A la sanitat catalana, com en altres sectors socials i governamentals, comença a prendre cos la percepció que en aquest període sense lideratge polític, l’activitat quotidiana de centres, serveis i professionals de l’administració, entre ells els sanitaris, continua desenvolupant-se com sempre, sense greus problemes afegits als quals eren presents abans de la destitució dels màxims responsables del govern de la Generalitat. Aquesta percepció, de molts professionals i de la mateixa ciutadania, podria ser utilitzada en el marc d’un argumentari «napoleònic» recentralitzador de les competències transferides a l’inici dels anys 80 a Catalunya en diversos àmbits, per exemple el sanitari i l’educatiu.
Malgrat que aquesta possible interpretació cal no oblidar que el que percebem a curt termini no és ni molt menys la imatge completa, tant des d’una perspectiva política com de gestió de recursos, de les greus conseqüències d’una intervenció que elimina la capacitat de decisió estratègica del govern de Catalunya. És ben cert que, des de temps anteriors a l’aplicació del famós article 155 de la constitució espanyola, l’atenció essencial del govern català s’ha centrat en el procés independentista i que aquest fet ha rebaixat de forma notable el nivell de prioritat de la resta dels camps d’acció política. Concretament la darrera reunió de la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya va tenir lloc el 20 de juliol de 2017, mesos abans de la suspensió del govern autonòmic.
Les iniciatives estratègiques destinades a millorar el benestar i qualitat de vida de la població catalana han entrat en hibernació, entre elles les sanitàries. Dins els possibles perjudicats per aquesta situació es troben persones de tot l’espectre polític: independentistes radicals, catalanistes, autonomistes, centralistes, militants de l’esquerra de tota la vida i de la dreta clàssica i moderna. En definitiva tota la població catalana.
Les eleccions del 21 de desembre de 2018 van produir una majoria parlamentària independentista que, fins avui, no ha pogut posar en marxa un govern efectiu de la Generalitat. No sabem quan podrem sortir d’aquesta situació però sembla bastant probable que les prioritats d’un futur executiu continuïn centrades en el procés independentista bé per iniciativa pròpia o per imposició de l’entorn polític català i estatal. Els sistemes de serveis, com el sanitari, amb un funcionament previ sòlid poden suportar situacions de paràlisi estratègica com l’actual sense deterioraments importants de la seva activitat diària però el que sembla evident és que aquesta dinàmica no es pot allargar molt, sobretot quan ja fa un temps considerable que estem sense iniciatives polítiques de importància.
La finalitat última de l’acció governamental és contribuir a la millora del benestar de la població. La situació política a Catalunya no sembla que sigui la més òptima per donar compliment a aquest objectiu. Com professionals sanitaris però sobretot com a ciutadans hem d’insistir en la necessitat de deixar enrere la paràlisi estratègica sanitària. No fer-ho posa en risc no solament tot el que s’ha aconseguit fins ara sinó també, i és el més greu, el futur del nostre sistema sanitari.
El darrer informe epidemiològic de la Sub-direcció General de Vigilància i Resposta a Emergències de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) recull que l’any 2016 es van diagnosticar 1.000 casos de tuberculosi (TB). Aquesta xifra representa una taxa d’incidència de 13,3 casos per 100.000 habitants, que reflecteix una davallada del 7,6 % respecte a l’any 2015 (14,4 per 100.000 habitants), quan es van notificar 1.083 casos. D’aquests, el 61,9% són homes i el 38,1% dones i l’edat mitjana de les persones afectades és de 44,7 anys.
Pel que fa als casos pediàtrics (fins als 14 anys d’edat), el mateix informe indica que se’n van diagnosticar 68 (el 6,8% del total). La taxa de tuberculosi en infants és de 5,8 casos per 100.000 habitants, una taxa que ha disminuït un 20,5% respecte a l’any anterior.
La tuberculosi és una malaltia infecciosa, per tant, transmissible, produïda pel microbi Mycobacterium Tuberculosis. Des de fa anys es pot prevenir i curar però tot i això és la novena causa de mort a tot el món i la principal causa de mort per un únic agent infecciós, superant al VIH. La forma de transmissió és l’aire: a través dels esternuts, la tos o bé la saliva. Pot perjudicar a diversos òrgans, però afecta principalment als pulmons.
L’epidèmia del VIH i l’aparició de soques resistents als fàrmacs de Mycobacterium tuberculosi agreugen la càrrega de malaltia tuberculosa entre les persones i són una amenaça per al control mundial d’aquesta malaltia, per la qual cosa constitueix un desafiament substancial en l’objectiu de l’eliminació de la TB.
Zero tuberculosi a Catalunya pel 2050
Des de Salut tenen planejat, d’acord amb l’estratègia mundial de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), aconseguir una reducció del 80% en la taxa d’incidència de tuberculosi l’any 2030, en comparació de la del 2015, i l’eliminació de la malaltia a l’any 2050. Per aconseguir-ho s’ha d’accelerar el declivi anual de la tuberculosi que s’observa en els darrers nou anys. Així com també, per prevenir futurs casos de tuberculosi i aconseguir-ne l’eliminació, cal identificar i tractar les persones amb infecció tuberculosa latent i aconseguir el compliment del tractament, especialment entre els contactes dels casos amb tuberculosi pulmonar.
A Catalunya la tuberculosi ha anat reduint-se però a escala mundial, tot i el progrés significatiu de les últimes dècades, s’estima que el 2016 hi havia un total de 10,4 milions de persones que van contraure la malaltia, de les quals 1,6 milions (un 16%) va morir. Dels afectats per tuberculosi, el 90% eren homes, el 10% ja estaven infectats prèviament pel VIH i el 56% dels casos es localitzaven a cinc països: l’Índia, Indonèsia, la Xina, Filipines i Pakistan.
Segons les dades del darrer informe conjunt de l’OMS i del Centre Europeu de Prevenció i Control de les Malalties (ECDC), a l’any 2016 52 països de la Regió d’Europa de l’OMS van notificar 290.000 casos de tuberculosi, que suposen el 3% del total de casos mundials, amb una taxa d’incidència mitjana de 31,6 casos per 100.000 habitants. Entre els països més afectats de la Unió Europea, Espanya, amb una taxa de 10 casos per cada 100.000 habitants ocupa el desè lloc després de Romania (74), Lituània (53), Letònia (37), Bulgària (27), Portugal (20), Polònia (18), Estònia (16), Malta (13) i Croàcia (12).
