Just Deploy It!

Blog

  • L’atenció sanitària a Catalunya pot continuar essent universal si hi ha la intenció política real de fer-ho

    La decisió del Tribunal Constitucional d’admetre a tràmit el recurs del govern de l’estat per suspendre la Llei Catalana d’Universalització de l’Assistència Sanitària és un pas enrere terrible. És un pas inhumà, que mata i vulnera drets. És una de les tantes expressions d’aquesta voràgine autoritària i repressora de l’Estat espanyol dels últims mesos que també ha tombat les regulacions específiques sobre l’accés a la sanitat a Euskadi, Comunitat Valenciana, Extremadura i Navarra. Tanmateix, pel que fa a Catalunya, sorprèn enormement la sobrevinguda hipocresia dels òrgans de Salut (del Servei Català de la Salut i del Departament de Salut). Potser és necessari repassar els últims 5 anys des de l’aprovació del Decret estatal i quina ha estat l’específica regulació catalana per entendre el cinisme que gasten en aquest assumpte. Potser també abans cal recordar que la ja oblidada Llei Òmnibus de l’any 2011 contemplava l’exclusió sanitària a la catalana. Un aspecte que la Convergència i Unió de llavors no va aprovar perquè l’Estat espanyol ens va avançar per la dreta.

    Fa anys que diversos col·lectius i plataformes denuncien el Reial Decret 16/2012 i demanen la derogació d’aquesta norma genocida que exclou de l’assistència sanitària a les persones que no cotitzen a l’estat Espanyol. Aquesta és una mesura completament incoherent en tractar-se d’un Sistema Nacional de Salut on la sanitat no es finança directament amb les cotitzacions sinó des dels Pressupostos Generals de l’Estat, és a dir, principalment mitjançant impostos indirectes. Aquest fet és important, no només perquè demostra la impremta ideològica racista i classista que s’amaga darrere del RD 16/2012 sinó també perquè els sistemes nacionals de salut, amb aquest tipus de finançament, estan reconeguts com els millors del món, en termes de resultats en salut i d’equitat. Així, qualsevol persona que posa un peu al territori, que agafa el tren, el metro o que pren un cafè al bar està finançant el sistema, independentment si treballa i cotitza o no ho fa. Encara que no és objecte d’aquest text, em sembla imprescindible remarcar aquest fet.

    Doncs bé, arran de l’aprovació d’aquest Decret, l’organització de les lluites a Catalunya ha forçat la modificació de la regulació de l’accés a la sanitat catalana mitjançant diverses instruccions emeses pel Servei Català de la Salut. Han estat cinc anys de lluites i pressions dels moviments socials contra un Departament de Salut que només posava condicions: en un primer moment es contemplava assistència sanitària complerta només a l’any d’empadronament, després van estipular tres mesos de cadència fins que finalment es va aconseguir que l’assistència fos garantida en el mateix moment d’empadronar-se. Entitats i col·lectius com La Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PasuCat) de la campanya Jo Si Sanitat Universal, han estat pressionant i lluitant constantment pel canvi de normativa; és gràcies a la seva persistència incansable que arribem a la Llei d’Universalització de l’Assistència Sanitària que ara el TC ha tirat enrere. Les medalles, si us plau, les mereixen aquests moviments. Reconeguem-los.

    Ara van de garantistes, però al Servei Català de la Salut mai han posat la voluntat política necessària per fer real l’accés a la sanitat catalana. Durant aquests anys han vulnerat sistemàticament les regulacions pròpies, la nova Llei i fins i tot els supòsits de garantia que inclou el RD estatal. A Catalunya, des del 2012, s’han facturat atencions urgents, a menors i a embarassades. S’han detectat, als centres de salut catalans, diversos mecanismes dissuasius quan la persona que sol·licita l’atenció no presenta la targeta sanitària, des d’obligar a signar una responsabilitat de pagament, passant per pressions i amenaces perquè s’aboni la visita, fins a la denegació directa de l’atenció. Hi ha casos molt greus. Fins i tot hi ha empreses associades als centres hospitalaris que pressionen i persegueixen a les persones sense targeta perquè abonin l’import de les visites que sol·liciten o que han gaudit, amenaçant-los de cridar a la policia o expulsar-los del país. La Llei ha estat paper mullat des del primer dia, igual que totes les instruccions anteriors. La falta de voluntat política ha portat a no informar adequadament de la norma catalana a tots els centres de salut. Existeix poca difusió i molta confusió sobre el RD estatal i la seva concreció a Catalunya. Ni el Departament de Salut ni tampoc el Servei Català de la Salut documenten o registren els casos d’exclusió i mai s’ha sancionat als centres que vulneren el dret.

    L’obtenció de l’assistència sanitària a la qual es té dret per llei a Catalunya pot ser tota una carrera d’obstacles començant amb què aconseguir el padró municipal (que dóna accés a la sanitat) és un periple insalvable per a moltes persones. No en va, l’empadronament sense restriccions i garantit, que dóna accés a molts més drets a banda de l’atenció sanitària, és una de les reivindicacions i demandes de les companyes tancades recentment a La Massana. No tots els municipis catalans preveuen la possibilitat d’empadronament en persones sense domicili fix o sense documentació d’identitat. Però és que en aquells municipis on si es preveu tal situació, els processos administratius requerits (mediació de serveis socials, acreditacions diverses, etc.), són lents i dificultosos, deixant períodes en els quals l’atenció no està garantida i durant els quals es corre el risc de patir denegació o facturació de l’assistència sanitària.

    Amb tot això, malgrat les successives instruccions i tot i l’aprovació de la Llei del 2017, a Catalunya hem estat sempre força lluny de l’atenció universal. A més cal destacar que el Tribunal Constitucional ha tirat enrere la nova llei; però continuen estant vigents les instruccions i resolucions aprovades pel Servei Català de la Salut anteriorment a la llei que tant s’han lluitat. Per tant, l’atenció sanitària a Catalunya continua vinculada al padró municipal. Estem com fa un any i com hem estat des del 2012. L’atenció sanitària a Catalunya pot continuar essent universal si hi ha una intenció política real de fer-ho. Només cal aplicar les pròpies instruccions catalanes. Departament de Salut i Servei Català de la Salut, menys hipocresia, menys excuses i més atendre a totes les persones. Sense distincions. I si cal, desobeïm la norma genocida.

  • Les llistes d’espera de la sanitat pública un problema molt greu i amb trampes

    Les estadístiques diuen una cosa i la història de moltes persones en diuen una altra de molt diferent. Un molt amic meu explica (i em dóna còpia de la documentació) que era visitat a un hospital públic de Barcelona i l’especialista li diu «ara ja ha arribat el moment d’operar, no pots esperar més perquè això és greu perquè està afectant els ronyons» i quan li pregunta per quan ho faran li respon «tinc una llista d’espera d’un any».

    El meu amic, espantat, fa una reclamació escrita a l’hospital amb el seu diagnòstic i l’agreujament de les seves analítiques, dient:

    «En aquests moments, feta la indicació quirúrgica i la informació d’espera d’un any, no sé si he entrat en llista d’espera, ja que no m’ha donat el justificant amb la data d’entrada en llista obligatori segons la instrucció 05/2016 de 27 de juny del CatSalut».

    A més, diu: «Segons l’Ordre del CatSalut SLT/102/2015 de 21 d’abril, on es fixen els terminis de referència i els requisits de gestió de les llistes d’espera dels hospitals del sistema públic (a part que els terminis considero que són massa llargs i fixats més tenint en compte les limitacions del sistema que les necessitats dels pacients), aquests terminis hauran de ser adaptats prioritzant criteris de gravetat de la patologia i/o possible agravació de la mateixa per llargues esperes. Per tot això demana ser prioritzat en la seva intervenció».

    A les dues setmanes de la reclamació el citen per fer els preoperatoris i al cap de tres setmanes és operat.

