Just Deploy It!

Blog

  • Batalla contra la cultura o el model de ciutat? El CAP Raval Nord denuncia 25 anys sense un accés digne a la salut al barri

    La lluita al voltant de la dignificació de la salut i també dels espais on s’ofereixen els seus serveis s’han materialitzat al barri del Raval a Barcelona al voltant del CAP Lluís Sayé, conegut com CAP Raval Nord. Tot i que l’espai fa temps que va quedar obsolet per les activitats que reprodueix, les reivindicacions dels professionals del centre i els seus veïns han ocupat els mitjans de comunicació i el carrer del maig de 2018 cap aquí. El motiu? Un espai idoni pel CAP segons diversos professionals que van des del mateix CAP a l’Ajuntament de Barcelona seria la capella de la Misericòrdia.

    La capella estava destinada a l’ampliació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) però just al mes de maig de 2018 el conveni de cessió gratuïta d’aquest espai caducava després de cinc anys. Després de diverses discussions entre la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i els Departaments de Salut i Cultura, entre octubre i novembre de 2018, l’Ajuntament i el CatSalut oferien un possible intercanvi d’espais físics entre l’edifici actual del Sert i la capella de la Misericòrida. El MACBA ho rebutjava al·legant «falta d’idoneïtat» per les seves necessites expositives.

    Des d’aleshores la Plataforma CAP Raval Nord Digne insisteix que es revoqui aquest acord i que es posi ja en marxa la construcció del nou equipament necessari pel barri. Com a professionals, el sentiment és el que descriu Antònia Raya en un article d’opinió: «Treballo a la trinxera d’un dels barris amb l’índex de salut més baix de Barcelona. I ho faig juntament amb la resta dels meus companys i companyes en un edifici del passat segle! Concretament de l’any 1937.»

    La manera que té la Plataforma d’exigir aquest canvi ja és mitjançant múltiples xerrades i debats però també mobilitzacions. Sense anar més lluny, dijous 21 de febrer a les 19 hores a les portes del CAP hi ha convocada una manifestació sota el lema CAP a la Misericòrdia Ja. Després, l’endemà, divendres 22, tots els centres d’atenció primària estan cridats a aturar-se a les portes dels seus CAP a les 11 hores en solidaritat.

    La demanda és clara i, en boca d’Anna Romagosa, directora del CAP Raval Nord, «urgent». «A dia d’avui el que cal fer és prioritzar. No és decidir entre Salut i Cultura perquè entenc que la cultura és essencial per la mateixa salut de les persones», explica Romagosa en un dels múltiples debats on ha participat. Un dels darrers es va celebrar a la Nova Escola Massana amb la presència del director del MACBA, Ferran Barenblit, la directora del CAP Raval Nord i una membre de la Plataforma però també membres de tots els partits polítics a Barcelona amb l’excepció del PP.

    Una pancarta resta permanentment desplegada per exigir un CAP Raval Nord digne al barri / Sandra Vicente

    En aquesta trobada, titulada “Sanitat o Cultura, és aquesta la qüestió?”, Elisenda Pujades va traslladar que des de la Plataforma no creuen que sigui aquesta la qüestió, que «el que s’enfronta és el model de ciutat». Al mateix temps troba «vergonyós» com la solució per al CAP giri al voltant del MACBA.

    Pel que fa als partits polítics, que fa poc més d’una setmana van suprimir aquest debat del Ple de l’Ajuntament posposant-lo fins el març, van donar argumentaris pobres en general. ERC va rebotar la responsabilitat i la decisió als tècnics del CatSalut d’on ha d’anar al CAP per no haver de renunciar a res. El PSC va entendre la urgència però només va ser capaç de demanar al Govern de l’Ajuntament que aconseguís el consens. Ciutadans va acusar el Govern de voler fer aquest debat estèril i de rebotar la responsabilitat a l’oposició. El PDeCAT va justificar que, tot i entendre les necessitats d’uns i altres, l’agenda ha estat molt justa i no havien tingut temps de reflexió.

    Els dos grups que més es van mullar van ser Barcelona és capital i la CUP. Graupera, de Barcelona és capital, va transmetre que li sabia greu pel MACBA però que el CAP ara era prioritat i va opinar que «el model de ressuscitar barris té limitacions, sobretot a barris com Ciutat Vella que no dóna més de si». Per la seva banda, Jordi Magrinyà, de la CUP, va denunciar que Ciutat Vella es troba 6 punts per sota dels barris rics en esperança de vida. Sobre la dicotomia cultura-salut, Magrinyà creu que “dir alegrement que el MACBA és cultura i que cal més cultura ens porta a parlar de quins interessos i empreses hi ha darrere i preguntar-nos si com a veïnes es vol que una institució relacionada amb La Vanguardia, ABERTIS, La Caixa, volem que amplïi metres al nostre districte”.

    Elisenda Pujades seguint la idea de Magrinyà va denunciar que «13 anys i 30 dies [fent al·lusió al fet d’haver posposat un mes més el debat al Ple de l’Ajuntament] són els que portem esperant un CAP Raval digne. Aquí realment s’enfronten 2 models de ciutat, la de les veïnes contra la de les elits econòmiques».

    En aquest mateix debat, Anna Romagosa va transmetre que el CAP Raval es sentia com «el germà petit que es queda la roba quant a l’altre ja no li va» i va afegir en aquest sentit que esperaven que al MACBA no li anés bé cap de les opcions que se li estaven oferint per no haver de quedar-se el CAP la pitjor de totes.

    L’entrada al CAP Raval Nord no compleix amb els requisits mínims d’accessibilitat i l’edifici està obsolet / Sandra Vicente

    La cronologia de la modernització cultural però no veïnal del Raval

    Entre l’any 1992 i el 1994 es reformava l’antic Dispensari antituberculós del Raval tenint en compte les possibilitats d’un espai protegit pe tal d’adaptar-lo i fer un Centre d’Atenció Primària amb el PSC al Govern. Just l’any 1994 s’inaugura a prop de l’edifici el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i un any després el MACBA.

    Només 10 anys després de l’inici de la reforma, l’any 2002, l’equipament on es troba el CAP Raval comença a estar obsolet i es comença a plantejar un nou espai. Elisenda Pujades, membre de la Plataforma Raval Nord, ha explicat en algunes de les xerrades/debats que s’han anat generant darrerament que, mentre Cultura ha guanyat 9 nous equipaments al barri des de la remodelació del Dispensari, per Salut només s’ha creat aquest.

    I és que després del CCCB i el MACBA, l’any 2006 s’inauguren les facultats de Geografia, Història i Filosofia de la Universitat de Barcelona al Raval i al mateix temps s’habilita la Capella del Convent dels Àngels pel MACBA. Dos anys després l’Institut Català de la Salut reconeix que l’edifici del CAP no compleix les exigències mínimes i inclouen aquest edifici dins les «Previsions i Prioritzacions a realitzar en el període 2008-2015» signades per l’alcalde de Barcelona Jordi Hereu i la consellera Marina Geli.

    Paral·lelament, es preinstal·lava la subestació elèctrica d’Endesa a la Plaça Terenci Moix i un any després, el 2009, Foment de Ciutat Vella oferia ampliar el CAP sota terra, amb accès des d’aquesta plaça. CatSalut ho rebutja per l’espai. Un any després s’inaugura la biblioteca de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Blanquerna.

    El CAP Lluís Sayé, conegut com Raval Nord, dóna cobertura a un dels barris on l’esperança de vida és de les més baixes de Barcelona / Sandra Vicente

    Canvia el Govern i puja Convergència i Unió (CiU). Són ells qui signen el conveni de cessió de la capella de la Misericòrdia per a nova ampliació del MACBA del maig del 2013 fins el maig de 2018. El 2014 el CatSalut estudia de nou fer el CAP a la plaça Terenci Moix però ni per espai ni per interferir amb els fonaments de la preinstal·lació de l’estació elèctrica és possible. L’antiga escola Massana també s’ofereix però el CatSalut la rebutja pel mateix i el 2015 es construeix la Nova Massana. Passa una mica el mateix amb el cas de l’Escola de Música.

    Seguidament, el conveni caduca i comença la batalla entre la Plataforma Raval Nord i el MACBA. El CatSalut segueix convençut que l’únic espai disponible i idoni, després d’estudiar tots aquells que l’Ajuntament de Barcelona ha ofert, és la capella de la Misericòrdia. Amb aquest plantejament tancat, durant gener i febrer de 2019, l’Ajuntament ha estat oferint espais per a l’ampliació del MACBA sense cap acord.

