El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) i la Societat Catalana de Medicina d’Urgències i Emergències (SOCMUE) han manifestat la seva satisfacció davant l’aprovació, la setmana passada, del Reial Decret (publicat al BOE del 3 de juliol) pel qual es crea l’especialitat de Medicina d’Urgències i Emergències (MUE) a l’Estat espanyol. Es tracta d’una reivindicació històrica dels professionals, i la seva materialització reconeix la singularitat d’aquest àmbit d’exercici professional i equipara l’Estat espanyol a la majoria d’Estats europeus, on ja existeix aquesta especialitat.
A més, el decret inclou una via extraordinària d’accés al títol d’especialista en MUE per als professionals d’altres especialitats que fins ara han estat al capdavant de les urgències i les emergències, la qual cosa suposa un reconeixement a l’experiència i expertesa acumulades. D’una banda, la norma estableix un accés directe per a aquells facultatius especialistes o llicenciats abans de l’any 1995 que acreditin almenys quatre anys de prestació de serveis a Urgències, dins dels set immediatament anteriors a l’entrada en vigor del reial decret. I de l’altra, els especialistes que acreditin un exercici professional d’entre dos i quatre anys, en els quatre anys immediatament anteriors a l’entrada en vigor de la norma, també podran accedir al nou títol, prèvia superació d’una prova pràctica.
Els residents actuals, i els futurs que finalitzin el MIR abans que surti la primera promoció d’especialistes en Medicina d’Urgències i Emergències, també hauran de superar la prova en cas que vulguin obtenir el nou títol.
Segons el Ministeri de Sanitat, prop de 9.000 metges podran assolir l’especialitat d’urgències per alguna d’aquestes vies. De fet, el mateix decret determina el calendari en què es podrà sol·licitar el reconeixement del títol, presentant l’acreditació homologada per la conselleria o departament de sanitat de les comunitats autònomes. La presentació de les sol·licituds es farà de manera esglaonada, segons el mes de naixement dels interessats. Així, els nascuts el mes de gener, els primers que poden demanar-ho, disposen de tres mesos des de la data de publicació del decret (2 de juliol de 2024) per presentar les sol·licituds.
És per això que el sindicat Metges de Catalunya ja ha demanat al Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya que es coordini amb el ministeri per activar “amb agilitat” els mecanismes necessaris perquè les persones interessades puguin obtenir el certificat acreditatiu de l’experiència professional que permetrà sol·licitar l’accés extraordinari al títol d’especialista en Medicina d’Urgències i Emergències.
La decisió del Govern posa fi a una situació gairebé inèdita a Europa que provocava des de fa anys disfuncions al conjunt del sistema sanitari. Com que no hi havia una formació específica, els serveis d’urgències i emergències s’havien de nodrir de professionals formats en altres especialitats. A la pràctica, la gran majoria provenien de l’especialitat Medicina Familiar i Comunitària, agreujant així la crisi que viu aquesta especialitat. Les comunitats autònomes han registrat en els últims anys un problema creixent per completar les plantilles que necessiten als centres de salut d’atenció primària a causa, entre altres raons, de la fugida a l’estranger d’aquests especialistes.
La Societat Espanyola de Medicina d’Urgències i Emergències (SEMES), que representa més de 13.000 professionals d’Urgències, destaca en un comunicat que amb la creació de l’especialitat, «el Govern d’Espanya fa possible que tots els pacients espanyols puguin ser atesos per especialistes amb una formació reglada, homogènia i reconeguda, tal com es mereixen els ciutadans del nostre país, independentment d’on resideixin».
Sempre hi ha un “però”
El CCMC va contribuir en el seu moment en l’elaboració del Reial Decret que finalment va aprovar la setmana passada el Consell de Ministres; entre d’altres aportacions, va realizar també un seguit d’al·legacions per tal d’aprofitar l’oportunitat per posar en valor i retenir tot el talent existent. Una d’aquestes reivindicacions formulades pel CCMC va ser que el període formatiu de l’especialitat havia de ser de cinc anys i no de quatre, per tal d’equiparar-lo al marc europeu i de facilitar, per tant, el reconeixement de la titulació fora de l’Estat espanyol. També es proposava que la via extraordinària d’accés al nou títol, amb avaluació específica, s’oferís a tots els metges que tenen coneixements i una dilatada experiència als serveis d’urgències i emergències. Finalment, aquestes al·legacions no han estat incorporades al text definitiu del Reial Decret.
Actualment, travessem uns anys en els quals predomina l’ús de les pantalles, on molts adults deixen els seus telèfons mòbils als infants per “entretenir-los”, on sovint es protegeix, a vegades en excés, els infants, provocant que creixin menys madurs, més insegurs i amb menys eines. I això, no és cosa de la maduració cerebral. És responsabilitat dels adults i és cura de l’entorn.
Crec que en lloc de parlar d’edats de maduració i buscar justificacions, hem de treballar perquè els infants madurin la seva capacitat emocional i comunicativa i la seva autonomia ja des de ben petits, i s’empapin de bones relacions i d’una bona comunicació al seu voltant.
L’infant de tres anys ha d’aprendre a posposar una activitat, ha d’aprendre que no sempre pot fer el que ell/a voldria i ha d’aprendre a gestionar la frustració. L’adult és el referent, i és l’adult qui ha de tenir les eines per transmetre-les. Si l’adult no les té, perquè és un adult infantil o poc madur (perquè és clar, fins als 35 no tenim el cervell plenament desenvolupat… anem pel pedregar.
Un entorn amb vincles sans i comunicació sana i espais educatius on les persones aportin empatia i mirada sensible, ajudarà que la maduració sigui abans dels 35 (esperem!).
L’infant de tres anys ha d’aprendre a posposar una activitat, ha d’aprendre que no sempre pot fer el que ell/a voldria i ha d’aprendre a gestionar la frustració
D’altra banda, trobo molt erroni parlar de crisis segons l’edat de les persones, ja que de crisis en travessem moltes i variades, i sí, benvingudes són com a oportunitat per seguir aprenent, però una persona que s’acosta als 40 i té un treball personal constant (de fet, és un treball permanent fins que morim) serà una persona que aportarà reflexió i crítica (i també autocrítica), i això no voldrà dir que està en crisi, ans al contrari, voldrà dir que fa estona que ha obert els ulls i que mira d’ajudar a obrir-los a les altres persones.
Crec que cadascuna s’ha d’ocupar de la seva parcel·la i fer-ho el millor que pot, i no entrar en parcel·les on no tenim ni la formació ni la competència.
Crec també que és important parlar del que sí tenim a les nostres mans i aportar, col·lectivament, solucions i mirades diverses, des d’espais de diàleg on totes les persones hi tinguin cabuda.
El meu treball personal ve d’haver rebut l’acompanyament i les eines per desplegar-me amb seguretat i curiositat per seguir aprenent, i ve de fonaments segurs que m’han donat confiança per ser qui soc.
No va d’edats maduratives, va de sensibilitat, va de reflexió, va de comunicació i de relacions sanes ja des de la infància, a banda de les experiències personals que també contribueixen a construir el caràcter de cada persona.
Un infant que hagi passat per un dol d’un familiar molt proper, per una separació, per situacions extremes de vulnerabilitat econòmica, o que hagi viscut en un entorn de consum, o de conflictes diversos, són experiències que faran madurar aquella persona a un ritme molt més accelerat que no pas algú que ho ha tingut tot o que no ha après a valorar el que té, i que malauradament és la imatge amb la qual sovint ens trobem.
Hi ha infants molt madurs, i adolescents més viscuts i amb més estructura reflexiva que molts adults del seu voltant.
Com a adulta i pedagoga, aprenc, reflexiono, aporto mirada crítica i agraeixo el camí fet, que són els senyals de maduresa més importants i els que crec que hem de transmetre a les nostres joves, ajudant-les a transitar les dificultats amb les quals s’hi trobaran, oferint espais d’escolta i confiança per pensar conjuntament amb elles què volen fer, i aportant un guiatge des del respecte i la reflexió compartida.
La presidenta del comitè d’empresa, Victòria (Viky) Ortega, explica com es veu la situació des del comitè d’empresa de l’Hospital Mútua de Terrassa, o sigui amb els ulls de les treballadores organitzades en els sindicats, aquest atropellament que pateix la sanitat pública. «Soc infermera del servei d’urgències des de fa més de 25 anys, i em vaig afiliar al SATSE l’any 2000 perquè la gent que hi havia em va semblar fantàstica. Des de llavors, he estat compromesa amb l’activitat sindical. Vaig arribar a l’hospital després de fer Pedagogia i treballar durant 8 anys com a educadora social al Raval, a centres de menors», afegeix.
A principis dels 1990, amb el canvi de titularitat dels centres i tancament d’aquells on treballava, va recuperar el projecte d’estudiar infermeria. Va estudiar a la Creu Roja i va fer pràctiques a Mútua, on es va quedar. Primer, combinant Urgències i neurologia i consultes externes i trauma. Fins que, uns 6 anys després, va ser assignada al 100% a urgències.
Per què es produeixen les mobilitzacions actuals?
A finals de març comencen a haver rumors sobre la tornada del servei d’urgències pediàtriques al seu lloc original prepandèmia, o sigui on teníem l’àrea respiratòria des que va acabar la pandèmia, amb bon criteri: l’àrea respiratòria era una bona idea, aïllar els pacients amb infecció respiratòria en una zona una mica separada de la resta d’àrees de tractament, permetia realitzar aïllaments preventius i evitar el risc de contagis intrahospitalaris.
D’acord que les urgències pediàtriques no estan bé en una primera planta, que és on havien anat a parar, però crèiem que ens donarien una bona alternativa per pal·liar la pèrdua de boxes i personal, perquè s’estaven fent obres per a una àrea nova. Però no ha estat així. Al maig ens confirmaren que el 10 de juny tancaven, sense cap alternativa, ni d’espai ni de reforç de personal per al Nivell 1 que és on es visitaran els pacients respiratoris.
En tot cas, el problema de les urgències ve de llarg i a molts llocs del país, no?
Sí. La saturació dels serveis d’urgències és un problema vell i transversal –m’atreviria a dir– a tots els serveis d’urgències del país. Patim el deteriorament de l’atenció primària, les llistes d’espera pels especialistes i proves diagnòstiques, la manca de llits hospitalaris… El pacient busca solució al seu problema de salut i, si no el troba a un altre lloc, se’n va al servei d’urgències. Per tant, suportem la fallida del sistema sanitari tal com el tenen plantejat i gestionat.
Pel que dius, res de nou; però fins quan?