    Al mateix amic l’especialista li demana una ecografia abdominal, per veure el resultat de la intervenció i el cita per tres mesos, al taulell no li donen dia, li donen un número de telèfon d’ecografies i li diuen que si no l’avisen, que vagi trucant. Ho ha fet dues vegades i un altre cop ha anat en persona a l’hospital. Sempre li diuen que ho passen a programació, fins que el dia abans de la visita amb l’especialista torna al taulell dient «demà tinc vista i voldrà veure l’ecografia» i li fan l’ecografia aquella tarda. De fet ha estat un dia «programat» en llista (el que abaixarà molt la mitja de les estadístiques oficials). Un exemple de com fer trampes en les llistes.

    Aquest, desgraciadament, no és un cas aïllat, els activistes que posen taules informatives cada setmana a molts hospitals tenen denúncies de les llistes per part dels usuaris.

    Una reflexió que m’envia el meu amic després d’aquesta experiència:

    «- Quan van començar a pagar amb diners públic centres sanitaris privats de negoci per serveis que hauria de fer la sanitat pública, no vaig dir res perquè a mi m’atenien igual.

    – Quan deien que hi havia moltes llistes d’espera i pacients a urgències sense poder ingressar a l’hospital perquè faltaven llits, no vaig dir res perquè jo no tenia necessitat d’aquests serveis.

    – Quan deien que no hi havia suficients diners per la salut i la sanitat i si n’hi havien per rescatar bancs, autopistes i altres interessos privats, no vaig pensar en les conseqüències.

    – Ara que estic malalt, quasi no queden professionals a la sanitat pública, se n’han anat cansats per les seves condicions precàries de treball, s’han tancat molts centres i serveis públics, hi ha llargues llistes d’espera pels meus problemes, jo no tinc cèntims per tractaments cars a la sanitat privada, ningú diu ni fa res per mi.

    Així s’acaba la salut i comença la supervivència, meva, dels meus fills, néts i moltes altres persones».

  • «Empassar-se rumors sobre salut pot matar»

    «ALERTA!, PASSA-HO A TOTS ELS TEUS CONTACTES!». Els missatges d’aquest tipus són cada vegada més freqüents per WhatsApp i xarxes socials. Es tracta d’informació alarmista, en molts casos sobre salut, el contingut de la qual, la majoria de les vegades, és un rumor «Quiet, no ho difonguis: pots fer un flac favor a algú». Aquesta és la recomanació de Carlos Mateos, vicepresident de l’Associació d’Investigadors d’eSalud (AIES) i coordinador de ‘Salud sin Bulos’.

    La iniciativa ‘Salud sin Bulos’ identifica i destrueix rumors falsos sobre salut que circulen per internet amb arguments científics gràcies a la participació dels seus ambaixadors i col·laboradors, des de professionals sanitaris i periodistes fins a associacions de pacients i altres institucions.

    A més, ja compta amb la col·laboració d’organitzacions científiques com la Societat Espanyola de Metges d’Atenció Primària (SEMERGEN), la Societat Espanyola de Metges Generals i de Família (SEMG) o el Grup Espanyol de Recerca en Càncer de Mama (GEICAM).

    L’última a sumar-se a aquesta llista ha estat la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM), amb la intenció de desmentir les notícies falses sobre càncer en internet, ja que és la patologia que més rumors sanitaris protagonitza. Segons Mateos darrere d’aquests rumors moltes vegades hi ha un interès comercial.

    Quin és l’objectiu de la col·laboració amb SEOM i com va posar-se en pràctica?

    L’objectiu és sumar-nos a oncòlogs que ens ajudin a combatre els rumors sobre càncer a internet. SEOM ha designat professionals que identifiquen rumors i titulars alarmistes en els mitjans de comunicació, ens els envien i els publiquem a la pàgina web. En altres casos, som nosaltres els qui els identifiquem i els hi reexpedim a ells.

    El que volem és reaccionar davant els rumors ràpidament. Fins ara, el que passava és que les societats científiques o no contestaven o ho feien passada una setmana. Massa tard, perquè el rumor aleshores ja s’ha estès.

    ‘Salud sin Bulos’ va néixer al febrer i ja compta amb el respatller de moltes societats. És aviat per valorar-ho, però quins resultats s’han obtingut fins ara?

    Espectaculars, la veritat. No m’imaginava que anava a tenir aquest èxit. Són ja moltes societats científiques les que s’han adherit. És cert que pensàvem que la iniciativa era necessària i funcionaria, però no imaginàvem que anaven a ser les pròpies associacions científiques les que vinguessin a nosaltres.

    La següent fase és poder formar a professionals sanitaris que orientin als pacients. També treballar amb associacions d’aquests últims perquè disposin de gent que identifiqui quina informació és fiable a internet. Com a mínim, saber quan cal desconfiar.

    Per què és el càncer la patologia que més rumors sanitaris protagonitza?

    És difícil saber-ho. El que ocorre és que tot allò que proposa solucionar un problema greu i que apel·li a les pors de la població funciona i es reprodueix. Hi ha estudis que han demostrat que les notícies negatives funcionen millor que les positives i es propaguen amb més rapidesa.

    En el cas del càncer, existeixen notícies falses relacionades tant amb una manera miraculosa de prevenir-ho, des de superaliments a tractaments alternatius sense cap validesa científica; com amb substàncies quotidianes que, pel que sembla, ho produeixen.

    En general, la població desconeix els factors de risc relacionats amb aquesta malaltia, pel que confia en qualsevol explicació pseudocientífica que sigui mínimament creïble.

    D’on sorgeixen els rumors?

    De vegades anònimament, però unes altres sorgeixen perquè personatges coneguts ajuden a expandir-los. És el cas de Javier Cárdenas i el rumor que les vacunes produeixen autisme. Són testimoniatges basats en informació que, o bé és falsa, o bé està basada en estudis que han estat desmentits.

    També cal tenir en compte les revistes depredadores en les quals, mentre es pagui, es pot publicar. Conclusió: tot val. Hi ha molta gent que envia els seus estudis a aquestes revistes per engreixar el seu currículum. És molt senzill citar aquest tipus de fonts encara que no tinguin cap contrast científic.

    Aquí hi ha moltíssims factors, des d’interessos econòmics, adhesió a una autoritat o fins i tot el desig d’ajudar, com en el cas de la gent que ho propaga perquè pensa que és veritat i ho reenvia per si de cas.

    Quin rumors sobre el càncer són més freqüents i perillosos a internet?

    Els més freqüents són els relacionats amb l’alimentació: tots els que prediquen que hi ha aliments que produeixen càncer –additius, sobretot– o, al contrari, que poden ajudar a frenar-ho.

    Els més perillosos són els que inciten a deixar els tractaments substituint-los per solucions naturals miraculoses. També hi ha suposats gurús del tema que diuen que té un origen psicosomàtic. Això causa trastorns psíquics i emocionals a moltes persones que arriben a abandonar el recomanat pel metge.

    Quin impacte poden tenir les pseudoteràpies en pacients amb càncer?

    Depèn de quins. Igual que si algú es desvia del seu tractament corre perill, hi ha algunes d’aquestes pseudosolucions que produeixen efectes perjudicials per a la salut per si mateixes. És a dir, alguns no tenen conseqüències directes, però uns altres sí. Hi ha barbaritats de tot tipus.

    Llavors, empassar-se rumors sobre salut pot matar?

    Sí, per descomptat.

    Davant un dubte sobre la malaltia, és recomanable que el pacient busqui informació en internet?

    És inevitable. Qualsevol de nosaltres busquem en internet quan estem malalts. La qüestió és tenir una mínima orientació per saber com investigar de manera fiable o com deixar-nos assessorar pels professionals sanitaris, identificar fonts, etc.

    Segons l’últim Eurobaròmetre, els espanyols són els europeus que més fake news troben. Som crítics o ens les empassem?

