Just Deploy It!

Blog

  • El reforçament en salut mental de l’Atenció Primària i dels Centres: clau per desenvolupar el nou model basat en l’atenció comunitària

    Les Estratègies de salut mental i addiccions 2017-2020 aprovades el març del 2017 s’han començat a desenvolupar en base a dues línies principals: reforçar els equips d’Atenció Primària amb especialistes en salut mental i enfocar els serveis especialitzats a la recuperació i inserció social de les persones amb trastorns mentals greus.

    Degut a un increment pressupostari addicional de 70 milions l’any 2017, el Departament de Salut ha contractat a través dels proveïdors de serveis públics a 650 professionals dedicats a l’atenció a la salut mental i addiccions. D’aquests, 300 professionals passen a l’extensió del programa d’Atenció Primària, 175 al seguiment dels pacients amb trastons mentals greus als centres específics i la resta de professionals s’integren a la resta de programes. Així, en Atenció Primària s’ha passat de 100 a 300 professionals. Ara mateix són 240 els qui ja treballen i es calcula que en els propers mesos s’incorporaran els 60 restants. D’aquesta manera, tots els centres d’Atenció Primària de Catalunya disposaran d’un equip de professionals especialistes en salut mental i addiccions format per psiquiatres, psicòlegs clínics i infermers dels centres de salut mental, tant d’adults com d’infantil, que treballen conjuntament amb els professionals de la primària.

    David Elvira, director del CatSalut, ha constatat en roda de premsa que «en els darrers anys estem davant d’una societat més fràgil, més envellida, amb més patologia crònica i que s’ha vist perjudicada per una crisi social i econòmica molt greu». Donat el gradient socioeconòmic de la salut mental (les persones amb ingressos molt baixos consulten l’Atenció Primària per un problema de salut mental 2,2 vegades més que la resta de la població i la taxa d’hospitalització psiquiàtrica i el consum d’antipsicòtics és superior en persones amb un nivell socioeconòmic baix) des de Salut, ha dit Elvira, s’havia de «prioritzar una estratègia de polítiques públiques en salut mental».

    Per revertir aquesta situació s’han generat nous contractes, que són estables i que responen a un projecte i una estratègia a llarg termini. El volum de contractacions, ha dit, ha fet que professionals d’altres comunitats autònomes es traslladessin a Catalunya per donar resposta a la demanda. Una demanda que aconseguirà durant aquest 2018 un objectiu que el Pla fixava per 2020. El 62% del pressupost en salut mental total, que s’eleva a 440 milions d’euros, es destina a programes d’atenció comunitària i supera així l’objectiu fixat per a l’any 2020 que s’havia establert en un 60%. El 40% restant va destinat a l’atenció hospitalària.

    “La salut mental té edat, té gènere i té classe”

    A Catalunya, els trastorns mentals estan entre les primeres malalties cròniques que declara patir la població. El 6,2% de la població major de 14 anys presenta risc de patir ansietat o depressió. En adults, per classe social i gènere, s’observen diferències rellevants: les persones de classe baixa tenen major probabilitat de patir ansietat o depressió, especialment les dones.

    «El gradient socioeconòmic que impacta en la salut mental no només ho fa en l’ús dels serveis sanitaris si no en alguns resultats com ara la taxa de suïcidi», ha dit Elvira per explicar que aquesta taxa és més alta en homes de menys de 65 anys que no treballen que en homes que treballen i amb rendes anuals superiors a 18.000€.

    El 5,1% de la població de 4 a 14 anys, pot patir un problema de salut mental. Els nens amb pares amb estudis primaris o sense estudis tenen 3 vegades més probabilitat de patir trastorn mental que els que tenen pares universitaris, en el cas de les nenes la probabilitat és de 4 vegades més.

    Així, des de Salut han volgut transmetre que el nou model d’atenció a la salut mental té una clara vocació comunitària, amb un abordatge des de la perspectiva de la salut pública, ja que «la salut mental no ve marcada per les condicions individuals si no per formar part d’un col·lectiu», ha ressaltat Elvira.

    Intervenció comunitària: Atenció Primària, clau pels problemes de salut mental

    Cristina Molina, Directora del Pla Director sobre salut mental i addiccions, ha volgut transmetre la importància de reforçar l’Atenció Primària i els equips amb personal especialitzat en salut mental per «donar una millor resposta als trastorns mentals lleus però també en l’atenció de la salut integral i física, ja que les persones amb problemes de salut mental greus viuen un promig de 15 anys menys».

    Els problemes de salut mental atesos a l’atenció primària es concentren en la franja de 40 a 65 anys i són més freqüents en dones. Durant l’any 2016, prop d’1,4 milions de persones van ser ateses a la primària per un problema de salut mental, la qual cosa representa el 24% del total de persones que van visitar-se aquell any. Entre l’any 2013 i el 2016 el nombre de persones ateses han augmentat un 12,5% i el nombre de visites un 18,3%. El trastorn mental més freqüent a la primària és l’ansietat, seguit del depressiu i de les situacions relacionades amb el malestar emocional.

    Cristina Molina justifica aquest augment en base en diverses raons com ara que hi ha més professionals i per tant més atenció i s’arriba a més gent o que les campanyes contra l’estigma han fet que més gent acudeixi a visitar-se.

    En aquest sentit, per seguir augmentant les visites d’aquell qui ho necessiti, l’atenció domiciliària no és només pels pacients crònics sinó també «per no volen o no poden sortir de casa per diversos motius». Així, per Maite Peñarrubia, Coordinadora Clínica del grup de treball de Salut Mental i Addiccions a l’Atenció Primària, «rebre una atenció domiciliària compartida integrada a la salut física i mental per professionals de salut mental i de la primària farà que puguin rebre una atenció més especialitzada». Peñarrubia ha remarcat la necessitat d’evitar la medicalització dels problemes de la vida, reduir la prescripció de psicofàrmacs i incrementar la recomanació de recursos comunitaris.

    Això es podrà realitzar mitjançant la identificació d’actius comunitaris per millorar la prescripció social a través d’equips integrats, formats per professionals d’atenció primària i professionals especialistes en salut mental i addiccions.

    Intervenció comunitària amb un model preventiu, participatiu i de recuperació: l’ús dels serveis de rehabilitació

    Un 4,5% dels infants i joves són atesos als centres de salut mental infantil i juvenil i d’aquests, un 14,7% tenen un diagnòstic de trastorn mental greu. També les noves addiccions entre joves serien una causa de l’augment de visites.

    En adults, un 2,8% dels adults són atesos als centres de salut mental d’adults i d’aquests, el 36,8% tenen un diagnòstic de trastorn mental greu.

