Fa tres anys del Reial Decret 954/2015 sobre Prescripció infermera aprovat pel govern del PP i rebutjat pels col·legis de la professió, associacions d’infermeria, comunitats autònomes, i altres, com vam explicar en la nostra entrada Rebutgem el Reial Decret sobre Prescripció Infermera. Fa pocs dies el Ministeri de Sanitat ha publicat al Boletín Oficial del Estado (BOE) un nou Reial Decret amb importants canvis pel que fa a la indicació, ús i autorització de la dispensació de medicaments i productes sanitaris d’ús humà per part de les infermeres, amb l’objectiu de donar la cobertura legal necessària en el desenvolupament de les competències infermeres.
Hem de felicitar totes les infermeres per aquest èxit, doncs per fi ha arribat la cobertura legal a la seva pràctica diària, la seguretat jurídica per la qual s’ha lluitat des de fa molt de temps. És una molt bona notícia tant per les infermeres com per les pacients. El nou RD reconeix la prescripció autònoma infermera, per la qual han demostrat suficient formació i capacitat al llarg dels anys.
L’acreditació dels professionals es farà a càrrec de les Comunitats Autònomes i es requerirà un any d’exercici professional per poder tenir aquesta acreditació. Qui no compleix aquest requisit podrà fer una formació intensiva per poder aconseguir l’acreditació.
Les infermeres podran prescriure:
Productes sanitaris i medicaments que no necessitin recepta mèdica.
Medicaments de prescripció mèdica que no requereixen un diagnòstic mèdic, com ara les vacunes tan infantils com de l’adult, material de cures, analgèsics, etc.
Medicaments de prescripció mèdica que necessitin un diagnòstic i la prescripció mèdica. En aquests casos es seguiran els protocols establerts entre les professionals i les autoritats sanitàries. Hi ha dos anys de termini per validar els protocols per part de les administracions.
Però la modificació del RD no és el final del camí, falta que les infermeres siguin incloses en la Llei del medicament, tal com estan les metgesses, les podòlogues i les odontòlogues (professions amb facultat per a receptar medicaments subjectes a prescripció mèdica). Les infermeres som l‘única professió sanitària que no està inclosa a pesar de tenir formació farmacològica i cal seguir treballant per a la modificació de la Llei.
“El nou text apunta cap a una major seguretat jurídica futura per a les infermeres, però resta lluny d’establir una regulació ajustada a la pràctica real de les infermeres i els infermers, com hagués estat de desitjar”, tal com especifica elConsell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya.
En referència als “protocols i guies de pràctica clínica i assistencial” (que ha d’elaborar de manera centralitzada la Comissió Permanent de Farmàcia del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salud), hi ha seriosos dubtes que puguin crear més obstrucció i burocràcia que ajuda. Doncs “no s’ajusta a la naturalesa descentralitzada del Sistema Nacional de Salud ni a les pràctiques dels equips assistencials de Catalunya en què es fonamenten les activitats prescriptores basades en els protocols i guies de pràctica clínica i assistencial elaborats amb la participació de metges i infermeres i fonamentades en el coneixement i la confiança recíproca en I’exercici de les competències respectives, en un marc de treball interdisciplinari i col·laboratiu”.
Aquest gran canvi jurídic ha d’anar unit a una major visibilització de la infermeria en els equips d’Atenció Primària, una major presència en les direccions dels equips, una major complementarietat de rols entre les metgesses i les infermeres per la gestió compartida de la demanda per diversos problemes de salut, i un major protagonisme de les infermeres en el seguiment de les pacients amb patologia crònica i atenció pal·liativa, tant al centre d’atenció primària com al domicili. Demandes reivindicades fa temps per amplis col·lectius d’infermeres, i també de metgesses.
Les aportacions de la infermeria per a la salut de la població i pel desenvolupament de l’APS són extraordinàries si se’ls dota de mecanismes per portar a terme totes les seves competències. La prescripció de fàrmacs i productes sanitaris n’és una, però n’hi ha moltes més, tal com vàrem expressar en el nostre document La infermeria familiar i comunitària: repte i oportunitat. Esperem que en un futur pròxim puguem veure més passes en aquest sentit.
“M’enrecordo d’un llibre que vaig llegir fa una mica més d’un any de David Healy, professor de psiquiatria i farmacologia del país de gales.En ell explica que havia conegut dos tipus de metges amb la mort dels seus pares: els que volien intervenir molt sobre la malaltia, perquè s’oblidaven del conjunt de la persona; i els metges que veien una persona, no una malaltia, i tenien actituds molt diferents. Crec que era el seu pare, a qui el van convèncer d’operar un càncer de colon. Tenia 86 anys i moltes altres coses per l’edat i va morir de les complicacions postoperatòries. No calia operar un càncer de colon amb aquesta edat”.
Joan-Ramon Laporte valora així que sí que hi ha una medicina que mira les persones però que “per influència de la indústria farmacèutica però també de la indústria diagnòstica, cada cop és miren més els indicadors i menys les persones”.
Laporte és catedràtic de farmacologia i ha estat cap de farmacologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i director de l’Institut Català de Farmacologia. La seva experiència, com ell mateix explica, s’ha desenvolupat entorn el descobriment i l’avaluació dels efectes indesitjats dels medicaments, estudis d’utilització i auditoria dels medicaments, l’elaboració de protocols i en informe d’avaluació de nous medicaments i protocols de recerca. Explica que,quan va començar a donar classes es va adonar que en el llibre mare de farmacologia, anomenat Goodman & Gilman, parlava d’uns medicaments que, en comparar-los amb els 20 més consumits a Catalunya, només en sortia 1. “Vivíem en un món totalment diferent i vaig pensar què podíem fer per prendre medicaments realment útils: així va començar el meu activisme per la vigilància dels efectes adversos i per consumir medicaments necessaris”. Aquest activisme s’ha traduït entre d’altres en crear una fitxa de cadascun dels articles que s’ha llegit des que va acabar la carrera. Amb l’aparició d’Internet va haver de digitalitzar-ne 26.000 fitxes. Ara, potser en duu més de 90.000 i tots són dins una web de la Fundació de l’Institut Català de Farmacologia. “Llegeixo tant que no ho recordo però l’ordinador sí: jo sóc el que penso i ell és la meva memòria, i a més d’accés públic!”.
