Just Deploy It!

Blog

  • «És increïble el gran desconeixement que tenim dels nostres cossos i genitals i això ens condiciona a nivell físic»

    Jordina Arnau és membre del col·lectiu Mandràgores que treballa per contribuir a l’educació sexoafectiva de dones i joves des d’una perspectiva feminista. Des d’una voluntat clara de transformació personal i col·lectiva, aquesta associació que neix el 2016, enllaça molt bé les seves tasques amb les reivindicacions de la vaga feminista del passat 8 de març.

    Partint del poder emancipador i revolucionari de l’educació com a eina, Mandràgores intenta trencar tabús i mites creats arran de l’aïllament al que s’ha sotmès les dones respecte certs espais de debats i discursos empoderadors. Tallers de formació lliures, naturals i vivencials suposen la gran arma d’aquest grup per a l’empoderament individual i -de retruc- col·lectiu.

    Per què és important la feina que fa Mandràgores?

    El que pretenem és fomentar l’educació sexual i afectiva d’infants, joves i dones des d’una perspectiva feminista i transformadora. Ho fem creant espais d’aprenentatge col·lectiu que ens permetin trencar l’aïllament al que hem estat sotmeses les dones pel que fa a la nostra sexualitat. Vetllem per recuperar el coneixement sobre el nostre cos i la nostra salut, perquè ens n’han desposseït. Hem de tornar a fer-lo nostre, individualment, per a transformar-nos, primer a nosaltres i després assolir un empoderament que porti a una transformació col·lectiva.

    Aquesta tasca, amb infants i joves, la fem buscant una revisió i acompanyament tant des de les aules com des de fora d’elles. Organitzem trobades amb ajuntaments, esplais, escoles o caus, també buscant la formació de les persones que eduquen els infants i joves.

    Les vostres formacions es fan a través de tallers, sobretot, amb aprenentatges compartits. Una de les tasques més importants que feu és desmuntar els rols que se’ns han imposat a les dones dins el sistema. Per a això, els tallers que feu per a joves i infants són mixtes, però per a dones adultes són no mixtes. Per què?

    Ens trobem que amb infants i joves cal una educació afectiva i emocional des de la necessitat de la parla. Creiem en l’espai mixt des de ben petits perquè hem de poder parlar de sexualitat, cal conèixer el cos perquè actualment, per desgràcia, encara no està a l’ordre del dia. Creiem fermament que l’educació és un pilar clau per evitar la violència masclista. Però pel que fa a les dones adultes, treballem de manera no mixta perquè ens cal generar espais per autoconèixer-nos i transformar-nos. I perquè el debat que es comparteix entre dones és molt sa, enriquidor i empdoerador.

    Són tallers molt vivencials, cadascuna de les persones es revisa i analitza com l’ha influïda el sistema heteropatriarcal en la construcció de la seva sexualitat. A partir d’aquesta revisió construeix i defineix com vol viure la seva sexualitat, alliberant-se dels mites, els tabús que ens condicionen i ens limiten i que se’ns han inculcat a través de moltíssims espais al llarg de la nostra vida.

    ESCOLTA L’ENTREVISTA A RÀDIO TERRA

    Com s’assoleix aquest empoderament de la dona?

    Per aquests tallers de dones ens basem en la pedagogia feminista de l’antropòloga Marcela Lagarde. Considerem que aquests espais són de consciència i reunió entre dones: cadascuna aporta els seus coneixements i sabers diversos. També ens han desposseït d’aquests moments de trobada, discussió i aprenentatge mutu. És per això que creiem que agraden tant els tallers, perquè senten que han fet una cosa molt diferent, que no fan mai, i perquè l’energia generada entre dones et dota de la capacitat d’afirmar-te en la teva fortalesa, en que els nostres cossos són un camp de territori per gaudir-ne, però essent conscients de com en gaudim i per què.

    És increïble veure el gran desconeixement que tenim dels nostres cossos: a una part del taller ensenyem fotos dels nostres genitals interns i externs i no sabem com són ni com funcionen. Això ens condiciona a nivell físic.

    Es podria lligar aquesta voluntat transformadora que comentes amb la vaga feminista del passat 8M?

    Sí, Mandràgores com a associació desenvolupa molt treball lligat al carrer. Les nostres reivindicacions són les mateixes que les del moviment. Treballem per facilitar espais d’empoderament. Canviar la mirada sobre les nostres masturbacions, alliberar-nos de les limitacions, generar educació sexoafectiva…són reivindicacions del moviment feminista.

    La del 8M, a banda d’una vaga laboral, estudiantil i de consum, és una vaga de cures i del treball reproductiu que recau en la majoria de casos sobre les dones. Aquestes tasques tenen a veure amb la part emocional que, a la seva vegada, té a veure amb la sexualitat. Les cures són part essencial dels tallers de Mandràgores?

    I tant! De fet, l’autoestima és una de les parts que treballen i que també inculquem a infants i joves. És important, per a una societat sana, que qualsevol de les persones que en formem part ens comencem a estimar per a poder aportar. Com a dona ens han educat tradicionalment en el rol de ser sempre amables i estar al servei dels altres. Desmuntem això i treballem, abans que res, l’amor propi, el respecte i l’acceptació cap a una mateixa per a poder aportar socialment, sempre, fins al punt que vulguem i considerem. I això és una qüestió bàsica en l’empoderament sexual: hem de ser nosaltres les que decidim i actuem com vulguem i com més ens satisfaci.

    Per a canviar el que es reivindica des del 8M cal que això que ensenyeu als tallers estigués normalitzat i introduït als programes educatius?

    Creiem plenament en el paper de la transformació social a través de l’educació. Caldria que dins els currículums es treballés de forma transversal l’educació sexoafectiva. Calen mesures institucionals per a que aquests discursos no es quedin en una convocatòria de vaga. No ha de ser un treball que es faci només des de les associacions, sinó que hi ha d’haver accions reals a nivell legal que assumeixin la magnitud del repte i ens permetin avançar.

    Aquesta entrevista és fruit de la col·laboració entre la Fundació Catalunya Plural i Ràdio Terra, per a un periodisme col·laboratiu i cooperatiu

  • La feminització de les professions sanitàries crea una societat més justa i millora els sistemes sanitaris

    La feminització de les professions sanitàries és un problema o una gran oportunitat? El passat mes de gener el Consejo de Colegios de Médicos de Castilla y León va presentar un estudi demogràfic dels metges d’aquesta comunitat autònoma. En ell constataven que a totes les províncies, les dones representen dos terços dels professionals mèdics. El 65% del total en les professionals menors de 55 anys són dones, proporció que s’inverteix en les franges d’edat superiors a 55 anys (on el 64% són homes). Aquest fet, que es dóna en general en les professions mèdiques a totes les CCAA (2 de cada 3 col·legiats són dones) i en molts països (el 70% de les treballadores de la salut als EUA són dones), no hauria tingut major transcendència si no fos perquè els señoros del Consejo assenyalaven la feminització de les professions mèdiques com un problema pels serveis sanitaris, causat per la tasca de cures que fem les dones, i els permisos per la criança dels fills.

