Segons l’OMS, una de cada quatre persones patirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida, el 75% dels quals comencen abans dels 18 anys. En els darrers 25 anys la situació es fa més patent que mai, amb un augment del 75% de la depressió i l’ansietat entre els adolescents.
Una estratègia per fomentar la salut mental entre els joves és adreçar de forma més intencionada i explícita el desenvolupament de les habilitats socioemocionals al llarg del seu pas pel sistema educatiu. Estudis recents demostren que la tasca docent influeix tant en les qualificacions de l’alumnat com en el desenvolupament de les habilitats socioemocionals i que tenir en compte aquestes habilitats dobla l’impacte en l’assoliment acadèmic a llarg termini dels joves (Petek&Pope 2023; Jackson 2018).
La recerca ja fa anys que ha constatat el paper central que tenen les habilitats socioemocionals en el benestar, l’assoliment acadèmic i el progrés al llarg de la vida de les persones (Heckman¬Kautz 2012). Una deficiència en aquestes competències està clarament relacionada amb una àmplia varietat de dificultats personals, acadèmiques i socials. Entre aquestes dificultats destaquen la major propensió a la violència, l’addicció i les malalties mentals. És a dir, infants amb més habilitats socioemocionals tenen millors actituds envers si mateixos i els altres, més comportaments prosocials i menys comportaments problemàtics i angoixa emocional. A més, les competències socials i personals faciliten comportaments col·lectius que promouen societats més cohesionades on la confiança i el respecte a les normes compartides faciliten la cooperació necessària per al desenvolupament del capital social i la participació i consolidació democràtica (Putnam, 1993, 2002; Daas, 2014; Rohlfs i Harring, 2013, UNESCO, 2015). La consciència, la tolerància, la capacitat per a resoldre conflictes i la proactivitat són exemples de característiques que contribueixen a la formació de ciutadans compromesos amb el medi ambient i la societat.
A banda dels beneficis de tenir unes habilitats socioemocionals sòlides,la recerca confirma que són mal·leables: es poden modificar i aprendre. Les persones no neixen amb un conjunt fix d’habilitats sinó que existeix un considerable potencial en cada individu per a desenvolupar-les (Helson, 2002 ; Srivastava, 2003). Tot i que aquesta evolució està parcialment modelada per l’entorn, la família, els companys, les accions individuals i les percepcions, també es pot créixer a través de l’educació i l’aprenentatge (Kautz, 2014; Chernyshenko, Kankaras i Drasgow, 2018). El fet que siguin mal·leables i es puguin educar explica que siguin un objectiu central i transversal del sistema educatiu.
Les habilitats socioemocionals són especialment rellevants en entorns vulnerables on, per exemple, la capacitat de cooperar o fer front als conflictes de forma productiva està d’entrada més limitada (Barbara Wolfe and Jason Fletcher, 2016). Hi ha factors familiars de risc, com la pobresa, la violència familiar o l’abús de substàncies estupefaents que fan que infants que els pateixen tinguin més del doble de probabilitats de tenir problemes d’agressivitat, ansietat i depressió o hiperactivitat. (Greenberg, Domotrovich, Weissberg & Durlak, 2017). Així doncs, treballar les habilitats socioemocionals a l’aula obre una gran oportunitat de transformació i d’impacte en tot l’alumnat, i en particular d’aquell més desfavorit.
Les habilitats socioemocionals són especialment rellevants en entorns vulnerables
També sabem que treballar-les de forma integrada a les classes i en qualsevol matèria és més eficaç que fer-ho tan sols en espais concrets (Education Endowment Foundation, 2018). És amb aquesta premissa que, fruit d’un projecte europeu de recerca va néixer Pentabilities. Una proposta que desenvolupa les habilitats socioemocionals de forma integrada en qualsevol àmbit o matèria acadèmica a partir d’un eix central: 35 comportaments fàcilment identificables per alumnat i els docents a l’aula. A partir d’avaluar aquests comportaments es facilita que docents i alumnat visualitzin l’evolució i l’impacte de les seves accions, aconseguint així una presa de consciència i la identificació de millores. Aquest curs passat la proposta ha arribat a les aules de secundària en forma de programa pilot de la Fundació Bofill, amb el suport del Departament d’Educació i finançat amb fons Next Generation del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions.
El 80% de l’alumnat que ha participat en el programa es considera més capaç de descobrir què fa bé i què pot millorar, així com d’adonar-se de com els seus comportaments afecten el seu aprenentatge i la seva vida fora de l’aula. Els docents comparteixen aquesta percepció, expressant que l’alumnat ha adquirit eines per identificar i posar paraules a allò que fa i li passa. La implementació de Pentabilities també ha ajudat l’alumnat a adonar-se de com els seus comportaments afecten la relació amb els seus companys. Totes aquestes habilitats ajudaran, sobretot a aquells alumnes més vulnerables, a poder tenir més eines socioemocionals que impactaran, no només la seva trajectòria i èxit acadèmic, sinó també les seves oportunitats vitals.
Setanta dels docents que s’han format i implementat Pentabilities dins el marc de la seva matèria, sense haver d’afegir temàtica al currículum, consideren que el programa els ha ajudat en dos aspectes fonamentals: a posar més atenció en allò que volen que passi a l’aula i a saber-ho comunicar a l’alumnat. El que els ha aportat Pentabilities és la capacitat d’identificar les habilitats socioemocionals a partir de comportaments concrets i entendre’s amb l’alumnat per treballar-ho conjuntament. Aquest vocabulari compartit permet a l’alumnat ser conscient del que fa i com això pot tenir un impacte en l’aprenentatge i el benestar, tant el seu propi com el dels altres.
Són aquest tipus de propostes, que s’originen a partir de projectes de recerca i passen per una fase d’estudi d’impacte, les que cal promoure en la política pública per tal de garantir que l’impacte sigui rellevant i que puguem avançar cap a una societat, i una educació, més equitativa.
Una comissió que podrà redactar un informe que, si s’escau, serà aprovat d’acord amb el reglament del Parlament i que tindrà una vigència -la comissió, és clar- d’un any.
Una notícia que si més no resulta curiosa, atès que aviat farà un lustre de la moció parlamentària aprovada per unanimitat segons la qual el pressupost dedicat a l’atenció primària s’havia d’incrementar fins al 25%. Ni l’any 2019 ni en cap altre dels anys posteriors fins avui s’ha donat compliment a aquesta moció.
Amb aquests antecedents, la constitució d’una comissió d’estudi sobre els criteris de finançament de l’APiC fa palesa, com a mínim, la incapacitat parlamentària per fer efectius els seus acords. Però també ens pot fer sospitar que el Parlament de Catalunya recorre a la vella i coneguda argúcia segons la qual, si no es vol resoldre un problema o prendre una decisió, el que cal és crear una comissió.
I encara més, perquè a l’exposició de motius de l’esmentada proposta es diu literalment que “L’acord per aprovar el projecte de llei de pressupostos del 2023 recull la proposta de creació d’una comissió d’estudi (….) que permeti: a) elaborar i desplegar un pla individual -sic- per als EAP que es trobin en els pitjors percentils d’accessibilitat (….) b) millorar l’accessibilitat telefònica (…) c) reforçar els rols dels professionals (….) d) reduir el nombre d’IT que han de gestionar els metges (….) i e) facilitar la capacitat diagnòstica als CAP.
Una tasca que no sembla que li hagi de pertocar al poder legislatiu, la responsabilitat del qual és precisament la de prendre decisions normatives que permetin satisfer les prioritats adoptades, i, en tot cas, fiscalitzar el paper del poder executiu al qual li correspon el disseny i l’aplicació de les mesures específiques per a la gestió; des de les més globals a la Conselleria, a les més concretes per part de les entitats proveïdores, passant pel paper intermedi de l’entitat compradora, el CatSalut.
Institucions que poden aprofitar-se, entre d’altres, de les nombroses propostes de millora, tant del finançament com de l’orientació estratègica, accessibilitat, organització, gestió i activitats de l’APiC que, des d’aquestes pàgines i també des d’altres mitjans i diferents organitzacions i institucions ciutadanes i professionals s’han fet. Tantes que si les ajuntéssim totes la seva extensió ens deixaria bocabadats.
Per això cal exigir als nostres governants i líders polítics que guardin a la ciutadania i als professionals sanitaris el respecte que es mereixen i que, sense més dilació, posin negre sobre blanc en el Butlletí Oficial de la Generalitat les disposicions executives necessàries per solucionar amb visió de curt, mig i llarg termini els greus problemes que pateix la nostra APiC. La resta ens sembla que són disculpes de mal pagador o, tal vegada, incompetència manifesta.
Així doncs, el Departament de Sanitat, dit de Salut, podria elaborar una proposta de disposicions legals (decrets, ordres i resolucions) que abordin els problemes legislatius, estratègics, organitzatius i de gestió que estan impedint que la nostra APiC doni les millors respostes possibles a les necessitats sanitàries de la ciutadania i aturi el progressiu “burnout” dels professionals.
Sense cap pretensió de pontificar ens atrevim a suggerir que potser fora una iniciativa més esperançadora que el Conseller es comprometés a comparèixer al Parlament abans que acabi l’any (durant el proper mes de desembre) per sotmetre a la seva aprovació les línies estratègiques i el calendari concret d’actuacions legislatives i operatives d’una reforma de l’APiC capaç de donar resposta als reptes sanitaris del segle XXI.
Al jutjat 23 social, quins són els casos que es dirimeixen més habitualment en relació al treball de les dones?
