Just Deploy It!

Blog

  • De la Nati a la Montse, tres anys de lluita de la Plataforma d’Afectats per l’ICAM

    La PAICAM (Plataforma d’afectats de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques) compleix tres anys treballant contra «les altes injustificades i el maltracte de les persones malaltes » que practica l’ICAM (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques) i l’INSS (Institut Nacional de la Seguretat Social). I ho han fet celebrat a les portes del mateix ICAM explicant la seva vivència: «des del cas de la Naty, qui va ser el detonant per començar a endegar la plataforma d’afectades per l’ICAM, i fins avui mateix, en que la companya Montserrat García, té cita, sense saber si ella, també haurà d’acabar pidolant justícia davant d’un jutge (si és que pot pagar-s’ho), i passant per tantes i tantes malaltes que tenen relats esfereïdors, constatem que cada dia que passa, malaltes que són citades en aquest edifici, en surten molt pitjor del què han entrat».

    Aquestes paraules, dites per una de les membres de la PAICAM, Marta Serrés, s’han acompanyat de les del diputat de la CUP Crida Constituent, Vidal Aragonés que ha donat suport a la lluita de la Plataforma. «Si algú interpreta que les malalties s’han de respondre amb repressió per part dels Mossos d’Esquadra o amb altes mèdiques és que no entén res», ha assenyalat Aragonés qui també ha afegit que el que cal fer «és situar les causes de les malalties i anar a eradicar-les» i «no perseguir malalts i malaltes, sinó perseguir les malalties».

    El per què? Marta Serrés en nom de la PAICAM ha donat a conèixer un document no públic anomenat “Pauta operativa d’actuacions conjuntes entre la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra i l’ICAM”. Un document on, per Serrés, es tracta a les persones malaltes «de possibles delinqüents comuns» al mateix temps que «només fa referència a la possible necessitat de protecció policial als professionals de l’ICAM, quan les malaltes portem anys
    denunciant que des de l’ICAM estem patint violència institucional cada dia que passa».

    L’origen de la PAICAM el trobem en el cas de Natividad López, coneguda com a Nati, a qui l’ICAM va donar l’alta mèdica després de 18 mesos de baixa per haver patit un infart agut i posterior Ictus. L’argument va ser que les seves dolences eren “susceptibles d’experimentar millores”. Davant d’això, l’octubre de 2015 la Nati va iniciar una acampada davant la seu central de l’ICAM a l’Avinguda de Vallcarca de Barcelona. Paral·lelament es va iniciar una campanya mediàtica sobre les actuacions de l’ICAM, òrgan competent per realitzar els dictàmens mèdics on es determina si una persona continua de baixa per l’entitat de les lesions o patologies que pateix o si bé ha de reincorporar-se de forma immediata al seu lloc de treball. L’ICAM també és l’organisme que examina l’estat físic de les persones per tal de confeccionar una proposta d’incapacitat permanent -que haurà de ser ratificada posteriorment per l’INSS- o instar la seva reincoporació al món laboral si considera que la condició física de la persona ho permet.

    Concentració a les portes de l’ICAM en els tres anys de la PAICAM / Carla Benito

    Amb la Nati i el mes que va durar la seva acampada va néixer la PAICAM que, des d’aleshores, «denuncia insistentment la situació de vulnerabilitat i exclusió que l’ICAM provoca en nombrosos treballadors i treballadores imposant altes mèdiques injustificades que els aboquen a tornar a l’entorn laboral malgrat el seu estat físic no els permet desenvolupar les tasques». Ara, a més, des del passat mes de juny tenen una nova eina: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va desestimar el recurs que havia interposat l’INSS davant la sentència del Jutjat Social 17 e Barcelona qui establia que l’estat físic de la jove obligava l’INSS a abonar-li una prestació econòmica en reconeixement a la situació d’incapacitat laboral en grau de total que derivava de les seves lesions i patologies. Així, fins a dues vegades s’ha ratificat la incapacitat total reconeguda a Natividad López.

    «Quina culpa tenen les malaltes que la ciència no hagi trobat la diagnosi objectiva?»

    Entre les diferents barreres que es troben les malaltes i que Marta Serrés ha volgut destacar a les portes de l’ICAM existeix una dificultat afegida per aquells malalts no reconeguts com a tals per l’ICAM i l’INSS. Serrés ha explicat que «des de l’ICAM es justifiquen dient que ‘el dolor és difícil de mesurar donada la seva naturalesa subjectiva i pel seu caràcter multidimensional’» però ha volgut preguntar que «quina culpa tenen els  pacients amb malalties englobades en les síndromes de sensibilitat central com la fibromiàlgia o la fatiga crònica que la ciència no hagi trobat la diagnosi objectiva?». En base a aquesta premissa, Serrés ha definit la PAICAM com una «Plataforma d’Afectades per un sistema pervers que envia a les malaltes a un metge, on l’objectiu del qual no és guarir, sinó fiscalitzar».

    La roda de premsa s’havia convocat també per explicar novetats al respecte de la feina dels darrers mesos: el 9 de gener la PAICAM es va reunir amb Laura Pelay, Secretària General de Salut, i Maria Sardà, Directora general del Departament de Salut i de la Direcció General d’Ordenació i Regulació Sanitària. El 17 de gener es van reunir amb tots els partits amb representació parlamentària amb l’excepció del PSC i el PP, que no van assistir a la trobada. El dia 23 de gener, la PAICAM va rebre una carta de Maria Sardà on, a l’entendre de la Plataforma, Sardà «negava que les coses van malament» i més «després que durant la reunió la senyora Pelay reconegués que aquesta institució no funcionava tan bé com fora desitjable».

    La PAICAM ha realitzat una declaració d’intencions clara amb els seus tres anys de vida: seguir denunciant els casos de persones malaltes «que no han estat ben ateses o se’ls ha donat l’alta de manera injustificada» i insistir en les reunions per aportar les dades que demostren les seves queixes i demanar transparència de la gestió del departament en quan a la tasca inspectora. Això ho fan perquè afirmen que a l’ICAM es «segueixen criteris econòmics en detriment de criteris mèdics». A partir de l’anàlisi del BOE A-2018-1656, la PAICAM afirma que allà hi són totes les xifres que reverteix l’INSS a l’ICAM i que, d’aquesta manera, queda evidenciat que “a més altes mèdiques, més diners que entren a l’ICAM».

    A més, seguint en la mateixa línia, Marta Serrés ha volgut mostrar algunes dades que, a l’entendre de la PAICAM, fan veure aquest criteri economicista de l’ICAM. Comparant dades, la durada mitjana dels processos amb alta mèdica estaven a novembre de 2017 a nivell estatal en 39.7 dies,  a Andalusia en 45,94 dies, a Astúries en 57.74 dies, a Galícia en 64.37 dies, a Madrid en 33.97 i finalment, 10 punts per sota de la mitjana de l’estat, a Catalunya la mitjana està en 29.39 dies.

  • La consulta no és l’única activitat dels professionals en Atenció Primària i Comunitària

    La gran majoria de les anàlisis que es fan sobre la situació de l’atenció primària i comunitària se centren de forma exclusiva en l’activitat desenvolupada en les consultes presencials i virtuals dels centres de salut. Es parla de la seva durada mínima acceptable i del nombre màxim de pacients que podrien ser atesos en elles cada dia. És obvi que la consulta és l’element central i principal de l’activitat dels professionals però sembla necessari tornar a insistir que no és l’únic, ni de bon tros.

    És lògic que, després de més de 35 anys des de la instauració del model reformat d’atenció primària i comunitària i del mateix temps de centrar l’atenció de tothom (ciutadania, professionals, gestors, economistes i polítics) en aquest àmbit i de fonamentar les decisions planificadores i la dotació de recursos personals i professionals en el seu volum, sigui general el criteri que l’única competència de l’atenció primària i comunitària és aquesta.

