Just Deploy It!

Blog

  • La dona té més dificultats per a accedir als serveis de salut: la perspectiva de gènere en l’atenció ocular a Moçambic

    El 55% de les persones cegues o amb greus deficiències visuals en el món són dones. Aquest percentatge puja al 67% en el cas de les dones de Moçambic i arriba al 76% a la província d’Inhambane. Aquestes dades, procedents de l’Atles de la visió publicat el 2017 per l’Agència Internacional per a la Prevenció de la Ceguesa i d’un estudi fet el 2016 per la Fundació Ulls del món, van ser el punt de partida per a un diagnòstic de gènere realitzat per aquesta Fundació i que s’acaba de fer públic.

    L’objectiu de l’estudi era analitzar els rols tradicionals en la província d’ Inhambane (al sud de Moçambic), identificar les barreres que obstaculitzen l’accés de les dones als serveis de salut ocular i recomanar accions per a superar el biaix de gènere. Aquest diagnòstic, encarregat per la Fundació i finançat per l’Ajuntament de Barcelona, ha estat realitzat per experts de la ONG African Women’s Research Observatory (AfWORO) i la Universitat de Zaragoza.

    La Fundació Ulls del món lluita, des de l’any 2001, per eradicar la ceguera evitable en alguns dels territoris més vulnerables del món. El principal objectiu de la Fundació és capacitar als professionals locals i facilitar-los mitjans i recursos perquè puguin proporcionar els tractaments necessaris a la població de cada territori. Les cataractes són la principal causa de ceguera al món i una relativament senzilla operació canvia radicalment la qualitat de vida de les persones afectades.

    Millores en l’accés als serveis per trencar amb la divisió de gènere

    L’estudi de diagnóstic de génere constata que els rols tradicionals provoquen que l’home tingui el paper de principal proveïdor de la llar i que sigui el que controla les finances i el que prengui les decisions importants, com les relacionades amb intervencions mèdiques. La dona, per la seva banda, s’ocupa de l’àmbit domèstic i de cures, i se sent sovint en inferioritat de condicions.

    La majoria de les accions per a millorar l’accés de la dona als serveis existents estan estretament lligades amb el mateix funcionament dels serveis de salut ocular (SSO) i amb el treball dels professionals locals. Entre les recomanacions que la Fundació fa destaca, per exemple, aprofitar la influència que té el “curandeiro” (metge tradicional). El seu poder allí és molt fort, per la qual cosa l’estudi recomana fer-los partícips de les activitats de promoció de salut ocular, mitjançant estades als centres de salut ocular i amb la col·laboració de matrones i els professionals de la salut primària.

    Així mateix, s’aconsella incrementar les accions de prevenció i informatives, incloent-hi a tots els col·lectius, especialment els més discriminats o els més estigmatitzats, com les dones o les persones albines, amb ulleres o cegues. Es combatria així l’analfabetisme en salut oftalmològica, ja que sovint es relacionen els problemes oculars amb la vellesa–i, per tant, sense solució- i amb encanteris i causes sobrenaturals.

    Els sanitaris, eina per denunciar els homes que impedeixin accedir les dones als serveis de salut

    Malgrat que en els serveis de salut ocular no hi ha diferència de tracte en l’aplicació de protocols d’atenció oftalmològica, molts sanitaris donen per fet que les dones pacients no entenen les recomanacions mèdiques o no saben transmetre els seus motius de consulta. Sovint se les tracta amb paternalisme i, a sobre, els marits no assumeixen les tasques domèstiques quan les seves dones són operades, amb la qual cosa se les culpabilitza.

    Es vol fomentar en els sanitaris una actitud favorable a la defensa de drets de la pacient i a la denúncia dels homes que infringeixen els drets de les dones impedint el seu accés als serveis de salut. Així mateix, es recomana als professionals una formació i mentoria para evitar les inèrcies socials que perpetuen els rols de gènere nocius.

    Com a conclusió, la Fundació Ulls del món considera essencial integrar, enfortir i fomentar la perspectiva de gènere en les activitats previstes en el projecte de cooperació oftalmològica que té en marxa. Especialment, és crucial recolzar i realitzar accions d’incidència política davant les autoritats sanitàries de Moçambic per tal que assumeixin i apliquin les recomanacions que s’extreuen de l’estudi. D’aquesta manera, es poden establir eines i intervencions més eficaces que garanteixin un accés equitatiu a la salut ocular, apoderant les dones i oferint una situació més justa.

  • La patronal de videojoc protesta per la inclusió de l’addicció als jocs en la llista de trastorns mentals de l’OMS

    Encara que depèn del joc, els jugadors professionals d’esports dediquen de mitjana entre 10 i 12 hores al dia a entrenar. En aquest context la paraula entrenar és un eufemisme per a dir jugar i la veritat és que a partir de l’any 2022, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) considerarà que els jugadors tenen un problema de salut mental.

    L’organisme acaba d’incloure el «trastorn per videojocs» en l’ICD-11, la pròxima revisió de la Classificació Internacional de Malalties que publica l’OMS i que entrarà en vigor dins de tres anys. Es troba dins de la categoria de «Desordres a causa de comportaments addictius», en la qual també s’inclou la ludopatia.

    Segons l’OMS, «el trastorn per videojocs es caracteritza per un patró de comportament de joc persistent o recurrent» i l’aplica tant a l’online com a l’offline. A més, assenyalen tres característiques per a identificar-ho:

    1. Un pobre autocontrol sobre el joc (per exemple, inici, freqüència, intensitat, durada, terminació i context).
    2. Un augment de la prioritat que se li dóna al joc en la mesura en la qual el joc es prefereix sobre altres interessos de vida i activitats diàries.
    3. El fet de continuar jugant malgrat les conseqüències negatives. El patró de comportament és prou sever per a resultar en una deterioració significativa en les àrees personals, familiars, socials, educatives, ocupacionals o altres àrees importants de funcionament.

    «Estem en desacord amb aquesta consideració. Ja hi havia una categoria que recollia casos que necessitessin ajuda», explica a eldiario.es José María Moreno, director general d’AEVI (Associació Espanyola de Videojocs), que representa a les principals empreses de desenvolupament de videojocs com Ubisoft, Sony, Nintendo, Blizzard o Activisión, entre altres. Moreno es refereix a la categoria Hazardous games (Jocs nocius), que fixa quan un joc és perillós fins al punt d’alterar la relació del jugador amb els seus éssers estimats, el seu treball o els seus hàbits d’alimentació.

    L’OMS, encara que estima que els jocs nocius també estan relacionats amb l’»hàbit de joc» i que poden incrementar «de forma apreciable el risc de mal físic o les conseqüències dels trastorns mentals a l’individu o als individus pròxims», no els considera un trastorn en si mateixos.