Evolució de la tuberculosi a Catalunya / ASPCAT
Per treballar el Dia Mundial de la Tuberculosi, diverses entitats com ara la fundació uiTB, Serveis Clínics, el Consorci Sanitari de Barcelona o l’Agència de Salut Pública de Barcelona entre d’altres van organitzar una jornada. Les taules rodones que s’hi van realitzar buscaven donar a conèixer les tesis que s’han presentat recentment i impulsar estratègies de tractaments directament observat (TDO). També afavorir la discussió científica i difondre aspectes culturals sobre la tuberculosi.
A Barcelona, durant el 2017 es van registrar 267 casos de tuberculosi (amb una incidència provisional de 16,6 casos cada 100.000 habitants) mentre que el 2016 es van detectar 260 entre els residents a la ciutat (157 homes i 103 dones) suposant això una disminució del 6,9% respecte l’any anterior, ja que el 2015 hi va haver 280 casos amb una taxa de 17,4 per 100.000 habitants.
Des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona expliquen que aquests casos de tuberculosi estan distribuïts de manera desigual en els districtes, afectant especialment persones amb pitjor situació socioeconòmica.
Fa més de 30 anys que existeix el Programa de Prevenció i Control de la Tuberculosi de Barcelona. Al llarg del període que porta desplegat el Programa, la tuberculosi ha reduït la seva incidència passant de taxes pròximes als 70 casos per 100.000 habitants en els anys 1992-1993 a les actuals que volten els 17 casos cada 100.000.
Ara bé, els experts assenyalen que els casos actuals tenen més complexitat i criden l’atenció sobre l’elevat retard diagnòstic que té la malaltia.
No hi ha dubte. La llet materna és l’aliment aconsellat per tots els nounats. Però quan no hi ha suficient de la pròpia mare, la llet donada pot ser la millor alternativa, especialment en els nens que neixen de forma primerenca o malalts.
Per a això es van crear els bancs de llet humana, encarregats de recollir, processar, emmagatzemar i dispersar amb totes les garanties aquest producte biològic. La seva finalitat és resoldre els problemes d’alimentació del nounat fins que la seva mare li pugui donar el pit.
«És un pilar més de suport a la lactància. Proporciona llet d’altres dones a aquells nounats d’alt risc que encara no disposen de la seva mare o aquesta és insuficient», explica a Sinc Nadia Raquel García, coordinadora del Banc Regional de Llet Materna de la Comunitat de Madrid, situat a l’Hospital 12 de Octubre.
De fet, diversos estudis apunten com en els nens prematurs la fórmula artificial suposa un augment de patologies com enterocolitis necrotitzant, un trastorn intestinal propi del prematur i d’altres nounats vulnerables.
És més, el 2001 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va destacar que els bancs de llet humana són «una de les millors estratègies sanitàries en la disminució de la mortalitat infantil i en la protecció de l’alletament».
Com la llet materna és un bé escàs, és fonamental prioritzar qui serà receptor i ajustar les característiques de la llet donada a les del nen que la rep, sempre tenint en compte la disponibilitat.
Així, en els primers dies s’intenta donar als nounats de màxim risc (de menys de 1.000 grams o menors de 28 setmanes d’edat gestacional) llet de donants que tenien fills amb dies o setmanes de vida quan van extreure’s aquesta llet .
«Si a més eren mares de nens prematurs, és fins i tot més adequat», subratlla García, també presidenta de l’Associació Espanyola de Bancs de Llet Humana (AEBLH), creada el 2008. «No obstant això, moltes vegades no podem ajustar tant i hem de lliurar llet amb més temps de vida del fill».
Per als nounats molt prematurs o malalts, les primeres setmanes de vida suposen un període crític per al desenvolupament de patologies relacionades amb la immunitat. L’alimentació amb llet materna i donada des del naixement ajuda al fet que es desenvolupi resistència «de forma més adequada». Així mateix, com més gran sigui el volum de llet materna o donada que rebin durant l’ingrés, major és l’impacte beneficiós en aquests nens de risc.
«És important començar al més aviat possible amb l’alimentació amb llet humana, ja que afavoreix la mobilització i la tolerància, la maduració intestinal i la colonització per gèrmens beneficiosos per al prematur vulnerable. És preferible la llet de la pròpia mare, però si no es disposa d’ella, la donada és la millor opció», aclareix a Sinc Marta Cabrera, neonatóloga de l’Hospital Universitari La Paz.
Com ser donant de llet
Mancant les dades globals a Espanya per 2017, el 2016 es van registrar 1.565 donants, el que suposa un volum total de 7.449,16 litres de llet i una donació mitjana de 4,47 litres/donant. En els 43 hospitals receptors, 2.281 nounats, en la seva majoria prematurs de molt baix pes, es van beneficiar d’aquestes donacions.
Queda patent a més un augment de la seva activitat cada any. Des de 2009, el nombre de donants ha augmentat des de 175 a aquests 1.565 donants. De la mateixa forma, s’ha passat de 1.143,9 litres donats als 7.449,16. El nombre de receptors també s’ha incrementat des dels 333 fins als 2.281.
Però què ha de fer una dona interessada a ser donant? Han de contactar amb el banc de llet més proper, on se’ls informarà del procés de donació. Bàsicament, les candidates han de ser dones que estiguin lactant, disposades a extreure’s la seva llet i que gaudeixin de bona salut.
És convenient establir bé la lactància del seu fill durant el primer mes de vida abans de començar a donar. «És útil incloure-ho en la rutina diària. A vegades les donants s’extreuen llet d’un pit mentre estan alletant de l’altre al seu fill», apunta Cabrera, que dirigeix des de fa mesos el centre satèl·lit del banc regional en La Paz.
El primordial és impedir que la llet es contamini per una falta d’higiene o un emmagatzematge incorrecte. El volum extret canvia molt d’una dona a una altra. També és variable la composició nutricional de la llet de cada dona, que a més es va modificant a mesura que augmenta el temps de lactància. Així, aquest aliment es classifica d’acord a l’edat dels bebès de les mares donants: calostre (fins a 7 dies de vida), de transició (de 7 a 14 dies) i madura (més de 14 dies).
«Els bancs de llet materna solament tenen sentit en una societat que recolzi la lactància i que disposi d’un percentatge de dones que alleta satisfactòriament als seus fills i que estan disposades a donar de forma altruista el seu excedent als bancs de llet», afirma Nadia García.