    Ens les empassem. És evident que no sabem reaccionar davant elles perquè la majoria de la població manca de la cultura científica necessària. Tampoc s’ensenya als professionals sanitaris com orientar als pacients, informar-los i comunicar-se amb ells.

    El problema és que a les xarxes socials i WhatsApp preval la immediatesa, l’espectacle i l’alarma. La gent no contrasta la informació. Fins i tot molts professionals sanitaris no saben de quines pàgines poden fiar-se els seus pacients.

    Això, juntament amb la jungla d’internet, és la combinació perfecta per al desastre. La gent es queda amb la informació de la primera pàgina que mostren els cercadors, encara que sigui falsa.

    Què podem fer els ciutadans quan rebem per WhatsApp o veiem a Facebook informacions virals que són rumors sobre salut?

    Primer, no difondre alguna cosa que no estiguem segurs que sigui cert. El principal error és difondre alguna cosa per si de cas. «No sé si és veritat, però millor prevenir que guarir». Doncs no, no el reenvies. Fent-ho es crea una alarma que pot tenir conseqüències en la salut d’una altra persona.

    Segon, per veure si una informació és precisa podem tractar de localitzar si l’ha proporcionat una font oficial. El més senzill és usar internet per buscar en pàgines web oficials com la del Ministeri de Sanitat, diferents conselleries, hospitals, universitats, societats científiques, que ens ajudaran a contrastar el que diu aquest rumor.

    Finalment, podem acudir a professionals sanitaris. No solament als metges, també als farmacèutics, que poden assessorar-nos en salut.

    Per què els rumors són més fàcils de difondre que una informació veraç i tenen tant èxit?

    En moltes ocasions els rumors apel·len a pors atàviques amb titulars sensacionalistes i alarmants. Unes altres es propaguen fins i tot a través de mitjans de comunicació que volen aconseguir clics. De vegades, s’intenten aconseguir moltes visites a costa de l’ètica.

    Coneix la iniciativa ‘Maldito Bulo’? No s’han plantejat una col·laboració amb ells?

    Sí. Els hem escrit però no ens han contestat. Estaríem encantats de poder comptar amb ells. Com més col·laboració, millor; creiem que aquesta és la fórmula. No es tracta de protagonisme sinó que la major quantitat de gent possible actuï per combatre un rumor i acabar amb ell.

    Creu que els mitjans haurien d’assumir la responsabilitat de desmuntar les mentides sobre salut?

    Els mitjans tenen una tasca informativa, no formativa; però sí que tenen una obligació d’informar amb veracitat i amb rigor. Es pot idear un titular cridaner però no té per què ser fals o alarmista.

    Si els mitjans realment volen ser un lloc de referència, a diferència de blogs –que són anònims o estan signats per ciutadans corrents­–, han de distingir-se precisament en el rigor de la informació.

    Aquest és un article de l’Agència Sinc

  • «Salud sin bulos», una iniciativa per erradicar rumors falsos a la xarxa

    ‘Salud sin bulos’ és una iniciativa de l’Associació d’Investigadors a eSalud (AIES) engegada per combatre els rumors de salut a internet i contribuir al fet que existeixi informació veraç i contrastada a la xarxa. Gràcies a la col·laboració de professionals sanitaris, periodistes, associacions de pacients i institucions, pretén identificar i desmuntar aquests rumors a través d’arguments científics i l’acció coordinada en xarxes socials.

    Un rumor és una notícia falsa que es divulga intencionadament per fer creure a un grup de persones que alguna cosa falsa és real. «Gràcies a la instantaneïtat que el caracteritza, internet és un canal molt potent per a l’expansió de rumors i facilita una propagació, a més de ràpida, universal i sense control: és un món sense regles i hiperconnectat», explica a Sinc Carlos Mateos, periodista coordinador de ‘Salud sin bulos’ i vicepresident d’AIES.

    «En molts casos, aquestes dades falsejades comencen amb cadenes d’e-mail, WhatsApp o Twitter, destinades a estafar, danyar la reputació o crear alarma sense fonament», diu el coordinador de la iniciativa.

    El III Estudi sobre rumors i fraus a internet realitzat per l’Associació d’Internautes (AI) revela que el 90% dels usuaris d’internet afirmen haver llegit informació falsa o poc fonamentada a la xarxa. L’informe detalla que aquest tipus de dades falses tracten principalment temes relacionats amb la salut i l’alimentació (32,5%).

    Segons Mateos, els rumors comencen a ser perillosos al moment en el qual algú els pren per veritables. Les conseqüències són des de persones que segueixen dietes perjudicials fins a pacients que deixen el seu tractament o fins i tot pares que no vacunen als seus fills perquè creuen que les vacunes produeixen autisme.

    «La forma d’eliminar els rumors, en primer lloc, és identificar-los i desmuntar-los amb arguments científics. I, en segon lloc, s’ha d’actuar de manera coordinada en xarxes socials», explica Mateos.

    Els qui creen i difonen aquest tipus de rumors, segons Mateos, apel·len a les pors més íntimes de les persones. D’una banda, busquen elements amb aparença de veracitat, que distorsionen al seu gust i, per un altre, dades difícils de comprovar de manera immediata.

    «A aquestes circumstàncies cal afegir que en el camp de la salut mancada molta cultura científica. Tenim un terreny propici per estafadores i ‘conspiranoics’ que creuen que la indústria farmacèutica i de l’alimentació treballen en la producció de malalties i que, en realitat, estan darrere de molts d’aquests rumors», conclou el periodista.

    A través de la seva pàgina web, la iniciativa ‘Salud sin bulos’ erradica les fake news d’internet i treballa amb la intenció de difondre una informació sanitària de qualitat. A més, els mateixos usuaris poden col·laborar en el cas de trobar algun rumor de salut a les xarxes socials a través de la secció ‘Denuncia un bulo!’. D’aquesta manera, un panell d’experts analitzarà la informació per comprovar si el contingut és un rumor sobre el que s’hagi d’alertar a la població.

    «Qualsevol pot pujar un contingut i difondre-ho sense que ningú ho controli, excepte quan es tracta de delictes flagrants i, sovint, tarda i malament», comenta Mateos.

    Informació sanitària en els mitjans de comunicació

    Al seu web destaca l’anàlisi de notícies relacionades amb la salut que han estat prèviament publicades en mitjans de comunicació. Es tracta de la secció ‘Darrere del titular’.

    A imatge de ‘Behind the headlines’, del servei britànic de salut (NHS per les seves sigles en anglès), ‘Salud sin bulos’ s’encarregarà d’aclarir aquells titulars el tractament informatiu dels quals hagi estat alarmista, aportant arguments científics tant sobre el seu origen com sobre les seves implicacions per als lectors i pacients.

    «El periodisme sovint se sent amenaçat per la immediatesa de les xarxes socials, que pugen textos, vídeos i fotos sense molestar-se a contrastar les fonts. Això afavoreix que es publiquin notícies sense comprovar o que s’editin titulars alarmistes per cridar l’atenció», explica Mateos. «Per això és molt important l’especialització en salut i seguir mantenint el paper dels mitjans com a garants de la informació veraç i contrastada», conclou el coordinador de la iniciativa.

    Mateos explica que, davant un possible rumor, cal comprovar la font i cerciorar-se si ha estat difosa per un organisme oficial o un mitjà de comunicació de prestigi per no precipitar-se. Sovint les notícies canvien i són els canals oficials sanitaris els que poden i han d’orientar sobre les dades publicades. A més, segons Mateos, és imprescindible contrastar la informació amb un professional sanitari.

    Aquest és un article de l’Agència Sinc

  • Un altre punt de vista sobre l’»ambiciós» model de contractació laboral del PSMar

    A mitjans de maig el Cap de Recursos Humans del PSMar contestava a un escrit previ de qui escriu aquestes línies, en el qual criticava el model de contractació i descrivia el maltractament que reben les treballadores d’aquesta institució. La seva resposta presentava una realitat paral·lela on s’està portant a terme un «ambiciós conjunt de mesures per donar una major estabilitat al personal».