    Des de la Plataforma CAP Raval Nord Digne denuncien que aquests 26 anys a més de malmetre la qualitat de la salut del barri també han provocat unes despeses desproporcionades i que no s’entenen per l’espai en el què s’està treballant. A banda dels 1.912.133,20 euros que va costar la reforma del Dispensari entre els anys 1992-1994, l’ICS ha invertit 401.792 euros en reformes i reparacions.

  • El Gobierno nega la sanitat pública a immigrants amb papers malalts de càncer

    La derogació de l’exclusió sanitària de Mariano Rajoy per a recuperar la sanitat universal va ser una de les primeres mesures adoptades per Pedro Sánchez. Retornar-la es va convertir en la bandera més onejada per l’Executiu socialista a la seva arribada a la Moncloa, però la restauració no va ser completa: la normativa deixa desprotegits als pares estrangers de ciutadans espanyols amb residència a Espanya per reagrupació familiar. Alguns dels afectats, com Juan i Guadalupe, pateixen càncer i s’enfronten a grans dificultats per a costejar el seu tractament.

    Es tracta d’un dels col·lectius perjudicats per la reforma sanitària de l’etapa de Mariano Rajoy, que l’Executiu de Sánchez ha mantingut en el Reial decret llei que pretenia corregir-la, aprovat al juliol. Segons ha pogut saber eldiario.es i han confirmat els ministeris de Treball i Sanitat, l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS) denega de forma sistemàtica la targeta sanitària als pares i mares reagrupats pels seus fills a Espanya.

    «No tenen dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics del nostre Sistema Nacional de Salut», admet el Ministeri de Treball. El Govern, apel·lant a la Llei d’Estrangeria, exigeix a aquests pares, ja majors, contractar una assegurança mèdica privada per a obtenir la residència per reagrupació familiar. Però no sempre les seves pòlisses acaben cobrint el tractament de malalties greus sorgides una vegada assentats a Espanya, o aquests no poden permetre’s el pagament de la medicació.

    Els efectes d’aquest requisit, rebutjat per més de 40 sentències i el Defensor del Poble, es tradueixen en casos concrets d’exclusió sanitària. Juan*, d’origen mexicà, viu a Espanya de forma regular per la reagrupació familiar tramitada pel seu fill, de nacionalitat espanyola. Ha estat diagnosticat de càncer de pròstata fa onze mesos, però encara no ha pogut rebre el tractament mèdic necessari per a evitar la propagació de la malaltia. L’home, de 76 anys, va contractar un segur, però no li cobreix l’atenció requerida.

    En el cas de Guadalupe*, reagrupada colombiana, pateix càncer de pit i d’endometri. La seva filla, de nacionalitat espanyola, va contractar l’assegurança privada exigida per Estrangeria però, davant la malaltia de la seva mare, el cost per a fer front a la medicació s’ha disparat, relata. La pòlissa cobreix el seu tractament hospitalari, però no la medicació, per la qual cosa tenen «grans dificultats» a l’hora de finançar les medicines necessàries per a complementar-lo.

    Juan, amb càncer de pròstata i sense tractament

    «Tinc molta por. Tracto de viure la meva vida tranquil·lament perquè no vull accelerar la malaltia amb la meva preocupació. Això és curable, si s’atén. Però si no rebo tractament, pot saltar a un altre costat i no es podrà curar», alerta Juan al costat de la seva esposa, Paola*, de 80 anys, també exclosa del sistema de salut. Segons detalla, el tractament que requereix el càncer de Juan costa al voltant de 10.000 euros. «No tinc aquests diners», lamenta el mexicà.

    Juan (nom fictici) no té accés a la sanitat pública gratuïta. OLMO CALVO (eldiario.es)

    Quan van arribar a Espanya, Juan comptava amb una assegurança privada, un dels requisits establerts per l’Executiu per a obtenir el permís de residència per reagrupació familiar. Al març de l’any passat, una clínica de pagament de Madrid li va diagnosticar càncer de pròstata.

    Una vegada informat que l’assegurança no es feia càrrec de la seva malaltia, va acudir a la sanitat pública, indica. «En l’ambulatori vaig explicar que tenia càncer, que era un cas de vida o mort per al qual necessitava tractament, però em van dir que no tenia dret», explica Juan.

    Mesos després, quan va llegir en els mitjans que Pedro Sánchez havia «recuperat la sanitat universal», va pensar que la nova normativa es traduiria en el seu accés a la sanitat pública gratuïta. Juan i la seva esposa, Paola*, van sol·licitar la targeta sanitària davant l’autoritat competent, l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS). Per a la seva sorpresa, la resposta va ser també negativa, segons la resolució a la qual ha accedit eldiario.es. El matrimoni ha recorregut i s’ha xocat amb una nova denegació.

    «Vam veure que el nou govern va elaborar una llei per a permetre la sanitat a tots els que estaven a Espanya, així que la sol·licitem. Pensem que el problema estava resolt, però ens la continuen denegant i denegant», lamenta Juan al costat de la seva esposa a la casa on viu amb el seu fill als afores de Madrid. La filla de Guadalupe també va creure les promeses d’aquesta «sanitat universal» que va acaparar titulars abans d’ensopegar amb una altra negativa.

    L’Institut Nacional de Seguretat Social rebutja l’accés sanitari a casos com el de Juan i Guadalupe apel·lant a la normativa de la «recuperació de la sanitat universal» aprovada pel Govern socialista al juliol. La resolució del primer, a la qual ha accedit eldiario.es, conclou «desestimar-la per no acreditar-se tots els requisits exigits» en «el Reial decret llei 7/2018 [adoptat per l’actual Executiu], ja que disposa de cobertura sanitària obligatòria per una altra via a través d’una assegurança de malaltia vinculada a l’autorització de residència temporal».

    Extracte de la resolució de l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS), dependent del Ministeri de Treball, en la qual denega l’accés a la sanitat de Juan. (eldiario.es)

    Les resolucions, denegades

    Segons justifica l’INSS en la resolució, les persones reagrupades a Espanya tenen com a requisit la tinença d’una assegurança sanitària, i aquesta és la raó per la qual neguen el seu accés a la sanitat pública. «La concessió de l’autorització de residència en el cas d’estrangers no comunitaris suposa […] que ha hagut d’acreditar que compta amb una assegurança de malaltia que cobreix tots els riscos a Espanya», resa el document.

    El Reial decret 7/2018, adoptat per l’actual Govern, garanteix l’accés al Sistema Nacional de Salut a «les persones estrangeres que tinguin establerta la seva residència en el territori espanyol», però sota una sèrie de condicions. Una d’elles, recollida en l’article u, exigeix «ser persona estrangera i amb residència legal i habitual en el territori espanyol i no tenir l’obligació d’acreditar la cobertura obligatòria de la prestació sanitària per una altra via».

    Així, l’INSS s’està emparant en aquest últim supòsit per a denegar la sanitat pública i gratuïta als immigrants reagrupats amb els seus fills amb nacionalitat espanyola, com va alertar el col·lectiu Jo Sí Sanitat Universal a l’agost. La xarxa de metges desobedients contra l’exclusió sanitària va advertir llavors de la possibilitat que aquest requisit suposés en la pràctica la denegació de l’assistència mèdica a les mares i pares estrangers de ciutadans espanyols, com ja ocorria des de l’any 2012.

    L’INSS denega la targeta sanitària de Guadalupe (nom fictici) (eldiario.es)

    Qüestionat sobre aquest tema per eldiario.es, fonts dels ministeris de Treball i Sanitat apel·len a la Llei d’Estrangeria per a explicar l’exclusió. «El Reial decret 240/2007 exigeix que, per a obtenir la residència temporal a Espanya, s’acrediti tenir recursos i assistència sanitària. L’ascendent no pot adscriure’s com a beneficiari del seu fill pel qual la seva cobertura sanitària ha de ser a través d’una assegurança privada», reiteren les fonts oficials del departament dirigit per Magdalena Valerio. «Com a resident no cap perquè per a aquest cas s’exigeix no tenir cobertura obligatòria per una altra via i aquests, per a obtenir la residència, han d’haver acreditat una assegurança de salut».

    Segons defensen, existeix una via per a tenir accés a l’assistència sanitària per raons humanitàries, és a dir, per no tenir recursos econòmics, com en el cas dels immigrants en situació irregular. Encara que els reagrupats tampoc poden optar a aquesta cobertura: «Aquest no és el cas, perquè la Llei d’Estrangeria només dóna permisos per reagrupació a qui compta amb recursos, propis o familiars, i estableix com a requisit imprescindible subscriure una assegurança sanitària», responen des de Treball.

