Un 60% de la mostra estudiada eren homes, en canvi de les persones asmàtiques amb ansietat, el 63.13% eren dones i un 36.87% homes. De fet, els resultats mostren que un 17.65% dels asmàtic estan patint ansietat en el moment actual de l’estudi, mentre que la xifra puja al 22.35% si s’analitzen els que pateixen ansietat en el moment actual més els que l’han patit alguna vegada a la seva vida.
L’estudi va analitzar l’anomenat Flux Espiratori Màxim (FEM) – que mesura l’aire que surt dels pulmons-, i es va observar que un 61.9% dels pacients amb registre del FEM tenien valors per sota del que els hi tocava, i quan es tractava de pacients asmàtics amb ansietat, els valors baixos arribaven fins al 72.73%. “Ens va sorprendre observar també que només un 49.41% dels asmàtics tenen registrada aquesta prova de la funció pulmonar; quan es tracta d’un registre que es fa amb una eina fàcil d’usar a la consulta de les infermeres” explica la investigadora, infermera i sòcia d’AIFiCC, Gemma Amat.
Igualment, es va comprovar que si bé al 60% dels pacients amb asma se’ls havia posat en algun moment de la seva vida la vacuna antigripal, com destaca Gemma Amat “en la passada campanya antigripal, només un 31.76% se la van posar. I aquest és un registre molt baix, si tenim en compte que els asmàtics tenen indicada la vacuna antigripal”.
Respecte al grau de malaltia, es va observar que a pitjor classificació de la malaltia d’asma més prevalença d’ansietat.
Igualment, un 45.88% dels asmàtics utilitza medicaments, majoritàriament (71.79%) teràpia combinada. Ara bé, aquest 45.88% dels asmàtics que pren medicaments, puja a 57.88% quan es tracta d’asmàtics amb ansietat. Aquesta dada posa de manifest que quan hi ha ansietat hi ha un major ús dels tractaments per al control de l’asma.
Finalment, respecte al tabac, un 16.47% dels asmàtics són fumadors actius, mentre que entre els asmàtics amb ansietat el percentatge puja al doble (un 36.84%).
Gemma Amat, autora de l’estudi i infermera de l’AIFiCC conclou que “els resultats de l’estudi ens mostren que hi ha una relació directa entre el mal control de la malaltia i l’ansietat, i que a major ansietat, pitjors valors de la funció pulmonar, major ús farmacològic, més tabaquisme i major grau de la malaltia asmàtica”.
Es tracta d’un estudi descriptiu realitzat sobre població asmàtica major de 14 anys d’una Àrea Bàsica de Salut semirural (Balaguer). Les variables analitzades van ser: sexe, edat, ansietat, medicació, tècnica i compliment, registres Peak-Flow (un aparell portàtil de fàcil ús a les consultes, que permet mesurar una part de la funció pulmonar dels asmàtics (el flux espiratori màxim), exercici, tabac, espirometria i vacuna antigripal.
Històricament, la responsabilitat de la fecundació humana sempre ha recaigut en les dones. Amb el retard de la maternitat i l’augment de les complicacions per a aconseguir un embaràs, la recerca sobre reproducció ha focalitzat els seus esforços en el factor femení.
Malgrat això, en els últims anys la ciència de la fertilitat ha començat a mirar seriosament cap a l’home. Concretament al seu semen. L’última revisió científica publicada a la fi de 2017 en la revista Human Reproduction Update afirma que el semen dels homes occidentals és pitjor ara que fa 40 anys.
La concentració espermàtica ha passat d’una mitjana de 99 milions d’espermatozoides per mil·lilitre el 1973 a 47,1 en 2011, un declivi del 52,4%. Però el descens és encara més marcat en una altra variable. Dels 337,3 milions d’espermatozoides per ejaculació de la dècada dels 70 s’ha passat als actuals 137,5 milions, un 59% menys.
Sobre el cas concret d’Espanya hi ha pocs estudis, però tot apunta al fet que també s’està produint aquesta caiguda. El 2008 es va publicar una recerca realitzada en més de 60 centres de reproducció assistida de totes les comunitats autònomes que va constatar la gran disparitat geogràfica quant a qualitat seminal que existeix al país.
Mentre que a Galícia a penes un 8,5% dels joves posseeix una concentració d’espermatozoides inferior als valors acceptables per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), a Andalusia, Madrid i País Basc les xifres s’eleven fins al 13,7%, el 14,8% i el 18,7%, respectivament; i arriben al 22,7% a Catalunya i Comunitat Valenciana.
Falta per saber com afectaran aquestes dades al futur de la nostra capacitat de reproducció. Encara que de moment no s’ha observat el descens en les taxes de concepció natural que podria esperar-se donada la disminució dels recomptes d’espermatozoides, comencen a saltar les alertes respecte a l’evolució de la fertilitat masculina.
Cada vegada més nens neixen després de tractaments de fertilitat però, malgrat l’augment de l’ús de la reproducció assistida, les taxes de fecunditat en molts països –com Espanya– continuen estant molt per sota de la taxa de reemplaçament (2,1 fills per dona).
El 40% de les causes són desconegudes
Avui dia l’única eina acceptada per a avaluar la fertilitat masculina és l’anàlisi bàsica del semen o seminograma, que no resulta del tot útil donada la seva limitada especificitat i sensibilitat, per la qual cosa no permet determinar amb certesa si un individu és fèrtil o no.
Un estudi internacional sobre les causes de la infertilitat masculina, publicat a la fi de 2017 i que va comptar amb la col·laboració de l’investigador de la Universitat de Murcia Jaime Mendiola, conclou que el 15% dels homes són infèrtils en l’actualitat.
Entre ells, el 40% dels casos es deu a causes desconegudes; un 15% són per algun trastorn genètic vinculat a un problema de fertilitat; i un 30% són pacients amb seminogrames alterats sense causa genètica.
«D’una banda estan les exposicions concurrents (dieta, estil de vida, disruptors endocrins), però també hi ha treballs que mostren l’exposició intrauterum o prenatals (com la distància anogenital, que prediu alteracions de la funció reproductiva durant la vida adulta)», indica a Sinc Mendiola.
«Fa 10 o 15 anys l’home no tenia la ‘culpa’ si la dona no es quedava embarassada. Això ha canviat. Hem perdut qualitat seminal al ritme d’un 2% anual des de 1970 fins a 2010 –continua el científic espanyol–. Un control periòdic de la salut reproductiva de l’home permetria detectar alteracions que, de no tractar-se a temps, es converteixen en irreversibles».