La nostra lluita ve de lluny, sempre hem considerat que un passadís no és un lloc assistencial, però s’ha normalitzat el que hauria d’haver sigut excepcional. Van decidir que donar assistència en un passadís és una bona solució i actuen en conseqüència. Al comitè d’empresa i el servei d’urgències no acceptem això; creiem que és just, necessari i possible donar assistència en condicions dignes. Per tant, actuem en conseqüència: No volem CUIDAR en un passadís i hem dit prou! No serà amb la nostra aprovació.
Pots donar detalls de la situació actual a Urgències?
Ara ens trobarem que hem de donar assistència al mateix nombre d’usuaris amb menys espai i menys personal. Amb l’agreujant de no poder garantir els aïllaments correctament. L’hivern es presenta dur. Ja veurem què passarà. Si el desembre passat vam arribar a tenir 180 pacients, ara, amb menys espai i menys mans, serà pitjor, pot ser terrible. A més, el servei d’urgències pediàtriques serà més petit que l’any 2019. No m’estranya que el personal marxi o agafi baixes.
El servei és, imagina’t!, un rectangle amb un passadís central. A un costat estarà traumatologia, cirurgia i les urgències pediàtriques, i a l’altre costat l’àrea d’observació, Nivell 1 i el box d’emergències. Quan coincideixin els pics de més saturació de més d’una àrea, que passa sovint, aquest passadís central també tindrà ubicats pacients.
Disculpa, però sembla increïble!
Les conseqüències les patirem els treballadors i els usuaris, que som els que tenim clar que volem una assistència on es respectin els drets d’usuaris i treballadors i la normativa en prevenció de riscos laborals. El nostre servei de prevenció de riscos laborals és una vergonya! Ens sentim totalment desprotegits. Sembla clar que les persones que prenen decisions des dels despatxos, siguin polítics o gestors, no pateixen les conseqüències del que han decidit.
Som conscients que l’àrea nova que demanem que obrin no és la solució als problemes d’Urgències, però sí és, com a mínim, una alternativa per a no anar a pitjor. En aquest espai, nosaltres pensàvem que recol·locaríem el personal que hi havia a l’àrea respiratòria i que, per tant, no perdríem mans, no perdríem personal, que això és vital al servei d’urgències, no podem perdre més mans. I això era, per a nosaltres, un objectiu importantíssim, mantenir tot el personal i no perdre boxes. No ha estat així.
Vols dir que han fet fora gent?
De moment, no s’ha acomiadat ningú, però sí que s’ha notificat a algú que no se’ls renovarà el contracte. Immediatament, a més, van reduir el personal a l’equip bàsic i a cada torn.
Així que fan el que volen, sense consideracions assistencials de cap mena?
No ens escolten. Ens sentim invisibles!! Hem començat totes les reunions per demanar explicacions a l’empresa, per demanar ajuda a l’alcalde i a la regidora de Salut. Reunions amb el CatSalut per frenar aquesta «no alternativa» que ens va comunicar la direcció de l’Hospital, que ja és ferma, confirmada a l’abril. No és rumorologia.
Se’ns va comunicar que no es pot obrir l’àrea nova perquè CatSalut no dona el finançament. Aquí és quan comencem a veure el perill que això suposa i comencem a estar molt, molt preocupades. Vam tenir una reunió amb CatSalut el 9 de maig. Tot i la bona voluntat, ja en portes d’eleccions i amb un futur polític ben incert. «Tot està parat», ens digueren, «no es pot donar cap solució en aquest moment».
Tot en contra!! Però en una situació que ve de lluny, perdona que insisteixi…
Òbviament, no vam esperar i vam engegar tota la maquinària de protesta per intentar aturar aquesta decisió com fos. Tothom ho viu amb molta angoixa, perquè tornar al 2019 és una mort per nosaltres, perquè sabem el que suposa tenir unes urgències saturades, càrrega de treball que afecta segur la nostra salut física i a la nostra salut psicoemocional, i sabem el que suposa per als pacients, perquè fa anys que lluitem per aquest Nivell 1 saturat, i no volem més passadissos.
Perquè, sí, realment, això no ve d’ara, el fet de no voler passadissos. Ja vam sortir al gener també al carrer a mobilitzar-nos perquè estàvem amb la mateixa situació de saturació màxima i teníem molts pacients en llocs ja no solament indignes sinó també perillosos.
El CE va portar una carta a la regidora de Salut, datada del 2002, que ja recollia el problema de l’assistència en un passadís i la manca de personal, mails i actes que es repeteixen any rere any… sembla el dia de la marmota.
El personal està actiu?
Aquí és on ens vam posar d’acord i comencem –treballadors i comitè– a treballar plegats les mobilitzacions, i es decideix fer la primera concentració el dia 10 de juny, que és el dia que van tancar l’àrea respiratòria. Estem informant de la nostra voluntat ferma com a equip i comitè d’empresa de lluitar perquè no hi hagi més passadissos i això no afecti l’atenció de l’usuari.
I l’empresa com respon?
Vam tenir la primera reunió després de la concentració del 10 de juny, amb les direccions de l’empresa, la direcció d’infermeria, la cap del Servei General d’Urgències, la nostra cap d’àrea de supervisió d’infermeria, de salut laboral, de recursos humans. Ens va dir que la decisió del tancament no té marxa enrere, però que estudiarien la nostra proposta, que no és una altra que l’obertura de l’àrea nova ja!, no al setembre o l’octubre; i que ja es recol·loqui tot el personal de l’àrea respiratòria en aquesta àrea nova per no perdre mans.
Volem també les plantes obertes a l’estiu. S’ha de remarcar aquest punt, perquè és importantíssim el drenatge, si no també fem l’activitat d’hospitalització al mateix servei d’urgències i amb el mateix personal.
Vull deixar clar, de totes maneres, que no estem en contra que baixin les urgències pediàtriques. Si no hi ha espai més adequat, les urgències han d’estar a peu de carrer, han d’estar connectades amb el servei de radiodiagnòstic. Però s’ha de donar una alternativa real al tancament, no es pot tornar el 2019, volem una alternativa que resolgui problemes i no que els creï. L’àrea nova no soluciona res si no va en el paquet de plantes obertes i més mans i personal.
Mútua està reaccionant contra les mobilitzacions? Hem sabut que l’empresa havia demanat a TV3 la retirada d’imatges de la informació que van fer a Terrassa…
Nosaltres no hem rebut cap comunicació. Tampoc no tenim cap problema, perquè tant pacients com personal va estar d’acord en aparèixer a la notícia.
D’altra banda, alguns companys han informat el comitè que van ser coaccionats perquè no anessin a les concentracions durant el temps de descans. Però no sabem de cap repercussió, de moment.
Com és això del tancament de plantes i llits?
Aquest tancament de plantes i llits per l’estiu s’ha fet, fins i tot, amb justificacions com ara que havien de pintar o fer obres, i parlem de més de 30 llits que sempre fan falta. Exigim que aquest estiu això no es pot permetre de cap de les maneres. Diuen que es tanqui la planta 11, i això suposa perdre 35 llits. Volen portar els malalts de la planta 11 a la planta 7, que és la que tenim una mica d’ara tanco i ara obro i que ens dona una mica de drenatge quan la situació se’n posa molt, molt saturada.
I aquí els pèls se’ns posen de punta, quan ens diuen que l’alternativa de llits que proposen són els 10 llits de la planta 5, habitualment tancats i que s’han obert en casos excepcionals, durant l’hivern, per exemple, quan vam tenir també molta saturació i estan tancats per manca de personal. Les respostes de l’empresa sempre són dos: primer, que no tenen personal i, quan tenen el personal, com és el cas que ens ocupa, diuen que no hi ha el finançament pel personal. I així anem com una pilota entre el CatSalut i el proveïdor, i sempre usuaris i treballadors som els que rebem.
Després, hi ha 20 llits que poden obrir-se als socis sanitaris i que podrien habilitar com a planta d’hospitalització. La nostra pregunta és: amb quin personal? Estem tenint cada dia trucades per doblar torns i ens estan dient que no els cobreixen perquè no tenen personal. Això ho suporta el paper, però no nosaltres. Demanem un compromís perquè hi hagi una llista de localitzables que portem anys i anys lluitant-ho, que sigui real la cobertura i l’obertura de les plantes quan es necessiten. Perquè si donen un dispositiu per poder drenar urgències però no tens el personal, en veritat m’estàs venent fum.
L’acord sembla impossible, no?
Hem sol·licitat el protocol de sobreocupació actualitzat, que ja l’havíem demanat amb una denúncia d’inspecció de treball i que és un protocol que, finalment, la part social no hem signat ni hi estem d’acord perquè, tot i que es va dissenyar conjuntament, les ràtios del personal amb els dispositius d’ajuda quan el servei s’aturava, estan topades; és a dir, a partir de 80 malalts ja no s’augmenta el nombre de personal assistent.
Això no ho signarem mai de la vida. Sí o sí volem que el personal estigui dotat en funció de les ràtios que marquen totes les associacions professionals. Són ràtios que estan més que escrites i descrites, però com que en aquest país són recomanacions, no estan per llei.
Tampoc volen obrir l’àrea nova ara mateix. Només ofereixen l’obertura d’una àrea que era l’antiga de trauma en prepandèmia, que és on tenim un passadís on està la sala de guixos i on hi ha quatre boxes. A aquesta àrea li vam canviar el nom, li dèiem polivalent, perquè donava una mica de sortida en funció del moment que teníem al servei, a l’hivern ens havia ajudat a drenar l’espai de respiratori.
-Tot això, disculpa, treballant també als passadissos!
A l’hivern havíem tingut passadissos per donar i vendre. És a dir, si no ens donen cap alternativa a l’hivern, això ja pots imaginar-te, entre els nens i els adults, no sé què farem. És una idea genial la que han tingut. Total, que era una mica polivalent, ens ajudava a drenar l’àrea respiratòria quan la teníem, i ens ajudava a drenar el nivell 1, sobretot, que era l’àrea més tensada, i s’obria i tancava en funció de com estàvem.
Aquesta àrea és la que ens proposen ara deixar oberta, és el que ens van oferir alternativament, però només posant-hi una infermera i un equip bàsic. No ho acceptarem, a part que torna a ser el mateix: la ràtio que ells posaven en aquesta àrea era una infermera per 9 malalts quan actualment és una mitjana de 6 o 7, encara que el que es recomana per a un servei d’urgències és de 4 malalts. Perquè, evidentment, són malalts que et poden entrar greus o molt greus.
Com és que s’accepta aquesta situació crítica des de fa tant de temps?
Nosaltres, com a comitè d’empresa, i des de fa anys, hem reivindicat un equip d’emergències de tres infermeres. Pensa que cada emergència, com a mínim, requereix un equip de 3 infermeres, 1 auxiliar (TCAI-Tècnic en Cures Auxiliars d’Infermeria) i un metge. Això és l’equip mínim, que pot anar pujant en funció de la gravetat del malalt.
