Just Deploy It!

Blog

  • La contaminació química i la salut

    Recentment s’ha donat a conèixer un Informe titulat: «Rios hormonados. Amplia presencia de plaguicidas disruptores endocrinos en los rios españoles» d’Ecologistas en acción, del febrer del 2018. Informe que és tant o més preocupant que el tema de la contaminació atmosfèrica a les ciutats, el de la contaminació química del medi, les aigües, els aliments i les persones.

    L’espècie humana sempre ha viscut d’extreure productes i substàncies de la natura, però a partir del segle passat ha anat creixent el nombre de substàncies que han estat transformades o sintetitzades de nou pels humans, de tal manera que avui trobem més de 100.000 substàncies químiques declarades a la Unió Europea i cada any s’hi afegeixen unes 5.000 substàncies noves. D’aquestes substàncies químiques unes 80.000 són utilitzades i, d’aquestes, unes 8.000 són sospitoses pel seu possible potencial tòxic. De fet, el que ha de preocupar no és la proliferació creixent d’aquestes substàncies sinó la seva seguretat i el seu impacte en el medi i la salut humana.

    L’any 1962 (fa 50 anys) va ser publicat un llibre que podem considerar el precursor de la denúncia científica i ecologista sobre els danys que poden ocasionar molts d’aquests productes: el títol de la traducció castellana era La primavera silenciosa, i la seva autora la biòloga americana Rachel Carson. Uns anys més tard, es publicava un altre llibre titulat en castellà Nuestro futuro robado, de Theo Colbon, Dianne Dumanoski i Pete Myers, que també va ser fonamental per a la informació i la sensibilització ecològica. Actualment, la situació de risc no ha variat gaire segons l’informe de l’OMS a Europa de l’any 2010 sobre medi ambient i salut. Les principals fonts d’aquesta contaminació són: en les àrees metropolitanes la mobilitat (basada en vehicles privats), en tot el territori la indústria (producció elèctrica, cimenteres, crema de residus, producció industrial i transport d’aliments i altre molt específiques) que contaminen les aigües, el sòl, els aliments, el producte de la llar i l’atmosfera.

    Els compostos orgànics persistents (COP) i la seva acumulació en humans. L’any 2009 es va editar un llibre imprescindible per a qui vulgui estudiar l’estat actual del coneixement i la realitat a Catalunya de la contaminació per aquests compostos, Nuestra Contaminación Interna. Al llibre es publica el treball de recerca liderat per Miquel Porta (IMIM-UAB) titulat «Distribución de las concentraciones de compuestos orgánicos persistentes en la población general de Catalunya». És un treball que mesura les concentracions de 19 COP en la sang d’una mostra representativa de la població de Catalunya. Els resultats d’aquesta recerca són molt preocupants, perquè entre altres conclusions es diu:

    • Malgrat que la majoria dels 19 compostos analitzats estan ja prohibits des de fa temps, es troben en un 85% de les persones analitzades. Això demostra l’elevada persistència en el medi, l’acumulació en les cadenes tròfiques, el transport a llarga distància i la contaminació humana fonamentalment a través dels aliments.
    • No hi ha ningú de la mostra analitzada que no tingui algun compost dels 19 analitzats; el mínim és de tres i el màxim tots els 19. La mitjana de la població és d’11,3 compostos.
    • Les concentracions són molt variables, però en general són superiors a les detectades en estudis de la població nord-americana (EUA) i alemanya.
    • Els compostos tòxics i les seves concentracions augmenten amb l’edat (com era d’esperar), són superiors en les persones obeses (acumulació al teixit gras) i en el sexe femení (excepte en les dones multípares i que han donat lactància materna que «depuren» aquests compostos passant-los al nadó).

    Els disruptors endocrins. Avui sabem que moltes d’aquestes substàncies químiques, a més de ser tòxiques a determinades dosis, també tenen la capacitat de provocar alteracions hormonals que poden afectar les funcions sexuals, la fertilitat, la immunitat, el creixement i el metabolisme, interferint el metabolisme normal de les hormones, o bé suplantant-les o bé bloquejant-les i augmentant-ne o disminuint-ne l’acció. Aquests efectes es poden donar ja amb absorcions petites, però prolongades. Durant dècades els estudis de disrupció endocrina química han canviat els tradicionals conceptes en toxicologia, en particular el dogma que «la dosi fa el verí», ja que hi pot haver efectes a dosis baixes.

    La contaminació a l’interior dels edificis i amb productes d’utilització quotidiana. L’interior dels edificis, ja sigui d’habitatges com edificis de serveis, empreses o equipaments, està sotmès a la contaminació que es desprèn de diversos productes estructurals o que són utilitzats, com ara pintures, productes de neteja, cosmètics, insecticides, dissolvents, etc. Molts d’aquests productes són compostos orgànics persistents, que ja han estat descrits i que encara que sigui a dosis petites poden anar-se acumulant a l’organisme. Aquests productes químics poden actuar com a tòxics, alguns produint al·lèrgies (el més freqüent) i altres poden actuar com a disruptors endocrins. Alguns d’aquests productes, com els insecticides, són dissenyats i basen la seva efectivitat en el seu potencial neurotòxic. Han produït diferents patologies en persones que ocupen locals de treball, que han estat tractades com a problemes irritants, sensibilitzacions com la SQM, alteracions endocrinològiques o de l’esfera cognitiva. Si han originat aquest tipus de problemes en la població treballadora, cal esmerçar esforços també per controlar l’ús que es pot fer d’aquests productes en domicilis, piscines, jardins, llars d’infants i zones esportives.

    Patologies emergents i contaminació del medi. Les conseqüències per a la salut degudes a l’exposició a xenobiòtics i tòxics ambientals no estan totalment establertes, però sí que ho estan bastant en molts casos per a agents específics, com per exemple: agents organoclorats, amiant, plom, organofosforats, dioxines, mercuri i altre. A més, comencen a aparèixer patologies emergents (síndrome de sensibilitat química múltiple, fibromiàlgia i síndrome de fatiga crònica) que s’han iniciat de forma abrupta o insidiosa en relació amb l’exposició ocupacional, ambiental o accidental. Encara que sigui difícil establir l’impacte global sobre la salut de l’exposició a plaguicides, dissolvents o cosmètics, està ben establerta la seva relació amb diversos tipus de càncer, malformacions congènites, disrupció endocrina i neurotoxicitat. L’estudi de més de 193 persones a Catalunya afectades per exposició laboral a plaguicides i dissolvents i el seu seguiment durant quinze anys ha constatat que en la seva evolució posterior presentaven sensibilitat química múltiple, fatiga crònica i fibromiàlgia. Per reduir la contaminació química cal estar convençuts del problema i aplicar el concepte de producció neta. Enfront del risc de compostos tòxics s’han de trobar alternatives de productes i processos sostenibles i saludables. Per a aquesta tasca, cal implicar activament als governs, la ciutadania, els tècnics, els sindicats i els empresaris.

    És necessari donar molta informació a la ciutadania sobre els riscos dels productes d’utilització quotidiana a la llar (neteja, desinfectants, insecticides, cosmètics, desodorants, additius, etc.) i obligar els fabricants a informar a l’etiquetatge dels productes dels compostos que poden ser perillosos per a la salut i el medi

    Cal continuar limitant la utilització d’insecticides i herbicides a l’agricultura, estimular la producció i el consum d’agricultura ecològica i de proximitat així com controlar la presència de tòxics als cosmètics, neteja i altres productes de la llar.

  • Proves exprés: saber en tres hores si tens una ITS i entrar en tractament en menys de 72

    L’Edu anava periòdicament a realitzar-se les proves de VIH a Checkpoint però mai s’havia preocupat per la resta d’Infeccions de Transmissió Sexual. Després d’unes molèsties, va informar-se i va anar a visitar-se a la Unitat de Malalties de Transmissió Sexual situada al CAP Drassanes. Després de les proves de diagnòstic que ofereix el programa Drassanes Exprés va donar positiu en clamídies i va haver d’iniciar un tractament.

