Just Deploy It!

Blog

  • Diagnosticar la fibril·lació auricular és crucial per reduir el risc de patir ictus

    La Carme tenia hipertensió que li venia de família i a banda també li van diagnosticar algunes arrítmies i la van començar a medicar. Va seguir fent vida normal però alguns dies puntuals patia alguns rodaments de cap. Res que li fes preocupar-se massa. Un dia però va anar a baixar un esglaó una mica més alt del compte en una terrassa i ja no recorda res. Es va espantar i va anar corrents a urgències un cop va recuperar la consciència. Allà, el doctor Àngel Moya i Mitjans, coordinador de la unitat de cardiologia de l’Institut Deuxeus, va preguntar-li si estava disposada a operar-se. Carme Vilaginés va respondre-li que l’endemà mateix si calia però va haver d’esperar 8 dies.

    8 dies que va viure amb por fins i tot de sortir al carrer però un cop operada tot va canviar-li. «Vam marxar de vacances amb la família i ja no tenia el cansament que patia abans quan hi havia pujades… si vaig arribar a fer 10 i 12 quilòmetres al dia!». Aquestes són les paraules de Carme Vilaginés diagnosticada de fibril·lació auricular (FA) a finals de juliol de 2018 i pacient d’èxit del doctor Moya. Tots dos, metge i pacient, s’han trobat per parlar d’aquesta malaltia a l’Ateneu Barcelonès dins el cicle «Sanitat, l’estat de la qüestió» que està organitzant l’associació Amics de la UAB juntament amb el Diari de la Sanitat. Aquesta segona conferència que ha estat entorn les cardiopaties ve després d’una primera sobre l’ictus i la seguirà una sobre el càncer. La tria d’aquestes patologies respon a voler parlar amb metges i pacients sobre les tres principals causes de mortaldat a Catalunya.

    Durant la seva intervenció, el doctor Àngel Moya va voler destacar que la fibril·lació auricular és un problema de salut complex i de salut pública. Vinculant-ho amb la primera sessió va explicar que les cardiopaties són un dels factors modificables d’ictus més importants i va detallar que si es treballa la FA, s’ajuda a reduir el risc de patir un ictus.

    El ritme sinusal és un terme que s’utilitza en medicina per descriure el batec normal del cor, mesurat per un electrocardiograma. La fibril·lació auricular el què fa és perdre el control d’aquest ritme: com descriu el Dr. Moya, «el ventricle es mou d’una manera caòtica i, en perdre la contracció de l’aurícula, la sang s’estanca amb risc de provocar trombos». Afegeix a més que un d’aquests trombos pot desprendre’s i és aleshores quan si va cap al cervell pot provocar un ictus.

    Hi ha certes malalties cardíaques o per exemple el fet de tenir hipertiroides que poden acabar desenvolupant en FA. També l’obesitat, les malalties pulmonars com ara l’apnea del son, la diabetis o la insuficiència renal. A més, les característiques que més pateixen aquest tipus de malaltia a més són les dones i ser major de 75 anys. En aquest sentit, i seguint la idea que ja va defensar el doctor Sabin parlant de l’ictus, aquest tipus de malalties suposen a part de conseqüències mèdiques, moltes conseqüències socials.

    El problema que destaca el doctor Moya que existeix amb la FA és que molta gent no nota els símptomes. Sovint, explicava, «la gent diu que no té símptomes però simplement és que s’ha adaptat a viure d’una manera diferent». Aquí inclou palpitacions, ofec, dolor, fatiga, pèrdua de la consciència… Tot i aquests símptomes, l’electrocardiograma és l’única manera de diagnosticar la FA. La importància de diagnosticar la FA és crucial donat que no tots els pacients que la pateixen tenen símptomes. Moya parla de tres tipus de FA segons patrons temporals: la fibril·lació auricular paroxística, que és la que sol donar més símptomes, ja que va i ve per hores; la fibril·lació auricular persistent, que pot marxar però cal tractament; i la fibril·lació auricular permanent.

    Sobre els possibles tractaments, el doctor Moya crida sobretot a prevenir però si ja és tard per això, cal anticoagular via fàrmacs sobretot per coagular els ritmes i impedir que es facin trombos. Aquí Moya denuncia un problema amb el subministrament de fàrmacs per mantenir el ritme sinusal que, «com són barats, no surten a compte i no els produeixen».

  • Falses pandèmies

    Van morir els dinosaures d’osteomalàcia, un fatal afebliment dels ossos causat per falta de vitamina D? El gegantesc núvol de pols creada per l’impacte d’un asteroide en la Terra fa 65 milions va poder haver impedit l’arribada de la radiació solar responsable de la síntesi de vitamina D en la pell, provocant l’extinció dels dinosaures i moltes altres espècies animals. Aquesta especulació té entre els seus adeptes a Michael Holick, l’eminent endocrinòleg estatunidenc que amb més fervor, influència i conflictes d’interessos ha defensat l’ús de suplements de vitamina D per a prevenir les fractures, segons una recerca periodística de Liz Szabo publicada en 2018 pel New York Times.

    La recerca reflecteix que la venda d’aquests suplements s’ha multiplicat per nou en una dècada, convertint-se en un negoci mil milionari: 936 milions de dòlars de vendes en 2017, només als Estats Units, als quals cal afegir altres 365 milions per les anàlisis de nivells d’aquesta vitamina. Bona part d’aquest negoci se sustenta en un suposat dèficit de vitamina D en la població general i, en conseqüència, en la necessitat de prendre suplements per a reduir el risc de fractures. Però la creença que els suplements de vitamina D poden prevenir les fractures ha resultat ser falsa, com demostren les millors i més recents revisions sistemàtiques amb metanàlisis, i confirma una avaluació de Nutrimedia. El grau de certesa dels resultats actuals és alt, la qual cosa implica que és molt improbable que nous estudis vagin a canviar aquesta consideració. Així doncs, l’efecte beneficiós dels suplements ha estat mitificat i el suposat problema de salut pública que pretenen solucionar és una falsa pandèmia.

    Com ocorre en tots els problemes de salut definits per un llindar numèric (per exemple, la hipertensió o la diabetis) que separa els valors normals dels patològics, el dèficit de vitamina D és arbitrari. Com més exigent se sigui amb aquest llindar, més malaltia hi haurà. El llindar de normalitat per als nivells de vitamina D va ser fixat per la Societat Americana d’Endocrinologia, a instàncies d’Holick, de forma massa estricta, en 30 ng/ml. Amb semblant llindar, no és d’estranyar que més del 80% de la població necessités suplements per a pal·liar aquest dèficit. No obstant això, una institució més rigorosa, com l’Acadèmia Nacional de Medicina dels EUA, fixa ara aquest llindar en 20 ng/ml, la qual cosa implica que el 97,5% de la població té nivells normals i no precisa suplements. En la bretxa entre aquests dos llindars és on resideix el nínxol de mercat.

    El cas de la falsa pandèmia d’insuficiència de vitamina D i les falses solucions (el 2010, l’Holick va escriure un llibre titulat precisament The vitamin D solution) és un exemple més de mala ciència, amb deficients metanàlisis pel mig. Com s’explica en un esclaridor editorial de la revista Atenció Primària (Vitamina D: el vestit nou el Rei Sol), el primer autor del qual és el metge de família Alberto López, el ranci consens d’experts ha donat pas a una «indústria del metanàlisis» encarregada de produir resultats a mesura. La mala ciència, en aquest cas, resideix en reanalitzar subgrups i extrapolar a la població general els resultats d’ancians institucionalitzats. I el seu perniciós efecte ha estat la creació d’una moda i un mite que no serà fàcil desmuntar. De fet, moltes organitzacions recomanen encara suplements de vitamina D en la població general, malgrat les evidències científiques en contra i del creixent nombre de casos d’intoxicació per aquesta vitamina. Les sospites de conflictes d’interessos amb la indústria farmacèutica, l’alimentària i la del broncejat, com apunten els editorialistes, són inevitables.

