Just Deploy It!

Blog

  • Sense copagament: Per què no?

    Els efectes de la reforma de 2012

    L’evolució de la despesa sanitària pública a Espanya permet constatar i avaluar els efectes descrits en l’article anterior, de la reforma de 2012. Segons l’OECD, en termes d’euros de valor constant 2010, la despesa sanitària total a Espanya entre 2008 i 2012 va baixar de 68.412 milions d’euros a 68.050 milions. Tot així, i contràriament al que es pretenia amb l’increment del copagament, entre 2012 i 2016, la despesa sanitària ha augmentat fins a 70.662 milions d’euros (Gràfic DSP_G1). La reforma s’implanta a mitjans de 2012, circumstancia que aconsella obviar, a efectes de càlcul del creixement, la informació d’aquest any, raó per la qual, compararem l’evolució de la despesa dels tres anys anteriors a 2012 amb l’evolució dels tres anys posteriors a 2012.

    La despesa sanitària total entre 2008 i 2011 va créixer el 4,59%, i després de la reforma, entre 2013 i 2016, el creixement va ser del 7,96%. Evolució que no es pot correlacionar amb el creixement demogràfic, durant el primer període la població total creix el 1,3%, i durant el segon període el creixement és zero. Tampoc s’observa correlació en l’evolució de la població de més de 65 anys, afectada per l’increment de del copagament, quin creixement es redueix del 6,5% al 5,4% entre els anys anteriors i posteriors a la reforma.

    Malgrat aquest increment de la despesa sanitària pública, durant el període posterior a la reforma es produeix una derivació important cap a la sanitat privada, que el 2011 equivalia al 26,2% de la despesa sanitària total, i el 2017 augmenta fins el 29,2%.

    En termes del % sobre el PIB, entre 2008 i 2011 la despesa sanitària pública va passar del 6,1% al 6,7%, conseqüència de l’estancament del PIB. Entre 2011 i 2016, amb creixement del PIB es manté en el 6,4%, igualant a la mitja de la zona euro, però amb un PIB que a Espanya ha crescut a un ritme superior al de la zona euro.

    Malgrat l’increment en la despesa, persisteix una amplia diferencia en relació a la despesa sanitària per habitant dels països de la zona Euro, i per tant, l’existència de marge de millora per la cobertura de la nostra sanitat pública. El 2016, segons l’OCDE, la despesa sanitària pública per habitant a Espanya era el 50% de la de França, el 56% de la de Bèlgica (en ambdós països el copagament afecta a tot el sistema sanitari) i el 88,4% del d’Itàlia (amb copagament a l’atenció especialitzada, urgències i farmàcia). Aquests indicadors il·lustren la paradoxa de que la nostra despesa en sanitat per habitant sigui el 63,2% de la mitja de la zona euro, mentre el PIB generat per habitant és el 86,1% de la mitja de la zona euro.

    Des de la perspectiva de la despesa sanitària per habitant, la diferència entre els dos períodes s’accentua, així entre 2008 i 2011 creix el 2,69% i entre 2013 i 2016 creix el 8,63%. Aquesta evolució contrasta amb la de la mitja de la zona euro: un creixement del 8,83% durant el primer període, superior al d’España i un creixement del 5,97% durant el segon període, clarament per sota del creixement d’Espanya després de la reforma.

    La despesa pública en sanitat, sense computar la despesa en farmàcia segueix la mateixa tendència. Entre 2008 i 2011 creix el 4,51% i entre 2013 i 2016 creix el 9,6%. Aquestes taxes de creixement son molt superiors a les de la despesa en farmàcia que baixen -5,2% entre 2008 i 2013, i creixen el 3,56% entre 2013 i 2016. Això apunta a l’existència de factors de creixement de la despesa pública en sanitat més significatius que la despesa en farmàcia. En el període 2013 a 2016 també caldria computar com consum farmacèutic la major aportació dels pacients jubilats, que no existia en el període anterior, amb el que l’increment de la despesa encara fora superior al registrat.

    Entre els dos períodes considerats es produeix un canvi significatiu en la despesa farmacèutica pública total, en sentit contrari al pretès per la reforma de 2012. Abans de la reforma, durant el període 2008 a 2011 (Gràfic DPFarm_G311) es redueix el -3,57%, mentrestant, entre 2013 i 2016 s’incrementa el 3,26%.

    El 2016 la despesa pública de farmàcia per habitant (Gràfic DFarm_Hb_G11) era equivalent al 84% de la despesa mitja per habitant de la zona euro, i només el 60,4% de la mitja de França, Bèlgica i Itàlia: el 45,9% de França, el 61,1% de Bèlgica i el 86,7% d’Itàlia. Aquestes diferències també fan evidents amplies possibilitats d’actuació sobre l’eficiència de la despesa en farmàcia, més enllà del copagament.

    Des de la perspectiva de la incidència del consum farmacèutic públic sobre la despesa sanitària pública, la proporció és semblant a la d’altres països europeus. El 2016 era l’11,02%, y en la zona euro l’11,52%, i la mitja de Bèlgica, França i Itàlia era el 12,06%. Entre 2008 i 2013 el pes de la despesa de farmàcia va baixar en -1,1 punts, mentre entre 2013 i 2016 ho va fer la meitat, només en -0,47 punts . Aquestes dades son reflex de l’absència de la suposada millora d’eficiència que s’hauria de produir amb l’ampliació del copagament farmacèutic.

    Sense copagament ¿per què no?

    L’augment de la pressió política i mediàtica per justificar la introducció de sistemes de copagament farmacèutic ha coincidit temporalment amb les dures i injustes retallades de la despesa en la sanitat pública, amb l’establiment de restriccions d’accés al sistema de sanitat pública i amb accions destinades a desmantellar progressivament la cobertura del Sistema Nacional de Salut. El discurs del copagament, justificat per l’ajust fiscal i per les suposades i no contrastades millores en l’eficiència, contribueixen per una part a dotar d’un marc ideològic de suport d’aquestes polítiques, i per una altra, facilita deixar en segon pla dues qüestions ineludibles: el regressiu sistema fiscal vigent i l’existència d’un elevat frau fiscal. Un entorn gens favorable per un Estat del Benestar dèbil com el nostre. Amb aquests antecedents és difícil justificar, com a causa prioritària a combatre, l’ús excessiu o inadequat dels serveis públics de sanitat.

    Per Andreu Más Collell (El País, 3 de maig de 2012): “el copagament constitueix l’única forma significativa d’augmentar els ingressos per finançar de la sanitat sense reduir l’oferta de prestacions”. En sentit contrari, per Rafael Abengoa (Mètode, 25 de març de 2013): “ni el copagament, ni les retallades serveixen per que la sanitat sigui més sostenible i millori la qualitat de la cura” i indica com línia d’actuació la medicina proactiva: “cal dissenyar una sèrie de programes per convertir el domicili en el centre de la cura i reforçar l’atenció primària. Amb més atenció primària i menys hospitals, es pot prevenir l’ingrés d’un 50% de les persones”. Es tracta d’impedir que la gent empitjori, és a dir, el contrari d’un dels efectes identificats provocats per el copagament.

    La causa de la crisi no resideix en els suposats abusos del sistema sanitari, ni en el dèficit públic. És la crisi econòmica la que afecta a la salut dels ciutadans i al sistema sanitari, no al revés. No obstant, la crisi ha sigut un pretext per activar, amb la reforma de 2012, el desmantellament del sistema sanitari públic (amb retallades pressupostàries, amb ampliacions del copagament, i trocejant l’atenció sanitària en una sanitat privada per persones riques, una seguretat social per els assalariats i classes mitges, i ajuts socials (beneficència) per la població pobre) La reforma també ha conduit a l’ampliació del dèficit en despesa social i sanitària per habitant a Espanya en relació amb al dels països del nostre entorn, i també al que permetria el nivell del PIB per habitant.

    Més enllà del copagament farmacèutic hi ha marge per actuar. El segon Informe Vilardell (març de 2010) formula algunes propostes com: el consum de genèrics, actuar sobre la presentació de les dosificacions, actuar sobre l’anàlisi de l’eficiència i dels resultats en salut, revisar els catàlegs de fàrmacs amb criteris de cost-efectivitat i de la seguretat, garantir que les mútues i asseguradores laborals assumeixin el cost dels tractaments de les malalties laborals. I, també: actuar també sobre la demanda de fàrmacs a través de reforçar les comissions farmacoterapèutiques, la difusió d’informació contrastada, dotar d’instruments de suport a la prescripció, seguiment de consums en les respectives àrees d’influència, recerca en cost-efectivitat, i la formació dels professionals. Son actuacions en la direcció del que es coneix com les tres fitesi: millor salut, millor atenció, menor cost.

