Just Deploy It!

Blog

  • Salut assegura que s’han reduït totes les llistes d’espera hores abans d’una mobilització estatal

    Les convocatòries a les portes dels centres hospitalaris es repeteixen avui en la Segona Jornada Estatal de Lluita contra les Llistes d’Espera anunciada des de la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat Pública (CAS Estatal) i promogudes per la Marea Blanca de Catalunya aquí.

    Juntament amb aquesta plataforma, diversos moviments socials, assemblees de treballadors, sindicats i seccions sindicals ja han manifestat el seu suport a la convocatòria. Des de la Marea Blanca afirmen que les llistes d’espera «causen dolor i patiment a les persones malaltes, i també a les seves famílies» però també «a tots els treballadors i treballadores de la sanitat impotents per aquesta situació». Així, denuncien que l’origen d’aquestes llistes es remunta a un «deteriorament planificat del sistema sanitari públic i la privatització dels seus recursos». Això es dóna per exemple per, segons la Marea Blanca, facilitar els beneficis privats a través del manteniment de les derivacions a centres privats a canvi de recursos públics.

    A Catalunya són 14 centres repartits per totes les províncies els qui, a través de treballadors i usuaris, han convocat accions a les seves portes. La primera de totes és a les 10 hores a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell seguida de diverses convocatòries a les 12 hores. Alguns centres també es mobilitzaran al migdia o a la tarda.

    Les demandes segueixen sent les mateixes que les reclamades durant la I Jornada Estatal de Lluita contra les Llistes d’Espera. Crear un torn de tarda als hospitals per mantenir a ple rendiment els recursos públics, recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària per tal que les esperes al metge de família no s’allarguin més enllà de les 48 hores promeses o la prohibició dels concerts amb centres privats i que es fixi una incompatibilitat absoluta perquè el personal del sector públic treballi en la privada.

    Salut assegura que el Pla integral de millora de llistes d’espera aconsegueix reduir totes les llistes i tots els temps d’accés a Catalunya

    Les llistes d’espera a la sanitat pública catalana han reduït el volum de pacients i els temps d’accés al quiròfan, a una prova diagnòstica o a una consulta externa, segons dades del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya facilitades just un dia abans de la convocatòria estatal. Això es deu a la implementació del Pla integral per a la millora de les llistes d’espera desplegat en els darrers dos anys a Catalunya. 

    El Pla preveia intensificar el ritme d’intervencions quirúrgiques. Els resultats de l’últim any, de maig de 2017 fins a l’abril del 2018, indiquen que els hospitals han realitzat 28.054 operacions més que al mateix període de l’any anterior. Això es tradueix en què s’ha passat d’operar una mitjana de 1.390 persones a 1.500 cada dia. Els temps d’espera per ser operat s’ha reduït un 10,4% per aquest augment d’intervencions. Des de Salut celebren aquesta xifra, ja que expliquen que s’ha de tenir en compte la major entrada de nous casos a l’espera d’operació, derivats a conseqüència d’una major activitat en les consultes externes i proves diagnòstiques.

    I és que pel que fa a aquestes primeres visites amb l’especialista i en la realització de proves diagnòstiques, Salut transmet que aquestes han superat, en un 13,2% i un 24,5% respectivament, l’activitat de l’any 2015. A més, partint des de l’inici de la implementació del Pla, Salut situa en una reducció del 46,5% el nombre de pacients que estan fora de termini per a ser operats.

    En relació als 10 procediments quirúrgics prioritaris, l’activitat ha pujat en un 12,7%, el que ha implicat una reducció del 15% respecte a l’abril del 2017. Asseguren que també s’ha reduït a més de la meitat, un 54%, el nombre de pacients fora de termini, així com el temps mitjà d’espera que s’ha retallat en 62 dies.

    Els moviments socials dubten sobre aquest ball de xifres

    Diversos col·lectius com ara Resistència Clínic, Acampada Mar, Rebel·lió Primària o Rebel·lió Bellvitge, denuncien poca credibilitat per aquestes xifres, ja que a l’estat Espanyol, segons les últimes dades proporcionades pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat (MSSSI), més de 600.000 persones esperen una intervenció quirúrgica i quasi 2 milions romanen al procés diagnòstic (espera per visita amb l’especialista o per proves).

    En un article publicat ahir en aquest diari, denunciaven «els equilibris, maniobres i esforços de maquillatge d’unes xifres desorbitades». Com els signants analitzen, els temps d’espera varien segons la font consultada: «les persones pendents d’intervenció quirúrgica a Catalunya s’esperen entre 3 i 5 mesos, i els processos diagnòstics es demoren entre 79 i 87 dies de mitjana (segons si es consulta el CatSalut o el MSSSI)». Tot i així, argumenten que en cap dels casos les dades arriben a ser fiables per dos motius: els indicadors que ofereixen i pels mecanismes existents per retardar l’entrada a les llistes.

  • La teràpia assistida amb gossos passa també a tractar la síndrome alcohòlica fetal

    L’Hospital Universitari Vall d’Hebron ha incorporat la teràpia assistida amb gossos en el tractament dels nens i adolescents que pateixen síndrome alcohòlica fetal. Aquesta síndrome és causada pel consum d’alcohol de les mares durant l’embaràs i presenta símptomes diversos, com problemes cognitius, psicològics, conductuals i socials. Gràcies a la teràpia assistida amb gossos, es poden millorar alguns d’aquests símptomes en pacients seleccionats. D’aquesta manera, Vall d’Hebron és el primer centre en tot el món que fa servir aquesta teràpia per tractar la síndrome alcohòlica fetal.

    Com ha valorat el Dr. Josep Antoni Ramos-Quiroga, cap del Servei de Psiquiatria de Vall d’Hebron, la teràpia assistida amb gossos ha demostrat «ser útil per millorar alguns dels símptomes de l’autisme, l’esquizofrènia o la depressió». És per aquest motiu que el servei ha decidit incorporar aquesta teràpia per a la síndrome alcohòlica fetal posant en marxa el primer assaig clínic. Aquesta teràpia serà viable ràcies a l’acord que Vall d’Hebron ha realitzat amb la Fundació Probitas.

    La Dra. Nuria Gómez, psiquiatra i responsable del Programa de la Síndrome Alcohòlica Fetal de Vall d’Hebron, explica que “la ingesta d’alcohol durant l’embaràs pot provocar danys en les estructures del cervell o en el funcionament neuronal. Ara, gràcies a la teràpia assistida amb gossos, disposem d’una eina més en aquesta patologia, que se suma al tractament farmacològic i la teràpia psicològica”. Així, des de Probitas, la Dra. Marta Segú, directora executiva, explica que la seva entitat porta anys col·laborant en projectes innovadors en diversos hospitals de Catalunya i era coneixedora d’altres experiències de teràpia assistida amb gossos per l’abordatge de nens amb autisme o altres patologies de salut mental.

    Els nens i adolescents que presenten aquesta patologia tenen moltes dificultats per adaptar-se a la vida quotidiana. “Els danys en el cervell provoquen que tinguin dificultats en el control emocional o el pensament abstracte, ingenuïtat i incapacitat per entendre les normes socials o els dobles sentits, o dèficits en les habilitats de la vida diària i socials», ha comentat la Dra. Nuria Gómez. «Per exemple, pateixen atacs de ràbia, fan conductes de risc o poden marxar amb qualsevol desconegut pel carrer”.