  • L’arribada de la tecnologia 5G ve acompanyada de més radiació: una creu per a les persones electrohipersensibles

    L’escàndol anomenat Phonegate va destapar que diverses companyies de telèfons mòbils falsejaven les dades per tal de passar les proves de seguretat dels seus aparells. L’associació Phonegate Alert va aconseguir via petició judicial que l’ANSES, l’Agència nacional de seguretat sanitària de l’alimentació, del medi ambient i del treball francesa, publiqués un estudi que havia realitzat on s’estudiava l’exposició de 500 mòbils diferents. La pressió de l’associació cap a les autoritats franceses davant la impassivitat de les empreses productores va fer que França retirés tots els exemplars de 10 models de telèfon mòbil.

    La norma europea estableix per als mòbils un nivell màxim de SAR (Taxa d’absorció específica en les seves sigles en anglès Specific Absorption Rate) de 2 wats per cada kilogram però alguns fabricants s’apropen perillosament a aquesta xifra i la majoria la passen o la multipliquen en el contacte amb la pell. Fora d’això, els directors de les dues principals organitzacions que treballen per la regularització dels drets al voltant dels mòbils i les seves radiacions a França, consideren que aquest nivell d’exposició a les ones electromagnètiques ja és massa elevat.

    Coincidint amb l’inici de la celebració del Mobile World Congress a Barcelona, l’associació estatal amb grups locals Electro y Químico Sensibles por el Derecho a la Salud han denunciat a la sala d’actes del Col·lectiu Ronda l’ús indiscriminant de la tecnologia tenint això en conseqüència un impacte superior en la salut de persones amb electrohipersensibilitat (EHS) i sensibilitat química múltiple (SQM). Juan Antonio Rivera, assessor en salut de l’hàbitat, geobiologia, contaminació electromagnètica i bioconstrucció, és també un dels portaveus de l’associació Electro y Químico Sensibles por el Dereho a la Salud. Ha explicat que si bé a nivell internacional el cas Phonegate va sonar, no va ser fins que ells van treure’l en roda de premsa a Madrid que va començar a fer-ho a l’estat espanyol.

    D’aquella intervenció, ara, dos diputats de Podemos estan preguntant al Gobierno que ‘què s’està fent a Espanya?’ donat que el cas Phonegate ha suposar només a França la retirada o intervenció de 100.000 smartphones del mercat per superar els límits SAR permesos. Però si bé la tasca de denuncia és important, també ho són altres accions que realitzen com associació com ara crear guies d’accessibilitat per a persones EHS o SQM, realitzar protocols d’actuació hospitalària o proposar la modificació de la guia de valoració de l’INSS vers aquestes persones.

    A nivell espanyol doncs no hi ha cap tipus de regulació que pressioni les empreses productores de telefonia mòbil per respondre davant uns límits per salut i seguretat. A França, la feina en conjunt de dues organitzacions ha aconseguit ja la retirada de certs models del mercat.

    La preocupació incrementa per l’aparició del 5G. Pierre-Marie Théveniaud és el president de Robin des Toits, l’Associació Nacional per la Seguretat Sanitària en les Tecnologies Sense Fil (Association nationale pour la securite sanitaire dans les technologies sans fils), des d’on volen posar al descobert les mentides que hi ha al voltant de l’emissió del 5G. Théveniaud, de visita a Barcelona per parlar del cas Phonegate i la situació actual, ha volgut posar èmfasis en què avui en dia ho tenim tot connectat: «la casa, el cotxe, a la feina, les comunicacions són en xarxa… molts estudis apunten que sí que existeixen efectes nocius per a la salut però tot i així s’estan permetent bandes de freqüència més alta». Creu a més, que si s’està anant cap el model 5G amb tot el que comporta és perquè aquesta tecnologia «aportarà 12,3 trilions de dòlars a l’economia global d’aquí a 2035 i només 500 mil milions d’euros d’inversió necessàries en els propers 10 anys segons Brussel·les». En aquest sentit, Théveniaud ha denunciat que «la salut de la població no s’ha de basar només en el benefici».

    Marc Arazi, Juan Rivera i Pierre_marie Théveniaud durant la roda de premsa a Barcelona de Phonegate Alert / CB

    Es parla de la tecnologia 5G com a intel·ligent donat que les antenes poden orientar-se per trobar el millor angle: es minimitza l’epicentre de sortida per millorar i ampliar la recepció. Théveniaud també ha explicat que, amb aquest mètode, la potència de radiació és més alta, de fins a 900 kW de radiació. A més, denuncia que la intenció sigui «muntar-ho al carrer, a les voreres, com a servei públic». Estar envoltat d’antenes petites, que connecten amb antenes grans, que alhora connecten amb satèl·lits, fa que tothom estigui afectat per la radiació i que, probablement, més gent comenci a desenvolupar efectes secundaris. Efectes que tant poden ser, segons Théveniaud i els estudis on es recolza, de caire sanitari o biològic. En aquest sentit, les demandes que emeten des de Robin des Toits són molt concretes: una moratòria pel desenvolupament del 5G i fer estudis dels efectes sanitaris previs a la seva implementació, una revisió de les normes específiques des de bases científiques, no utilitzar els mòbils entre els menors de 14 anys i, tenint en compte els efectes biològics i més en les funcions cognitives de infants i joves, reconèixer oficialment els efectes sanitaris de l’electrohipersensibilitat.

    Les dades estimen que al món hi ha més de 300 milions de persones amb EHS però tot i així «els productors donen prioritat a la capacitat i al disseny dels seus models per damunt de la salut de 6 mil milions d’usuaris». Aquesta és la denúncia principal de l’associació Phone Gate Alert. Protect users’ health que compta amb el doctor Marc Arazi com a president. Arazi, també present a Barcelona coincidint amb el Mobile World Congress, ha aprofitat per denunciar que les autoritats públiques no estan informant la població ni els consumidors del què suposa l’exposició a les ones electromagnètiques davant el contacte del seu ús sobre el cos.

    Actualment hi ha dos reglaments al voltant de la industria de la telefonia: un d’ells, dels Estats Units, que el segueixen 19 països, i un altra, entre els que es troben Espanya i la majoria d’estats d’Europa, que el segueixen 150. Aquest segon és de l’any 1993 i el dels Estats Units de 1996. Arazi considera que tots dos estan antiquats i que el dels EUA és més protector de la salut que el vigent aquí.

    Des de l’associació Electro y Químico Sensibles por el Derecho a la Salud consideren que l’escàndol Phonegate posa en evidència com «els nivells reals de radiació dels telèfons mòbils suposadament regulats pels governs europeus són en realitat molt majors que els anunciats pels fabricants, en molts casos els nivells reals de radiació són tretze vegades més alts que els límits establerts per les autoritats competents». Davant d’això, Marc Arazi explica que el 90% dels mòbils comprovats a França l’any 2015 excedien els valors de SAR i amb aquestes dades a la mà han aconseguit fer retirar 10 models de mòbils. I és en aquesta línia que Arazi vol insistir.

    Ara per ara, només França i els Països Baixos realitzant un control post posada al mercat dels productes. Cal aleshores seguir pressionant però també Arazi demana generar consciència i canviar els usos del mòbil i per això cal la implicació del consumidor, que no ha de veure-ho com una limitació: «no vam deixar de conduir quan vam posar els cinturons de seguretat als cotxes».

  • Els efectes d’abordar la pobresa energètica des de l’àmbit local

    L’Atles d’Iniciatives de Pobresa Energètica a Europa, promogut per l’associació Ecoserveis, és el resultat d’una revisió exhaustiva de les pràctiques dutes a terme a Europa a la fi de 2016. El document recull i analitza les 65 millors pràctiques contra la pobresa energètica i ofereix un retrat de la situació amb l’objectiu de facilitar el procés d’intercanvi d’informació, tant pel que fa a les accions en si com sobre el coneixement que han generat.