    Han estat moltes les veus que han criticat aquesta valoració, que d’altra banda sonen anacròniques, ja que obliden que cada vegada més els homes s’incorporen a les cures dels fills i assumeixen també les baixes per criança. Les mateixes veus denuncien que el problema no és la feminització sinó una societat que carrega el treball de cures sobre les dones, a més de la precarietat i la manca de polítiques de conciliació familiar de les empreses.

    Aquest post però no vol estancar-se en aquestes crítiques, àmpliament comentades i documentades; pretén més aviat posar el focus en l’esperança i els aspectes positius que pel sistema sanitari i per l’atenció als pacients té la feminització de les professions sanitàries.

    L’àmplia presència de dones a les institucions sanitàries és una realitat a la qual algunes autores anomenen canvi gender–transformative. Moltes veus afirmen que trencar la barrera de gènere en les organitzacions és sempre un fet positiu que beneficia a tothom perquè reflecteix la societat, introduint la diversitat i assegurant la justícia social. El fet d‘incloure la diversitat de gènere en els equips de treball és molt beneficiosa perquè augmenta la creativitat, genera més idees i solucions als problemes, i els fa més flexibles, adaptables i resilients. Això condueix d’una banda a més èxit de les organitzacions, i de l’altra a desenvolupar un treball més científic, relacionat amb una major capacitat de reflexió i visió crítica.

    Als sistemes sanitaris actuals predominen els valors masculins tant en la part assistencial com en la recerca. Es reprodueixen els valors culturals patriarcals i no és infreqüent que s’infantilitzi i tracti pitjor a les dones, siguin pacients o professionals. Es potencia i premia el concepte racional, objectiu, quantificable i mesurable, valorant-se molt per sobre del que és experiencial i narratiu. Sovint s’oblida que la medicina no és una ciència exacta i/o es menysté que la coneixença del que és vivencial esdevé quelcom indispensable pel dia a dia. Les dones vam ser callades pel sistema patriarcal durant segles, i només se’ns va permetre parlar d’experiències, de «coses de dones», fet que ha contribuït que ens especialitzem en narratives emocionals i d’experiències, essent aquesta expertesa de gran valor en la clínica. D’aquesta manera, la presència de dones permet qüestionar aquest model, a més de donar altres enfocaments que sense cap dubte enriqueixen i milloren l’atenció a les persones.

    I no acaba aquí. Si ens fixem en els avantatges que s’han descrit en la feminització de la professió mèdica, podem enumerar algunes de les millores concretes demostrades. Hi ha evidència que les metgesses seguim més les guies de pràctica clínica, apliquem més mesures preventives, som més empàtiques i utilitzem més un tipus de comunicació centrada en la persona, fem més i millors exploracions estandarditzades i donem més suport psicosocial que els nostres col·legues homes.

    El que desconeixíem fins ara era que la pràctica clínica diferent proporcionada per les dones podia tenir implicacions en els resultats en salut, com ara en la mortalitat o en els ingressos hospitalaris. Un estudi fet per un equip d’investigació de l’Escola de Salut Pública de la Universitat de Harvard i recentment publicat, mostra que les persones grans hospitalitzades tractades per metgesses internistes, a l’alta tenen menys mortalitat i menys reingressos que les tractades per internistes homes. L’estudi s’ha realitzat sobre 1.583.028 d’hospitalitzacions de persones majors de 65 anys ingressades a hospitals dels EUA. Demostra que si els metges es comportessin com les metgesses s’evitaria una mort cada 233 altes i un reingrés cada 182 altes hospitalàries. Conclouen, i remarquen com molt rellevant, que els resultats observats, després de controlar-los per la gravetat i la variabilitat de pacients i hospitals, només poden ser atribuïts a la pràctica diferent entre metgesses i metges.

    Per concloure afirmen, com ja hem vist, que el canvi de gènere en les professions sanitàries és clau, no només per l’equitat i justícia social de les organitzacions sinó també per una millor atenció a les pacients. Però aquest canvi ha de ser visible també a les direccions i a tots els llocs on es prenen les decisions on encara actualment estem infrarepresentades. Ho expliquen molt bé la Blanca de Gispert en el seu article On són les dones en el món científic sanitari i les autores de Time for gender-transformative change in the health workforce, assenyalant que només el 25% de les organitzacions sanitàries mundials tenen paritat de gènere a nivells directius i aquest percentatge baixa al 20% si analitzem els seus òrgans de govern. La fotografia dels membres del Consejo de Colegios de Médicos de Castilla y León n’és un bon exemple, posant de manifest que no només el canvi no ha arribat a les juntes dels Col·legis de metges sinó que les seves opinions negatives sobre la feminització de la professió requereixen una transformació de gènere tan necessària com urgent. Només així s’entendran els avantatges i beneficis que la professió mèdica sigui un reflex de la societat on vivim. Ens ho devem a nosaltres com professionals, per la salut de les pacients, i per la salut de tothom.

    Tal com diuen la Myra Betron i col·legues, les dones estem cridades a ser claus del canvi dels sistemes sanitaris, «canvi que requereix una nova narrativa, que reconegui, amb justícia, a les dones en la salut mundial com a catalitzadores del canvi que condueix a la salut per a tothom».

    Aquest és un article original del Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • El silenci sobre el suïcidi perpetua la primera causa de mort no natural a Espanya

    Quan la filla d’Olga Ramos i Carlos Soto va acabar amb la seva vida, quan tenia 18 anys, ells no sabien res de suïcidis. Tampoc dels senyals que manifesten les persones amb ideacions suïcides. «Ara sabem moltes més coses i som capaces de veure signes, senyals… però a toro pasado. En aquell moment no sabíem el que teníem a veure. El tabú funciona fins a tal punt que no et fa informar-te fins que no li ha passat a algú molt pròxim», expliquen. Per això estan segurs que «parlar de suïcidis salva vides».

    «La gent sempre emet senyals, que no només es manifesten amb la paraula, sinó també amb l’actitud, la pèrdua de costums, el canvi de gust per les coses, una actitud depressiva, etc. Però per a detectar-les cal estar preparats i parlar amb naturalitat», explica el president de la Confederació Salut Mental Espanya, Nel González. Olga, que és coordinadora de l’associació de Familiars i Afins en Dol per Suïcidi (FAeDS), afirma que ara s’adona d’algunes coses que llavors no va saber identificar i enumera pistes perquè altres persones puguin detectar i intervenir abans que sigui tard. Si escau, recorda que la seva filla, que sempre havia tret molt bones notes, va començar a tenir problemes per a estudiar. A vestir-se amb colors clars, quan sempre havia preferit els foscos. A tenir problemes per a dormir o a menjar coses que li aixequessin l’ànim, com a xocolata. Mai va verbalitzar frases de l’estil «em vull morir» o «això no val la pena», que els experts recomanen no passar per alt.