En general, als jutjats de Barcelona el que veiem amb més freqüència en el tema de la situació de la dona a la feina és, d’una banda, les discriminacions salarials -es cobra menys pel fet de ser dona i encara no es plantegen prou demandes tenint en compte la legislació que tenim- i, de l’altra, qüestions relacionades amb la conciliació de la vida personal i familiar. Normalment les cures, que són molt importants, continuen recaient en les dones, i els problemes d’adaptació i de reducció de la jornada plantegen problemes quan ho sol·liciten a l’empresa. O els acomiadaments de persones embarassades. Són els temes de desigualtat més comuns a l’àmbit de la jurisdicció social a Barcelona.
La bretxa laboral de què parlem sovint es va corregint amb el pas del temps?
Es va corregint de mica en mica, però quin és el problema? El problema no és que en una mateixa empresa es pagui menys a la dona que a l’home, -que sí, i per això hi ha els plans d’igualtat, per corregir aquestes desigualtats-, el problema és la discriminació que es dóna per sectors. Si comparem la retribució que té, per exemple, un conveni de la construcció, un sector majoritàriament masculinitzat, amb el conveni de la sanitat, un sector feminitzat, trobes claríssimament que el salari d’elles, per a la mateixa formació, és molt més baix. El problema no només és intern dins de l’empresa, que ho és, però fonamentalment és que l’ocupació en aquests sectors feminitzats es valora menys a la societat i, per tant, té una retribució inferior. Això s’haurà d’anar corregint. Ja es parla de l’economia de les cures, posar al centre de la vida, al centre de l’economia, les cures. Comença a haver-hi instruments per anar reduint aquesta bretxa. Estem en vies de fer-ho, el que passa és que la legislació per ella sola no és suficient. S’han fet avenços importants en els darrers anys en matèria de legislació per a la igualtat, també en l’adaptació a la normativa comunitària, però el problema és que si no posem les cures al centre, si no valorem adequadament la importància que tenen les cures de la gent gran, dels fills, de les filles, continuarem tenint una economia sostinguda gràcies a l’esforç i a la menor retribució de les dones al mercat del treball. Aquest és un gran repte, no només a Catalunya, no només a Espanya, sinó a tots els nivells europeus.
Si comparem la retribució que té un conveni com el de la construcció, majoritàriament masculinitzat, amb el de la sanitat, un sector feminitzat, trobes claríssimament que el salari d’elles és molt més baix.
Hi ha sectors en què es noti que el treball de la dona està sent cada cop més reconegut?
Als sectors més professionalitzats te n’adones que fins als 30 anys no hi ha tanta diferència entre la retribució de dones i homes. El problema és entre els 30 i els 44 anys, que coincideix amb l’època de l’edat fèrtil de la dona, està embarassada, cuidant les criatures… Aquí es comença a incrementar la bretxa. Sorprenentment, en aquestes edats els homes incrementen la retribució. Tenir fills i estar casats suposa tenir un increment de la retribució per a ells. En canvi, a les dones hi ha una parada important quan coincideix amb la maternitat.
«Fins als 30 anys no hi ha tanta diferència entre la retribució de dones i homes. El problema és entre els 30 i els 44 anys, que coincideix amb l’època de l’edat fèrtil de la dona… Aquí es comença a incrementar la bretxa». | Pol Rius
Això té repercussió en la salut de les dones?
Sí. Tenim el tema de l’estrès, els problemes ecosocials que generen a la dona. Si veiem el temps dedicat, per exemple, a la llar, de mitjana la dona suporta el doble de la feina a la casa, a la llar, que els homes. Arriba a tenir fins a 61 hores setmanals de feina remunerada i no remunerada. Això recau fonamentalment en les dones, i afecta la seva salut. Si veiem les dades, qui està prenent més ansiolítics en aquest país són les dones. I té molt a veure amb aquestes dobles jornades, amb aquesta necessitat d’atendre la feina i d’atendre la família, d’atendre les cures.
Sovint veiem queixes, informacions segons les quals la justícia és massa lenta. És així?
És lenta. Hauríem de ser més ràpids en la solució dels problemes. Que per a un acomiadament es trigui nou mesos, un any, és molt de temps. Per una reclamació de quantitat es triga gairebé dos anys. Si crec que tinc una incapacitat permanent i no me l’han concedida i l’he de reclamar judicialment, també s’està trigant de mitjana un any i mig o dos anys. L’esforç no ha de recaure exclusivament sobre les persones titulars dels jutjats, sinó que, per una banda, cal potenciar els mecanismes de solució alternativa als conflictes -és a dir, la mediació, la conciliació, que ja hi ha elements al món laboral, però segurament hi ha possibilitats d’incrementar-ne l’eficàcia- i, per altra banda, cal dotar de més mitjans, de més jutgesses i jutges, al capdavant dels jutjats.
Les dones arriben a tenir 61 hores setmanals de feina remunerada i no remunerada i això afecta la seva salut.
Va ser consellera de Treball entre el 2006 i el 2010. En aquest període, què va aconseguir fer?
Al principi, jo era molt optimista en aconseguir reptes i tot en general, però va coincidir amb la crisi del 2008. El 2006 tot anava molt bé, el 2007 també, i el 2008 vam començar a veure l’hecatombe de la pèrdua d’ocupació majoritària. Cada dia a les oficines de treball de la Generalitat entraven mil persones que havien perdut la feina. Ara bé, per això vam deixar de fer actuacions en matèria d’igualtat? No. Vam seguir fent actuacions, vam crear una Direcció General d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball i es van fer projectes interessants com, per exemple, amb un grup d’empreses vam comprovar que el nombre més gran de mesures de conciliació, la flexibilització de la jornada, aconseguia una reducció de l’absentisme. Moltes empreses es queixen que l’absentisme és molt important. L’absentisme pot ser important si hi ha aquesta rigidesa pel que fa a l’entrada i la sortida, poder anar a acompanyar els pares a la sanitat… Tot això jo crec que són elements que, si no es flexibilitzen, al final és més absentisme. Les persones hem de buscar els mitjans necessaris, no és que ho justifiqui però cal cercar-los. S’estan fent passes. Cada cop més les empreses són conscients de la importància d’aquesta qüestió. I després tenim una altra figura que, “gràcies” a la Covid s’ha incrementat, s’ha duplicat al nostre país, que és el teletreball. Només es facilita en un sector d’activitat, els professionals i similars. El teletreball pot ser un instrument útil per, en certs supòsits, flexibilitzar la jornada per a dones i homes. Quin és el problema? Que està limitat a un sector d’activitat. I, en segon lloc, que hi ha més dones que homes fent-lo. Perquè, al final, la conciliació és la que obliga i implica la no socialització de les dones. Per tant, és més difícil després per a la seva carrera professional. Cal tenir en compte que, després de la Covid, hem duplicat el percentatge de persones que fan teletreball. Aquesta pot ser una via, no teletreballar al 100%, però si un mecanisme particular de flexibilitat per a dones i homes que puguin atendre les responsabilitats personals, familiars, i coordinar-les amb la responsabilitat laboral.
Han passat 13 anys des que va deixar de ser consellera. Què li sembla la gestió política del Departament de Treball de la Generalitat durant aquests anys?
Quan entres en una responsabilitat política cal una certa estabilitat, un cert temps, no només per planificar les accions sinó per executar-les. Aquests anys hi ha hagut força canvis, força inestabilitat. S’han fet avenços importants, però, per exemple, trobo a faltar coses com la política de prevenció de riscos laborals. Pel nostre govern va ser molt important posar en evidència la quantitat de persones que perdien la vida o que perdien la salut fruit dels accidents de treball i de les malalties professionals. Trobo a faltar que la societat en conjunt estigui conscienciada sobre aquests temes, que el Departament de Treball lideri aquestes polítiques de lluita contra la sinistralitat. Ara hi ha una Conselleria d’Igualtat i Feminismes que podria tenir elements per impulsar projectes específics d’igualtat a la nostra societat.
Trobo a faltar que Treball lideri polítiques de lluita contra la sinistralitat.
Aquells anys eren de governs de tripartits d’esquerres. Després van venir molts anys de governs de dretes. Es nota la diferència entre un govern d’esquerres i un de dretes en l’àmbit laboral?
Per descomptat. El govern que ara està en funcions a Espanya ha aprovat quantitat de normes importants en matèria laboral: Els plans d’igualtat, la qüestió d’equiparar els permisos iguals i intransferibles de pares i mares per naixement, els registres de jornada, establir registres de jornada diària per evitar l’ús abusiu de la realització d’hores extres, els riders, la lluita contra els elements de precarització que hi ha al mercat de treball… Un govern d’esquerres és molt més sensible al món de la feina que un govern de dretes. Això sens dubte, i a la història dels darrers deu-quinze anys em remeto.
«El teletreball pot ser un instrument útil per, en certs supòsits, flexibilitzar la jornada per a dones i homes. Quin és el problema? Que està limitat a un sector d’activitat. I, en segon lloc, que hi ha més dones que homes fent-lo». | Pol Rius
Per tant, a Yolanda Díaz li posa bona nota
Crec que ha fet una bona feina. La història legislativa ens demostra que imposar normes de forma unilateral, sense el consens dels agents socials, fa que al final tinguem moltes normes, i és el que passa a Espanya i a Amèrica Llatina, però que hi hagi una bretxa entre llei i realitat . Aprovem normes, però no es compleixen. En canvi, quan aquestes normes les acordes amb els agents econòmics i socials, l’empresariat i els sindicats tenen més possibilitats de fer-se efectives, perquè vénen del consens. La ministra de Treball actualment en funcions ha fet una bona feina de diàleg social i també de modificacions normatives.