    L’anàlisi d’aquests casos d’estudi ha il·lustrat la importància de la contribució dels agents socials a aquest camp. Per tot arreu d’Europa s’està perfeccionant l’experiència en intervencions contra la pobresa energètica i en la manera d’implementar aquestes mesures en llars en situació de vulnerabilitat. La participació d’agents diferents, però complementaris (com els departaments públics d’energia, habitatge, benestar, protecció del consumidor i salut, així com les organitzacions de la societat civil), és clau per a configurar un sistema resistent i eficient amb el qual identificar i abordar la pobresa energètica.

    Tant a escala nacional com regional, es recomana dissenyar estratègies que estableixin mesures a curt termini per a alleujar els casos d’emergència, però també estratègies a llarg termini dirigides a abordar les causes estructurals de la pobresa energètica. La combinació d’ambdós tipus d’estratègies podria compensar de manera efectiva les tendències cada vegada més a l’alça de les taxes de pobresa energètica observades en molts països.

    Un vincle entre la pobresa energètica i els costs sanitaris

    Malgrat que diversos casos d’estudi han indicat que la pobresa energètica té un impacte directe en la salut, les iniciatives que involucren a professionals sanitaris són escasses. La utilització de professionals de la salut en programes de pobresa energètica podria ser molt prometedora en termes de sensibilització, identificació de llars vulnerables i millora de la qualitat de vida de les llars vulnerables.

    A més, la pobresa energètica està vinculada amb despeses indirectes substancials per als sistemes de salut dels Estats membres. Establir un vincle directe entre les mesures contra la pobresa energètica i la reducció de costos en els sistemes de salut podria ser una oportunitat per a crear consciència entre els prenedors de decisions sobre la necessitat d’invertir en estratègies a llarg termini per a reduir la pobresa energètica com una forma d’optimitzar el pressupost públic.

    Contra la pobresa energètica, la cooperació entre agents és imprescindible

    La col·laboració i la responsabilitat compartida són essencials. L’eficiència energètica és un camp emergent en molts països, raó per la qual el procés de formulació de polítiques ha de preveure la integració de les lliçons apreses de les iniciatives locals, així com el progrés aconseguit en països similars.

    En molts dels casos d’estudi va haver-hi una sèrie de barreres associades a l’assoliment de l’eficiència energètica. Més que les limitacions financeres, un dels principals impediments va ser la falta de voluntat política o la col·laboració adequada entre els agents rellevants. Això subratlla la necessitat de col·laborar i crear sinergies entre les diverses parts interessades. D’aquesta manera es podria ajudar a pal·liar situacions que es troben obstaculitzades per manca de coneixement o d’experiència.

    S’ha demostrat que la cooperació entre agents impulsa solucions creatives per als problemes trobats. Els aspectes clau en planificar estratègies de pobresa energètica a escala nacional, regional o local són:

    • Treballar per a establir una xarxa sòlida. Involucrar agents públics i privats (empreses i societat civil) i assegurar coneixements i competències transversals mitjançant la participació d’agents de diferents camps (per exemple, energia, protecció del consumidor, habitatge, salut i benestar). Per mantenir relacions sòlides és vital establir objectius i reunions periòdiques.
    • Preveure mesures d’emergència i estratègies a llarg termini. La sostenibilitat a llarg termini és un factor clau per al desenvolupament de programes eficients.
    • Aprendre dels èxits i els desafiaments d’altres organitzacions i països a escala local, nacional i internacional. Dedicar esforços a aprendre d’altres iniciatives pot ser més productiu que no fer-ho.

    Per a resumir, i com s’ha destacat, existeixen moltes iniciatives contra la pobresa energètica a Europa. Haver d’aprendre d’elles abans de poder implementar-les pot semblar una pèrdua de temps. No obstant això, la veritat és que pot estalviar temps i ajudar a aconseguir millors resultats.

  • Educar des del menjador: quan el menú forma part del pla d’estudis

    Cada matí, tres petits baixen a la cuina de l’escola infantil La Jara, en el barri madrileny d’Usera. Allí pregunten als cuiners quin és el menú del dia i, aula per aula, li ho comuniquen als seus companys, de 0 a 6 anys, mentre compten i anoten en un foli quants nens han assistit a classe aquest dia. Després, tornen a baixar a la cuina, per a informar els cuiners i que aquests calculin la quantitat de menjar que han de preparar aquesta jornada. Així, «aprenen lectoescriptura d’una manera molt funcional i molt pràctica», explica la directora del centre, Elena Puch. Aquest és el primer exemple en el qual les educadores utilitzen el menjar com a eina d’aprenentatge. «És un moment educatiu més», assenyala.

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) alerta que «la promoció de les dietes saludables i l’activitat física a l’escola és fonamental en la lluita contra l’epidèmia d’obesitat infantil». Segons l’informe Aladino 2015, la taxa de sobrepès i obesitat infantil se situa en el 41%. La Jara és una de les escoles que s’engloba en el projecte Alimentar el canvi, de la cooperativa Garúa, que aposta per una alimentació ecològica o de proximitat en la qual els pares també són partícips de les decisions que es prenen respecte a l’alimentació dels seus fills. «Ho vam conèixer per l’associació de famílies, que ens va animar a presentar-nos», explica Puch.

    Amb l’alimentació saludable van arribar també una altra sèrie de rutines educatives. Els més petits es posen el pitet i col·loquen la cullera al costat del plat; els majors (de 3 a 6 anys) treballen les matemàtiques repetint la seqüència cullera-plat-forquilla-got en posar la taula; amb cinc anys, tots els dies, hi ha responsables que ajuden les educadores i serveixen als seus companys. «Van sent conscients del que ells volen menjar i del que s’han de servir, posen la taula, socialitzen amb els seus amics, mengen tranquils, saben que no poden tirar el menjar…», enumera Azucena de Juan, la secretària de l’escola, on «mai» es força a menjar.

    Hàbits contra la desigualtat

    «Tenen les seves funcions i les seves responsabilitats. A més, hi ha un percentatge molt alt de menjar ecològic. És important no només perquè mengen sa, sinó perquè impulsem un canvi en el paradigma, que els arriba a ells educativament», explica Ana Paniagua, una mare del centre. «Quan iniciem el projecte, vam fer una sèrie d’activitats de sensibilització amb les famílies. Va ser una sorpresa que aquelles més interessades no eren les que a priori podrien estar-ho, sinó aquelles amb nivells socioeconòmics més baixos, a les quals els importa l’alimentació dels seus fills i filles», assenyala Luis González, pare i membre de la comissió de menjador. «Hi ha famílies del barri, molt pobres i amb molt pocs recursos, la prioritat principal dels quals és sobreviure. Tenim claríssim que l’únic menjar saludable del dia és la que tenen aquí», afegeix Puch.

    L’alimentació a l’escola ajuda també a atallar les desigualtats. En aquesta no hi ha diferència entre el berenar que els petits prenen en l’esbarjo. Sempre és fruita de temporada, que dóna el centre. De fet, pels passadissos es veuen safates amb plàtans i mandarines. «Al principi costava, però ara mengen moltíssima fruita», indica l’educadora Almudena Abellán. «Si veus els berenars dels nens d’aquesta escola, hi ha més fruita», confirma Paniagua. «Quan portes molts anys a l’escola acabes tenint contacte amb famílies que han anat canviant els seus hàbits alimentaris com a conseqüència del procés que es viu en el col·legi», apunta González.

