Blog

  • Malalties cardiovasculars, neurològiques, infeccioses i oncològiques entre els 20 projectes d’investigació biomèdica més rellevants

    A principis d’any la Fundació Bancària “la Caixa” explicava que triplicaria els recursos que destinava a la recerca fins els 90 milions d’euros. Aquesta setmana s’han presentat els 20 projectes seleccionats de la primera convocatòria oberta y competitiva de recerca biomèdica posada en marxa per l’entitat. L’objectiu d’aquest programa, al que han aportat 12 milions d’euros anuals, explicaven en roda de premsa, és potenciar projectes d’excel·lència en la lluita contra les malalties que tenen més impacte al món, com ara les cardiovasculars, neurològiques, infeccioses i oncològiques. A l’acte on s’han presentat ha intervingut Jaume Giró, director general de la Fundació Bancària ”la Caixa”; Elías Campo, investigador de l’Institut d’investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer, i Almudena R. Ramiro, investigadora del Centro Nacional de Investigaciones Cardiovasculares.

    Els 20 projectes s’han triat d’un total de 785 projectes de diversos centres d’investigació, hospitals i universitats de tot l’Estat i Portugal. Cobreixen diverses disciplines i objectius, com per exemple identificar noves teràpies per prevenir accidents cardiovasculars, comprendre a fons la diversitat de casos de la leucèmia per poder combatre-la i trobar noves estratègiques per lluitar contra malalties epidemiològiques com el Zika.

    Des de l’entitat observen que “l’alta participació en aquesta convocatòria demostra la necessitat d’atendre les iniciatives d’excel·lència, i alhora de potenciar i garantir l’èxit de projectes enfocats a la lluita contra les malalties que tenen més impacte al món, com ara les cardiovasculars, neurològiques, infeccioses i oncològiques, a més dels projectes destinats a tecnologies biomèdiques”. De fet, segons les últimes dades de l’OMS, les malalties cardiovasculars són la primera causa de mort al món, seguides de les oncològiques. Les malalties infeccioses són la causa d’una de cada tres morts al món i constitueixen un problema molt important de salut pública i global. Mentre que pel que fa al camp de les malalties neurodegeneratives, 47 milions de persones pateixen algun tipus de demència.

    Agafant aquestes idees i necessitats, els projectes premiats formen part d’aquests camps: quatre projectes dins el camp de les malalties cardiovasculars, quatre projectes dins el camp de les malalties infeccioses, quatre projectes dins el camp de les malalties oncològiques, cinc projectes dins el camp de les neurociències i tres projectes transversals per al desenvolupament de les ciències biomèdiques.

    Dels tres investigadors que van estar presents durant la presentació dels projectes, Almudena Rodríguez Ramiro i Valentí Fuster impulsen recerca en l’àmbit de les malalties cardiovasculars mentre que Elías Campos ho fa en oncologia.

    L’investigador Elías Campo de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) estudiarà la leucèmia limfàtica crònica. En aquesta patologia, la medul·la òssia produeix massa limfòcits, un tipus de glòbul blanc, i no combat les infeccions tan bé com els limfòcits normals. Tot i que fa poc els científics han descrit el mapa genètic d’aquesta malaltia oncològica, la informació és insuficient per explicar la quantitat de subtipus moleculars i l’heterogeneïtat de casos, com també els canvis que es produeixen durant l’evolució de la malaltia. El projecte actual vol entendre com canvia el genoma del càncer, per què es fa resistent a la teràpia i poder dissenyar nous tractaments més eficaços.

    En l’àmbit de les malalties cardiovasculars, on s’han seleccionat 4 treballs de recerca, la investigadora Almudena R. Ramiro del Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars a Madrid busca entendre com la resposta immune mediada per anticossos contribueix al remodelat vascular patològic. L’objectiu n’és identificar nous biomarcadors per prevenir els accidents cardiovasculars i trobar noves teràpies per a aquest tipus de malalties.

    Aquest remodelat produeix dues de les malalties cardiovasculars més comunes: l’ateroesclerosi i l’aneurisma de l’aorta abdominal. A la primera, les parets arterials s’obstrueixen i a la segona es dilaten. Malgrat les diferències, en tots dos casos hi ha risc de patir un accident cardiovascular agut. No obstant això, es desconeixen les causes últimes d’aquests canvis a la paret arterial i els biomarcadors actuals resulten insuficients per prevenir aquests esdeveniments. La finalitat és entendre per què passa això i revertir-ho, ja que les malalties cardiovasculars són la principal causa de mortalitat arreu del món.

    Un segon projecte sobre malalties cardiovasculars és el del doctor Valentí Fuster que vol fer recerca de nous factors de risc de l’ateroesclerosi. L’ateroesclerosi és una malaltia cardiovascular que es caracteritza per l’enduriment de les artèries i l’acumulació de greix, colesterol i altres substàncies que dificulten, i fins i tot poden arribar a obstruir, el reg sanguini. Normalment, durant dècades, l’ateroesclerosi no té símptomes i hi ha persones amb un risc cardiovascular suposadament baix que poden presentar aquesta malaltia. Això, asseguren els científics que treballen en aquesta recerca, fa sospitar que hi ha factors de risc cardiovascular encara sense identificar.

    Fa poc els científics han descrit mutacions genètiques no heretades, presents en cèl·lules sanguínies, que semblen duplicar el risc d’accident cardíac i vascular cerebral. L’objectiu del projecte és aprofundir en la possible relació entre ateroesclerosi i aquestes mutacions per identificar nous factors de risc per reconèixer millor les persones amb un elevat risc cardiovascular a les fases primerenques de la malaltia, quan encara no se n’han manifestat les seqüeles clíniques, a partir de la seqüenciació de l’ADN en mostres de sang de persones de mitjana edat sense malaltia cardiovascular manifesta.

  • Full de ruta nutricional

    Hi ha un abisme entre afirmar que la dieta mediterrània «redueix» les malalties cardiovasculars i afirmar que les persones que segueixen aquesta dieta «presenten» menys malalties d’aquest tipus. Aquest abisme és el que intervé entre una relació causa-efecte i una simple associació, no necessàriament causal. I aquest abisme és el que hi ha entre la conclusió d’un dels principals assajos clínics sobre nutrició dels últims temps (l’estudi PREDIMED, publicat en el New England Journal of Medicine el 4 d’abril de 2013 i donat a conèixer poc abans a la web) i la conclusió de la nova versió de l’estudi (publicada el 21 de juny de 2018), després de la retirada de la primera per deficiències en l’execució. La història d’aquesta retractation és tota una lliçó de dolenta i bona ciència, alhora que un bon exemple de les dificultats d’establir conclusions fermes sobre nutrició humana i de la muntanya russa dels missatges sobre alimentació i salut.

    Fa cinc anys, quan van sortir a la llum els resultats de l’estudi Primary Prevention of Cardiovascular Disease with a Mediterranean Diet (PREDIMED), la premsa més prestigiosa, des del New York Times a The Guardian, va destacar la fita que representava aquest assaig clínic realitzat a Espanya. Un mitjà tan poc donat al sensacionalisme com és NPR (National Public Radio) va titular: La prova espanyola: la dieta mediterrània brilla en un estudi clínic. La prova no era altra que la constatació que el reforç d’una dieta mediterrània amb oli d’oliva o fruita seca redueix un 30% la incidència d’infarts, ictus o mort en persones amb risc cardiovascular elevat (el risc absolut es reduïa de l’1,7% al 2,1%). Fins i tot un científic escèptic i rondinaire metodològic com John Ioannidis va aplaudir en un editorial del BMJ d’aquest any l’arribada d’assajos prometedors com PREDIMED i els seus interessants resultats, encara que ja advertia que l’estimació de la magnitud de l’efecte era probablement exagerada.