En la mateixa línia hi ha una recerca publicada l’octubre de 2018 que mostra l’augment d’un 9% del risc dels homes de requerir tractaments de fertilitat per a ser pares (d’un 12,4% el 2004 a un 21,3% el 2017). La mostra, formada per prop de 120.000 individus espanyols i americans, és la més gran utilitzada fins avui en la literatura científica mundial.
«D’una banda, confirma el declivi en la qualitat del semen en els homes infèrtils com ocorre en la població general», explica a Sinc Nicolás Garrido, director de la Fundació IVI i coautor de l’estudi. «I per un altre, aquest descens té repercussió clínica amb efecte evident en la fertilitat masculina: com la qualitat està més afectada, es requereixen tècniques de reproducció assistida més complexes respecte a fa una o dues dècades».
Es pot millorar la qualitat del semen?
La tasca reproductiva és una funció de luxe per al cos humà. «Si un organisme té algun tipus de problema, és el primer del qual prescindeix. Des d’aquest punt de vista, qualsevol comportament a favor del nostre estat de salut general pot estar contribuint a millorar la qualitat del semen», afegeix Garrit.
Ara bé, la qualitat espermàtica no es pot recuperar en el laboratori, és a dir, no hi ha tractaments in vitro que aconsegueixin que els espermatozoides millorin. El que sí que es pot fer, dins de la mostra disponible d’un home, és triar aquells que presentin les característiques òptimes a l’hora d’aconseguir l’èxit reproductiu.
No obstant això, nombrosos estudis han analitzat diversos factors que podrien millorar aquesta qualitat, encara que la bibliografia existent és discrepant. Un dels més importants és la pràctica d’exercici.
«Es desconeix el grau d’activitat física ideal aconsellable i la seva influència des del punt de vista terapèutic per a millorar la qualitat seminal», subratlla Fernando Quintana, director del laboratori d’Andrologia de IVI Bilbao.
Un altre element són els antioxidants. Segons Mendiola, «normalment quan un home va a una clínica de reproducció assistida se li dóna antioxidants. Però si busquem en la literatura científica, hi ha com a molt deu treballs ben fets que parlin sobre això. A vegades es prescriu per buscar un efecte placebo. Farien falta més estudis per a comprovar si donar aquest suplement és adequat».
Respecte al tabac i la seva relació amb la mobilitat dels espermatozoides hi ha més recerques. També s’ha associat negativament la qualitat del semen amb l’estrès, tant com una situació permanent com puntuals. Fins i tot amb la ingesta de carn vermella, com en un dels últims treballs de Jaime Mendiola.
L’edat de l’home importa, però menys
Un tema igualment controvertit és la influència de l’edat de l’home en l’esterilitat. «Si bé s’han descrit nombroses alteracions endocrinològiques, testiculars, morfològiques, funcionals i genètiques en els espermatozoides, el seu paper causal en l’esterilitat és discutible», apunta Quintana.
En un estudi que va analitzar 46.078 primers tractaments d’inseminació amb semen de donants i cicles de fecundació in vitro (FIV) i injecció intracitoplasmàtica d’esperma (ICSI), es va trobar que el nombre de naixements vius i avortaments espontanis en els tractaments de reproducció no es va veure afectat per l’edat dels donants fins als 45 anys.
Un tema controvertit és la influència de l’edat de l’home en la esterilitat. / Pixabay
«Quan una parella arriba a un centre de reproducció, a elles els fan mil proves», explica a Sinc Miguel Ruiz Jorro, andròleg clínic i vocal de la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF). «Però no és que el semen estigui oblidat o hi hagi poca recerca sobre ell. El problema és que l’expert en medicina reproductiva a vegades no el té en compte i continua demanant el mateix que fa 50 anys: un seminograma».
Per a Ruiz Jorro, des del primer moment cal involucrar als homes. «És molt important saber les causes que hi ha darrere, ja que pot repercutir en la salut de l’home, dels seus futurs fills i en la probabilitat que hi hagi embaràs. A més, un recompte espermàtic baix pot estar relacionat amb una malaltia com el càncer de testicles».
Congelar òvuls sí, espermatozoides no
Amb la informació genètica que es té avui dia es descarta un major risc cromosòmic per als nens de pares de més edat. «Però sí que es té en compte, a partir dels 45-50 anys, que si l’ADN està fragmentat podria estar relacionat amb altres malalties», segueix Ruiz Jorro.
No obstant això, l’opció de congelar el semen per motius no mèdics no es fa en l’actualitat. Segons Nicolás Garrido, «no resulta una opció pràctica. Primer, perquè els beneficis en salut no són tants i, segon, perquè t’assegures que ha de passar per un tractament de reproducció. No sé si té molt sentit».
Mentre que els homes fabriquen espermatozoides cada dia, la producció d’òvuls i la seva qualitat decau dràsticament a partir d’una certa edat. Per aquest motiu en aquest cas la congelació sí que tingui efectes clínics positius pel major risc de problemes genètics en el futur bebè. De moment, la diana de la reproducció assistida continua apuntant més a les dones.
L’empresa farmacèutica Amgen va facturar el 2017, l’últim exercici amb dades consolidades, més de 7,6 milions d’euros per la prescripció de denosumab, el polèmic fàrmac contra l’osteoporosi batejat com la droga dels ossos, en la Mutualitat General de Funcionaris Civils de l’Estat (Muface), un organisme que aglutina a més d’1,4 milions de persones, entre titulars i beneficiaris. Aquesta xifra situa al medicament comercialitzat per la societat de biotecnologia estatunidenca com el segon per import en consum de principis actius, per darrere de l’atorvatastina i per davant de la rosuvastatina, dos fàrmacs per a reduir el colesterol.
Els efectes adversos detectats després de la interrupció dels tractaments amb denosumab (un anticòs monoclonal) han generat un debat entre la comunitat científica. Els defensors del medicament, amb la mateixa farmacèutica al capdavant, sostenen que els riscos després de deixar de prendre les dosis, entre ells l’increment de fractures vertebrals múltiples, són inferiors als seus beneficis i que l’efecte reboti es pot mitigar amb l’administració d’altres medicaments després de la suspensió.
En el costat oposat se situen organismes com l’Institut Català de Farmacologia o la revista francesa Prescrire, que recomanen que es deixi de prescriure en considerar «molt modesta» la seva eficàcia enfront d’uns efectes adversos «desproporcionats». Consideren a més que a penes hi ha evidències que acreditin l’efectivitat dels fàrmacs alternatius, els denominats bifosfonats, per a pal·liar la pèrdua de densitat mineral òssia després de la interrupció del tractament amb denosumab, un fàrmac que, alerten, crea dependència.
Al mig se situen publicacions com Current Osteoporosis Reports, que aconsella relegar el seu ús com a medicament de segona línia, indicat per a casos concrets, a causa de les complicacions detectades en els estudis.
