Just Deploy It!

Blog

  • Un estat amb sanitat universal i sense copagament farmacèutic? Futur incert per la sanitat en aquesta nova legislatura

    Qui s’ha endut més escons en aquestes eleccions estatals al Congrés dels Diputats, com ja especulaven les enquestes ha estat el Partit Socialista Obrer Espanyol. En matèria de sanitat han promès que desenvoluparan algunes mesures que ja van redactar en el seu anterior programa electoral.

    Aquesta legislatura, si aconsegueixen els suport suficients, hauria de ser la que acabés amb el copagament farmacèutic, començant per pensionistes i persones amb ingressos més baixos, i on s’aprovarà una Estratègia de Renovació del Sistema Nacional de Salut. Dins aquesta renovació s’inclourà per exemple l’atenció a la salut bucodental. Paral·lelament, busquen una llei marc estatal que clarifiqui les competències i la coordinació amb les diferents administracions per poder així consolidar un sistema universal i gratuït que garanteixi l’accés als serveis socials arreu de l’estat.

    El PSOE va deixar un ampli espai en el seu programa destinat a la salut mental: reforç dels serveis infanto-juvenils, un pla de prevenció del suïcidi i un altre per la prevenció de les addiccions. En aquest punt incidien en regular tot el que fa referència al joc.

    Afegien també un debat que ha estat al centre ja els darrers anys i asseguraven la defensa de nous drets com l’eutanàsia i la mort digna.

    Entre les promeses que durant campanya Pablo Casado va professar es troben reduir les llistes d’espera en les sol·licituds d’ajuda a la dependència en un màxim de 30 dies, crear un Portal de Salud, l’obligació que els nens estiguin vacunats per accedir al sistema educatiu o un canvi de model de finançament dels centres sanitaris que en cap moment han precisat.

    En tot cas, sí que parlaven d’una “revisió de la Llei General de Sanitat” datada l’any 1986. Pel model assistencial, dotarien el treball de la “flexibilitat necessària” i només establiran com a requisit indispensable la llengua castellana per accedir a un lloc de treball públic. Situen les llengües cooficials com a mèrits però mai com un “requisit excloent”.

    Davant la denuncia a les llistes d’espera, el PP no marca temps màxims però parla de garantir l’accés en un temps mínim gràcies al suport de la sanitat privada.

    Agafant la idea del que just s’ha aprovat aquest any a Barcelona, PSOE i Podemos crearan un servei d’atenció bucodental gratuït. El PP només parlava de programes de protecció bucodental per als més vulnerables.

    Els tercers en el rànquing d’escons han estat Ciutadans. Entre les mesures que proposen per sanitat redacten que hi haurà “una sanitat universal perquè ningú es quedi sense assistència sanitària a Espanya, restablint la universalitat i fixant mesures necessàries per assegurar el cobrament dels serveis sanitaris prestats als nacionals d’altres països, per lluitar contra el turisme sanitari”. Totes les mesures, més enllà dels conceptes tècnics, tenen una lectura subjectiva depenent de qui faci la proposta. És a dir, en anar contra el turisme sanitat cal preguntar-se què es considera turisme sanitari.

    Pel que fa al copagament farmacèutic proposen que no existeixi per les persones amb una gran dependència al mateix temps que volen fomentar que la compra es faci de manera centralitzada “per reduir efectes entre les comunitats”. També en temes de territori, parlen d’establir un barem de mèrits i capacitats per tal de facilitar la cobertura de places vacants arreu i millorar la mobilitat dels professionals.

    Una proposta que és rellevant és la targeta sanitària única i tenir un historial clínic digital unificat entre totes les comunitats. Així estan traient totes les competències a les comunitats.

    Pel que fa a l’eutanàsia, Ciutadans reactivaria la seva llei de Drets i Garanties al Final de la Vida que ha quedat penjat en la darrera legislatura. Més lleis serien la modificació del Codi Penal contra qui promogui abandonar tractaments per pseudoteràpies i a més voldrien regular el cannabis terapèutic. La salut bucodental seria gratis fins als 16 anys.

    El quart partit que més escons ha aconseguit al Congrés dels Diputats ha estat Unides-Podem. En el seu programa electoral pel que fa a sanitat introduïen que el PIB destinat pujaria de l’actual 6% a un 7,5% per a l’any 2023. L’atenció primària seria qui s’enduria una major part i en destinarien un 20% de la despesa total a ella.
    Eliminaria el copagament farmacèutic però a més parlaven d’introduir mesures que impedissin poder-ne establir nous copagaments en un futur. En aquest sentit treballaran també per la sanitat universal i, com ha passat a Barcelona ciutat i com també diu el PSOE, incorporarien el dentista dins els serveis del sistema de salut. Al mateix temps, parlen de “gestió pública directa” per acabar amb la privatització sanitària. Sobre les llistes d’espera fixa en un mes com a màxim el temps per esperar cita amb un especialista o per una operació relacionada amb una patologia greu.

    Posaven també el focus en la salut mental i ho ampliaven a les condicions de treball dels professionals sanitaris que, sovint, pateixen angoixa. Prometien així posar fi a la seva precarietat amb un programa de recuperació per aquells que hagin marxat de l’estat a treballar.

    Sanitat universal i independència, de moment, de gestió

    Els dos partits purament catalans més votats han estat com era d’esperar Esquerra Republicana de Catalunya i Junts per Catalunya.

    En l’apartat de salut ERC comença dient que “el nou sistema nacional de salut i social de la República estarà centrat en la persona i serà públic, universal, equitatiu i integrat, garantirà la qualitat, serà finançat amb recursos públics i estarà orientat a preservar la salut i el benestar de la ciutadania”. Afegeix que serà un sistema en què la ciutadania es faci corresponsable de la seva salut, disposi de la màxima informació sobre el diagnòstic propi i tingui la capacitat de prendre decisions de manera compartida sobre el tractament que vol rebre.

    Entre diverses coses destacaven promoure una atenció social i sanitària de proximitat, centrada en el domicili, atenent tant com es pugui els condicionants propis del pacient i del seu entorn més immediat (familiars, de veïnatge…) i amb atenció especial per als col·lectius més fràgils i vulnerables. També superar la fragmentació entre nivells assistencials mitjançant l’estreta col·laboració i coordinació entre els nivells de l’assistència (primària, hospitalària, sociosanitària i salut mental) i vetllant per l’adient aplicació dels principis d’equitat entre nivells assistencials.