    Si això fos una veritat indiscutible, es podria dubtar de la necessitat de la posada en marxa en els anys 80 del segle passat del complex procés de reforma de l’atenció primària. Si la consulta era (i és avui per a molts) l’únic element a millorar en relació a l’assistència mèdica ambulatòria és possible que hagués estat suficient amb formar millor els metges i contractar el nombre suficient per aconseguir una major durada de cada consulta i un increment raonable de la capacitat resolutiva.

    Malauradament sembla que, encara que públicament diguin el contrari, és el que pensen en realitat molts polítics i gestors i fins i tot alguns (pocs) professionals mèdics i d’infermeria. No deixa de ser cert que aquesta cultura reduccionista promoguda arreu i des de fa tants anys no és gens fàcil de combatre i constitueix un dels perills més importants que han confrontat els processos d’innovació del model d’atenció primària i comunitària en el nostre país.

    Els que tenen aquest pensament reduccionista de l’atenció primària i comunitària és possible que no s’hagin llegit o no s’interessin a recordar el que diuen les disposicions legals i nombrosos documents oficials sobre les competències i activitats pròpies d’aquesta part del sistema sanitari. En el decret estatal de reforma de l’any 1984 i en les disposicions posteriors de les diferents comunitats autònomes es descriuen sense opció al dubte aquelles actuacions en camps com la salut comunitària i salut pública, prevenció i promoció de la salut individual i col·lectiva, atenció domiciliària i urgent, organització interna de l’equip, docència, formació continuada i recerca, entre d’altres.

    En la persistència d’aquests plantejaments erronis es troba el punt de partida d’altres com els que es poden cometre en el moment de definir les necessitats de professionals dels centres i equips d’atenció primària i comunitària. La delimitació d’aquest element clau s’ha de fer tenint en compte totes les activitats pròpies d’aquest àmbit i no solament l’activitat de les consultes. Si no es rectifica de forma decidida aquesta cultura dominant, s’incrementarà el risc d’involució de l’atenció primària i comunitària a una situació que es pot semblar molt a l’antiga i periclitada assistència mèdica ambulatòria anterior a la reforma.

  • «Som deu milions de pacients amb dolor. Deixeu-nos que el cànnabis sigui una opció»

    La casa de Carola Pérez sempre està en penombra. «El dolor es porta malament amb la llum», s’excusa en obrir la porta. I a la seva llar sempre hi ha penombra perquè sempre hi ha dolor. Un dolor físic insuportable, que la fa estar al llit durant llargs períodes de temps.

    Un dia, quan tenia 11 anys, va sortir a patinar, com tantes vegades, i va caure. Igual que en altres ocasions. Però aquesta vegada no era el mateix. Ella no ho sabia, però aquesta caiguda li anava a canviar la vida per sempre. Trencament de coxis. Amb ella vindria el dolor crònic neuropàtic, la pitjor de les versions del dolor. «Alguna vegada t’has trencat un os? Perquè imagina aquest dolor constantment», tracta d’explicar-lo.

    Avui, 29 anys després, Carola és un referent mundial en cànnabis i dolor. Autodidacta, la criden de tot arreu del món perquè doni xerrades i expliqui la seva experiència. Després d’anys d’un patiment insuportable tractant-se per la via convencional, a base d’opiacis, va acabar recorrent a la marihuana per a pal·liar el seu dolor. Va provar variants, olis, flors. Va barrejar plantes, les va curar, va desenvolupar els seus propis ceps fins a trobar el que el seu dolor necessitava: «Cada dolor necessita una cosa».

    Aconseguida l’estabilitat física pròpia, ara dedica tots els seus esforços a l’aliena, a través de l’associació Dos Emociones, d’ajuda a pacients. I en el temps lliure que li deixa la seva activitat professional fa lobby, «però sense ser lobby, no tenim finançament», per a aconseguir la legalització del cànnabis amb finalitats terapèutiques des de l’Observatori Espanyol de Cànnabis Medicinal, que va fundar.

    S’ha convertit en el rostre visible de la lluita perquè Espanya deixi de ser una anomalia europea amb la seva prohibició total. Al contrari que el seu treball, tot satisfacció, aquesta faceta de moment només ha aconseguit frustrar-la. Especialment el PSOE, afirma. «El que està fent la ministra [de Sanitat] és cruel», dispara.

    La decepció

    Fa tres-quatre anys, Carola estava convençuda que la legalització del cànnabis amb finalitats medicinals estava a punt d’arribar. Ella, i tot el sector. Els senyals se succeïen. Els EUA, un dels impulsors del prohibicionisme, obria la mà. Es van arribar a registrar dues iniciatives en el Congrés a Espanya. Aquí va morir la il·lusió. Les iniciatives legislatives estan bloquejades i no hi ha aspectes que vagin a moure’s abans de les eleccions, siguin quan siguin, el que significarà tornar a començar. «És una qüestió de medalles, de qui se la posi. I com nosaltres sortim amb C’s i Podemos…», lamenta.

    «No crec en ningú ni en res ja. La paraula d’un polític no val per a res», explica Carola, amb el seu màster en política «a les dolentes» a coll. Saca del lot a Francisco Igea, de Ciutadans. Igea, metge de professió, ha estat la persona en la qual ha trobat més suport, explica.

    Però no en el PSOE, més enllà que José Manuel Freire, portaveu de Sanitat en l’Assemblea madrilenya, sí que els hi va donar suport. Però és un càrrec menor, sense força a nivell nacional. «Els arguments de la ministra no són vàlids i la seva obligació hauria de ser atendre les nostres peticions com a pacients», sosté.

    «Diuen que no hi ha evidència, que està augmentant el consum de tabac entre menors. A mi què m’explica, que consumeixo olis, cremes i vapejo sobretot? Els israelians, els alemanys, els italians, ho estan fent malament? Dóna’m un argument diferent, que el pacient pugui entendre».

    I no són pocs. No existeix estadística oficial dels consumidors de cànnabis amb finalitats terapèutiques (entre altres coses perquè la majoria de les persones no ho admet, és gairebé com «sortir de l’armari», explica Carola), però se sap que gairebé el 8% de la població declara haver consumit cànnabis en l’últim mes. «Posa-li que un 10% d’ells ho fa per qüestions mèdiques. Serien 360.000 persones. Igual creuen que no votem».

    Espanya, un paradís

    Explica Carola que el més sagnant és que Espanya ho té tot per a ser un referent mundial en el cànnabis medicinal. De fet ho és, però no de manera oficial. «Som pioners a treure ceps com aquest», diu mentre assenyala un pot ple de cabdells que ella mateixa prepara, «que després ens copien els israelians i els canadencs. Tenim els millors investigadors del món», cita a Manuel Guzmán, catedràtic de Bioquímica de la Universitat Complutense que treballa amb l’OECM, a Cristina Sánchez, referència en cànnabis i càncer de mama, a Guillermo Velasco, company de Guzmán, o a José Antonio Orgado.

    «Tenim sol, tenim llicències per a conrear marihuana [una empresa anomenada Alcaliber, que haurà d’exportar a altres països tota la seva producció], tenim el projecte europeu que més sap de cànnabis i dolor». Però està prohibit comprar, transportar o consumir cànnabis en la via pública. Es pot conrear a casa si és per a consum personal, es pot fumar en el teu saló. Però fins aquí. «Ningú ho entén. L’altre dia li ho intentava explicar a una periodista belga i no era capaç de comprendre-ho. Creia que el meu anglès no era bo».

    Els pacients i el dolor

    Carola recorda que no lluita per capritx ni té a veure amb la reivindicació dels grups que busquen la legalització integral, també de la marihuana lúdica, a l’estil canadenc o uruguaià (encara que ella en doni suport). «Les necessitats no són les mateixes. El que vol consumir de manera lúdica, consumeix», exposa en referència a la possibilitat de l’autoconsum o l’existència dels clubs de fumadors.