L‘extensa lectura i els treballs que ell mateix ha realitzat el porten a declarar que els medicaments sens dubte són un progrés però que estan sent mal utilitzats. A l’any 1985, a Espanya, cada ciutadà rebia de mitjana 10 prescripcions per any, els joves no en rebien quasi cap i els vells en rebien més. L’any 2011 va arribar a 19,8 i ara hem tornat a arribar a 19,8. Compartint aquestes dades, Joan-Ramon Laporte fa veure que en aquest període l’exposició de la població espanyola als medicaments s’ha duplicat i, per tant, això causa el doble de iatrogènia o, fins i tot, més del doble, ja que com més medicaments, més interaccions farmacològiques. Denuncia en aquest sentit que entre els indicadors de qualitat assistencial dels metges es té en compte quins medicaments prescriuen però no la quantitat: “hi ha molta gent que pren un medicament però després ningú se’n cuida de dir-li para ja”. “La gent ha de preguntar al metge quin és l’objectiu, si terapèutic o preventiu o de quin tipus, per quant de temps, i si pot interactuar de manera desfavorable amb els medicaments que ja està prenent”, aconsella Laporte.
Les xifres mitjanes de consum de medicaments a l’estat espanyol fan que de cada 100 euros que es destinen a sanitat, 29,6 vagin a pagar la factura farmacèutica. Laporte apunta que els estudis que s’han fet aquí a Catalunya diuen que “com a mínim un 50% dels medicaments prescrits en el sistema de salut són innecessaris i en alguns casos contraindicats, són més perjudicials que beneficiosos. Per exemple antidepressius en nens”.
Joan-Ramon Laporte, catedràtic en farmacologia / Sandra Vicente
Tornant doncs a quin tipus de medicina s’està desenvolupant, Laporte assegura que aquesta cada cop “mira més indicadors i menys persones: miren el colesterol, miren la densitat mineral òssia però no el conjunt de la persona. Hi ha una exageració de les malalties i dels factors de risc”. Per explicar això posa com exemple que es tracti la densitat mineral òssia, que no és més que una variable escassament predictiva del risc de factura de fèmur i que comporta l’ús de medicaments, en comptes de promoure mesures per reduir els factors de risc de caiguda.
Justifica que es miri el colesterol o la pressió arterial en comptes del risc cardiovascular o la densitat mineral òssia en comptes del risc de fractura perquè així es beneficia a les empreses que comercialitzen amb les proves diagnòstiques i també a les empreses que venen els medicaments que suposadament corregeixen els factors de risc
Un altre element que Laporte destaca sobre com està canviant la medicina és la medicalització del malestar. Com ja explicava el psiquiatra Alberto Lobo Ortiz en una entrevista per aquest diari, “la hiperindividualització d’aquesta societat neoliberal transforma el patiment en malaltia i el medicalitza”. En la mateixa línia, Laporte apunta que “la tristesa ve etiquetada com a depressió i en conseqüència es tractada amb medicaments. La menopausa ve tractada com a malaltia i per tant amb medicaments… independentment que es puguin tractar símptomes com els fogots es fa de la menopausa una patologia general”. En el seu parer, això fa que les percepcions socials també hagin canviat o alguns processos les hagin fet canviar. “Hi ha molta gent que pensa que els medicaments són màgics: que si estàs trist, prens un medicament deixes d’estar-ho o que si tens el colesterol alt prens una estatina ja no tindràs un infart. Tota aquesta medicalització fa que la gent busqui en el sistema sanitari respostes a problemes que el metge de capçalera ha d’entendre i ha de compartir i ha de conèixer perquè no són purament problemes de diagnòstic tecnològic”.
Laporte també opina que la percepció que qualsevol problema trobarà la solució en un medicament passa també amb proves diagnòstiques: “quanta gent té mal d’esquena durant molts mesos, li fan una ressonància i es cura? La ressonància era diagnòstica, no terapèutica”.
No responsabilitza els pacients sobre aquestes dinàmiques sinó que apunta a una qüestió de mal govern del sistema de salut que pretén que els metges millorin la seva pràctica a base d’aplicació de protocols i de guies de pràctica clínica que, afegeix, estan inspirades en gran part per laboratoris farmacèutics i en molts casos les financen.Després, explica “es mesuren els indicadors de qualitat assistencial per les coses que diuen les guies de pràctica clínica però aquestes per la inspiració dels laboratoris per una banda i després perquè són guies de malalties aïllades, fan que els pacients rebin molts més medicaments dels que necessiten o que poden tolerar”.
Ho exemplifica amb una persona amb diabetis que hagi fet un infart de miocardi i tingui una insuficiència cardíaca. “Per protocols prendrà un o dos medicaments per la diabetis, un antiagregant plaquetari o dos, una estatina, un bloquejador… Potser li augmenten la dosi d’un dels medicaments i també li posaran un diürètic. A més, aquest pacient que té una insuficiència cardíaca, que té menys capacitat física des de l’infart, se’l veu que es mou poc i a més se’l considera deprimit perquè s’ha posat trist… naturalment perquè s’ha posat malalt i abans no ho estava però davant d’això li donen un antidepressiu. I com pren tants medicaments li donen també un omeprazol per protegir l’estómac encara que sigui de manera injustificada”.
Joan-Ramon Laporte, catedràtic en farmacologia / Sandra Vicente
Casos com aquest fan que a Catalunya tinguem entre 7 i 800.000 persones que prenen simultàniament cinc medicaments a càrrec del CatSalut més els que prenguin per altres vies. I tenim unes 100.000 persones que prenen més de 10 medicaments al dia. Laporte indica que això està generant una patologia causada per medicaments i afegeix, citant a altres autors, que els medicaments són una causa molt important de mort: de fet, hi ha veus que diuen que és la tercera causa de mort encara que no es pugui quantificar. “Tu classifiques les causes de mort com directes, segons l’aparell o sistema afectat, o indirectes, que serien el tabac o els medicaments. Com els medicaments poden produir càncer, la mort vindrà quantificada com càncer. No vull dir que no hem de prendre medicaments però sí que hem de reduir el nombre que prenem i sobretot la polimedicalització de la gent gran”.