    Pel que fa a pressupost, ERC considera la despesa en salut i serveis socials com una inversió creadora de benestar i per tant entén que el pressupost assignat hauria de ser l’equivalent a la mitjana del percentatge del PIB que destinen els països de l’Europa dels 15 i, com a mínim, l’equivalent a la mitjana de tots els percentatges del PIB català gastat durant els últims quinze anys. Una altra mesura implicaria regular la prescripció infermera de medicaments.

    Junts per Catalunya segueix una línia similar pel que fa a la demanda d’una assistència sanitària universal. Culpaven als objectius de dèficit les retallades que van suposar a Catalunya entre 2010 i 2014 una reducció del 14% en la despesa sanitària traint-se així les responsabilitats dels darrers anys del seu govern al capdavant de Catalunya. En aquest sentit, parlen de “preservar la sostenibilitat del sistema” i “definir i impulsar reformes estructurals que permetin garantir la preservació d’un sistema de salut de qualitat i posin fi al dèficit estructural del sistema que recau sobre la Generalitat”.

    En el seu programa electoral feien esment a un canvi de paradigma i parlaven de posar al centre les persones i assegurar una atenció integral. Això implica “reforçar les polítiques de salut pública i la centralitat de l’atenció primària i la salut comunitària”.

    Pel que fa als professionals, introduïen planificar les places de MIR i infermeria en funció de les especialitats necessàries.

    Així com alguns dels partits a nivell estatal, JxC també parla de salut mental i addiccions: tant en incrementar els recursos com en abordar la seva prevenció. El mateix amb el joc: regular-ne la publicitat i treballar en la prevenció de l’addicció prohibint la publicitat de joc i apostes, especialment les que són de tipologia online, durant tot l’horari protegit.

  • CAP Raval Nord: «Que cada palo aguante su vela»

    O dit en català, perquè ho entenguin millor alguns, que cadascú carregui amb el seu mort, en aquest cas no es tracta de mort biològica (que potser també) sinó responsabilitats i conseqüències socials i polítiques dels seus actes i les seves decisions.

    Parlem, una altra vegada, del CAP del Raval Nord cap a la Misericòrdia. En aquesta lluita de les classes populars contra les elits de la ciutat i els seus subordinats com ara ho són determinades institucions, empreses i partits polítics.

    En aquesta lluita eren d’esperar resultats a curt termini però les forces i els mitjans encara són molt desproporcionats. Per una banda una institució «cultural» de les elits que representava el poder: la presidenta del museu, la Sra. Ainhoa Grandes és a la vegada consellera del Grup empresarial immobiliari «Renta Corporación» conegut a Barcelona i al Raval per la seva història immobiliària. Cal veure els interessos econòmics que participen en aquesta institució: banquers (la Caixa i Banc de Sabadell) i multinacionals (com Abertis d’autopistes, Agroaliment del grup Carulla amb 35 empreses d’alimentació i cosmètica, Naturgy de Gas Natural, i altres).

    Per altra banda les entitats ciutadanes i els treballadors del CAP, gent sense poder, que els d’abans diuen que estan manipulats (?), són la plataforma de defensa del CAP Raval a la Misericòrdia: entitats del Raval, la FAVB, la Marea Blanca, Rebel·lió Primària, La Capçalera, FOCAP, alguns sindicats no majoritaris i dues formacions polítiques municipals (sense estructura de partits tradicionals) i altres. Aquests han aconseguit 6.500 signatures per portar el tema al Plenari municipal i 500 adhesions del món de la cultura.

    Però als del «costat fosc de la força» els hi donen suport en els seus interessos, oposats als de la ciutadania i la Salut, altres partits tradicionals: PP, Cs, PDeCAT, PSC i ERC, que han negat (de moment) els interessos ciutadans i defensat els «interessos» de les elits (del capital), perquè són els seus servidors, perquè no podien permetre, a prop de les eleccions, que partits d’esquerres guanyessin la partida, i fonamentalment per deixar clar qui mana encara a la ciutat i al país.

    Espero que els ciutadans els hi facin carregar amb el seu mort.

  • Celebren la quarta jornada contra les llistes d’espera arreu de l’estat

    La Marea Blanca de Catalunya, així com moltes assemblees de treballadors i usuaris de diversos centres de salut que s’hi han adherit, donen ple suport a la què ahir va ser la quarta Jornada de Lluita Estatal contra les llistes d’espera. Aquesta es va impulsar des de la Coordinadora AntiPrivatización de la Sanidad Pública (CAS) de Madrid.

    La CAS assegura que les xifres «vergonyoses» que l’administració sanitària diu que hi ha no són reals. «El sistema utilitza diferents estratagemes per a falsejar les dades: retardant la inclusió en la llista, bloquejant les agendes, expulsant als que no accepten ser intervinguts en centres privats, pressionant als professionals…». Així, afirmen també que aquests darrers anys l’embut ha passat del quiròfan al diagnòstic i a la primera cita amb l’especialista. El què provoca, per la CAS, que es retardi encara més l’atenció dels malalts i que algunes persones morin abans de ser diagnosticades o rebre tractament.

    Les dades que l’administració facilita situen en 600.000 les persones que estan en llista d’espera quirúrgica en tot l’estat. Aquest xifra fa 10 anys era de 364.000. Culpen que el número s’hagi gairebé doblat a les retallades continues que s’han donat. Pel que fa la llista d’espera diagnòstica està quasi en 2 milions de persones esperant una primera consulta amb l’especialista.

    En el  manifest que convocava a la jornada estatal, els convocants asseguraven que «aquesta deterioració planificada del sistema està empenyent a sectors de població que encara mantenen certa capacitat adquisitiva, cap a les assegurances privades». Expliquen que l’any 2017, ja 11,5 milions de persones tenia una assegurança privada a l’estat. i, mentrestant, «el 2018, la facturació de la sanitat privada aconseguia ja els 8.520 milions d’euros».