    Vall d’Hebron és el primer hospital del món en realitzar teràpia assistida amb gossos per tractar la síndrome alcohòlica fetal / Hospital Vall d’Hebron

    Els gossos desperten la part emocional dels pacients

    La Dra. Nuria Gómez i la psicòloga clínica Raquel Vidal escullen quins són els objectius a treballar amb cada nen, com les habilitats socials, l’autoestima, la lògica, la impulsivitat o la psicomotricitat. Durant les sessions amb els gossos, està present una tècnica del Centre de Teràpies Assistides amb Cans (CTAC), que supervisa la relació entre els gossos i els nens. Treballar la impulsivitat i l’ansietat són dos objectius habituals. D’aquesta manera, la tècnica especialista en gossos prepara exercicis com que el nen llenci una pilota al gos, fet que l’obliga a esperar i a comptar fins a tres, o que el nen abraci al gos, senti el seu cor i inspiri i espiri profundament, per reduir l’ansietat. També es pot treballar la lògica, com quan al nen se li presenten quatre recipients diferents (una copa, una tassa, un bol amb forats a la base i un bol sense forats) perquè esculli el més adequat per donar aigua al gos. “Així es treballen els objectius en concret, i també es millora l’autoestima i la seguretat del pacient, que veu com és capaç de dur a terme els exercicis”, assenyala Vidal.

    “Els pacients estan encantats», afegeix Gómez que els descriu com nens i adolescents que connecten molt ràpidament amb els animals. Això passa perquè, al seu entendre, «la relació amb els gossos no és tan complicada com la que mantenen amb els adults, no està mediada pel llenguatge o les normes dels adults. Les regles són més senzilles i, a més, la relació presenta un elevat contingut emocional, fet que ajuda a establir la connexió”.

    Ara per ara les sessions amb els gossos són individuals, amb un únic pacient en cada sessió i dos gossos. Les sessions tenen una duració aproximada de 30 minuts. Quan el nen o l’adolescent entra a la consulta, hi ha dos gossos en cada sessió, que l’esperen asseguts en dues cadires per iniciar la teràpia. En una segona fase, les sessions passaran a fer-se en grup on participaran dos gossos i diversos pacients per treballar les habilitats socials entre ells.

    Un dels problemes més importants en aquests nens i adolescents és el dèficit en la cognició social, és a dir, presenten problemes per entendre les normes socials habituals”. Concretament, pel que fa a la cognició social, un dels símptomes més característics dels pacients amb síndrome alcohòlica fetal és la ingenuïtat. “Tenen una ‘teoria de la ment’ deficitària, és a dir, els hi costa molt saber què pensen i senten les altres persones. No entenen les bromes o els dobles sentits —afegeix la Dra. Nuria Gómez—. Gràcies a la presència dels gossos, esperem que els pacients estiguin més predisposats a la interacció i aprenguin a distingir i entendre les emocions de la resta de les persones”.

    Com explica el Dr. Josep Antoni Ramos-Quiroga, “els gossos són ‘facilitadors’ de la feina dels psiquiatres i els psicòlegs, ja que ajuden al fet que els pacients expressin i entenguin millor les seves emocions i, en el cas concret de la paràlisi cerebral, els motiven a moure’s”. És important busca maneres de treballar amb els nens amb SAF, ja que només a Vall d’Hebron ja s’han tractat més de 300 nens i adolescents amb aquesta patologia en els últims tres anys.

  • El pròxim 24 de maig, diversos col·lectius d’arreu de l’estat es mobilitzaran contra les llistes d’espera en la sanitat pública

    Dijous 24 es convoca la segona jornada de lluita estatal contra les llistes d’espera. És una mobilització necessària i urgent. Ens sobren els motius no només per mobilitzar-nos sinó també per a desmuntar el sistema actual de les llistes d’espera com a instrument de gestió i planificació política, no sanitària. És moment per denunciar els equilibris, maniobres i esforços de maquillatge d’unes xifres desorbitades i posar negre sobre blanc en els objectius reals que mouen aquest sistema.

    A ningú se li escapa que les llistes d’espera són un problema comú a la gran majoria dels sistemes sanitaris que ens envolten (si no a tots). A l’estat Espanyol, segons les últimes dades proporcionades pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat (MSSSI), més de 600.000 persones esperen una intervenció quirúrgica i quasi 2 milions romanen al procés diagnòstic (espera per visita amb l’especialista o per proves). La demora és de 104 i 58 dies de mitja, respectivament. Catalunya, encapçala el rànquing d’aquests números vergonyosos. Les dades varien si les mirem al Ministeri o directament al Servei Català de la Salut (CatSalut) però, en tots dos supòsits ostentem gairebé les pitjors xifres de tot l’estat. El sistema d’informació del CatSalut notifica, a març del 2018, més de 196.000 persones esperant intervenció quirúrgica i més de 556.000 esperant en el procés diagnòstic. Els temps d’espera també varien segons la font consultada: les persones pendents d’intervenció quirúrgica a Catalunya s’esperen entre 3 i 5 mesos, i els processos diagnòstics es demoren entre 79 i 87 dies de mitjana (segons si es consulta el CatSalut o el MSSSI).

    Però, per si el ball de dades no fos suficient, sembla que en tots dos casos (sigui del MSSSI o del CatSalut) les xifres poden no ser del tot exactes. Dos motius ens posen en alerta. En primer lloc, els indicadors que ens ofereixen. En segon, els estratagemes que coneixem que retarden l’entrada a les llistes (sobretot a les quirúrgiques però també a les de proves diagnòstiques). Tant els sistemes del MSSSI com els del CatSalut presenten indicadors de temps demora dels pacients que estan pendents de visita, de prova o d’intervenció. I tot i que la normativa vigent a Catalunya (ORDRE SLT/102/2015) exigeix presentar també els temps mitjans d’espera dels pacients ja atesos, el CatSalut publica obertament només la primera xifra. Ens ofereixen dades «virtuals» o «fictícies», ja que mai sabrem quant de temps esperaran aquelles persones per ser ateses finalment. Tan sols coneixem el temps que esperen en el moment del tall de l’indicador. Així, aquest indicador depèn enormement d’aquest moment en el temps i pot veure’s molt modificat pel segon motiu que ens posa en alerta: les estratègies que retarden l’entrada a les llistes. Veiem com l’indicador pot estar manipulat o condicionat en funció de les persones que ingressen a la llista els dies previs al càlcul i que poden descendir el temps mitjà de demora. Com s’ha denunciat en nombroses ocasions, l’amalgama de centres sanitaris que conformen el sistema (de diferents titularitats i formes de gestió) utilitzen diversos mecanismes per endarrerir el moment d’ingrés a la llista: «ja el trucarem», «l’agenda està tancada», «l’agenda està plena» o «ara no tenim hores» són respostes que poden ser habituals als centres de salut i que ja fa anys van propiciar una campanya potent que encara està vigent.

    El retard de proves diagnòstiques o de visita amb l’especialista pot endarrerir (in)directament l’entrada a la llista quirúrgica. Vegem un exemple: El metge de capçalera ha identificat que la Carme s’ha d’intervenir de cataractes. La Carme demana hora a l’oftalmòleg. Atenint-nos a les dades i suposant que obté hora el mateix dia, la Carme trigarà gairebé tres mesos a veure l’especialista que la inclourà a llista d’espera quirúrgica. En aquest cas imaginari, benèvol i sense cap contratemps, la Carme ha entrat a la llista tres mesos després del primer diagnòstic. No totes tenen tanta «sort».

    La Carme és una usuària de tantes. Una de tantes que espera mesos i mesos per als processos diagnòstics i per a les intervencions quirúrgiques, una de tantes que espera hores i hores per a ser atesa a les urgències (siguin hospitalàries o als centres d’atenció primària) i que roman dies i dies per a visitar el seu metge de capçalera. Any rere any veiem les urgències col·lapsades. I malgrat que l’objectiu explícit del CatSalut és no superar les 48 hores per a la visita amb el metge d’atenció primària, s’han documentat casos que superen els 15 dies de demora.