Un govern d’esquerres és molt més sensible al món de la feina que un govern de dretes.
Va ser consellera adjunta de l’OIT a Amèrica Llatina i Carib. Hi ha molta diferència entre la situació laboral de les dones allà i la que hi ha al nostre país o a Europa?
Recentment vaig estar en un congrés de jutgesses i jutges a Amèrica Llatina, i la perspectiva de jutjar tenint en compte la perspectiva de gènere ha avançat molt a nivell penal. A l’àmbit penal sí que hi ha molta sensibilitat de les violències de gènere i violències contra les dones a Amèrica Llatina, i s’estan fent resolucions interessants. En canvi, en l’àmbit laboral, manca més conscienciació de la importància que té identificar els estereotips que hi ha quan nosaltres jutgem un assumpte, perquè estem a la societat, com qualsevol ciutadà o ciutadana, per eliminar-los i aplicar la llei sense aquestes diferències respecte a les dones i als homes. A Amèrica Llatina els vam transmetre molta part de la nostra cultura, la part dolenta diríem, en el sentit d’aquesta bretxa entre llei i realitat. Tenen aquest problema però també tenen normes interessants; hi ha sentències fantàstiques. En l’àmbit laboral s’hauria de donar més impuls a tot el tema de discriminacions respecte a la dona. És una assignatura pendent que estic convençuda que en els propers anys s’abordarà.
Les jutgesses i els jutges estem per resoldre conflictes jurídics, no conflictes d’interessos o econòmics; aquests són per a la política.
Vostè va ser una de les fundadores de l’Asociación de Mujeres Juezas de España (AMJE). La primera jutge espanyola va ser nomenada el 1977. Molt tard. Com ha evolucionat aquesta qüestió?
Al nostre país es va entendre que la sensibilitat de les dones podia quedar ferida en determinats assumptes si érem jutges. Això va ser el que va dir un decret que ens va prohibir exercir de jutges. El 1977-1978 va entrar la primera jutgessa que va venir a Barcelona, al jutjat social número 2: Josefina Triguero. Des de llavors, la situació ha canviat radicalment. El 56% de les jutgesses i jutges som dones, i si mires les darreres promocions, estem al voltant del 63-65% de dones que entrem en la carrera judicial. Les dones han portat la igualtat a la justícia. Anem escalant, anem pujant. Però si anem als càrrecs discrecionals, aquells que no són per l’antiguitat, als quals no s’hi accedeix per una oposició objectiva o per la mera antiguitat, veiem que les dones no hi estem ben representades. Si jo li pregunto que em digui el nom d’una dona del Tribunal Suprem segurament no en sabrà cap, però si li demano el d’un home segurament sí que en sabrà algun. Per què? Perquè el percentatge de dones és ínfim. Hi ha un 17-18% de dones al Tribunal Suprem. Som gairebé a la cua d’Europa. Som el tercer país per la cua en nombre de dones a la Cort Suprema, al Tribunal Suprem. És aquí on veiem aquestes diferències, aquest sostre de vidre o aquesta llosa de formigó que cau sobre nosaltres i ens impedeix l’accés. Tenim un pla d’igualtat de la carrera judicial, però costa molt impulsar-lo, que es posi en marxa, que s’adaptin mesures, hi ha moltes resistències. Per exemple, a la Sala Civil del Suprem, que és la que jutja temes tan importants com el dret de família, la custòdia, el dret d’aliments, totes aquestes qüestions, només hi ha una dona. La societat està composta per un 50% de dones i un 50% d’homes. S’han de fer esforços importants per equiparar la presència de dones i homes, i potser d’aquí dues dècades haurem de fer al revés, promoure que hi hagi més homes, perquè el nombre de dones que entra a la carrera judicial és molt important. Però, ara com ara, hi ha aquesta bretxa important també en la justícia.
La no-renovació del Consell General del Poder Judicial és el pitjor tap que pateix avui l’administració de justícia a Espanya?
Quan representants de determinats partits polítics parlen de la necessitat de complir la Constitució, cal recordar-los que tenim una Constitució que diu com es trien els vocals del Poder Judicial, i que dos terços dels vots del Congrés i del Senat trien els 20 vocals del Consell General del Poder Judicial. El desembre farà cinc anys que aquest Consell no s’ha renovat. Hi ha hagut diversos intents. El primer ja estava tot acordat i hi va haver un famós tweet, o un whatsapp, no recordo què era, que deia que a la persona que aniria de president del Consell General del Poder Judicial l’estaven controlant per ‘la porta del darrera’ per la sentència del ‘procés’. Això no es pot permetre. La separació de poders ha de ser clara, i en aquest moment tenim un col·lapse de la Justícia. Hi ha 80 càrrecs discrecionals que no s’han renovat. El Tribunal Suprem està dictant menys sentències. La Sala Social està dictant moltíssimes menys sentències. Cal complir la Constitució, començar ja a complir-la, perquè complim algunes coses però fa cinc anys que esperem que es normalitzi aquesta situació. Al final, les persones no entenen, i és lògic, què és el Consell General del Poder Judicial i què és la Justícia. Mentrestant hi ha cinc mil jutgesses i jutges dictant justícia cada dia. Però aquest és l’òrgan de govern de les jutgesses i jutges, és l’òrgan, diríem, polític de la Justícia, que s’encarrega dels nomenaments discrecionals a què jo feia referència, i també s’encarrega de la formació o de la sanció de les persones de la carrera judicial. Les persones confonen una cosa amb una altra i, al final, la conclusió és que el poder judicial està polititzat. I no és això. Les jutgesses i jutges que cada dia fem la nostra tasca, no estem polititzats, estem complint el mandat constitucional d’aplicar la llei i la tutela judicial.
Hi ha partits polítics que es diuen constitucionalistes però fa cinc anys que no permeten la renovació del Consell General del Poder Judicial que exigeix la Constitució.
Quan sent parlar de desjudicialització de la política, què pensa?
Últimament estem assistint a conflictes que són polítics, que són discordances polítiques i es decideix, per exemple, portar-los al Suprem o al Constitucional. L’última norma que es va impugnar per dos partits polítics -Vox i Partit Popular- era la dels riders, fer que aquestes persones que ens porten el menjar en una bicicleta, en una moto, tinguin una relació laboral que els reconegui. Dos partits polítics no hi estaven d’acord i què fan?: acudeixen al Tribunal Constitucional. Cal desjudicialitzar això, i que els conflictes no es resolguin a la sala Penal del Suprem, sinó que es resolguin políticament. El conflicte polític per a la política i el conflicte jurídic per a la justícia, que per això estem, per resoldre conflictes jurídics, no conflictes d’interessos o econòmics; aquests són per a la política. I aquest és el problema, el desprestigi de la justícia. És un altre element més de desprestigi.
Al debat sobre la independència de Catalunya s’ha parlat molt que es judicialitzava la política. Això ha passat?
En part sí que ha passat. No és que hi hagi hagut manca d’objectivació, o que els acusats no tinguessin dret a un procés just. El Tribunal Europeu de Drets Humans dirà si van tenir dret a un procés just o no. Però potser les normes no eren justes. Era una normativa antiquada i pensada per a altres situacions. I l’activisme social, per sí sol, que hi va haver molt activisme social, no ha de suposar una condemna penal. Si hi ha gent que organitza un conflicte, un piquet, una vaga, s’enfila a un cotxe amb un altaveu, això entra dins de la llibertat d’expressió i no hauria de ser punible. Una altra cosa són les normes que hi havia en aquell moment quan es va fer la sentència. Judicialitzant la política anem malament, no avancem. La nostra societat ha d’avançar ensenyant a nens i nenes que el consens és la manera de resoldre els conflictes, de resoldre les situacions que estem en desacord. Això encara no ha arribat a la política o se n’està anant de la política. I és una pena.
Si hi ha gent que organitza un conflicte, un piquet, una vaga, s’enfila a un cotxe amb un altaveu, això és llibertat d’expressió i no hauria de ser punible.
Aquest consens, aquesta necessitat de pacificar el debat polític, justificaria una amnistia que tanqui una mica la crisi que hem viscut aquests anys?
Des de l’any 2017 fins ara s’ha anat pacificant força. Els indults van contribuir a aquesta pacificació. Cal anar per aquí. Queden encara elements que s’han d’arreglar des del consens. Que se n’acordi la solució. L’amnistia és una decisió del legislatiu, no és una decisió de l’executiu. Així com l’indult és una decisió del poder executiu, l’amnistia és una decisió de l’òrgan legislatiu, de les cambres, del Congrés i del Senat. I és aquí on s’ha de buscar aquest consens i fer avançar la nostra societat. Catalunya ha perdut aquests anys. Ha perdut des del punt de vista econòmic. Ha perdut segurament des de les inversions. També ha perdut des de la fugida de determinats domicilis socials d’empreses importants de Catalunya. Cal recuperar aquest consens.
«A tu si et fan un petó no volgut, hi estaries d’acord? Això, la nova llei diu que és agressió sexual. Les sentències del Suprem diuen que un copet a les natges també és agressió sensual. A moltes empreses acomiaden gent que han tingut aquesta conducta». | Pol Rius
Quina valoració fa de la llei del Sí és Sí i la polèmica que ha generat?