    La quarta jornada estatal contra les llistes d’espera vol manifestar que sí és possible reduir en gran part les llistes d’espera, que només cal fer servir el 100% dels recursos existents dins el Sistema Nacional de Salud. Per fer-ho llisten una sèrie de propostes:

    • Creació d’un torn de tarda als hospitals, en les especialitats mèdiques que siguin necessàries, per a mantenir funcionant a ple rendiment tots els recursos fins a les 21 hores. Això permetria, contractar als professionals que actualment obliguem a emigrar (quan la seva formació ens costa fins a 300.000 €) i suprimir les hores extres).
    • Prohibició dels concerts amb centres privats, innecessaris en posar a funcionar els centres públics al 100 per 100, amb el consegüent estalvi.
    • Incompatibilitat absoluta perquè el personal del sector públic treballi en la privada. Cap empresa privada permet als seus professionals treballar en la competència.
    • Establiment de terminis per a l’atenció, similars en tot l’estat, per a acabar amb les vergonyoses diferències que s’han instaurat en aquests trenta anys. Finançament sanitari finalista, per a acabar amb les enormes diferències en la despesa sanitària per càpita.
    •  Entrada en llista d’espera automàtica, després de la decisió clínica de derivació a l’especialista, petició de prova diagnòstica o intervenció, mitjançant l’assignació i lliurament d’un codi al pacient que garanteixi el seguiment i control de la cita.
    • Democratització del sistema. Transparència absoluta i accés senzill a totes les dades d’activitat, qualitat, despesa i adjudicacions del SNS.

    Des de la CAS denuncien que a nivell estatal, només existeix una norma que “garanteix” un temps màxim d’accés per a cinc tipus de cirurgies: 180 dies per a cardíaca valvular, cardíaca coronària, cataractes, pròtesis de maluc i pròtesi de genoll. Afegeixen a més que, «com cada Comunitat Autònoma ha legislat, o no, normes per als seus territoris, això ha donat com a resultat enormes diferències en les teòriques garanties d’accés a l’assistència sanitària». En aquest sentit, afegeixen que «contra les vergonyoses diferències existents en funció del lloc de residència, proposem l’extensió a tot l’estat de les garanties existents en els territoris amb normativa més avançada» i demanen:

    • Consultes preferents garantides en un termini màxim de 10 dies.
    • Resta de consultes d’atenció especialitzada, termini màxim de 30 dies.
    • Proves diagnòstiques relacionades amb processos de oncologia i cardiologia, 30 dies.
    • Altres proves diagnòstiques programades no urgents, 45 dies.
    • Cirurgia oncològica termini màxim de 30 dies.
    • Cirurgia cardíaca termini màxim de 60 dies.
    • Resta de cirurgies 120 dies.

    A Catalunya la Marea Blanca donava ple suport a la convocatòria i es van fer concentracions a diversos centres de salut, ja que es va triar que la jornada fos descentralitzada.

  • Què ha de canviar a Barcelona per evitar la mort de 354 persones a l’any per la contaminació de l’aire?

    A Espanya, la contaminació de l’aire ocasiona quinze vegades més morts prematures que els accidents de trànsit. Els efectes de la mala qualitat de l’aire en la salut de les persones es relaciona cada vegada amb malalties no només respiratòries, sinó també cancerígenes, cardiovasculars i neurològiques.

    Conversem amb María García, d’Ecologistes en Acció i Cristina Castells, directora d’Energia i Qualitat Ambiental de l’Ajuntament de Barcelona sobre els reptes que ha d’afrontar la ciutat en les pròximes gestions.

    «El canvi no vindrà de transformacions urbanístiques, sinó del canvi en el model de mobilitat»

    A Barcelona, ​​la qualitat de l’aire representa una de les majors preocupacions a nivell ambiental i de salut pública. Per a María García, hi ha tres focus principals: el trànsit, el port i la indústria; i la solució està en les mesures estructurals i no en el model de mobilitat.

    «El que cal entendre és que el canvi a nivell de trànsit no vindrà de transformacions urbanístiques, sinó que vindrà del canvi en el model de mobilitat, això vol dir retirar carrils de circulació de trànsit privat que avui és majoritari i potenciar els vianants, la bici, el transport públic, els mitjans de transport públic de més capacitat i velocitat en superfície «, comenta l’especialista d’Ecologistes en Acció, que a més assenyala que actualment, el vehicle privat ocupa un 65% d’espai a aparcament.

    Molts dels vehicles que transiten els carrers provenen de fora de la ciutat, que, segons ens explica Cristina Castells, són més del 50%. És per això que un dels principals objectius per als propers anys és el de reduir la major quantitat de la seva circulació.

    «Bàsicament el que ens estem plantejant com a ciutat és reduir la mobilitat i després aconseguir que la mobilitat que queda sigui el més sostenible possible (…) Per a nosaltres, el nou pla de mobilitat urbà és molt important: incorporar carrils de bicicletes a la ciutat, traient carrils al vehicle és molt important «, apunta la directora.

    Tot i que ja existeixen iniciatives com les superilles o les zones de baixes emissions que plantegen restriccions del pas vehicular, no s’ha pogut observar resultats positius significatius en la qualitat de l’aire a un nivell macro.

    «Hem activat unes i les altres s’estan treballant; els resultats són positius. És veritat que hi ha alguns trams urbans a prop, confrontants a la superilla, que potser s’han empitjorat una mica perquè encara no desenvolupat tot el projecte de superilla», indica Castells.

    D’altra banda, García considera que si el pla inicial de tenir 500 superilles s’hagués mantingut, era possible reduir el 30% del trànsit de la ciutat. No obstant això, amb el que s’explica fins al moment l’impacte positiu obtingut és «semblant al d’un parc».

    «Nosaltres insistim, el què cal fer és reduir l’ús habitual, cal entendre que més d’un milió de vehicles circulen a Barcelona i té una mitjana d’ocupació d’1,4 persones. És l’ús irracional el què s’està fent del vehicle privat, llavors el que proposem és un peatge que el que fa és dissuadir l’ús».

    «La qualitat de l’aire és una de les prioritats del govern i creiem que també ho serà per al pròxim»

    A Estocolm, on s’ha posat en pràctica el peatge urbà s’ha aconseguit reduir fins a un 30% el trànsit des del 2009. La proposta que esmenta García consisteix en el pagament a l’entrar a la ciutat i té com a objectiu en dissuadir les persones d’usar el vehicle de manera individual. D’aquesta manera, no es motivaria als usuaris a renovar el parc de vehicles, sinó a deixar d’usar-lo.