    Per als malalts no és tan fàcil. Se sap científicament que el cànnabis alleuja el dolor, ajuda al sistema nerviós, amb les convulsions, l’epasticitat, obre l’apetit, un aspecte no menor per als pacients. Però cada persona és un món, la planta té diferents substàncies actives (el THC i el CBD són les dues conegudes amb majors propietats mèdiques) i no és el mateix, per exemple, consumir un cànnabis amb un 3% de CDB (que no és psicoactiu) i un 10% de THC que viceversa. I en el mercat –molt propici per a ser negre– no hi ha manera de saber amb certesa què porta una determinada varietat de marihuana o un oli o crema. En l’OECM ho saben bé: van estudiar 15 olis comprats per internet i només en dos dels lots la composició anunciada en l’etiquetatge era real.

    «Hi ha deu milions de persones amb dolor crònic, tres d’elles amb neuropàtic. El 70% dels pacients no trobem cap solució. Deixa’ns que almenys això sigui una opció. No diem que sigui la panacea, ni tan sols que serveixi a tothom ni que ens vagi a curar. El meu coxis trencat segueix aquí. Jo no m’hauria posat els electroestimuladors i no tindria aquesta cicatriu horrible. Que ajudés a, posa-li, un 40% dels pacients ja seria un èxit», reflexiona.

    Perquè, prohibida com està, un metge no pot recomanar un tractament a base de cànnabis. Molt menys dispensar-ho. N’hi ha, de fet, «que ho menyspreen», lamenta Carola. Com quan va anar al Col·legi de Metges i un doctor li va venir a dir que el cànnabis era com el Reiki o com si es prengués un suc de moniato. «Hi ha molta ignorància», exposa una persona que, si no fora pel cànnabis, fa temps hauria deixat de lluitar, segons explica amb la tranquil·litat i serenitat de qui té una certesa gravada en la pell.

    «No es parla del dolor. Com no es veu, és com si no existís. Últimament cada vegada surt més gent i això em posa molt contenta. Però hi ha moltes persones sofrint perquè no volen fer això fins que no sigui legal i es pugui fer bé», exposa.

    Carola explica que l’opció més habitual són els opiacis legals. Fentanil, benzodiazepines, morfina. «Et fan un addicte i després et deixen anar. I estàs enganxat, no t’acompanyen en el procés», explica una situació que coneix de primera persona. «Et veus de sobte en el Centre d’Atenció a la Drogodependència, amb un sentiment de culpa tremend, amb els yonkis del barri. En el CAD de la Casa de Campo la meitat dels 400 pacients que tenen són persones addictes als opiacis», abunda.

    Ajudar el proïsme

    Entre tant disgust, dolor i frustració, Carola ha trobat el seu lloc en el món en l’associació Dos Emociones, que va fundar i presideix. Al costat d’altres tres dones, es dediquen a atendre, aconsellar, donar suport i, si es dóna, ensenyar a conrear marihuana i administrar-se dosi a persones en la seva mateixa situació, sobretot pacients amb dolor crònic. Elles són, per a la seva desgràcia, la seva última esperança.

    «Som el clau cremant, i jo no vull. Jo voldria ser el primer clau, el que et dóna l’impuls per a sortir cap amunt», comenta. Atenen unes 150 famílies a l’any perquè no donen més de si. Tenen una llista d’espera gairebé igual de gran, però els fons són limitats perquè es nodreixen, bàsicament, de la quota dels socis (sis euros al mes) i de donacions desinteressades d’empreses o organitzacions vinculades al món del cànnabis.

    Per la porta de Dos Emociones creuen mares desesperades perquè els seus fills de dos anys convulsionen sense remei fins que proven el cànnabis (en forma d’oli per als nens). «Demà tinc cinc pacients. Cinc persones amb família, amb fills, que necessiten suport, que algú els escolti. A vegades, encara que el cànnabis no funcioni, la gent necessita que algú els escolti, i avui dia els metges no l’estan fent. El dolor té un component emocional molt gran», explica.

    El preu i el futur

    El seu activisme, haver-se fet un rostre públic reconeixible al seu pesar a força de sortir a televisió i donar entrevistes, ha vingut amb un preu. El menyspreu de molts, l’estigma social que encara té el cànnabis en certs sectors de la població, malgrat que el 84% de les persones donaria suport a la legalització amb finalitats terapèutiques, segons l’última enquesta del CIS. «No vaig ser conscient del que estava passant, i si hagués de tornar a fer-ho ho faria d’una altra manera», explica. «Perquè la gent es creu que m’estic enriquint amb això, quan he rebutjat ofertes de les farmacèutiques i dels partits polítics. Com em veuen bé, com el dolor no es veu, no són conscients del que passa quan me’n vaig a casa. Quan hi ha dies que t’aixeques amb tal dolor que només esperes que sigui de nit per adormir-te una altra vegada. O no despertar-te mai més».

    Però de moment només queda seguir cap endavant: «Mentre tingui forces lluitaré pel dolor, no ja pel cànnabis. El dolor, una patologia abandonada que pateix molta gent, i ningú fa res. Jo ja no sé què més puc fer. No em queda res. No puc sortir més a la tele».

    Aquesta és una entrevista d’eldiario.es

  • La falta d’inversió ‘ofega’ l’Atenció Primària, peça clau del sistema sanitari espanyol

    La deterioració de l’atenció primària s’ha estès de tal manera que ha arribat a un següent nivell: l’abandó de professionals davant una situació que consideren insostenible. Aquest mes, tres metgesses de Burgos han deixat el seu treball en un centre de salut com a última protesta davant l’ordre de la seva Conselleria que cobrissin guàrdies després de completar les seves jornades. Al desembre, 22 caps de centre de Vigo van renunciar als seus llocs. «Hem explotat», van dir les sanitàries burgaleses en formalitzar la seva renúncia.

    El menyscapte de la cura sanitària de primer nivell ve acumulant-se des de fa més d’una dècada. Els recursos assignats pels diferents governs autonòmics –els encarregats de l’assistència sanitària– estan en nivells de fa deu anys, segons reflecteix el Sistema de Comptes de la Salut del Ministeri de Sanitat.

    Miri on es miri, la situació comparteix característiques comunes: la reducció d’inversions ha derivat en una escassetat de plantilla insuficient per a atendre les necessitats que planteja una població cada vegada més envellida i dependent. Les consultes en el centre acaben per ser rabents i més superficials. Els metges demanen disposar de 10 minuts per pacient. En algunes zones es queden moltes vegades en cinc, asseguren.

    La importància que les administracions atorguen a l’atenció primària ve reflectida per l’evolució de l’esforç que li han dedicat: el 1982, primària suposava el 20,2% de tot el pressupost sanitari. En un declivi sostingut, el 2017 es va col·locar en el 14,2% (9.500 milions d’euros de 66.600). La inversió en atenció hospitalària és 4,6 vegades major. «L’atenció especialitzada és més vendible. Un accelerador lineal dóna més centelleig», una espècie d’electoralisme hospitalari, explica Aurelio Duque, metge de capçalera i president de la Societat Valenciana de Medicina de Família.

    2018 ha vist com els sanitaris de família s’han tirat al carrer en protestes. A Catalunya va haver-hi vaga a l’octubre. A Andalusia i la Comunitat Valenciana les mobilitzacions van ser al novembre. A Burgos, se succeeixen setmanalment els actes de protesta davant el que descriuen com a «sobrecàrrega i saturació» del servei. A Galícia, els aturs dels treballadors dels llocs d’atenció continuada s’han mantingut durant mesos. L’Organització Mèdica Col·legial resumeix que «una atenció primària afeblida i sense alta capacitat de resolució llastrarà tot el nostre sistema sanitari públic».

    Lluny de les xifres europees

    Juan Antonio Ayllón, veterà metge de primària a Burgos, va més enllà i considera que la deterioració és «producte d’un indissimulat interès per acabar amb un sistema equitatiu i eficient. La falta de personal i de temps són la conseqüència d’això».

