Just Deploy It!

Blog

  • Els treballadors del SEM faran vaga perquè no els apugen l’increment acordat per als empleats públics però si les retallades

    Els comitès d’empresa del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) manté la vaga convocada pel 7 i 8 de maig davant la falta de propostes de la Generalitat respecte a la seva principal reclamació: obtenir els increments salarials pactats en l’anterior conveni, segons explica Àngels Balliu, delegada de CCOO al SSEM.

    En el conveni anterior es va decidir que les treballadores i treballadors del SEM no tindrien increments salarials. La negociació es va desenvolupar en el període més dur de la crisi i la prioritat era mantenir els llocs de treball. En l’acord s’indicava que, en tot cas, s’aplicarien als treballadors del SEM tots els increments que afectessin el sector públic català. Això va passar l’any passat quan es va augmentar el salari dels treballadors del servei d’emergències un 2,25% igual que a tots els treballadors del sector públic de Catalunya dependent de la Generalitat. Però, la sorpresa dels sindicalistes ha estat quan aquest any han vist que no se’ls aplicava la pujada, que en aquest cas hauria de ser també del 2,25% més un 0,25% pactat, explica Balliu. “El que més ens ha indignat és que aquest increment s’aplica als treballadors del sector públic i fins i tot al sector concertat i a nosaltres no”.

    La representació dels treballadors l’ostenten CCOO, UGT i Amic (Agrupació de Metges i Infermeres de Catalunya) ha realitzat els dies previs a la vaga diversos contactes amb representants polítics per explicar la situació que afecta el col·lectiu de treballadors del SEM.

    Una de les coses que provoca més malestar entre els operaris del SEM és que des del departament de Sanitat es vulgui iniciar una negociació que implicaria una reducció dels drets laborals consolidats, a canvi del qual s’acceptaria aplicar el pagament de l’increment. Balliu posa exemples del que Sanitat ha posat sobre de la taula per accedir a pagar l’increment. Un dels aspectes més significatius seria la renúncia a 1 dia addicional de vacances, que està contemplat en el conveni vigent, o acceptar que els treballadors i treballadores del servei puguin ser enviats a treballar fins a quilòmetres fora del seu lloc actual, sense cap compensació a canvi.

    Vaga amb serveis mínims màxims

    El SEM és una empresa privada que té com a únic accionista la Generalitat de Catalunya. Té  714 treballadores i treballadors. Per tant, és una empresa privada de gestió pública, ja que els fons per al seu funcionament els aporta l’Institut Català de la Salut (ICS). Des de sempre als operaris d’aquest sector, que són els que s’encarreguen d’una part del transport d’urgències i de malalts al sistema sanitari català, els han estat aplicades les retallades salarials del sector públic de Catalunya. També fins ara els aplicaven les pujades d’aquest àmbit. Però ara denuncien que els volen canviar l’estatus per reduir els drets socials procedents d’anteriors convenis.

    Els treballadors del SEM expliquen que han assumit increments de feina quan les coses han anat mal dades: ”hem assumit la manca de professionals, el que ha suposat un augment tant de la responsabilitat com de l’activitat assistencial, amb la consegüent repercussió en la salut laboral dels treballadors, mentre veiem que el que sí que s’ha incrementat és el nombre de càrrecs directius i el salari de la nova gerència, en un 15%”.

    Curiosament, el fet que formin part d’un àmbit, el de les emergències, que és d’utilitat pública, fa que a la pràctica no puguin fer vaga. L’aturada l’han convocat pels dies 7 i 8 de maig, però els serveis mínims són del 100%, per la qual cosa l’únic que podrien fer aquests treballadors és manifestar el que consideren una discriminació, sense poder exercir el seu dret, afirmen.

  • Creix la demanda per dotar els centres educatius d’infermeres escolars

    Entre el 0,8% i l’1% de la población infantil té epilèpsia, segons estimacions de la Federación Española de Epilepsia (FEDE), mentre que entre l’1% i el 5% desenvolupa diabetis tipus 1 (la que es dóna en població infantil), segons dades de la Fundación para la Diabetes. El Catsalut estima també que la probabilitat de patir un problema de salut mental abans dels 18 anys oscil·la entre el 10 i 20%, i que entre un 4 i 6% correspondrien a trastorns mentals greus. També, segons l’Associació Espanyola de Pediatria, un 8% dels infants té alguna malaltia relacionada amb el sistema immune, un 12% d’arrel muscular o esquelètica i un 10% respiratòries, principalment asma. Si a Catalunya hi ha 1,5 milions d’alumnes, tot això vol dir  que 150.000 són asmàtics, que aproximadament la mateixa xifra o superior té algun tipus de trastorn mental, que al voltant de 70.000 descobreix al llarg de la seva vida escolar que el seu metabolisme no produeix insulina, o que al voltant de 15.000 pateix crisis epilèptiques.

    A tot això s’enfronta, normalment, el professorat, habitualment sense cap més formació en atenció sanitària que la que rep puntualment (i amb sort) el mestre o professor quan té un cas d’infant amb malaltia crònica a la seva aula. I per això, des de fa uns anys, l’Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar (ACISE) ve reclamant la necessitat d’incorporar una infermera a cada centre educatiu. En les darreres setmanes han volgut intensificar aquesta demanda donant visibilitat a casos concrets que han aparegut als mitjans de comunicació. A TV3 es van fer ressò del cas d’una família de Lleida que va haver de marxar a Tordera perquè a la seva ciutat no va trobar cap institut disposat a escolaritzar el seu fill, que té epilèpsia, i tot i així a Tordera ho va aconseguir amb la condició que la mare es passi tota l’estona al centre per atendre el seu fill quan tingui una crisi. O una altra mare de Santa Perpètua de la Mogoda amb filla també amb epilèpsia que també ha pactat amb el centre que mentre la nena hi sigui ella no s’allunya gaire per si de cas. O el cas que va publicar La Vanguardia d’una nena de Barcelona amb espina bífida que per primer cop ha aconseguit que li assignin una infermera del CAP per fer-li les cures, tasca que fins aleshores venia fent al seu pare.

    La solució es troba als CAP?

    En un d’aquests reportatges, el director general de Primària i Secundària, Josep Vallcorba, admetia el problema: “Som plenament conscients que som davant d’un tema que hem de resoldre, i que fa molt de temps que està encallat, ja que és veritat que hi ha famílies que fan un sobreesforç. Hem de veure com des del CAP [Centres d’Atenció Primària] més proper establim uns protocols que siguin sòlids, viables i fiables perquè tothom estigui tranquil: les famílies i els mestres”, deia Vallcorba. En una reunió recent que representants d’ACISE i d’altres entitats que els donen suport (Fapac, Fapaes, USTEC, CCOO, UGT i el Col·legi d’Infermeres) van mantenir amb alts càrrecs d’Educació i de Salut els van informar que tots dos departaments treballen en un “acord marc” per donar resposta a aquesta necessitat, que se suposa estarà enllestit per l’inici del curs vinent.