Aquesta llei és una llei estupenda. Té molts articles, seixanta o setanta, però només s’han fixat en dos articles, que són els de les penes. En canvi, hi ha tot un conjunt de normes de prevenció i de reparació de la víctima i de casos de vulneració de la llibertat sexual de què no se n’ha parlat. Pel que fa a violacions, abusos, agressions sexuals, al tema penal segurament els va faltar posar un article, una disposició que totes les reformes penals tenen, dictant normes a aplicar en el trànsit de quan entrés en vigor aquesta nova llei. S’ha donat moltíssima importància a que unes persones surtin un mes abans de la presó, però la presó no soluciona, és el penalisme màgic. El que passa és que només es parla de les sentències que rebaixen les penes. No es parla de les sentències que confirmen les penes amb la nova llei orgànica de llibertat sexual. Convido a tothom que critica aquesta llei a llegir-la i vegi com hem estat un país pioner a adaptar-nos al conveni d’Istanbul, un conveni de la violència contra les dones. És que no val només reprimir aquestes conductes, cal prevenir-les. I, si es produeixen, cal reparar les víctimes i sensibilitzar la societat, l’educació, els mitjans de comunicació, absolutament a tothom per evitar aquestes conductes. El que passa amb l’agressió de menors en massa a nenes menors és una autèntica barbaritat. I aquí és on hem de posar totes les energies i totes les forces i mai en si hi ha un mes més de pena o un mes menys de pena. És important, però no és fonamental.
La llei del Sí és Sí és estupenda. Convido a tothom que la critica a llegir-la. És pionera en la lluita contra la violència contra les dones.
Quina és la seva opinió davant de l’escàndol que ha obert el petó que li va fer el president de la Federació Espanyola de Futbol a una jugadora de la selecció femenina que s’acaba de proclamar campiona del món?
Crec que aquesta va ser la gota que va fer vessar el got. Fa anys que les futbolistes reivindiquen, primer, tenir un conveni. Ho van aconseguir. Però és clar, el salari garantit en conveni col·lectiu de les dones futbolistes, si no recordo malament, eren 10.000 euros anuals. D’un home futbolista, 100.000 euros anuals. Veiem les grans diferències. I després el tracte discriminatori. Hi ha algun reportatge d’un seleccionador anterior a aquest que parla del seu tractament a les dones futbolistes entre el paternalisme i els maltractaments i les agressions. Les dones futbolistes cada cop han estat més empoderades i han reaccionat, com ha reaccionat tota la societat, en contra d’aquest gest que sembla que sigui menor. Molts homes diuen que no n’hi ha per tant. Com que no n’hi ha per tant? A tu si et fan un petó no volgut, hi estaries d’acord? Això, la nova llei diu que és agressió sexual. Les sentències del Suprem diuen que un copet a les natges també és agressió sensual. A moltes empreses acomiaden gent que han tingut aquesta conducta. Per què la Federació de Futbol ha d’estar al marge d’aquesta norma? Perquè és majoritàriament masculina? Crec que les dones s’han guanyat el dret que es reconegui la seva vàlua esportiva, però també el dret que es reconegui la igualtat i el respecte total als seus drets fonamentals, igual que qualsevol altra persona.
Si hagués de donar algun consell a l’actual conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent, què li diria?
Això de donar consells és complicat, perquè no ets al comandament de la gestió, i cadascú té les seves circumstàncies. L’empresa és molt important perquè dóna llocs de treball però la feina digna, la feina de qualitat, també és molt important que es tingui en el mateix nivell. Segurament ho està fent. Que es percebi que els té al mateix nivell i que li importen tant les empreses que donen feina com els treballadors que generen riquesa per a aquestes empreses.
Si hagués de demanar un desig perquè millori la situació laboral de les dones avui, quina seria?
M’agradaria construir una nova societat, conjuntament amb els homes, i que, en aquesta societat, homes i dones siguem iguals, siguem feliços. Que creem una nova societat en què al món del treball el talent sigui igual el que aportem les dones que el que aporten els homes. Construir conjuntament una nova societat sense discriminacions, igualitària, comportarà necessàriament aquest treball igualitari, aquesta retribució igualitària, aquesta eliminació de les desigualtats i altres discriminacions que encara existeixen i persisteixen al món del treball.
L’Organització Mundial de la Salut preveu que cap a l’any 2050 hi hagi al món gairebé 2500 milions de persones amb algun grau de pèrdua d’audició, i que almenys 700 milions requereixin rehabilitació. També segons els seus càlculs, a causa de pràctiques d’audició poc segures, més de 1000 milions de joves adults corren el risc de patir una pèrdua d’audició evitable i permanent.
Nens, joves, adults i persones grans tenim en la nostra oïda un dels pilars d’una bona integració social. El desenvolupament del llenguatge, des de ben petits, i la comunicació a totes les edats està en gran part en mans d’aquest complex engranatge que s’amaga més enllà de les nostres orelles i que, si tot funciona bé, tant ignorem.
Però, i aquella companya de la colla que tot sovint sembla desconnectada de la conversa? O el veí que, tot i que és ben jove, sempre ens fa tornar a repetir què li hem dit? I la nostra amiga que ens truca per telèfon i ens hem de separar l’aparell de l’orella perquè crida massa… No serà que no hi senten bé?
Revisar-nos l’oïda, de la mateixa manera que ho fem amb la vista, ens pot descobrir la necessitat d’una ajuda que ens faria la vida més fàcil.
L’envelliment de les cèl·lules de l’oïda, a partir dels cinquanta anys, ja pot fer que, progressivament, cada vegada hi sentim una mica pitjor. Però l’exposició a sorolls molt intensos, sobretot de forma continuada en certes ocupacions laborals, o pel costum de freqüentar espais sovint molt concorreguts de gent on tothom va alçant la veu per fer-se sentir, pot afectar la qualitat de la nostra oïda a qualsevol edat.
Atenció a la desatenció en els menors
Pares, cuidadors i professors són responsables d’alertar quan algun detall pugui fer sospitar una hipoacúsia en els infants. “Per exemple, si no segueixen les explicacions a classe o acostumen a tenir sempre una tendència a pujar el volum de la tele o dels aparells amb els què juguen o treballen, tot això pot indicar que no hi senten bé”. Ho explica la Rosa Mª Casademont, que és pediatra del Centre d’Atenció Primària Vallcarca-Sant Gervasi. Afortunadament, tal com explica, cada vegada més els CAP’s com el seu compten amb consultes ambulatòries on es realitzen audiometries, i no cal esperar la derivació al servei d’otorrinolaringologia.
Moltes vegades, explica Casademont, grans refredats o al·lèrgies fan que es perdi oïda, però de manera temporal. Aquesta hipoacúsia la soluciona el propi metge de família, normalment prescrivint antihistamínics. L’atenció pediàtrica als CAP’s ja determina si es tracta d’una sordesa per mucositat acumulada deguda al constipat, o si pot tenir una causa neurològica i, per tant, requerir una derivació a l’especialista.
Des del centre especialitzat en rehabilitació audiològica a Barcelona, Audiopacks, pensant en la població infantil aconsellen fixar-se en signes com aquests que podrien indicar pèrdua auditiva:
Dificultat per a seguir lliçons o participar en debats a l’aula
Disminució del rendiment acadèmic
Dificultat amb la lectura, ortografia o la comprensió
Demanar amb freqüència instruccions o ajuda
Canvis socials i de comportament: la pèrdua auditiva pot afectar les interaccions socials i el comportament d’un nen.
Estigui atent als següents indicadors: Retir de les activitats socials o dificultat per a fer amics, així com també la irritabilitat, frustració o signes d’angoixa emocional, i l’augment de la fatiga, particularment en situacions que requereixen escoltar i concentrar-se.
Adverteixen, a més, que cal tenir present sempre si hi ha antecedents familiars que puguin estar associats a una pèrdua auditiva. I recorden que la intervenció primerenca, com l’adaptació d’audiòfons, pot millorar en gran manera les habilitats de comunicació, el rendiment acadèmic i les interaccions socials del seu fill.
Ulleres sí, però no audiòfons?
L’estigma als aparells que es col·loquen als orificis de l’orella, els audiòfons, té a veure en part amb la mida més voluminosa que els dispositius més antics tenien i perquè, així com els problemes de visió els assumim a qualsevol edat, la sordesa l’associem encara a la vellesa. Els perills de no veure-hi bé es veuen i es corregeixen més ràpid, triant ulleres o utilitzant lentilles, però els de la pèrdua d’oïda molts cops porten els afectats a conviure amb les dificultats durant una pila d’anys abans no busquen remei. Igualment és considerat una barrera el cost dels audiòfons, que ronden els 1.500 euros per a cada oïda, que és només assumit per la seguretat social fins a l’edat de vint-i-sis anys. Per a les persones majors, cada comunitat autònoma té establerts uns criteris de subvenció vinculats a certs criteris com ara la pensió de cadascú.
Consultar al metge de família els problemes que ens trobem, i fer-ho el més aviat possible, perquè ens derivi a l’especialista en otorrinolaringologia per a confirmar la pèrdua d’audició i el nivell d’aquesta en totes dues oïdes és la principal recomanació dels experts.
Tal com explica l’especialista en otorrinolaringologia de Clínica Corachan, Zenaida Piñeiro, sobre la base de les proves que es realitzen coneixem la causa i el grau de pèrdua auditiva, i es fa la valoració del tractament més adequat. En cas de requerir la utilització d’audiòfons, per valorar el tipus d’audiòfon o les diferents gammes d’aquests, i ajustar-los, els audiòlegs o audioprotètics ens podran ajudar des dels establiments en els quals s’adquireixen els audiòfons. Els audiòfons són les pròtesis que amplifiquen, en l’oïda, la freqüència dels sons que ens arriben. Portar-los, quan la nostra audició s’ha reduït, evita l’aïllament social, perquè permet que ens arribin nítidament tots els sons.