    A Espanya, el suïcidi porta sent la primera causa de mort no natural durant 12 anys. I no remit: el 2017 –últimes dades disponibles–, la taxa va augmentar un 3,1% respecte a l’any anterior. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, 3.679 persones van veure com a única solució al gran sofriment que estaven travessant llevar-se la vida, i la hi van llevar. Una xifra que, segons els experts es queda curta i que podria aconseguir les 6.000 morts a l’any, perquè la forma en la qual es recullen aquestes defuncions en els comunicats de defunció falsegen les dades. «La nostra filla no consta com a suïcidi, perquè en el comunicat apareix com a causa de la mort una parada cardiorespiratòria. Evidentment, aquesta no és la causa de la mort», denúncia Olga.

    Retallades sobretot en salut mental

    «No se sap a què es deu l’augment de la taxa de suïcidis, encara que existeixen algunes hipòtesis», explica el president de l’Associació de Recerca, Prevenció i Intervenció del Suïcidi (Aipis) i psicòleg especialista en psicologia clínica, Javier Jiménez. En primer lloc, aquest expert apunta a les retallades en sanitat, «que afecten sobretot salut mental», però també al fet que «no existeix cap programa de prevenció a nivell estatal» i «els de les comunitats autònomes que els tenen no estan dotats de mitjans econòmics ni de personal adequat».

    En l’Estratègia Nacional de Salut Mental en la qual treballa el ministeri de Sanitat s’incloïa la prevenció de suïcidis, una aposta de l’exministra Carmen Montón, que ja havia posat en marxa un pla a la Comunitat Valenciana, quan era consellera. De fet, l’exministra va reunir el passat 7 de setembre a diferents representants d’associacions que treballen aquest assumpte per a abordar el problema. «Estava molt implicada i sortim molt contents», indica Antonia Jiménez, coordinadora del grup d’estudi i recerca de la conducta suïcida del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid.

    Montón va dimitir el dia 11 de setembre després de detectar-se les irregularitats amb les quals va obtenir un títol de màster universitari entre les quals estava la còpia del treball final. «La següent ministra, María Luisa Carcedo, va dir que reprendria el tema, però no estava tan implicada», prossegueix Antonia Jiménez. Amb la convocatòria d’eleccions, els treballs sobre aquest tema s’han detingut encara que la veritat és que uns dies abans de l’anunci electoral del president Pedro Sánchez, des del ministeri reconeixien que encara no hi havia un esborrany elaborat. Aquesta redacció ha tornat a posar-se en contacte amb el ministeri per a conèixer algunes de les mesures que contempla el pla, però no ha obtingut resposta.

    González assenyala altres factors a tenir en compte. Entre ells, l’augment de les addiccions sense substància, «amb les noves tecnologies, internet, el joc o la compra online, la pornografia…». Noves patologies que «són, en realitat, dependències que generen frustració, ansietat i que, a vegades, tallen la vida de la gent», explica. L’any passat, el ministeri de Sanitat ja va incloure en el seu Pla Nacional d’Addiccions a les noves tecnologies, mentre reconeixia que un 18% dels joves de 14 i 18 anys les utilitza de forma inadequada. Una altra dada: l’auge de les apostes per internet va augmentar un 36% les inscripcions en el Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc. En 2017, 41.117 persones havien demanat que se’ls prohibís jugar. Era un 9% més que l’any anterior i, del total, més de la meitat tenien entre 18 i 35 anys.

    Intervenir a les escoles

    González apunta també que «la societat en la qual vivim genera patologia ambiental per moltes raons: expectatives en la gent que després no es compleixen, la qual cosa provoca frustració, depressió, estrès, ansietat…». Per això, advoca per intervenir de forma preventiva a les escoles, «parlant amb els joves de les addiccions amb substància i sense substància, dels problemes de salut mental, del benestar, d’un consum responsable, amb una dimensió més humana de la vida, reorientant-los a un procés de maduració cap a una vida més vivible i no cap a una competició».

    «En moltes direccions se centren més en el tabú i en què és millor no tocar el tema, però és a l’inrevés: el millor és intentar solucionar-ho», defensa Carlos, que després de la mort de la seva filla promou xerrades en centres escolars. «Després de la primera xerrada, ens assabentem que el de la meva filla era el sisè cas en sis anys en el seu institut», explica. «Al cap de poques hores, els seus companys ja ho sabien, però ningú els explica què és. Al final, ho veuen com una sortida, perquè es queda aquí com una forma de solucionar els seus problemes», indica.

    «Igual que parlem de sexe o de drogues, per què no parlar de tots els aspectes de la vida que són importants? Això no és una cosa que els passi a uns altres, és una cosa que succeeix. No té res a veure amb un determinat estrat social o econòmic», recalca Olga. El suïcidi és la tercera causa de mort entre els joves de 15 i 29 anys a Espanya, per darrere dels accidents i els tumors. En 2017, segons l’INE, es van suïcidar 273 joves.

    José Luis Herrera explica que ha tingut diversos intents de suïcidi. L’últim, el 16 d’abril de 2018. «Des de llavors, no he vist més al meu psiquiatre. El dia que em tocava la data no vaig poder anar, però a mi ningú m’ha cridat», explica. Ell ha optat per acudir a una psicòloga privada. «Perquè puc permetre-m’ho», diu. Viu a les Illes Canàries, però la falta de seguiment als pacients amb temptatives o ideacions suïcides és habitual en altres comunitats. Això, malgrat que «el principal predictor que una persona se suïcidi és que ho hagi intentat abans», assenyala Javier Jiménez. «A Madrid, quan algú s’intenta suïcidar li han de donar una cita preferent, entre tres i set dies, però s’han adonat que prop del 80% no va» pel que «queden en mans de la seva família», indica.

    Sensació de sentir-se incomprès

    «Depèn de cada lloc, però les llistes d’espera són molt llargues i, en aquest transcurs, la persona perd la confiança» i «multiplica la seva sensació de sentir-se incomprès», explica Aminta Pedrosa, que ha viscut molt de prop experiències relatives al suïcidi. És psicòloga sanitària i reconeix que ni ella ni els seus col·legues reben formació necessària per a abordar aquesta problemàtica. «En les universitats es veuen dades, estadístiques i dues o tres idees bàsiques», però res més.

    Per això, fa un any va començar a posar-se en contacte amb totes les facultats de psicologia perquè incloguessin en els seus plans d’estudis formació en conductes suïcides i autolesivas, en forma de matèria o assignatura de grau. Després, va ampliar aquesta petició a les facultats en les quals s’imparteix medicina, infermeria, treball social i teràpia ocupacional. Per a això, va elaborar un model de guia docent en la qual indica com impartir l’assignatura, quants crèdits tindrà, el temari, la seva ubicació i justificació dins de l’estratègia del pla d’estudis de grau, etc. «La majoria de respostes han estat: ens sembla oportú, encara que una tasca complexa. Ho tindrem en compte quan modifiquem el pla actual», assenyala. Però la veritat és que els procediments administratius «estan fent que es dificulti» l’adaptació curricular. De moment, la Universitat Complutense de Madrid ha suggerit la possibilitat d’impartir un taller formatiu per a alumnes i professors com a solució a curt termini.

