Just Deploy It!

Blog

  • INSS-SGAM: les institucions encarregades de reconèixer incapacitats, avantposen criteris econòmics a criteris mèdics

    Naty L.G. de 33 anys decideix acampar a la porta de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques. Acaba de rebre la notificació de l’SGAM, està donada d’alta. Naty va patir un infart i un ICTUS sever que li han deixat innombrables seqüeles. També s’han vist afectats el seu sistema digestiu i respiratori i ha passat per un procés depressiu greu.

    Portava 17 mesos de baixa. 17 mesos d’innombrables visites a metges, especialistes, logopedes. 17 mesos en els quals l’INSS havia tingut temps de denegar-li una incapacitat permanent, motiu pel qual va interposar una demanda judicial. 17 mesos de lluita contínua, d’alts i baixos. 17 mesos i l’ICAM li comunica que ja pot incorporar-se al món laboral. El seu cos li diu el contrari. Cansada, farta, malalta, cabrejada, però amb la dignitat íntegra, decideix acampar enfront de la institució que la convida a morir en vida. I davant aquesta terrible situació, s’inicia un moment meravellós, màgic, tendre, dolç. El recolzament, la solidaritat, el suport mutu tornen a ser protagonistes davant una situació d’injustícia legalitzada.

    Relació entre l’INSS i l’SGAM

    Per entendre perquè Naty i moltes persones com Naty, arriben a trobar-se en aquesta situació, cal entendre la relació que tenen l’INSS i l’SGAM (abans conegut com a ICAM).

    L’INSS és l’entitat gestora de la Seguretat Social (SS), amb les competències per gestionar i controlar les Incapacitats Temporals (IT). La Generalitat de Catalunya és competent per prestar assistència sanitària de la SS. A través dels seus facultatius pot estendre informes de baixa i mitjançant l’SGAM participar en la gestió i control de la prestació al costat de les entitats gestores i col·laboradores de la SS.

    El conveni de col·laboració entre INSS i SGAM conté un apartat que anomenen «Pla d’actuacions per a la modernització i millora de la gestió i control de la incapacitat temporal i per a la racionalització de la despesa». Això tan llarg i interpretable, en realitat vol dir, «com donar menys baixes i treure més prestacions». Diu que la seva finalitat és «adequar la despesa en IT a les necessitats reals de la població protegida d’incapacitat temporal i reforçar el treball de detecció i prevenció de desviacions no justificades en la percepció d’aquesta prestació…» Nova culpabilització de les persones afectades.

    Descriu que la distribució del «crèdit» que l’INSS dona a l’SGAM (més de 60 milions d’Euros anuals) queda subjecte al compliment d’uns requisits detallats en aquest pla d’actuacions:

    • 60% grau de compliment del programa d’activitats.
    • 40% grau de compliment dels objectius de racionalització de la despesa. Ens centrarem en aquest 40% que és el més sucós
      • Per percebre el 22%, s’ha de reduir el cost real per afiliat i mes, prenent com a situació de partida la mitjana del 2016.
      • Un 4% queda subjecte a la reducció del nombre de processos d’IT iniciats per cada mil afiliats.
      • Un altre 4%, si es redueix el nombre de processos en vigor per cada 1000 afiliats.
      • El 2% si es disminueix el nombre de dies de baixa consumits en IT.
      • Es consideren plenament aconseguits els objectius si s’aconsegueix la reducció del 2% del valor de partida.
      • Per rebre el 10% final, s’ha d’engegar un pla per aconseguir la reducció dels processos d’IT de curta durada.

    Bé, això és un mini resum, però creiem que deixa clar com s’intenten imposar uns criteris econòmics que moltes vegades xocaran amb els estrictament sanitaris, provocant drames com el de Naty. El que no s’esperaven era, la seva posterior acampada, la consegüent mostra de comunal solidaritat i la definitiva organització de les malaltes.

    Suport, solidaritat, amor i naixement de la PAICAM

    Malaltes que anaven a l’avaluació mèdica, veïnes del barri, activistes de diferents col·lectius, sindicalistes… gent de diferents àmbits van començar a donar suport a Naty. Es van començar a organitzar per intentar que no li faltés de res i que sempre estigués acompanyada (no sempre es va aconseguir) Tots els dilluns a les 19:00 h es convocava una concentració/cassolada a la porta de l’SGAM. Alguns mitjans van començar a fer-se ressò i van anar publicant articles. La cosa començava a agafar forma.

    La pressió va tenir efecte i la Sotsdirectora de l’SGAM va accedir a reunir-se amb Naty, arribant a l’acord que s’estudiaria de nou el seu cas amb la condició que finalitzés l’acampada.

    El que en un principi va poder semblar una petita victòria de la mobilització i pressió ciutadana, aviat es va veure que no havia estat més que una bruta estratègia de Consol Lemonche, per acabar amb l’acampada. Al cap de poc van tornar a desestimar la petició d’incapacitat de la Naty, i no només això, la van denunciar per coacció i per danys a les instal·lacions, per un valor de 100 €. Denuncia a la que es va sumar la Generalitat.

    Arribats a aquest punt, i després de debatre diverses possibilitats entre les quals es plantejava tornar a acampar, tant Naty com la resta de gent mobilitzada al seu voltant van decidir donar un pas més enllà. Van fer una crida per xarxes, per diferents canals de comunicació, a grups afins, a diferents col·lectius per realitzar una primera trobada i estudiar, depenent de les forces, la possibilitat de constituir-se com a plataforma. El 13 de gener de 2016 es realitzava la primera assemblea d’encara no se sabia molt bé què a la seu del Col·lectiu Ronda. Quedava constituïda La Plataforma d’Afectades per l’ICAM. La PAICAM.

    Carrer, institucions, dades i jutjats

    Si el Pla de racionalització de la despesa no us sembla prou motiu per concloure que INSS i SGAM avantposen criteris econòmics, hi ha més evidencies que acrediten aquesta afirmació.

    Entre les diferents activitats de la PAICAM, una és anar a les portes de l’SGAM a informar a les persones afectades sobre l’existència de la plataforma, donar suport i informació sobre tot el que hem anat aprenent en tot aquest llarg procés. Puc assegurar que els drames que allà ens trobem, provocats per la qüestionable praxi d’aquesta institució, són realment esfereïdors.

    Això és molt subjectiu direu. El que ja no és tan subjectiu és que quan aquestes persones tenen les forces, voluntat i possibilitat de judicialitzar aquesta injustícia, ens trobem amb la realitat que per sobre del 50% dels casos, les sentències acaben sent favorables a les persones denunciants, segons dades facilitades pel Col·lectiu Ronda (sobre casos que ells porten) i els hi acaben reconeixent una Incapacitat Permanent.

    Tampoc sembla subjectiu que de més de 32 Ajuntaments d’arreu del territori on s’ha presentat la Moció de la PAICAM, 30 l’hagin aprovat totalment, 1 parcialment i només 1 consistori s’hagi oposat. Fins i tot l’anterior conseller de Sanitat de la Generalitat, màxim responsable de l’SGAM, va reconèixer que «el conveni INSS-ICAM conté criteris economicistes«. També això és subjectiu?

    Ja per acabar, que aquest Conveni avantposa criteris econòmics a l’hora de controlar les IT de les catalanes i catalans ho demostren també les dades de la mateixa Seguretat Social. La durada mitjana dels processos amb alta a Catalunya és de 29,39 dies, la mitjana Espanyola 39,7 dies. Només està per sota de Catalunya, Navarra.

    Continuarem al carrer, als jutjats i forçant a les institucions a posicionar-se al costat del poble o del capital.

    PD. Les denúncies de l’SGAM i la Generalitat contra la Naty van quedar en no res. I la Justícia va condemnar a l’INSS a pagar-li una pensió vitalícia per una Incapacitat Permanent Total.