    Per part seva, des de Sanitat, repeteixen el mateix argument: «Segons la Llei d’Estrangeria, la persona necessita venir amb una assegurança mèdica i la normativa de Sanitat estableix que es dóna cobertura sempre que un tercer no tingui l’obligació de pagament de la cobertura sanitària per una altra via», detallen. Sobre el cas concret de Juan, al qual la seva pòlissa no li cobreix el tractament, al·leguen que es tractaria d’una qüestió a reclamar «a l’assegurança» en qüestió.

    Almenys 40 sentències condemnen el criteri del Govern

    No obstant això, aquesta argumentació de l’actual Govern, la mateixa que l’anterior, està sent qüestionada per la Justícia. Almenys 40 sentències han donat la raó a aquestes famílies en vuit comunitats autònomes diferents. El col·lectiu Jo Sí Sanitat Universal només té constància de dues fallades contra els afectats, per la qual cosa sol·licita a l’INSS que permeti l’accés a la sanitat als reagrupats tenint en compte que «els tribunals els estan donant la raó».

    El 2014, el Defensor del Poble també va condemnar l’exigència d’una assegurança mèdica privada als immigrants reagrupats a Espanya pels seus fills nacionalitzats. Segons va raonar la institució, el Reial decret 240/2007 no estableix com a requisit la contractació d’una pòlissa, com defensava llavors l’Executiu de Rajoy i sosté ara el Govern de Sánchez.

    «Al familiar ascendent de ciutadà espanyol, que no ha exercit la llibertat de circulació, li serà exigible únicament l’acreditació de viure a càrrec del ciutadà espanyol per a tramitar la targeta de residència de familiar de ciutadà de la Unió, de conformitat amb l’article 8 del Reial decret 240/2007, sense que estigui justificada la presentació d’una assegurança de malaltia de caràcter públic o privat», va concloure el Defensor del Poble, qui recordava que «l’exigència de requisits no contemplats en l’article 8 de l’esmentat Reial decret (com és la presentació d’una assegurança mèdica) estaria de facto impedint l’accés al dret d’assistència sanitària».

    A la recerca de solucions, Juan, Paola i Guadalupe van entrar en contacte amb el Col·lectiu d’Afectades per l’INSS, creat el passat estiu per immigrants reagrupats pels seus fills a Espanya exclosos de la sanitat, al principi, per la reforma del PP. Es van trobar amb què els seus casos eren els mateixos. I van començar a buscar remeis similars donats suport per Jo Sí Sanitat Universal.

    Juan i la seva esposa ja han iniciat la batalla judicial després de registrar les seves respectives denúncies davant el Jutjat social de Madrid, però es troben a l’espera de la celebració del judici. Confien que, com en el cas dels seus companys de col·lectiu, obtinguin la targeta sanitària. Mentre arriba el dia, el matrimoni espera, amb certa angoixa continguda, que el tumor de Juan no es compliqui fins al moment en el qual aconsegueixi accedir a la sanitat pública.

    Nota: els noms utilitzats en aquest article «Juan, Paola i Guadalupe» són ficticis a petició dels entrevistats, perquè temen que el registre d’aquests en els mitjans pugui tenir alguna conseqüència. eldiario.es ha tingut accés als seus noms reals que han estat acarats amb la documentació.

    Link original en castellà a eldiario.es

  • Què entenem per participació ciutadana

    Participar és formar part, prendre part, d’una tasca (o responsabilitat) comuna. Són aquelles accions individuals o col·lectives fetes per la ciutadania en les polítiques o activitats públiques.

    Segons aquesta definició la participació són activitats o maneres de participar tant en les formes de democràcia representativa, com anar a votar cada quatre anys als nostres representants (al Parlament, municipis, etc.) com la participació en referèndums, consultes, iniciatives legislatives o polítiques. També és participar en la vida pública les accions no fetes per la via institucional com els processos deliberatius de qüestions públiques, conferències de consens, panels o grups de ciutadans i ciutadanes fent debat sobre qüestions col·lectives, participació en Consells assessors, jurats populars, tasques de voluntariat, participació i extensió en programes públics (per exemple en salut comunitària), etc.

    En definitiva la participació ciutadana és:

    • Un instrument, per convenciment ideològic, d’aprofundir en la democràcia. Participació és democràcia i democràcia és participació.
    • Un dret de ciutadania segons la Constitució Espanyola i l’Estatut de Catalunya.
    • Millorar la transparència i la rendició de comptes dels poders públics.
    • Opinar i influir en les decisions polítiques, els programes i objectius de les administracions públiques.
    • Necessària per acceptar millor les decisions de les administracions i poder fer-se’n corresponsalies.
    • Treballar de manera voluntària en els afers públics.

    Però en moltes ocasions es demana només que els ciutadans i ciutadanes assumeixin responsabilitats en la cosa pública, però en menor mesura participar en l’exercici del poder. Participar de veritat és en realitat «apoderar» a les persones (donar poder) i no tant, com moltes vegades s’ha cregut, treure poder als estaments representatius formals, com associar-se, compartir i col·laborar en el poder per ser més efectius i donar millors resultats. És per això que només les societats, entitats, partits polítics i sindicats, que volen una autèntica democràcia (poder del poble) i no estan burocratitzades o mediatitzades per interessos particulars, seran capaces de desenvolupar mecanismes d’autèntica participació en decisions transcendents.

    La participació ciutadana per millorar la salut i el sistema sanitari

    Parlem aquí de la participació ciutadana però donem per acceptat la necessitat, imprescindible també, de la participació dels professionals de la salut en el Sistema Sanitari. Per què és necessari donar poder i coresponsabilitzar als ciutadans en la salut Pública i el Sistema Sanitari?

    • Perquè, com ja s’ha dit, la participació en les qüestions públiques és un dret de ciutadania.
    • Perquè la major proporció de determinants de la salut són socials i econòmics, estan en la comunitat i no només en el sistema sanitari.
    • Per millorar la salut, entesa com a AUTONOMIA i no com absència de malaltia i lluitar així contra la medicalització. La democràcia és també un determinant de la salut.
    • Per millorar i col·laborar en les polítiques de les administracions públiques.
    • Per millorar la sostenibilitat del sistema públic de salut, basant-lo en la responsabilitat i el treball de la ciutadania i dels professionals.
    • Per una millora de la governança del Sistema Sanitari.

    Els serveis públics de salut es caracteritzen per la dificultat de mesurar els seus resultats en salut, tenim molts indicadors d’activitat i alguns de procés, però molt pocs de resultats, per això és difícil gestionar-los amb objectius i incentius de resultats. Els interessos dels diferents actors en el sistema estan fragmentats i en forces ocasions sense una missió i uns valors compartits. Existeix també una asimetria d’informació entre aquests actors.

    És per això, entre les altres raons, que avui es recomana una nova governança, una nova forma de governar, passant de serveis jerarquitzats a institucions més transversals i participatives, es busquen formes de coordinació i major informació entre els actors, així es fomenta la implicació, la coresponsabilitat, la cooperació de tots amb una missió compartida.

    No es tracta de treure o disminuir tota la responsabilitat dels polítics elegits per governar els serveis públics, o dels gestors, sinó de millorar-ne l’eficiència, la qualitat, i els resultats, amb la implicació i la participació real i responsable de tots els actors (la ciutadania la primera doncs la salut és responsabilitat personal i social).

    Aquesta participació no ha de ser una organització espontània, sinó organitzada i amb regles del joc conegudes i acceptades: Transparència, informació, comunicació, consulta, propostes (bilaterals), deliberació, cogestió, resposta, avaluació. Aquest procés es pot donar en diferents òrgans: Consells de Salut de diversos nivells i àmbits, comissions de participació de centres, comissions de treball, plans comunitaris, etc.

    Que s’aconsegueix amb aquest procés:

    • Reforçar la democràcia de la gestió política i tècnica.
    • Augmentar l’educació i formació democràtica i participativa.
    • Facilitar la formació i educació dels ciutadans i ciutadanes en salut.
    • Millorar la gestió, i la qualitat, fent diagnòstic de necessitats, de problemes i propostes.
    • Afavorir la resolució de conflictes.

    En definitiva millorar la salut i el Sistema Sanitari. En el següent capítol mirarem d’opinar sobre que podem fer quan els que governen la sanitat ara només s’omplen la boca sobre participació.