Demanem també que les infermeres no tinguin doble presència. O sigui: estar en una àrea de tractament, però amb un mòbil a la meva com a referent de les emergències. En qualsevol moment em truquen, jo he de sortir a l’emergència i els pacients que jo tinc amb assistència, que estan sota la meva responsabilitat, passen a càrrec del company de l’àrea. Això funciona així des que jo recordo. Vam aconseguir un petit reforç perquè hem anat augmentant personal. Pensa que des del 1999, quan al torn de nit érem 6 persones, ara en som 13. En treure l’àrea respiratòria s’han quedat amb 11. Però clar, hem anat guanyant coses a base de molta lluita, molta lluita.
Les informacions i denúncies parlen de degradació del servei d’urgències des de fa temps!
Sí. Ha anat degenerant. Perquè no hi ha una voluntat real que un servei d’urgències pugui atendre els malalts amb dignitat. Per què, igual que en una planta se’ns posaria a tots els cabells de punta de veure pacients als passadissos, per què un servei d’urgències sí s’han de tenir? Al servei d’urgències és normal que qualsevol rajola sigui un lloc assistencial. Diria que és la situació a quasi tots els serveis del país. És un problema que arrosseguem i que s’ha anat fent com a normal, veiem normal el que és totalment anormal.
Ara afegeix-li que aquí és on aniran ara tots els pacients de respiratori, amb necessitats especials i una mitjana d’edat elevada. Vam estar calculant-la durant uns dies, no baixa dels 76 anys. És un pacient gran, fràgil, molt dependent, que tenir-lo en un passadís, a part d’indigne tinguin l’edat que tinguin, per ells és encara més penós.
No sé si em puc fer una imatge…
Mira! L’altre dia, abans de la concentració, vaig baixar per agafar les coses, i el primer que em trobo és tres passadissos a l’àrea que diem polivalent. Un senyor contingut enmig d’un passadís. Contingut. Pacients que han de portar contenció mecànica perquè estan en un estat d’agitació, d’alteració, cognitiva, conductual… O sigui, immobilitzats. Això li diem contenció mecànica. Aquest pacient ha d’estar sempre en un box. I requereix una supervisió molt acurada. Imagina’t com està el servei, que no vam poder oferir-li un box. El següent pacient era un senyor amb dues bombes d’infusió de medicació, monitorats. Dues bombes d’infusió de medicació en una situació greu, amb un senyor molt inestable, per això requeria monitor, i en espera de poder trobar-li un box allà al passadís. I, al costat, tots en fila, una noia amb una butaca, encongida, pobreta, allà adormida, que era de salut mental i estava en espera d’evolució.
Per què són perillosos els passadissos?
Són perillosos perquè no tenen timbre. La pacient no està acompanyada. Si pot cridar, et crida. Però hi ha qui no pot cridar. Són perillosos perquè molts passadissos no tenen toma d’oxigen, per exemple. Al pacient que requereix un oxigen, li has de posar una botella d’oxigen. Això és un obstacle més, enmig d’un passadís, que ja està amb molts obstacles. És un risc de lesions per al personal quan passa amb les lliteres, amb les cadires, però és un risc també per a les famílies. Ja hem tingut accidents.
Què passa amb l’assistència?
Estant sola una infermera per a tot, a vegades tardes a adonar-te que aquella ampolla s’ha buidat. És a dir, si a sobre no hi poses un reforç, precisament perquè estàs empitjorant les condicions d’aquestes persones per poder-les atendre correctament, doncs imagina’t.
I dius que aquesta situació, mirant-ho amb una mica de perspectiva, ha empitjorat?
No. Hem ampliat una mica el servei. El 2022, finalment, es van poder obrir els 550 metres d’espai que havia cedit l’Ajuntament per ampliació del servei. Va millorar la part de la sala d’espera, els boxes de visita ràpida de l’àrea 0 (on es visita la gent amb motiu de consulta més lleu). Això, però, és un altre problema, perquè caldria un Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) que Terrassa no en té, tot i la dimensió de la ciutat.
O sigui, hem millorat la situació. Sí. Però és que veníem d’una situació caòtica. I ha millorat l’estructura de personal, però no hem millorat en espais assistencials. Tingues en compte que cada vegada augmenta la població, el nombre i l’edat. I tu continues amb el mateix espai.
L’atenció primària està en mínims…
Com la primària està funcionant malament i les llistes d’espera dels especialistes i les proves complementàries triguen molt de temps, els usuaris venen a urgències. Per tant, també, patim la problemàtica d’altres nivells essencials i d’altres mancances d’equipaments. De fet, l’àrea ampliada el 2022 dona assistència a motius d’assistència primària, de CAP i CUAP, no al pacient greu que entra a l’àrea respiratòria, no al pacient greu que està al Nivell 1.
Les organitzacions ciutadanes, Marea Blanca i altres, denuncien el tancament de llits i plantes…
Això és un problema estructural que s’ha agreujat. Recordo, fa anys, que teníem la planta 13 que ens donava una mica de sortida, i aquesta planta fa molts anys que està totalment desmantellada per dins i està inservible; de fet l’estàvem utilitzant com un magatzem. És a dir, no solament no hem guanyat llits, sinó que n’hem perdut.
I vam perdre també llits amb l’estructura d’habitació mútua. Hi havia una estructura de 3 llits per habitació, i vam passar a l’estructura correcta de dos llits per habitació, però sense augmentar el nombre d’habitacions es van perdre llits.
A urgències, podem tenir fins a 39 pacients sense llit. És a dir, 39 persones que tenen cursat un ingrés i no tenien llit. Per tant, a urgències, què li passa en realitat?
Però, això, de quin any parlem?
D’ara mateix. En bona part, són les conseqüències d’una fallida de la Primària, de les llistes d’espera per a proves diagnòstiques, d’especialistes. Nosaltres hem hagut de donar assistència al servei amb una planta sencera. És com si baixés una planta sencera a baix d’urgències.
Si un dilluns al matí tens 39 persones sense llit, tens una planta i mitja abaix. I el mateix personal, les mateixes mans, t’estan donant assistència a la funció pròpia d’un servei d’urgències, a una planta hospitalària i t’estan donant assistència de primària. Llavors, la perspectiva és bastant dolenta, perquè es preveu que el pressupost sigui curt. Això diuen els missatges que ens van arribant.
Què passa amb la mobilització? Tant de personal sanitari com d’usuàries, la ciutadania, davant un problema tan greu i urgent, realment de vida o mort…
No ha estat suficient. Crec que estem com tots mig anestesiats. Però des de fa temps. És a dir, ens hem deixat prendre una sanitat pública des de fa molts anys. No s’ha reaccionat a temps. Perquè, de fet, l’origen de tot això jo el buscaria en el moment en què la sanitat comença a ser un negoci. Es comença a privatitzar, comencen a haver-hi interessos privats perquè la població es desplaci cap a la part privada i aquí comença tot. Aquí la població no està prou desperta, no és conscient de la magnitud del que passa. Potser és com la granota que fiques dintre de l’olla i l’hi vas posant foc a poc a poc. I estem arribant a què ens fregiran d’aquí a poc. No hi ha hagut una reacció contundent de la població. Al contrari, s’ha comprat el missatge, el mantra que la privada és millor.
Però això és viable?
Crec que no. De fet, la privada comença a tenir problemes perquè hem desplaçat molta població cap a la privada perquè s’han posat preus molt assequibles. No tenen recursos suficients. Comença a no ser un negoci, i aquí ens passarà com amb els bancs: concentració i oligopoli, un monstre que s’ha fet tan gran que ja mana més que la Generalitat.
Els governs no han estat responsables?
L’administració no s’ha ocupat de fer equipaments propis, de tenir personal propi. Si parlem de Mútua, més del 93% de l’activitat de Mútua és concert públic. Si falla Mútua, a qui se li encarrega aquest volum de feina? El sector privat es fa gran i més poderós.
Al mateix temps, els professionals marxen del país, infermeria i metges, no es cobreixen les jubilacions, que sabíem que arribarien. No calia ser massa intel·ligent per veure-ho, això. És per això que creiem que darrere d’això hi ha una intenció molt clara, ja estava planificat tot el que està passant actualment. Hi ha hagut, jo crec, una intenció clara d’abaratir els costos.
Aquí encaixa el fet que es doni més responsabilitat al personal d’infermeria?
D’una banda, crec que infermeria té molt potencial i que s’hauria d’aprofitar. Que evolucioni amb noves funcions, amb noves competències, però això s’ha de fer bé i no com ara, només per abaratir costos. Perquè, si està ben fet, has d’apujar sous, perquè s’assumeixen més responsabilitats, has de modificar currículums perquè et surti el personal format amb garantia per donar aquestes noves competències amb totes les garanties per l’usuari. Això, sembla que no els surt en compte.
Aquesta entrevista s’ha publicat originalment al diari Malarrassa
Mai com ara, el món havia estat tan connectat i d’una manera tan ràpida. Vídeos, àudios i textos fan omnipresents les vivències humanes. La manca de contacte físic, d’abraçades, de carícies, la mirada als ulls sense cap pantalla al mig, la relació-no relació, virtual i a distància, que amb la irrupció del virus de la Covid ens vam haver d’imposar durant molts mesos, ha quedat activada com a principal forma de relacionar-nos entre molts de nosaltres.
La comoditat i velocitat de connectar-se telemàticament està esborrant de les nostres vides la dimensió més física, i segons revelen dades d’una enquesta a 46.000 persones a 23 països d’Europa, això es tradueix també en un augment de la sensació de solitud. El 52% dels europeus enquestats afirmen sentir-se sols sempre, sovint o de manera ocasional. Però si la lectura dels resultats de l’estudi la centrem en la franja d’edat dels 18 als 35 anys, el percentatge de solitud augmenta fins al 63% i, a Catalunya arriba fins al 66%, mentre que la mitjana de l’Estat d’aquesta mateixa dada queda tan sols en un 48%.
Són resultats extrets de l’STADA Report 2024, l’estudi europeu que la farmacèutica alemanya STADA realitza des de fa deu anys per donar veu a la població europea sobre la seva salut i el seu vincle amb el sistema sanitari del seu país. Enguany, la desena edició d’aquest informe va ser presentada recentment a Roma amb l’assistència de noranta periodistes de tota Europa.
Un dels moments de la presentació de l’informe STADA Report, el passat 24 de juny a Roma.