El banc que dirigeix ha augmentat la seva activitat i, l’any 2017, va acceptar a 236 dones com a donants, amb una donació mitjana de 7,18 litres i 612 nens receptors que es van beneficiar. Cada gota és important: 20 mil·lilitres poden ser útils per a un nen molt prematur durant diversos dies.
Un recent nascut pren llet d’un biberó
Més d’un segle de bancs de llet
El primer banc de llet va ser creat l’any 1900, a Viena. Després es van obrir a Boston (1910), Buenos Aires (1921) i Rio de Janeiro (1943). Des de llavors, existeixen nombrosos centres a Europa, EUA, Austràlia, Centreamèrica i Sud-amèrica.
Amb l’aparició del VIH i el desenvolupament de fórmules làctiques per a prematurs, el seu ús va disminuir durant els anys 80. No obstant això, actualment es troben estesos per tot el món i contribueixen a un major èxit de la lactància materna. Segons García, «la presència d’un banc de llet fa que la societat ho consideri un bé molt valuós».
Igualment, la seva existència fomenta la recerca i minimitza la contaminació i la deterioració de la llet. És més, l’experiència en altres països ha demostrat que la instauració d’un banc de llet materna augmenta les taxes de lactància a la regió on s’ha implantat.
A Espanya, la història dels bancs de llet és molt curta. El primer centre es va fundar a Palma de Mallorca el 2001; més tard, el 2007, es va inaugurar el primer localitzat a la península: l’Hospital 12 de Octubre, a Madrid. El desembre passat van complir deu anys, que celebraran el proper mes de març amb tots els responsables dels bancs regionals i centres satèl·lit.
A l’actualitat, Espanya compta ja amb 14 institucions a Illes Balears, Madrid, València, Granada, Aragó, Barcelona, Extremadura, Castella i Lleó, Vigo, Santiago de Compostel·la, Sevilla, Astúries, Euskadi i Cantàbria. Tot sembla indicar que la xifra seguirà creixent. Existeixen projectes per crear nous bancs a Còrdova, Las Palmas de Gran Canaria i Tenerife.
Un acte de generositat amb la societat
Les mares donants estan fent un esforç altruista impressionant. «Tenen tot el mèrit del món. Són mares que estan donant el pit als seus fills, amb el que això suposa i, a més, prenen la decisió de donar. És un acte de generositat enorme amb la societat», afirma Marta Cabrera.
Per aquest motiu s’ha d’augmentar el coneixement i facilitar tot el possible el procés. És important que les mares disposin d’altres centres –a més del banc regional–, ja que això optimitza la donació des d’un punt de vista geogràfic.
A Madrid, els centres que s’han acreditat per rebre llet crua de mares donants són el Severo Ochoa de Leganés, Puerta del Hierro i la Paz. Per captar donants, l’Hospital 12 de Octubre, Severo Ochoa i La Paz.
El propòsit a llarg termini dels bancs de llet és intentar que tots els nens que compleixen criteris i no reben llet donada ho facin. «L’ideal seria que cap nounat ingressat prengués llet de fórmula», recalca Nadia García.
En aquest sentit, ambdues expertes conclouen que encara queda un llarg camí perquè a Espanya la llet materna donada sigui el substitut estàndard de la llet de la pròpia mare quan aquesta no està disponible. Però el futur és encoratjador. Potser en uns anys pugui arribar a tots els nounats que ho necessitin.
M’acaben de notificar que he assolit el 78% dels objectius que tenia fixats. Encara que no ho creguin, ho considero un gran èxit personal, ja que només podia aconseguir el 20% restant si la despesa farmacèutica del meu territori, que inclou l’Hospital Clínic, estava per sota d’una quantitat que arbitràriament havia fixat el CatSalut. Suposo que era molt més fàcil encertar el número de la Grossa de Nadal que aconseguir aquest objectiu que està totalment fora de la meva capacitat de maniobra i que no s’ajusta als acords sindicals pactats sobre aquesta matèria (Instrucció 1/2008 de l’ICS).
Com pot un metge de família que passa visita controlar la despesa farmacèutica dels especialistes de l’Hospital Clínic si no ho aconsegueix ni el seu director general que per altra banda té un sou molt més elevat per almenys intentar-ho? Desconec el grau d’assoliment dels objectius del gerent de la meva institució ni els del director general de l’Hospital Clínic, però em jugaria un sopar que estan per sobre del 90%. El sistema és generós amb els alts directius. Només han de complaure als membres dels seus respectius patronats, ja que els objectius pressupostaris els tenen transferits als metges clínics. El món al revés!
Aquesta anècdota personal no és més que una mostra de la sensació de caos general que es viu dins del sistema sanitari. Sembla que s’aprofiti la manca de govern a la Generalitat per fer propostes desgavellades. En lloc d’agrair l’esforç retributiu i laboral que estem fent els professionals durant aquests anys de la crisi econòmica, hi ha qui aprofita per demanar encara més. Algun gerent desenterra una antiga polèmica sobre el còmput anual d’hores treballades i afirma que devem hores a l’empresa o bé que hem de fer guàrdies de forma obligatòria. Sembla que hi hagi el desig de provocar un conflicte laboral.
A l’Àmbit de la Metropolitana Nord de l’ICS es va començar reclamant hores als metges i es va acabar pactant una limitació de les llistes de pacients per metge, del nombre de visites diàries, del temps per visita i es va assolir el compromís de pagar com a extra tota activitat suplementària que es realitzi. El Sindicat Metges de Catalunya acaba de fer una petició a la gerència de l’ICS i del CatSalut en la mateixa línia (http://peticions.metgesdecatalunya.cat).
El moment és molt més crític del que pot semblar veient la professionalitat d’uns metges i d’unes infermeres que cada dia fem la nostra fenia, contenim l’angoixa dels pacients produïda per l’increment de les llistes d’espera, els nous copagaments, les retallades de les prestacions o la incertesa política. No és el moment per seguir buscant el límit de la nostra capacitat de resiliència. Fins quan aguantarem de veure que la recuperació econòmica que experimenta una part de la societat no es reflecteix en l’entorn sanitari públic?
Apel·lo a la professionalitat dels directius. La manca de govern no eximeix de la responsabilitat de fer l’activitat clínica ni la gestora. Els clínics estem fent la feina.
