Des de fa algun temps, comparo la vida amb el surf. A cadascuna de nosaltres ens costa més o menys, però en el meu cas puc dir que, un cop fets els 30, havia aconseguit enfilar-me a la taula i gaudir dels desafiaments que arribaven a la meva vida amb relativa harmonia. Després em vaig quedar embarassada i, des de llavors, no deixen de rondar-me onades gegants que m’abaten. Algunes, fins i tot m’arrosseguen cap al fons i surto de l’aigua després d’haver-me’n empassat litres, plena d’esgarrinxades. Tot seguit, torno a enfilar-me a la taula i, de vegades, fins i tot torno a confiar-me de nou. L’última onada que m’ha fet caure ha estat el deslletament nocturn. I encara no he aconseguit tornar-me a enfilar a la taula, però començo a entendre el per què.
Encara que sigui una etapa per la qual passen moltíssimes dones i els seus nadons —totes les que trien la lactància materna—, gairebé no se’n parla. El deslletament pot ser, fàcilment, la fase sobre la qual hi ha més desinformació i en la qual, en conseqüència, encara abunden els mites de les generacions passades: que si no ho fas, el teu nadó mai no serà independent, que l’estàs malcriant, que estàs fomentant una addicció. Totes aquestes creences són absurdes i posen la responsabilitat o, millor dit, donen la culpa a les mares. Per variar. I això em fa enfadar molt, moltíssim.
Aquest silenci, aquest ofec, aquesta odissea per tornar a surfejar la vida quan s’enfronta el deslletament no és una casualitat. Tota aquesta sensació de culpa, tampoc. A Catalunya es van impulsar els dos primers grups de suport al deslletament respectuós dins de l’Institut Català de la Salut, el 2019. Abans hi havia el no res. Aquell mateix any, existien 806 grups de postpart i lactància i 1.537 de preparació al naixement.
Per què aquestes xifres? Potser perquè és l’etapa de la criança que afecta més les dones? El moment en què el teu cos i tu decidiu que heu arribat al límit i que és el moment d’escoltar-lo i començar a dir-li que no al nadó és d’una soledat infinita. Sentir-lo plorar als braços de la teva parella o als teus perquè vol alguna cosa que tú has decidit que ja no li dones és molt dur. Una cosa que el calmaria en mil·lèsimes de segon ja no hi és. Aquest dol és difícil perquè vivim en una societat on posar-nos a nosaltres al centre i marcar límits és gairebé una heroïcitat. Estic força segura que aquesta és la raó per la qual som al davant del procés menys acompanyat. Perquè som dones i perquè ens han ensenyat, des de sempre, a posar els altres al davant.
He tingut la sort d’assistir a un d’aquests grups que facilita la Sònia Garcia, llevadora al Centre d’Atenció Primària Manso. L’experiència ha estat meravellosa. Poder compartir experiències amb altres dones en la mateixa situació, sense la més mínima sensació de sentir-te jutjada, ha estat alliberador. Deixes de sentir-te sola en la maternitat i redescobreixes que no hi ha dogmes ni lleis immutables i que l’únic que has de fer és refiar-te del teu instint. Quins ovaris! Però sí, el patriarcat entra tan fins al fons dels nostres caps i els nostres cossos que deixar-nos guiar per allò que sentim també sembla que està malament.
Ara, en aquest moment, he aconseguit treure el cap de l’aigua i temptejo la taula. És a dir, recupero la lluita personal i col·lectiva en trencar l’aïllament que moltes vegades ens porta la maternitat. I m’agrada compartir allò que m’ha anat bé. No dono consells perquè estic absolutament farta de rebre’n. Totes les idees i estratègies són vàlides. Si decideixes que aquesta presa és l’última, dius adéu i mai més no tornes a donar teta al teu nadó, fantàstic. No ets la dama de ferro. Si te’n penedeixes i alletes el teu nadó de nou perquè s’ha posat malalt o li està sortint una dent, també fantàstic. No ets una fluixa. A més, si has deslletat una vegada, ja saps que és possible. Allò que et funciona a tu és allò que val. És, de fet, és l’única cosa que val.
Tot allò que sents està bé. A mi m’ha anat bé saber —gràcies infinites a la Sònia, una altra vegada— que si el meu fill veu que la seva mare posa límits perquè respecta el seu cos, ell també ho farà.
Sempre penso en totes les persones que he vist criticar les mares que no alletaven els seus nadons, perquè són les mateixes que critiquen les que segueixen donant el pit als nadons quan tenen més d’un any. Potser a aquestes persones sí que puc i vull donar-los un consell: tanqueu la boca. De debò, ja en tenim prou amb els nostres prejudicis, per haver de carregar també amb els vostres. Deixeu-nos triar la taula, la platja, la marea. I, si ens ofeguem, ja us avisarem.
Sureda explica en aquesta entrevista que propostes artístiques com Tot en ordre, del dramaturg britànic Alex Oates i traduïda per primer cop al català, ajuden a entendre realitats que sovint no vivim per poder empatitzar amb persones neurodivergents.
Com és posar-se en la pell d’un pare amb un fill que té trastorn de l’espectre autista sever?
La veritat és que com actors sempre ens toca posar-nos a la pell de personatges amb vides diferents de la nostra, i intentar entendre la seva realitat amb els nostres ulls. En aquest sentit, no m’ha semblat que aquest fos un procés diferent, i l’important ha estat trobar tot allò que sí que tenim en comú i que podem compartir: l’amor cap a algú estimat, les dificultats per tirar endavant situacions de la manera que voldries, la impotència, la por, el cansament, etc.
Coneixies de prop aquesta realitat, abans d’interpretar en Martin a Tot en ordre?
Personalment, no coneixia cap cas proper d’un autisme tan sever, ni el que implicava per a una família acompanyar-ho. Sí que estic familiaritzat amb diferents graus de TEA lleu, però m’he adonat que es tracta de realitats totalment diferents.
Si bé cada persona i cada família és diferent, l’obra reflecteix el desgast d’un pare i una mare que han d’estar constantment tenint cura d’un nen que té problemes de comunicació i d’agressivitat. Un dels objectius seria sensibilitzar la societat en general perquè sigui més comprensiva davant aquest tipus de situacions?
Sovint, com a societat, no acostumem a entendre situacions fins que no les vivim o les veiem de prop, i en aquest sentit trobo que propostes artístiques com aquest text de l’Alex Oates serveixen també com a finestra per observar des de dins una realitat que desconeixes, i així poder-hi empatitzar des de la pell i des del cor. No tinc cap dubte que aquest era un dels objectius de l’autor, que abans d’escriure l’obra havia treballat vora 10 anys amb persones amb canvis abruptes en la conducta, i coneixia de ben a prop la realitat i les dificultats que travessen les famílies. Crec que l’obra ajuda molt a entendre i a empatitzar amb la gestió que es fa al voltant de casos com aquests.
La millor manera de desactivar la por és la informació i l’educació
En Martin recorda una escena de quan va portar el seu fill, el Laurence, al parc i com va reaccionar un altre pare: primer amb llàstima i després amb rebuig. Estem lluny de ser una societat inclusiva real?
No conec prou de prop la realitat de les persones que conviuen amb qualsevol tipus de diversitat i no m’atreveixo a fer una afirmació així, però sí que crec que fa ben poc que s’ha començat a treballar en aquest sentit i a conscienciar la societat, i diria que encara hi ha molt camí per recórrer. Al final, i intentant entendre el personatge que comentes a la pregunta, t’adones que el que porta al rebuig és la pròpia por, i la millor manera de desactivar la por (en qualsevol discurs de rebuig o d’odi) és la informació i l’educació. Com més puguem donar a conèixer una realitat més fàcil serà arribar a una inclusivitat real.
Imatge de Tot el ordre | Carlos Montilla
A Tot en ordre, la mare, la Tam (Carla Torres Danés), i el pare s’estimen el seu fill, el Laurence, però ja no poden més. I tenen dubtes sobre com ha de ser que el nen estigui en un centre especialitzat. És un dilema al qual es poden enfrontar moltes famílies. Heu parlat amb elles o us han fet arribar el seu punt de vista?
No hem parlat directament amb cap cas tan sever com el del Laurence, però La Maièutica, quan va decidir portar a Catalunya aquesta obra que es va estrenar l’any 2019 a Londres, va apostar per obrir una línia de diàleg amb diverses entitats i referents que fa dècades que treballen amb famílies que conviuen amb l’autisme. A l’abril, vam fer un assaig obert al Centre Cívic Navas i les vam convidar; volíem saber com rebien l’obra. Ha estat un camí necessari per intentar representar el millor possible aquesta realitat sovint desconeguda. Tanmateix, vam sentir un testimoni molt semblant a la ràdio d’un pare que explicava com que ja no tenien recursos i eines per cuidar el seu fill menor d’edat i que l’única solució que li oferia l’administració per poder-se’n fer càrrec era que renunciés a la custòdia del seu propi fill perquè poguessin intervenir. Va ser un testimoni terrible.
Hi ha la figura del cuidador professional, el Gary (Pau Rosell). Tot i la dedicació, tampoc no és suficient. Creus que l’obra transmet un missatge que amb esforç i estima, en aquest cas, no es resolen les dificultats?
Crec que l’obra en cap cas parla d’això. Com a molt planteja moltes preguntes i deixa respostes obertes. I cadascú les interpreta a la seva manera.
Què has après interpretant en Martin?
El Martin és un personatge molt visceral, i tot i que en algunes coses hi tinc punts en comú, la situació que viu a casa (no només amb el seu fill) l’ha portat a uns nivells de frustració i ràbia altíssims. A mi, personalment, m’ha ensenyat molt sobre la gestió emocional en situacions límit i com algú pot arribar als extrems que arriba ell degut a la no possible resolució dels conflictes que viu.
