría, que posa l’accent en les dificultats que encara continua trobant-se «la major part de joves» per a accedir a anticonceptius i denúncia la falta d’educació sexual de les i els adolescents. De fet, l’avançament electoral va fer que es quedés en el tinter el projecte del Govern d’incloure educació sexual en totes les etapes, una de les reivindicacions del moviment feminista.

    «Sobre aquest tema hem de demanar responsabilitats a les administracions. La formació de tots els joves és fonamental, però a més han de fer accessibles i finançar els anticonceptius a tot arreu», afirma Santamaría, que denuncia que les institucions «segueixen sense arribar a sectors de la població en exclusió» que «compten amb majors dificultats i barreres per a accedir a determinats serveis». Totes les expertes criden l’atenció, a més, sobre la necessitat de generalitzar els centres d’atenció per a població jove.

    Aquest és un article d’eldiario.es

  • La donació d’òrgans arriba a xifres rècord a Catalunya amb un 16% més entre gener i maig de 2019

    Des de l’1 de gener fins el 31 de maig de 2019, a Catalunya hi ha hagut 167 donacions cadàver vàlids, que representen un 16,0% més que el mateix període de l’any 2018. Segons el tipus de donant, els de mort encefàlica (cerebral) disminueixen un 1,1% (1 donant menys), mentre que els donants de mort en asistòlia (aturada cardíaca) augmenten de forma considerable (43,6%, 24 donants més), principalment a causa de l’augment dels donants de mort en asistòlia controlada (malalts terminals ingressats a l’hospital que moren per cessament irreversible de l’activitat cardíaca).

    La donació de viu, d’altra banda, tot i que segueix una tendència a la baixa, se situa en 40 donants en aquests cinc mesos (11,1% menys que el 2018; 5 donants menys), com a conseqüència de la major disponibilitat d’òrgans de donants cadàver.

    Aquestes xifres de donacions a Catalunya són dades que ha fet públiques l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), amb motiu del Dia Mundial de Donant d’Òrgans i de Teixits, que se celebra el 5 de juny.

    “Tenim uns equips de professionals, uns hospitals i un model de trasplantament excel·lents, però sense la confiança de la societat en el sistema i, sobre tot, la generositat, la solidaritat i la valentia dels donants i dels seus familiars, el trasplantament no seria possible”, afirma Jaume Tort, director de l’OCATT. Actualment, el consentiment a la donació es situa en el 82%, és a dir, 8 de cada 10 famílies donen el consentiment a la donació dels òrgans i teixits del seu familiar difunt, a través de l’entrevista familiar; un percentatge similar al de l’any passat.

    Més donants significa més trasplantaments

    Durant els primers cinc mesos de l’any 2019, els hospitals catalans porten fetes 524 intervencions de trasplantament, un 12,0% més que l’any passat, segons dades de l’OCATT. Per tipus d’òrgan, tots augmenten menys els cardíacs i els pulmonars, màxims històrics d’activitat al 2018, que disminueixen lleugerament. Tot i la intensa activitat de trasplantament a 31 de maig de 2019, 1.203 persones continuaven esperant un òrgan.

    L’any passat, gràcies a 328 donants cadàver vàlids, 130 donants vius i a l’intercanvi d’òrgans amb altres  organitzacions, 1.151 persones van poder ser trasplantades (un 4% més). Per tipus, és van realitzar 773 trasplantaments renals, 182 hepàtics, 71 cardíacs, 104 pulmonars i 21 pancreàtics.

    Els 1.151 trasplantaments d’òrgans (taxa: 151,2 trasplantaments per milió de població) van representar nou rècord històric d’activitat. També es van situar en màxims històrics els 53 trasplantaments realitzats en centres pediàtrics, els 104 trasplantaments pulmonars i els 71 trasplantaments cardíacs.

    Pel que fa als teixits, hi va haver 1.501 donants, dels quals 1.483 van ser de còrnia, 184 de vàlvules cardíaques, 118 de vasos sanguinis, 368 donants de teixit musculesquelètic i 152 de pell.

    Donació, una decisió fonamentada en els valors

    Aquest és el títol de l’acte de celebració del Dia del Donant de 2019, que va tenir lloc ahir al Palau Robert de Barcelona (12-13.30 h). Es va tractar d’un debat obert sobre la importància dels valors en la decisió de donar i com a nexe d’unió entre les diferents cultures. El debat volia apel·lar als valors més humans de la societat, per generar una reflexió personal que ajudi a la població a empatitzar amb totes les persones que tenen com a única esperança de vida una decisió valenta, generosa i solidària d’una persona desconeguda. En aquest sentit, es va parlar de normalitzar la donació com un fet més en tot procés de final de vida.