    Aquesta és una de les poques escoles de la Comunitat de Madrid que té gestió directa del menjador. És a dir, és la pròpia escola qui elabora els menús, que han de tenir el vistiplau de la Comunitat, i gestiona el seu pressupost. Com aconsegueixen elaborar un menú compost per productes ecològics (excepte la carn, el peix i els lactis, que són inassumibles econòmicament)? «El menjar ecològic és més car però preferim… preferim no pensar-ho molt!», riu Puch. «Anem treient una altra sèrie de despeses. Per exemple, caldria pintar, però no tenim diners. Un any fem una cosa, un altre any, una altra, però que els nostres nens mengin bé», explica.

    En el cas dels col·legis públics de la Comunitat (fins a 12 anys), la normativa obliga al fet que el servei de menjador sigui gestionat per una empresa externa segons criteris econòmics, la qual cosa dificulta aquest tipus de projectes, així com que els pares tinguin capacitat de decisió sobre l’alimentació dels seus fills.

    Diferències entre comunitats

    «Som consumidors captius», denúncia Isabel Fernández, portaveu de la plataforma Ecomedores Madrid, que persegueix que prevalguin criteris de qualitat i sostenibilitat en la compra pública d’aliments. «A les famílies els preocupa la salut, però la salut ara també és mediambiental», recalca. En tot cas, les adjudicacions depenen de les comunitats autònomes. Per exemple, al País Basc, els pares i mares podran gestionar els menjadors escolars a partir del pròxim curs. Alguna cosa que ja ocorre a Galícia, on conviuen diferents models de gestió o a Catalunya, on es permet més flexibilitat als centres.

    En el col·legi concertat Ciutat educativa Hipatia, en Rivas Vaciamadrid, l’aposta per un menjar més ecològic i de proximitat va partir del propi centre. «Costa que els nens acostumin el paladar a aquests productes i, també, acostumar a les famílies, que ens han d’anar acompanyant», explica el responsable del menjador, Carlos Carricoba. Per això, es van fent petits passos, encara que «ara tot el que se serveix és ecològic i el que no pot ser, per qüestió de pressupost (carns, peixos i lactis), és de proximitat», explica. El producte que arriba des de més lluny és el plàtan, de Canàries.

    També en aquest centre utilitzen el menjador per a conscienciar a l’alumnat. «Les nenes i nens de 5è i 6è se serveixen sols, solament el que ells menjaran. D’aquesta manera, en la safata no queda cap residu», indica Carricoba. L’objectiu és estendre aquesta mesura a 3r i 4t, per al que hauran d’»anar progressivament, perquè tenim 2 hores per a 1.100 nens». A més, a les aules es realitzen activitats relacionades amb el menjar, «per a saber la petjada ecològica que deixem si portem productes de fora» i pel centre hi ha cartells amb missatges sobre el que contamina consumir determinats productes.

    Sessions de sensibilització

    El director d’infantil i primària d’Hipatia, Carlos Méndez, explica que «el projecte té una part educativa de treball a les aules». Aquesta part consta de sessions de sensibilització respecte al producte ecològic, i aborda diferents temàtiques: «aliments de proximitat, quants recursos fan falta per a tenir la carn per al consum humà o quina cistella de la compra fan en altres països, per a entendre les diferències socioeconòmiques». Això acompanyat d’un impuls per la dinamització dels patis. «Es forma als monitors de menjador perquè treballin amb l’alumnat i que el temps de pati no sigui un temps lliure, sinó que sigui lliure per a qui vulgui i que qui vulgui pugui fer ús de racons de joc o de la mediateca», desenvolupa Méndez.

    A més, han creat el grup ‘alumne ajudant’, a través del qual els majors s’encarreguen que «no hi hagi nens sols i d’incorporar i integrar als més petits amb els majors», indica. Precisament, per la quantitat de nens i l’absència de professors, els menjadors escolars poden convertir-se en un focus de conductes més dominants entre iguals, que s’agreugen en els casos d’assetjament escolar. «Els menjadors han de ser espais on la gent se senti a gust per a menjar i per a estar», defensa Alberto Brasero, del projecte Alimentar el Canvi, que denuncia també el nivell d’estrès al qual està sotmès el personal, que ha de suportar volums de soroll per damunt fins i tot dels 90 decibels.

    «Això és un horror per als nens», defensa la directora de la Jara. Allí, els petits mengen en les seves respectives classes, amb la resta de companys (un màxim de 22 per classe) i les seves dues educadores. «Tal com ens ho plantegem, el procés cal acaronar-lo», indica Puch. Per això, quan els seus alumnes arriben al col·legi «s’espanten, perquè solen passar a instal·lacions enormes, amb persones que no són les seves tutores i estan perduts totalment. No hi ha ningú que els doni suport o els doni una mà», conclou.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Embarassades, menors o malalts de càncer i VIH: Médicos del Mundo registra més de 500 casos d’exclusió sanitària després de la nova llei

    «És una qüestió de decència i de justícia. Retornem a totes les persones el dret a la sanitat universal», afirmava Pedro Sánchez el juny de 2018, quan va anunciar els primers tràmits per a aprovar la nova reforma sanitària. Des de la seva aprovació, Metges del Món ha comptabilitzat 557 casos d’incidències en l’accés a l’atenció sanitària, segons ha explicat l’organització a eldiario.es. A més de l’exclusió d’immigrants reagrupats, la redacció de la normativa socialista deixa una sèrie d’esquerdes per on s’escorren diferents traves a l’assistència a embarassades, menors d’edat i urgències, apunten.

    Dels 557 casos detectats des del passat un d’agost, data de l’entrada en vigor del Reial decret llei 7/2018, l’ONG ha identificat 56 menors d’edat, 17 dones embarassades, 22 episodis d’urgències, 10 immigrants reagrupats i 14 sol·licitants d’asil exclosos de la sanitat pública.

    D’una banda, Metges del Món ha identificat denegacions d’accés a les persones reagrupades. Com va publicar aquest dilluns eldiario.es, els immigrants amb residència a Espanya tramitada a través dels seus fills nacionalitzats es xoquen amb el rebuig sistemàtic de la seva targeta sanitària per part del Ministeri de Treball. Per un altre, els immigrants en situació irregular amb menys de tres mesos d’estada al país s’enfronten, en determinades comunitats autònomes, a una sèrie d’obstacles burocràtics a l’hora d’accedir a la sanitat pública, inclosos menors, embarassades, i urgències.

    L’organització destaca sis malalts de càncer, cinc de VIH, set de malalties cardiovasculars, set de diabetis, tres d’hipertensió, tres de salut mental, i varis d’alzheimer, segons detallen des de Metges del Món a eldiario.es.

    Les causes de la continuació dels impediments a l’accés sanitari són vàries, sostenen. La mateixa redacció de la normativa, titllada d’»ambigua», lligada a la forma de conducta de diferents comunitats autònomes durant el Govern del PP, deriva en l’aplicació de la normativa socialista «amb ampli marge de maniobra», incloent-hi «una interpretació restrictiva», desenvolupen des de l’organització.

    Les ONG especialitzades exigien el desenvolupament d’un reglament per a evitar la confusió en la seva aplicació. L’Executiu el va descartar, perquè va optar per tramitar la normativa en el Congrés com a projecte de llei per a permetre la presentació d’esmenes per part de l’oposició. No obstant això, aquest procés quedarà paralitzat després de la prevista dissolució de les Corts Generals i la convocatòria d’eleccions.

    «S’arrosseguen dinàmiques de l’època del PP. Encara que en l’anterior normativa, el Reial decret 16/2012 garantien l’accés a la sanitat d’embarassades menors i urgències, s’incomplia de forma sistemàtica en moltes comunitats i eren excloses», recorda Pablo Iglesias Rionda, secretari tècnic de REDER. «La nova llei busca ser més inclusiva, però no preveu l’atenció específica a aquests col·lectius vulnerables. Si no es contradiu de forma específica aquesta tendència, es poden donar interpretacions restrictives de la normativa», desenvolupa.