De les respostes de l’estudi, sorprèn que no sigui la població més gran la que acusi una major soledat. Diuen sentir-se soles el 41% de les persones majors de 55 anys. Els joves entre els quals destaca la solitud, aquesta s’identifica com a més severa en el cas dels qui admeten passar més hores interactuant amb dispositius electrònics, com ara el telèfon mòbil, i posant atenció a les xarxes socials o jocs. Però, quan a aquests joves se’ls interroga sobre les raons de la seva sensació de solitud, és tot el temps que dediquen a treballar allò que donen com a resposta majoritària, seguida del teletreball com a principals causants de sentir-se sols.
Tal com recorden els artífexs de l’estudi, el 2023, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar la solitud un problema de salut pública, equiparant les seves possibles implicacions en la salut de qui la pateix a l’impacte de l’addicció al tabac, i destacant que l’aïllament social no entén d’edat ni de fronteres. De fet, el novembre passat, l’OMS va anunciar la creació d’una Comissió destinada a fomentar la Connexió Social, amb la intenció de fer front a la solitud com una amenaça urgent per a la salut, promoure les relacions socials de manera prioritària i accelerar l’ampliació de solucions en la matèria a cada país.
Segons l’STADA Report la soledat de la població és més gran a Polònia (61%), seguida de Finlàndia i Suècia (59%), Eslovàquia (58%) i Itàlia i Kazakhstan (57%). I en l’àmbit global d’Europa, també la feina i totes les hores que s’hi dediquen i, per tant, la manca de temps per a establir relacions personals fora de l’àmbit laboral, la principal causa atribuïda a la soledat que, però, en la majoria dels casos no s’identifica com a severa.
En termes generals, la soledat més forta i mantinguda en el temps es vincula a la depressió i l’angoixa, i també es relaciona amb un major risc d’ictus, malalties cardiovasculars, la diabetis tipus 2, les addiccions i la demència.
En el mateix estudi d’STADA es demana l’opinió sobre com remeiar aquesta epidèmia de solitud i gairebé un de cada dos europeus (46%) responen que el que faria falta, en primer lloc serien feines que permetin equilibrar més l’ocupació laboral i la vida personal. Una millor situació econòmica i més accessibilitat a activitats de lleure són altres suggeriments dels enquestats per a combatre la soledat. Només un 30% dels consultats pensa que per reduir la seva soledat aniria bé passar menys temps connectats a les pantalles en línia.
Satisfacció amb el sistema sanitari
Una altra de les opinions de la població europea recollides en l’informe d’STADA mostra que la satisfacció dels europeus amb el sistema sanitari dels respectius països ha caigut respecte als anys anteriors. Concretament, se situa en un 56% de mitjana, divuit punts percentuals menys respecte a les respostes obtingudes l’any 2020.
En canvi, entre els espanyols, la satisfacció amb l’atenció sanitària es manté amb un 71% de ciutadans que diuen sentir-se satisfets amb el sistema. Això situa l’Estat espanyol en el sisè lloc on és més ben valorada l’atenció sanitària. A Catalunya, són el 60% dels enquestats els qui consideren que el sistema funciona prou bé.
Una altra qüestió investigada per STADA és la que fa referència a la preocupació dels ciutadans per la seva pròpia salut. Cada cop més europeus prenen mesures per a cuidar-se. El 89% dels enquestats diuen que fan almenys una acció per a millorar el seu benestar general. A Finlàndia, ho diuen el 66% dels consultats, a Espanya, el 62%, i a Itàlia, el 60%. La mitjana europea de persones que es mostren més actives físicament és del 50%. A més, un terç dels europeus explica que realitza revisions mèdiques preventives de salut, xifra set punts superior a Espanya (41%) respecte a la mitjana europea. A més, el 31% dels europeus i un 39% dels espanyols consideren el temps passat amb els seus amics i éssers estimats com una inversió en el seu benestar general.
Confiança en la medicina
Encara que la insatisfacció amb l’atenció sanitària és tangible, la confiança en la medicina ha augmentat significativament a nivell europeu. Gairebé 7 de cada 10 europeus (69%) afirmen confiar en la medicina convencional “en gran manera” o “totalment”, un augment de 7 punts percentuals en comparació amb els resultats obtinguts a la mateixa enquesta l’any 2022. Finlàndia (84%) i Espanya (82%) són els seus defensors més ferris. Els homes europeus (73%) són més propensos a confiar en la medicina convencional que les dones (65%). Els principals motius de confiança són els consells dels professionals de la salut, com metges i farmacèutics, molt valorats pel 48% dels europeus i pel 52% dels espanyols, així com l’evidència científica que avala la medicina, valorada pel 50% dels espanyols, i el control i la regulació de les administracions que assegura la qualitat (49%).
Al titular d’aquesta entrevista hi ha el teu nom i una frase destacada. Oficialment, administrativament, al teu DNI ja hi constes com a Yeila?
Sí, per descomptat. El meu nom és Yeila en la meva documentació del Registre Civil, després que els meus papers han viatjat a Madrid, que és una burocràcia tremenda, perquè és on es tramiten les peticions de tot Espanya, i allà s’hi han quedat encallats. I estic a l’espera que acabi tota aquesta burocràcia per poder sol·licitar un nou DNI, però administrativament, sí, ja soc Yeila.
Quin valor simbòlic li dones a poder identificar-te oficialment com la dona que sempre has estat?
No és només un valor simbòlic, també un valor pràctic perquè, a l’espera que acabi la paperassa, la meva aparença d’ara i la meva manera de sentir no es corresponen en absolut amb la fotografia i el gènere i el nom que encara tinc al DNI, i em generen força problemes d’identificació…
Com per exemple?…
Doncs, en les últimes eleccions catalanes quan vaig presentar el meu DNI al noi que hi havia a la mesa electoral, em va preguntar si és que venia en representació d’aquell senyor que sortia al document. I, és clar, li vaig haver de dir que el nom masculí del DNI era, de moment, el meu, fins que el pugui canviar. I un altre membre de la mesa electoral li va dir que no emboliqués més la troca. I, vaja, són situacions que acostumen a passar i crec que ens les hem de prendre amb certa filosofia i sentit de l’humor, però també és cert que, segons com, et poden fer sentir malament.
I aquesta no és, de ben segur, la única situació incòmode en què t’hauràs trobat…
En una altra ocasió, en un viatge que vaig fer a Macedònia del Nord, que no és que sigui, precisament, un país gaire LGTBIfriendly, també em van dir que jo no era la persona del passaport i després d’explicar-los, en anglès, el meu procés de transició, la dona del control de passaports, que era una dona, em va dir: “Doncs, mira, estàs molt més guapa ara. Endavant!”. Així que, com et deia, també t’ho pots prendre com si fossin situacions simpàtiques.
Has desenvolupat una mena de sisè sentit per identificar si són reaccions espontànies o amb mala idea?
Jo diria que el 99% de preguntes que m’han fet sempre han estat de bona fe. I l’1% de preguntes restants, si han estat de mala fe, no les he interpretat així o no les volgut interpretar així perquè miro de ser una persona que sempre mira les coses amb positivitat, i sovint no m’adono si algú se m’acosta amb maldat i sempre miro de respondre a qualsevol persona de bon grat.
Com et defineixes, com a dona trans, queer, dona a seques, persona no binària…?
Definitivament, com a dona. I, si calgués especificar cap subgrup de dona més enllà de la classificació tradicional de dona asiàtica, caucàsica, etc., diria que soc una dona trans, però també he de dir que no crec que calgui posar cap més etiqueta a una dona. Una dona és una dona i prou.
El festival de cinema de Cannes ha premiat per primera vegada una dona trans com a millor intèrpret, i aquesta dona, justament, ha dit que ella ja ha fet el trànsit i que no calia que li diguessin dona trans, sinó dona a seques, a tots els efectes, t’identifiques amb aquesta postura?
Totalment. Una dona que socialment és definida com a dona trans és una dona i no hi hauria d’haver cap altre questionament, perquè, oi que quan ens creuem pel carrer amb una dona no li preguntem si és trans? És que si a cada dona que veiéssim pel carrer li haguéssim de preguntar si és una dona trans, dona biològica o una dona cis, seria un desgast social enorme. Aquest tipus de preguntes les hauríem d’anar obviant i pensar que estàs veient una persona amb aparença, en sentit binari, fins i tot, de dona, doncs a qui tens al davant és una dona.
Des del punt de vista mèdic i fisiològic, com ha estat el teu procés de reassignació? Has fet ús de la cirurgia? De tot aquest procés, quina ha estat la etapa més dura, l’hormonació, la cirurgia…?
El meu camí està essent molt calmat; estic molt contenta amb els meus canvis físics, han estat espectaculars, fins i tot sense haver recorregut a cap tipus de cirurgia estètica, així que, ara com ara, estic molt contenta i molt a gust amb el meu cos i amb la manera en què m’hi trobo actualment.
Has esmentat la cirurgia estètica, però hi ha una cirurgia de reassignació de gènere que sufraga la sanitat pública i és una modalitat de cirurgia en la qual l’hospital de Bellvitge és referència…
Això és molt important perquè hi ha moltes companyes i companys trans que realment pateixen perquè no troben una via per poder fer una transició completa perquè el seu sexe no és correspon amb la seva identitat i necessiten de forma prioritària i urgent poder fer-se aquesta intervenció. Però no és el meu cas…, jo, quan arribi el moment i parli amb el cirurgià i sospesi tots els aspectes que cal tenir en compte, doncs ja decidiré què faig o deixo de fer al respecte.
Què pot influir?
Doncs, porto una vida intensament esportiva, perquè soc monitora de fitnes i entrenadora personal; també practico una modalitat esportiva que se’n diu kettlebells, que prové de Rússia, i la cirurgia de reassignació em representaria estar ben bé un any apartada d’aquestes activitats.
I, des del punt de vista social, familiar i laboral, com han assumit el teu trànsit?
Doncs tot està anant amb molta calma i de manera molt fluïda, amb una acceptació total de la gent que m’envolta, amistats, familiars, entorn laboral, noves coneixences…, vaja a tot arreu l’acceptació és total i no tinc cap problema amb el meu gènere sentit i amb això que se’n diu en misgendering, és a dir persones que em puguin ‘llegir’ en el gènere en el qual no m’hi sento identificada. Si més no, això, aquest tipus de situació, fa ja molt de temps que no em passa.
Et sents afortunada? Perquè suposo que coneixeràs gent que sí que haurà tingut molts problemes…
Per descomptat que soc molt i molt afortunada. I sí. És clar que conec gent que ha tingut problemes amb els pares, amb la parella…, que ha de ser un pal que qui era, per exemple, el teu marit arribat el moment et digui que és una dona i que vol engegar un procés de canvi de gènere.
Però, en canvi, en el teu cas no ha estat així, vosaltres éreu un matrimoni home/dona i amb el teu canvi ara sou un matrimoni dona/dona i la teva parella ho ha assimilat amb total naturalitat, oi? sembla una actitud admirable, com ha estat aquest diàleg amb la teva parella?