    El programa Drassanes Exprés va crear-se el novembre del 2016 per fer detecció ràpida de casos d’infeccions de transmissió sexual (ITS) en persones sense símptomes i amb conductes sexuals de risc. El balanç d’aquest programa és positiu segons el Director del CatSalut, David Elvira, i diversos responsables de l’Hospital Vall d’Hebron. De novembre de 2016 a novembre del 2017 el programa Drassanes Exprés, que coordina el Servei de Malalties Infeccioses i el Servei de Microbiologia de Vall d’Hebron, ha fet proves a 3.683 persones per detectar les principals ITS, és a dir, gonorrea, clamídia, sífilis i virus de la immunodeficiència humana (VIH). Els resultats han estat positius en un 16% dels casos, un percentatge que, segons el secretari de Salut Pública de Catalunya Joan Guix, reforça la base que les ITS estan incrementant.

    Guix ha volgut remarcar la importància d’aquest programa i ha explicat que aquestes dades es deuen a la millora en els sistemes de detecció i el diagnòstic i per tant la millora en la capacitat de vigilància epidemiològica. També explica que ha ajudat que hi hagi hagut canvis conductuals.

    Com l’Edu, unes altres quasi 4.000 persones han anat a realitzar-se aquestes proves que garanteixen l’anonimat i resulten ràpides i fàcils de fer tant en accés com en resultats. La cita prèvia no és necessària, l’accés a més és universal (no és necessari disposar de targeta sanitària) i gratuït i les proves entren en un circuit confidencial sent per tant anònimes.

    L’Edu a la recepció de la Unitat de Malalties de Transmissió Sexual a Drassanes / Carla Benito

    De les dades d’aquest primer any de vida de Drassanes Exprés es pot extreure que el 73,3% dels usuaris han estat homes i el 26,3% dones. Per edats, el 62,9% tenien entre 18 i 35 anys i el 37,1% més de 35 anys. El 44,9% eren homes que tenien sexe amb homes, el 47% eren persones amb pràctiques heterosexuals i el 7,6% amb pràctiques bisexuals. Les infeccions més detectades han estat en un 33,7 gonorrea, un 47,6% clamídia, un 16,1% sífilis i un 2,6% VIH.

    Sense cita, anònim, universal i gratuït

    Tomàs Pumarola, cap del Servei de Microbiologia de Vall d’Hebron ha desenvolupat els punts forts de Drassanes Exprés. Les proves diagnòstiques es realitzen a través d’un laboratori de microbiologia que permet fer proves de serologia i biologia molecular per a la detecció ràpida de les ITS situat al mateix centre. En tres hores com a molt l’usuari del servei sabrà si té una infecció o no. Després d’això, l’inici del tractament també és molt ràpid si el resultat és positiu, ja que en aquest cas s’ofereix la possibilitat de rebre visita mèdica a Drassanes Exprés en menys de 72 hores sense que hagi de demanar visita al seu metge de família ni que esperi més dies. En aquest sentit, els resultats del primer any mostren que el 85% de les persones que han rebut un resultat positiu accedeixen a atenció mèdica en menys de 72 hores.

    Dos treballadors de Drassanes Exprés junt a la tecnologia que analitza i diagnostica Infeccions de Transmissió Sexual / Carla Benito

    «Abans anava al Checkpoint a fer-me només les proves de VIH perquè creia que per la resta no valia la pena», explica l’Edu, «però ara he vist que sí que cal ser-ne conscient i vinc cada tres mesos a fer-me-les totes». Unes proves que comencen amb una entrevista: una infermera pregunta a la persona usuària si té símptomes i, si en presenta, se la convida a demanar cita mèdica, ja que el programa està dirigit a persones asimptomàtiques.

    L’entrevista per entrar al circuit de detecció ràpida d’ITS inclou preguntes d’edat, gènere, pràctiques sexuals de risc o nombre de parelles sexuals en els últims mesos. En base això es decideix quin tipus de proves se li faran a la persona i el sistema assigna un número a l’usuari i genera els tubs per realitzar-se autoproves agafant mostres d’orina, recte, faringe o vagina. En un lavabo l’usuari es pren les mostres i després les entrega al personal del centre que les passaran a analitzar en el mateix moment.

    Pumarola opina que és molt important realitzar-se les proves, ja que «l’única manera de trencar amb la cadena de transmissió d’algú asimptomàtic és mitjançant diagnòstic i tractament immediat». Per poder fer això, David Elvira posa accent en la innovació tecnològica: «una gran inversió que fa possible que en el 85% dels casos en menys d’una hora es puguin saber els resultats i comunicar-se per via telemàtica».

    L’Edu deposita les seves proves perquè les puguin analitzar amb les màquines de detecció precoç / Carla Benito

    En menys de tres hores des de l’entrega de les mostres, l’usuari rep els resultats per missatge al seu telèfon mòbil, al correu electrònic o en persona. Si són negatius se li comunicarà directament. Si el resultat és positiu, rep un missatge que el convida a demanar cita mèdica. A partir d’aquest moment entrarà en tractament i serà animat a tornar a realitzar-se les proves cada tres mesos. «Jo ara intento ser més conscient i vinc cada tres mesos encara que la vegada anterior també hagi sortit negatiu: així t’endús una alegria», explica l’Edu després de xerrar amb la seva doctora, que ja coneix d’altres vegades.

    Que el tracte sigui directe i personal també li dóna valor al programa. Benito Almirante, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Vall d’Hebron explica que a banda del tractament curatiu que es realitza també es fa educació formativa des del primer moment que la persona trepitja Drassanes Exprés. «La persona que ve aquí no només ve a diagnosticar-se, també a rebre consells de futur en les seves relacions sexuals», indica Almirante. Com? A través del reforçament d’activitats preventives, ja que en el seu parer, «convence’ls d’acabar amb les conductes de risc és un problema conductual que requereix d’un treball continu».

  • Dones, salut i com canviar el sistema sanitari

    El Diari de la Sanitat ha realitzat una sèrie sobre les violències del Sistema Sanitari en els quals s’analitzen algunes manifestacions de l’androcentrisme en l’exercici i el seu impacte sobre les dones, i que ens mostren com des del nostre país ja hi ha un important ventall de professionals que tenen consciència sobre els efectes nocius d’algunes pràctiques tant cap a les usuàries com cap a les professionals i plantegen la seva necessitat de canvi.

    El tema que vull plantejar avui és: com es pot produir aquest canvi? Ja des de fa molt de temps s’ha evidenciat en què consisteixen aquestes pràctiques i els esbiaixs en el coneixement i practiques. Un dels primers llibres de l’ona de feminisme dels anys 60, i punt de referència va ser «Our Bodies, Ourselves» (Women’s Health Book Collective, 1972). Des de diferents àmbits s’ha articulat instruments per reflexionar, a vegades des de les pràctiques individuals, altres s’han fet intervencions des de diferents organitzacions i institucions científiques com REDCAPS o la CAMFIC, s’ha fet recerca, s’ha publicat en publicacions generals però sobretot en publicacions específiques sobre la salut de les dones o sobre les dones i molts altres des de pràctiques d’intervenció per millorar l’empoderament de les dones. Tot aquest esforç segueix sent molt poc visible i encara amb poc impacte real. Les aportacions han vingut des de diverses disciplines i aquí cal remarcar el paper de dones de professions molt feminitzades i amb menys poder polític dins del Sistema Sanitari en treballar per aquest canvi, encara que les seves aportacions queden encara més invisibles. Tampoc podem obviar que el Sistema Sanitari, forma part d’una organització, complexa i molt jerarquitzada, característiques que la fan encara més poc procliu als canvis i que el model sanitari, molt segmentat i amb moltes formes de gestió, com el que es dóna a Catalunya, encara el fa més poc permeable.