Laporte també té temps per parlar sobre patents i sobre els interessos de la indústria farmacèutica. Veu com una manipulació del pensament mèdic que l’Agència Europea del Medicament, que en la seva opinió serveix més a interessos que a la ciutadania, quan aprova un medicament tothom corre a prescriure’l quan aquest simplement complia els requisits legals per donar-li la llum verda de comercialització. Laporte defensa que aquest medicaments que s’aproven i es determinen com eficaços no tenen perquè ser millors que altres que ja existien. Critica de fet que el 50% dels assaigs clínics al món no han estat publicats: “és obligatori que per llei si comences un assaig el registris però en molts estats després no és obligatori publicar-ho. La legislació acostuma a definir l’eficàcia com a superioritat al placebo en un o dos assaigs clínics. Ara, la llei no diu que especifiquis si l’assaig s’ha fet 8 cops abans d’aconseguir-ho. Ara ja no val l’excusa de que no te l’han acceptat a cap revista perquè penjar-los a internet és gratis”.
No fer-ho, per Laporte, “és una manipulació de la informació i de la ciència. A la vegada és una greu falta ètica perquè quan un investigador fa un assaig clínic i li demana a algú que participi implícitament o explicita li diu que això és pel progrés científic. Però el progrés i la ciència si són secrets no són progrés ni són ciència. Les persones que participen tenen dret a que els resultats es publiquin”.
La Josepa Forn va estudiar psicologia i pedagogia i treballava en el món de l’educació especial. D’un dia per l’altre va patir un ictus i la seva vida va canviar dràsticament. Explica que va passar per diferents estats per acostumar-se a la seva nova realitat però que si ha tirat endavant ha estat gràcies als professionals i a tots aquells que han estat al seu costat però també, i sobretot, a l’actitud.
«Jo no podia moure el costat esquerre, però avui puc jugar amb els meus néts i ser feliç. És molt important l’actitud. Vaig passar per una depressió molt forta perquè passar de poder-ho fer tot, ser una persona molt activa, ser autònoma, treballar, i més si, com a mi, la teva professió t’agrada, a no poder fer res i haver de prejubilar-te és molt dur». Forn, ha explicat la seva experiència durant l’acte ‘L’Ictus: l’estat de la qüestió. El mèdic i el pacient’ que va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès i va ser el primer dels tres debats que es realitzaran dins el cicle ‘Sanitat: l’estat de la qüestió’. Un cicle on es parlarà amb metges i pacients sobre les tres principals causes de mortaldat a Catalunya: Ictus, cardiopaties i càncer.
En aquesta primera ponència Josepa Forn, pacient d’èxit, ha volgut deixar clar que malalties com l’Ictus es pot tirar endavant. De fet, en patir l’ictus, i retornant a la idea de l’actitud que compartia, recorda que si bé al principi la dutxaven en una llitera, després va demanar que la dutxessin dreta i en uns dies ja va demanar un caminador. Així, més enllà d’una rehabilitació necessària, cal mostrar-se predisposat i, segons Forn, feliç. Aquesta és la idea que ha volgut transmetre amb el seu llibre «Donant un xic de felicitat», que va escriure després de realitzar un curs d’escriptura i un altre de teologia.
A part de l’actitud posterior calen dos elements indispensables per actuar davant un ictus: el temps i l’atenció especialitzada. Per parlar sobre això, l’acte va comptar amb la presència del doctor José Álvarez Sabin, cap del servei de neurologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Álvarez, a més de ser el doctor de Josepa Forn, també ha format part de múltiples grups de treball i comitès i ha coordinat el grup de treball ‘Malalts amb ictus’ i diversos protocols i guies de pràctica clínica.
Des d’aquest coneixement, Álvarez ha explicat en què consisteix un ictus i els tipus que hi ha. Dades que ha volgut ressaltar de l’estat actual de l’ictus, situen aquesta malaltia com la segona causa de mort i la primera en dones. A més, és la primera causa de discapacitat, la segona de demència – sent un factor de risc d’Alzheimer-, la primera causa d’epilèpsia i una important causa de depressió. Per altra banda, per l’entorn immediat, el 80% de les persones que han patit un ictus necessiten un cuidador. Un 35% de les persones que assumeixen aquest rol són persones en actiu. D’aquestes, 3 de cada 10 han de deixar de treballar. L’impacte d’un ictus té doncs també un impacte social important.
Álvarez ha explicat també durant la seva ponència que, donat que l’esperança de vida s’ha doblat en l’últim segle, l’ictus cada cop serà més freqüent. De fet, una de cada cinc persones majors de 45 anys patiran un ictus al llarg de la seva vida. L’ictus augmentarà en un 34%, les seqüeles un 25% i la mort un 45%, ja que hi haurà més volum de població en edat de patir-ne.
Davant d’això, Álvarez no ha parat de repetir una paraula al llarg de tota la seva ponència: temps. I és que per cada minut que el cervell està mal irrigat es perden dos milions de neurones. Ser-hi a temps és doncs fonamental, ja que a més fins a les 24 hores hi ha una operació clau que acostuma a ser d’èxit. Aquesta consisteix a introduir un catèter que creua el coàgul que ha obturat l’arteria que està impedint que la sang circuli bé pel cervell. Es desplega aleshores una malla i, aquesta, després, en ser estirat el catèter, arrossega el coàgul i desobtura el pas.
L’Ictus: 21 segles d’història
El doctor Álvarez també ha volgut la seva ponència per explicar què és, com actua, com es prevé i com es tracta l’ictus per explicar els seus orígens. Situa els primers coneixements sobre l’ictus en l’època d’Hipòcrates, 500 anys abans de Crist. Aleshores l’anomenaven apoplexia i volia dir colpejat violentament. Aleshores es creia el cervell com un òrgan desproveït de sang i es van trigar més de 21 segles en trencar amb això.
L’any 1628, Harvey va descriure la circulació de la sang però no és fins 30 anys després que Wepfer descriu la circulació cerebral. El 1761, Morgagni va distingir dos tipus d’apoplexia i, 100 anys després, l’any 1856, Virchow diferencia la trombosi de l’embòlia. És finalment a l’any 1968 quan es parla per primera vegada d’ictus però fins l’any 1977 no es considera com tractable.
Des del Departament de Salut han anunciat que el continu ascens que la grip venia experimentant en les darreres setmanes a Catalunya ha fet superar ja per primera vegada el nivell d’epidèmia. Així, durant la setmana passada, ha augmentat la taxa d’incidència de síndromes gripals registrada per la xarxa sentinella: se situa ja als 119,59 casos per 100.000 habitants, per sobre del llindar epidèmic d’aquesta temporada, establert en 110,7 casos.
Segons el model predictiu elaborat amb dades corresponents a la segona setmana d’aquest any, l’activitat gripal durant les setmanes 3 i 4 presentarà un nivell epidèmic baix-moderat, però creixerà cap a un nivell moderat amb pics de nivell elevat en algunes regions de la demarcació de Lleida i Tarragona.
