Just Deploy It!

Blog

  • La Marea Verda entra de nou el projecte de llei per un avortament legal, segur i gratuït a Argentina

    Just a les 12 hores, el cel tapa el migdia de Barcelona, però vàries desenes de dones es concentren a les portes del consolat d’Argentina al Passeig de Gràcia. Un cel que s’adiu a la gravetat de les demandes que el grup exigeix: «anticonceptius per no avortar, avortament per no morir». Com? Fent que els avortaments siguin legals i es realitzin en els hospitals.

    En el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones, una vintena d’entitats han donat suport a l’acció de la Marea Verda de Barcelona, una plataforma agermanada amb la Marea Verda que va néixer a Argentina per exigir el dret a un avortament legal, segur i gratuït. Que l’acció coincideixi amb aquest dia no és fortuït. Les companyes de la Campanya Nacional pel Dret a l’Avortament Legal, Segur i Gratuït a Argentina presentaran per vuitena vegada el projecte de Llei d’Interrupció Voluntària de l’embaràs al Congrés. I com la solidaritat travessa fronteres i mars, les seves companyes, juntament amb les dues regidores de la CUP Capgirem Barcelona, Maria Rovira i Eulàlia Reguant, han presentat també un seguit de demandes al consolat d’Argentina a Barcelona perquè les traslladin a l’ambaixada a Madrid i d’allà arribi també a Argentina.

    El «pañuelazo» que s’ha realitzat a les portes del consolat s’ha gravat per retransmetre’s en directe aquesta tarda a Buenos Aires durant la presentació del projecte de llei al Congrés argentí. Des de la Marea Verda, apunten que «un dels majors fracassos de salut pública en Amèrica Llatina té el seu origen en la idea de la maternitat com mandat social i no com elecció». Aquesta manera de definir la maternitat i les prohibicions que es generen al seu voltant, fan que desenes de dones morin i desenes de milers siguin hospitalitzades cada any arran d’interrompre un embaràs no desitjat amb mètodes perillosos. Per elles, «definir així la maternitat alimenta la idea perversa del patriarcat que és poder legislar sobre els nostres cossos i com conseqüència d’això milers de persones amb capacitat de gestar moren a l’any degut a avortaments clandestins i no segurs». De fet, des la Marea Verda han apuntat que a Argentina l’avortament és la primera causa de mortalitat materna en més de la meitat de les províncies.

    Avui aquest projecte de llei afronta el seu major repte. L’any passat, la darrera vegada que es va presentar, la llei es va aprovar al Congrés per 129 vots a favor, només 4 per davant dels 125 vots en contra. Després el Senat la va tirar enrere amb 38 vots en contra i 31 a favor. Ara, en aquest vuitè intent, el carrer vol que s’aprovi sigui com sigui. Passi el que passi, la Marea Verda ha assegurat que seguirà des dels carrers per matenir la pressió i exigir a legisladors i legisladores que permetin un avortament legal i sense riscos. «Exigim que legislin basats en la realitat i les necessitats dels seus votants i no en els dictamens dels fonamentalismes. La vida de milers de dones i persones gestants depen de la seva decisió. La sobirania en els nostres cossos és clau per la igualtat: la maternitat escollida i l’avortament com dret ple són eines d’equitat i salut pública», han declarat des de Barcelona a les portes del consolat. En aquest sentit, les demandes són clares i lògiques: «educació sexual per decidir, anticonceptius per no avortar i avortament legal per no morir».

    La Marea Verde Barcelona es concentra a les portes del consolat argentí en el dia que es presenta el projecte de llei al Congrés coincidint en el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones / Carla Benito

    A Argentina i arreu, perquè com recordava una pancarta que duia una de les presents, a Andorra la llei recull que l’avortament pot castigar-se amb fins a tres anys de presó, per a les dones i professionals sanitaris que els practiquin, a més de fins a cinc anys d’inhabilitació. Llatinoamèrica és no obstant la regió amb les taxes d’avortament i d’embaràs no planejat més altes. I és que només Uruguay, Cuba, Guyana i Ciutat de Mèxic reconeixen el dret a interrompre un embaràs no desitjat per decisió de la dona. La resta d’estats tenen lleis d’avortament restrictives i penalitzadores. Alguns d’ells, com El Salvador, Nicaragua, Hondures, República Dominicana o Haití amb penes molt elevades o de mort i sense contemplar cap supòsit ni salvar la vida de la dona.

    La concentració ha estat de caire reivindicatiu però no s’ha deixat de banda ni el ritme ni l’alegria. Així, amb el micròfon obert, han realitzat càntics diversos. Un d’ells, amb la melodia de Bella Ciao, deia: «Hoy las mujeres la voz alzamos, chao Macri chao Macri chao, chao, chao, contra el estado y el patriarcado, queremos aborto legal». I un altre que enviava als cures a treballar per quedar-se sense negoci en poder decidir i especular sobre els cossos de les dones.

    I és que com ens explicava Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe, en aquesta entrevista, l’avortament és una eina de control i un negoci per altra banda: «els mateixos metges que públicament s’oposen a l’avortament, després secretament els realitzen per 800 o 1000 dòlars. Clar que volen que sigui clandestí i il·legal. El dia que sigui legal hauran de practicar-lo en el seu servei de salut gratis. Ara poden fer-ho en el seu consultori i guanyant diners». Castañeda també apuntava que per molt que el patriarcat vulgui manar sobre el cos de les dones, «les dones quan volen avortar avorten. Punt. Pot ser il·legal, pot estar penat amb l’infern però quan una dona decideix una cosa la fa». Afegia que, «com a feministes, el nostre deure és transgredir les normes que ens imposa el patriarcat. No hem d’esperar fins que el patriarcat ens doni per si sol el dret. El dret ha anat darrere dels canvis socials i som les dones les que hem de generar aquests canvis». Canvis que avui s’estan presentant per vuitena vegada al Congrés d’Argentina amb el suport de milers i milers de dones d’arreu del món.

  • L’obesitat creix més de pressa en les zones rurals que a les ciutats

    Des de fa anys, el problema mundial del sobrepès i l’obesitat s’ha considerat més propi de les ciutats que dels pobles a causa de l’accés als serveis d’alimentació, les opcions de transport, les formes d’oci no físic i el tipus de treballs poc exigents que es realitzen en zones urbanes.

    No obstant això, les recerques que donen suport a aquesta hipòtesi tendeixen a ser petites i de curta durada, i estan basades en càlculs de l’índex de massa corporal (IMC), que valora si un individu té un pes saludable per a la seva alçada.

    Ara, un article publicat a Nature desafia el paradigma predominant i afirma que la pujada global de l’IMC observat en els últims 30 anys es deu en gran manera a l’increment en les poblacions rurals, en les quals ha augmentat el consum d’aliments de baixa qualitat.

    L’equip, format per la xarxa d’experts NCD-RisC que proporciona dades rigoroses sobre els factors de risc de malalties no transmissibles (ENCs), va analitzar 2.009 estudis de més de 112 milions d’adults per a avaluar els canvis en l’IMC entre 1985 i 2017 en 200 països.

    Els resultats revelen que en aquests 33 anys l’IMC va augmentar en una mitjana de 2,0 kg/m2 en les dones i 2,2 kg/m2 en els homes a tot el món, el què equival al fet que cada persona guanyi de 5 a 6 kg de pes.

    Liderat per Majid Ezzati, de l’Imperial College de Londres, el treball mostra que més del 55% de l’augment mundial de l’IMC des de la dècada de 1980 prové de les poblacions rurals. És més, en algunes regions d’ingressos baixos i mitjans, aquesta xifra aconsegueix més del 80%.

    Des de 1985, l’IMC mig en les àrees rurals ha augmentat en 2,1 kg/m2 tant en dones com en homes. Però a les ciutats, l’augment va ser de 1,3 kg/m2 i 1,6 kg/m2 en dones i homes, respectivament.

    De la mateixa manera, el 1985 els homes i dones urbans de més de tres quartes parts dels països tenien un IMC més alt que els seus homòlegs rurals. Amb el temps, la bretxa entre l’IMC urbà i rural en molts d’aquests territoris es va reduir o fins i tot es va revertir.

    «La nostra idea actual sobre l’epidèmia d’obesitat deguda a les ciutats no és correcta», explica a Sinc Ezzati. «A excepció de les dones a l’Àfrica subsahariana, l’IMC està creixent en les zones rurals al mateix ritme o més ràpidament que a les ciutats».

    Diferències entre països

    L’equip va trobar diferències importants entre els països d’ingressos alts, mitjans i baixos. Als països enriquits, l’IMC ha estat generalment més alt en les zones rurals des de 1985, especialment per a les dones.

    Els investigadors suggereixen que això es deu als desavantatges que experimenten els qui viuen fora de les ciutats: menors ingressos i nivell educatiu, disponibilitat limitada i major preu dels aliments saludables, i menys instal·lacions d’oci i esportives.

    «Les ciutats ofereixen una gran quantitat d’oportunitats per a una millor nutrició, més exercici físic i oci, i una millor salut en general. Aquestes coses són sovint més difícils de trobar en les zones rurals», valora Ezzati.