Malgrat aquests recels, la facturació de Prolia (nom comercial de Denosumab) no ha parat de créixer en la mútua dels funcionaris. Segons les dades publicades en les memòries de l’organisme estatal, el fàrmac d’Amgen se situava el 2013 com el quinzè en el llistat de més venuts per aquesta via, amb 3,38 milions d’euros. Quatre anys després, aquesta xifra s’ha elevat fins als 7,61 milions, més del doble. L’increment respecte a 2016, on es col·locava en el tercer lloc, és del 9,22%. El 2015 i 2014 va ocupar la sisena plaça en el consum per import i principi actiu.
Les dades recollides en l’últim anuari de Muface revelen que els fàrmacs per al tractament de malalties òssies representa una despesa total de 9,5 milions d’euros, la qual cosa situa a denosumab com un fàrmac de primera línia en la prescripció d’aquest tipus de productes en una mútua que atén a prop d’un milió de funcionaris com a titulars, sent els més nombrosos els de més alt escalafó, els denominats A1 (diplomàtics, inspectors d’Hisenda, catedràtics i professors d’universitat i d’ensenyament secundari, enginyers, lletrats, comissaris…) i A2 (mestres, tècnics d’Hisenda, aparelladors, sotsinspectors de la Policia Nacional…) A més es beneficien de les seves prestacions mig milió de persones amb algun tipus de parentiu amb els titulars.
Prolia també es troba entre els medicaments més venuts en farmàcies el 2017. L’última publicació de la Federació Empresarial de Farmacèutics Espanyols (FEFE) ho situa en el setè lloc, amb una facturació de 116,8 milions d’euros durant l’exercici 2017.
Si no hagués sortit de la clínica no li hauria passat, però va haver d’absentar-se un moment per a parlar per telèfon. Després de penjar, es va disposar a tornar a entrar, però una dona amb un rosari a la mà que s’havia col·locat en la vorera de davant es va dirigir a ella i li va tallar el pas. Va passar fa uns nou mesos en la clínica Iris, d’Albacete, on habitualment es practiquen avortaments. Rocío (nom fictici) no acudia per a això, però la dona amb la qual es va topar va creure que sí. «Quan anava a entrar, la senyora em va agafar del braç pensant que anava a avortar i em va dir ‘no ho facis’», explica aquesta jove en conversa amb eldiario.es.
Encara que només era una persona la que esperava a les portes de la clínica, el cas il·lustra el que passa setmanalment en diversos centres mèdics que practiquen avortaments a Espanya, on grups d’ultracatòlics intercepten, assetgen i intenten convèncer a les dones que entren perquè no avortin. L’Associació de Clíniques Acreditades per a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (ACAI) fa anys que denuncia la situació i ara el Defensor del Poble ha començat a investigar i recaptar informació sobre això. De fet, el cas de Rocío forma part de les seves indagacions. Aquesta setmana, l’avortament ha tornat a posar-se sobre la taula després que el número dos de la candidatura de Pablo Casado, Adolfo Suárez Illana, hagi assegurat que «els neandertals també l’usaven: esperaven que naixessin i els tallaven el cap».
«Jo no tenia molt clar a què es referia, però vaig començar a trobar-me molt incòmoda», diu Rocío, que prefereix no fer públic el seu nom real. –»Què no faci què?», li va preguntar. –»Que no avortis». –»Ah, Què no véns a això?», va prosseguir la dona en veure la seva cara de sorpresa. La jove, que viu a València però aquests dies es trobava en el seu Albacete natal, explica que, entre espantada i descol·locada, no li va voler respondre i li va preguntar si treballava a la clínica. «La senyora, molt indignada em va dir que no, que pertanyia a una associació provida i que ajudaven les dones que estan embarassades perquè no avortin».
Les ajudes a dones embarassades solen ser ofertes per associacions antiavortistes, que utilitzen bona part del contingut de les seves pàgines web per a induir temor, mitjançant afirmacions falses i exageracions, a les dones respecte a la interrupció voluntària de l’embaràs, actualment regulada per una llei de 2010 que permet l’avortament lliure fins a la setmana 14. És el cas de Red Madre, l’organització de la qual precisament és patró Suárez Illana i que en els últims dies diversos líders del PP, entre ells Casado, posen com a exemple en parlar de la seva proposta d’una Llei de Suport a la Maternitat.
Segons explica Rocío, la dona li va dir que en la seva associació tenien recursos econòmics, roba de bebè i advocats –»per a tramitar les adopcions», explica que li va comentar–. «La dona no va utilitzar la violència en cap moment, però jo sí que em vaig sentir violentada i jutjada», assenyala la jove. Quan va tornar a casa seva, va començar a buscar informació sobre aquest tipus de grups i va recordar les notícies que havia llegit sobre el que solen fer a les portes de les clíniques, alguna cosa que a més d’Albacete passa en ciutats com Madrid, Màlaga o Córdoba, segons denúncia ACAI.
I si hagués anat a avortar?
«Vaig entrar en diferents pàgines web i em va semblar increïble el que allí deien. Sóc química i crec que tinc formació científica suficient per a saber que el que asseguren aquestes dones sobre l’avortament és mentida». Rocío es va posar llavors a pensar què hauria ocorregut i com s’hauria sentit si efectivament hagués estat embarassada i qui hagués acudit a la clínica anés a avortar. «L’últim que em vindria de gust seria trobar-me a una senyora resant el rosari que m’agafi del braç i em digui ‘no ho faci’ i que pot ajudar-me amb roba i un advocat. Tu has pres una decisió difícil i que has pensat molt i que de sobte vingui algú a qüestionar-te crec que és dur i indignant».
Davant això, i «per la incomoditat que jo havia sentit i la que no em volia ni imaginar que haurien sentit altres dones», va decidir interposar una denúncia davant la Policia Nacional. Així que, al voltant de les 21.00 hores del dia 4 de juliol de l’any passat, segons consta en aquesta, Rocío es va dirigir a la comissaria d’Albacete, on va explicar el que havia viscut. Segons relata la jove, els agents li van comentar que no veien cap delicte en els fets, però «després de molt insistir» van tramitar la denúncia. No va tornar a saber res d’això fins fa unes setmanes, quan es va dirigir de nou a la comissaria per a preguntar sobre l’estat.
«Em van dir que havia canviat la llei fa poc i que com no hi havia autor conegut no podien enviar-la al jutge», diu Rocío referint-se a la reforma de la Llei d’Enjudiciament Criminal, modificada el 2015 per a introduir aquest canvi –excepte en el cas d’alguns delictes greus–. Eldiario s’ha posat en contacte amb el gabinet de premsa de la Comissaria Provincial d’Albacete per a preguntar pel cas sense obtenir de moment resposta. Rocío, per part seva, ha registrat recentment una comunicació davant la Subdelegació del Govern per a sol·licitar informació sobre l’estat de la denúncia.