  • El record de la darrera vaga pressiona les patronals que cedeixen davant els metges de la sanitat concertada

    El 16 de gener, un mes i mig després que Metges de Catalunya (MC) i la CGT juntament amb Rebelión Primaria convoquessin una vaga a la sanitat que, de mitjana va assolir el 70% de seguiment, arribava la convocatòria d’una nova vaga de metges. Aquest cop només enfocada als facultatius de la xarxa de sanitat concertada englobada dins el SISCAT, la vaga havia de començar avui dilluns 18 de febrer i allargar-se, com la darrera, durant cinc dies.

    Metges de Catalunya denunciava mentre informava sobre la nova vaga que els facultatius dels hospitals i la primària concertada no havien rebut «cap millora tangible mes enllà d’una petita millora retributiva». Al mateix temps, la convocatòria es plantejava amb un mes de marge per tal de donar espai a les negociacions. MC ja donava a entendre aleshores que la vaga no s’acabaria celebrant. El missatge que transmetien era que aquesta voluntat responia al seu deure amb la població. Xavier Lleonart, vicesecretari general de Metges de Catalunya, deia aleshores que «la població no són ostatges i no la volem perjudicar». No obstant això, des del sindicat entenien que l’única forma per pressionar una negociació com a treballadors era mitjançant la convocatòria de vaga.

    Un mes després d’aquesta convocatòria i després de múltiples reunions al departament de Treball amb les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), ha estat l’últim dia laborable abans de l’inici de la vaga quan s’ha signat l’acord. Un acord que incorpora com a element destacable la creació d’una Comissió Bilateral que s’encarregarà de fer seguiment de la implantació i negociació de les millores i, a més, crearà Juntes Facultatives en els centres per decidir aspectes clínics i de gestió.

    Els aspectes que formaven part del llistat de reivindicacions i demandes de Metges de Catalunya i finalment s’han incorporat en l’acord impliquen en l’àmbit de la recerca i la formació que, com a mínim, un 15% de la jornada anual es destini a aquestes activitats no assistencials. Pel que fa a les condicions laborals i retributives, s’ha eliminat la retallada salarial del 5% al personal facultatiu en formació (MIR) i s’ha signat que la contractació temporal representi com a màxim el 8% de la plantilla de facultatius a finals de 2020. També s’aplicaran canvis sobre les guàrdies localitzades: s’inclou la retribució mínima de dues hores a preu d’hora ordinària, en cas de requeriment de presència. A partir de les 1.500 hores anuals d’atenció continuada, però, totes les guàrdies localitzades s’abonaran a preu d’hora ordinària de treball. També s’ha inclòs el cobrament íntegre com a guàrdia presencial si se supera els 2/3 de la jornada amb presència física del professional. Al mateix temps, es disminueix l’exigència del nombre d’hores de guàrdia i s’incrementarà la retribució al personal amb reducció de jornada per cura d’un fill o familiar.

    Algunes idees noves que no s’havien previst en el seu moment en el conveni del SISCAT pel que fa a les embarassades s’incorporen ara a partir d’aquest acord. Les millores impliquen que podran deixar de fer guàrdies a partir de la 20a setmana de gestació i en la prestació per risc d’embaràs, permís de maternitat i lactància natural percebran el 100% de les retribucions, inclosa la mitjana de les guàrdies realitzades en els darrers 12 mesos.

    Pel que fa a l’atenció primària concertada, s’ha establert una mitjana de 1.300 pacients assignats per metge de família «per assolir un nivell òptim de 25-28 visites diàries» i s’han establert com a referència temporal 12 minuts per visita presencial i sis minuts per visita telefònica o virtual. Aquestes millores, per Metges de Catalunya, són «determinants», ja que equiparen les condicions assistencials a les de l’Atenció Primària de l’ICS.

    Aquests acords responen a moltes de les demandes que el sindicat havia llistat. De fet, les demandes d’aquesta nova vaga donaven continuïtat a les que es van generar durant la vaga que es va donar del 26 al 30 de novembre. Encara que tard, el sindicat considera que el document d’entesa de les parts és “doblement significatiu” perquè, a més de les reivindicacions assolides, «suposa la certificació que els facultatius requereixen d’un espai propi de negociació”, és a dir, la Comissió Bilateral.

  • Desconvocada la vaga de metges de la sanitat concertada per un acord entre Metges de Catalunya i les patronals

    En una última reunió de mediació al Departament de Treball celebrada aquest divendres al migdia, el sindicat Metges de Catalunya i les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES) han signat un acord que atura la vaga. La convocatòria estava adreçada als facultatius de la sanitat concertada per als dies 18, 19, 20, 21 i 22 de febrer.

    En un comunicat elaborat per Metges de Catalunya, el sindicat ha traslladat que el pacte inclou mesures favorables per al personal facultatiu que havien estat excloses del segon conveni col·lectiu del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT). Destaquen haver aconseguit més temps per a l’atenció dels pacients i per a la formació i recerca, l’eliminació de la retallada salarial del 5% als metges interns residents (MIR) i aspectes substancials d’igualtat i conciliació.

    El sindicat mèdic considera que el document d’entesa de les parts és “doblement significatiu” perquè, a més de les reivindicacions assolides, «suposa la certificació que els facultatius requereixen d’un espai propi de negociació”. L’acord implica la creació d’una Comissió Bilateral que, amb reunions mensuals i en el termini de 10 mesos, haurà de tractar i definir solucions per qüestions assistencials, laborals i professionals exclusives del col·lectiu facultatiu.

    Pel que fa a les mesures acordades, MC destaca que per primera vegada els facultatius de la sanitat concertada disposaran d’una part de la seva jornada dedicada a la formació i recerca. Així, si l’acord es compleix, un mínim del 15% de la jornada anual dels professionals es destinarà al reciclatge i actualització de coneixements, tant en l’atenció primària com a nivell hospitalari. Ha quedat escrit a més que aquest percentatge es podrà revisar a l’alça en l’àmbit de la Comissió Bilateral.

    Pel que fa a l’atenció primària concertada dins l’acord també es preveuen millores que MC qualifica de «determinants» ja que les condicions assistencials dels metges de família de la concertada a les dels seus homòlegs per a l’Institut Català de la Salut (ICS). D’aquesta manera, s’estableix que el nombre de consultes òptim per facultatiu sigui entre 25 i 28 visites diàries, amb un temps de referència de 12 minuts per visita presencial i de sis minuts per visita telefònica. Per aconseguir-ho, s’assignarà una mitjana de 1.300 pacients a cada metge de família. A més, en cas de manca de professionals per assumir un escreix de demanda, es recompensarà econòmicament els facultatius que allarguin la seva jornada.

    El personal facultatiu que gaudeix de reducció de jornada, les dones embarassades i en situació de permís de maternitat obtenen beneficis socials i retributius “directament derivats de l’acord” que no s’havien previst en el conveni, com la reducció de les jornades d’atenció continuada, l’exempció de l’obligatorietat de fer guàrdies a partir de la 20a setmana de gestació i la percepció del 100% de les retribucions fixes i periòdiques (inclosa la mitjana de les guàrdies) en la prestació per permís de maternitat i per risc durant l’embaràs.

    Així mateix, en el pacte s’inclou la regulació de les jornades d’atenció continuada localitzada, una mesura que per a l’organització “dignifica” les condicions en què s’efectuen aquestes guàrdies no presencials. En aquest sentit, s’introdueixen millores retributives per garantir una compensació “justa” quan es requereix l’atenció presencial del professional que està de guàrdia.

    D’altra banda, l’acord “frena” la contractació temporal i en precari amb l’objectiu que, a finals de 2020, la taxa de temporalitat no sigui superior al 8% en la plantilla de facultatius.

  • «Veus i Mirades; inseguretat residencial i salut»: fotografies de la quotidianitat de qui pateix la crisis de l’habitatge

    La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a Barcelona i l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) fa cinc anys que treballen conjuntament estudiant com la crisi de l’habitatge, la seguretat residencial o altres problemes de salut relacionats, afecten la salut de la gent a la ciutat. Ara, i fruit de la feina dels darrers dos anys, la PAH i el Grup d’Habitatge i Salut de l’Agència de Salut de Pública de Barcelona, treuen a la llum el llibre «Veus i Mirades; inseguretat residencial i salut». Un llibre que publica els resultats d’un projecte conjunt que va profunditzar en els mediadors entre la inseguretat residencial i la salut a través de la fotografia.

