Just Deploy It!

Blog

  • «Les polítiques de joc responsable pretenen que la persona aprengui on estan les seves limitacions, se l’avisi que el joc li està fent mal… No calen molts diners per fer-ho»

    El joc patològic és un problema de salut important reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que cal abordar. Entre 2005 i 2010, la psicòloga clínica Àngels González, una de les primeres especialistes a Catalunya en tractar el joc, va impulsar i desenvolupar dispositius especialitzats en joc patològic a tots els hospitals generals. Per González, joc responsable vol dir que tu tens un control sobre la teva conducta de joc, que pot ser aleshores una diversió si és que t’agrada. Compara el risc de l’addicció al joc amb la que pot existir amb l’alcohol o el tabac, ja que també té conseqüències físiques i psicològiques. “En el cas del joc no hi ha cap tòxic però a nivell conductual el joc és capaç de modificar els nostres neurotransmissors. Genera una necessitat de jugar sense control, perdre diners i fer el que calgui per seguir apostant fins a acabar al carrer”, apunta González. De fet, com ja explicàvem en un article d’aquest diari, el joc patològic, segons Jugadores Anónimos, «destrossa la vida» de les persones que el pateixen però ara per ara les polítiques de joc responsable estan aturades.

    Treballant a la Universitat de Yale als Estats Units des del 2011, González havia treballat a l’Hospital de Bellvitge i al de Mataró per enfortir aquestes unitats especialitzades que ella mateixa va impulsar des del Departament de Salut de la Generalitat a l’època de la consellera Marina Geli, del 2005 al 2010. És també l’autora de l’Estudi epidemiològic de prevalença del joc patològic a la població adulta de Catalunya (2007-2008) fet pel Departament de Salut.

    Com va néixer la idea de desenvolupar unitats especialitzades en joc patològic dins els serveis de psiquiatria dels hospitals generals?

    Va ser amb la consellera Geli al capdavant de Salut. Jo per primera vegada em vaig trobar amb una política que era sensible a aquest tema. Ella em va proposar posar en marxa aquest servei. Això volia dir que a totes les comarques de Catalunya en els hospitals generals hi hauria dins el servei de psiquiatria un dispositiu per atendre aquestes persones que tenien problemes.

    Vaig ser la primera persona al país en dir que el joc patològic era un problema però mai cap polític es va interessar. Amb ganes, il·lusió, persones de la universitat vam crear aquestes unitats. Aleshores també vaig redactar un llibre i vam tenir una gran projecció. De fet, amb la consellera Geli vam fer una política de prevenció i una d’atenció. Per aconseguir això, vam firmar un acord amb el departament d’Interior que en aquell moment, en l’època del tripartit, era qui s’encarregava del joc patològic: aleshores qualsevol persona amb problemes de joc podia anar al seu metge de capçalera i aquest el derivava al dispositiu que tenia més a prop. Els pacients tenien aquest accés a anar a tractar-se.

    I des del punt de vista de la prevenció que veu desenvolupar?

    Vam fer un estudi amb una metodologia científica que ningú podia rebatre. Jo ja tenia contactes amb els Estats Units i vam comptar amb la millor epidemiòloga, Rachel A. Volberg, que també firma l’informe, i amb un altre company, Peter Remers, especialista en joc responsable, vam començar a dir que calia aplicar polítiques de joc responsable a casinos, loteries… tot arreu on hi pogués haver gent afectada. La indústria del joc era reticent perquè ells tenen la idea totalment equivocada que les polítiques de joc responsable frenen els clients d’anar al casino. És al revés, les polítiques de joc responsable fidelitzen els clients del joc que hi van perquè saben que estan jugant en un lloc seriós, que saben que aquella empresa no vol tenir jugadors patològics. A més jugadors patològics, més jugadors que s’autoprohibeixen l’entrada i per tant menys clients. Però això els hi costa molt d’entendre a la indústria.

    En termes de salut, que significa joc responsable?

    Hi ha gent que va al casino per també dinar o veure algun espectacle, sobretot veient la cultura de casino que hi ha aquí als Estats Units. Aleshores, joc responsable és poder dinar al casino i que si vas a passar l’estona allà però tens clar que vols gastar-te una determinada quantitat i et diguis que després d’això, hagis guanyat o hagis perdut, et retires, així sigui. Es pot fer un símil amb l’alcohol, pots dir jo màxim una copa al dia, si ho compleixes, és un plaer però si ho superes et converteixes amb una persona amb problemes d’alcohol.

    Joc responsable vol dir que tu tens un control sobre la teva conducta de joc. Per tu pot ser aleshores una diversió si és que t’agrada. Però per moltes persones que, com l’alcohol o el tabac, el joc pot arribar a convertir-se en una addicció amb tota una sèrie de conseqüències físiques i psicològiques. En el cas del joc no hi ha cap tòxic però a nivell conductual el joc és capaç de modificar els nostres neurotransmissors. Genera una necessitat de jugar sense control, perdre diners i fer el que calgui per seguir apostant fins a acabar al carrer.

    Les polítiques de joc responsable el que pretenen és frenar això i que la persona aprengui on estan les seves limitacions, se l’avisi que el joc li està fent mal, se li ensenyi de quina manera pot estar jugant… No calen molts diners per fer-ho. Diuen «quina por, pensaran que fem mal a la població i no vindran a jugar», total que no fan res.

    Jo vaig venir el 2011 cap als Estats Units i des d’aleshores ja no s’ha fet res més a Catalunya.

    Les Unitats Especialitzades segueixen per això.

    Sí. Segueixen tractant a la gent però no hi ha polítiques noves.

    La publicitat del món del joc indueix a conductes impulsives? S’ha pensat en aplicar sancions?

    No s’està fent res de res. De l’any 2000 al 2011 hi havia molts diputats compromesos que feien preguntes sobre joc. Jo era qui les contestava durant una època. Però es va perdre l’interès i ara mateix no hi ha ningú al nostre país que lideri aquest tema i es preocupi de pressionar per veure si es poden seguir fent coses.

    A part de fer prevenció, com es pot revertir aquesta situació?

    La guia que s’ha de posar en marxa és la de la prevenció. Les unitats segueixen però no hi ha difusió. Els nous pacients que van sorgint van perdent aleshores la informació d’on anar. Si s’explica què passa amb aquest problema i on poden anar aquestes persones d’aquí a uns anys això es podrà anar difuminant. També pot passar que es perdi l’interès per part dels professionals. Va costar molt ja en el seu moment que als serveis de psiquiatria dels hospitals generals es creessin aquestes unitats especialitzades.