    És suficient el treball des de la institució i des de l’acadèmia? És suficient el treball d’autoconeixement del cos* de les dones i d’apoderament, com a dones i com a usuàries? Aquestes pràctiques són importants, són necessàries però no són suficients. Des de fa temps ha estat imprescindible l’activisme per aconseguir la millora de la salut i l’atenció, activisme que sempre ha anat precedit d’organització, sobretot de dones que en la major part no formen part de les professions ni de les institucions sanitàries. El guany i assoliment – encara no complet- dels drets sexuals i reproductius, a través d’importants mobilitzacions; ha estat un important exemple. Però més enllà hi ha diverses organitzacions que des de fa temps estem treballant en xarxa, intentant fer reflexions i accions per exercir pressió i guanyar espais de poder com a dones usuàries, dones sindicalistes, d’ajuda mútua, i també com a dones professionals, sobretot de professions que han estat subalternes, però que són imprescindibles, donar visibilitat a aquestes. També hem visibilitzat que si una professió masculinitzada es feminitza, perd valor. Aquí a Catalunya treballem diversos grups de dones usuàries, dones activistes, dones sindicalistes i dones professionals; des de la Xarxa de Dones per la Salut ens hem definit: «Som una xarxa de dones feministes motivades per la salut de les dones i del conjunt de la població, organitzades en diferents col·lectius i àmbits. Creiem que hem de ser subjectes actius en el procés de salut i desitgem millor qualitat, equitat i calidesa en l’atenció sanitària, i polítiques potenciadores de salut amb perspectiva de gènere». Entre les tasques que ens vàrem dotar estan les de sensibilització i incidència política davant les diverses administracions. L’any 2017 hem celebrat els 20 anys.

    El nostre treball s’exerceix en contacte i col·laboració amb diferents organitzacions de dones i també amb diferents organitzacions socials fent-les participes de les nostres inquietuds i lluites i alhora participant en lluites d’altres organitzacions socials, sobretot les que lluiten per la millora de les condicions socials i de vida, imprescindibles per la salut i per la millora del Sistema Sanitari, creiem també imprescindible millorar les condicions de treball de les professionals sanitàries tant les del sistema públic com les que presten serveis per a les administracions. Estem per un Model sanitari: públic universal, gratuït, de qualitat i amb calidesa. No volem que segueixi la mercantilització de l’atenció sanitària ja en marxa en deixar que els negocis privats trobin vies per treure’n beneficis financers. Per tot això també hem participat en la vaga d’aquest 8 de març.

    *Cicle de salut de les dones: Una experiència d’autogestió a Sant Andreu 2013 i Leonor Taboada “Cuaderno Feminista “Introducción al Self Help” Barcelona 1978

  • Per què neguen l’escletxa de gènere en ciència encara que la tinguin davant dels seus nassos?

    Aquest és un article d’Agència SINC

    En els últims anys, nombrosos estudis han analitzat l’existència, abast i causes de la bretxa de gènere en ciència i tecnologia. Hi ha menys investigadores que publiquen menys, obtenen menys finançament i progressen menys en la seva carrera. Les dades donen suport a l’existència d’un biaix del qual alguns encara dubten fins i tot dins de la comunitat científica. A què es deu aquest negacionisme?

    «Amb aquest tema als científics ens costa molt actuar com a científics, no com a persones, i reconèixer que els nostres biaixos són reals», comenta a Sinc la investigadora del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC) Teresa Valdés-Solís. «Com passarà això si la ciència és objectiva i els concursos de mèrits són tots iguals! És impossible que el meu judici sobre un currículum depengui del gènere!», bromeja aquesta doctora i enginyera química.

    L’escepticisme es diferencia del negacionisme en el fet que, mentre que el primer demana evidències, el segon les rebutja. Aquesta actitud ja ha estat estudiada en relació amb el canvi climàtic, el fracking, l’evolució biològica i l’energia nuclear. El 2015, un estudi en la revista The ANNALS of the American Academy of Political and Social Science analitzava fins a quin punt la política domina les opinions sobre ciència. Els seus autors mostraven que el partit a qui votem, la nostra ideologia política, els valors personals i la religió exerceixen un paper fonamental per decidir quins fets acceptem i de quins dubtem.

    El negacionisme respecte a la bretxa de gènere en ciència i tecnologia també ha estat analitzat. Un treball publicat el 2015 en la revista científica PNAS va revelar que els homes són més crítics amb els estudis que recolzen la bretxa de gènere que amb aquells que la neguen.

    A l’estudi van participar més de 700 persones, homes i dones, de les quals unes 200 pertanyien a la comunitat científica. Cada voluntari va llegir o bé el resum d’un article científic real que demostrava l’existència d’una bretxa de gènere en ciència i tecnologia, o bé un resum modificat per negar aquest biaix. En tots dos casos, havien d’avaluar la qualitat de la recerca que tenia davant.

    Els resultats van mostrar una major falta d’objectivitat per part dels participants masculins. Els homes acceptaven els falsos treballs ‘antibretxa’, però eren molt més crítics amb aquells que la defensaven. Aquest biaix va resultar especialment fort entre els investigadors.

    Per a Valdés-Solís, a més d’existir un biaix de confirmació que fa que preferim els arguments que ens donen la raó, hi ha «cert menyspreu per estudis sociològics, sobretot entre els camps de ciències més dures que, al seu torn, són els més masculinitzats».

    Un 5% de canvis d’opinió

    Un altre estudi, publicat en la revista Psychology of Women Quarterly, va indagar sobre com reaccionen homes i dones davant les notícies relacionades amb la bretxa de gènere en ciència i tecnologia. Per a això, l’equip d’investigadores de la Universitat Skidmore (EUA) va fer allò que mai cal fer: llegir els comentaris d’internet.

    A partir de tres articles amb perspectiva de gènere publicats a The New York Times, Discover Magazine i IFL Science, van analitzar 831 comentaris per determinar el sexe del seu autor i el seu posicionament sobre el tema.

    El treball comptava amb limitacions evidents: és difícil determinar el sexe dels internautes i, a més, aquests només són representatius de la part de la població que escriu comentaris en internet; però també va extreure estadístiques interessants. Per exemple, que un 22% de comentaris justificava l’existència del biaix i, d’ells, entre un 79 i un 88% provenien d’homes. La majoria (59,8%) utilitzava explicacions biològiques per defensar el seu argument.

    També és cert que la majoria dels comentaris (67,4%) estava d’acord amb l’existència d’una bretxa de gènere, però d’aquests només el 29% pertanyia a homes. Un 5% del total va assegurar que havia canviat d’opinió després de llegir el text i d’aquesta minoria el 67% eren homes. Per l’altre costat, el 100% dels comentaris que mostraven gratitud per l’estudi van ser de dones.

    Mitjana mundial de la proporció d’homes (rosa) i dones (blava) en educació superior i recerca de 2008 a 2014. Les dades mostren que la proporció de dones cau en el doctorat i la carrera investigadora. / UNESCO

    El miratge de la biologia

    «Les dones són el 28% dels investigadors del món», recorda la responsable de l’Àrea de Recerca i Coneixement de la Fundació «la Caixa», Sonia Garcinuño, citant dades de la UNESCO. Els números, en la seva opinió, poden enganyar si mirem carreres de domini femení com Biologia, Farmàcia i Medicina, quan «el problema està en Física, Matemàtiques i les enginyeries». També si ens centrem en països més equitatius com Espanya, on les investigadores aconsegueixen el 39% del total.

    El cas de la Biologia, amb més d’un 60% de biòlogues, no refuta l’existència d’una bretxa. «La gent vinculada a ciències de la salut sol argumentar que hi ha moltes professores de Biologia, però no es fixen que poques arriben a catedràtiques, rectores o directores d’Organismes Públics de Recerca», lamenta Garcinuño.

    La negació no és exclusiva dels homes. «Moltes dones diuen ‘jo no m’he sentit discriminada, les quotes són el pitjor, jo vull que em valorin per la meva capacitat’. Després t’adones que no són així les coses, que et valoren pel teu mèrit, però després tens unes dificultats afegides que ells no tenen», assegura Valdés-Solís. I posa com a exemple les dades del CSIC, el major organisme públic de recerca d’Espanya, que té un 35,7% de dones investigadores, «però la proporció no és la mateixa en ascendir en l’escala de poder», recorda. El 2017, aquest organisme va nomenar a la seva primera presidenta en els seus 78 anys d’existència.