  • La vacuna experimental contra l’Ebola viatja a la República Democràtica del Congo

    Dimarts passat les autoritats de la República Democràtica del Congo (RDC) alertaven d’un nou brot d’Ebola. Les proves de laboratori realitzades al país africà han confirmat dos casos d’Ebola i s’han identificat en total 32 persones amb símptomes sospitosos durant les últimes cinc setmanes, dels quals 18 són molt probables. En vista d’aquesta situació, l’Organització Mundial de la Salut ha activat els seus protocols d’emergència i ha enviat una remesa d’una vacuna experimental que solament ha estat utilitzada en dues ocasions.

    A més, l’organització sanitària va confirmar aquest divendres que 3 dels possibles infectats són treballadors sanitaris, dels quals un ha mort. Segons va assegurar aquest divendres el director adjunt de l’OMS, Peter Salama, aquests casos són especialment crítics, «ja que se sap que els treballadors sanitaris són un factor d’amplificació en aquest tipus de brots», per la qual cosa estan preparats per al «pitjor escenari possible».

    L’Ebola és endèmic de la RDC i aquest és el novè brot des del descobriment del virus al país el 1976, així que les autoritats congoleses hauran de decidir si inicien una campanya de vacunació amb un sèrum experimental que va obtenir molt bons resultats en els assajos clínics realitzats a Guinea l’any 2015 i els resultats dels quals van ser publicats en la revista mèdica The Lancet.

    Malgrat no comptar amb autorització, la vacuna podria utilitzar-se sota els protocols d’emergència, tal com es va plantejar en un brot similar ocorregut el passat any al país africà. Finalment, en aquella ocasió el brot es va detenir després que es confirmessin tan sols 8 casos, amb el que la vacuna no es va distribuir, malgrat que les autoritats congoleses havien autoritzat el seu ús.

    Dificultats tècniques per distribuir la vacuna

    Segons Salama, des de l’organització estan «fent tot el possible perquè estigui tot preparat per si les autoritats locals decideixen iniciar la campanya o veiem que és necessari fer-ho». No obstant això, el representant de l’OMS ha recordat que «hi ha moltes complicacions a l’hora d’utilitzar una vacuna experimental que ha d’estar a temperatures entre 60 i 80 graus centígrads negatius».

    Des de Metges Sense Fronteres, el seu referent de vacunació, l’especialista Miriam Alía, ha aprofundit en les dificultats tècniques que implica la distribució d’aquesta vacuna. «A Guinea, la vacuna calia transportar-la a -80 °C, la qual cosa significa que necessites un tipus de cadena de fred molt específic que no està disponible en aquests països», ha explicat a eldiario.es.

    A més, aquesta especialista ha assegurat que si s’iniciés una campanya, no seria una vacunació massiva, sinó seguint l’estratègia de vacunació «en anell», que consisteix a vacunar solament a les persones que han estat exposats a pacients infectats. «Solament es vacuna a gent que està exposada pel seu treball o a persones pertanyents a la llista de contactes d’un afectat», d’aquesta forma, s’aconsegueix crear un anell de protecció al voltant dels infectats.

    Una vacuna encara sense autorització i sense preu

    La vacuna, denominada rVSV-ZEBOV, ha demostrat proporcionar una gran protecció contra el virus de l’Ebola de l’espècie Zaire, una de les cinc espècies que existeixen, i que és el que ha provocat l’actual brot en la RDC, així com la gran epidèmia que es va declarar el 2014 a Àfrica occidental, deixant més d’11.000 morts i 28.000 afectats. A més, estudis recents indiquen que la protecció és duradora.

    La vacuna va ser desenvolupada per l’Agència de Salut Pública del Canadà i després comprada per la farmacèutica Merck. Una compra que ha aixecat suspicàcies sobre el possible preu que pugui aconseguir al mercat una vegada sigui autoritzada, alguna cosa que previsiblement ocorri al llarg d’aquest any. «Ara que encara està en fase d’experimentació la vacuna no té un preu, però no sabem quant costarà quan s’aprovi», assegura Alía.

    Actualment, una plataforma formada per l’OMS, UNICEF, la Federació Internacional de la Creu Roja i Metges Sense Fronteres gestiona una reserva de vacunes d’emergències per a febre groga, meningitis i còlera. «La idea és que la vacuna de l’Ebola també acabi formant part d’aquest estoc, de manera que cap país hagi de pagar per ella, però això encara no s’ha decidit», assegura aquesta especialista.

    Investigadors espanyols treballen en una alternativa

    Encara que aquesta vacuna és la més avançada i l’única que ha arribat a realitzar assajos en fase 3, existeixen altres sèrums en desenvolupament en diverses parts del món. A Espanya, el grup de Poxvirus i vacunes del Centre Nacional de Biotecnologia va presentar fa amb prou feines unes setmanes cinc prototips en el Journal of Virology.

    «L’avantatge dels nostres prototips és que utilitzem un vector que no produeix cap efecte secundari, amb el que a nivell regulador seria més fàcil d’aprovar», assegura l’investigador del CNB, Juan García-Arriaza. A més, aquest especialista afirma que les seves bovines poden ser eficaces «enfront de les dues espècies més mortals del virus, que són Zaire i Sudan», en lloc de solament una espècie.

    No obstant això, els prototips desenvolupats en el CNB només han demostrat eficàcia en ratolins i encara estan lluny de començar els assajos amb humans. «Per arribar a fases avançades es necessita el suport d’una farmacèutica, perquè els assajos són molt costosos i tot i que tenim candidats molt bons, no hem trobat el finançament», assegura aquest investigador.

    García-Arriaza reconeix que la rVSV-ZEBOV ha demostrat una gran eficàcia, que és «una de les més avançades que hi ha en l’actualitat i és bastant prometedora». No obstant això, afirma que «no sempre el que arriba al mercat és el millor, de vegades el que arriba simplement és el primer o el que millors contactes té».

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • El debat central del III Congrés Internacional Gènere, Ètica i Cura tractarà la violència obstètrica

    Des d’avui i fins al 18 de maig té lloc a CaixaForum Barcelona el III Congrés Internacional Gènere, Ètica i Cura, centrat en aquesta edició a donar visibilitat a la violència envers les dones en l’embaràs. L’objectiu és fer visibles les situacions de violència de gènere que es produeixen durant l’embaràs i abordar la manera de detectar-les i fer-ne el seguiment per part de llevadores i altres professionals de la salut. Per això, la trobada proposa un diàleg entre
    professionals i acadèmics sobre les millors maneres d’acostar-se a aquesta problemàtica. També es pretén aprofundir en el concepte violència obstètrica, així com en aquells aspectes relacionats amb el tracte humanitzat i respectuós envers les dones en l’atenció al part.

    La jornada s’emmarca en el projecte «Prevenció i detecció de les violències de gènere durant l’embaràs: de la violència masclista a la violència obstètrica», liderat per Josefina Goberna, investigadora del Departament d’Infermeria de Salut Pública, Salut Mental i Maternoinfantil de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB, i impulsat pel programa RecerCaixa de l’Obra Social la Caixa i l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP).

    El congrés, de caràcter transversal, s’obrirà amb una conferència de la professora de la Facultat de Filosofia de la UB Fina Birulés, que parlarà de la conceptualització de la violència. El primer bloc, que es desenvoluparà el dimecres 16 de maig a la tarda, girarà al voltant de la violència de gènere i la detecció de casos des dels centres de salut. El segon bloc, que tindrà lloc el dijous 17 de maig, se centrarà en el concepte de violència obstètrica des de diferents perspectives: la relació assistencial entre dones i professionals de la salut, la mirada legal o els drets humans. Finalment, la jornada del divendres 18 abordarà els aspectes eticofilosòfics i biopolítics d’aquesta qüestió. El congrés es tancarà amb una conferència de la professora de la Facultat de Filologia de la UB Elena Losada, que parlarà sobre violència de gènere en la novel·la policíaca.

    Què és la violència obstètrica?