    Amb la crisi quan es va demanar que es retallessin serveis molts hospitals van triar aquestes unitats perquè veien que el joc patològic no eren tan importants. Diners que aleshores es destinaven a altres coses… això no hauria de passar. Hauria d’haver algú que es preocupés pel tema, per veure si els tractaments que hi ha són els adequats o no. Hi ha a qui li agrada molt publicar per alimentar el seu currículum i moltes vegades això va en detriment dels pacients. La recerca però no està per beneficiar els pacients, els pacients estan alimentant aquesta recerca. Hi ha publicacions i investigacions pel simple fet de fer recerca i no serveix de res.

    No hi ha referents doncs pels pacients?

    No. Els referents que hi ha són pel fet de publicar.

    Sant Pau i l’ONCE ha fet un estudi que dibuixa que el perfil del pacient actual és un jove, home…. Com ho veus?

    No es pot fer un perfil general. S’ha de fer un perfil per tipus de joc: màquines, travesses, casinos… Els jugadors patològics no són tots iguals. Depenen de variables biopsicosocials i del tipus de joc. Els estudis s’han de fer a partir del tipus de joc i també calen gruixos de persones analitzades. Jugadors patològics, amb problemes o de risc són diferents. Amb aquests últims s’ha de ser molt curós i fer-ne molta prevenció. Qui fa recerca ha de treballar amb molts pacients per veure com estem.

    Les polítiques de joc van tenir en compte aquests pacients?

    Les polítiques de joc responsable partien de totes les persones relacionades amb el joc: grups de jugadors que diguessin quins problemes trobaven, els tres tipus de jugadors, després es parla amb les famílies, també amb els polítics, després amb els empresaris. Així es veuen quines necessitats hi ha, quines barreres tenen aquestes persones i així que s’hauria d’implementar. La recerca ha de sortir dels propis involucrats, no poden sortir d’un polític que no en sap.

    Els empresaris de joc no poden estar contents amb polítiques de joc responsable de fa 10 anys. Però tenen por. Han tingut l’opció però no s’ha volgut.

  • La Sagrera es mobilitza pels serveis de pediatria i ginecologia del seu CAP

    Coincidint amb el Consell Plenari del Districte de Sant Andreu a Barcelona, la plataforma Salvem el CAP la Sagrera s’ha concentrat a les seves portes per reclamar que es mantinguin els serveis de Pediatria i Ginecologia en aquest CAP. A més, durant el torn de proposicions, el grup municipal de la CUP a Sant Andreu va demanar que el govern municipal s’impliqui en la situació de ginecologia i pediatria del CAP La Sagrera. Aquesta proposició va ser aprovada per unanimitat després que un dels membres de la plataforma també pogués intervenir.

    Aquest seguit de mobilitzacions es suma a la llista d’accions que busquen conservar els serveis de pediatria i ginecologia al CAP la Sagrera. Des de fa uns mesos, els veïns ja havien percebut esperes per poder demanar hora o baixes no substituïdes dels pediatres. El servei de ginecologia, asseguren des de Salvem el CAP La Sagrera, fa mesos que no funciona.

    Antonio Ibañez, membre de la Marea Blanca i de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Sagrera, ha explicat que en la darrera reunió al mes d’abril amb el Departament de Salut, l’Ajuntament del Districte, el Consorci Sanitari de Barcelona i el CAP, els hi van assegurar que farien esforços per crear de nou un equip de quatre professionals (pediatres) tot i que, reconeixien, seguirà havent-hi deficiència. Ara per ara, mentre les places no s’ocupen, els nens de 10-12 anys s’estan enviant a atendre’s a les àrees colaterals com ara el CAP Maragall o el CAP Casernes. «Asseguren que faran esforços però al mateix temps argumenten que no hi ha professionals i ens han admès que els hi havien fallat les previsions… jo cada cop sóc més pessimista», indica Ibañez.

    En un comunicat previ a l’inici d’aquestes reunions per trobar solucions, l’Institut Català de la Salut declarava que la seva intenció és seguir oferint el servei de pediatria a la Sagrera. Ara bé, admetien que «en els últims mesos ha estat necessari buscar solucions a les importants dificultats per trobar professionals de pediatria per a cobrir les absències dels professionals assignats». En aquest sentit, explicaven haver realitzat noves contractacions mentre que expliquen que seguiran treballant per cobrir totes les places. En el mateix escrit traslladaven que no podien «defugir el problema» al que des de fa alguns anys l’ICS es troba en haver de cobrir el servei de pediatria, a causa de la manca de professionals.

    La pròxima reunió del grup de treball es realitzarà el 6 de juny i concentracions com la del centenar de veïns de la Sagrera que s’han trobat a la plaça d’Orfila per protestar contra la reducció de serveis del centre d’atenció primària del barri volen ser una mesura de pressió que mobilitzi als grups municipals. Tot i això, Ibañez creu que si el problema realment està en la falta d’especialistes, que la carència existeix a nivell estatal, durant l’agost el servei de pediatria estarà buit. «Tenim por de trobar-nos sense servei en tornar de vacances al setembre», manifesta Ibañez que al mateix temps creu que s’està amagant un canvi de model. «Si el volen canviar que ho diguin i ho facin però que no esperin a que es deteriori per fer-ho», conclou.

  • Eutanàsia, suïcidi assistit i cures pal·liatives: la mort digna encara pot implicar una pena de presó

    En el paraigua del concepte mort digna s’inclouen diverses accions per tractar de rebaixar el patiment físic als moments finals de la vida. Però algunes pràctiques, com subministrar cures pal·liatives, estan ja emparades legalment i unes altres encara poden comportar penes de presó com l’eutanàsia i el suïcidi assistit. La distinció, a priori clara, ha donat casos entremesclats –amb sentències incloses–.

    El Congrés ha debatut aquest dimarts una proposició perquè el Codi Penal no castigui aquestes dues últimes assistències abans de la mort. Va ser presentada pel Parlament de Catalunya. Una altra iniciativa del PSOE en aquest sentit espera el tràmit parlamentari.

    Cures pal·liatives, eutanàsia, suïcidi assistit… són coses diferents. Així, els pal·liatius s’enfoquen cap a «millorar la vida dels pacients i familiars quan s’enfronten a malalties que amenacen la vida», expliquen des de l’associació Dret a Morir Dignament. Abasten des de la millora del confort «mitjançant el tractament del dolor» fins a considerar la mort «un procés natural que no ha de ser retardat», afegeixen. Que el final arribi amb el menor patiment. És una pràctica amb empara legal.