Pel que han explicat des de Salut, segons les dades analitzades en el marc del programa PIDIRAC, durant la segona setmana de l’any la taxa d’incidència de síndrome gripal ha estat més alta en els menors de 5 anys (367,65 casos per 100.000 habitants). La resta de grups d’edat també mostren un increment respecte de la setmana anterior, excepte en el grup de 5-14 anys que es manté estable. Pel que fa als ingressos hospitalaris greus pel virus de la grip, del 7 al 13 de gener s’han registrat 18 ingressos en els hospitals de la xarxa sentinella, i des de l’inici de la temporada (a principis d’octubre) un total de 129. El 72,7% d’aquests casos no estaven vacunats.
Pel que fa a l’activitat als centres sanitaris, durant la setmana del 7 al 13 de gener del 2019, s’ha atès un total de 69.651 urgències, de les quals 8.107 han requerit ingrés hospitalari (11,64% del total). Respecte la setmana anterior, les urgències ateses als hospitals han disminuït un 1,20% i els ingressos hospitalaris han augmentat un 0,04%. En comparació amb la mateixa setmana de l’any 2018, l’activitat urgent ha augmentat un 1,97% i el nombre d’ingressos ha disminuït un 0,81%.
Del total de les urgències ateses als hospitals, el 80,84% són pacients adults (56.309), mentre que la resta correspon a població pediàtrica (13.322). En relació amb la setmana anterior ha augmentat un 0,42% la proporció de pacients pediàtrics.
Durant aquesta setmana els hospitals han atès un total de 26.617 visites de nivell de prioritat I, II i III, és a dir, de major gravetat, que representen un 38,21% del total de les urgències, un 0,03% menys que la setmana anterior.
Pel que fa als equips d’atenció primària, durant la setmana del 7 al 13 de gener, s’han atès un total de 873.215 visites, un 74,41% més que la setmana anterior. Aquest increment s’explica, en part, pel fet que aquella setmana aquests centres van romandre tancats per Cap d’Any. Del total de visites realitzades aquesta setmana, 840.593 s’han fet als centres d’atenció primària i 32.622 al domicili del pacient.
Per grups d’edat, el 10,08% de les visites han estat d’infants de fins a 15 anys; el 50,27% d’adults d’entre 15 i 65 anys i el 39,65% restant de persones majors de 65 anys. En comparació amb la mateixa setmana de l’any anterior, els equips d’atenció primària han fet un 4.40% més de visites.
Pel que fa als centres d’urgències d’atenció primària (CUAP) durant la setmana del 7 al 13 de gener han atès un total de 22.142 visites, un 7,81% menys que la setmana anterior.
Finalment, el 061 Catsalut Respon ha atès 35.749 casos aquesta setmana, dels quals 2.451 han requerit l’atenció d’un metge a domicili. En relació amb la setmana anterior suposa una disminució dels casos d’un 0,57% i una disminució de les visites domiciliàries del 13,15%.
Tafanejar la història clínica d’un company de treball, d’un familiar o d’un pacient amb el qual no tenen relació assistencial ha abocat a diversos professionals sanitaris a una condemna superior a dos anys de presó. Aquesta pena provoca l’ingrés en la presó. Per a evitar en una d’aquestes sentències aquesta conseqüència, l’Audiència provincial de la Corunya ha arribat a sol·licitar a l’octubre al Govern la tramitació d’un indult. Van realitzar aquesta petició després d’emetre una decisió –que implicava dos anys i set mesos de presó– contra un metge del Servei Gallec de Salut (Sergas), que va accedir a un historial clínic sense consentiment.
Aquest mateix mes el Suprem va ratificar la condemna de dos anys i sis mesos a dos fisioterapeutes d’un hospital públic que van entrar en el registre clínic d’una companya i el van comentar davant d’altres pacients. Per part seva, al gener de l’any passat l’alt tribunal sí que va estimar el recurs d’una infermera del servei extremeny de salut que va ser condemnada per l’Audiència Provincial de Càceres per accedir «en més d’un centenar d’ocasions» a l’historial del seu exjove i la seva nova parella. Els magistrats van rebaixar la pena de tres anys i set mesos a dos anys.
Delicte de revelació de secrets
Aquestes actuacions estan penades pels articles 197 i 198 del Codi Penal que els emmarquen en delictes de descobriment i revelació de secrets. «Cal tenir en compte que aquesta informació està protegida perquè el dret a la intimitat té un component molt important en l’esfera de la privacitat. No només compte amb la protecció de la Constitució, també té la del Codi Penal», explica Francisco Corpas, director dels serveis jurídics en el Consell General d’Infermeria.
Per part seva, José María Antequera, docent i divulgador en dret sanitari, creu que aquestes actuacions es produeixen pel desconeixement de les seves condemnes. «Crec que no se sap en moltes ocasions la conseqüència de l’incompliment. Els professionals desconeixen que accedir a la història clínica d’una persona, quan no hi ha una vinculació professional amb els pacients, és una falta molt greu de l’estatut marc i un delicte segons el Codi Penal», ressenya.
La «temptació» d’accedir a l’historial amb un click
Aquests dos lletrats coincideixen en assenyalar que l’accés a la informació de forma instantània ha pogut contribuir al fet que es dilueixin les barreres mentals que determinen per a aquests condemnats quina documentació és confidencial. «Abans accedies a la història clínica perquè només existia en paper i la tenies davant de tu. Amb la història clínica electrònica, l’accés és immediat. Aquesta temptació genera aquest tipus de situacions», incideix Antequera. Així mateix, aquest lletrat ressenya que en accedir a aquests registres clínics hi ha una alerta sobre l’ús adequat del sistema. «Hi ha un avís en el qual es planteja que només poden accedir a històries clíniques assistencials», incideix.
Entre les últimes sentències emeses per aquest assumpte, destaca la ratificació de la condemna per part del Suprem a dos fisioterapeutes d’un hospital públic que van entrar en la història clínica d’una companya. L’Alt Tribunal va desestimar a l’octubre el recurs presentat per aquestes dues professionals i va confirmar la decisió que els considerava autores d’un delicte de descobriment i de revelació de secret pel qual els sentenciaven a cadascuna d’elles a dos anys, sis mesos i un dia de presó. Segons l’escrit judicial, els accessos a la història de la seva companya el 2011 «consten documentalment acreditats». A més de la pena de presó, la decisió comporta la inhabilitació absoluta per sis anys.