    El deteriorament d’allò públic avança a passos gegants. Implacable. I forma part d’una estratègia planificada per a facilitar l’expansió del negoci privat. No és casualitat que els territoris amb més mercantilització i privatització com Catalunya, presentin les pitjors dades de demores. La presència de llargues llistes d’espera afavoreix les derivacions i contractes amb empreses privades (sobretot quan es tracta d’acomplir temps en intervencions garantides) i empeny certs sectors de la població (que encara mantenen capacitat adquisitiva) cap a les mútues i assegurances que escurcen els temps d’espera. De fet, tot i la «crisi» econòmica, a Catalunya una de cada quatre persones tenen doble cobertura sanitària, pública i privada, sense que això sigui garantia d’una millora en la seva atenció sanitària.

    Des de diverses instàncies, ens volen fer creure que aquest sistema és necessari, que aquestes llistes d’espera són inherents al sistema públic, fins i tot que són justes, que racionalitzen els recursos i que limiten els abusos. La realitat, però, és que aquestes esperes són completament innecessàries, com ho són també el dolor, l’angoixa i el patiment que provoquen en les persones que esperen i en el seu entorn més proper.

    Nosaltres pensem que és possible enfrontar el problema de les llistes d’espera utilitzant al 100 per 100 els recursos públics existents, recuperant els serveis perduts o tancats durant les retallades i fent de l’Atenció Primària pública l’eix del sistema sanitari que gestioni les llistes d’espera diagnòstiques. Cal eliminar els concerts i derivacions a la sanitat privada, posant en funcionament absolutament tots els recursos públics no els necessitarem. Cal incompatibilitat absoluta perquè el personal del sector públic treballi a la privada (evitant la derivació de pacients). Cal democratitzar el sistema. Cal una participació, real dels agents i del mateix malalt, que permeti el control. Cal transparència i accés senzill i directe a totes les dades del sistema i de la llista d’espera per tal que totes les usuàries puguin consultar-les i fer seguiment en temps real. I calen uns terminis i garanties que siguin equitatius a tots els territoris de l’estat. Cal i és imprescindible derogar la Llei estatal 15/97 i la LOSC catalana de 1995 que permeten la mercantilització i la privatització sanitàries.

    Pensem que tot això és possible i que és econòmicament viable. Tenim, doncs, raons de sobres per denunciar i mobilitzar-nos.

  • Desmantellant el Sistema de Salut

    El passat 28 d’abril tots els mitjans de comunicació es feien ressò de la notícia: el govern central recorria davant del Tribunal Constitucional la llei catalana que assegurava la universalitat de la sanitat, quedant així suspesa cautelarment.

    El nostre model de salut va néixer el 1986 amb la Llei General de Sanitat (Llei 14/1986, de 25 d’abril), promoguda pel llavors ministre de Sanitat Ernest Lluch. Es va complementar amb la Llei d’Estrangeria (Llei Orgànica 4/2000, d’11 de gener), la Llei de Cohesió i Qualitat del Sistema Nacional de Salut (Llei 16/2003, de 28 de maig) i la Llei General de la Salut Pública (Llei 33/2011, de 4 d’octubre). Els seus pilars eren la universalitat (tota persona, independentment de la seva situació administrativa, laboral, etc., té dret a ser atesa pel sistema públic de salut), la solidaritat (la sanitat es paga en base a impostos) i la gratuïtat.

    Després de guanyar les eleccions el 2011, una de les primeres mesures legislatives del govern de Rajoy va ser l’aprovació del Reial decret llei 16/2012, de 20 d’abril, de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i la seguretat de les seves prestacions amb el qual es posava fi a dos dels tres pilars: la universalitat i la gratuïtat. Els arguments arguïts feien al·lusió a la necessitat de centralitzar el Sistema Nacional de Salut, racionalitzar la despesa i assegurar la seva sostenibilitat. Per això, s’introduïa el copagament farmacèutic i d’alguns serveis mèdics, es disminuïa la despesa en atenció primària i s’excloïa de l’atenció sanitària universal a una part de la població, fonamentalment a les persones immigrants en situació irregular. En aquests casos, l’assistència sanitària plena es limitava a les dones en cas d’embaràs, part i postpart, i als menors d’edat, quedant restringida la resta de persones en situació irregular a l’assistència sanitària d’urgència per malaltia greu o accident.

    Una reforma tan important, que afecta l’estructura mateixa del Sistema Nacional de Salut, es va dur a terme a l’empara de la majoria absoluta del PP, per la via del reial decret, sense debat social, polític, ni parlamentari i sense una memòria econòmica que mostrés la relació entre l’atenció a les persones ara excloses del sistema i el cost econòmic del mateix. Després de sis anys de vigència del RDL 16/2012 no s’ha dut a terme cap avaluació que mesuri l’impacte de la mesura.

    Davant la nova normativa, les reaccions no es van fer esperar. Algunes comunitats autònomes, entre elles Catalunya, es van oposar a aplicar el reial decret i van continuar atenent a tota la població amb l’únic requisit d’estar empadronada. Altres van buscar mecanismes paral·lels per seguir atenent la població que quedava exclosa en el Reial decret i d’altres el van aplicar. Es van crear nombroses plataformes en defensa de la sanitat universal (REDER, PASUCAT, ODUSALUD, ‘Ciudadanía contra la exclusión sanitaria’, etc.) i es va denunciar la norma davant del Tribunal Constitucional i davant dels organismes internacionals. El Tribunal Constitucional ha donat la raó al govern mentre que els organismes internacionals li han donat un toc d’atenció. Diversos parlaments autonòmics (País Basc, València, Catalunya…) han aprovat lleis autonòmiques amb les quals estendre l’atenció sanitària a tota la població, però, invariablement, aquestes lleis han estat recorregudes davant del Tribunal Constitucional i suspeses cautelarment o anul·lades.

    Segons la sentència que anul·lava la llei basca, «les normes autonòmiques no poden ampliar l’univers de persones que reben assistència sanitària per sobre dels límits determinats pel RDL 16/2012 tot i que aquestes assumeixin el cost d’aquestes millores i sense posar en risc els termes mínims establerts per l’Estat per a l’àmbit estatal»*. D’aquesta manera, per set vots a favor i cinc en contra, el Tribunal Constitucional s’apartava de la seva pròpia jurisprudència —que establia estàndards mínims a l’àmbit estatal—, convertint el Reial Decret en sostre màxim i restringint les competències autonòmiques.

    A més, tal com han recordat nombrosos organismes internacionals (El Comitè de Drets Humans, el Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona, el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Nacions Unides, el Comitè Europeu de Drets Socials, etc.), el RDL 16/2012 és contrari als tractats internacionals signats per l’Estat espanyol i han recomanat la seva derogació o reforma.

    A falta d’una anàlisi rigorosa sobre l’impacte de l’aplicació del Reial Decret, alguns dels seus possibles efectes o resultats contrastats són:

    • L’exclusió del sistema de salut d’un volum important de població, que algunes fonts xifren en 118.000 i altres en 180.000 persones, només a Catalunya.
    • La desatenció efectiva de nombroses persones. La Plataforma REDER va documentar, entre 2014 i 2017, 3.340 persones que no havien estat ateses pels serveis sanitaris, entre elles 146 dones embarassades i 243 menors d’edat.
    • Un augment del risc de transmissió de malalties infecto-contagioses potencialment transmissibles a tota la població.
    • La pèrdua d’equitat i una major discriminació. La norma, en comptes d’unificar pràctiques, criteris i prestacions —com era la seva suposada intenció—, ha provocat una major disparitat de situacions, segons les reaccions de cada comunitat autònoma, causant una major descoordinació entre els centres de salut i una major confusió sobre els criteris d’atenció a les persones.
    • Un augment de la despesa sanitària a llarg termini, ja que, com demostren nombrosos estudis, una malaltia no tractada a temps provoca despeses addicionals que es podrien haver evitat si s’hagués actuat a temps. Resulta més econòmic prevenir que curar.