    Els experts consultats assenyalen la importància d’incloure la figura del psicòleg especialitzat en atenció primària. «Se sap que moltes persones que se suïciden, en el mes anterior, havien anat al metge amb queixes inespecífiques o sense una raó precisa», explica Antonia Jiménez. «Podria haver-hi un psicòleg d’atenció primària que detectés i derivés. Un metge no pot detectar-lo tot en cinc minuts», continua. «Aquests problemes de gestió d’emocions», apunta José Luis, «es poden treballar des de la psicoteràpia i no des de l’abordatge solament amb pastilles». Ho explica Pedrosa: «El psiquiatre no està format en la intervenció a nivell cognitiu, és a dir, de pensaments, que és la que facilita unes emocions, sensacions físiques i actituds o unes altres. Si davant cada situació penso que ningú m’entén, això pot facilitar un canvi químic en el cervell. Si em dónes una medicació per a equilibrar això, m’estàs donant un pegat, perquè no m’estàs ajudant un canvi real a nivell de pensaments».

    Encara que soni contradictori, un dels possibles efectes adversos dels antidepressius és el risc d’autolesions. Quan Olga i Carlos van portar a la seva filla a la seva metgessa de capçalera perquè tenia problemes per a dormir i aquesta li va receptar medicació, ningú els va advertir. Tampoc li ho va dir el psicòleg al qual acudia la noia. «La meva filla es va suïcidar a la setmana i mitja de prendre la medicació», indica la mare.

    Un telèfon de tres dígits

    A més d’un pla contra el suïcidi que englobi reformes sanitàries, educatives, i als cossos policials i que estigui dotat d’un pressupost suficient, totes les persones consultades recalquen la necessitat d’un telèfon d’atenció ràpid, gratuït i de tres dígits, tant per a persones que estiguin pensant a suïcidar-se com per a aquells que detectin ideacions suïcides en algú pròxim. Actualment, aquesta funció la compleixen associacions com el Telèfon de l’Esperança -717003717-, que recorre a voluntaris. «El que ocorre moltes vegades és que el que hauria de ser públic, ho fan associacions, com la meva, amb voluntariat, però no hauria de ser així, perquè ens sobrepassa», reconeix Jiménez.

    L’Organització Mundial de la Salut reconeix que «l’estigma, particularment entorn dels trastorns mentals i el suïcidi, dissuadeix de buscar ajuda a moltes persones que pensen a llevar-se la vida o han tractat de fer-ho i, per tant, no reben l’ajuda que necessiten». En el Pla d’acció sobre salut mental 2013-2020, els estats membres es van comprometre a reduir la seva taxa de suïcidis en un 10%. Un objectiu que no sembla que Espanya vagi a ser capaç de complir en un any. Això, malgrat que com indica González: «El suïcidi és el problema més greu de salut pública a Espanya i és prevenible».

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Cal canviar l’atenció primària i comunitària (APiC) però no som capaços de fer-ho

    Des de fa bastant de temps sembla existir un acord general en què l’actual atenció primària i comunitària, dissenyada a mitjans dels anys 80 del segle passat, necessita canvis profunds per corregir alguns dels problemes evidenciats des d’aleshores i per adaptar-la als nous reptes derivats de les modificacions del context sociològic, demogràfic, epidemiològic i de les tecnologies de la informació i comunicació, però ningú diu com abordar a la pràctica aquest problema de forma política i pràcticament viable.

    Es fan anàlisis, documents, i també vagues per reclamar la correcció del deteriorament sofert per l’APiC però, al final, tots aquests moviments es redueixen a demanar més temps per a la consulta, menys malalts assignats a cada metge i un increment del nombre de professionals. Sembla com si tothom assumeixi que aquestes reivindicacions són les que han de donar la solució a tots els problemes de l’APiC.

    Alguns, entre els que m’hi compto, anem per aquest món dient que calen canvis més profunds, que el model actual ja ha donat tot el que es podia esperar, que si bé és cert que la crisi econòmica nascuda el 2008 ha accentuat els problemes de l’APiC, les causes s’han de buscar més enllà, en les mancances del disseny del model i en els canvis en el context esmentats abans.

    És possible que la gravetat i la cada cop més greu urgència dels problemes que afecten l’APiC facin gairebé impossible posar sobre la taula plantejaments que requereixen anàlisis més tranquil·les i impliquen solucions estratègiques i operatives que són de mig i llarg termini.

    En qualsevol cas, la realitat és que sembla que ningú és capaç de combinar amb encert i amb acceptabilitat pels afectats (ciutadania i professionals principalment) propostes que abordin els problemes urgents i, al mateix temps, garanteixin que les solucions aportades ens permetin avançar en la línia correcta dels canvis profunds que necessita el model.

    És possible també que molts pensin que no calen aquests canvis del model i que amb l’abordatge i solució dels problemes assistencials actuals es pot garantir la qualitat i seguretat de l’assistència durant molts anys més.

    Penso que en realitat el que passa és que les contradiccions i malestars generats en la ciutadania pels problemes actuals de l’APiC encara no han estat suficients per posar en marxa potents moviments reivindicatius envers els decisors polítics; i ja saben que aquests no es mouen mentre aquestes pressions no siguin suficientment intenses. Els professionals sols sembla que no som capaços de fer-ho.

  • Les llargues jornades laborals augmenten el risc de depressió en dones

    L’auge de la globalització i de l’economia 24/7 està demandant que la gent treballi llargues jornades i caps de setmana. Un estudi observacional dut a terme per universitats londinenques ha trobat que aquestes condicions laborals contribueixen a empitjorar la salut mental en general, però sobretot la de les dones.

    Segons les dades que manegen els autors, aquesta tendència de treball que denominen ‘antisocial’ s’està expandint a tot el món. Als països d’Àsia oriental ha augmentat el risc de mort per excés de treball. A Regne Unit, l’estrès laboral es tradueix en dies de treball perduts cada any. I en l’àmbit de la UE, gairebé una quarta part de la gent treballa la majoria dels dissabtes i una tercera part, almenys un diumenge al mes.

    Estudis previs havien trobat una relació entre aquestes fórmules laborals i la depressió, però la majoria s’havien centrat en homes i en certs tipus de treball. La recerca actual, els resultats de la qual s’han publicat en la revista Journal of Epidemiology& Community Health, té per objectiu indagar com afecten aquest tipus de jornades tant a homes com a dones.

    Per a esbrinar-ho, l’equip es va basar en dades d’un estudi longitudinal anomenat Understanding Society (UKHLS), que ha estat fent un seguiment de la salut i el benestar d’una mostra representativa de 40.000 llars en tot Regne Unit des de 2009.