El seu cas forma ara part de la recerca que està duent a terme el Defensor del Poble, que està sol·licitant informació a ACAI i en els últims dies li ha demanat a Rocío una còpia de la denúncia. La jove espera que les perquisicions tinguin el seu efecte perquè la porta d’una clínica –»en la qual les dones decideixen lliurement», assumeix– «no és un lloc en el qual fer això i menys d’aquesta manera, donant per fet que tota persona que passa per allí avortarà i sense buscar explicacions (que tampoc són de la seva incumbència) sinó seguint el principi ultraconservador que tota dona que vulgui avortar simplement no ha de fer-ho», esgrimeix Rocío en un escrit que ha enviat al Defensor del Poble.
ACAI celebra que la jove hagi volgut fer públic el cas, ja que hi ha molta dificultat perquè dones que «abans de res volen preservar la seva intimitat» i «fugir de l’estigma associat a l’avortament» denunciïn. Això no significa que no pateixin les conseqüències, com ha posat de manifest l’associació en la primera recerca realitzada sobre aquest tema, per a la qual va entrevistar a més de 300 dones que van avortar en diferents clíniques. «M’han fet sentir com una assassina, m’han dit que anava a anar a l’infern, que estava matant al meu fill (el nen venia malament), horrible, no sé si això és legal» o «es posaven davant i no em deixaven tranquil·la» són alguns dels testimoniatges recopilats. Un 89% i un 66% de les dones van declarar haver-se sentit assetjades i amenaçades, respectivament.
Des fa 26 anys treballo a una àrea bàsica de salut (ABS) urbana al BCN Nord-Maresme; al començament, la majoria dels metges de família teníem un “cupo” de 2200 a 2300 pacients, visitàvem de 30 a 35 pacients per dia i teníem, amb alguna excepció, llistes d’espera inferiors a 5 dies. En l’actualitat, els 10 metges de capçalera de l’ABS tenim 1770 pacients assignats (mitjana per facultatiu), un nombre de visites similar a la de fa 26 anys i unes llistes d’espera que s’han enfilat a 2 o 3 setmanes en la majoria dels professionals.
La situació a moltes altres ABS de Catalunya no és diferent i actualment s’esdevé sovint que, quan un pacient demana hora per al seu metge de capçalera, se li diu que haurà d’esperar més de 15 dies per a la visita o, si no pot esperar, serà atès “d’urgències” per un altre professional, el qual se n’ocuparà del motiu (un de sol) que genera aquesta “urgència”.
Com hem arribat a aquesta greu situació que destrueix un dels pilars de l’atenció primària (AP) com és l’accessibilitat del pacient al seu metge? Què cal fer per canviar-ho?
Al meu entendre, a part de l’envelliment de la població, que comporta més morbiditat, i la tendència creixent de la societat en cercar solucions mèdiques als problemes vitals, el factor més poderós que explicaria aquesta deriva negativa és el poc interès i encert que han tingut els gestors i els professionals mèdics en aplicar una bona gestió en la demanda assistencial.
Una bona gestió en la demanda assistencial, i en les necessitats de salut, passa principalment per: limitar les reconsultes no necessàries, ser el màxim de resolutiu i flexible en cada visita, saber gestionar correctament la incertesa, no fer activitats sanitàries d’utilitat baixa o dubtosa, fomentar l’autocontrol i autocura dels pacients i comptar molt amb la resta dels professionals de l’ABS (especialment amb infermeria).
Si fem aquesta bona gestió, tindrem menys visites cada dia i més temps per visita, això ens permetrà ser més resolutius i aplicar millor les pautes per evitar reconsultes no necessàries. D’aquesta manera, aconseguirem també disminuir la nostra llista d’espera (cercle virtuós). També tindrem més temps per ocupar-nos dels pacients que no vénen a la consulta (no hem d’oblidar que som metges de tot el “cupo” i no només de la població que ve a visitar-se), per fer activitats comunitàries, de recerca i docència,
Si el professional mèdic no sap, no vol o no pot fer una bona gestió de la demanda assistencial, cada cop tindrà més visites i aquestes seran més curtes, de menys qualitat i menys resolutives. Tot això afavorirà més reconsultes que faran créixer també la llista d’espera (cercle viciós).
El pacte aconseguit amb el Departament de Salut fa alguns pocs mesos hauria de limitar el nombre total de les visites diàries per metge, però no dóna una bona solució del com i de per qui seran atesos els pacients que no “càpiguen” a l’agenda diària tancada del facultatius i pot posar en risc l’atenció longitudinal dels nostres usuaris.
En moltes ABS de Catalunya existeix l’estructura del metge “d’urgència” (a la pràctica soluciona principalment les demandes no urgents dels pacients que no poden esperar la llarga llista d’espera del seu propi metge), això fa que els metges-metgesses que tenen llistes d’espera inacceptables no rebin cap estímul ni feedback eficaç per mirar de canviar la situació.
Els nostres gestors mai no han premiat ni reconegut els professionals que han estat curosos en gestionar bé aquests aspectes i els metges-metgesses que no s’esforcen en solucionar aquesta problemàtica, no reben motivacions eficaces per actuar-hi.
Hi ha molts col·legues que s’equivoquen en pensar que l’excés de demanda a l’AP, que provoca llistes de treball massa plenes i llistes d’espera massa llargues, és culpa només de la manca de recursos abocats en salut (sempre els haurem de reclamar) o en el mal ús que fan molts usuaris dels serveis sanitaris (sempre hi hauran pacients aprofitats).
Penso que, si volem tenir una AP resolutiva i accessible, és fonamental que els nostres metges i gestors considerin com a tema prioritari la correcta gestió de la demanda assistencial i rebin una correcta formació i motivació per aplicar-la.
«Les nostres troballes mostren que una dieta inadequada és responsable de més morts que qualsevol altre risc a nivell mundial, incloent-hi el tabaquisme». Aquesta és la principal conclusió d’un informe internacional publicat per la revista mèdica The Lancet, que assegura que el 2017 es van produir 11 milions de morts associades a una alimentació poc saludable, la qual cosa suposa una cinquena part de les defuncions que es van produir aquest any. Segons els autors de l’estudi, el baix consum de cereals integrals i fruites i l’excés de sal en els menjars són els tres elements més preocupants a nivell mundial, ja que estan relacionats amb més de la meitat d’aquestes morts.