    Sí, mesures s’estan adoptant. Una d’elles, consisteix a oferir contractes de pràctiques a treballadores que superen els dos anys treballant regularment, mitjançant contractes temporals. Alguna de les persones que han estat «temptades» amb aquesta sucosa oferta, superen fins i tot els set anys. En els mons que no són de fantasia, no sembla gaire lògic ni ètic, oferir a una persona que porta tant de temps treballant a una institució d’aquesta envergadura, un contracte que té com objecte «l’obtenció pel treballador de la pràctica professional adequada al nivell d’estudis cursats» i que té com durada màxima dos anys. Ambició el que és ambició no li trobo gaire a aquesta decisió. Intentar estalviar-se uns euros en cotitzacions, sembla que s’ajusta una mica més a la realitat. Però en fi, tot són percepcions.

    Una altra de les «valentes» propostes per estabilitzar la contractació, són els contractes de relleu. En realitat es veuen obligats, ja que han de satisfer tota la demanda de treballadores que sol·liciten acollir-se a la jubilació parcial. S’ofereix a gent amb uns quants anys a la casa ja, amb la seductora idea de saber que té una data de caducitat ben delimitada. Quatre anyets i tornes a ser una suplència. Qui es pot negar?

    Per últim i no per això menys «atractius», els «interinatges de fidelització». Una sort de perpetuació de la precarietat. Això sí, tens garantit el sou d’una jornada setmanal de 30 hores. Tot un luxe. Inconvenients? Et poden canviar el pla, inclòs el torn, a 5 dies vista. No et pots negar tret que sigui per causa major. Les vacances te les has de demanar fora de l’època estival. Per descomptat aquest tipus de contractes també s’ofereixen a treballadores que superen els 4, 5, 6 i fins a 8 anys en el Consorci amb contractes temporals. Una altra seductora clàusula d’aquest contracte és haver de sol·licitar les vacances el novembre de l’any anterior. Irresistiblement ambiciós tot plegat.

    És cert, com diu Pau Gomar, que les particularitats d’un centre sanitari, obliguen a oferir 24 hores al dia, 365 dies l’any els seus serveis. El que no és tan cert és que això «provoqui una gran necessitat de cobertura de llocs de treball de forma temporal per cobrir les eventualitats i el dret a gaudir festius del personal dels diferents torns de treball». El que ho provoca, és la seva mala concepció, del que és estructural i del que no, tal com queda reflectit a la denúncia que hem interposat davant d’inspecció de treball.

    No és pas la primera denúncia que hem fet. Hem interposat 7 demandes per Conflicte Col·lectiu i unes 17 denúncies a Inspecció de treball. Recordo aquell moment en què l’empresa es va veure forçada a reconèixer davant la inspectora de treball que sí, que al personal de nova incorporació els feien contractes de 10 hores però havien de venir 40 h. Ploro d’emoció. O quan el mateix Pau Gomar va afirmar davant el Jutge que havien deixat de contractar al demandant perquè havia denunciat a l’empresa. Sublim. El posterior matís afegit, en adonar-se de l’error, dient que aquest fet havia «enrarecido el ambiente» ja servia de poc. Acomiadament nul. Quins records. Bé, però això és passat, deixem la nostàlgia de banda i tornem al present.

    El tema principal del meu anterior escrit abordava la situació d’una Infermera que portava realitzant suplències 7 anys a l’Hospital i que a causa d’una malaltia oncològica, va veure interrompuda la seva contractació durant més de 90 dies. Com molt bé diu el màxim responsable dels RRHH del Consorci, aquest és el temps necessari que diu el nostre Conveni per deixar de tenir vincle amb l’empresa i per tant perdre l’antiguitat. És cert, ningú és perfecte, quan es signen acords es poden passar per alt situacions que de sobte la realitat et posa al davant. Vull pensar que és en aquest context que no es van tenir en compte casos com el de l’Ana López. No entenc doncs, com és que quan li plantegem aquest cas a l’empresa, es tanqui en banda i no vulgui ni parlar del tema. Seria tan senzill com que en la Comissió Paritària de seguiment de conveni arribessin a un acord, tal com van fer amb les embarassades, que en un inici també els hi posaven l’antiguitat a zero en superar els 3 mesos sense contracte. En fi, demostren així la seva gran sensibilitat i preocupació pel benestar de la seva plantilla.

    Sobta també que es preocupi tant l’empresa per la possible malversació en la qual podrien incórrer en no complir allò marcat per Conveni, en reconèixer l’antiguitat de l’esmentada Infermera, sense tenir en compte l’opció que acabo d’exposar abans. En canvi, la possible malversació en regalar més de 8000 hores a UGT, CCOO i SATSE, sembla que no els hi preocupa tant. Ni el malbaratament de diners públics en abusar de l’acomiadament improcedent, com va afirmar el Tribunal de Comptes al seu Informe 7/2015 a la pàgina 76, tampoc sembla que els importi gaire.

    No vull acabar sense mencionar un fet anecdòtic però que deixa entreveure el tarannà de qui gestiona centres públics. Fa uns dies es va realitzar la «prova competencial» dins del procés de convocatòria de places per la regularització de tots els contractes d’interinitat de més de dos anys. A les preguntes no es parlava pas de pacients o usuàries, tractaven a les persones malaltes de «clients».

    En definitiva tots aquests fets són un clar reflex de les conseqüències de gestionar un centre públic com si es tractés d’un negoci privat propi. Tot potenciat per les polítiques sanitàries que s’han anat aplicant des de la transferència de competències en sanitat de l’estat a la Generalitat, obstinades a maleir, desacreditar i deteriorar la gestió pública per afavorir la gestió privada.

  • Menys psicofàrmacs i més investigació amb perspectiva de gènere per garantir el dret a la salut de les dones

    L’anticoncepció sempre centrada i obligada a ser assumida per part de les dones. El tractament dels avortaments, naturals o no, la violència obstètrica, les visites rutinàries al ginecòleg. Les repetides proves i els cribatges que envolten la possibilitat de patir càncer de mama. El dubte sobre per què certes malalties o certes situacions provoquen més símptomes entre les dones que entre els homes. La sovint repetida acusació d’hipocondrisme. Situació que pot venir donada per la forta càrrega que moltes dones pateixen. Tranquil·litzants i ansiolítics són les pastilles que més se’ls hi recepta i que més prenen les dones.

    L’estat de salut de les dones, observat tant des de l’autopercepció com des dels indicadors de salut mental, està en una pitjor situació que la de la ciutadania en general. Així ho defensa també la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) que després de comparar amb l’enquesta sobre la població de Barcelona de l’Agència de Salut Pública del 2016, ha vist que l’autopercepció de l’estat de salut ha empitjorat entre el 15,5% i el 30% en els homes i entre el 22,6% i el 54,8% en les dones. En salut mental, l’empitjorament passa del 16,5% en homes i el 20,3% en dones al 70% i el 82,3% respectivament.

    Des de la FAVB atribueixen aquests increments en part al fet que «demostrada la importància i la gravetat de l’increment de la pobresa i de les desigualtats», es pot veure «el seu impacte en la salut -i en especial en la mala salut- de les dones». Ho basen en un informe elaborat per l’Observatori DESC on es demostra el risc per a la salut que pateixen les persones afectades per la carència d’habitatge i la pobresa energètica, especialment les dones.

    Així, en termes generals, a Espanya, el consum d’ansiolítics i hipnòtics va augmentar un 57,4% entre els anys 2000 i 2012 segons va advertir l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS). Aquestes dades no van tenir en compte el sexe com a indicador i no ajuden a discernir el consum. Però a través de la Encuesta Nacional de Salud sabem que les dones reben gairebé el doble de tractaments amb piscofàrmacs. El patiment psicològic de les dones, en gran part relacionat amb les desigualtats laborals, econòmiques i de tasques de cures en l’entorn familiar, així com directament amb la violència de gènere, és interpretat per la medicina com un trastorn patològic i tractat amb fàrmacs. Això també passa amb certes malalties puntuals.