    Mentrestant, les zones rurals dels països més empobrits han experimentat canvis cap a ingressos més alts, millors infraestructures, una agricultura més mecanitzada i un major ús de l’automòbil.

    Això suposa, d’una banda, certs beneficis per a la salut, però també porta a una menor despesa energètica i a un major consum d’aliments processats i de baixa qualitat. Tots aquests factors han contribuït a un augment més ràpid de l’IMC en les zones rurals.

    «A mesura que els països augmenten la seva riquesa, el repte per a les poblacions rurals passa de permetre’s menjar prou a poder comprar aliments de bona qualitat», afegeix Ezzati.

    La principal excepció a la tendència mundial va ser l’Àfrica subsahariana, on les dones van augmentar de pes més ràpidament a les ciutats, possiblement a causa de la major quantitat de treball de baix consum d’energia, menor necessitat de fer tasques domèstiques físiques, com recollir llenya i aigua; la reducció dels desplaçaments al treball i un major accés als aliments processats.

    L’anàlisi més completa fins avui

    L’estudi actual és l’anàlisi més completa fins a la data de com està canviant l’IMC en les àrees rurals i urbanes i podria tenir profundes implicacions per a les polítiques de salut pública.

    Així, els autors demanen que s’adopti un enfocament integrat amb la finalitat de millorar l’accés a aliments més sans en les comunitats rurals i urbanes pobres, des de controls en la comercialització d’aliments en centres d’ensenyament fins a la tributació i etiquetatge dels aliments no saludables i ultraprocessats.

    «La nostra prevenció de l’obesitat hauria de canviar i fer més recalcament en la nutrició de les poblacions rurals. Una forma seria augmentar la disponibilitat d’aliments més sans, especialment en la lluita contra la desnutrició», conclou Ezzati.

    Homes, dones i massa corporal

    L’IMC va disminuir lleugerament entre 1985 i 2017 entre les dones de dotze països d’Europa (Grècia, Espanya, Lituània, República Txeca, Itàlia, Portugal, Sèrbia, França, Malta) i Àsia Pacífic (Nauru, Singapur i el Japó). En l’altre extrem, va augmentar en més de 5 kg/m² en les dones d’Egipte i Hondures.

    Entre els homes, l’IMC va augmentar en tots els països, amb els majors augments a Saint Lucia, Bahrain, el Perú, la Xina, República Dominicana i els EUA, en més de 3,1 kg/m².

    Les dones rurals de Bangladesh tenien l’IMC més baix registrat en l’estudi de 1985, amb 17,7 kg/m². Els homes que vivien en les zones rurals d’Etiòpia tenien l’IMC més baix, 18,4 kg/m², també el 1985.

    Les dones urbanes del territori de Samoa Americana en el Pacífic Sud van tenir l’IMC més alt registrat, amb 35,4 kg/m² el 2017. Els homes rurals del mateix país van tenir l’IMC més alt, amb 34,6 kg/m² també el 2017.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • La IT nostra de cada dia

    La prescripció de repòs laboral, incapacitat temporal (IT) és una tasca quotidiana de les metgesses de família a casa nostra. Ningú millor que qui treballa a la capçalera dels pacients (metgesses i infermeres de família) per determinar quan, des del punt de vista clínic, convé que la persona descansi de les seves tasques laborals.

    Però les seves implicacions socials i econòmiques i la forma actual de fer-ho, provoquen que les metgesses de família la visquin com una tasca desagradable.

    Les metgesses de família que, juntament amb els pacients, haurien de ser les protagonistes d’aquesta prescripció de repòs, sovint són menystingudes.

    Veiem alguns exemples de situacions disfuncionals en l’abordatge de la incapacitat temporal a casa nostra, tot intentant oferir solucions alternatives molt més racionals i acurades:

    “M’he agafat la baixa”

    Aquesta popular expressió denota la creença que la decisió d’estar o no de baixa laboral és pròpia del mateix pacient. De fet, mai és legalment així: és la seva metgessa de família qui la signa i se’n fa responsable.

    Però, les dites populars sovint tenen la seva raó de ser…

    Moltes baixes laborals, curtes, de pocs dies, són motivades per petits problemes de salut (refredat, grip no complicada, gastroenteritis, lumbàlgia mecànica aguda…) en els que l’atenció sanitària (i menys per part del metge) poc aporta. Són problemes de salut en els que l’autocura és essencial. Ni tan sols la valoració mèdica aporta objectivitat a la decisió d’anar o no a treballar: amb quin criteri clínic objectiu pot decidir la metgessa que una persona que diu tenir diarrea no està en condicions d’anar a treballar….? (heu vist mai a cap metgessa de família comptabilitzant les vegades que un pacient ha hagut d’anar de ventre?).

    Seria molt raonable, estalviaria iatrogènia i visites innecessàries i promouria l’autocura i l’autoresponsabilització que el propi pacient, com ja es fa en altres països, fes una autodeclaració de baixa laboral en lloc d’obligar-lo a anar al seu centre d’atenció primària per a malestars o malalties banals i de curta durada (fins a 3-5 dies, per exemple). Aquesta senzilla mesura tindria un gran impacte en la disminució de demanda innecessària en els centres d’atenció primària i ajudaria a desaprendre un costum que la necessitat d’IT ha fet arrelar: que qualsevol problema de salut, per banal que sigui, necessita d’atenció sanitària.

    En el sentit de fer desaparèixer l’obligatorietat de certificació mèdica per a ITs de curta durada, es va fer arribar al Congrés de Diputats la petició ”Descolapasar los centros de atención primaria”.

    “Valori si el pacient podria ser donat d’alta”

    Arribar a la consulta i trobar-se un avís d’aquest tipus (generat per les companyes de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) és una de les formes més agradables de començar una jornada laboral. Generalment, l’avís és provocat per una intervenció de la corresponent mútua d’accidents de treball i malalties professionals de la Seguretat Social (MATEPSS) que, veient que la baixa s’allarga, intenta aturar-la. Sovint els professionals de la MATEPSS no s’han dirigit mai prèviament per escrit a la metgessa de família; podria ser fins i tot que inicialment deneguessin assumir la incapacitat temporal com a secundària a un fet laboral i li hagin demanat (verbalment, a través del propi pacient) informes. La petició de valoració de l’alta de l’ICAM ve induïda pels informes que emet la MATEPSS i que la metgessa de família ni coneix.

    És aquesta una de les situacions que impacten directament al cor i a l’orgull professional. Soc jo, metgessa de família, qui ha signat la prescripció d’incapacitat temporal i qui l’ha anat valorant (i fent-se responsable) en els diversos informes de confirmació que la llei m’obliga. I ara un professional extern (sovint mal identificat i que no ha vist mai el pacient), em deixa un missatge a la història clínica del pacient (!?) i em recomana (a instàncies d’un tercer amb evidents conflictes d’interès: MATEPSS) que valori donar l’alta… M’està dient que he fet una baixa laboral mal indicada? Em diu que no estic fent un acurat seguiment del pacient? I si així fos (o en els casos que això fos així) les actuacions haurien de ser d’altres tipus, no?

    En aquesta situació es posen en evidència múltiples disfuncions en la gestió de la incapacitat temporal:

    És un bon moment per replantejar-se moltes qüestions al respecte:

    • El paper de les MATEPSS en la salut laboral i en les incapacitats temporals en general. Cal un sol actor protagonista, proper, coneixedor de la realitat i sense conflictes d’interessos en el tema: la metgessa de família.
    • Evitar l’ús de la història clínica per part de l’ICAM: a més de ser insostenible des del punt de vista ètic i deontològic, s’ha demostrat inútil (com era d’esperar), ja que les companyes de l’ICAM segueixen reclamant informes a les metgesses de família. Una comunicació electrònica àgil entre l’atenció primària i l’ICAM seria una millor solució.
    • Cal confiar, com a principi, en la correcta actuació de les metgesses de família: no demanar-los informes sense justificació, no qüestionar sistemàticament les seves indicacions d’incapacitat temporal simplement perquè un tercer (MATEPSS) ho demana. I, en cap cas, convertir-les en “escrivents” de decisions (baixes o altes) que prenguin altres professionals (ICAM).

    “A la mútua d’accidents diuen que això no és produït per la feina!”

    L’altra cara de la moneda de l’actuació de les MATEPSS: pacient que pateix un accident laboral que empitjora una situació prèvia i es remet al seu capçalera, o aquell que porta anys treballant en un mateix tipus de feina i presenta lesions compatibles amb una malaltia laboral (per exemple un túnel carpià o una epicondilitis) i, sovint verbalment, se li indica que “li ha de fer la baixa el seu metge”. Situacions sobre les que ciutadans i professionals sovint no reclamen, coneixedors del calvari d’actuacions que caldria fer i de les poques possibilitats d’èxit. Aquesta situació és socialment injusta i, a més, sobrecàrrega de demandes innecessàries a l’atenció primària de salut.

    Pertocaria una actuació més àgil i acurada en les determinacions de contingència, amb sancions a les MATEPSS que sistemàticament deneguin actuacions que els corresponguin. O, essent més agosarats…, pertocaria plantejar que tota l’atenció, laboral o no, i les indicacions d’incapacitat temporal, fos a càrrec del Sistema Nacional de Salut (rebent, és clar, els recursos que ara gestionen altres).