    Aquesta conseqüència té xifres concretes i esclaridores. A Espanya, la mitjana de metges de primària per cada 10.000 habitants està en uns 7,4 quan la mitjana europea arriba als 9,7. En el cas de les infermeres, la mitjana espanyola és de 6,8 sanitàries per 10.000 i a Europa se’n va als 8,8. «Això fa que hi hagi professionals que tinguin fins a 1.600 pacients assignats. O pediatres amb 900 nens», abunda Aurelio Duque. «I si hi ha baixes podem començar la jornada amb 35 cites i acabar la jornada amb 45 consultes».

    La mitjana d’espera per a obtenir cita en una comunitat autònoma com Madrid està en 2,26 dies «encara que pot arribar a set», explica el sindicat CCOO. L’Executiu regional d’Ángel Garrido (PP) ha posat en marxa un projecte pilot perquè 14 centres de salut acabin els seus horaris ordinaris a les 18.30 davant la seva incapacitat per a implementar substitucions. «Més de la meitat de les baixes no es cobreixen», va reconèixer en presentar el pla als sindicats.

    El nombre de metges de família en centres públics a penes ha variat des de 2010. Una mica per sobre de 28.000. El de pediatres ha crescut un 0,9% i es mou en els 6.400. La infermeria està pitjor i, per exemple, en 2017 es va acabar amb menys infermeres contractades en centres públics que un any abans i només un 1% més que el 2010.

    Aquestes jornades de qualitat assistencial minvada i la directriu de la Junta de Castella i Lleó perquè les metgesses del centre de salut de Los Cubos (Burgos) atenguessin després urgències en un altre Servei d’Urgències de Primària va ser el que va fer que les doctores Pilar, Sonia i Núria decidissin deixar el treball fa deu dies. Sanitat els va oferir una espècie de moratòria que van rebutjar per no abordar el problema estructural, van dir. «Renuncien a causa de la impossibilitat de garantir una atenció digna. És un acte de responsabilitat», assegura la Coordinadora Estatal d’Atenció Primària.

    Fons malgastats

    L’atenció primària és considerada crucial i, no obstant això, rep quatre vegades menys recursos que l’especialitzada quan les comunitats autònomes reparteixen els pressupostos. «El que embeni electoralment és un hospital ple de màquines», reflexiona el metge Ayllón. «Però la base del sistema sanitari no és l’hospital. És l’atenció primària la que atalla la diabetis o la hipertensió».

    L’OCDE li dóna la raó. Fa només uns mesos, l’organització va emetre un veredicte demolidor: el 20% de la despesa sanitària a la Unió Europea es malgasta per la falta d’inversió en primària i medicaments genèrics. L’informe explicava que fins a un 6,3% dels ingressos hospitalaris a Espanya podrien resultar evitables amb millor atenció en els centres de salut: «Millor gestió tant de patologies cròniques com agudes fora de l’hospital».

    A quines malalties feia referència l’informe? Diabetis, malaltia obstructiva pulmonar, asma, fallada cardíaca i hipertensió. «Molts pacients es presenten als hospitals simplement perquè l’atenció primària no està disponible», concloïa l’anàlisi. I com el que passa en el sistema sanitari està connectat, aquest flux engreixat d’usuaris cap a les urgències hospitalàries redunda en la saturació i col·lapse del servei. Un últim capítol sobre això s’ha viscut fa dues setmanes a Santiago de Compostel·la, on el personal mèdic va portar a la fiscalia la mort de dues persones a urgències després de llargues esperes. La Xunta nega que la demora fos la causa i ha demanat que no es doni una «alarma innecessària».

    No hi ha metges?

    Els col·legis de metges calculen que revertir la deterioració implica afegir uns 2.700 metges de família, encara que «on es donen plantilles més precàries és en infermeria», matisa Marciano Sánchez Bayle, pediatre i portaveu de la Federación en Defensa de la Sanidad Pública. La raó més habitual esgrimida per les administracions és que no hi ha professionals als quals recórrer.

    «No hi ha tant escassetat com mala distribució i precarietat», opina Aurelio Duque. «Si s’ofereixen contractes de dos dies, és molt difícil que s’accepti. Amb una plantilla ben dimensionada, el mateix equip podria cobrir les absències curtes», afegeix.

    No obstant això, el nombre de places de formació ofertes per a especialitzar-se en Medicina de Família en el MIR no ha fet més que caure en l’última dècada i ha perdut 1.051 places, segons el recompte de CCOO. «Ja avisem fa deu anys que en 2018 hi hauria una caiguda de plantilla per les jubilacions», repeteix Ayllón. La Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària calcula que, cada curs, surten 7.000 metges formats, però que «3.000 acaben per sortir a treballar a l’estranger» per les condicions ofertes a Espanya.

    «Davant la falta de recursos, la pressió ha recaigut en la voluntat dels equips. En un context de retallades per la crisi econòmica, tothom aguanta la seva part, però quan el missatge que reben els professionals és que s’ha sortit de la crisi i la teva situació és la mateixa… aquesta voluntat decau», reflexiona Sánchez Bayle.

    El pediatre creu que el decaïment del servei respon, a més de les retallades econòmiques, al fet que «l’atenció primària és més difícil de privatitzar. Quan els diners ha tornat s’ha anat a despesa farmacèutica i privatitzacions», opina.

    Externalitzar els centres de salut encara no ha funcionat a Espanya. La Comunitat de Madrid va fer un intent enmig de la seva última andanada de privatitzacions sanitàries de 2012 sota la presidència d’Ignacio González i amb el llavors conseller Javier Fernández Lasquetty com a dissenyador: assignar la gestió del 10% dels centres de salut a concessionàries. L’oposició dels directors –més del 50% dels equips directius van signar cartes de dimissió– va deixar el pla en res. Fernández Lasquetty va acabar dimitint i lluny de la política. El desembre passat, va tornar fitxat com a cap de gabinet del president del Partit Popular Pablo Casado.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • La Generalitat presenta un protocol per a persones amb dependència energètica relacionada amb la salut, que els evitarà els talls de subministrament

    Amb aquest protocol es protegeix, des de l’1 de gener, les persones adultes, infants o joves afectades per condicions de salut cròniques i que necessitin dispositius de connexió elèctrica pel tractament, com per exemple, teràpies respiratòries domiciliàries o diàlisi peritoneal automatitzada. Les persones amb dependència energètica relacionada amb la salut podran demanar als Centres d’Atenció Primària (CAP) de Catalunya un informe que acrediti la situació de vulnerabilitat.

    Una altra finalitat d’aquest protocol és que des del Centre d’Atenció Primària (CAP) podran actuar per tal de detectar situacions de risc on el subministrament energètic és necessari per al manteniment de la salut. Es podran detectar risc de pobresa energètica tant a les consultes com en els domicilis. En tots dos casos, malgrat les alertes, caldrà adreçar la persona als serveis municipals o del consell comarcal competents per tal d’analitzar cada cas.

    El document s’ha presentat al CAP Indianes, a Montcada i Reixac, aquest dijous amb la presència del vicepresident del Govern, Pere Aragonès, la consellera de Salut, Alba Vergés, i el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, Des de l’Ajuntament de Barcelona ha lamentat que el govern l’hagi exclòs de la presentació del protocol. A través de Twitter, la comissionada de Salut, Gemma Tarafa, ha expressat que “es presenta un protocol fruit de 3 anys de treball conjunt i pioner a l’Estat que vam iniciar des de l’Ajuntament per protegir la salut de les persones amb dependència energètica. Trist que s’hagi convertit en un acte de partit més que de país, i sense comptar amb Barcelona”.

    El protocol neix amb motiu de la Llei 24/2015, de 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. En l’article 5.13, es demana que “es prenguin mesures de protecció” en les llars en què, malgrat que la unitat familiar no compleixi els requisits de pobresa energètica, “hi visqui alguna persona afectada per dependència energètica, com en el cas de les persones que per a sobreviure necessiten màquines assistides”.