    El Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Nacions Unides ha assenyalat que «en període de greu crisi econòmica i financera, tots els canvis o ajustos proposats en matèria de polítiques han de ser, entre altres, una mesura: provisional, necessària i proporcional, i no discriminatòria«. Si fem cas a les xifres macroeconòmiques i als missatges del propi govern, la situació d’excepcionalitat que va motivar la mesura ha estat superada, per la qual cosa aquesta hauria de revertir-se.

    Tot i així, i tenint en compte el recurs presentat davant del Tribunal Constitucional el passat 28 d’abril, no sembla ser aquesta la intenció del Govern. Lluny de pretendre una racionalització del Sistema Nacional de Salut i d’aconseguir la seva sostenibilitat econòmica, tot fa pensar que el seu objectiu no és altre que excloure deliberadament a una part de la població del dret a la salut. Precisament a la part més vulnerable, amb menys recursos i drets i menys capaç de defensar-se. I més enllà d’això, sembla estar assentant les bases per al desmantellament d’un sistema de salut universal, solidari i gratuït que ha estat avalat internacionalment en nombroses ocasions.

  • La probabilitat de tenir un part per cesària a la sanitat privada és un 67% superior a un hospital públic

    A Espanya, un de cada quatre parts atesos entre 2000 i 2016 va ser per cesària. No obstant això, les probabilitats que una dona doni a llum per cesària canvien segons la província on visqui, si l’atenen per la sanitat privada o pública o, fins i tot, segons l’hospital on ingressi. En la sanitat pública, durant aquest període, el 22% es van realitzar per cesària, una taxa que augmenta fins al 36% de mitjana als hospitals privats, segons dades remeses pel Ministeri de Sanitat després d’una sol·licitud d’informació d’eldiario.es a través del Portal de Transparència.

    La probabilitat de donar a llum per cesària en un hospital privat de València quadruplica la dels centres públics d’Euskadi. A més, les diferències entre regions també es mostren comparant solament la sanitat pública. A la província de Càceres, la taxa de cesàries als centres públics és 9 punts superior a la que va haver-hi a Toledo, la província veïna.

    Encara que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) no estableix cap obligació sobre la taxa de cesàries ideal per a cada país, sí que va concloure que «les taxes superiors al 10% no estan associades amb una reducció en les taxes de mortalitat materna i neonatal».

    «A Espanya no som dels que pitjor estem però encara estem treballant en això», opina Elena Gil, portaveu de l’associació ‘El part és nostre’. «Si comparem la nostra taxa de cesàries (el 24,7% entre 2000 i 2016) amb la de Brasil, tenim clar que estem millor i que això és una barbaritat», explica.

    Encara que Espanya es troba en la mitjana de l’OCDE per sota de països com Alemanya, Itàlia o Estats Units, la majoria d’experts consultats per eldiario.es coincideixen que la taxa és molt alta. «És una taxa excessiva, als països desenvolupats la taxa idònia estaria entorn del 15% i no la complim ni en la pública ni en la privada», explica Txantón Martínez-Astorquiza, president de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (SEGO).

    «Bàsicament, la raó de fons és que no es compleixen els protocols que s’estableixen sobre el part», afirma. Entre les possibles causes, esmenta la pressió legal sobre els metges, les males infraestructures dels hospitals, l’excés d’induccions al part o la falta de personal.

    «La medicina d’avui dia és bastant exigent, prefereixo fer una cesària de més que jugar-me la vida d’un nen», assegura Tamara Sánchez, ginecòloga en un hospital privat d’Alcorcón. Afirma que les diferències entre les diferents províncies «depenen molt del nivell assistencial de cada lloc i de les províncies de cada regió».

    El president de SEGO assenyala les diferències entre centres: «No és el mateix un hospital gran que un hospital petit i aïllat que tingui menys recursos. Al final, la gent fa el que pot; per exemple, hi ha hospitals privats que estan molt ben dotats i uns altres que no». La probabilitat que un part es realitzi per cesària en la sanitat privada d’Alacant és del 46%, en la pública baixa al 23%, la meitat.

    Imatge d’un part per cesària / IStock

    Sobre la diferència entre públics i privats, Elena Gil, d»El part és nostre’, recalca que l’equip que atén a una dona durant el seu embaràs en la sanitat privada és el mateix del part. «Llavors, s’organitza el teu part perquè coincideixi amb l’agenda del metge que t’atén», explica.

    Els experts consultats per eldiario.es coincideixen que moltes vegades els recursos de l’hospital són un factor clau a l’hora de decidir si realitzar o no una cesària. Tamara Sánchez, ginecòloga a la sanitat privada, reconeix que «si ha de programar alguna cosa» ho fa entre setmana perquè és quan l’hospital està més complet. «És qüestió de personal i de recursos, intentes no complicar-te la guàrdia el màxim possible», comenta.

    Precisament, una recerca d’El País va revelar que cada vegada hi ha menys naixements en dissabte o diumenge respecte a fa 40 anys. En analitzar 2,3 milions de naixements a la Comunitat de Madrid des de 1975, van revelar que l’augment dels parts programats va concentrar els naixements en dies laborables.

    En els últims 15 anys, la taxa de cesàries als hospitals públics s’ha mantingut estable entorn del 20% i el 23%. En la privada, el percentatge de parts realitzats per aquesta via va passar del 30% en 2000 al 37% en 2016, un augment de set punts.

    No és el mateix donar a llum amb 20 que amb 40

    «Avui dia, moltes vegades no et queda més remei que practicar una cesària perquè la societat i la demografia van canviant», explica Sánchez, que argumenta que l’obesitat i l’edat de la dona ja són «factors de risc» perquè un part acabi en cesària.

    En els últims 40 anys de democràcia, la demografia dels naixements a Espanya ha canviat radicalment. Fins el 1995, les mares de 20 a 29 anys eren majoria entre les dones que donaven a llum cada any. A partir d’aquí, parir amb trenta anys és la nova regla. El 2016, el 65% dels parts van ser de dones amb edats entre 30 i 39 anys.

    «Que la mitjana de part ja estigui entorn dels 33 anys ens obliga a provocar més parts i prendre més mesures preventives», opina Martínez-Astorquiza, president de Sego. Assegura que l’augment de l’edat mitjana porta amb si més patologies i que això obliga als professionals a actuar. Des del 2000, el nombre de dones que pareixen amb 40 o més anys (i amb major nombre de factors de risc) s’ha triplicat. El 2016, ja suposaven el 8% de tots els parts a Espanya.

    Encara que les diferències entre comunitats i hospitals segueixen sent molt grans, moltes vegades aquesta desigualtat es mostra en hospitals de la mateixa comunitat autònoma. La Comunitat de Madrid, de les poques que publica estadístiques per centres hospitalaris, mostra diferències que van des de l’11% fins al 28% en hospitals públics de la regió.

    Per a Elena Gil, això es deu al fet que els protocols «depenen molt de l’hospital i a la mateixa província poden existir hospitals amb polítiques oposades». En la seva associació, moltes dones practiquen el que ella denomina «turisme obstètric». «Hi ha moltes dones que es desplacen a altres hospitals que pareixen amb altres protocols», explica.

    En uns casos aquest desplaçament es dóna per buscar hospitals que prioritzen el part natural però també estan les dones que busquen hospitals on sigui més fàcil que li facin una cesària. «Hi ha moltes dones a les quals els fa por parir i em van demanant una cesària», explica Sánchez, ginecòloga d’un hospital privat.

    Espais còmodes per parir

    «Es programa molt més en la sanitat privada i la inducció et porta a major dolor i així s’altera tot el procés que sol acabar en cesària», afirma Ángela Müller, arquitecta de maternitats a l’estudi Parra-Müller. Del seu estudi va néixer la idea d’humanitzar els paritoris dels hospitals i així crear espais més còmodes i adaptats a les necessitats de la dona en processos de part.