    “Se’m fa feixuc seguir treballant amb aquesta panxa”

    La manca d’informació de les dones i les professionals d’AP, les pressions empresarials, i també a treballadores de la mateixa administració (especialment del Departament d’Ensenyament) provoquen a la pràctica, encara ara, que el dret a permís retribuït per risc durant l’embaràs tingui moltes limitacions per a ser efectivament una realitat. D’aquest tema en vàrem parlar extensament en una altra ”Prestació de risc durant l’embaràs, un dret ocultat”.

    La IT “nostra” de cada dia… dona per aquestes situacions rocambolesques i per a unes quantes més.

    Totes elles carreguen innecessàriament la feixuga agenda de les metgesses de família i les fan sentir poc valorades professionalment.

  • Es disparen un 40% les noves altes en el registre estatal de persones que demanen que se’ls prohibeixi jugar

    El Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc (RGIAJ), una llista estatal a la qual poden apuntar-se els qui vulguin que se’ls veti l’accés a les apostes online i a establiments com a bingos, casinos i sales de joc, va aconseguir en 2018 la xifra rècord de 6.350 noves altes, la qual cosa suposa un increment interanual del 40%.

    Segons recull l’última Memòria de la Direcció General d’Ordenació del Joc (DGOJ), publicada aquest dimarts pel Ministeri d’Hisenda, a tancament de 2018 hi havia inscrites en el RGIAJ 45.893 persones, un 11,6% més que el 2017.

    És la major taxa d’augment des que el juny de 2012 va entrar en vigor la Llei 13/2011 de Jocs d’Atzar, que va establir la creació d’aquest registre a partir de l’existent fins llavors (antic Registre de Prohibits a Bingos i Casinos) per a incloure també a les apostes online, l’enlairament de les quals va permetre aquesta norma, en crear un marc per als operadors de llicències de joc online.

    El RGIAJ recull també a persones incapacitades per als jocs d’atzar per sentència judicial ferma. El nombre d’inscrits en ell ha crescut més d’un 52% des de finals de 2012. Donar-se d’alta «impedeix l’accés als jocs d’atzar online així com aquells altres jocs on l’autoritat autonòmica corresponent hagi determinat la necessitat d’identificació prèvia per a l’exercici del joc», recorda Hisenda.

    El ministeri assenyala que «els seus valors més significatius mantenen una proporció molt similar de trams d’edat a 2017, sent el tram de 26 a 35 anys el més representat en tots dos exercicis». Aquesta franja va concentrar el 34,19% de les noves altes, mentre que la compresa entre els 18 i els 25 anys va suposar un altre 19,74% (19,2% un any abans).

    Això significa que el 53,9% dels nous inscrits el 2018 tenia entre 18 i 35 anys. Aquest col·lectiu ja va concentrar el 2017 per primera vegada més de la meitat de les altes. Llavors, van suposar el 51,5% del total.

    Per comunitats autònomes, Andalusia concentrava el 27,31% dels inscrits en 2018, seguida per Madrid (17,96%), Aragó (9,71%), Catalunya (7,76%) i Comunitat Valenciana (6%).

    El 2018 el percentatge d’altes reincidents (persones que ja havien estat inscrites en el passat) va superar per primera vegada el 10% (10,42%) i també va aconseguir un rècord el nombre de baixes, 1.575 (enfront de 1.159 un any abans). Aquesta xifra no inclou les realitzades el mes d’octubre de 2018 «com a conseqüència de la cancel·lació d’ofici de 2.096 inscrits, que van ser identificats com morts en els Registres Civils del Ministeri de Justícia a través dels serveis la Plataforma d’Intermediació de Dades», explica la DGOJ en el seu web.

    La inscripció en el RGIAJ pot realitzar-se a través de mitjans presencials o a través de la seu electrònica de la DGOJ, i el 2018 aquesta direcció general va posar a la disposició dels ciutadans una aplicació mòbil per a plataformes Android, habilitant així una nova via de comunicació de la sol·licitud, destaca Hisenda.

    La prohibició estatal derivada d’inscriure’s en el RGIAJ, que té una durada mínima de sis mesos (passat aquest termini es pot aixecar a petició del sol·licitant), és per al joc online (el de competència estatal) i s’estén automàticament a les diferents comunitats autònomes, que són les que tenen les competències en bingos, casinos i sales de joc.

    Increment exponencial

    Les dades d’Hisenda s’han publicat a uns dies de les eleccions autonòmiques del pròxim diumenge, que poden marcar el futur del sector del joc davant l’exponencial increment de les cases d’apostes en les zones més deprimides de molts barris.

    El 2018, la patronal del sector va multiplicar els seus contactes amb dirigents polítics per a pressionar a favor del sector en un moment de canvis reguladors en diverses comunitats autònomes, que han imposat, per exemple, restriccions a la distància que ha d’haver-hi entre els salons recreatius i els centres educatius.

    En concret, l’any passat es van produir gairebé un centenar de reunions del lobby Cejuego amb responsables polítics, segons va revelar fa uns mesos la multinacional Codere. En l’últim any, aquesta empresa ha duplicat la seva xarxa de salons recreatius a Espanya fins a superar els 1.000 locals, segons recullen els resultats trimestrals que va publicar la setmana passada.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Salut comunitària, salut mental, addiccions, determinants i desigualtats… per eleccions tots en parlen, no tots hi aporten

    Educació, cultura, tenir un sostre, menjar per dur-se a la boca… les necessitats bàsiques cobertes són paràmetres que tots els partits que es presenten a aquestes eleccions municipals a Barcelona donen per vàlids. Un essencial per a la convivència i la vivència en si de la població és la salut. La seva universalitat i gratuïtat, l’atenció primària i comunitària, els determinants socials de la salut i com encarar la situació desigual d’accés i estat de salut per barris, la salut mental dels barcelonins… La salut i la sanitat són un dels temes estrelles en qualsevol societat, mirem un a un què volen aportar els alcaldables i les seves sigles.

    S’ha de dir, com molts alcaldables sobretot entre Barcelona en Comú, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya s’han dit, que hi ha moltes competències que fugen de la ciutat. Ens hem acostumat a veure acusacions de l’Ajuntament cap a la Generalitat i viceversa sobre qui hauria d’haver-se encarregat i responsabilitzat de tasques. Tenim com a exemple tots els moviments a voltant del CAP Raval Nord on si que depenia de l’Ajuntament l’ubicació del centre però eren Generalitat i Diputació qui al final davant la pressió del MACBA haurien imposat un emplaçament fora de la Misericòrdia, l’opció inicial.

    BeC vol consolidar les polítiques que han reduït les desigualtats en salut a la ciutat

    Des de Barcelona en Comú, i a través dels seus informes «La salut a Barcelona» que feien des del govern juntament amb l’Agència de Salut Pública de Barcelona, expliquen que «els últims 4 anys s’ha donat especial importància als indicadors referits a les desigualtats territorials». En posen alguns exemples com ara que les desigualtats en esperança de vida en néixer entre els barris més pobres i els més rics han passat de 4,3 anys a 2,4 anys. Per seguir amb aquestes polítiques, BEC proposa posar de nou en marxa «el Pla de Barris amb una durada de 10 anys i donar continuïtat als projectes socials més reeixits». Relacionat amb això, també «continuar estenent els programes de salut comunitària de Barcelona “Salut als barris”, abordant nous reptes de salut, i implantar programes de promoció de la salut a més del 50% d’escoles de la ciutat». Aquesta salut comunitària és un dels punts que volen seguir treballant doncs, com diuen, s’ha augmentat a 25 barris dels 13 on hi era l’any 2014. Per fer-ho, diuen, «cal exigir el 25% de pressupost sanitari de la ciutat per a l’atenció primària», «desprivatitzar i passar a l’atenció primària la rehabilitació ambulatòria i domiciliària, l’atenció de salut a les residències geriàtriques i la podologia, i millorar les condicions laborals en els serveis encara externalitzats» i «desmedicalitzar l’atenció sanitària amb un pla participat per professionals i ciutadania usuària i amb perspectiva de gènere per reduir el 20% de la despesa farmacèutica».

    Segons l’enquesta de salut de Barcelona, el 16,5% dels homes i el 19,9% de les dones estan en risc de patiment psicològic i el suïcidi és una important causa de defunció, sobretot en les persones joves. Les mesures que volen implantar aquest mandat en termes de salut mental implicarien «exigir duplicar el pressupost sanitari per a la salut mental ambulatòria i comunitària i incrementar els recursos d’atenció domiciliària per a persones amb problemes de salut mental per disminuir la institucionalització i l’ús de psicofàrmacs».

    La feminització de la sanitat és un fet i que les polítiques sanitàries no contemplaven la dona fins fa relativament poc també. Encara ens trobem molt lluny del que BeC cataloga com «equitat de gènere en salut». Sobre això, parlen de «donar una clara orientació de gènere», «millorar l’atenció dels casos de violències masclistes des dels serveis sanitaris, la formació i recursos per a les actuacions i la recuperació» i «continuar l’Estratègia de Salut Sexual i Reproductiva».