    Una altra barrera a l’accés a la sanitat universal citada per REDER és la falta d’informació. «Davant la falta de reglament que permeti aplicar la normativa de forma harmonitzada, es genera una confusió normativa tal que ni els mateixos centres de salut saben com aplicar-la, ni la gent beneficiada coneix els seus drets», indica Iglesias Rionda. Aquest mitjà ha qüestionat sobre aquest tema al Ministeri de Sanitat però no ha rebut resposta.

    Per què són excloses embarassades sense papers?

    En el cas de les persones en situació irregular, en general, s’ha recuperat el seu dret a l’assistència sanitària, considerant-se un dels assoliments de la nova legislació. Excepte quan les persones sense papers porten menys de tres mesos a Espanya o no poden acreditar una estada major de 90 dies al país a causa de, per exemple, problemes en la tramitació del seu empadronament.

    El Reial decret de Pedro Sánchez contempla aquests casos: encara que en principi no tenen dret al sistema de salut fins a complir els tres mesos a Espanya, poden ser atesos abans de complir els 90 dies d’estada mitjançant la presentació d’un informe social que acrediti la necessitat de ser assistits.

    En «aquells casos en què les persones estrangeres es trobin en situació d’estada temporal (menys de 90 dies a Espanya)» serà necessària «l’emissió d’un informe previ favorable dels serveis socials competents de les comunitats autònomes», resa la normativa. No especifica, no obstant això, la manera d’actuar davant embarassades, menors o urgències, la qual cosa s’està traduint en casos d’exclusió sanitària d’aquests perfils més vulnerables. Metges del Món també ha identificat a persones en situació irregular amb càncer sense accés al sistema de salut en el marc d’aquest criteri.

    El cas de la Comunitat de Madrid

    Les «interpretacions restrictives» esmentades per l’ONG es reflecteixen, per exemple, en casos d’exclusió documentats en la Comunitat de Madrid per Médicos del Mundo. La Conselleria de Sanitat va llançar fa al voltant d’un any instruccions a través dels seus cursos de formació destinats als funcionaris perquè el personal administratiu diferenciï, mitjançant la comprovació del seu passaport o visat, entre un migrant que resideixi a Espanya en situació irregular i un turista, com va confirmar l’Executiu regional a eldiario.es. En la pràctica, aquestes indicacions estan derivant en l’exclusió d’embarassades sense papers la residència dels quals al país no supera els 90 dies, com porta denunciant des de llavors Jo sí Sanitat Universal.

    La falta d’assistència mèdica a embarassades amb menys de tres mesos d’estada a Espanya ja es produïa en la Comunitat de Madrid durant l’etapa del PP en el govern central, però la norma aprovada pel PSOE no ha acabat amb ella de moment.

    Karla (nom fictici), ciutadana hondurenya en situació irregular, relata que va acudir en diverses ocasions al centre de salut de Vila de Vallecas quan va saber que estava embarassada. «Em deien que no tenia dret perquè, en estar menys de 90 dies, era com si estigués de turisme», explica la dona, que va tractar d’arreglar la situació en aquest ambulatori madrileny i a l’Hospital Ramón y Cajal. eldiario.es ha preguntat sobre aquest tema a la Conselleria de Sanitat però encara no ha rebut resposta.

    «Em demanaven el paper de l’empadronament, però la data que apareixia era la del 27 de desembre, encara que jo vaig arribar a Espanya el 29 d’octubre. Llavors, el personal d’administració responia que no podia anar al metge fins al 27 de març», detalla la dona. La jove, de 28 anys, va contactar amb Metges del Món Madrid. «Finalment, la setmana passada em van permetre l’accés. Va ser perquè em va acompanyar Sol (treballadora de l’ONG), si hagués anat sola no m’haguessin atès», lamenta Karla.

    Molts dels casos d’embarassades i menors acaben resolent-se després dels seus acompanyaments, però des de les ONG alerten que els casos que els arriben són «només la punta de l’iceberg». «Què passa amb tots els que acudeixen al centre de salut, els deneguen a l’accés i no tornen a intentar-lo?», es pregunta el president de Metges del Món, José Félix Hoyo.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El meu fill té TDAH? Hauria de prendre metilfenidat?

    El TDAH ha fet córrer rius de tinta. No només a les revistes científiques, també a la premsa generalista. Entre les primeres, per esmentar només una investigació recent, el Scandinavian Journal of Child and Adolescent Psychatry and Psychology analitza en el seu últim número els efectes del metilfenidat (MFD) a 77.358 pacients i com són més freqüents les al·lucinacions i altres símptomes psicòtics en el grup de nens amb aquest trastorn que es va iniciar en aquesta medicació que en el grup control (amb placebo). Els resultats, no obstant això, no són estadísticament significatius i els mateixos autors reclamen més recerca en aquest sentit. Entre les segones, la més sonada va ser l’entrevista al Der Spiegel amb el denominat “pare del TDAH”, Leon Eisenberg, fa ja alguns anys, una entrevista en la qual semblava que al final dels seus dies es retractava de tot el que s’ha dit.

    La veritat és que moltes famílies amb fills amb símptomes de TDAH no saben a quins atenir-se. Si buscar a internet davant del dubte en qüestions de salut no acostuma a ser bona idea, en aquest cas convé estar especialment vigilant en un terreny en què es barregen pares que declaren orgullosos, com si haguessin sortit de l’armari, que els seus fills han crescut feliços gràcies al metilfenidat (MFD), amb professionals que asseguren que algun dia es deixarà de dispensar a farmàcies. On les fake news se superposen amb informacions contrastades i ni tan sols les guies diuen el mateix a totes les comunitats.

    Des del Diario de la Educación hem intentat llançar una mica de llum de la mà de professionals de diferents disciplines –de l’orientació i la psicopedagogia, de la psicologia clínica i educativa, de la neurologia i de la neuropediatria– al voltant “del trastorn psiquiàtric més sovint diagnosticat i tractat en població pediàtrica”, segons la revista de l’Asociación Española de Pediatría, Anales de pediatría. Un tractament que des de la seva aprovació els anys vuitanta a Espanya és a base de metilfenidat (MFD), un fàrmac psicoestimulant que es troba entre els més prescrits en l’actualitat.

    El component orgànic

    Ana Cobos Cedillo és la presidenta de la Confederación de Organizaciones de Psicopedagogía y Orientación de España (COPOE). Creu que un dels problemes és que el terme hiperactivitat s’ha vulgaritzat i s’abusa d’ell: “Es confon amb l’excés d’activitat, o ens trobem amb persones que consideren que els seus problemes d’aprenentatge durant la infància es devia al fet que tenien aquest diagnòstic i no ho van saber”. “Quan es denominava disfunció cerebral mínima es tenia clar que hi havia un component no només comportamental sinó orgànic”, rememora.

    L’experta té clar que no sempre darrere d’un nen disruptiu, amb problemes de conducta a casa o a l’aula, hi ha un TDAH: “Hi ha tres possibles explicacions: orgànica, social o educativa. Pot ser que el nen tingui un trastorn, però pot també ser que es trobi en un context sociocultural i econòmic desfavorit o que, sense aquest context, no hagi tingut unes pautes educatives –davant un mal comportament o desordre en els menjars, amb nens als quals se’ls deixa menjar de tot o no menjar res, se’ls regala tot, se’ls acarona, són l’únic nen entre un munt d’adults, sobreprotegits i amb dificultats per conviure amb els iguals, no s’han enfrontat a la frustració…”–. El TDAH, a més, acostuma a aparèixer més en els nens que en les nenes: “Crec que moltes vegades en elles es dóna TDA. Són nenes intenses però, en faltar-los la part visible de la hiperactivitat, són més discretes”.