    Davant d’això, el Departament de Salut veu que els problemes lleus de salut mental i addiccions han de ser atesos, prioritàriament, a la primària i els greus derivats als centres de salut mental. El nou model enfoca els serveis especialitzats a la «recuperació, l’autonomia, l’apoderament i la inserció social de les persones amb trastorns mentals greus». Per això, en aquests serveis s’han contractat 175 nous professionals, fet que suposa doblar en un any els professionals que fan acompanyament als pacients més greus i en situació de més vulnerabilitat. Així, volen millorar l’accessibilitat dels pacients a aquests serveis i assegurar l’equitat territorial.

    L’objectiu és que, a través d’aquesta planificació integral, es millori la funcionalitat i es faciliti la recuperació de les persones per afavorir la seva integració comunitària i social. També promoure l’autonomia i l’apoderament proporcionant suport i eines també a les famílies. Amb aquesta extensió dels serveis de rehabilitació comunitària es vol permetre millorar la qualitat de vida i poder recuperar el projecte vital, a través de la inserció laboral i social.

  • La precarietat doblega als científics espanyols, que passen d’emigrar a abandonar la recerca

    Aquest és un article original de eldiario.es

    La setmana passada el líder de la Federació de Joves Investigadors ‘Precaris’ anunciava el seu abandonament definitiu de la carrera investigadora. En realitat, José Manuel Fernández va deixar la ciència el 2015. I el seu cas tampoc és únic. Cada any un nombre indeterminat d’investigadors acaba renunciant a la seva carrera. El problema és que ningú sap exactament quants són, en quin moment abandonen la recerca o a quins camps emigren. Només sabem, per un informe de la Comissió Europea, que Espanya ha perdut uns 12.000 científics des de l’inici d’aquesta dècada.

    La notícia publicada pel diari El País incideix en un fenomen que, per al portaveu de la plataforma Ciencia con Futuro, Javier Sánchez, és «alguna cosa molt habitual». «L’abandó de la carrera investigadora i els problemes de la ciència a Espanya no es van originar amb les retallades de 2010, solament es van incrementar», puntualitza. Sánchez recorda que ja el 2001 varis dels seus companys de tesis van abandonar la recerca, encara que creu que «avui dia la situació és molt més evident», ja que «ara hi ha persones que s’estan plantejant deixar la ciència, no recentment acabada la tesi, sinó en moments de la seva carrera molt més avançats».

    Un d’aquests investigadors és Enrique, un informàtic de 39 anys que després d’acabar la seva tesi va estar enllaçant contractes postdoctorals durant diversos anys. «Llavors vaig veure que no hi havia més opcions i vaig haver de dedicar-me a una altra cosa», assegura a eldiario.es.

    Avui Enrique és professor de secundària i, malgrat tenir l’acreditació que li valida per fer classe a la universitat, no es penedeix del canvi. «Ara mateix estic bé, m’agrada la docència, el sou és molt millor que a la universitat i estic sotmès a menys pressió», comenta. No obstant això, insisteix que va marxar «forçat». «Jo mai hauria deixat la universitat sinó fos per la falta d’oportunitats», sentència.

    Precarietat i competitivitat

    Existeixen molts factors que porten als investigadors a abandonar una carrera que cada vegada és més competitiva. «Ara mateix la competència comença fins i tot abans del primer contracte predoctoral», assegura Sánchez. «Gairebé s’està exigint tenir articles publicats a persones que encara no han començat la seva carrera científica».

    Davant aquesta situació, és habitual que els investigadors dubtin sobre les seves capacitats per continuar amb la seva vocació, tal com reflectia una enquesta realitzada per la revista Nature a la fi de 2016. Segons els resultats, gairebé dos terços dels investigadors enquestats (més d’un 60%) havia pensat alguna vegada a deixar la recerca.

    No obstant això, a Espanya «aquesta situació s’ha vist agreujada per la situació de precarietat de la ciència espanyola i per les retallades que s’han viscut des de 2010», assegura Sánchez. El passat any, Ciencia con Futuro va llançar una enquesta sobre la situació dels científics espanyols que mostrava que 7 de cada 10 investigadors havien considerat en alguna ocasió abandonar la ciència, una xifra que ascendia a 8 de cada 10 en el grup d’entre 25 i 35 anys. «La competitivitat que hi ha i l’escassetat de places fan que això es converteixi en alguna cosa impossible i estressant», assegura Enrique.

    A més, un 74% dels enquestats afirma sentir-se desprotegit pel sistema científic espanyol, un percentatge que aconsegueix el 84% entre les dones de 30 a 35 anys. Les diferències són també importants a l’hora de valorar la principal preocupació dels científics. Entre els lectors de Nature, un 44% considera que el desafiament més important al que s’enfronten és la lluita pel finançament, mentre que a Espanya la xifra arriba a un 59%.

    Un mercat incapaç d’absorbir el talent científic

    L’orientador laboral i caçatalents per a empreses d’R+D Manuel Castellano també es mostra crític amb la situació actual. «La ciència a Espanya no està en el seu millor moment i la meva sensació és que estem pitjor que fa cinc anys», assegura, encara que insisteix en la falta de dades reals sobre ocupació i en la necessitat de fer «un seguiment per saber què està ocorrent amb els científics».

    Castellano és un altre dels molts científics que ha abandonat la carrera investigadora. «Vaig estar set anys treballant com a investigador als EUA, però quan vaig tornar no em van sortir moltes opcions laborals», explica. «Finalment, vaig aconseguir un contracte de tres anys en una universitat, però abans d’acabar vaig veure que no tenia possibilitat de progressar professionalment, així que vaig buscar altres vies», sentència.

    No obstant això, Castellano no considera el canvi d’activitat com un problema, sinó com una oportunitat perquè els científics utilitzin les seves capacitats en altres sectors professionals, encara que assenyala la poca flexibilitat del sistema d’R+D espanyol. «Jo no vaig canviar de treball sol per la falta d’oportunitats, sinó també perquè em van començar a agradar altres camins». El problema, assegura, és que «abans de deixar la carrera investigadora vaig començar a preguntar què podia fer i ningú em sabia dir».

    Aquest doctor en neurobiologia també assenyala la falta de flexibilitat dels mateixos investigadors. «A Espanya, vam seguir pensant que la persona que entra en la carrera investigadora amb un contracte predoctoral arribarà a ser un cap de grup i això és un error», assegura, perquè «els científics poden liderar molts sectors professionals».

    No obstant això, el panorama al qual s’enfronten els investigadors que, com Castellano, volen canviar d’aires tampoc és molt encoratjador. Segons un informe elaborat per l’Observatori Social de la Caixa el passat mes de setembre, les empreses espanyoles destinen a l’R+D la meitat que la mitjana europea. «No té sentit seguir generant joves investigadors per a després no donar-los alternatives professionals. És un drama invertir tants diners a formar a una persona per a després no aprofitar aquest capital humà, que moltes vegades s’acaba marxant a l’estranger», conclou Castellano.