    Des de BeC demanen, com també ho fa la CUP encara que aquesta ho vol descentralitzar també als barris, la «reactivació del Consell de Salut de Ciutat, rendiment de comptes als consells de salut de districte i constitució obligatòria de les comissions de participació de centres sanitaris amb professionals del centre i ciutadania usuària».

    Internacionalitzar la recerca i renaturalitzar Barcelona

    Junts per Catalunya inicia el seu bloc sobre salut dins el programa electoral parlant «d’impulsar una “Barcelona renaturalitzada” per contribuir a la salut i al benestar de les persones». Segueix amb la idea de crear un Pla de xoc en col·laboració amb altres administracions per combatre i reforçar la participació ciutadana en els grups de salut i drogodependències.

    Les dues pàgines i mitja que el programa de Junts per Catalunya dedica a salut llista diferents idees sense aprofundir-hi massa. Segueix amb amb la idea d’estendre la xarxa de famílies cuidadores i reforçar la participació en l’elaboració i implantació dels programes de salut dels plans comunitaris de barris, amb la col·laboració de les entitats del territori. També esmenten desplegar la mesura de salut sexual i reproductiva a la ciutat de Barcelona conjuntament amb els serveis sanitaris i les entitats del sector per evitar embarassos no desitjats, i malalties de transmissió sexual, especialment en els joves.

    Barregen salut i indústria quan anuncien que continuaran «treballant per la internacionalització de la recerca i la indústria biomèdica i biotecnològica així com donarem suport a la implantació d’aquest tipus d’indústria a la ciutat i la dinamització del clúster biomèdic i biotecnològic», alhora que reforçaran, diuen, «la tasca investigadora de l’Agència de Salut Pública de Barcelona perquè continuï sent un referent de la salut pública mitjançant els projectes de recerca i les publicacions a les revistes científiques».

    Defensar el turisme sanitari per finançar tecnologies i innovació

    El partit de Manuel Valls barreja educació i salut en un mateix punt dins un programa que no supera les 35 pàgines. Opinen que tot i ser competència autonòmica, el programa de Salut de Barcelona ha de vetllar per la qualitat de l’atenció sanitària, així com promoure iniciatives municipals de Salud Pública, Prevenció i Educació Sanitària.

    En les mesures que proposen, sota el títol ‘Salut de qualitat’ a part de voler impulsar Barcelona com una referència en la cura de la salut, parlen d’aprofitar «els actius sanitaris per crear una oferta de qualitat internacional.  Aquesta oferta generarà ocupació i valor afegit per Barcelona, i també un turisme sanitari que permetrà finançar millor l’extensió de les últimes tecnologies i la innovació».

    Sobre salut mental, parlen de desenvolupar un nou Pla coordinat amb el Consorci Sanitari, el Consorci d’Educació i l’àrea de Drets Socials. No diuen com serà. Sobre joves i salut sexual asseguren que actualitzaran i ampliaran l’estratègia de salut sexual i reproductiva. No diuen com serà.

    Crear plans i avaluar situacions

    Reforçar l’acció comunitària de salut, crear un sistema de priorització social dels barris amb vulnerabilitat, fer campanyes per evitar i reduir les malalties de transmissió sexual o elaborar un pla de xoc contra la marginalitat de les persones amb trastorns. Aquestes són algunes de les propostes que Esquerra Republicana de Catalunya inclou en el seu programa electoral en l’apartat titulat ‘Salut pública’.

    També esmenen la necessitat d’un pla director d’urgències psiquiàtriques o un d’acció per a les addiccions a les noves tecnologies. Introdueixen el tema de les residències i de les cures de la gent gran i afirmen que l’objectiu és millorar la participació ciutadana en l’àmbit de la salut a a la ciutat, per districtes i per barris.

    En general, el programa electoral d’ERC fa apostes concretes encara que no ben desenvolupades sobre diversos temes que a banda d’afectar la ciutat, afecten a les persones que hi viuen en ella i el seu entorn. Per exemple, en termes de salut pública, parlen de treballar aigua i aire, l’aluminosi a la ciutat, els brots i plagues o erradicar les malalties contagioses.

    Garantia social i de salut: dos en un

    «El 80% dels determinants de la salut són de fora del sistema sanitari, això vol dir que molts dels problemes de salut més rellevants estan subjectes a la influència de l’entorn i de les condicions de vida de les persones. Per tant, reduir les desigualtats de salut requereix actuar sobre els determinants socials, sobre tots ells». Aquesta és una de les declaracions que incorpora el PSC en el seu programa. I d’aquí extreuen que «incorporaran la visió transversal de la salut en totes les polítiques destinant part del pressupost de cada regidoria a la promoció i prevenció de la salut». Diuen des d’on però no diuen com. Afegeixen que reduiran les desigualtats en salut entre barris amb plans transversals. No donen cap pista de com seran.

    Sí que parlen de serveis socials i d’abordar la pobresa infantil o d’atendre integralment a famílies desnonades. D’ampliar el fons d’emergència per a la pobresa estructural i adequar el servei d’atenció domiciliària a les necessitats quantitatives i qualitatives de les famílies afectades. Ara bé, sota el títol «Prioritat 4. Garantia social i de salut», el PSC no parla de la situació de l’atenció primària i la feina als barris més enllà de la necessitat de trencar amb les desigualtats ni tampoc treballa què fer sobre com donar una perspectiva de gènere a la salut a la ciutat.

    Triar metge i centre sanitari o incentivar el canvi de model de finançament sense dir com

    El Partit Popular, per la seva banda, no ha realitzat un programa electoral concret per a la ciutat de Barcelona. De fet, ha elaborat un text de 54 pàgines titulat eleccions municiplas i autonòmiques 2019; programa marc. Així, no inclou propostes en clau Barcelona i fa referència al conjunt dels «espanyols» per a totes les mesures. Algunes d’elles són de molt difícil gestió i no s’acaba d’entendre la seva intencionalitat com ara que demanen «garantia de llibertat d’elecció de metge i de centre sanitari en el marc del Sistema Nacional de Salut» i afegeixen idees que no incorpora cap altre partit com ara impulsat la utilització del testament vital en situacions terminals.

    Sobre com promoure la medicina personalitzada parlen d’incentivar el canvi de model de finançament dels centres sanitaris que estimulin les activitats preventives. No diuen exactament com ho faran però llisten diverses idees enfocades a les addiccions, l’obesitat o l’assistència a les persones grans. Insisteixen en dotar de tecnologia els equips i de recursos per investigació transnacional.

    La salut, com el dret a una vida digne, garantista, pública i per a tothom

    «Els serveis de salut i sanitat han de ser garantistes i no poden mai derivar del nivell de recursos econòmics de la població. El dret a la salut i l’accés al sistema sanitari ha de ser universal, equitatiu i 100% públic» o «amb l’objectiu de millorar la salut, cal planificar des de la comunitat (el barri o la vila) les deteccions en salut, analitzar les diferents situacions, prioritzar els problemes i les diverses actuacions, implementar les intervencions, fer seguiment i avaluar el pla consensuat». És a dir, «cal planificar, actuar i avaluar des de baix, cal impulsar la creació de comissions de control popular com a usuaris potencials que som totes de la sanitat pública».

    Aquestes són algunes de les afirmacions que la Candidatura d’Unitat Popular incorpora en el seu programa electoral per dir que la salut és vida i com a tal cal que sigui per a tothom i feta des de tothom. Perquè això passin, entre les seves mesures incorporen «revertir les privatitzacions, les externalitzacions i/o la gestió privada dels serveis de salut» a través de la remunicipalització dels serveis i així evitat l’externalització de treballadors que entenen que si no formen part de plantilles estructurals estan precaritzats.

    Cal doncs, més pressupost per la salut comunitària i la salut pública que la CUP enten que es pot aconseguir prioritzant els serveis públics i que la gestió sigui 100% pública.

    Tot i així, fora de les accions directament enfocades a la salut, la CUP incorpora en aquest punt del seu programa electoral que es tingui cura dels drets laborals, implicant aquí dret a la formació continuada, dret a condicions de salari, torns de treball dignes i lliures d’assetjament laboral i sexual. Per ells, això és salut. I sobre com fer-ho? A través dels consells de salut i els agents socials i sindicals que hi vetllarien.

    Un altre punt que tracta i adopta com a mesura és revertir l’especulació farmacèutica de la salut i crear una agència de farmàcia de titularitat pública, així com revisar el sistema de patents i fomentar l’ús de medicaments genèrics i un sistema de preus en relació al valor terapèutic. Paral·lelament a això, dedicar un esforç especial a la prevenció de la salut així com adoptar serveis sanitaris les 24 hores on tothom pugui accedir. Això implica una reorganització de l’estructura actual i contractar més personal.

    Pel que fa a la salut mental, apunten que cal «definir uns protocols sociosanitaris específics per a l’atenció de les persones afectades per una malaltia mental, que evitin les negligències o problemes en l’atenció sanitària que sovint pateixen les persones que pateixen una malaltia mental greu»

  • El contacte amb entorns naturals durant la infància podria beneficiar la salut mental a l’edat adulta

    Les persones adultes que durant la seva infància van tenir més contacte amb espais naturals podrien tenir una millor salut mental que aquelles que van estar menys exposades a la natura, segons conclou un nou estudi de l’Institut de Salut Global de Barcelona, centre impulsat per «la Caixa», que ha estat realitzat a quatre ciutats europees.

