Just Deploy It!

Blog

  • «A partir de la reivindicació, la recuperació i la reapropiació de la gestió pot haver-hi un sistema sanitari 100% públic»

    «La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, l’explotació, la violència i la injustícia són a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que s’han de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s’han de canviar de forma dràstica».

    Aquestes afirmacions són el Qui som de la Marea Blanca de Catalunya: un col·lectiu que va mostrar des d’un principi la seva oposició a l’avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic, ja que entenia que era una «involució que intenta alterar definitivament el model sanitari públic català».

    Toni Barbarà és metge i, a més a més de participar de la Marea Blanca, forma part de Dempeus per la Salut Pública, una plataforma cofundada per ell mateix l’any 2009 en defensa del Sistema Nacional de Salut públic, universal, de qualitat, integral, solidari i d’equitat garantida.

    Heu sigut la pedra a la sabata de l’Avantprojecte de Llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic. Per què?

    Per començar, la que nosaltres diem Llei Comín, té un nom massa complicat per entendre que significa. És conflictiva des del seu inici: va néixer amb presses i pressió però també amb resistència per part dels moviments des del minut zero. Des de Marea Blanca ens oposàvem per motius obvis però aquesta llei va aconseguir que forces sindicals es pronunciessin de forma negativa. Comissions Obreres i la CGT es van posicionar ràpidament i després, al llarg de l’estiu, també la UGT.

    Altres, com empreses sanitàries del sector privat tampoc hi estaven d’acord o hi van veure contradiccions.

    Sí però per altres motius. Elles entenien que donava pas a una competència deslleial. Aquesta llei s’ha quedat arraconada i no sabem ben bé què passarà. Ara bé, s’ha de saber que no és un bolet solitari, respon a una ofensiva desregularitzadora i neoliberal.

    A l’hora de fer-la van argumentar una normativa europea, la directiva 23 i la 24 de 2014 que volia unificar formes de concessió i contractació pública. L’aplicaven per homogeneïtzar Europa, deien.

    Ara mateix s’estan movent altres lleis a nivell estatal que es mouen a temps diversos però tenen els mateixos objectius. Són la Llei de Contractes del Sector Públic o els moviments de la Central de Compres de l’Estat de Serveis Centralitzats. A més, aquí a Catalunya, Comín també va iniciar un projecte de llei de contractació a les persones.

    Pel que fa a l’avantprojecte, quins són els aspectes que remarqueu?

    La Marea Blanca vam fer una anàlisi complet de per què ens oposàvem. El què veiem és una reglamentació més que blinda les privatitzacions. Utilitzar el concepte públic-privada es substitueix dins la llei per col·laboració públic-social i amaga les maneres de fer. No es pot tipificar com economia social a la Caixa o a ordes religiosos.

    La llei també parla de sessió d’espais, d’encàrrecs de gestió que arriben a cobrir el 40% de l’encàrrec… Això és clarament una empresarialització dels centres sanitaris i no pas amb cooperatives. Estem parlant de lucre.

    Com es pot evitar?

    La desaparició de les traves burocràtiques és la desaparició de mecanismes de control i de rendició de comptes. Per nosaltres aquesta llei era un nou atac en forma privatitzadora i externalitzadora. Totalment als antípodes del que volem nosaltres que és un sistema sanitari totalment públic.

    Es pot realment tenir una sanitat 100% pública?

    Sí. A partir de la reivindicació, la recuperació i la reapropiació de la gestió pot haver-hi un sistema sanitari 100% públic. Es va començar a fer amb la Clínica del Vallés i va servir per donar titulars i després aturar-ho.

    Aconseguir-ho ha de ser una lluita constant. El mercat aspira sempre a més i no s’atura a l’hora d’intentar aconseguir lucre. En sanitat ho fan quan utilitzen recursos públics.

    És ideològic fer aquesta afirmació? La Marea Blanca es defineix per ser-ho.

    L’Avantprojecte no va arribar tan sols a ser aprovat pel Govern On està ara la llei?

    Ara? En dique seco. Però el descontrol és manifest encara que diguin que no. Ja hi ha moltes empreses que comencen a modificar estatus…

    I cap a on va? Si es recupera un Govern similar al darrer és probable que la recuperin.

    Sí. Estarem pendents i, sí es reprèn, nosaltres reprendrem la lluita contra l’avantprojecte. Ara faré servir un tòpic però… Governi qui governi, la sanitat pública es defensa!