    Si la causa és orgànica (TDAH), i el personal sanitari i de salut mental així ho determina, per Cobos una bona manera d’afrontar-lo és per mitjà del MFD: “És un estimulant del sistema nerviós central, i veus que, després d’un primer moment en què es regula la dosi correcta, ajuda al nen que el necessita a centrar l’atenció. Ells mateixos, amb 12, 13 o 14 anys, li ho van administrant, saben que ho han de prendre”.

    Cobos matisa que la part del diagnòstic clínic i el tractament farmacològic o la psicoteràpia correspon al personal sanitari, que els orientadors s’encarreguen de l’avaluació psicopedagògica, de com es troba el nen en el context escolar, de com influeixen les seves capacitats, la seva conducta, la seva adaptació social, el seu context sociofamiliar i educatiu: “Davant un possible TDAH es parla amb la família i, a partir d’aquí, amb l’avaluació psicopedagògica com a primer pas, ja intervé el pediatre, el metge de família o l’especialista en salut mental”.

    Avaluació objectiva

    Silvia Àlaba és psicòloga clínica i educativa. Considera que sí que pot haver-hi tendència al sobrediagnòstic, i ho atribueix a l’avaluació: “Si ens remetem tan sols a un qüestionari que contesten pares i tutors, si no l’acompanyem de proves objectives neuropsicològiques per mesurar el quocient intel·lectual, la capacitat d’atenció selectiva i sostinguda, de planificació, d’organització, això és, la funció executiva, la capacitat de lectura i escriptura, podem generar falsos positius, podem estar davant nens moguts i amb altres dificultats que en realitat no tenen TDAH”

    Per Àlaba, també abans de receptar MFD ha de realitzar-se una exploració mèdica per analitzar el cost-benefici: “Els estudis ho continuen presentant com el tractament més eficaç si es combina amb teràpia, però és cert que té una sèrie d’efectes secundaris –pèrdua de gana, dificultat per agafar el son, mal de cap…– i que el medicament per si mateix no ensenya res, només prepara al cervell perquè atengui millor, l’estimula, el predisposa a aprendre. Sempre, amb independència de si s’hi recorre o no, s’ha d’incloure la teràpia, entrenar la capacitat d’atenció, de planificació, de regulació de conducta, emocions…”. Si la teràpia, per ella, mai és prescindible, la medicació no sempre és necessària: “Encara que en determinades ocasions pot ser-ho, l’error és creure que només per medicar el solucionarem. No és una pastilla màgica i moltes vegades tendim a sobremedicar sense pensar per què hem de recórrer a aquest fàrmac. El tractament, com més multidisciplinari, millor”, subratlla Àlaba, que inclou en l’abordatge del TDAH a neuròlegs, psicòlegs, orientadors, psicopedagogs, pares i mares i professors i que constata com, gràcies a l’entrenament en una sèrie d’estratègies, és freqüent que aquesta medicació amb MFD pugui abandonar-se: “Si el nen aprèn aquestes pautes ja no necessita continuar amb ella”.

    De la generació Katovit a la generació metilfenidat

    Joaquim Jubert i Gruart és neuròleg i és radical en la seva posició contra el TDAH i el MFD. Per ell, el primer “no existeix, és un invent, per la qual cosa qualsevol diagnòstic que es faci és un fals diagnòstic o un sobrediagnòstic”. El segon és “una amfetamina, cocaïna infantil”.

    S’aferra Jubert a les revelacions de Leon Eisenberg poc abans de morir, i sosté que, tant en nens com en adults, el dèficit d’atenció i la hiperactivitat “són un signe, no una malaltia”. Segons diu, com succeeix amb la febre, la qual pot venir provocada per multitud de malalties, i per tant s’ha d’analitzar què provoca aquests símptomes “i no tractar-los amb un fàrmac que en realitat és un activador”.

    Aprofundeix en el seu símil del MFD amb la cocaïna: “Una persona hi recorre quan necessita activar-se molt, però també si se sent sobrecarregada per molts problemes i busca tranquil·litzar-se. La cocaïna el relaxa. Els problemes desapareixen”. Per ell, el tractament amb MFD és una “prescripció reflex” que, a més, crea dependència: “És un inhibidor selectiu de la recaptació de la noradrenalina presinàptica, igual que els antidepressius són inhibidors i fan que les persones deixin de tenir ansietat, idees depressives i pugi el seu estat d’ànim. Els símptomes desapareixen, però què hi ha de les causes?”.

    Abans de la prescripció ve el diagnòstic, que per Jubert és el quid de la qüestió: “No s’està fent diagnòstic. S’està posant una etiqueta pels interessos de les farmacèutiques, que van influir perquè s’inclogués aquest trastorn en els manuals DSM nord-americans”.

    Moltes vegades, al seu judici, si es grata sota un positiu en TDAH apareix un problema d’aprenentatge i conducta. Les causes, prossegueix, són múltiples: “Obediència, inèrcia, ineptitud, absència de criteris clínics diagnòstics o de formació dels professionals en diagnòstic diferencial o l’afany per fer coincidir la realitat amb la doctrina”.

    “TDAH és una etiqueta posada sobre una capsa que cal obrir i sotmetre a una exploració neurològica completa”, assevera Jubert, acostumat a rebre a la seva consulta nens amb aquest diagnòstic –i tractats amb MFD– que ell descobreix com a falsos positius a força d’indagar en la seva atenció, reactivitat emotiva, capacitat cognitiva, dèficit d’aprenentatge, trastorns emocionals, conflictes d’interacció social… “Cal analitzar quina part de les seves funcions cerebrals deixa d’aportar per aconseguir un rendiment adequat, si estem davant una lesió cerebral mínima, un problema cognitiu, emocional, estricte d’aprenentatge o un trastorn de conducta”. Assegura que viu aquesta situació “amb extraordinària freqüència i amb gran resistència dels pares i del personal sanitari a fer el canvi”. Una vegada identificat el problema, el doctor recorre a diferents estratègies terapèutiques no farmacològiques, implicant diferents professionals: “Es retrocedeix fins al nivell en què es produeixen les dificultats i s’intenten solucionar”.

    Entretant, es continuaran creant “futurs drogodependents”, lamenta Jubert, el qual assegura que ha vist algun cas en què es passa del MFD a altres substàncies no legals després d’un consum prolongat: “Una substància química està substituint a un neurotransmissor normal, amb la qual cosa el receptor s’atrofia i es desenvolupa un receptor d’aquesta substància estranya”.

    Per la seva part, la revista Anales de pediatría reconeix com a la dècada dels noranta, “paral·lelament a l’augment de la prevalença de TDAH, es va incrementar notablement l’ús no mèdic del MFD entre estudiants per millorar el rendiment escolar així com per finalitats recreatives entre adolescents i joves”. Per Jubert, hi haurà un dia en què el MFD es deixarà de comercialitzar, com en el seu moment van deixar de vendre’s a farmàcia els optalidons o el Katovit. “Hi haurà un relleu generacional, un canvi en l’avaluació, i es donarà una transformació sobtada, de la mateixa manera que ja no es comercialitzen les centramines i les simpatines de la meva joventut. Els uns i els altres es troben en la mateixa classificació farmacològica que el MFD, agents simpaticomimètics d’acció central, i aquest s’acabarà retirant del mercat farmacològic i passarà a vendre’s en el mercat il·legal”.

    Des de sempre i a tots els nivells

    María Alba Jiménez és neuropediatre a l’Hospital General de Villalba (Madrid). Reconeix que a la seva consulta arriben els casos de TDAH amb una simptomatologia més intensa: “Entenc que una gran majoria es tracten en atenció primària o s’aborden per mitjà de mesures educatives, i que treballo amb una mostra esbiaixada”. Dins d’aquesta, el 20% dels pacients, explica, no requereix cap mena de mesura farmacològica.