    Només és possible millorar promovent més responsabilitat del conjunt del sistema sanitari i de tots els ciutadans. La sanitat és una contingència l’atenció de la qual és un dels pilars que garanteixen la igualtat d’oportunitats. La sanitat pública constitueix una de les propostes bàsiques per una ampla concertació social, d’un nou contracte social (Anton Costas, 2017) )ii que faci possible un entorn social sostenible i democràtic. Una concertació social que substitueixi la societat de la por i la incertesa per una de més solidària, amb restriccions, però indubtablement amb més possibilitats.

    Si el resultat del copagament farmacèutic dels pensionistes és incert, o negatiu, i els seus efectes recauen sobre més de 10,5 milions de pensionistes i les seves famílies, entre els que hi trobem els que suporten gran part de les desigualtats, hauríem de preguntar-nos si val la pena augmentar aquestes situacions de risc, causar efectes no desitjats en salut, i incrementar a mig termini la despesa pública en sanitat amb polítiques com la de la reforma de 2012. Amb aquests vímets, podem preguntar-nos si no fora prudent, fins que no disposem d’un millor equipatge, la reducció o eliminació dels copagaments farmacèutics. Sense copagament. Per què no?

    i Rafael Abengoa y Patricia Arratibe (2014) : “Implementando la Triple Meta: ”lecciones desde el ámbito directivo”. Papeles de Economía Española, FUNCAS,142/2014

    Núria Mas, Wendy Wisbaum: “La triple meta para el futuro de la sanidad”. Papeles de Economía Española, FUNCAS,142/2014

    ii Antón Costas (2017): “El final del desconcierto”. Ediciones Península.

  • Incrementen els trasplantaments d’òrgans però també la negativa de donació entre les famílies

    El 2018 s’han dut a terme un total de 1.149 de trasplantaments d’òrgans, un 3,9% més que el 2017. Aquestes dades suposen un creixement en les intervencions per cinquè any consecutiu a Catalunya, segons dades recopilades per l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT). Tot i aquests resultats, les negatives a la donació per part de les famílies, que rebutgen la donació dels òrgans i teixits del seu familiar, s’ha incrementat significativament, trencant una tendència positiva dels darrers anys.

    Amb la xifra dels 1.149 trasplantaments, també han explicat que els 151,2 trasplantaments per milió de població (pmp) representa una de les taxes de trasplantament més elevades del món. Per tipus, el 2018 van augmentar els hepàtics (un 13,8%), els cardíacs (un 18,3%), els pulmonars (un 16,9%) i el pancreàtics (un 23,5%). Els renals van reduir-se lleugerament (-1,2%), degut en part al descens de la donació de viu.

    Per centres, els programes de trasplantament de l’Hospital de la Vall d’Hebron han liderat, amb 319 intervencions, el rànquing de centres amb més trasplantaments realitzats, seguit per l’Hospital de Bellvitge (254) i l’Hospital Clínic (250).

    Pel que fa a les llistes d’espera per trasplantament, 1.059 persones estan a l’espera de rebre un trasplantament de ronyó, 77 de fetge, 27 de cor, 30 de pulmó i 28 de pàncrees.

    Les negatives familiars trenquen la tendència positiva dels anys anteriors

    Les negatives a la donació, és a dir,  el nombre de famílies que rebutgen la donació dels òrgans i teixits del seu familiar, s’ha incrementat significativament aquest 2018, trencant una tendència positiva dels darrers anys. El 2018, el percentatge de negatives familiars, entre el total d’entrevistes familiars realitzades, s’ha situat en el 18,7% o, el que és el mateix, quasi 2 de cada 10 famílies de potencials donants, no han donat el consentiment a la donació dels òrgans del seu familiar.

    Les causes principals d’aquestes negatives han estat la negativa de la família sense especificar cap raó concreta (46%), la negativa prèvia del donant (34%) i altres motius (11%). A més, el 3% de les famílies encara al·leguen dubtes amb la mort encefàlica o la integritat corporal i un 2% problemes amb el personal sanitari. Un 4% addueixen motius religiosos com causa de negativa.

    Tot i aquestes negatives, també han valorat que la donació cadàver s’estabilitza i la de viu segueix a la baixa. És a dir, tot i l’augment considerable de les negatives familiars i de no haver-se superat la xifra rècord de 333 donants de l’any 2017, el nombre de donants cadàver vàlids obtinguts l’any 2018 s’ha situat a prop, 328, (-1,5%), en el que suposa el segon millor resultat de la història. L’any 2018, la taxa de donació a Catalunya ha estat de 43,3 donants per milió d’habitants, un punt inferior a la de l’any 2017.

    Per tipus de donant, els de mort encefàlica (cerebral) disminueixen lleugerament (-3,7%) mentre que els d’asistòlia (cardíaca) segueix augmentant (2,6%), gràcies als donant de mort en asistòlia controlada (malalts terminals ingressats a l’hospital que moren per cessament irreversible de l’activitat cardíaca).

    Els donants vius segueixen, un any més, la seva tendència a la baixa: 128, 10 menys (-7,3%) que el 2017, degut als bons resultats de la donació cadàver. L’any 2018, 122 donants van donar un ronyó a una altra persona i 6 una porció del seu fetge. La donació d’aquests òrgans és realitza, majoritàriament, entre mares/pares a filles/fills, entre germanes/germans o entre membres de la parella.

    L’Hospital de Vall d’Hebron, amb 57 donants cadàver vàlids i 24 donants vius ha estat el centre amb més donants. L’han seguit de prop l’Hospital de Bellvitge, amb 57 i 22, i l’Hospital Clínic amb 36 i 36 respectivament.

    Pel que fa a trasplantaments pediàtrics, l’any 2018 els dos centres autoritzats per trasplantament pediàtric a Catalunya -l’Hospital Infantil de Vall d’Hebron i l’Hospital Sant Joan de Déu- han realitzat 53 trasplantaments (25 de ronyó, 15 de fetge, 8 de cor i 5 de pulmó). Globalment, aquests xifres representen que gairebé 1 de cada 3 menors de l’Estat espanyol ha estat trasplantat en un dels dos centres pediàtrics de Catalunya. La procedència dels òrgans ve de 28 donants de cadàver: 10 d’ells catalans, 16 d’altres comunitats autònomes i 2 d’un altre país europeu; i de 12 donants vius de ronyó i fetge.

    Es constata menys donació de teixits i cèl·lules

    Per les dades que s’han facilitat durant la presentació, aproximadament, 12.000 pacients s’han beneficiat dels teixits distribuïts pel Banc de Sang i Teixits (BST) de Catalunya, obtinguts prèviament gràcies a la donació. El BST va gestionar l’any passat 1.501 donants de Catalunya (-3,6% respecte el 2017), dels quals es van obtenir 2.305 teixits (-5,2%). En total, es van donar 1.483 còrnies, 184 vàlvules cardíaques, 118 vasos sanguinis, i van haver 368 donants de teixit múscul-esquelètic i 152 de pell. Recorden a més que, si s’estima que un donant ideal d’òrgans pot salvar fins a 8 vides, amb un de teixits es pot millorar la vida de més de 100 persones.

    Pel que fa a la donació de medul·la òssia, tot i reduir-se el nombre de potencials donants respecte el 2017, l’any 2018 s’han incorporat 3.923 nous donants al Registre de Donants de Medul·la Òssia (REDMO). Així, a Catalunya hi havia, a 31 de desembre de 2018, 51.354 persones inscrites. A més, els donants efectius (persones que finalment han donat medul·la òssia o sang perifèrica destinada a un trasplantament) han augmentat durant l’any 2018 un 72% en relació a l’any passat (43 vs. 25). Per altra banda, el banc de cordó del BST ha distribuït 72 unitats destinades a trasplantament.

    Tant l’OCATT com el Departament de Salut volen destacar com a fonamental la donació d’òrgans per a què els trasplantaments siguin possibles i ho cataloguen d’un gest solidari fonamental. En aquest sentit, han volgut posar de manifest la importància de la generositat i la solidaritat de les famílies de les persones donants, que «amb el seu gest fan un regal de vida i esperança». Igualment, fan un reconeixement explícit als professionals i als hospitals catalans que, una vegada més, han contribuït de manera decisiva en l’assoliment dels excel·lents resultats de trasplantament a Catalunya.

  • Prestació per risc durant l’embaràs, un dret ocultat

    La protecció de la dona i el fetus del risc que pot comportar una feina en l’embaràs és un dret de totes les dones que estiguin en situació d’alta en algun dels règims de la seguretat social, independentment del temps de cotització.

    Quan la dona embarassada ocupa un lloc de treball amb risc per la seva salut o la del fetus i no s’ha pogut adaptar aquest lloc de treball per fer-lo compatible amb el  seu estat, ni reubicar-la en un altre sense risc, la dona té dret a la prestació per risc en l’embaràs.

    El procediment s’inicia a instància de la treballadora davant de l’entitat gestora (mútua laboral) presentant un informe del sistema públic de salut on s’acrediti la situació d’embaràs i data probable del part i un certificat de l’empresa on s’indiqui l’activitat desenvolupada i les condicions del lloc de treball. La mútua laboral ha de respondre en 30 dies des del moment que rep la sol·licitud i la documentació requerida.