    La presentació d’aquest es celebrarà divendres 15 de febrer a les 18:00h en l’auditori del Museu Marítim, a les Drassanes de Barcelona. Una de les persones amb què comptarà l’acte és Hugo Vásquez. Vásquez és investigador en el Grup de Recerca en Habitatge i Salut de l’Agència de Salut Pública de Barcelona sobre les conseqüències que té per la salut, física i mental i de canvi d’hàbits, passar per un procés de pèrdua de l’habitatge. Vásquez defensava en una entrevista per a aquest diari que «la salut de la gent està influenciada per aspectes socials, polítics i econòmics, no només per la sanitat o pels medicaments» i que són aquests aspectes socials «els que més impacten a la salut dels col·lectius». Incidia aleshores que «quan hi ha judicis d’execució hipotecària, desnonaments, problemes d’assequibilitat o la gentrificació, tot això són processos que van més enllà de la part només física de l’habitatge. Això repercutirà directament en la salut dels afectats, tant física com mental».

    A l’inici del 2017, com ens explica arran de la presentació d’aquest llibre Vásquez, se’ls hi va ocórrer que, per avançar en entendre com la seguretat residencial estava afectant la salut i la qualitat de vida de les persones, calia entendre quins eren els mediadors per així després poder intervenir i generar polítiques públiques per abordar aquesta situació. La millor manera que van considerar que els permetria conèixer els mediadors de prop seria la metodologia coneguda com photovoice o fotoveu. En aquesta tècnica les persones participants en una investigació fan fotografies relacionades amb un tema, en aquest cas, l’emergència d’habitatge i com aquesta afecta la seva salut. Així, aquestes persones documenten una realitat i la complementen amb la seva veu, la seva narració. Aquesta és la manera com s’ha enfocat el llibre i tot el treball de grup.

    «Vam explicar-li a les 18 participants voluntàries que van oferir-se de la PAH la idea del projecte, vam entregar-los una càmera fotogràfica, les vam capacitar en el seu ús i els hi vam demanar que fotografiessin tots aquells elements de la seva quotidianitat que veiessin vinculats al seu problema d’habitatge i a la qualitat de la seva salut». Així descriu Vásquez l’inici del projecte que va seguir amb sis sessions de discussió que van ajudar a delimitar els temes finals que podem trobar en aquest llibre. Així, Vásquez ressalta que les sessions van servir per generar discussions crítiques entre els participants on explicaven que els feia sentir cada imatge o què significava per ells mentre que la resta podia compartir al mateix temps si també ho havien viscut i com ho havien afrontat. Va ser d’aquestes trobades que van sortir els temes finals que els participants mateixos van validar com a mediadors o mecanismes que intervenen en la seguretat habitacional. D’aquesta manera, i com ressenyen des de l’ASPB, «en el llibre es veu com els aspectes psicològics queden impactats, derivant en emocions negatives com ara incertesa, por, vergonya, culpa, pèrdua de control sobre la pròpia vida, angoixa i dependència del telèfon mòbil, fins a pensaments suïcides i altres».

    “Veus i Mirades; inseguretat residencial i salut” / ASPB

    Les conclusions de l’informe posen en evidència que els efectes de la inseguretat residencial també es presenten en les conductes relacionades amb la salut, així, es pot veure una disminució de l’activitat física, més consum d’alcohol i pastilles per dormir, alimentació poc saludable, menor adherència als tractaments mèdics, i altres factors. De fet, entre els 10 temes principals que van sorgir per explicar des del punt de vista dels participants que afectarien la salut trobem per exemple els processos psicològics. El fracàs personal, la por, la vergonya, la incertesa… tot de factors que acaben duent a problemes de salut mental s’inclourien en aquest paraigua. També van voler ressaltar el canvi d’hàbits: «fumes més, t’alimentes pitjor i tens menys temps per l’autocura». Entre altres, també hi ha espai en el llibre per parlar de l’assetjament per part de les institucions financeres. En aquest sentit Vásquez comenta que es va concloure que «la pressió i l’assetjament de bancs i institucions per tal de pagar les hipoteques, mina la qualitat de vida». A més, amb el llibre afirmen que «aquest tipus de conductes no són, ni de bon tros, fruit d’una elecció personal, sinó producte de la influència d’un context econòmic i social de persones que viuen amb inseguretat d’habitatge».

    ‘Veus i mirades’ a banda de servir per generar coneixements i per a la difusió de resultats, aquest projecte, donat que s’ha elaborat de manera participativa, també ha de servir, segons Vásquez, «per proposar i recomanar com abordar el problema a nivell polític, com intervenir-hi des de les institucions, des de la mateixa PAH, des de l’entorn…»

    A més a més, des de la Plataforma de persones Afectades per la Hipoteca (PAH) també es fan 5 recomanacions bàsiques a les administracions: la dació en pagament de l’habitatge –amb caràcter retroactiu-, la moratòria immediata dels desnonaments, facilitar l’habitatge adequat al que correspon a la situació actual, l’ampliació del parc públic de lloguer assequible, i la garantia dels subministraments per a totes les persones i unitats familiars.

    Amb el llibre també inclouen altres aspectes  com a recomanacions com ara «facilitar atenció psicològica als centres de salut per a les persones afectades, i promoure grups de suport mutu i teràpia col·lectiva. Igualment, promoure més prescripció social als centres sanitaris. Les participants també reclamen per a persones que viuen amb inseguretat residencial un accés a espais de cultura, oci o esport gratuïts en el seu entorn més immediat». Al mateix temps, «capacitar i formar en inseguretat residencial les persones que atenen a afectats/des per aquest problema en l’àmbit administratiu públic» i «preservar la ciutadania de l’amenaça que suposa la precarietat energètica, amb efectes demostrats sobre la salut de les persones, en especial les més desfavorides o de més edat».

    La presentació del llibre ‘Veus i mirades: inseguretat residencial i salut’ comptarà, a més a més d’Hugo Vàsquez, amb Lucía Delgado, Francisco Hurtado, Lilia Bueno i Carlos León, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).

  • Catalunya s’adhereix avui a la campanya global Nursing Now amb Barbara Stilwell

    Avui a les 16.00h la consellera de Salut Alba Vergés inaugurarà l’acte d’adhesió a la campanya «Nursing Now» que es delebrarà a l’Espai Francesca Bonnemaison, al centre de Barcelona. Aquesta campanya que avui s’inicia a tot Catalunya  s’allargarà fins el 2020. La iniciativa l’ha impulsada l’Organització Mundial de la Salut i el Consell Internacional de Professionals de la Infermeria, junt amb el Burdett Trust for Nursing del Regne Unit. Des de Salut defensen que els objectius de «Nursing Now» s’alineen amb les iniciatives del Departament per millorar la salut de la població i potenciar l’excel·lència en infermeria.

    Aprofitant la presentació a Catalunya de la campanya global Nursing Now impulsada pel Consell Internacional d’Infermeres i l’Organització Mundial de la Salut, la infermera, investigadora i acadèmica britànica i també Directora Executiva de la campanya, Barbara Stilwell visitarà Barcelona els propers dies 14 i 15 de febrer. Amb la seva presència s’explicarà l’objectiu de la campanya que és, entre d’altres, posicionar la professió infermera allà on ha d’estar i apoderar les infermeres per liderar els reptes de salut del segle XXI. També pretén impulsar l’excel·lència i posar al centre les cures infermeres com a instruments per a la millora de la salut de la població i la disminució de les desigualtats.

    En aquesta mateixa línia, Stilwell ha treballat internacionalment en gestió de recursos humans de professionals de salut, primer des de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a Ginebra i després a l’organització sense ànim de lucre IntraHealth Internacional als Estats Units. S’ha centrat en el tema de la migració i des d’aquí va negociar amb els diferents ministeris de salut sobre estratègies per abordar la migració dels treballadors de la salut. Se li reconeix un paper molt important en la tasca per introduir el rol de la infermera especialista al país. A més, el 2008, la publicació UK’s Nursing Times la va nomenar entre les 20 infermeres més influents dels últims 60 anys.

    Nursing Now, com també defensa Stilwell, posa de manifest que les infermeres són el centre de la majoria dels sistemes de salut desenvolupant un paper crucial en la promoció de la salut i en la prevenció de les malalties. Defensa que en tractar-se dels professionals de la salut més propers a la comunitat, esdevenen actors fonamentals en el desenvolupament de nous models de cures i sostenen els esforços a escala local per promoure la salut i prevenir la malaltia.