    Sala de part integral a mode projecte pilot per l’Hospital públic de Getafe a Madrid / Parra-Müller

    «Has de crear un ambient d’intimitat, que tingui possibilitat de moure’s i que tingui alternatives per pal·liar el dolor», explica. Les sales de maternitats dissenyades inclouen dutxa, condícia, espai per moure’s, un llit i sofà: gairebé una habitació d’hotel. «El que més valoren les dones és que són espais que no agredeixen», revela.

    De moment, el projecte ja s’ha provat a l’hospital públic de Getafe i en dos centres més d’Andalusia. Segons les arquitectes responsables, els resultats són positius: cau la taxa de cesàries entre les dones que donen a llum en aquestes unitats.

    No intervenir si no és necessari

    «Davant el més mínim problema, els hospitals públics acostumen a esperar mentre que en els privats no s’arrisquen tant», asseguren des d»El part és nostre’. Des de l’organització aposten per fer complir els protocols, dotar de més recursos i personal als hospitals, augmentar la ràtio de matrones als centres i reduir l’intervencionisme dels professionals.

    «Si no intervens tret que sigui necessari, les probabilitats que aquest part acabi de forma natural és molt major», comenta Elena Gil. Reduir el nombre d’induccions al part també està a l’agenda dels hospitals per evitar la realització de cesàries innecessàries.

    «Moltes vegades no és qüestió només de recursos sinó també de voler realitzar menys cesàries. Hi ha hospitals molt grans que tenen una taxa de cesàries altíssima», critica Martínez-Astorquiza, president de Sego.

    Un exemple és l’Hospital Universitari La Pau, a Madrid, que té una taxa de cesàries del 27% i gestiona més de 5.600 parts a l’any. Martínez-Astorquiza argumenta que «hi ha una relaxació» respecte a les indicacions dels protocols de cesària i defensa que és necessari «ajudar als hospitals» que vulguin millorar les seves estadístiques.

    Al final, també és una qüestió d’estalviar milions al Sistema Nacional de Salut. «Un part per cesària (6.000 euros) costa el doble que un de vaginal (3.000 euros) en la sanitat pública», sentència.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Toni Comín, de nou davant de Salut, no té l’aval de l’estat: com es desencallaran els reptes de la sanitat catalana?

    Tres noms sonaven per posar-se al capdavant de la conselleria de Salut però qui s’ha endut el departament ha estat Toni Comín (Barcelona, 1971). L’ambiciós exiliat, tot i les reticències d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de nomenar consellers exiliats o presos, ha acceptat l’oferta del president Torra de recuperar la seva antiga conselleria. Ho ha fet i ho seguirà fent des de Brussel·les, des d’on ja han negat l’extradició dels ex consellers cap a l’estat espanyol.

    Tot i aquest nomenament, l’executiu espanyol ja ha assegurat que no signarà cap decret que incorpori entre els consellers membres presos o”fugats”. Els dos consellers que són a Bèlgica i que haurien de prendre possessió del càrrec aquest dimecres, 23 de maig (Toni Comín a Salut i Lluís Puig a Cultura) ja han manifestat poder-ho fer des d’allà. Han valorat que no veuen cap impediment per poder assumir el càrrec des de Brussel·les i diuen que, si no poguessin complir les seves obligacions, dimitirien.

    Des del dia que Comín amb la resta d’exconsellers van marxar a Bèlgica, la seva presència pública no ha cessat. A banda d’entrevistes i conferències arreu, el conseller seguia participant de totes les xerrades i tertúlies a Catalunya que podia a través de videoconferències. De fet, molta gent es preguntava què feien o deixaven de fer certs consellers a l’exili però aquest no ha estat el cas amb el de Salut.

    Amb una tendència carismàtica a l’alça, ja fa dos anys repetia diverses vegades en una entrevista per aquest diari que ell era “el conseller més d’esquerres que hi ha hagut mai a Salut des dels 80”. Llicenciat en ciències polítiques i filosofia, a diferència dels seus predecessors, quan va assumir per primera vegada el càrrec no tenia experiència prèvia en l’àmbit sanitari. Des del primer dia al capdavant del Departament que gestiona la partida pressupostària més gran -suposa el 40% del total-, Comín es va proposar recuperar la confiança en el sistema públic. En aquest sentit va anunciar la no renovació dels contractes amb dos centres privats del grup QuirónSalud, un fet que defineix com “la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut”.

    Va optar a la conselleria de salut sent candidat de Junts Pel Sí a les eleccions del 2015. Fill de l’històric dirigent del PSUC Alfons Comín, va entrar en el Parlament de la mà de Maragall. De fet, el conseller havia estat diputat pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) durant dues legislatures però ho va deixar pel rebuig dels socialistes a la consulta del 9-N.

    Tot i entrar en un principi a JxSí vinculat a ERC, durant els últims mesos s’ha assenyalat a Comín més com un conseller de Puigdemont que no pas com un diputat d’Esquerra. El fet és que tant ell com el president Puigdemont han estat els més insistents a l’hora de defensar que havien de repetir el càrrec.

    Just saber-se el nom dels nous consellers, Comín agraïa a través del seu compte de twitter a Esquerra Republicana que li fes “de nou confiança”, a més d’haver proposat que es segueixi impulsant la transformació del sistema de salut.

    Reiniciar accions i recuperar aquelles tombades pel 155: la tasca de Comín al capdavant de Salut

    Entre aquestes transformacions, el conseller haurà d’agafar diversos temes que va deixar a mitges just abans de ser destituït.

    Un d’ells és la prescripció infermera. El Govern de la Generalitat va anunciar a finals de juliol de 2017 que iniciaria el procediment per l’aprovació del decret de prescripció infermera. La notícia va arribar després de dos anys d’incertesa on la Generalitat va presentar un recurs contenciós-administratiu al Tribunal Suprem. Un cop es va donar llum verda al projecte cal saber quan aquest entrarà en vigor. D’aquesta manera, els prop de 52.000 infermers que exerceixen en centres sanitaris de Catalunya podran indicar productes sanitaris i medicaments no subjectes a prescripció mèdica sense requerir l’autorització o el permís del metge.

    Un parell de mesos abans, a mitjans de maig, Toni Comín presentava un pla d’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària, l’ENAPISC. Amb l’aplicació del 155 els grups de treball han seguit dissenyant el camí del nou pla de la mà d’entitats de professionals de l’Atenció Primària però el seu desenvolupament burocràtic ha estat aturat. Com explicaven per aquest diari Alba Brugués, infermera de família i presidenta d’AIFiCC, i Xavier Bayona, metge de família i membre del grup de gestió de la CAMFIC, en una entrevista, aquesta Estratègia persegueix enfortir l’atenció primària i la salut comunitària i consolidar-la com a eix vertebrador del sistema públic de salut.

    La desprivatització de la xarxa d’atenció pública del sistema de salut també era una de les seves prioritats. De fet, abans de la seva destitució, Toni Comín ja va rescindir el contracte que CatSalut tenia amb la Clínica del Vallès a Sabadell. Els passos que seguien a aquesta acció eren la compra de l’Hospital General i el cas de l’Hospital Sagrat Cor, centre que assumeix un volum alt de derivacions de l’Hospital Clínic de Barcelona. Pel que fa a l’HGC, el conseller estava mantenint converses des de l’abril del 2017 amb QuirónSalud, el propietari del centre sense haver arribat encara a cap acord. Ara haurà de reprendre aquestes negociacions.

    No amb tots els temes que té pendents el conseller n’hi haurà prou en donar-li al play, el 155 ha rebobinat alguns d’ells i caldrà avançar-los de nou amb força. És el cas de la llei que universalitzava l’assistència sanitària.