    Per la presidenta d’ACISE, la infermera Engràcia Soler, la solució va per aquí: “Fa anys i panys que escoltem la mateixa història, però això no soluciona el problema. Des d’un CAP no tenen els ulls posats a l’escola i a més no podem desvestir un sant per vestir-ne un altre, les infermeres d’atenció primària prou feina tenen, i ja absorbeixen més competències del que els tocaria a causa de la falta de metges. Potser una cosa així pot funcionar en una petita localitat on el CAP i l’escola estiguin molt a prop, però més enllà de casos excepcionals no serveix”.

    La infermeria escolar està reconeguda com una especialitat específica de la infermeria, i de fet a Espanya té la seva pròpia societat científica, que es va constituir a Gandia l’any 2009. Segons Soler, la comunitat autònoma de Madrid és una de les que té més arrelada aquesta figura, ja que allà tots els centres d’educació especial, “que és per on hauríem de començar a Catalunya”, i altres centres ordinaris públics i concertats compten amb una infermera durant tot l’horari escolar. AMECE (Asociación Madrileña de Enfermería en Centros Educativos) estima que a la comunitat hi ha contractats unes 500 infermeres escolars, malgrat que no hi ha cap llei que obligui a fer-ho. El recull de premsa de l’AMECE permet constatar que aquesta demanda s’està estenent per altres comunitats autònomes.

    Realment és factible incorporar una infermera als 5.000 centres educatius no universitaris catalans? Soler calcula que a tota Catalunya hi deu haver com a molt entre 50 i 80 centres amb infermera, la major part dels quals a privats o concertats de grans dimensions vinculats a l’Església. En alguna escola concertada han estat els pares els que han assumit el cost, “que realment no és tan elevat, parlem de 2,5 a 4 euros per alumne al mes”. “Però és que en tot cas no és una despesa, és una inversió en salut, i si no s’entén així no farem res”, afegeix Soler, la qual lamenta que “els representants polítics encara no han entès la importància de la infermera escolar”.

    ACISE va presentar el 2016 un Manifest d’Infermeria i Salut Escolar a Catalunya, juntament amb un pla d’integració de la infermera als centres, on ja s’accepta que ha de ser gradual. “Hauríem de començar per tots els centres d’educació especial i per tots els ordinaris que tinguin el SIEI [suports intensius a l’escolarització inclusiva, antiga USEE], perquè allà és on estan els alumnes amb pluripatologies, i després seguir per tots els centres amb més de 750 infants, com passa als Estats Units”. “Per què en qualsevol esdeveniment esportiu, per petit que sigui, hi ha d’haver un equip d’assistència sanitària i en canvi a les escoles no n’hi ha?”, es pregunta Soler.

    Educació per la salut

    Engràcia Soler insisteix que les funcions de la infermera escolar van més enllà de l’assistència sanitària (de la qual es beneficiarien també mestres i famílies, diu), sinó que té també un vessant educatiu, ja que una altra demanda d’ACISE és que l’educació per la salut entri en el currículum, fins i tot com una assignatura específica. Un estudi recent fet a Galícia conclou que allà on s’han dut a terme una intervenció curricular d’aquest tipus han millorat els hàbits d’higiene, alimentaris i d’exercici físic de la població escolar.

    Una infermera escolar dels EUA donant pautes de prevenció contra els polls | iStock

    De fet, a Catalunya existeix des del primer tripartit el programa Salut i Escola, pel qual una infermera va un cop per setmana als instituts, on ofereix alguna xerrada per alumnes de 3r i 4t d’ESO sobre aspectes com l’addicció al tabac o les drogues o sobre salut sexual i reproductiva, i on també dedica un temps a atendre consultes individuals d’alumnes, amb la confidencialitat del secret professional com a garantia. Aquesta seria una part de les funcions educadores que assumiria la infermera escolar, amb un programa més ampli i que arribaria a la totalitat de l’alumnat. A banda, diu Soler, la infermera escolar assumeix altres tasques més administratives com la derivació a centres hospitalaris, i dóna suport als docents en la detecció i vigilància de trastorns entre l’alumnat.

    “A la major part de països amb infermeres escolars, aquestes depenen del ministeri d’Educació i no del de Sanitat, aquí també s’hauria de fer així perquè seria més àgil de gestionar”, sosté Engràcia Soler.  ACISE està ara mateix recollint firmes a favor de la implantació de la infermera escolar, a l’espera d’una compareixença al Parlament, i prepara una trobada que tindrà lloc el 27 de juny a Girona amb el títol 1a jornada d’Escoles d’Educació Especial i Escoles Ordinàries amb SIEI.

  • Què han fet i què no han fet CDC-PDeCAT, ERC i PSC mentre han governat la sanitat des de les institucions?

    Portem massa anys de desgovern, corrupció, ineficiència i mala qualitat. No creieu promeses ni paraules, mireu el que han fet fins ara. Cal recordar.

    La Corrupció. Recordem alguns casos emblemàtics

    Boi Ruiz, metge, Conseller de Salut del govern de CIU va ser primer director general de la Unió Catalana d’Hospitals (UCH), la patronal més important de la sanitat privada a Catalunya, i posteriorment va ser president de la mateixa UCH fins a ser nomenant per Artur Mas Conseller de Salut. Varen posar al llop a guardar el ramat!

    Josep Mª Padrosa, director del Servei Català de la Salut va ser del 2007 al 2011 de la junta directiva de la UCH, s’han publicat les seves incompatibilitats per ser a la vegada apoderat de 6 empreses que tenen concert amb el mateix CatSalut que ell dirigeix. Dos càrrecs en una mateixa persona: apoderat empresa privada Rehabilitació «Corporació Fisiogestió» i gerent del CatSalut.

    Josep Prat (enginyer naval), el capità de tres grans vaixells a la vegada, imputat per un jutjat de Reus, arran de la denúncia de la CUP de l’ajuntament de Reus, per irregularitats en la gestió del holding d’empreses (entre elles les sanitàries) Innova, cobrava més de 300.000 euros a l’any. Prat va dirigir el CatSalut de 1998 a 2003. Prat a més tenia un lloc a USP hospitals la major multinacional sanitària privada a Espanya (Quiron i Dexeus a Barcelona). És nomenat per Boi Ruiz el 2011 president de l’ICS. En total: Innova, USP i ICS. Dirigeix tres grans vaixells a la vegada, amb franca incompatibilitat a part de les imputacions d’irregularitats i malversacions. Prat dimiteix d’ Innova i d’USP el dia 11 de gener de 2012 i finalment dimiteix de l’ICS el 28 de juny de 2012.