    L’expressió violència obstètrica aborda el problema de la violència o del tracte irrespectuós envers les dones exercit des del sistema sanitari durant l’atenció a la gestació i el part. La violència obstètrica es pot definir com l’apropiació del cos i els processos reproductius de les dones per part del personal de salut, fet que comporta un tracte deshumanitzador, un abús de la medicalització o la patologització dels processos naturals. Això suposa una pèrdua d’autonomia per part de les dones, que redueix la seva capacitat de decidir lliurement sobre el seu cos i sexualitat i impacta negativament en la qualitat de vida.

    Concretament, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) s’ha referit al tema del maltractament a les dones durant l’atenció sanitària en l’embaràs i el part en el marc del seu programa de reproducció humana.

    Per abordar aquest problema, l’informe de l’OMS proposa iniciatives per promoure canvis en el comportament dels professionals de la salut, en els entorns clínics i en els sistemes de salut, i també reclama suport dels governs per potenciar la recerca sobre com definir i mesurar el maltractament i la falta de respecte als centres de salut públics.

  • Noves prioritats per a la salut global: sexualitat, fertilitat i violència de gènere

    Els països de tot el món han d’adoptar una definició més àmplia de salut i drets tan sexuals com a reproductius que vagi més enllà de la prevenció de malalties i l’anticoncepció, englobant educació sexual, serveis de fertilitat i assessorament per a la violència de gènere.

    Així conclou la nova Comissió de la revista Lancet sobre Salut i Drets Sexuals i Reproductius, dirigida per l’Institut Guttmacher (Nova York, EUA), que durant dos anys ha elaborat un paquet essencial d’intervencions per a una nova agenda de salut global.

    La Comissió Guttmacher-Lancet està composta per 16 experts d’Àfrica, Àsia, Europa, Mig Orient, Amèrica del Nord i Amèrica Llatina. El dret a controlar el propi cos, definir la pròpia sexualitat, triar a la parella i rebre serveis confidencials i de qualitat són elements fonamentals del seu informe, fet públic a Johannesburg, Sud-àfrica.

    «Les bretxes en la salut i els drets sexuals i reproductius a tot el món afecten enormement a les comunitats i les economies. No hem de seguir tolerant aquest problema», assenyala Alex Ezeh, copresident de la Comissió i exdirector executiu del Centre de Recerca de la Població i Salut d’Àfrica.

    «És hora d’eliminar aquestes iniquitats amb un enfocament integral que no passi per alt components crítics com l’accés a l’avortament legal i segur, la prevenció del càncer reproductiu o el tractament de la infertilitat», afegeix Ezeh.

    Els comissionats han fet una crida als governs perquè abordin les barreres implícites en les lleis, les polítiques, l’economia i en les normes i valors socials que perpetuen la desigualtat de gènere i eviten que la gent aconsegueixi els seus drets en salut sexual i reproductiva.

    Fins avui, les iniciatives s’havien centrat típicament en l’anticoncepció, la salut materna i neonatal i el VIH/sida. Molts països han aconseguit avanços notables en aquestes àrees, però els progressos han estat desiguals i els serveis sovint han quedat curts quant a cobertura i qualitat.

    «Els cossos de les dones continuen sent els camps de batalla en els quals es lliuren discussions ideològiques amb resultats devastadors», han comentat per la seva banda Richard Horton i Elizabeth Zuccala, editors de The Lancet.

    La Comissió proposa l’adopció d’una definició nova, ampliada i integral de la salut i els drets sexuals i reproductius amb un paquet essencial de serveis de salut. «Donat el context global, aquesta recomanació no és solament audaç, sinó que és necessària», continuen els editors.

    Dones sense anticoncepció adequada

    Cada any, al món ocorren 25 milions d’avortaments insegurs; entre 49 i 180 milions de parelles es veuen afectades per la infertilitat; gairebé dos milions de persones s’infecten amb el VIH i aproximadament 266.000 dones moren de càncer de coll uterí.

    A més, aproximadament una de cada tres dones a tot el món experimentarà violència de gènere en algun moment de les seves vides, la majoria de les vegades per part d’una parella.

    És més, als països empobrits, més de 200 milions de dones a l’any volen evitar quedar-se embarassades però no usen anticoncepció moderna, més de 45 milions reben atenció prenatal inadequada –o cap– i més de 30 milions donen a llum als seus bebès fora d’una instal·lació habilitada.

    «Durant massa temps s’han acceptat aquestes realitats com a inevitables. El nostre informe mostra com es poden superar, establint un full de ruta que els països poden seguir per posar aquests serveis essencials en el seu lloc», explica Ann M. Starrs, copresidenta de la Comissió i presidenta de l’Institut Guttmacher.

    «Tenim els mitjans i el coneixement per aconseguir la salut i els drets sexuals i reproductius universals. És possible un progrés significatiu; és assequible i vital», afegeix Starrs.

    La Comissió proposa un nou paquet bàsic d’intervencions que aborda àrees desateses com els serveis d’infertilitat, prevenció, detecció i assessorament sobre violència de gènere, tractament i prevenció del càncer cervicouterí, atenció segura de l’avortament, tractament i prevenció d’infeccions de transmissió sexual diferents del VIH i educació sexual integral.

    Salvar vides per 9 dòlars per persona a l’any

    Gairebé 4.300 milions de persones en edat reproductiva tenen serveis de salut sexual i reproductiva inadequats al llarg de les seves vides. L’anàlisi realitzada per la Comissió mostra que satisfer totes les necessitats de serveis d’anticoncepció, avortament, salut materna i neonatal, inclosa informació, educació i assessorament en països de baixos i mitjos ingressos requeriria una inversió mundial mínima de 54.000 milions de dòlars, equivalent a sol 9 dòlars per persona a l’any.

    L’evidència mostra que l’accés a tots aquests serveis salva vides, millora la salut i el benestar, promou la igualtat de gènere, augmenta la productivitat i l’ingrés familiar, i té beneficis multigeneracionals en millorar la salut i el benestar dels nens.

    Aquests beneficis rendeixen dividends durant molts anys i faciliten l’assoliment d’altres objectius de desenvolupament, la qual cosa suggereix que les inversions en serveis de salut sexual i reproductiva representen una bona relació qualitat-preu.

    Suport als col·lectius més marginats

    Al costat de les millores en l’atenció mèdica, la Comissió crida als països a abordar normes, lleis i polítiques socials restrictives, inclosa la liberalització de les lleis d’avortament quan sigui necessari, proporcionant informació i educació sexual, assegurant que els adolescents tinguin accés a serveis de salut sexual i reproductiva i informació sense discriminació que acabi amb la desigualtat de gènere i el poder desigual en les relacions.

    «Durant massa temps, els temes relacionats amb la sexualitat humana han estat omesos de la política pública, exclosos dels plans d’estudis i evitats en el discurs públic. La salut i els drets sexuals i reproductius abasten més que la prevenció de malalties, inclou el dret a prendre decisions sobre el propi cos i una vida sexual satisfactòria, segura i plaent», escriuen els autors de la Comissió.

    Finalment, la Comissió també subratlla la importància de reunir més proves sobre les necessitats de salut sexual i reproductiva de poblacions diferents que sovint són marginades i vulnerables, inclosos adolescents, persones amb diverses orientacions sexuals i identitats de gènere, persones desplaçades i refugiades, i persones que viuen amb discapacitat.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Recerkids, o quan fer ciència no vol dir només aprendre ciència

    “A mi m’agrada la ciència, però no quan et passes tot el dia estudiant davant un llibre”. Aquesta és l’opinió de la Júlia, alumna de 5è de primària de l’Escola Lavínia de Barcelona. Ella no vol ser científica però això no impedeix que se senti atreta, com molts infants, per la part més experimental i manipulativa lligada a la ciència. El problema, d’aquest àmbit i de moltes altres assignatures, és que sovint es basen en la memorització i l’estudi teòric més que no pas en la pràctica i en el desenvolupament d’habilitats.