    L’eutanàsia, que ara es debat al Congrés, és una altra aproximació a aquest concepte de mort digna: posar fi a la vida quan aquest bé «està desproveït de dignitat» i «el titular la rebutja», segons ho exposa la plataforma de juristes per l’eutanàsia.

    En les ocasions en les quals els subjectes encara estan en condicions per realitzar les accions que acostin el seu tram final, l’ajuda tècnica perquè això es produeixi sense sofriments físics és el que s’entén per suïcidi assistit. Un exemple que s’esgrimeix habitualment és el de Ramón Sampedro, qui va tenir assistència per al seu suïcidi, però no va estar exempt d’agonia. 11 persones van haver d’estar involucrades per eludir les possibles conseqüències penals.

    Entremesclats

    Està ja clara la diferència per evitar problemes legals als qui estiguin disposats ajudar?

    «Sempre hi ha una amenaça darrere», explicava a eldiario.es el catedràtic de Dret Penal Juan Carlos Carbonell després de la mort del doctor Luis Montes, qui va suportar un procés judicial per suposades sedacions letals a l’hospital Severo Ochoa de Leganés de les quals va ser absolt. Es va portar a judici a l’anestesista i els seus col·laboradors sota l’acusació que els tractaments pal·liatius que administrava eren eutanàsies.

    El mateix Montes explicava que el cas del bulo de les sedacions de Leganés va obrir el debat sobre les cures pal·liatives. Moltes comunitats autònomes han adoptat normatives pròpies en la línia de la llei d’autonomia del pacient de 2002. Però també va fer que professionals tinguessin temor per afrontar algunes pràctiques no ja d’eutanàsia, sinó de pal·liatius. La conseqüència?: «A Espanya et mors segons el metge que et toca», deia. I això que la regulació de cures pal·liatives està estesa i fins i tot admesa per l’Organització Mèdica Col·legial (OMC).

    L’amenaça penal a vegades està difusa. Fa ara dos anys, dos metges van ser processats per un cas que ajuntava un suïcidi i un intent de sedació pal·liativa. Els dos van admetre diversos delictes per rebre una pena que els garantís la no entrada a la presó.

    L’assumpte va conjuminar el suïcidi d’una dona amb un xarop anestèsic que havia importat (il·legalment) un dels doctors i que va arribar a ella en circumstàncies «tèrboles» com ell mateix comentava. Però en el procés de recerca, es va arribar a un altre sanitari a Cadis que va demanar consell per calmar al seu germà. «Sedació profunda però pal·liativa, no per provocar la mort», explica Fernando M, un dels acusats i membre de DMD. «La por a la presó», els va fer acceptar un veredicte de culpabilitat, comentava una vegada signat l’acord.

    Al final, aquest cas exemplifica com poden solapar-se els conceptes en la mort digna: unes cures pal·liatives que es van jutjar com a temptativa d’homicidi i un suïcidi considerat assistit (i per tant punible) per la justícia.

    L’article 143.4

    La plataforma de juristes ha demanat explícitament que es despenalitzin «les conductes contemplades en l’article 143.4 del Codi Penal». Les que fan referència per fi de la vida assistit. La proposició de llei que s’ha tractat aquest dimarts al Congrés contenia un únic punt: que aquest apartat quart contempli que no hi ha «responsabilitat penal» per qui «causi amb actes necessaris la mort segura, pacífica i sense dolor d’aquesta persona o cooperi a això» una vegada rebi la petició de l’interessat.

    La proposta dels socialistes, que havien rebutjat amb anterioritat mocions similars, és d’un tenor similar: eliminar el caràcter punible de la «conducta del metge o mèdica que amb actes necessaris i directes causés o cooperés a la mort d’una persona, quan aquesta pateixi una malaltia greu i incurable o discapacitat greu crònica».

    En tots dos casos s’incideix a donar seguretat jurídica als que, en definitiva, estaran a primera línia d’aquesta fi de la vida: normalment sanitaris. Una qüestió que, de moment, no ha recolzat l’Associació Mèdica Mundial (en la qual participa l’OMC espanyola) que ha reiterat la seva oposició a l’eutanàsia i el suïcidi amb assistència mèdica: «L’eutanàsia, és a dir, l’acte deliberat de posar fi a la vida d’un pacient, encara que sigui per voluntat pròpia o a petició dels seus familiars, és contrària a l’ètica».

    Una qüestió que sembla bastant acceptada i superada per la societat espanyola: una enquesta de Metroscopia de març de 2017 va mostrar que fins al 84% dels espanyols estaven d’acord en què els metges subministressin alguna substància que «condueixi cap a la fi de la vida» en casos de «malalts incurables» que ho demanin. És a dir: l’eutanàsia.

    Aquest article s’ha publicat originalment a eldiario.es

  • L’augment del consum d’opioides mobilitza al Consell de Col·legis de Metges de Catalunya per prevenir el seu abús

    El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) ha elaborat un document de posició amb recomanacions adreçades als professionals per facilitar l’ús adequat dels fàrmacs opioides i prevenir així possibles casos d’abús i/o addicció. Si ho fan és perquè aquesta situació ha derivat en una greu crisi de salut pública que ha generat una elevada alarma social als Estats Units. També després d’haver percebut que en els darrers anys s’ha constatat un canvi en l’ús dels opioides: si abans s’utilitzaven pràcticament només per a pacients amb dolor oncològic i per a períodes de temps relativament curts, actualment se n’està generalitzant l’ús per al dolor crònic no oncològic.

    Els opioides són analgèsics molt eficaços per al tractament del dolor, però des del CCMC expliquen que no estan exempts d’efectes secundaris. El document convida a que es prescriguin amb especial cura, amb un control estricte i només en els casos indicats: “els metges no han de tenir por a l’hora de prescriure’ls, però en cap moment els han de perdre el respecte”. L’addicció és un dels efectes secundaris que més preocupen en el cas dels anomenats opioides majors i per això des del CCMC i de les societats científiques que han participat han redactat un llistat de recomanacions.

    Entre aquestes recomanen que en el maneig del dolor crònic no oncològic cal combinar estratègies multimodals, integrals i multidisciplinàries. Així, cal fer una avaluació integral del dolor i de l’impacte que té en la vida diària i plantejar objectius realistes segons el diagnòstic. Afegeixen que és imprescindible fer una selecció adequada dels pacients a qui es prescriu fàrmacs opioides majors, tenint especial cura amb pacients ancians o amb comorbiditats, ja que les malalties associades i la polifarmàcia poden intensificar els efectes adversos i complicacions dels analgèsics.