Metges de Catalunya (MC) fa anys que reclama una reformulació de les guàrdies mèdiques de 24 hores, ja que posen en risc el descans, la conciliació i la salut tant dels professionals com dels pacients. Així ho va expressar també la ministra de Sanitat, Mónica García, el passat mes de febrer, quan va anunciar la seva intenció de fer-les desaparèixer en aquesta legislatura, tot I que de moment no s’ha produït cap avenç en aquest àmbit. En tot cas, el sindicat de metges recorda que hi ha certs col·lectius per als quals aquestes jornades complementàries suposen un risc encara major i, per això, queden exempts de realitzar-les, entre els quals es troben les embarassades.
Així ho dictaminen la Directiva 92/85/CEE del Consell Europeu –que data de 1992 i eximeix de treballar en horari nocturn a les dones durant l’embaràs–, el III Conveni col·lectiu de la xarxa sanitària concertada, i el III Acord de l’Institut Català de la Salut (ICS) signat el passat mes de novembre. Aquests documents reflecteixen la necessitat de tenir cura de les metgesses embarassades, i destaquen que tant la nocturnitat com les jornades perllongades relacionades amb les guàrdies són un factor de risc clar per elles. El pacte de l’ICS, a més, reconeix també el seu dret a percebre la mitjana de la retribució econòmica vinculada a les guàrdies realitzades durant els darrers 12 mesos de treball efectiu durant el temps d’adaptació del seu lloc de treball.
Tot i això, Metges de Catalunya assegura que té constància que algunes direccions d’hospitals i centres d’atenció primària del sistema sanitari català no estan respectant actualment aquest dret a les metgesses embarassades dels seus equips, fet que el sindicat denuncia i en el qual afirma que està treballant per tal de reconduir la situació: “Unes jornades perllongades i amb nocturnitat com les guàrdies mèdiques posen en risc tant a les futures mares com al nadó, ja que són factors als quals cap dona treballadora hauria d’estar sotmesa durant l’embaràs”, recorda el sindicat.
En aquest sentit, MC alerta a les direccions de personal de tots els centres de salut del país que prendrà les mesures necessàries perquè es reconegui la vulnerabilitat de les embarassades davant d’aquestes jornades maratonianes, i encoratja a qualsevol dona afectada per la mateixa casuística a denunciar la situació i trobar-hi una solució.
Què té de dolent que els joves i els adolescents es passin més de 30 hores setmanals a les xarxes socials?
Té de dolent que els genera molta ansietat. Humanament no estem programats per estar alimentant una ànsia de notificacions, una ànsia de ser famós en una plataforma, i això vulnera una mica el que havíem construït durant molts segles. L’intent de recrear contínuament aquest sistema fa que tinguis molta ansietat emocional per rebre acceptació social, la qual cosa és normal a l’adolescència, a la joventut, però no a través dels sistemes de notificacions i els sistemes de likes que tenen les plataformes. Això ha degenerat en que hi hagi un augment considerable a les consultes de psicologia de la sanitat pública, que hi hagi un creixement de casos de suïcidi entre joves i nens, que es produeixi un increment també de les consultes relatives a addiccions als centres d’atenció primària. Molts indicadors ens diuen que sí que hi ha un problema relacionat amb l’ús problemàtic de les xarxes per part dels nens i els joves.
Parla d’ansietat. Per què provoca ansietat estar en una xarxa social?
Per tres raons. Primer, ansietat que et pots estar perdent una cosa que està passant i no n’ets part. Ser a la xarxa et permet en principi participar en coses. Quan no ets a la xarxa t’estàs perdent alguna cosa. La segona és que quan formes part de la xarxa actives el mecanisme de les recompenses. Són recompenses intermitents que t’obliguen a estar tot el temps pensant el que hi ha dins i que et pot beneficiar en termes emocionals. Quan publiques un contingut esperes retribució social, i això genera una ansietat de saber qui ho ha vist, qui ho ha comentat, qui ha dit alguna cosa, quina reacció ha suscitat. Alhora, i seria la tercera raó, quan no reps l’atenció que esperes tens una frustració molt gran, perquè has estat treballant en un contingut, has estat produint un contingut que esperes que tingui cert tipus de rellevància social i normalment no saps què passarà. Això és l’addicció que els experts denominen de la màquina escurabutxaques. No saps què passarà quan fiques la moneda. Si sempre tinguessis un bon resultat no tindries ansietat, però com que no saps què passarà, actives mecanismes d’addicció que són força rellevants. Per això es genera ansietat.
L’ús excessiu de les xarxes socials augmenta els suïcidis, les temptatives de suïcidi i els pensaments suïcides
Al llibre es citen molts informes. En conjunt, assenyalen l’efecte negatiu de l’ansietat, però detecten més depressió que ansietat. Per què es deprimeixen els joves quan fan servir les xarxes?
Pel mateix que deia. Per no tenir l’acceptació que tenen els grans referents dins de les xarxes. Un Rubius, un Piqué, un Jordi Évole, altres grans youtubers o instagramers que tenen moltíssima fama fan qualsevol ximpleria i tenen molta repercussió. Si tu fas una ximpleria i no tens la mateixa capacitat d’arribada, que és el que ens passa a tots els mortals, et comences a sentir malament perquè penses que alguna cosa no has fet bé. I al teu mateix cercle, si el que fas té menys efecte a les xarxes socials que el que fan altres membres del teu grup social, et sentiràs malament. Sents una pressió molt forta sobre tu mateix que fa que, com diuen els estudis que citem al llibre, tinguis menys satisfacció amb la teva vida. De fet, quan en aquests estudis es redueix l’ús de les xarxes socials, es limita a dues hores a la setmana o fins i tot s’inhibeix l’ús, aquest tipus de sensacions disminueixen. Hem donat rellevància als estudis que fan experiments amb dos grups de població: un se sotmet a l’impacte de deixar les xarxes i l’altre no, i es comprova que hi ha millora en la salut mental dels nois que deixen les xarxes. Això és força rellevant.
Parla de suïcidi. Hi ha dades que confirmin que els suïcidis augmenten per l’ús excessiu de les xarxes socials?
No només els suïcidis sinó també les temptatives de suïcidi o els pensaments suïcides El cas de Molly al Regne Unit va demostrar que, quan ella va començar a tenir algun tipus de pensament suïcida, TikTok principalment li retroalimentava la intenció de suïcidi. És a dir, que rebia un percentatge exagerat de missatges que la convidaven a suïcidar-se. Justament avui he escoltat, en una entrevista a la cadena SER, a la presidenta dels centres educatius de Madrid dient que s’ha comprovat que per culpa de les pantalles i les xarxes socials les consultes mèdiques relatives a la incidència de suïcidi o de pensaments suïcides han crescut moltíssim. També a Catalunya, com assenyala Francisco Villar, el cap de la unitat de psiquiatria de l’Hospital Sant Joan de Déu, les consultes s’han elevat moltíssim.
“És socialment molt greu que les plataformes hagin convençut 4.000 milions de persones que els fan un favor tenint-les a dins”. | Pol Rius
La majoria dels estudis presentats al llibre destaquen els efectes negatius de les xarxes socials, però també n’hi ha que afirmen que tenen efectes positius. Hi ha interessos ocults darrere d’aquests últims?
No, no, jo crec que estan bé científicament. Tenen les seves pròpies metodologies, tot i que he vist algunes coses que són rellevants sobre la part acadèmica. El primer és que la majoria d’aquests estudis no són experimentals sinó que són a nivell d’aplicació de la tècnica a un grup específic. Què vull dir amb això? Que si tu poses en una situació específica un grup i li dius ‘ara socialitza’t amb xarxes socials i avalues l’aspecte positiu’, no tens comparació amb l’altra situació. Si la teva única forma de contacte amb el món és la xarxa social i això fa que tinguis més possibilitats de conèixer coses, com va passar durant la pandèmia, diríem que té una part positiva: et vas socialitzar, vas rebre informació, estaves connectat en un moment on era impossible connectar-te altrament. Però en un ambient normal, on hi ha possibilitat de parlar, de compartir, a tots els estudis quan es compara la relació a través de les xarxes amb la relació offline s’ha conclòs que és millor i més satisfactòria la relació offline. Això en l’àmbit acadèmic però en l’àmbit social podríem estar disposats a dir que tant l’alcohol com el tabac tenen aspectes positius. T’ajuden a fer amics. T’ajuden a conèixer parella. T’ajuden a crear un grup d’acceptació social. Però ningú no pot posar en dubte que el tabac i l’alcohol són perjudicials per a la salut. Les xarxes socials et poden ajudar a aconseguir un amic, a contactar amb una persona que no coneixes, com ho fa un còctel ple d’alcohol i drogues en una discoteca, però ningú no dubta que això és negatiu. Si hi ha una probabilitat alta, provada, que les xarxes socials condueixen a aquest tipus de problemes psicològics en els nois, i no només psicològics, sinó també físics, quin és el dubte?