“Adequar la pròtesi i ajustar les freqüències per a una audició tan òptima com sigui possible és una tasca que com més es triga a posar l’audiòfon, més complicada és”, explica el Ruben Luna, audiòleg protèsic del centre Audiopacks, especialitzat en processos de rehabilitació auditiva de Barcelona. Així també s’expressa la Dra. Zenaida Piñeiro: “l’oïda que no és estimulat, sempre serà més difícil d’amplificar en el cas que la pèrdua sigui progressiva, per exemple, per l’edat. Per això, no hem d’esperar a tenir pèrdues severes per a adaptar-nos, és a dir, l’estimulació de l’oïda amb l’audiòfon ha de ser precoç, ja que així rehabilitem o entrenem l’audició que ens queda”. Suggereix que, igual que s’acostuma a fer amb la vista, «a partir dels cinquanta anys convindria també fer audiometries cada any o cada dos anys».
Segons les dades de l’enquesta de salut de la Generalitat de Catalunya de l’any 2021, el total de sords és de 205.307, és a dir, un 2,6% de tota la població. D’aquests, 81.789 són homes i 123.518 són dones. La franja d’edat més afectada és a partir de seixanta-cinc anys, gairebé un 73,5% del total.
El Sistema Nacional de Salut britànic (NHS per les sigles en anglès) penja d’un fil després d’una nova setmana de vagues i mobilitzacions del personal sanitari, en un any en què infermeres, ambulanciers, residents, especialistes i radiòlegs han secundat nombroses vagues a Escòcia, Gal·les, Irlanda del Nord i Anglaterra. D’acord als caps d’hospitals del Sistema Nacional de Salut, dos milions de visites han estat cancel·lades com a resultat de les vagues a tot el Regne Unit, segons informa The Guardian.
Cadascun dels col·lectius professionals té demandes específiques pròpies, però comparteixen motius de protesta pels salaris insuficients davant la inflació rampant, el subfinançament del sistema sanitari públic i la falta de personal que provoca excés de treball i saturació del servei, en el context de la dura crisi del cost de la vida del Regne Unit. Reclamacions amb una cadència familiar als i les professionals sanitàries catalanes.
Segons l’anàlisi de les dades de l’NHS fet per l’Associació Mèdica Britànica (BMA), les llistes d’espera per rebre tractament van arribar al rècord de 7.68 milions de persones a finals del juliol, la xifra més alta des que els recomptes van començar. La pandèmia va agreujar la situació, però les llargues esperes per als tractaments no són noves. Segos BMA, al febrer de 2020 ja hi havia 4,43 milions de persones a la llista d’espera per a l’atenció, i diversos analistes apunten a les polítiques d’austeritat aplicades pels consecutius governs conservadors des de la crisi de 2008 com el principal culpable de la degradació de l’NHS, mentre que hi ha estudis que xifren l’impacte de les retallades en un increment de la taxa de mortalitat addicional.
Davant d’aquesta situació, els i les sanitàries es pregunten “qui cuidarà si tots i totes marxem?”, tal i com es podia llegir en algunes de les pancartes de la manifestació de dimarts a Manchester. Una pregunta existencial que dirigeixen a l’executiu conservador i que els sorgeix cada cop que senten casos d’especialistes que marxen a Austràlia, Nova Zelanda o Dubai cercant millors sous i condicions laborals, o quan senten com joves decideixen que no val la pena dedicar-se a ser infermera per patir sobresaturació de feina i no poder ni arribar a final de mes, segons explica al Diari de la Sanitat l’infermera de Brighton Olivia Anderson.
Les demandes de metges i infermeres en un any farcit d’aturades històriques
A Anglaterra, aquesta setmana s’ha produït una vaga simultània sense precedents que ha unit “consultants” -metges especialistes d’hospital – i “junior doctors”, l’equivalent als i les residents, en el darrer capítol de les protestes en demanda d’una pujada de salaris molt més alta que la que el govern va anunciar recentment i que no va convèncer als sindicats. A més, dimarts radiòlegs es van unir a la protesta, que va portar a especialistes i residents a protestar davant de la conferència dels Tories (Partit Conservador) a Manchester central, on el Primer Ministre Rishi Sunak exposava el seu full de ruta pel país.
“Estem aquí literalment a la porta de la conferència: si [els Tories] volen parlar amb nosaltres poden venir i començarem negociacions avui o demà. D’aquesta manera esperem poder posar pressió al govern per a resoldre aquesta disputa”, declarava la resident, sindicalista i vicepresidenta del consell de l’Associació Mèdica Britànica (BMA) Emma Runswick en unes declaracions a Skynewsdifoses per la pròpia BMA dimarts a Manchester central.
Protesta davant de la conferència del Partit Conservador a Manchester. | BMA
Durant l’any 2022, l’Associació Mèdica Britànica (BMA) va exigir augments salarials per als residents per recuperar la paga al nivell de l’any 2008. Segons el sindicat, les repetides congelacions i els increments inferiors a la inflació havien causat una disminució real dels salaris del 30% des del 2008. Al febrer, més del 98% dels membres van votar a favor d’anar a la vaga. La primera va començar el 13 de març del 2023, i va ser de 72 hores. Després de la vaga, les reunions amb el govern no van donar lloc a una resolució de les disputes, i la BMA va anunciar una vaga addicional de 96 hores a partir de l’11 d’abril. Les aturades van continuar durant l’estiu, quan els especialistes de l’NHS a Anglaterra van fer vaga per les condicions salarials els dies 20 i 21 de juliol.
Les infermeres també porten un any ple de mobilitzacions. Les protestes laborals van iniciar-se el 6 d’octubre de 2022, quan els i les membres de la Royal College of Nursing (RCN) van votar fer una acció industrial per primera vegada en els seus 106 anys d’història, en una disputa sobre una proposta del govern d’increment salarial del 5%. Un increment inferior al defensat pel sindicat, que sosté que els infermers haurien de rebre un augment del 5% per sobre de la inflació, que llavors era del 10,1%. Les protestes es van estendre durant la tardor i l’hivern, fins a la vaga del 6 i el 7 de febrer de 2023, quan els i les conductores d’ambulàncies també es van unir a les mobilitzacions a Anglaterra i Gal·les, causant la vaga més gran dins de l’NHS fins el moment, segons va informar la BBC. El servei ha arribat a punts de saturació en què la ciutadania havia d’esperar fins a una hora i mitja per rebre una ambulància.
Olivia Anderson és una de les infermeres que va votar anar a la vaga per demanar una pujada de sou i la millora de les condicions als hospitals britànics. Té 27 anys i fa 5 anys que treballa per l’NHS, els dos darrers ja com a infermera qualificada. Avui dia treballa a l’àrea d’oncologia del Royal Sussex County Hospital a Brighton. La primera onada de protestes, al gener de 2022 va coincidir amb els seus dies lliures, però igualment va unir-se als piquets i va participar activament de l’aturada a la segona onada de vagues, que van començar al febrer.
Fotografia proporcionada per Olivia Anderson, de la primera onada de protestes de la comunitat d’infermeres a Brighton, 18 de gener de 2022.
En declaracions al Diari de la Sanitat, Anderson explica els motius que la van portar a fer vaga. “El problema principal és que amb la crisi del cost de la vida, amb els sous actuals les meves companyes que són mares no es poden permetre viure. El sou que rebem no és suficient, i ni de bon tros compensa el treball dur i la pressió assistencial que patim dia a dia. A més, aquestes pobres condicions laborals fan que cada cop menys gent vulgui ser infermera, i aquest fet encara empitjora més el greu problema que tenim de falta de personal i sobresaturació de feina”.
“Aquesta experiència angoixant i frustrant de falta de mans era un sentiment àmpliament compartit entre les companyes”, recorda Anderson, assenyalant que un dels càntics principals als piquets era “No more corridors [No més passadissos]”. Una clara referència a “la impossibilitat de tenir cura dels i les pacients als passadissos” i la preocupació pel seu benestar, segons la infermera, que apunta que la sobrecàrrega de treball és un sentiment també comú entre els i les residents i doctores i un dels principals motius de les protestes actuals, més enllà del salari.
“La major part dels debats que vam tenir a l’hora d’anar o no a la vaga giraven entorn al benestar i la seguretat dels i les pacients, ja que patíem per no poder proveir el servei necessari, però precisament també per això anem a la vaga”, conclou Anderson, que lamenta que alguns sectors estiguin culpant als sanitaris de les deficiències de l’NHS però destaca la gran solidaritat que ha sentit que es creava entre diferents col·lectius sanitaris i per bona part de la població.
Protestes internacionals amb ressonàncies a Catalunya
Els i les treballadores sanitàries s’estan mobilitzant notablement en els darrers anys a nivell internacional, amb fites com la vaga sanitària més gran de la història dels Estats Units, quan més de 75.000 treballadors sanitaris del proveïdor sanitari Kaiser Permanente faran vaga a centenars d’instal·lacions de Califòrnia, Oregon i Colorado, entre altres estats.
A Catalunya, el 2023 també va començar amb protestes laborals sanitàries de rècord del sindicat majoritari Metges de Catalunya. Les millores del preu de guàrdia dels metges residents i la creació d’una taula de negociació efectiva van ser el punt clau per a desconvocar la vaga que Metges de Catalunya tenia prevista per a principis de febrer, després d’haver reunit 9500 i 5000 persones en les jornades de protesta del 25 i 26 de gener. Per la seva banda, una de les principals reivindicacions d’Infermeres de Catalunya és la jubilació als 60 anys, tal i com explicava Núria Garrido, portaveu d’Infermeres de Catalunya per l’1 de maig.