    Si se certifica el risc, i no ha estat possible el canvi del lloc de treball, l’empresa declararà a la treballadora en situació de suspensió del contracte per risc durant l’embaràs. La treballadora cobrarà el subsidi durant el temps de suspensió del contracte. Si hi ha dubtes, l’entitat pot sol·licitar un informe a la inspecció de treball, que s’haurà d’emetre en 15 dies, temps durant el qual es paralitza el termini de 30 dies.

    Aquesta és el complicat periple que hauria de portar a moltes dones a exercir el dret a protegir la seva salut i la del fetus dels riscos que comporten algunes feines durant l’embaràs. Quan l’exercici d’un dret és teòricament tan complicat, vol dir que efectivament no es vol que s’exerceixi. Però és que la pràctica és encara molt més complicada, fent que sigui molt minoritari el seu exercici per la via establerta. En la pràctica, és el servei públic de salut, a través de la incapacitat temporal dictaminada per les metgesses d’atenció primària, qui està protegint les dones i el fetus dels riscos que comporten molts treballs per se. Això carrega sobre l’atenció primària una responsabilitat que és de les mútues laborals i impedeix que cada actor es faci responsable dels tràmits i les despeses que li corresponen. 

    Aquests són alguns dels mecanismes que reiteradament obstaculitzen aconseguir la prestació  per risc en l’embaràs:

    • L’empresa, els departaments de personal, els encarregats… no coneixen la prestació per risc en l’embaràs i, per tant, no informen les treballadores d’aquest dret.
    • L’empresa li diu a la treballadora que no li dóna permís per anar a la mútua a iniciar el procediment, assimilant la situació als accidents laborals, en què els treballadors han de rebre autorització per anar a la mútua laboral. Aquest permís no és necessari perquè la dona és qui inicia el tràmit.
    • L’empresa li diu a la treballadora que no pateixi, que hi ha temps, que ja ho faran més endavant.
    • L’empresa li diu a la treballadora que va tard, que probablement no tindrà temps de fer el certificat on s’indica l’activitat desenvolupada i les condicions del lloc de treball.
    • L’empresa dóna llargues a l’hora de fer el certificat on s’indica l’activitat desenvolupada i les condicions del lloc de treball.
    • L’empresa extingeix el contracte de la treballadora, amb la qual cosa s’extingeix la prestació per risc en l’embaràs.
    • La mútua laboral li diu a la treballadora que hi ha temps, que ja ho faran més endavant.
    • La mútua laboral li diu a la treballadora que va tard, que en el seu estat no tindran temps de certificar el risc.
    • La mútua laboral li diu a la treballadora que mentre estudia la situació, vagi a la metgessa de capçalera a demanar la incapacitat temporal (IT). Posteriorment aquesta incapacitat temporal dificulta molt que es reconegui el dret a la prestació per risc en l’embaràs, donat que IT i prestació són incompatibles. A més com que la prestació per risc en l’embaràs pressuposa que no hi ha cap patologia derivada de la gestació ni de malaltia comuna, la IT s’utilitza d’excusa per no concedir la prestació.
    • Les dones no coneixen la prestació per risc en l’embaràs i com que són elles qui han de començar la tramitació, la ignorància els impedeix exercir el dret.
    • Les dones se senten en posició d’inferioritat i tenen por dels seus superiors quan la informació que els donen va contra el seu dret.
    • Davant totes les traves, moltes dones troben en la IT indicada per la metgessa de família, l’única manera de protegir la seva salut i la del fetus davant els riscos que comporten algunes feines en l’embaràs.
    • Algunes metgesses de família desconeixen la prestació per risc en l’embaràs i els tràmits que comporta. La ignorància fa que, amb bona voluntat per protegir la dona i el fetus, s’iniciï una IT que impedirà rebre la prestació per risc en l’embaràs. És la nostra obligació conèixer els tràmits que depenen de nosaltres, informar les dones i ajudar-les a exercir els seus drets. A més la prestació per risc en l’embaràs és una prestació directa, que no necessita cap control ni seguiment per part nostra, a diferència de la IT.
    • Moltes vegades la IT és l’única manera que tenim les metgesses de protegir a les dones perquè som conscients de l’angoixa que genera a la dona tot aquest periple.
    • Davant totes aquestes irregularitats a les dones només els queda la denúncia davant la Inspecció de Treball. Denúncia que no fan per raons òbvies.

    El que acabem d’exposar retrata la situació actual d’una prestació que fa molts anys que existeix. Deixant de banda altres consideracions respecte a una veritable protecció de la dona durant l’embaràs i la criança que, sense ser malalties, són esdeveniments exigents amb “costos” (físics i d’altres menes) que recauen només en les dones, qui té interès que la prestació per risc en l’embaràs no es conegui? Qui posa en mans de les mútues laborals, amb conflictes d’interès evidents, la possibilitat d’exercir un dret que té tota dona embarassada? Qui protegeix les dones i els seus fills dels riscos que molts treballs comporten durant l’embaràs? És evident que la nostra societat no ho fa.

    Proposta: Una mesura fàcil i que ajudaria les dones a poder exercir el seu dret seria que en la primera visita de seguiment de l’embaràs s’entregués un díptic informatiu sobre la prestació per risc laboral durant l’embaràs.

    Aquest és un article original de la web del FoCAP.

  • La salut mental, el sedentarisme, la mortalitat infantil i l’impacte climàtic, reptes del nou any

    Fa anys que la informàtica i la transformació digital han irromput en el camp de la salut. L’atenció virtual, les aplicacions vinculades al món sanitari o els dispositius portables (wearables) són algunes de les eines tecnològiques que han vingut per a quedar-se i que creixeran els pròxims anys, eines que poden ajudar a la prevenció i el diagnòstic precoç de malalties i aconseguir que els usuaris siguin més «proactius» en el maneig de la pròpia salut i, per tant, fer més sostenible el sistema sanitari, cada cop més tibat per l’alta esperança de vida i les malalties cròniques. L’atenció de la salut mental, la lluita contra el sedentarisme en les societats industrialitzades, la reducció de la mortalitat infantil als països de renda baixa i l’impacte del canvi climàtic en la salut són alguns dels reptes clau que els especialistes posen sobre la taula per aquest any que comença. Els professors dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC Carme Carrion i Diego Redolar expliquen les tendències i qüestions que marcaran l’agenda d’aquest àmbit els propers mesos.

    1. Continuaran augmentant les aplicacions de salut. L’any 2017 hi havia més de 325.000 aplicacions disponibles al mercat, de les quals 78.000 s’havien creat només en un any, segons la consultora alemanya Research 2 Guidance. Aleshores es van fer més de 370 milions de baixades d’aquesta mena d’aplicacions, fet que representa un increment d’un 16% respecte de l’any anterior. La professora Carme Carrion, que és coordinadora de l’àmbit de disseny i avaluació d’intervencions de l’eHealth Center, augura que aquesta xifra continuarà creixent enguany i que aquest fet respon a un model més «proactiu» del pacient/usuari en la seva salut.

    2. Els dispositius portables per a monitorar malalties cròniques es faran servir més. Continuant amb aquesta tònica de vetllar per la pròpia salut, també continuarà creixent la venda de dispositius portables (rellotges, braçalets, peces de roba, ulleres…), que entre altres coses permeten registrar la pressió arterial, el pols o els passos recorreguts. L’any 2016 se’n van vendre més de 102 milions d’unitats a tot el món, segons dades de l’empresa d’anàlisi i consultoria IDC, que en un dels darrers informes pronostica sobretot un increment dels rellotges intel·ligents (smartwatches), uns aparells que té la població sana d’entre trenta i cinquanta anys, que n’és la usuària principal. Carrion considera que un repte de futur seria el monitoratge amb aquests dispositius de malalties cròniques, un tema que encara és a les beceroles. Darrerament, la revista Plos Biology ha publicat alguns estudis del professor Michael Snyder, de la Universitat de Stanford, que permeten predir persones que poden patir diabetis en un futur, i en un cas es va poder fer un diagnòstic precoç de la malaltia de Lyme a partir dels canvis al pols, la temperatura i la concentració d’oxigen en sang d’un pacient.

    3. Augmentarà la relació virtual entre el professional i el pacient. Com més va més, les assegurances mèdiques inclouen el metge en línia a les pòlisses. La possibilitat de ser tractat per un doctor sense sortir de casa comença a agafar força. Segons dades d’algunes asseguradores, l’any 2020 el 25% de les consultes mèdiques es farà per mitjà de canals digitals com el xat, la veu o la videoconferència, una tecnologia que ha arribat per a quedar-se. Carrion explica que en el sistema públic també hi comença a haver canvis en aquest sentit, el que es coneix com a eConsulta, una eina de comunicació digital entre els pacients i els professionals sanitaris que complementa l’atenció presencial. Tot i que les xifres encara són baixes, la tendència és que vagi adquirint més importància en un futur, segons l’experta.