En teoria, les xarxes socials serveixen per contactar amb altres persones, però el llibre també denuncia que generen solitud…
Defensem que la socialització feta a través de les xarxes socials és una mica mentida. Com ho mesurem? Doncs perquè els joves que hem analitzat només dediquen tres o quatre segons a cada publicació. Si dediques quatre segons a un amic, ets amic? Només un like és una construcció d’amistat? Quan fas servir la pantalla per tallar una relació sentimental amb un “s’ha acabat i punt”, això a quina societat ens condueix? doncs a una societat on no t’importa l’altre, on crees pocs mecanismes d’empatia. Estem parlant ara cara a cara, tu veus com reacciono, adaptes el teu comportament a la conversa, les preguntes que em vas fent les vas reconduint en funció del que responc. Amb una pantalla tot això no existeix. La socialització és molt diferent i –com hem vist en alguns comportaments en escoles, universitats, etcètera– és menys empàtica, hi ha menys capacitat d’entendre l’altra persona, més possibilitat d’atacar-la amb duresa, de construir processos d’assetjament no només a l’aula sinó fora, de donar valor social a comportaments que són antisocials com colpejar un nen i gravar-ho, per exemple, perquè aquest comportament sigui valorat socialment. Són coses que ens haurien de fer pensar.
La socialització feta a través de les xarxes socials és una mica mentida
Molts joves es queixen del que es coneix com a FOMO (fear of missing out). La por de perdre’s alguna cosa de què parlava abans els genera força frustració?
Molta. La promesa de la xarxa és que la pots utilitzar per arribar a molta gent, però en realitat els que poden arribar a molta gent són pocs, i ho ha comprovat Frances Haugen, el periodista del Washington Post autor dels Facebook Papers, que diu que hi ha una petita població de la humanitat que ho aconsegueix i que, encara que vulguem ser com aquestes persones, en realitat mai entrarem en aquest cercle de famosos. Alimentes les xarxes socials però no reps res a canvi. Només una notorietat per a cent persones, dues-centes…
Roberto Carlos va cantar: «Vull tenir un milió d’amics». No pensava en amics de Facebook
A mi no m’interessen, és clar, però, a més, si entres en aquesta dinàmica necessites donar-los menjar tot el temps a la xarxa, necessites publicar i publicar, i el dia que no publiquis et sentiràs malament per no fer-ho, o el dia que aquesta foto no agradi als teus amics tindràs una depressió terrible… I si decideixen cancel·lar-te perquè a algú no li agrades, què fas?
Un no es pot fiar dels amics de les xarxes socials, no?
Dels presencials de vegades tampoc però a les xarxes per descomptat que no, perquè no els coneixes si no són la conseqüència del teu comportament físic.
“Mai a la història de la humanitat una única plataforma va tenir el control de la informació que rep el 99% dels joves, com té avui Meta”. | Pol Rius
El llibre inclou treball amb grups d’estudiants de diverses universitats a Catalunya que se segueixen al llarg d’uns quants anys. Es noten canvis amb el pas del temps en la relació amb les xarxes socials?
Sí, és clar. La pandèmia va ser una cosa meravellosa. Lògicament no la pandèmia, però sí per fer estudis a nivell acadèmic. Si abans de la pandèmia teníem unes 30 hores de consum del telèfon mòbil i 20 de xarxes socials, després de la pandèmia tenim més de 40 hores de consum de mòbil i més de 30 hores de xarxes socials. Això és un salt molt important a nivell sociològic i econòmic. Mai a la història de la humanitat una única plataforma que és Meta podia tenir el control de la informació que rep el 99% dels joves.
No exagera?
No exagero, perquè el 99% dels nois que hem entrevistat a la nostra mostra participa a les xarxes socials de Meta. Som lliures en realitat de la informació que ens arriba als nostres feeds? La pots organitzar tu com a usuari? No ho pots fer. Ha augmentat el temps d’ús de xarxes socials, com deia, però també ha augmentat el nombre de plataformes que entren a formar part de la seva dieta mediàtica. Si abans eren Whatsapp, Twitter i Instagram, ara li sumes Youtube, TikTok i últimament també Be Real. Aleshores, enlloc de disminuir o de distribuir el temps entre les noves plataformes el que fan és augmentar una mica més el temps de consum total. Ho expliquem amb aquest símil al llibre: si abans es menjaven un Mc Menú més dues cerveses, ara es prenen això més un whisky i un parell de peces de brioixeria industrial ben greixosa. Passen més temps a les xarxes socials Això és el que hem vist, ha evolucionat. I l’altra qüestió que hem vist a través dels grups de discussió és que els nois abans de la pandèmia eren crítics amb el comportament que tenien. Deien, d’acord, no érem conscients del temps que dediquem a les xarxes socials, això no pot ser, s’estan aprofitant de les nostres dades, hauríem de fer alguna cosa, etc. A les últimes onades que apareixen al llibre, ja no són crítics. Assumeixen que és una cosa que els ve per defecte. Diuen que és una relació d’intercanvi recíproc, ells guanyen coses estant a les xarxes i entenen que les plataformes es quedin amb les dades sense donar-los res a canvi, justifiquen econòmicament el robatori, el segrest de les dades. Per això el títol del llibre fa referència al segrest de les dades que fan les plataformes.
Anem a pitjor?
En termes de crítica ideològica, crec que les plataformes han fet molt bé la seva feina per convèncer que els estan fent un favor els 4.000 milions de persones que estan dins, i això és socialment molt greu.
Abans de la pandèmia teníem unes 30 hores de consum del mòbil i 20 de xarxes, ara en tenim més de 40 de mòbil i més de 30 de xarxes
En quin moment passa l’ús de les xarxes socials de ser un entreteniment, una cosa divertida, un joc, una font d’informació a ser nociu i dolent?
En el moment en què Facebook principalment –no només Facebook, però és la més gran– descobreix que els diners no estan en el contingut, que no el genera ella, sinó que està en la quantitat de temps que ets capaç de retenir l’usuari a la plataforma. A la plataforma tant li fa el contingut, l’important per a ella és que tu estiguis allà i no marxis. Aleshores la intenció de sociabilitat, d’obertura democràtica, tot allò amb que suposadament va néixer es desvirtua totalment. El problema que tenim és que, com cada vegada ingressen nens més petits a la xarxa social, tota la socialització que s’està fent és a partir d’aquesta construcció de relació i, com quan comences a fumar o beure molt d’hora crees l’addicció, tens la necessitat d’estar dins. Quan arriben a la universitat estan tan enganxats que tot el seu món social gira al voltant de la pantalla.
Plantejar que les xarxes que generen aquests problemes, aquesta dependència, passin a mans públiques, seria una solució?
Aquesta és una de les propostes que fan teòrics molt importants, com Christian Fuchs: que hi hagi entitats públiques que puguin regular i que siguin espais de sociabilitat. Això no estaria malament, però com que no serà possible jo advocaria més per la regulació de l’edat d’entrada dels nois a les xarxes. Que després es pot burlar, sí, però en principi tu no pots comprar alcohol si no tens 18 anys. Que hi hagi algun pare que el deixi beure, val, però en general, si la norma social fos que únicament pots fer servir les xarxes quan ets més gran, això evitaria un important risc de caure en la dinàmica d’addicció a les xarxes.
Quan els joves arriben a la universitat estan tan enganxats que tot el seu món social gira al voltant de la pantalla
Quines xarxes són les més perilloses?
Sobretot les audiovisuals, però les que causen més problemes en relació amb l’ansietat són Instagram, per la qüestió de l’aparença física, i l’última que sembla que està generant molta addicció a determinats continguts relacionats amb el suïcidi és TikTok. Les que generen més impossibilitat de sortir-ne són aquestes dues.
Això és igual als Estats Units que a Espanya, Egipte o Bangla Desh?
No ho sé. No ho podem saber perquè no tenim dades d’altres països, però sembla que la tendència és semblant a tot arreu. És veritat que Facebook encara té la major quantitat d’usuaris de totes les xarxes socials i segueix creixent, poc però segueix creixent. Hi haurà un salt qualitatiu a nivell generacional, perquè les dades ens indiquen que els nostres joves, excepte algun endarrerit, ja no usen Facebook. Això s’anirà traslladant a les noves, a d’altres, que són principalment Instagram i TikTok, que ha pujat molt des de la pandèmia.
En alguns països del Sud o de l’est d’Europa, Facebook continua essent molt important
Exacte, sí. És una cosa que no tenim controlada i no sabem per què passa. En principi és una xarxa social més estàtica, menys dinàmica, però estudiants d’Erasmus que han anat a Bèlgica, ens diuen que hi ha grups de Facebook i s’estranyen.
Les empreses no fan cap mena d’esforç per resoldre aquests problemes?
Cap.
«Les plataformes han descobert que els diners no estan en el contingut sinó en el temps que retenen l’usuari». | Pol Rius
Només els interessa els diners?
Bàsicament sí. El llibre aquest del periodista que et comentava va per aquest camí, de com aquestes plataformes fins i tot han facilitat la creació de grups de pederastes, de posicionament radical en contra d’una minoria ètnica a determinats països o han canalitzat genocidis fins i tot, com el de Myanmar el 2019, com va reconèixer el mateix Facebook. Era l’única forma de connexió a internet que tenia el país i va permetre la gestació del genocidi. Després Facebook va demanar perdó però, és clar, demanar perdó quan han eliminat cent mil persones sembla una mica escàs. Els documents que va filtrar una ex-treballadora de Facebook revelaven que l’empresa coneixia evidentment que genera addicció sobretot a les noies adolescents, que porta a tendències de suïcidi, etcètera. No fan res.