    Aquesta campanya parteix de l’informe elaborat per la Comissió de Salut del Parlament britànic l’octubre de 2016 ‘Triple Impact– how developing nursing will improve health, promote gender equality and support economic growth’. En l’informe es descriu el triple impacte de la Infermeria en els sistemes de salut i a partir d’evidència científica mostren que, apostar per la Infermeria, produeix un impacte directe en la salut de la població, promou l’equitat de gènere i té un impacte econòmic directe en la sostenibilitat dels sistemes de salut.

    La campanya centra els reptes en el fet que les infermeres són aproximadament la meitat del total de treballadors sanitaris del món i que hi ha múltiples factors que no afavoreixen el seu ple desenvolupament professional com ara la pressió assistencial, els entorns de pràctica poc gratificants i les barreres organitzacionals. També destaca que sovint les professionals estan infra valorades i la seva contribució, subestimada. Per exemple, en el no reconeixement de la formació i l’especialització. A més a més, també posa en evidència un càlcul: falten nou milions més d’infermeres al món.

    Per solucionar part d’aquests problemes, Nursing Now aposta per fer un seguit de recomanacions per afavorir el desenvolupament competencial ple de les infermeres. Aquí inclourien appoderar les infermeres i afavorir el seu lideratge, millorar les condicions laborals i les ràtios de les infermeres o invertir en millorar la formació, la investigació i el desenvolupament professional de les infermeres. També promoure la presència d’infermeres en llocs de presa de decisions i fer-les partícips en les polítiques de salut per assegurar polítiques basades en l’evidència sobre on i com pot tenir major impacte la infermeria en la salut de la població.

  • El Govern inclourà l’educació sexual per a l’alumnat «en totes les etapes»

    El Ministerio de Educación i el de Sanidad treballen conjuntament «perquè la promoció i educació per a la salut afectivosexual quedi inclosa de manera transversal i efectiva en totes les etapes educatives». Fonts de tots dos ministeris confirmen a eldiario.es aquesta tasca, com a part de la nova llei de reforma educativa que busca derogar la Lomce. El text encara està en una fase molt inicial de redacció i el seu avantprojecte segueix a costa que s’aprovi en el Congrés i d’una eventual convocatòria d’eleccions.

    Des dels ministeris no especifiquen quins continguts en salut sexual comprendria el currículum per estar encara en desenvolupament. Tampoc si aquests quedarien inclosos dins d’una assignatura que ja contempla l’avantprojecte i que es denomina Educació en Valors Cívics, similar en la seva descripció a l’antiga Educació per a la Ciutadania, o si es duria a terme d’una altra manera –amb hores lectives pròpies o a través d’altres assignatures–. Sí que detallen que un dels pilars del projecte és que, mitjançant la coeducació, es fomenti «en totes les etapes l’aprenentatge de la igualtat efectiva entre homes i dones, la prevenció de la violència de gènere i el respecte a la diversitat afectivo-sexual», segons fonts del Ministeri d’Educació i FP.

    Des de Sanidad també indiquen, d’altra banda, que entre els comitès tècnic i institucional que estan preparant el pla operatiu a desenvolupar els pròxims anys dins de l’Estratègia Nacional de Salut Sexual existeix un «rotund consens de la necessitat de reforçar la salut afectivo-sexual en l’entorn escolar», i en què això es faci «de forma equitativa en tot el territori». La ministra María Luisa Carcedo ja va lamentar al desembre la manca d’una matèria sobre Educació per a la Salut que contemplés l’afectiu-sexual: avui dia no existeix res semblant en l’etapa obligatòria.

    Per a tractar d’esmenar-ho, Carcedo va anunciar llavors que anava a proposar la col·laboració amb el Ministeri d’Educació» per a incloure-la en l’entorn escolar i va esmentar temes que el preocupaven com «l’avortament entre les joves, la maternitat fortuïta o les malalties de transmissió sexual (MTS)». Va advertir que «s’ha identificat ja un augment de les pràctiques de risc» i que els joves acabaven informant-se sobre sexualitat per altres vies. Per part seva, la ministra d’Educació i Formació Professional, Isabel Celaá, va defensar al setembre en el Congrés davant una pregunta parlamentària la importància d’incloure l’»educació emocional i sexual» en el currículum escolar.

    Fonts del PSOE que treballen en l’avantprojecte de llei insisteixen que de moment el text està en una «fase inicial» i que la prioritat és que «tiri endavant en tràmit parlamentari». La definició del contingut de les assignatures seria a càrrec dels ministeris implicats en cada matèria, que ja estan en això com confirmen a eldiario.es, i, a més, es realitzaria en conjunt amb els altres agents socials: pares, estudiants i organismes. L’avantprojecte de llei senti «unes bases» i sí que es pot llegir en ell que un dels seus objectius és fomentar «el respecte a la diversitat afectiu sexual», així com la creació de l’assignatura d’Educació en Valors Cívics i Ètics en Primària i Secundària que posi «especial atenció al coneixement i respecte dels Drets Humans i de la Infància i a la igualtat entre homes i dones».

    Un precedent: Skolae

    L’Educació Sexual Integral, segons la descriu el Fons de Població de les Nacions Unides (UNFPA), «inclou informació científicament precisa sobre desenvolupament humà, anatomia i salut reproductiva, així com sobre anticoncepció, part i MTS» i abasta l’»anàlisi de la vida familiar i les relacions, la cultura, els rols de gènere i drets humans com la igualtat de gènere». La Unesco defineix el seu paper com a «essencial en la salut i el benestar dels nens i joves».

    A Espanya no hi ha cap matèria que la tracti específicament. Quan estava vigent la Llei d’Educació de 2006, durant el govern de Zapatero, l’educació afectivo-sexual es cursava sovint dins d’Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans, encara que l’assignatura no se centrava en això i que es donés o no «depenia de cada docent». Ho explica Kika Fumero, professora especialitzada en coeducació que la va impartir: «Funcionava molt més així, perquè tenir la llei de la teva part i poder recolzar-te en ella t’obre portes per a treballar amb més eines».

    La LOMCE va eliminar aquella assignatura i actualment, opina Fumero, l’educació sexual a les aules és «deficient». Roberto Aguado, responsable del Diploma d’Especialització en Educació Sexual de la Universitat Pública de Navarra, parla de la seva «pràctica inexistència» i, en tot cas «molt poc sistematitzada, per la qual cosa resulta impossible fer un balanç general». Aguado també posa el focus en què «el professorat no rep la suficient formació; aquesta és inexistent en la universitat i faltaria introduir aquesta formació en els estudis de Grau en totes les carreres», afegeix.

    Un projecte autonòmic que sí que desenvolupa aquest contingut és Skolae, encara aquest curs en fase pilot en uns cent centres de Navarra (governada per Geroa Bai, Bildu, Podemos i Esquerra-Ezquerra) i objecte de diverses polèmiques a nivell estatal i regional. La mateixa Isabel Celaá ho ha defensat al Senat al·legant que segons la legislació espanyola «és imprescindible que a través de l’educació es combatin conductes sexistes, i la violència de gènere». Ho feia en resposta al PP, que acusava el Senat i el parlament regional als responsables de Skolae d’imposar «ideologia de gènere atemptant contra els drets fonamentals de la infància i les seves famílies» i de promoure «jocs eròtics infantils» per les seves propostes per a nens de 0 a 6 anys dins del «reconeixement de la sexualitat infantil des del naixement».

    En Skolae s’incorpora, segons el seu web, «l’aprenentatge de la sexualitat i bon tracte (…) l’autoconeixement cap a la construcció de relacions i amors des de l’acceptació i el respecte per la diversitat, lluny de violències masclistes». El docent Roberto Aguado el qualifica d’»un bon projecte educatiu». Per a ell, a Navarra s’ha assistit a la seva «politització interessada, i injusta» i a la «lectura tendenciosa i descontextualitzada de parts d’aquest programa».

    Com seria una educació sexual a les aules

    La professora Kika Fumero assenyala que, «tenint en compte l’important que és l’emocional i afectiu en aquestes edats», si l’alumnat no troba la informació a l’aula, com ocorre, l’anirà a buscar en un altre lloc «que en la immensa majoria dels casos és internet i la pornografia, i després el que veuen ho apliquen en les seves relacions». En la seva experiència, això és molt greu perquè es tradueix que els nois senten «frustració» però, pitjor, les noies «por i preocupació davant l’acte sexual».