    Perquè els pacients estiguin plenament informats cal proporcionar informació detallada i comprensible sobre els beneficis, possibles efectes secundaris i risc d’addicció del consum de fàrmacs opioides. Aquesta informació, diuen, és important al mateix temps que animen a aclarir certs conceptes al voltant de l’addicció que, creuen, sovint són interpretats de manera equivocada. Aquests conceptes seria entendre l’addicció com a sinònim de dependència física o tolerància, que el dolor no protegeix de desenvolupar addicció als opioides, que no només causa addicció l’ús a llarg termini de determinats tipus d’opioides i que no hi ha pacients immunes a desenvolupar addicció als opioides.

    Les seves recomanacions segueixen per establir una pauta d’ús regular a hores i dosis fixes, evitant les prescripcions a demanda. Així, indiquen que el tractament es comenci de manera individualitzada, amb un seguiment continuat, ja que cal un control estricte del pacient durant el primer mes, per tal de valorar l’eficàcia del tractament, l’aparició d’efectes secundaris i de conductes de risc o addiccions. A més, reavaluar al cap de 3-6 mesos de tractament per valorar la conveniència de continuar-lo, reduir-ne les dosis o proposar altres estratègies.

    El context: la crisi de salut pública als Estats Units

    A mitjans dels anys 90, va començar als Estats Units l’anomenada crisi epidèmica dels opioides, que s’ha intensificat notablement en la darrera dècada. La mort de més de 100 persones/dia per sobredosi d’opioides suposa una crisi nacional als EUA, on s’ha observat una substitució dels fàrmacs opioides per substàncies provinents de mercats il·legals. Aquest any 2018, l’Organització de les Nacions Unides (ONU) ha cridat l’atenció del món en relació a aquest greu problema de salut pública.

    Aquesta és la base des de la que el CCMC i les societats que han participat en l’elaboració del document han agafat per analitzar aquesta problemàtica i recomanar la prevenció davant de possibles abusos o addiccions. Visualitzen que a la Unió Europea, les complicacions derivades de l’ús indegut i abús dels analgèsics opioides majors no arriben a les xifres dels EUA però, no obstant això, la prescripció també ha augmentat significativament en els darrers anys.

    Les dades que faciliten sobre el consum d’opioides a Espanya responen a un increment d’un 84% entre 2008 i 2015, en passar de 7,25 DHD (nombre de Dosis Diàries Definides/1000 habitants/dia) l’any 2008, a 13,31 DHD l’any 2015. A Catalunya, les dades de consum són lleugerament inferiors, ja que durant el període 2012-2016 va augmentar un 45% i va passar de 6,73 DHD a 9,74 DHD. Els indicadors d’alerta (com l’increment de demandes de tractament, les reaccions agudes adverses a drogues i la mortalitat) continuen, ara per ara, segons la seva visió, sense experimentar un creixement que generi alarma.

    Tot i això, cal preveure possibles canvis a banda que alerten que no pot descartar-se una infranotificació d’aquests indicadors.

    El document del CCMC compta amb la participació i el consens de vuit societats científiques: la Societat Catalana d’Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor, la Societat Catalana del Dolor, la Societat Catalana de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, la Societat Catalanobalear de Medicina Interna, la Societat Catalana de Psiquiatria, la Societat Catalana de Reumatologia i la Societat Catalanobalear de Cures Pal·liatives.

  • Les travesses interessades sobre el conseller de salut

    Encara no tenim president i ja corren travesses sobre els noms de possibles consellers de salut. Es parla de David Elvira que suposaria la continuïtat, de Manel Balcells que ja va tenir la seva oportunitat durant el mandat de la consellera Geli, o del Clan de Vilanova amb el tàndem Joan Ignasi Elena i Encarna Grifell. Segurament en sortiran molts d’altres. Sovint aquests tipus de suposades filtracions són totalment interessades. Sorgeixen dels mateixos candidats i dels grups de pressió que volen promocionar el seu candidat o cremar el que no els interessa.

    Com que a casa nostra l’estructura directiva es fixa per amistats i fidelitats personals i no per competència professional ni mèrits de gestió, aquestes travesses tenen conseqüències sobre tots els directius del sistema. Segurament avui molts càrrecs procuren no perdre cobertura del mòbil perquè no se’ls escapi la trucada que canviï el seu futur professional. D’altres en canvi veuen amb preocupació que sonin uns noms que inevitablement s’acompanyaran del seu cessament.

    Però les empreses del sector sanitari són les més interessades en els nomenaments. Tradicionalment, tant el Consorci Social i Sanitari de Catalunya com la Unió Catalana d’Hospitals han estat decisius en l’elecció del director del Servei Català de la Salut. Eufemísticament ho feien per avançar en el Model Sanitari Català. És a dir per anar retallant el pressupost de l’Institut Català de la Salut en favor dels concertats públics i privats. No deixa de ser graciós que s’anomeni «Model Català» a la creació d’uns consorcis i d’unes empreses públiques que han patit exactament els mateixos efectes adversos que les creades a l’estat espanyol. Hem tingut problemes de transparència, clientelisme, nepotisme, corrupció, politització o arbitrarietat. Més aviat estàvem «espanyolitzant» el nostre sistema sanitari.

    En la darrera legislatura, el Conseller Comin va intentar remar en sentit contrari en procurar afavorir la provisió pública, però malauradament va tenir un mandat curt i molt marcat per factors de política extrasanitària.

    Aquestes travesses no són una porra innocent per endevinar el nom del conseller, en realitat són unes maniobres interessades per marcar la política sanitària. Recordo que l’any 2010, en una reunió internacional comentava a un professor holandès de medicina de família la meva tristesa perquè acabaven d’anomenar conseller de salut a l’expresident de la patronal d’hospitals privats concertats. Temia que no faria polítiques a favor de l’atenció primària. – Al contrari – em va dir – justament, per a demostrar que no vol afavorir els seus, ajudarà molt l’atenció primària -. Tristament no som com Holanda. A casa nostra els grups de pressió aconsegueixen col·locar el seu candidat i aquest fa obertament polítiques a favor dels que l’han promocionat sense cap tipus de pudor.

    Estem en un moment molt difícil, tant per la situació política del país com pel fet que el sistema sanitari encara no ha sortit de la crisi econòmica. Patim seriosos problemes de gestió de personal, de llistes d’espera i de sobrecàrrega assistencial. En definitiva, cal una actuació seriosa i molt professional per reflotar els serveis de salut. Demano als decisors que aquesta vegada no escoltin als grups de pressió i que anomenin a unes persones que honestament treballin en favor de la salut del conjunt de la ciutadania i pel bé de la totalitat del sistema sanitari.