    Ramon Bagó (l’empresari de SERHS), L’home que es contractava a si mateix, exalcalde de Calella per CIU, vicepresident del Consorci Hospitalari de Catalunya. Investigat per l’oficina antifrau, per casos de suposada corrupció a l’ajuntament de Badalona i al Consorci de Salut Maresma la Selva. La seva empresa SERHS, obté durant 19 anys els contractes de cuina de l’hospital i altres centres de Badalona, el 50% d’ells sense concurs públic, en total 50 milions d’euros dels pressupostos públics.

    Xavier Crespo metge, l’amic de la màfia, exalcalde de Lloret de Mar, diputat per CIU va obtenir 209.000 euros d’empreses filials dels hospitals de Calella i Blanes als quals va ocasionar pèrdues de 2,4 milions d’euros. El cas va ser investigat per la sindicatura de comptes però va ser ocultat (informe Crespo) per la mateixa sindicatura i el departament de Salut. El maig del 2012 el cas torna a ser denunciat pels periodistes de Cafè amb Llet i pel diari El País. Està imputat per aquests i altres afers de suposades relacions amb la màfia Russa de Lloret.

    Pràcticament tots els casos de denúncies de corrupció s’han donat en entitats concertades amb diners públics: empreses, consorcis, fundacions, però no s’han descrit casos en el Sistema de propietat publica subjecte a dret públic (ICS) amb major control.

    La corrupció no és puntual, és estructural, caldrà canviar el «model». Corrupció afavorida pel «model sanitari públic» català, en realitat públic/privat, algunes de les causes afavoridores són amb múltiples proveïdors, amb estatus jurídic molt variat de difícil control. Els Sistemes de contractació i concert han estat d’amiguisme, clientelar i poc transparents. Els interessos econòmics privats, objectiu de lucre i mancats d’ètica han dominat la sanitat concertada. Absència de càstig ràpid i exemplar i poca sanció social en el cas de la rehabilitació. Acceptació legal de «portes giratòries». Manca de transparència absoluta i clara (intel·ligible) de les institucions.

    Grans retallades dels pressupostos públics en sanitat

    Els pressupostos del Departament de Salut el 2010 van ser de 9.875 milions i els del 2014 van ser de 8.290, vol dir una retallada de 1.585 milions. Els actuals prorrogats són de 8.563 és a dir falten encara 1.310 milions dels retallats.

    El que ha comportat degradació de la qualitat dels serveis i precarització laboral dels professionals i llistes d’espera creixents, provocant derivacions creixents de diners públics a empreses privades amb lucre mentre es retallen als centres públics. Hi ha els concerts amb empresa privada de negoci: CAPIO- IDC- Quiron Salut.

    Mentre es retalla als públics de Barcelona, Mataró, Bellvitge, Parc Tauli, i altres, s’augmenten les derivacions i el concert amb Sagrat Cor, Clínica Sabadell i General de Catalunya. Les promeses del conseller Comin s’ha quedat en res amb els actuals governants de salut d’ERC.

    O hi ha casos com Barna-Clínic i altres centres que permeten fer privada amb els recursos públics del mateix centre.

    Concertar amb empreses privades amb afany de lucre serveis que poden fer els equipaments públics

    L’Ajuntament de Barcelona va fer al principi d’aquest mandat municipal una anàlisi i informe de com es gasten els diners públics destinats a sanitat a la ciutat. Es va trobar que el CatSalut destina cada any més de 200 milions d’euros a aquests concerts de negoci. Molts d’aquests serveis els podrien donar amb millor qualitat integrant-los en el Sistema públic. Dos exemples:

    Desprivatització de l’atenció urgent domiciliaria de nits i festius

    Aquest servei estava privatitzat i els representants de l’Ajuntament de Barcelona varen exigir, a l’acabar els terminis del concert, passar-ho a l’ICS. Així es va poder fer amb els criteris de provisió pública, integració al Sistema a partir de l’Atenció Primària, millora de la qualitat assistencial, continuïtat assistencial amb coordinació amb cada equip de Primària, registre de la visita a l’e-CAP i a la HC3 (història clínica del sistema públic) -de manera que el metge de família rebia l’endemà al matí un avís de la visita urgent del seu pacient-, atenció proactiva, prevenció de les cronicitats i reiteració de visites.

    Darrerament impossibilitat, per negativa del govern català actual, de desprivatitzar la rehabilitació ambulatòria i domiciliària

    El Servei Català de la Salut destina cada any més de 9 milions d’euros a empreses privades amb ànim de lucre que presten serveis de rehabilitació a Barcelona.

    Arran de la denúncia d’algun sindicat i un mitjà de comunicació, la Seguretat Social va obrir un expedient fa 4 anys i va sancionar a una de les empreses privades per un frau en aquest sector. Posteriorment quatre districtes municipals, a petició i signatures de les entitats ciutadanes, han aprovat mocions perquè s’estudiï la rescissió d’aquests contractes privats. L’Ajuntament, en els òrgans de govern del CSB, ha demanat el mateix reiteradament aquests anys i de moment ha seguit els interessos privats.

    Podríem seguir amb més exemples, amb els casos de la qualitat d’alguns sociosanitaris privats, de l’atenció sanitària a les residències geriàtriques, de l’atenció a urgències als hospitals, de les llargues llistes d’espera de tot tipus, de la degradació de l’Atenció Primària i Comunitària i la precarietat dels seus professionals. El tema del CAP del Raval Nord ha estat finalment emblemàtic de la posició d’aquests partits en defensa dels interessos del poder de les elits i en contra dels veïns i veïnes del Raval. Cal recordar i actuar en conseqüència.

  • Els grups municipals empenyen el CAP Raval Nord cap el cub i el MACBA segueix tenint la Capella

    La regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, ha dut de nou el punt sobre la revocació de la cessió d’ús de la Capella de la Misericòrdia al Ple de l’Ajuntament. Finalment l’ha hagut de retirar però ha explicat que si el presentava de nou era perquè el 22 de febrer es va aprovar una iniciativa ciutadana que va recollir 6.500 signatures recollides i calia una resposta. A més, a canvi de retirar el punt, ha demanat que abans que acabi el mandat ha d’haver la cessió en ferm dels terrenys per part de la Diputació de Barcelona. Davant la valoració del CatSalut per l’espai del cub, Pin ha explicat que tot i orientar-se pels requisits del servei, el que ells diguessin «no podia ser un xec en blanc». Apuntava que en termes urbanístics i per a les veïnes, la Capella seguia sent millor alternativa que el cub.