  • L’Hospital de Mollet no podrà obrir la unitat de medicina esportiva privada a les seves instal·lacions

    La unitat de medicina esportiva que la Fundació Sanitària Mollet (FSM) volia obrir dins l’Hospital de Mollet del Vallès s’haurà d’obrir finalment dins les instal·lacions del sociosanitari de la FSM, ja que la Fundació és propietària de l’edifici, i no dins de l’Hospital de Mollet, com des del primer moment s’havia anunciat. Així ho expliquen membres de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Valles i la Marea Blanca de Catalunya que, per ser coneixedors d’aquestes novetats, s’han reunit amb David Elvira, màxim responsable del CatSalut.

    La Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès s’ha estat mobilitzant en contra que, com van comunicar el 19 de desembre passat, la Fundació Sanitària Mollet (FSM) obrís una unitat de medicina esportiva privada dins de les instal·lacions de l’Hospital de Mollet del Vallès.

    Durant la reunió, segons la Marea Blanca, David Elvira ha assegurat que en cap moment hi ha hagut permís o autorització del CatSalut per obrir la unitat esportiva dins l’Hospital de Mollet, atès que no hi ha hagut cap mena de petició prèvia. La decisió aleshores d’obrir la unitat a les instal·lacions del sociosanitari, propietat de la FSM, s’ha donat després que el CatSalut es reunís aquest dimarts amb la Fundació Sanitària.

    La valoració és positiva, ja que, en paraules del portaveu de la Marea Blanca Enric Feliu abans d’haver participat de la reunió: «no ens oposem que existeixi activitat privada esportiva però el que no entenem és que sigui dins d’un hospital». Feliu també ressalta que la medicina esportiva està tota mutualitzada i que això és un problema però no es podia permetre que s’introduís aquest sistema dins l’hospital.

    Mentre es realitzava aquesta trobada, diferents moviments i col·lectius en pro d’una sanitat pública com ara la Xarxa de Cures, Acampada Mar, Rebelión Bellvitge, Paicam, Marea Pensionista, Acampada Sabadell o Resistència Clínic han estat presents a les portes del Departament de Salut.

    El cas de l’Hospital de Mollet: manifestacions, mocions i cartes a institucions

    Davant la posada en marxa d’aquesta unitat mèdica privada a l’Hospital de Mollet, des de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallés van voler manifestar des d’un inici el seu «absolut rebuig» a qualsevol intent de privatitzar alguna àrea de l’Hospital de Mollet, així com la utilització dels recursos materials i humans de l’Hospital «per contribuir al benefici de les empreses que intenten fer del dret universal de la Sanitat un mer negoci». Per ells, acceptar la introducció de medicina esportiva privada a l’Hospital de Mollet suposava introduir una «sanitat amb assistència ràpida i còmoda pels qui la puguin pagar i una altra amb llargues llistes d’espera i una qualitat diferent destinada a la resta de la ciutadania».

    La Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès va arribar a recollir gairebé 1.000 signatures i va realitzar múltiples concentracions i manifestacions per aconseguir que no s’obrís la unitat esportiva dins l’Hospital de Mollet. A més, també va impulsar una moció a l’Ajuntament de Mollet del Vallès i a l’Ajuntament de Palau-Sòlita i Plegamans per aturar-ho.

    La moció partia de tres supòsits dels quals es posicionaven en contra. Primer, que la unitat seria gestionada de manera íntegrament privada, i comptaria amb la col·laboració d’especialistes de l’Hospital, i en no ser finançada per la Generalitat de Catalunya, hauria de ser sufragada pels mateixos usuaris. Segon, que posar en marxa aquesta unitat mèdica privada a l’Hospital de Mollet comportaria fer negoci d’unes instal·lacions públiques, les quals per la seva naturalesa han de ser destinades únicament a l’atenció dels usuaris de la sanitat pública. I tercer, que aquest fet podia obrir la porta a què en el futur es desenvolupessin noves activitats privades. Per sostenir aquest últim punt, posaven com a exemple el cas de l’Hospital de Palamós o el de l’Hospital Clínic de Barcelona.

    Després que el Ple de l’Ajuntament de Mollet i el Ple de l’Ajuntament de Palau-Sòlita i Plegamans aprovessin la proposta per sol·licitar a la Fundació Sanitària Mollet i al CatSalut la prohibició de fer medicina privada a l’Hospital de Mollet, la Plataforma va dirigir una carta a la Presidència i la Direcció General de la Fundació Sanitària Mollet. En aquesta demanaven a la Fundació Sanitària Mollet i al CatSalut la prohibició de fer medicina privada a l’Hospital de Mollet.

    «Mentre que tinguin vostès la gestió, creiem que cal lluitar per tal que s’ampliïn el concert amb Catsalut augmentant la cartera de serveis, la millora de les urgències, disminuir les llistes d’espera, i d’aquelles deficiències que ja li hem manifestat de forma reiterada, i no intentar fer veure que la millora del servei passa per crear activitat privada a la Fundació Sanitària Mollet, que utilitza les instal·lacions de tota la ciutadania, i que posa per damunt els interessos privats als públics», deien a la carta dirigida a la FSM i signada per Antonio López, portaveu de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès.

    Una carta i unes demandes que trobaven legitimades per l’aprovació d’aquesta proposta pels dos consistoris a més de la mobilització ciutadana del passat 25 de Gener a nivell estatal contra les llistes d’espera que també es va realitzar a les portes de l’Hospital de Mollet.

  • On són les dones en el món científic sanitari?

    Tradicionalment, el món científic i de la salut ha estat un món on no només s’hi han imposat els models i valors heteropatriarcals sinó que, professionalment, ha estat copat pels homes en gairebé tots els seus àmbits. Durant segles, les dones hi hem tingut l’accés pràcticament vetat. Tot i que tenim exemples magnífics de dones que al llarg de la història han aconseguit dedicar-se a l’art i la ciència de la medicina, superant grans dificultats i prejudicis, continuen essent minoritàries en comparació als homes i massa sovint han acabat essent invisibilitzades.

    En les darreres dècades s’ha produït una gran feminització en els diferents camps relacionats amb la salut, fins i tot en aquells clàssicament reservats als homes. La recerca biomèdica i l’exercici professional de la medicina són dos exemples evidents d’aquest fenomen. La primera dona en tot l’estat que es va llicenciar en medicina, Dolors Aleu, no ho va aconseguir fins a finals del segle XIX. Des d’aleshores ha plogut molt: actualment gairebé el 50% de les professionals que exerceixen la medicina i al voltant del 70% de les estudiants d’aquesta carrera són dones.