  • Desigualtats de gènere també en la recerca en salut pública

    Les dones a la recerca continuen sent una minoria i no hi ha evidència de moviments espontanis cap a una menor segregació de gènere a Europa. Només 8 dels 28 països de la Unió Europea posseeixen un 40% de dones investigadores. I no solament són menys, sinó que a més reben un menor reconeixement al seu treball. El 1993, Margaret Rositer descrivia l’anomenat Efecte Matilda per expressar l’existència de prejudicis al reconeixement dels assoliments de les dones científiques, el treball de les quals sovint s’atribueix als seus col·legues masculins.

    Vint anys després la revista Nature dedicava un monogràfic a les dones en la ciència, on s’afirmava que la ciència segueix sent «institucionalment sexista» i que les científiques estan pitjor pagades, promocionen menys i obtenen menys projectes que els seus companys homes amb similar qualificació. Avui dia la carrera investigadora de les dones segueix caracteritzada per una intensa segregació vertical, l’anomenat ‘sostre de vidre’.

    Encara que la situació sembla ser una mica millor en les generacions joves de dones acadèmiques, la bretxa de gènere segueix sent desproporcionadament alta tenint en compte l’elevada proporció de dones que ingressen a la universitat. Això posa en qüestió la hipòtesi que les dones avançaran fins on els homes en els anys successius.

    La salut pública no és aliena a aquests fenòmens que, en major o menor grau, es produeixen en tots els camps del món científic. A la fi dels anys 90, un grup de dones professionals d’aquest àmbit va constituir el Grup de Gènere i Salut Pública de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS), amb el propòsit de visibilitzar les desigualtats de gènere en les societats federades (12 que integren a gairebé 4.000 socis i sòcies).

    En el primer article sobre el tema es concloïa que, malgrat ser un 40% de sòcies, les dones havien estat escassament representades en els llocs on es prenien les decisions i en els de reconeixement professional.

    Només un CIBER dirigit per una dona

    És més, a l’Informe SESPAS 2004 La salut pública des de la perspectiva de gènere i classe social, s’arribava a conclusions que desanimen: seguia existint una segregació vertical en les societats científiques de SESPAS i en els equips editorials de les publicacions de salut pública (amb un predomini d’homes en llocs de direcció) i s’evidenciaven pràctiques androcèntriques a les revistes de salut pública (per exemple, la signatura d’articles utilitzant només la inicial, de manera que quedava invisible la contribució de dones o homes en les autories).

    Deu anys després, un estudi realitzat sobre les desigualtats de gènere en recerca en salut pública a Espanya durant el període 2007-2014 detectava signes de certa millorança en aquesta situació, encara que seguia existint una clara subrepresentació de les dones en posicions de lideratge científic i una segregació horitzontal quant als rols assignats.

    Per exemple, la participació com a membres dels comitès científics als congressos de SESPAS era pràcticament paritària en el període analitzat, mentre que la presidència d’aquests comitès la van ostentar els homes en tots els casos menys en un.

    Per contra, els rols assignats a les dones eren majoritàriament la participació en els comitès organitzadors i en la moderació de taules de comunicacions i pòsters; mentre que la participació en les ponències i conferències convidades la seguien copant els homes.

    La situació era encara pitjor als Centres de Recerca Biomèdica en Xarxa (CIBER), exponents de l’excel·lència científica en salut a Espanya: en cap dels nou centres existents el 2014 hi havia una dona com a directora científica. Actualment solament un d’ells, precisament el Centre de Recerca en Salut Pública i Epidemiologia (CIBERESP), està dirigit per una dona, Marina Pollán.

    També existien bretxes de gènere en la sol·licitud, concessió i finançament de projectes de recerca en salut (convocatòries de l’Institut de Salut Carlos III), inclosos els de salut pública i serveis de salut.

    Les dones sol·licitaven menys projectes com a investigadores principals que els homes i els projectes liderats per homes van tenir un 30% més de probabilitats d’obtenir finançament que els liderats per dones.

    Es detectava a més que les diferències entre el finançament sol·licitat i la concedida eren majors per a projectes liderats per homes, la qual cosa podria ser interpretat com un signe de menor ambició de les dones, però també pot respondre a una millor adequació dels recursos sol·licitats a les necessitats del projecte.

    Recentment s’han produït avanços en pro d’una major equitat, com l’engegada de la Política per fomentar la igualtat de gènere en la publicació científica a la revista Gaceta Sanitaria (òrgan oficial de SESPAS), o el desenvolupament d’una política d’igualtat d’oportunitats en la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE). No obstant això, aquests avanços són massa lents i encara estem lluny d’aconseguir una situació igualitària.

    Els tres moments crítics de la desigualtat

    S’han identificat tres moments crítics que condicionen l’existència de desigualtats de gènere en la carrera investigadora:

    1. L’elecció d’estudis, fortament marcada per estereotips sexistes que situen a la professió científica com una ocupació masculina (fins i tot en àmbits molt feminitzats com és el cas de la salut pública);
    2. L»hora punta’, o estadi primerenc de la carrera professional, marcada pels conflictes entre demandes familiars i professionals, que penalitzen més a les dones; i
    3. L’avanç en la carrera professional cap a llocs d’excel·lència, on persisteixen les desigualtats de gènere.

    Mentre que la preocupació política ha anat canviant des del reclutament més gran de dones en ciència cap a la seva retenció i avanç en la carrera professional, la recerca sobre aquest tema ha evolucionat des dels mecanismes de socialització cap als enfocaments organitzacionals, incloent-hi les barreres i biaixos de gènere encoberts en les pràctiques institucionals.

    Actualment predominen enfocaments més comprensius cap a l’equitat de gènere: l’increment de dones en ciència no serà possible sense una reestructuració de les organitzacions i la transversalització de l’anàlisi de gènere en la producció del coneixement.

    En definitiva, les desigualtats de gènere en la recerca en salut no tendiran a solucionar-se solament amb el pas del temps. És necessari que la comunitat científica engegui accions per eliminar les causes que les produeixen. Perquè en salut i en recerca ‘tothom té un paper a exercir’. Les dones també.