  • L’OMS qualifica el racisme com un risc per a la salut: «Poden revertir-se els assoliments de la sanitat global»

    «No pot haver-hi salut pública sense salut per a migrants i refugiats». Aquesta és la principal conclusió del primer informe sobre la població migrant a Europa publicat per l’Organització Mundial de la Salut. El document, que ha estat elaborat per més d’una dotzena d’experts de diferents països, es considera com «un primer pas per a generar evidència a nivell regional sobre la salut dels refugiats i migrants». Segons el coordinador del programa de Migració i Salut i principal responsable de l’informe, Santino Severoni, «és de summa importància consolidar i difondre les proves, no només per a fonamentar les polítiques, sinó també per a contrarestar els mites», ja que la xenofòbia i el racisme representen un important «desafiament» que podria «retardar els progressos reeixits» en matèria de salut global.

    El document destaca com la falta d’accés a una atenció sanitària equitativa per als refugiats i els migrants pot tenir repercussions negatives en la salut pública, tant per als refugiats com per als migrants i la comunitat d’acolliment, i pot obstaculitzar l’assoliment dels objectius mundials en matèria de salut. «L’existència de grups de població amb baixa cobertura sanitària pot tenir conseqüències negatives per a tota la comunitat», destaca Severoni.

    Mites i realitats sobre malalties infeccioses

    Tal com va fer un estudi internacional publicat el mes de desembre passat, l’informe desmenteix el mite que els refugiats i els migrants porten malalties contagioses que suposin un perill per a la població local. Segons els seus resultats, «existeix un risc molt baix de transmissió de malalties de la població de refugiats i migrants a la població d’acolliment a la regió europea de l’OMS».

    Malgrat això, és cert que els refugiats i els migrants corren un major risc de contreure malalties infeccioses a causa de la seva exposició, la falta d’accés a l’atenció sanitària, la interrupció de l’atenció i les males condicions de vida. Per tant, destaquen que és necessari «garantir que els treballadors sanitaris de primera línia comprenguin els riscos».

    Respecte a algunes de les malalties infeccioses més comunes, com la tuberculosi, l’informe afirma que les grans diferències en les taxes nacionals «dificulten l’avaluació de l’impacte regional de la tuberculosi relacionada amb la migració», encara que destaquen que la prevalença d’aquesta malaltia sol estar associada a la prevalença al país d’acolliment.

    En els estats membres de la Unió Europea (UE), les persones nascudes a l’estranger representen el 32,7% de totes les notificacions de tuberculosis i també experimenten una major càrrega de tuberculosi multiresistent, mentre que a Espanya el percentatge és del 28,5%.

    «Molts dels casos que detectem a Espanya són de tuberculosi latent, és a dir, que són persones que han estat en contacte amb el bacil que la produeix, però que rares vegades l’arriben a convertir-se en vehicles de transmissió», explica a eldiario.es el coordinador de la plataforma Salut entre Cultures, Ignacio Peña.

    A més, Peña recorda que «al nostre país aquesta malaltia està controlada, que no erradicada, entre altres coses perquè tenim unes condicions higiènico-sanitàries que són bastant millors a les dels països d’origen i l’adhesió al tractament és major, amb el que a penes tenim resistències».

    Respecte al VIH, s’ha estimat que aproximadament el 40% dels nous diagnòstics a la UE es donen en persones que són originàries de fora del país informant. No obstant això, «una proporció significativa dels refugiats i migrants que són VIH positius adquireixen la infecció després d’haver arribat» a Europa, destaca l’informe.

    «El mite diu que com vénen de regions en les quals el virus és endèmic el porten quan vénen, però molts el contreuen aquí», assegura Peña. A més, aquest activista destaca les dificultats de les persones infectades per a accedir a tractament per les barreres administratives d’algunes comunitats autònomes. «A Madrid, per exemple, per a adquirir una targeta sanitària has d’haver estat empadronat durant almenys 3 mesos, per la qual cosa seran 3 mesos sense estar baix tractament, amb el risc que això suposa».

    Precisament les dificultats d’accés als sistemes sanitaris és una altra de les reclamacions que fa l’informe, que estableix com una de les prioritats el «proporcionar una cobertura sanitària de qualitat i assequible a tots els refugiats i migrants, independentment de la seva situació legal».

    Problemes d’accessibilitat a Espanya

    A Espanya, l’actual govern va derogar el reial decret del Partit Popular que limitava l’accés dels immigrants en situació irregular al sistema sanitari. No obstant això, el mes de novembre passat, diverses organitzacions integrades en la plataforma REDER van denunciar que, malgrat la derogació, encara no s’ha aconseguit aquest objectiu.

    «Continuem lluitant per a veure si recuperem realment l’accés universal a la salut, perquè administrativament continuem tenint les mateixes barreres que abans», afirma Peña. A més, assegura que el decret del PP «va deixar un missatge en el col·lectiu immigrant que encara persisteix i és que si no tens papers no tens dret a la salut, malgrat que ja ha estat derogat».

    Finalment, l’informe també destaca la detenció de migrants en situació irregular com una de les mesures que tenen un efecte negatiu sobre la salut. L’OMS recorda que «les directrius internacionals indiquen que la detenció només ha d’utilitzar-se com a últim recurs», però que, no obstant això, aquest tipus de detenció «es practica àmpliament en tota la regió europea».

    Menys càncer, més diabetis i menys alcohol

    Encara que la major part dels estudis s’han centrat sobre les malalties infeccioses de la població migrant, l’informe afirma que les afeccions cròniques o no transmissibles també requereixen atenció. En aquest sentit, les dades indiquen que els migrants tenen menor risc de contreure totes les formes de càncer, excepte el càncer de coll uterí, però el diagnòstic sol ser més tardà. D’altra banda, la població immigrant té una major incidència, prevalença i taxa de mortalitat per diabetis que la població d’acolliment, amb taxes especialment més altes entre les dones. Finalment, recerques realitzades a Noruega, Espanya i Suècia descriuen una menor prevalença del consum d’alcohol i drogues entre els joves refugiats i migrants en comparació amb la població local.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • El Camp de Tarragona reclama solucions al problema de la qualitat de l’aire provocat per la indústria: «no és enfrontar-s’hi, és conviure»

    El paisatge del Camp de Tarragona es caracteritza per la petroquímica. Preocupats per l’impacte que aquesta, així com altres indústries de la zona, podien tenir sobre la població, diverses entitats s’han anat activant al llarg dels anys per treballar en defensa del territori i la salut de la seva gent. La Plataforma Cel Net va néixer el 2008, entre un grup de gent que ja es coneixia, sense que fos res seriós. El motiu va ser l’ampliació del polígon nord i el pla parcial urbanístic que havia de créixer riu amunt. Aquest pla va quedar paralitzat i van decidir seguir treballant en altres temes: va ser aleshores quan es van centrar en l’estudi de les olors i els contaminants.

    Anys de feina van culminar en un estudi de la qualitat de l’aire al voltant del Polígon Nord de Tarragona que, com expliquen en el seu comunicat, va treure en evidència les mancances actuals que hi ha en el nostre país en quant a protecció de la qualitat de l’aire per a la salut de les persones. L’estudi, realitzat pel Laboratori del Centre de Medi Ambient de la Universitat Politècnica de Catalunya, va comptar en la seva primera edició amb el conveni dels ajuntaments de Constantí, El Morell, Perafort-Puigdelfí i Vilallonga del Camp. Va sortir l’any 2014 després d’estudiar durant un any i mig la qualitat de l’aire a partir de controls socials, químics i de modelització numèrica de les emissions atmosfèriques contaminants a la Vall de Francolí, en aquests municipis propers al complex petroquímic.

    Els resultats d’aquest primer estudi i la pressió que va exercir en posar sobre la taula el problema van fer que el Parlament de Catalunya aprovés per unanimitat crear una taula de qualitat de l’aire per buscar solucions per contaminants que no estaven legislats. Neus Roig, membre de la Plataforma Cel Net, ens explica que abans d’això la Generalitat «obviava que hi havia un problema, deien que no patíssim per les pudors, que no era tòxic». Els acusa també de treure importància a un fet històric: «ja havíem aprés a viure amb la petroquímica i ningú qüestionava què implicava».