    Però, significa això que el problema de les desigualtats i el biaix de gènere estan superats? Que ja no tenim dificultats per accedir a aquestes professions? Que això està acabant amb el paradigma heteropatriarcal i androcèntric que ha predominat en l’àmbit biomèdic durant segles?

    La feminització d’aquestes professions ha facilitat que cada vegada hi hagi més dones en els òrgans i entitats representatius de la professió, com els col·legis professionals i les societats científiques, i en les organitzacions sanitàries i els càrrecs de gestió. Tanmateix, aquesta presència sovint no és paritària ni representativa del col·lectiu sanitari de dones. Encara hi ha molts espais de representativitat i, sobretot, de poder, que continuen estant tàcitament vetats a les dones. En el món científic, també ens topem amb un sostre de vidre. Continuem essent minoria en els càrrecs de responsabilitat o de lideratge de les universitats, dels instituts de recerca, de les societats científiques, dels col·legis professionals, etc. A tall d’exemple, dels 52 col·legis de metges provincials existents a l’estat espanyol, només 6 estan presidits per dones. L’òrgan que els aglutina, el Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos, compta amb 6 homes en el seu consell permanent i amb 7 homes i 2 dones entre els seus representants nacionals. A Catalunya, entre els degans de les 6 principals facultats de Medicina no hi ha ni una sola dona.

    Aquesta manca d’oportunitats també té lloc en l’àmbit de la recerca. Per exemple, a Catalunya, dels 14 principals centres de recerca directament relacionats amb les ciències de la salut no n’hi ha cap que estigui dirigit per una dona. Se sap que en els processos de selecció existeixen importants biaixos subconscients que afecten negativament a les dones: la seva independència és qüestionada més sovint, se’ls exigeixen més mèrits per a ser seleccionades, les seves cartes de recomanació no són tan positives com les dels homes, etc. Un altre aspecte molt rellevant és la maternitat. Les dones que són mares o que es troben en edat reproductiva (i suposadament tindrien possibilitats de quedar embarassades) tenen menys opcions d’accedir a llocs de lideratge, perquè es considera que aquesta pot interferir en el seu rendiment o en la seva dedicació. De fet, aquesta diferència d’oportunitats i la presència de barreres s’inicia ja en el món acadèmic. Segons un estudi aportat per l’ONU, la probabilitat que una dona acabi una llicenciatura, un màster o un doctorat en alguna matèria relacionada amb la ciència és del 18%, 8% i 2%, respectivament. En canvi, en els homes aquests percentatges són del 37%, 18% i 6%, és a dir, més del doble.

    Així doncs, malgrat la massiva incorporació de les dones, continua existint una manca de referents femenins en aquests camps. I sense referents és difícil que nenes i joves se sentin identificades amb aquests rols i professions i de nou es limita el seu accés als estudis científics.

    També existeixen evidències que mostren que la visibilització i la participació de les dones en els seminaris i els congressos científics és menor a la dels homes. No només acostumen a ser minoria com a ponents a les conferències i xerrades o en panels d’experts sinó que, encara que només hi siguin com a assistents, hi participen menys. Per exemple, les dones fan, proporcionalment, menys preguntes que els homes (gairebé la meitat, segons alguns estudis) i el nombre de preguntes que realitzen disminueix quan la primera persona a preguntar ha estat un home. Evidències similars posen de manifest que la participació de les dones en altres esferes del món acadèmic, com per exemple la universitat, també és més baixa, tant en el cas de les estudiants com de les professores universitàries. Tampoc no és freqüent trobar dones opinant o informant sobre temes de salut als mitjans de comunicació. Tal com denuncien iniciatives com #Onsónlesdones, estem subrepresentades als mitjans catalans i la nostra opinió es silencia sistemàticament. Les xifres que recullen en els seus informes parlen per si soles.

    L’àmbit científic, tampoc no es troba exempt de les agressions i les violències masclistes. Recentment, la revista ‘Science’ denunciava en el seu editorial les situacions d’assetjament sexual que molt sovint pateixen les dones que es dediquen a la recerca. A l’article s’exposava el testimoni de diverses investigadores que havien estat víctimes d’assetjament al llarg de les seves carreres. També s’esmentaven alguns estudis que indiquen que més de la meitat de les dones del món acadèmic i científic ha sofert algun tipus d’assetjament i que gairebé un terç se senten insegures per aquest motiu, fins al punt de deixar de participar en classes, en reunions científiques o renunciar a ofertes de feina.

    Les dones que ens dediquem a l’àmbit de la salut patim directament el masclisme, la violència i les desigualtats que es desprenen d’un sistema sanitari i científic que continua essent eminentment patriarcal. Això exerceix una doble violència, perquè afecta les professionals que treballem en aquest camp però també a la salut de la població en general, ja que perpetua els valors i models heteropatriarcals amb què abordem i tractem la salut dels, i sobretot, les pacients. Per revertir la violència i les grans iniquitats en salut que patim les dones i els excessos que exerceix el sistema sanitari sobre la nostra salut és necessari posar-hi una mirada en clau de gènere, una mirada feminista, en definitiva, una mirada més justa de la realitat. El sentit comú, i també les evidències, indiquen que el camí per aconseguir-ho passa necessàriament perquè les dones accedim en igualtat de condicions que els homes a totes les esferes laborals i de lideratge en el món científic i caminem cap a un apoderament real en aquest àmbit. Aquest és el primer pas cap a un sistema sanitari i un abordatge de la salut més equitatius, solidaris, humanitzats i veritablement feminitzats.

  • Catalunya tindrà una comissió per vigilar els congressos de teràpies pseudocientífiques

    Aquest article és de eldiario.es

    La Generalitat engegarà a partir de març una comissió que controli la difusió de teràpies pseudocientífiques. Més enllà de la multa imposada aquesta setmana al congrés Un món sense càncer, el departament de Salut es planteja com mantenir una supervisió periòdica de tots els esdeveniments, webs i publicacions en els quals es publiciten pseudoteràpies perilloses per a la salut pública.

    «La seva principal funció serà identificar quina oferta hi ha d’aquests productes i teràpies i estudiar si podem adoptar mesures per protegir als pacients», comenta a eldiario.es Neus Rams, directora general d’Ordenació Professional i Regulació Sanitària del departament de Salut. La comissió estarà integrada per professionals de Salut, de l’Agència Catalana de Consum i de diversos col·legis professionals (com el de Metges o de Farmacèutics), encara que encara no s’ha decidit quants seran, cada quant es reuniran ni amb quin pressupost explicaran.

    El principal focus d’estudi d’aquesta comissió, d’entrada, serà examinar els cursos i jornades en els quals es difonen productes i tractaments per al càncer. «En aquesta malaltia és on hi ha més incidència d’oferta d’aquest tipus de teràpies», assegura Rams, «perquè es tracta de pacients especialment vulnerables i, per tant, més susceptibles de ser seduïts per falses expectatives».