     

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • «Tota aquesta contaminació s’enganxa als nostres pulmons?»: 300 joves es consciencien sobre la contaminació a Barcelona

    “Què són les partícules sòlides en suspensió?”, “Creieu que la contaminació arriba a tot arreu per igual?” o “La pol·lució de l’aire no preocupa a la gent” són algunes de les motivacions i afirmacions que flotaven a l’ambient el passat dijous a la Universitat Pompeu Fabra, on 300 alumnes de 10 instituts de Barcelona van exposar els resultats de tres mesos de feina analitzant la contaminació. Diversos cartells i pòsters científics penjaven de les parets de la facultat resumint les investigacions dels grups d’estudiants des de primer d’ESO a cicles formatius.

    Aquesta va ser la jornada que va culminar el projecte Enlaira’t, organitzat conjuntament per Eduxarxa i la Plataforma de la Qualitat de l’Aire, que pretenien conscienciar els joves de la ciutat sobre els alts nivells de contaminació, els efectes d’aquesta sobre la salut. Així, com a objectiu final, la intenció era que els 300 alumnes participants fossin ciutadans conscients de la petjada que petites accions i decisions del dia a dia deixen al medi ambient i a la salut de la ciutat.

    “Hem dedicat algunes hores de classe de ciències a parlar sobre la pol·lució de l’aire, què la provoca i quins efectes té de la mà del material didàctic proporcionat pels organitzadors d’Enlaira’t”, explica la Núria, professora de biologia i geografia de l’Institut Jaume Balmes. Davant la pregunta de si els seus alumnes es veuen més conscienciats sobre la contaminació que abans, la Núria afirma que de conscients ja n’eren abans: “la nostra escola està al cor de la ciutat i el trànsit i, amb ell, la contaminació, són el pa de cada dia”, respon.

    El cartell dels alumnes de l’Institut Jaume Balmes a l’exposició del projecte Enlaira’t / Sandra Vicente

    Així ho explica també en Mitja, alumne de primer d’ESO d’aquest centre que explica, molt concentrat i diligent, el pòster científic del seu equip. Ells ja sabien que la seva escola està en una zona “molt contaminada de Barcelona” i suposaven que “la contaminació arriba a tot arreu, però volíem saber fins a on arribava. Si podia entrar dins l’escola i si afecta a la nostra salut”, apunta, assenyalant el cartell. I com es comprova això? L’equip del Mitja, així com els altres nou centres participants, van realitzar un experiment senzill però esclaridor: penjar a diversos punts trossos de cartolina amb vaselina per a que s’hi enganxessin les partícules en suspensió de l’aire.

    Així com l’experiment i les propostes didàctiques eren les mateixes per a tots els grups, cada centre, depenent del curs, va realitzar uns experiments i hipòtesis de diversa complexitat. Per exemple, els alumnes d’FP del Narcís Monturiol van fer un anàlisi força exhaustiu dels components contaminants i tòxics de la pol·lució, els nivells de contaminació de Barcelona i els efectes d’aquests sobre la salut, arribant a desgranar, inclús, el tipus de morts que causa.

    Tots els assistents a aquesta jornada tenen clar quina és la causa principal d’aquesta contaminació: el trànsit. Però, és un assumpte que es tracta sovint a l’aula? La Sílvia Casorran, ambientòloga i tècnica de Mobilitat Sostenible de l’Àrea Metropolitana de Barcelona té clar que no amb tanta freqüència com caldria. “Cal que els joves vegin que els nostres hàbits quotidians i la manera com ens desplacem cada dia tenen un impacte directe sobre la salut que es pot quantificar de manera científica”, assegura.

    Els alumnes exposen els seus resultats sobre els experiments de la contaminació de l’aire / Sandra Vicente

    El vehicle privat motoritzat, una minoria excloent

    Casorran va participar com a una de les expertes en el col·loqui que també es va celebrar a la Universitat Pompeu Fabra, en el que els 300 alumnes van poder plantejar preguntes més tècniques relatives a les seves investigacions. “Si pensem en canvi climàtic pensem en els ossos de l’Àrtic, però no en les nostres ciutats. Per tant, si volem fer que els joves siguin conscients del drama ambiental que estem vivint hem d’apoderar-los a ells per a que ho descobreixin. No ha de venir un científic ni un llibre a explicar-los-ho, ho han d’investigar ells”, conclou l’ambientòloga.

    Una de les paraules que més va sonar durant la jornada va ser ‘trànsit’, i és que tots els joves van relacionar els cotxes i les motos com a principal font d’emissions. I no és per menys, ja que segons dades del 2017, a l’AMB, un 22% de la població es mou en cotxe i un 6% en moto. “Això significa que hi ha un munt de vehicles privats motoritzats, però si mirem les xifres absolutes, són una minoria”, reflexiona Casorran. Una minoria “excloent”, però, ja que les ciutats destinen “molt més espai públic a la gent que es mou en cotxe que no pas al 40% que va caminant. I molt menys al 2% que es desplaça en bicicleta”, apunta.

    Per això, els experts i tècnics com Casorran asseguren que és “imprescindible que els joves prenguin consciència perquè són ells els qui poden fer un gran canvi d’hàbits socials”. La tècnica afirma que ja s’està donant un canvi de prioritats i que, avui en dia, estar connectat constantment o poder estalviar per a viatjar, són necessitats que passen per davant d’adquirir un cotxe. I, tot i que els efectes nocius pel medi ambient, potser no eren un factor rellevant per a aquest canvi de prioritats, potser després de l’experiment realitzat de la mà d’Enlaira’t comença a ser-ho.

    “I si tota aquesta contaminació s’enganxa als nostres pulmons?”, reflexionava preocupada una alumna d’un centre del barri d’Horta. Però el projecte no es basava només en analitzar la part negativa de la realitat i els efectes nocius dels elevats nivells de pol·lució, sinó que finalitzava amb una tercera part enfocada a les propostes de futur. “Com creieu que ha de ser una ciutat del futur?”, era la pregunta.

    Així, tot de dibuixos penjats per les parets resumien les idees i propostes dels alumnes, que anaven des de la clàssica de prohibir els cotxes vells circular fins a alguna de bastant més imaginativa que s’il·lustrava amb un dibuix d’un Doraemon amb un casquet volador com a mètode de transport. La idea general que planava a la jornada era la d’incentivar la mobilitat sostenible -algú proper a la política municipal clamava per l’unificació del tram- però n’hi havia qui contemplava la contaminació des d’un punt de vista més general i més enllà dels efectes del transit i reclamava: “deixem de matar animals!”.