L’Audiència Provincial d’Oviedo ressenya en la sentència ratificada recentment pel Suprem que aquestes dues professionals es van assabentar de «les malalties per les quals havia rebut tractament en el servei de salut mental [la seva companya], comentant-ho entre elles en el gimnàs de l’hospital, on treballaven com a fisioterapeutes, fent-lh en presència dels pacients als quals atenien».
Aquests fets –segons plantegen en l’escrit judicial– són constitutiu de delictes, tal com recullen els articles 197 i 198 del Codi Penal. En ells castiguen a aquelles persones que «sense estar autoritzades» accedeixin a «dades reservades de caràcter personal o familiar d’un altre que es trobin registrats en fitxers o suports informàtics, electrònics o telemàtics». En aquest epígraf es té en compte que aquestes condemnes s’aplicaran també a aquells treballadors públics que «fora dels casos permesos per la Llei, sense mediar causa legal per delicte, i prevalent-se del seu càrrec, realitzin qualsevol de les conductes descrites en l’article anterior».
Els magistrats de l’Audiència asturiana van destacar en la seva fallada la confidencialitat d’aquesta informació i, per tant, recalquen la rellevància d’aquesta infracció. «Es tracta de dades reservades que pertanyen al titular però que no es troben en el seu àmbit de protecció directe, directament custodiats pel titular», ressenyen. Així mateix, estableixen que la legislació de protecció de dades «delimita clarament la titularitat, maneig i cessió de la informació continguda en aquests».
L’Audiència de la Corunya també va condemnar a l’octubre a un metge a dos anys i set mesos de presó per entrar en un historial clínic sense consentiment ni mitjançant una relació assistència entre el denunciant i el denunciat. En aquest cas, la sentència no detalla quina vinculació existia entre aquestes dues persones.
Sol·liciten indult al Govern
A pesar que en l’escrit judicial constaten que aquest professional del Sergas va accedir en 2011 en dues ocasions a aquesta informació «amb la intenció de conèixer el seu estat de salut, en concret, l’existència d’un comunicat de baixa per incapacitat temporal laboral» i que consideren que la condemna és «ajustada al tenor de la llei i de les seves possibles interpretacions», sol·liciten al Govern la tramitació d’un indult per al condemnat. Han pres aquesta decisió al·legant que no volen que es «generi una sanció objectivament desproporcionada i socialment reprovada». Aquesta sentència també comporta la inhabilitació absoluta durant de sis anys.
Per part seva, al gener de l’any passat el Suprem sí que va estimar el recurs presentat per una infermera del servei extremeny de salut que va ser condemnada per l’Audiència Provincial de Càceres com a autora responsable de dos delictes continuats de descobriment de secrets comesos per funcionaris públics, que va implicar una pena de tres anys i set mesos de presó. Aquesta professional va accedir «en més d’un centenar d’ocasions» [entre 2011 i 2015] a l’historial del seu exjove i la seva nova parella.
Segons figura en els fets provats, el pare dels seus néts «travessava problemes derivats de les seves addiccions, que van motivar que fos tractat per l’equip de salut mental» i aquesta circumstància va arribar a convertir-se «en una veritable obsessió [per a l’acusada], que li produïa un important estat d’ansietat» pel benestar dels seus néts. L’alt tribunal va estimar el recurs presentat per la infermera i va reduir la pena a dos anys de presó, entenent que la seva conducta havia de ser entesa com a «atenuant». De fet, destaquen que ja en el relat de fets provats es va plantejar que «l’accés de les dades reservades el realitzava amb l’ànim de protegir» als menors.
Antequera destaca que en aquestes decisions «hi ha un fenomen a destacar». Per a aquest advocat expert en dret sanitari subjau, en uns casos, «un conflicte en la unitat en la qual treballen» i, en uns altres, «s’accedeix a història clínica de familiars». «Hi ha una percepció es perd el caràcter legal en accedir a històries de familiars o persones amb les quals has tingut una relació sentimental», apunta.
Aquesta jurisprudència no es limita a aquests casos. Al febrer, el Suprem va desestimar el recurs d’un metge condemnat a un any i tres mesos de presó i tres anys d’inhabilitació absoluta per un delicte de descobriment de secrets, per consultar sense autorització ni consentiment l’historial clínic del examant, segons va informar Europa Press. Per part seva, l’Audiència de Navarra també va sentenciar l’abril de 2017 a tres anys i nou mesos a una infermera per «un delicte continuat de descobriment de secrets» per consultar la història de la seva exparella, de la nova parella d’aquest i de lal seu excunyat.
La malaltia és un fet més, agut o crònic, sempre empipador perquè ens resta més o menys autonomia (Salut) personal, però les causes de mala salut poden ser moltes més. Ara ja sabem la importància dels seus determinants, que poden ser causa o agreujar la mateixa malaltia d’aquell moment. Quan es fa cas omís a la persona podem oblidar fàcilment els seus drets, altres determinats de la salut presents, la seva dignitat, els seus interessos i prioritats, podem oblidar tota la informació que ha de rebre limitant la seva llibertat de decisió perquè no podrà prendre part de la seva imprescindible participació i protagonisme en la seva curació o millora. En el pitjor dels casos dependrà excessivament del professional sanitari i el perill de la «medicalització» del seu procés.
És per això que diem que primer s’ha de ser metgessa o infermera de la persona i que el millor nivell d’atenció sanitària serà en primer lloc l’Atenció Primària i Comunitària, els professionals assignats en aquest nivell (en el sistema públic) tindran una mirada més holística, coneixent millor a la persona, i el seu entorn i els altres determinants de la salut, només si ho necessiten faran servir els altres recursos del Sistema Sanitari (especialistes, proves, tractaments sofisticats, etc.)
Aquest nou any 2019 cal reivindicar un sistema sanitari que no només s’ompli la boca d’estar al servei de les persones, sinó que caldrà canviar l’hegemonia de la malaltia dins del Sistema públic i dedicar-lo a la salut de les persones i de la comunitat (i la lluita contra els determinants negatius de la salut). Perquè actuant només a final de canonada, la protecció i promoció de la salut serà menys efectiva i el Sistema públic de Salut menys sostenible. La malaltia només fa que donar negoci als interessos privats de lucre.
Un antic aforisme diu: «El metge cura amb la paraula, si no n’hi ha prou cura amb les herbes i si cal, amb el ganivet». Curar amb la «paraula» vol dir temps per escoltar i per parlar amb el pacient, a més caldrà tenir expertesa que vol dir coneixements, experiència, empatia i acolliment. Això avui dia està molt més sofisticat però segueix sent important seguir aquestes prioritats.