    És el que va succeir el passat 13 de gener al congrés organitzat per Cocó March a Barcelona, que ara ha estat multat pel departament de Salut. Davant 700 inscrits, ponents com Txumari Alfaro, divulgador de remeis naturals, va arribar a aconsellar a la mare d’una pacient de càncer de mama «prendre consciència» i «no fer res» per avançar en la curació de la malaltia.

    Passos d’una Administració fins ara passiva

    Malgrat que metges i associacions de pacients fa anys que demanen més duresa per part de l’Administració per censurar missatges que consideren que poden posar en perill a la ciutadania, no hi ha massa precedents a Espanya de lluita institucional contra les pseudociències. Congressos com Un món sense càncer solen celebrar-se davant la passivitat de les Administracions, segons lamenten des de l’Associació per Protegir al Malalt de Teràpies Pseudocientífiques.

    La seva presidenta, Elena Campos-Sánchez, valora la nova comissió de Salut com un «pas en la bona adreça», com el van ser les instruccions que la Generalitat valenciana va enviar a facultatius per evitar tractaments sense evidència científica. El més semblant a una comissió de seguiment seria l’Observatori contra les Pseudociències de l’Organització Mèdica Col·legial d’Espanya.

    «Estem sortint de molts anys de deixadesa», considera Fernando Frías, advocat especialitzat en la matèria, que defensa que existeix abundant legislació que impedeix la difusió de tractaments i productes amb finalitat sanitària sense estar testats científicament. La mateixa Llei General de Sanitat preveu «limitacions preventives» de les activitats que «puguin tenir conseqüències negatives per a la salut», alguna cosa que encaixa, segons Frías, amb aquests esdeveniments.

    La mateixa Generalitat va recórrer a una altra norma, el decret llei de 1996 de promoció comercial de productes sanitaris, per justificar la multa que va imposar al congrés del passat mes de gener. Aquest decret estableix que qualsevol publicitat de productes o mètodes que es presentin com a «útils» per a diagnòstics i tractaments han d’ajustar-se a «criteris de veracitat en el que concerneix la salut».

    Sobre la gestió de les denúncies, Rams detalla que la comissió es limitarà a detectar i supervisar els casos, que es remetran després al departament de Salut perquè siguin els seus tècnics els que avaluïn si és mereixedor de sanció.

    Teràpies fraudulentes més enllà del càncer

    La Generalitat es focalitzarà en els remeis alternatius contra el càncer per la gravetat que poden comportar als pacients, però les pseudoteràpies no solament abunden en el terreny de les malalties oncològiques. Fredes recorda en cas del MMS, l’anomenada Solució Mineral Miraculosa, un producte a força de clorit de sodi en solució aquosa que es ven en alguns casos com a suposada solució a l’autisme, encara que està perseguit per l’Agència Nacional del Medicament.

    Altres àmbits en els quals abunden remeis fraudulents que poden tenir efectes negatius sobre la salut, segons aquest advocat, són el dels suplements per a esportistes o el dels productes per combatre l’alopècia.

  • Teràpies digitals

    L’agència reguladora de medicaments dels Estats Units, la Food and Drug Administration, ha començat a avaluar i aprovar teràpies digitals per tractar malalties. El 14 de setembre de 2017 va donar llum verda a la comercialització del primer tractament basat en una aplicació mòbil, amb el seu corresponent programa, denominada Reset i indicada per tractar l’abús de substàncies. L’aprovació d’aquesta primera teràpia digital s’ha basat en similars criteris i procediments als empleats amb els fàrmacs: Reset ha hagut de demostrar no solament la seva seguretat sinó també la seva eficàcia mitjançant el preceptiu assaig clínic. Aquesta homologació en el procés regulador, que equipara en certa manera les teràpies digitals amb les farmacològiques, és el realment nou i fins a cert punt provocador, doncs obre la porta a la prescripció de productes informàtics com a alternativa o complement als fàrmacs per tractar algunes malalties.

    La companyia desenvolupadora de Reset, la nord-americana Pear Therapeutics, deixa clar a la seva pàgina web quin és el seu camp d’acció: «el nostre objectiu és el desenvolupament de teràpies digitals amb recepta mèdica per al tractament de malalties amb necessitats mèdiques no satisfetes». Pear ja ha remès una altra aplicació a la FDA per ser avaluada i té productes en diferents fases de desenvolupament per a l’esquizofrènia, l’esclerosi múltiple, l’insomni, la depressió i fins i tot el càncer. A més de Pear, hi ha moltes altres empreses en el sector de les teràpies digitals, com Virta, centrada en aplicacions per al tractament de la diabetis tipus 2, amb les quals afirma que reverteix la malaltia en el 60% dels pacients i elimina o redueix el tractament amb insulina en el 94% dels casos; Omada, centrada en la prediabetis i altres riscos, que assegura que el seu programa aconsegueix reduir en 12 mesos un 30% el risc de sofrir diabetis tipus 2, un 16% el risc d’ictus i un 13% el d’infart, i Akili Interactive, que ha desenvolupat un producte informàtic per al trastorn per dèficit d’atenció, i es defineix com «una companyia de medicina digital de prescripció que combina el rigor científic i clínic amb la inventiva de la indústria tecnològica per reinventar la medicina».

    L’orientació al tractament de malalties i al desenvolupament de productes de prescripció són dues de les característiques d’aquestes empreses que les equipara amb les farmacèutiques tradicionals. Posar en el punt de mira l’eficàcia terapèutica sobre desenllaços (outcomes) clínics concrets representa, sens dubte, un salt notable per a les aplicacions mòbils de salut i la salut electrònica (i-health) en general, però és encara aviat per saber fins a quin punt aquestes teràpies digitals (digital therapeutic o digiceuticals, com les hi denomina en l’argot del sector) poden ser tan eficaços com els fàrmacs o si més no merèixer la denominació de teràpia. El camí emprès per demostrar la seva eficàcia mitjançant assajos clínics apunta certament cap a la convergència, però queden encara molts passos fins que aquestes teràpies entrin en la rutina de metges i pacients, i puguin valorar-se els seus beneficis i els seus possibles efectes secundaris i reaccions adverses.

    Amb tot, l’entrada en escena de les teràpies digitals presenta ja alguns aspectes interessants. En primer lloc, la seva orientació cap a les complexes malalties cròniques, des de la diabetis a l’obesitat passant per les malalties mentals, totes elles de gran prevalença, difícils d’abordar i enormement costoses per als sistemes sanitaris. En segon lloc, l’oportunitat que representen per millorar participació del pacient en la gestió de la seva pròpia salut i la individualització dels tractaments. I, en tercer lloc, el revulsiu que pot significar per al sector farmacèutic la competència de tecnològiques i empreses emergents orientades a la terapèutica. D’entrada, l’oferta d’ocupació de la FDA ja inclou nombrosos enginyers.