    És el cas per exemple de la fibromiàlgia o la fatiga crònica. Com publicàvem en aquest diari, segons l’especialista en Síndromes de Sensibilització Central (SCC) Joaquim Fernández Solà, «el 80% de les persones afectades de fatiga crònica (45.000 persones) i fibromiàlgia (200.000) són dones». Era ell mateix qui valora que «el fet que aquestes malalties siguin preponderantment de gènere explica que tant l’àmbit mèdic com el social manifestin poc interès al respecte».

    En el camp de la investigació, la ciència ha considerat el sexe masculí com a patró neutre i els resultats dels assajos clínics s’han considerat vàlids per a tota la població, fet que provoca diferències en l’efectivitat dels tractaments. Ara comença a trencar amb aquest motlle però sovint s’ha acusat al sistema sanitari de ser androcèntric i patriarcal i, per tant, no ser sensible a les diferències existents. Entitats, plataformes i sindicats denuncien que el fet que no hi hagi perspectiva de gènere en el sistema sanitari provoca que en comptes de buscar la causa de les malalties de les dones, aquestes es tractin amb analgèsics o psicofàrmacs, que el que fan és «emmascarar la patologia i produir efectes secundaris innecessaris».

    En aquest sentit, sobre la perspectiva que li dóna el sistema sanitari als tractaments, un treball publicat a la revista Nature human behaviour conclou que és més probable que una recerca tingui en compte sexe i gènere si hi ha alguna dona entre els seus autors. I és que es sap que homes i dones no són iguals pel que fa a la incidència de malalties, l’eficàcia dels tractaments i els efectes secundaris però factors com el sexe són oblidats pels assajos biomèdics, on els subjectes d’estudi acostumen a ser masculins, tant si es tracta d’animals de laboratori com amb pacients humans.

    Cada 28 de maig, coincidint amb el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones la societat es mobilitza i reivindica que es treballi per la salut de les dones. Ho fa a partir de l’evidència científica que demostra que existeixen diferències pel que fa a la salut, i que cal fer estudis tenint en compte aquesta variable per tal de garantir la prevenció, la major precisió en el diagnòstic i el dret de les dones a ser ateses i tractades eficientment.

    Les dones pateixen més malalties relacionades amb el dolor, segons l’ESCA 2017

    Segons l’Enquesta de salut de Catalunya, els principals trastorns crònics de les dones són l’artrosi i el mal d’esquena mentre que els dels homes són la pressió alta i el colesterol elevat. A més a més, la prevalença de patir una malaltia o problema de salut crònic o de llarga durada és més elevada entre les dones que entre els homes (40,6% enfront del 34,6%). Aquesta prevalença creix a mesura que els grups són de més edat i supera el 65% en persones de 65 anys i més. També és superior en les persones de classe social menys afavorida i en les que tenen estudis primaris o no en tenen.

    Els principals trastorns crònics de salut que pateixen dones i homes no són els mateixos. Els de les dones estan relacionats, en primer lloc, amb malalties de l’aparell locomotor com l’artrosi i l’artritis; malalties de l’aparell circulatori (pressió alta), migranyes o mals de cap freqüents, depressió i anèmia.

    La mateixa Enquesta mostra que les dones fan un seguiment més adequat que els homes de la dieta mediterrània (65,3% respecte al 56,6%). També que la meitat de la població de 18 a 74 anys té excés de pes i que aquest afecta menys les dones (26,5%) que els homes (42,3%) i augmenta amb l’edat. Per altra banda, el nivell d’activitat física saludable és inferior en dones (78,5%) que en homes (82,8%). Tot i aquestes dades, i saber que les dones tenen més esperança de vida que els homes, també es sap que la qualitat d’aquesta és inferior a la dels homes. Com valoren les metgesses Francesca Zapater i Maria José Fernández, «els determinants de la salut de les dones tenen a veure amb els condicionants socials que fan del gènere un eix de desigualtat».

    Els orígens del Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones

    La jornada es va fixar l’any 1987 a Costa Rica per part de la Xarxa de Salut de les Dones Llatinoamericanes i del Carib després de participar en una reunió de la Xarxa Mundial de Dones pels Drets Reproductius. Des d’aleshores, cada 28 de maig és una jornada de mobilització i reivindicació per garantir la prevenció, la major precisió en el diagnòstic i el dret de les dones a ser ateses i tractades eficientment.

    Aquesta data és important arreu. Aquí a Catalunya, l’any 1997 en el marc de les trobades per a la celebració del 28 de maig va néixer la Xarxa de Dones per la Salut; una xarxa de dones feministes motivades per la salut de les dones i del conjunt de la població organitzades en diferents col·lectius i àmbits: d’usuàries, d’ajuda mútua, de professionals, d’activistes per la salut… Ho fan sota la premissa que les dones han de ser subjectes actius en el procés de salut i buscant una millor qualitat, equitat i calidesa en l’atenció sanitària i polítiques potenciadores de salut amb perspectiva de gènere.

    Any rere any, els manifests que es donen a conèixer arreu del món apunten cap a «afrontar els nous reptes socials, polítics, econòmics i culturals del nou escenari mundial, i visibilitzar l’impacte per a la salut integral de les dones». En aquest sentit, encara les originàries d’aquest Dia d’Acció, la Xarxa de Salut de les Dones Llatinoamericanes i del Carib (RSMLAC), llancen un missatge destinat a repolititzar l’acció i, reprenent una vegada més el paradigma de la salut sexual i reproductiva i els drets correlatius afirmats en la Conferència del Caire, exigeixen que «les dones no segueixin pagant amb la seva vida i salut l’exercici de la seva sexualitat i reproducció, mentre els governs i els grups de poder internacionals segueixen negant-se a entendre que la inversió en les dones és molt més productiva que invertir en les armes».

    Des de 1988 fins a 1996 l’eix temàtic d’actuació en l’àmbit de la salut de les dones va ser la prevenció de la morbimortalitat materna, ja que constituïa un drama quotidià en la majoria de països en desenvolupament, traduint-se en la mort d’almenys mig milió de dones cada any per causes relatives a l’embaràs, part, avortament insegur…

    L’any 1996, després de vuit anys de campanya, les xarxes coordinadores es van proposar avaluar i redefinir el seu enfocament per mostrar les noves realitats mundials i locals. A l’àmbit de Llatinoamèrica i el Carib, la RSMLAC ha coordinat la Campanya per l’Exercici dels Drets Sexuals i Drets Reproductius. La finalitat ha estat defensar l’exercici d’aquests drets com a drets humans i exigir la seva incorporació en els programes i en les polítiques públiques dels estats i demanar legislacions que garanteixin aquests drets per a totes les persones, sense cap tipus de discriminació.

  • Com triar sàviament

    La iniciativa Choosing Wisely per reduir els danys i costos innecessaris de la mateixa medicina té ja més de cinc anys de recorregut, des del seu llançament el 2102. Però les idees i iniciatives sanitàries, especialment les que tracten de revertir les males pràctiques, triguen a difondre’s i assentar-se. La noció que la medicina no ha de fer mal és tan vella com la professió mèdica, però necessita reformular-se de tant en tant per adequar-se als nous temps i els seus problemes. Així han sorgit les idees sobre l’evidència científica de les intervencions, el balanç entre beneficis i riscos, el sobretractament i tantes altres que conflueixen en una constatació: menys medicina és el millor en molts casos. Choosing Wisely va arrencar precisament per identificar, especialitat per especialitat, aquelles intervencions mèdiques que no estan avalades per proves científiques i que no són realment necessàries. I l’ampli interès mèdic i mediàtic que ha despertat la iniciativa sembla avalar la seva necessitat.