I després hi ha l’odi, les xarxes socials com a vies de difusió d’amenaces, insults, mentides…
Sí. No és l’objectiu principal de la nostra investigació, però és evident que a través de les xarxes es canalitzen discursos que, normalment, amb un sistema mediàtic previ a la llibertat absoluta estaven molt més controlats. Afortunadament teníem un sistema mediàtic que posava fre a determinades informacions. Que ho feien bé, malament, millor? No ho sé, però almenys sabies que hi havia professionals de la informació que eren com afiltres per evitar segons quines coses que són molt perilloses en general per a la democràcia mateixa. El que sí que està demostrat en estudis científics és que les conductes més polaritzades són les que tenen més èxit a les xarxes i les que premien l’algorisme perquè t’obliguen a estar més temps a la pantalla; i no només això, sinó que et va radicalitzant. S’ha comprovat que, com més radical és el missatge, més tens la intenció d’estar a la plataforma, bé per donar més cops a l’adversari o bé per reafirmar allò que penses. Segueixes el joc i insultes, que és el que fem bàsicament quan en teoria dialoguem a les xarxes socials. No hi ha diàleg possible.
Les dues plataformes que generen més impossibilitat de sortir-ne són Instagram i TikTok
El problema és als telèfons mòbils, als ordinadors, a les tauletes?
Això seria com parlar d’armes. El problema és que les tingui Putin o que les tingui l’ONU? Per què es fan servir? Se sol dir, en el debat actual, que si poses restriccions al telèfon mòbil o a la tecnologia a les aules estàs posant portes al camp. El problema és que l’ús de pantalles i els mòbils se centra únicament en les xarxes socials. Si tu veiessis que estan mantenint converses amb els seus grups d’amics més enllà del WhatsApp o fan servir el navegador per buscar informació diries que hi ha la possibilitat que estiguin utilitzant la tecnologia per aprendre, fer intercanvis, descobrir el món, etcètera. Però no és així. Més del 70% del temps que estan a les xarxes socials no hi són intercanviant missatges amb un astrofísic que els està fent classes No, estan veient missatges i fent aquest scroll infinit sense pausa. El problema no és l’aparell sinó l’ús que se’n fa. Crec que la iniciativa de limitar el lliurament del telèfon mòbil als nens fins almenys els 16 anys és una bona iniciativa. També crec que l’impuls de les conselleries d’educació per eliminar el mòbil a primària i intentar regular-lo a secundària és bo. Voldríem que fos més estricte, però estan intentant fer-ho. Moltes de les escoles que hem visitat tenen aquesta voluntat. No es pot fer servir el telèfon mòbil al pati, a les aules durant la jornada escolar ,i això ha demostrat que efectivament milloren les relacions entre els nois, milloren les condicions de treball a l’aula, amb la qual cosa és el moment adequat per a preguntar-nos si aquests aparells han d’estar a la vida escolar. A més, hem demostrat amb estudis empírics que quan els estudiants no tenen l’ordinador al costat obtenen millors resultats acadèmics. Insistirem que el professor pugui decidir si es fan servir o no aquests dispositius a l’aula, fins i tot a la universitat.
Al final del llibre es recullen les propostes del professor universitari Josep Burgaya per fer front a aquest problema. Podria resumir-les?
El resum són drets digitals. Bàsicament, dos. El primer és que l’usuari sigui propietari del seu propi contingut. Quan tu cedeixes alguna cosa a Facebook no ets propietari de la seva explotació i tampoc no et donen cap possibilitat de reclamar per alguna informació que en surti. És a dir, que tu siguis el propietari del teu espai perquè és teu. I això ha d’anar lligat al fet que siguis conscient del valor que tenen les teves dades. Les teves dades tenen valor i generen un negoci, doncs que et paguin per això. La consciència que les teves dades tenen valor i que no les pots regalar és una cosa que hem de treballar en conjunt. No és veritat –com diuen els nois– que les seves dades no interessin ningú, no és veritat que no valguin res, perquè després els preguntes per quants diners estarien disposats a abandonar les xarxes i et diuen que per milions d’euros.
“Cal trobar espais segurs on estar desconnectats sigui una cosa normal, no la raresa”. | Pol Rius
Que els donin diners perquè deixin les xarxes?
Pagar-los perquè se’n vagin. Alguns diuen que no les deixarien per cap quantitat i d’altres que per viure sense xarxes socials cinc milions estarien bé. Llavors sí que tenen valor, però després cedeixen les seves dades sense cap mena de mirament. Aquest és el primer dret, i el segon té a veure amb el dret a la desconnexió, que trobar espais segurs on estar desconnectats sigui normal, no la raresa. Ara vas a un restaurant i no es pot fumar. Abans era normal fumar als restaurants. Doncs de la mateixa manera cal aconseguir espais lliures de connexió.
Limitar el telèfon mòbil fins a almenys els 16 anys és una bona iniciativa
Creu que guanyaran la batalla per aconseguir que les Nacions Unides incloguin el dret a la desconnexió a la seva Declaració Universal de Drets Humans?
Hi ha almenys dos moviments que són rellevants. Als Estats Units, les grans empreses estan rebent moltes demandes de pares de família organitzats, de fiscals, etcètera, perquè això s’està convertint en un problema que satura els serveis de salut. D’altra banda, els pares s’estan adonant que això va molt malament. Associacions com Adolescència Lliure de Mòbils a Catalunya, per exemple, estan convencent molts pares que, almenys, s’endarrereixi el lliurament del mòbil i, com que ja no series l’únic inadaptat socialment sense mòbil a l’aula, els pares tindrien més armes per no lliurar-lo fins més endavant. A la societat catalana i espanyola hi ha pocs riscos que els nens pateixin algun tipus de violència als carrers, és difícil, i, per tant, no cal que tinguis un mòbil intel·ligent per comunicar-te amb els teus pares per anar de la casa al col·legi o a una activitat extraescolar.
I amb els adults, què fem? També estem segrestats per les xarxes socials…
Fa cinc anys no hi havia cap esperança. La gent s’està començant a adonar que reduir l’espai d’ús dels telèfons mòbils a casa, a les hores de menjar, etcètera, millora la relació familiar. Molts psicòlegs estan convidant a ser valents. Si en algun moment els pares es van equivocar ja queda enrere. Com a pares ens equivoquem cada dia. Si et van donar el mòbil abans d’hora, traieu-lo.
Quan els estudiants no tenen l’ordinador al costat obtenen millors resultats acadèmics
Difondrem aquesta entrevista per les xarxes socials. Farem malament?
M’agradaria que el periodisme tingués altres canals sanejats d’informació, perquè si no és així estem competint amb tota la merda que hi ha a les xarxes socials. Oi que els farmacèutics no competeixen amb la merda? Estan en un lloc específic on vas per informació mèdica. Si el periodisme no se separa de les xarxes socials, serà molt difícil que tingui una possibilitat real de manteniment. Hi ha experiències de mitjans petits i també grans, com El País, que estan construint comunitats d’usuaris que crec que ens alliberaran de les xarxes. De moment, haurem de promocionar el llibre a les xarxes, i no em sembla malament que ens doni una mica de publicitat per vendre’l, però cada dia més és una contradicció que el periodisme estigui a les xarxes socials. A nivell ètic, jo, com a periodista, no vull estar en un lloc com és X, dominat per algú que està venent armes a Israel o comprant coltan a l’Argentina de Milei. I l’altre, més del mateix. El senyor Zuckerberg no és cap panacea de la humanitat, és algú que està construint un búnquer per no veure ningú a Hawaii. També és veritat que Cebrián tampoc no era cap meravella.
Amb el pretext de presentar el Pla Operatiu per prevenir els efectes de la calor sobre la salut (POCS), la plana major del Departament de Salut de la Generalitat –el conseller de sanitat en funcions, Manel Balcells; la secretària de Salut pública, Carmen Cabezas; el gerent de l’Institut Català de la Salut, Xavier Pérez i el subdirector del Servei Català de la Salut (CatSalut), Alfredo García– va voler dissipar dubtes i va explicar als mitjans de comunicació quina serà la situació als centres d’atenció primària de Catalunya i als principals hospitals públics del país de cara al període estival.
Des del Departament de Salut es va insistir en el fet que la pròrroga pressupostària del 2024 no impactarà sobre la qualitat assistencial a la ciutadania, i que el “reajustament” estival només afectarà part de l’activitat no urgent, “com cada any”.
El conseller en funcions, Manel Balcells, va ser més contundent en assegurar que “en cap cas podem parlar de retallades, perquè tenim un increment de la despesa en Salut per sobre dels 600 milions d’euros respecte el 2023”. Segons dades facilitades pel mateix Departament, l’any 2024 es tancarà amb un pressupost de 15.410 milions d’euros, xifra que suposa un increment de més de 661 milions respecte el pressupost del 2023 (un 4,5% més). “Tenim més diners que mai, més professionals que mai i demanem als centres que s’organitzin en funció dels seus recursos per fer la seva activitat de cara a l’estiu”, va afegir.
Balcells també va fer referència a dos dels principals hospitals de Catalunya, com són l’hospital de la Vall d’Hebron i Bellvitge. El primer es va convertir en notícia la setmana passada, quan alguns mitjans van publicar les xifres de tancament de llits previstes per a aquest estiu, més elevades que en l’exercici anterior. En aquest sentit, el conseller va destacar que “mantenim els llits oberts, potser un 1% o 2% menys que l’any passat, però això és poc perquè només afecta les intervencions quirúrgiques programades”. Balcells va tirar pilotes fora apuntant que “hem repassat què passava a Bellvitge i què passava a la Vall d’Hebron i veiem que a Bellvitge tancaran menys llits que l’any passat. Com s’explica això? Doncs perquè l’organització de cada centre té autonomia de gestió per organizar-se”. (…) Cada centre té un pressuspost i amb aquest s’organitzen per fer la seva activitat. A dia d’avui, tant l’activitat diagnòstica i quirúrgica com les consultes externes als centres hospitalaris van per sobre dels darrers anys; això ha de permetre organizar les plantilles durant l’estiu baixant l’activitat programada, com es fa cada any”, va puntualitzar.