Aquest objectiu caldrà que el treballem amb accions molt concretes (i urgents) començant sobretot en el reforç de l’Atenció Primària i Comunitària, com s’ha demanat reiteradament des de fa temps, dotant-la dels recursos necessaris (personals, condicions laborals i estructurals) per poder fer aquesta feina amb qualitat, bona accessibilitat i bons resultats en Salut.
Les persones, les professionals i els recursos públics segur que hi sortiran guanyant.
«El director del Servei Català de la Salut (CatSalut), Adrià Comella, va dir que un cop concloses les negociacions amb els companys de primària abordaria la problemàtica de la concertada però no ho ha fet en cap cas, ha incomplert la seva paraula». Així ho ha afirmat Xavier Lleonart, vicesecretari general de Metges de Catalunya mentre anunciava una nova convocatòria de vaga per a tots els facultatius de la sanitat concertada.
La vaga està convocada per als dies 18, 19, 20, 21 i 22 de febrer i afectarà més de 10.000 professionals de 53 hospitals d’aguts, 86 equips d’atenció primària, 50 centres sociosanitaris i 25 de salut mental gestionats per les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Associació catalana d’Entitats de Salut (ACES).
Lleonart, en nom de Metges de Catalunya, ha valorat que, des de la fi de la vaga de cinc dies convocada el passat mes de novembre, «no hi ha hagut cap millora tangible mes enllà d’una petita millora retributiva» pel que fa als facultatius dels hospitals i la primària concertada. Aquesta vaga deixa de banda aleshores els facultatius de l’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS), qui si van arribar a un pacte amb el CatSalut.
Expliquen que la concertada té un llistat de reivindicacions diferent que la primària de l’ICS. Patxi Avilés, secretari del sector primària XHUP de Metges de Catalunya, ha opinat que «l’acord de l’ICS és un bon put de partida però els companys de la concertada no tenen el mateix». Per exemple, ha recalcat que a l’ICS tenen un terç de la jornada no assistencial. Per combatre aquest fet, demanen que es reguli la jornada de descansos o que s’ampliin les hores de formació l’any: «tenim només 20 hores l’any i això és vergonyós perquè és imprescindible per actualitzar els nostres coneixements». és vergonyós
Davant certes diferències que fan grinyolar a MC, Lleonart ha denunciat que el conveni SISCAT, on estan englobats els professionals de la sanitat concertada, «ha exclós els interessos de la major part dels facultatius». A més, tot i saber que els facultatius no són la majoria de treballadors en el conjunt de sanitaris, «no és digne tancar cap acord en el sector sense tenir en compte les reivindicacions dels metges». En aquest sentit ha afirmat creure «sincerament» que els signants del conveni «marginen de forma deliberada els interessos de bona part dels facultatius». Per a Lleonart, «els interessos dels treballadors són els interessos de la població» i, per tant, «marginar les peticions dels metges és empitjorar directament la qualitat assistencial».
Aquesta convocatòria no és nova. Metges de Catalunya la presenta com una continuació de la que ja es va realitzar del 26 al 30 de novembre, que va tenir un seguiment mitjà del 70%. Cal una segona volta perquè tot i l’èxit que MC reconeix, «va concloure sense haver objectivat cap negociació amb la concertada per part del CatSalut ni del Departament». Lleonart creu que és necessari tornar a posar el debat sobre la taula perquè «no ha passat res que hagi fet minvar el malestar dels facultatius».
Al mateix temps que han mostrat el malestar del col·lectiu també han volgut comunicar que lamenten profundament el perjudici que es pugui causar a la població amb aquesta convocatòria de vaga. En aquest sentit han explicat que si la plantegen amb més d’un mes de marge és un doble motiu. Primer, perquè entenen que l’única forma de solucionar aquesta situació és asseient-se i negociant. Segon, perquè entenen que són treballadors i per tant la forma de protestar no pot ser un altra que la que estan fent però per sobre de tot, ha assegurat Lleonart, són professionals. «Entendríem que en la situació actual de grip en fase epidèmica convocar una aturada per d’aquí una setmana va totalment en contra del nostre tarannà. La població no són ostatges i no la volem perjudicar, volem que ens entengui i ens doni suport», ha traslladat el vicesecretari.
Càrrega i qualitat assistencial, condicions laborals i professionals i condicions retributives
Entenen que «la solució del conflicte és a les mans del Departament de Salut» i dient que són «els màxims responsables de la conselleria qui decidiran si volen resoldre’l o enquistar-lo», han assegurat que «si opten per la segona via, difícilment es podrà assegurar la pau social».
Entre les reivindicacions que han de respondre a la càrrega i qualitat assistencial demanen distribució de la jornada laboral amb un 70% del temps assistencial i un 30% no assistencial per dedicar a formació i recerca, tant en els centres d’atenció primària com en els hospitals; regular els descansos i de la distribució horària de la jornada ordinària i complementària, inclosa la regulació específica de la jornada complementària de localització; establir un límit màxim de visites per jornada en els centres d’atenció primària i en l’atenció ambulatòria hospitalària; i assignar un temps mínims d’atenció per visita en els centres d’atenció primària i en l’atenció ambulatòria hospitalària.
Pel que fa a les condicions laborals i professionals, demanen reducció de la contractació temporal i a temps parcial; exempció de l’obligatorietat de fer guàrdies presencials a les metgesses embarassades; guàrdies presencials no obligatòries quan s’està exercint el dret de reducció de jornada per cura d’un familiar; increment de la vigilància i protecció de la salut laboral, en especial atenció als riscos psicosocials, les dones embarassades i dones lactants; i creació d’una Junta Clínica Facultativa a cada centre, escollida pels mateixos professionals, amb competències específiques.
Per últim, dins les condicions retributives volen recuperar el poder adquisitiu perdut arran de les retallades dels darrers 10 anys; que s’apliqui la doctrina del Tribunal Suprem en el preu de l’hora de guàrdia mèdica de presència física perquè s’aboni al mateix preu de l’hora ordinària de treball; percepció del 100% de les retribucions fixes i periòdiques durant la baixa de maternitat o baixa per risc durant l’embaràs; percepció del complement de nocturnitat (de 22 h a 8 h) del qual únicament estan exclosos els facultatius; i millora del complement de carrera professional i del complement variable per objectius (DPO).