    L’exposició a espais naturals a l’aire lliure s’ha associat amb diversos beneficis per a la salut, com un millor desenvolupament cognitiu i un millor benestar mental i físic. Tot i això, pocs estudis han explorat l’impacte de l’exposició a entorns naturals durant la infància a la salut mental i la vitalitat a l’edat adulta. A més, els estudis sobre espais verds, és a dir, jardins, boscos o parcs urbans per exemple, són més abundants que en el cas dels espais blaus com ara canals, estanys, rierols, rius, llacs, platges…

    Aquest nou treball, publicat a la revista International Journal of Environment Research and Public Health i que forma part del projecte PHENOTYPE, es va realitzar a partir de les dades de prop de 3.600 persones adultes de Barcelona, Doetinchem (Països Baixos), Kaunas (Lituània) i Stoke-on-Trent (Regne Unit).

    Les i els participants van respondre un qüestionari sobre la freqüència d’ús d’espais naturals durant la infància, incloent tant les visites intencionades –per exemple, sortides a la muntanya– com les no intencionades –per exemple, jugar al jardí de casa–. També se’ls va preguntar sobre la quantitat, ús i satisfacció d’espais naturals al voltant del seu habitatge, així com la importància que li donen a l’actualitat. La salut mental de les i els participants –nivell de nerviosisme i sentiments de depressió en les darreres quatre setmanes– i la vitalitat –nivell d’energia i fatiga– es va avaluar a partir d’un test psicològic. L’índex de vegetació al voltant de l’habitatge a la vida adulta es va estimar a partir d’imatges de satèl·lit.

    Els resultats van mostrar que les persones adultes que durant la infància s’havien exposat menys als espais naturals mostraven pitjors resultats en els tests de salut mental, en comparació amb les que tenien més exposició durant la infància. Myriam Preuss, primera autora de la recerca, explica a més que «en general, les i els participants amb nivells inferiors d’exposició a entorns naturals durant la infància van valorar amb menys importància els espais naturals que aquelles amb més nivells d’exposició». No es van trobar associacions entre l’exposició durant la infància i la vitalitat a l’edat adulta, ni amb l’ús i satisfacció d’aquests espais.

    Wilma Zijlema, investigadora d’ISGlobal i coordinadora de l’estudi, destaca que les conclusions «mostren la rellevància de l’exposició a espais naturals durant la infància per al desenvolupament d’un estat psicològic saludable i una actitud que apreciï la natura a la vida adulta». Actualment, el 73% de la població a Europa viu en àrees urbanes –sovint amb accés limitat als espais naturals– i es preveu que aquest nombre augmenti a més del 80% el 2050. «Per tant, és important conèixer quines implicacions té que els nens i nenes creixin en entorns amb oportunitats limitades d’exposició a espais naturals», afegeix.

    «Molts nens i nenes a Europa acostumen a portar un estil de vida basat en espais interiors, de manera que seria convenient millorar els entorns naturals a l’aire lliure a les ciutats: augmentar el seu nombre, dissenyar-los de manera segura i que convidin als nens i les nenes a jugar», indica Mark Nieuwenhuijsen, director de la Iniciativa de Planificació Urbana, Medi Ambient i Salut d’ISGlobal. En la majoria dels països, les activitats a la natura no són una part regular del currículum escolar. «Fem una crida a les i els responsables polítics per tal que millorin la disponibilitat dels espais naturals a l’aire lliure per a la infància, incloent els patis de les escoles», conclou.

  • El dret universal als subministraments, el gran oblidat als programes electorals a Barcelona

    Aquest document s’ha elaborat fent una anàlisi dels programes electorals de les candidatures que van tenir representació en les passades eleccions municipals del 2015 a la ciutat de Barcelona.

    Des de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) considerem essencial la lluita contra la pobresa energètica des de l’àmbit municipal i per això hem volgut avaluar com inclouen aquesta problemàtica als seus programes les principals candidatures que es presenten per governar la ciutat.

    Per dur a terme aquesta avaluació hem seleccionat diferents indicadors:

    • Enfocament de drets: per tal de poder plantejar mesures valentes que lluitin contra la pobresa energètica des de l’arrel, no podem deixar de banda que en essència es tracta d’un tema de drets i que el fet que es considerin l’aigua o l’energia com a simples mercaderies és la principal causa perquè existeixin famílies que pateixen la problemàtica.
    • Defensa de la Llei 24/2015: és imprescindible que des del municipi es facin servir totes les eines disponibles per lluitar contra la pobresa energètica. En aquest sentit, la Llei 24/2015, com a norma que ha aconseguit aturar desenes de milers de talls només a la ciutat de Barcelona, ha de ser aplicada de forma completa i que des de l’Ajuntament es sancioni a les empreses subministradores que la incompleixin en qualsevol terme.
    • Apoderament energètic: la nul·la voluntat de les grans subministradores per donar a conèixer els drets energètics de la ciutadania s’ha de combatre des de l’àmbit municipal. Per això creiem imprescindible reforçar i ampliar el servei municipal d’assessorament energètic perquè sigui capaç d’arribat a totes les habitants de la ciutat.
    • Accés universal als subministraments: per culpa de l’actual situació de dificultat per accedir a un habitatge assequible, a Barcelona hi ha milers de persones que viuen en situació d’ocupació en precari i és imprescindible garantir que, mentre la seva situació habitacional no es regularitz,i tinguin accés a aigua i energia, donat que es tracta de drets universals necessaris per una existència digna.
    • Transversalitat de gènere: el gènere és un factor de risc en la pobresa energètica i cal tenir-lo en compte en les polítiques públiques que es desenvolupin en matèria de vulnerabilitat energètica.
    • Transició energètica inclusiva: no podem pensar en una transició energètica sense tenir en compte a les famílies que es troben en situació de vulnerabilitat i això ha d’estar reflectit en les mesures que es plantegin en aquest sentit.

    Barcelona en comú

    El programa de Barcelona en Comú té un apartat específic de lluita contra la pobresa energètica on s’inclou l’enfocament de drets de manera concreta i es proposen mesures en la línia de garantir els drets energètics.

    Pel que fa a la defensa de la Llei 24/2015, se’n fa menció com eina que ha aconseguit aturar desenes de milers de talls, així com a mecanisme per tal de sancionar talls il·legals per part de les empreses subministradores.

    En relació a l’apoderament energètic s’inclouen com a mesures concretes el reforçament dels Punts d’Assessorament Energètic, així com l’ampliació del programa pilot de la Marina per detectar casos de pobresa energètica.

    En relació, a les ocupacions en precari, tot i que no es criminalitzen, no s’esmenta la necessitat de garantir l’accés al subministraments bàsics en aquestes llars, qüestió que és imprescindible si parlem de drets universals.

    BeC inclou en el seu programa mesures concretes per pal·liar els efectes diferencials en el gènere de la pobresa energètica a través de mesures com l’apoderament de les dones i en especial de les llars monomarentals en els drets energètics, així com la creació d’una xarxa de dones que puguin assessorar en matèria energètica, entre altres.

    Per últim, pel que fa a la rehabilitació proposa un programa d’ajuts per la rehabilitació en entorns vulnerables.

    Junts per Catalunya

    Junts per Catalunya fa menció específica a la pobresa energètica però no utilitza l’enfocament de drets sinó que simplement relaciona la pobresa energètica com un problema de rendes i de consums ometent la causa principal que és la pujada dels preus d’aquests serveis.

    En el seu programa no es fa cap menció a la Llei 24/2015 ni al dret als subministraments bàsics.

    En relació a l’apoderament, es proposa obrir un nou Punt d’Assessorament Energètic que doni servei al Turó de la Peira, Vilapicina, Porta i Can Peguera.

    Pel que fa a les ocupacions en precari no només no fa cap referència a què les famílies tinguin dret als subministraments bàsics sinó que criminalitza aquestes situacions i proposa lluitar contra elles.

    Junts per Catalunya no fa cap menció a la relació que existeix entre pobresa energètica i gènere tot i que reconeix que existeix la feminització de la pobresa i proposa una atenció especial a les dones sense concretar mesures.

    Per últim, en relació a l’estalvi energètic inclou mesures concretes com una línia d’ajuda especifica per les persones en situació de vulnerabilitat per tal que amb sistemes d’autoproducció renovable pugui disminuir el consum d’electricitat.

    Barcelona pel Canvi – Ciutadans

    Ciutadans en el seu programa parla de la pobresa energètica i la necessitat de garantir el dret d’accés als subministraments bàsics a les persones en situació de risc d’exclusió residencial que viuen a la ciutat.

    En el seu programa no es fa cap menció a la Llei 24/2015 com a eina essencial per aturar els talls de subministrament de les famílies vulnerables.

    Pel que fa a l’apoderament inclou continuar impulsant els punts d’assessorament energètic.

    Pel que fa a les ocupacions en precari no només no fa cap referència a què les famílies afectades tinguin dret als subministraments bàsics sinó que criminalitza aquest tipus de situacions.

    Mencionen el gènere com a factor de risc en la pobresa energètica però no preveuen cap mesura concreta per fer-hi front.