    4. Falten psicòlegs en la sanitat pública. El professor i neurocientífic Diego Redolar constata una mancança important d’aquests professionals en el sistema sanitari actual. «La xifra de psicòlegs que treballen en l’àmbit públic és petita», assegura. A l’Estat espanyol, la ràtio de psicòlegs en la sanitat pública és de 4,3 per cada 100.000 habitants, mentre que la mitjana europea és de 18 professionals, segons dades recollides per la Confederació de Salut Mental d’Espanya. Un nombre més elevat d’aquests professionals seria de gran ajut en patologies mentals com la depressió major o els trastorns d’ansietat. Redolar explica que actualment l’actuació més habitual en aquestes malalties és el tractament farmacològic, i poques vegades s’opta pel tractament psicològic, perquè es més lent i més car. Si el pacient tingués la possibilitat de seguir tots dos tractaments, la resposta seria més ràpida i tindria menys recaigudes, explica l’expert.

    5. El canvi climàtic fa aflorar noves malalties. L’aparició de casos aïllats de dengue en diferents zones de la Mediterrània és, segons l’experta Carme Carrion, un «petit senyal d’alerta» dels efectes que pot generar el canvi climàtic sobre la salut. Els canvis motivats per la climatologia fan que determinades espècies que ja fa anys havien desaparegut o mai no havien existit en aquest país s’adaptin al territori, i això pot fer aflorar malalties que pensàvem que ja havien desaparegut. Al marge, l’escalfament global també té conseqüències sobre les collites o la falta d’aigua en països en via de desenvolupament, fets que es poden traduir en problemes de desnutrició importants.

    6. Cal reduir la mortalitat infantil. Un dels objectius de desenvolupament sostenible de l’Organització de les Nacions Unides és reduir la taxa mundial de mortalitat materna com a mínim a 70 per cada 100.000 nadons que neixen vius i reduir la mortalitat neonatal almenys fins a 12 per cada 1.000 nadons nascuts vius. En regions en via de desenvolupament, la taxa de mortalitat materna és encara 14 vegades superior a la que tenen les regions desenvolupades, una diferència a la qual es vol posar fi l’any 2030, any en què segons l’ONU també es vol posar fi a epidèmies com la sida, la tuberculosi, la malària, les malalties tropicals desateses, les malalties transmeses pel consum d’aigua en mal estat i altres malalties que es poden transmetre.

    7. El sedentarisme és un problema greu. Segons la darrera Encuesta nacional de salud, elaborada pel Ministeri de Sanitat, més d’un terç de la població d’entre 15 i 69 anys a l’Estat espanyol no arriba al nivell d’activitat física saludable recomanat per l’OMS, que en població adulta i sana, d’entre 18 i 64 anys, consisteix a fer 30 minuts d’exercici moderat cinc cops per setmana. Carrion afirma que el sedentarisme és un «problema greu» que afecta totes les edats. Tant homes com dones asseguren que passen gran part de l’activitat principal asseguts i, el seu temps de lleure, un 37,8% diu que el passa també assegut, sigui llegint, veient la televisió o anant al cinema. El temps mitjà diari que la població passa asseguda són 5 hores, però és més elevat entre els joves de 15 a 24 anys, en els quals s’enfila a les 6 hores i mitja. Entre els nens, crida l’atenció la dada que diu que més de la meitat dels que tenen entre 1 i 4 anys passen més d’una hora davant una pantalla.

    8. S’han de promoure hàbits per a evitar l’envelliment del cervell. El professor Redolar explica que un dels reptes que té la neurociència en un futur relativament pròxim és identificar factors i hàbits que poden fomentar un bon envelliment del cervell. L’estudi internacional Barcelona Brain Health Initiative, coordinat per l’Institut Guttmann, i en què col·laboren diverses universitats, entre les quals hi ha la UOC, treballa per predir tots aquests factors. De moment ja s’ha vist que l’exercici físic incrementa la neurogènesi en l’hipocamp del cervell, una estructura vinculada a la memòria i l’aprenentatge i on es formen noves neurones cada dia. Explica Redolar que s’ha vist que mentre l’exercici físic fa augmentar la taxa de neurogènesi, l’estrès la redueix. Per tant, diu l’expert, «si volem millorar l’aprenentatge i la memòria, hem d’evitar l’estrès i seguir unes pautes d’exercici físic».

    «El nostre repte és comunicar a la societat que la persona en la vida adulta ha de treballar per prevenir l’envelliment del cervell», afirma el professor Redolar. De la mateixa manera, també és important donar a conèixer que al llarg de la vida d’una persona, també un cop jubilada, si aquesta persona té una activitat mental contínua (llegeix, estudia, fa mots encreuats…), el deteriorament cognitiu lligat amb l’envelliment i malalties com l’Alzheimer poden tardar més a afectar-la. L’Encuesta nacional de salud constata que un 31,3% de la població de més de 65 anys presenta alguna dificultat cognitiva.

    9. Les dades massives (big data) i la intel·ligència artificial ajudaran a escurçar el temps de diagnòstic. Segons la patronal tecnològica Digitales, cada 73 dies les dades sanitàries es dupliquen i cada persona pot arribar a generar durant la seva vida una gran quantitat de dades sobre la seva salut, amb les quals podria omplir 300 milions de llibres. És per això que les dades massives ja s’apliquen en aquest àmbit, com també es fa amb la intel·ligència artificial, capaç d’identificar patrons ocults en les dades que poden ajudar un metge a prescriure tractaments més personalitzats. Carrion confia que aquests sistemes poden ajudar a predir malalties abans que arribin i posar-hi remei més aviat. Redolar explica que un dels projectes en què hi ha implicades aquestes eines és un estudi de la Universitat de Califòrnia Meridional que permetrà investigar la connectivitat funcional del cervell per mitjà de dades de neuroimatge d’investigadors d’arreu del món i de manera col·laborativa.

    10. Convé invertir més en prevenció per reduir medicaments. Un de cada deu ciutadans consumeix tranquil·litzants, relaxants o pastilles per a anar a dormir i prop d’un 5%, antidepressius o estimulants, segons l’Encuesta nacional de salud. Carrion parla d’una societat excessivament medicada no solament en el camp de la salut mental. «Socialment, preferim prendre’ns una pastilla que sortir a caminar cada dia», explica i, en aquest sentit, aposta per la necessitat d’invertir més en prevenció. Un dels reptes de l’atenció del trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) és, segons Redolar, disposar d’eines diagnòstiques que permetin saber si un nen amb TDAH necessita ser tractat amb medicació o no i quina li pot anar millor. «En el TDAH hi ha diferents gens implicats i factors, i això explica que la medicació pugui funcionar en un nen sí i en un altre no», diu el professor.

    11. El doctor Google guanya pacients. La informàtica permet consultar en línia qualsevol símptoma que puguem patir. L’estudi internacional Global Views of Healthcare 2018, fet per la consultora Ipsos a més de 20.000 adults de 27 països, constata que el 43% de persones amb dubtes sobre el seu estat de salut recorre a motors de cerca com Google. El pacient està més apoderat i pot arribar a qüestionar decisions de professionals amb informació consultada a la xarxa. Explica Carrion que això, més que un element de por per al professional, hauria de ser una oportunitat per a avançar conjuntament en la presa de decisions compartides entre la ciutadania i els metges, que també haurien d’orientar els pacients a saber destriar el gra de la palla.

    Aquest és un article original de la Universitat Oberta de Catalunya

  • L’ESCA incorpora per primera vegada la identitat de gènere

    Per primer cop, l’Enquesta de salut de Catalunya (ESCA) 2019  inclou, a més de la pregunta sobre el sexe biològic, una nova pregunta sobre la identitat de gènere, que ofereix tres opcions de resposta: home, dona i no binària. L’enquesta té en compte, doncs, totes aquelles persones amb identitats transgènere.

    L’objectiu de la mostra és conèixer els determinants de la salut, la percepció sobre la pròpia salut, els hàbits i estils de vida de vida, i la utilització dels serveis sanitaris. Un equip d’enquestadors de l’empresa IPSOS, acreditats amb una credencial del Departament de Salut, es desplacen al domicili de les persones seleccionades per entrevistar-les. La selecció de les persones entrevistades es fa de manera aleatòria a partir del Registre de població oficial facilitat per l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). Les persones seleccionades com a titular reben una carta que les informa dels objectius de l’enquesta, del seu caràcter oficial i de la necessitat de la seva col·laboració.

    La informació que s’obté serveix, defensen des del Departament de Salut, per «establir polítiques públiques i accions en matèria de planificació sanitària, en identificar les necessitats i posar en marxa actuacions per millorar l’estat de salut i la qualitat de vida de les persones». Anualment es publiquen els resultats actualitzats.