Alguns teòrics de la història de la medicina situen l’any 1914 com clau per a la medicina al·lopàtica moderna. En aquesta data es va ordenar, uniformar i regular l’educació mèdica als EEUU i Canadà que fins aleshores estava bastant desorganitzada i era molt heterogènia amb enfocaments diferents segons cada universitat.
La Fundació Rockefeller va participar en la creació d’institucions educatives per a professionals de la salut i va impulsar un procés de selecció entre diferents propostes. Se’n varen presentar i competir tres de molt diferents: un model de caràcter ambientalista presentat per la Universitat de Harvard, un enfocat als determinants sociopolítics que defensava la Universitat de Columbia, i una proposta biomèdica presentada per la Universitat Johns Hopkins i basada en l’informe Flexner elaborat als EUA el 1910.La Fundació Rockefeller va intervenir a favor d’aquesta última i des de llavors aquest enfocament, que va actuar com ordenador de la formació mèdica, presideix els sabers, les pràctiques i la recerca en els sistemes sanitaris de tot el món.
No sabem si el magnat dels negocis era molt partidari de la medicina al·lopàtica, que com anècdota va morir acompanyat del seu metge homeòpata, però sí que va ser un visionari del gran camp de negoci que s’obria amb aquesta elecció. Va posar el coneixement biomèdic al servei del sistema econòmic i social dominant de manera coherent amb els seus interessos comercials.
L’informe Flexner va significar una millora important a l’ensenyament i pràctica de la medicina, però posava tot l’èmfasi en l’origen biològic de la salut i la malaltia, en la malaltia com a fet individual, en la cerca de diagnòstics biològics, en l’especialització (versus la visió holística i generalista), i en la productivitat.
Des de 1914 les tendències sorgides del model Flexner (del qual la sanitat dels EUA en seria la màxima expressió), i que han inspirat els sistemes sanitaris a occident, no han fet més que créixer i créixer. I avui aquest enfocament està esdevenint un autèntic problema. Per primera vegada es comença a pensar, quan es valoren globalment els beneficis i els riscs de la medicina actual, si el mal causat pot ser superior al benefici obtingut.
Les intervencions mèdiques poden ser beneficioses, però totes tenen també riscos i poden produir danys i ser perjudicials per a la salut. Si a això hi sumem que centrar-se en la malaltia, la superespecialització i la cerca tossuda dels diagnòstics està provocant un important sobrediagnòstic i sobretractament, podem entendre que a EUA els efectes perjudicials de l’actuació dels serveis sanitaris assistencials es considerin actualment la tercera causa de mort.
La cerca incansable dels diagnòstics ha sobrepassat els sistemes sanitaris i ha arribat als imaginaris socials i col·lectius en una lluita imparable contra la malaltia i la mort. Així, ens passem la vida preocupats per estar sans, visitant serveis sanitaris i consumint medicaments. Tal con escriu en Pep Martí a l’article La despesa en medicamentsno pot millorar amb les polítiques sanitàries actualsi el farmacòleg Joan Ramon Laporte en un comentari al mateix escrit, un sistema sanitari que dedica als medicaments gairebé el 30% del seu pressupost no pot ser sa. Perquè “el problema no és “pressupostari”. Més de la meitat dels medicaments que es prescriuen i es consumeixen són innecessaris, però causen important iatrogènia. Des de finals dels anys 80 hem passat de 10 prescripcions per habitant i any al doble, 20 per habitant i any. Els medicaments són una de les primeres causes de malaltia, incapacitat i mort“.
Què hagués passat si en comptes d’una fundació d’empresaris hagués decidit el model de pensament sanitari un equip de salubristes? Què hauria passat si la Fundació Rockefeller hagués triat un altre model, o si la seva opció no s’hagués imposat en tots els sistemes sanitaris occidentals?
Què hauria passat si el model triat hagués estat el basat en la salut comunitària i en els condicionants sociopolítics de la salut? Potser avui els serveis sanitaris assistencials, i molt específicament l’atenció primària, estarien més preocupats pel benestar de les comunitats i de les persones que per les malalties, potser els professionals d’atenció primària estarien detectant els seus pacients que viuen al carrer (avui sabem que la pobresa escurça la vida més que l’obesitat, l’alcohol i la hipertensió, i que les persones sense llar tenen una esperança de vida inferior a 60 anys), les persones en risc de desnonament, amb pobresa energètica, les dones que pateixen o han patit violència masclista, els nens que viuen en llars pobres…, i potser el diagnòstic de l’osteoporosi, la hipertensió, el càncer de pròstata, etc., ocuparien un lloc secundari. La intervenció en salut comunitària, el benestar i l’abordatge del patiment de les persones enteses com a subjecte social i col·lectiu serien l’eix del sistema.
Què hauria passat si s’hagués triat un model ambientalista i ecològic de la salut? Potser avui estaríem parlant de si al barri en el qual viuen la comunitat i les persones que atenem s’utilitza molt plàstic, sobretot en els productes alimentaris, si l’aire està molt contaminat, si s’utilitza molt el vehicle privat perquè no es té un bon transport públic…, i ens preocuparíem menys del diagnòstic precoç de la demència (que sigui dit de passada no té tractament ni es pot prevenir).
Potser encara podem canviar i fer una transició en el sistema sanitari, i molt especialment a l’Atenció Primària. Una transició des de la malaltia cap a la salut tant individual com comunitària. Una preocupació primordial pels determinants socials i ambientals de la salut i per l’atenció i cura del patiment i no per la cerca incansable d’un diagnòstic i l‘obsessió pels fàrmacs. Potser només són somnis, però somiar és necessari. Algunes iniciatives com ara de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i l’abordatge comunitari que estan fent alguns equips d’Atenció Primària ens fa pensar que a vegades els somnis es fan realitat. Potser també és somniar que l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Comunitària (ENAPISC) assumeixi aquests principis?
Perquè com diu la famosa frase de Michael Marmot si els principals determinants de la salut són socials, socials han de ser també les solucions.
El 17 de gener tindrà lloc la primera conferència dins del cicle «Sanitat, l’estat de la qüestió» a l’Ateneu Barcelonès. En aquest cicle es realitzaran diferents conferències on es parlarà amb metges i pacients sobre les tres principals causes de mortaldat a Catalunya: Ictus, cardiopaties i càncer.