    En relació a propostes com la rehabilitació d’edificis no tenen en compte a la població més vulnerable.

    Esquerra Republicana de Catalunya

    En el programa d’ERC inclouen la garantia al dret als subministraments bàsics davant els interessos de l’oligopoli.
    No fan cap referència a la Llei 24/2015 com a eina essencial per lluitar contra els talls de subministrament ni inclouen cap mesura d’apoderament energètic.

    Pel que fa a les ocupacions, reconeix l’existència del fenomen però no parla de que les persones en aquesta situació tinguin dret als subministraments bàsics.

    En relació al gènere com a factor de risc en la pobresa energètica no es menciona però sí es parla de la feminització de la pobresa sense concretar mesures en pobresa energètica.

    Finalment, en el programa parlen de garantir l’equitat de la transició ecològica per reduir la pobresa energètica com una prioritat però no ho concreten en cap mesura.

    Partit Socialista de Catalunya

    El PSC parla de pobresa energètica però només des de la vessant de l’eficiència energètica i no fa cap referència a un enfocament de drets.

    Tot i així menciona la Llei 24/2015 però sense concretar cap mesura per aplicar-la ni esmentar a la possibilitat de sancionar com ajuntament a les empreses subministradores pel seu incompliment.

    En el programa proposa reforçar el que anomena el servei d’eficiència energètica però no fa cap menció explícita als Punts d’assessorament energètic ni a l’apoderament de la ciutadania que es troba en situació de vulnerabilitat.

    Pel que fa a les ocupacions només fa referència quan parla de preservar els drets dels propietaris anteposant-los als drets de les persones que ocupen en precari i tampoc explícita que tinguin dret als subministraments bàsics.

    En relació al gènere com a factor de risc en la pobresa energètica no es menciona però si es parla de la feminització de la pobresa sense concretar mesures concretes.

    Per últim, planteja una ac¬ció de rehabilitació dirigida a sectors amb riscos d’exclusió.

    Partit Popular

    En el programa marc del PP per les municipals no es fa cap menció a la pobresa energètica ni tampoc al dret als subministraments bàsics.

    Tampoc es menciona la Llei 24/2015 ni cap mesura d’apoderament ciutadà en drets energètics només parla del bo social elèctric.

    No fa cap menció a la relació que existeix entre pobresa energètica i gènere ni a que existeixi feminització de la pobresa.

    En relació a les ocupacions no només no parla de que tinguin dret als subministraments bàsics sinó que les criminalitza i proposa mesures per endurir la seva prohibició així com una regressió dels seus drets proposant que ni tant sols puguin empadronar-se als habitatges.

    Per últim, en l’apartat d’energia i canvi climàtic menciona el tenir en compte els més vulnerables però no concreta com.

    CUP Capgirem Barcelona

    El programa de les Cup Capgirem Barcelona inclou l’enfocament de drets on vinculen clarament la pobresa energètica al fet de que l’energia o l’aigua es tractin com una mercaderia enlloc de com un dret.

    Fa referència a la Llei 24/2015 i a la prohibició de talls però interpreta que qui s’ha de fer càrrec de les ajudes és l’administració pública enlloc de l’oligopoli. No fa cap referència al fet de que l’ajuntament pugui sancionar a les empreses subministradores pel seu incompliment.

    Pel que fa a l’apoderament energètic no fa cap referència.

    En relació a les ocupacions és l’única candidatura que explicita clarament que les persones en situació d’ocupació han de tenir garantit el dret als subministraments bàsics.

    Pel que fa al gènere com a factor de risc en la pobresa energètica no el menciona però si proposa mesures com dotar de recursos econòmics i assistencials específics per dones en situació de precarietat i vulnerabilitat.

    Per últim, en relació a mesures cap a la transició energètica proposen que els sistemes de producció i distribució, així com la seva gestió, han de ser públics o bé gestionats per la ciutadania per tal de garantir l’accés a tos els veïns i veïnes i també parlen de crear una tarifa social en relació a la renda.

  • Barcelona serà la tomba del canvi climàtic? Segons els programes la resposta és no

    La contaminació sempre s’ha vinculat a les grans ciutats i a les àrees industrialitzades. Des de fa uns anys s’està denunciant una normalització que, a Barcelona, provoca 354 morts l’any i fins a 30.000 morts prematures a tot l’estat espanyol. De fet, segons un estudi promogut per Ecologistes en acció, la qualitat de l’aire provoca quinze vegades més morts prematures que els accidents de trànsit.

    Contaminació i indústria i contaminació i cotxes és la vinculació evident que la majoria realitza. Ara bé, què passa més enllà a la ciutat que provoqui aquesta crisi atmosfèrica? Els grups municipals han introduït aquest paràmetre en els seus programes electorals. Analitzant quines propostes aporten i si serveixen realment en la lluita contra la contaminació veiem que si bé durant el darrer mandat el Pla Clima Barcelona ha pres importància, les seves funcions no s’han acabat de fer efectives.

    Qui ha estat més rotund en campanya pel que fa a la contaminació i la crisi atmosfèrica ha estat el número 4 a les llistes de la Candidatura d’Unitat Popular. Marc Cerdà, ambientòleg de professió obria un fil de twitter on denunciava la inacció en la lluita contra el canvi climàtic. Des de la CUP, a més, han vinculat més factors a la contaminació com ara la massificació turisme i les accions que es fan per aquest com ara la construcció de «2 noves terminals de creuers que multiplicaran quasi per dos els creueristes (4,4M/any) incrementant també les emissions de CO2».

    Com ens recorda en un article publicat en campanya, «les ciutats juguen un paper rellevant com a grans estructures de consum de combustibles fòssils i com a emissores del 70% dels gasos d’efecte hivernacle (GEH) del planeta». Vinculant-ho a això, parlava de decreixement del turisme per reduir la contaminació. Per exemple afegia que el port i l’aeroport són els «responsables de més del 90% de les emissions de GEH del turisme».

    Davant d’això, les propostes que aporten els partits són ben diverses:

    La Zona de Baixes Emissions permanent per reduir un 20% la contaminació

    Barcelona en Comú segueix defensant el seu pla Zona de Baixes Emissions i implementar-ho de manera permanent a partir de l’1 de gener de 2020. Es combinaria amb mesures de mobilitat que aconseguirien, diuen, reduir la contaminació en un 20% al final del mandat, i reduir en 125.000 els vehicles circulants a la ciutat a l’horitzó 2024.

    Pel que fa a la fira, el port i l’aeroport, apunten que cal treballar per tal que s’adaptin als objectius climàtics i de gestió dels residus de la ciutat establerts al Pla Clima i a l’Estratègia de Residus Zero. Això es tradueix en obtenir la presentació abans de juny de 2020 d’un pla de descarbonització i reducció i gestió de residus que suposin una reducció de les emissions de CO2 per l’any 2030. De quant, no acaba de quedar clar en el seu programa ja que parlen d’una reducció del 45% però fent-ho respecte als nivells de 2005. Quina proporció de reducció està feta i quina queda per fer és una incògnita i per tant no es pot valorar la possibilitat que s’aconsegueixi. El mateix passa quan asseguren arribar a un reciclatge del 60%, a més d’un pla d’increment de la producció d’energies renovables que multipliqui com a mínim per cinc la generació actual.

    Si les baixes emissions no funcionen… peatge per entrar a Barcelona

    El que ara es presenta com Junts per Catalunya, el segon grup municipal amb més regidors actualment parla de crear un Barri d’Emissions Zero: «convertirem un barri de la ciutat en energèticament autosuficient com a prova pilot per tal de poder estendre a tot Barcelona les mesures que s’hi hagin implementat». Pel tema de les emissions i en la línia de reduir la contaminació de vehicles privats a la ciutat, en declaracions, Artadi ha fet referència a poder plantejar-se pagar un peatge a l’entrada a la ciutat si les mesures que entrin en vigor funcionen o no. Això ho vinculen amb ampliar la mobilitat del transport públic.

    Pel que fa al port de Barcelona, Artadi més que propostes s’ha dedicat a denunciar que l’alcaldessa actual no hagi cuidat prou el port ni hagi pressionat l’estat per la seva manca d’inversions. Més enllà d’això i de mesures per l’eficiència energètica a habitatges, Junts per Catalunya no desenvolupa gaires idees en el seu programa electoral contra el canvi climàtic.

    Transport públic gratuït dins la ciutat

    Ciutadans, que s’amaga en aquestes eleccions municipals rere l’aposta de Manuel Valls, parla de donar màxima prioritat a la lluita contra el canvi climàtic per que entenen «el greu moment d’emergència climàtica i des de Barcelona, juntament amb les altres grans ciutats del C-40» volen liderar «tots els esforços que ajudin a revertir la situació actual». Per disminuir l’ús del vehicle privat, proposen aplicar un model d’emergència urbana per contaminació, on el transport públic podria ser gratuït pels desplaçaments per la ciutat.

    El programa de Valls també parla de residus i reciclatge però ho fa de puntetes, com la majoria de les seves mesures, i sense dir el què, relegar-ho a l’empresa: «proposem un salt quantitatiu i qualitatiu amb la col·laboració dels ciutadans però també amb temes d’innovació tecnològica, social i aprofitant les iniciatives del sector empresarial més avançat».