    Aquesta escola del barri de Les Corts de Barcelona té experiència en l’Aprenentatge i Servei i en el treball per projectes: “tenim llibres, però els fem servir de consulta. Intentem que els alumnes aprenguin a partir de feines per grups que a més es caracteritzin per l’aprenentatge transversal”, explica la Teresa Rascón, tutora de 5è. Per això, porten des del febrer estudiant el sistema respiratori d’una manera que no surt als llibres, perquè “fer ciència no és només estudiar ciència”. Aquest és el lema de la segona edició de Recerkids, un programa que fomenta la recerca científica a grups de grau superior de primària, treballada des de l’aprenentatge per projectes.

    Respecte l’escola Lavínia, quan van veure la convocatòria de Recerkids, impulsat per la Direcció Catalana de Recerca i organitzat per Eduxarxa, van saber que aquell projecte era per a ells. Aquesta edició, en la que han participat més de 3.000 alumnes de 75 escoles de tota Catalunya, s’ha proposat el tema de la salut. “Són temes molt genèrics, però que es poden adaptar bé als interessos dels nens i nenes. Ells es fan preguntes respecte la seva salut a partir de la qual han de formular hipòtesis i idear experiments”, explica Anna Llucia, coordinadora de Recerkids a Eduxarxa.

    Els dubtes formulats pels alumnes respecte a la salut són diversos: per què ens vacunen a 6è? Per què ens posem morenos? O si mengen bé a l’escola. Els nens i nenes del Lavínia també es preguntaven moltes coses, com per què fem pipí? O per què hem de menjar tres vegades al dia? Però finalment, la pregunta que es va emportar el premi i sobre la que fa dos mesos que treballen és: “Tenim tots la mateixa capacitat pulmonar?”.

    D’aquesta pregunta naixeria tot un trimestre de feina en equip elaborant les hipòtesis, els experiments i, sobretot i per començar, una profunda anàlisi sobre el sistema respiratori que la Laia, la Laura i en Víctor expliquen de manera diligent davant la pissarra. “Estan encantadíssims amb aquest projecte, perquè els està donant molta autonomia per a investigar, per a pensar per ells mateixos, formular hipòtesis i descobrir si són o no són correctes”, apunta Rascón.
    Aquest procés de recerca és guiat pel material pedagògic que proporcionen des d’Eduxarxa, que proposa metodologies i explica les correspondències curriculars perquè “l’aprenentatge sigui transversal i, encara que les observacions i investigacions siguin casolanes, es basin en una metodologia científica rigorosa”, puntualitza Llucia.

    Precisament, la transversalitat del projecte de recerca és un dels punts més destacats, tant per Eduxarxa com per les escoles: “hi hem dedicat sobretot sessions de coneixement del medi, però també ho hem tractat a llengua, i a matemàtiques, on s’ha treballat l’anàlisi de dades i l’exposició i comunicació de les mateixes”, expliquen des de l’Escola Lavínia.

    Els alumnes de cinquè de l’escola Lavínia estudien el sistema respiratori | SANDRA VICENTE

    Dues garrafes d’aigua, un tub i un globus: “ja tenim respiròmetre”

    Els i les alumnes de cinquè de l’escola de Les Corts van plantejar dues hipòtesis que els semblaven bastant “òbvies”: els nens tenen major capacitat pulmonar que les nenes i el mateix passa amb els qui fan més esport. Doncs es van equivocar. I com ho van saber? Van construir un respiròmetre amb dues garrafes d’aigua, un tub i un globus. Es tracta d’un aparell molt simple que mesura la capacitat pulmonar d’acord amb l’aigua que es desplaça d’una garrafa a una altra després de bufar per un tubet.

    En Ricard fa una petita demostració de com funciona: agafa aire i omple bé les galtes mentre bufa a poc a poc al respiròmetre. Desplaça just 100 mil·lilitres d’aigua, poc per sota de la mitjana de tots els companys. I per sota de les seves companyes: “ens vam equivocar, les nenes tenen més capacitat pulmonar. No vam pensar que elles creixen abans que els nens i que són més altes i pesen més que nosaltres”, explica el Víctor. Però desmentir una hipòtesi forma part del procés científic, “l’important ha estat que han investigat per què s’han equivocat i han reformulat els experiments”, explica, orgullosa, la seva tutora.

    Un congrés amb científics, com a colofó del projecte

    L’Escola Lavínia forma part del grup de 9 centres que assistiran al congrés científic que se celebrarà el 31 de maig a Barcelona i Girona, en el qual els nens i nenes podran exposar els seus resultats davant científics professionals. A més de poder presentar els seus treballs, els alumnes tindran l’oportunitat de participar d’una activitat de recerca real per tal de “fomentar la vocació científica i despertar la curiositat intel·lectual dels joves”, afirma Llucia.

    Així, el congrés a Barcelona, realitzat en col·laboració amb la UPF, se celebrarà al Campus Mar i el grup de recerca Transnational Synthetic Biology organitzarà uns tallers en els quals els joves podran fer extracció i visualització d’ADN. Pel que fa a Girona, en col·laboració amb l’UdG, el congrés se celebrarà al Parc Científic i Tecnològic i es faran tallers sobre promoció de la salut, ADN i salut cardiovascular i sobre la màgia dels aliments.

    Els congressos, igual que tot el procés de recerca, es realitzarà sempre en equips i de manera col·laborativa, perquè “aquesta és una de les bases del treball científic. De vegades es té la sensació que la recerca es fa en solitari, però no és veritat: no pot ser si no és en equip”, explica Llucia. Així, aquest trimestre científic, per a les escoles participants ha estat un període per fomentar la cooperació i treballar la ciència des d’una altra perspectiva que també aporta a altres valors i habilitats.

    La Júlia, tot i haver gaudit molt d’aquests tres mesos de feina en equip, continua sense voler ser científica. Molts dels seus companys, que també s’han entusiasmat amb els experiments, sí s’ho plantegen. “Però sabeu que per ser científics cal estudiar molt i estar moltes hores llegint llibres, oi?”, els pregunta l’Alejandro, un dels professors que han ajudat a desenvolupar el projecte. “Sí, però també fan experiments i per saber si volem ser científics també hem d’experimentar i no només llegir!”, exclama un dels menuts. I, segurament, té raó.

  • El model de contractació laboral del PSMAR

    El PSMAR, com a empresa pública, ha posat en marxa en els últims anys un ambiciós conjunt de mesures per donar una major estabilitat a la seva plantilla i garantir el servei que ofereix als ciutadans. En aquest sentit, tot i que els problemes en la contractació de personal són generals a tot el sector públic, amb limitacions legals i una regulació que limita les possibilitats d’estabilització de la plantilla, i malgrat que la mateixa activitat de la institució provoca un nivell de temporalitat alt, la institució ha posat en marxa mesures destinades a avançar en aquesta línia.

    En primer lloc, cal destacar que la mitjana de contractes eventuals i de suplència al PSMAR se situa per sota de la mitjana del sector sanitari públic. Segons dades del Pla de garantia de l’estabilitat labora elaborat pel Departament de Salut de la Generalitat, mentre al PSMAR la temporalitat se situava per sota del 20%, al conjunt del sector sanitari públic s’elevava fins al 28%. D’una plantilla real equivalent de gairebé 3.500 treballadors, el 81% són personal estable (dades a desembre de l’any 2017). D’aquests, el 15% tenen contractes d’interinitat.

    Oferta pública d’ocupació i pla de millora de la contractació del personal suplent

    El PSMAR és l’única entitat del seu àmbit a Catalunya que ha posat en marxa una oferta pública d’ocupació per al període 2017-2019. En total, 518 places que serviran per estabilitzar la situació contractual del personal amb contracte d’interí amb una antiguitat superior als dos anys. La fase de l’oferta de l’any 2017 està en fase de resolució i, ben aviat, s’obrirà la de l’any 2018.