    Aquesta experta sí que opina que hauria d’haver-hi una assignatura específica d’educació emocional, afectiva i sexual «que no es limiti a explicar què és el coit; que parli d’altres tipus de sexualitat, no només heterosexual. També que s’abordin els perills, les MTS, sempre des d’aquesta perspectiva plural: per exemple, les que es poden contagiar entre dues noies». Per a Roberto Aguado, «la materialització d’aquests projectes és laboriosa, però si es permet que es desenvolupin en tota la seva amplitud i profunditat, segur que, en el mitjà termini, la societat prendrà plena consciència sobre la transcendència de la formació i la inevitabilitat d’introduir l’Educació Sexual adaptada a tots els nivells educatius, inclòs l’universitari per a totes les persones, diverses», i l’objectiu ha de passar perquè l’alumnat aprengui «a conèixer-se, a acceptar-se i a expressar-se».

    Altres actors implicats en una futura classe d’Educació Sexual són les famílies i els mateixos alumnes. Des del Sindicat d’Estudiants han convocat en l’últim any diverses marxes en les quals exigien que s’incorporés en tots els centres i a tots els nivells, des de primària fins a secundària, una assignatura sobre Educació Sexual «inclusiva, avaluable i obligatòria que inculqui valors contra la LGTBIfobia».

    Des de la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares (CEAPA) comparteixen que l’educació sexual en instituts és actualment «deficient, nul·la» i limitada a «xerrades puntuals», i els preocupa que la major font d’informació sigui «internet». Però creuen que el tema «ha de ser transversal, no li veiem sentit a una assignatura única sinó a tenir-ho present en totes les matèries». Quant a l’oposició d’alguns pares, creuen que «sempre que s’incorpora una cosa nova sorgiran conflictes, però per a això cal explicar bé el que es farà. Sempre hi haurà alguna familiar que es negarà, però no la majoria», opinen.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Dones pioneres contra l’assetjament sexual en la ciència

    El mes de juny passat, les Acadèmies Nacionals dels Estats Units de Ciències, Enginyeria i Medicina (NAS) van publicar un informe que analitza l’assetjament sexual que sofreixen les dones que estudien o treballen en l’àmbit científic. Segons els resultats, més del 50% del professorat femení en ciències, enginyeria i medicina ha patit assetjament sexual o laboral.

    Per a Julie Libarkin, científica del Departament de Ciències de la Terra i del Medi Ambient de la Universitat Estatal de Michigan, les xifres són molt rellevants, però quan es tracta de passar a l’acció i denunciar als agressors no només n’hi ha prou amb conèixer els percentatges.

    Per això, poc abans que la flama del #MeToo prengués a Hollywood, va crear una base de dades d’accés obert sobre el comportament sexual inadequat en l’àmbit acadèmic. Noms, cognoms, càrrecs, institucions i un enllaç perquè l’usuari pugui verificar els fets. El seu document, que va començar amb una dotzena de casos, ja suma més de 700.

    «Perquè un cas aparegui en la base de dades ha de ser informació pública que prèviament ha estat publicada en els mitjans de comunicació o en documents legals, i ha d’haver-hi evidències que ho provin», declara a Sinc Libarkin.

    Per exemple, ha de constar en els informes públics del Títol IX, la llei federal estatunidenca que estableix la protecció a estudiants víctimes d’assetjament, fustigació sexual i agressió sexual dins o fora del campus, en qualsevol activitat acadèmica, educativa, extracurricular i atlètica avalada per la institució. «Si algun cas és revocat o si es produeix una absolució legal, es retira immediatament», afegeix.

    La idea de crear la plataforma va sorgir a partir d’una experiència personal. En una festa de jubilació al campus on treballa, un professor emèrit la va assetjar físicament. Encara que la llei va dictaminar a favor de la científica, en el treball tot es va mantenir com si res hagués ocorregut.

    «El meu assetjador té una cadira amb el seu nom en el meu departament i tenir a veure o sentir el seu nom és traumàtic. Els meus companys no entenen exactament quant temps i energia he hagut de dedicar per a superar el que va passar i no semblen estar preocupats perquè pesen més els assoliments acadèmics», explica la investigadora.

    «Un dels majors problemes amb la mala conducta sexual és que no hi ha manera de saber si algú va passar per això abans que tu», sosté. «Per això vaig publicar la base de dades com una font d’accés obert».

    El moviment #METOO arriba a la ciència

    Amb el mateix objectiu –que les històries personals no es perdin en un mar de xifres– Libarkin va crear també el 2018 l’estructura de la web de la campanya #MeTooSTEM, fundada per Beth Anne McLaughling, professora de neurologia en la Universitat de Vanderbilt.

    «L’objectiu d’aquest lloc és que sigui més difícil per a les persones en el poder, les societats científiques, els companys i els becaris veure’ns com a simples números durant aquest període crític per a les dones en STEM (ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques, per les seves sigles en anglès)», es llegeix en la plataforma quan accedeixes.

    Es tracta d’un espai perquè les dones comparteixin la seva història d’assetjament en primera persona. Una xarxa de suport en la qual les usuàries poden parlar de la seva experiència però no poden esmentar a altres persones o institucions per a evitar que es facin acusacions infundades.

    Fora de la pàgina web, el #MeTooSTEM sí que ha alçat la veu per a demanar responsabilitats, seguint el moviment que li dóna nom. En els últims mesos, va aconseguir que l’Associació Estatunidenca per a l’Avanç de la Ciència no concedeixi honors als homes declarats culpables de conducta sexual inapropiada. També va aconseguir organitzar sota la seva etiqueta a milers de científics perquè els Instituts Nacionals de Salut deixessin de finançar a persones culpables d’agressió sexual o conducta sexual inapropiada.

    Per portar el #MeToo a les institucions STEM, per donar veu i força a les dones i ajudar les organitzacions a actuar contra l’assetjament, McLaughlin va rebre el 2018 el Premi Desobediència 2018 del MIT Mitjana Lab, un centre de recerca interdisciplinària dins de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT).

    La investigadora comparteix el guardó amb Tarana Burke, fundadora del moviment #MeToo, i la científica Sherry Marts, que ajuda les organitzacions acadèmiques i sense finalitats de lucre a ser més justes i inclusives.

    «El moviment #MeToo representa un canvi radical en la cultura estatunidenca, en les nostres institucions, en tots els àmbits professionals, acadèmics i polítics. Aquestes tres dones estan en primera línia d’aquest moviment, i la seva negativa a retrocedir o a ser silenciades és el que continuarà impulsant el moviment cap endavant enfront de tota mena d’oposició. Hem de donar suport a aquest tipus d’heroisme», va afirmar Joi Ito, director del Mitjana Lab i cofundador del premi.

    El #MeTooSTEM també ha estat reconegut com una de les fites de l’àmbit científic més importants de 2018 per la revista Science. Segons la publicació, «l’assetjament sexual en l’àmbit científic ha estat poc denunciat i, en gran manera, ignorat. Però aquest any hi ha hagut senyals de canvi». McLaughling ha estat una de les figures determinants en pressionar a les institucions perquè impulsin polítiques contra el sexisme.

    La mateixa revista Science relata com la neurocientífica comença les seves xerrades en públic amb 46 segons de silenci, un per cada any que els instituts Nacionals de Salut (NIH) han finançat a científics i metges sense comprovar si han violat el Títol IX –l’estatut que prohibeix l’assetjament sexual als estudiants–. Amb aquest silenci, McLaughling vol «honrar als centenars de dones expulsades dels nostres campus».

    No són casos aïllats

    Mentre que la base de dades de Libarkin i el moviment #MeTooSTEM liderat per McLaughling han aconseguit personalitzar les experiències d’assetjament i agressió en l’àmbit acadèmic, nous estudis revelen la magnitud del problema i demostren que no són casos aïllats.

    Segons el citat informe de les Acadèmies Nacionals dels Estats Units de Ciències, Enginyeria i Medicina (NAS), entre el 20% i el 50% de les estudiants, un percentatge que varia depenent del curs i la branca científica a la qual pertanyen, ha estat víctima de violència sexista tant verbal com no verbal –com el menyspreu o la venjança–.

    «La recerca demostra com de comú  significatiu és el problema de l’assetjament sexual en l’educació superior», declara a Sinc Franzier Benya, encarregada del Comitè de Dones en Ciència, Enginyeria i Medicina, Divisió de Polítiques i Assumptes Globals de NAS i una de les participants en la recerca. «En concret, revela que l’assetjament de gènere (comportaments que transmeten hostilitat, objectivació, exclusió o estatus de segona classe) és el tipus més comú d’assetjament sexual», afegeix.