    «Tenim la sensació que no hi ha consens»

    «No hi ha cap informe d’experts, quan els hi hem demanat a l’OMS, que avali les conclusions que han pres com a evidència», continua Moreno. Al nostre país, la indústria del videojoc va batre un rècord l’any passat: el sector va facturar 1.530 milions d’euros, un 12,6% més que el 2017; i s’estima que dins de les nostres fronteres existeixen més de 16,8 milions de jugadors que dediquen una mitjana de 6,2 hores al dia a jugar. Són dades de la mateixa AEVI, que va publicar el seu Anuari 2018 a principis de maig.

    Enfront de l’última decisió duta a terme per l’OMS, sorgeixen diversos interrogants: Quant temps és necessari per a ser considerat un afectat? En quina mesura un jugador habitual passarà a tenir un trastorn per videojocs? Com ha mesurat l’organització el temps necessari per a passar de sa a malalt? «No ens estan sabent explicar molt bé per què estem aquí», continuen des d’AEVI. «Tenim la sensació que no hi ha consens entre la comunitat científica respecte al problema ni les possibles solucions; i d’altra banda creiem que no ha estat un procés plenament transparent», diu Moreno.

    El 2017, quan va sonar per primera vegada que l’OMS planejava incloure el trastorn per videojocs dins de la llista de malalties mentals, un grup d’experts de diverses universitats del món va publicar un estudi en el qual concloïen que no es podia parlar d’»un nou trastorn». Donaven a entendre que la base de la recerca era pobra i que la falta de consens entre la comunitat era evident. «No hi ha estudis epidemiològics perquè no era una malaltia», recorda Marina Díaz Marsá, presidenta de la Societat de Psiquiatria de Madrid i directora mèdica de Blue Healthcare.

    Amb la nova consideració, «ara ja es podran fer estudis de trastorns amb el diagnòstic prèviament fet», continua la col·legiada, la qual cosa significa que a partir de 2022, el trastorn per videojocs podrà ser diagnosticat als hospitals de tot el món. «Si ets un adolescent i et passes tot el dia en les xarxes o jugant videojocs, perquè comences a tenir dificultats en les relacions interpersonals, et fas una miqueta més sorrut, el rendiment acadèmic va a pitjor, et pots convertir fins i tot en algú més impulsiu perquè no desenvolupes la capacitat cognitiva de posposar la gratificació… D’alguna manera, també es pot alterar el desenvolupament de personalitat», explica Díaz.

    La importància de posar límits (i d’explorar-los junts)

    La psiquiatra considera «positiva» la inclusió en la ICD-11 del trastorn, ja que d’aquesta manera «s’alerta a la població». «Els videojocs no són dolents en si mateixos, el que és dolent és l’abús», continua Díaz. Des d’AEVI també alerten que el problema no està en els jocs en si, sinó en l’ús que es fa d’ells i per això criden els pares «a implicar-se i a conèixer el videojoc amb el qual juguen els seus fills».

    Tant Díaz com Moreno posen l’accent que han de ser els progenitors els qui posin límits: «En tenir una gratificació tan immediata, pot ser addictiu. Clar que no és dolent, però el que sí que cal alertar és de l’ús racional i moderat. Menjar pastís és bo, però si t’infles a pastissos és dolent», explica la psiquiatra. D’igual forma, des d’AEVI recorden als pares «que juguin amb els seus fills per a entendre, d’una banda, per què els resulta tan atractiu i dos, per a entendre també quin tipus de límits els han de posar».

    Qui no recorda a un dels seus pares obrint la porta de l’habitació i cridant que «ja és suficient per avui»? Molts plors es van produir en apagar la consola a la meitat d’un partit de FIFA o en despenjar el telèfon fix de casa, que desconnectava Internet. Per això, des d’AEVI recorden que «a un nen li pots posar un límit de 10 minuts al dia i resulta que potser la partida li portarà 15 o 20 minuts, per la qual cosa li estàs fent una feina». Perquè això no ocorri, advoquen perquè els pares «se sentin amb el seu fill, entenguin el joc i potser, a partir d’aquí, li podràs dir: ‘Et deixo jugar una partida cada dos dies’. I el noi estarà més content perquè així no li talles la partida a mig fer».

    «La primera cosa que demanem és aquesta: implica’t, coneix a què juguen perquè és fonamental per a després posar límits. I la segona és aquesta: posar límits», conclou Moreno.

    Aquest és un article original d’eldiario.es

  • Les drogues són cosa de nois (o com a mínim això pensa tothom)

    És possible que estranyi. Les noies joves consumeixen més drogues legals que els seus homòlegs homes. Sobretot alcohol, tabac i hipnosedants. Ells, a més de cànnabis, són els qui més consumeixen drogues il·legals com la cocaïna. I això porta sent així, almenys, des dels primers anys 90, que és quan van començar a fer-se estudis estadístics sobre hàbits de consum entre la població jove.

    El fet, en si mateix, que no es conegui tant el que elles consumeixen més parla, per se, de com el gènere impacta en el quin, el com, el quan i l’amb qui es realitzen aquests consums. També en com s’afronta en relació a mares i pares.

    Elles consumeixen de forma privada, en general. Són menys visibles que els seus companys. No només perquè intenten passar més desapercebudes, sinó perquè el fet que consumeixin drogues es percep com una intromissió en el món masculí.

    Aquesta és una de les primeres conclusions de l’estudi que ha realitzat el Centre Reina Sofia sobre adolescents i joventut, dependent de la FAD, sota el títol Diferents mirades i actituds, diferents riscos. Elles i ells enfront del consum de drogues.

    Es tracta d’un estudi qualitatiu en el qual han realitzat diversos grups de discussió amb noies i nois de 15 i 24 anys (dividits entre els 16 i 18 i els 21 i 24). També amb grups de mares i pares. L’informe pretén aprofundir en les motivacions de les persones joves a l’hora de consumir per a comprendre i donar sentit a les dades quantitatives que recullen altres institucions. Entre altres coses també per a poder incidir en els materials i accions preventius que es realitzen. Com explicava Ana Sanmartín, directora del Cento Reina Sofia, servirà per a, per exemple, pensar en la manera de fer intervencions en centres educatius amb grups no mixtos en els quals fer una intervenció més ajustada als usos i les pors en relació al consum.

    Tant elles com ells entenen que el consum és una cosa “natural”, normal, però en determinades circumstàncies. Consumir drogues, siguin legals o no, és alguna cosa que “pot” fer-se quan s’és jove, per a començar. També circumscrit a un temps i circumstàncies molt concrets: les nits dels caps de setmana. Tot el que no sigui això, es relaciona amb, almenys, estar prop de l’addicció.

    Aquestes percepcions, explica Ana Sanmartín, no han variat res en dècades. I no són només la idea que tenen noies i nois. Els seus progenitors estan en el mateix punt.