    A la vegada, l’any passat es va posar en marxa un pla de millora de la contractació del personal suplent, amb l’objectiu de millorar la seva contractació oferint contractes estables per a la cobertura de necessitats no estructurals. D’aquesta manera, s’ha volgut garantir la disponibilitat dels professionals amb les competències adequades en el nombre necessari en cada moment. El pla ha inclòs 38 places, distribuïdes en 5 àrees d’especial rellevància assistencial (bloc quirúrgic, urgències, crítics, nefrologia/hemodiàlisi i hemodinàmica/electrofisiologia).

    Cal tenir en compte que la mateixa dinàmica de treball de la institució, 24 hores al dia, 365 dies l’any de servei, provoca una gran necessitat de cobertura de llocs de treball de forma temporal per cobrir les eventualitats i el dret a gaudir festius del personal dels diferents torns de treball. En el cas del PSMAR, l’any 2016 es van realitzar contractes per substitució a un total de 601 professionals. Per aquest motiu, la institució també ha engegat millores en la planificació laboral per garantir que els terminis de sol·licitud de dies festius i de vacances permeten realitzar les contractacions necessàries per assegurar la cobertura de tots els llocs de treball.

    Antiguitat i incapacitat temporal

    El PSMAR recorda que el conveni col·lectiu, acordat amb els sindicats SATSE, Metges de Catalunya, API, CCOO i UGT, i aprovat per més del 90% de la plantilla, recull i regula, en el seu article 15, el concepte de pagament per antiguitat. Segons s’hi estableix, aquesta s’acumula sempre que hi hagi continuïtat a la relació laboral. En cas de produir-se una interrupció d’aquesta relació inferior als 90 dies, aquesta antiguitat es manté, però no si és superior a aquesta xifra, amb l’excepció dels permisos de maternitat, que no es veuen afectats.

    En aquest sentit, s’ha de destacar que les relacions laborals vénen regulades per la legislació en aquest àmbit i els convenis col·lectius. Qualsevol intent de tractar casos individuals fora d’aquest marc comporta una il·legalitat, així com una arbitrarietat i la malversació de fons públics. A la vegada, la naturalesa pública del PSMAR l’obliga a assolir l’equilibri pressupostari als seus comptes. Això vol dir que qualsevol superàvit s’ha de reinvertir en la mateixa institució.

  • La llet materna disminueix en un 50% el risc entre els nadons prematurs extrems de patir una malaltia digestiva greu

    Un estudi conclou que la llet materna redueix fins a la meitat una malaltia digestiva greu dels nadons prematurs extrems. L’afirmació sorgeix del seguiment de més de 600 nadons del Servei de Neonatologia de la Vall d’Hebron amb el suport del Banc de Llet Materna. S’han utilitzat dos períodes per analitzar-ho i això ha servit per comparar l’evolució clínica de prematurs alimentats amb llet materna o amb llet de fórmula i, finalment, s’ha vist que la incidència d’enterocolitis necrotitzant és un 50% menor en els nadons alimentats amb llet materna

    L’estudi, que demostra els beneficis de la llet materna de banc en els nadons prematurs extrems, s’ha presentat en el marc de la celebració de la Festa anual del Banc de Llet Materna als jardins del Palau Robert. Durant la jornada es va comptar amb la presència de pediatres, experts en lactància i la directora del Banc de Llet Materna a més a més de mares donants de llet i famílies de nens receptors.

    La llet materna disminueix el risc de patir una perforació en els intestins

    Una de les afectacions més greus que corren el risc de patir els nadons prematurs i que afecta el seu immadur sistema digestiu és l’enterocolitis nacrotitzant (ECN), una infecció i inflamació dels intestins amb risc de perforació. Dues de les infermeres del Banc de Sang i Teixits de la Vall d’Hebron, Jessica Orús i Hortènsia Bleda, han constatat que quan els prematurs extrems s’alimenten amb llet materna de Banc, es pot reduir fins a la meitat aquesta afecció. Els nounats estudiats són els que pesen menys de 1.500 grams i neixen amb menys de 32 setmanes de gestació, o bé compleixen alguna de les dues condicions.

    El tractament de l’ECN és mèdic, però si l’afectació és més greu, cal un drenatge i fins i tot se’ls fa cirurgia per extreure’n el tram d’intestí afectat. En casos extrems, l’ECN pot arribar fins i tot a produir la mort.

    Orús i Bleda han posat en evidència un fet observat fa temps pels professionals de l’UCI de Neonatologia: l’eficàcia de la llet materna com a primera opció en l’alimentació del prematur, i de la llet procedent del Banc de Llet, com a segona opció, en cas de no tenir la llet de la pròpia mare, perquè pot tardar a pujar, per exemple.

    L’estudi, fet entre nadons de la UCI de Neonatologia de la Vall d’Hebron, ha comparat l’afectació de l’ECN en més de 600 prematurs al llarg de dos períodes, del 2010 al 2012, quan encara no se subministrava llet materna de Banc, i del 2014 al 2016, quan ja s’havia implantat completament. Vanessa Pleguezuelos, responsable del Banc de Llet, explica  que “amb la llet materna de Banc hi ha hagut una reducció relativa del 50% de l’ECN en els prematurs extrems”.

    La primera opció d’alimentació en un nadó prematur és la llet materna de la pròpia mare, però quan això no és possible, la següent opció d’alimentació és la llet materna de Banc. L’estudi mostra la importància de donar la llet materna de banc durant les primeres 24 hores després del naixement, quan en certes circumstàncies,  la mare encara no pot alletar. La llet materna de banc en aquests casos fa de pont en aquestes primeres hores fins que la pròpia mare no pot alimentar el nadó directament amb la seva llet.

    Entre els avantatges de la nutrició amb llet materna, sigui de banc o de la mare, destaquen que aquesta ajuda a regular el trànsit intestinal, millora la tolerància digestiva, redueix la permeabilitat intestinal fent de barrera a microbis, bacteris i virus i aconsegueix que el cos absorbeixi i utilitzi millor els nutrients.

    Durant el 2017 van incrementat un 21% les donacions de llet materna

    Un total de 624 nadons prematurs extrems van rebre llet del Banc de Llet Materna durant l’any 2017, un 21% més que l’any anterior. Set anys després de la creació del Banc el servei ja arriba a totes les maternitats catalanes i aquest pot ser un dels motius de l’augment també.

    En aquests anys, la llet rebuda de les mares donants ha permès alimentar gairebé 3000 nadons nascuts molt prematurament. Són nadons de menys de 32 setmanes i que han hagut de passar setmanes a la incubadora abans d’anar a casa. De moment, els naixements de prematurs extrems, es mantenen.

    L’últim informe anual corresponent a l’any 2016 d’Indicadors de salut perinatal a Catalunya deia que la taxa de prematuritat, que són els nadons nascuts abans de la setmana 37 de gestació, tornava a baixar i es situava en el 7%,  una tendència al descens que fa 4 anys que es manté. Però pel que fa a la taxa dels nadons prematurs extrems, els que són receptors de llet materna de banc, s’ha situat en l’11,6% del total dels prematurs, un 9,4% més que l’any anterior. No obstant això, aquesta és una xifra que manté una tendència a l’estabilitat en els darrers anys.

  • Contractació Pública Socialment Responsable? La més responsable, la Gestió Directa

    El matí del passat dimarts 8 de Maig es va presentar al Pati Llimona, la Guia de Contractació Pública Socialment Responsable, un Projecte fet en col·laboració entre el Consorci de Salut i Social de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona per tal «d’adaptar les noves clàusules de contractació social i ambiental en les entitats proveïdores de salut a la ciutat», amb la col·laboració de representants de tots els proveïdors sanitaris públics del Consorci Sanitari de Barcelona a excepció de l’ICS. Xoca veure dins del grup promotor empreses amb una gestió d’ètica dubtosa i on algun dels seus gerents són fundadors d’un lobby que anomenem #VoltorsFentCercles i deixebles d’un tal Josep Maria Via, que va arribar a dir «Els controls contra la corrupció provoquen unes administracions ineficients». Tot i això, vaig assistir a la presentació, per la confiança que encara vull esforçar-me a mantenir en algunes persones de l’Ajuntament de Barcelona.