  • xAire, un projecte de ciència ciutadana per conscienciar els infants sobre la contaminació

    Divendres a la tarda, tocades les tres, el barri barceloní de l’Eixample va ser recorregut per diversos grups d’una desena de nens que caminaven pels seus carrers, mirant al cel i guiats per un adult que carreteja una escala. Molts dels nens i nenes juguen i observen el que tenen a les mans, d’altres fan fotos…però no estan distrets: estan fent ciència.

    En David és un alumne de quart de primària de l’Escola Sagrada Família i és un dels encarregats de portar un mapa del barri, on hi ha cinc punts marcats amb un dibuixet d’un núvol. Indiquen els llocs on han de col·locar sensors que mesuraran els índex de contaminació per diòxid de nitrògen -NO2- de l’aire. En arribar davant del fanal assenyalat, la Maria extrau un tubet d’una bossa zip que porta i l’Ania proveeix d’una brida a l’adult encarregat de pujar-se a l’escala i col·locar el mesurador.

    Aquesta activitat s’emmarca en el projecte xAire, una acció de monitoratge de la contaminació de l’aire per NO2 a Barcelona, un dels contaminants més importants a la ciutat degut als vehicles motoritzats. El projecte està impulsat per l’Estació Ciutat, que proveeix d’infraestructures per a la realització d’accions ciutadanes participatives per contribuir en la millora de la salut ambiental, una coproducció del CCCB i l’institut de Cultura de Barcelona, l’Àrea d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Sant Martí.

    Així, el passat divendres es van col·locar 810 sensors per vint escoles diferents -dues de cada districte- que cobreixen 800 hectàrees, un 10% de la ciutat, que pretenen millorar el detall de les set estacions fixes que hi ha actualment. “Aquestes estacions estan col·locades a indrets que no sempre són als llocs de pas i els tubs de mesura són una alternativa fiable i senzilla per a mesurar la qualitat de l’aire en els punts que interessen”, explica Josep Perelló, director de l’activitat.

    Perelló és professor de física a la UB i treballa des de fa anys en la participació ciutadana en la ciència. Destaca que aquest tipus d’investigacions, com les relatives a la salut ambiental, “no es poden fer si no és de manera col·lectiva perquè és quelcom que ens afecta a tots. Com l’escola, un espai que vehicula molta vida i acció social”. Així, col·laborant amb els centres educatius, es pot ser sensible i mesurar la contaminació allà on realment cal saber quina és la qualitat de l’aire, com els camins escolars.

    Els alumnes de l’Escola Sagrada Família registren la col·locació dels mesuradors de la qualitat de l’aire | SANDRA VICENTE

    “La conscienciació passa per l’acció”

    Perelló també incideix en el component intergeneracional de la iniciativa, que implica tant a pares, mares i professorat, com als infants. En Carles i l’Anna són un pare i una mare coordinadors de l’activitat a l’Escola Sagrada Família, que van rebre una formació de la mà del mateix Perelló i van participar en tota la preparació que hi ha darrera de la jornada de col·locació dels mesuradors, “com preparar i dissenyar els mapes per a un bon mapeig”, explica l’Anna.

    “És una molt bona iniciativa perquè sensibilitzem els nens i nenes envers la contaminació i els expliquem que ells poden fer coses per a revertir-la. Que no és només un assumpte de científics”, explica en Carles mentre subjecta l’escala amb la que s’ha pujat als fanals. A més, diu, si els pares i mares s’hi impliquen, “els demostrem que no és només quelcom que se’ls ensenya a classe i que es queda a l’aula, sinó que ens afecta a tots”.

    En aquesta línia s’expressa també Perelló, qui considera que la conscienciació passa per l’acció: no s’ha de dir que hi ha un problema amb la qualitat de l’aire, sinó identificar-lo amb les persones a les qui afecta, que som tots”. És per això que la tarda passejant pel barri per a col·locar els sensors no ha estat una activitat aïllada, sinó que ha vingut acompanyada per diverses sessions de formació impartides per mestres com la Marta, tutora que, a més a més, és biòloga de formació.

    Així, la Marta i els seus ‘pepinos’ -com anomena els seus alumnes- van estudiar les matrícules dels cotxes que tenen a casa i quant contaminen i van repassar el camí que feien fins l’escola per a ser conscients de les fonts de contaminació que s’hi troben. De fet, els punts on es van col·locar els sensors van ser triats pels mateixos alumnes, tenint en compte la seva ruta fins a classe. “Els mesuradors no podien estar a cantonades, ni davant de pàrquings perquè les frenades i accelerades dels cotxes podrien canviar els resultats”, explica contenta l’Aina, una de les alumnes que participa de l’activitat.

    L’Aina porta un cordill lligat a una petita figura de la Torre Eiffel, que servirà per marcar l’alçada a la qual col·locar el sensor al fanal. “Ens van demanar que poséssim un a un parc, lluny dels cotxes, per comparar resultats. Però en aquesta zona no en tenim cap”, explica agenollada, posant amb cura la seva Torre Eiffel al terra d’un petit parc allunyat, amb prou feines, uns 100 metres dels cotxes.

    Col·locació dels tubs mesuradors de la qualitat de l’aire a un carrer amb molt transit | SANDRA VICENTE

    L’Eixample, un barri 8 vegades més contaminat que la resta de la ciutat

    L’Eixample és un dels barris més contaminats de Barcelona. Amb voreres estretes, que permeten molta circulació de cotxes, i carrers molt encaixonats. Només a la confluència dels carrers Gran Via i Balmes hi circulen uns 40.000 vehicles al dia, generant una contaminació 8 vegades superior a la de la resta de la ciutat. “La pol·lució en aquest barri es nota fins i tot en l’olor”, afirma la Marta.

    “En aquesta zona hi ha molt transit, no només perquè sigui de pas, sinó perquè també hi ha molt turisme: estem rodejats dels cotxets grocs per a turistes i de busos que a l’estiu fan que no puguem obrir les finestres”, denuncia la mestra. En aquesta escola han col·locat també sensors al pati i a les aules per a demostrar els efectes de la contaminació dins les classes.

    I és que la pol·lució no té efectes només en la salut física, sinó que diversos estudis conclouen que la contaminació al voltant dels centres i els camins escolars disminueix l’atenció i la memòria de treball en els alumnes. Aquells qui estudien a prop del transit mostren menys desenvolupament cognitiu, segons l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).