Sí, ha estat un procés molt dialogat, molt fluid. Evidentment, al començament es va produir una mena de dol, perquè hi havia una persona que desapareixia i apareixia una nova persona. Però, de mica en mica, aquestes diferències i reticències les vam anar llimant fins arribar a una comprensió absoluta. I també per part dels fills una acceptació total des de bon començament. De fet, diria que han mostrat fins i tot un orgull que jo no m’esperava, un orgull de la seva segona mama.
Creus que encara veiem el món en una dialèctica de gènere home/dona o això està canviant i ara comença a haver-hi més sensibilitat i més respecte per les identitats no normatives?
L’evolució és molt lenta i seguirà essent lenta. I això crec que és així, pel que considero un error de fons a l’hora de transmetre el missatge: manca molta comunicació, manca poder transmetre totes aquestes realitats a diverses institucions, des de l’escola a l’espai públic. I jo crec que una de les claus seria tan sols mostrar aquestes vides i evitar que la gent cregui que es tracta d’un adoctrinament. Hem de lluitar contra aquesta idea equivocada que tenen encara molts pares que parlar de la realitat trans és voler posar-los el cap com un timbal als seus fills.
I com ho fem?
Hem d’aconseguir transmetre el missatge que no es tracta d’un adoctrinament, sinó que tothom pugui veure, des del respecte, totes les identitats que hi pot haver, tant de gènere com de sexe, que puguin veure tot el ventall multicolor, que es parla que hi ha més de 100 identitats de gènere i de sexe… Així que jo crec que allò que cal accentuar és aquest missatge de diversitat. I, després, que cadascú s’enquadri allà on s’hi senti més còmode.
Hem de lluitar contra aquesta idea equivocada que tenen encara molts pares que parlar de la realitat trans és voler posar-los el cap com un timbal als seus fills
I aquest enquadrament quan creus que s’ha de produir, tenint en compte, sobretot, el període de l’adolescència, complex per definició i marcat pel desig d’experimentar, per canvis físics, hormonals… En el teu cas, sempre has tingut clar, ja de ben petita, que eres una dona?
Jo ho he tingut clar sempre. Però també entenc la por de molts pares que puguin estar amoïnats pel fet que tota la informació amb conceptes equivocats que circula per internet pugui arribar als seus fills i filles. I ho entenc perquè he estat pare i ara soc mare i em poso a les sabates de tants pares i mares. I, sobretot, tenir calma, donar un marge i dialogar.
En aquest camí, quin moment et va refermar i et va donar l’autoconfiança necessària?
Va ser una decisió molt meditada, sempre havia existit la Yeila i sempre havíem estat mirant la manera de fer-la escapar, com qui està en una presó i sempre cerca la manera de fugar-se. I, de fet, jo tenia la Yeila en una presó, però esperant sempre que arribés el moment adequat per a la gran fugida. La cosa és que, en principi, semblava que la condemna seria de cadena perpètua, i la Yeila gairebé tenia assumit que mai sortiria de la garjola. Però quan els fills ja eren prou grans –tinc un fill de 33 i dues bessones de 29– i ja eren independents, llavors sí vaig començar a planejar com seria la ‘sortida’ de la Yeila… El meu entorn laboral era complicat per a manifestar-me com a Yeila, i la primera cosa que vaig fer va ser un reciclatge laboral cap al món del fitnes, on creia que seria molt més còmode que la Yeila es manifestés que no pas en una multinacional del sector informàtic. Van ser dos o tres anys d’anar fent un canvi molt gradual i acostumant al meu entorn als meus canvis i, fins i tot, a la meva nova figura. I, finalment, va arribar el moment d’explicar que això ho havia sentit sempre i que des de llavors seria Yeila.
Què n’opines de l’última Llei Trans, que ha eliminat requisits fins fa poc encara vigents, com ara un tractament hormonal de dos anys com a mínim i un diagnòstic mèdic de disfòria per a poder procedir a un canvi oficial de gènere? Ets partidària de l’autodeterminació de gènere?
És un tema delicat, perquè no es tracta que pel sol fet de ser una persona trans hagis de subscriure en la seva totalitat la Llei Trans, com si fos paraula de Déu, perquè, a més, els déus també s’equivoquen. Jo crec que amb aquesta llei ves que no haguem obert una capsa de Pandora, perquè potser és una llei massa avançada a la nostra època. Crec que ha deixat moltes portes obertes i pot afavorir que algú que llegeixi ves a saber què a Internet li doni un rampell i al dia següent vulgui fer un canvi de gènere i de nom. Abans d’aquesta última Llei Trans hi havia un procés que, a banda de l’hormonació, incloïa haver de viure com a persona trans durant un any, aportant testimonis que no fossin familiars directes, que fossin del teu veïnat, del teu entorn laboral, etc. i d’aquesta manera poder acreditar-ho, perquè qui fa un procés així evidentment és que deu tenir molt clar que vol canviar o ajustar el seu gènere. I no acabo de veure clar que una persona, sense ni tan sols canviar la seva aparença, pugui canviar de gènere o el gènere i el nom… o encara pitjor, que algú vulgui ser dona i continuï dient-se Manuel, posem per cas, això a mi em resulta inconcebible, em sembla del tot absurd.
Aquesta situació s’ha donat amb alguns militars que volien canviar de gènere, sense fer cap procés, només per posar-se nom de dona i d’aquesta manera aprofitar-se de la reserva de places de comandament que, per discriminació positiva, es reserven a les dones a l’Exèrcit. Però no creus que això banalitza l’esperit de la llei i podria ser més aviat una manca de respecte?
I ens fa molt de mal a tot el col·lectiu trans perquè la gent encara es confon més, es refermen encara més certs clixés sobre les persones trans, i al final sembla que tot sigui una broma. I no ho és.
Un punt conflictiu de la Llei Trans és la possibilitat de l’autodeterminació de gènere als 16 anys. Què n’opines?
Als infants i als adolescents amb aquesta llei els hem deixat una porta oberta perquè puguin prendre una decisió que ja no tindria marxa enrere. Jo crec que, abans de prendre certes decisions o d’iniciar un procés d’hormonació que pugui derivar en conseqüències no desitjades en el futur, caldria prendre-s’ho amb molta calma i oferir molta informació. I si aquella persona, després d’un temps, continua sentint el mateix, doncs, endavant. És a dir, temps per fer la transició sempre n’hi haurà. I crec que, mentrestant, aquella persona hauria de poder vestir-se i mostrar-se com volgués i, ja dic, després d’un temps prudencial si la decisió està súper clara, doncs llavors posar fil a l’agulla.
La Llei Trans també recull com a punts destacats la despatologització de les persones trans i la prohibició de les anomenades ‘teràpies de conversió’; quin valor dones a aquests canvis o avenços?
No sé si continuem estan boges… jo, personalment, crec que sí (riu). Tot té pros i contres. Per exemple, si no hi hagués un vessant mèdic potser l’hormonació, la cirurgia de reassignació, etc., que són tractaments molt costosos, els hauríem de pagar de la nostra butxaca i d’aquesta manera queden coberts per la sanitat pública. Així que ser-hi en un rang sanitari a mi no em fa nosa.
Hem sabut camuflar-nos fins a trobar el moment de dir ‘Ja n’hi ha prou de fingir!’
Sempre que això no comporti judicis de valor ni cap mena d’assenyalament o discriminació, suposo…
Per descomptat.
Sovint costa que entenguem el matís entre sexe, identitat de gènere i orientació sexual. Com ho explicaries tu?
Doncs és ben clar, i no entenc com encara avui pot haver-hi dubtes al respecte. Per això acostumo a dir que les persones trans som l’ase dels cops, perquè acostumem a cridar l’atenció de la gent. Imagina una persona com jo, de 1,85m…, doncs sovint crido l’atenció, cosa que no succeeix amb un noi gai, alt, fibrat de gimnàs, barbeta ben cuidada…, que pot anar pel carrer com si res.
Centrem-nos en el teu cas…
Jo vaig néixer biològicament home, tot i que el terme ‘biològic’ no està ben vist en el nostre entorn, però ho dic així perquè s’entengui; vaig néixer noi, però sempre m’he sentit noia, així que el meu gènere sempre ha estat dona. Ara bé, no entenc per què la gent en general entén que, si et defineixes com a dona t’han d’agradar els homes, no. Que hi ha dones, identitat de gènere, a qui li agraden les dones, orientació sexual. I a l’inrevès, homes a qui els agraden els homes. El sexe no té res a veure amb el gènere, cal separar-los per complet. En el meu cas és una expressió de gènere, soc una dona i la part del sexe queda en el plànol particular, tot i que ja he dit que tinc la mateixa parella des de fa 38 anys. Perquè jo estimo aquesta persona per com és, el seu gènere a banda. I encara hauríem d’entrar en moltes altres manifestacions més enllà del gènere, com les persones no binàries, les intersexuals…
Has aconseguit que algú canviï d’opinió, ja sigui pel teu testimoni o per la teva didàctica explicativa?
I tant que sí. I és una cosa que m’encanta i em dóna força per continuar amb aquest projecte podríem dir que d’activisme: de poder parlar, explicar al públic en general sobre la diversitat d’opcions afectives, perquè quan expliquem conceptes com queer, no binari, etc. de seguida ens comencen a veure d’una altra manera. Però crec que el tema trans –i no perquè em toqui a mi directament– cal tractar-lo de forma singular. Jo crec que el tema queer seria més aviat un moviment o una postura social, si fa no fa com el no-binarisme, que reclama el dret a no pronunciar-se o a no manifestar-se mitjançant un gènere explícit. Però, en canvi, jo crec que les persones trans sempre hem tingut clar quin era i quin ha estat el nostre gènere volgut o desitjat.
Em dius que el ‘sentiment’ trans té a veure amb allò més essencial per definir-nos com a éssers humans, quan en el cas del món queer es tractaria de pertànyer a un moviment de canvi?…
Correcte, és que jo crec que aquest macro col·lectiu LGTBIQ+ pot arribar a ser una mena de calaix de sastre que englobi tantíssimes coses o col·lectius de persones… Dit d’una altra manera, és com si hi hagués només dos grups o dos col·lectius: d’una banda, les persones hetero cis normatives; i d’altra banda tota la resta. De fet, sovint es parla d’El Col·lectiu, però és que en aquest col·lectiu hi ha infinitat de matisos i tant diferents que jo crec que com a dona trans potser no tinc gaire coses en comú amb moltes persones del col·lectiu LGTBIQ+, però se’ns posa al mateix sac.
A qui li vas explicar en primer lloc aquesta inquietud sobre el cos i la teva identitat de gènere? És encara més complicat explicar-ho a la família?