El terme universitat, derivat del llatí universitas, i que significa comunitat, col·lectiu o gremi, ha evolucionat al llarg del temps cap al d’universitas scholarium o col·lectivitat d’estudiants, peça angular i que dóna sentit a la institució. Als meus alumnes, estudiants amb els quals comparteixo el coneixement, sempre els dic que ens trobem al lloc on neix i creix part del coneixement de la disciplina en la qual s’han matriculat, en el meu cas, la Infermeria. Els dic que les meves aportacions al seu aprenentatge són només això: aportacions, discutibles i susceptibles a ser matisades i revocades. Però que les seves puntualitzacions han de fonamentar-les, evidentment, sobre la base de l’evidència i el saber. En definitiva, que no esperin de mi una classe magistral, ja que no tindria cap sentit als seminaris dels pràcticums que, des del Grau, tenen la categoria d’assignatura.
Si avancem en l’adquisició del coneixement i ens centrem en la formació continuada, postgraduada i, amb més raó, en la formació especialitzada, la figura del «professor» va perdent el sentit. Seré cautelós i no afirmaré que «no té cap sentit». Correspon als tutors l’orientació en l’aprenentatge i, per descomptat i en primer lloc, al mateix professional titulat que decideix especialitzar-se en una àrea determinada, la responsabilitat d’adquirir les habilitats que li permetran aprofundir en els coneixements que li han de servir per desenvolupar-se professionalment i competencialment.
Al llarg del temps he observat amb certa preocupació que alumnes i residents, majoritàriament, esperen o anhelen un temari sobre el qual ser avaluats, que hagin d’aprendre i posteriorment reproduir, sense cap aportació al desenvolupament de la professió i especialitat escollida. Si bé en els alumnes de pregrau pot arribar a ser comprensible, no ho és tant en aquells, ja titulats, que decideixen especialitzar-se.
Històricament ens hem vist obligats a exercir la nostra professió integrada en models clàssics i jeràrquics. La normativització de tasques i funcions, que era encomanada a la nostra disciplina per tercers, limitava el nostre desenvolupament del rol autònom com a professió. Lamentablement, aquestes llistes de funcions es tornaven obsoletes l’endemà de la seva publicació però se seguien desenvolupant durant anys. En el camp de la infermeria no només s’ha entorpit el desenvolupament competencial sinó que s’ha privat a les persones de beneficiar-se de les cures que les infermeres podien oferir-los. Els ciutadans no coneixien i, en gran proporció continuen sense conèixer, allò que les infermeres podem oferir-los: el que no es coneix, no es posa en valor i no es troba a faltar.
Fa 40 anys que la infermeria, com a disciplina pròpia, entra a la universitat. Gairebé 10 anys del pas de la diplomatura al grau i aquest any es gradua la 6a promoció de residents en infermeria Familiar i Comunitària. Malgrat això, les infermeres seguim sense tenir massa clar on són els límits dels marcs competencials de les professions sanitàries. Tendim a imaginar-los amb múltiples fronteres de línies gruixudes sustentades per normatives obsoletes i gens concordes amb la realitat de la nostra pràctica. Malgrat tenir un model de protecció de la salut dels ciutadans amb una visió aparentment moderna, l’organització clàssica del treball dificulta la pràctica de la nostra professió. Com he comentat anteriorment, els sistemes de salut (part operativa del model) segueixen basats en models funcionarials, rígids i obsolets. Aquesta forma d’organització no afavoreix en absolut el desenvolupament competencial i, en aquesta, pot tenir la seva explicació el punt exposat anteriorment.
Les infermeres a Espanya treballem sota un «sostre de vidre» que són les barreres invisibles (externes i internes) que ens impedeix aquest desenvolupament competencial, tal com diu Edurne Zabaleta. En aquest sentit, els processos d’autoregulació professional pretenen, en la mesura del possible, ajudar a ordenar la professió des de la pròpia professió i orientar-la cap a on ha d’anar: un model centrat en l’atenció i cura de les persones, famílies i comunitats i que són, en definitiva, els qui han invertit en la nostra formació, ens reconeixen com a professió i sobre qui ha de revertir el benefici de les cures.
En definitiva, l’organització dels sistemes de salut i dels equips d’atenció primària han de seguir treballant per orientar les seves dinàmiques i passar de models multidisciplinaris de col·laboració a models interdisciplinaris on les diferents professions cooperen i se centren a oferir les cures que les persones, famílies i comunitats realment necessiten.
«La meva sogra va ser víctima d’una estafa», afirma en Pere. A mitjans de febrer de 2017, la dona estava prenent alguna cosa a un bar de la Barceloneta quan es va trobar malament i juntament amb la seva filla es van dirigir a l’Hospital del Mar. A recepció, ens explica en Pere, en sentir-les parlar en rus entre elles, van dirigir-les a una sala on atenen als estrangers. La dona només duia el passaport i targetes de crèdit russes que no van autoritzar l’operació i mare i filla van haver de marxar. Tot i ser d’origen rus, són residents a l’estat espanyol des de fa anys i la dona comptava amb una targeta sanitària de la Comunitat Valenciana. L’endemà van tornar a l’Hospital i, després d’abonar 500 euros, les van atendre.
«En veure la factura em vaig adonar que els preus no eren preus públics, que els conceptes amb els que s’havia facturat no ens encaixaven i que qui emetia la factura no era qui havia prestat el servei», ens diu en Pere. El nom de l’emissor era International Care Patient Assistance (ICPA), una empresa anomenada Gestitursa Catalunya SL (canviava el nom segons on operava) fins a 2012 quan va canviar de nom. Ara per ara, aquesta família estan pendents de resolucions a diferents òrgans administratius i també pendents d’una demanda que van presentar a justícia.
L’Hospital del Mar, davant el procés que ha engegat aquesta pacient, explica que el Parc Salut Mar (PSMAR) va decidir externalitzar la gestió de la facturació de l’assistència sanitària del pacient internacional degut a «un increment important del turisme a la ciutat de Barcelona i en un context en el qual va emergir com a problema a prevenir la qüestió del turisme sanitari». De fet, en aquest mateix centre durant l’any 2017 van arribar a atendre 1937 turistes de 96 orígens diferents. L’interès, segueixen, era poder recuperar el 100% del cost de l’assistència per al sistema sanitari públic al que l’Hospital està integrat.
En Pere, no està d’acord amb aquest procediment. A l’escrit d’al·legacions que va presentar a l’Autoritat Catalana de la Competència denunciava que «els consumidors estrangers pateixen un perjudici per patir un increment desorbitat dels preus del servei». I exposava que «el servei que els hi factura directament l’empresa denunciada (ICPA), està per sobre del preu que els hi hagués facturat directament l’hospital denunciat (Hospital del Mar) exactament pel mateix servei».