    El seu programa electoral no reuneix més propostes sobre contaminació o contra el canvi climàtic però sí que en campanya Valls ha deixat anar algunes idees més rere preguntes de premsa o en actes públics com ara defensant el port de Barcelona.

    Electrificar el Port de Barcelona per reduir la contaminació de creuers i mercaderies

    El següent grup municipal amb 4 regidors ha estat Esquerra Republicana de Catalunya. En aquest nou mandat amb Ernest Maragall al capdavant i Alamany de segona, volen «fixar objectius ambiciosos de reducció d’emissions de CO2 del 40% sobre els valors de 1990, que implica doblar la intensitat de l’esforç recollit en el Pla Clima 2018-2030». A més, en el programa electoral inclouen elaborar pressupostos de carboni, i fixar, indicadors i mecanismes de seguiment participatius.

    Pel que fa a la zona de baixes emissions, de la mateixa manera que proposa per exemple BEC, des d’ERC volen determinar les restriccions definitives d’accés a aquesta zona a partir de l’any 2020. Sobre el Port, sense dir res de les noves construccions que rebran més creuristes, parlen «d’avançar cap a l’electrificació del Port de Barcelona o l’àrea de control d’emissions, amb l’objectiu de reduir la contaminació que generen els creuers i els vaixells de mercaderies del port».

    En el punt sobre el tractament de residus fixen com objectiu adaptar el model de recollida a les característiques de cada barri i com objectiu assolir el 60% recuperació de la brossa orgànica prioritzant la separació en origen i un sistema de recollida no anonimitzat. També proposen «desenvolupar la nova contracta de neteja per adaptar-la a les noves necessitats de la ciutat: augment dels nivells de recollida selectiva (per a passar del 35% al 60% que fixa la legislació europea), increment de la recollida porta a porta o implantació de contenidors intel·ligents i vehicles més ecològics».

    En dies d’alta contaminació, transport públic gratuït

    El PSC de Collboni també parla de fomentar «la reducció de les deixalles orgàniques i residus verds enviats als abocadors així com les deixalles sòlides i potenciar reciclatge d’una major part dels residus generats maximitzant la reutilització de tot tipus de materials (incloent telèfons mòbils i material electrònic en general)». Sobre el Pla Clima que ja s’ha iniciat en aquest mandat asseguren que l’impulsaran i actualitzaran «alineats amb els compromisos pel 2030 de reducció del consum energètic un 40% pel 2030, aconseguir un consum energètic d’origen renovable del 40% i una disminució d’emissions C02 del 40% respecte al 2008».

    Vinculat a reduir les emissions, des del PSC també volen contemplar la possibilitat de peatonalitzacions i de restriccions de circulació al centre de la ciutat, «per millorar alhora la qualitat del nostre medi ambient i dels nostres usos de l’espai públic». A més, proposen que el transport públic sigui gratuït els dies d’alta contaminació.

    Rebuig a qualsevol prohibició dirigida als vehicles de combustió

    Així com la majoria, el PP també repeteix la frase de reduir emissions per complir amb els objectius compromesos per l’any 2030. Tot i així, el partit de Bou afirma taxativament que «rebutjaran les prohibicions als vehicles de combustió», ja que «ha de ser l’evolució tecnològica i les decisions dels consumidors els qui marquin el ritme de substitució d’unes tecnologies per altres». A la pràctica doncs, no volen instaurar cap mesura per reduir el trànsit a la ciutat. En declaracions, no obstant, Bou va dir que els cotxes de fora haurien de tenir un aparcament a les estacions de tren i a canvi de no entrar el cotxe podrien rebre uns bitllets amb descompte. Fa un parell de dies, Bou parlava sobre les bicicletes i titllava d’absurds molts dels carrils que s’han creat durant aquest darrer mandat.

    Transport públic, bicicletes, ecotaxes al port i la no construcció de més terminals

    Tot el contrari que la CUP que aposta per la mobilitat a peu i en bicicleta i per a les mercaderies així com per apostar per un bon ús del transport públic, reduint-ne les tarifes, i poder guanyar espai públic. Per fer-ho, proposen «pacificar els carrers de la ciutat, reduir la velocitat de circulació a 30 km/h i restringir la circulació de vehicles privats als carrers, exceptuant els del veïnat i els servis públics, per reduir la circulació un 50% als barris». El pla per promoure l’ús de la bicicleta a banda de crear carrers d’ús preferent també implica «triplicar la xarxa d’aparcaments de bicicletes per a les veïnes en l’espai públic i regularitzar-ne i limitar-ne l’ús per a les empreses de lloguer de bicicletes, especialment, les enfocades a l’ús turístic»

    Per millorar la qualitat de l’aire, proposen elaborar una estratègia que també impliqui «millorar l’actual monitoratge ambiental dels barris i ampliï l’actual xarxa amb noves estacions automàtiques, que posi un èmfasi especial en els aspectes en els quals ara hi ha menys informació (Nou Barris, Horta – Guinardó, Sant Andreu i, especialment, els barris de la Marina els voltants del port de Barcelona)». Sobre el port, a banda de la negativa a la nova construcció, demanen limitar l’arribada de creuers i ferris al port i establir una ecotaxa a aquests i limitar l’entrada al Port de naus que usin combustibles altament contaminants, sense els filtres adequats.

  • Vinyetes i cançons per a aprendre a pensar sobre la salut de forma crítica

    Has sentit alguna vegada que un ensurt és el millor per treure el singlot? Creus que una dent d’all cada matí en dejú és bo per a la salut? Estàs segur que els suplements de vitamines t’ajuden a combatre el cansament físic i mental

    Cada dia escoltem i realitzem afirmacions sobre els efectes dels tractaments. Un ‘tractament’ pot ser qualsevol cosa que fem per a mantenir una bona salut o millorar-la. Per exemple, en aquest sentit, prendre un medicament, sotmetre’s a una operació, menjar o beure alguna cosa, fer exercici o utilitzar plantes medicinals són tractaments.

    Moltes de les afirmacions sobre els efectes dels tractaments poden ser errònies, inadequades o poc fiables. Quan les persones prenen decisions basant-se en afirmacions sobre els tractaments poc fiables, o no actuen basant-se en les fiables, poden sofrir danys per a la seva salut i utilitzar recursos de forma inadequada. És per aquesta raó pel que hem d’aprendre a pensar de forma crítica sobre els tractaments i a prendre decisions informades en salut.

    Què són les decisions informades en salut

    Pensar de forma crítica sobre els efectes dels tractaments consisteix a fer-se preguntes i buscar respostes.

    Quan escoltem una afirmació sobre els efectes d’un tractament, sempre ens hem de preguntar: En quina informació es basa aquesta afirmació?

    Si la informació no és adequada (per exemple, si es tracta de l’experiència personal d’algú que utilitza el tractament), llavors l’afirmació és poc fiable.

    Si la informació és adequada (per exemple, comparacions justes entre tractaments), llavors l’afirmació és fiable.

    Prendre una decisió informada consisteix a comprendre la informació sobre un tractament i decidir si l’utilitzes o no. Quan decidim si utilitzem o no un tractament, sempre ens hem de preguntar: Quins són els beneficis i els riscos del tractament per a mi?

    Com ensenyar als nens

    El projecte Decisions Informades en Salut (Informed Health Choices, IHC), coordinat per Andy Oxman, té com a objectiu principal ensenyar a les persones a valorar les afirmacions sobre els tractaments i prendre decisions informades en salut.

    El projecte IHC s’ha focalitzat en l’àmbit educatiu. El punt de partida són els nens d’educació primària de 10 a 12 anys d’un país amb baixos ingressos (Uganda).

    El grup de treball del projecte IHC ha desenvolupat recursos didàctics per a ajudar els nens a comprendre les diferències entre afirmacions fiables i poc fiables sobre els tractaments, i a utilitzar la informació fiable per a prendre decisions informades en salut.

    Els recursos didàctics inclouen un llibre, un quadern d’exercicis, una guia per als mestres, unes làmines d’activitats, un pòster i una cançó.

    El llibre explica una història, narrada en format còmic, de dos germans, John i Julie, que coneixen a dos professors i investigadors en salut, la professora Comparación i el professor Justo. Els professors ensenyen a John i Julie:

    1. quines preguntes fer quan algú diu alguna cosa sobre un tractament;
    2. quines preguntes es fan els investigadors en salut per a descobrir més coses sobre els efectes dels tractaments; i
    3. quines preguntes fer quan decideixes si utilitzes o no un tractament.

    Recentment s’ha publicat a The Lancet un assaig clínic en el qual es va avaluar l’efecte dels recursos didàctics del projecte IHC. En l’assaig es va assignar aleatòriament a 120 escoles d’Uganda o bé la intervenció amb els recursos (60 escoles, 76 mestres i 6383 nens) o bé la pertinença al grup control (60 escoles, 67 mestres i 4430 nens).

    En l’assaig es va observar que els nens que van utilitzar els recursos, a diferència dels nens del grup control, van millorar la seva capacitat per a valorar les afirmacions sobre els tractaments.