El conseller Manel Balcells durant la seva intervenció davant dels mitjans.
Pel que fa a l’atenció primària, on la polèmica se centrava més aviat en les substitucions del personal sanitari durant el període estival, els responsables del Departament asseguren que els centres d’atenció primària i comunitària i els consultoris adaptaran els horaris d’obertura i tancament a la demanda prevista i que es reforçaran les plantilles a les regions sanitàries on hi ha més pressió assistencial durant els mesos d’estiu, com ara a les zones de costa de Tarragona i Girona. En aquest cas, les plantilles dels CAPs es reforçaran amb 253 professionals més aquest estiu. Tanmateix, el Departament no ha renovat els contractes eventuals d’una vuitantena de treballadors de l’assistència primària (metges, infermeres, administratius), al·legant que molts d’aquests llocs estan vinculats a programes concrets com és el Pla Integral d’Urgències de Catalunya (PIUC), que s’activa a l’hivern i coincidia que ara s’acabava el contracte.
El conseller en funcions va concloure que “com cada any, garantim una atenció plena i amb garanties a la ciutadania durant el període d’estiu, tant a la primària com a l’atenció hospitalària”.
Calor intensa i salut
Els efectes de la temperatura en la salut també va ser un dels temes a destacar en aquesta trobada amb el mitjans, en la qual es va manifestar la preocupació del departament per la població més vulnerable –persones de més de 75 anys i persones amb fragilitat o malalties cròniques– durant les onades de calor, cada vegada més freqüents en els mesos d’estiu. En els darrers anys, s’ha comprovat que unes temperatures elevades i sostingudes durant dies provoca un augment de la mortalitat que varia entre el 12% i el 40% als països desenvolupats. En aquesta línia, la secretària de Salut pública, Carmen Cabezas, va presentar les diferents mesures que es duran a terme aquest estiu per prevenir els efectes de la calor sobre la salut, com ara activar avisos de calor nocturna per a totes les comarques a través del Meteocat o posar a disposició una aplicació que permetrà configurar notificacions de situacions de perill per calor. Cabezas també va alertar de l’augment del risc d’arbovirosis (malalties infeccioses transmeses per mosquits) i va detallar els protocols de vigilància previstos.
Analitzar l’ADN tumoral circulant (ADNct) mitjançant una plataforma de biòpsia líquida d’alta sensibilitat en el context d’assaigs clínics de fase 1 amb inhibidors de punt de control immunitaris permet als investigadors predir la resposta a la immunoteràpia en pacients amb diversos tipus de càncer. Això és possible gràcies a una tecnologia capaç de detectar fins a 1 molècula d’ADNct mutada entre un milió de molècules d’ADN circulant a la sang del pacient.
Una cohort de 138 pacients amb tumors metastàtics refractaris de 18 tipus de càncer diferents va rebre de 1 a 3 línies successives de tractament amb fàrmacs d’immunoteràpia en el context d’assajos clínics de fase 1. El senyal del tumor a la sang va ser detectat en el 99% de les mostres de plasma que es van prendre abans de començar el tractament. Els valors més baixos d’ADNct a l’inici es van relacionar amb una supervivència lliure més gran de progressió i una major supervivència general. La reducció primerenca al nivell d’ADNct després de l’inici del tractament es va associar a augments significatius en l’estabilitat de la malaltia i la supervivència. I, finalment, l’eliminació de l’ADNct després de l’inici de la immunoteràpia es va traduir en respostes radiològiques i una millora significativa tant a la supervivència lliure de progressió com a la supervivència general.
Ha estat un equip d’investigadors del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) qui ha mostrat aquesta utilitat. El Dr. Rodrigo Toledo, cap del Grup de Biomarcadors i Dinàmica Clonal del VHIO i coordinador del grup de treball en biòpsia líquida del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa Càncer (CIBERONC), la va presentar a la reunió anual de l’American Society of Clinical Oncology (ASCO) celebrada del 31 de maig al 4 de juny a Chicago.
L’estudi s’ha realitzat en col·laboració amb la Unitat de Investigació en Teràpies Moleculars UITM-CaixaResearch i el Grup de Desenvolupament Clínic Precoç de Fàrmacs del VHIO, dirigits per la Dra. Elena Garralda, amb el suport de la Fundació “la Caixa”. Segons explica la Dra. Garralda, que és investigadora co-coordinadora de l’estudi i directora de la Unitat de Recerca en Teràpies Moleculars UITM-CaixaResearch del VHIO, “la informació que ens proporciona la biòpsia líquida ultrasensible ens podria permetre predir si el tractament que estem estudiant representa beneficis clínics per al pacient abans de poder objectivar-ho radiològiques a través dels criteris establerts per avaluar la resposta en assaigs clínics fase 1”.
La doctora Elena Garralda i el doctor Rodrigo Toledo, investigadors i responsables de l’estudi.
“Aquesta anticipació pot ser crucial per prendre les decisions clíniques més adequades per als nostres pacients. Ser capaços de valorar en poc temps si és convenient que continuï participant a l’assaig clínic o, si, per contra, hem de proposar una nova estratègia terapèutica”.
Biòpsia líquida ultrasensible
Com que es tracta d’una tècnica no invasiva, l’anàlisi de l’ADNct abans del tractament i de manera seriada durant el transcurs de la malaltia ens permet conèixer els canvis genètics que tenen lloc al tumor i comprendre’n millor l’evolució.
“Tot i això” explica el Dr. Rodrigo Toledo, co-coordinador i presentador de l’estudi, i cap del Grup de Biomarcadors i Dinàmica Clonal del VHIO, “una de les limitacions de les tècniques de biòpsia líquida és la sensibilitat. En aquest projecte, utilitzem una tècnica de biòpsia líquida basada en la seqüenciació del genoma complet del tumor del pacient que permet detectar i monitoritzar milers de mutacions específiques del tumor de cada pacient a la seva sang”.
«Es tracta d’una tècnica ultrasensible que ens va permetre detectar el senyal del tumor en mostres de sang recollides de forma seriada, abans i durant el tractament amb la immunoteràpia, i aconseguim identificar patrons específics que es van correlacionar amb la resposta o resistència al tractament».
«L’estudi que presentem a ASCO demostra el potencial de la biòpsia líquida per predir el pronòstic i la resposta a tractament amb immunoteràpia en pacients amb diversos tipus de tumors en estadis avançats», afirma Toledo.
La importància dels inhibidors de punt de control immunitari
En condicions normals, el sistema immunitari compta amb proteïnes conegudes com a punts de control immunitari que serveixen per evitar que les cèl·lules T ataquin les cèl·lules sanes pròpies. Les cèl·lules tumorals aprofiten aquest sistema de control per escapar del sistema immune i créixer.
“Les últimes dècades la irrupció de fàrmacs inhibidors del punt de control immunitari ha suposat un canvi de paradigma en el tractament de càncer. Aquests fàrmacs bloquegen els punts de control immunitaris de manera que les cèl·lules T poden reconèixer les cèl·lules tumorals com a estranyes i destruir-les”, explica la Dra. Elena Garralda. Tot i així, molts pacients no responen i la investigació de nous fàrmacs que actuïn sobre el sistema immunitari no ha parat de créixer en els darrers anys, cosa que està reflectida en el gran nombre d’assajos clínics en fase primerenca d’aquest tipus de tractaments.
En el context d’assajos clínics de fases primerenques de nous fàrmacs inhibidors de punt de control immunitari o noves combinacions de fàrmacs, cal determinar en el menor temps possible quins pacients presentaran un benefici clínic amb aquesta teràpia. «En aquest sentit, analitzar a través de biòpsia líquida l’ADNct a la sang per seguir l’evolució del tumor ens pot ajudar a prendre les decisions clíniques més adequades a cada pacient» conclou.
Fa uns dies, al Diari de la Sanitatanunciàvem la creació d’una nova càtedra a la UAB per a la salut dels professionals de la salut. Neix com a fruit de la col·laboració entre la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Fundació Galatea, Mutual Mèdica i el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB).
Què ens diu l’avaluació mèdica de la salut dels metges?
Sabem que un 12% dels metges, al llarg dels 40 anys de carrera professional, poden tenir un problema de salut psíquic o psicoemocional que afecti la seva praxi. És una dada suficient per a prestar-hi atenció. Als anys 70, els nord-americans ja ho feien, després van començar els canadencs, però a Europa no ho feia ningú, fins que nosaltres vam posar en marxa, l’any 1998, el Programa d’atenció integral al metge malalt (PAIMM). I l’any 2001, li vam donar el paraigua de la Fundació Galatea, per donar cabuda també a la resta de professions sanitàries. I des d’aquesta fundació, que és un model únic a Europa, es tracta i tutela addiccions i patologia mental de metges i altres professionals de la salut.
Quines actuacions destaca fins ara d’aquest suport de la Fundació Galatea?
En 25 anys, s’ha atès 10.000 professionals, gairebé dues terceres parts del total de metges. Fins al 2020, havíem atès uns 5000 professionals fonamentalment amb problemes mentals o addictius que poden afectar la praxi. Des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19, hem doblat el nombre de professionals atesos reforçant les accions de suport psicoemocional. Aquesta última, amb la pandèmia, la vam veure molt clarament, amb estrès emocional i depressions lleugeres i vam desplegar una xarxa de psicòlegs per donar suport psicoemocional. Aquesta línia de suport psicoemocional continua i ha vingut per quedar-se.
Les addiccions creixen socialment, xoca que també ho facin entre els professionals que treballen per a la salut de les persones.