    La veritat és que quan es proposen mesures que inclouen restriccions, el principal obstacle és la resposta general dels ciutadans.

    «Tenim molt clar que això ja no és un problema mediambiental, sinó que és un problema de salut i per tant els hem de fer si o si. Però al moment de fer el canvi no és fàcil, tenim a ciutadans molt convençuts, que ens ajuden de manera immensa en poder aplicar aquestes mesures i altres als quals no els agrada tant», ens comenta Castells.

    A més de considerar el peatge mediambiental, considera que es troben «oberts a continuar analitzant els resultat i aplicar mesures per aconseguir els nivells plantejats» ja que assenyala que és una de les prioritats d’aquest i el proper govern. També indica que estan treballant en millorar la qualitat de l’aire en zones «sensibles», com hospitals o escoles.

    «No som diferents a altres ciutadans i ciutadanes, és com la llei del tabac, com el peatge, com en totes les ciutats en les que s’està aplicant les mesures de restricció. Si les polítiques funcionen i expliques que estem en una crisi de salut, de canvi climàtic, d’ocupació massiva del vehicle privat de la ciutat que ens està perjudicant serà més acceptat «.

    Si bé el baròmetre de la ciutat considera la contaminació com una preocupació principal, encara queda molta feina de sensibilització per fer. És per això que García considera que «la gent canvia de comportament amb les polítiques, no són temes racionals».

  • Cal millorar l’atenció en salut mental

    Fins als anys 90 l’assistència psiquiàtrica no estava integrada dins del sistema nacional de salut, ja que aquesta assistència depenia de les diputacions provincials. Amb l’aprovació de la llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) es va integrar l’assistència psiquiàtrica en el sistema de cobertura del Servei Català de la Salut.

    L’atenció a la salut mental prioritza la inserció a la comunitat i combina diverses possibilitats d’atenció en l’àmbit ambulatori, comunitari de rehabilitació, d’internament i d’atenció a les addiccions, tenint en compte les necessitats de les persones malaltes i de les seves famílies. Però això no sempre és així o s’aplica de la manera correcta, ja que per part dels usuaris d’aquest servei no sempre es percep que l’atenció rebuda per Servei Català de la Salut sigui la més adient en alguns casos. Com per exemple: Protocol d’ingrés involuntari.- L’aplicació d’aquest protocol no sempre es realitza correctament, ja que en molts casos intervenen les forces de seguretat en primer ordre abans que ho facin els Serveis Sanitaris. Quan hauria de ser a l’inrevés, ja que estem parlant de malalts, no de delinqüents.

    També existeixen molts dubtes per part dels pacients de com se’ls informa de la medicació que hi prescriuen els psiquiatres. Sobre els ingressos voluntaris o involuntaris, s’ha observat que s’inicia un període d’aïllament total, quan aquest en molts casos no seria necessari. Els malalts mentals també tenen dubtes de com se’ls hi pot ajudar correctament una vegada ingressats. En molts casos consideren que seria positiu estar acompanyats contínuament d’un familiar. Durant els ingressos involuntaris es practica sovint la contenció mecànica (lligar als malalts per immobilitzar-los). Aquesta pràctica es veu poc adequada i es demanen alternatives més humanes. Com apunt a aquest punt, només afegir que una pacient afectada de meningitis va morir després d’estar lligada durant 75 hores en la unitat de Psiquiatria de l’Hospital Central d’Asturies.

    Quines necessitats o reivindicacions per millorar l’assistència als malalts mentals ens han arribat a la nostra plataforma per part d’aquest col·lectiu a la nostra ciutat?

    • Urgències Psiquiàtriques 24h a l’Hospital de Mollet.
    • Boxes adequats a la unitat d’urgències per Psiquiatria.
    • Creació d’una Unitat d’ingressos psiquiàtrics a MolletMantenir plantilles estables.
    • Substitucions immediates de professionals que estiguin absents o de Baixa laboral.
    • Es considera necessari dotar de més hores de psquiatria/psicologia a l’atenció primària.
    • Abans de derivar a un malalt mental des del metge de capçalera a un psiquiatre, es considera adient derivar-lo primer al psicòleg de primària per una primera valoració per iniciar una medicació adequada.

    Les retallades a la Sanitat Pública Catalana hi han posat a aquest col·lectiu en una situació molt precària, ja que els serveis són insuficients i en molts casos, aquests serveis no són gestionats d’una manera adequada o eficient, segons ens han explicat els mateixos usuaris d’aquest servei des de la seva experiència.

    És per això que des de la nostra plataforma en col·laboració amb membres i entitats d’aquest col·lectiu, ens proposem de fer un acte públic pròximament a la nostra ciutat que portarà com a lema «La salut mental avui». Així com fer tot el possible per aconseguir millores i que sigui un servei públic 100×100… Ja n’hi ha prou d’acostar-se a la malaltia mental amb les idees preconcebudes que han estigmatitzat durant segles a les persones amb aquestes patologies i les seves famílies.

  • Les funcionàries amb mútua paguen fins a 36 vegades més pels fàrmacs de la reproducció assistida si són lesbianes o no tenen parella

    Puregon i Ovitrelle és el nom de dos medicaments prescrits amb freqüència en els tractaments de reproducció assistida. Amb recepta costen exactament 8,48 euros, però part de les funcionàries, jutgesses, fiscals, militars i guàrdies civils que siguin lesbianes o no tinguin parella home han de pagar 298,37 euros per ells, encara que estiguin en la sanitat pública. Muface, Isfas i Mugeju, les mútues a les quals pertanyen obligatòriament aquest tipus de treballadores, no financen aquestes hormones. Això és així perquè apliquen l’ordre ministerial aprovada pel PP el 2014, encara vigent, que va excloure a les lesbianes i dones sense parella de la reproducció assistida i a les quals, en aquests casos, obliga a abonar per aquests fàrmacs un preu 36 vegades major que si no ho fossin. És un càlcul fet a partir del cost d’aquests dos fàrmacs, però l’import pot canviar depenent de cada dona i de cada tractament, que sol incloure més medicaments.