Al gener d’aquest mateix any, un informe publicat també en aquesta revista mèdica alertava del poc saludable que era la dieta de les societats actuals i concloïa que per a salvar el planeta era necessari reduir més d’un 50% el consum de carn vermella i sucre. Ara, un altre equip d’investigadors ha analitzat la dieta de 195 països per a posar-li xifres al problema i els seus resultats indiquen que 11 milions de persones moren cada any per causes relacionades amb una alimentació inadequada, dels quals 10 milions moren per malalties cardiovasculars, 913.000 per càncer i gairebé 339.000 per diabetis tipus 2.
«Aquest estudi afirma el que molts han pensat durant anys: que una dieta deficient és responsable de més morts que qualsevol altre factor de risc en el món», assegura un dels autors d’aquesta recerca, el director de l’Institut de Mètriques i Avaluació de la Salut de la Universitat de Washington, Christopher Murray.
Massa sal i poca fruita seca
Els resultats que ofereix l’informe indiquen que el consum de pràcticament tots els aliments que es consideren saludables va ser inferior al recomanat per les autoritats sanitàries, especial recalcament en la fruita seca, els cereals integrals o la fruita, mentre que el de tots els productes no saludables va superar el nivell recomanat, especialment el consum de sal i el de begudes ensucrades.
En mitjana, la humanitat només va consumir el 12% de la quantitat recomanada de fruita seca i llavors (al voltant de 3g al dia, enfront dels 21g recomanats), menys de la meitat de la quantitat de fruita diària recomanada (menys de 100g enfront de 250g) i una mica menys d’una quarta part de la quantitat recomanada de cereals integrals (29g enfront de 125g). No obstant això, el consum de begudes ensucrades va ser més de deu vegades superior a la quantitat recomanada (49g enfront dels 3g recomanats) i el de sal gairebé el doble del recomanat.
A causa d’aquests nivells insalubres de consum, «els principals factors de risc dietètic per a la mortalitat són les dietes altes en sodi [sal], baixes en cereals integrals, baixes en fruita, en fruita seca i llavors, en verdures i en àcids grassos omega-3», ja que, «cadascuna d’elles representa més del 2% de les morts mundials», asseguren els investigadors.
En particular, el consum excessiu de sal es va associar amb tres milions de morts, mentre que el baix consum de cereals integrals i fruites es va relacionar amb 3 i 2 milions de defuncions respectivament, la qual cosa fa que aquests 3 aliments estiguin relacionats amb més del 50% de les morts associades a una mala alimentació a nivell mundial.
Un canvi de paradigma
A la vista d’aquests resultats, els investigadors destaquen que moltes de les campanyes per a promoure una dieta sana no han estat eficaces, atès que només s’han centrat en la restricció dels productes poc saludables, en lloc de promocionar aquells aliments saludables el nivell dels quals de consum és molt inferior al recomanat.
«Encara que el sodi [sal], el sucre i els greixos han estat en el centre dels debats en les últimes dues dècades, la nostra avaluació suggereix que els principals factors de risc dietètic són l’alta ingesta de sodi i la baixa ingesta d’aliments saludables, com a cereals integrals, fruites, verdures i fruita seca i llavors», assegura Murray.
Taxa de mortalitat associada a l’alimentació. Els valors més alts/baixos es mostren en roig/blau / THE LANCET
Per a l’investigador de la Unitat d’Epidemiologia del Consell de Recerca Mèdica de la Universitat de Cambridge, NitaForouhi, que no ha participat en l’estudi, aquests resultats demostren que és necessari establir un canvi d’estratègia i «passar de posar èmfasi en la restricció dietètica, a la promoció d’aliments saludables», segons ha assegurat en un article publicat en la mateixa revista.
No obstant això, Forouhi també assenyala les dificultats associades a aquest canvi, posant com a exemple el «prohibitiu» preu de les fruites i verdures en molts països. Segons aquest especialista, «dues porcions de fruites i tres porcions de verdures al dia per persona representen el 52% dels ingressos de les llars als països de baixos ingressos, el 18% als països de baixos a mitjans ingressos, el 16% als països de mitjans a alts ingressos i el 2% als països d’alts ingressos».
Espanya entre els tres amb millors resultats
A l’hora d’analitzar les dades per països, els autors de l’estudi asseguren que cap regió del planeta segueix les recomanacions per a una alimentació saludable propostes per l’OMS. Malgrat això, l’informe destaca les enormes diferències oposades entre els diferents països, ja que la taxa de mortalitat d’Uzbekistan, últim país de la llista amb 890 morts per cada 100.000 persones, és deu vegades superior a la dels tres primers, Israel, França i Espanya, amb 89 morts per cada 100.000 persones.
Entre les regions amb una taxa de mortalitat més alta destaquen Rússia (lloc 171) i diversos països de l’est d’Europa, com Azerbayan (190), Trukmenistán (189) o Ucraïna (188), així com diverses illes del pacífic sud, com les Illes Marshall (193), Papua Nova Guinea (192), l’arxipèlag de Vanuatu (191), Indonèsia (159) o Filipines (165). Per contra, entre els quals millors resultats van obtenir estan diversos països del sud d’Europa occidental, amb França i Espanya al capdavant (llocs 2 i 3 respectivament), mentre que a Àsia destaquen el Japó i Corea del Sud (4 i 7), i el Perú (9) a Llatinoamèrica.
També resulta cridanera l’alta taxa de mortalitat de països com Alemanya (38), que pràcticament doblega la d’Espanya, amb 162 morts per cada 100.000 habitants. Entre altres grans potències també destaca la posició dels EUA (43), que, amb una taxa de 171 morts per cada 100.000 habitants, se situa per darrere de països com Ruanda o Nigèria, mentre que les dues grans potències d’Àsia, la Xina i l’Índia (140 i 118), tenen taxes de 350 i 310 morts per cada 100.000 habitants respectivament.
La ciutat de Barcelona compta des d’aquest dimecres amb un nou recurs obert a tota la ciutadania i pensat específicament per acompanyar i facilitar la tasca de les persones cuidadores i les que són cuidades. L’espai Barcelona Cuida està ubicat al número 22 de l’Avinguda Marquès de l’Argentera, al costat de l’Estació de França, i obre tots els dies laborables en horari de matí i de tarda, a banda del primer cap de setmana de cada mes. Igualment, també disposa d’un servei d’atenció telefònica i respon les consultes telemàtiques que es facin arribar a través del web.