    La suspicàcia de l’anestesista britànic John Carlisle li van moure a aplicar un mètode estadístic per comprovar la plausibilitat de les dades de 5.087 assajos clínics publicats en vuit revistes entre 2000 i 2015, entre ells PREDIMED. Aquesta prova estadística va mostrar que alguna cosa s’havia fet malament en assignar les intervencions dietètiques, ja que les dades d’alguns participants no concordaven amb una distribució aleatòria. Després de revisar les dades, els autors van identificar problemes en l’aleatorització de 1.588 dels 7.447 participants, la qual cosa va originar la conseqüent retractation i el reanàlisis de les dades amb una conclusió similar però molt diferent. I, el què potser és pitjor, l’extensió d’una ombra de dubte sobre desenes d’estudis ja publicats per altres autors a partir de les dades d’aquest assaig.

    Després d’aquest episodi, John Ioannidis ha dit que PREDIMED és «molt defectuós» i que espera «publicar algunes proves que demostrin que hi ha problemes més profunds». El fiasco ha estat gran i podria ser encara major, però això no menyscaba la confiança en els assajos clínics sobre nutrició humana. Si hi ha alguna cosa cada vegada més evident és que els estudis observacionals no ens trauran de dubtes sobre els efectes reals de la dieta en la salut. A hores d’ara, pràcticament tots els aliments han estat ja associats amb els principals problemes de salut, però seguim sense saber exactament si el risc de malaltia i mort atribuït als factors de risc dietètics és realment el que suggereix l’epidemiologia nutricional. PREDIMED ha estat un primer intent malmès, però la lectura positiva d’aquest fracàs és que en nutrició humana no sembla haver-hi un altre full de ruta que realitzar grans assajos de qualitat exquisida. El problema és que aquests assajos són molt costosos, llargs i difícils d’executar.

  • Canvi de model de l’atenció a les urgències a domicili de nits i festius a Barcelona

    La informació d’aquest article va ser donada en una jornada recent del CatSalut sobre l’atenció a les urgències a Barcelona. Des de feia molts anys el servei d’atenció a les urgències a domicili de nits i festius a Barcelona estava externalitzat a empreses privades de negoci i sense coordinació amb la resta del Sistema Públic. Els representants de l’ajuntament de Barcelona al Consorci Sanitari de Barcelona varen plantejar, el 2016, que aquest servei seria millor integrar-lo en les funcions de l’Atenció Primària de l’ICS. El concert privat vencia en dates properes i dins de «l’aparell» del CatSalut vàrem trobar resistències, dient: això és difícil, els professionals no volen fer aquestes guàrdies i altres, al final es va aprovar una moratòria (amb pròrroga del concert) d’uns mesos i es va portar el tema a l’òrgan tècnic de Primària de Barcelona (format en majoria per professionals de la Primària, ICS i altres).

    El resultat va ser que l’àmplia majoria dels professionals opinaren que la proposta era molt interessant i factible i a partir d’aquí es va encarregar a l’ICS, el SEM i el CSB que presentessin un pla d’internalització pública d’aquest servei.

    El 2 de novembre del 2016 el servei, donat per la Primària de l’ICS va començar, segons el Pla amb els criteris de:

    • Provisió pública
    • Integració al Sistema a partir de l’Atenció Primària
    • Millora de la qualitat assistencial
    • Continuïtat assistencial amb coordinació amb cada equip de Primària
    • Registre de la visita a l’e-CAP i a la HC3 (història clínica del sistema públic) de manera que el metge de família rebia l’endemà al matí un avís de la visita urgent del seu pacient.
    • Atenció proactiva, prevenció de les cronicitats i reiteració de visites

    Un any després, aquest servei ha realitzat 44.613 visites a un total de 34.956 pacients diferents (una mitjana de 106 visites per dia, unes 70 entre setmana, 161 els dissabtes i 194 els diumenges) d’aquests pacients 8.854 eren crònics complexos. Es van detectar 122 pacients amb més de 9 visites en aquest any i d’altres també amb vàries visites el què ha portat que el servei s’ha plantejat la pro activitat que quan passen de tres visites per pacient es notifica i es programa en el seu equip de Primària per fer un seguiment de la cronicitat.

    Aquest servei té un pressupost dins de l’ICS d’uns 2.105.000 d’euros amb uns 60 professionals fixes (metgesses, administratius, auxiliars/conductors) més els professionals, metgesses i infermeres, que roten fen guàrdies en el servei, amb dues estacions de sortida a la ciutat quan el SEM els avisa de la urgència, amb cotxe del sistema i tablet per omplir la història clínica que l’endemà el metge de família llegirà.

    Aquesta història ens mostra almenys dues coses: que amb forta voluntat política i implicació dels professionals «sí que es pot» desprivatitzar un servei (que no comporta quedar-se amb patrimoni molt costós) i que fer-ho, integrat en el sistema públic, dóna millor qualitat, satisfacció i eficiència.

  • A la platja, a la muntanya o a la ciutat: disset entrevistes per llegir aquest estiu

    “La llei d’exclusió sanitària no té cap base econòmica perquè encara que el migrant no cotitzi, també paga el seu cartró de llet”. Una nova barrera per a la universalitat de la sanitat: l’anul·lació per part del TJSC de la ordre catalana que garantia assistència a tota la seva població empadronada posava de nou en alerta a col·lectius com l’Espai de l’Immigrant. Les seves dues metgesses, Elvira Parafita i Estefanía, expliquen que l’Espai està a l’expectativa del què farà la nova consellera i també el nou Govern estatal però, sense fiar-se, demanen mobilització constant per derogar un Reial decret racista i instaurar finalment una llei que realment garanteixi la sanitat per a tothom.

    “L’únic requisit per a una bona sanitat és el desig de tenir-la: simplement és voluntat política i voluntat social”. La sanitat cubana s’autodefineix com a pública, universal, gratuïta i internacionalista. Els diferents resultats que dóna malgrat el bloqueig quant a mortalitat infantil, reducció o eradicació de malalties o avanços tecnològics són reconeguts per les mateixes Nacions Unides. Així i tot, segueixen vivint una situació de bloqueig que els impedeix desenvolupar-se plenament. Parlem amb Aleida Guevara, pediatra alergòloga a l’Hospital pediàtric William Soler en l’Havana.

    “Cal que els pacients siguin visibles i que els metges prenguin consciència: hi ha molta gent que consumeix cànnabis amb finalitats medicinals i això no es frenarà”. El II Congrés Cannabmed va servir perquè metges i usuaris de cànnabis medicinal es trobessin per parlar sobre el seu ús i la necessitat de regular-ho. José Carlos Bouso és el Director de Projectes Científics de la Fundació ICEERS, una entitat formada per experts i més de 200 malalts que reclamen al govern estatal l’ús terapèutic del cànnabis.