A la meva parella, a la meva parella…, considero que qualsevol afer important de la meva vida és ella qui l’ha de saber en primer lloc, fins i tot si em toca la loteria (riu).
I durant la infantesa o l’adolescència, els teus pares van percebre alguna cosa, et van preguntar mai?…
No. I, si més no, les persones trans de la meva època, de la meva edat, hem estat unes mestres de l’ocultació i de la disfressa, però de la disfressa contrària, ens hem disfressat d’allò que no érem. Jo he viscut com un noi, m’he vestit com un noi, he actuat com un noi i he dissimulat. I hem dissimulat per poder sobreviure en aquesta societat, per no perdre una feina, per tenir acceptació social… I hem sabut camuflar-nos fins a trobar el moment de dir “Ja n’hi ha prou de fingir!”.
I aquest pas té més d’alliberament, de catarsi, o de treure’s un pes de sobre i ja no haver de fingir?
Cap de les dues. No me’n penedeixo en absolut de la meva vida anterior, he estat feliç, fins i tot quan la Yeila venia al meu cap jo li deia que ja trobaríem el moment… I en aquella vida com a J.L. vaig tenir els meus tres fills, he viscut moments molt feliços amb ells i la meva parella i, per tant, li agraeixo moltíssim a J.L. la vida que vaig tenir abans de ser la Yeila. I ara, com a Yeila, també soc molt feliç i espero viure així el que em quedi de vida, així que no me’n penedeixo de res.
Arran d’aquesta resposta, com va ser l’elecció del nom de Yeila, que tinc entès que és un moment o una decisió força transcendental per a moltes de vosaltres, oi?
A l’inici vaig barallar noms típics, com ara Clàudia, Laura…, però volia alguna cosa diferent, un nom més propi. I el cas és que estava fent un curs d’anglès i, si pronuncies les inicials del meu nom anterior, J.L., en anglès, doncs et surt Jei-El, que va acabar essent Yeila perquè li vaig posar la ‘y’ a l’inici i, per feminitzar-lo, li vaig posar una ‘a’ final. I em va agradar, perquè també era força no binari, així que és com una transformació del meu nom anterior. I va ser després que el vaig posar a Internet i vaig veure que ja existia, tot i que no hi ha gaire Yeilas…
Manca encara molta informació i es fa molt periodisme que en parla, però sense un coneixement de causa ben documentat
Què conserves del jo que et van assignar al néixer? I quan dic ‘conservar’ em refereixo tant a objectes i roba –que llençar o no la roba també és un punt clau, crec– com a trets de caràcter o personalitat?
J.L. li ha traspassat a Yeila moltíssims records, valors, actituds, sentiments, la meva manera de ser… I també moltes coses guardades que la Yeila sap aprofitar ara. És a dir, ho conservo gairebé tot.
I què t’has tret de sobre?…
Bé, he anat traient-me coses de mica en mica, però això va ser molt a principi… Perquè és cert que hi ha moltes fases en el període de transició: hi ha una fase de negació, encara que sembli molt freudià, perquè com més et negues com a home és com si més t’auto afirmessis com a dona. I vas passant per diverses fases psicològiques que s’assemblen a una maduració. I jo ara he arribat a una maduració com a dona. I abans em parlaves de la roba, doncs a mi no em cal vestir-me amb faldilla i sabata de taló per tenir consciència de ser dona. Ara, per exemple, vaig amb texans i roba que podria ser perfectament unisex i em sento cool i lliure.
Els mitjans de comunicació estem fent prou pedagogia o més aviat fomentem encara certs estereotips?
Crec que, amb tots els respectes, manca encara molta informació i hi ha molt de periodisme que en parla però sense un coneixement de causa ben documentat. I te’n poso un exemple: sovint es parla de les persones intersexuals, com si aquelles persones fossin entre home i dona, i res més lluny de la realitat. Una persona intersexual té una característica totalment física, que han nascut amb uns òrgans sexuals no prou desenvolupats, ja sigui masculins o femenins. Un altre exemple que acostuma a passar és haver nascut amb un gen que inhibeix la síntesi de la testosterona i, tot i que la persona tingui òrgans sexuals masculins, la testosterona no actuarà en el període de desenvolupament de la pubertat i, per tant, es desenvoluparan, en canvi, altres trets físics visibles femenins, com ara els pits, la veu aguda, etc.
Diries que feminisme i LGTBIQ+ poden ser lluites complementàries perquè volen guanyar drets?
Personalment, les veig per separat. I, de fet, diria que són moviments molt polititzats i crec que sovint se n’obliden d’allò que podem sentir les persones del carrer, ja siguin trans o del col·lectiu LGTBIQ+, i es preocupen massa del ‘postureig’ i la foto amb el polític de torn.
No me’n penedeixo en absolut de la meva vida anterior, he estat feliç,
Però sí que hi ha un sector del feminisme que a tu, per exemple, no et reconeix ni com a dona ni com a feminista…
Però crec que és un sector molt minoritari. Jo he estat acceptada a col·lectius LBT, de lesbianes, bisexuals i transsexuals, on l’única dona trans era jo i he estat acceptada amb mot de ‘carinyo’.
Però sou moviments socials que us feu visibles de fa ben poc i esteu en evolució permanent, oi?
És clar… i per això dic que aquest enorme grup LGTBIQ+, que inclou tants subgrups, em resulta difícil perquè com podem integrar tantíssimes persones i tan diferents pel que fa a la percepció de gènere o de sexe? Vull dir que cadascuna de nosaltres tenim unes necessitats especials. I les meves necessitats com a persona trans poden ser ben diferents a les que pugui tenir un noi gai.
Ser dona trans implica necessàriament fer activisme?
En alguna època sí que he estat involucrada en moviments; l’any passat vaig ser al PRIDE i em vaig fer la foto de rigor amb un polític important i he passat per aquesta fase de l’activisme, però no m’ha acabat de fer el pes; tots aquests grans moviments i mobilitzacions no s’acaben d’ajustar a les meves expectatives i crec que necessitem alguna cosa més.
Has participat a l’exposició “Biblioteca humana”, on expliques el teu testimoni, que també és fer activisme, no?
Doncs, sí, l’any passat ja va ser tot un exitàs aquesta idea del llibre vivent, que és una idea que prové de Dinamarca i que permet que persones que han passat o han viscut una experiència al límit la puguin explicar i comentar cara a cara al públic. I és com si fos un llibre 3D, perquè s’explica en primera persona i, a més, amb molta passió i molt de sentiment perquè acostumen a ser experiències vitals força traumàtiques. En l’edició de l’any passat vaig veure persones que ploraven molt emocionades segons les històries i experiències personals que havien escoltat…
A partir de la teva experiència, quin missatge li donaries a qualsevol adolescent que estigui en un mar de dubtes, en un context de neguit o de por o reflexionant sobre el seu gènere?
Li diria que miri de cercar plataformes trans i/o LGTBI (a internet hi trobarà molta informació) per entrar en contacte amb persones i institucions que donin informació vàlida i actualitzada. I, sobre tot, que sàpiga que a l’àrea de Barcelona tenim el departament Transit, d’atenció a la salut de les persones trans, que és un inici perfecte i, a més, amb assessorament professional.
Aquesta entrevista ha estat publicada originalment a Districte7
Aixeco la mà perquè sí, soc una d’aquelles persones a qui la sang li bull quan una injustícia s’albira entre el paisatge i, talment com faria Agustina d’Aragó, s’abraona sobre la metxa, per encendre-la. Si algú, al metro, no li cedeix el seient a una dona gran o a una dona embarassada, poso el crit al cel i, si cal faig aixecar l’insensible de torn —que, segons la meva experiència, sempre acostuma a ser un home— amb una estrebada de braç.
Quan l’embarassada vaig ser jo, però, vaig quedar-me dempeus en més d’una ocasió. Em va dur un temps entendre que no és que, de cop i volta, m’entrés una timidesa atroç, sinó que començava a carregar cada vegada amb més responsabilitats, emocions i pensaments circulars com per estar defensant la trinxera tota l’estona. Moltes vegades estava cansada, però seguia culpant-me per no reivindicar allò just quan tenia al davant tot el contrari.
Fa uns dies, vam patir tres accidents domèstics seguits que ens van fer passar per Urgències tres cops en una mateixa setmana. L’endemà de la darrera visita estàvem, òbviament, derrotats. Vam pujar a un autobús per la porta del davant i la parella que hi havia al passadís no es va apartar per deixar-nos passar cap a la zona on es pot aparcar el carret —això, si no ve algú en cadira de rodes, que si ve, et fots—. Jo els havia d’haver dit alguna cosa però estava tan cansada, tan mentalment esgotada i tan farta que els vaig mirar, vaig veure un forat a la meva esquerra i em vaig asseure sobre l’estructura que salva la roda de l’autobús. Tranquil·la. En pau.
Però aquesta calma no duraria perquè, a la següent parada, va pujar una dona que va trigar tres segons a dir-me:
—Aquí, al passadís, no t’hi pots estar.
—Ja, però és que no em deixen passar.
Jo només volia plorar.
—Bé, és que no pot ser, no és segur.
I va començar a cridar a tothom perquè s’apartessin i em deixessin passar amb el carret.
—Veus? És que els has de dir que et deixin passar.
Aquesta frase, en aquell moment, en aquell precís instant, em va fer esclatar. Perquè estava molt cansada, mentalment esgotada i farta.
—És increïble, tot és sempre culpa de les mares!
Perquè, una vegada més, aquella dona, que podia haver estat qualsevol altra persona, em va assenyalar a mi, em va culpar a mi, em va responsabilitzar a mi de la seguretat de l’autobús i de la comoditat. En comptes d’escridassar els incompetents que feien tap enmig del passadís de l’autobús i afegir alguna cosa com “sou una colla d’idiotes insensibles, sortiu del mig i ajudeu aquesta dona en tot allò que necessiti”, va posar en mi tota la càrrega.
Estic absolutament segura que va anar així perquè soc mare. O algú s’imagina que esbronquin una embarassada per no demanar que li deixin seure? No crec que aquesta dona comencés a alliçonar algú en cadira de rodes perquè exigeixi que li deixin ocupar el lloc que li pertoca a l’autobús. A les mares se’ns pot dir de tot perquè som dones i segur que no en tenim ni idea perquè anem atabalades amb les nostres hormones.
Vaig ocupar el meu lloc. I vaig callar. Em vaig assecar amb la mà una llàgrima silenciosa que havia rodolat cua d’ull avall. Perquè estic cansada.