    En la seva opinió, no hi ha dubte que el TDAH existeix: “Estem davant un trastorn en el neurodesenvolupament del qual es comença a parlar el segle XIX, però que sempre ha existit. És cert que en els últims anys hi ha hagut un boom en el diagnòstic, però és una alteració multigenètica que afecta el cervell, a la funció executiva, de control d’impulsos, anàlisis i planificació de situacions. Les proves de neuroimatge ens demostren que pot donar-se un retard de fins a dos anys i mig en la maduració cerebral”.

    A partir d’aquí, concedeix que “no tot és TDAH”: “Pot haver-hi falta d’atenció, impulsivitat i hiperactivitat sense TDAH. El TDAH és una cosa orgànica. I, per a començar, han de ser símptomes que hagin estat presents des de sempre. Els pares ens relaten com aquests nens ja eren bebès inquiets. Un nen que està dormint malament perquè pateix insomni o que té problemes a casa, pot mostrar-se inquiet, irritable, impulsiu… sense tenir TDAH”. Han de ser, a més, símptomes prou intensos perquè l’afectin i no només en una esfera: “Un nen que es porta malament a classe i no atén però a casa és un altre (i viceversa) no compleix aquest criteri. El TDAH afecta a escala familiar, escolar, social…”.

    Pel que fa al MFD, Alba es remet a la simptomatologia: “El 100% dels nens amb TDAH no han de recórrer a aquesta o una altra medicació. Aquells amb una simptomatologia més lleu i sense trastorns associats poden tractar-se amb una teràpia cognitiva conductual, amb suport al col·legi i assessorament a les famílies. Si els símptomes són més intensos o s’associen amb oposició desafiadora, ansietat, depressió, etc. sí que està indicat el tractament farmacològic”. “Com qualsevol fàrmac, mal prescrit tindrà més contraindicacions que efectes beneficiosos, però si està indicat només pot ser un factor favorable -amb els seus efectes secundaris, com qualsevol- i pot generar un canvi acadèmic, familiar, social… Serveix perquè el nen focalitzi la seva atenció, augmenta l’alliberament de catecolamines en l’escorça prefrontal, la més alterada, i potser podem tenir un nen que de 50 minuts a l’aula atén 40 en comptes de cinc, els que atenia abans, encara que en funció també de la seva capacitat cognitiva i de la seva força de voluntat, perquè la pastilla no canvia al nen, només la simptomatologia”.

  • 130 infants en situació vulnerable reben atenció voluntària d’oftalmòlegs i oculistes

    El programa Invulnerables, la iniciativa contra la pobresa infantil liderada per “la Caixa” des del seu programa CaixaProinfància, presenta la nova campanya “Invulnerables amb visió”.

    Es tracta d’una acció que es durà a terme a centres de referència a Catalunya, on és present el programa Invulnerables contra la pobresa infantil, per tal de vetllar per la salut visual dels nens, com a un pas indispensable per garantir el seu benestar integral i el suport fonamental per al seu desenvolupament cognitiu.

    El tret de sortida de la campanya ha tingut lloc aquest matí a les consultes d’oftalmologia de la Fundació Althaia de Manresa, institució que per primera vegada col·labora en aquest projecte. I ho fa gràcies a la implicació dels professionals del Servei d’Oftalmologia alhora que cedeix les instal·lacions i l’equipament per poder dur a termes les visites.

    Un total de 130 nens d’entre 6 i 18 anys beneficiaris del programa Invulnerables o que es troben en risc d’exclusió social, han estat visitats per oftalmòlegs, i optometristes voluntaris de la Fundació Althaia i de la Fundació Ramón Martí Bonet contra la ceguera. Tots els nens que necessiten una prescripció podran escollir les seves ulleres amb els professionals de Natural Òptics Group, empresa nacional amb seu a Lleida referent dins del sector de l’òptica amb més de 30 anys d’història i 650 òptiques associades que donarà les ulleres i els vidres a tots els nens que les necessitin, rebent cadascun una cita per recollir-les a les òptiques del grup de Manresa.

    Invulnerables amb visió es una aliança dels impulsors d’Invulnerables amb “la Caixa” al capdavant, amb la Fundació Ramon Martí Bonet i Natural Òptics Group i que té el suport del Col·legi oficial de Metges de Barcelona, que facilita les aliances arreu de Catalunya amb Centres Sanitaris públics i privats.

    Ens els pròxims mesos, es realitzaran jornades similars i es té previst, fins al mes de juny, arribar a 600 nens.

    Aquesta iniciativa, que un cop més suma voluntat pública i privada, té com a objectiu la prevenció de problemes visuals dels nens. L’Acadèmia Americana de Oftalmologia, afirma que els problemes visuals afecten a un de cada quatre nens en edat escolar. Per això és fonamental identificar problemes visuals que puguin afectar el desenvolupament acadèmic i promoure una prevenció que ajudi a evolucionar evitant les limitacions visuals. Si un 25% de la població estudiantil és susceptible de tenir problemes visuals no detectats com la miopia, hipermetropia, astigmatisme o l’ull gandul, cal posar remei, i mai els esforços en aquesta línia seran suficients.

  • «Com es pot posar la cultura per davant d’una qüestió imprescindible per a la vida com és la salut?»

    Espai. Llum. Seguretat. Higiene. Aquestes són les motivacions que van propiciar la renovació urbanística que va transformar el Xino, barri marginal i conflictiu, en el que avui coneixem com a Raval. D’un gueto a un barri copsat per la Marca Barcelona, que ha fet de la pobresa, la cultura alternativa i la marginalitat una atracció exòtica. Un tour de la ciutat inconformista, rebel i fins a cert punt contestatària, però que ja ha entrat dins els circuits de la mercantilització dels espais públics. I dels serveis bàsics.

    La mateixa cerca d’espai, seguretat i higiene és la que ara protagonitza el CAP del Raval, situat en un edifici històric a la plaça Terenci Moix que no compta amb suficients equipaments per a atendre a un dels barris amb la densitat de població més alta d’Europa. El CAP necessita una ampliació i -des de fa uns mesos- l’Ajuntament i el CatSalut tenen la vista posada en l’antic convent de La Misericòrdia. Però l’espai també és el capritx del MACBA.

    El Museu d’Art Contemporani de Barcelona, un espai mastodòntic que s’ha fet amb l’espai -i la nomenclatura- de la Plaça dels Àngels, és un dels edificis que van ser usats per a la renovació del Raval en el marc del Pla del Liceu als 90. Llavors no es parlava de gentrificació, sinó de regeneració. I això es va plantejar introduint equipaments culturals per tal que els veïns de Barcelona poguessin gaudir del barri -com si els habitants del Raval no fossin de Barcelona. I és que eren veïns considerats problemàtics, “per una història mitificada o no, vistos com a insurrectes des del punt de vista polític i delinqüencial. Contestataris del poder, al cap i a la fi”.

    Així parla Miquel Fernández, sociòleg i autor del llibre ‘Matar al Chino’, un estudi exhaustiu sobre la transformació d’un dels barris més icònics de Barcelona. I el que és encara més important, “sobre qui paga el preu d’aquests canvis”. El Raval era dels barris amb les condicions de vida més dures. Fins avui: “és molt xocant veure com un dels barris amb la renta per càpita més baixa sigui el que té el preu del lloguer més alt”. Una situació que Fernández defineix com a “idiosincràtica del Raval”.

    CAP Raval Nord | Sandra Vicente

    En què consistia el Pla del Seminiari?

    Era fer un corredor cultural basat en la idea de la metàstasi benigna, que anés purificant el barri. Des dels anys 90 hem anat veient com s’han anat substituint els equipaments religiosos, sanitaris o caritatius per culturals. Però aquesta conversió és molt interessant des del punt de vista antropològic, perquè la intenció de tots aquests equipaments és la mateixa: purgar, descontaminar i purificar l’espai, ja sigui des de la religió o des de la cultura.