    Major risc en cap de setmana

    Els investigadors es van centrar en les dades d’11.215 homes i 12.188 dones de la segona ona de l’UKHLS, entre 2010 i 2012, que incloïa informació sobre l’ocupació. Van tenir en compte l’edat, els ingressos, la salut i les característiques del treball.

    Les diferències per gènere són evidents: les dones que treballen unes 55 hores setmanals tenen un 7,3% més símptomes de depressió que les que tenen una setmana laboral estàndard de 35 a 40 hores. No obstant això, entre els homes no va haver-hi diferències en el nombre de símptomes depressius en funció de les hores setmanals treballades.

    L’estudi ha constatat diferències de gènere quant als patrons laborals. Per exemple, els homes treballen més hores en ocupacions remunerades que les dones. Gairebé la meitat dels homes, enfront de menys d’una de cada quatre dones, sobrepassa l’horari estàndard.

    A més, l’estudi subratlla que treballar en cap de setmana es relaciona amb un major risc de depressió en tots dos sexes, encara que és major en les dones.

    «Aquest és un estudi observacional, per la qual cosa, encara que no podem establir les causes exactes, sí que sabem que moltes dones s’enfronten a una doble càrrega perquè assumeixen una major proporció de tasques domèstiques que els homes, la qual cosa condueix a un total d’hores extensiu, pressions de temps addicionals i responsabilitats aclaparadores», destaca Gill Weston, investigadora de l’Institut d’Epidemiologia i Atenció de la Salut de la University College London i autora principal del treball.

    «Si es tenen en compte aquestes tasques domèstiques no remunerades i la cura d’altres persones, les dones treballen més temps que els homes, en mitjana, la qual cosa s’ha relacionat en recerques anteriors amb una salut física més deficient», agrega.

    Vida laboral i maternitat

    També es posa en evidència que tenir fills afecta la vida laboral d’homes i dones de diferents maneres. Els pares amb fills treballen més hores que els que no els tenen. En canvi, gairebé la meitat de les mares de l’estudi treballen a temps parcial, en comparació amb només un de cada set (15%) homes.

    «També trobem que els treballadors amb més símptomes de depressió són els de més edat, amb ingressos més baixos, fumadors i amb activitats físicament exigents –diu Weston–. I això es pot aplicar tant a homes com a dones».

    «Esperem que les nostres troballes animin als ocupadors i als responsables polítics a pensar en com reduir les càrregues i augmentar el suport a les dones que treballen moltes hores o de forma irregular, sense restringir la seva capacitat de treballar quan ho desitgin».

    En la seva opinió, «unes pràctiques de treball més justes podrien beneficiar tant als treballadors com als ocupadors de tots dos sexes».

    Per què les dones pateixen més amb els horaris antisocials?

    • Les dones que treballen moltes hores estan en minoria –sol el 4% en la mostra treballaven 55 hores o més a la setmana–. Això pot posar-les sota pressió addicional.
    • Les que treballen més hores tendeixen a estar emprades en ocupacions dominades per homes, i això també pot contribuir a l’estrès.
    • Els caps de setmana de treball de les dones tendeixen a concentrar-se en treballs del sector de serveis mal pagats, que s’han relacionat amb nivells més alts de depressió.
    • Moltes dones s’enfronten a la càrrega addicional de realitzar una major proporció de treball domèstic que els homes.

    Podeu visitar l’article en castellà aquí.

  • Un bé comú: responsabilitat emocional

    Hi ha un discurs que es ven a la psicologia occidental més estesa i als llibres d’autoajuda segons el qual el benestar emocional depèn de la parcel·la individual de felicitat, la que ens autoatorguem. La que depèn tan sols de la nostra autoestima i fortalesa per superar amb un somriure d’orella a orella els sobresalts i el dolor de la vida.

    La qüestió és que el dolor sovint el genera el conflicte que tenim entre persones, deixant de banda els que tenim amb nosaltres mateixes. Si bé és inequívocament necessari estimar-nos i donar-li importància a allò que passa dins nostre. Sovint el nostre dolor fa frontera amb l’altre i aquesta individualització no ens permet navegar per l’espai compartit entre dues (o més) persones.

    La nostra supervivència emocional depèn de si tenim un entorn segur que es cuidi del nostre benestar. És el pacte implícit que establim amb les nostres amistats i relacions sexo-afectives. Aquest pacte ens atorga el dret a reclamar quan alguna cosa no va com hauria d’anar, es fonamenta en la confiança i ens assegura que això és terra ferma i no cau malgrat els embats de la vida.

    Hi ha moltes maneres d’afrontar els conflictes i mentre unes persones juguen a la lliga de la parcel·la individual, el lliure mercat de les emocions, les altres proven de col·lectivitzar i explicitar els pactes per a fer-los un bé comú i procuren anar generant entorns de seguretat per a tothom. Encara que tot sovint es fa a costa del desgast i
    cansament emocional de les que cuiden.

    El conflicte és inherent a la vida i no es tracta de ser sants i santes que no fem mal mai a ningú, és impossible. El problema és que pels liberals és obvi que el dolor se’l menja amb patates qui el pateix. No és la seva responsabilitat fer-se’n càrrec. Escombrar i treure les fulles de la parcel·leta individual d’un altre mai no podria ser cosa seva, encara que les fulles i la merda que hi ha per terra les hagi anat arrosegant ell/a i ara costi veure’n l’entrada.

    Salvant les distàncies de les generalitzacions, mentre la feminitat és de l’escola del pacte, la masculinitat privatitza com si fos de l’escola de Chicago. El biaix de gènere és molt enganyós perquè les que cuiden es creuen febles, quan molt sovint, elles fan menys mal del que els fan a elles.

    Així que, com ningú no es fa càrrec d’aquest dolor, toca autocosir-se’l aguantant la coïssor mentre es prova de fer pedagogia de per què allò no està bé, perquè si jugues a la lliga del lliure mercat de les emocions no entens (o no vols entendre) el dolor aliè. I el que més pica és al·lucinar que el dolor, tan obvi, molt sovint es disfressa de ser no intencional.

    Les dones ingènuament fem atestats emocionals a cada moment en totes les relacions, perquè l’altre tingui espai de decisió en la gestió del problema i les afectacions que té per a la seva vida. Mentrestant nosaltres ens topem amb un yo me lo guiso yo me lo como que no ens atorga espai per decidir què fem amb el problema de l’altre i des d’on l’abordem, en comú. El nostre entorn és permeable als nostres desitjos, anhels i problemes i com de costum a nosaltres se’ns arrabassa l’espai de presa de decisions, herència del capitalisme i patriarcat més ranci.