  • L’eterna tornada al Congrés de la despenalització de l’eutanàsia

    L’eutanàsia és un d’aquests debats en els quals la societat va molt per davant dels polítics. La seva despenalització es cola al Congrés amb certa freqüència, però mai tant com en aquesta legislatura. Dimarts que ve el Ple debatrà una proposició del Parlament de Catalunya per modificar el Codi Penal. Serà la tercera vegada en menys de dos anys. I, abans de les pròximes eleccions, es veurà almenys una quarta vegada, després que el PSOE s’hagi sumat aquest dijous a la defensa de l’eutanàsia amb la presentació d’una iniciativa per regular-la i despenalitzar-la després d’haver votat prèviament en dues ocasions en contra de la seva tramitació.

    Socialistes i Ciutadans van argumentar l’any passat la necessitat de regular primer la mort digna. Tot i que la proposta d’Albert Rivera per garantir les cures pal·liatives al final de la vida porta parada diversos mesos en el tràmit de la ponència, el PSOE ha optat per presentar la proposició de llei amb la qual pretén regular un pas més: el dret de les persones a sol·licitar ajuda per morir.

    A la proposició de Ciutadans, Unidos Podemos va presentar una esmena que modifiqués el Codi Penal i despenalitzés l’eutanàsia. PP, PSOE i Ciutadans la van rebutjar. En l’adreça socialista argumenten ara, després del registre de la seva llei que va en la mateixa línia, que és necessari «separar» el debat de les cures pal·liatives i de l’eutanàsia. «La mort digna serveix perquè aquells que van a morir se’ls hi doni dignitat, però hi ha gent que vol que li arribi abans, perquè sense saber exactament quan morirà sap que serà terrible pel diagnòstic de la malaltia que pateixen», ha explicat el responsable de Justícia i Nous Drets del PSOE, Andrés Perelló.

    Aquella no va ser la primera vegada que els socialistes no van recolzar la reforma del Codi Penal. El març de 2017, en temps de la gestora, Unidos Podemos va portar al Congrés la primera iniciativa per despenalitzar l’eutanàsia. Va ser recolzada per ERC, PNB i Compromís. El PP va votar en contra mentre que Ciutadans i PDeCAT es van abstenir. El vot afirmatiu del PSOE era fonamental perquè la iniciativa es debatés.

    Amb la victòria de Pedro Sánchez en les primàries la posició va canviar. «Ha arribat el moment de regular a Espanya l’eutanàsia i la seva despenalització immediata, amb totes les garanties ètiques i de seguretat jurídica, per al compliment de la voluntat de la persona i la protecció de la seva dignitat», va expressar el PSOE en les resolucions del seu 39° Congrés.

    Sánchez es va comprometre amb el coordinador federal d’IU, Alberto Garzón, a despenalitzar l’eutanàsia –també el sistema electoral al qual després va donar llargues quan Pablo Iglesias i Albert Rivera van acordar una proposta comuna–. La proposició registrada aquest dijous pel Grup Socialista ha enxampat per sorpresa als diputats d’IU en el grup confederal. En declaracions a eldiario.es, la diputada Eva García Sempere ha assegurat que esperaven un treball conjunt amb els socialistes en aquest assumpte i més després d’haver mantingut un contacte informal a la fi de l’any passat.

    «Vam entendre que la col·laboració anava a ser major», ha declarat García Sempere. La diputada dóna la «benvinguda a qualsevol iniciativa per despenalitzar l’eutanàsia», però lamenta que el PSOE hagi «esperat un any per treure una proposta similar» a la seva «però descafeïnada». La diputada d’IU apunta per exemple a la desaparició del supòsit de dany psicològic en el pacient, que Unidos Podemos ja va eliminar en una de les seves propostes precisament per atreure’s el vot socialista, cosa que no va ocórrer.

    El PSOE demana a Ciutadans «llibertat de vot»

    La idea dels socialistes era presentar la proposició de llei a principis d’aquest any, però s’ha retardat diversos mesos, ja que hi havia dubtes sobre la idoneïtat d’obrir el debat en un moment en el qual els socialistes veuen l’amenaça de Ciutadans pel centre. Finalment han optat per anunciar la proposta aquesta setmana de pont i amb la dissolució d’ETA copant les portades.

    Però el debat anava a reobrir-se en qualsevol cas la setmana vinent. El dimarts el Congrés abordarà la despenalització de l’eutanàsia per tercera vegada en el que va de legislatura amb una iniciativa que arriba des del Parlament de Catalunya a instàncies de quatre grups Junts pel Sí (on està integrat PDeCAT, que es va abstenir en l’admissió a tràmit de la proposta d’Unidos Podemos), PSC, els comuns i la CUP.

    Els socialistes sí que recolzaran aquesta vegada la proposta; però la direcció sosté que la que ha registrat és més completa, ja que no solament planteja eliminar del Codi Penal el càstig als qui practiquin l’eutanàsia sinó regular els supòsits en els quals es pot dur a terme que són, bàsicament, dos: persones amb discapacitat greu crònica o malalties incurables. La direcció sosté que aquestes dues iniciatives acabaran fusionant-se en una en la tramitació.

    El PSOE, que va mantenir un discurs similar al de Ciutadans per argumentar la seva abstenció en la presa en consideració de la iniciativa d’Unidos Podemos fa una crida ara a Rivera perquè recolzi la seva proposta. «Ciutadans hauria d’estar d’acord o donar llibertat de vot», ha dit Perelló en una trobada amb periodistes en el qual la direcció socialista s’ha mostrat convençuda que, com en la resta d’iniciatives vinculades a la mort digna o l’eutanàsia, no vetarà el Govern sota el pretext de l’augment de la despesa pressupostada.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Salut Mental Espanya denuncia que el tracte a les persones amb problemes de salut mental és «inhumà i denigrant»

    Les persones amb problemes de salut mental han patit greus abusos i vulneracions dels seus drets durant tot el 2017. Així ho denuncia la Confederació Salut Mental Espanya a través del seu «Informe sobre l’estat dels Drets Humans de les persones amb trastorn mental a Espanya 2017». Les conclusions duen a la Confederació a titllar d’inhumans o degradants els tractes a aquestes persones i insten a prevenir i eliminar la discriminació, ja que «les persones amb problemes de salut mental constitueixen un dels col·lectius més susceptibles de patir situacions d’exclusió, discriminació, explotació i desigualtat».

    El tercer informe que ha editat Salut Mental Espanya denuncia principalment que «encara se segueix de manera general ignorant la diversitat de la persona com a ésser humà subjecte de drets i digna d’un tracte humà». Així, afirmen que a Espanya segueix sent una pràctica habitual els tractaments forçats i la medicació administrada sense el consentiment de la persona o en contra de la seva voluntat, així com la denominada ‘teràpia electroconvulsiva’ i mesures restrictives com l’ingrés involuntari, els aïllaments o les contencions mecàniques.