    La reacció de la majoria dels grups municipals amb excepció de la Candidatura d’Unitat Popular ha estat acusar Pin, Colau i Barcelona En Comú d’iniciar la seva campanya amb la discussió al voltant de la ubicació del CAP Raval Nord i no fer res més que buscar la confrontació.

    El Partit Demòcrata ha qualificat de vergonya que es portés de nou el tema al plenari quan hi ha acord entre el CatSalut, el Govern i la Diputació. Ciutadans ha parlat d’irresponsabilitat política i ha acusat el govern de l’Ajuntament de crear conflictes i els hi ha preguntat perquè segueixen enfrontant cultura i salut. El PSC en la mateixa línia ho ha titllat d’incomprensible i també ha utilitzat la idea d’acusar BEC de sentir-se més còmodes en el conflicte. El PP és qui més ha incidit que el govern utilitzava el MACBA com a míting de campanya electoral

    ERC ha declarat astoració davant l’exigència de compromís a canvi de retirar el punt donat que «Patrimoni ha fet les valoracions, hi ha una diferència de quantitat efectiva, tothom està disposat a signar-lo i el CatSalut ha dit que el CAP al cub és millor, que tindrà 10 consultes més i serà un edifici de nova construcció». Al torn de rèplica, Pin ha respost: «el senyor Coronas ens ha donat ara més informació que la que teníem per part del Partit Demòcrata i per això demanàvem el compromís».

    Tot i això, ERC, qui també ha fet callar els veïns en un moment donat, ha demanat al govern que deixessin de fer «de músics del Titanic: el vaixell s’enfonsa, vostès segueixen tocant la seva musica i a sobre desafinen ja n’hi ha prou».

    La CUP, com sempre, a banda del govern de Barcelona En Comú ha estat l’única que ha defensat la reivindicació de la Plataforma per un CAP Raval Nord Digne. Eulàlia Reguant ha criticat que els grups municipals acusin que parlar del CAP sigui generar conflicte quan qui l’ha generat és «qui s’ha dedicat sistemàticament a aquells que han volgut privilegis en comptes d’escoltar les veïnes». Tampoc entén com tothom «s’omple la boca parlant del dret a la salut» i que després, quan es miren les conseqüències, «ningú pensa en el dret a la salut, ja que ningú pensa què supondrà traure les zones verdes, ni les afectacions per a les veïnes de l’ampliació de les voreres per a les ambulàncies, ni el que suposarà això pels veïns de Joaquim Costa. Només pensen en preservar la Capella de la Misericòrdia pel MACBA i aquí alguns s’haurien de plantejar a qui responen».

    Gala Pin ha tancat el punt del ple traslladant que l’Organització Mundial de la Salut diu que hi hauria d’haver 15 metres quadrats de zona verda per habitant en una ciutat i que mentre en Barcelona només en té 7, el raval es queda en 3 metres quadrats. Tot i indicar que si hi ha consens polític, el govern no posarà cap trava per tal de construir el nou CAP, han deixat clar que el MACBA té alternatives, que el cub no és la millor opció pel CAP i que a vegades el PDeCAT «se n’oblida que la ciutat s’ha construït sobre molts conflictes i necessitats invisibilitzades que fan què 13 anys després haguem d’estar en aquesta situació».

    Una situació que per la CUP, com han indicat en el torn de rèplica, també aplaudit per les veïnes, està blindant el model de ciutat que s’ha construït a les esquenes de les veïnes del Raval. La CUP ha indicat que no garantir els seus drets és expulsar la gent del barri i ha recordat amb això que decidir sobre el CAP i el MACBA «no és una discussió sobre edificis, és una discussió per parlar de les veïnes». Una població que si ve ha perdut avui al ple, està organitzada des de fa mesos i «aquí sí que ha guanyat».

    El punt ha acabat amb crits de rebuig per part dels membres de la Pataforma per un CAP Raval Nord Digne presents al consistori. Davant això, l’alcaldessa, que en tot moments havia demanat calma i respecte pels torns de paraula, ha volgut defensar les veïnes. «Demano barri sempre a les veïnes que respectin els torns però també és cert que si els grups municipals en fan referència com si els veïns no tinguessin criteri propi, és normal que saltin», ha dit Ada Colau als grups municipals. Grups que han saltat exigint-li que com a moderadora no podia prendre part, que no tenia dret a renyar-los i que deixés de provocar.

  • Un repte per la vida saludable i sostenible

    Més de 1.500 alumnes de 5è i 6è de Primària es van trobar aquest dimarts al Complex Esportiu Municipal La Mar Bella per fer “el repte final”, l’activitat que culminava el projecte Tomando Consciencia Schools. Tots ells, alumnes de 41 escoles de Barcelona – més de la meitat d’elles públiques – han estat treballant durant tres mesos hàbits de vida saludables i sostenibles.

    A través de dotze lliçons amb continguts interactius i vídeos, els nens i nenes responen preguntes, fan diferents reptes i van guanyant punts. Amb aquest format han tractat l’alimentació, l’activitat física, la gestió de les emocions, el coneixement del cos i del cor, la prevenció del consum de substàncies tòxiques i la sostenibilitat.

    Moltes escoles han optat per incloure aquestes activitats dins l’assignatura d’educació física, ja que el projecte s’ha inclòs com a proposta de l’Institut d’Esports de Barcelona de l’Ajuntament. “Els professors, sobretot d’educació física, han vist l’oportunitat de, a través de l’exercici físic, també educar als nois i noies en altres hàbits”, diu el cofundador de la fundació Tomando Conciencias, Carlos Sánchez-Llibre.

    Per conscienciar i fer front a problemes com l’abandonament de l’esport per part de les noies a la post adolescència, l’augment de consum de tabac entre adolescents o la incidència de l’obesitat infantil en els barris amb menys recursos, Tomando Conciencia, fundació de l’agència creativa Bakery, va decidir tirar endavant aquest projecte.

    Reduir l’exposició a les pantalles

    “Abans estava molta més estona amb els aparells electrònics i ara entre setmana ja no hi estic tant”, diu la Maria, de l’Escola Els Pins, i participant del programa. I és que un dels temes que també han tractat és que els nois i noies aprenguin a gestionar bé les pantalles.

    “Hi ha unes activitats que fem amb les famílies que plantegen que els nois, quan arribin a casa, reptin a la família a fer una activitat, un esport que mai han fet, anar a un lloc que mai han visitat… I a partir d’aquí deixen les pantalles i aleshores estan més amb la família”, explica Sánchez-Llibre. D’aquesta manera també volen transformar, a través de la motivació dels alumnes, els hàbits de grans i petits.