Les mares tenim dret a descansar i a fer les coses malament, o fer-les a mitges. Tenim dret a no cercar la perfecció sempre i en tot moment. Darrere de cada mare que ha comprat un gelat al seu fill, li ha donat un mòbil o s’ha quedat al mig del passadís de l’autobús hi ha extenuació i una societat infantofòbica que vol que els nostres infants somriguin i no facin soroll, mengin fruita i s’entretinguin amb l’aire. Una societat preparada per assenyalar-te amb un dit acusador en el precís instant en el qual falles. I, sobretot, una societat que no fa absolutament res per posar-t’ho fàcil. A l’autobús, no hi ha cartells per obligar-te a deixar passar un carret de nen petit. No hi ha prou parcs infantils. No hi ha prou mesos de baixa maternal i paternal. I podria seguir així fins a l’infinit, però és esgotador.
Podríeu posar-ho una mica més fàcil a les mares, al vostre voltant? És molt senzill. Amb no jutjar-les o llençar-los més merda a sobre, ja teniu fet un molt bon primer pas. Estem tan fartes que apreciarem el més mínim gest. Gràcies.
Metges de Catalunya (MC) ha tornat a denunciar l’Institut Català de la Salut (ICS) al·legant l’incompliment dels seus compromisos retributius amb el personal facultatiu. Segons informa el sindicat en un comunicat, en aquesta ocasió, els afectats són els residents, als quals no se’ls ha abonat el complement de guàrdies a la nòmina corresponent al període de vacances.
Segons MC, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha sentenciat fins a quatre vegades que els metges interns residents (MIR) tenen dret a percebre un complement retributiu durant les seves vacances, corresponent a la mitjana dels ingressos obtinguts per les guàrdies treballades els 11 mesos anteriors. Concretament, les jornades d’atenció continuada són obligatòries per als residents; en conseqüència, formen part del seu treball normal i ordinari. Seguint les doctrines laborals de la Unió Europa (UE), la retribució de les vacances ha ser equivalent a l’habitual, i aquest també és el criteri expressat pel Tribunal Suprem.
MC destaca en el comunicat que, per mitjà d’un acord de Govern, l’11 de juliol de 2023 –amb efectes des del mes de juny del mateix any– es va establir un nou sistema retributiu que millorava les condicions econòmiques per la realització de les guàrdies dels MIR de l’ICS. Al punt tres de l’acord es defineix com s’han d’abonar aquestes jornades a la nòmina de vacances: «En el cas que el complement d’atenció continuada sigui percebut mensualment sense solució de continuïtat, durant les vacances s’abonarà un complement d’atenció continuada corresponent a la mitjana de les quantitats abonades mensualment per aquest mateix concepte en els 11 mesos anteriors, sense que l’import pugui ser superior, en cap cas, a l’import corresponent a 50 hores de jornada complementària programada».
Segons afirma el sindicat, de manera molt majoritària l’ICS no ha fet efectiu el pagament del complement d’atenció continuada als MIR, tot i que l’acord de Govern té efectes des de juny de 2023 i que la mateixa empresa pública havia informat que aquest mes de juny inclouria a les nòmines dels residents el concepte retributiu de les guàrdies durant les vacances.
Davant la previsió que aquest estiu l’ICS segueixi incomplint els seus compromisos, MC es reserva el dret d’iniciar accions per reclamar per via judicial el pagament del complement, inclosos els endarreriments, interessos i danys i perjudicis que s’hagin pogut generar des de l’entrada en vigor de l’acord. El termini per presentar les possibles reclamacions s’allargaria fins al maig de 2025.
Les professores de la Geòrgia State University, la Dra. Pauline Rose Clance i la Dra. Suzanne Imes, van publicar un article a finals dels anys setanta amb el resultat d’una investigació realitzada durant un lustre, on revelaven quelcom sorprenent. The Imposter Phenomenon in High Achieving Women: Dynamics and Therapeutic Intervention (El fenomen de l’impostor en les dones d’alt rendiment: Dinàmica i Intervenció Terapèutica, 1978) es publicava en una revista especialitzada en difondre teories, investigació i pràctica de la psicoteràpia, en concret, el text de les científiques se centrava en un treball que englobava psicoteràpia individual, grups internacionals temàtics i classes universitàries, especialment centrat en 150 dones de gran èxit professional. «No obstant, malgrat els seus títols obtinguts, honors acadèmics, èxits alts en exàmens estandarditzats, elogis i reconeixement professional de col·legues i autoritats respectades, aquestes dones no experimenten una sensació interna d’èxit. Es consideren «impostores». Les dones que experimenten el fenomen de l’impostor mantenen una forta creença que no són intel·ligents; de fet, estan convençuts que han enganyat qualsevol que pensi el contrari», afirmaven les dues professores en les seves conclusions.
El concepte «síndrome de l’impostor» és proposat per primera vegada a l’àmbit acadèmic en aquest article, i fa referència al fenomen psicològic en què la persona se sent incapaç d’internalitzar els seus èxits i, per tant, pateix una por persistent de ser descoberta com un frau. L’estudi original es va centrar específicament en dones: «Certes dinàmiques familiars primerenques i la posterior introjecció d’estereotips de rols sexuals a la societat semblen contribuir significativament al desenvolupament del fenomen de l’impostor», afirmen Clance i Imes. Estudis posteriors també van identificar els mateixos símptomes en el cas dels homes amb grans èxits professionals, encara que en percentatges inferiors i no exactament provocat pels mateixos factors, evidentment, especialment, els relacionats amb el gènere.
En el cas dels artistes, la síndrome de l’impostor pot tenir un impacte superior per la seva condició implícita: no ser professions estandarditzades o, de vegades, reconegudes socialment. I pot ser molt greu, ja que una de les conseqüències pot ser disminuir la capacitat de córrer riscos, per la qual cosa l’autor pot arribar a crear per sota del seu potencial. I això ho saben molt bé els autors de còmics, que contínuament han de donar explicacions addicionals quan algú els pregunta a què es dediquen, com si ser autor de còmics no fos una professió o com si no en poguessin viure. Si ets jove, dona i destaques amb els primers còmics, el còctel pot resultar mortal, literalment. L’impacte sobre la salut mental de l’autora pot ser considerable, i més si ja té una situació de partida delicada.
Zoe Thorogood és una jove britànica nascuda el 1998 que va decidir documentar sis mesos de la seva vida –entre juliol i desembre del 2021– i ho va publicar onze mesos després en forma de novel·la gràfica amb el títol S’hi està molt sola al centre de la Terra (It’s Lonely at the Centre of the Earth, 2022), publicat l’abril del 2024 per Norma Editorial, en edició en castellà i català, amb traducció de Gema Moraleda i de Laura Obradors Noguera, respectivament. La revista Forbes la va seleccionar com una de les deu millors novel·les gràfiques de l’any 2022 als Estats Units (on es va publicar a la seva primera edició), i pocs mesos després era nominada a dos Premis Eisner en la seva 35a edició (un dels més prestigiosos a nivell internacional), en les categories de Millor Obra Autobiogràfica i Millor Autor Complet (els dos premis els guanyaria, finalment, Kate Beaton, per la novel·la gràfica Patos, publicada per Norma Editorial en castellà). Aquest mateix any, Thorogood també estava nominada en tres categories més, per la seva participació com a dibuixant a Joe Hill’s Rain (2022), encara inèdita al nostre país. I va guanyar una sisena nominació en aquest esdeveniment, el Russ Manning Promising Newcomer Award (el Premi al nouvingut prometedor), atorgat el 21 de juliol de 2023. Un reconeixement espectacular al seu talent… tot i que ella cregui que no s’ho mereixi.
Zoe Thorogood, amb vint-i-quatre anys acabats de fer en aquell moment, amb cinc era l’autor amb més nominacions en aquesta edició dels Premis Eisner (rècord absolut per a una primera nominació), tot un presagi d’una carrera brillant al davant… si ella vol, és clar. La novel·la gràfica per la qual estava nominada com a autora completa (dibuix i guió) i obra autobiogràfica està concebuda com un experiment creatiu, per la multitud de propostes visuals i referències que conté, però, sobretot, és un treball d’extrema generositat en explicar-nos la seva intimitat més vulnerable, els seus pensaments més privats… i la suposada maleïda herència genètica.
Thorogood reconeix a l’interior de la novel·la gràfica que pateix depressió suïcida des dels catorze anys, i intuïm pel relat que pot tenir relació amb la depressió que ha patit la seva mare durant tota la vida. La narració és d’una gran sinceritat, escrita i dibuixada sense cap mena de prejudici, amb la naturalitat de qui explica realment el que li està passant. No és un invent, i avisa el lector al primer full de la novel·la gràfica amb el text següent: «Aquest llibre inclou reflexions personals i descripcions d’intents de suïcidi i autolesió. Encara que espero que sigui un consol per a algunes persones, el contingut pot provocar emocions negatives. Si us plau, llegeix-lo en un lloc agradable i recorda que el sol sempre surt cada dia. Gràcies». És un avís important per al lector, perquè compleix amb escreix l’advertiment.
Si torneu a llegir la nota de l’autor veureu que està escrita de forma preventiva i transpira un missatge positiu. És important aquesta intencionalitat perquè la pròpia autora ens mostra com s’adona progressivament que la seva obra té un impacte en els seus lectors, i que aquests poden ser un nombre elevat («Tu saps què és dibuixar per a molta gent?», li indica a una amiga en una de les vinyetes). En una de les pàgines escriu un cop i un altre una de les frases que més li repeteixen els aficionats en un festival de còmic quan s’hi dirigeixen perquè els signi l’exemplar de la seva primera novel·la gràfica: «Em sento identificat». Com de fort has de ser per adonar-te de la responsabilitat que tens a les teves mans? En realitat, li agraeixen que es mostri tal com és: «Ens agrada que no et pintis com una bona persona», afirma una fan anònima quan la reconeixen en una cafeteria.
Thorogood explica breument la seva experiència assistint a centres de salut mental des de l’adolescència, i denuncia la manca de recursos. I sembla que sap bé de què parla després de diversos intents de suïcidi, sense que aquests siguin descrits amb detall. No ens interessa la morbositat, sí les emocions que estava sentint, que eren molt intenses especialment en una època que era intensa per a tothom també. Ens referim, evidentment, als efectes sobre la salut mental provocats pel confinament del 2020 associat a la pandèmia de la covid-19. Zoe explica com va preparar un projecte d’una primera novel·la gràfica completa (fins aquell moment era coneguda per un webcòmic autobiogràfic autopublicat i gratuït a internet), i quan va aconseguir una editorial britànica per publicar-la, el repte creatiu va suposar un any d’enclaustrament en solitud en el seu petit apartament, per completar l’obra en la seva totalitat. Quan va estar acabada i va aconseguir publicar-la (el setembre d’aquell any fatídic), el món estava confinat al seu voltant i va seguir, un altre any més, tancada a casa sense sortir, sola. Aquesta novel·la gràfica, que descriu sis mesos –entre el juliol i el desembre del 2021– recull part de les experiències viscudes l’any anterior, també els elogis rebuts per aquesta primera obra i l’impacte que li va suposar.