    El projecte el «va vendre» Francisco Blanco, Director de Coordinació de Contractació Administrativa de l’Ajuntament de Barcelona, com a un ambiciós repte sobre el canvi de model en la compra i/o contractació de serveis. La Nova Llei de Contractació Pública que va entrar en vigor el 9 de març de 2018 ja parla de la necessitat d’inclusió de clàusules socials i ambientals «amb l’objectiu de fomentar la compra pública amb responsabilitat social i ambiental».

    No entraré a avaluar massa a fons el contingut de la Guia, però sí a assenyalar aquells punts que em semblen positius.

    Les clàusules que valoren l’estabilitat de la plantilla en forma de contractes indefinits o que premien les empreses que ofereixen salaris superiors als marcats pel conveni sectorial, la condició de contractació de persones en atur o en risc d’exclusió social, són aspectes que sens dubte han de millorar el tarannà social dels plecs de condicions.

    Sembla també una bona notícia l’intent que es farà de restar importància al preu del servei. El preu no superarà en cap cas el 35% en la ponderació. És a dir, es valora més la relació qualitat-preu.

    Per descomptat, totes aquelles mesures amb sensibilitat cap a la igualtat de gènere, la no discriminació del col·lectiu LGTBI, la contractació de persones amb discapacitat (encara que solament es parli d’un ridícul 2%) i el respecte cap al medi ambient em semblen indispensables. Qui amb un mínim de consciència progressista pot oposar-s’hi?

    Ara bé, és això el més apropiat? O fins i tot el més econòmic? Sobre la primera pregunta, estic segur que no. Sobre la segona, segurament tampoc. O, com a mínim, no pel que fa a la relació qualitat-preu.

    Per què no la gestió directa?

    Aquesta em sembla una qüestió clau. Les polítiques aplicades des del traspàs de les competències sanitàries a la generalitat, vénen implantades amb criteris fortament ideològics. Criteris marcats pel credo neoliberal dominant els darrers anys. Tot és mercat, guanys, marges, beneficis, superàvit, rendiment… terminologia imposada per la doctrina ESADE i escoles germanes. Però, i si oferim una “Aliança Estratègica” d’aquestes que tant agraden als gestors sanitaris. Si fem una Aliança entre els seus valors d’economia de mercat amb el nostre ideari «Una Sanitat, un Conveni» es poden aconseguir millores significatives. Ens expliquem. A finals del 2017 l’ICS informava sobre les “bondats” de les compres agregades.

    “L’Institut Català de la Salut (ICS) va estalviar 30,5 milions d’euros amb els expedients de contractació de subministraments i de serveis realitzats de forma agregada durant l’any 2017. D’aquesta manera, l’empresa pública més gran de Catalunya aprofità les economies d’escala per estalviar recursos públics. Actualment, més del 85% dels expedients de contractació de l’ICS es fan de forma agregada”.

    Sabem que, de tot el Sistema Sanitari Català, l’Atenció Hospitalària és la que més gruix pressupostari s’emporta amb diferència. Sabem també que els llits hospitalaris de l’ICS no arriben ni al 20% de la xarxa hospitalària d’aguts del SISCAT. Imagineu quants milions d’euros es podrien estalviar mitjançant la compra agregada de tot el Sistema Català de Salut? Si amb el 85% de l’ICS es van estalviar uns 30 milions d’euros, amb el 100% del Sistema sanitari utilitzant l’economia d’escala, es podrien superar els 150 milions d’euros d’estalvi.

    Direu sí, sí, però això no té res a veure amb la Gestió Directa. Home doncs penso que sí. Amb “Una sanitat, un conveni” acabaríem amb el principi mercantil de la LOSC que diferencia entre Proveïdors i Compradors. És a dir, el Departament de Salut ofereix sanitat a tots els ciutadans que el sistema considera legals i exclou a molts altres. Si no, pregunteu a Jo Sí Sanitat Universal o a Pasucat. Però bé, aquesta és una nova perversió que ja tractarem un altre dia. Deia que el CatSalut ofereix assistència sanitària als ciutadans. Aquests serveis “els va a comprar al mercat” on troba diferents “botiguers” amb diferents ofertes de Serveis Sanitaris. Uns són propis de l’Administració Catalana, el que coneixem com ICS. I després hi ha un galimaties de “botiguers” que cadascú té un Òrgan Jurídic particular. Simplificant, d’aquests n’hi ha que són 100% públics pel que fa a la propietat, però amb una Gestió com a la privada, com són la majoria de Consorcis, que s’aprofiten d’una cosa anomenada “Autonomia de Gestió” per fer una mica el que els hi rota, d’altres que són participats entre empreses públiques i privades, alguns són privats “sense ànim de lucre” i finalment els privats amb molt ànim de lucre. Per entendre-ho una mica millor, us recomano la lectura d’un llibret que condensa força bé tot aquest embolic.

    La Sanitat Pública és un Dret Bàsic, no podem deixar que la lògica de mercat sigui la que regeixi els designis de la salut de la població. Així doncs, un cop ha quedat clar que cal simplificar el Model, per tal que provisió, gestió i titularitat siguin 100% públiques, anem a parlar sobre allò que en la Jornada de presentació anomenaven Bates Blaves. Tots aquells serveis que, tot i no ser directament assistencials, són molt importants pel bon funcionament de qualsevol centre del sistema sanitari. Aquells com el servei de neteja, de cuina, de bugaderia, manteniment, facturació a estrangers, seguretat…

    A simple vista, sembla difícil creure que contractar una altra empresa pugui ser més barat que mantenir el servei propi, per dos motius molt senzills. Un, en contractar un servei a un tercer, s’ha de pagar el 21% d’IVA. I dos, l’empresa contractada, a part de pagar als seus treballadors i treballadores ha de treure uns beneficis, i aquests acostumen a ser importants. Així doncs, com es pot entendre que surti més econòmic contractar serveis externs que mantenir la gestió directa del servei? A mi se m’acudeixen dos motius. El primer, que els nostres gestors son uns incompetents i no són capaços de fer la feina que fan els gestors de les empreses privades a un preu molt inferior. El segon, que els treballadors i treballadores de les empreses contractades, tenen unes càrregues de feina molt superiors, jornades laborals anuals molt més elevades i uns sous significativament inferiors.

    D’altra banda, en la sessió de presentació també es va parlar de la necessitat de fer un seguiment de totes les empreses contractades, per comprovar que realment es van complint totes les «exigents» clàusules imposades. Si realment es vol fer un control i seguiment efectiu de compliment dels compromisos socials, laborals i mediambientals adquirits per les contractades, sent conscients de tots els mecanismes que disposen les empreses, es requerirà d’un notable esforç humà i econòmic. (Diners i diners). Tret que solament siguin boniques paraules de compromís i poc més.

    Per contra, amb la gestió directa aconseguiríem transvasar recursos dels despatxos a la trinxera. Veuríem reduir activitat i mitjans dels serveis encarregats de les licitacions, plecs de condicions, control de normatives… que es podrien emprar per ampliar plantilla a plantes d’hospitalització, urgències, CAPS, sociosanitaris. Imprescindible.

    Conclusió, si volem respectar drets socials, laborals i mediambientals, pensem que la Gestió Directa és la millor eina. Així mateix, crec que existeixen elements de pes per, com a mínim, plantejar dubtes raonables sobre quin model pot resultar més econòmic. Tota la resta em semblen criteris ideològics imposats pel liberalisme i el capitalisme d’amiguets.

     

    PD: Si aconseguim trobar instruments mitjançant els quals les empreses contractades puguin demostrar que són capaces d’abaratir el cost final del servei, mantenint condicions laborals de l’empresa pública contractant, i sense escatimar en material i altres recursos, podrem concloure que els gerents de centres públics no fan bé la seva feina i els haurem de substituir.