    Com aconseguir que algú accepti l’existència de prejudicis? Un estudi publicat a la revista Journal of Experimental Social Psychology va demanar als seus participants que avaluessin una sèrie de currículums de camps científics i tecnològics. Quan els investigadors els van mostrar que havien avaluat negativament a una dona en comparació d’un candidat d’idèntic currículum, es van sentir culpables i van assegurar que tindrien en compte aquest biaix en el futur. La millor forma d’eliminar els prejudicis és ser conscient que existeixen.

    La bretxa en nombres

    En l’últim curs, el 54% dels estudiants que es van graduar en carreres de ciència a la universitat van ser dones, segons dades del Ministeri d’Educació que exclouen Psicologia, ciències socials i de la salut, així com enginyeries.

    Aquest percentatge varia molt segons l’especialitat. Un 64% de biòlogues, un 56% de químiques, un 47% de matemàtiques, un 37% de geòlogues i un 28% de físiques. Les diferències són majors en les carreres tecnològiques, amb un 16% d’informàtiques i un 31% d’enginyeres.

    La bretxa s’eixampla a mesura que avança la carrera científica. Segons la UNESCO, aquest 54% de graduades en ciència passa a un 49% futures doctores per acabar sent un 40% d’investigadores. Les catedràtiques de ciència són una mica més del 21% del total, menys del 13% si mirem en enginyeria i arquitectura.

    Aquestes diferències es mantenen en organismes públics com el CSIC. Les dones representen el 35,7% del personal investigador funcionari, però solament el 18,4% són directores.

    Garcinuño explica que aquests números promouen un efecte Mateo d’acumulació: «Per fer un projecte científic necessites finançament, que es dóna a qui té més publicacions. Com els homes tenen més publicacions perquè són més, obtenen el finançament, així que publiquen; com publiquen, obtenen més finançament… És un cercle».

  • Pel nou conveni col·lectiu del gènere divers

    Pots creure que l’alliberament de la Dona al nostre país és un fet. Que no hi ha cap regulació aplicable que discrimini negativament la Dona, i que per tant té garantits tots els drets per part dels poder. Que no hi ha cap àmbit públic, social, privat o íntim en què una Dona pel fet de ser Dona no pugui accedir en igualtat de condicions a la resta d’humans. Pots creure, per tant, que les Dones ens hem de sentir orgulloses de la societat lliure i igualitària en què vivim i aprofitar-ne els avantatges per fer-la progressar. I, és clar, pensaràs que el feminisme al nostre país no és justificable i que, en aquesta societat justa amb el gènere, només serveix per victimitzar les Dones o canalitzar les frustracions personals de les que veuen discriminació allà on hi ha només manca de competència en algun àmbit.

    O no. O pots veure, en canvi, que no és només que la societat no és perfecta per ningú excepte la minoria selecta habitual, sinó que encara és més imperfecta per les persones dones. I aquí per primer cop fem servir la minúscula inicial: la societat no està plena de Dones protegides que omplen el concepte i la legislació de manera abstracta, sinó de dones que, segons les seves circumstàncies particulars, veuen petits o grans topalls vitals, a més, per raó del seu gènere. Pots veure que, més enllà de les petites evidències personals, hi ha dades objectives globals que demostren aquests topalls. En l’àmbit econòmic pots observar el diferencial de taxa d’atur respecte dels homes (3.5%), el sou mitjà per hora per llocs equivalents (13% menor) o la menor representativitat en càrrecs polítics o directius d’empreses. I en l’àmbit social pots reconèixer les desigualtats arreu, des de les lletres de les cançons fins a la violència masclista, tant l’explícita criminal com la implícita en dinàmiques personals.

    Aquestes dones, escrites amb minúscula inicial tan ortogràfica com social, també van trobant dificultats afegides respecte dels parells masculins en funció de la seva circumstància econòmica i personal: de jove li costa més tenir experiència i envelleix més ràpidament que els homes, és grassa amb només tres quilos de més, o és estirada o fàcil, o laboralment és una trepa o no té ambició, o no té vida pels fills o és mala mare, i si no en té se la veu amargada de seguida. I encara pot ser dona trans, i potser ja ni sembla una dona. I és justament aquest el punt: sabem molt bé, perquè ens ho diu l’entorn social, què és ser o semblar dona i què no. Les persones dones constituïm un dels conceptes més fàcilment adjectivables i amb més diversitat de la nostra societat. I els adjectius, en el fons, són judicis que cal superar vitalment.

    Les experiències de les persones trans en creuar el gènere social ofereixen proves evidents de la diferència en la severitat dels adjectius entre homes i dones. Un home trans, feminista, que es considerava gras em comentava, i lamentava com a feminista que és, que notava com tenia molt més espai social per ser gras un cop passada la seva transició social a home: fins i tot amb més quilos ja no era vist com a gras, i el seu pes condicionava menys les relacions socials.

    Més exemples. És molt difícil trobar una persona amb una condició trans visible, la majoria dones, en una feina de cara al públic. Les persones socialitzades com a homes plenament aptes per a la feina la perden en mostrar-se com a dones trans. L’empresa o l’administració podria donar valor el seu respecte a la diversitat, que posa les persones per davant i que s’ajusta a la diversitat dels perfils dels seus clients o usuaris. Més encara, pot aprofitar l’empatia addicional que comporta l’àmplia experiència vital d’una dona trans. En lloc d’això, en llocs de tracte al públic les empreses opten per la proximitat, quasi tribal, del cànon de bellesa femení per sobre de l’aptitud. I les dones trans no estem soles: aquests problemes d’integració en el món laboral tenen la mateixa arrel que els que es troben les dones grasses o les dones racialitzades.

    Un element important de la lluita contra la uniformització del gènere que porta a l’exclusió és l’apropiament del propi gènere, que és precisament la clau de volta de la lluita trans. Les persones trans, així com queer i afins, lluitem i comencem a tenir veu en com decidim viure i expressar el propi gènere tal com el sentim. Així, la interpretació del que és masculí o femení o fora del binarisme de gènere és necessàriament cada cop més àmplia i, sobretot, autodeterminada. Hi ha victòries en aquest sentit, com el nou model d’atenció a la salut que s’està implantant a Catalunya, que si bé és encara imperfecte, despatologitza el fet trans, no pressuposa cap destinació vital en el gènere i situa la persona com a font de tota decisió. Potser pot sorprendre, però no és casualitat, que aquesta lluita de les persones trans tingui un cert paral·lelisme amb la lluita de les dones musulmanes per ser elles les que decideixin si porten vel o no. La lluita de fons és la mateixa: el gènere i la seva expressió ha de deixar de ser un permís o un codi per passar a ser un dret.

    Les persones trans, i les dones trans en particular, som un indicador excel·lent de l’opressió associada al gènere. Som el pardal tancat en una gàbia en les mines de carbó: primer caurem nosaltres, perquè l’estigmatització és molt gran i ens falta molt oxigen, però el patriarcat que ens ofega acabarà ofegant les altres vides que treballen a la mina si pot. És així també no només veient el sistema sinó també les persones: algú dubta que una persona masclista té més números de ser una persona homòfoba o trànsfoba que una que no ho és? Com a persona blanca jo no ho puc assegurar, però probablement hi ha la mateixa correlació positiva entre les persones masclistes i les xenòfobes o racistes. La lluita feminista és, sobretot, la lluita de les dones discriminades per ètnia, per orientació sexual, per identitat de gènere, o per tantes altres causes.

    És cert que el feminisme pot ser instrumentalitzat, per exemple en la perversió de les necessàries polítiques de gènere amb denúncies falses per violència de gènere, i pot créixer torçat com és el cas del feminisme blanc, que sap perfectament com s’han d’alliberar les dones musulmanes o negres, o del feminisme radical trans excloent, que nega l’autodeterminació del gènere. Però, tot i la imperfecció que cal eliminar, el feminisme és l’eina imprescindible per corregir la injustícia i desigualtats del sistema. El feminisme transformador no ha de reivindicar els drets de la dona abstracta, sinó els de la dona grassa, la lletja, la negra o gitana, la transgènere, la precària, la prostituta, la lesbiana, la vella, o la promíscua. Quan aquestes dones avancem en la igualtat, la dona blanca guapa, jove, prima, cisgènere, acomodada i heterosexual descobreix que, també ella, viu en un món més just. I també els homes seropositius, els migrants, els aturats o els disfuncionals motrius acaben descobrint una millora en les seves vides. Diu el clàssic del cunyadisme masclista que no cal ser feminista sinó personista. Girem la truita a l’argument: només s’és realment personista, i atén a les persones i no a un model patricarcal, qui és feminista.