    La creació d’aquesta taula, que ara mateix està aturada, ha estat, per Roig, «l’excusa per als ajuntaments per deixar de finançar l’estudi». «Entenem perfectament que ara que s’ha creat un òrgan els ajuntaments es retirin, ja que qui ha de liderar-ho és la Generalitat. Això fa, no obstant, que no tinguem un control real de la zona», afegeix. El Morell ha estat l’únic municipi que sí que ha seguit pagant aquests estudis independents. Això suposa, però, que no es tingui una visió clara del que ha passat. Des de Cel Net expliquen que tot i que s’han creat més punts de control dins la xarxa de contaminació de Catalunya, la majoria de punts extres no són captadors en continu. Si hi ha una fuita, ha de coincidir que el captador estigui en actiu.

    «La Vall del francolí. L’alè del Camp»

    Tota aquesta denuncia, aquesta realitat, aquesta convivència, l’expliquen Saurines Produccions en el seu documental «La Vall del francolí. L’alè del Camp». En un dels seus textos introductoris, Saurines diu: «al Camp de Tarragona fa més de 40 anys es va imposar un model de desenvolupament econòmic que va portar feina i riquesa als pobles on es va implementar, però a la llarga ha hipotecat el territori. Problemes de salut i de contaminació ambiental han fet que avui en dia el que en un moment es va considerar progrés ara es posi en qüestió». Així, el documental recull diversos testimonis i explica la realitat de la zona comunicant també els resultats dels estudis i la situació legislativa actual.

    L’objectiu del documental, com ens explica la seva directora, Elisenda Trilla, ha estat «donar llum a la situació al camp de Tarragona». Trilla, de la productora Saurines, una productora audiovisual que tracta temes de territori i paisatge de la zona, volia que aquest documental servís per reivindicar la vall del Francolí. «Nosaltres ens trobem a pocs quilòmetres de la refineria i, si bé no rebem totes les agressions com la gent del Morell, sí que és cert que la refineria forma part del nostre paisatge… El paisatge que coneixien els nostres avis ha desaparegut sota la indústria», explica.

    Des de la Plataforma Cel Net celebren la seva existència, doncs, per Roig, qui creu que «el Camp és la terra oblidada de molta gent», aquests tipus de documentals «obren fronteres». De fet, amb aquesta premissa, avui dimecres 23 de gener, el documental s’estrena a Barcelona a les 19 hores al cine cooperativa Zumzeig.

    Fer-ne difusió i anar més enllà del Camp és important tant per Saurines com per Cel Net, qui explica dins el documental la seva activitat. El per què? Ara per ara, com ens explica Roig, la Generalitat encara està analitzant quin tipus d’estudi s’ha de fer. L’any 2018 va acabar amb una Taula creada i idees per a grups de treball. Cel Net va proposar-ne diversos: per l’impacte sonor, la qualitat de l’aire, l’impacte visual, el del sòl… però només van sortir-ne dos endavant segurs. Un d’ells dedicat a estudiar quins contaminants s’havien de regular o quins s’haurien d’incloure a l’hora de valorar l’impacte sobre la salut. «Vam acabar l’any passat amb una idea de macro-projecte, un estudi super complert per mirar en forma radial tot l’impacte del polígon nord, tot i que el polígon sud seguia quasi sense estudis», fa notar Roig que, a més, «després van reconèixer que era massa macro i que tampoc hi ha diners».

    Cel Net no vol fer estudis pel fet de fer-ne, només demanen mirar què tenen i què es pot fer i ho volen ja: «la legislació al final el que fa són mitjanes anuals», explica Roig, «però els qui vivim al costat no podem viure amb puntes continues de contaminació». La Plataforma, a més, tot i que seria feliç si no existissin els polígons, és conscient que aquest és el model econòmic del Camp de Tarragona i que han de conviure amb ell de la major manera possible: «simplement pel fet que és una industria que dóna molta feina, la gent no s’atreveix a enfrontar-s’hi però al final no és enfrontar-s’hi, és conviure». De fet, amb Repsol, comenta Roig, és amb qui més es comuniquen: «a base dels anys hem guanyat una mica de transparència i si hi ha algun episodi ho preguntem via whatsapp i et contesten».

    Vídeo promocional sobre la campanya que va acompanyar el primer estudi: «Saps què respires?»

  • Cinc dels col·lectius antiavortistes més actius van rebre gairebé dos milions d’euros de diners públics de 2014 a 2018

    «Paradetes» que s’emporten milers d’euros; un «lobby» feminista que «viu» de les subvencions; ajudes «que no arriben a qui ho necessita». El discurs de Vox ha avivat un conegut mantra antifeminista al qual també s’ha plegat el Partit Popular: les associacions de dones són «paradetes» amb els quals les feministes fan negoci. El que mai nomenen totes dues formacions, que han pactat a Andalusia un sistema d’ajudes a dones amb embarassos no desitjats, és de les centenars d’associacions antiavortistes que estan darrere d’aquestes prestacions. Algunes, a més, també reben diners públics. És el cas de cinc de les més actives, que han rebut des de 2014 almenys 1,8 milions d’euros de diferents administracions públiques, segons figura en el Sistema Nacional de Publicitat de Subvencions.

    Són la Fundación Red Madre, el Foro Español de la Familia, l’Asociación en Defensa de la Vida Humana (Adevida), la Fundación Madrina i diverses de les entitats que componen la Federación Española de Asociaciones Provida. Es tracta d’algunes de les organitzacions capdavanteres de la lluita contra l’avortament a Espanya i incondicionals de les anomenades ‘marxes per la vida’ que anualment organitzen diverses plataformes, a les quals aquest 2018 es van adherir més de 500 associacions amb un ferri posicionament contra la interrupció voluntària de l’embaràs.

    Una cerca en la base de dades del Sistema Nacional de Publicitat de Subvencions permet concloure que només aquests cinc col·lectius han rebut diners públics via subvencions i ajudes tant procedents de l’Administració central –aquesta dada es registra des de 2014–, com de comunitats autònomes, ajuntaments i diputacions –i est des de 2016–. La Fundación Red Madre, amb presència en diversos territoris, és la que més ha percebut, amb gairebé 1,2 milions d’euros. Li segueix el Foro Español de la Familia, que ha rebut una mica més de 200.000 euros, les entitats de la Federación Provida (182.000) i la Fundació Madrina, amb 133.000 euros. En últim lloc se situa Adevida, a la qual van arribar 37.000 euros de diners públics.

    El 89% de l’import total dels 1,8 milions d’euros va ser lliurat per administracions presidides pel Partit Popular i encapçala la taula el Govern central, en poder dels conservadors des de 2011. El podi de les cinc primeres el completen tres administracions considerades tradicionals bastions dels populars: les autonomies de Galícia, Madrid i Castella i Lleó. En quart lloc, es cola Andalusia, feu del PSOE fins a l’actual pacte de la dreta que ha ajudat a pujar a Juan Manuel Moreno Bonilla a la Junta.

    / eldiario.es

    Al marge de la seva intensa batalla pública contra l’avortament, les organitzacions a les quals han finançat són algunes de la qual més ajudes publiciten a través de les seves pàgines web per a les dones amb embarassos no desitjats. Una mesura pactada per Vox i el PP per a Andalusia que, encara que aparentment neutra, encobreix un clar discurs antiavortista enarborat per aquests grups. Fins i tot alguns, com la Fundación Red Madre, són habituals a les portes de les clíniques en les quals es practiquen avortaments amb l’objectiu d’abordar a les dones que entren per a convèncer-les que no interrompin el seu embaràs.