Per presentar totes les queixes, reclamacions i demandes, en Pere ha reunit i presentat dades de facturació d’ICPA que recolzin la seva denúncia. Moltes d’elles, les va aconseguir després de mediar a través de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública. Agafant els tres primers mesos de 2017, es veu que l’Hospital del Mar ha facturat a ICPA la quantitat de 162.783,95 €, d’acord amb els preus públics aprovats pel Consell Rector de l’Hospital del Mar per facturar a tercers obligats a pagament i als particulars; és a dir, els que s’apliquen també als estrangers. Les dades de facturació per aquest període d’ICPA són de 338.623,19 €. Això implica que, restant el que li retorna a l’Hospital del Mar pels serveis, el sobrepreu que perceben és de 175.839,24 €.
D’aquesta manera, l’Hospital del Mar va acabar facturant els 162.783,95 € relatius als costos assistencials per una banda i, en concepte de compensació fins el cànon del 55% sobre la facturació realitzada per ICPA, un plus de 23.458,80 €.
Des de l’Hospital del Mar afirmen que tenen constància dels ingressos totals d’aquesta empresa referits al seu mateix centre, ja que aquesta obligació està prevista en el contracte d’ambdues entitats d’acord amb el que preveu el plec de condicions del concurs públic guanyat per ICPA el 2012. La compensació s’entén perquè en aquest mateix concurs, ICPA va establir que, a més de les condicions que passaven per retornar el cost complert al sistema de salut, donaria a l’Hospital un extra d’un 5%.
Factura trimestral de la regularització entre ICPA i l’Hospital del Mar / Cedida
En el cas de la sogra d’en Pere, el marge de sobrepreu pel servei prestat, que va ser una visita de traumatologia d’urgències, s’elevava quasi a un 15%. Així l’Hospital factura a ICPA pels costos assistencials d’aquesta pacient: 240,96 euros. Mentre que ICPA ha facturat a la pacient 281,65 euros. «ICPA factura contra els pacients, a qui no ha prestat serveis assistencials. I l’Hospital factura a ICPA per serveis assistencials, que realment ha prestat als pacients i/o les seves asseguradores», denuncia en Pere.
El «sobrepreu» que relata en Pere, s’explica, diuen des de PSMAR, perquè a l’atendre un pacient internacional, aquest o la seva companyia d’assegurances abona un import (que varia en funció de quan es dóna l’alta o de les cures rebudes) que ve marcat per les tarifes del mercat assegurador internacional.
A més d’encarregar-se de gestionar la facturació, l’empresa ofereix també assessorament i traducció als pacients, expliquen des de l’Hospital del Mar. Altres funcions que assumeix l’empresa són la gestió de la relació amb companyies asseguradores, l’atenció telefònica o la intermediació amb pacients internacionals amb motiu de les gestions de cobrament.
De moment, en Pere i la seva família seguiran esperant les resolucions de tots els òrgans administratius i jurídics que tenen sobre la taula el seu cas.
Rebut del dipòsit de 500 euros / Cedida
«Ens demanaven 5.000 euros per tenir el nen ingressat una nit, els metges no entenien res»
No és la primera queixa contra l’Hospital del Mar i ICPA. Com informàvem a principis d’estiu des d’aquest diari, una família argentina de turisme a Barcelona va ser amenaçada i forçada a pagar 1.000 euros de dipòsit perquè l’Hospital del Mar atengués d’urgència al seu fill de quatre anys. Després de la insistència dels metges i la intervenció de la Plataforma per una Sanitat Universal a Catalunya (PASUCat), el centre públic va admetre el “lamentable error” per una facturació il·legal i va retornar el dipòsit de 1.000 euros a la família.
La facturació en aquell cas era il·legal perquè tant la normativa estatal com l’autonòmica estableixen que l’atenció urgent està garantida fins a l’alta mèdica i que els menors han de ser tractats com a residents espanyols. També la família argentina va haver de bregar amb una persona del servei d’atenció al departament internacional, gestionat per l’empresa privada InternationalCarePatientAssistanceSL.
El GAPS (Gabinet d’Assessoria i Promoció de la Salut) va néixer en el si del col·legi de metges de Barcelona l’any 1976 amb l’entrada de la primera junta democràtica després de la llarga dictadura. Junta que guanyà les eleccions amb un programa explícit que proposava un model sanitari tipus Servei Nacional de Salut. El GAPS format per una colla de professionals de diverses disciplines, va començar amb els mateixos valors i les accions similars que després trobarem en el seu successor, el CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris) fundat pels mateixos professionals quan el 1983 havien sortit del col·legi de metges (nova Junta del col·legi).
Però cal recordar que aquestes dues entitats no eren casuals sinó que eren fruit del què en podem nomenar la «Renaixença Democràtica» al país dita per molts «la transició»: l’explosió democràtica que va comportar la fi de 36 anys de dictadura i el moviment polític i social d’un període que en podríem dir Constituent del país que volíem (ciutadania i professionals en el cas de la salut).
Els darrers anys de la dictadura encara varen ser molt cruels i repressius, el vell estava morint, es veia l’horitzó d’esperança, però continuaven els monstres que es resistien a perdre el poder. El 1969 el dictador nomena com a seu successor a Joan Carles Borbó que jura fidelitat als «principios del movimiento». El 1973 tenim encara el procés judicial 1001 contra líders de CCOO, el 1974 l’execució de Salvador Puig Antich i al 1975 mort Franco i al 1977 hi ha les primeres eleccions generals a Espanya (41 anys després de les de 1936). El 1978 s’aprova la constitució espanyola. Aquest període de 1975 a 1978 és l’anomenat «la transició».
En aquest període intens d’esdeveniments polítics pesaven altres coses molt interessants: la legalització de partits polítics, a Catalunya la constitució de l’Assemblea de Catalunya, òrgan encara llavors unitari de forces polítiques sindicals i ciutadanes de lluita política amb l’exigència de llibertats, democràcia, amnistia i estatut d’autonomia de Catalunya. L’Assemblea va actuar del 1971 al 1977 (les primeres eleccions).