    Actualment la relació de la societat amb el gènere és problemàtica: no podem permetre que una identitat personal marqui tant el recorregut vital per causes transversals a tota la societat. Cal canviar la relació de la societat amb el gènere, és a dir, cal l’equivalent a un conveni col·lectiu del gènere per fer-lo divers i autodeterminat, és a dir, lliure, que ofereix el feminisme obert i divers. I ja sabem a aquestes alçades de la història com es canvien els convenis col·lectius: necessitats, canvi de paradigma, lluita i victòria. Estem en la fase de la lluita, i una vaga feminista és una acció lògica i en certa manera inevitable.

    La igualtat feminista és la diversitat de tota la societat, perquè la justícia és com una galleda d’aigua: caldrà tapar-ne tots els forats de diferents mides i formes perquè, al final, no acabi buidant-se de contingut.

  • Les professions sanitàries: feminitzades però amb una profunda escletxa salarial

    Avui en dia, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), hi ha 1.572.100 professionals treballant a la sanitat pública i privada i el 77,69% són dones. A més, hi ha més del doble de dones que homes cursant carreres universitàries vinculades a l’àmbit de les Ciències de la Salut. Tot i ser un sector on predominen les dones, l’escletxa salarial és molt notable: elles cobren quasi 9.000 euros menys a l’any que ells segons un informe d’UGT. Així, mentre el salari mitjà de les dones sanitàries és de 23.889,48 euros a l’any, el dels homes és, de mitjana, de 32.830,89 euros.

    L’escletxa salarial a l’Administració Pública es situa en un 16% però en el cas de les treballadores de la sanitat aquest percentatge puja fins un 27,23%. Comptant que un 14% de les treballadores assalariades de tot l’estat espanyol es dediquen al món de la sanitat, aquesta escletxa afecta a una setena part del total de dones assalariades.

    Les dades de l’EPA en tancar el trimestre anterior mostraven que el 38,2% de les treballadores sanitàries a centres públics ho feien amb contractes temporals mentre que el percentatge d’homes amb contractes temporals és 11 punts inferior: un 27,4%. Pel que fa a l’atur, el 62,5% de les persones que en l’últim trimestre de 2017 van quedar-se sense feina eren dones: 21.700 dones van deixar de treballar en els últims tres mesos de l’any passat, enfront dels 12.800 homes que es van enfrontar a la mateixa situació.

    Un estudi sobre la situació laboral dels metges a Espanya realitzat l’any 2017 per l’Organització Mèdica Col·legial desglossava que els homes ocupen majoritàriament les especialitats millor pagades i amb majors complements salarials com seria el cas de la cirurgia o la traumatologia. El número més elevat de dones el trobem en especialitats com Atenció Primària i medicina familiar i comunitària, una especialitat que tracta molt més les cures i, com diuen, no és tan lucrativa com l’àrea sanitària més necessitada de tecnologia.

    Blanca de Gispert ens explicava a l’article On són les dones en el món científic sanitari? que en el món científic també hi ha un sostre de vidre tot i que donada la feminització de les professions relacionades amb la salut cada vegada es puguin trobar més dones en els òrgans i entitats representatius de la professió. Sobre el sostre de vidre, un informe realitzat per Comissions Obreres deia que només el 25% de les gerències dels hospitals públics són dones: 58 de 229 centres. «A tall d’exemple», ens deia de Gispert, «dels 52 col·legis de metges provincials existents a l’estat espanyol, només 6 estan presidits per dones» i remarcava que «entre els degans de les 6 principals facultats de Medicina a Catalunya no hi ha ni una sola dona». Denunciava que això es trasllada a l’àmbit de la recerca i que una manera de veure-ho era a través dels criteris i de les demandes que s’establien en els processos de selecció.

    La salut mental de les treballadores, en risc

    Símptomes depressius, ansietat, problemes socials i hipocondries derivats de l’estrès a la feina: aquest és el quadre clínic que presenten el 19,9% de les dones que treballen a l’Estat. El percentatge l’ha analitzat l’estudi «Desigualtats en salut mental en la població treballadora d’Espanya», basat en les dades de l’Enquesta Nacional de Salut.

    L’informe mostra que la prevalença de les malalties mentals és més alta entre les dones treballadores que entre els homes treballadors. L’edat i les variables socioeconòmiques en són les causes principals en el cas de les dones. Un factor de risc és la satisfacció amb la feina: en el cas de les dones que estan menys satisfetes professionalment, la prevalença de malalties mentals es dispara fins al 34,4%; en canvi, entre les que ho estan més l’afectació baixa fins al 17%. Estar menys satisfetes es relaciona en la majoria dels casos directament amb la desigualtat en el mercat laboral, la divisòria salarial o la manca de polítiques de conciliació, el que suposa una càrrega mental que té incidència sobre la salut.

    La infermeria, un dels col·lectius sanitaris més castigats

    Un estudi elaborat pel Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) i la Fundació Galatea indicava que un 35,6% del personal d’infermeria podria desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat. Aquest percentatge gairebé dobla el d’altres professionals de la salut (18-20%) i queda molt lluny de la probabilitat de desenvolupar problemes de salut mental de la població general (9,7%).

    L’informe argumenta que aquest risc “ve determinat per múltiples factors com ara l’elevada presència d’indicadors de dolor i fatiga entre el col·lectiu, factors associats a trastorns d’ansietat o la manca d’hores de son”. En aquest sentit, una de cada tres infermeres dorm menys de 6 hores, realitza llargues jornades laborals i en uns horaris poc convencionals.

    A més, el COIB també opina que les infermeres han de treballar amb unes elevades càrregues de treball i sota precarietat laboral, que asseguren que afecta un 27% del col·lectiu a Catalunya. També argumenten que “la tensió i frustració que causa el poc control sobre el propi treball, la poca participació en les decisions comunes i el poc suport de l’equip de treball i dels superiors” són situacions de risc.

    El mateix estudi també denunciava que el col·lectiu infermer ha patit una “baixada de sous generalitzada” que afecta el 83% del conjunt. Aquesta incidència és major entre els professionals del sector públic o el concertat i que treballen en un centre d’atenció primària, un àmbit on s’ha arribat fins a pèrdues del 41,4% del sou.

  • La ciència i la pràctica mèdica, un reflex de la societat patriarcal

    La medicina neix i s’insereix en una societat androcèntrica, patriarcal i heteronormativa, que manté un desequilibri estructural de poder on la dona és subordinada. La medicina és el reflex de la cultura i les creences que la sustenten i per tant té les seves mateixes característiques. També reflecteix altres eixos de desigualtat presents en la societat, com la classe social o l’ètnia entre d’altres.

    Ara que comencem a reconèixer les estructures patriarcals de poder en altres àmbits de la vida, és important reflexionar sobre com aquestes han configurat la ciència i la pràctica mèdica i quin impacte tenen sobre la salut de les dones (Carme Valls-Llobet, 2009).

    La ciència mèdica, una ciència androcèntrica

    Sabem que tant la fisiopatologia (el funcionament del cos) com les manifestacions clíniques i la resposta als tractaments estan condicionades pel sexe. De la mateixa manera, el gènere influeix en la percepció i expressió dels símptomes i el malestar, les conductes relacionades amb la salut, l’accés al sistema sanitari, etc. Però la ciència mèdica actual s’ha construït des de l’androcentrisme: ha estat pensada, ensenyada, investigada i exercida majoritàriament per barons, prenent allò masculí i l’home com a patró universal, tant a la clínica com a la recerca.

    La manera en què va ser enfocada i construïda la medicina inicialment porta, encara avui dia, a greus conseqüències sobre la salut de les dones. Tot i que hi ha una consciència creixent de les diferències entre homes i dones en els aspectes més biomèdics, el valor dels factors relacionats amb el gènere és poc reconegut en la pràctica mèdica habitual.