    A això se suma, o ajuda, el fet que tant pares com mares no tenen una actitud proactiva en la prevenció dels consums per part dels seus fills. És a dir, més enllà d’insistir en la importància que noies i nois puguin resistir-se a la pressió de grup a l’hora d’acostar-se a les drogues, no hi ha molt més.”Existeix un pacte implícit per a no parlar d’aquests temes”, diu Sanmartín. A això se suma, com diu l’experta, l’actitud d’altres famílies que de fet ajuden en la iniciació en els consums, alguna cosa que succeeix amb l’alcohol. Sota aquesta lògica que “prefereixo que aprengui a casa”. Hi ha una certa sensació de determinisme segons la qual consumir és una cosa que passa sí o sí. Com demostren, insistentment les dades estadístiques.

    Les famílies

    Però cal ser justs amb les famílies. A pesar que si els fills arriben borratxos a casa “prefereixen mirar cap a un altre costat”, com explica Ana Sanmartín, és cert, com recull l’informe, “entre els i les joves se sobreentén que temes com el consum de drogues és millor abordar-los fora de la família”.

    Entre altres coses perquè, tan joves com progenitors, es col·loquen en una posició clara: els segons no tenen informació ni formació sobre els consums avui dia, els riscos.

    Admet l’informe que aquesta situació “beneficia” a noies i nois, que no hauran d’enfrontar-se a les converses amb les seves famílies. Aprofiten la posició de “feblesa” per aquesta falta d’informació. I, de produir-se les converses, sempre ho fan, des del punt de vista de mares i pares, al voltant que les drogues són dolentes, que no hi ha més que riscos i que han d’evitar-les.

    “Des de pares i mares -diu l’informe- s’assumeix abanderar aquest tipus de missatges, i es fa des del convenciment que és el que han de dir”. A excepció, expliquen, de l’alcohol, el consum del qual està perfectament normalitzat i, per tant, limitar-se al “no consumeixis” és inviable. “Per això les converses sobre el seu consum són molt més naturals en el si de la família, mentre es passa de puntetes o en silenci per la resta de substàncies”.

    L’estudi també posa el focus en com entre progenitors els rols de gènere estan molt marcats. Mentre les mares es mostren més comprensives, els pares són les figures autoritàries en relació als consums.

    Un món de nois

    Com s’explicava amb anterioritat, les noies semblen estar en el món del consum de drogues com “polissones”, com si no tinguessin dret o estiguessin usurpant el paper dels seus parells homes. S’entén que elles consumeixen per imitació del que fan ells.

    Se les veu més vulnerables, com si haguessin de ser protegides pel fet de ser dones. I, a més, s’entén que el consum afecta, en elles, a la seva pròpia identitat. Mentre que dels nois que consumeixen pot dir-se que s’han posat pesats en un moment donat, d’elles es dóna per fet que si consumeixen, “no mostra cautela, és una dona fàcil que està disposada a tot”, explica Ana Sanmartín. L’experta explica, a més, que a ells se’ls pressuposa tenir més independència enfront de la pressió del grup i més autonomia a l’hora de consumir.

    Tot això fa que en elles hi hagi dues preocupacions clares, a més de, lògicament, de l’efecte d’aquest consum. D’una banda, la deterioració de la mateixa imatge, de ser poc femenina, per exemple. I, al costat d’això, hi ha una major culpabilització cap a les quals prenen droga i una responsabilització de tot allò que els passi quan consumeixen.

    Explica Ana Sanmartín que això té relació directa amb les pors als quals s’enfronten tant nois com noies en relació al consum. Mentre ells es preocupen per la possibilitat de ficar-se en una baralla o que els robin, per exemple, les pors d’elles estan relacionats amb sofrir agressions o abusos sexuals. Una forma de reflex dels rols de gènere: a ells se’ls atribueix la necessitat de tenir comportaments de risc o a demostrar fortalesa, mentre que d’elles s’espera que siguin més passives o limitar-se a ser objecte del desig “incontrolable” d’ells.

    “Veiem un miratge d’igualtat”, deia Sanmartin, en els consums. Hi ha un consum homogeni “però amb enormes diferències en relació al gènere”. Mentre sobre ells pesa una mirada simplificadora dels consums, sobre elles ho fa la sanció. “El paper de les famílies no contribueix a qüestionar aquesta diferenciació per gènere”, explica l’experta, principalment perquè tant les mares com els pares participen d’aquesta socialització de gènere i la consoliden.

    Riscos, els que corren les dones, molt relacionats amb el fet que són molt reals. Explicava Sanmartín l’existència d’estudis en els quals més de la meitat de les participants asseguraven haver patit algun tipus d’agressió o violència sexual durant les seves sortides. “Les dones són conscients, deia, que estan sotmeses a determinades circumstàncies. Hi ha una certa justificació, però és cridaner com de normalitzat que està això”.

    Curiosament (o no tant), tant noies i nois, en parlar de les conseqüències dels consums, es refereixen principalment al relacionat amb la seva imatge social o amb els perills als quals poden enfrontar-se (agressió sexual, baralles…), mentre que els derivats del consum en si mateix queden fora. “Tret que hi hagi un problema concret, pròxim, com un coma etílic”, explica Ana Sanmartín, en general, noies i nois tenen la percepció de “jo controlo“, que les coses sempre els passaran a “uns altres”. Alguna cosa que passa, diu, també en les famílies. Això sí, explica, aquesta percepció també ocorre entre els i les adultes

  • Barcelona es converteix en capital científica internacional de la recerca en síndrome de Down

    La setmana vinent, Barcelona es convertirà en la capital de la recerca científica sobre síndrome de Down, en acollir la tercera edició del Congrés Internacional de la Trisomy 21 Research Societay (T21RS).

    Investigadors del més alt nivell es donaran cita al CosmoCaixa per a presentar els últims descobriments i avenços terapèutics. Participaran referents internacionals com el professor Weiland Huttnerr director del Max Planck Institute de Biologia Cel·lular i Genètica, conegut per descobrir gens que expliquen l’evolució del cervell humà i el desenvolupament de la intel·ligència, o la Dra. Li-Huei Tsai del Massachusetts Institute of Technology (MIT), qui ha descobert una estratègia per a revertir els símptomes de la malaltia d’Alzheimer en ratolins, que possiblement es podria aplicar en humans en el futur.

    La Dra. Mara Dierssen, investigadora del Centro de Regulación Genómica (CRG), presidenta de la Trisomy 21 Research Society T21RS, i organitzadora principal del congrés, va assenyalar que “aquest congrés és una oportunitat per a reformular la visió que tenim sobre la discapacitat intel·lectual i el seu maneig clínic. Per aquest motiu un dels nostres reptes és donar visibilitat a la importància de la recerca en aquest camp, fins ara pràcticament desconeguda al nostre país”.