I en aquest temps en Salut i Sanitat també hi havia molta vida, amb anàlisi, reivindicacions i propostes. El 1976 es va celebrar a Perpinyà el X Congrés de Metges i Biòlegs de llengua Catalana*, ressuscitat després de la llarga dictadura, venia a representar el que avui en diríem (en llenguatge més correcte) Congrés de professionals de la salut, d’aquest Congrés (sobretot de la seva 2a famosa ponència) i del paral·lel procés del Congrés de Cultura Catalana** (del 1975 al 1977 amb 12.500 inscrits) veritable procés constituent de què volíem en el nostre país i en Salut i Sanitat, en l’àmbit d’estructura sanitària. Els dos processos varen servir per definir les característiques del Servei Nacional de Salut i la importància del metge de capçalera i l’Atenció Primària i Comunitària d’una manera participativa.
Així el GAPS primer el 1976 i el CAPS després al 1983 varen ser instruments de desenvolupament i servei d’aquells valors i aquell model de Salut i de Sanitat.
*El X Congrés de Metges i Biòlegs de llengua Catalana, celebrat encara a Perpinyà el 1976, el primer reprès després de la dictadura i la seva II Ponència «La funció social de la Medicina» va ser una fita història per la seva innovació conceptual: la nova definició de Salut, el paper del metge de capçalera, els criteris per un SNS a Catalunya, les perspectives de futur amb 21 ponents, etc. Hi ha editat el llibre de Ponències. Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. 1976
**L’Àmbit d’Estructura Sanitària del Congrés de Cultura Catalana, un veritable marc de definició de la Sanitat que volíem a Catalunya, treball en grups i comissions sectorials, president Ramón Espasa (posteriorment primer conseller de salut de la primera generalitat restaurada); secretari Josep Martí (posteriorment va ser delegat de sanitat del primer ajuntament democràtic de Barcelona). Les resolucions dels quals estan recollides en 77 pàgines al llibre de resolucions II. Editorial 62, Barcelona 1978
Els processos socials i ciutadans en demanda de qualitat de vida i una sanitat de qualitat, confluència de professionals i ciutadans
Tant el GAPS com aquests processos congressuals i participatius tenien unes característiques comunes que es nodrien de les confluències polítiques, socials i sindicals d’aquells moments de nova democràcia i així tenien una participació conjunta d’ideologies, participaven en els mateixos documents i publicacions, persones de corrents lliberals democràtiques (CDC) de corrents socialistes (PSC) i comunistes (PSUC). Així ho podem comprovar en la composició de les persones de les ponències dels congressos com de les abundants publicacions i llibres editats aquests anys sobre el tema (recordem que en aquella època no hi havia ordinadors personals, ni telèfons mòbils, ni Internet):
N. Acarin, R. Espasa, H. Pardell, C. Sans, F. Soler Sabaris i J. Verges «La Sanidad hoy. Apuntes críticos y una alternativa». Ed. Avance, Barcelona 1975
N. Acarin, R. Espasa, J. Verges, M. Campo. «La Salud, exigència popular» Ed. Laia, Barcelona 1976.
N. Acarin, R. Espasa, C.Sans, J. Veges. «Servei Nacional de Salut. Una alternativa democràtica a la Sanitat» col. Les eines, Ed. Laia, Barcelona 1977
J.Gol, J. Artigas, J. Raventos, Ll. Bohigues, M. Baselga, F. Sole Sabaris i fins a 20 autors. «Salut sanitat i societat. Per una resposta socialista a la situació sanitària». Col. Alternativas, Ed. 7 x 7, Barcelona 1977
J. Gol, J. Raventos, A. Segura, F. Sole Sabaris. «La sanitat als Països Catalans». Ed. 62, Barcelona 1978
V. Navarro. «La medicina bajo el capitalisme» Ed. Crítica/Grijalbo Barcelona 1978, (traducció del llibre en angles publicat a Baltimore al 1976)
El 15 de juny de 1977 hi ha les primeres eleccions generals a l’estat espanyol. El 23 d’octubre torna a Catalunya J. Tarradellas, president a l’exili des de 1939 i el 5 de desembre del 1977 es constitueix el govern unitari de la Generalitat restaurada amb Ramón Espasa de Conseller de Salut, comença així el període de govern que es posa a treballar per la nova sanitat, la primera tasca va ser l’elaboració del «Mapa sanitari de Catalunya» que proposava una estructura sanitària integrada, planificada, territorialitzada i d’accés universal, és a dir un model S.N.S. De fet, aquest projecte, és vist per molts com un antecedent que inspirà la futura Llei General de Sanitat.
El 1979 s’aprova l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i al 1981 hi ha el traspàs de competències sanitàries estructurals i legislatives que permeten ja crear la XHUP (Xarxa d’utilització pública dels hospitals existents) i la primera Reforma de l’Atenció Primària de Salut. El 1986 s’aprova per unanimitat al Congrés de Diputats la Llei General de Sanitat (E. Lluch de ministre) que constitueix un autèntic Servei Nacional de Salut, Públic, universal, finançat per pressupostos estatals i amb descentralització a les autonomies, acabant així amb l’antiga Seguretat Social del franquisme.
Aquest període de temps també es va caracteritzar per la riquesa de moviments socials defensant la sanitat publica i la seva qualitat, així com demanant millors condicions socials i ambientals als barris i pobles de Catalunya per millorar la seva qualitat de vida. Així ho recull l’autor Josep Martí en la seva tesi doctoral de l’any 1980***.
Avui, enfront de la degradació del model de Sanitat que tenim i que l’entorn també ha canviat després de 40 anys, ens cal tornar a repensar els canvis profunds (radicals) que la sanitat pública necessita per estar al servei de la salut de totes les persones i no parasitada per interessos privats.
***J. Martí Valls. «Moviments Socials i Reivindicacions Sanitàries a Catalunya. 1970-1976» Resum a Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra 1981
Des de 1990, 2.600 milions de persones han aconseguit accés a fonts d’aigua segura, però encara avui 663 milions de persones veuen incomplet el seu dret a l’aigua, sobretot en zones rurals. A més, uns 800 nens moren cada dia per malalties diarreiques relacionades amb la falta d’aigua potable i sanejament adequat.
L’aigua és essencial per a la vida i donada la seva importància cada any es commemora el Dia Mundial de l’Aigua el 22 de març. L’Organització Mundial de la Salut explica que la quantitat d’aigua dolça existent a la terra és limitada, i la seva qualitat està sotmesa a una pressió constant. La conservació de la qualitat de l’aigua dolça és important per al subministrament d’aigua de beguda, la producció d’aliments i l’ús recreatiu. Sovint, la qualitat de l’aigua es pot veure compromesa per la presència d’agents infecciosos, productes químics tòxics o radiacions. Avui en dia, més del 80% de les aigües residuals tornen a la natura sense tractament i sense ser reutilitzades, amb tota la contaminació que això implica.