    Li ha ocorregut a Carmen (nom fictici), una funcionària de 38 anys a la què Muface, a la qual pertany obligada, li ha denegat el finançament de dos dels fàrmacs que li han indicat per al tractament de reproducció assistida que segueix a la Fundació Jiménez Díaz de Madrid. Aquesta situació es dóna perquè Muface dóna a triar als beneficiar-vos entre sanitat pública o privada a través de diverses entitats amb concert i Carmen ha triat la primera. Així, el centre mèdic públic li ha autoritzat el tractament en si (el cicle d’inseminació) perquè pràcticament totes les comunitats autònomes han revertit l’ordre del PP amb el pas dels anys. No obstant això, les mútues són estatals i es regeixen per la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut.

    Tal com marca el procés, encara que els beneficiaris triïn la sanitat pública, compten amb un talonari especial de receptes –no és el mateix paper que el de qualsevol altre ciutadà– i per a alguns tractaments precisen que la mútua els autoritzi l’anomenat «visat de receptes» si volen optar al finançament públic dels medicaments. És el cas de la reproducció assistida. Per a alguns d’aquests medicaments també és necessari que la sanitat pública autoritzi un visat, però és habitual que en aquests casos el faci i no depèn que la dona sigui lesbiana o no tingui parella. És precisament aquest procés el que Muface li ha denegat a Carmen, segons una resolució datada el passat 3 d’abril a la qual ha tingut accés eldiario.es.

    «Pel fet que, amb la informació mèdica aportada, no es compleix cap dels requisits s’informa com a DESFAVORABLE el finançament de medicació per a la tècnica d’inseminació artificial amb semen de donant», conclou el dictamen. Els condicionants als quals fa referència són els que va introduir la llavors ministra de Sanitat, Ana Mato, en l’ordre ministerial, que es basen en l’»existència d’un trastorn documentat de la capacitat reproductiva» o «absència de consecució de l’embaràs després d’un mínim de 12 mesos de relacions sexuals amb coit vaginal sense ús de mètodes anticonceptius». Són aquests dos requisits, que en la pràctica exclouen a dones amb parella dona i a dones sense parella, els que va establir la norma per a accedir a la reproducció assistida en el sistema públic.

    La resolució ha obligat a Carmen a finançar íntegrament els dos fàrmacs –Puregon i Ovitrelle–, que li han indicat per a l’estimulació ovàrica durant el tractament de reproducció assistida. Li han costat 247,74 i 50,63 euros, respectivament. En el cas que el primer cicle d’inseminació, al qual s’ha sotmès la dona, no sigui fructífer, haurà de tornar a pagar-los fins a un màxim de sis intents, que són els que es preveuen. Amb recepta, aquests dos mateixos medicaments costen 4,24 euros cadascun. Els fàrmacs indicats poden variar per a cada dona segons les seves circumstàncies i el metge que els prescriu.

    Tant la Federació de Serveis a la Ciutadania de Comissions Obreres com a CSIF consideren aquesta situació una discriminació i una injustícia que ha de revertir-se.

    No descarta denunciar

    El seu cas és paradigmàtic, ja que ella és funcionària en l’àmbit de l’ensenyament de la Comunitat de Madrid i, per tant, mutualista obligatòria de Muface. Segons la seva pàgina web, tenen aquesta imposició els funcionaris de carrera de l’Administració civil de l’Estat i, encara que per regla general queden exclosos els d’Administració Local i Autonòmica, «els cossos docents són cossos estatals i tots pertanyen a Muface», expliquen fonts del Ministeri de Política Territorial i Funció Pública, del qual depèn la mútua. Sobre l’exclusió de les dones com Carmen, apunten al fet que Muface no té molt de marge, ja que «aplica la cartera bàsica del Sistema Nacional de Salut».

    Les comunitats autònomes han anat revertint la norma, però encara no està modificada a nivell estatal. El Govern de Pedro Sánchez va anunciar el mes de juliol passat que retornaria aquest dret a aquestes dones, però és previsible que no li doni temps a consumar la reforma abans de les eleccions generals. A pesar que ara fonts del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social de l’actual Executiu descarten pronunciar-se sobre això, el mes de febrer passat les mateixes fonts van informar aquest mitjà que quedaven cinc mesos de tràmit. Per això, Muface, Isfas i Mugeju continuen aplicant aquesta ordre ministerial. A més, el PSOE porta la mesura en el seu programa electoral de cara a les generals del pròxim 28A.

    Al mateix que Muface al·ludeixen el Ministeri de Defensa, del qual depèn Isfas, i el Ministeri de Justícia, del qual depèn Mugeju. La primera és obligatòria per a militars i guàrdies civils, mentre que la segona ho és per a un ampli ventall de professionals de l’Administració de Justícia: jutges, fiscals, els funcionaris de carrera del Cos de Secretaris Judicials, de Mèdics Forenses o els lletrats de carrera del Cos de Lletrats del Tribunal Constitucional, entre altres. Fonts de tots dos ministeris al·ludeixen al fet que la causa mèdica és l’únic requisit actualment vigent per a finançar fàrmacs associats a la reproducció assistida.

    Carmen assegura que quan va rebre la notificació no havia sentit parlar de l’ordre i ningú li havia indicat que podia ser exclosa del finançament. La seva germana, a més, s’havia sotmès a un tractament en el mateix servei i en el mateix hospital i no havia tingut cap problema, explica. «Al principi va ser una impotència i una baixada total», diu a eldiario.es abans d’afegir que recorrerà el dictamen i que no descarta denunciar, ja que a més la norma «no parla específicament de fàrmacs». «És una doble discriminació: com a dona sola i com a funcionària», apunta.

    Encara que la norma que va modificar la cartera de serveis va entrar en vigor el novembre de 2014, des del principi algunes comunitats autònomes com Andalusia, Canàries, Extremadura o Euskadi van decidir no aplicar-la. Amb el pas del temps, en una espècie d’efecte dominó, gairebé totes van anar deixant de costat aquesta exclusió, a excepció de Ceuta, Melilla i Múrcia. Durant anys, la sanitat pública de moltes comunitats es negava a iniciar la reproducció assistida en aquestes dones i fins i tot es van donar casos de tractaments interromputs.