    La Misericòrdia era un centre de reclusió per a persones sense recursos on es passava molt malament. Era un lloc terrorífic que s’ha anat desplaçant poc a poc cap a funcions culturals però amb la mateixa voluntat redemptora. Purificar l’espai respon a la voluntat de fer-lo més homogeni, més fàcil de controlar i dominar, per a atraure a la població amb més recursos.

    Les reivindicacions del CAP Nord són paradigmàtiques de la confrontació típica del Raval: és com si fos un barri de tothom menys dels veïns. Una qüestió tan bàsica com facilitar que els equipaments culturals estiguin a disposició i prioritzin el benefici als veïns ni tan sols s’ha contemplat. Així, el veritable problema del menysteniment dels habitants del Raval ve de l’esquerra, la gauche divine, típica de Barcelona, que vi allunyada del Raval i no comprenen què hi passa.

    Tenim la Filmoteca, que va costar una pasta que encara no s’ha pagat, al costat del carrer Robadors, un dels més maltrets del barri. Per què no reformem el barri, garantim habitatge per a tothom, abans de crear aquests productes culturals que no seran mai pels veïns? Perquè al Raval hi regna un inconscient col·lectiu que té una relació esquizofrènica amb el Raval: necessiten purgar-lo, però també desitgen posseir-lo, per tota la llegenda que té. Perquè si Barcelona és al mapa és pel Raval: la millor literatura del segle XX europea s’ha escrit allà, tot el que hi passava era bon material. Era la vida despullada…

    Però és una adoració des del fetitxisme elitista, amb un punt de paternalisme…

    I un sentiment calvinista religiós. Les mateixes persones que muntaven les festes boges eren els mateixos que als vespres escrivien articles deixant anant la mala llet, una manera d’expressar que, moralment, no podien acceptar allò que havien viscut al Raval, perquè en cas contrari la seva vida burgesa no tindria sentit. Encara no hem superat això.

    La cultura amb la que intenten netejar el Raval té la forma de l’inconscient col·lectiu que vol generar un bé per a tothom però que exclou els veïns, que ja tenen la seva pròpia cultura però no els la deixen exercir. El mercadeig, estar al carrer, la creativitat artístico-musical alternativa, la rumba…en lloc de posar-la en valor, el canvi que es vol imposar al Raval parteix de la idea del barri com a gueto i el lideren mamuts culturals.

    Aquesta destrucció del Raval no s’ha fet de la mà de la dreta reaccionària, sinó d’aquesta cultura, que s’interpreta com a progressista però deixa a la cuneta la població més vulnerable. Com es pot posar la cultura per davant d’una qüestió imprescindible per a la vida com és la salut? Aquest tipus de gent, que ho té tot cobert, ni es planteja no poder posar-se malalt. El que està passant amb el CAP del Raval Nord és un nou capítol de la consciència (o inconsciència) col·lectiva de les elits en relació al Raval: per a ells, el que caldria és fer fora a la gent pobra i convertir el barri en una espècie de Soho.

    Plaça dels Àngels, on hi ha el MACBA i la capella de La Misericòrdia | Sandra Vicente

    Aquesta cultura alternativa, com a element elititzador, acaba sent una excusa per a fer fora els veïns i veïnes pobres

    Qui està en contra de la cultura? És un estilet per a obrir el barri i que té vàries funcions. Una és moralitzant, redimir les persones responsables d’aquestes gestions pensant que fan un bé pel Raval. L’altra és atraure gent que forci una pujada dels preus, amb un efecte crida per a l’especulació i, conseqüentment, fent fora a persones vulnerables. Qualsevol renovació urbanística sense pensar en la preservació del teixit, cultura i particularitats de la zona és fa per a salvar una inversió o un negoci. Així que aquest discurs salvífic se l’haurien de menjar.

    El turisme porta llocs de feina, però per a qui? Pels veïns no. I és l’àurea del Xino la que ha permès que es puguin fer totes aquestes inversions al Raval. Tot i així, hem de celebrar que el CAP del Raval estigui sent controvertit i que el MACBA no s’ho pugui menjar tot sense que ningú no es queixi.

    Era quelcom que es podia preveure: si signifiques tant el Raval com a barri de moda el poses al mapa, per tant, no es pot esperar que les reivindicacions dels veïns quedin silenciades.

    Ho han fet molt bé a més. Per una banda tens el joc caspós dels de l’alta cultura, els gestors culturals, gent molt fina, que parla de coses molt abstracta. I per l’altra tens la gent de sempre, els del carrer, però que s’han reforçat amb un grup cultural alternatiu, crític i jove que els recolza. Però compte, perquè això també podria tenir conseqüències perverses, hem de vigilar que no sigui de nou la cultura (encara que alternativa) tutelant els veïns.

    Hi ha diverses batalles; la de sempre és la de la gauche divine contra la ‘putrefacció’ del Raval, on hi ha des dels columnistes fins a catedràtics de ciències polítiques o filòsofs. Però ara hi ha aquests nous creadors, que viuen i treballen al Raval, que tenen sensibilitat social, però que no deixen de ser una mena de colonitzadors soft. Haurem de veure les complexitats i complicitats, però ara per ara el que cal destacar és aquesta oposició a l’aristocràcia cultural.

    Un skater assegut a la Plaça dels Àngels, al Raval | Sandra Vicente

    Ara que venen eleccions municipals, com s’instrumentalitzarà aquest conflicte?

    Reitero que no em preocupa el bloc conservador. El problema del Raval són ICV i PSC, perquè són els qui han inflat la retòrica salvífica que considera que hi ha cert tipus de gent que sobra. La prioritat mai no són els veïns, és la impossibilitat de deixar de veure el barri com un bé de consum on hi viu gent amb necessitats bàsiques.

    S’ha arribat a veure els i les veïnes del Raval com un atrezzo del show en que s’ha convertit el barri?

    Oblidem que hi viuen. Per què aquests equipaments culturals necessiten més espai? Per què no comencem a fer tasca de reconeixement de la població del barri, de les seves formes de subsistència, cultura, reivindicació o celebració i fem l’ampliació del MACBA a Pedralbes, per exemple? Estem empatxats del model de turisme que s’imposa al Raval que encara ara continua amb la cantarella d’arrassar-lo.

    Fins on pot arribar aquesta voluntat? Imposant un model de turisme gentrificador s’expulsarà del barri les veïnes que el fan atractiu i formen aquest paisatge exòtic, però controlat, que ha creat la Marca Barcelona.

    Aquestes són les contradiccions del capitalisme especulatiu que deia David Harbey. Volem fer ciutats que aportin capital financer i acabes construint rèpliques. Espais clonats. Això encara no ha passat a Barcelona gràcies a lluites veïnals com les del Raval. Poc a poc el barri s’anirà revaloritzant, però els especuladors no funcionen amb tempos tan llargs, sinó que treballen en la immediatesa. Per això expulsen veïns pobres, col·lectius exclosos com prostitutes o drogadictes. Una de les imatges més eloqüents d’aquesta especulació accelerada està en el mític bar d’altern l’Alegria, situat al carrer Robadors [conegut per la prostitució i venta de drogues]. S’ha convertit en una oficina immobiliària!

    Per a la majoria de gent és de sentit comú que a un espai que és atractiu no hi poden viure els pobres. La gentrificació es converteix en una reacció absolutament natural. Han arribat a un barri, pagant una morterada de calers, i ‘tenen el dret’ a viure sense estar rodejats de cert tipus de gent. Aquesta idea tan horrorosa acaba esdevenint coherent amb el temps. No cal ser racista ni aporòfob per a no voler pobres ni mesquites al teu barri. És perquè no quadra amb la concepció del valor que tens de la teva finca.

    És un problema de mercat en una lògica global que explica per què deixem morir els refugiats al mar o per què Trump vol construir el mur. És la mateixa gent que et diria que no hi cabem tots a Europa la que no vol que hi hagi prostitutes al Raval. Aquestes dinàmiques micro ens ajuden a entendre problemes del sistema globals.