    “La hiperindividualització d’aquesta societat neoliberal transforma el patiment en malaltia i el medicalitza”Alberto Ortiz Lobo és psiquiatre al centre de salut mental Salamanca a Madrid. Des d’un activisme professional critica la psiquiatria actual i treballa per donar alternatives. Parlem amb ell sobre com afrontar diferents conflictes, per què es despersonalitzen o es medicalitzen. Ortiz parla sobre la falta de ganes d’aportar solucions. Opina que a l’àmbit laboral, «les baixes s’han convertit en un instrument perquè els treballadors es puguin defensar dels problemes laborals».

    “Nosaltres no donem altes. Conviure, acompanyar, compartir… Això és el fonament de l’atenció primària”Antoni Sisó pren el relleu a Dolors Forés com a president de la CAMFiC, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària. Parlem amb els dos a la seva seu.

    “El que no s’aprèn a primer, s’aprendrà a segon: anar amb calma no és perdre temps, és respectar el ritme del cervell”. David Bueno, genetista i divulgador sobre neurociència i educació, parla sobre l’aprenentatge a la primera infància i la importància d’estimular els nens i nenes però sempre respectant els ritmes per a no convertir l’educació en una imposició desagradable.

    “Ara es parla molt de l’habitatge, però es deixen de banda les persones que han de passar la nit al carrer”Ferran Busquets és el president d’Arrels Fundació, una entitat que vol que no hi hagi ningú vivint al carrer. A Barcelona, 1000 persones hi dormen cada dia. Acció, sensibilització i incidència política són les tres línies de treball que volen acabar amb el sensellarisme.

    “No podem fer un pla de millora de l’AP si no en fem un per aconseguir que hi hagi més recursos”. L’IDIAP Jordi Gol compta amb 33 grups de recerca que tenen en marxa 250 projectes actius duts a terme per uns 500 investigadors. Parlem amb la seva gerent, Concepción Violan, sobre la situació actual de l’Atenció Primària i la importància de la recerca en aquesta.

    “Als hospitals de Síria no hi havia recursos. No podíem atendre els ferits, però ho fèiem”Mohammed Abdulmahid és un infermer nascut a la ciutat sirià d’Alep de 23 anys que ara demana l’asil a Barcelona després d’haver fugit de la seva ciutat.

    “Un adolescent que s’autolesiona demana que l’atenguem però no com un nen capritxós”. Des del CSMIJ-Gràcia intenten entendre què hi ha darrere dels símptomes, quin funcionament emocional hi ha en els nens que atenen i en tota la família per abordar els problemes de salut mental des d’una òptica social. Parlem amb la psiquiatra Anna Taberner i el psicòleg sanitari Luis Díaz.

    “Abans del canvi de model, la infermera familiar i comunitària no abordava totes les seves competències; no aplicàvem tot el que sabem”. El Centre de Salut CASAP Can Bou fomenta a partir del “Programa d’Activitats Preventives de promoció de la Salut en edat pediàtrica. Infància en salut” que cada professional desenvolupi les seves competències a més de donar importància a l’autocura i autonomia del pacient. Parlem sobre això amb la infermera de família i comunitària Marta Calabia.

    “Si [per l’aplicació del Real Decret] hem trobat efectes sobre mortalitat vol dir que en trobarem a tot arreu”. La mortalitat entre les persones en situació administrativa irregular va augmentar una mitjana d’un 15% al llarg dels tres anys posteriors a la implementació de la llei que deixa des de 2012 sense cobertura sanitària a aquelles persones sense papers. Judit Vall ho ha documentat en un estudi.

    “Entendre que el teu fill morirà no vol dir deixar de lluitar, sinó acompanyar-lo fins al final de la vida”. «La societat sempre s’ha amagat del fet que els nens moren» asseguren el pediatre Andrés Morgenstern i la infermera Carla Cusó. Entrevistem als dos responsables de la nova unitat d’atenció pal·liativa pediàtrica de l’Hospital Vall d’Hebrón per parlar sobre l’atenció integral dels pacients menors d’edat que tenen malalties amenaçants o limitants per la vida.

    “La prescripció social és molt important per prevenir l’ansietat: no ens hem d’obsessionar amb els recursos sanitaris”. El doctor Juan Ángel Bellón, investigador de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Granada, ha treballat en la prevenció de l’ansietat i la depressió. Estableix que s’ha de deixar de “medicalitzar-ho tot i donar més importància a la prescripció social”.

    “L’ENAPISC ha de ser el revulsiu del sistema sanitari català”. L’Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC) és on els professionals de l’Atenció Primària estan focalitzant tots els seus esforços. Parlem amb Alba Brugués i Xavier Bayona sobre les necessitats de l’AP a nivell laboral, territorial i estructural.

    “No actuar per aturar el patiment o la mort d’un pacient hauria de ser delicte”. Manuel Galiñanes, excap del Servei de Cirurgia Cardíaca de l’Hospital Vall d’Hebron, va ser cessat per denunciar diverses morts com a causa directa de les retallades. El TSJC ha revocat el seu acomiadament i Galiñanes hauria de ser readmès però el centre li ha notificat la seva jubilació. Parlem amb ell sobre mortalitat i llistes d’espera.

    “Malgrat les retallades, els professionals han seguit atenent amb gran qualitat. Per això el sistema sanitari públic ha aguantat tan bé”. El Dr. Miquel Vilardell explica els valors que l’han acompanyat en el seu llibre ‘Confessions d’un metge. Reflexions per ser un bon metge i un metge bo’.

  • Ser visitat pel mateix metge allarga la vida

    L’efecte positiu de la continuïtat del professional d’atenció primària (anomenada habitualment longitudinalitat) ha estat comprovat en diversos estudis. En concret, s’associa a una major satisfacció dels pacients, a una major implantació de programes preventius, a una més alta adherència als tractaments, a un menor ús dels serveis hospitalaris i a una menor mortalitat. Els efectes de la continuïtat són especialment importants en poblacions amb més necessitats, com són sectors socials desafavorits, persones grans i persones amb més problemes de salut o en etapes de final de vida.

    Recentment, però, la publicació a BMJ Open acces de la primera revisió sistemàtica d’estudis sobre la relació de la continuïtat del professional amb la mortalitat ha aportat resultats molt contundents. La revisió inclou 22 estudis de 9 països de diferents cultures i tipus de sistema sanitari. Els investigadors volien respondre la següent pregunta: estan associats els nivells més alts de continuïtat del metge, en qualsevol equipament, amb canvis en la mortalitat? I la resposta és clara: una major continuïtat dels metges s’associa amb menors taxes de mortalitat, sigui en l’àmbit de l’atenció primària o de la secundària. La diferència és estadísticament significativa i es troba sempre, sigui quina sigui la durada de l’atenció, des de dies (en ingressos hospitalaris) fins a durades de 17 anys. Aquesta troballa té una gran rellevància pel fet de provenir d’una revisió sistemàtica d’estudis, i per la dimensió de la població inclosa (quasi un milió i mig de persones majors de 18 anys).

    En el 82% dels treballs recollits (considerats d’alta qualitat), fets a partir de consultes de medicina de família, metges especialistes, cirurgians i psiquiatres, es va trobar aquesta associació positiva. Estudis de base poblacional que relacionin la mortalitat amb les característiques de la provisió de l’atenció no són freqüents, i per això cal celebrar la recent publicació.