    Les violències que la medicina exerceix vers les dones

    En anteriors articles d’aquesta mateixa sèrie hem vist com la medicina ha exercit i exerceix encara (perquè els canvis es produeixen amb molta lentitud) diferents formes de violència vers les dones: obviant les diferències biològiques entre homes i dones; cuidant i tractant de forma desigual a les dones, de vegades per excés i d’altres per defecte; medicalitzant situacions normals de la vida com l’embaràs, el part o la menopausa, etc.

    Però hi ha també greus repercussions sobre la salut mental. La càrrega de malestar psicològic que suporten les dones està molt relacionada amb el gènere; però a més, pateixen un alarmant sobrediagnòstic i sobretractament de trastorns mentals que té a veure amb els estereotips de gènere que condicionen la interpretació del malestar com a patologia.

    No obstant això, una de les violències més greus que la medicina exerceix vers les dones és la invisibilització dels condicionants de gènere com a determinants de salut. Em refereixo a la importància que tenen en l’emmalaltir de les dones factors com les desigualtats i la violència de gènere o la sobrecàrrega en el treball de cures. Des de la medicina s’interpreta el malestar generat per aquests factors, físic o psicològic, com a malaltia i s’etiqueta en diagnòstics. Així doncs, la medicalització del malestar causat pels condicionants de gènere transforma en malaltia individual el que és violència estructural de la nostra societat i actua com a eina de control social, legitimant la desigualtat i la violència vers les dones.

    Finalment, igualment important i freqüent a les consultes, hi ha la manca de reconeixement de les capacitats i sabers de les dones en relació a la cura de la vida i les relacions personals, el seu paper actiu en la gestió de l’estrès, o la resiliència enfront de les violències masclistes, tot configurant una imatge homogènia i negativa de la dona que la situa com a subjecte passiu o víctima.

    Transformar la pràctica clínica posant al centre la relació

    La pràctica clínica també s’ha construït des de la forma d’entendre i exercir la relació i el poder que caracteritza la masculinitat patriarcal: l’autoritat com a jerarquia, la dificultat per reconèixer i expressar emocions, el mite d’autosuficiència i d’invulnerabilitat, l’enaltiment de l’objectivitat i el pensament racional, etc. Aquestes característiques es transmeten com a currículum ocult al pregrau, al postgrau i durant la pràctica professional. Malgrat que s’ha treballat molt al voltant de la comunicació metge pacient, encara queda un llarg camí per recórrer en el reconeixement dels condicionants de gènere que afecten la relació assistencial.

    Cal transformar la pràctica clínica patriarcal incloent la subjectivitat de pacients i professionals, la gestió de les emocions i la consciència d’interdependència; en resum, donant una importància fonamental al vincle i a la relació de cura (Ipazia, Llibreria de Dones de Milà, 2004), tant dintre de la consulta com en l’organització del sistema sanitari.

    És suficient la feminització de la medicina?

    Hi ha evidència de diferències en la comunicació metge pacient en funció del gènere del professional. Per part de les metgesses hi ha una major implicació en decisions compartides, abordatge psicosocial, conversa centrada en emocions i més temps de consulta. Alguns estudis també han trobat diferències en maneig i tractament, mostrant que les metgesses fan més activitats preventives i més consell en salut mental; i recentment, també diferències en resultats en salut de pacients a urgències. Aquestes diferències no es deuen al sexe del professional, sinó a formes de treballar i actituds que sí que estan condicionades pel gènere i que poden ser modificades per millorar la pràctica.

    Malgrat el predomini de dones a l’exercici de la medicina, la pràctica mèdica encara és androcèntrica i patriarcal perquè les metgesses i els metges estem socialitzats i formats professionalment en el mateix context patriarcal. La feminització de la professió pot facilitar una mirada crítica i feminista, pot posar paraules a les experiències viscudes per les dones metgesses que ens ajudin a repensar la nostra pràctica, però cal ser conscients de l’encara escassa «veu pública de les dones» (Mary Beard, 2017) també en l’àmbit mèdic.

    Tenint en compte el rol social de la medicina, és la nostra responsabilitat professional, tant de metges com metgesses, qüestionar la ciència i la pràctica mèdica des d’una perspectiva de gènere, així com denunciar-ne els condicionants que perjudiquen la salut de les dones, i en alguns casos també la dels homes. Mentre construïm col·lectivament un altre model possible, les actituds individuals poden contribuir a aprofundir les desigualtats existents o bé poden generar experiències d’apoderament que les redueixin.

  • «Hi ha supervivents d’esterilitzacions forçades que encara pregunten si es poden operar per tenir fills»

    Les històries són idèntiques des de Piura, al nord del Perú, fins a Cuzco, al sud. I cada vegada més dones decideixen parlar. Ho narren amb dolor i amb ràbia, acuradament, com si hagués succeït ahir. «La infermera em va portar amb ella. No em va deixar sortir. Em va donar alguna cosa. Vaig despertar. Em em feia molt mal el ventre. No sabia què havia passat. Em van donar una pastilleta i em van enviar cap a casa. Se’m van infectar les ferides. M’havien lligat».

    «Al Perú hi ha qui defensa que les hem ensinistrat per dir això. És de bojos», assenyala Raquel Reynoso, coordinadora del Grup de Seguiment a les Reparacions a Víctimes d’Esterilització Forçada. Els relats sumen: més de 100.000 dones, en la seva majoria indígenes, van ser esterilitzades sense el seu consentiment durant el govern d’Alberto Fujimori. Més de 20 anys després, segueixen exigint justícia i una reparació que no arriba.

    Ho cridaran als carrers de Lima, durant la marxa que el moviment feminista ha convocat per al pròxim 8 de març. Una setmana després, la capital serà escenari d’una trobada de supervivents d’esterilitzacions forçades de diferents regions del país. «Aquestes dones se senten abandonades, marginades i oblidades. Una vegada i una altra s’han atropellat els seus drets», critica Reynoso.

    L’associació que presideix, Serveis Educatius Rurals (SER), brinda suport a dones indígenes en la lluita per les seves reivindicacions. Reynoso ha visitat Espanya amb motiu del llançament de la campanya anual de Mans Unides, ONG sòcia amb la qual treballa.

    Les traves en el registre de víctimes

    El primer pas perquè aquestes dones siguin reconegudes com a víctimes d’esterilització forçada és obtenir el paper que les reconeix com a tal. A la fi de 2015, el Govern peruà va crear un registre, el Reviesfo, on fins a octubre amb prou feines s’havien inscrit 8.000 víctimes. Això es deu en part, al seu judici, a les traves que han de superar les dones per registrar-se, ja que han de baixar a les oficines de les capitals des de la muntanya.

    «Són dones amb pocs recursos i han de gastar-se diners per anar. Això, les que ho saben, perquè l’Estat no va invertir diners a difondre que aquest registre existeix. És una labor que fem nosaltres». Així, explica, algunes decideixen recórrer el camí a peu o en mula per denunciar que elles també van ser esterilitzades contra la seva voluntat.

    «L’Estat va exigir al personal mèdic quotes d’esterilització i se’ls deia que anessin a buscar-les al més profund de les comunitats andines. No obstant això, ara, les dones han d’anar a les ciutats», denúncia Reynoso. «És com si s’hagués creat per sortir del pas, no es dota de recursos suficients i s’encarrega a funcionaris que no estan acostumats a atendre aquests casos».

    Sense fons per a atenció psicològica

    Un dels cops més durs per a les supervivents va venir el desembre passat, quan el Ministeri de la Dona (MIMP) va suspendre l’assessoria psicològica argumentant falta de pressupost. «En les clíniques mèdiques els donen per a tot paracetamol, ibuprofèn… Quan el que elles necessiten és una atenció psicològica. Començaven a donar-se, però ja ho han tallat. I els impedeix seguir avançant».

    Aquesta és una de les reclamacions clau quan les dones esterilitzades per la força demanden una «reparació integral». Per exemple, a Lima, sosté Reynoso, hi ha moltes desplaçades pel conflicte intern que «han perdut la seva vida» per haver estat sotmeses a aquestes intervencions quirúrgiques.