    El congrés també planteja estratègies innovadores per a promoure la comunicació directa entre els científics, el públic general i els destinataris de les seves recerques i aconseguir promoure la implicació ciutadana en els projectes de recerca. Per a això, es destina dins de la programació del congrés un dia a activitats per al públic general, implicant col·lectius com Down España, o la Fundación Catalana síndrome de Down. S’inclouran debats en primera persona entre científics i familiars de persones amb síndrome de Down i la societat en general, o una sessió pionera en què científics espanyols explicaran les troballes presentades en el congrés de forma amena a les famílies i que serà liderada pel Professor Jesús Flórez, catedràtic emèrit de la Universitat de Cantàbria i fundador de Fundación Iberoamericana Down21. A més, s’han programat activitats en què persones amb síndrome de Down seran les protagonistes, com per exemple, l’obra de teatre “Cactus, sólo muere lo que se olvida”, o l’exposició virtual “I am able”.

    Aquesta edició del congrés compta amb l’impuls de “la Caixa”, el decisiu suport del qual facilitarà la participació de més de 300 investigadors de tot el món i que, a més, ha impulsat un programa pioner d’estades curtes per a que joves talents investigadors coneguin els laboratoris espanyols on es treballa en síndrome de Down. El congrés també està recolzat per l’Ajuntament de Barcelona.

  • Radiòlegs de Catalunya reivindiquen el seu paper en el procés diagnòstic i terapèutic davant la revolució tecnològica

    Des de la Societat de Radiòlegs de Catalunya, i en el transcurs del seu Congrés a Barcelona “Intel·ligència artificial i humanització”, volen deixar constància del valor afegir del seu diagnòstic: “la nostra professió, la radiologia, ha estat sempre al capdavant del canvi. Sabem que cada 10-15 anys es produeix una revolució (p.ex. la RM, la PET, la digitalització-PACS, i ara l’ IA), però aquests canvis no sols no han substituït els radiòlegs sinó que han demostrat el gran valor afegit en el procés diagnòstic i terapèutic”.

    La innovació, la informació i les tecnologies disruptives estan canviant el model actual i futur de la medicina. Actualment la intel·ligència artificial és el hypetecnològic, especialment la dedicada a l’anàlisi de la imatge. Aquestes eines, encara en fase de recerca i validació, estan demostrant ser eficaces en la detecció, a través de l’anàlisi de la imatge (TC, fotografies de la pell, del fons d’ull), de lesions molt específiques. Encara falten anys de desenvolupament perquè aquestes eines es puguin integrar completament en la pràctica clínica, però creuen que de ben segur que aportaran molt valor.

    Expliquen que gràcies a la Intel·ligència Artificial es passarà a tenir una Intel·ligència Amplificada, generant una radiologia de precisió que permetrà una medicina personalitzada. Segons declaren des de la mateixa Societat de Radiòlegs de Catalunya “el radiòleg ajudat/millorat per la tecnologia (IA, imatge 3D) serà el radiòleg del futur. Com a exemple similar, el pilot automàtic dels avions no ha substituït encara els pilots humans, els ha fet millors, més eficaços, més segurs. En el nostre àmbit, millorarem les capacitats diagnòstiques, podrem diagnosticar allò que fins ara és difícil o impossible, minimitzarem els errors. Sabem que les  tecnologies disruptives han vingut per quedar-se. Però no per substituir, sinó per millorar la medicina i especialment la radiologia”.

    La Societat de Radiòlegs de Catalunya va entendre fa temps que el repte del futur precisament és aquesta comprensió i integració de les noves tecnologies en la  pràctica de la radiologia. Fa anys que les ajudes a la detecció de lesions s’han emprat per exemple per l’estudi de les mamografies. A més asseguren “d’altra banda, a més de la detecció, creiem que aquesta tecnologia podrà ajudar a millorar la eficiència dels processos sanitaris. Optimitzar les citacions, identificar els protocols d’imatge més ràpids, prioritzar els estudis a l’hora d’interpretar-los o fer controls de qualitat poden ser algunes de les tasques que millorin significativament gràcies a la intel·ligència artificial”.

    Tot això es posarà sobre les taules de debat durant el VIII Congrés Nacional de Radiòlegs de Catalunya on també es reforçarà el missatge que més enllà de fer un diagnòstic acurat (identificant el número o tipus de lesions quan analitzem una imatge), els radiòlegs aporten un gran  valor al procés de la malaltia del pacient: son metges especialistes amb coneixement de fisiopatologia de les malalties, coneixedors de les tècniques d’imatge i  capaços d’optimitzar l’adquisició de la mateixa, prioritzen i adeqüen els estudis d’imatge en base a criteris d’evidència científica, per no oblidar el gran paper de l’intervencionisme i el canvi que ha representat la radiologia mínimament invasiva.

    Per tant, des de Radiòlegs de Catalunya creuen també que “aquesta és una oportunitat per parlar dels reptes que estan associats a aquests canvis: els nous rols professionals. Començant per reforçar el paper dels tècnics en diagnòstic per la imatge especialitzats en diferents àmbits potenciant les seves competències i formant-los en noves, així també com els enginyers biomèdics. La coordinació i sinergia del treball conjunt, aportant les diferents formacions i competències faran que els resultats siguin encara més ràpids i millors”.

    Finalment, conclouen  “no hem d’oblidar el pacient. El fi últim de la medicina. Així com les famílies, amics i resta de persones al voltant del malalt. Ajudar-nos amb la tecnologia ens farà comunicar-nos millor amb ells (disposant de nous canals), però també tenim la gran oportunitat de dedicar més temps a la interacció directa, convertint-nos en els consultors i gestors del coneixement, resolent els seus dubtes sobre els resultats i sobre les tècniques d’imatge”.

  • L’ENAPISC i el Pla Estratègic d’Atenció Primària i Comunitària de Navarra 2019-2022

    S’acaba de publicar el pla estratègic d’atenció primària i comunitària de Navarra, un document que, a més d’analitzar aspectes conceptuals, organitzatius i d’establir prioritats polítiques d’actuació en aquest àmbit, formula els objectius a assolir en un període temporal determinat, relaciona els indicadors que han de permetre avaluar-ne l’acompliment, i, el que és més compromès, especifica els recursos pressupostaris que cal dedicar-hi. Si comparem aquest pla amb l’ENAPISC, podem observar algunes concordances i diferències significatives.

    Els dos plans descriuen els elements conceptuals de la nova atenció primària i comunitària, tot emfasitzant les «declaracions d’intencions» quant a les transformacions estratègiques que cal introducir en el conjunt del sistema sanitari per assolir els objectius dels plans. Tot i que en el cas del pla de Navarra s’insisteix més en el propòsit que la recuperació del paper comunitari de l’atenció primària sigui un element clau per avançar en la reducció de les desigualtats en salut, aquesta també és una finalitat de l’ENAPISC.

    És interessant però constatar que en el pla navarrès s’identifiquen, a partir d’una anàlisi CAME-DAFO, els elements facilitadors i els obstacles per a la seva implantació, una indagació amb la qual aproximar-se a la realitat, de l’entorn i reconèixer les oportunitats i les dificultats presents.