Els sanitaris, en general, i específicament els metges, tenim més accés a més substàncies i més coneixement, teòricament, sobre aquestes, però també es pot amagar més el consum. Tot i que en el 98% dels casos més greus la demanda d’accés a ajuda ha estat voluntària, quan no hi ha consciència d’un problema, no hi ha manera de facilitar ajuda. Això mostra el grau de confiança que gaudeix la fundació entre els professionals, tenint en compte que els problemes que aborda són molt sensibles i, alhora, potencialment estigmatitzadors. Per això ara és necessari un major coneixement d’aquesta realitat, més formació i poder explotar i publicar les dades per compartir-les en els àmbits científics i professionals. I per fer-ho, necessitem una bona eina, la càtedra, i dotar de més prestigi el treball de la Fundació Galatea, una iniciativa que és referent en l’àmbit europeu en atenció, rehabilitació i acompanyament.
«Un 12% dels metges, al llarg dels 40 anys de carrera professional, poden tenir un problema de salut psíquic o psicoemocional que afecti la seva praxi». | Pol Rius
Què ve a aportar la nova càtedra?
Ara que hem excel·lit en assistència clínica de les patologies i intervenció des del Col·legi per acompanyar els qui poden tenir problemes en l’exercici de la medicina, donant també aquest suport psicoemocional, ens faltava sistematitzar el coneixement i la recerca i la part acadèmica i la formativa. I ho hem volgut fer posant una institució de prestigi al capdavant, com és la UAB, una de les dues més importants de l’estat. Des d’aquesta càtedra volem aprofundir en la prevenció, en com es preparen els individus en el pregrau, en el postgrau, com a estudiants, com a residents, i al llarg de tota la vida. Pensem en una formació per tenir un exercici saludable, que inclou també l’aprenentatge sobre formació d’equips i organitzacions que poden ser més favorables al benestar dels professionals. Però també necessitem poder explotar acadèmicament les dades i resultats que anem generant, no només per generar més coneixement i comprensió del fenomen, sinó perquè es puguin generar accions de millora, tant a escala preventiva com assistencial.
Però el sistema laboral, un cop se surt de la facultat, és el que és.
Sí, tenim un sistema excessivament anquilosat, molt burocratitzat, i necessitem aprofitar l’experiència positiva de la Covid. Una de les coses bones que va tenir l’estat d’alarma en la pandèmia va ser l’apoderament dels professionals. Quan estan apoderats i poden treballar amb autonomia, l’objectiu clínic estimula molt. Però hem tornat al tedi de la burocràcia, el sistema es regeix rígidament igual que qualsevol administració pública, i això fa baixar molt la capacitat dels professionals. El 40% del temps de dedicació dels metges de Primària té a veure amb la burocràcia.
Què s’hauria de fer perquè no fos així?
Ens hem de fixar en altres models organitzatius presumiblement més saludables que són els que predominen a la majoria dels països d’Europa, que funcionen de manera autogestionada i poder-los comparar respecte al benestar i salut psicoemocional dels professionals. Intuïtivament, ho podem tenir clar, però la càtedra ha de poder generar aquesta evidència sobre quins són els models organitzatius més saludables. A Catalunya, a banda del model ICS, conviuen altres models organitzatius, alguns d’ells han mostrat no només ser els més eficients, sinó els que generen més satisfacció professional. Evidenciem-ho. Al nostre sistema li costa molt sortir de les sinergies i això, en moments com ara, de necessitat, és frustrant. Jo estic lluitant perquè s’aprofiti les circumstàncies.
«El 40% del temps de dedicació dels metges de Primària té a veure amb la burocràcia». | Pol Rius
Com?
Hem de poder demostrar que organitzacions laborals molt anquilosades i rígides, amb mala organització i manca de bons lideratges, propicien més malalties de salut mental. I com el desgast professional mantingut en el temps pot derivar en malaltia. Perquè sabem que hi ha països amb models sanitaris que són més saludables per als professionals que altres, menys rígids, amb menys burocràcia, i amb més autonomia professional. La nostra és una professió vocacional en què, si no hi ha un sistema de protecció personal, l’erosió personal és molt més gran. Si demostrem que hi ha sistemes de treball que fan emmalaltir més, podrem canviar-ho.
I que s’hagi hagut de crear una càtedra per enfocar la salut dels metges vol dir que fins ara als estudis de Medicina falta la cura del mateix professional i la seva preparació per al que haurà d’enfrontar?
Ningú ens prepara psicològicament per a una professió en què toquem la vida i toquem la mort. Enfrontar-te amb la mort, amb un element advers, ho aprens per ofici. Però cal preparar-nos a treballar amb ella, amb l’error que pot condicionar la vida, i la pressió social, amb conflictes, expectatives no satisfetes, amb la complexitat de les malalties i del treball en equip. Tot això ens posa més al límit. Ho vam veure durant la Covid. Tot l’estrès que genera tractar la malaltia, en mans d’organitzacions rígides, requeria posar la prioritat en la formació dels professionals metges perquè fer estudiar medicina vol dir procurar una vida saludable. I no tothom surt de casa amb recursos, no n’hi ha prou amb donar eines, cal que tot el sistema organitzacional acompanyi.
L’alumnat de Medicina pateix més perquè és una carrera més exigent i competitiva, i per això són els estudiants que prenen més analgèsics i ansiolítics
Aquests dies, el Col·legi de Periodistes i el de Psicologia han preparat una guia per a la salut mental dels periodistes. En el cas dels metges, l’estrès ja sembla començar a la Facultat.
Sabem de l’alt consum de psicofàrmacs per part dels estudiants de medicina. A tot el món és la carrera on hi ha més estrès psicoemocional. I precisament amb la càtedra de la UAB volem ensenyar com gestionar això, com adquirir hàbits saludables, sense fer paternalisme. I la formació humanista també és important, de la mateixa manera que ho són l’exercici físic, les relacions personals i socials, la vida saludable com a vida equilibrada emocional i psicològicament. Hem de garantir que les persones estan en condicions d’exercir com a professionals sanitaris. L’alumnat de Medicina pateix més perquè és una carrera més exigent i competitiva, i per això són els estudiants que prenen més analgèsics i ansiolítics. Això ens portaria a un altre debat i a ser crítics sobre què se’ls està exigint ja abans d’entrar a la facultat. La nota de tall és alta, però ara ens veiem obligats a contractar metges extracomunitaris perquè l’oferta formativa és igual que fa vint-i-cinc anys, però no s’està formant els metges que el país necessita. El 58% dels nous col·legiats arriben de fora de la Unió Europea i molts d’ells no tenen títol d’especialista potencialment homologable. I en universitats com la Rovira i Virgili i la Universitat de Lleida, tres quartes parts dels alumnes que entren sabem que no es quedaran perquè marxaran a l’Aragó i al País Valencià. És a dir, destinem recursos per formar metges per altres comunitats. Tenim un decalatge entre les necessitats del mercat laboral i l’oferta formativa. Quants metges ens fan falta no ho sap ningú, perquè ningú no ha planificat.
Però sí que s’havia dibuixat un pla de canvi amb propostes.
Sí, durant el mandat del president Quim Torra es va encarregar un informe a una comissió d’experts –29 professionals– d’Infermeria, Medicina, la Societat Catalana de Gestió, amb el suport de totes les societats científiques i col·legis professionals de l’àmbit sanitari. Es va fer l’any 2021 i continua sent vigent. Ara cal que es desplegui, però ningú s’atreveix a implementar canvis. L’única manera de fer-ho és amb un consens polític. Que no s’implementi aquest full de ruta em preocupa.
«La professió necessita un debat sobre l’equilibri entre la superespecialitat i que això no sigui en detriment de la visió general, més holística». | Pol Rius
Com a metge de família que és, què en pensa que sigui l’especialitat que menys trien els estudiants?
Això en números absoluts no és cert. Sí que és cert que passen coses, i si el que es genera com a discurs són únicament els problemes, la gent fuig. Però té a veure amb el que s’ofereix, que és poc atractiu. Si està en crisi el generalista vol dir que hi ha tendència, i no només a la primària, hi ha gent a pregrau que vol ser cirurgià d’alguna especialitat en concret. Ara un oftalmòleg fa retina, un traumatòleg, colze… La professió necessita un debat sobre l’equilibri entre la superespecialitat i que això no sigui en detriment de la visió general, més holística. Les especialitats d’internista i família són les que representen més els valors de la medicina, però si els missatges que et donen és que són els pobres del sistema i tot és burocràcia, molt atractiu no resulta. Però si li treus burocràcia i li dones més autonomia, potser canviarem la dinàmica.
I tornant a la salut dels metges, no podem deixar de qüestionar-nos les guàrdies de 24 hores.
Les guàrdies requereixen un debat complex. Sí que necessitem millorar-lo, però s’ha de consensuar molt bé, perquè depèn de quins siguin els serveis essencials que interessa oferir, i la disponibilitat de professionals.
El concepte tradicional de guàrdia s’ha de canviar, però tenint en compte la disponibilitat de professionals, el dispositiu que vols tenir obert i on el vols tenir obert
De la mateixa manera que als camioners els exigim un descans cada certes hores.