    Com ensenyar als nostres nens i nenes a pensar de forma crítica sobre la salut

    Els recursos didàctics del projecte IHC han demostrat ser efectius en l’assaig realitzat a Uganda, però es desconeix si podrien ser útils en altres contextos. Diferents grups de treball, de més de 25 països, han mostrat interès a adaptar els recursos del projecte IHC al seu context.

    El grup de treball del Centre Cochrane Iberoamericà (CCIb) – Institut de Recerca Biomèdica Sant Pau (IIB Sant Pau), coordinat per Laura Martínez García, està realitzant diferents estudis per a avaluar els recursos IHC en el nostre context.

    Fins al moment, les activitats realitzades pel grup de treball del CCIb-IIB Sant Pau són la traducció i producció a l’espanyol dels recursos didàctics per a nens en educació primària; un estudi pilot per a explorar l’experiència dels nens i els mestres en utilitzar els recursos didàctics en tres escoles de Barcelona (en curs); l’avaluació, no formal, de les percepcions sobre l’ensenyament del pensament crític sobre la salut i sobre la implementació dels recursos didàctics del projecte IHC en el nostre context; i la difusió del projecte IHC.

    És important que les persones aprenguin a pensar de forma crítica sobre la salut i a prendre decisions informades. El projecte IHC aborda aquest repte des d’una perspectiva innovadora, ja que se centra en els nens i utilitza uns recursos didàctics dissenyats i avaluats per a facilitar el procés d’ensenyament i aprenentatge.

    En el futur, quan aquests nens siguin adults, seran capaços de prendre decisions informades sobre la seva salut i de participar en polítiques de salut. Amb la introducció dels recursos IHC en el nostre context, esperem contribuir a l’esforç global per a ajudar les persones a prendre decisions informades sobre la seva salut.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Els metges d’Atenció Primària a Madrid fan la vaga a la gestió del PP a cinc dies de les eleccions

    Els metges d’Atenció Primària i els pediatres de Madrid pengen la bata aquest dimarts. Uns 4.000 facultatius del Servei Madrileny de Salut estan cridats a la vaga a cinc dies de les eleccions autonòmiques seguint altres col·legues de Catalunya, Galícia o Euskadi, que han aconseguit esgarrapar amb la mobilització temps i pressupost per a la porta d’entrada del sistema sanitari.

    La vaga està convocada per la plataforma AP Se Mueve, una associació de professionals sorgida a la fi de 2018 on es troba inserit el sindicat majoritari de metges i mèdiques, Amyts, CSIT i AFEM. Aquests últims van aconseguir parar en els tribunals la privatització sanitària el 2014.

    Cinc anys després d’aquell intent que va tractar de deixar 27 centres de salut a l’atzar de la gestió privada, els facultatius madrilenys consideren que el got ha vessat: exigeixen almenys 12 minuts per a tractar a cada pacient «amb seguretat i dignitat» i limitar l’agenda diària a no més de 30 malalts. Els aturs finalment han cristal·litzat en aquesta setmana de recta final electoral, expliquen els convocants, després de dues reunions «infructuoses» amb la Conselleria, sense «solucions ni gestos».

    Posen sobre la taula les dades per a justificar la seva mobilització: Madrid és la comunitat que menys percentatge del PIB destina a la sanitat (un 3,7%). El pressupost sanitari s’estira fins als 1.254 euros per habitant enfront dels 1.710 que es dediquen a Euskadi. Segons càlculs de l’Observatori, a Madrid li farien falta 1.400 milions d’euros més de pressupost (un 15% extra) per a igualar-se en inversió a la mitjana de la resta de comunitats.

    La Conselleria de Sanitat defensa que el pressupost ha crescut un 18% en la legislatura. Les dades revelen que la partida ha escalat de 1.763 milions d’euros el 2015 a 1.979 en l’últim exercici. No obstant això, segons AFEM, el pes d’aquest pressupost sobre la despesa total en Sanitat s’ha reduït del 27,83% de 2011 al 24,42% vuit anys després. Si es resta la partida de receptes, la proporció no arriba a l’11%.

    Les dades es conjuguen amb aquests altres: el 38% dels pacients madrilenys té contractat algun tipus de segur privat i el volum que va a consultes privades d’Atenció Primària ha crescut un 45% des de l’any 2010: del 0,42% al 0,61%, segons l’últim informe de l’Observatori Madrileny de Salut. Mentrestant, CCOO calcula que més de la meitat de la població ha d’esperar més de 48 hores per a obtenir una cita amb el metge de capçalera en la sanitat pública.

    L’amanida de números es tradueix, segons els professionals, en una «sobrecàrrega» difícil de gestionar. Cada metge de família a Madrid té assignades 200 targetes sanitàries més que els seus col·legues d’altres comunitats (1.557 enfront de 1.357) i el mateix passa amb els pediatres (1.162 enfront de 1.062), segons les dades publicades per l’Observatori amb xifres de l’any 2017.

    65 pacients al dia

    Mar Noguerol, vicepresidenta d’AFEM, acaba d’acabar la seva jornada quan atén a eldiario.es. Són les quatre de la tarda encara que la seva agenda, en teoria, només està oberta fins a les tres. «A vegades tenim embussos de dues hores. Avui m’he vist a 65 pacients perquè han faltat tres companys i no hi ha suplents», explica a l’altre costat del telèfon. «Fins aquí hem arribat. No es pot fer més. Damunt sentim que ens culpabilitzen, que emmarquen el problema en què no ens sabem organitzar bé», exposa.

    Per als facultatius madrilenys la mobilització a Catalunya va ser un «detonant» essencial que explica també aquesta vaga. Allí els metges van aconseguir un compromís de la Generalitat per a garantir una atenció de 12 minuts per pacient amb la contractació de 200 i 300 nous després de quatre jornades de vaga amb un seguiment majoritari de milers de metges d’Atenció Primària. El Govern va signar, a més, una rebaixa de la ràtio de pacients per metge a 1.300. A Galícia van aconseguir compromisos similars.

    A Madrid el context llança altres matisos. El Govern del PP dirigit per Ángel Garrido fins a la seva fugida a Ciutadans va tractar costés el que costés evitar una vaga de metges en els mesos previs a les eleccions. Va admetre, en un document compartit en la mesa sectorial de Sanitat, que no té sanitaris per a cobrir el 40% de les baixes. I va proposar reduir les cites mèdiques només fins a dos quarts de set de la tarda per a concentrar, segons el seu argument, el major nombre de metges en les hores de més pressió assistencial. Ho va fer front a una gran contestació social però amb el suport del sindicat Amyts, el mateix que lidera la vaga d’aquest dimarts.

    Amyts diu ara que aquesta mesura, basada a provar l’experiència en 14 centres de salut, era una proposta «d’inici», però «cap solució». El mateix Executiu l’ha deixat en un calaix a l’espera que el pròxim equip resolgui la situació. «Necessitem més i això és un toc d’atenció sobre la urgència per al govern pròxim que vingui, ja es mantingui o canviï», expressa Alicia Martín, responsable d’Atenció Primària del sindicat. Tots els partits contemplen, almenys sobre el paper, un augment d’inversió en centres de salut en els seus programes electorals. Un dels pocs assumptes sobre els quals hi ha quòrum entre els blocs.

    Un altre gran problema, segons els convocants, és que les condicions laborals de l’Atenció Primària no són atractives per als acabats de llicenciar. «La gent no vol quedar-se, els suplents no volen venir i els MIR marxen de Madrid o d’Espanya. Dels què quedem, en quatre o cinc anys es jubilaran molts», pronostica Martín. Primària és una de les especialitats més tocades i ha acumulat una caiguda d’unes 1.000 places de MIR menys per a formació.

    Una vaga només de metges?

    Altres sindicats, com CCOO o UGT, consideren que no és encertat fer una vaga només de facultatius quan la infradotació que es denuncia afecta també a personal administratiu i d’infermeria en la mateixa mesura.

    La Federació d’Associacions en Defensa de la Sanitat Pública comparteix aquesta opinió. «Motius hi ha sobrats per a qualsevol mobilització en Atenció Primària. La situació està molt malament. Però aquesta convocatòria està restringida als metges i planteja, a més, reivindicacions salarials. Des del nostre punt de vista emmalalteix del defecte que no es planteja en conjunt. Els metges són importants però dins de l’equip són minoritaris», opina Marciano Sánchez-Bayle.

    Cinc anys després de l’intent fallit de privatització, la majoria dels sanitaris comparteix que es «va aconseguir parar el cop». «Però la privatització ha continuat avançant d’una manera silenciosa en el sistema públic, que té un nivell de mobilització molt menor», considera Sánchez-Bayle.

    Madrid reviu aquest dimarts la imatge dels metges al carrer. De les bates blanques deixant per un dia les consultes per a manifestar-se. «No puc donar seguretat als meus pacients. Amb menys temps, més saturació, més possibilitat d’error i més d’accidents», resumeix Martín. «És una vaga no només per nosaltres sinó per tots els pacients», afirma Noguerol, que abans de penjar llança l’últim dard. «Demà en el meu centre de salut hi haurà dos metges de família i un pediatre; avui, sense suplents, érem tres facultatius. La nostra activitat normal està de serveis mínims cada dia».

    Aquest és un article original de eldiario.es