    Per Sánchez-Llibre, el més interessant és que els nens prenguin consciència i s’impliquin perquè estan aprenent jugant, amb un contingut audiovisual i interactiu. “Això els atrapa, perquè està en un llenguatge amb el qual ells estan molt familiaritzats i que d’alguna manera aconsegueix que interioritzin aquests hàbits de vida saludable”, afegeix.

    Enguany s’ha celebrat la segona edició d’aquest programa, que ha triplicat els seus participants, amb el suport de l’Obra Social La Caixa, la Fundació Agbar, l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona, l’Hospital Sant Joan de Déu i la Fundació SHE. L’any vinent vol aconseguir encara més incidència i impacte. Per això, tot i que ara només es fa a la capital catalana, el volen ampliar a molts pobles a través de la Diputació de Barcelona.

  • La Capella o el cub? Amb el vist i plau de Salut per als dos espais, l’Ajuntament haurà de triar la ubicació del CAP Raval Nord

    Aquest matí es celebrarà a l’Ajuntament de Barcelona el plenari del mes de maig amb diversos temes al seu ordre del dia. Un d’ells, arrossegant-lo del passat Ple municipal va encarat a «desestimar íntegrament les al·legacions formulades el 31 de gener de 2019 pel Consorci del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA)», «extingir la concessió de l’ús privatiu de domini públic municipal de la finca situada al carrer de Montalegre núm. 4, atorgada per acord del Plenari del Consell Municipal de data 28 de juny de 2013 a favor del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA)» i «recuperar immediatament la possessió de la finca» per part de l’Ajuntament.

    Si això s’aprova, la Capella de la Misericòrdia quedaria lliure de nou per poder, per exemple, ser l’espai per la ubicació del nou CAP Raval Nord com defensa la plataforma veïnal per un CAP Raval Nord digne. Però davant l’opció de situar el CAP a l’espai del cub, per un acord entre el Departament de Salut i la Diputació de Barcelona i després que ahir el CatSalut donés el vist i plau tècnic a aquesta proposta, les veïnes del Raval van sortir ahir de nou al carrer. La manifestació va recórrer els carrers de Ciutat Vella i va acabar a plaça Sant Jaume, a les portes del consistori. En un vídeo realitzat per la Plataforma on es convocava a la mobilització, explicaven els motius pels quals la decisió d’un nou CAP no es pot seguir dilatant. Expliquen que les treballadors i usuaris del centre fa més de 13 anys que demanen una nova ubicació, ja que l’actual no compleix amb les normes mínimes d’accessibilitat, salubritat i seguretat

    Des de la Plataforma, tot i saber que «ERC, PSC, PDeCAT, Cs i PP s’han posicionat en contra i volen mantenir la cessió al museu», segueixen demanant que es «revoqui l’acord amb el MACBA i que aquest espai es cedeixi per al nou CAP». També opinen que la proposta del cub «no és viable i menys en els terminis que anuncien». Davant això, i com avís al consistori, anunciaven que continuarien amb l’ocupació de la Capella fins que no es trobés una solució perquè «la salut de les veïnes del raval no pot esperar més».

    Paral·lelament a les accions de la Plataforma i a banda de la manifestació de la tarda, els treballadors dels Centres d’Atenció Primària estaven convocats a les 14h a les portes dels seus llocs de treball per demanar «el CAP Raval Nord a la Misericòrdia Ja».

    El CatSalut valida el cub però incideix que la decisió és de l’Ajuntament

    Tot i la determinació per ubicar el CAP en aquest espai, el Servei Català de la Salut presentava just el dia abans al Ple unes conclusions pel que fa a l’alternativa d’establir al CAP al cub. Amb dues alternatives «idònies», el CatSalut opinava que al Ple d’avui es podria desencallar la ubicació definitiva del CAP Raval Nord.

    Les dues alternatives possibles per ubicar el nou CAP Raval Nord de Barcelona avalades pel CatSalut són l’espai conegut com «el cub», just a tocar del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), la capella de la Misericòrdia. Que de novembre a ara es tinguin dues opcions sobre la taula, per Adrià Comella, director del CatSalut, els fa ser optimistes. En roda de premsa, Comella ha deixat clar que l’última paraula la té l’Ajuntament de Barcelona: «el consistori és qui ha de decidir la ubicació final. Ens agradaria que s’acabés aquest mandat amb una decisió presa de quin serà el futur del nou CAP Raval Nord».

    En fer aquestes declaracions, també han explicat que han enviat els estudis amb pros i contres de les dues opcions que hi ha ara mateix sobre la taula a tots els grups municipals, amb qui també han mantingut converses.

    Ubicar el nou CAP a l’espai conegut com “el cub” suposaria que el centre disposés 500 metres quadrats més que l’opció de la capella de la Misericòrdia i hi hauria també unes 10-12 consultes més. L’edifici seria d’una planta baixa més 4 pisos.

    Aquestes consideracions no són vàlides per la Plataforma que considera que el cub «seria un edifici sense llum, falta d’accessibilitat per les ambulàncies, afectacions per les veïnes i sales d’espera petites». Afegeixen que es perdrien zones verdes i una de les poques oxigenades en un barri densament poblat i amb pocs espais oberts. Denunciaven a més que hi ha alternatives per evitar això que ningú està tenint en compte com per exemple que l’ampliació del MACBA es fes aprofitant el pàrquing de la plaça dels Àngels.

  • “El 13% de la despesa pública de sanitat es destina a tractar malalties derivades del consum de carn”

    Des de fa anys, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) alerta sobre les conseqüències de menjar carn de manera desmesurada, que van des de problemes cardiovasculars fins al càncer de còlon. Malgrat aquestes alertes, la dieta espanyola conté tres vegades més carn, productes lactis i ensucrats que en el passat, segons un estudi publicat en la revista Science of the Total Environment.

    Per a Ferran García, coordinador de recerques de l’organització Justícia Alimentària, el consum excessiu de carn és “insostenible des de tots els punts de vista”, pel fet que en produir-la, es generen impactes socials, ambientals, culturals i altres. Així ho explica en l’informe Carn de Canó:

    Quines són les conseqüències de menjar carn i carn processada?

    Bàsicament les necessitats són gairebé zero, el consum recomanat de la carn processada és esporàdica, és a dir com menys consumeixes millor. Hi ha un tema de classe social molt evident que no està tant en la carn vermella però sí en la carn processada, que afecta a les classes populars i per això ens interessava especialment, bàsicament la carn processada és dolenta per a la nostra salut perquè té un alt percentatge de greixos saturats. Té un alt índex de sodi, de sal, la principal font de sodi en la nostra dieta, encara que no ho sembli són les carns processades.