    Tal com els autors de la revisió destaquen, en l’era dels avenços en investigació genètica i en alta tecnologia s’ha abandonat l’interès pels factors humans i relacionals de l’atenció mèdica. La interacció entre metge i pacient que es produeix en la repetició de contactes dóna l’oportunitat de millorar la comprensió de les necessitats, els punts de vista i les prioritats d’uns i altres i trobar les millors opcions per a cada situació. Diuen els autors: «Aquesta revisió sistemàtica revela que malgrat els nombrosos avenços tècnics, la continuïtat de l’atenció és un tret important de la pràctica mèdica i potencialment una manera de viure i morir». Les màquines o els algorismes que alguns diuen que substituiran els metges en el futur, mai podran suplir el valor del contacte humà ni la relació persona a persona que es produeix entre metge i pacient.

    Aquests són uns resultats de gran interès per als sistemes sanitaris perquè proporcionen evidència sobre quin ha de ser el nord de les polítiques de planificació i de gestió dels serveis. Malauradament, poques vegades es planifiquen, gestionen i organitzen els serveis en base a l’evidència científica. Es produiran canvis en funció de les noves proves? S’incorporarà com un criteri de qualitat la continuïtat del professional? S’incentivaran els centres per a què compleixin aquest criteri?

    En l’actualitat, a casa nostra, la tendència actual és a trencar la relació continuada i la manca de continuïtat dels metges és un fet massa freqüent. Als centres d’atenció primària (CAP), on la relació de confiança i el vincle entre professional i pacient és crucial, es perd el criteri de longitudinalitat de manera massa alegre, tant en les consultes en el centre com en les consultes a domicili. L’atenció a pacients crònics que s’impulsa en el Pla de Prevenció i Atenció a la Cronicitat, i des del mateix ENAPISC (Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària), tampoc contempla com a prioritària la continuïtat del professional, ans al contrari, es potencia la participació de diferents actors assistencials per a un mateix pacient. Els nostres planificadors no valoren aquesta dimensió, els sembla una cosa del passat. La precarietat laboral és una altra de les causes de discontinuïtat del metge. A l’atenció primària de l’ICS, per exemple, els metges amb contracte interí o eventual arriben quasi al 40%, fet que comporta canvis de llocs de treball i per tant, de professional referent per als pacients.

    En l’entorn hospitalari ja fa temps que s’ha anat perdent el valor de la continuïtat del metge, es considera que l’important és que es faci la visita, independentment de qui la faci. Després d’un ingrés se sol escoltar: «Han passat tants metges que no sé qui era el responsable de la meva atenció». No parlem ja de l’atenció psiquiàtrica, especialment sensible a la relació entre professional-pacient, en què sovint aquest ha de patir el canvi constant de psiquiatre o psicòleg. Precisament, en un dels estudis inclosos en la revisió es mirava la relació de la continuïtat del psiquiatre amb la mortalitat i també es va trobar una associació positiva.

    És obvi que no és possible assegurar la continuïtat del metge al 100%, però ben segur que és molt millorable en allò que depèn de les organitzacions sanitàries. Seria d’esperar que els polítics i gestors incorporessin les evidències que ens proporciona aquesta publicació. Mentrestant, els professionals ho hem de seguir defensant i els pacients, reclamant. Els hi pot anar la vida.

  • L’acompanyament i la comunicació entre iguals com a objectius de ‘Pauets’, una associació per a famílies a la unitat de neonatologia

    L’equip de professionals de la unitat de neonatologia de l’Hospital de Sant Pau feia anys que buscaven la creació d’una associació de mares i pares que compartissin les seves experiències. Quan aconseguien algú que es motivés, no acabaven de vincular les persones perquè donessin continuïtat a la idea. Fins fa un any que per fi va néixer Pauets, l’Associació de mares i pares dels més petits de Sant Pau. L’objectiu? Potenciar la comunicació entre iguals.

    Pauets és una associació que dóna suport a les famílies que tenen, han tingut o tindran el seu nadó hospitalitzat a la Unitat de Neonatologia de Sant Pau (UCIN). El suport ve donat per famílies que han passat la mateixa situació i també per professionals sanitaris de la Unitat que formen part de l’Associació. Entre altres coses destaca per englobar totes les famílies que hagin viscut la situació de tenir un infant a la UCIN més enllà de trobar-se davant un cas de prematuritat o no. «És innovador dins les associacions hospitalàries de pares. Pot haver un nen que estigui 4 mesos ingressats i no ha estat prematur i aquesta associació no t’ajudarà. Dins de Pauets ajudarà molt que hi hagi diferents perfils», opina l’Estrella Valle, infermera de neonats des de fa 22 anys després d’haver-ne treballat alguns a la UCI de pediatria.

    Així, com explica Eli Moliner, pediatra neonatòloga des de fa 21 anys, a la UCIN hi ha nadons que poden néixer amb diferents patologies i estan ingressats des del primer mes de vida fins a alguns mesos d’edat i després hi ha els prematurs que ho estan fins que acaben el tractament en dos o tres mesos i poden anar-se’n a casa. Els nadons ingressats estan repartits entre 10 llits de cures intensives i 7 de cures intermèdies. Per ells, l’Hospital de Sant Pau destina dues neonatòlogues per torn, entre quatre i cinc infermeres i dues auxiliars per torn.

    Entrada a la Unitat de Neonatologia de Sant Pau / Carla Benito

    Pauets, una idea compartida i necessitada per professionals i famílies

    «El personal de la unitat sempre intentem estar amb els pares i fer costat però l’ajuda entre iguals funciona molt millor», explica Valle. «Feia molt de temps que veiem que calien pares que ajudessin a altres pares però cada vegada que en veiem uns que potser serien bons portant una associació, es desenganxaven un cop marxaven a casa», continua Valle que afegeix que finalment van ser la Míriam i el Xavi els qui van manifestar el dubte sobre per què l’Hospital no tenia una associació.

    La Míriam i en Xavi són els pares de la Bruna, que va néixer prematura i amb preeclàmpsia i va estar ingressada dos mesos i mig a la unitat. «Quan tens el teu fill o filla ingressat es donen moltes situacions similars a les que ara volen oferir com associació: comentar a noves famílies ‘ei, si et puc ajudar en alguna cosa, jo estic aquí que ja he viscut certes coses i et puc aconsellar’», expliquen. Van aventurar-se a crear l’associació per dos motius: conèixer altres famílies que haguessin passat pel mateix i també retornar tot el què havien rebut de la unitat com a «obligació moral».

    En aquesta mateixa línia, la Rebeca Alcaraz, ara presidenta de Pauets i mare de l’Alba, una nena que va estar ingressada durant 3 mesos ara fa 3 anys per una malformació congènita, explica que a la UCIN «et trobes en un espai molt reduït que has de compartir i és inevitable establir vincles. A més tens la necessitat de comunicar-te». Tres anys després va passar a formar part de l’Associació gràcies al vincle que conserva amb les professionals de la unitat que, com explica, es converteix en una família.