    De fet, el mateix hospital en el qual Carmen està seguint el tractament, la Fundació Jiménez Díaz, va ser el protagonista del cas de Verónica i Tania (noms ficticis). A aquesta última, el centre mèdic també li va interrompre el tractament el 2014 i elles van iniciar un procés judicial de la mà de l’organització Women’s Link que van acabar guanyat. El Jutjat social núm.18 de Madrid va condemnar a la Comunitat de Madrid i a l’hospital per «vulnerar el principi de no discriminació per raó d’orientació sexual».

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • La realitat de l’avortament en imatges

    Durant segles, les dones han buscat mètodes per impedir o interrompre l’embaràs. Avui dia, hi ha mitjans que faciliten un avortament segur i eficient, tot i que encara hi ha dones que continuen utilitzant mètodes casolans primitius, il·legals i arriscats. En aquest sentit, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), es produeixen més de 55 milions d’avortaments a l’any a tot el món. Per això, cada any, 47.000 dones moren a causa d’avortaments fallits. Tant és així que els avortaments insegurs són la tercera causa principal de mort materna del món i donen lloc a més a cinc milions de discapacitats en gran mesura evitables, segons l’OMS.

    La legislació sobre l’avortament és força diferent a cada país del món, i s’hi pot trobar tant des del lliure accés a l’avortament a serveis sanitaris públics i gratuïts fins a penes de presó per a qui el practiqui. Per tant, la pràctica de l’avortament voluntari està sotmesa a l’ordenament jurídic vigent de cada país, on es pot recollir o bé com a dret o bé com a delicte punible. De fet, l’accés a l’avortament no és només un tema de discussió moral, sinó una qüestió de salut pública. Massa sovint, l’acalorat debat que genera està entelat per la desinformació sobre les veritables repercussions de restringir l’accés a aquest servei de salut bàsic. Penalitzar l’avortament no ho impedeix, només fa que sigui menys segur.

    Precisament en aquests moments el tema resulta més actual que mai al nostre país, ja que alguns polítics espanyols estan fent del tema de l’avortament un element de la seva campanya electoral, defensant posicions retrògrades que l’actual legislació semblava haver superat. Una situació que reclamava una denúncia com la que ens proposa la Laia Abril a On Abortion. La fotògrafa ha decidit fer front a aquest conflicte per mitjà d’una investigació complexa i compromesa que convida al públic, mitjançant un íntim acte d’observació, a transitar per camins abans ignorats que condueixen cap a una (nova) reflexió sobre l’avortament, una pràctica de la qual encara no en parlem prou.

    L’avortament clandestí, una condemna

    Laia Abril dedica part del seu treball en explicar històries íntimes sobre realitats incòmodes relacionades amb la feminitat. Però més enllà de la temàtica, basa la seva metodologia en projectes de llarg abast que es presenten en diverses plataformes, ja sigui en una exposició, un web o un llibre. La mostra On Abortion, guanyadora del premi de fotografia Madame Figaro-Arles, és el primer capítol del projecte titulat A History of Misogyny. Abril ja està treballant en la segona part de la trilogia que se centrarà en casos de violació a dones i preveu que pugui presentar-lo l’any que ve.

    Amb una meticulosa metodologia d’investigació, Abril recorre al passat per ressaltar la llarga i contínua erosió dels drets reproductius de les dones fins als nostres dies. En paraules de la mateixa Laia Abril, es tracta de construir «un mapa conceptual de les repercussions de no tenir accés a l’avortament al món». Aborda el problema de la restricció de l’accés a l’avortament i de les pràctiques il·legals d’interrupció de l’embaràs des d’una perspectiva «polièdrica», com l’han denominat des de Foto Colectania.

    A l’exposició trobem un variat catàleg d’artefactes que van ser utilitzats com a anticonceptius i mètodes abortius: condons de bufeta de peix o de bosses d’intestí d’ovella, dutxes vaginals, gossypol; xeringues de sabó i ènema, canyes de fusta i plàstic; testimonis de dones que han interromput el seu embaràs de forma il·legal, anuncis de diaris de països on avortar és delicte i que ofereixen aquestes pràctiques amb informació enganyosa, imatges de dones mortes per aquestes causes i fins i tot un arxiu d’àudio amb amenaces a una integrant d’un equip mèdic que realitza, de forma legal, aquests procediments.

    Una veritat tabú

    «El que pensem que és part de la història de l’avortament, en realitat, segueix sent actual, no és tan del passat com pugui semblar», aclareix Abril. Sense anar més lluny, assenyala a les tres dones salvadorenques que van ser excarcerades a principis de març després de passar diversos anys a la presó per practicar i fins i tot per patir avortaments. També crida l’atenció una fotografia d’un embull d’herbes i plàstics que van ser trobats a l’interior de l’úter d’una dona a l’Àfrica. La foto és de 2002.

    Les històries a les quals dóna veu aquesta investigació visual, procedeixen, en gran mesura, de països d’Àfrica i d’Amèrica del Sud; però algunes es troben molt a prop. Algunes de les dones que apareixen en els documents exposats procedeixen de països amb estrictes lleis abortives, com Magdalena (Polònia), Justyna (Polònia) o Lucía (Xile). Una col·lecció d’evidències visuals, auditives i textuals que teixeixen una xarxa de preguntes sobre ètica i moralitat, i revelen una sorprenent sèrie de desencadenants socials, estigmes i tabús sobre l’avortament que han estat invisibles fins ara.

    Abril posa rostre a una qüestió difícil, anònima i íntima, mostrant a dones que han posat en perill la seva vida explicant la seva història en primera persona. També per a molts dels metges que practiquen l’avortament, sovint amenaçats per grups antiavortistes, com el 2015, a Colorado, Estats Units, on van ser assassinats tres metges per practicar avortaments. «És un tema complicat perquè té a veure amb moltes coses: la religió, la moral, els diners, l’estigma i les lleis», explica Abril. El debat sobre l’avortament sorgeix del reconeixement d’una veritat tabú: penalitzar l’avortament no vol dir que no existeixi.

  • Ciutadania i Participació social

    El paper coprotagonista de la ciutadania constitueix una autèntica «tercera pota» del Sistema de salut i sanitat, juntament amb la del component Administració / Titularitat i la de professionals / treballadores.