    A més tenir cura dels altres suposa limitar la nostra llibertat fins al punt d’anar pel món respectant la felicitat de la resta, tot sovint subordinant-la a la nostra. El vell dilema entre la llibertat o la igualtat. Mentrestant, no només ens fan mal, sinó que vivim amb gelosia la durícia emocional que permet als que fereixen anar pel món amb un dispensari de llibertat il·limitada que nosaltres ens hem extirpat.

    M’agradaria que l’entorn portés al liberal en qüestió de l’orella i li digués, veus tot això d’aquí?, és teu i ja pots dedicar-te a cosir-ho, parlar-ho i consensuar-ho. Perquè el problema mai és el què, sempre és el com. I que per una vegada reivindiquem aquest espai de consens des del comú i que el dolor no sigui responsabilitat de qui
    el pateix, sinó de qui el genera.

    Però sent realista, els liberals ho són perquè els és igual el benestar aliè, encara que el disfressin d’inconsciència. Així que com a entorn tenim dues opcions. Podem apel·lar a la llibertat individual de cadascú a escollir com a amics o parelles a liberals que duen armadura d’acer forjat, i des del nostre pedestal d’estabilitat emocional dir fluixet sense poder-nos-ho aguantar, jo ja t’ho havia dit. O bé, podem provar d’escombrar l’entrada encara que anem curtes d’escombres i patir i suar el dolor que fins ara no ens correspon.

    Podem deixar de teixir complicitats amb els assetjadors, amb els que enganyen, amb els és que no en sap més, amb els és que és un cabró però és el seu problema, amb els que s’excusen rere qualsevol cosa per tractar malament un altre. Perquè no hi ha justificacions, ni perdons, ni inconsciències que expliquin no assumir les conseqüències dels actes que generem i la impunitat social és cosa nostra.

    Pot ser, podem ser l’entorn qui ens encarreguem de les pedagogies, d’assenyalar, de fer de gota malaya i trencar les complicitats a poc a poc, aguantant amb fermesa l’envestida del conflicte. Igual algun dia si ens hi posem ho revertim. I al final donem veu a les que cuiden perquè no quedin a la mercè de les que defensen la propietat
    privada.

  • Jo Sí Sanitat Universal a la vaga de totes pel 8 de març

    Dret a decidir sobre els nostres cossos, garantit per a totes

    Des del Reial Decret 16/2012 que va trencar el Model de Sanitat Universal que teníem, moltes persones van quedar excloses de la cobertura sanitària pública. Des d’aleshores, hem lluitat i aconseguit millores però, encara avui hi ha exclusions, entre elles, les dones sense targeta sanitària.

    Tot i que l’esmentat Reial Decret, suposem que per compassió, garanteix l’atenció a dones embarassades, ni això no es compleix. Al damunt de l’exclusió generalitzada, alguns centres interpreten que l’avortament no és atenció a l’embaràs! I els que sí que ho contemplen, posen traves burocràtiques que enredereixen el procés fins que ja és massa tard o condueix a avortaments més agressius.

    Per aquest motiu (i molts altres), avui 8 de març, Dia de la Dona Treballadora (remunerada o no, treballadores totes) denunciem que aquest Reial Decret afecta particularment a les dones per a decidir sobre el seu propi cos.

    A l’informe de la Pasucat de l’octubre de 2018, «Sis anys d’Exclusió Sanitària a Catalunya», apareixien fins a 20 casos d’exclusió sanitària a dones embarassades, dues d’elles menors d’edat.

    Sis dones embarassades no van ser ateses d’urgència i es pretenia facturar l’atenció indegudament.

    A les altres 14 no se’ls va seguir degudament els controls, es va denegar programació de visites, es van produir amenaces explícites de facturació, i es van denegar targetes específiques d’embarassada.

    Des de l’informe fins avui, hem de lamentar dos casos més, el primer per cobrar per una atenció d’urgència, i el segon, per amenaçar de cobrar una interrupció voluntària.

    Exigim el Dret a Decidir de totes les dones, tinguin papers o no, sobre el seu propi cos i que l’avortament estigui garantit dins la cartera de serveis de la Sanitat Pública. Només un model de sanitat 100% pública, de qualitat i universal, i per tant solidari, pot garantir el dret a la salut de totes les persones.

    Altres casos de violència de gènere a la sanitat:

    Quan parlem de salut, obrim un ampli camp on les dones, per bé i també per mal, som omnipresents, que és el camp de la cura:

    • Les dones vivim més que els homes però, en pitjors condicions de salut. A Catalunya tenim un 36,6% de dones majors de 75 anys que viuen soles (versus el 12,4% d’homes). Les dones que viuen soles també tenen major dependència i són més pobres que els homes.
    • Les dones majoritàriament fem tasques per la cura i el manteniment de la vida humana. Som les que en general portem als infants als centres de salut, a les vacunacions, quan estan malalts; les que els traiem els polls, les que omplim la nevera, les que sovint som les primeres a plorar davant d’una nevera buida quan no tenim diners…
    • Som les que fem tasques de cures quan les nostres familiars queden dependents i les que majoritàriament treballem en les professions de la cura de la salut. A Catalunya el 93% de les cuidadores familiars, el 98% de les treballadores domiciliàries i el 70% de les treballadores d’Atenció Primària són dones.

    I quan emmalaltim i demanem ajuda, ens trobem que:

    • Les dones estem preocupades dels nens, de les cures dels nostres familiars grans, de les persones dependents, i la nostra pròpia salut passa a últim terme.
    • Quan demanem ajut, ens troben sovint amb un sistema sanitari que reprodueix els valors culturals patriarcals i maltracta a les dones, tant quan som pacients com a les dones professionals.
    • Un Sistema Sanitari que ens exclou si no tenim la nostra situació administrativa regularitzada.
    • Aquesta violència dels Sistemes sanitaris envers les dones, com ara la reconeguda per l’Organització Mundial de la Salut violència obstètrica, a vegades es presenta en forma d’excés de medicalització i infantilització i a vegades menysvalorant els nostres símptomes, perquè no s’adapten a la forma d’emmalaltir dels homes.

    Exigim:

    • Mesures actives per eliminar les desigualtats socials que es produeixen pel fet de ser dones.
    • Mesures actives contra les imposicions de gènere que carreguen el treball de cures sobre les dones.
    • Mesures actives contra la precarietat i a favor de polítiques de conciliació familiar a les empreses.
    • Recursos i tasques de suport institucionals a la cura i a la dependència.
    • Un sistema sanitari 100% públic, universal, sense exclusions ni buroexclusions.
    • Un sistema sanitari que treballi amb perspectiva de gènere i que no exerceixi violència contra les dones, ni les infantilitzi, ni les medicalitzi innecessàriament, i les tracti adequadament quan tenen una malaltia.

    Podeu llegir l’article original al seu web.