    Incubadores a les portes de la UCI de neonatologia de Sant Pau / Carla Benito

    Durant l’estada a la UCIN, les professionals sanitàries són les que faciliten el contacte directe entre famílies amb casos similars i ara han estat també elles les qui, coneixen les interessades, han generat el vincle per aconseguir la creació de Pauets. «La tasca de les professionals de la unitat no es limita a uns coneixements tècnics, han tingut un paper humanitzador molt important», comenta la Rebeca. De fet, diverses professionals de la unitat formen part de l’Associació.

    Davant això, Moliner contesta que sí que és veritat que a la unitat compten amb psicòlegs que han servit per detectar aquestes situacions però que tu com a professional, per molt que puguis donar-li un consell a la mare, «al final pensen que els hi estàs dient allò perquè toca però, com no saps realment com ho està passant, necessita saber de part d’algú que ha passat la mateixa situació que això es supera».

    Altres necessitats a més dels acompanyaments emocionals que han vist que calen ser cobertes i han decidit incorporar entre les funcions seria donar suports d’informació, tràmits que s’han de fer, necessitats de material per a certes malalties on trobar-ho…

    Nens herois i famílies implicades

    «Volem que la Bruna sigui agraïda com a primera lliçó de vida i que sigui conscient que aquesta associació és un retorn, és una manera de demostrar aquest agraïment com a pares», expliquen la Míriam i el Xavi. Tots els membres de Pauets consideren que aquests infants són nens que han lluitat des del minut zero de néixer i com a pares, perquè li salvin la vida al teu fill, sents un agraïment infinit. «Això no ho paga ni una associació ni res», apunta la Rebeca.

    Treballant en necessitats emocionals han vist que cal incloure estratègies per als acompanyaments a famílies en els últims moments del seu infant. I com apunten, «això no ho podrà fer una família que el seu nen està bé». En aquest sentit, la Rebeca creu que cal buscar l’afinitat màxima perquè hi hagi connexió i per això és important saber amb qui relacionar a cada família. En posar en marxa Pauets, van posar en comú les especificitats de cada família i van crear una base de dades perquè des de la unitat, en veure un cas similar, els poguessin posar en contacte.

    Un dels problemes que ressalten haver patit és no saber que s’esperava d’ells o com podien ajudar a la recuperació de la seva filla perquè els hi feia por. En Xavi explica que uns dels pensaments que tenia era que la seva filla encara depenia del personal sanitari: «havia sortit abans d’hora i encara estava a l’hospital i jo creia que no podia fer res, només esperar que me la donessin curada i sense cables. Elles em van dir ‘ara la feina més important és la vostra’, que els protagonistes érem els pares. Necessitava sentir-ho».

    Cartell a l’entrada de la UCIN de neonatologia de Sant Pau / Carla Benito

    Generar aquest vincle, saber que l’infant és el teu infant és important. Per això a la UCIN treballen en les cures centrades en el desenvolupament i això passa per implicar a la família. «Els nens són dels pares i seran els pares qui els cuidaran per molt que nosaltres els curem. Els hi ensenyem a fer qualsevol cosa: fomentar pell amb pell, l’alletament matern, temes posturals, evitar sorolls i llums quan són molt petits… implicar a les famílies en les cures del nadó», expliquen Valle i Moliner qui consideren que aquesta filosofia és essencial.

    Amb l’evolució que han patit les UCI, ara ja amb la família dins, les portes obertes, que aquests cuidin els seus nadons com si estiguessin a casa… a Sant Pau volien fer més coses: fer néixer Pauets per integrar els pares que ja estan fora amb els que encara estan dins.

  • Baluard i la reducció de danys: la tasca dels professionals enfocada a millores biopsicosocials de les persones drogodependents

    Una porta discreta a l’edifici lateral del laboratori de l’Agència de Salut Pública de Barcelona situat en una zona ajardinada de l’Avinguda de les Drassanes. Un rètol modest indica que ens trobem al Centre d’Atenció Sociosanitària (CAS) Baluard. A dins, una infermeria i sales de tractament amb altres professionals sanitaris i socials,  sales de consum injectable i fumat i una sala calor-cafè on els usuaris disposen de taules per xerrar i menjar, dutxes, un espai on deixar les seves pertinences i on realitzen tallers diaris.

    L’objectiu dels CAS? Segons Diego Arànega, psicòleg i coordinador de Baluard, la cartera de serveis de prestació i atenció a drogodepèndencies de Barcelona procura i reclama que tots els serveis de drogodependències tinguin una part de reducció de danys i una de tractament i que aquestes dues copsin un servei d’atenció integral, que és el que fa Baluard. «Tu com a usuari comences un inici de tractament baix i vas evolucionant. No tot va destinat a avançar ni hi ha el resultat finalista del tractament com a abstinència entesa», explica Arànega. Com ell mateix especifica, «a vegades l’abstinència extrema és el consum extrem i no tot és blanc ni és negre. Cal veure tot l’espectre per veure les necessitats i potser reduir el consum molt bèstia per normalitzar altres aspectes de la vida ja és prou perquè algú trobi una millora o una estabilitat».

    Com produir aquests canvis sense eliminar el consum dràsticament té un nom: reducció de danys. Aquest tipus de projectes fa anys que duren però sovint són invisibilitzats o desconeguts per la societat. Amb el canvi d’emplaçament del CAS Baluard, Arànega i el director cinematogràfic José González Morandi, qui ja a través de dues pel·lícules documental ha relatat les drogodependències a Barcelona, van tenir la idea de fer el seguiment de la feina professional al Centre.

    José González Morandi,, director del documental, i Diego Arànega, coordinador del CAS Baluard / Carla Benito

    Per González Morandi, la idea del documental, que agafa el nom del centre, és mostrar uns professionals que estan fent una «feina indispensable i que respon a una qüestió ètica i de drets humans». González Morandi acusa al sistema en el que vivim de la gravetat en la que es troben les persones: «com es gestiona el conflicte, el consum, l’amor… hi ha gent que té dèficits per gestionar res perquè vivim en una societat competitiva i no inclusiva. Aquesta gent té uns drets com éssers humans i l’estat ha de donar resposta a què aquesta gent no pugui desenvolupar la seva vida d’una manera digna. L’estat té els recursos i l’obligació de donar resposta a aquest problema».

    Reducció de danys per a la millora biopsicosocial

    Quan una persona amb drogodependència creua les portes de Baluard se li fa un cribatge inicial sociosanitari. Es defineix si és major d’edat i consumidor de drogues en actiu per vies problemàtiques, si pren substàncies psicoactives sense finalitat terapèutica ni ús hospitalari.

    L’atén primer l’educador social que li fa una primera entrevista, a vegades amb un sanitari que normalment procedeix d’infermeria i després se li assigna un treballador social de torn i un sanitari referent. Aquestes persones vehicularan el procés de l’usuari. Tindrà una anamnesi de tractament, se li oferiran proves ràpides de VIH, tuberculosi, analítiques de sang… «qualsevol demanada que es pot fer en un espai de salut sanitari es fa aquí perquè l’usuari vegi de quin estat de salut parteix», explica Arànega.

    A partir del cribatge multidisciplinar des d’una perspectiva biopsicosocial es fa l’abordatge depenent de les necessitats de l’usuari. «És aquí on es produeix una interacció i comença l’engranatge de la reducció de danys: necessitats bàsiques, millores i per tant evolució».