De guàrdies, tota la vida se n’han fet. El problema és que sociològicament la professió ha canviat i les necessitats també. A més, la professió s’ha feminitzat i hi ha més demanda de conciliació, però no es pot barrejar conceptualment, per exemple, guàrdies de residents i de sèniors. Les guàrdies són fonamentals en el procés d’aprenentatge d’un metge jove. En qualsevol cas, cal repensar la seva organització i optimització. Podem millorar-ho, i s’ha de millorar perquè és cert que quan portes vint hores de feina seguides tens més possibilitats d’error, però hi ha diferents fórmules de gestió i de guàrdies –com estar localitzable–, així com especialitats i àmbits assistencials diferenciats. El concepte tradicional de guàrdia segur que s’ha de canviar, però tenint en compte la disponibilitat de professionals, el dispositiu que vols tenir obert i on el vols tenir obert. És un debat molt complex que no admet solucions simples. A l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, per exemple, han rebut un premi a la conciliació que dona molta resposta a les guàrdies de vint-i-quatre hores. Però la solució, si fos tan fàcil, l’aplicaríem a tot arreu igual. De les guàrdies, està bé que se’n parli, però no que es trivialitzi. Sent un problema important, no és el fons del problema.
L’art i la cultura són molt més que un producte d’oci i lleure, també tenen beneficis per a la salut i la qualitat de vida dels qui els consumeixen, especialment en aquells col·lectius amb risc de sentir soledat com les persones grans.
Així ho va confirmar l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) en l’avaluació del programa ArtGran, una intervenció basada en l’art i les activitats creatives en sis museus i centres culturals de la ciutat adreçada a reduir el sentiment de solitud en persones de 70 i més anys.
Després dels resultats positius, la intervenció ha entrat a formar part del programa de salut comunitària Barcelona Salut als Barris. Durant aquest any han pogut gaudir del programa persones grans de la Trinitat Vella, Sant Genís dels Agudells, la Taixonera i Montbau, el Carmel, Sant Antoni, La Marina, Trinitat Nova i La Prosperitat.
Acostament a l’art i més relació social
ArtGran es proposa a persones de 70 o més anys amb sentiment de solitud. Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, el 19% de les dones i el 13% dels homes que viuen a la ciutat tenen 70 o més anys. D’altra banda, l’Enquesta de Salut de Barcelona 2021 de l’ASPB apunta que el 28% de les dones i el 15% dels homes de 70 o més anys s’han sentit soles alguna vegada o sovint.
Així doncs, a diferència d’altres experiències en què participen persones grans, són els equips d’atenció primària els qui prescriuen aquesta activitat a aquelles que consideren que se’n poden beneficiar especialment. Aquesta selecció es fa també tenint en compte els determinants socials i les desigualtats socials en salut entre els diferents barris de la ciutat.
El programa consta de 10 sessions, una per setmana, i hi assisteixen grups d’entre 8 i 12 persones del mateix barri.
Aquestes es troben en un mateix punt al barri i es desplacen en transport públic acompanyades d’una mediadora social fins al museu o centre cultural. Aquí els rep una mediadora cultural del centre i fan una activitat diferent sempre al voltant de l’art. Així s’apropen a la pintura, l’arquitectura, l’escultura, etc. A continuació, se’ls proposa fer un taller participatiu relacionat amb el tema treballat a l’inici com ara pintar, fer els sons d’una pel·lícula, crear un petit vídeo, fer un collage o fins i tot, una performance. Per acabar, el grup reflexiona i conversa sobre l’experiència viscuda i amb la mediadora social tornen cap al punt de trobada del barri.
Aquestes sessions permeten que aquestes persones tinguin un espai de trobada i socialització; un acostament a l’art i al patrimoni de la ciutat des dels cinc sentits, de forma activa i atenta; un espai de creació que els permet experimentar amb diferents materials, tècniques i tecnologies a través del qual expressar-se i un espai de reflexió i posada en comú. Com bé explica Alba Aguilar, mediadora cultural del CCCB, “la nostra tasca és crear aquest vincle entre la institució i ells. Acompanyar-los, saber que aquest espai és amable per a ells. Estem creant una bombolla perquè pugui expandir-se”.
A més, els participants poden fer un diari personal, a través del qual recullen el que passa durant les sessions, i que permet la connexió i reflexió personal entre sessions. Un record que els acompanyarà per sempre.
Primers passos
Durant l’any 2022 es va dur a terme la prova pilot del projecte en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, atenció primària de Barcelona ciutat de l’Institut Català de la Salut (ICS), Serveis Socials, les xarxes socials i comunitàries dels barris. En aquesta etapa, els museus i centres culturals implicats van ser: el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el Museu Picasso, CaixaForum i el Recinte Modernista Sant Pau.
Taller creatiu d’ArtGran al Museu Picasso | ArtGran
Les persones participants eren dels barris de Porta, Prosperitat, Guinardó, Baix Guinardó, Montbau, Vall d’Hebron, Vila de Gràcia, La Salut, Camp d’en Grassot i Sant Antoni. La selecció es va fer per part de les persones professionals d’atenció primària del CAP Guinardó, Pare Claret, Rio de Janeiro, Sanllehy, Sant Rafael i Vil·la de Gràcia-Cibeles (ICS) i Larrard, serveis socials i la taula de salut del barri.
Es van seleccionar un total de 138 persones, 63 dels quals van poder gaudir del programa i 75 persones no hi van participar. Abans i després del programa es van fer enquestes a ambdós grups per avaluar canvis en l’estat de salut, el benestar emocional i la qualitat de vida.
Avaluació i resultats
Els resultats de l’avaluació van mostrar que les persones grans participants en l’ArtGran milloraven en alegria i capacitat per fer les activitats diàries, i es reduïa significativament el sentiment de solitud en comparació amb aquelles que no van gaudir de les sessions del programa. En resum, la majoria es mostrava molt satisfeta amb l’activitat i considerava que els havia ajudat a sortir, relacionar-se i sentir-se millor.
Visita d’un grup d’ArtGran al CaixaForum | ArtGran
Pel que fa al sentiment de solitud, els resultats mostraven que el percentatge de persones que sentien un alt nivell de solitud havia disminuït en el grup que havia participat a ArtGran passant de 44% a 40% mentre que en el grup de comparació havia augmentat, passant de 28% a 48%.
Una de les participants, Rosina Ratera, resumeix així el significat dels vincles que s’estableixen en el grup: “De totes aquestes persones no coneixia a ningú, en canvi, ara fins i tot tinc amics. Estava sola i ho portava molt malament, estava deprimida i els meus fills em van buscar això d’ArtGran. Des que estic allà he reviscut i estic de conya!”.
En les preguntes de salut emocional quant al sentiment d’alegria, les persones participants obtenien millors resultats en comparació amb aquelles que no hi havien participat. Pel que fa a qualitat de vida, s’observava una millora significativa en la realització de les activitats quotidianes sense problemes. En el grup participant de l’ArtGran passava d’un 72,9% a un 75% el percentatge de persones que deien no tenir problemes. En canvi, en el grup de comparació empitjoraven, passant d’un 87% a un 68% les que deien no tenir problemes.
A més de l’avaluació quantitativa, l’estudi també va incloure metodologia qualitativa per valorar aspectes com l’impacte en la salut física, emocional i social o la relació amb l’art i els museus, entre altres. Un cop finalitzada la intervenció, es van fer grups de discussió amb les persones participants.
Així doncs, les persones participants manifesten que l’ArtGran els va fer sentir acompanyades i capaces. Deien que han recuperat la seva autoestima i se sentien respectades i valorades. El grup de les sortides va esdevenir és un espai segur on poder expressar-se sense ser jutjades. I que el trajecte fins al museu els permetia gaudir del temps propi i generar conversa per conèixer-se i ajudar-se els uns als altres.
Canvi de concepte sobre l’art i la cultura
Finalment, cal destacar que els resultats també van mostrar que les persones que han participat han canviat el concepte que tenen de l’art i la cultura.
Taller creatiu al MNAC amb un grup d’ArtGran | ArtGran
ArtGran les ha ajudat a trencar la barrera que poguessin tenir amb els museus. Després de l’experiència veuen els museus com espais accessibles i amables i la cultura com un patrimoni assequible a tothom. Així doncs, ArtGran té el valor afegit d’obrir els museus a tots i totes com un bé comú i no com un privilegi. “Totes aquestes persones exerceixen un dret fonamental, el de la participació en el món de la cultura, on hi ha encara moltes barreres, no només físiques i intel·lectuals, sinó també de la pertinença. Projectes amb aquestes característiques són capaços de trencar amb aquestes barreres”, afirma Teresa González, cap d’Accessibilitat i Inclusió del MNAC.
Aquest estiu sembla que és millor no posar-se malalt a Catalunya. El motiu: la majoria de centres sanitaris disminueix l’activitat en aquesta època. Això passa cada any i no és cap novetat. Però sí ho és el fet que aquest estiu la reducció sigui més gran que els anys anteriors. Ahir es va saber que l’hospital més gran de Catalunya, l’Hospital Vall d’Hebron, “rebaixarà” la seva activitat programada no urgent un 24% durant els propers mesos de juliol, agost i setembre. Des del mateix centre reconeixen que a l’estiu del 2023 aquesta reducció va ser d’entre un 14-15% i només durant el mes d’agost. També han avançat que es tancaran uns 270 llits d’hospitalització, mentre que l’any passat aquesta xifra va ser una mica més baixa, de 200.
En aquest sentit, la Federació de Sanitat de CCOO de Catalunya va reclamar ahir al Departament de Salut i al Govern de la Generalitat de Catalunya que facin marxa enrere en la decisió d’aplicar retallades als hospitals i CAPs de Catalunya. A través d’un comunicat, manifestaven la seva “total disconformitat amb aquesta mesura, i també amb la resta de retallades que s’han anunciat a d’altres hospitals i serveis d’atenció primària de Barcelona”. “Des de CCOO considerem que la ciutadania i el personal que treballa a la sanitat no es poden veure afectats per la manca d’aprovació dels pressupostos del 2024. Recordem que la salut és un bé essencial i caldria demanar els crèdits necessaris per mantenir una assistència sanitària òptima”, conclouen.