En el tractament del càncer, la quimioteràpia es fa servir per acabar amb aquelles cèl·lules que proliferen de manera descontrolada, que són les que donen lloc a la malaltia: les cèl·lules tumorals. Però s’ha comprovat que algunes d’aquestes cèl·lules són capaces de frenar o alentir la seva ràpida proliferació, i d’aquesta manera eviten l’acció del tractament de la quimioteràpia. És a dir, el fàrmac de la quimio no les destrueix perquè no les identifica com a problemàtiques, ja que el seu cicle esdevé lent, com si quedessin adormides o amagades.
Això ja se sabia que passava, però ara, un grup de recerca del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) ha publicat a la revista Cell Reports la identificació d’una molècula responsable de crear aquesta resistència a la quimioteràpia en les cèl·lules tumorals de càncer colorectal. És la proteïna o factor DPPA3 que, d’aquesta manera, esdevé per als investigadors un biomarcador que prediu quimioresistència i recaiguda dels pacients. També se situa així com a potencial diana terapèutica per desactivar l’estat de latència de les cèl·lules i fer-les sensibles a la quimioteràpia.
Perquè en la investigació s’ha vist que les cèl·lules tumorals no només es fan resistents a la quimio per elles soles, sense necessitat de mutacions genètiques, sinó que són capaces, un cop acabat el tractament, fins i tot anys més tard, de recuperar la velocitat de proliferació provocant la progressió del tumor i la recaiguda en la malaltia. De fet, en realitat, només havien quedat en un estat latent, i el seu poder ‘malèfic’ inactiu, fins que passat un temps aflora i actua novament. En paraules d’Isabel Puig, investigadora sènior del grup que ha portat a terme aquest estudi, “seria com si les cèl·lules tumorals posessin un fre de mà i després el deixessin anar, perquè la proteïna desapareix i és quan pot ressorgir el càncer, quan es dona la recaiguda perquè la reproducció torna a ser ràpida i descontrolada”.
Ara -afegeix Puig- “la nostra intenció és continuar entenent per què es deixa d’expressar la proteïna que fa que la cèl·lula tumoral deixi de reproduir-se ràpidament, i com poder atacar aquesta proteïna d’alguna manera”. Ja han vist que no és gens fàcil de desenvolupar un fàrmac contra ella, perquè, segons afirma Isabel Puig, “és una proteïna que no té forma, has de buscar formes alternatives de bloquejar-la”. Una de les possibilitats a estudiar és com acabar amb aquesta proteïna abans d’aplicar la quimioteràpia, perquè d’aquesta manera les cèl·lules tumorals podran ser identificades com a malignes perquè res no modificarà el seu cicle de reproducció.
La recerca que ha fet possible identificar la proteïna que emmascara les cèl·lules malignes, deixant-les en estat latent, s’ha fet basant-se en casos de càncer colorectal de pacients de l’Hospital del Vall d’Hebron. I l’ha dut a terme el grup del VHIO que estudia concretament la resistència als fàrmacs que, tal com expressa la investigadora Isabel Puig, “és el que produeix més morts en càncer”. L’estudi és el resultat dels treballs de tesi de les investigadores Estefania Cuesta i Cándida Salvans al Grup de Cèl·lules Mare i Càncer del VHIO, i ha estat liderat pel cap d’aquest grup, el Dr. Hector G. Palmer, amb la participació també de la investigadora sènior del mateix grup, la Dra. Isabel Puig.
Tercer càncer més freqüent al món
Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el càncer colorectal és el tercer tipus de càncer més freqüent al món. Representa aproximadament el 10% de tots els casos de càncer i és la segona causa de morts relacionades amb aquesta malaltia. Afecta sobretot les persones de major edat, i la majoria dels casos es donen en majors de 50 anys.
Com explica el Dr. Hector G. Palmer, “la majoria dels pacients amb càncer colorectal adquireixen resistència a la quimioteràpia de forma relativament ràpida i acaben patint recaigudes”. És per això que una de les línies de recerca del grup que dirigeix Palmer té com a objectiu “descobrir els mecanismes que regulen la progressió de la malaltia i l’adquisició de resistències per intentar trobar nous biomarcadors i dianes terapèutiques que evitin les recaigudes».
Sobre la recerca que ha dut a la troballa de la proteïna que ajuda a ‘amagar-se’ de la quimio les cèl·lules dolentes, la Dra. Estefania Costa, primera autora de l’estudi juntament amb Cándida Salvans, explica que en l’estudi de “la sobre-expressió de DPPA3 en mostres de tumors primaris i metàstasi de pacients amb càncer colorectal, han observat que els pacients que tenien nivells alts de DPPA3 recauen més sovint que els que no, per tant, és un factor capaç de predir la recaiguda, no per mutacions genètiques sinó per plasticitat cel·lular. A més, aquells pacients que expressaven alts nivells de DPPA3 al tumor primari van deixar d’expressar-ho en la metàstasi. Això suggereix que DPPA3 es desactiva en algun moment durant la progressió de la malaltia per permetre a les cèl·lules metastàtiques que han resistit a la quimioteràpia tornar a proliferar”.
La investigació d’aquest grup ha estat possible gràcies al suport de l’Associació Espanyola Contra el Càncer, la Fundació “la Caixa”, la Fundació FERO, l’Agència Estatal de Recerca i l’Institut de Salut Carlos III, CIBERONC (Centre de Recerca Biomèdica a la Xarxa Càncer) , la Fundació Olga Torres i el Programa Horizon 2020 de la Unió Europea.
Milers de pacients de Catalunya necessiten actualment tractaments de derivats del plasma per sobreviure, i es calcula que amb les donacions actuals es cobreix només un 39% de les necessitats de plasma al nostre país; el 61% restant s’ha d’importar d’altres països. D’altra banda, el nombre de malalties que es poden tractar amb plasma és cada vegada més gran, i en la majoria de casos, els malalts dependran d’aquests derivats del plasma tota la vida.
Amb l’objectiu de disminuir aquesta dependència d’altres països pel tractament d’aquestes malalties, i coincidint amb la celebració de la Setmana Mundial de la Donació de Plasma (del 2 al 8 d’octubre), s’han impulsat diverses campanyes de donació de plasma per tot el país a banda de les donacions habituals que es poden realitzar en els 13 centres habituals i fixes de donació de sang dels hospitals. Aquest any, el repte és caminar cap a l’autosuficiència i assolir 50.000 donacions l’any 2025.
I és que cada vegada hi ha més malalties que necessiten un ‘medicament’ que no es pot fabricar i que tenim circulant dins del plasma, que és la part líquida de la nostra sang. Aquests medicaments, anomenats hemoderivats, es fan a partir de proteïnes extretes del plasma, i són vitals per a alguns malalts. Ho són essencialment les immunoglobulines (IgG), que són les defenses que serveixen com a eina al sistema immunitari per defensar-se de virus o infeccions, per exemple.
Tanmateix, del plasma no només se’n fan hemoderivats: el 15% es transfon a persones que han perdut molt líquid de cop perquè han patit un accident, els grans cremats o per recuperar-se després d’un trasplantament o un tractament de càncer. L’any 2022 van ser transfosos un total de 3.980 pacients.
Tots les propietats del plasma
Des de l’any 2010, l’ús de les immunoglobulines s’ha doblat. Actualment, es fan servir cada vegada més per un grup de patologies que està creixent. El 50% del seu ús es dedica als tractaments per a les immunodeficiències primàries, malalties congènites minoritàries en les quals els pacients tenen problemes amb la fabricació de defenses per combatre les infeccions. Aquest medicament és per a molts d’ells l’única alternativa de tractament, ja que els dota de les defenses que no tenen. A Catalunya, es calcula que més de 5.000 persones estan afectades per aquestes malalties, i actualment, n’hi ha2.000que requereixen tractament de per vida.
L’ús de les immunoglobulines s’ha estès també a altres àrees per les seves propietats immunomoduladores i antiinflamatòries. Així, són per al tractament de malalties neurològiques, com és el cas de la síndrome de Guillain-Barré o la miastènia gravis i altres polineuropaties; per a immunodeficiències per malalties hematològiques com el mieloma, alguns tipus de leucèmies o la púrpura trombocitopènica immunitària; per a les trombopènies autoimmunes i les anèmies hemolítiques autoimmunes, però també per a altres malalties que tenen símptomes inflamatoris, com malalties infeccioses o hematològiques, alguns trasplantaments o algunes patologies dermatològiques, i un llarg etcètera.
D’entre la resta de medicaments que provenen del plasma hi ha els factors de la coagulació com el FVIII i FIX. Quan falten aquests factors, es produeixen sagnats i malalties conegudes com l’hemofília. Actualment, a Catalunya hi ha uns 500 malalts en tractament amb aquests factors de coagulació.
Un altre medicament fet de les proteïnes del plasma és l’alfa-1-antitripsina (AAT), que fa la funció de protegir el teixit pulmonar de les inflamacions i les infeccions. El dèficit d’aquesta proteïna és una malaltia minoritària i provoca afectacions pulmonars greus. A Catalunya, afecta uns 80 malalts.
En darrer lloc, hi ha l’albúmina, que s’usa com a tractament secundari a la malnutrició o la malaltia renal o hepàtica.
A Catalunya es calcula que hi ha més de 3.000 persones que necessiten aquests medicaments de per vida, i més de 4.000 persones que reben transfusions de plasma anualment. No obstant això, actualment, només hi ha donants de plasma per obtenir el 39% de les immunoglobulines necessàries: s’haurien de triplicar les donacions de plasma per a poder cobrir aquesta demanda.