    Mentre al primer pis es fa seguiment dels tractaments, a la planta principal els usuaris, que han rebut un codi el primer dia en trepitjar el centre, fan ús de múltiples espais. La zona de dutxes i el dia dedicat a la perruqueria són una gran ajuda per a molts d’ells. També el tenir accés a diaris, revistes, jocs de taula i menjar per esmorzar i berenar a la sala calor-cafè. Cada dia poden arribar a passar pel centre unes 80-120-150 persones. La diferència, segons Arànega «depèn del dia, de l’època de l’any, del mercat, de la pressió policial, depèn d’infinitat de coses».

    Només entrar, a una mena de recepció, qualsevol persona pot dipositar xeringues usades i agafar un kit nou. Entrant, a través de la infermeria, es pot accedir a dues sales. Una d’elles de consum injectable on hi ha sis cubicles individuals perquè les usuàries puguin estar tranquil·les. A cada taula hi ha un kit totalment nou per a l’ús. A l’altra banda de la infermeria hi ha la sala de consum fumat. Quan un usuari vol accedir per consumir, els professionals del centre apunten el seu codi a uns quadres i afegeixen també quina substància és la que prendran. Un treballador del centre controla tota l’estona les persones que estan consumint per si alguna d’elles necessités sobtadament una intervenció sanitària. A més disposen de pipes de vidre per a diferents drogues que les presten perquè els usuaris eviten l’ús de pipes de plàstic o d’altres productes perjudicials.

    Kit d’ús per a consum injectable que els usuaris troben a cada cubicle / Carla Benito

    Pel que fa als dos tipus d’espai, Arànega opina que potser «el fumat és nou per la gent que no entén la reducció de danys des d’una via que no és la injectada» i, a més, valora que «hi ha molts usuaris que tenen veritables dificultats en consumir fumat tot i que l’autonomia és major i és menys perjudicial i hi ha menys probabilitats d’un dany emergent vinculat a la praxis immediata: una sobredosi per exemple». Les drogues que més es consumeixen i per aquest ordre, segons el coordinador del CAS, són cocaïna, heroïna, speedball, en un 0,001 metamfetamina i altres substàncies psicoactives. Fer seguiment del que es consumeix i les quantitats ajuda a treballar la reducció de danys.

    Com expliquen a la pàgina de micromecenatge del documental, els dispositius de Reducció de Danys sorgeixen a Europa a finals dels anys 80 com a estratègia per respondre als problemes associats al consum, i especialment a l’elevada mortalitat per sobredosi i epidèmia de la VIH/Sida entre les persones usuàries de drogues per via injectada. A Catalunya la implementació d’aquestes estratègies es produeix ja als anys 90. L’objectiu deixa d’estar enfocat a l’abstinència (plantejant-la com a opció), i es parteix de la idea que moltes persones continuaran en el consum. Es defineix doncs, com totes aquelles “polítiques, programes i pràctiques orientades principalment a reduir les conseqüències adverses sanitàries, socials i econòmiques derivades del consum de substàncies psicoactives legals i il·legals, sense reduir necessàriament el consum de drogues”.

    És un concepte que engloba tant a la salut pública com als drets humans. Una estratègia fortament arrelada al humanitarisme que rebutja tot tipus de discriminació, estereotip i estigmatització de la persona consumidora, i que contrasta amb les arrels basades en l’abstinència com a única opció.

    El CAS Baluard compta amb una infermeria d’accés directe des de les sales de consum per a les necessitats dels usuaris / Carla Benito

    «Baluard», el documental

    «La idea era fer la pel·lícula sobre els professionals perquè els altres aspectes ja els he tractat». González Morandi tancarà amb aquest projecte una trilogia documental que va iniciar al 2004 amb «Can Tunis» que tractava els venedors de droga i va seguir amb «Troll» que tractava el consum a través d’una toxicòmana que es diu Yolanda i que, a més, fa anys que és usuària de Baluard. Ara, «Baluard» és la cura.

    «M’agrada molt com diuen a Baluard que aquí es fa una gestió sobre els plaers i els perjudicis que provoca la droga, ja que la droga provoca plaer però també conflicte i cal saber gestionar això», opina González Morandi. «No volia doncs fer un retrat d’un toxicòman perquè ja ho he fet sinó que m’interessava mostrar com treballen els equips per la cura i la reducció de danys», afegeix.

    Sobre les dificultats per mostrar això i moure’s lliurement, després de tants anys, González Morandi explica que ha normalitzat aquest ambient. «Estic immunitzat a més que sóc molt respectuós, tinc molt clar qui no vol sortir. També hi ha moments que no els hi pots preguntar si volen sortir perquè si estan molt drogats o amb molt dolor no pots fer-ho», afegeix. Així, les estratègies de rodatge que ha fet servir han estat filmar l’actuació del professional i de l’usuari agafar només mans i braços, sense que se li vegi la cara mentre s’escolta la veu del professional que anava en tot moment amb un micròfon. Als usuaris sí que els ha filmat en moments positius com ara el taller de perruqueria o de boxa però explica que, donat que el documental va orientat a la reducció de danys, no volia «ensenyar aquesta part truculenta i morbosa del món de les drogues».

    Horaris d’activitats a la sala calor-cafè del CAS Baluard / Carla Benito

    Ara el documental, ja gravat, es troba a pocs dies de tancar un procés de micromecenatge i pretén estrenar-se al desembre. Amb la col·laboració de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, el productor principal de la pel·lícula és l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD) i el Districte de Ciutat Vella. El motiu d’haver obert a part un procés de micromecenatge és, en boca del director, donar resposta al «problema del món cultural i del documental en aquest país: que no hi ha finançament». El director del documental ens explica els dos models existents al món: el francès i l’anglosaxó. «El model francès entén que, encara que sigui deficitari, la cultura és la grandière de la France i val la pena pagar-la. És una mica aquest cas: aquest documental no generarà beneficis però contribuirà a la memòria històrica de la ciutat de Barcelona. A França ho tirarien endavant perquè qui té memòria té poder», explica González Morandi.

  • Salut pública amb orgull: hi ha igualtat en el tracte al col·lectiu LGTB?

    A la fi de 2017, el Sistema Nacional de Salut d’Anglaterra va publicar una guia que recomanava als professionals preguntar a tots els usuaris sobre la seva orientació sexual per millorar la seva atenció als no heterosexuals.

    Mesos més tard, un estudi publicat en el British Medical Journal incidia en aquestes recomanacions. Els autors, investigadors de l’Imperial College de Londres, van concloure que tots els pacients haurien de ser preguntats sobre aquest tema.

    «Alguns metges i pacients han expressat la seva preocupació sobre aquesta política, citant raons com intrusió o invasió de la privadesa, temor a ofendre, dubtes sobre la rellevància o seguretat de les dades», afirma Richard Ma., un dels experts.

    «Si bé entenc aquestes preocupacions, la falta d’acció soscava els drets dels pacients LGBT+ per aconseguir la millora en l’atenció mèdica», afegeix Ma. «Si no els valorem, en la pràctica ells no expliquen».

    Per als científics de l’estudi anglès, un bon pas seria introduir el monitoreig de l’orientació sexual en els sistemes de salut i d’atenció social, ja que hi ha especificitats que no s’avaluen. Quin és la situació a Espanya?

    «L’orientació sexual és una característica especialment protegida per la llei de protecció de dades. Així mateix, el Codi Penal de 2015 recull el delicte de la discriminació per aquesta causa», explica a Sinc Christian Gil Borrelli, investigador a l’Institut de Salut Carlos III (ISCIII).