    Encara que aquesta campanya d’origen nord-americà, llançada per la Fundació ABIM (American Board of Internal Medicine), no és radicalment nova (el NICE britànic va engegar una iniciativa similar el 1999) ha fet fortuna i té ja versions locals en 19 països. Ha estat analitzada en centenars d’articles científics (a PubMed hi ha gairebé 400 articles que inclouen Choosing Wisely al títol). I, el què és més important, comprèn ja més de mig miler de recomanacions sobre intervencions discutibles, és a dir, tractaments i proves diagnòstiques que mereixen ser discutits abans de posar-se en pràctica. Moltes d’aquestes recomanacions han estat elaborades per les 80 societats mèdiques col·laboradores del projecte, que han seleccionat les cinc intervencions de la seva especialitat més qüestionades o que mereixen una discussió prèvia amb el pacient. No en va, l’estratègia descansa en un pilar fonamental per a l’èxit d’idea, que és alhora el lema de la campanya: promoure la conversa entre metges i pacients, amb l’objectiu –tantes vegades proclamat, però tan difícil d’aconseguir– que qualsevol intervenció sigui fruit de l’acord i la informació basada en dades contrastades.

    Molts metges en exercici coneixen probablement aquesta iniciativa, gràcies a la col·laboració de les societats de les diferents especialitats i a la seva progressiva internacionalització. Però traslladar-la a la pràctica clínica, això ja és una altra cosa. La participació del pacient en la presa de decisions presenta múltiples obstacles i resistències, i és un procés complex i difícil, doncs té a veure amb l’educació sanitària de la població, el desenvolupament del pensament crític i la voluntat del metge d’involucrar-se en aquesta tasca. Per facilitar aquest procés, la campanya compta amb la col·laboració de nombrosos metges i capdavanters d’opinió, que en uns vídeos animen als diferents especialistes a debatre amb els seus pacients sobre l’abús i el contrasentit de certes intervencions, i hi ha també fullets i materials educatius per orientar als pacients en aquest necessari diàleg.

    Alguns d’aquests materials també estan en castellà (la campanya s’ha traduït, una miqueta ampul·losament, «Com triar sàviament»), i en un d’ells s’enumeren cinc preguntes clau que el pacient hauria de plantejar-li al seu metge per prendre una bona decisió: necessito realment aquesta prova o procediment?, quins són els riscos?, hi ha efectes secundaris?, quines són les probabilitats que els resultats no siguin precisos?, i podria portar això a més proves o a un altre procediment? Les preguntes potser no són del tot originals, però per descomptat resulten d’allò més pertinent. I, sigui el metge o el pacient qui les plantegi en aquests o semblants termes, haurien d’estar sempre sobre la taula per triar o descartar, amb una certa saviesa, algunes intervencions mèdiques.

  • “El que no s’aprèn a primer, s’aprendrà a segon: anar amb calma no és perdre temps, és respectar el ritme del cervell”

    Tothom ha sentit o pronunciat alguna vegada la frase “els nens són com esponges”, però fins a quin punt és correcta aquesta afirmació? Que les criatures en la primera infància assimilen millor certs estímuls és cert, però podem concórrer en el risc de sobreestimular-los? Els nens més menuts també s’estressen i els adults han de saber adaptar-se al seu ritme; perquè cada cervell és únic i únic serà també el pas de cadascú per l’aprenentatge. I del paper -protagònic- del cervell en aquest periple per l’educació en parlem amb el genetista David Bueno, abans de la seva xerrada al 28è Forum Local d’Educació: El valor de l’educació 0-3.

    Què fa que els nens siguin tan absorbents als coneixements i costums?

    En aquestes edats, el que fa el cervell és adaptar-se a l’ambient extern, sobretot a l’ambient social. És una etapa en la que es fan connexions que canvien físicament l’estructura del cervell per tal d’adaptar el comportament a l’ambient en el què es viu. Aquesta és una de les fites més importants del cervell perquè allà on es viu de petit, tradicionalment, era on es vivia tota la vida. Ara viatgem i ens traslladem, però com a espècie, durant centenars de milers d’anys, moríem on naixíem i, per tant, el que més ràpid s’adaptava al seu ambient, era el que més possibilitats de sobreviure, biològicament, tenia.

    En aquesta etapa condiciona l’estructura del cervell i, per tant, el comportament que tindrà la persona durant tota la seva vida. Un infant que neix en un ambient d’alta conflictivitat serà més impulsiu, ja que en un ambient en el que hi ha amenaces, s’ha de respondre sense pensar, perquè si no, no sobrevius. Encara que tot és reconduïble, perquè el cervell sempre és plàstic, el que s’aprèn instintivament en les primeres etapes de la vida en una tarda, pot requerir d’anys amb el suport de psicòlegs per a ser canviat.

    I quin paper juga la bressol en aquesta etapa?

    La petita infància és el moment en que es basteixen les bases dels aprenentatges posteriors i, per tant, ens cal generar un ambient enriquidor. I dic això, perquè tot i que és una etapa en la que s’aprenen moltes coses importants, mai no seran coneixements que es podran enumerar en un futur. I és que ningú no recorda res abans dels tres anys, per tant, no cal atapeir-los d’ensenyances sinó proporcionar-los un espai en el que puguin explorar lliurement, on tinguin jocs, accés a la natura, contes…i relacions socials amb els companys. I aquí ve la gràcia de l’escola bressol.

    L’escolarització és clau en aquesta etapa per a posar-los en contacte amb nens i nenes de la seva edat, en un ambient en el que tinguin llibres, cançons i art a l’abast. Que puguin explorar què és la pintura, el fang o la música. Que toquin un instrument o repiquin contra el terra encara que no segueixin cap ritme perquè encara que ens pugui semblar un entreteniment, aquestes descobertes estan augmentant les connexions del cervell. I com més connexions tingui, més adaptables seran en un futur i més coneixements podran atresorar quan arribi el moment.

    Es pot arribar a una sobreestimulació?

    És clar, i s’ha d’evitar perquè porta a l’estrès, que és la resposta que dóna el cervell quan li demanem més del que pot fer, ja que ho percep com una amenaça. Si una criatura s’estressa ho manifestarà, segurament, de manera diferent a la d’un adult: estarà més irascible i més apàtic, tant que es tancarà en sí mateix.

    Per tant, de tant voler ensenyar-los, acabem generant un rebuig: no és el moment de farcir-los, sinó de donar-los elements per a que siguin ells mateixos els qui ho explorin. Pensa que quan descobreixes per tu mateix mai et sobreestimules, perquè quan arribes al teu límit ho deixes estar.

    Com afecta al desenvolupament neuronal la socialització en aquesta primera infància?

    Si et quedes tancat tota la infància en una família amb una cultura concreta després et costarà molt més assimilar la diversitat amb la que, segur, hauràs de conviure. Si t’eduques amb ella, per contra, la barreja és completament assumible. Però això no vol dir que calgui estar vuit hores a la bressol, no hauria de ser un aparcament pels nens. Sé que de vegades no hi ha massa remei, degut a la feina dels pares i mares…i és precisament per la manca d’estímuls que hi ha sovint a la llar (no per falta de voluntat, sinó per qüestions de conciliació), que la bressol és insubstituïble.

    I els qui decideixen escolaritzar els seus fills a casa en aquesta etapa, què haurien de tenir en compte?

    Que no deixin mai de banda l’exploració: no cal explicar-los grans coses ni estar a sobre tota l’estona. Sovint els elements més quotidians poden ser una gran font d’estímul, ja que per a ells els objectes mundans ja són nous i especials. També cal donar molta importància a sortir, perquè estar a casa no vol dir quedar-se a casa. S’ha d’anar un parell d’hores cada dia a passar una estona amb nens de la seva edat, encara que no interactuïn massa en aquestes edats estan junts i aprenen els uns dels altres perquè s’observen.

    David Bueno, moments abans de la seva xerrada al 28è Fòrum Local d’Educació | SANDRA VICENTE

    La bressol i l’educació infantil són etapes molt manipulatives i lliures. Com és el salt a la Primària en la que, de cop, ja hi ha uns coneixements estipulats per a aprendre?