    *Aquesta breu entrevista complementa dos articles que el Diari de la Sanitat va publicar sobre l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic i el cas de Barnaclínic

  • Llistes d’espera: no ens podem conformar

    Les llistes d’espera per visitar l’especialista, per fer proves diagnòstiques o per intervenció quirúrgica, no les podem mirar per separat, ja que la ciutadania les pateix totes juntes i una darrere l’altra, amb dolor, angoixa, pèrdua de qualitat de vida, quan no agreujament de la seva patologia. Esperes per la visita a l’especialista, moltes vegades de mesos, d’un pacient que ha estat derivat des de la seva metgessa de família, espera per proves diagnòstiques que demana l’especialista, més mesos, i finalment si s’indica una intervenció quirúrgica també tens esperes que poden suposar un any més, en total aquest pacient pot haver sofert una espera d’un any i mig.

    Després d’un Pla de Xoc de la Generalitat de 57 milions d’euros, les darreres dades apunten a una reducció de les esperes i a un major compliment dels temps de garantia. Però seria molt greu conformar-se amb aquests indicadors. Continuem tenint la llista més gran d’espera quirúrgica de l’Estat, més de 160.000 persones. Més de 120.000 catalans i catalanes fa més de tres mesos que esperen visitar l’especialista, més de 5.000 fa més de tres mesos que esperen una prova diagnòstica, més de 6.000 fa més d’un any que esperen una intervenció quirúrgica. No tenim dades de quant s’espera per tenir cita pels metges d’Atenció Primària, però sabem que en molts casos cal esperar més d’una setmana per tenir hora. I en tot aquest panorama, Catalunya també és líder en persones amb assegurança sanitària privada: 32%. Amb les mancances de la pública alimentem el negoci de la privada, i una font de desigualtat sanitària: qui pot s’ho paga, qui no pot s’espera.

    Hi ha hagut passes endavant però no s’han assolit els objectius marcats pel Pla integral per la millora de les llistes d’espera. En un any, el nombre total de persones que esperen cirurgia ha disminuït un 0,6%. En relació a les consultes d’especialistes l’objectiu de disminuir un 50% del temps mitjà d’espera, a desembre del 2017 ha disminuït un 25%, actualment el temps d’espera mitjà és de 114 dies, gairebé 4 mesos. Per últim, en relació a les proves diagnòstiques, el temps mitja d’espera és de més de 2 mesos (67 dies) i ha disminuït un 21%, lluny del 50% fixat com a objectiu. També cal reconèixer l’esforç de transparència en publicar mensualment les dades de seguiment de les llistes d’espera. En aquest sentit, les auditories sobre una mostra d’hospitals de l’any 2016 van detectar problemes de fiabilitat que cal resoldre tant abans com sigui possible amb l’auditoria de tot el sistema que es va anunciar per l’any 2017 i no s’ha realitzat.

    Encara hi ha persones que esperen més dels terminis garantits, i aquests terminis són molt més llargs del que seria desitjable. Complir terminis no vol dir que no s’hagi esperat molt. Els temps de «garantia» d’alguns procediments estan pensats per fer front a la realitat precària dels recursos del Sistema més que per les necessitats dels pacients, el seu dolor, angoixa i patologia. Com podem dir a un pacient que està indicada una intervenció quirúrgica però el Sistema permet fer-la d’aquí a un any, o una visita a l’especialista o prova diagnòstica que tenen demores de molts mesos! Hem d’aspirar a poder garantir la visita a la metgessa de família en menys de 48 hores, a l’especialista o proves no urgents en màxim tres setmanes, i la intervenció quirúrgica en màxim tres mesos.

    Però com podrem assolir aquestes fites? Sens dubte amb voluntat política d’assolir-les, i amb molts més recursos a tot el sistema, començant des de la Primària. Però fallarem si no tenim un bon diagnòstic d’un problema que té causes múltiples i requereix solucions intel·ligents.

    Una causa a abordar és l’increment de la demanda, per població sortosament cada vegada més envellida i tècniques més modernes que permeten tractar amb més seguretat a gent gran o delicada; però també a vegades per actuació dels professionals que indiquen procediments que no estan del tot justificats o la gran variabilitat d’indicacions en diferents centres o territoris de Catalunya.