    L’informe recull com a exemples de vulneracions la defunció de diverses persones a les quals els havien aplicat contencions mecàniques en hospitals psiquiàtrics d’Astúries i Galícia, així com la falta d’assistència psiquiàtrica a l’Hospital Psiquiàtric Penitenciari de Sevilla. Denuncien que no existeixi protocol d’actuació únic ni normes mínimes a nivell estatal.

    Tres de cada quatre dones amb problemes de salut mental pateixen violència de gènere

    «La perspectiva de gènere continua sent una assignatura pendent en l’àmbit de la salut mental», denuncia aquest document, i afegeix que “no es compleixen els estàndards internacionals» pel que «aquest enfocament continua exclòs en matèria de salut mental de manera injustificable».

    De fet, en aquest nou informe i un any més, una de les principals vulneracions de drets és la violència de gènere. L’informe denuncia que tot i que 3 de cada 4 dones amb problemes de salut mental pateixen violència de gènere, encara no existeixen recursos d’acolliment específics per a persones amb trastorn mental.

    «Les dones amb problemes de salut mental es troben en aquest estadi de la lluita pels seus drets en el qual es qüestiona sistemàticament la seva condició de víctimes sota arguments tals com que el seu relat no és veraç a causa del seu problema de salut mental», assegurava Irene Muñoz, l’assessoria jurídica de Salut Mental Espanya durant la presentació.  «Per tant, aquestes dones es troben desprotegides i excloses dels recursos, fins i tot en les ocasions en les quals es constata la violència, i els seus drets queden desemparats», afegia.

    A la situació de violència que reben les dones es suma una més: la privació del dret a fundar una família a moltes dones i nenes amb trastorn mental arribant fins i tot a danyar la seva integritat corporal. L’informe afirma que pràctiques com l’esterilització forçosa i l’avortament coercitiu (sense el seu consentiment) continuen vigents.

  • El Mar PS, possiblement l’ETT més gran de Catalunya, penalitza a les treballadores que pateixen una malaltia oncològica

    El màxim òrgan de govern del consorci Mar Parc de Salut de Barcelona està conformat en un 40% per l’Ajuntament de Barcelona i en un 60% per la Generalitat de Catalunya. És a dir, és 100% públic. Ara bé, el seu funcionament intern, la seva gestió intenta assemblar-se cada vegada més a una empresa privada. La seva Autonomia de Gestió, diuen ells, els permet ignorar Decrets Llei que no siguin normativa bàsica estatal. Així doncs, un Decret Llei com per exemple el 4/2017, que reconeix millores en el pagament de certes IT comunes fins a completar el 100% del sou en el sector públic, l’empresa defensa que no ens és d’aplicació directa a pesar que hagi quedat clar que som una empresa 100% pública. Evidentment totes aquelles normes o decrets contra els interessos de les treballadores, sí que s’han anat considerant d’aplicació directa. Vés tu quina cosa!

    Fins a la denúncia interposada per CGT-CATAC-CTS/IAC perquè ens fos reconeguda l’antiguitat a totes les treballadores des del primer contracte amb l’empresa, aquesta, solament reconeixia antiguitat a partir d’aconseguir un contracte estable d’interinitat. Per trobar-te amb un d’aquests, poden passar des de 3 fins a 15 anys amb contractes eventuals encadenats. Sí, sí 15 anys. Unes 500 treballadores regulars amb contractes eventuals durant anys. 125.000 jornades anuals treballades per eventuals. Més de 15.000 contractes anuals. Tot això ja suposa una irregularitat flagrant. Doncs el cas que ens ocupa és el d’una treballadora, Ana López (nom fictici), que portava 7 anys de suplències i va tenir la desgràcia de contreure una malaltia oncològica, pel que va veure interrompuda la seva continuïtat amb l’empresa quan va finalitzar el contracte temporal signat en aquell moment.

    Dèiem que després de la nostra denúncia l’empresa es va veure obligada a canviar el criteri a l’hora de reconèixer triennis. Això si, prèvia ‘negociació’ amb la resta de sindicats. La nostra coalició defensava que el temps necessari per trencar el vincle entre treballador i empresa, perdent així l’antiguitat, com a mínim, molt mínim, havia de ser de 6 mesos, ja que hi ha jurisprudència que parla inclús de dos anys. Doncs la ‘negociació’ va acordar que només amb 90 dies ja es trencava aquest vincle. Nosaltres també defensàvem que tots els supòsits en els que es reconeixia que s’havia de completar la prestació per IT fins el 100% (Hospitalització, processos oncològics, Intervencions quirúrgiques) tampoc podien trencar vincle empresa-treballador. Finalment només es va aconseguir que es contemplessin els casos d’embarassades. Evidentment no podíem signar un conveni que vulnera drets, per nosaltres, fonamentals per les treballadores.

    Ens trobem doncs que aquesta empresa pública, nega el reconeixement d’antiguitat a una treballadora que duia 7 anys fent suplències. “S’ajusta als criteris pactats a conveni” ens diu Direcció. Conveni acordat amb la resta de Sindicats (SATSE, Metges de Catalunya, API, CCOO i UGT) no pas amb el nostre. Suposem que no tindran res a veure, però criden l’atenció les més de 8000 hores sindicals regalades per l’empresa a UGT, CCOO i SATSE. De Metges de Catalunya no esperem gaire, només van a la seva. De fet ens consta que a la propera negociació de Conveni, faran una ofensiva important per aconseguir d’una vegada Conveni Propi de Metges, diferent al de la resta de treballadores. És a dir, diners primer per el seu col·lectiu i les molles que quedin que se les reparteixin la resta. Suposem però que no trobaran el suport de cap de les altres seccions sindicals, UGT, SATSE i API. CCOO ja ens ha confirmat que no.

    Sobta que a una empresa pública on hi ha un comandament per cada 11 treballadores, on tenim 9 directius que superen els 100.000€ anuals de salari, 11 més que superen els 60.000, on es regalen (que ens constin, probablement més) 8000 hores irregulars a certs sindicats… s’utilitzi com excusa que no hi ha diners per assumir la despesa de casos com el de l’Ana. Més encara quan el Consorci ha tingut aquest any un superàvit de més de 2 Milions d’ Euros. El reconeixement de dos triennis d’una infermera suposen uns 72€ mensuals, una quantitat realment ridícula, més encara, comparada amb les xifres anteriors. Es pot arribar a pensar que al Parc Salut Mar només hi ha diners en funció de qui sigui el destinatari. Lleig a qualsevol lloc, intolerable a una empresa pública.