Entre els professionals sanitaris que treballen al centre hi ha certa inquietud sobre aquestes informacions, tot i que reconeixen que cada any hi ha àrees que tanquen a l’estiu, en funció de les necessitats. Tanmateix, són del parer que la situació s’ha agreujat en els darrers temps i adverteixen que “tenim tanta feina acumulada que el que no era urgent ara podria passar fàcilment a ser urgent”.
D’altra banda, qui va ser gerent de l’hospital Vall d’Hebron entre el 2004 i el 2012, Emili Ferrer, qualifica “d’al·lucinant” i de “realment escandalosa” l’explicació que es dóna des del Departament de Salut per fer aquestes “retallades”, atribuint-les a un “ajust a les limitacions del pressupost”. Segons Ferrer, “les reduccions s’han d’explicar per les previsions d’activitat o per la disminució de prestacions, però no perquè s’hagin gastat el pressupost de set o vuit mesos. La capacitat impositiva que té la Generalitat ha de cobrir els serveis bàsics de la població –com la sanitat i l’educació–, i si els pressupostos de la Generalitat no arriben a la sanitat, que pugin els dos impostos que són competència exclusiva de les comunitats autònomes ”: el de successió i el de patrimoni.
En la seva investigació, Wallace se centra en la toxicitat que suposa l’actual «cultura de l’èxit», entesa aquesta com la necessitat forçosa d’aconseguir èxits socials, que s’acarnissa especialment en els joves pel que fa a les notes acadèmiques, als resultats esportius i/o a les activitats extracurriculars. La premissa inicial apunta que els adolescents estan corrent una carrera marcada per a ells, sense descans i sense ni tan sols decidir si és una competició en la qual vulguin participar. Podria semblar absurd preocupar-se pel benestar dels millors estudiants, però cal tenir en compte que l’estrès que provoca la cultura de l’èxit abraça tots els joves igual, independentment de la seva classe social o poder adquisitiu. De totes maneres, no es tracta de fer cap competició, qualsevol jove amb problemes de salut mental provocat per aquestes circumstàncies, es mereix que es tingui en compte.
Una de les conclusions principals publicades d’aquest estudi, amb una mostra significativa d’estudiants de secundària i universitaris, és que els joves s’estan allunyant dels valors socials, com ara preocupar-se per la comunitat, i avancen cap a altres de més focalitzats en l’individu, com perseguir els diners, la fama i la imatge, en un context hipercompetitiu, que està generant una preocupant epidèmia de problemes de salut mental, especialment en aquells que no aconsegueixen aquestes metes o aquest reconeixement, que són la gran majoria. Un trauma provocat per les altes expectatives que tenen els pares, els professors, els entrenadors o, fins i tot, els mateixos joves, que han assumit, de manera natural, que la seva vàlua depèn dels seus resultats. Tot això, estimulat per una desigualtat creixent d’ingressos i una constatació de la disminució de les oportunitats.
Aquest grau d’exigència desmesurada està propiciant una plaga de solitud, en considerar els adolescents com si fossin adults, sotmetent-los a una pressió considerable, una pressió que pot resultar tòxica quan prové dels mateixos pares, tal com indica Wallace en el seu estudi: «la pressió acadèmica que, de vegades, com a pares exercim sobre els nostres fills, pot ser, en contra del que pensem, més contraproduent que beneficiosa». De fet, les enquestes indiquen que la pressió acadèmica pot impactar en la salut mental dels adolescents de manera més negativa fins i tot que la interacció en xarxes socials, malgrat l’ansietat provocada per buscar de manera insistent l’aprovació contínua a les xarxes socials. Hi ha evidències que aquesta pressió ha provocat un augment considerable de casos d’ansietat, depressió i autolesions.
A Never Enough, Wallace no analitza el paper que juguen les escoles en la creació, promoció i manteniment d’una cultura d’èxit tòxic, encara que la mateixa autora indica que la seva omissió és intencionada, per continuar amb la investigació en aquesta línia. Un dels aspectes nocius del propi sistema educatiu el constitueixen les puntuacions que et permeten estudiar la carrera desitjada, cosa que indueix implícitament en la creació d’un rànquing de notes, que comporta en la seva concepció una certa perversitat: que l’èxit d’un company, en realitat, és una amenaça per a mi, cosa que, en essència, és molt pitjor que la competència del mercat, on l’important és l’èxit propi, independentment del dels altres.
El professor de la Universitat de Xile, Fernando Atria, feia la següent afirmació a l’article Els perills de crear un sistema de rànquing per seleccionar els qui ingressen a la universitat, 2012): «Si en un curs cada estudiant sap que la seva posició al rànquing afectarà considerablement les seves possibilitats d’admissió a la universitat, per a cadascun l’èxit dels altres no seria indiferent, sinó positivament negatiu. Un sistema que transmet a estudiants d’ensenyament mitjà el missatge que les seves possibilitats de vida són perjudicades per l’èxit dels companys de curs és un sistema pervers. La generalització d’un autèntic rànquing d’ingrés per a l’admissió universitària té aptitud per destruir la idea mateixa de “comunitat educativa” i acabar amb, almenys fer més difícil, relacions de companyonia o de camaraderia entre companys de curs».
Aquesta circumstància, la del rànquing a l’escola, és el detonant de la història de la primera novel·la gràfica de Clara Cortés, EnamorAda (2024), protagonitzada per una jove estudiant a l’institut, Ada Martín, a qui les seves amigues més íntimes han batejat com a «Donya Perfecta», que veu com és desplaçada del seu segon lloc al rànquing de l’escola per dos companys de classe. La planificació del guió i les situacions versemblants ajuden a potenciar el factor pedagògic dels còmics, amb unes vinyetes que mostren de manera molt didàctica les inquietuds que provoquen en la jove perdre aquesta posició destacada davant la pressió dels seus pares i l’exigència que ella s’autoimposa, i els problemes que sorgeixen amb el seu grup d’amigues, més preocupades per divertir-se o, almenys, per no estudiar amb la mateixa intensitat.
La solució ideada de crear un grup d’estudi juntament amb les dues persones que l’han desplaçat del rànquing desencadenarà una atracció sentimental per la seva nova amiga, una atracció que serà mútua i li provocarà a l’Ada un rebuig davant d’una situació inesperada al seu normatiu món, per la por, un cop més, de no complir les expectatives dels pares (què passarà si descobreixen que la seva filla és lesbiana, es pregunta). El desassossec que pateix el personatge davant del seu primer amor, i la posterior reacció i reflexió, pot ajudar a joves lectors que puguin sentir-se identificats amb els sentiments amb què està bregant el personatge, sentint-se identificats en visualitzar els prejudicis que l’entorn inculca sobre allò que és correcte i el que no ho és, com si aquest entorn abstracte tingués les respostes correctes a aquesta pregunta.
L’obra de Cortés és el primer còmic de l’editorial Fandom Books del Grupo Anaya, un segell especialitzat en publicar novel·les del gènere Young Adult, un terme que es podria traduir com a «literatura per a joves adults» que, malgrat que està dirigit a tota mena de lectors, es caracteritza especialment pel fet que les novel·les estan protagonitzades per joves d’entre 13 i 17 anys, i les situacions que descriuen són properes a les realitats d’aquest col·lectiu, encara que també poden ser, alhora, històries de fantasia o distòpiques. També són un instrument ideal per donar visibilitat a les inquietuds relacionades amb les persones queer.
Clara Cortés és graduada en psicologia el 2018 per la Universitat Autònoma de Madrid, i aquests coneixements han estat fonamentals en el desenvolupament i contingut de la seva prolífica carrera (va començar a publicar novel·les als divuit anys, tant infantils com juvenils). Les seves obres es caracteritzen per tractar aspectes associats a la salut mental i a la diversitat sexual, fent un perfil dels seus personatges ben definit i versemblant, com és el cas d’EnamorAda, i introduint un toc de fantasia en alguna de les seves novel·les. Explorar la sexualitat dels joves protagonistes, en què per a la majoria són les seves primeres experiències, resulta un element fonamental en el cas de col·lectius poc representats a la ficció, i el treball de Cortés posa el focus en aquest aspecte.
La novel·la gràfica EnamorAda, realitzada al llarg d’un any i mig de treball, està concebuda molt abans de l’arribada a les llibreries del llibre Never Enough i, tot i això, ja incorpora algunes de les recomanacions proposades com a conclusió de l’estudi, per evitar caure en la toxicitat de la cultura de l’èxit descrit. El primer resultat destacat de Wallace és la constatació que la necessitat insatisfeta d’importar és l’arrel de tant patiment, i alerta del missatge que la societat transmet de manera sistèmica que «pot erosionar un sentit de l’autoestima dels joves que no són prou bons o populars, o prou intel·ligents o rics».
La segona conclusió és que «per a importar, hem d’ajudar els adolescents a desenredar la seva autoestima dels seus èxits. No n’hi ha prou amb estimar els nostres fills incondicionalment. Han de sentir que aquest amor és incondicional». La investigació conclou, entre altres aspectes, com d’important és que els pares estiguin «psicològicament sans i que tinguin fonts de suport fortes i fiables», destacant la importància per a pares i fills de les relacions socials i els avantatges de la interdependència de la xarxa familiar i d’amistat. És a dir, aconsegueixes ser independent a través de la teva capacitat de compartir amb la teva comunitat, la capacitat d’ajudar i de rebre l’ajuda dels altres. I tot això, en un context de diversitat. Per això és important la representació a la ficció, en totes les seves manifestacions. Llegeixin Clara Cortés i ho entendran.