Barcelona Cuida – Espai d’Informació i Orientació compta amb un pressupost anual al voltant dels 450.000 euros i la implicació directa de diferents àrees municipals. Hi treballen 7 professionals a temps complert amb perfils diferents i complementaris, a més del personal de recepció i professionals especialitzats en horaris establerts, i s’ha dissenyat amb el suport de professionals de serveis socials, de salut i d’entitats de l’àmbit de la cura com les que formen part de la Xarxa pel suport a les famílies cuidadores i de la Xarxa treball de la llar just, a més de col·lectius d’autoorganització de les treballadores de la llar com Libélulas, Mujeres Diversas, Sindillar o Mujeres Pa’lante. Les professionals d’àrees diferents i les entitats socials conformen un consell assessor ideat per ajudar a millorar el funcionament del centre, dissenyar la programació dels tallers formatius que s’hi facin i potenciar espais puntuals de trobada, entre d’altres aspectes. De fet, el centre s’ha pensat com un punt neuràlgic per recollir tota la informació que es genera al voltant de la cura i el web que s’ha posat en marxa també aquest dimecres ja recull un primer llistat de més de 800 recursos presents a la ciutat que estan dirigits a persones que són cuidades o que cuiden. L’espai Barcelona Cuida s’ubicarà definitivament a partir del proper any al carrer Viladomat 127, on abans estaven les instal·lacions de l’antiga mútua municipal PAMEM, un cop finalitzin les obres d’adequació d’aquest espai.
La posada en marxa del centre Barcelona Cuida és una de les 68 actuacions previstes en la Mesura de Govern per una Democratització de la Cura 2017-2020, dissenyada per l’Ajuntament amb l’objectiu de posar les cures al centre de les polítiques municipals. El motiu és doble, ja que no només l’economia de les cures és un aspecte fonamental de la vida econòmica, imprescindible per al sosteniment de les necessitats humanes, i que qualsevol persona serà cuidada i/o cuidarà en algun moment de la seva vida, sinó que també el progressiu envelliment de la població fa pensar que aquesta necessitat anirà en augment i és convenient preveure-ho amb antelació.
Barcelona cuida / Ajuntament de Barcelona
El nou centre funcionarà com un servei per informar i assessorar la ciutadania sobre els recursos existents al voltant de la cura, donant informació sobre tràmits concrets, serveis especialitzats o necessitats emergents al voltant d’aquesta realitat, com poden ser el reconeixement del grau de dependència, la formació de les persones cuidadores i els drets laborals de la feina que fan aquestes persones, per exemple. Per aquesta raó, el centre neix amb la voluntat de donar resposta a tots els perfils.
Persones que tenen cura de familiars o persones properes. A Barcelona una de cada quatre persones cuida una altra persona de la seva xarxa familiar o de convivència. La responsabilitat i la dedicació a les cures de manera sostinguda pot ocasionar esgotament físic i emocional.
Persones cuidadores professionals a la llar. El servei també s’adreça a les persones que cuiden a la llar de manera remunerada, independentment de la relació laboral i de la situació administrativa, per facilitar-ne la formació, l’acreditació i la defensa dels drets.
Professionals de serveis socials, comunitaris i de salut. Les persones i equips de serveis socials, espais comunitaris i de l’àmbit de la salut són un col·lectiu fonamental en l’atenció directa tant a persones receptores de cura com a famílies cuidadores i persones treballadores del sector. El Barcelona Cuida treballarà com un espai de segon ordre i es coordinarà amb totes elles.
Entitats. Les organitzacions, entitats i col·lectius de l’àmbit de la cura constitueixen un ampli ventall de recursos, xarxes i relacions que representen un suport fonamental per a les persones implicades en la cura.
Persones que vulguin planificar la seva cura. L’objectiu és donar informació a persones preocupades pel seu present o futur, ja sigui per una situació de dependència, discapacitat o bé per l’envelliment.
Igualment, el centre aspira a demostrar la seva necessitat i el seu potencial oferint informació, orientació i assessorament sobre els recursos existents a la ciutat per tal de proporcionar de forma integral una primera orientació a les persones usuàries i, en funció de les seves necessitats i demandes, derivar-les vers els serveis més adequats. Així es busca enfortir i potenciar el que ja s’està fent, evitant duplicar serveis existents, però facilitant que les persones trobin la informació sistematitzada i en un únic lloc. La informació inclou suports pràctics dins i fora del domicili per a la cura d’infants i persones dependents o malaltes; ocupació i formació de la persona cuidadora; aspectes jurídics per abordar temes relacionats amb la contractació de la persona cuidadora i dels seus drets laborals; i suports emocionals i activitats grupals per a persones cuidadores.
El servei aspira a afavorir l’intercanvi i la relació entre persones, professionals i organitzacions, amb tallers formatius, accions de difusió i l’organització d’espais de trobades. Aglutinarà els estudis, eines o recursos web relacionats amb aquest àmbit.
A més, els professionals del centre vetllaran per tenir actualitzat el mapa de recursos de la cura, en constant interacció amb els agents i entitats del territori. D’aquesta manera detectarà els agents clau i generarà una xarxa de referents, amb els quals es podrà reunir de forma periòdica per tal d’actualitzar la informació disponible.
L’amiant descobert al Metro de Barcelona, concretament a la pintura bituminosa que protegeix els baixos dels trens, sembla amagar involuntàriament altres amiants, dels quals poc es parla als mitjans de comunicació. Aquests també es troben aquí, al suburbà: en equips d’alta tensió, en sostres de sales tècniques, en components elèctrics; tant de trens, com en sistemes de senyalització, i fins i tot, en sostres trencats d’alguna estació.
Però, sota el meu punt de vista, res d’això revesteix tanta importància i gravetat com l’”ús continuat i massiu en les dècades del 1950 al 1990 com a mínim, en les pastilles de fre amb amiant dels trens del Metro de Barcelona”. 40 anys, que probablement siguin més, en la forquilla de temps fins la seva total retirada i prohibició d’ús. No obstant això, hauran estat suficients com per escampar quantitats importants d’aquesta fibra en els túnels i estacions, resultat lògic de l’acció de frenada i del desgast en les pastilles que contenien aquest mineral.
Dit tot això, la paraula tècnica “friable, o no friable”; molt utilitzada a manera d’escut mediàtic per part de la direcció de TMB, es converteix en un simple joc de paraules per evitar l’inevitable: que es posi el focus on cal posar-lo quan ens referim a la capacitat de dispersió en els túnels de partícules microscòpiques sense cap control. I això no agrada. I menys a TMB.
Potser, els lectors pensin que en no utilitzar-se l’amiant en l’actualitat, el problema ja no existeix, però les fibres que han estat despreses en el passat no s’han convertit automàticament en biodegradables i tampoc han desaparegut dels túnels com per art de màgia. Aquests no han estat sotmesos a cap tipus de neteja, com podrien ser tècniques d’encapsulament en els llocs on ja estiguin posades aquestes fibres, i que així, no segueixin viatjant allà per on caiguin en funció del vent o del moviment mecànic per treballs diversos.