    Tots els ‘pepinos’ de la Marta tenen molt clar que la contaminació té a veure amb els cotxes; en Leandro, per exemple, sap que els nivells d’N02 que recolliran seran altíssims. En canvi, la Maria no ho veu tan clar: “la contaminació ve dels cotxes, però aquí no n’hi ha massa…”. Per a ella, que sempre ha viscut i estudiat a l’Eixample, aquests nivells de transit són normals i canviar aquesta normalització del cotxe com a únic mètode de transport és un dels objectius de la iniciativa.

    Els sensors es recolliran el 6 d’abril i es presentaran els resultats de l’informe químic que DKV elaborarà, a mitjans de març, fent que les “dades tornin a les escoles. Perquè les dades són de qui les recull”, assegura Perelló. Així, els centres podran treballar sobre els resultats i prendran decisions per combatre la contaminació com “evitar que els camins escolars passin per certes vies o promoure que els pares i mares no aparquin en segona fila davant l’entrada”, proposa Perelló.

  • Com és que seguim incentivant els objectius de qualitat?

    La gràfica que mostra el bon control del colesterol a Catalunya al llarg dels anys, dibuixa una línia ascendent amb pics de millora a l’època nadalenca. L’observació és sorprenent. Vol dir que ja no mengem escudella i carn d’olla per Nadal? Doncs no, el mateix fenomen es reprodueix amb molts altres indicadors de qualitat assistencial. La troballa no reflecteix res més que els esforços de molts professionals d’atenció primària per intentar cobrar la productivitat variable lligada a indicadors de qualitat assistencial. Cada final d’any persegueixen telefònicament als pacients per registrar a la història clínica electrònica els resultats de les analítiques i d’altres proves fetes a la medicina privada o en algun centre no connectat a l’història clínica compartida.

    Totes aquestes infermeres penjades al telèfon en plena epidèmia gripal no sembla que aportin molta eficiència al sistema de salut, però a casa nostra aquesta conducta no és qüestionada. Al contrari, és una activitat promoguda pels gestors sanitaris que fins i tot faciliten els llistats dels pacients que s’han de trucar. A Catalunya, la cultura de la retribució variable lligada a indicadors de qualitat és una religió. El mètode busca que els professionals d’atenció apliquin la millor evidència científica, però curiosament els gestors que l’imposen no mostren el necessari escepticisme científic per qüestionar l’efectivitat de la mesura.

    L’Estàndard de Qualitat Assistencial (EQA) implantat a Catalunya per incentivar l’assoliment d’objectius de qualitat està inspirat en el «Quality Outcome Framework» que va llançar el National Health Service l’any 2004. Els britànics, malgrat que inicialment també consideraven que aquesta era la innovació més important que s’havia produït mai a l’atenció primària, van decidir avaluar l’experiència. Tots els estudis realitzats mostren que la mesura no ha tingut cap efecte beneficiós sobre la salut dels ciutadans. Potser redueix les visites a urgències d’algunes patologies però no millora cap indicador subjectiu de qualitat de l’atenció. En conseqüència l’any 2016 Escòcia va abandonar el projecte i el va substituir per activitats locals de millora de la qualitat. Anglaterra també ha pres la mateixa decisió però no sap com deixar-ho sense empitjorar els indicadors de qualitat. La societat britànica de metges de família recomana que els incentius s’orientin a promoure activitats d’atenció centrada en la persona.

    L’evidència és tan aclaparadora que ens obliga a abandonar aquesta política que no reporta salut i promou una utilització ineficient dels recursos sanitaris quan més es necessiten. La reorientació no serà fàcil, ja que la retribució variable per objectius forma part de l’essència del sistema sanitari català. Cal acabar amb l’actual discurs de la gestió transaccional. Els polítics haurien d’explicar que volen reorientar els serveis per satisfer millor les necessitats específiques del ciutadà. Barbara Starfield deia que l’atenció primària era més efectiva perquè s’ocupava dels problemes reals de la gent i no només de tractar la hipertensió i la diabetis. Fem-ho possible adequant i millorant les condicions de treball dels professionals d’aquest àmbit i no intentant manipular l’activitat artesanal que es fa a les consultes.

  • Sobrediagnòstic en la hipertensió: 3 de 4 adults haurien de modificar el seu estil de vida

    L’American College of Cardiology i l’AmericanHeart Association, una de les organitzacions més influents del món en salut cardiovascular, van publicar fa un parell de mesos una nova Guia de la Pràctica Clínica sobre Hipertensió Arterial que situava el llindar diagnòstic d’hipertensió arterial (HTA) a 130/80. Actualment aquest llindar està situat a 140/90 seguint els criteris dibuixats l’any 1993.

    Segons els càlculs de les mateixes institucions, el nombre de persones que a partir d’ara seran diagnosticades amb hipertensió abans dels 45 anys triplicaran els actuals en el cas dels homes, i es duplicaran en el cas de les dones. En el cas americà, això suposa incorporar 30 milions de persones a la llista dels hipertensos. Del total, però, estimen que només entre el 25% i el 30% necessitaran medicació suplementària o revisar el tractament actual.

    A banda, ells mateixos etiqueten també de tensió elevada i recomanen modificar estils de vida i tenir un seguiment mèdic a les persones amb la tensió superior al llindar 115/75. Aquesta tensió és la que té entre el 60 i el 85% de la població general, el que implica que tres de cada quatre persones podran ser catalogada com a «malalta».

    Sebastián Vignoli, metge de família referent en malalties cardiovasculars, defensa que «no hi ha proves científiques que demostrin que aplicar un tractament a aquest nivell d’hipertensió [130/80] aporti res» i indica que això afavorirà el sobrediagnòstic. A més, ens explica que, com tot, els nous estudis i les noves orientacions s’inicien a occident i s’acaben estenent: «ja va passar amb la diabetis i passarà ara amb la hipertensió». A més, creu que s’acabaran instaurant els criteris perquè «allà als Estats Units els metges de família tenen poc pes» i cardiòlegs i internistes els aplicaran.

    En la mateixa línia, Vignoli explica que els cardiòlegs «d’aquí» també aposten per baixar els criteris però que hi ha també resistència a fer-ho des d’algunes associacions. Com encara no està actiu, les crítiques no estan sent determinants per saber què s’acabarà fent.

    Per sobrediagnòstic entén el diagnòstic d’un trastorn a una persona que no té símptomes, és a dir, «sobrediagnosticar és dir-li a algú que té un problema encara que aquell trastorn no li reduirà la vida per res», apunta Vignoli. En aquest sentit, en un article detallat, Vignoli explicava que «no existeixen evidències suficientment sòlides per etiquetar de “tensió arterial elevada” i recomanar modificació d’estils de vida i seguiment mèdic a les persones amb tensió arterial major de 115/75 (60-85% de la població general)». Al mateix temps, afirma que tampoc existeixen «per diagnosticar d’“hipertensió” i recomanar tractament farmacològic a les persones amb tensió arterial major de 130/80, hagin o no tingut esdeveniments cardiovasculars».