Els nens recullen aigua no tractada d’un corrent prop de les seves cases a Burundi / UNICEF
«Quan un nen té aigua segura, té una possibilitat d’aprendre, jugar i tenir una infantesa»
Segons un programa de control sobre el progrés de l’aigua, el sanejament i la higiene, al voltant de 2,1 bilions de persones no tenen accés a aigua segura. Molts nens passen hores cada dia caminant per recollir aigua, de vegades perdent la possibilitat d’anar a escola. Paral·lelament, la manca d’instal·lacions d’aigua i sanejament als centres educatius és una causa important d’abandonament escolar. A més, molts infants falten sovint a l’escola com a conseqüència de malalties relacionades amb l’aigua, cosa que els fa impossible seguir un ritme d’aprenentatge adequat. Això es veu accentuat en el cas de moltes nenes que, en arribar a la pubertat i tenir la menstruació, deixen d’anar al col·legi per manca de latrines separades per sexes.
Aigua neta, lavabos bàsics i bones pràctiques d’higiene com el rentat de mans constitueixen una combinació senzilla i poderosa per a la supervivència i el desenvolupament dels nens. La mala qualitat de l’aigua i la manca d’higiene poden ser vehicle de transmissió de diverses malalties que limiten les possibilitats de desenvolupament físic i mental d’infants en edat escolar.
De fet, uns 800 nens moren cada dia (300.000 a l’any) per malalties diarreiques relacionades amb la falta d’aigua potable i sanejament adequat. A més, els nens amb diarrees freqüents tenen un alt risc de desnutrició.
Per revertir aquesta situació, la campanya Gotes per al Níger d’UNICEF va començar el curs 2008-2009 i, des de llavors, estudiants de totes les edats han pogut conèixer més coses sobre el dret a l’aigua i el dret a l’educació, i aportar-hi les seves gotes.
(A l’esquerra) Nitije Beatrice, 22, que està prenyada i és mare de dos nens, ha de caminar 4 hores per tal d’agafar 20 litres d’aigua d’un punt d’aigua que serveix a més de 3.000 persones / UNICEF
Disponible, accessible, segura, acceptable i assequible: com ha de ser el agua
Léo Heller, relator especial de nacions unides pels Drets Humans a l’aigua i el sanejament, va visitar Barcelona fa pocs mesos. Durant una de les conferències que va oferir va mostrar-se preocupat per la crisis hídrica que amenaça la conca mediterrània, per la gran part de la humanitat que no té accés a aigua potable i pel 30% que no pot sanejar l’aigua.
Els Drets Humans a l’aigua garanteixen a totes les persones, sense discriminació, aigua per ús personal i domèstic. Disponible, accessible, segura, acceptable i assequible: cinc principis que conformen el contingut normatiu del dret a l’aigua. Per altra banda, els Drets Humans al sanejament garanteixen a totes les persones, sense discriminació i a totes les esferes de la vida, solucions de sanejament. Ha d’estar disponible, accessible, assequible, de forma segura, social i culturalment acceptable, promovent la privacitat i la dignitat, paràmetres on les dones i nenes són les més afectades en general.
Els metges de la sanitat pública s’han afegit a l’onada de reivindicacions que demana que els salaris de funcionaris estiguin equiparats. Aquest dimecres es concentren a Madrid per acudir junts al Congrés dels Diputats i reclamar una «homologació» de retribucions. Dos metges de similars característiques poden tenir sous gairebé un 50% dispars, en funció d’on exerceixin, segons va recopilar la Confederació Espanyola de Sindicats Mèdics.
Ho ha provocat el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro en garantir l’equiparació de sous de policies i guàrdies civils amb les forces de seguretat autonòmiques: «La nòmina estarà completament igualada» i a costa dels pressupostos, va dir el febrer passat. Ara, els metges del Sistema Nacional de Salut consideren inacceptable que una especialista a l’inici de la seva carrera pugui cobrar 1.800 o 2.600 euros al mes en funció de la comunitat autònoma.
«Després de molta formació, esforç i temps, si el metge té sort i aconsegueix treball, tindrà unes retribucions que varien molt d’unes comunitats a unes altres», expliquen a CESM. El seu secretari general, Francisco Miralles, parla de «greuge comparatiu» que professionals que tenen formació i funció semblant tinguin retribucions diferents.
Taules salarials segons regió
L’escletxa a les taules salarials s’ha estès per tota la funció pública espanyola. Per exemple, els mestres i professors varien entre un 20% per a Primària i un 28% per a la Secundària si s’ensenya en una regió o una altra, segons va analitzar el sindicat UGT. El País Basc paga millor. Per sota estan Madrid, Aragó o Andalusia.
Un patró semblant de desigualtat territorial es reprodueix, per descomptat, als hospitals i centres de salut. No obstant això, en el cas de les bates blanques, el panorama és més complex. El salari té al final una llista de variables que no permeten un missatge simple: influeix l’experiència de la doctora, la destinació que tingui, la funció específica, si exerceix en exclusivitat… i les guàrdies que faci cada mes. Tot això complica la composició de la nòmina definitiva.
Així i tot, el panorama general mostra que els facultatius més recents a Euskadi i Múrcia poden guanyar més de 2.600 euros pels 1.800 d’Andalusia, Galícia o Astúries. No obstant això, quan avança la carrera professional en el sistema públic la situació territorial canvia. Els doctors al final de la seva carrera (més de 55 anys) al País Basc segueixen percebent millor sou (més de 3.500 euros nets) però Múrcia, Canàries, Balears, La Rioja o Astúries es queden gairebé 500 euros enrere tancant el rànquing. En el sistema públic de sanitat exerceixen una mica més de 116.000 metges i mèdiques, segons les dades del Ministeri de Sanitat.
A més de l’equiparació, els metges intenten cridar l’atenció sobre la «precarietat» en la qual, diuen, estan exercint la professió. L’Organització Mèdica Col·legial, que ha fet costat a la mobilització, calcula que la «pèrdua de 10.000 metges durant els anys de la crisi» està deteriorant l’assistència sanitària espanyola: «La Unió Europea va acabar sancionant per aquesta circumstància». Els metges atribueixen a aquesta circumstància els embuts de la llista d’espera diagnòstica o quirúrgica o la multiplicació de cites en Atenció Primària que redueix el temps d’atenció en la consulta.