    Una Comissió de treball

    D’aquesta i altres coses rellevants hem estat debatent en una comissió anomenada de «desprivatització» que s’ha reunit al Ministeri de Sanitat en quatre ocasions en els últims quatre mesos. Exploràvem estratègies i mecanismes que puguin permetre una reversió, una recuperació, un rescat, d’aquells serveis i centres sanitaris que s’ha estat privatitzant sense contemplacions i per diversos sistemes.

    Tindrem ocasió d’exposar els traços gruixuts que hem anat apropant als dos costats de la taula, vuit persones, quatre a proposta del Govern PSOE i quatre pel Grup d’Unides Podem.

    En síntesi es pot avançar de revertir a públic el privatitzat, no és fàcil i així ho sabíem des de l’inici. Però també vam concloure que si hi ha voluntat i determinació política, és possible. El cas de l’hospital d’Alzira al País Valencià és paradigmàtic.

    També que les fórmules de recuperació a «públic» han de ser rigoroses, particulars, gairebé a mida, com a conseqüència d’aplicació estricta de les clàusules de concessió o concertació, amb inspeccions sistemàtiques, amb rendició de comptes, amb criteris d’eficiència, amb valoració de dates i períodes acordats i sobretot amb compliment impecable de les lleis i normatives que regulen la prestació de serveis públics, com la sanitat (o l’educació o les atencions socials oa la dependència). I en aquest context emergeix un punt de gran entitat:

    La participació de la ciutadania

    Habitualment en els Desenvolupaments legislatius o normatius se sol esmentar el «capítol PARTICIPACIÓ» al final de text amb un caràcter formal, un toc de bé fer, o com a simple constància d’existència d’aquest important element. La figura de la representació i les funcions d’aquesta ciutadania sol estar molt limitada a una presència testimonial. Sovint es parla d’un «florero» incrustat en el si de l’equip de govern o de control.

    Així les coses, la primera acció en, i per, un procés desprivatizador ha de ser un CANVI CONCEPTUAL al respecte. Una nova dimensió de la participació social, inclosa la ciutadana, pel que fa a funcions, habilitats, competències i fins responsabilitats i complicitats.

    Cal rebutjar el sofisma que per intervenir, i encara més decidir, en matèria de sanitat és necessària una acreditació acadèmica (en el sector) i / o una determinada preparació tècnica. No es pretén que les persones interfereixin procediments mèdic-sanitaris (ni tècnics) sobre com executar les prestacions. Aquesta funció correspon a l’equip de personal professional capacitat. Però SÍ que co-ajudin a concretar quin tipus de sistema de salut trien i construeixen, a quin tipus d’atenció aspiren, que esforç estan disposats a aportar, que visió crítica externa s’introdueixen, i com estan presents i són garants en els mecanismes de control i rendició de comptes.

    Codecisió – titularitat

    Finalment és aquesta mateixa ciutadania qui finança, mitjançant impostos, tot el sistema i per tant ha de ser considerada co-titular, co-decisòria, vinculant. A més de ser la receptora i l’objecte final de les atencions sanitàries. Ha de tenir veu i també vot. Ha de implicar-se i lluny de ser tractada com a «client», o simple usuari, o pacient passiu, i ha de rebre consideracions de coprotagonista.

    Aquesta participació ha de comprendre una sèrie de segments heterogeni i orientar-se a reequilibrar i reduir / eliminar les desigualtats; ja siguin de gènere, socioeconòmiques, d’origen, ètnia i cultura, de discapacitat, etc. Gràcies a la seva dimensió inclusiva, solidària i universal.

    Així s’ha de garantir la participació activa, de la representació ciutadana a més d’agents socials ja incorporats, consells, en debats, en òrgans de direcció, disseny estratègic, planificació i de control.

    L’acreditació per a aquestes formes de participació respondrà al seu mateix caràcter, objectiu, tipologia, compromís pel sistema sanitari públic (els lobbys ja estan presents). En qualsevol cas evitant possibles incompatibilitats o conflictes d’interessos, sense afany de lucre, sense esponsoritzacions ni finançaments de la indústria o del mercat. Parlem bàsicament de AA.VV. de plataformes socials i marees, entitats en defensa del sistema públic de salut, entitats cíviques compromeses i en conclusió la ciutadania organitzada i apoderada.

    Un paper rellevant serà la col·laboració social en l’elaboració de plans estratègics, per a una formació intel·ligible de la ciutadania, participar en informes tècnics o epidemiològics, en guies de bones pràctiques, en apunts de gestió des de l’òptica de qui rep l’assistència. Igual presència en controls de qualitat, avaluació econòmica i maneig financer, suport actiu en el social i mediàtic a les diverses actuacions desprivatitzadores, en mecanismes de control i rendició de comptes i en implementació i desenvolupament d’auditories ciutadanes.

    Sense aquesta aliança democràtica i sense la reciprocitat de respecte i empatia amb la ciutadania organitzada no es podrà construir un autèntic sistema nacional i públic de salut.

  • Filtres minvants

    Els principals problemes amb la informació de salut ja no són l’escassetat i la dificultat d’accés. Ho eren fa a penes dues dècades, però en aquest breu temps les tecnologies digitals han transformat l’ecosistema informatiu. Els problemes d’ara tenen a veure més amb l’abundància, la saturació, la bidireccionalitat, la credibilitat, la proliferació de missatges falsos i, sobretot, la capacitat de filtrar i assimilar la informació. Probablement són preferibles aquests problemes als derivats de la carestia. Però aquestes noves dificultats tampoc afecten a tothom per igual: hi ha una bretxa digital, amb ramificacions socioeconòmiques, que condiciona l’accés a la informació i la seva interpretació. La sociòloga Belén Barreiro, en el seu assaig La societat que serem, dividia als ciutadans en digitals-acomodats, digitals-empobrits, analògics-acomodats i analògics-empobrits, perfilant així quatre grups amb pautes diferents de consum de la informació i diferent capacitat d’usar-la en benefici de la pròpia salut.