    La llei catalana que garanteix el Dret Universal a la Sanitat es va aprovar el juny com a resposta al decret estatal, que deixava sense cobertura gratuïta a les persones migrants des de l’any 2012. Aquesta nova llei catalana garanteix que tota persona que visqui a Catalunya podrà accedir a tots els serveis bàsics de la cartera de Salut que inclou l’atenció primària i l’especialitzada, sent l’empadronament l’únic requeriment administratiu necessari per accedir als serveis.

    A finals d’abril d’aquest any, el TC admetia a tràmit el recurs de l’Estat contra aquesta llei catalana que garanteix l’accés sanitari universal amb càrrec a fons públics. El què suposava a la pràctica la suspensió de la llei.

    En aquest sentit, el responsable del Servei Català de la Salut van afirmar fa uns dies que mantindria la cobertura universal. David Elvira, secretari general en funcions del Departament de Salut i director del Servei Català de la Salut (CatSalut), qui a més assumirà el paper del conseller en el territori català, especificava durant un acte celebrat de cara el Dia Mundial de la Salut que “el sistema sanitari català serà universal o no serà”. Declarava així que el sistema sanitari català seguirà garantint l’accés universal a la salut a totes les persones residents a Catalunya, independentment de la seva situació administrativa.

    Però el que podria haver estat el més revelador del mandat de Junts pel Sí hagués estat l’aprovació de l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic. Aquesta llei, permetria que empreses del tercer sector s’integressin dins el sistema públic català. En tot cas, l’anomenada Llei Comín va quedar estancadat fins i tot abans d’intentar aprovar-se. El Govern de la Generalitat de Catalunya, per falta de temps, no va arribar a tramitar el document abans de ser cessat com a conseqüència de l’aplicació de l’article 155. Ara serà el nou Govern qui decidirà si reprèn aquesta llei que, tant els agents socials en contra com la fi de la darrera legislatura, van deixar en espera.

    Aconseguirà Comín ser conseller durant tota la legislatura?

    Dos dies abans que Comín fos reanomenat conseller de Salut es sabia que la justícia belga havia rebutjat la seva extradició a l’estat espanyol. Així, podrà reprendre de nou la feina al capdavant de la conselleria on ja va estar-hi abans de l’aplicació del 155.

    Comín no ha estat l’únic conseller que repeteix en aquesta nova legislatura sota la presidència de Torra. Josep Rull, Jordi Turull i Lluís Puig també seguiran davant els mateixos àmbits que ja dirigien. De la mateixa manera que en el cas de Salut, la seva situació de presó o exili farà que uns delegats designats pel Govern siguin qui s’encarreguin de complir de manera efectiva amb les tasques que pertoquin.

    En el cas de Sanitat serà David Elvira la veu de Comín a Catalunya. Elvira, director del Servei Català de la Salut des de fa dos anys, és llicenciat en Economia i Empresa. Abans de dirigir el CatSalut, Elvira ja havia treballat com a director general de Recursos Sanitaris en l’àmbit públic i havia desenvolupat activitats de recerca en l’àmbit de l’avaluació econòmica de serveis sanitaris. També havia estat consultor en àrees com la gestió sanitària, la planificació sanitària i l’avaluació econòmica de fàrmacs i de serveis sanitaris.

    Tot i el pla previst, si Comín podrà seguir endavant amb la gestió de la conselleria de Salut encara està per veure donat que el govern estatal creu que quatre dels nous consellers no poden accedir al càrrec per estar presos o fugats. És a dir, que tot i no estar inhabilitats judicialment, sí que estan impedits per realitzar funcions de conseller. Fonts de la presidència estatal deien que per ara congelerien el decret i no el publicarien al Diari Oficial de la Generalitat, evitant així que aquest entri en vigor i mantenint alhora l’aplicació del 155.

    Torra ja havia avisat que oferiria la restitució a tots els consellers destituïts. Els consellers que repeteixen són els qui ho han acceptat.

  • L’ansietat i la depressió seran la primera causa de baixa laboral a Espanya l’any 2020, segons l’OMS

    Les alteracions de salut mental són actualment la segona causa de baixa laboral a Espanya i les previsions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) és que a l’any 2020 sigui la primera. A la Unió Europea també tindrà una incidència molt similar. Quan es parla de malalties mentals «ens referim bàsicament a l’ansietat i la depressió», afirma Núria Martínez, secretària de la junta d’AMMFEINA, una organització sense afany de lucre que des de l’any 2005 agrupa i representa les 31 entitats d’iniciativa social de l’àmbit català, que afavoreixen la inclusió i la no exclusió laboral de persones amb un problema de salut mental.

    Martínez especifica que el concepte «malaltia mental és molt ampli, però en l’entorn laboral la depressió i l’ansietat són les més recurrents». Afegeix que si no es fa un tractament adequat «hi ha el perill que es cronifiqui  i esdevingui un trastorn mental sever». Per combatre aquestes situacions, AMMFEINA reclama «l’impuls d’estratègies públiques i privades orientades a la promoció d’un clima laboral saludable». L’entitat assenyala que «el principal risc perquè una persona presenti problemes de salut mental en el lloc de feina està relacionat amb factors psicosocials».

    Mala organització del treball

    Per a l’Organització Internacional del Treball (OIT) aquests factors són, per una banda, les interaccions entre el treball, el medi ambient, la satisfacció a la feina i les condicions organitzatives; i de l’altra, les capacitats del treballador, les seves necessitats, la seva cultura i la seva vida personal. Històricament, hi havia hagut la sensació que l’estrès i l’ansietat només afectaven persones amb determinades responsabilitats a la feina. Ara, reconeix Martínez, «tot és molt més interclassista». Amb les noves tecnologies tothom està molt més controlat, «tots portem una vida on hi ha més terminis urgents per acabar les tasques, on s’ha de treballar de pressa, que no es pot desconnectar mai, sempre pendent del mòbil…».

    La secretària d’AMMFEINA creu que «això no és culpa de ningú i és culpa de tothom». Assegura que «en general hi ha molt poca consciència sobre aquest problema. Tenir feina és un element de bona salut, però també ho pot ser de mala salut». Explica que en matèria de salut laboral s’han pres moltes iniciatives per evitar riscos per a qüestions físiques, com l’ergonomia o l’alimentació però, en canvi, els riscos mentals «s’han deixat de banda». Per prevenir-les, Martínez proposa la realització d’una enquesta psicosocial a les empreses entre els seus treballadors. A Catalunya, «només un 2% de les empreses l’han feta». Aquestes enquestes –«que són difícils d’aplicar»- poden detectar, per exemple, situacions de mòbing entre caps i empleats o entre empleats i tenen com a objectiu millorar el clima laboral a les empreses.

    L’estrès afecta el 51% dels treballadors segons un informe de l’Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball (OSHA), que titlla «d’alarmants» aquestes dades. AMMFEINA aporta xifres d’altres aspectes sobre la salut mental en l’entorn laboral en l’informe que va elaborar per al 28 d’abril passat, Dia Mundial de la Salut i la Seguretat en el Treball. Totes aquestes estadístiques fan que Martínez reclami que «la salut mental hauria de ser un element prioritari per a qualsevol govern». En canvi, lamenta que «als programes electorals de cap partit aquesta qüestió hi és inclosa».

    Les polítiques i estratègies de prevenció «cal adaptar-les al territori, ja que no és el mateix el que s’ha de fer en una gran multinacional, en una empresa mitjana o en una de petita». Recorda el gran pes que té a Catalunya la petita i mitjana empresa, «que suposa el 75% de l’ocupació».