    L’ENAPISC se centra molt en la descripció de la seva filosofia i organització interna i dedica, en comparació amb el de Navarra, una atenció menor a la seva capacitat transformadora del sistema.

    En els dos plans es defineixen amb precisió els seus objectius estratègics finalistes i en el de Navarra, a més, es descriuen els objectius instrumentals així com els resultats previstos per a l’horitzó de l’any 2022 amb dades quantitatives percentuals.

    En el pla de Navarra es delimiten 16 línies estratègiques d’acció, cadascuna amb els seus objectius i indicadors i amb un cronograma detallat de desenvolupament per a cada línia i especificació dels organismes responsables.

    Cal reconèixer la minuciositat de l’ENAPISC a l’hora de detallar els procediments per a desenvolupar projectes comunitaris de promoció de la salut col·lectiva. Una eina que pot ser molt útil per als professionals que la vulguin utilitzar.

    Tanmateix, els documents de l’ENAPISC no especifiquen terminis temporals per al desplegament de la seva planificació i parlen d’un inici en 5-6 territoris que s’hauria hagut de produir però que no ens consta que ho hagi fet encara.

    Tant a l’ENAPISC com al pla de Navarra es parla de partides pressupostàries destinades a les diferents línies d’acció previstes. En el primer cas s’han complert molt parcialment els increments pressupostaris proposats i, en la majoria dels casos, amb dos anys de retard. En el cas de Navarra encara no podem afirmar, per raons cronològiques, si es compliran o no les previsions pressupostàries.

    Malgrat que l’anàlisi comparativa abonaria d’altres consideracions, els navarresos detallen amb més precisió el «com», «quan», «qui» i «amb què» desenvolupar operativament les directrius estratègiques que conté, la qual cosa aporta credibilitat a la proposta. Lamentablement ens costa desmentir la qualificació de «llegenda urbana» que una companya atribuïa a l’ENAPISC fa uns dies a les xarxes.

  • 10 anys donant vida a l’atenció primària

    La primavera del 2009, els assistents a una reunió de socis d’honor de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) van expressar una opinió majoritària: que aquella segona legislatura amb Marina Geli com a Consellera de Salut no estava sent bona per a l’atenció primària (AP). Hi havia signes preocupants que el primer nivell assistencial cada cop era menys prioritari en les polítiques del Departament de Salut, que s’interessava més a invertir en tecnologia i hospitals. La forta inversió en la construcció de nou hospitals empobria l’AP i consolidava l’atenció especialitzada com a eix del sistema En aquella reunió a Portaferrissa es va concebre el projecte al qual un grup dels mateixos assistents donaria forma i s’anomenaria Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP).

    Un fòrum que havia de ser independent de les societats científiques, col·legis professionals i sindicats, que havia d’aplegar totes les categories de professionals que treballaven a l’AP i que volia exercir influència en les polítiques de salut. En el seu ideari fundacional es proposava treballar per: 1. Promoure i millorar un sistema nacional de salut universal i equitatiu, sense ànim de lucre per part de les entitats que gestionen els serveis. 2. Evitar i disminuir la progressiva medicalització de la salut. 3. Promoure els valors que impregnen la pràctica dels professionals d’AP. 4. Promoure el desenvolupament de l’AP i el seu rol preeminent en el sistema nacional de salut en benefici de la millora de la salut dels ciutadans. I 5. Promoure la gestió de l’AP de forma independent d’altres estructures sanitàries.

    A aquest ideari s’hi van adherir en pocs dies unes quantes entitats (la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya, el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, l’Associació Catalana de Llevadores, Dempeus per la Salut, el Centre d’Anàlisis i Programes) i més de 700 professionals. Quedava palès que els motius de preocupació eren compartits, com també ho eren els punts de l’ideari.

    Després de l’acte de presentació a Montjuïc, en què hi havia infermeres, treballadores socials, administratives, metgesses, llevadores, fisioterapeutes, auxiliars d’infermeria…, el tret de sortida a les activitats públiques va ser la conferència de la Dra. Barbara Starfield, el mes de novembre del 2009, titulada «Hospitals, Especialistes i Atenció Primària: Les responsabilitats de cadascuna en l’atenció a la salut poblacional». Un bon començament, que marcava el caràcter científic i la voluntat d’aportar rigor i el millor coneixement en totes les iniciatives del fòrum.

    Des de llavors, el FoCAP ha dut a terme una activitat continuada de denúncia de les agressions més grolleres o més subtils que l’AP ha rebut dels diferents governs, conselleries i gestors. Les propostes, que han acompanyat a la crítica, han estat sempre presents, des del convenciment que altres polítiques de salut són possibles i desitjables. I així s’ha fet arribar a consellers (es va reunir amb Geli i Comín, no amb Ruiz), gestors (diferents directius de l’ICS i del CatSalut) i polítics (partits, grups parlamentaris), que l’han rebut i escoltat amb desigual interès.

    La veu del FoCAP s’ha fet sentir davant la davallada de pressupostos de l’AP, molt superior a la dels hospitalaris, i ha demanat de manera insistent més recursos. Davant les múltiples formes de menyspreu dels professionals ha reclamat el seu reconeixement i la seva autonomia, la seva capacitat d’autoorganització i la millora de les condicions laborals. Ha proclamat i demostrat que el coneixement, la relació, la bona identificació de les necessitats i la tria adient de les intervencions al costat del pacient poden tenir més capacitat de curació que la medicina freda i tecnificada. Ha aixecat l’orgull del saber i el bon treball de les metgesses i les infermeres de capçalera davant de la supèrbia del saber hospitalari. El FoCAP ha clamat contra els plans que fragmenten la salut de les persones, tot defensant una atenció global fins al final de vida, perquè a l’AP les persones són un tot i es pot aturar el temps, quan no se’n té, per escoltar i consolar.

    Deu anys conviden a fer balanç. El treball és immens: els blogs, els llibres, els documents, les jornades, els seminaris, la presència en els moviments de ciutadania organitzada, les xerrades… Però, possiblement, l’aportació més important del FoCAP ha estat la construcció, des de la independència de criteri i econòmica, d’un discurs alternatiu al discurs sanitari dominant. Ha bastit un relat, basat en el coneixement científic sobre els sistemes sanitaris, que ha recuperat el sentit de l’AP i del treball dels seus professionals. Enfront del discurs biomèdic ha recordat que el codi postal és més determinant per a la salut que el codi genètic. Davant la privatització, la mercantilització i la medicalització, ha oposat el dret a decidir sobre la pròpia salut i ha defensat uns serveis sense ànim de lucre i lliures de conflictes d’interessos comercials. Un relat que ha parlat de les aportacions de l’AP a la salut de la població i a la disminució de les taxes de mortalitat. Ha posat el pacient i les poblacions al centre de l’atenció, apostant per l’atenció domiciliària i comunitària. Ha parlat fins a l’extenuació de l’efecte terapèutic de la longitudinalitat, de la relació de confiança i de la importància del vincle que s’estableix entre professional i pacient.