    El que s’ha de solucionar, clarament, són els canvis d’etapa. Són massa bruscos i el cervell no fa un canvi tan gran en un estiu com el que suposa passar de P5 a Primària, sinó que ho fa de manera progressiva. Estaria bé que els últims mesos d’Infantil i els primers de Primària comencessin a canviar la dinàmica de paulatinament. Amb calma, que la vida és molt llarga i hi ha molt de temps per aprendre: el que no s’aprèn a primer, s’aprendrà a segon. I si no, a tercer.

    L’aprenentatge a la infància s’ha de prendre amb calma, perquè d’altra manera només s’entorpeix el cervell. Adaptar-nos al ritme de cada infant no suposa perdre temps, al contrari, és guanyar-lo.

    Costa respectar aquests ritmes amb currículums que complir…

    Som cartesians per naturalesa: ens agrada classificar les coses, però l’educació hauria de ser més flexible. Tota la llibertat que es té fins a P5, quan cada alumne avança al seu ritme s’hauria de mantenir fins al batxillerat. Si no s’aprèn a llegir amb cinc anys, ho faran amb sis i no passa res. Precisament, fent les transicions més harmòniques donem temps als alumnes que encara no hagin madurat per a que ho facin. I als que ja han assolit aquests coneixements, els donem espai per a que els assentin.

    Es considera que l’etapa clau per als aprenentatges com llegir o començar a entendre conceptes més abstractes és la dels 4 als 7 anys. És així?

    Sí, és una etapa clau, però també és àmplia. El currículum preveu començar a llegir als cinc anys perquè quan s’arribi a Primària ja es pugui seguir una mica el ritme. Però llegir és molt exigent pel cervell, perquè necessites tenir les zones lingüístiques prou madures. La major part d’infants a aquestes edats ja les tenen, però no tots. Hem de tenir en compte que el cervell madura per imitació i assaig i error. Els qui venen de famílies on es parla entre els membres i s’escolta la criatura, ja han madurat. Però hi ha llars en les que la comunicació es fa a partir de paraules aïllades: “seu”, “menja”, “calla”, “dorm”… En aquests casos, més que no pas forçar a aprendre a llegir, és molt més útil dedicar un any a parlar: que els menuts s’expressin, que escoltin els adults parlar.

    A més, per llegir també cal haver madurat les zones d’abstracció, perquè el llenguatge és abstracte: d’un palet vertical amb tres pals horitzontals en diem E, però aquesta grafia per si mateixa no vol dir res. I el 40% de nens de cinc anys no ha començat a madurar això encara i, fins que això no passi, no val la pena ensenyar a llegir.

    No importa l’edat a la que es comenci a llegir -bé, potser si als set anys encara no n’ha aprés hauríem de controlar-ho. L’important és que quan comencin ho facin perquè el seu cervell els ho demana, perquè ho fan per gust. Si no, sentiran que llegir és una obligació i quan siguin adolescents voldrem que es llegeixin els grans clàssics de la literatura i que, a més, facin cara de passar-s’ho bé.

    A nivell neurològic, què passa quan imposem un coneixement?

    Si imposem quelcom, la persona no ho veurà com un coneixement útil i el més normal és que no ho aprengui. Podrà reproduir-ho durant uns dies, fins que superi una prova, però després ho oblidarà absolutament. I això és una llàstima perquè es poden deixar enrere coses que poden ser útils. Però el pitjor és que s’acaba relacionant l’aprendre a moments d’incomoditat, de temor. De por a que si no ho aprenc em renyaran, a suspendre o a, si s’és més petit, que els reis et portin carbó.

    Això és molt perillós perquè estem formant persones que associaran el canvi, la transformació i l’aprenentatge a sensacions incòmodes. I amb això els estem restant qualitat de vida perquè sempre hauran d’aprendre coses noves per a poder adaptar-se a la vida i al canvi social.

    I doncs, com s’incentiva l’aprenentatge?

    A través del plaer. L’incentiu més gran que tenim és sentir plaer: qualsevol actitud biològicament associada a la supervivència ens és recompensada pel cervell en forma de plaer, com quan mengem o ens reproduïm. I quan aprenem coses també podem notar plaer, ja que és un incentiu pel progrés, que també és necessari per l’espècie humana. Això no només s’aconsegueix respectant els ritmes del seu aprenentatge, sinó proposant-los reptes.

    Aprendre no ha de ser una imposició, sinó fruit d’una circumstància interessant en la que s’hagin de buscar elements nous per a resoldre una situació. Així, deixar de jugar per a posar-se a treballar no serà tan difícil, no dic que sigui divertit, però…

    Així, què en penses dels deures?

    Suposant que se n’hagin de posar (no entraré en la disquisició de si calen o no), han de ser activitats absolutament diferents de les que es fan a l’escola, perquè d’altra manera seria portar l’escola a casa. Llar i aula han de ser espais diferents, per tant, les tasques que es manen fer a casa han de ser absolutament diferents de les de l’escola. I han de ser lúdiques: si no són jocs, més val no fer-ho. Tornem a l’aprenentatge per imposició: quan surten del centre volen divertir-se i és normal. Així que els hem de proposar un esbargiment que, a més, els enriqueixi.

  • Contra la suspensió de la llei catalana de sanitat, el Síndic de Greuges exigeix al Parlament que emprengui mesures

    El síndic de greuges, Rafael Ribó, ha demanat en roda de premsa a les administracions catalanes i al Parlament de Catalunya que emprenguin els mecanismes legals necessaris perquè es faci efectiu el dret a l’atenció sanitària universal. Paral·lelament, insta el Govern de l’Estat a recuperar el model sanitari d’atenció universal previ al 2012 i a legislar-ne el dret d’acord amb els principis d’igualtat i no-discriminació. També reclama al Govern de l’Estat que deixi els temes sanitaris al marge del conflicte amb Catalunya per evitar-ne la instrumentalització partidista, com ha succeït arran del recurs al Tribunal Constitucional (TC) contra la Llei catalana de sanitat.

    Ho ha fet després d’entregar l’Informe sobre la universalització de l’assistència sanitària al Parlament, al Departament de Salut, al Defensor del Poble i al Govern de l’Estat. El document recull diverses argumentacions, no només ètiques, sinó també legals i econòmiques, que justifiquen la legislació i la implementació d’un sistema de salut públic d’accés universal.

    A l’informe dibuixen els antecedents a nivell estatal, per comunitats i específicament el què ha passat a Catalunya. Veient tots els canvis que s’han anat succeint, el Síndic demana a l’Administració sanitària que proporcioni una informació veraç i clara, i intenti resoldre els dubtes que li puguin plantejar d’una manera resolutiva i segura, mostrant una actitud empàtica.

    Rafael Ribó ha manifestat que espera que «es doni ja la normalitat al Parlament perquè aquest pugui fer alguna cosa respecte a l’assistència sanitària», ja que «molts dels aspectes que estan en vies d’instrucció podrien ser recuperats per via legislativa». A més, ha aprofitat per explicar que l’informe també vol aportar dades que ajudin a trencar amb la creença que les persones estrangeres abusen dels recursos sanitaris.

    Segons dades de CatSalut, l’abril de 2018 hi havia 114.573 persones estrangeres empadronades a Catalunya que no estaven acreditades com a assegurades ni beneficiàries, ni es trobaven dins dels supòsits d’assistència sanitària en situacions especials que regula la norma estatal. Aquestes persones representen l’1,53% de la població resident a Catalunya. A més, Ribó també ha destacat que es tracta de persones sanes, d’una edat compresa entre els 20 i els 50 que utilitzen un 50% menys que el total de població els recursos de salut, excepte el servei d’urgències, del qual fan un ús similar.