  • Un Observatori de les professions sanitàries seguirà els acords del Fòrum de diàleg professional

    Després de celebrar-se una primera trobada del Fòrum de diàleg professional el mes de setembre, la consellera de Salut ha presentat en la II Edició del Fòrum de Diàleg Professional els 17 reptes, de present i de futur, per abordar les necessitats de professionals a Catalunya que s’han acordat amb el sector. Un sector que com ja us explicàvem en un reportatge sobre la primera trobada, compta amb col·legis, societats científiques, entitats de pacients, representants del Departament… però també professionals de totes les branques.

    Per tant, en la recerca de solucions als 17 reptes plantejats hi seran presents: infermeres, metges, farmacèutics, fisioterapeutes, treballadors socials, odontòlegs, psicòlegs, òptics-optometristes, dietistes i nutricionistes, podòlegs, terapeutes ocupacionals, logopedes, biòlegs, higienistes i protètics dentals.

    En aquesta segona trobada del Fòrum de Diàleg Professional, la consellera de Salut ha anunciat avui la creació de l’Observatori de les professions sanitàries, «un espai estable i permanent per fer seguiment i compartir coneixement en demografia de professionals i planificació de futur de necessitats» ha afirmat.

    El setembre el Departament de Salut va iniciar un procés de participació per identificar les necessitats dels i les professionals del sistema sanitari per fer front als reptes d’envelliment, cronicitat, integració de l’atenció i noves necessitats de la població. Han explicat que durant aquest temps s’ha elaborat un diagnòstic i definició d’aquests reptes que s’han presentat avui. Està previst que, d’aquí a mig any aproximadament, se celebri el III Fòrum de Diàleg Professional que haurà de servir per definir les accions i mesures que permetran abordar les necessitats de professionals a Catalunya.
    Els 17 reptes que s’han tancat en aquest segon Fòrum són els següents
    1. Definir els principals rols de les professions.
    2. Establir, per àmbits assistencials i per a cada una de les professions sanitàries i especialitat, si escau, l’objectiu general de dotació de professionals necessaris per desenvolupar els rols, segons el model i la població.
    3. Establir les bases de models de gestió i d’organització del treball en els centres i equips assistencials, que optimitzin la resolució, millorin l’entorn laboral i la conciliació de la vida laboral, personal i familiar.
    4. Millorar les competències TIC dels professionals de la salut; avançar en un ús de les TIC que afavoreixi una atenció més personal i en el disseny de serveis d’atenció no presencial.
    5. Adequar la planificació i el contingut de la formació de grau de les professions sanitàries a la progressió del coneixement cientificotècnic, els rols professionals necessaris i el treball multidisciplinari que es dona en els centres i equips assistencials.
    6. Explicitar als programes de grau, la formació en valors i actituds comuns i propis de les professions sanitàries, per garantir un model d’atenció sanitària de qualitat a la ciutadania de Catalunya.
    7. Adequar en la formació de grau, els criteris d’acreditació, qualitat, infraestructures docents i les dotacions de professorat, tant en relació amb el nombre, com pel que fa al seu perfil assistencial i docent.
    8. Prendre mesures per afavorir l’equitat en l’accés a la universitat dels estudiants catalans.
    9. Definir uns itineraris formatius de formació sanitària especialitzada (FSE) que incorporin explícitament la formació en valors i actituds propis de l’exercici de les professions sanitàries per garantir un model d’atenció sanitària de qualitat a la ciutadania de Catalunya.
    10. Revisar i adequar, si escau, la capacitat formativa d’FSE a Catalunya, per garantir la cobertura de necessitats de professionals.
    11. Augmentar la capacitat d’atracció de centres i unitats docents de Catalunya per atraure-hi talent i contribuir a retenir-lo.
    12. Establir les principals estratègies per captar i retenir el talent professional, especialment aquell que s’ha format en el nostre territori, en coherència amb els valors socials i professionals i els principis del model sanitari català.
    13. Promoure el desenvolupament professional continu (DPC) i que la seva valoració i reconeixement contribueixin de manera efectiva a la millora de l’exercici professional.
    14. Millorar la qualitat de l’ocupació en el sistema sanitari català.
    15. Garantir l’equitat territorial en la disponibilitat de professionals i especialistes, preservant els criteris qualitatius de l’assistència.
    16. Impulsar les polítiques de planificació i d’ordenació de la professió infermera.
    17. Definir una estratègia de planificació i d’impuls de la medicina familiar i comunitària.

  • El país més saludable del món

    La introducció per primera vegada al món de la tecnologia 5G en el quiròfan d’un hospital i la classificació Bloomberg que situa Espanya com el país més saludable del món gràcies a l’estil de vida, la dieta mediterrània i l’atenció primària de salut, són dues de les notícies sanitàries que han circulat aquests dies. La primera ha sortit als telenotícies i als diaris de més tirada. Precisament a TV3 un cirurgià, amb aspecte de triomfador, declarava somrient les moltes coses que podria fer amb la nova tecnologia, sense deixar gaire clar com beneficiaria la salut dels seus pacients. En canvi, la segona notícia ha passat més desapercebuda, només l’ha recollida algun mitjà digital malgrat merèixer fins i tot un tuit del president del govern espanyol.

    Sobta la discrepància entre la importància mediàtica de les notícies i el seu efecte sobre la salut dels ciutadans. Em costa arribar a entendre quin és el benefici per la salut dels ciutadans de Catalunya o d’Espanya, passar de 4G a 5G en un únic quiròfan d’un únic hospital. Com a mínim entenc que no és gaire comparable al fet de situar Espanya com a líder mundial en salut.

    La classificació de Bloomberg coincideix amb l’anàlisi que de l’avaluació dels serveis de salut espanyols acaba de publicar a l’Observatori de Serveis de Salut i Polítiques de l’OMS. El document mostra clarament com malgrat les retallades, els indicadors de salut atribuïbles al sistema sanitari han seguit millorant durant els durs anys de la crisi, en gran mida gràcies a l’atenció primària de salut.

    Precisament aquests mateixos dies la prestigiosa revista JAMA publica un article que reforça el paper central de l’atenció primària sobre la salut poblacional. La recerca demostra que als Estats Units, entre 2005 i 2015, la concentració de metges de família i no la d’altres especialitats, explica les reduccions de la mortalitat poblacional. Justament els autors lamentaven que malgrat la contundència de l’evidència, la proporció de metges de família ha davallat durant aquest mateix període.

    És comprensible que els mitjans s’enlluernin amb el glamour d’algunes innovacions, però costa entendre que els responsables del pressupost es guiïn pel que publiquen els diaris. Els periodistes han d’entendre que la seva influència sobre l’opinió pública afecta el pressupost de salut, arribant a definir el tipus i la qualitat del servei que reben els ciutadans. Em temo que alguns no en són gaire conscients i en canvi ho tenen molt clar algunes empreses sanitàries que destinen molts recursos, sovint públics, a la producció de notícies.

    També m’ha sobtat la forma negativa com alguns metges de família han viscut la segona notícia. Un company piulava el link de la classificació Bloomberg afegint que la salut dels ciutadans s’havia aconseguit a costa de la dels professionals d’atenció primària. El tuit mostra que, a més de les deficiències assenyalades en les vagues del darrer desembre, també patim un greu problema d’autoestima i de motivació.