    Aquestes dades, basades en centenars d’entrevistes, enquestes, estadístiques i informes recollits durant més de dues dècades, demostren que els empleats d’institucions acadèmiques tenen la segona taxa més alta d’assetjament sexual als Estats Units només per darrere dels militars.

    «Les àrees en les quals predominen els homes –en les quals el nombre d’homes supera al de dones, en les quals el lideratge està dominat pels homes o en els quals les ocupacions o ocupacions es consideren atípics per a les dones– tenen més incidents d’assetjament sexual», afirma la investigadora.

    «La recerca també indica que als entorns de treball jeràrquics, com el militar i l’acadèmic, on existeix una gran diferència de poder entre els empleats i on no es qüestiona als alts càrrecs, tendeixen a tenir taxes més altes d’assetjament sexual», afegeix.

    Segons Benya, això influeix en el nombre de dones que es decideixen per una carrera científica. «Quan els estudiants experimenten assetjament sexual, hi ha major absentisme escolar, abandó de classes, qualificacions més baixes i major taxa d’abandonament», sosté. Un aspecte encara més rellevant si es té en compte que l’absència d’investigadores repercuteix sobre la qualitat de la ciència, com es descrivia en un estudi publicat en 2017 Nature Human Behaviour.

    Encara que l’informe conclou amb una sèrie de recomanacions per a fer front a aquest problema sistèmic, alguns científics han subratllat que la pròpia NAS hauria de començar l’onada de canvis des de dins. Després d’analitzar la base de dades de Libarkin, el periòdic The Washington Post va revelar que cinc homes sancionats per assetjament sexual continuen sent membres de les Acadèmies i tres d’ells investiguen amb finançament públic.

    Quatre joves es manifesten a favor de la igualtat el Dia de la Dona als EUA/ Flickr

    A les universitats espanyoles

    L’assetjament sexual és un problema transversal que afecta institucions de tot el planeta. A Espanya, quatre investigadores de les universitats de Barcelona, Girona i Rovira i Virgili van publicar el 2017 el primer estudi sobre violència de gènere en les universitats. Els seus resultats revelen que el 62% de l’alumnat ha patit o coneix a algú que ha sofert violència de gènere en la universitat.

    «Aquesta xacra es coneixia, però ningú s’atrevia a fer públiques aquestes dades i enfrontar-se a això», afirma Rosa Valls, professora de Pedagogia Social de la Universitat de Barcelona i una de les autores de l’estudi, que precisa que es tracta d’un secret a veus que s’ha normalitzat durant anys.

    Segons el treball, en la gran majoria dels casos reconeguts pels estudiants entrevistats, la víctima era una estudiant dona (92%). Quant als agressors, el perfil més comú va ser el d’un home (84%) i estudiant (65%). El 25% de les persones que van ser testimonis de la violència contra una dona van declarar que l’agressor havia estat un professor.

    Enfront d’això, algunes universitats han fet el pas per a analitzar la situació del seu centre i prendre mesures en conseqüència. El mes de novembre passat, la Universitat de Vigo va presentar un informe en el qual s’avalua la situació de l’assetjament sexual i per raó de sexe en la institució. Entre les conclusions principals del treball –en el qual han participat 1.106 estudiants, 185 docents i investigadors i 154 integrants del personal administratiu–, destaca que el 25% de les dones creuen «bastant probable» sofrir assetjament sexual.

    Aquest mateix mes, la Universitat Complutense de Madrid (UCM) va publicar el primer informe sobre assetjament sexual en el centre basat en una enquesta de 21.000 persones. D’elles, el 8% de les dones van assegurar haver sofert assetjament sexual dins del campus. En la majoria dels casos, les persones enquestades es referien a «assetjament ambiental», entre els quals s’inclouen acudits, bromes o floretes ofensives de caràcter sexual, gestos i mirades lascives, invasions de l’espai físic, o comentaris o observacions no desitjats de caràcter sexual.

    Segons Valls, per a acabar amb aquest problema, les universitats espanyoles han de dissenyar una estratègia en funció de dos pilars: la intransigència davant qualsevol situació de violència i el suport i la solidaritat amb les víctimes. L’objectiu no és només acabar amb l’assetjament, sinó també aconseguir un entorn acadèmic més igualitari.

    «Des de la ciència, les dones i els homes podem aportar coneixement per a aconseguir una igualtat de gènere i perquè les nenes es trobin unes universitats no només menys sexistes, sinó també més científiques i humanes», conclou la investigadora.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Les llistes d’espera en sanitat no es poden millorar sense aprovar els pressupostos públics

    Les retallades de pressupostos sanitaris a partir de 2011, que va suposar una disminució dels pressupostos de sanitat de 1.500 milions, han comportat tancaments de serveis, reducció de personal i precarietat laboral, això ha augmentat les llistes d’espera de tot tipus: intervencions quirúrgiques, proves diagnòstiques i visites a l’especialista. El 2019 sembla que recuperarem uns 500 milions.

    Posant com a exemple només les esperes per intervencions quirúrgiques, segons les dades de la memòria del 2018 del Defensor del pacient, a Espanya a finals del 2018 hi havia 635.563 pacients en llista d’espera de cirurgia i segons les dades oficials del CatSalut a Catalunya són 170.458 els que esperen.

    Això no voldria dir massa cosa si els temps d’espera fossin raonables, però aquests temps ja no eren raonables abans i ho són menys actualment. Les mitges de temps d’espera publicades en la Web del CatSalut, amaguen els extrems. Així, hem agafat dos hospitals com a mostra, un d’alta tecnologia i l’altre un comarcal i veiem que dos dels procediments amb garantia que estan de mitja sobre els 6 mesos tenen quasi la meitat dels pacients que estan esperant més d’un any i si mirem els procediments que no tenen garantia de 6 mesos, la situació encara és més dramàtica.

    Aquesta situació, injusta, d’angoixa, dolor, de pèrdua de salut i qualitat de vida, i de possible augment de la patologia per molts pacients ha donat l’entrada a la via de privatització de la sanitat pública. Alguns pacients arriben a dir «si us plau, jo no vull morir encara».

    Els mecanismes de «derivació» de pacients de la sanitat pública a la privada pel motiu de llistes d’espera és institucional i afavoreix el negoci privat amb diners públics. Si als hospitals públics «retallats», amb llits, serveis i quiròfans tancats, els hi donessin els cèntims que li han de donar a aquests centres privats per fer aquesta feina, no caldria derivar amb totes les molèsties i perills que aquesta derivació comporta: desplaçaments del pacient i família, pèrdua del seu metge especialista que ha fet la indicació, tornar al seu hospital públic si hi ha complicacions.

    Què podem fer els ciutadans enfront d’aquest greu problema

    Primer exigir els nostres drets, volem ser atesos en el Sistema sanitari públic (sense negoci privat) amb accessibilitat raonable i amb qualitat, tenint en compte els drets dels ciutadans segons la «Carta de Drets i Deures dels ciutadans del Departament de Sanitat» que diu:

    • Dret d’accés als serveis sanitaris públics
      En el marc públic, el ciutadà té dret a accedir a una atenció sanitària de qualitat en el seu lloc de residència.
    • Dret a ser atès, dins d’un temps adequat, els serveis de salut s’han d’organitzar de la manera eficient, per tal que el pacient pugui ser atès al més aviat possible, i d’acord amb criteris d’equitat, adequació i disponibilitat de recursos, tipus de patologia, prioritat d’urgència, temps d’espera raonable i prèviament establert i amb què es garanteixi la continuïtat assistencial.
    • Dret a rebre informació general i sobre les prestacions i els serveis, dret que se li doni la informació assistencial sobre la tecnologia disponible, els resultats de l’assistència i les llistes d’espera, entre d’altres.
    • Obligació de donar al pacient el document de Consentiment Informat del procediment indicat i donar certificat de data d’entrada en llista (que és el dia de la indicació pel metge).

    Segon, exigir a l’administració sanitària uns temps de garantia per ser atesos en el sistema públic (sense derivacions al negoci privat): per visita, no urgent, a la metgessa de família menys de 48 hores, per visita a l’especialista i proves diagnòstiques no urgents menys de tres setmanes i per intervencions quirúrgiques no urgents menys de tres mesos (cardíaca i oncologia menys temps).

    Tercer, per poder fer això el Sistema sanitari ha de tenir més mitjans, més personal, amb millors condicions laborals, que en definitiva vol dir més pressupost. Per això és increïble que el tema de l’aprovació d’uns millors pressupostos (estatals i autonòmics) siguin motiu de negació política per part de determinats interessos partidistes mesquins. Caldrà recordar-ho.