    Programes per a l’assistència a la maternitat

    Algunes de les subvencions rebudes tenen un caràcter general per al foment de l’associacionisme, el manteniment de les estructures centrals o les dirigides per les comunitats autònomes a la realització de programes d’interès general amb càrrec al 0,7% de l’IRPF. No obstant això, la majoria tenen a veure amb ajudes per a desenvolupar programes en matèria de maternitat o infància en situació d’exclusió i moltes estan emmarcades en les polítiques públiques d’igualtat entre homes i dones.

    La Fundación Madrina, per exemple, va rebre de la Comunitat de Madrid en 2018 17.000 euros «dirigits a assistir a dones embarassades i a mares sense recursos amb fills de zero a tres anys i a mantenir una xarxa de suport». La fundación Red Madre a Pontevedra, per part seva, va rebre uns 117.000 euros des de 2016 fins a l’any passat a través de la Secretaria General d’Igualtat per a «programes dirigits a dones en situació d’especial vulnerabilitat» i l’Associació ProVida de Badajoz porta percebent des de 2016 de part de l’Ajuntament una subvenció nominativa de 6.000 euros cada any «per a aliments i productes infantils».

    Aquesta última és una de les entitats que formen part de la Federació Provida, que de les 32 organitzacions que la integren, deu figuren en el Sistema Nacional de Publicitat de Subvencions. Entre totes han percebut en aquests anys 182.000 euros. A més de la de Badajoz, estan l’Associació Càntabra Pro-Vida, l’Associació en Defensa de la Vida Humana de Palència, l’Associació Castellonenca per a la Defensa de la Vida, l’Associació Pro Respecte a la Vida Humana d’Alacant, l’Associació en Defensa de la Vida de Conca, la de Còrdova, l’Associació Pro Vida d’Alcalá de Henares, l’Associació Navarresa en Defensa de la Vida i l’Associació Valenciana per a la Defensa de la Vida.

    Entre les prestacions que solen oferir, es troben serveis d’informació i assessorament mèdic, ajudes per a l’alimentació i allotjament, recursos materials per a la cura dels bebès o fins i tot places en cases d’acolliment. «Si estàs embarassada, portes dins la vida del teu fill/a. Enhorabona! Si les teves circumstàncies o els problemes et fan no alegrar-te o estar preocupada, cal tractar de millorar aquesta situació. I NO ESTÀS SOLA, millor dit NO ESTEU SOLS. No prenguis precipitadament una decisió que no té marxa enrere. Asserena’t i escolta el teu cor», diu la Federació Provida en la seva pàgina web.

    La Fundació Red Madre, per part seva, es defineix com «una xarxa de suport, assessorament i ajuda a la dona per a superar qualsevol conflicte sorgit davant un embaràs imprevist». Són nombroses les referències que cita en el seu web contra l’avortament; es refereix al «sofriment de l’embrió» o «les greus conseqüències» d’interrompre l’embaràs i inclou suposades històries de dones que han viscut tortuosos periples després d’avortar. Tot això amanit amb un missatge dirigit a les dones: «No estàs sola».

    Acords de col·laboració i avantatges fiscals

    A més de la suma econòmica, algunes associacions antiavortistes també compten amb declaracions d’interès públic, un benefici atorgat pel Ministeri de l’Interior que permet exempcions fiscals i l’accés a la justícia gratuïta. És el cas de HazteOir, encara que el Govern ha afirmat que li ho retirarà, o l’associació Més Futur. També existeixen acords de col·laboració entre les entitats i algunes administracions. És el cas de la Junta de Castella i Lleó, el servei sanitari de la qual publicita en la seva pàgina web la Red Madre de la mateixa comunitat perquè les dones es dirigeixin a ella davant embarassos «imprevistos».

    Aquesta fundació té un estret vincle amb el Foro Español de la Familia, que ha rebut des de 2014 248.000 euros, entre els quals es troben les assignacions que anualment li fa el Govern a través dels Pressupostos Generals de l’Estat en el marc de la partida destinada a l’atenció de la infància i de les famílies. També en aquests últims PGE per a 2019 el PSOE ha inclòs aquesta subvenció nominativa. A més de Benigno Blanco, una de les figures que fa de nexe d’unió entre totes dues entitats –és vocal de la primera i va ser president de la segona– el Foro i Red Madre es van unir el 2014 per a fer les al·legacions al projecte de reforma de l’avortament ideat per Gallardón.

    Els semblava «un pas endavant en la bona direcció», però «insuficient». La retirada de la proposta del PP i la consegüent dimissió del llavors ministre de Justícia va conduir a la indignació dels grups ultracatòlics, que sempre s’han sentit traïts per Mariano Rajoy. Ara veuen en Vox una nova esperança per a acabar amb la llei de terminis aprovada pel Govern socialista en 2010. «No oblideu als més febles i indefensos de tota aquesta història: els que esperen néixer dins del si matern», es va dirigir via Twitter a Vox Gádor Joya, presidenta de Dret a viure, després del pacte andalús.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Algoritmes i amígdales

    «Buscàvem alguna cosa millor que un algoritme per a recomanar-te llibres i l’hem trobat: persones». Aquest lema de Librotea, el recomanardor de llibres del diari El País, amaga tanca una veritat de Perogrullo (una persona és sens dubte qualitativament millor que un algoritme), però deixa entreveure una certa prevenció cap a aquest ens misteriós, secret i terrible que és, per a molts, un algoritme. El terme ha guanyat popularitat gràcies als cercadors, les xarxes socials, el big data i les aplicacions de la intel·ligència artificial. I aquesta popularitat va de la mà d’una certa por supersticiosa al mal que creiem que ens pot fer un algoritme, des d’amenaçar la nostra llibertat a treure’ns el lloc de treball.

    Aquesta por es deriva en part dels anuncis personalitzats que veiem quan naveguem per internet i a la difusió individualitzada de notícies falses en les xarxes socials, però és també una por al desconegut, a les possibilitats no ben compreses de la intel·ligència artificial i del big data. No obstant això, un algoritme no és més que una simple llista d’instruccions per a resoldre un problema. Una recepta de cuina és un algoritme elemental que ens permet elaborar un plat, però no té res a veure amb el que és capaç de detectar els nostres interessos de consum en funció del que busquem i llegim en la xarxa, o amb els sofisticats algoritmes d’un sistema expert per a diagnòstic mèdic. Tot són, efectivament, algoritmes, però cap d’ells ens farà el menjar ni comprarà o votar per nosaltres. El que sí que poden fer alguns és presentar-nos en safata un tipus d’informació que pot disparar les nostres respostes més emocionals.

    En el seu recent article Marion Cotillard i les amígdales, la directora de cinema i lliurepensadora Isabel Coixet parlava del «maleït algoritme» que amenaça de conformar la nostra forma de consumir, votar i viure, alhora que reconeixia que el perill més gran no són els algorismes en si, sinó la tendència humana cap allò fàcil. Aquesta propensió a la mandra intel·lectual és el que ens impulsa a insultar abans de raonar, a adoptar acríticament les opinions alienes més afins als nostres prejudicis i emocions, i a inhibir-nos de la fatigosa tasca de pensar per un mateix. Així doncs, no és tant l’algoritme el que conquista la nostra voluntat com nosaltres els qui deixem algunes decisions a l’atzar d’informacions d’allò més pelegrines. El consum de notícies en les xarxes socials en detriment de les que produeixen els mitjans de comunicació, com a resultat de la seva intermediació professional, és un terreny adobat per a aquest tipus de reclams poc fiables i d’estímuls per a la nostra sempre desperta amígdala cerebral, un enclavament principal per al processament de les emocions i les respostes conductuals associades (també esmentava Coixet a l’amígdala, a la qual confonia, de broma o per error, amb les amígdales).