La primera de les tres ponències que es realitzaran dins d’aquest cicle parlarà sobre l’ictus. Per fer-ho, tindrem al doctor José Álvarez Sabin, cap de servei de neurologia de l’hospital Universitari de la Vall d’Hebron, i a Josepa Forns, una pacient d’èxit que ha escrit un llibre sobre la seva experiència. La moderadora serà Carla Benito, coordinadora del Diari de la Sanitat.
L’acte tindrà lloc el 17 de gener a les set del vespre a l’Ateneu Barcelonès (sala verdaguer). Si voleu inscriure-us a les jornades ho podreu fer en el següent enllaç que han generat des de la web d’Amics de la UAB.
Les diverses ponències volen posar al centre del debat què és el que la població hauria de saber sobre cadascuna d’aquestes malalties per a poder-les entendre quan t’afectin personalment o d’una manera molt propera. Les converses entre metges i pacients ajudaran a canalitzar quins són els millors mètodes per a relacionar-se i donaran eines als professionals per veure quines acostumen a ser les necessitats més evidents d’aquells pacients sense coneixement conceptual sobre medicina.
La Comissió de Drets Socials, Cultura i Esports ha aprovat la proposta de l’Ajuntament de Barcelona per a l’exercici d’una nova activitat econòmica municipal consistent en la prestació de serveis odontològics. La idea que ja es va plantejar el passat mes de novembre tira endavant gràcies als vots favorables de BComú, ERC, PSC, CUP Capgirem i els regidors no adscrits Gerard Ardanuy i Joan Josep Puigcorbé. El Grup Municipal Demòcrata, C’s i PP han votat en contra.
Al mateix temps de ratificar el decret d’Alcaldia, també han aprovat inicialment la memòria justificativa sobre la conveniència, l’oportunitat i l’interès públic. El següent pas per a fixar el dentista municipal serà l’aprovació definitiva d’aquest durant el Ple del Consell Municipal del proper mes de març. Abans d’això, tota la documentació que s’ha generat se sotmetrà a informació pública perquè tothom qui ho vulgui pugui presentar les al·legacions i reclamacions que consideri oportunes.
Des de l’Ajuntament de Barcelona defensen que «la proposta de dentista municipal sorgeix amb el doble objectiu d’oferir a tota la ciutadania que ho demani un servei d’odontologia a uns preus ajustats als costos i, a la vegada, garantir la qualitat assistencial i les condicions laborals satisfactòries per als equips professionals». Segons els estudis, el nou servei tindria capacitat per atendre unes 36.000 persones l’any amb uns preus que podrien ser fins a un 40% inferiors als preus actuals que hi ha a la ciutat de Barcelona. Les persones destinatàries d’aquest servei, i la clau de la seva creació, són el 12% de la població que declara que no pot anar al dentista perquè econòmicament no s’ho pot permetre. Si tots els tràmits necessaris es compleixen segons els tempos marcats, aquesta mesura podria entrar en funcionament en un any com a molt.
La proposta de servei odontològic municipal, que per altra banda és la primera que es fa en tot l’Estat, arriba després que ja s’hagi posat en marxa el servei de dentista gratuït per a persones vulnerables. Aquest servei es va iniciar fa uns mesos i, segons dades del mateix Ajuntament, ja ha atès unes 220 persones derivades des de Serveis Socials de Barcelona. S’han d’entendre totes dues mesures com elements diferents dins els serveis de l’Ajuntament que ara crea aquest dentista municipal en entendre que la previsió de 2.000 persones tractades l’any pel dentista gratuït «queda lluny de resoldre el problema de l’accés a tractaments odontològics en un ampli sector de la població barcelonina, especialment per la limitada cobertura pública existent, les desigualtats en la utilització de serveis i les disfuncions en l’oferta privada que els mateixos col·legis professionals han denunciat reiteradament».
Un accés desigual com a motiu per posar en marxa el servei odontològic municipal
L’Ajuntament espera que la posada en marxa de l’activitat contribueixi a augmentar l’accés de la població al dentista, atès que l’última enquesta de Salut de Barcelona apunta que el percentatge de la ciutadania que hi ha anat durant l’últim any és només del 40,8%. Aquest percentatge es redueix molt entre les classes socials més desafavorides, tot i que són precisament les que presenten més necessitats d’obturacions dentals, per exemple. A més a més, la mateixa Encuesta Nacional de Salud de 2017 ja indicava que el 12% de la població de Catalunya manifesta no poder accedir a l’assistència dental per un motiu econòmic, i que aquest percentatge s’incrementa entre les persones amb menys recursos.
A Catalunya només un 10% de les visites odontològiques es fan dins de la cobertura de la sanitat pública i a dins d’aquesta, Barcelona, segons un informe comparatiu de l’Associació de Consumidors i Usuaris en Acció (FACUA) amb dades de 2014 i que analitzava 150 clíniques dentals de tot l’Estat, ja era una de les ciutats de l’Estat amb els preus més elevats. Per enfrontar aquesta situació l’Ajuntament de Barcelona també ha presentat un pla de viabilitat per fer més forta la seva proposta.
La cartera de serveis inclouria les extraccions, periodòncies, higienes dentals, obturacions, endodòncies, pròtesis amovibles i fixes, fèrules, implants i ortodòncies. Segons el pla de viabilitat que s’ha fet a 10 anys, la iniciativa podria tirar endavant i es podrien atendre unes 36.000 persones l’any, 18.000 ja durant el primer exercici i amb només un centre en funcionament que disposi de vuit butaques amb una ocupació del 80% de l’horari laborable.
Altres idees que ja havien avançat abans de l’aprovació del servei, cadascun dels centres comptaria amb un equip d’uns 23 professionals (4 odontòlegs, 9 auxiliars d’odontologia, 3 higienistes, 6 persones per treballar a la recepció i una coordinadora del centre) i una dimensió d’uns 200 metres quadrats degudament equipats. El projecte contempla igualment una inversió de fins a 1.150 euros per metre quadrat; el pagament de salaris en línia amb les condicions vigents a la sanitat pública; el cost del material i els costos de manteniment. Les tarifes que garantirien la sostenibilitat de l’activitat oscil·larien entre els 55 euros d’una obturació, els 160 euros d’una endodòncia i els 30 euros d’una higiene (els tres procediments més habituals i que representen el 60% de les sessions en qualsevol clínica dental). És en base a aquests preus i a la seva comparativa respecte a l’estudi dels preus actuals fet per FACUA que el pla de negoci fet per l’Ajuntament estima que els preus serien un 13% inferiors als del mercat pel que fa a les obturacions, un 30% en les endodòncies i un 43% en les higienes.