    «Han estat molt estigmatitzades en les seves pròpies comunitats. Els deien de tot, les anomenaven ‘caponas’ [animals castrats], ‘machonas’, les agredien verbalment. Hi ha dones que van ser abandonades pels seus marits, a unes altres les van maltractar físicament».

    En molts casos, aquestes dones també han quedat incapacitades per poder guanyar-se la vida com sempre ho havien fet, sobretot en el camp o brodant teixits tradicionals. «Hi ha dones amb inflamacions, dolors a la cintura o a les quals se’ls infla el peu. Segueixen amb aquest trauma per tot el que van perdre i van deixar de fer. Algunes segueixen plorant quan ho recorden. Moltes es van tancar en si mateixes i volen oblidar-se del que va ocórrer. Ha trencat amb totes les seves formes de vida i no se’ls repara. Tampoc econòmicament. Res. No és just», recalca.

    A vegades, els dolors físics són la seqüela principal de la falta d’informació després de les operacions: «Moltes eren analfabetes i, enfront dels xantatges, no els quedava més remei que cedir. Però no els van explicar com havien de cuidar-se després de la cirurgia i en cap moment els van dir que era permanent».

    És el cas de María (nom fictici), qui anava acompanyant a la seva tia a un control després de l’embaràs i es va trobar amb una operació de lligadura de trompes, segons relata l’activista. «Mentre sostenia al bebè, la va captar una infermera i la va esterilitzar. Era soltera i jove. Ara té 35 anys, s’ha casat, però no pot tenir fills. Té un dolor i una pena… Pregunta si la poden operar per poder tenir fills i vol anar a judici, però no té recursos suficients». Aquesta falta de recursos econòmics, assegura Reynoso, impedeix que moltes puguin portar el seu cas a judici.

    L’indult a Fujimori, l’últim cop de maça

    Les supervivents segueixen batallant per un «judici just» contra Fujimori i els ex alts càrrecs responsables d’aquestes pràctiques. El cas de les esterilitzacions forçades ha estat arxivat en diverses ocasions. L’últim cop de maça va arribar la passada nit de Nadal, amb l’indult a l’expresident que li eximeix de complir la resta de la seva condemna de 25 anys de presó per delictes a la humanitat, encara que no per les esterilitzacions. També va rebre el dret de gràcia, que impedeix que sigui jutjat en un futur.

    «Estem molt indignats i convençuts que va ser negociat pels casos de corrupció del Govern. Hem estat enganyats vilment i no es pot tolerar, sortim marxa rere marxa, perquè denunciem que això va ser una política d’Estat que es va aplicar de forma sistemàtica», comenta Reynoso.

    Les víctimes d’esterilitzacions han demanat una audiència aquests dies a la Comissió Interamericana de Drets Humans perquè el Perú «compleixi» amb jutjar a Fujimori per aquests casos.

    Però no desisteixen. Cada vegada són més, estan més organitzades i sumen forces en trobades estatals com la que se celebrarà el 15 i 16 de març a Lima. Mentrestant, en les comunitats dels Andes on treballa Reynoso, les dones organitzen tallers per arribar a les que estan més lluny i aconseguir que es registrin. Unes altres fan de traductores entre els advocats i les víctimes, que solament parlen quítxua, perquè es conegui el seu testimoniatge.

    Creien que no anaven a parlar i ho van fer. «Moltes han despertat i reclamen no solament els seus drets, sinó els de la resta». En una setmana, moltes dones pararan i es manifestaran al Perú amb un llistat de reivindicacions amb motiu del 8M. Entre elles, que es faci justícia i es repari tot el dolor causat a aquestes dones. I que mai es torni a repetir.

    El pla de Fujimori

    Durant la dècada dels noranta, Alberto Fujimori va engegar un Programa de Planificació Familiar que va acabar amb l’esterilització de 314.605 dones entre 1995 i 2000, segons va concloure el mateix congrés peruà en una recerca l’any 2002. D’aquestes, solament el 10% van donar el seu «consentiment genuí», segons el Comitè Llatinoamericà i del Carib dels Drets de la Dona (Cladem). Al voltant de 20.000 homes també van ser sotmesos a aquestes operacions.

    Almenys 18 dones van morir com a fruit de les esterilitzacions forçades, entre elles, Mamérita Mestanza, una dona camperola que va ser sotmesa a una lligadura de trompes en males condicions el cas de la qual va arribar a la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) i va finalitzar amb un acord de solució amistosa.

    Diverses organitzacions nacionals i internacionals com Amnistia Internacional denuncien que existeixen indicis que el personal mèdic que va aplicar aquest programa rebia pressions de les autoritats governamentals per aconseguir quotes d’esterilització i que, en la majoria dels casos, les dones no van donar el seu consentiment lliure i informat.

    Les afectades procedien en la seva majoria de comunitats indígenes en zones rurals del Perú amb escassos recursos econòmics i en un context de conflicte armat intern, la qual cosa porta a activistes i organitzacions a denunciar que es tractava d’»una política de control demogràfic» dirigida a les persones més empobrides.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Polipatologies

    En els assajos clínics, els pacients que tenen alguna altra malaltia a part de la que s’estudia són descartats sistemàticament. Hi ha sens dubte raons científiques de pes per excloure a aquests malalts complexos, però aquesta manera de descartar és molt reveladora de l’orientació de la medicina moderna, de les seves llums i les seves ombres. La renúncia generalitzada a incloure aquests pacients en els assajos clínics aleatoritzats, considerats com el patró or de la recerca i de la medicina basada en proves, té a més el correlat de la marginació assistencial. Els hospitals, la recerca, les especialitats mèdiques, la docència, la gestió sanitària i, en suma, tot el sistema científic-metge-assistencial sembla concebut com si aquests malalts pluripatològics, polipatològics o com els vulgui anomener no existissin. No obstant això, si tirem de l’epidemiologia i sumem prevalences de malalties (depressió, diabetis, al·lèrgies, migranyes, artrosis, malalties cardiovasculars, etc. fins a esgotar la llista) comprovaríem que el concepte de malalties per càpita no és una entelèquia. L’habitual és que aquest nombre augmenti amb l’edat, l’esperança de vida i l’exposició a riscos, arribant en els casos extrems als dos dígits. Les desgràcies –i les malalties ho són– mai vénen soles, encara que la medicina sembla no adonar-se, a despit del treball de metges de família, geriatres i altres especialistes menys especialitzats.

    «Metges i pacients van en direccions oposades. Els metges s’especialitzen, mentre els pacients tenen cada vegada més problemes». Amb aquest implacable tuit, Richard Smith, l’exdirector del BMJ, posava recentment el dit a la llaga d’un problema que no s’acaba d’afrontar perquè, probablement, no està ni tan sols ben definit. Tenim, d’una banda, una creixent especialització dels metges, d’acord amb la inevitable inclinació de totes les ciències a saber cada vegada més de menys i a l’exigència d’eficàcia i garanties que el super especialista ofereix (qui millor que, posem per cas, un traumatòleg que solament fa tots els dies laparoscòpies de genoll per realitzar una intervenció de menisc mitjançant aquesta tècnica?). D’altra banda, estan les persones concretes, amb els seus problemes de salut que es van acumulant amb l’edat i que necessiten metges generalistes que atenguin alhora tots els seus mals. Aquesta divergència, explicada més detalladament per Richard Smith en el seu blog del BMJ, representa un dèficit d’atenció per a un creixent nombre de persones, a més d’una despesa considerable per al sistema sanitari. Als Estats Units, els malalts amb diverses malalties cròniques simultànies (un de cada quatre nord-americans i tres de cada quatre dels majors de 65 anys) representen el 71% de tota la despesa sanitària.