    Gil Borrelli, que treballa en la quantificació i tipificació de lesions per violència d’odi ateses a Urgències de la Comunitat de Madrid, subratlla com no preguntar sobre aquest tema podria suposar un tracte discriminatori per no brindar així una atenció adequada. «No obstant això, és el que passa de manera sistemàtica a consulta», apunta.

    Necessitats de salut LGBT+

    Segons Guillermo López, de l’ONG Apoyo Positivo, Espanya no és un país especialment complicat per ser població LGTB+. «No obstant això, vam seguir trobant que molts nois i noies tenen problemes a l’hora de visibilitzar-se com a tals dins de la consulta. Els genera certa ansietat».

    «Això és perquè tenim una sexualitat coitocèntrica, reproductiva i heterosexista que és la que adopta el model sanitari actual. Això fomenta un model que purga a bona part dels usuaris», apunta. «La situació bàsica és la invisibilització: el que no es nomena ni es reconeix ni existeix».

    López, que dóna suport des del Servei de Prevenció i Diagnòstic Precoç de VIH i altres infeccions de transmissió sexual (ITS) en centres d’atenció primària, insisteix que l’orientació sexual no s’acostuma a preguntar fins i tot si una persona sol·licita proves de VIH o arriba a consulta amb una ITS.

    Molts homes gais o bisexuals tenen problemes per sol·licitar la prova del VIH per por que el seu metge els pregunti. Moltes dones que tenen sexe amb dones no reben tota la informació que necessiten des de ginecologia.

    Mercedes Herrero Conde, ginecòloga que treballa a HM Hospitals, indica que en la seva especialitat és fonamental conèixer l’orientació sexual. «Només que de vegades es pregunta malament. Hauria d’estar inclosa a l’entrevista sense donar per fet l’heterosexualidad. Cal normalitzar».

    Les persones transsexuals tampoc senten que els espais sanitaris siguin amigables. Presenten indicadors de salut molt més negatius que la resta de la població, ja que acudeixen al metge quan es troben especialment malament.

    «Moltes no volen anar a les unitats de tractament d’identitat de gènere per falta de confiança», denúncia López. «La conseqüència és que les persones LGTB+ tenen resistència a anar al metge o a demanar proves i això porta amb si un retard diagnòstic».

    Per a Toni Alba, especialista de la Federació estatal de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (FELGTB), «encara falta formació i sensibilitat en el personal sanitari. Hi ha qüestions que potser no es plantegen, com és que un home trans pugui necessitar anar a consulta ginecològica».

    Acabar amb les desigualtats

    El 2013, una enquesta elaborada per FELGTB revelava que fins a un 20% dels usuaris LGBT+ s’havien sentit discriminades en l’àmbit sanitari. «El col·lectiu s’enfronta a barreres addicionals construïdes pel prejudici i la discriminació que impedeixen desenvolupar el màxim estat de salut i benestar», revela Gil Borrelli.

    Aquesta LGTBfòbia té diverses manifestacions: presumpció d’heterosexualitat, assumpció de pràctiques sexuals de risc o consum d’alcohol i drogues en homes gais i bisexuals; negació de la salut sexual i reproductiva en les dones lesbianes i bisexuals o la centralització de l’atenció a persones trans en unitats especialitzades.

    «Això manté al col·lectiu en xarxes assistencials paral·leles quan molts dels seus problemes poden ser atesos en atenció primària. Aquesta no integració condueix al fet que hi hagi una falta d’habilitats en el tracte del personal sanitari, donant lloc a situacions com, per exemple, anomenar a la persona pel seu nom de naixement i no pel seu nom social», exposa Gil Borrelli.

    Per la seva banda, Guillermo López assenyala que les majors queixes vénen de persones amb diagnòstics VIH. «El problema és que no es protesta pels comentaris fora de lloc i així s’invisibilitzen aquests comportaments. De vegades veiem sanitaris que es posen doble guant quan tracten a una persona amb VIH de càrrega viral indetectable».

    L’expert comenta que en atenció especialitzada existeix un protocol implícit segons el qual s’atén a la persona amb VIH en últim lloc encara que hagi estat citada abans: «El col·lectiu amb VIH, que ja pateix bastant culpa, moltes vegades s’ha sentit jutjat, estigmatitzat i discriminat en atenció sanitària».

    Formar per ‘curar’ millor

    És important introduir la formació del personal sanitari en diversitat sexual, de gènere i familiar. «En la majoria de casos als metges no se’ls prepara per abordar l’educació i salut sexual. No tot ha de seguir un patró homogeni, cal ser una mica més flexible», valora Herrero Conde.

    Els professionals han d’afrontar la relació amb el pacient LGTB+ des de la confiança i el respecte perquè aquest comprovi que és positiu visibilitzar-se a la consulta; que són espais on s’accepta, es comprèn i es promou la diversitat afectivosexual.

    En definitiva, no solament es necessiten lleis que defensin els drets d’aquesta població. Cal acabar amb l’estigma en les consultes (i als carrers) que pot provocar, en última instància, una pitjor salut.

    Aquest és un article original de l’Agència Sinc

  • Cafè amb conjectures

    El 2017 es va publicar més d’un article científic diari sobre cafè i salut (421 en total, amb el terme coffee en el títol). Cada any es publiquen més que l’anterior, la qual cosa indica que l’interès pel tema no està esgotat, i que les aproximacions i preguntes científiques són incessants. En tot aquest conjunt de recerques, escassegen els assajos clínics (10 el 2017) i les revisions (40 el 2017), i són moneda corrent els estudis observacionals, que analitzen les possibles associacions entre el consum de cafè i les seves circumstàncies (tipus de cafè, quantitat, gens implicats en el metabolisme de la cafeïna, etc.) i una gran diversitat de problemes de salut. Amb tanta ciència sobre el cafè, podríem pensar que ja sabem molt o que almenys tenim resposta a algunes preguntes elementals, però això no és així ni molt menys.

    La principal conclusió provisional és que el consum de cafè és segur, dins dels límits de la moderació, i que la seva influència en la salut és neutra o més aviat positiva que negativa. Tan vaga i cautelosa apreciació es deriva de la constatació que el consum de cafè no s’associa amb la majoria dels problemes de salut estudiats o s’associa inversament, és a dir, presenta un lleuger efecte beneficiós. En particular, s’ha observat que entre els bevedors de cafè la mortalitat cardiovascular i per totes les causes és lleugerament menor que entre els no consumidors, com també és alguna cosa menor la incidència de càncer i diabetis, entre altres malalties. Permeten afirmar aquests resultats que el cafè prevé les malalties cròniques i redueix la mortalitat? No, perquè les associacions són tan febles que hi ha més incertesa que certesa. Els estudis observacionals no aclareixen, per exemple, si la gent té millor salut perquè pren més cafè o pren menys cafè pel seu deteriorat estat de salut.