    En aquest article que analitza l’ESCA de 2017 escrit per Francesca Zapater es veuen diversos aspectes que ajuden a entendre com viu la societat. Aquí Zapater ens afirma que la «salut de les dones va de malament en pitjor» en veure que «a ESCA del 2013, per exemple, les diferències en el percentatge de percepció de salut excel·lent, molt bona i bona en dones de més de 75 anys era de 6 punts, quan en el 2018 la diferència és de 18 punts».

  • «La gran batalla és transformar l’hegemonia que té l’imaginari biomèdic sobre el gènere»

    Des de sempre, el discurs més estès sobre transsexualitat ha afirmat que el malestar de les persones trans resideix al cos i, a més, que és un problema individual que ha de solucionar cada persona. Miquel Missé, sociòleg i activista pels drets trans, ha editat diversos llibres on parla sobre la transsexualitat i qüestiona el model binari de gènere i els rols imposats per la societat, com El gènere desordenat: critiques entorn de la patologització de la transsexualitat, editat juntament amb Gerard Coll-Planas o Transsexualitats. Altres mirades possibles. Ara torna amb un nou llibre A la conquesta del cos equivocat, en el qual reflexiona sobre el malestar que s’atribueix al cos de les persones trans i proposa qüestionar aquest discurs estès i hegemònic sobre la transsexualitat.

    En el teu nou llibre poses en qüestió la idea del cos equivocat, a què et refereixes?

    El principal imaginari al voltant de la transsexualitat està molt centrat en que el malestar que les persones trans tenim es resol modificant el nostre cos. Aquesta idea l’hem assumida i fins i tot l’hem reivindicada des del propi col·lectiu trans. El que proposo en el llibre és que entenc perfectament la necessitat de modificar el cos perquè la nostra societat és molt rígida amb el que és acceptable de ser home o dona. Jo mateix modifico el meu cos però és molt important que en algun moment puguem qüestionar-nos al servei de qui estan les modificacions culturals. Tinc la sensació que plantejar el tema del cos equivocat és una forma molt fàcil per la nostra societat de desentendre’s de que part del nostre malestar també es resoldria si es transformés l’imaginari col·lectiu, el que passa és que és més fàcil que nosaltres modifiquem el nostre cos.

    El 2018 l’OMS va deixar de considerar la transsexualitat com un trastorn mental però incorpora el que anomena “incongruència de gènere” en el capítol de “condicions relatives a la salut sexual” al costat d’altres conceptes com a “disfuncions sexuals”. Què suposa aquesta redefinició?

    Hi ha una petita millora. Abans el trastorn d’identitat de gènere era una categoria que estava a un capítol de la classificació internacional de malalties anomenada trastorns de comportament. El debat que hi havia sobre la taula era si s’havia de treure totalment la transsexualitat del manual. Des d’una perspectiva despatologitzadora ho hauríem de treure, però si pensem en molts països que no tenen sistemes sanitaris públics i que necessiten que les asseguradores tinguin categories mèdiques per cobrir-te el procés, si no existeix el concepte, per què haurien de donar-nos medicaments o tractaments hormonals?.

    La gran qüestió va ser trobar una definició que permetés l’accés a la salut en diversos llocs del món però que no fos patologitzadora. Es va introduir la categoria “incongruència de gènere” en el capítol “condicions relatives a la salut sexual” on hi ha diverses situacions que requereixen acompanyament mèdic però no són malalties com, per exemple, un embaràs. La crítica que faig és que la categoria que proposen em sembla problemàtica perquè, de nou, estableix que hi ha una manera congruent d’articular com ha de ser la teva expressió, la teva identitat i el teu sexe. S’ha d’entendre que era complicat i arriscat fer aquest canvi, està bé canviar d’un capítol a un altre, però crec que el concepte no ens ajuda.

    Actualment es fa la distinció entre identitat de gènere i expressió de gènere. Quin és el significat de cada concepte?

    El concepte gènere se subdivideixi en dues categories: identitat i expressió. És una gran riquesa que aporta el llenguatge a l’imaginari perquè diferencia que tu t’identifiquis com a home, dona, o en un gènere no binari, amb el fet que tinguis una expressió masculina o femenina. Fins ara semblava que quan eres un home amb una expressió molt femenina era perquè necessàriament et senties dona. Sentir-se dona i ser femení era el mateix. Ara no és així i podem explicar que els homes poden ser molt femenins i ser homes, que les dones poden ser molt masculines i sentir-se dones.

    El que fem és ampliar el ventall de possibilitats d’expressió per la gent amb una identitat determinada. El principal tema de la transsexualitat és que el fet de tenir una expressió de gènere, unes identificacions, unes aficions i un imaginari que t’identifica més amb el gènere contrari, et porta a la conclusió que el que està passant és que tu no deus ser un home o una dona. En canvi, si flexibilitzéssim moltíssim el que és ser un home i que és ser una dona, la transsexualitat com a necessitat disminuiria.

    Afirmes que ens diuen que ser trans és néixer en un cos equivocat. Com definiries tu la transsexualitat?

    Definiria la transsexualitat com l’experiència, el desig o el fenomen de voler viure en una identitat de gènere que no és la que se’t va assignar en néixer. En alguns casos això implicarà també modificar el cos, en major o menor mesura, i en altres potser no. Per mi té a veure amb la necessitat de viure amb una altra identitat de gènere per sentir-te reconegut per la societat.

    Miquel Missé, sociòleg i activista trans, durant l’entrevista | Sandra Vicente

    Creus que modificar el cos és la solució?

    Modificar el cos pot ser la solució per un individu en un moment concret i pot ser una solució entre cometes, perquè després hauríem de veure si realment modificar el cos transforma el nostre mal estar o el que realment fa que estiguem millor és el procés d’empoderament i autoestima corporal.

    Hem d’aspirar a més, per exemple: encara que a algunes dones els ajudi fer autodefensa per sentir-se més segures, el que resol és que els homes no agredeixin. Més enllà que modificar el nostre cos ens faci sentir millor, el que realment resol el problema de fons és que la nostra societat faci una revolució en la forma en la qual entén la identitat, el cos i el gènere.

    Parlem dels menors transsexuals. Fins a quin punt podem dir que un menor és trans o que és una nena masculina o un nen efeminat?

    És un debat molt complex perquè principalment hi ha moltes famílies que estan intentant fer-ho el millor possible i és el que s’ha de destacar. Hi ha una situació que és molt difícil de gestionar en relació a la família extensa, a l’espai públic, a l’escola o al pediatre, que és quan un nen o una nena expressa amb molta contundència comportaments de gènere o identificacions que no són les que s’esperaven.

    Una de les complexitats és que quan es parla de menors trans hi ha moltes famílies que se senten qüestionades. No es tracta de culpar ningú però s’ha de posar en qüestió el paradigma de la transsexualitat infantil com un paradigma explicatiu de per què els nens i les nenes a vegades fan això.

    Hem de pensar formes molt més àmplies perquè el que està passant té més a veure amb la rigidesa de gènere i la poca llibertat per expressar-se, que amb el fet que clarament hi hagi uns nens que tinguin una situació especifica de no concordança. La nostra feina és aconseguir que els nens tinguin altres imaginaris possibles.

    Al teu llibre “Transsexualitats. Altres mirades possibles” qüestiones la patologització de la transsexualitat i planteges altres maneres d’entendre-la. Quines serien aquestes mirades?

    Bàsicament és intentar explicar la qüestió trans des d’un altre paradigma que el que proposa és que la transsexualitat no m’ha passat a mi individualment, sinó que és una cosa relacional i col·lectiva i, per tant, per a que a mi se m’hagi acudit que jo sóc trans hi ha hagut molts elements culturals que m’han influït en aquesta decisió. Per mi té més a veure amb una qüestió estructural que una qüestió biològica.

    En aquest mateix llibre dius que “Els metges deixaven de ser metges i passaven a convertir-se en guardians del sistema binari home/dona”. A què et refereixes?

    La gran batalla és transformar l’hegemonia que té l’imaginari biomèdic. Tot i viure en una societat que sembla que ha fet una autèntica revolució en relació al seu imaginari feminista, encara en molts contextos els grans experts en temes de sexe, gènere i sexualitat continuen sent els metges. Hem d’aconseguir transformar també el seu imaginari, flexibilitzar-lo… A més, una feina molt important és visibilitzar i promoure altres models i referents d’homes que tenen expressions femenines i de dones que tenen expressions masculines. Cal parlar que no tothom neix mascle o femella i que no tothom s’identifica com a home o com a dona.

    La població trans és molt rica i diversa i s’allunya de la normativitat que la visibilitat  mediàtica proposa. Cal no rebutjar la riquesa de la qual partim perquè és inspiradora. El més important és poblar l’imaginari col·lectiu amb una gran riquesa de possibilitats d’existència perquè la gent sigui més lliure. Hi haurà gent que continuarà dient que hi ha una línia entre el normal i el patològic, entre la forma correcta i esperable de viure el gènere, etc. Mentre aquesta gent diu això, anem omplint l’imaginari de tothom de moltes formes d’existència fins que al final la seva posició quedi totalment relativitzada.