L’Associació de Facultatius Especialistes de Madrid (Afem) insisteix que «nosaltres no hem estat els culpables de la crisi econòmica. Els pacients tampoc», per després subratllar la «sobrecàrrega de treball contínua» i les pràctiques «mafioses en els nostres propis contractes» que pateixen.
Fa unes setmanes, el 9 de març, un jutjat madrileny va plantejar una qüestió prèvia al Tribunal de Justícia Europeu perquè decidís sobre l’ús de contractes temporals successius per cobrir llocs permanents de metges en la sanitat pública de la Comunitat de Madrid.
El setembre de 2016, la mateixa Cort va declarar il·legal aquesta pràctica per al cas d’una infermera que va empalmar contractes durant quatre anys. El sindicat mèdic Amyts ha convocat jornada de vaga a la Comunitat de Madrid aquest 21 de març unida a la mobilització general. La convocatòria es repeteix el 2 d’abril. A Múrcia també hi ha aturades aquest dimecres.
Dèficit de doctores
El sindicat CCOO ha calculat que faràn falta 50.000 metges en set anys per pal·liar la pèrdua de professionals a gran escala que imposa la jubilació mèdica. La reposició de metges s’ha vist complicada pel que va imposar el mateix Montoro en els seus plans d’ajust que feien més difícil cobrir les baixes dels professionals que es retiraven. Les traves van arribar fins i tot a aquells que pretenien allargar la seva vida laboral més enllà dels 65 anys. L’única cosa que importava era l’estalvi.
Casos paradigmàtics es van viure en la sanitat madrilenya dirigida per Javier Fernández Lasquetty que va obligar a retirar-se a professionals malgrat la seva intenció de seguir servint. El pla del Govern madrileny del PP era estalviar-se 60 milions d’euros en un lustre amb aquesta política. Ara arriben algunes conseqüències d’aquesta política.
La taxa general de metges a Espanya està en 3,8 doctores per 1.000 habitants. Supera la mitjana europea situada en els 3,6. Però aquí s’inclouen també les professionals del sector privat. El dèficit es deixa notar i està estès, ja que el Ministeri de Sanitat admet que hi ha un problema i el Consell Interterritorial de Salut de novembre passat va aprovar la formació d’un grup de treball per estudiar, precisament, aquesta circumstància a petició dels representants autonòmics.
Així que les paraules de Montoro se li estan tornant en contra. El ministre va parlar de millorar els sous dels funcionaris un 1% però va llançar el missatge que sí que anava a posar els diners perquè les forces de seguretat pugessin més en un pla de tres anys. Els sanitaris consideren que també és el seu torn per «recuperar el poder adquisitiu perdut» que asseguren que s’ha esfondrat «un 25%» des de l’any 2009.
Segons estudis internacionals s’estima que una de cada quatre dones embarassades podria presentar algun problema de salut mental. Els que més es desenvolupen són l’ansietat i la depressió. A més, fins el 4% d’aquests trastorns serà greu o complex. En el postpart, una de cada deu mares pot partir depressió i una de cada mil presentarà una malaltia aguda greu com psicosi postpart. Les mares amb patologies mentals prèvies, especialment amb trastorn bipolar i trastorns depressius, tenen un alt risc de descompensació en els primers mesos postpart. Els problemes de salut mental en el període perinatal es poden associar a més dificultats en el funcionament social i personal.
Per afrontar aquestes situacions, l’Hospital Clínic de Barcelona ha creat el nou Hospital de Dia Mare-Bebè de l’Institut Clínic de Neurociències per a mares amb trastorns mentals que acaben de tenir un fill. El centre, el primer de l’estat, es troba dins el recinte de la Maternitat i forma part de la nova Unitat de Salut Mental Perinatal del Clínic, que des de l’any 2000 disposa d’un programa específic de psiquiatria i psicologia perinatal. Aquesta unitat compta amb professionals de psiquiatria, psicologia d’adults i infantil, treball social i infermeria.
Un dels objectius del nou Hospital de Dia Mare-Bebè és el d’assegurar, en un espai terapèutic confortable, la continuïtat de l’atenció de la mare i del bebè, que afavoreixi el vincle i la cura. Les dones que se’n podran beneficiar són tant les que tenen un trastorn mental greu previ a ser mares, com les que en pateixen un després del part. En aquest sentit, han explicat, l’hospital treballa per millorar la prevenció, la detecció i la intervenció dels trastorns mentals greus mitjançant l’ús de tractaments especialitzats en les patologies mentals perinatals.
Els programes que es desenvolupen són individuals: es tracta de teràpies intensives i específiques que s’adeqüen a les necessitats de cada dona i nadó, tant durant l’embaràs com en els primers dotze mesos de l’infant. Els tractaments, han explicat en una visita del director del CatSalut, David Elvira, es basen en intervencions que afavoreixen l’alletament matern, la interacció entre la mare i el bebè, la criança respectuosa i positiva, així com la incorporació progressiva a la quotidianitat, fomentant el vincle amb la comunitat i la família de manera supervisada, acompanyada i assistida.
Durant la visita a les instal·lacions, David Elvira ha destacat que “l’embaràs i el part fa que moltes dones estiguin en una situació de més vulnerabilitat i aquesta és una iniciativa que aposta clarament per solucionar problemes de salut mental amb clara perspectiva de gènere i amb grups vunerables”.
El centre disposa de 10 places per a mares i 10-12 bebès amb una estada aproximada de 3 mesos. Per tal d’atendre el nombre més elevat de mares i adequar els horaris a les diferents necessitats, l’estada pot ser parcial o completa, cosa que amplia l’oferta fins a 15-18 places. Es calcula que, anualment, es podran atendre 50-60 mares i els seus bebès.
El nou hospital ofereix avaluació diagnòstica i atenció tant individualitzada com grupal, i disposa de programes específics per afavorir els processos de millora, com la depressió postpart, la bipolaritat i la psicosi puerperal, així com altres patologies mentals amb alteració del vincle. De manera conjunta amb la mare es valoren els riscos i els beneficis de diferents opcions terapèutiques, incloent-hi els tractaments psicofarmacològics compatibles amb la lactància materna. Les mares i els bebès també poden fer activitats relacionades amb la lactància materna i la cura del nadó, el massatge infantil, l’educació per a la salut en àmbits com la nutrició, la higiene o els hàbits del son.