    Un dels motius que han empès el Síndic a publicar aquest informe i instar les administracions a fer quelcom al respecte ha estat el fet de notificar casos d’exclusió de primera mà. Fins ara han constatat entre 20 i 30 casos d’exclusió sanitària. Destaquen que en l’àmbit d’atenció a la infància han rebut una quantitat de casos més nombrosa.

    En aquest sentit, Ribó ha estat ferm a exigir “el reconeixement de l’atenció a la salut com un dret públic subjectiu, personal, no contributiu i d’accés equitatiu”. I ha encomanat a valorar amb rigor els prejudicis i els riscos així com lluitar contra l’estigma i proporcionar informació veraç i clara.

    Un camí encara obert a Catalunya per la universalització de l’assistència

    Des de l’aplicació del decret 16/2012, el Govern de la Generalitat ja va anunciar que continuaria oferint atenció sanitària a totes les persones que hi resideixen. Inicialment, la Instrucció d’accés a l’assistència sanitària de cobertura pública del CatSalut als ciutadans estrangers empadronats a Catalunya que no tenen la condició d’assegurats o beneficiaris del Sistema Nacional de Salut, establia els requisits per accedir-hi i permetia l’accés al primer nivell d’assistència sanitària (atenció urgent, programes d’interès sanitari i atenció primària, inclosa la prestació farmacèutica amb una aportació de l’usuari del 40%) a les persones que s’havien empadronat a Catalunya entre els tres i els dotze mesos abans de presentar la seva sol·licitud, i l’accés a l’atenció especialitzada quan hi havia un empadronament superior a l’any.

    Més endavant, el 2015, una nova instrucció atorgava el primer nivell d’assistència sanitària des de la data de l’empadronament i l’accés al segon nivell amb l’acreditació prèvia de l’empadronament continuat de tres mesos immediatament anterior, excepte en les persones menors de divuit anys, que poden accedir al segon nivell des de la data d’empadronament.

    Finalment, a finals de juny, s’aprovava la Llei d’universalització de l’assistència sanitària  amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut (Llei 9/2017). Aquesta, com hem explicat en repetides vegades, establia que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària. Aquesta assistència es reconeix en totes les etapes de la vida i en tots els àmbits de la medicina (preventiva, curativa, rehabilitadora i pal·liativa, i en promoció de la salut).

    En la Llei 9/2017 també es preveia que les persones que són a Catalunya però que no tenen la condició de residents (ni estan empadronades, ni han pogut acreditar l’arrelament) tenen dret a l’assistència d’urgència, independentment de quina en sigui la causa, i a la continuïtat d’aquesta atenció fins a la situació d’alta mèdica o remeti la causa per la qual han ingressat en un centre o han accedit a un servei o establiment sanitari.

  • Falten pediatres. I ara què podem fer?

    Des de la reforma de l’atenció primària a finals dels anys 80, al nostre país els nens i nenes són atesos per especialistes en pediatria en els Centres d’Atenció Primària (CAP) fins que compleixen 15 anys, edat en què passen al metge de família. Fins aleshores feien el canvi als 7 anys.

    En altres països, com el Regne Unit, tenen un model diferent. Els pediatres són especialistes com qualsevol altra especialitat focal i només atenen els infants derivats pel seu metge de capçalera, que és el responsable de l’atenció de primera línia i dels problemes més freqüents.

    Ambdós models tenen aspectes positius i negatius, amb resultats globals poc diferents. Els bons resultats de les mesures preventives, com les vacunacions, estan més relacionats amb l’existència de serveis d’atenció primària accessibles i ben desenvolupats que no pas amb la presència o no de pediatres al primer nivell assistencial.

    Els nens i les nenes tenen poques malalties i la majoria de motius de visita a les consultes de pediatria dels CAP no requereixen coneixements especialitzats. En concret, es calcula que al voltant d’un terç són per «control del nen sa» i activitats preventives, que poden ser assumides per professionals de la infermeria. Un altre terç són consultes per problemes lleus, com contusions, infeccions respiratòries, processos febrils, mals de panxa, etcètera, que poden ser assumits per metgesses de família, i finalment, hi ha un altre terç que presenta patologia d’una certa entitat que pot requerir atenció especialitzada. En tots els grups es dóna, de manera concomitant, problemàtica de tipus social, relacional i familiar que necessita ser abordada des d’un punt de vista familiar i global. També podem considerar que hi ha demandes que no precisen una atenció professional, que es curen soles o poden ser resoltes per la família (com petites ferides, refredats, picades d’insecte…) però que en l’actualitat suposen un volum no menyspreable de visites.

    El fet de disposar de pediatres per a tot tipus de necessitats de salut de les criatures, des de les més lleus a les més greus, ha creat la idea que els pediatres són imprescindibles en els CAP i que qualsevol problema que presenti l’infant ha de ser valorat per un especialista.

    Per un conjunt de raons diverses (característiques de la feina, inestabilitat laboral, formació hospitalària…) des de fa uns anys es fa difícil trobar pediatres que vulguin treballar en els CAP i moltes places o substitucions no es poden cobrir. No és el problema d’un sol centre, és un problema general. El fet és que tenim una situació que dura des de fa temps i que no té perspectives de resoldre’s a curt o mitjà termini perquè no surten prou pediatres de la formació MIR i molts senten poca atracció per treballar a l’atenció primària.

    S’han buscat algunes solucions per pal·liar el problema com ara la creació de les «línies pediàtriques» que concentren els pediatres d’una zona en un CAP i els pacients es desplacen allà, metges de família amb interès i una formació complementària que assumeixen les consultes de pediatria o repartir els nens i nenes entre les consultes dels metges de família quan no hi ha pediatres. De fet, aproximadament un 30% de les places de pediatria als centres de salut a tota Espanya no estan cobertes per pediatres titulats. Una iniciativa interessant és la que ha portat a terme el Centre de Salut CASAP Can Bou, a Castelldefels, on les infermeres assumeixen les activitats preventives i de control del nen sa, així com l’atenció a problemes lleus.

    Hi ha grups de treball en marxa que debaten possibles alternatives. La qüestió de fons és si es considera que l’atenció als infants en el marc comunitari és una tasca de l’atenció primària o és una tasca de l’atenció especialitzada. O dit d’una altra manera: hi ha d’haver pediatres a l’atenció primària o han de treballar fonamentalment als hospitals? Hi ha diverses opinions al respecte.

    El debat hauria de girar al voltant de quines són les necessitats de salut dels infants i quin és el servei més accessible, equitatiu i efectiu que pot donar el sistema sanitari en aquests moments. Per exemple: cal sempre un pediatre per atendre qualsevol tipus de demanda? És eficient? Com poden altres professionals sanitaris participar en l’atenció a la salut dels nens i nenes de manera segura i integral? O fins i tot: el model actual contribueix a la medicalització dels problemes de la vida i a la dependència del sistema sanitari?

    Mentrestant, es produeixen protestes i es genera malestar per la manca de pediatres. Sovint, es posen pegats per culpa de la improvisació i la urgència d’apagar focs, com desvestir un sant per vestir-ne un altre, o carregar les consultes de les pediatres amb més i més visites que acaben posant en risc la seva qualitat.

    A curt termini tot apunta que s’haurà de contemplar la participació de professionals no pediatres en l’atenció als infants. Una manera és potenciar i estendre el paper de la infermeria en les tasques preventives, de consell i d’atenció als problemes lleus. L’altra és la incorporació de metges especialistes en medicina familiar i comunitària a funcions assistencials adequades a la seva competència, sigui assumint nens a partir d’un llindar d’edat més baix o amb necessitats de salut que no requereixin una atenció de segon nivell.

    Qualsevol decisió que es prengui ha de comptar amb el debat social i professional i ha d’estar ben planificada per evitar desigualtats territorials. També ha d’assegurar una dotació suficient de professionals amb la formació adequada i garantir dos aspectes fonamentals en l’atenció primària: que totes les famílies tinguin clar qui és el seu referent i que sigui accessible.