Per tant, les fibres d’amiant despreses dels antics frens haurien d’estar aquí, per on els trens del passat han viatjat durant 40 anys com a mínim, durant una mitjana de 16 hores diàries, els 365 dies de l’any. Es plantegen quantes vegades frena un tren en aquest termini de temps?. Doncs, sembla ser que aquestes fibres “no existeixen, no hi són, en no ser detectades”. TMB afirma que l’ambient que respirem al Metro de Barcelona és innocu, en no existir una suficient concentració en fibres d’amiant, basant-se en les dades obtingudes “amb el mètode que obliga la llei”.
Cal ressaltar, i posant en dubte aquesta última afirmació amb la qual es justifica una vegada i una altra TMB, que al Metro de Madrid la presa també va ser negativa en una cotxera després d’haver perforat sostres amb Amiant. No obstant això, en tornar a prendre mesures de mostres en sediments i pols de la zona on s’havien realitzat aquests treballs, sí que es va detectar la presència d’amiant, amb resultats totalment diferents, per desgràcia dels que hi el respiraven.
És evident, doncs, que unes partícules despreses dels frens entre els 50 ‘i els 90’ no estaran esperant a flotació constant per l’ambient fins deixar-se atrapar per uns aparells que només mesuren en l’aire. Per lògica i coherència això és pràcticament impossible, ja que estaran més que posades i instal·lades en l’entorn dels túnels i estacions: al balast, en el formigó, en els cables que recorren centenars de quilòmetres per parets laterals, en múltiples caixes d’equips, en ventilacions o en pous. Els múltiples racons existents al Metro de Barcelona poden ser la llar d’aquest fatal mineral per a la salut de qui el respiri, sobretot les més antigues (L1, L3, L4 i L5) mentre TMB tira pilotes fora.
El Departament de Salut i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies han presentat aquest matí el nou ‘Protocol d’actuació de maltractaments a la infància i l’adolescència en l’àmbit de la salut’. Han explicat que una de les novetats del document consisteix en ampliar el paper dels professionals d’atenció primària i comunitària en la detecció d’aquesta problemàtica. Per poder fer això, els hi donaran eines en la seva actuació per ajudar a diferenciar què és un maltractament i què no, reduir el marge d’interpretació subjectiva i afavorir la detecció i notificació de casos.
La consellera de Salut ha subratllat que el protocol ha de servir per millorar l’eficàcia en la detecció del maltractament però també per ajudar a les famílies a prevenir aquestes situacions. Vergés ha ressaltat que, per primera vegada, el protocol inclou la detecció de possibles maltractaments en la primària, com a centre del sistema que suposa.
El conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, ha destacat la importància de la prevenció i la detecció precoç del maltractament. En aquest sentit, ha remarcat que “abans que la vida o la salut d’un infant o adolescent es vegi greument compromesa, hi ha senyals i maltractaments inicials sobre els quals cal posar totes les antenes socials que ens ajudin a detectar-los.” Creu que aquest protocol el que fa és posar «el benestar i les necessitats de l’infant al centre», ja que farà que no hagin d’explicar els fets viscuts diverses vegades, evitant així la revictimització. «Protegir els infants perquè no hagin de patir en aquest sentit és un dels objectius que compartim els dos departaments», ha afegit el Homrani.
En l’explicació del protocol, han traslladat que un dels seus avenços és la voluntat d’evitar la victimització secundària dels infants i adolescents, sense caure en l’infradiagnòstic, per exemple evitant la repetició de les diligències que es practiquen en aquests casos i actuant, en general, amb mínima intervenció, amb rapidesa i amb especialització, de manera que no es prolongui de manera innecessària el seu patiment.
En l’elaboració del protocol han col·laborat més d’una seixantena de professionals de diferents disciplines i nivells assistencials de Catalunya, a més de professionals de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Per la seva banda, el Departament de Salut i el Servei Català de la Salut (CatSalut) han informat que han reordenat el model d’atenció tenint en compte les necessitats i expectatives actuals.
En aquest sentit, asseguren que, d’una banda, el protocol contempla la formació i sensibilització dels professionals sanitaris, amb especial èmfasi en els d’atenció primària. D’altra banda, preveu crear progressivament equips funcionals experts en abusos sexuals i maltractament greu, distribuïts pel territori i encarregats de fer el diagnòstic sanitari i el tractament inicial i d’assessorar els professionals de primària i dels hospitals. Aquest equips s’aniran integrant en les unitats d’atenció integrada que anirà desplegant la DGAIA.
A més, s’està desenvolupant un apartat a l’eCAP (la història clínica informatitzada d’atenció primària) que permeti als professionals d’atenció primària introduir dades d’infants atesos amb indicadors de risc de maltractament. Aquestes dades es connectaran amb el Registre Unificat de Maltractaments Infantils de Salut (RUMI salut), que des del 2009 permet recollir informació de casos atesos als hospitals de Catalunya amb servei de pediatria, ginecologia i obstetrícia.
Així mateix, per facilitar que els professionals recullin la informació de forma més estructurada s’han dissenyat tres models de documents: la fitxa de notificació de situació de risc o desemparament infantil dels serveis de salut, l’informe d’atenció sanitària, i el comunicat judicial; tots tres models s’incorporaran als sistemes dels diferents dispositius sanitaris, que es nodriran progressivament de les dades de les pròpies històries clíniques de cada nivell assistencial.
Proactivitat dels professionals i valoració integral dels casos
Durant la presentació dels protocols, han a detecció de qualsevol tipus de maltractament (físic, psicològic o emocional, per negligència o abandonament, abús sexual, etc.) requereix d’una actitud proactiva per part dels agents implicats i la seva valoració final com a tal ha de ser fruit d’un estudi global, que uneixi les visions sanitàries i psicosocials. El protocol, per exemple, apunta indicadors de sospita –en infants i adolescents, però també en pares, mares i tutors- per avaluar si s’està davant d’un cas de maltractament i estableix quines actuacions (proves, exploracions físiques, entrevistes) i tractaments s’han de seguir en funció de la gravetat dels fets.
A més, d’una banda, el protocol dedica un apartat específic per al maltractament prenatal, el que té lloc quan no s’ofereix al fetus totes les atencions que li calen; és a dir, quan una gestant, per exemple, s’alimenta de forma deficient, consumeix drogues, està en una situació de vulnerabilitat o està sent maltractada, tal i com es recull en el protocol de violència masclista.