    Miquel Missé, sociòleg i activista trans, durant l’entrevista | Sandra Vicente

    També parles del concepte transsexualitat normativa, et refereixes a la que impulsa el discurs mèdic?

    Té a veure amb els mandats de la transsexualitat. Per exemple, acceptar que ets una persona trans però has de passar totalment desapercebut, el que es diu la cultura del passing de la que parlo al llibre. Hi ha una pressió per passar desapercebut o desapercebuda i quan no se’t nota que ets una persona transsexual, ets premiat. Per exemple, jo vinc a fer aquesta entrevista i porto una samarreta compressora que fa que el meu pit no es noti i això té un premi socialment. Si vingués sense aquesta semblaria trans, per això si penso en treure-me-la sento que la gent m’acceptarà menys.

    Quan no fas una transició completa segons aquesta normatitivitat trans, sembla estrany. Hem de fer molta pedagogia sobre que l’objectiu no és que jo passi de A a B sinó que jo trobi el meu lloc en la línia entre tots dos punts. Per mi l’empoderament trans passa perquè jo sàpiga que si no em poso aquesta samarreta compressora, la gent també em premiarà. Però ara el que sento és que m’he de fer una mastectomia. No està valorat com de difícil és dir que no em vull operar. Hem passat d’un paradigma de reivindicar el dret d’operar-nos, que ens ha costat molt, a un paradigma quasi de reivindicar el dret a no operar-nos.

    Quines són les conseqüències patides per mirar la transsexualitat des d’una mirada mèdica i patologitzadora?

    La principal conseqüència la patim la gent trans perquè vivim tota la vida pensant que som nosaltres els que tenim un problema i que l’hem de solucionar. El moment principal de malestar és al principi, quan penses que no ets com els altres, que hi ha alguna cosa que no encaixa. Aquest patiment és molt dur i és inacceptable que jo hagi hagut de passar moments en la meva vida on pensava que la meva existència no era correcta.

    El principal problema del model patologitzador és que individualitza i responsabilitza del malestar a la persona i al seu cos. S’emet un missatge afirmant que jo sóc el responsable d’estar millor, però tota la societat en té la responsabilitat. La qüestió és si podem educar la nostra mirada per respectar la riquesa de cossos possibles i la manera de viure el cos de la gent.

    Al final, “el cos equivocat” és un tema que ens interpel·la a totes?

    Tots els cossos estan equivocats, no n’hi ha cap que estigui bé. El que passa és que es parla molt del cos de les persones transsexuals perquè requereix un canvi de sexe. La proposta del llibre és apel·lar a les aliances entre la gent. Jo sóc trans i potser tu no ho ets però estàs entenent perfectament el que t’estic dient i et pot molestar i pots rebel·lar-t’hi. Ens hem de preguntar a qui li interessa que hi hagi pressió corporal, que ens vulguem modificar el cos i que sempre estiguem una mica a disgust. Ens hem de fer càrrec que aquesta manera de viure el cos és profundament desigual i violenta.

    Una manera de reconquerir el cos és interpel·lar la societat?

    Si, reconquerir el cos, ho intento explicar al llibre, no és culpabilitzar la gent que s’opera dient que no el reconqueriran. És quasi un estat mental o una posició. Per exemple, partint de la base que la gent es depila per pressió estètica i perquè si no, no es veu bé, allò important és prendre consciència crítica. Tu et pots depilar perquè és una norma sexista que està apuntalant els mites de la bellesa femenina, no perquè el teu cos estigui malament; ho saps i tot així ho necessites però no és que tu siguis una boja que no acceptes el teu pel, sinó que hi ha pressions socials que afecten la teva autoestima. És aquí on hem d’assenyalar.

  • Evadir-se és el primer motiu pel consum entre els estudiants de 1r i 2n d’ESO que es droguen

    El Ministerio de Sanidad, Consumo y Bienestar Social realitza cada dos anys una enquesta sobre l’ús de drogues a l’Ensenyament Secundari a l’estat (ESTUDES). Els subjectes amb els quals es compta per l’estudi són estudiants de 14 a 18 anys que cursen 3º i 4º d’ESO, 1º i 2º de Batxillerat, així com Cicles de Formació Professional Bàsica i de Grau Mig.

    Aquesta enquesta comença a l’edat de 14 anys. Una edat que alguns ja consideren com a massa tardana. I és que un estudi de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) ha analitzat les motivacions per les que els joves consumeixen drogues amb estudiants de 1º i 2º d’ESO de Salou, a Tarragona i un terç dels que ja les han provat ho fan per evadir-se.

    Els resultats reflecteixen que aproximadament un 11% dels joves ha provat en alguna ocasió alguna droga i que li ha agradat. Només un 2% reconeix haver-les provat i que no repetirà. Un 29% dels joves van dir que provaven les drogues per evasió, un 27% per diversió, un 18% per provar noves experiències, un 10% per seguir la moda, un 2% perquè no hi veu cap risc, i un 3% per perdre la vergonya.

    Per altra banda, entre les principals motivacions per no provar les drogues, els joves van dir en un 50% perquè son perjudicials per la salut, un 10% perquè provoquen addicció, un 13% per la família, un 8% per la mala imatge, un 7% va al·ludir al cost econòmic, un 4% perquè són il·legals. De fet, un 6% va declarar que no tenien curiositat pel tema.

    Un estudi comunitari i en comunitat

    El projecte de recerca es va iniciar amb la pregunta «Per què proven els adolescents les drogues?» per part de professionals, tant metges de família, com residents de família i infermeres, d’un Centre d’Atenció Primària a Salou. 

    Per Yolanda Ortega, metgessa de família, vocal de docència de la CAMFiC i impulsora de l’estudi “que un 50% dels joves refusi provar les drogues perquè perjudiquen la salut és un símptoma de la feina ben feta per part dels professionals de la salut, dels formadors i dels pares. Però és també cert, que ens ha d’alarmar que fins a un 11% dels joves que han provat les drogues reconeguin que els hi va agradar i que continuaran consumint».  En aquest sentit, afegeix que el missatge que transmeten els joves amb aquesta resposta és que fins i tot a 1º i 2º d’ESO «s’arriba tard». 

    Els resultats de l’estudi, que va començar quasi de forma espontània, serviran ara per iniciar un projecte més extens al llarg del curs escolar. Inicialment es van fer 8 sessions en les que metges de primària i mossos d’esquadra explicaven als joves els riscos sanitaris i legals del consum de substàncies. Es va aprofitar aquestes sessions informativa per preguntar-los sobre els motius pels quals consumien. Ara, el que preveuen és iniciar «un projecte de gamificació, de jugar amb els alumnes, per tal de, a través de jocs, copsar allò que no saben respondre sobre les drogues», explica Ortega. També apunta que els joves d’avui tenen tota la informació al seu abast però que no la busquen. «Si nosaltres no sabem que és el que saben i el que no, no podem decidir com enfocar la formació i la prevenció», explica Ortega, que entén que un cop es sàpiga això es podrà treballar amb directrius molt més específiques amb els alumnes. 

    Així, el projecte, entès com a projecte de salut comunitària, compta amb tot el suport de la comunitat educativa. Per Ortega, que es descriu com una persona de «projectes petits» per després «estendre’ls com una taca d’oli», treballs com aquest també serveixen per mostrar als residents de medicina d’atenció primària la importància de l’atenció comunitària. De fet, han estat ells els principals actors del projecte. «Els Mossos van a les escoles a parlar de lleis però la distància que creen amb els alumnes és molt gran. La idea que anessin els metges residents amb un paper de germà gran serveix per als alumnes», explica Ortega. 

    L’alcohol, el tabac i el cànnabis: les tres drogues més consumides pels adolescents

    De manera global, les dades de ESTUDES 2016-2017 confirmen que les drogues consumides per un major percentatge d’estudiants, en els últims dotze mesos, continuen sent les de lícit comerç entre majors d’edat. En primer lloc, l’alcohol (75,6%) i en segon lloc el tabac (34,7%). El cànnabis se situa en tercer lloc -primera droga il·legal- amb una prevalença (proporció de població que ho consumeix) del 26,3%, seguit dels hipnosedants (amb i sense recepta), que aconsegueixen el 11,6%.

    La dada més significativa que ha proporcionat aquesta última edició d’ESTUDES és que l’edat mitjana d’inici al consum d’alcohol es retarda per primera vegada als 14 anys, quan el primer contacte amb l’alcohol segons la primera edició d’ESTUDES (1994) era als 13,5 anys de mitjana.