    L’accés a la informació de salut ha donat una bolcada radical amb internet. Mai com ara hi ha hagut tan bona informació de salut a l’abast de la mà i, alhora, tantes escombraries informatives. No és fàcil saber si ara circulen més o menys falsedats que en uns altres temps, però mai com ara ha estat tan fàcil triar malament i equivocar-se amb el menú informatiu, com ocorre també amb el menú alimentari. Això es deu en part a la sobreabundància d’informació, però també a la falta de filtres en molts casos. Els metges i altres professionals sanitaris continuen sent un filtre fonamental i el canal preferent per a informar-se sobre salut, segons l’estudi Els ciutadans davant l’e-Sanitat, realitzat en 2015 per l’Observatori Nacional de les Telecomunicacions i de la Societat de la Informació. Però aquest estudi mostra també que el 60,5% dels ciutadans usa internet per a informar-se sobre salut, mentre que només la meitat (53,8%) recorre ja als mitjans de comunicació, que són l’altre gran filtre de la informació.

    El periodisme continua tenint més credibilitat que internet en el seu conjunt, però el panorama no és encoratjador. Els periodistes de salut tenen ara més recursos per a fer bon periodisme, i de fet mai com ara hi ha hagut tan bons exemples, però el nivell d’exigència també ha augmentat, perquè la població està més informada i té més oferta informativa i més possibilitats de contrastar. A més, cal tenir en compte que la revolució digital ha transformat i precaritzat la professió i les empreses periodístiques. El periodisme ha perdut el monopoli de la intermediació informativa, a l’una que han cobrat major protagonisme altres agents, des dels metges i investigadors fins als comunicadors més o menys professionals, que informen directament el públic. El resultat ha estat una transformació de l’ecosistema de la informació biomèdica en el qual el filtre del periodisme ha anat perdent rellevància.

    En els mitjans de comunicació espanyols hi ha ara menys periodistes especialitzats en salut i menys espai per a aquest tipus d’informació, segons constata l’estudi Com les tecnologies digitals estan influint en la informació de salut, coordinat per Carlos Cachán, de la Universitat Nebrija. Aquesta recerca, que ha analitzat de forma quantitativa i qualitativa els esdeveniments, les fonts i les rutines dels professionals de la informació, constata no obstant això que la salut és un dels assumptes informatiu de major interès i complexitat, que requereix periodistes especialitzats i amb experiència. Alguns dels mals i deficiències de la informació periodística de salut tenen a veure amb aquesta discordança entre la demanda de social de periodistes experts, capaços de filtrar la informació i donar-li significat, i la falta de recursos per a aquest periodisme especialitzat en els mitjans de comunicació.

  • La donació i el trasplantament d’òrgans augmenten un 18% el primer trimestre de l’any a Catalunya

    Durant aquest primer trimestre de l’any 2019, s’han obtingut 105 donants cadàver vàlids, que representen un 18,0% més que l’any 2018. Els donants de mort encefàlica (cerebral) augmenten lleugerament (1,8%); mentre que els donants de mort en asistòlia (aturada cardíaca) ho fan de forma més destacada (44,1%), gràcies als donants de mort en asistòlia controlada (malalts terminals ingressats a l’hospital que moren per cessament irreversible de l’activitat cardíaca). Des de l’Organització Catalana de Trasplantaments  (OCATT) es destaca l’èxit col·lectiu dels resultats tant gràcies als equips de professionals, hospitals i el model de trasplantament com també a la confiança de la societat en el sistema i, sobretot, a la generositat, solidaritat i valentia dels donants i dels seus familiars, que fan possible aquest èxit col·lectiu, la qual cosa diu molt de la societat en què vivim.

    El consentiment per a la donació, -nombre de famílies que accepten la donació dels òrgans d’un familiar difunt entre totes les entrevistes de donació que es realitzen-, se situa en el 83%, percentatge similar al del 2018.

    El nombre de donants vius, d’altra banda, segueix disminuint: 21 donants fins al 31 de març, un 25% menys (7 donants) que el 2018. D’aquestes donacions, 20 han estat de ronyó i una de fetge. L’OCATT assenyala que aquest fet es pot explicar pels bons resultats de la donació de cadàver, però això no treu que no s’hagi de seguir promovent el trasplantament de donant viu ja que l’evidència científica mostra que és la millor opció terapèutica per als malalts joves.

    De moment, l’Hospital Clínic de Barcelona, amb 21 donants cadàver vàlids i 5 donants vius, és el centre amb més donants gestionats; seguit de prop per l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, amb 19 i 6 donants, respectivament; i l’Hospital Germans Trias i Pujol, amb 18 i 1 donants, respectivament.

    Més donants es tradueixen en més trasplantaments

    Els trasplantaments a Catalunya segueixen la seva tendència a l’alça, clarament positiva. En concret, durant els tres primers mesos de l’any 2019 s’han fet 337 intervencions, un 18,3% més que el 2018.

    Per tipus d’òrgan, augmenten els trasplantaments renals (16,2%), els hepàtics (29,2%), els pulmonars (15,4%) i el pancreàtics (250,0%). Els cardíacs són, amb dos menys, els que de moment mostren una activitat inferior a la de l’any passat.

    En aquest sentit, l’OCATT ressalta aquesta activitat extraordinària ja que es tracta d’un ritme de trasplantament molt superior a qualsevol etapa anterior. Tot i això, subratlla que la donació i, per tant, la disponibilitat d’òrgans és fluctuant en el temps, però destaca que si se segueix aquest ritme es podria estar parlant d’uns 400 donants vàlids i uns 1.300 trasplantaments al final d’any i aconseguir, per tant, unes xifres espectaculars.

    En aquest cas, és l’Hospital Universitari de Vall d’Hebron el que, fins al 31 de març, ha dut a terme més trasplantaments: 91 entre receptors pediàtrics (10) i adults. L’Hospital Clínic ha practicat 84 intervencions i l’Hospital Universitari de Bellvitge, 67.

    El 31 de març de 2018, 1.160 persones continuaven esperant un òrgan. Concretament, 1.035 persones estan a l’espera de rebre un trasplantament de ronyó; 44, de fetge; 28, de cor; 30, de pulmó, i 23, de pàncrees.

    L’OCATT remarca que aquests bons resultats de trasplantament permeten reduir a poc a poc les llistes d’espera per a trasplantament, tot i l’augment de les indicacions. També s’observa que les llistes d’espera d’òrgans vitals, com el fetge, el cor o els pulmons, són especialment baixes.