En una escena de S’hi està molt sola al centre de la terra, quan arriba a la duana d’un aeroport dels Estats Units per un viatge privat, li pregunten a què es dedica, i la resposta és representativa dels símptomes de la síndrome de l’impostor: «Doncs als còmics, pel que sembla». En aquell instant, segon semestre del 2021, era reconeguda per molts experts del sector com «el futur del còmic», tal qual. I tot gràcies a l’èxit de la seva primera novel·la gràfica completa: La inevitable ceguera de Billie Scott (The impending blindness of Billie Scott, 2020), publicada en castellà el novembre del 2023 per Reservoir Books, amb traducció de Juan Naranjo, una obra que li va permetre conèixer a través de les xarxes socials l’amic «virtual» a qui visitaria (resulta significatiu com l’autora dibuixa l’instant en què ella mateixa veu la seva obra a la prestatgeria de l’apartament de l’amfitrió).
Aquesta primera novel·la gràfica no és autobiogràfica, encara que llegint la segona ara sabem que la protagonista hi inclou moltes coses, pel que fa al seu comportament i la seva relació amb els altres, i per experiències vitals concretes. En una de les moltes xerrades que té amb la seva consciència i amb ella mateixa amb diferents edats de l’última dècada a la segona novel·la gràfica, reconeix que les dues obres sembla que tenen la mateixa trama: «Persones trencades camí de l’autodescobriment». En el cas de la protagonista d’aquesta primera novel·la gràfica, la jove il·lustradora Billie Scott, no només serà intens aquest camí cap a l’autodescobriment, sinó que hi ha un compte enrere d’extrem dramatisme. Després d’un cop al cap a les primeres pàgines, la protagonista de la història descobreix que perdrà la vista en poques setmanes, just quan acaba d’aconseguir un encàrrec per a la primera exposició de quadres en una galeria d’art. Comprendrà, inevitablement, la seva limitació per transcendir al món de l’art. Curiosament, la idea li va sorgir quan, amb dinou anys, va tenir un problema de visió i li van dir que podia haver perdut la vista si no hagués anat a l’oftalmòleg a temps.
Aquesta primera novel·la gràfica va ser la seva consagració internacional. La va ajudar a consolidar un estil propi que ha pogut exportar a altres encàrrecs com a dibuixant (ella mateixa reconeix que treballar amb el guió d’un altre autor li permet refugiar-se en el món d’una altra persona, en certa manera, alliberant-la), i és la llavor de la segona novel·la gràfica, obertament autobiogràfica. A les dues obres s’aprecia un sentit de l’humor peculiar, que contrasta amb alguns moments d’extrem dramatisme, cosa que suposa un alleujament per a la lectura, com si busqués contínuament la complicitat i la comprensió del lector. Riem i plorem amb ella, mentre l’acompanyem en el seu procés de creació peculiar, mentre ens interpel·la de vegades, trencant la quarta paret de tant en tant.
La síndrome de l’impostor té unes teràpies associades com proposen les mateixes autores que la van definir, però no és a la llista de malalties mentals. I, per descomptat, tampoc no és una malaltia laboral. Els autors de còmic no poden sol·licitar la baixa per aquest concepte… si és que es poguessin permetre estar de baixa, és clar. De moment, agraïm a l’autora, a Zoe Thorogood, la seva capacitat per complir amb escreix l’objectiu que s’havia marcat inicialment: «Convertir la tinta en emocions que els altres puguin entendre i sentir», perquè la representació importa i ajudarà a molts lectors, encara que no siguin artistes. Per això li desitgem que arribi a aquesta felicitat per la que tant es pregunta: «Per què no puc ser feliç?».
Tractar de manera cada cop més personalitzada els pacients permet comprendre més i millor diferents contextos, interns i externs, que poden propiciar més una malaltia o condicionar una millor o pitjor reacció al seu tractament. És així com s’afinen teràpies més eficaces, millors pronòstics i recuperacions i s’augmenta la supervivència.
El càncer és un clar exemple d’això. I darrere de la medicina de precisió que se n’ocupa hi ha moltes hores d’observació de proves al laboratori, a la recerca de més precisió en els diagnòstics i els tractaments.
La Marató de TV3 del 2018 es va dedicar al càncer, aconseguint la xifra rècord de 15 milions d’euros per a investigar aquesta malaltia. I en el balanç de tot el que aquells donatius varen permetre, hi trobem tres xifres: els 43 projectes desenvolupats, els 96 equips implicats i els 600 investigadors i investigadores en la recerca de noves eines de prevenció, diagnòstic i tractaments més eficaços que augmentaran la qualitat i esperança de vida dels pacients.
Molts dels projectes s’han fixat en les causes i els mecanismes de la metàstasi, responsable de més de 90% de les morts en càncer. Altres recerques han avaluat, amb resultats molt positius, mètodes de diagnòstic poc invasius com la biòpsia líquida o la ressonància magnètica, que permetran detectar el càncer de forma precoç i fer un seguiment més acurat de l’evolució dels pacients. També són molt destacables les teràpies innovadores que s’han dissenyat a partir de la immunoteràpia, la intel·ligència artificial o les nanopartícules, que permetran tractar els pacients d’aquesta manera més eficient i personalitzada. Els resultats de la recerca fruit d’aquell any rècord de donacions es tradueixen en avenços que impactaran de manera directa en l’esperança i la qualitat de vida de les persones.
Per exemple, la doctora Anna Genescà, de la Facultat de Biociències de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha centrat la seva recerca en els ponts cromosòmics, unes estructures que es considera que estan molt vinculades als processos d’origen i progressió dels tumors. El doctor Josep Roma, de l’Institut de Recerca del Vall d’Hebron, ha investigat els sarcomes infantils amb l’objectiu d’establir la biòpsia líquida com a nova eina per fer el seguiment acurat dels pacients i anticipar-se a possibles recaigudes, cosa que actualment no es pot fer.
Elisenda Escriche, pacient de càncer de mama, va cedir la seva imatge per al cartell de La Marató 2018 amb una sèrie d’instantànies que reconstruïen el seu procés amb la malaltia. I reconeix que “ser la cara de La Marató va ser un orgull i un honor, i ho tornaria a fer. També vaig sentir la responsabilitat de representar un gran col·lectiu: el de totes les persones que tenen càncer.”
Boris Pallarès estava superant un càncer cerebral quan va participar com a testimoni en aquella Marató. “Per a mi, els investigadors són superherois invisibles perquè m’han donat una segona oportunitat. No només donen vida, sinó qualitat de vida a les persones.” Pallarès considera que la millor seqüela de la malaltia són “les ganes de viure”.
Tots aquests testimonis van poder fer-se sentir en l’acte celebrat a TV3 per donar a conèixer els resultats de les recerques que es varen poder fer amb la recaptació social, la solidaritat de la societat envers l’esperança de la recerca en càncer.
Els resultats dels projectes finançats per La Marató 2018 es poden consultar en aquest espai, a partir de les memòries i dels vídeos que han elaborat els mateixos investigadors i les mateixes investigadores dels treballs.
El Centre d’Atenció Primària (CAP) de La Granja tancarà tots els caps de setmana del 15 de juliol a l’1 de setembre. Fins ara, en caps de setmana i festius, el centre de salut oferia servei d’urgències de vuit del matí a vuit del vespre. El tancament, anunciat pel departament de Salut, no ha estat ben rebut per part del consistori, que va emetre una declaració institucional en contra de la decisió de la Generalitat. Molins de Rei, però, no és l’únic municipi del Baix Llobregat afectat, fet que va provocar la convocatòria d’una reunió del consell d’alcaldes del Consell Comarcal del Baix Llobregat en la qual també es va redactar una declaració en rebuig de les retallades sanitàries als centres d’atenció primària de la comarca durant l’estiu.
A la reunió hi van assistir una trentena d’alcaldes i alcaldesses dels diferents municipis del Consell Comarcal i es va abordar la qüestió del tancament dels serveis d’urgències; també es va redactar una declaració conjunta en contra de la decisió de la Generalitat, on es mostra el rebuig i es demanen solucions a la mesura. Principalment, la demanda és que el departament es repensi la mesura adaptada i no tanqui els serveis que ara mateix té previstos als diferents municipis. El consell d’alcaldes del Consell Comarcal està format per alcaldes de tots els colors polítics.
Una mesura que afecta a la població més vulnerable
En el text, de fet, es denuncia que la manca d’activitat durant el període d’estiu –argument que defensen des de la Generalitat per fer aquestes reduccions de jornades als centres d’atenció primària– no justifica de cap manera la falta d’atenció sanitària a les persones. A més, s’apunta que el tancament durant l’estiu “afecta principalment les persones més vulnerables”, és a dir aquelles que no fan vacances ni tenen capacitat per desplaçar-se a altres municipis en vehicle privat. En aquest aspecte, el consell d’alcaldes i alcaldesses del Baix Llobregat exigeix a la conselleria de Salut “que faci les accions necessàries per garantir els serveis sanitaris durant l’estiu a la nostra comarca”.
A la declaració conjunta, a més, els alcaldes i alcaldesses del consell apunten que la salut “ha de ser present a totes les polítiques públiques” i denuncien que la realitat actual respon a “una situació de precarietat per mancances en diversos aspectes”, com ara la reducció de personal o la d’horaris i serveis als centres. En aquest punt, apunten que aquestes mesures tenen un impacte directe sobre la ciutadania, a qui remarquen “que volem protegir”.
Traslladar-se a municipis propers per rebre atenció sanitària
Durant el període de tancament dels caps de setmana d’estiu, les persones que visquin a Molins de Rei i que pateixin urgències menors s’hauran de traslladar a altres municipis per rebre atenció sanitària. En concret, segons afirma la Generalitat, es podran traslladar durant el dia al Punt d’Atenció Continuada (PAC) de Sant Feliu de Llobregat que romandrà obert els dissabtes, diumenges i festius de vuit del matí a vuit del vespre.
A més de Sant Feliu, a la comarca, concretament a la regió sanitària metropolitana sud, també romandran oberts Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) situats a Sant Vicenç dels Horts, Sant Andreu de la Barca i Cornellà de Llobregat, que mantindran l’obertura 24 hores. Els pacients també es podran adreçar a l’hospital Moisès Broggi de Sant Joan Despí, tot i que aquesta última opció està teòricament reservada per atencions més greus.
Aquesta notícia ha sortit publicada originalment al diari Viu Molins de Rei