    La por i el rebuig que provoquen els algoritmes és, per tant, una resposta amigdalina, emocional i primària, que no està del tot justificada o no ho està en molts casos. Els algorismes, com els ganivets, poden usar-se per a bé o per a mal. I hi ha, certament, una infinitat de bones aplicacions. En medicina, sense anar més lluny, tenen un futur prometedor en molts camps, com per exemple la interpretació d’imatges mèdiques, l’anàlisi massiva de dades clíniques, la cirurgia robotitzada, el desenvolupament de fàrmacs i el suport a la presa de decisions mèdiques. Els humans no som capaços de resoldre problemes com ho fa un algoritme, entre altres coses perquè tenim amígdala.

  • Almenys 800.000 dones a Espanya estan en risc d’un embaràs no desitjat per no usar anticonceptius

    Un 27,8% de les dones a Espanya entre 15 i 49 anys no utilitzen mètodes anticonceptius. La dada s’extreu de l’informe biennal de l’Observatori de la Societat Espanyola de Contracepció (SEC), i es manté estable: el 2016 eren el 24,8%, el 2014 el 27,3%. No obstant això, la xifra no és tan alarmant com sembla. Amb el desagregat de les respostes amb les raons per a no emprar-los, i llevant a les que no els necessiten, la SEC estima que el percentatge de dones que «teòricament» està en risc d’embaràs no planificat és «baix»: entorn del 7% de la població femenina en aquestes edats. Es tradueix en 795.000 dones, segons el cens de l’INE.

    La SEC, que encara que té intenció de corregir-ho ara com ara només pregunta a dones, explica aquesta reducció del 27,8% al 7% dividint a les usuàries del qüestionari en dos grups. En primer lloc, un, ampli, de dones que no mantenen relacionis –heterosexuals o homosexuals–. En segon, un altre en el qual col·loquen a les que no usen anticonceptius però sí que tenen sexe amb certa regularitat. En aquest segon, al seu torn, es compten, d’una banda, les que no els precisen perquè elles o les seves parelles són estèrils, són lesbianes, volen tenir fills o estan ja en període de gestació. Per un altre, les que efectivament estan en risc. Entre les raons que addueixen aquestes últimes estan «tenir parella estable», «efectes secundaris», «desinterès», «incomoditat», «la seva parella no vol» o, un 5,3%, «altres motius», sense especificar. I de la suma de tot es treu aquest orientatiu 7% en risc del total de dones en edat fèrtil.

    En realitat, la proporció de dones en perill de tenir un embaràs no desitjat és major. José Vicente González, ginecòleg i portaveu de la SEC, incideix que «això és un risc teòric. No es correspon amb la realitat que vivim i amb la xifra d’embarassos no planificats que ens donen les estadístiques del Ministeri». Perquè també ho estan les que usen anticonceptius però fan «un ús incorrecte i inconsistent, el preservatiu no s’utilitza sempre, es col·loca tard, la píndola s’oblida, etc. Per tant hem d’insistir no només en l’ús, sinó en el bon ús. Hi ha un grup de dones que, àdhuc estant cobertes per un mètode anticonceptiu, per problemes d’ús o fallada es queden embarassades. Una cosa són les condicions perfectes, una altra la vida real».

    Les respostes, tant en aquest tipus de qüestionaris com en consulta, assegura González, solen ser sinceres, però «hi ha un problema de conscienciació. Una persona pot pensar que ho està fent bé, però no. Respon que ho usa sempre però és ‘gairebé sempre’ i no, has d’usar-ho sempre. Aquí radica la diferència entre risc teòric i real». «Una dona et diu que es pren la píndola però just aquest mes se li va oblidar una. Això s’escapa d’aquest 7% al qual ens referim», continua.

    Tant en l’accés com en el bon ús hi ha a més diferències socioeconòmiques. «És una constant des de fa anys i globalment», explica González. «Encara que sempre es posin en el mateix sac, cal diferenciar entre el nivell social, l’educatiu, i l’econòmic, perquè impliquen coses diferents», matisa. És entre les dones de rendes més baixes entre les quals menys s’usen anticonceptius: un 33,4% contesten que no ho fan. Entre les quals tenen rendes mitjanes i mitjanes-baixes ronda el 25%, encara que en alts puja a 29,4%. Quant al nivell d’estudis, un 35,4% de les dones amb estudis primaris diuen no emprar res, i baixa al 26,7% entre les quals tenen títols universitaris.

    «Que hi hagi diferències en educació implica també diferències en l’accés a l’educació sexual que han tingut o tenen, aquí està el preocupant», incideix González. I això, en l’actualitat, depèn en gran manera de les comunitats autònomes. «Com l’educació sexual al nostre país no està integrada en el currículum escolar, algunes comunitats compten amb programes alternatius d’educació sexual i unes altres no», recorda Raquel Hurtado des de la Federació Estatal de Planificació Familiar.

    «Inequitat» per comunitats autònomes
    L’accés i ús dels anticonceptius és, en general i com l’educació sexual, desigual i dependent de les comunitats autònomes espanyoles. A pesar que està regulat per la Llei de Salut Sexual i Reproductiva de 2010, a Espanya cada regió estableix les seves pròpies polítiques en la matèria. «El que sens dubte pot portar a una falta d’equitat», afegeix José Vicente González com una altra de les principals fonts de preocupació de la SEC: «Mentre que en algunes són finançats pràcticament tots els mètodes, en unes altres hi ha greus deficiències». En la Federació Estatal de Planificació Familiar ja van elaborar un informe sobre aquest tema en 2016. Llavors, vuit comunitats no tenien plans específics d’atenció a la salut sexual i accés a la contracepció. No ho tenien «com una àrea prioritària d’intervenció en els seus respectius plans de salut, la qual cosa implica que no s’ha traduït en polítiques públiques que millorin l’accés».

    Les comunitats que no ho tenen es regeixen pel que s’estableix en la Cartera de Serveis de l’antic INSALUD, un pla d’atenció a la dona desenvolupat en els anys de la dècada dels 80. En aquests dos últims anys, una d’aquestes comunitats, Astúries, ha posat en marxa una estratègia específica, i Comunitat Valenciana i Aragó, que sí que tenien, l’han actualitzat. Madrid, que no comptava amb normativa pròpia en 2016, ha elaborat en aquest temps un ‘Pla integral d’abordatge dels embarassos no desitjats’, però durant aquesta legislatura no s’ha implementat.

    El problema que el Sistema Nacional de Salut no proporcioni un finançament complet, es llegia en l’informe, és que «les dones no poden realitzar una lliure elecció». Alertaven sobre que, a Espanya i a tot el món, «un dels obstacles més importants perquè les dones utilitzin anticonceptius moderns i eficaços és l’econòmic». Posaven a més el focus en la importància de la prestació de mètodes reversibles de llarga durada per ser els més eficaços, i a fomentar l’ús del condó no només a través de programes de prevenció d’MTS o VIH sinó sobre l’embaràs. La principal conclusió de l’estudi de la Federació eren les grans diferències territorials «tant pel que fa a l’organització dels serveis com al finançament de la prestació. Deixar al finançament autonòmic alguns mètodes genera importants desigualtats territorials i inequitats en l’accés a l’anticoncepció, i abunda en la falta de normalització d’aquesta prestació».

    Com seria llavors un Pla Integral que actués a nivell nacional? Basant-se en el compromís de l’Estratègia Nacional de Salut Sexual i Reproductiva del Ministeri de 2011, que ja reconeixia aquesta desigualtat territorial, consistiria en plans autonòmics específics a partir d’un general. Des de la Federació, Raquel Hurtado detalla que haurien d’incloure el finançament de tots els mètodes anticonceptius, l’existència de serveis específics d’atenció a la salut sexual i de serveis dirigits a col·lectius concrets més vulnerables –com a joves–, la capacitació de professionals sanitaris per a l’atenció a la salut sexual, educació sexual inclosa en cada etapa, i capacitació del professorat. Des de la SEC asseguren tenir coneixement que des del Ministeri «s’estan fent passos» per a corregir aquestes «inequitat» i igualar les condicions en tot el territori, encara que no han estat detallats per la institució en ser consultats per eldiario.es.

    Aquest és un article original de eldiario.es