    Recordem que les teories X, Y de la motivació de Mc Gregor es basaven a aconseguir que un obrer expliqués la seva feina, passant de dir «pico pedra» a «estic fent una escultura» a «construeixo una catedral». En cadascuna d’aquestes tres afirmacions realitza físicament la mateixa tasca, però el seu grau de motivació i d’implicació amb el projecte són molt diferent. Malauradament a casa nostra es fa creure als professionals d’atenció primària que estan picant pedra, malgrat que com ha quedat sobradament demostrat estan fent la catedral més gran del país. Els líders formals dels serveis sanitaris haurien de prendre nota i actuar en conseqüència, ja que el desànim reflecteix el dèficit del seu lideratge.

  • Una entitat promou grups d’ajuda mútua entre estudiants universitaris amb problemes de salut mental

    L’Hugo és lingüista i activista, té 39 anys, i fa poc més d’un any que li va posar nom mèdic als problemes que l’havien perseguit des què en tenia 17. Un nom mèdic que ens estalviem per innecessari. L’Hugo es refereix a discapacitat psicosocial, que és com en el món anglosaxó es coneix als que aquí s’anomenen, genèricament, problemes o trastorns de salut mental. Amb 38 anys, doncs, l’Hugo va conèixer el diagnòstic i va entrar voluntàriament al psiquiàtric de la Vall d’Hebron, una etapa d’un mes que recorda com “un infern”, a la qual van seguir sis mesos més de tractament en l’hospital de dia. Ara és membre d’Activament, col·lectiu de persones que parlen sobre l’experiència del trastorn mental en primera persona, amb el qual impulsa el projecte la Foixarda, que vol fixar la seva mirada específicament en el col·lectiu d’estudiants universitaris amb discapacitat psicosocial.

    “La major part d’estudiants no coneixen els recursos i les adaptacions que posen al seu abast les universitats des de les seves àrees d’inclusió, tampoc saben que l’assegurança de la matrícula cobreix ajut psiquiàtric o psicològic, ni saben que a partir d’un grau del 33% de discapacitat la matrícula és gratuïta”, explica l’Hugo, el qual té reconegut un grau del 65%. “Però és que la major part vivim la nostra situació en solitud, per por a ser rebutjats o discriminats; una de les coses que patim és l’autoestigma”, afegeix.

    A banda d’aquest assessorament, una de les iniciatives que es proposa dur a terme la Foixarda (nom que s’inspira en les antigues pedreres de Montjuïc que fins fa un segle havien estat propietat de la seva família) és crear una xarxa universitària catalana de grups d’ajuda mútua (GAM) d’estudiants amb discapacitat psicosocial, així com posar en marxa la figura de l’agent de suport entre iguals. Altres reptes, explica l’activista, passen per promocionar l’accés a la universitat de les persones amb discapacitat psicosocial, així com la seva inclusió laboral com estudiants o titulats universitaris en el mercat laboral ordinari, i també promoure testimonis d’estudiants o exestudiants amb discapacitat psicosocial que han passat per la seva mateixa experiència. “Volem ser també una pedrera d’activistes formats intel·lectualment a les universitats públiques catalanes que contribueixin a transformar la realitat de les persones amb discapacitat psicosocial a Catalunya”. El primer conveni de col·laboració per començar a treballar l’acaben de signar amb la Universitat de Girona, ja que és la ciutat on ara viuen l’Hugo i la seva parella. Esperen poder signar-ne d’altres ben aviat amb la UB i la UPF.

    L’Hugo coneix bé el pa que s’hi dona. Va trigar 14 anys a acabar la llicenciatura en Filologia Hispànica a la UB, i de fet abans ho havia intentat amb Dret. Les dades que exposa fan esgarrifar. Només el 3% dels joves amb discapacitat arriben a l’educació superior (Observatorio sobre Discapacidad y Mercados de Trabajo en España); hi ha estudis internacionals que senyalen que un de cada tres universitaris de primer any té trastorns mentals, entre els quals el més comú és la depressió, seguit dels d’ansietat i pànic (Estudiants Universitaris Internacionales de Salud Mundial, iniciativa vinculada a l’OMS); un 10% dels estudiants universitaris espanyols ha tingut pensaments suïcides; i més de l’1% ha realitzat una temptativa de suïcidi en els darrers dotze mesos (estudi de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques). Més dades: el 18,9% de les persones amb discapacitat psicosocial han estat discriminades pels seus professors, i el 51,3% decideixen ocultar el seu trastorn mental als docents i el 53% als companys.

    “Sortir de l’armari”

    “El primer brot psicòtic em va venir quan tenia 17 anys, estudiava el COU i vaig fumar un porro de haixix un migdia abans d’anar a classe”, explica l’Hugo, que aclareix que després d’aquell dia no ha tornat a provar la droga, i que de tota manera l’origen del seu trastorn és multifactorial. Li diem que no ens fan falta aquests detalls, però insisteix que és important anotar-ho “perquè jo defenso la llibertat de les persones, però cal saber que el haixix és un factor de risc per patir un trastorn mental o per empitjorar-lo”. Ara pren medicació, afegeix, però poca, “ja que els fàrmacs són molt forts i t’anul·len, per això tinc símptomes però puc viure amb ells”.

    L’Hugo practica el que en diu “sortir de l’armari”, un pas molt complicat per qualsevol persona i encara més si és estudiant, perquè “t’exposes a perdre amistats i que caiguin sobre tu tots els esterotips, com que som persones violentes”. Però a la vegada és molt necessari fer-ho i que el professor ho sàpiga, afirma. “Si un estudiant té fòbia social o ansietat, i li fan fer una presentació oral, ho passarà molt malament, és com demanar-li a una persona en cadira de rodes que salti”, comenta. Com que normalment no ho revelen “són pocs els qui acaben la carrera”.

    Quan va tenir aquell primer brot tampoc l’Hugo va demanar ajut. Al contrari, el record que en té és que se n’avergonyia i se’n sentia responsable. No va demanar ajut ni aleshores ni durant els anys posteriors. Als seus 39 anys només ha treballat cotitzant durant dos mesos i mig. I ara busca feina. La taxa d’atur entre les persones amb discapacitat psicosocial frega el 62%, segons l’estudi L’estigma i la discriminació en salut mental, elaborat per Obertament, entitat focalitzada en la denúncia i sensibilització sobre l’estigma que pateixen les persones amb aquests trastorns. “Jo sóc vàlid per treballar, però mitja jornada, com tantes persones”, diu l’Hugo, que considera que les ofertes que es troben als centres especials de treball “són un tipus de feina infraqüalificades, segregadores i molt físiques. “Jo defenso el nostre dret –subratllat– a treballar en el mercat laboral ordinari sense que ens discriminin i excloguin per tenir una discapacitat psicosocial”.