    El problema de l’estigmatització

    Un problema afegit és «l’estigma que suposa patir una malaltia mental». Martínez assenyala que «el cervell forma tanta part del cos humà com una cama. Si te’n trenques una, al cap d’un temps tornes a treballar. Amb una depressió ha de passar exactament igual». Per lluitar contra aquest tipus de discriminacions, les entitats agrupades a AMMFEINA es dediquen a ajudar «persones amb trastorns greus que normalment, o encara no són al mercat de treball o bé n’han estat expulsats». Però més enllà d’aquests casos, «a totes les empreses hi ha gent amb problemes». I el que cal és evitar que finalment «aquestes persones siguin acomiadades», que és el que succeeix habitualment.

    Però les empreses han viscut fins ara d’esquena a aquesta problemàtica, «tot i que darrerament –admet– hi ha un canvi molt tímid i incipient» Però és encara força testimonial que les empreses vagin a buscar ajuda per tractar els casos que puguin tenir entre el seu personal. AMMFEINA i les entitats que en formen part promouen cursos de formació destinats a directius de Recursos Humans o càrrecs intermedis.

  • El Dia de l’Orgull Boig a Catalunya, una convocatòria per combatre l’estigma i la discriminació a les persones amb trastorns mentals

    A finals de gener es sabia que Catalunya es sumava al ‘Dia de l’Orgull Boig’ per combatre l’estigma contra les persones amb trastorns mentals. La data triada a nivell estatal és aquest diumenge 20 de maig sota el lema en castellà ‘El Orgullo Lo Cura’ i que a la seva web en català manifesta que «res per a nosaltres… sense nosaltres!»

    La jornada es preveu alhora festiva i reivindicativa i, sent la primera vegada que es celebra, es realitzarà paral·lelament a Aragó, Andalusia, Astúries, Canàries, Castella La Manxa, Castella-Lleó, Comunitat Valenciana, Galícia, Madrid, Múrcia i Navarra.

    Des de l’organització de l’esdeveniment, formada per diverses entitats i plataformes de salut mental, asseguren que “es tracta de reivindicar la bogeria. De reapropiar una paraula usada de manera despectiva i nociva contra el col·lectiu, per donar-li un sentit nou, lliure de connotacions negatives. De fer de l’insult bandera. De combatre l’estigma amb la seva pròpia medicina”.

    L’Orgull Boig té els seus antecedents en el Mad Pride originat a Toronto (Canadà) l’any 1993. Un esdeveniment l’esperit del qual va anar escampant-se en poc temps per nombrosos països de tot el món, fins a convertir-se en l’actualitat en una celebració multitudinària i de gran repercussió. 25 anys després, l’estat espanyol es suma a aquest moviment global per primer cop.

    La decisió parteix de la necessitat que té el gran col·lectiu de persones amb diagnòstic de salut mental d’ajuntar esforços per influir de manera determinant en les decisions polítiques, el que llavors es traduirà en la manera d’enfrontar els seus drets sanitaris o jurídics. Segons els seus promotors, «el ‘Dia de l’Orgull Boig’ pretén reivindicar el “dret a consensuar els seus propis tractaments, recordar a les persones que han patit abusos i tortures als centres psiquiàtrics (com l’aïllament o la contenció mecànica)».

    També es busca modificar la percepció que té la societat dels problemes de salut mental, acabar amb l’estigma, els prejudicis i la discriminació i “dignificar la bogeria com a pas previ per reivindicar un canvi en la forma en què s’afronta la salut mental a Espanya” asseguren en el seu manifest.

    És a dir, suprimir tractaments coercitius com la contenció mecànica o l’electroxoc sense consentiment, garantir l’aplicació de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides i sensibilitzar a la població per reduir l’estigma són algunes de les reivindicacions d’aquest col·lectiu. Així és com volen fer escoltar la seva veu, perquè es tingui en compte i marqui la ruta del seu propi projecte de vida i benestar.

    «En aquest món estructuralment malalt els bojos i les boges som les més assenyades»

    Les entitats organitzadores a Catalunya del Dia de l’Orgull Boig consideren que el seu patir «no és gratuït, sinó que expressa de mil maneres diverses l’esdevenir inhumà d’un món que ens enfronta, ens aïlla i ens explota. Un món que gira entorn d’eixos de discriminació que es sobreposen de manera diferencial i dinàmica sobre els nostres cossos: la raça, la classe social, el gènere, l’orientació sexual, la diversitat funcional i els diagnòstics de salut mental formen part d’aquesta llista incompleta de condicions que ens oprimeixen i maximitzen la nostra vulnerabilitat i patiment».

    Així, organitzats en la lluita contra l’estigma i discriminació recorden que s’ha de garantir la “Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat”, ratificada per més de 170 estats, entre ells l’espanyol. Dins aquesta Convenció entenen que haurien de tenir dret a rebre informació comprensible, suficient i veraç; dret a decidir sobre la pròpia vida i el tractament; dret a ser protegits i protegides contra la tortura i els tractes cruels, és a dir: «zero contencions, zero aïllaments, zero ingressos involuntaris, zero imposicions, zero sobremedicalització i zero esterilitzacions».

    Tot i «fer sonar les alarmes en relació amb les amenaces», des de l’organització també volen destacar tot el camí recorregut i la introducció d’una línia estratègica als nous Plans de Polítiques Públiques de l’àmbit de la Salut Mental a Catalunya. En contraposició, també assenyalen la seva «rotunda oposició» al debat que es celebrarà entre el 23 i el 25 de maig sota el nom «Projecte de Protocol Addicional al Conveni d’Oviedo sobre Drets Humans i Biomedicina, relatiu a la protecció dels drets humans i la dignitat de les persones amb trastorns mentals respecte a l’ingrés involuntari i al tractament involuntari», ja que entenen que aquest pretén ser un instrument legalment vinculant que anul·li els estàndards de la Convenció sobre els Drets Humans de les Persones amb Discapacitat per al cas de les persones amb trastorn mental. Les entitats convocants que comparteixen aquesta opinió, entenen que buscar això és un acte de discriminació en si mateix, ja que és contrari a la Convenció de Nacions Unides en relació amb la no-discriminació, l’igual reconeixement davant la llei, la llibertat i seguretat de les persones, el dret a la sanitat i la prohibició de la tortura i els maltractaments.

    El primer ‘Dia de l’Orgull Boig’ a Catalunya

    Des de les 11 h del matí i fins a les 22 h de la nit, el pròxim 20 de maig, per primera vegada a Catalunya, juntament amb tot l’estat espanyol, es celebrarà una jornada d’Orgull Boig. Com a moviment en primera persona de salut mental, les entitats convocants criden a totes les organitzacions i persones a recolzar i celebrar aquesta iniciativa.

    L’Orgull Boig ha sigut organitzat per representants d’associacions autogestionades els membres dels quals tenen algun diagnòstic en salut mental. La Federació Veus i l’Associació Activament són dos dels principals impulsors d’un acte que comptarà amb activitats infantils de sensibilització i un taller de pancartes per la manifestació durant el matí després d’una sessió de benvinguda i parlaments a plaça Sant Jaume. A la tarda, Ràdio Nikòsia retransmetrà en directe un programa especial centrat en associacionisme i drets en salut mental des de la plaça del Rei a partir de les 16.30 h.

    La manifestació de la jornada està convocada a partir de les 18.00 h a plaça Catalunya amb final a plaça del Rei, on després de la lectura del manifest es celebrarà un acte de clausura, amb performances, recital poètic i concerts a càrrec de persones amb diagnòstic de salut mental.

  • La contractació socialment responsable, una eina més cap a un sistema de salut més públic i més just

    Des de la nostra entrada al Consorci Sanitari de Barcelona com a representants de l’Ajuntament de Barcelona, hem defensat l’aplicació real dels principis de la LOSC, amb la preferència per la gestió pública en la prestació d’assistència sanitària de finançament pública. I s’ha demostrat que és possible revertir privatitzacions, partint de la realitat actual, i rescatar pel sistema públic serveis «externalitzats», concertats o adjudicats a entitats privades, millorant en qualitat i transparència i deixant de fer negoci amb la salut.