    Espanya és un dels grans productors de carn en el món, és un cas perdut propiciar el consum i producció d’altres aliments?

    No pot ser un cas perdut perquè és insostenible des de tots els punts de vista. El problema és que té un poder enorme que no tenen altres sectors. Llavors, no se si és que és igual, si és que la perdrem, però la batalla cal presentar-la. Hi ha grups molt actius, des del veganisme fins l’animalisme. Però un contra poder efectiu i articulat contra la carn i els seus impactes en salut i en el medi ambient crec que encara no existeix, no té suficient massa.

    Ferran Garcia, a la dreta. Foto: Justicia Alimentaria

    Quines són les eines legals o cíviques amb les quals comptem i com les seves propostes se sumen a elles?

    El preu és important a l’hora de consumir o comprar un producte. Si un producte no és sa llavors li puges el preu i si és sa, li baixes el preu. No hi ha una política de preus sobre aliments. Ni en la carn ni a cap.

    Un etiquetatge claríssim, que no hagis d’anar amb un llibre. Si hi ha carn picada, si porta molta sal, si porta poca sal. Això del semàfor funciona molt bé, que digui: mira, això va fins a dalt de sal, fins a dalt de greixos.

    Campanyes dures i clares, com les que es fan amb el trànsit, no campanyes com les que hi ha ara, súper amables demanant menjar cinc fruites al dia, quan puguis. Això no té res que veure. Les campanyes es fan contra el tabac, contra els accidents de trànsit.

    Estem parlant d’un problema transversal? Quines altres línies a més de salut i ambiental involucra?

    Jo crec, i de fet per això comencem en part aquesta campanya, que el sector carni és el gran element d’impacte social, ambiental, cultural i de molt de tipus. Afecta a salut, afecta a medi ambient, afecta a les condicions laborals, afecta a nivell geopolític: no s’entén el que està passant al Brasil, no s’entén el que va passar i està passant a l’Argentina, a Paraguai.

    No s’entenen les condicions d’explotació laboral de moltes màquines càrnies en molts països i també aquí, a Catalunya, que hi ha manifestacions per l’explotació laboral directament vinculada a la indústria càrnia, hi ha una migració per expulsió de pagesia en molts països, que té a veure justament amb això, una ampliació de frontera agrícola, té a veure amb construcció d’infraestructures majúscules com ports, aeroports, preses per a generar energia, que tenen com a eix central la carn.

     

    García afirma que el propòsit de l’estudi no és el d’eliminar tot consum de carn, assegura que el propòsit de l’organització és el motivar a reduir-lo considerablement, tal com molts estudis avalen per a cuidar de la salut i el planeta.

    Per a aconseguir-ho, recomana prioritzar el consum de vegetals i fruites. “Bàsicament pensar en la teva setmana i en el teu menjar, des que t’aixeques fins que te’n vas a dormir, i pensa si has menjat tres, quatre vegades processats o carn processada en aquest cas. Si has consumit més, no vas bé”. I si decideixes menjar carn, tractar que siguin produïdes agroecològicament, pròximes i locals.

  • El 9% dels alumnes de l’ESO pateix ciberassetjament

    El 9% dels alumnes de l’ESO pateix ciberassetjament

    Professionals d’atenció primària han realitzat un estudi per estimar la presència de ciberassetjament entre els estudiants de primer a quart d’Educació Secundària Obligatòria (ESO). Les autores del treball són metgesses de primària, sòcies de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), i infermeres de família que treballen amb elles a l’Institut Català de la Salut.

    Els resultats mostren que el 9% de l’alumnat és víctima habitual d’assetjament a través de mitjans digitals i un 3% n’és agressor habitual. L’estudi també conclou que el fet de ser víctima augmenta les possibilitats de convertir-se en agressor, de fet un 1,5% dels participants desenvolupen aquests dos rols alhora.

    “El fàcil accés a les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) i l’increment del seu ús per part de les noies i nois adolescents han fet que augmenti aquest tipus de bullying que utilitza els mitjans digitals per fer mal intencionadament i de manera repetida, i que té una gran repercussió en la salut.”, expliquen la Viviana Bazante, l’Àngels Casaldàliga i la Miriam Pla, sòcies de CAMFiC, i la Laura Domínguez i la Patricia Gonzalez.

    En l’estudi de recerca, que es va dur a terme durant el curs 2017-2018, han participat 574 noies i nois, d’entre 11 i 17 anys, alumnes de quatre centres educatius de la ciutat de Manresa. A més de determinar la prevalença del ciberassetjament en aquest entorn escolar, el treball tenia com a objectiu analitzar la seva relació amb factors com les característiques demogràfiques, la quantitat d’hores d´ús de noves tecnologies (TIC) i l’autoestima de les noies i nois adolescents. Per fer-ho, es van realitzar una sèrie d’enquestes validades que els participants van respondre anònimament.

    En l’anàlisi dels resultats, les investigadores han observat que hi ha una relació entre les hores que els nois i noies passen connectats i la possibilitat de convertir-se en assetjador. “A partir de les quatre hores d’ús de les TIC el risc de ser agressor es quadruplica (1,5% vs 6,2%)”, concreten les investigadores.

    El nivell d’autoestima, és també un factor de risc, en aquest cas de patir assetjament digital. “Els resultats mostren que el 25% de les víctimes habituals tenen baixa autoestima, i un 7% la tenen entre mitjana i alta”, apunten les metgesses de família de CAMFiC.

    En les seves conclusions les investigadores destaquen: “Aquest estudi intenta donar resposta a les percepcions dels professionals i la comunitat educativa sobre l’existència del ciberassetjament entre adolescents, i que serveixi com a base científica per fer nous estudis i dissenyar intervencions que puguin donar eines als educadors i als professionals de la salut per fer front al ciberassetjament”.

  • Calen experts que dissenyin la transició cap a l’Atenció Primària on volem arribar

    Sembla existir un acord universal en la necessitat d’introduir canvis a l’atenció primària i comunitària (APiC) dissenyada a mitjans dels anys 80. De fet en totes les comunitats i nacions de l’estat espanyol pràcticament no hi ha dia en què no es puguin llegir als mitjans professionals, i fins i tot als generals, propostes de canvis més o menys assenyades. Això sí, en la majoria dels casos es tracta de modificacions menors que no entren a considerar les que caldria introduir en el conjunt del sistema sanitari, en la meva opinió, inevitables si es vol canviar el model i no solament posar uns quants pegats per tapar alguns dels forats pels quals es desagna, cada cop amb més rapidesa, la nostra APiC. A Catalunya no som una excepció, ja que malgrat que l’ENAPISC proclama la seva voluntat de canviar el model no deixa de ser cert que oblida pràcticament totes les modificacions legislatives (de la LOSC i del Decret de Reforma de 1985) que caldria introduir-hi així com altres actuacions relatives a la priorització de la perspectiva salutogènica del sistema sanitari català, a la seva universalització real, a la coordinació/integració dels sistemes d’atenció sanitària, social i a la dependència o la generació d’un veritable Servei Català de la Salut, per posar solament alguns exemples.