Una mica d’informació general
Què és el plasma?
El plasma és un líquid transparent i lleugerament groguenc que representa el 55% del volum total de sang. En el plasma hi ha suspeses les cèl·lules sanguínies: glòbuls vermells, glòbuls blancs i plaquetes.
Està format per aigua (90%), sals minerals i una gran quantitat de proteïnes que vetllen pel bon funcionament del nostre cos, entre les quals destaquen les següents:
Les immunoglobulines, defenses que ens protegeixen de les infeccions.
Els factors de coagulació, que són responsables, juntament amb les plaquetes, d’aturar el sagnat quan ens tallem.
L’albúmina, una proteïna que transporta hormones i fàrmacs cap als teixits.
Dels 5 litres de sang que té de mitjana una persona de 70 quilos, uns 3 litres són de plasma.
En què consisteix la donació de plasma?
La donació només de plasma o «plasmafèresi» consisteix a extreure sang, separar-ne les cèl·lules sanguínies mitjançant un separador cel·lular, retenir el plasma i retornar la resta al donant per la mateixa via. La donació dura uns 45 minuts. Com que el plasma és majoritàriament aigua, la recuperació del donant és molt ràpida i les donacions poden ser més freqüents. Es pot donar plasma cada 15 dies.
Qui pot donar plasma?
Per donar plasma s’han de complir els mateixos requisits que per ser donant de sang. Cal tenir entre 18 i 70 anys, pesar més de 50 quilos, trobar-se bé de salut i, en el cas de les dones, no estar embarassada.A més, si has donat sang, has d’esperar sempre un mes per a la teva propera donació. Tots els grups sanguinis són vàlids, tot i que el grup AB és el donant de plasma universal, compatible amb tots els receptors. Malauradament, només 3 de cada 100 persones a Catalunya són d’aquest grup.
Per a què es fa servir el plasma?
Cada dia, malalts de tot Catalunya necessiten plasma per als seus tractaments. N’hi ha que pateixen grans cremades o accidents greus i la transfusió de plasma els ajuda a aturar les hemorràgies i recuperar el volum sanguini. D’altres només precisen alguna de les proteïnes que conté el plasma. En aquests casos, s’extreuen les proteïnes del plasma i s’elaboren medicaments, anomenats «hemoderivats», que només es poden obtenir de la sang d’altres persones. Els hemofílics, per exemple, poden patir grans hemorràgies perquè els falta una proteïna que serveix per coagular la sang.
Els investigadors Katalin Karikó (1955, Hongria) i Drew Wissman (1959, Estats Units) són considerats els «pares» de les vacunes d’ARN missatger contra la covid. Karikó i Wissman van establir els fonaments de les dues vacunes que han permès controlar les greus conseqüències del coronavirus, sobretot en persones grans i vulnerables. «Les vacunes han salvat milions de vides i han previngut malalties greus en moltes més», ha justificat el portaveu de l’Acadèmia durant l’anunci del premi. «Els descobriments dels dos premis Nobel van ser fonamentals per a desenvolupar vacunes d’ARNm contra la COVID-19 durant la pandèmia que va començar a principis del 2020. A través dels seus descubrimients innovadors, que han canviat fonamentalment la nostra comprensió de com interactúa l’ARNm amb el nostre sistema inmunològic, els galardonats van contribuir a la taxa sense precedents de desenvolupament de vacunes durant una de les amenaces a la salut humana més gran de l’època moderna”, va destacar el jurat.
La bioquímica hongaresa Katalin Karikó va passar 40 anys treballant i desenvolupant avenços que han estat claus per a les vacunes de Moderna i BioNTech. Per la seva banda, Drew Weissman va treballar amb Karikó i va fer possibles les teràpies a partir de l’ARN missatger que incorporen les vacunes de Pfizer o Moderna.
Els dos científics van descobrir que l’ARNm amb base modificada es pot utilitzar per a bloquejar l’activació de reaccions inflamatòries i augmentar la producció de proteïnes quan l’ARNm s’administra a les cèl·lules. Els premiats van publicar els seus resultats en un article l’any 2005 que aleshores va cridar poc l’atenció, però que va assentar les bases per a avenços de crucial importància que han servit a la humanitat durant la pandèmia de coronavirus.
Ambdós científics van rebre l’any passat el premi Fronteras del Conocimiento de la Fundación BBVA 2022 per aquest mateix motiu. Amb Katalin Karikó, són 13 les dones que han rebut fins ara el Nobel de Medicina.
Que s’hagués de crear un màster dedicat a la iniciació de la recerca en salut mental vol dir que encara no se’n fa tanta com caldria?
En general, la inversió en la investigació en salut mental ha estat més fluixa que en d’altres àmbits de la salut. Arran de la pandèmia, però, hi ha més sensibilització i menys estigma sobre els problemes mentals. L’estigma ha condicionat en certa mesura també que no s’hagi invertit tot el que voldríem.
Des de la seva experiència professional en psiquiatria, des de fa més de trenta anys en els camps de la depressió, l’ansietat i el trastorn compulsiu, què és el que ha vist que va més bé contra l’estigma?
Ha ajudat molt donar-ho a conèixer a través de la televisió i el cinema, encara que sigui en personatges de ficció, que mostren aquests problemes. Per exemple, la Monica, de la sèrie Friends, és coneguda per la seva personalitat obsessiva-compulsiva. També el Sheldon, personatge de la sèrie The Big Band Theory, mostra els seus trets obsessius, o Leonardo di Caprio interpretant el magnat Howard Hughes, a la pel·lícula L’aviador, on l’enginyer en aviació, molt reconegut en el món del cinema, no pot tocar segons què perquè s’infecta, sabent que és absurd. Però això ens fa reflexionar sobre com es pot entendre una capacitat cognitiva, una gran intel·ligència que, no obstant, està condicionada per aquell aspecte. Això ens demostra que no podem controlar tant fàcilment coses del nostre cervell, ens ensenya que, en qüestions de salut mental, no podem dir a qui pateix un trastorn que s’espavili, que aixequi l’ànim, perquè no li és fàcil controlar, com quan es pateix una addicció. Veiem com persones amb un nivell molt alt d’educació fumen. És una addicció, no ho poden deixar, tot i que saben que fumar augmenta el risc de patir certs càncers, infarts, bronquitis, que fumar afecta les persones de l’entorn i, a més, costa diners. Està clar que en el fumar tot són contres, però el cervell i les seves dimensions psicològiques no són de fàcil domini. Investiguem per poder ajudar.
La Marató de TV3, per exemple, ha demostrat que parlar de salut mental ajuda a tothom.
Jo hi vaig participar i em va agradar que persones molt conegudes sortissin dient que havien fet o que estaven fent tractament, i crec que va ajudar molt veure que és un fenomen que s’ha d’estudiar i tractar, i com més investigació fem, més a prop som de les cures. Es poden donar casualitats per tractar una cosa i pot ajudar, però si no es fa recerca, no es podran tractar algunes malalties. La indústria busca desenvolupar tractaments allà on hi pugui haver un retorn. Es calcula que entre el 35 i el 40% de la població ha fet o farà un tractament farmacològic de salut mental al llarg de la seva vida. Des dels anys 80 i 90 ja comptem amb molt bons medicaments i amb molt d’èxit. Des de la pandèmia, la gent parla més fàcilment del psicòleg i el psiquiatre, i això ha d’ajudar que hi hagi encara més recerca, però és una recerca que ha de competir amb altres àrees de la salut, com el càncer i les malalties del cor.
On és ara la investigació en depressió?
En l’àmbit clínic s’està avançant en dues línies de tractament. Una ja es comercialitza als Estats Units, basada en la modulació del sistema glutamatèrgic -el que regula l’excitació neurològica al sistema nerviós-. Igual que els estudiats abans, com el de la dopamina o el de la noradrenalina, regulen d’una manera o altre àrees que tenen a veure amb l’estat d’ànim i les emocions. En el cas del glutamat, ens dona una altra via per aquells casos que no han millorat prou, intentant modular els altres elements. I, a partir d’aquest medicament, s’estudien altres medicaments que actuen sobre aquest sistema per millorar l’eficàcia. Aquest nou només es pot administrar en centres de salut, perquè després de rebre’l s’ha d’estar unes hores en observació per veure que no hi ha cap efecte secundari, i només es dona si han fracassat els altres, té un ús més restrictiu. I, d’altra banda, s’estudien els efectes positius de la psilocibina sobre la depressió. A l’Hospital del Mar, per exemple, hi ha un grup de recerca que ho investiga.
El gran problema també és la dificultat d’accedir al cervell.
Per això també s’avança en la investigació en altres àmbits més bàsics, com certs aspectes de la neuro-imatge, com per exemple com reacciona el cervell amb els tractaments, o quines zones cerebrals es veuen més implicades. I està igualment en estudi l’aplicació de tècniques de modulació de l’activitat cerebral no invasius que poden variar l’estat d’ànim, com l’estimulació magnètica transcranial.
En genètica es continua investigant quins gens i variacions genètiques poden estar més implicades en l’aparició de la depressió o la relació entre factors inflamatoris i immunològics i la depressió, si aquesta disminueix o no en funció de l’estat inflamatori o immunològic i de quina manera els factors immunitaris s’associen a depressió.
Quin va ser el detonant que va portar a crear el màster per iniciar-se en la investigació en salut mental?