    Les evidents manques per entendre i atendre degudament a aquests pacients tenen a veure amb uns sistemes sanitaris centrats més en els metges, les malalties i les intervencions mèdiques que en els pacients i les seves necessitats. Però són també, primer de tot, un problema de llenguatge. El simple fet de designar a aquests pacients com a «recurrents», «hiperfreqüentadors» i «polimedicats» indica que no s’està enfocant bé el problema. La falta de termes acceptats i acceptables per identificar-los, classificar-los i manejar-los degudament mostra fins a quin punt és important el problema. Quan es parla de pacients amb comorbiditat també s’està desenfocant el problema, ja que aquest terme sol indicar que existeix una malaltia primària i una sèrie de trastorns associats. No obstant això, les malalties poden presentar-se amb o sense una causa comuna subjacent, de forma aleatòria o per mecanismes concurrents no ben coneguts. El cas és que totes aquestes formes de politologia mereixen ser nomenades amb propietat. Perquè el que no té nom no existeix; i el que no està ben identificat, caracteritzat, descrit i codificat difícilment pot ser ben entès i atès.

  • El que vius de petit condiciona com desenvoluparàs la teva vida: l’impacte en la salut de la pobresa infantil

    Fa uns mesos trèiem una notícia que explicava que la majoria dels infants que viuen en risc de pobresa tenen problemes bucodentals i no van al dentista. Això ho concloïa l’informe Necessitats de la infància en situació vulnerable, elaborat per la Fundació Pere Tarrés en veure que el 66% dels infants dels seus centres socioeducatius presenten afectacions bucodentals que requereixen tractament mèdic. D’aquests, la majoria, el 65,2%, no ha visitat mai el dentista. A més, ja alertaven que si no es tractaven a temps no només això afectava la seva salut actual, sinó que també podien tenir un impacte en l’àmbit social i emocional.

    Ara, l’Hospital Sant Joan de Déu junt a l’Associació Educativa Nou Quitxalles han organitzat la primera Jornada sobre pobresa infantil i salut que convocava més d’un centenar d’entitats socials per debatre sobre com frenar aquesta tendència. A més, han redactat una declaració conjunta que s’ha presentat al Síndic de Greuges i al Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya on recullen tres evidències i tres reptes.

    Entre els reptes demanen una necessària cooperació entre administració, entitats sanitàries i socials i la societat civil; incorporar una integració integral on hi hagi una intervenció comunitària que englobi diferents entorns; i dedicar més esforços a augmentar i prioritzar els recursos existents per aquells que ho necessitin més.

    El nivell socioeconòmic influeix directament a la salut dels infants

    En els darrers anys la pobresa infantil ha augmentat a Catalunya. Segons dades de l’IDESCAT un 29% dels infants catalans, que representen prop de mig milió, es trobaven en risc de pobresa l’any 2015. La situació derivada de la crisi econòmica dels darrers anys ha tingut un gran impacte en les famílies i els col·lectius més vulnerables perquè ha limitat la seva renda i empitjorat les seves condicions de vida. Dolors Navarro, Directora d’Experiència al pacient de l’Hospital Sant Joan de Déu, explica que la Jornada i la Declaració busquen donar veu a les problemàtiques de la infància i l’adolescència, «una població invisible, ja que no es parla de com la pobresa està afectant d’una manera flagrant la salut i el desenvolupament».

    Els nens de famílies amb un nivell socioeconòmic baix presenten doncs més problemes de salut però, com explica Navarro, això s’agreuja encara més en el cas dels infants que tenen discapacitats o malalties cròniques per què en alguns casos la seva cura requereix de productes específics que les famílies no poden comprar. Això reverteix en la utilització dels serveis del sistema sanitari. Anna García Altés, responsable de l’Observatori d’Innovació en Gestió de la Sanitat (AQuAS), explica que el gradient socioeconòmic és més rellevant en la utilització dels Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil i en l’hospitalització psiquiàtrica.

    Els infants amb menor nivell socioeconòmic presenten fins a 5 vegades més morbiditat, consumeixen més fàrmacs (el triple de psicofàrmacs) que la resta de la població infantil, visiten amb més freqüència els centres de salut mental (5,9% de les nenes i un 11,4% dels nens enfront de l’1,3 i del 2,2% en les nenes i nens de major nivell socioeconòmic) i ingressen més als hospitals (45 nenes i 58 nens per cada 1.000 enfront de 13 i 26, respectivament) i especialment als centres psiquiàtrics.

    El Director de l’associació educativa Nou Quitxalles José Carlos González denuncia que aquesta situació no és nova però que el què és nou és que «tot i que fa temps que es denuncia les ments polítiques no fan res i cal treballar en un marc de canvi per una correcta intervenció socio-sanitària». Orientar i prioritzar aquestes intervencions és essencial després d’haver fet un correcte anàlisis. González comenta que avui «el llindar de la pobresa ha canviat. Quan fem un dibuix de la pobresa anem a l’exclusió i ara hi ha nous perfils: professionals autònoms que no tenen una cobertura més enllà de la seva caixa o gent que treballa, assalariada, que no arriba». Insisteix que cal augmentar i prioritzar la intervenció doncs «per molt que diguin que ja ha acabat la crisi», afegeix González, «si un nen té un problema de salut, aquest no s’atura: no pots retornar-li la salut en un futur i per això cal dedicar tot l’esforç en minimitzar l’impacte de la crisi quan hi ha infants».

    L’alimentació, la salut mental, la boca i els ulls: on més afectacions tenen els nens que pateixen pobresa

    Els infants en risc d’exclusió social presenten més obesitat que la resta de la població infantil i, per tant, tenen més risc de patir-ne altres malalties en arribar a l’edat adulta. Un estudi de Save the Children xifra en un 10% més el percentatge d’infants amb pocs recursos que són obesos respecte a la resta de la població infantil: un 33% enfront d’un 23%. Uns mals hàbits alimentaris i la manca de recursos en són les causes. Alguns infants no mengen adequadament, no practiquen activitats extraescolars esportives per manca de recursos, mengen molts productes rics en greixos pel seu preu o es salten àpats perquè les seves famílies no disposen de recursos per comprar-ne.

    Pel que a la salut mental, l’Hospital Sant Joan de Déu ha constatat que en els darrers anys s’ha produït un notable augment dels infants que presenten trastorns d’adaptació i que es manifesten a través d’ansietat o conductes agressives, per exemple. Una exposició perllongada a situacions d’estrès, com la que viuen molts nens que pertanyen a famílies sense recursos, impedeix als infants aprendre a gestionar les seves emocions i els incapacita per fer front a noves situacions d’estrès, perquè en el seu entorn no disposen d’eines per fer-ho. A més, diversos estudis demostren que l’estrès fa augmentar la hormona del cortisol i que una exposició perllongada en el temps pot predisposar a la persona a patir més problemes de salut, no tan sols mentals sinó també físics.

    En salut mental és on el gradient socioeconòmic és més diferenciat. Separats per sexe, l’any 2008 un 6,3% de nens entre 10 i 14 anys anaven a un CSMIJ. Al 2015 la xifra era d’un 9,9%. Les nenes de la mateixa edat que acudien a un CSMIJ eren un 3,9% al 2008 i un 5,5% al 2015. Per classe social, aspecte que no s’ha pogut registrar fins que no es va incorporar el copagament, cosa que García Altés lamenta tot i que ha ajudat a diferenciar per classe, «els nens pobres que anaven al 2015 a un CSMIJ eren un 11,4% i en canvi els rics un 2,2%. En nenes el percentatge era de 5,9% en nenes pobres i d’un 1,3% en riques».

    El 66% dels infants de la xarxa centres socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés, segons un estudi per avaluar la salut bucodental dels infants de famílies amb rendes per sota de la mitjana de Barcelona, presentaven afeccions que requerien tractament; tenien càries en una mitjana de 4 dents i el 65% no havia anat mai al dentista ni tenia l’hàbit de respatllar-se la dentadura.

    A més, en la Declaració sorgida de la Jornada sobre pobresa infantil i salut denuncien que alguns infants de famílies amb renda baixa presenten fracàs escolar com a conseqüència dels problemes de visió. Com no veuen el que s’escriu a la pissarra o no poden llegir amb nitidesa un llibre, no segueixen el ritme de les classes. Sovint els seus pares o no detecten el problema o no disposen de recursos per resoldre’l, per comprar-li unes ulleres.