    La confusió entre causa i factor de risc

    Una causa és allò que provoca la malaltia i sempre està present. Un factor de risc en canvi serà un factor que, quan no trobem la causa d’una malaltia, es cregui que pot estar associat a aquesta. Els factors de risc no tenen per què estar presents en tothom en una mateixa malaltia i mai es podrà afirmar que són una causa segura d’aquesta.

    Per il·lustrar aquesta idea, Sebastián Vignoli explica que en malalties cardiovasculars no acostuma a haver-hi causes, el que sí que hi ha són factors de risc associats. I ho exemplifica dient que «no tothom que té un ictus és hipertens».

    Relacionar causa i factor de risc com iguals és perillós doncs pot portar a voler desenvolupar tractaments per a casos que no en poden tenir com ara envellir. I és que «envellir en si és un factor de risc per emmalaltir», apunta Vignoli.  però segons Vignoli  no afirmarem que envellir, en ser un factor, és ja una malaltia ni tampoc desenvoluparem tractaments si no es pot garantir que siguin efectius per la gent que ho viu. Això seria de nou sobrediagnosticar.

    Investigar, desenvolupar, avançar

    «La medicina occidental està farcida d’interessos». Aquesta afirmació surt sovint de la boca de molts professionals sanitaris i científics. Sebastián Vignoli creu que és molt complicat separar els avenços i els estudis que es realitzen dels interessos que hi ha al darrere. Econòmics però també interessos interns dels professionals. «Els especialistes tenen tendència a expandir el seu camp d’acció, sempre volen fer més proves i més cribatge», apunta al mateix temps que afirma que «no ho fan amb mala intenció» sinó que la majoria «ho creuen necessari».

    Vignoli, crític ara amb el canvi de llindar, també ho és amb la facilitat que hi ha a l’hora de desenvolupar nous tractaments. La metaciència actualment està estudiant com s’investiga la ciència i està trobant moltes errades. Si això passa és perquè cada cop que es desenvolupa un nou tractament es realitza un assaig clínic on es compara el nou tractament amb un placebo o amb un tractament vell. El problema que indica Vignoli és que «quan la medicina decideix confirmar que una cosa que ja fa està ben feta, es troba que en el 40% dels casos estaven equivocats». «No es poden implementar nous tractaments i noves proves diagnòstiques que s’incorporen a les guies per després haver d’anar corregint», afegeix Vignoli.

    Actualment es realitzen dos assaigs clínics de mitjana perquè una intervenció sigui aprovada. «Si baixem el llindar també en això, engreixarem aquest 40%».

    Sobre els motius que porten a aquesta producció d’avenços i tractaments que acaben sent ineficaços? Un sistema d’incentius «malaltís»: segons Vignoli, existeix pressió perquè publiquis i a més perquè aquestes publicacions siguin positives.

  • Boi Ruiz fitxa pel grup hospitalari valencià que Zaplana va fer d’or

    Boi Ruíz, l’exconseller de Salut de la Generalitat de Catalunya durant el Govern de Mas, s’ha incorporat al consell d’administració del grup Ribera Salud. Aquesta empresa és concessionària de quatre hospitals del País Valencià: l’Hospital d’Alzira (Ribera Alta), el de Dénia (Marina Alta), Torrevella (Baix Segura) i el d’Elx (Baix Vinalopó). A més també té el laboratori clínic central de Madrid.

    Ribera Salud ha emès un comunicat explicant la unió de Boi Ruíz a través d’una descripció de la seva figura. Ha destacat que l’exconseller és doctor en Medicina i Cirurgia i que compta amb una llarga i consolidada experiència en l’àmbit sanitari. A banda d’haver estat conseller de Salut des del 2010 a 2016, també ha estat director general (1994-2008) i president (2008-2010) de la Unió Catalana d’Hospitals.

    El grup també explica que junt Boi Ruíz incorpora a l’exsecretari d’estat per a la Salut del Regne Unit, Alan Milburn, que va formar part dels governs de Tony Blair. Aquestes noves incorporacions es produeixen per reforçar el consell d’administració, format per 9 membres, amb la intenció de «continuar amb els plans d’expansió de la companyia», ha informat Ribera Salud.

    Tots dos nomenaments, que entren a formar part dels 9 membres del Consell d’Administració, es realitzen per seguir amb la consolidació del pla d’expansió internacional posat en marxa per la companyia i que el 2017 ha tancat a Eslovàquia l’adquisició d’una participació de l’empresa de radiologia i medicina nuclear Pro Diagnostic Group (PDG).

    La Generalitat Valenciana vol trencar amb Ribera Salud

    Ribera Salud és el pare de l’anomenat Model Alzira de col·laboració públic-privada en la sanitat valenciana. Un model nascut el 1997, en plena època d’Eduardo Zaplana, al qual ha declarat la guerra el president valencià, Ximo Puig. Aquests nomenaments es produeixen a mes i mig que la concessió de l’Hospital d’Alzira al grup Ribera Salud venci, ja que la Generalitat Valenciana no la renovarà.

    Com ja explicàvem en aquest diari, la idea de “col·laboració públic-privada”, va veure els seus primers passos a la Comunitat Valenciana mitjançant l’engegada de l’hospital de la Ribera. Aquest model externalitza pràcticament tots els serveis: des de la construcció de l’hospital a l’assistència mèdica a canvi d’un cànon públic que aporten les arques autonòmiques. Perquè dins de les partides que alimenten al sector sanitari privat també s’explica els diners que reben de concerts i concessions amb les administracions. Fins a 1.525 milions d’euros el 2016, segons l’informe de DKB.

    L’any 2003, el Consell encapçalat per Zaplana va modificar les condicions de la concessió de l’Hospital d’Alzira, que havia estat adjudicada a Ribera Salud cinc anys abans. Aquesta modificació de la concessió incorporava unes noves condicions que clarament beneficiaven a la concessionària, com un increment del cànon per habitant, l’allargament cinc anys més de la concessió, o el canvi de titularitat del recinte hospitalari, segons van descobrir l’any passat els nous responsables de la sanitat pública valenciana. La sindicatura de Comptes va avaluar aquesta modificació contractual en uns guanys de 26,3 milions d’euros per Ribera Salud en concepte de lucre cessant

    Després de passar per diverses fases en els jutjats per les resistències de la concessionària Ribera Salut, la consellera de Sanitat, Carmen Montón, ha reclamat més de 100 milions a l’empresa pels pagaments excessius que l’Executiu va realitzar a l’empresa durant la seva gestió de l’àrea de salut assignada.