    També per primera vegada, l’edat mitjana d’inici al consum de tabac es retarda fins als 14 anys (14,1 anys, concretament), la qual cosa suposa un retard progressiu d’un any en el primer contacte amb aquesta substància, que el 2006 se situava en els 13,1 anys. Aquesta tendència positiva varia en el cas dels hipnosedants (amb o sense recepta), l’edat de la qual d’inici en el consum ha caigut lleugerament fins als 13,7 anys, continuant així el descens iniciat el 2012.

    El consum de cànnabis comença, de mitjana, als 14,8 anys; el de cocaïna i amfetamines als 15,1 anys i el d’èxtasi als 15,2 (tot això referit a aquells adolescents que comencen a consumir en les edats incloses en l’enquesta).

    La resta de drogues tenen unes prevalences més reduïdes. Les noves substàncies psicoactives aconsegueixen el 3,1%; la cocaïna es queda en un 2,5%; l’èxtasi en un 1,6%; les amfetamines en un 1,2% i la resta de les substàncies estudiades (més de 20) se situen en l’1% o per sota.

    El consum de totes les drogues il·legals està més estès entre els homes que entre les dones, si bé amb les drogues de lícit comercio -alcohol, tabac o hipnosedants– succeeix el contrari. Quant a la percepció del risc, l’alcohol és la substància que es percep com menys perillosa, amb una notable diferència enfront de totes les altres.

  • Una de cada quatre places de pediatra no està coberta per un especialista

    En el moment actual hi ha 10.437 places de pediatria a Espanya, de les quals 6.330 són en atenció primària, segons dades recaptades per les associacions d’aquests professionals en el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social. No hi ha pediatres en atur. En els pròxims 10 anys, un miler es jubilarà. En el número de MIR per any s’ha aconseguit la màxima capacitat docent que és 433 per a 2019. La proporció de pediatres hospitalaris i d’atenció primària no es correspon en la seva distribució amb els problemes més prevalents de salut del nen i hi ha un clar dèficit d’aquests últims. Però per què falten pediatres?

    Primer, entendrem la dimensió d’aquesta situació: una de cada quatre places de pediatria a Espanya està coberta per un metge de família, és a dir, sense un especialista en la salut dels menors de 14 anys, i s’estima que en els pròxims anys el dèficit pot ser major. És la mitjana que llancen sengles estudis realitzats per l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP) i l’Associació Espanyola de Pediatria en Atenció Primària (Aepap), que per primera vegada brinden un diagnòstic detallat del problema no només per comunitats autònomes, sinó també per províncies.

    El de l’AEP situa en un 27% el nombre de places de pediatria no cobertes per aquests professionals el 2018, dades que ha obtingut majoritàriament a través de les pròpies administracions. També alerta que més de 40% dels pediatres supera els 55 anys. El diagnòstic varia segons les comunitats autònomes. A Ceuta i Melilla són més del 80% les places de pediatria sense especialista, pel que estan al capdavant, seguides de la Comunitat de Madrid, on són pràcticament la meitat. A l’altre costat, La Rioja, que no pateix aquest problema. A Andalusia, la comunitat autònoma amb més població infantil en termes absoluts i relatius, són 337 de 1.153, per la qual cosa està també per sobre de la mitjana.

    Per part seva, l’estudi Situació de la pediatria a Espanya 2018 de l’Aepap està basat en enquestes a aquests professionals en els centres de salut. Ha desglossat, per primera vegada, la realitat per províncies. Situa en el 25,1% les places de pediatria no ocupades per especialistes i posa en els dos extrems a Balears amb el 48,97% -en la Comunitat de Madrid ho deixa en poc més del 30%- i a La Rioja amb el 0%. El fet que hi hagi diferències entre un estudi i un altre el relacionen els seus autors amb que les administracions poden maquillar les xifres, però qualsevol cas la coincidència a nivell general evidència que és un problema generalitzat.

    Per províncies, també segons l’informe de l’Aepap, la situació també és dispar. Les províncies amb totes les places de pediatria ocupades per especialistes són La Rioja, Valladolid, Zaragoza i Zamora, mentre que aquelles en les quals el dèficit d’aquests professionals és major són Huelva, Cadis, Almería i Ciudad Real, on falten més de la meitat.

    També estudia la pediatria d’àrea, un perfil que es va instaurar per a cobrir places rurals, i que considera que «hauria d’haver desaparegut». Les comunitats autònomes en les quals continua existint aquest tipus de professionals són Andalusia, Astúries, Cantàbria, Castella-la Manxa, Castella i Lleó, Comunitat de Madrid (però de manera testimonial perquè no arriba a un 0,5%) i La Rioja, amb percentatges que van del 6,5% al 60%. Qüestió a part també la infermeria pediàtrica, sent Andalusia l’única comunitat autònoma on no existeix, mentre que en la resta a vegades és compartida amb la d’adults.

    Manca de pediatres per províncies ASSOCIACIÓ ESPANYOLA DE PEDIATRES D’ATENCIÓ PRIMÀRIA.

    En opinió de l’Aepap, «cal fer un esforç en la formació MIR» i fer «més atractius» aquests llocs de treball afavorint la promoció i recerca «i disminuint el 30% d’horaris de tarda exclusives o predominants». Critiquen que «les administracions han tingut molt poc en compte els informes i els posicionaments de l’Aepap», malgrat la precària situació del col·lectiu i el dèficit de professionals.

    Juan Ruiz-Canelo, vicepresident de l’AEP, explica que l’informe pretén complementar les negociacions amb el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social per a pal·liar aquesta situació. Pediatre en un centre de salut de Sevilla, reconeix que en qualsevol cas, «la pròpia evolució de la demografia els fa pensar que es tracta d’un fenomen transitori», perquè en realitat la natalitat no deixa de caure i cada vegada hi haurà menys nens. Matisa que «la pediatria és apreciada en el MIR i comparativament amb altres especialitats», però també apunta que es tracta d’una especialitat molt feminitzada i les condicions de treball, que en l’atenció primària posen molts problemes per a conciliar, això es nota.

    «Arriben a aquesta especialitat professionals amb molt bons expedients, però quan es topen amb aquesta realitat, o se’n van a la privada o a altres països. No hi ha més que veure la demanda dels nostres metges per part de països com Regne Unit i Suècia, i ara Alemanya. Es porten a centenars de professionals que s’han format aquí», exposa.

    Possibles solucions

    Entre les solucions que proposen des de l’AEP, figuren incrementar les places MIR de pediatria i la rotació pels centres de salut, per a millorar el coneixement i la fidelització. També, millorar les retribucions i les condicions laborals dels pediatres, prioritzant en carrera les «destinacions dures»; reorganització dels horaris per a afavorir la conciliació: centralització mentre no es disposi de pediatres per a tots els centres de salut; millorar la comunicació amb els especialistes i l’accessibilitat a les proves diagnòstiques; desenvolupament de sistemes d’informació que promouen la història de salut única; presència d’aquests professionals en les comissions de docència dels hospitals i com a tutors de MIR de l’especialitat; adequar els contingents; i implementar el model d’atenció a la cronicitat, la cobertura de la unitat de pal·liatius…

    El fet que tantes places de pediatria estiguin exercides per professionals sense formació específica en l’especialitat obliga a plantejar el debat de si això és necessari o no, perquè hi ha controvèrsia sobre el tipus més adequat: pediatres o metges de família. Per a respondre a això, l’AEP va fer un estudi que compara la pràctica clínica dels uns i els altres en qüestions com la prescripció d’antibiòtics; la indicació de proves diagnòstiques; el tractament de l’otitis, de l’asma, de la febre i de diverses alteracions psicopatològiques; i la prevenció.

    Entre altres coses, han comprovat que els metges de família van prescriure més antibiòtics que els pediatres per a les infeccions de vies respiratòries. Els pediatres van tenir més probabilitats d’adherir-se a les recomanacions de les guies de pràctica clínica sobre el tractament de la febre i una major capacitat de resolució per a altres malalties de gran prevalença durant la infància i l’adolescència, com són l’asma i l’otitis. Igualment, els nens amb pediatres presenten percentatges de vacunació molt superiors.

    La presidenta de l’Aepap, Concha Sánchez Pina, aclareix que no és que la pediatria no sigui atractiva: «És una de les especialitats que més es trien els que aproven el MIR, de les primeres que s’acaben en l’elecció… El que són poc atractives són les condicions de treball que després de la crisi es donen per als metges de família i per als pediatres en els centres de salut. L’atenció primària ha suportat les retallades sanitàries proporcionalment més que l’hospitalària», relata. En la mateixa línia, apunta que bastants hospitals de recent creació «han absorbit un important contingent de nous pediatres» i recorda que fa una dècada hi havia més que optaven per l’atenció primària.

    D’altra banda, rebutja la possibilitat de reduir l’edat dels nens atesos per pediatre per a corregir el dèficit. «En l’actualitat, dels 7 als 14 anys, els pares poden triar lliurement entre tenir pediatre o tenir metge de família i la realitat és aclaparadora. On hi ha pediatres els pares els trien pràcticament en el 100% dels casos per als seus fills fins als 14 anys. Els resultats en salut també semblen millors si són atesos per pediatres», remata.