  • “Fas tan bona cara, no sembles malalta!” o com s’invisibilitza les dones afectades de fibromiàlgia i fatiga crònica

    “La raó principal per la qual els malalts de Síndromes de Sensibilització Central (la fibromiàlgia, la fatiga crònica, la sensibilitat química múltiple i la electrohipersensibilitat) estan marginats és perquè la majoria són dones”, afirma l’escriptora i afectada de fatiga crònica Clara Valverde en el seu llibre De la necropolítica neoliberal a l’empatia radical. Només a Catalunya són més de 250.000 les persones que pateixen aquest tipus de malalties i, segons l’especialista en Síndromes de Sensibilització Central (SCC) Joaquim Fernández Solà, “el 80% de les persones afectades de fatiga crònica (45.000 persones) i fibromiàlgia (200.000) són dones”. Per a Fernández Solà, “el fet que aquestes malalties siguin preponderantment de gènere explica que tant l’àmbit mèdic com el social manifestin poc interès al respecte”. I és que si un 80% d’homes no pogués treballar”, prossegueix l’especialista, “segur que es donaria un altre tipus de resposta a les demandes d’aquests pacients”.

    De la mateixa manera que Clara Valverde, María José Canut i Dolors Pubill (nom fictici) també pateixen una de les SSC (fibromiàlgia i/o fatiga crònica). Ambdues lamenten que el dolor que genera aquest tipus de malalties sigui “invisible”. “Tothom em diu: “fas molt bona cara, no sembles malalta!””, explica l’afectada de fibromiàlgia María José Canut. “Però clar”, insisteix, “ells no saben que de vegades, en el meu dia a dia, sento un dolor devastador que s’escampa per tot el cos i que em deixa baldada al llit durant hores”.

    Del pelegrinatge mèdic al diagnòstic de depressió

    “Fa deu anys que em van diagnosticar fibromiàlgia, però després em vaig adonar que, en realitat, arrossegava aquesta malaltia des de feia molt més temps”, afirma Maria José Canut. Tot i que va transcórrer anys amb “migranyes persistents i punxades severes a l’esquena, fatiga continuada i dolors imprevisibles a l’estómac”, fins el 2008 ningú va advertir mai que aquests símptomes poguessin tractar-se d’una SSC. “No tens res, això són només nervis”, era la freqüent resposta etzibada pels doctors i pels professionals de la salut que la van atendre. Així, com a conseqüència d’un context sanitari incapaç de detectar la seva fibromiàlgia, en un dels seus episodis de pelegrinatge mèdic María José va ser derivada a un psiquiatre i aquest li va diagnosticar depressió.

    De la mateixa manera que María José, el diagnòstic de SSC de Dolors Pubill també va estar precedit per un altre de depressió. Van haver de passar alguns mesos perquè un doctor li confirmés que, a causa de la mononucleosi patida mesos abans, havia desenvolupat un quadre de fatiga crònica i d’incipient fibromiàlgia.

    Vulnerabilitat i precarietat: un escenari recurrent després del diagnòstic

    No obstant els problemes derivats de la fibromiàlgia, María José va seguir treballant de teleoperadora durant alguns anys més: “No podia deixar la feina perquè en aquell moment tenia la meva mare i els meus sogres a casa. Érem set en total (amb el meu marit i les meves dues filles) i jo m’encarregava pràcticament de tot”, declara María José.

    Si bé en un primer moment va decidir no comunicar a l’empresa el seu malestar perquè “no ho haurien entès”, finalment María José –emparada pel seu diagnòstic de “depressió”- es va veure obligada a sol·licitar la baixa mèdica. Pocs mesos després, a través d’un burofax, li van comunicar que estava acomiadada. “No va ser una notícia traumàtica perquè, en aquell moment, vaig pensar que potser seria el millor i que així podria descansar”, aclareix María José.

    Ara, que ja no té els avis a casa i que les seves filles s’han independitzat, confessa no sentir “tanta pressió”. Amb l’ajuda d’una mica més de 400 euros que dóna l’Estat per a persones majors de 50 anys a l’atur i amb els ingressos del seu marit, afirma poder portar “una vida sense dificultats econòmiques”. Fa alguns anys, va pensar a sol·licitar una pensió d’invalidesa, però el seu metge de confiança li va advertir que el procés per aconseguir-la seria “molt complicat”. Així, com “no volia haver d’anar amunt i avall, d’un lloc a un altre, perquè finalment tot aquest desgast quedés en res”, María José va decidir no iniciar un “nou pelegrinatge”.

    Per la seva banda, Pubill treballa de mestra a jornada completa. Si bé assenyala que la fatiga i el dolor marquen el seu dia a dia, també destaca que vol seguir treballant i “no tancar-se en una bombolla”. La possibilitat de sol·licitar la mitja jornada és “una opció més que contemplada”, però al mateix temps ressalta que, de cara a la jubilació, “encara no ha cotitzat prou” i que no “està disposada a perdre els drets laborals adquirits fins al moment”.

    Per aconseguir que el Departament de Benestar li acredités la discapacitat, va haver de presentar el seu historial mèdic atestat de quadres de depressió i de constants intervencions a l’esquena: “Em van dir que si només al·legava el meu diagnòstic de fatiga crònica no em concedirien la discapacitat”, declara. Així, una vegada reconeguda la seva discapacitat i emparada per l’article 25 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals –que regula la protecció de treballadors especialment sensibles a determinats riscos-, va sol·licitar a la doctora del Departament de Ensenyament una adaptació del lloc de treball.

    Aquesta petició, amb tot, va ser ignorada en la primera visita. A la llum del seu historial mèdic, sosté Dolors Pubill, la doctora va considerar que “no estava preparada per ser mestra i que el millor que podia fer era no treballar”. Davant aquesta sentència, Dolors confessa haver-se sentit “acorralada i vulnerable”. “Tenia informes mèdics que garantien que estava preparada per dur a terme la meva feina; l’única cosa que volia era que se m’assignés un centre escolar adaptat, no gaire conflictiu i proper a casa”, apunta. No va ser fins a la seva segona visita -a la qual va anar acompanyada del seu marit- que la mateixa doctora, contemplant llavors l’article 25 de la Llei de Riscos Laborals, va iniciar el tràmit per sol·licitar una adaptació del lloc de treball. Des d’aleshores, cada vegada que acudeix a una visita mèdica del Departament d’Ensenyament ho fa acompanyada, “ja sigui del meu marit o d’alguna persona del sindicat”.

    10 anys després de la ILP: el Pla Operatiu per abordar els SSC es torna paper mullat

    Al 2016 el Departament de Salut va elaborar un Pla Operatiu d’atenció a les SSC, en el qual es comprometia a desplegar equitativament per tot el territori 18 unitats hospitalàries formades per professionals especialitzats. No obstant això, des de l’Associació Catalana per a la Síndrome de la Fatiga Crònica i d’altres Síndromes de Sensibilització Central (ACSFCEM) sospiten que “no s’estan complint les actuacions acordades” i adverteixen “una falta de transparència en la gestió dels diners invertits”.

    “Per què hi ha hospitals i centres d’atenció primària (CAP) que funcionen i d’altres que no?”, es pregunta desconcertada Núria Pons, presidenta de la ACSFCEM. Amb la mateixa estupefacció enquistada a la veu, María José Canut també lamenta el tracte proferit en centres mèdics com l’Hospital de Sant Pau: “Allà encara segueixen sense una unitat especialitzada, igual que fa deu anys quan em van comunicar que no podien fer-me el seguiment i em van derivar de nou al meu metge de capçalera”.

    Així, sacsejades del CAP a l’hospital, i una altra vegada de l’hospital al CAP, són moltes les pacients de diferents llocs de Catalunya que, segons Pons, “arriben desesperades a l’Associació a la recerca de solucions”. “Només volen que les visiti un especialista”, clarifica, però “no tots els hospitals disposen encara d’unitats d’especialistes ni de recursos per tractar aquest tipus de malalties”.