    El passat 2 de juliol es va publicar un nou article a JAMA Internal Medicine que il·lustra molt bé el que es va sabent i el que queda per saber, i de pas com avança la ciència. Aquest estudi dóna suport a la idea general que el consum de cafè es relaciona amb una menor mortalitat, alhora que afegeix noves dades que suggereixen que el tipus de cafè consumit (instantani, mòlt i fins i tot descafeïnat) és indiferent i que tampoc semblen influir els gens que metabolitzen la cafeïna de forma més ràpida o lenta. Si el cafè amb cafeïna i el descafeïnat semblen tenir similars efectes sobre la mortalitat i la salut, quins dels 800 components volàtils que té el cafè podrien tenir alguna incidència?

    Són moltes les preguntes que suren en els vapors d’un cafè. Si aquesta beguda, tal com sembla, pot tenir algun efecte beneficiós, hauríem de començar a consumir-ho per motius de salut?, i deurien els metges recomanar el seu consum per prevenir malalties? En tots dos casos, la resposta, ara com ara, és un no rotund. La confiança en els resultats de la recerca sobre els efectes beneficiosos del cafè, en la seva gran majoria derivats d’estudis observacions, és baixa o molt baixa. La millor manera de tenir respostes més segures és realitzar assajos clínics, però aquestes recerques són molt complexes, llargues i costoses. El ram de preguntes sobre cafè i salut és tan florit, que no queda més remei que malbaratar imaginació per resoldre-les. Interessaria saber, per exemple, per què es comença a beure cafè i per què es deixa de consumir. D’altra banda, el cas del cafè no és excepcional en ciència, sinó més aviat un model del quefer investigador. Els científics tenen aquí tall per a estona i, mentre segueixen conjecturant i investigant, cada dia es beuen a tot el món 2.250 milions de tasses de cafè.

  • Quatre anys de discriminació: així han franquejat les lesbianes i dones soles la seva exclusió de la reproducció assistida

    «La falta d’home no és un problema mèdic». Així va justificar el 2013 la llavors ministra de Sanitat, Ana Mato, l’exclusió de les dones lesbianes, dones bisexuals amb parelles femenines i dones soles de la reproducció assistida en el sistema públic. Sense home al costat, no hi ha fills, va venir a dir la titular de la cartera després del Consell Interterritorial que va fixar els nous serveis. Donava així el tret de sortida a una discriminació flagrant que cinc anys després arriba a la seva fi, segons va anunciar divendres passat el Consell de Ministres coincidint amb la setmana de l’Orgull LGTBI.

    El Govern engegarà el primer trimestre de 2019 la reforma per tombar la norma aprovada pel PP que va alterar els requisits d’accés a la reproducció assistida per reduir-los a problemes de fertilitat com a condició indispensable.

    L’Ordre Ministerial 2065/2014 de 31 d’octubre va modificar la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut i va introduir una redacció literal que, com menys, va sorprendre l’opinió pública. I és que va fixar com a requisit l’»absència de consecució d’embaràs després d’un mínim de 12 mesos de relacions sexuals amb coit vaginal». Aquesta, al costat d’»existència d’un trastorn documentat de la capacitat reproductiva», eren les situacions en les quals havia de trobar-se una dona perquè l’Estat financés el seu tractament.

    La norma va entrar en vigor el novembre de 2014, però des del principi algunes comunitats autònomes com Andalusia, Canàries, Extremadura o Euskadi van decidir no aplicar-la. Amb el pas del temps, en una espècie d’efecte dominó, gairebé totes van ser deixant de costat aquesta exclusió, a excepció de Ceuta, Melilla, Murcia i Astúries. El Govern regional d’aquesta última, no obstant això, estava preparant ja un decret per garantir l’accés de totes les dones sense discriminació.

    Pel camí, les dones lesbianes i soles van haver de bregar amb tractaments interromputs, desemborsaments de grans quantitats de diners en clíniques privades per ser mares, litigis en els tribunals i una discriminació evident a efectes pràctics i simbòlics.

    Discriminació ideològica

    «És clar que el motiu d’aquesta ordre va ser ideològic. Les dones lesbianes i les dones soles formarien famílies que no s’ajustaven al model de ‘família tradicional’ de pare, mare, fills i filles», explica l’advocada Charo Alises sobre la raó que, imagina, va portar al PP a donar llum verda a aquesta ordre. Aleshores, el Govern conservador portava uns mesos amb la idea de reformar l’avortament i aprovar la llei més restrictiva de la democràcia, però la contestació social li va fer marxa enrere i l’intent va acabar amb la carrera del llavors ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón.

    Alises, membre de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB), analitza la «discriminació econòmica» que va portar amb si la norma d’Ana Mato en obligar a dones lesbianes i soles a pagar-se, si podien, el tractament pel públic. «Pels casos que jo conec, va suposar que algunes parelles desistissin de la maternitat i que les que van fer l’esforç econòmic de pagar la inseminació visquessin atabalades de pensar que si a la primera no resultava no tindrien diners per a nous intents», lamenta la jurista.

    La sanitat pública de moltes comunitats es negava a iniciar la reproducció assistida en aquestes dones i fins i tot es van donar casos de tractaments interromputs. El 2015 va sortir a la llum el cas de Lourdes i Mariella, que havia estat sotmesa a la Fundació Jiménez Díaz (Madrid) a tres intents d’inseminació artificial sense èxit. Quan es van presentar a la consulta per començar la fecundació in vitro, fase que s’iniciava si la primera no funcionava, la metgessa els va comunicar que no podien seguir amb el tractament.

    El mateix centre hospitalari va ser el protagonista del cas de Verónica i Tania (noms ficticis). A aquesta última, la Fundació Jiménez Díaz també els hi va interrompre el tractament el 2014 i elles van iniciar un procés judicial de la mà de l’organització Women’s Link que van acabar guanyat. El Jutjat social nº18 de Madrid va condemnar a la Comunitat de Madrid i a l’hospital per «vulnerar el principi de no discriminació per raó d’orientació sexual».

    El Govern va desoir a la justícia

    El fallo va marcar precedent –encara que la jutgessa no va considerar responsable directe del dany al Ministeri de Sanitat, també demandat– i va reconèixer que la Llei 14/2006 sobre Tècniques de Reproducció Assistida, on s’estableix el dret als tractaments de reproducció assistida, amb independència de l’orientació sexual, és de rang superior a l’ordre. L’endemà passat que la sentència es fes pública, la llavors presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, va anunciar que acabaria amb l’exclusió.

    El Govern, no obstant això, va desoir a la justícia i va reconèixer «respectar la sentència», però no retirar la norma discriminatòria. Per aquella època i des de maig de 2015, els canvis de govern en algunes comunitats després de les eleccions autonòmiques van motivar l’aprovació de normatives que deixaven sense efecte l’ordre del PP. Aquest any ho van fer algunes com a Balears o València, amb l’actual ministra de Sanitat, Consum i Benestar Social, Carmen Montón, com a consellera de la Generalitat valenciana. Castella-la Manxa ho va fer el 2016 i Navarra un any després.

    «Poques vegades veiem normes tan discriminatòries sobre el paper, amb una exclusió tan evident i clara. Nosaltres vam voler engegar aquest litigi perquè Tania i Verónica eren representatives de moltes dones, així que el que vam pretendre va ser posar al centre aquest tema i obrir un debat públic», recorda Viviana Waisman, presidenta de Women’s Link. Així, l’anunci avançat la setmana passada pel Consell Ministres posa fi a un periple discriminatori de diversos anys que han hagut de travessar les dones sense home al costat.

    Aquest és un article de eldiario.es