De l’altra, la guia també recomana actuacions per detectar el maltractament en nadons. En aquest sentit, s’entén que un moment de gran vulnerabilitat són aquests primers mesos de vida, sobretot si es tracta del primer fill o filla. Llavors, diversos factors poden generar frustració en els progenitors, un fet que sumat al desconeixement del risc que pot suposar sacsejar un nadó, pot generar situacions que posin en greu risc la seva vida. En el protocol recomanen fer cerca activa de signes de fatiga dels progenitors i fer consell preventiu sobre el sacseig des dels serveis de neonatologia dels hospitals i de forma coordinada amb els centres d’atenció primària.
Per últim, el protocol també vetlla per protegir els professionals sanitaris que, sovint, viuen situacions d’estrès emocional important en atendre infants o adolescents que pateixen o estan en risc de patir un maltractament. En aquest sentit, es remarca la necessitat que les entitats proveïdores on presten servei els professionals els garanteixin recursos i condicions de treball que els facin sentir segurs per a actuar com correspongui.
La Marta fa 18 anys que treballa com infermera en àrees de salut mental. La pràctica diària i els cursos que ha anat realitzant garanteixen que controla l’àmbit i que n’és especialista. No obstant els anys de feina i un seguit de formacions que ho podrien acreditar, per no tenir un títol oficial, la Marta podria ser desplaçada del seu lloc de treball.
En el mateix article de periodisme de dades on analitzàvem quantes infermeres calien, també veiem que un 92,15% de la infermeria catalana no té cap especialitat reconeguda. Ara, a nivell estatal, s’ha creat una plataforma anomenada en castellà Enfermer@as Especialistas Sin Título Oficial (EESTOs). Els seus integrants són personal d’infermeria que fa anys que treballa en diferents especialitats del sistema nacional de salut realitzant funcions assistencials especialitzades però també fent formació continuada, recerca i fent docència als nous residents a les àrees de treball concretes. Àrees que formen part de les 7 especialitats recollides dins el RD 450/2005, de 22 d’abril. Ara, des d’EESTOs , reclamen obtenir el reconeixement i l’habilitació a l’especialitat que han desenvolupat al llarg de la seva carrera professional. Asseguren que donada la seva experiència, formació continuada, coneixements en recerca i gestió i altres aportacions a la professionalització de la infermeria i les cures de qualitat, estan capacitades per aquesta habilitació.
Ara per ara, existeixen dues maneres d’aconseguir una especialitat: a través de l’examen d’accés a la residència (IR: Infermera Resident) o a través d’un examen de competència. Mitjançant el primer cas, veiem que a Catalunya només hi ha un 7,85%. El 92,15% de les infermeres no tenen cap especialitat. Entre les que sí: un 2,93% són llevadores, un 1,25% estan especialitzades en salut mental, un 1,12% són infermeres de Família i Comunitària i un altre 1,12% ho són a geriatria. Per últim, un 0,84% són infermeres del treball i un 0,59% pediàtriques.
La segona via (l’examen de competència) encara està per convalidar i és la possibilitat de fer una prova per equiparar-se a l’especialitat. Pel que fa a Infermeria Primària i Comunitària ara sembla ser que l’examen es podria celebrar a finals de 2019 i i la previsió es que es presentin més de 3.000 persones només a Catalunya. La convocatòria d’aquest examen s’espera des del 2011. En aquest cas, 8 anys d’espera per fer l’examen representen 8 anys d’incorporació d’infermeres sense especialitat que han anat suplint les vacants i els buits que es generaven dins l’especialitat.
«En el seu moment no hi havia especialistes i se’ns contractava sense títol. Ara hem anat adquirint experiència fent màsters i postgrau, formem als que roten per les nostres àrees i que després obtindran el títol d’especialista», explica Begoña, una altra de les integrants d’EESTO. Demanen urgentment que s’obrin vies excepcionals per no quedar-se penjant en un llimb administratiu. A més, indiquen que els metges ja han tingut 3 vies excepcionals i els psicòlegs 2 i es senten en desigualtat de condicions.
Pel que fa a les relacions amb aquell personal d’infermeria que sí que té una especialitat reconeguda, des d’EESTO volen fer entendre que els interessos d’uns no aniran en detriment dels interessos dels altres però sí que consideren que la compensació amb els especialistes no pot passar per damunt dels drets laborals de qui no té el títol. Algunes de les integrants de la plataforma denuncien que per no tenir l’especialitat els seus centres els hi diuen que ja no poden promocionar i, per tant, no els hi donen opció de demanar un canvi de torn a matins des de tardes o des de cap de setmana. «No té cap sentit que de matins calguin especialistes i no als altres torns… ho fan perquè amb un bon contracte, amb una plaça fixa, les retenen i no les perden, ja que abans moltes es formaven i després marxaven», denuncien membres d’EESTO.
Aquesta cura cap a l’especialista ha fet que ja a Andalusia i al País Valencià , on ja existeix aquesta norma de desplaçament, ja hi ha hagut diverses persones EESTO afectades. Ara s’han denunciat aquests casos i s’han pogut paralitzar. No saben si per la pressió de la plataforma o perquè no hi ha prou especialistes i es segueix necessiten personal. Així doncs, la norma existeix però no s’està fent efectiva. A Catalunya no està tan sols creada la categoria professional ni la norma de reconversió de plaça. Per intentar paralitzar el cop, abans que passi tot això, volen provar de regularitzar la seva situació. Per fer-ho, de moment s’han reunit amb el Consell General d’Infermeria, amb Rodrigo Gutiérrez, director general d’Ordenació Professional del Ministeri de Sanitat i ahir es van reunir amb la Ministra de Sanitat per tornar a parlar de la seva situació. En general l’actitud de resposta és de comprensió i escolta però no han aconseguit cap compromís de ningú per escrit.
La plataforma seguirà difonent la necessitat de regular la seva situació perquè, com assegura la Marta, són «la solució per desembussar aquest problema». «Tenim anys treballats i tenim competències. Només cal mirar quins requisits es volen establir i que ens deixin treballar», demana. Més que res, segueixen, que «no es pot posar a un EESTO a la mateix alçada que a un graduat», ja que no té sentit que «després de 18 anys treballant es demani fer un examen i després fer dos anys de rotació en una residència potser a l’altra punta de l’estat».
«Que com ens afecta que no ens reconeguin? Ens desplacen forçosament, no tenim les mateixes possibilitats a l’hora de fer una oposició… però el què fa més mal és que sentim un desprestigi professional perquè l’argument que donen les administracions per defensar les especialitats és que si no tenim treballant gent titulada està en risc la seguretat del pacient i la qualitat de la cura. Com si amb nosaltres no hi hagués seguretat ni qualitat. Com poden dir aquestes barbaritats?», s’exclamava Begoña.