    Un discurs que no tan sols ha posat en entredit el discurs dominant; en alguna ocasió ha aconseguit fins i tot modificar-lo. Una narració en la qual s’hi han reconegut molts professionals i que ha mantingut una llum d’esperança quan semblava que no hi havia futur possible. En definitiva, ha posat sobre la taula que un millor sistema sanitari és possible, aquell que fa de l’AP i els seus professionals l’eix de la seva activitat.

    El dia 4 de juny el FoCAP celebrarà 10 anys i ho farà de la millor manera possible, amb les sòcies i socis i amb la presència d’una gran referent mundial de la medicina de família, la Dra. Iona Heath. Esperem que molts amic i amigues ens hi acompanyeu.

  • Dues de cada tres persones amb esclerosi múltiple són dones

    L’esclerosi múltiple és la causa més freqüent de discapacitat no traumàtica en adults joves que  afecta a més de 700.000 persones a Europa segons dades de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), l’esclerosi múltiple afecta a 47.000 persones a Espanya. Avui, 30 de maig, es commemora el seu Dia Mundial.

    Cada setmana es diagnostiquen a Espanya uns 35 nous casos d’aquesta malaltia neurològica, uns 1.800 nous anuals. I encara que també pot afectar nens i persones majors, el 70% dels nous casos es detecten en persones de 20 i 40 anys d’edat i, en 3 de cada 4 pacients, en dones.

    Les causes que originen aquesta malaltia autoimmune i crònica encara són incertes, però les últimes recerques apunten a factors genètics –però no hereditaris, ja que només el 15% dels pacients d’esclerosi múltiple tenen a un o més familiars afectats- en conjunció amb factors ambientals com el tabaquisme, el dèficit de vitamina D, l’escassa exposició a la llum solar i/o el canvi de dieta, entre altres.

    «L’esclerosi múltiple és una malaltia molt heterogènia, tant en la presentació dels símptomes, com en el seu pronòstic. No obstant això, en un 85% dels casos, la malaltia es manifesta en forma del que denominem ‘brots’, és a dir episodis d’afectació neurològica que solen remetre parcial o totalment sobretot en les etapes inicials de la malaltia. Encara que, amb el temps –i en molts casos- la malaltia passarà a desenvolupar-se de forma progressiva i continuada provocant danys sensorials, físics i psíquics i produint diverses discapacitats», explica el Dr. Miguel Ángel Llaneza, coordinador del Grup d’Estudi de Malalties Desmielinitzants de la Societat Espanyola de Neurologia.

    Pel fet que, en moltes ocasions, els símptomes inicials de l’esclerosi múltiple es passen per alt perquè desapareixen i tornen a aparèixer amb el temps, actualment existeix un retard en el diagnòstic i tractament d’aquesta malaltia d’1 i 2 anys.

    «Presentar feblesa o rigidesa muscular, espasmes musculars dolorosos, problemes d’incontinència urinària, mareig permanent, dificultat per a mantenir l’equilibri i/o visió borrosa o doble, solen ser els primers símptomes de la malaltia més habituals i més fàcilment identificables. No obstant això, ja que la malaltia pot generar lesions en qualsevol part del sistema nerviós central, depenent de la zona que es vegi afectada, els símptomes poden ser molt variables», assenyala el Dr. Miguel Ángel Llaneza.

    «Posteriorment, i quan la malaltia ja hagi avançat, és molt comuna que els pacients presentin feblesa muscular, sobretot a les cames, i/o rigidesa muscular, així com fatiga. Encara que, com deia, els símptomes d’aquesta malaltia són múltiples i cada pacient evolucionarà d’una forma molt diferent».

    Àdhuc no existeix cap tractament que permeti curar l’esclerosi múltiple, però si existeixen tractaments que permeten retardar la progressió de la malaltia, així com diferents teràpies per a millorar els símptomes. A més, en els últims anys, han aparegut nous fàrmacs que són capaços de reduir considerablement el número i la severitat de les recaigudes i que retarden l’evolució a llarg termini de la malaltia d’una forma molt més efectiva. El que fa que, actualment, existeixi un número molt important de pacients que, després de patir la malaltia durant més d’una dècada, no presenten cap mena de discapacitat important. Per això, la utilització primerenca i adequada dels recursos terapèutics disponibles és un factor essencial per a millorar el pronòstic dels pacients.

    «No obstant això, malgrat els avanços que s’han produït en el tractament de l’esclerosi múltiple, aquesta malaltia continua tenint un alt impacte personal, social i sanitari per la seva freqüència, la seva tendència a produir discapacitat, per la seva repercussió laboral i per les necessitats de cures i els costos associats. A més que és capaç de reduir significativament l’esperança de vida dels afectats», comenta el Dr. Miguel Ángel Llaneza. Més del 80% de les despeses que ocasiona l’esclerosi múltiple estan relacionats amb la discapacitat i no amb les teràpies perquè, aproximadament, un terç dels pacients necessita algun tipus d’ajuda per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària, i en vuit de cada deu casos les cures els proporcionen familiars.

    D’altra banda, els pacients amb esclerosi múltiple superen la taxa d’hospitalitzacions en la població general. Més d’un 25% dels pacients d’esclerosi múltiple han d’ingressar anualment a l’hospital. Les infeccions són la causa més freqüent d’hospitalització, encara que les recaigudes que provoca la malaltia o les complicacions relacionades, continuen sent les causes més importants de morbiditat.

    A Catalunya hi ha unes 11.500 persones diagnosticades d’esclerosi múltiple de les quals un 67,6% són dones

    El Servei Català de la Salut (CatSalut) ha publicat un nou número d’Informes breus que analitza les persones amb esclerosi múltiple a Catalunya i l’evolució entre els anys 2013-2017, coincidint dijous 30 de maig, amb el Dia Mundial de l’Esclerosi Múltiple. S’estima que a Catalunya hi ha unes 11.500 persones diagnosticades d’esclerosi múltiple de les quals un 67,6% són dones. No hi ha diferències en les taxes de prevalença entre homes i dones fins als 20 anys, però entre els 30 i els 70 anys les taxes de prevalença de les dones són el doble que les dels homes. Les dones són, de mitjana, un any més joves que els homes en el moment del diagnòstic.

    La taxa de mortalitat de les persones amb esclerosi múltiple durant l’any 2017 va ser d’11,2 per cada 1.000 persones i pel que fa al nivell de renda s’observa com la taxa de prevalença augmenta a mesura que disminueix el nivell de renda i aquesta diferència és més clara en dones que en homes. En aquest sentit, les dones amb renda molt baixa tenen una taxa de prevalença un 80% més alta que les dones amb renda alta.