    «Partim en els centres de salut d’un dèficit de 1.600 especialistes que s’agreujarà els pròxims anys perquè es jubilaran sense possibilitat de recanvi generacional, tret que s’aconsegueixi reconduir cap a una atenció primària amb condicions laborals més atractives i s’augmentin les places de formació MIR de pediatria», agrega César García Vera, vicepresident Aepap.

    Els dos recorden que s’ha constatat una disminució en els últims anys de nous pediatres que opten per l’atenció primària, «però l’administració és molt poc inclinada a donar dades». És més, ja van avisar fa una dècada de la falta de recanvi sobre una planificació des de l’inici «insuficient», com a casos de comunitats autònomes tan poblades com Andalusia «on els centres de salut mai han tingut un 70% de places de pediatres cobertes per especialistes», però «no es van prendre mesures efectives», per la qual cosa esperen que el recent reconeixement per part de la ministra que ha faltat previsió «sigui el primer pas per a la presa de mesures efectives».

    De moment, les mesures que es prenen no agraden al sector. L’AEP, per exemple, denúncia que el Servei Andalús de Salut (SAS) hagi previst 324 llocs de metges de família en diferents centres de salut, de les vuit províncies de la comunitat autònoma, en la qual 28 places apareixen en la categoria de metges de família «amb funcions de pediatria».

    María José Mellado, presidenta de l’AEP, critica que «ningú es quedaria impassible si es convoquessin places de metges generalistes per a realitzar les funcions d’un cardiòleg o d’un neuròleg», per la qual cosa creu «imprescindible que l’opinió pública conegui aquesta realitat i l’impacte que podria si els menors no fossin atesos per pediatres». Conclou reivindicant la pediatria com a «disciplina imprescindible que assegura la salut dels menors pels professionals formats específicament per a la cura del benestar dels nens, adolescents i les seves famílies».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • 2018, un any per a l’esperança a l’atenció primària

    2018 ha estat un any de molta denúncia. La consulta és un mirador privilegiat de les injustícies socials i les disfuncions del sistema sanitari. Les metgesses i infermeres de família no podem renunciar a la nostra missió de testimoni i altaveu de la repercussió que tenen sobre la salut i el patiment que generen. Així hem denunciat la fragmentació de l’atenció concretada en els dispositius de cronicitat que està duent a la irrellevància dels Equips d’Atenció Primària que acabarà repercutint en la qualitat i l’equitat de l’atenció; un any més hem tornat a dir que la grip no pot sorprendre i col·lapsar els centres sanitaris perquè no és cap sorpresa; que les condicions laborals de la indústria càrnia al territori estan perjudicant la salut d’uns treballadors desprotegits dels abusos; que el sistema sanitari exerceix violència de diferents tipus envers les dones; que el dret a la prestació per risc en l’embaràs està volgudament ocultat; que l’austeritat neoliberal emmalalteix i mata i que l’exclusió sanitària continua; que s’ha de buscar la conciliació laboral dels professionals preservant l’accessibilitat i la longitudinalitat de l’atenció a la ciutadania; que la registritis està envaint les nostres consultes i que hi ha direccions d’Equips d’Atenció Primària anti-líders i departaments de recursos in-humans.

    2018 ha estat un any de molta reflexió i propostes. Hem aprofundit en l’abordatge social i sanitari del suïcidi. Hem fet un retrat dels bons lideratges per als equips d’atenció primària, alhora que, mentre arriben, fèiem propostes per sobreviure als mals lideratges que patim. Hem reflexionat sobre l’atenció domiciliària urgent des de la pràctica real, sobre la presència i el paper dels psicòlegs en els Equips d’Atenció Primària, sobre la precarietat laboral que en l’atenció primària es tradueix en precarietat d’atenció i sobre la invisibilitat de les infermeres d’atenció primària en el sistema sanitari malgrat la creació de l’especialitat via EIR ja fa 12 anys. Esperem que el nou decret de prescripció infermera suposi un punt d’inflexió i reivindiquem el document “La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitat” amb què vam acabar 2017 com a referència per al present i el futur.

    2018 ha estat un any de molta feina col·laborativa. La confluència amb la ciutadania a la Marea Blanca i amb els companys i companyes de Rebel·lió d’Atenció Primària i la Capçalera ha donat molts fruits i satisfaccions. Juntes vàrem començar l’any amb la intenció de “Reconstruir l’atenció primària” “defensant un sistema sanitari primarista”. Hem estat als barris fent pedagogia de l’atenció primària amb els veïns i les veïnes i des del setembre hem volgut “Donar vida a l’atenció primària”. Hem recordat, juntament amb l’AIFiCC, que l’atenció a la cronicitat és competència dels Equips d’Atenció Primària. I ens hem afegit a moltes reivindicacions justes i necessàries (1, 2, 3) per un sistema sanitari millor. Perquè lluitar val la pena.

    I en arribar la tardor, la convocatòria de vaga de Metges de Catalunya per un costat i de CGT/Rebel·lió d’Atenció Primària per un altre ha fet possible la més gran mobilització de l’atenció primària que recordem. Ens hem trobat als carrers, ens hem reconegut i hem sentit orgull de ser de primària i la força dels joves reclamant poder visitar “…bien y despacito…”. Hem exigit l’aposta per un model primarista, condicions laborals que volen dir qualitat d’atenció i recursos per fer bé la nostra feina. Hem parlat d’equip de primària: administratives, treballadores socials, infermeres i metgesses, com a servei públic per a fer possible el dret a la salut.

    Perquè creiem que el moment és ara, vam dir que no n’hi ha prou, amb el que va oferir l’ICS el tercer dia de vaga. Perquè creiem que el moment és ara, entre totes hem de seguir empenyent perquè després del despertar de l’atenció primària, de veritat tot recomenci. La força fonamental de la nostra lluita és la feina diària a les consultes. Hem de seguir treballant, intentant atendre els nostres pacients amb la millor ciència i el tracte i la cura que mereixen. Però hem de seguir lluitant, als CAPs generant debat i crítica constructiva, als carrers i als barris amb la ciutadania, i fer més fortes plataformes professionals com la nostra, que defensen la professionalitat, el model i els recursos necessaris per poder fer més i millor atenció primària. Ens hi juguem la salut de les persones i comunitats, la nostra salut, la il·lusió i la motivació professional, i la sostenibilitat del sistema sanitari.

    Acabem 2018, l’any en què entre totes hem fet possible l’esperança per l’atenció primària. L’any del seu comiat no oblidem les paraules que Julian Tudor Hart ens ha deixat com a llegat: “Aquí i sobre el terreny, pel que fa a la feina i els resultats de l’atenció clínica, vostès tenen el poder definitiu. Agafin-lo i no el deixin anar”.

    Feliç i primarista 2019!

     

    Aquest és un article original del web del Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • Salut avaluarà els equips d’atenció primària concertada per aplicar-hi millores

    El Servei Català de la Salut (CatSalut) ha enviat avui una carta a les gerències d’entitats proveïdores de l’atenció primària concertada perquè «avaluïn cadascun dels equips d’atenció primària, detectin què necessiten i, si cal, proposin millores per a seguir garantint una atenció de màxim nivell».

    Així ho han comunicat per explicar que volen assegurar que tota la ciutadania a Catalunya sigui atesa amb el mateix nivell de qualitat en l’atenció primària: en tot el territori i sigui quin sigui el centre i l’entitat proveïdora que presti el servei de salut.

    El moviment, per donar sortir als acords als que es van comprometre el passat mes de novembre en el context de vaga a tota l’Atenció Primària, la de l’Institut Català de la Salut però també la concertada, i també als centres concertats. Segons expliquen, la idea és que aquest procés culmini durant el primer trimestre de l’any. El procés començarà amb un recull d’informació al llarg del mes de gener per avaluar la situació de cada equip. Després, el febrer s’analitzarien les propostes de solució, si s’escauen, i, finalment, el mes de març s’implantarien les accions proposades.

    A la carta han destacat que «el Departament de Salut i el CatSalut han de garantir que tots els ciutadans siguin atesos amb mateix nivell de qualitat en l’atenció primària, evitant que es poguessin arribar a produir diferents nivells de servei en funció del proveïdor sanitari que el prestés». A més afegeixen que «assegurar aquesta qualitat en tot el país, no vol dir haver d’homogenitzar els models de gestió de tots els proveïdors, cal mantenir el respecte a l’autonomia de gestió de les empreses proveïdores».

    Aquesta carta arriba setmanes després que l’ICS, que és el principal proveïdor de l’atenció primària a Catalunya, de comú acord amb el CatSalut, plantegés un conjunt mesures a curt, mitjà i llarg termini per revertir la situació de la primària.