    Ja sóc conscient que aquests canvis pertanyen a un nivell superior al de les visions i competències dels que se n’ocupen de l’APiC però seria important que es faci palès des de bon principi que són necessaris si realment es volen canviar en profunditat les coses.

    Però, a més d’aquests problemes de concepte, en la meva opinió hi ha un altre de més pragmàtic però no per això menys important. Es tracta de la manca de dissenys clars i explícits dels camins que cal recórrer per avançar des de la situació actual a la desitjada, de la fase o fases de transició que s’han de travessar en els terrenys conceptual, legislatiu, pressupostari i de finançament i organitzatiu per arribar als objectius de la reforma sense que es generin problemes importants en el funcionament quotidià d’un sistema tan complex i amb tant d’inèrcia com el sanitari.

    Encara no he sabut veure a cap responsable polític de nivell alt o mig explicar públicament i amb detall aquesta fase de transició, en la que no haurien de faltar els calendaris concrets per implantar les diferents mesures necessàries.

    Segurament si algú ho fes el grau de confiança dels interlocutors afectats en la viabilitat dels canvis proposats creixeria de manera exponencial. No hi ha res millor per generar credibilitat que demostrar de forma fefaent que no solament es tenen clars els objectius finals sinó també els mitjans per assolir-los.

    Per tant, em sembla coherent finalitzar aquestes línies demanant als responsables governamentals de Catalunya que ens expliquin com pensen implantar els canvis que necessita la nostra APiC i que concretin en quin temps i amb quins recursos portaran a terme aquesta tasca.

  • «Tenim per primera vegada una vacuna contra una de les malalties més letals del món»

    Pedro Alonso (1959, Madrid) evita caure en llocs comuns, però es mostra convençut que la lluita per a erradicar la malària ha donat en els últims dies un pas històric. Aquest dimarts, Malaui va donar el tret de sortida a la primera campanya de vacunació multitudinària contra aquesta malaltia a nivell mundial, al qual en les pròximes setmanes se sumaran Kenya i Ghana.

    «S’ha començat a vacunar per primera vegada de forma rutinària, no com a part d’una recerca, sinó com un producte llest per a ser usat», explica des de Ginebra el metge espanyol, director del programa mundial de malària de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) des de 2014.

    L’organisme coordina el programa pilot en col·laboració amb els ministeris de salut dels tres països. Uns 360.000 nens rebran les dosis cada any, que han de complementar-se amb altres mesures contra la malaltia com l’ús sistemàtic de mosquiteres, la fumigació d’interiors amb insecticides i la utilització de les proves de diagnòstic i el seu tractament.

    La vacuna, anomenada RTS,S, és fins avui l’»única capaç de reduir dràsticament la malària entre la població infantil». No obstant això, la seva eficàcia és limitada: els assajos clínics van demostrar que redueix els casos en un 40%. «Aquesta protecció parcial pot tenir un gran impacte a nivell global», defensa l’investigador. Segons dades de l’OMS, la malària es cobra cada any la vida de 435.000 persones, en la seva majoria nens. La major part de les morts es produeixen a Àfrica, on més de 250.000 menors moren a l’any com a conseqüència de la malaltia.

    L’avanç es produeix després de la patacada experimentada l’any passat en la lluita contra la malària, que es va estancar per primera vegada en l’última dècada per la falta d’inversió en programes de prevenció i de tractament. Darrere d’aquest programa pioner impulsat en Malaui hi ha més de 30 anys de recerca. Alonso, amb una llarga i reconeguda trajectòria en aquest camp, també ha format part d’ella, duent a terme els primers assajos fa més de 15 anys.

    El programa de vacunació contra la malària ja és una realitat a Malaui. És un abans i un després en la lluita contra la malaltia?

    El terme ‘històric’ s’utilitza amb certa lleugeresa a vegades però en aquest cas està plenament justificat: és un dia històric. Perquè el reconeixement de la necessitat i els primers intents per a desenvolupar una vacuna contra la malària es remunten a fa més de 100 anys. Aquest dimarts es va començar a vacunar per primera vegada de forma rutinària, no com un estudi o una recerca, sinó com un producte llest per a ser usat, es va començar a vacunar al primer nen d’Àfrica contra aquesta malaltia.

    Per tant, és un assoliment extraordinari de la ciència, del coneixement i de la tecnologia al servei dels més necessitats. Que es tingui per primera vegada una vacuna contra una de les malalties més letals i que més sofriment ha causat en la història de la humanitat és, efectivament, un moment històric. Estem davant la història de la ciència, de la medicina i de la salut, especialment als països més pobres.

    Com han anat els dos primers dies de la vacunació?

    Està anant tot molt bé. És part de la fita, que són la mateixa gent que vacuna contra el xarampió, la varicel·la o la diftèria són els mateixos que estan vacunant ara en els dispensaris, exactament igual que la resta. És un servei aportat plenament pels ministeris de salut dels països. Són gent molt experimentada i està anant tot molt bé. Aquest és el salt tan especial que s’ha generat. Ja no és un projecte de recerca, no és un assaig com els que hem fet tantes vegades, això és: ja tenim una vacuna llesta i pot començar a utilitzar-se.

    Ho esmentava abans: hi ha hagut molts projectes que han investigat vacunes contra la malària, però aquest és el primer que tira endavant fins a poder aplicar-se de forma rutinària.

    Hi ha hagut molts intents de desenvolupar vacunes -és a dir, la substància que injectes, genera una resposta immune i això et protegeix, o et protegeix parcialment- des de fa 100 anys. Algunes han progressat bastant, però no hi ha hagut cap que hagi completat el procés del que es diu desenvolupament clínic, l’avaluació per agències reguladores i llum verda per a la seva aplicació. En aquest sentit, aquesta sí que és la primera vacuna que pot aplicar-se a gran escala perquè és la primera que ha cobert tot aquest procés. Altres vacunes i altres intents de vacunes s’han quedat pel camí.

    Una altra cosa diferent són altres eines de lluita contra la malària com a fàrmacs o medicines. Sí que comptem amb altres eines, però és la primera vegada que tenim una vacuna que ha cobert tot el seu desenvolupament, com faríem amb qualsevol altra vacuna per a qualsevol altra malaltia, i que estaria llesta per a ser aplicada.