Es volia fomentar la recerca dels grups en solitari i en xarxa del CIBERSAM (Centro de Investigación Biomédica en Red del àrea de Salud Mental), un centre nascut per fer recerca d’excel·lència per a la prevenció dels trastorns mentals, i la millora dels tractaments i qualitat de vida de qui els pateixen. El CIBERSAM va ser creat per l’Instituto Carlos III de Madrid. Actualment, hi ha uns 25 grups d’investigació de tot l’Estat, entre ells el nostre de l’IDIBELL. Fem molts projectes cooperatius, i en convocatòries europees ens podem presentar diversos grups com un de sol.
A quins tipus de perfil d’estudiants s’adreça?
Està pensat, sobretot, per als graduats de qualsevol de les carreres orientades a la salut, com medicina, odontologia, infermeria, farmàcia, totes les professions de l’àmbit sanitari, com la psicologia, la logopèdia, la biologia, la bioquímica o la biologia molecular. Sí que hi ha algú entre els alumnes que ha fet ja investigació, però en general no n’han fet. La investigació és tot un món molt rigorós, on s’ha de treballar èticament i amb molta cura i en estudis que tinguin traçabilitat, en el nostre cas, per entendre com arribem a mesurar les emocions de l’ànima, i com afecten aquestes emocions la immunitat de la persona.
Ara treballa en algun projecte europeu?
Sí, al juliol en vam iniciar un en l’àmbit internacional sobre l’ús problemàtic d’internet entre els adolescents. No és sobre l’addicció a internet, que sabem que és ja una situació greu sobre la qual s’investiga i s’actua, sinó en el preàmbul d’aquesta addicció. Ens centrem en l’estudi de tantes hores d’exposició a internet que fan deixar de tenir interacció social. Sabem que un 25% d’adolescents poden tenir un cert nivell de problemes. I fem la detecció a les escoles. Participem 13 països europeus, amb la implicació de 22 institucions de recerca i una australiana, centres educatius de nou països, entre els quals hi ha Suïssa, el Regne Unit, Lituània, Espanya i Portugal. Passem un qüestionari sobre el control d’impulsos i la regulació emocional, i se’ls posa una aplicació al mòbil que ha de recollir informació sobre les aplicacions que fa servir, quantes vegades entra a mirar el mòbil i amb això es fa el fenotipus, l’expressió de l’experiència amb les pantalles, el fenotipus digital, quin ús se’n fa. Ens concentrem en el col·lectiu de 12 a 16 anys, i començarem a recollir dades el proper novembre. No és una intervenció clínica aquesta investigació, sinó sobre el benestar social. Fem una intervenció per intentar modular, no fer tractament clínic, sinó ajudar amb el mòbil i recollir les característiques que s’associen a tenir aquest ús tan freqüent de les pantalles.
No és, precisament, redundar en el problema això, fer arribar la solució també a través de l’ús de les pantalles?
Bé, aquest és un debat que està sobre la taula. Sabem que als adolescents els resulta més fàcil l’ús de les seves eines que unes diferents. El problema no és utilitzar internet, sinó fer-ho d’una manera descontrolada i prioritzant aquest ús per sobre d’altres activitats. És molt més fàcil que puguin participar de l’estudi i seguir les pautes que els hi donem des de les pròpies pantalles que ja fan servir. En el treball que fem s’inclou un mapeig de les regulacions que hi ha als diferents països europeus per fer propostes per normativa més homogènia amb l’objectiu de protegir els drets dels adolescents.
Ens hem habituat massa a les pantalles, fins i tot l’atenció mèdica l’ha fet una eina seva també.
Sí, però en l’àmbit clínic tenim clar que hem de prioritzar les visites i el contacte presencial per sobre de la virtualitat. Durant la pandèmia, sort en vàrem tenir d’aquesta virtualitat, però gràcies a l’experiència que hem tingut, ara podem avaluar els pros i els contres de la virtualitat. Quan els pacients són molt lluny, per fer seguiments -sempre i quan no hi hagi descompensacions- la visita virtual ajuda, però si una persona empitjora, la visita és millor i ha de fer-se presencialment. El factor humà, en la meva especialitat, és molt important; amb el contacte directe es transmeten d’una manera més clara emocions i suport, la dimensió personal és bàsica. Per això amb el treball més aviat volem veure fins a quin nivell la pantalla hi ha de ser.
En aquest màster hi ha diferents universitats involucrades. Com funciona?
És un màster semi-presencial d’un any que es pot fer també en dos cursos, en el qual una assignatura la pot donar la Universitat de Cantàbria o la Complutense de Madrid, però l’alumne pot ser que estigui a Barcelona. Es fan assignatures obligatòries teòriques, com els aspectes generals de la neurobiologia, i dues estades pràctiques, una d’investigació clínica i l’altra bàsica.
Investigació clínica i investigació bàsica, que són necessàries i complementàries. Quin exemple podríem posar si parlem de salut mental per entendre la diferència entre ambdues?
Posem per cas que investiguem què fa que en un cas de depressió hi hagi més o menys recaigudes. En la investigació clínica, agafo les característiques de qui s’ha recuperat de la depressió, miro el nombre de recaigudes prèvies, el sexe, l’edat, i altres malalties que pugui tenir el pacient, així com els seus antecedents familiars. I recullo dades de tot un any sobre això, on no hi ha res d’investigació bàsica, tot és clínic.
Això no em dona tota la informació, perquè hi poden haver variacions del cortisol i aspectes de la neuro-imatge que permetrien veure, per exemple, reaccions del cervell davant d’aspectes emocionals, i moltes més bases genètiques que puc mirar i relacionar. Amb això puc vincular casos dels que han recaigut i observar quines característiques biològiques i genètiques comunes tenen, i amb neuro-imatge, veure també el nivell de cortisol, si s’assemblen o no. La recerca translacional és això, combinar biomarcadors que prediuen la recaiguda en depressió que poden tenir més força predictiva que les dades clíniques. Així s’estudien els mecanismes d’una malaltia o trastorn, per arribar a respondre a la pregunta: per què li passa això a una persona?
De quant de temps són les estades pràctiques?
Una primera és de dues setmanes i la segona, de sis setmanes i les dues a diferents llocs. Tant els alumnes del màster que han fet ja investigació bàsica com els que han fet clínica fan estades pràctiques en clínica i en laboratori. Així, els que tenen un background més d’investigació bàsica, veuen què preguntem als pacients i què utilitzem per fer la investigació en l’àmbit clínic.
Tot el que s’aprèn obre portes també laborals?
Sí, perquè els alumnes aprenen la metodologia de la investigació, com monitorar assajos clínics en centres d’investigació on calen persones per fer-ne la gestió. Per exemple, en un centre com l’IDIBELL (Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge), que és enorme, cal personal de gestió de recursos humans, i també en altres llocs com l’estabulari on estan els animals amb què s’investiga. El nostre màster obre una porta laboral en molts d’aquests llocs, també en la indústria farmacèutica i en grups de recerca com els que formem part del CIBERSAM.
Com a excap del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari de Bellvitge, ara ja jubilat, quina valoració fa de la creació d’una unitat específica i independent d’atenció psicològica en aquest centre hospitalari?
És una aposta per part de la direcció, considerant que és més fàcil abordar d’inici el benestar emocional, i en això el primer nivell d’abordatge es fa des de la psicologia. El repte és veure com pot funcionar combinadament, saber determinar els tractaments psicològics que poden funcionar només des de la psicologia i els que només així es queden curts. El mateix que passa amb casos que, des de l’inici, es veuen clarament com a casos de psiquiatria, però d’altres que requereixen teràpia combinada entre psiquiatria i psicologia.
Un cor inflable de 13 metres d’alçada per 9,5 metres d’ample (27 metres de diàmetre) i 150 quilos s’ha instal·lat a l’entrada de la majestuosa Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona – Hospital Clínic amb motiu del Dia Mundial del Cor fins al 2 d’octubre. El Dia Mundial del Cor se celebra cada 29 de setembre des de l’any 2000. Aquesta iniciativa, promoguda per la Federació Mundial del Cor (FMC), l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i la UNESCO, pretén donar a conèixer les malalties cardiovasculars, que són la principal causa de mort a tot el món, i posar de manifest la importància de la seva prevenció i tractament.
La Dra. Ana Garcia, cap de Servei de Cardiologia, va destacar, durant la inauguració d’»El cor secret», que “és fonamental celebrar un dia com aquest, sobretot quan les malalties cardiovasculars segueixen sent la primera causa de mortalitat al món. Però, a més a més, és important perquè són una de les causes del deteriorament de la qualitat de vida de la ciutadania. Per tant, si les coneixem, podem intentar evitar-les si fem una vida activa, mengem bé, evitem el sobrepès, etc., i així reduirem en gran mesura els factors de risc i, en conseqüència, la probabilitat de patir una malaltia cardiovascular”. “Que un artista com Jaume Plensa ens cedeixi una instal·lació posa de manifest la seva voluntat per donar visibilitat a les malalties cardiovasculars, i també per generar un vincle entre art i medicina, que són tots dos aspectes fonamentals per al benestar de la nostra societat”, va apuntar.
L’escultura es va exposar per primera vegada a la fàbrica de gas d’Augsburg-Oberhausen, a Alemanya, fa vint anys. Allà el director general del Clínic, Josep Maria Campistol, va demanar a l’artista que la portés a Barcelona «per fer difusió de les malalties cardiovasculars». El ‘Cor Secret’ va ser construït buscant el màxim de realisme, amb teixits sintètics i pintat a ma, seguint les formes i els colors dels models i tractats d’anatomia.