    El novembre de 2016, l’assistència d’urgències domiciliàries a les nits i festius a Barcelona va deixar de prestar-se per SARdomus i va ser assumida per la Primària de l’Institut Català de la Salut (ICS), amb molt bons resultats quant a millora de la coordinació i integralitat de l’assistència. Després de les denúncies veïnals i de les mocions aprovades en quatre Districtes, el CatSalut ha iniciat els tràmits per rescindir un dels lots de rehabilitació domiciliària de la ciutat. Quant a la resta de lots de rehabilitació ambulatòria i domiciliaria, les empreses públiques que operen a la ciutat tenen capacitat suficient per absorbir ja aquest servei, i esperem que hi hagi la voluntat política per executar un canvi que reclamem des de fa dos anys.

    Quan es tracta de serveis que requeririen grans inversions en edificis, equipament i disponibilitat de terreny, el procés és més complex. Recentment, hem pogut posar en marxa un nou projecte d’equipament públic de salut integral, amb Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP), sociosanitari, i altres serveis, als terrenys de la Magòria. Mentrestant, davant les queixes rebudes sobre la qualitat assistencial i les condicions laborals en centres sociosanitaris privats, vam demanar una auditoria de qualitat dels centres de la ciutat. Finalment, el CatSalut ha iniciat un procés pilot d’avaluació de qualitat a quatre centres a la nostra ciutat. Fruit del procés, els centres ja han iniciat plans de millora tutelats per l’administració sanitària, mentre que el CatSalut prepara l’extensió de l’avaluació a tots els centres de Catalunya entre aquest any i el vinent.

    Una altra qüestió és la que fa referència a l’externalització i compra de les empreses públiques de salut. Des dels fàrmacs, al material sanitari o d’oficina, als equipaments, als serveis auxiliars com la neteja o la cuina, són molts i molt diversos els serveis i productes que avui en dia els centres sanitaris adquireixen del mercat. S’ha de poder discutir amb xifres i arguments no només economicistes l’oportunitat que tots aquests serveis es mantinguin externalitzats, encara que sigui una visió molt dominant en el sector sanitari i que les lleis vigents des de l’inici de les retallades dificultin encara més els increments de plantilla que representarien algunes internalitzacions.

    Ara bé, entenent que és un camí llarg i que un centre sempre tindrà productes a adquirir, el camí d’aprofundir en els valors socials, laborals, ambientals de sostenibilitat i la qualitat de la compra pública, és un camí imprescindible. En aquest sentit, les Guies de contractació pública social i ambiental de l’Ajuntament de Barcelona, d’obligat compliment al consistori, van marcar aquest camí, i la nova Llei de Contractes del Sector Públic, 9/2017, obliga les entitats públiques a incorporar les consideracions de sostenibilitat social i ambiental en els seus criteris de compra.

    A partir de la publicació de les guies municipals, vam impulsar un grup de treball per l’adaptació de les guies i per la incorporació al sector sanitari de les clàusules de contractació pública socialment responsable, convidant totes les entitats públiques proveïdores de serveis de salut a la ciutat de Barcelona, i amb una participació final de 12 entitats. Els resultats del grup de treball s’han presentat recentment, i donen pautes a les entitats de salut per afavorir aquelles empreses que en l’execució del servei aportin millors retribucions, més contractació indefinida o de persones en risc d’exclusió, més conciliació laboral, o utilitzin productes més sostenibles (reciclats, ecològics, de baix impacte en residus, etc.). Incorporar aquestes clàusules suposa incidir de manera directa en les condicions socials i laborals de molts ciutadans que treballen en les empreses externes, i en la millora d’aspectes ambientals que incideixen directament en la nostra salut.

    Fins al moment, la compra centralitzada que promouen organismes com l’ICS o el CSC ha estat la innovació més destacada en la contractació pública del sector salut, principalment amb l’objectiu d’augmentar l’eficiència del sistema i d’abaixar els preus d’adjudicació tot vetllant per la qualitat del procés. Incorporar la visió social i ambiental a la compra pública suposa un canvi de paradigma que ha de permetre transformar una mera transacció econòmica en la generació d’un valor addicional per la societat. En definitiva, és una manera d’incorporar la visió dels determinants socials de la salut en la gestió de serveis sanitaris.

    En resum, són molts els camins per reforçar el caràcter públic de la sanitat. Es poden passar serveis a gestió pública, es pot auditar la qualitat dels serveis assistencials que a curt termini no poden fer-ho, es pot augmentar la participació i rendiment de comptes sobre la gestió, i es pot millorar l’impacte social i ambiental dels productes i serveis que la gestió pública ha de comprar a tercers.

  • Sanitat i educació tornen a ser els àmbits als quals es destina menys despesa pública

    Fa uns dies el Diari de l’Educació publicava que aquest 2018 serà l’any en què l’Estat dediqui menys esforç a l’educació des de 1995. Així ho demostraven els pressupostos aprovats el passat mes d’abril, en els quals es veia que la despesa respecte al PIB s’havia enfonsat al 3.82%, el més baix des de 2007, després de tres anys de rebaixes que afectaven educació però també a sanitat sent aquests els dos àmbits més castigats. Aquesta davallada pressupostària s’ha tornat a fer palesa amb el Programa d’Estabilitat i el Pla Pressupostari que el Govern espanyol ha presentat a Brussel·les de cara al període 2018-2021.

    Com ja s’ha dit, la sanitat no es troba en els seus nivells mínims però el 5,87% d’aquest exercici queda molt lluny del 6,76% del 2009. Fa just 9 anys va ser quan es va registrar el màxim de la major part de les partides, ja que el PIB es va frenar, però el govern estatal de Rodríguez Zapatero va augmentar la despesa, de manera que l’esforç -i el dèficit- es va disparar. Ara, darrere de l’educació, la sanitat és qui més nota la reducció en el pressupost. De fet, l’estimació de l’Executiu és que el 2021 caigui a mínims de 2004.

    Veient aquests dos àmbits així com analitzant la tònica general de la resta, es veu que el Govern de l’estat espanyol seguirà reduint la despesa pública en el període 2018-2021. En termes generals, la despesa caurà fins 40,5% del producte interior brut (PIB) en el present exercici, i s’anirà reduint fins a ser de tot just del 38,5% el 2021.

    L’any 2012 la despesa rondava el 48%. Això vol dir que sis anys després aquesta despesa ha viscut una important caiguda. Una caiguda que implica retallar, reduir, la despesa de les diferents partides contingudes en la despesa pública. Que l’estimació en sanitat estigui encarada a reduir la despesa fins al 5,87% del PIB aquest any implica que aquesta vagi progressivament caient fins al 5,59% el 2021. Pel que fa a educació, la despesa retrocedirà al 3,89% el 2018 i arribarà al 3,7% el 2021. Davant d’això, Hisenda defensa aquesta situació afirmant que no es produeix una reducció en la inversió, sinó un ajustament en la despesa.

    Aquest ajustament és el tercer exercici consecutiu que es realitza tant en sanitat com en educació. La retallada que es farà sobre la despesa en sanitat no s’equiparava des de 2007. Pel que fa als fons destinats a educació, la despesa es quedarà en el 3,8% del PIB, que suposa el nivell més baix dels últims 20 anys i representa una xifra molt inferior al 4,6% que es va registrar el 2009.

    Cal recordar que els pressupostos d’enguany han estat anomenats «els més socials de la història». Així els van qualificar el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, i el portaveu del Gobierno i ministre d’Educació, Íñigo Méndez de Vigo. Si bé és cert que els fons totals destinats a les partides socials augmenta respecte anys anteriors a causa de la millora de l’economia, la inversió pública en relació al PIB va en retrocés.