    La vacuna RTS,S ha estat resultat de més de 30 anys de treball. Vostè ha estat més d’una dècada col·laborant en la recerca. Com han estat tots aquests anys?

    Comencen amb una investigadora de la Universitat de Nova York, Ruth Nussenzweig, que va ser la que va descriure per primera vegada la proteïna del paràsit. Després es va decidir intentar utilitzar aquesta proteïna com a vacuna. Parlem de finals dels anys 70, són efectivament més de 30 anys de recerques de diferents persones en diferents moments que han anat aportant diferents components.

    Aquest matí parlava amb la meva filla i em preguntava: «Hi ha un inventor d’aquesta vacuna?». No, no hi ha un inventor, avui dia aquestes coses no són així. Són diferents persones en diferents moments: des de qui descobreix la proteïna, al primer que va generar una proteïna recombinant que la imitava o als quals van començar a assajar-la en humans quan no funcionava.

    Després es van començar a desenvolupar adjuvants [substàncies que s’afegeixen a la vacuna per a augmentar la seva eficàcia, segons l’OMS] que permetien potenciar la resposta de la vacuna, es van començar a assajar i a veure respostes positives. En el meu cas, a primers dels anys 2000 se’ns demana que avaluem si aquesta vacuna podria funcionar i com podria fer-ho en nens africans, que era l’objectiu fonamental.

    Això va permetre que des de l’Hospital Clínic de la Universitat de Barcelona i, molt important, un centre de recerca creat a Moçambic, amb suport de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECID), es tinguessin les capacitats tècniques i el coneixement per a poder desenvolupar i avaluar el producte a Àfrica. Donats els resultats, van poder entrar altres grups també a donar suport fins que es completa tot el procés amb els comitès assessoris de l’OMS i l’Agència Europea del Medicament.

    És un procés llarg, molt complex, que requereix diferents actors en diferents moments. Això ens recorda la complexitat que és desenvolupar una vacuna contra un paràsit tan difícil com aquest.

    No obstant això, la vacuna té eficàcia limitada. Prevé 4 de cada 10 casos de malària.

    És una vacuna imperfecta, d’eficàcia moderada, que incorpora tecnologies, sobretot quant als adjuvants, realment capdavanteres. Però no és una vacuna com la imatge que molta gent té: ‘Una vegada que estic vacunat, ja estic completament protegit’. No, estàs només parcialment protegit, però perquè en la malària és molt difícil.

    Però aquesta protecció parcial pot tenir un gran impacte a nivell global. Per això, quan la gent li pregunta «però val la pena produir la vacuna que només redueix el 40% dels casos?», és que el 40% dels casos de 200 milions de casos que tenim cada any i 400.000 morts anuals són molts casos i moltes morts els que aquesta vacuna pot evitar.

    És una vacuna que requereix quatre dosis, que donarem a nens de 5 mesos i dos anys de vida. Tenim esperança que vagi a contribuir juntament amb les altres eines que tenim com les mosquiteres o fàrmacs a tractar de controlar una malaltia que ha vist grans progressos en l’última dècada, però que en els últims dos o tres anys estem veient com ressorgeix amb força.

    Què queda ara per fer per a avançar en l’eficàcia? Quin és el següent objectiu que es marquen?

    Hi ha diversos objectius. El primer és immunitzar, mesurar l’impacte de la vacuna i eventualment estendre la seva utilització. En segon lloc, i això requereix monitorar, veure l’impacte, veure que es compleixen les dosis com cal donar-les, que es confirmen els perfils de seguretat… aquí hi ha tot un treball per fer.

    En paral·lel, cal tractar de nou com millorar aquesta vacuna. Sempre ho hem dit: no és una vara màgica, no és la solució a tots els problemes, però contribueix a una solució. Necessitem altres vacunes eventualment millors i això portarà molts anys encara per davant de recerca, però no renunciem al fet que es pugui millorar els nivells d’eficàcia que aquesta vacuna aporta.

    També és la primera vacuna contra un paràsit.

    Quan parlava de dies històrics no és només perquè s’aplica una vacuna contra la malària, sinó perquè és la primera vacuna contra un paràsit humà. És un assoliment extraordinari.

    Àfrica és la zona del món més copejada per la malària, que s’acarnissa amb les persones més empobrides. Per què són tan importants aquest tipus d’avanços per a reduir la desigualtat?

    Moltes vegades pensem que la solidaritat amb els quals menys tenen es resol amb voluntaris anant a treballar a aquestes zones o amb recursos econòmics. Això és important, té valor, però les capacitats estan en els mateixos països d’Àfrica. No necessitem manar a ningú, ells tenen capacitats i cada vegada més.

    Efectivament, necessiten recursos econòmics. Però moltes vegades falten coneixements, ciència i tecnologia. Aquests són una palanca que poden ajudar a resoldre grans problemes. Des de l’àmbit de l’energia o des de l’àmbit de la potabilització de l’aigua o la salut… moltes vegades requereixen solucions tecnològiques. I tecnologia és precisament el que no tenen.

    L’antic primer ministre de Moçambic Pascoal Mocumbi, un home extraordinari i un dels pares de la independència, deia: «Necessitem investigar precisament perquè som pobres». A Espanya ha costat molt, també en el món, reconèixer que una de les majors aportacions que com a països rics podem fer és posar al servei de les poblacions més desfavorides la ciència, la tecnologia i el coneixement que tenim, perquè són els que tenen la veritable capacitat de transformar.

    Per a mi, la vacuna de la malària, com uns altres, és un exemple d’aquesta capacitat de transformar. Espanya va jugar un paper important i els recursos dels contribuents espanyols a través de l’AECID han jugat un paper fonamental en l’àmbit de la ciència i la tecnologia. Moltes vegades em fa pena veure com avui dia, en el debat públic, aquests temes estan absolutament absents. Em dóna tristesa veure que la discussió sobre la cooperació internacional d’Espanya ha desaparegut completament.

    De fet, Espanya porta des de 2010 sense aportar un sol euro al Fons Mundial contra la sida, la tuberculosi i la malària, un dels organismes que han finançat aquest programa pilot.

    Al costat de GAVI Aliança Global de Vacunes i Unitaid, el Fons Mundial contra la sida és un dels organismes que està finançant aquest desplegament. Espanya està absent. Però està absent del debat públic, no hi ha més que veure els discursos en el parlament o els debats entre els candidats, on aquests temes no apareixen. Espanya ha abdicat de la seva responsabilitat global.

    Aquesta és una entrevista de eldiario.es