    L’informe també mostra que un 7% de les persones que pateixen esclerosi múltiple són pacients afectats d’altres malalties cròniques amb necessitats complexes d’atenció, mentre que en la població equivalent aquesta proporció és inferior al 2%. La incontinencia urinària és el primer problema de salut tant per als homes (15,2%) com per a les dones (18,0%).

    L’estudi del CatSalut també ha analitzat la despesa sanitària i la utilització que fan aquests pacients dels recursos sanitaris. L’any 2017, les persones amb esclerosi múltiple van utilizar més els recursos sanitaris ambulatoris que la població equivalent per edat, sexe i nivell de renda. Així, per exemple, la mitjana anual de visites a l’hospital de dia (1,5 visites) és 7,5 vegades superior a la població equivalent; les visites a consultes externes (5,4%) van ser 3,6 vegades superiors i les d’atenció primària (8,6 visites) un 60% més que la població equivalent.

    El nombre de fàrmacs diferents per persona també és un 65% superior en les persones amb esclerosi múltiple que en la població equivalent. I pel que fa a la despesa sanitària, les persones amb esclerosi múltiple tenen una despesa set vegades superior a les que no la tenen. Aquesta despesa és deguda principalment a la farmacèutica (75%), seguida de la despesa generada per les visites a les consultes externes (9,5%) i a l’hospitalització (6,4%).

  • L’OMS reconeix la síndrome del treballador cremat, burnout, com a malaltia

    Per primera vegada l’Organització Mundial de la Salut (OMS), incorpora a la llista de les malalties laborals la síndrome del treballador cremat (burnout). Una patologia que sorgeix d’un estrès crònic al lloc de feina. Esgotament, manca de motivació i sensació d’ineficàcia en són els principals símptomes.

    A l’Estat espanyol un 7% dels treballadors hi està afectat per aquesta malaltia. A banda del sou i els horaris són molts els factors que influeixen en el benestar laboral com la pressió, el mal ambient la rutina o la precarietat. De fet, l’estrès i la depressió seran la primera causa de baixa laboral al 2020.

    Aquesta nova classificació, que dóna cabuda a 55 mil malalties, entrarà en vigor a partir de l’any 2022.

    L’OMS -que ha celebrat aquests dies l’Assemblea Mundial de la Salut a Ginebra- defineix la síndrome d’esgotament professional com el resultat d’un “estrès crònic a la feina que la persona no sap gestionar de manera adient”. Els experts expliquen que la persona cremada en termes laborals experimenta una fase aguda i molt avançada d’estrès i que, per això, se sent exhausta, té sentiments negatius o cínics respecte a la feina i hi rendeix menys. Amb tot, encara que els factors personals afectin, el principal escull per a la salut dels empleats que desenvolupen el burnout és l’organització de l’empresa on treballen.

    A Catalunya ja fa temps que s’estudia el burnout i se n’ha sistematitzat els efectes. En aquest sentit, la UGT de Catalunya va publicar un tríptic que explica quins són els símptomes i els efectes.

    La meitat dels treballadors, afectats per l’estrès

    L’Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball reconeix l’estrès com un dels pitjors riscos psicosocials al món laboral i calcula que prop de la meitat dels treballadors europeus consideren que aquesta reacció és una tònica permanent a la feina.

    El reconeixement de la síndrome com una malaltia oficial, el que fa és facilitar el seu diagnòstic i la intervenció mitjançant un informe, cosa que hauria de permetre el tractament i la recuperació dels afectats, segons fonts sindicals.

    Les conseqüències per a l’empresa es manifesten en un deteriorament de la comunicació i les relacions interpersonals (indiferència o fredor amb les persones amb qui treballa), disminueix la capacitat de treball, disminueix el compromís, baixen el rendiment i l’eficàcia, hi ha més absentisme i una major desmotivació, augmenten les rotacions i les sortides de l’organització,

    baixa la qualitat dels serveis, surten sentiments de desesperació i indiferència davant el treball, es produeix un augment de queixes d’usuaris i clients, etc.

  • La vacuna del papiloma, el càncer de mama o l’Essure: casos contra la salut de les dones

    Alicia Capilla és presidenta de l’Associació d’Afectades per la Vacuna del Papiloma i ahir, en el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones, va venir des de València per participar de l’acte de la Xarxa de Dones per la Salut a la Bonnemaison.

    La filla de l’Alicia va ser un dels casos de València de les primeres afectades per la vacuna del papiloma l’any 2009 després que l’any 2008 s’establís la seva obligatorietat. Va ser la mateixa nit de la vacuna que la filla d’Alicia Capilla va començar a trobar-se malament, a tenir convulsions, que després van saber que eren moviments tònico-clònics. Com no reaccionava, van anar corrents cap a l’hospital on la van ingressar a l’UCI pediàtrica on va haver d’estar 42 dies i després fins quasi 4 mesos a l’hospital.

    Això va ser el 2 de febrer de 2009. El 4 de febrer, 2 dies que ella ingressés, va entrar una altra nena amb la mateixa simptomatologia. “Em van dir en diverses ocasions que es podia morir però ningú em reconeixia que fos per la vacuna”, explica Capilla. Va ser aleshores quan juntament amb l’altre família van escriure un comunicat de premsa preguntant a la comunitat científica, que als Estats Units ja s’havia iniciat amb anterioritat la vacunació, si podien donar tractament. Aquesta demanda es va fer mediàtica i van començar a reunir-se amb personalitats del Ministeri. El primer que els hi van dir és que els casos d’aquestes dues nenes eren únics. Va ser aleshores quan altres famílies es van posar en contacte amb aquestes dues famílies i, a més, van veure que hi havia més de 500 notificacions de convulsions en el registre dels EUA.

    Des del Ministeri es va crear un comitè d’experts, “que mai va visitar a les nenes”, explica aleshores Alicia Capilla. “Van concloure que la vacuna no havia estat la causa, sinó un precipitant i ens van arribar a dir també que eren problemes psicològics, cosa impossible doncs van ser visitades per psiquiàtriques”. En el procés d’aquestes reunions, 4 nenes més van ser ingressades. L’associació es va fundar aleshores per poder ajudar-se mútuament i buscar conjuntament solucions.

    10 anys després d’això, Capilla assegura que el Ministeri segueix dient que no va ser conseqüència de la vacuna però des de l’Associació d’Afectades per la Vacuna del Papiloma asseguren que les joves estaven sanes abans de vacunar-se, que molts efectes adversos estan recollits en literatura científica i en bases de dades de l’AEMPS o l’EMA, que hi ha milers de casos arreu del món similars i perquè no hi ha cap altra causa que expliqui els greus problemes de salut de les afectades.

    La denúncia de l’associació és que la vacuna del papiloma no és necessària, que s’ha vulnerat el dret al consentiment informat, que no es vol reconèixer les reaccions adverses que algunes joves pateixen després de rebre la vacuna i que no s’està investigant els efectes i, per tant, no existeix un protocol d’actuació.