    Barcelona compta amb dos hospitals de referència en SSC: el Clínic i el Vall Hebron. Però aquests centres hospitalaris només poden tractar de manera gratuïta –“tot i que un cop l’any”, segons Dolors Pubill- aquelles pacients registrades en la seva àrea d’influència. Per aquest motiu, i després de la resposta etzibada a l’Hospital de Sant Pau, fa quatre anys María José es va veure obligada a visitar el doctor expert en SSC Joaquim Fernández Solà a Barnaclínic (entitat privada de l’Hospital Clínic): “Em va anar bé veure aquest especialista però cal dir que, a més d’haver estat mesos en llista d’espera, aquesta visita em va costar al voltant de 200 euros”. Si bé valora positivament l’atenció proferida pel doctor Fernández Solà, també lamenta “el preu abusiu d’aquestes visites” i que hi hagi “tantes dones passant-ho malament i sense possibilitat de pagar-se un seguiment mèdic de qualitat”.

    Cap a una praxi de la cura i de la comprensió

    Les SSC, reafirma Dolors Pubill, “són malalties que comporten molta solitud”. I és que, prossegueix la mestra, “ni la família ni els amics acostumen a entendre el nostre patiment”. Precisament perquè “som dones que hem estat lluitadores i que hem fet mans i mànigues per portar la casa endavant”, adverteix Pubill, “les persones del nostre entorn no ens creuen quan diem que no podem més”.

    Per això, davant la confusió i el desconcert que susciten aquest tipus de malalties, Dolors opina que, des de les administracions, també “s’hauria d’invertir recursos per fer formacions als acompanyants de les persones afectades de fibromiàlgia i de  fatiga crònica”.

  • Trucar el 112 i iniciar compressions toràciques: infermeres ensenyen com fer reanimacions cardiopulmonars al metro de Barcelona

    Promogut pel Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona i des del seu portal de promoció i educació per a la salut, Infermera virtual, infermeres de Barcelona ensenyen als usuaris del metro de la ciutat a fer reanimacions cardiopulmonars (RCP).

    Ninots per fer les simulacions, panells informatius, un sistema de reanimació automàtic, un sac de boxa i un peluix gegant en forma d’ós són els materials que qualsevol usuari pot trobar a la parada d’Universitat de la línia vermella a Barcelona. Això i personal d’Infermera Virtual que explica pas a pas com fer una reanimació precoç. Els passos? Comprovar si respon i si respira, trucar al 112, realitzar tantes compressions toràciques com calgui fins que arribi l’ambulància.

    En Marc, un dels promotors del taller i membre d’Infermera Virtual, ens explica que ensenyen els passos bàsics i necessaris així com a fer servir un desfibril·lador, ja que cada cop en podem trobar a més llocs. «Està sent molt participatiu el taller. De fet, hi ha gent que havia vist que fèiem això i ha vingut a propòsit», ens comenta. Ho exemplifica amb el cas d’una noia el pare de la qual va patir una aturada cardiorespiratòria i van ser els companys de feina qui van salvar-li la vida, «ara ella volia aprendre’n per si mai li tornava a passar». Un altre exemple és el d’una parella de gent gran: «m’han explicat que passen molt temps sols a casa, que ja tenen algunes afeccions i que, com saben que això els pot salvar, han vingut tots dos per aprendre com fer-li la RCP a l’altre si mai els hi passa».

    Una infermera ensenya la tècnica per fer una RCP a uns dels usuaris del metro / Carla Benito

    Justament l’inici del taller coincidia amb una manifestació d’estudiants a la plaça Universitat i molta gent jove s’aturava en el camí. L’Andrea i la Noelia han rebut la formació i han practicat elles mateixes com realitzar les compressions toràciques. «Ho hem trobat molt útil. S’hauria de fer més sovint perquè és molt necessari saber reaccionar davant casos així que pots trobar-te en qualsevol moment. De fet, s’hauria d’ensenyar a les escoles», opina l’Andrea al respecte amb molta motivació.

    La dinàmica comptava amb més elements a banda de les formacions exprés de RCP. «Entreguem adhesius que representen els estats d’ànim en forma d’emojis i animen a la gent que els enganxi a un plafó. Si tenen tristesa el nostre ós els abraça i si tenen ràbia els animem a desfogar-se amb el sac, així els motivem a tenir un bon dia», ens explica el Marc, un dels promotors dels tallers. Per la part del darrere, el foli d’adhesius porta consells i un codi QR per ampliar la informació.


    Els usuaris del Metro aprenen a fer una reanimació cardiopulmonar de la mà d’Infermeria Virtual / Carla Benito

    Informació necessària i útil per tothom, com deia l’Andrea, ja que és real que una aturada cardiorespiratòria pugui succeir en qualsevol espai i moment. Segons dades proporcionades pel COIB, s’estima que el 70% de les aturades cardiorespiratòries que es produeixen fora de l’àmbit hospitalari succeeixen al domicili i que, de totes aquestes, un 60% són presenciades per testimonis. Per tant, recorden que és de vital importància el reconeixement d’aquesta situació i l’inici immediat de les maniobres de reanimació cardiopulmonar, un cop s’ha avisat al 112. Si primer s’ha d’avisar sempre a emergències és perquè es calcula que per cada minut que es perd disminueixen en aproximadament un 10% les possibilitats de recuperació de la persona.

    La definició que el portal dóna a l’aturada cardiorespiratòria (ACR) és «una situació que es produeix amb la interrupció brusca, inesperada i potencialment reversible de l’activitat mecànica del cor i de la respiració espontània.
    Com a conseqüència d’aquest fet es produeix un cessament brusc del transport d’oxigen a la perifèria i als òrgans vitals». Això sovint acaba produint atacs de cor que, a Europa causen la mort a unes 364.000 persones.

    Reconèixer i actuar: saber què i com salva vides

    Després de realitzar el taller, el personal d’Infermera Virtual entrega unes targetes amb la informació necessària per realitzar un RCP precoç i també, si la persona coneix la tècnica per les respiracions de suport, detalls de com fer-ho. «Estem ensenyant només a fer compressions toràciques i no la part respiratòria perquè per aquesta cal estar més entrenat», explica en Marc. Tot i així, un codi QR a la targeta et condueix a una pàgina molt detallada sobre què fer, ja que arribar a salvar una vida suposa seguir una seqüència de passos. Passos coneguts com les anelles que formen la “cadena de la supervivència” i que tenen una gran importància.

    Una infermera mostra un desfibril·lador extern automàtic a dues persones que han rebut la formació sobre reanimació / Carla Benito

    Els passos comencen per un reconeixement precoç i demanda d’ajuda per prevenir l’aturada cardíaca seguit d’un RCP precoç per guanyar temps. Aquí expliquen que idealment hauríem de donar respiracions de suport per completar les maniobres de reanimació cardiopulmonar, però concreten que si desconeixem la tècnica i això ens pot fer perdre temps, hauríem de realitzar només les compressions toràciques.

    Per reconèixer una aturada recomanen acostar-se de manera segura, comprovar la resposta sacsejant, cridant o estimulant la persona i aleshores procedir a la RCP. Aquesta implicaria obrir les vies aèries, ja que un dels problemes de les persones inconscients i que es troba panxa enlaire és que la pròpia llengua pot bloquejar la via aèria. Aleshores caldria tirar  el cap enrere i aixecar el mentó per evitar que la caiguda de la llengua obstrueixi l’entrada de l’aire als pulmons. En aquesta posició, cal comprovar si la persona respira i seguidament trucar al 112 i començar a utilitzar un desfibril·lador extern automàtic (DEA) si en tenim o iniciar les maniobres de RCP. Les maniobres acabaran quan arribi l’equip mèdic o si la persona torna a ser conscient.