    Sense cèl·lules cancerígenes, no torni, que ja està curada

    Montserrat Domènech és la presidenta del Grup Àgata, l’Associació catalana de dones afectades de càncer de mama, i de FECMA, la Federació Espanyola de Càncer de Mama. Ella va tenir fa 40 anys un càncer de mama i ara reconeix encara tenir uns efectes adversos a llarg termini: “em desconcentro i oblido paraules i m’he fet totes les proves d’Alzheimer, no us penseu!”, explica.

    I és que per ella, “quan ens comuniquen que estem bé i ens diuen que ens veurem al cap de sis mesos, et comences a preocupar però quan et donen l’alta del tot encara és pitjor. Et sents abandonada”. “Hem superat un càncer, o això és el que sembla, però la pregunta que ens fem és: ara què fem si ens passa alguna cosa? Anem al metge de família o a l’oncòleg? Ens trobem deixades”. Davant d’això, la majoria de pacients pensen que el millor seria coordinar l’atenció oncològica i la primària. Des d’Àgata reconeixen que ara ja fa temps que el Departament hi treballa “però no s’acaba de posar d’acord perquè comporta moure molt a la primària”.

    El que fan les dones aleshores és apropar-se a qualsevol associació com ara la seva per preguntar cada cosa que els hi passa si és normal. “Tinc 40 anys i ja estic menopàusica, això és normal?”, “No em concentro en llegir, això és normal?” i moltes de les respostes que reben dels metges són afirmatives. El problema és, explica Domenech, que post càncer de mama és normal, però que abans no ho era i aquest procés d’assimilació necessita informació i acompanyament: “les dones tenim dubtes després de passar un càncer de mama”.

    I és que un cop curada, no és tant fàcil per les dones avançar sense suport. Des d’Àgata assenyalen molts dubtes i problemes: ansietat, por de recaure, depressió, cansament, dolors, problemes familiars, laborals, en la vida sexual, saber si després del tractament podrà ser mare, patir deteriorament cognitiu, pèrdua de cabell que a vegades no es recupera, què fer amb la reconstrucció mamària que pateix unes llistes d’espera molt llargues… “Algunes dones ens assenyalen que el nivell d’angoixa que motiva la demanda psicològica respon més a les carències d’informació que a les necessitats psicològiques en si”, explica Domenech.

    Essure / Plataforma Essure en Lluita

    No vol ser mare? La Bayer té un producte genial per vostè

    Teresa Prados és coordinadora de la plataforma Libres de Essure a Barcelona, que ara es diu Essure en lluita, i comparteix com a dona afectada pel sistema sanitari el sentiment de les dues anteriors ponents: sentir-se soles, tractades de boges i per tant necessitar ajuntar-se entre dones per cuidar-se i ajudar-se.

    “En aquest sistema capitalista patriarcal que ens vol sota la seva mà, també ens penalitzen per voler decidir sobre el nostre cos”, afirma Prados. I és que la seva història és la de 80.000 dones a l’estat espanyol. Van anar al ginecòleg buscant una lligadura de trompes convencional i el professional els hi ofereix el mètode Essure, un motlle que t’implanten a cada trompa. “És de titani, no té efectes secundaris, et prens un diazepan per relaxar-te, te’l posen, i al dia següent ja pots treballar. No hi ha baixes ni quiròfan. T‘ho venen així i et convencen”, explica Prados. Essure en lluita acusa d’aquesta proposta els interessos de les indústries farmacèutiques, “que viuen d’aquest sistema que han creat per lucrar-se”.

    Prados segueix explicant que al cap d’un temps de la implantació de l’Essure, “comences a veure que el teu cos comença a fallar-te, tens metrorrees, dolors ovàrics i pèlvics, problemes intestinals o gàstrics, cansament només despertar-te, inflor, i ningú et dóna una explicació”. La reacció ràpida és assistir al teu metge de família o al ginecòleg en el seu defecte. Ho fas en una visita on expliques la simptomatologia, potser et fan una biòpsia per descartar si és càncer d’úter i un cop et surt negatiu, Prados explica que, com diuen que no tens res, et diagnostiquen premenopausa: “és el que passa per ser dona”. A banda d’això, “el teu cos cada cop va a pitjor i comença a afectar a la teva vida laboral, familiar, a tu mateixa i el teu entorn que t’acusa que sempre estàs cansada i malament”.

    Davant d’això, l’any 2015 Prados es va ajuntar amb altres dones i van començar a pressionar el Ministeri perquè retirés el producte, informés i desimplantés els Essure a totes les dones de manera segura. Una manera que encara està per explorar doncs, per ara, com ha explicat, durant la tècnica de desplantació, “et trituren per dins i han reconegut que poden quedar trossos”. Cal, a més, fer estudis sobre els seus efectes i riscos un cop retirat l’Essure: “sabem els que hi ha portant-ho però no els que podrien venir… i porta niquel”.

    En aquesta línia, ara, després que l’any passat l’Essure es retirés de la seva comercialització, la plataforma busca que no quedi cap dona amb efectes, que el Ministeri compleixi les seves promeses i presenti una demanda contra Bayer, que es garanteixi l’extracció gratuïta i des de la seguretat social i, a més, una indemnització econòmica. I és que com explica Prados, moltes dones són acomiadades o pateixen moobing a la feina. De fet, a ella mateixa van oferir-li que marxés després d’haver estat 10 mesos de baixa i, si no va passar, va ser gràcies a estar sindicada.

    Prados recorda doncs que la lluita contra la Essure és una “lluita contra el masclisme al que estem sotmeses les dones treballadores per part d’institucions i empreses patriarcals i capitalistes com la Bayer”.

    Alicia Capilla, Montserrat Domenech i Teresa Prados durant l’acte de la Xarxa de Dones per la Salut

    Des de la Xarxa de Dones per la Salut, amb aquest acte celebrat en el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones apunten que la majoria de iatrogènia, definida com aquell dany que una persona no tenia anteriorment i que adquireix per causa de l’atenció mèdica, passa per menysprear les dones, no fer prou recerca sobre les malalties que només les afectin a elles i també per una medicina basada únicament en fonaments epistemològics que deixen de banda molta simptomatologia que no té evidència científica explicable de primeres.

    López Carrillo apunta que la medicina convencional hauria de dedicar els seus esforços crítics cap a si mateixa molt més que en altres direccions que com se’n van més enllà del seu marc de comprensió les rebutgen. Afegeix que és d’aquesta supèrbia de la medecina i d’alguns dels seus professionals, del què s’està aprofitant la indústria mèdica.

    Des de la Xarxa de Dones per la Salut demanen a més que es tingui en compte les associacions d’afectades i als col·lectius que treballen per la salut de les dones i que se les deixi formar part dels consells de salut on després es dóna la presa de decisions davant les línies d’actuació de l’administració.