    Una altra causa és la insuficient oferta per part del Sistema Sanitari: els centres i els professionals no tenen prou mitjans per fer front a la demanda i a les necessitats de la població, i quan hi són no s’utilitzen en la seva plenitud: l’ocupació de consultes i quiròfans a les tardes n’és un exemple. Aquesta causa evidentment s’ha agreujat molt per les retallades de recursos dels darrers anys.

    Però també les llistes es poden agreujar per mala planificació i gestió de les mateixes per part de l’administració i equips directius. Aquí els motius són molt variats: des de la mala coordinació entre la Primària i els hospitals, el treball professional compatible entre públic i privat, l’escassa priorització per gravetat o factors socials (gent gran que viu sola, etc.), quan no la franca iniquitat de deixar passar al davant de la llista a persones importants o familiars de personal del centre. Les solucions són molt variades: des de l’aprofitament de les noves tecnologies per una extensió molt més ràpida de la consulta virtual com a eina per reduir sensiblement les esperes en l’accés als metges especialistes, a la priorització i control de gestió des de l’Atenció Primària de les llistes dels hospitals, al compliment del lliurament del certificat d’entrada en llista, etc.

    Totes aquestes causes: increment de la demanda, poca oferta per pocs recursos, causes de planificació i gestió, influeixen sumant-se a generar llargues llistes. Per fer-hi front seran necessàries mesures en totes elles amb un pla ambiciós i integral, més enllà de «plans de xoc». Si no fem un bon diagnòstic difícilment podrem posar tots els tractaments necessaris. En definitiva no millorarem realment les llistes si no hi ha una ferma voluntat política i ambició per fer-ho, posem suficients recursos a tot el sistema públic i exigim bona planificació, gestió clínica eficient, transparència i implicació de la ciutadania.

  • Els estudiants de Medicina reclamen que se’ls tingui més en compte

    Els estudiants de medicina de Catalunya volen apropar-se a la comunitat mèdica i científica i reclamen que des de les diverses organitzacions se’ls tingui més en compte. Ho han fet els que estan organitzats al Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya (CEMCAT) i aprofitant la nova reelecció de president al capdavant del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) a qui li aproparan un seguit de demandes.

    Júlia Serralabós, presidenta del CEMCAT des del passat mes de novembre quan el Consell va renovar la Junta, ens explica que el sentiment generalitzat entre els estudiants de Medicina és que se’ls «escolta més aviat poc». Ara, la idea és col·laborar amb estructures diverses per introduir-se a poc a poc dins el món sanitari, ja que tot i que encara són estudiants, ja es consideren part d’aquest.

    Abans que el Col·legi de Metges de Barcelona renovés el president Jaume Padrós en ser l’únic candidat i programa que es presentava a les eleccions, el CEMCAT pretenia fer arribar certes demandes a les candidatures perquè les incorporessin en els seus programes electorals. Donat que el grup CoMB TU, que reunia el 42% dels compromissaris que formaven l’assemblea del CoMB, va decidir no presentar-se a les eleccions a l’assemblea i a la junta per no estar d’acord amb el sistema electoral que s’utilitza, això no va ser possible.

    La relació actual que existeix entre el CoMB i el CEMCAT, ens explicava Serralabós, és purament informativa: «anualment es realitzen reunions però són informatives i poc productives. Volem que això canviï». És per això que, tot i no haver pogut reclamar la introducció en els programes electorals dels candidats d’uns punts mínims, el CEMCAT els farà arribar a Jaume Padrós, amb qui «sempre hi ha hagut bona relació».

    Exigeixen més reconeixement i participació des de i dins el CoMB

    Des del CEMCAT resumeixen les demandes en quatre punts. Entenen que aquests aspectes estan en relació amb les «reivindicacions actuals com a Consell i com a part de la comunitat estudiantil i mèdica».

    Primer de tot, demanen aconseguir una millora en la docència impartida a les Facultats de Medicina, formació continuada dels professionals que inclogui competències en docència i millorar la visió que es té dels estudiants en pràctiques i fomentar la seva participació. La majoria de metges que participen activament del CoMB també imparteixen classes a alguna de les facultats de medicina d’arreu del territori. Des del CEMCAT no entenen doncs com el CoMB, al seu entendre, no dóna valor ni es preocupa pels estudiants.

    Un segon punt genèric que incorporen a les demandes és la «no realització de mesures privatitzadores ni retallades en sanitat i la reversió de les mesures ja aplicades».

    També demanen que, en quant el sistema de formació especialitzada, i en concret respecte al projecte de la Troncalitat, s’aconsegueixi una millor informació de la població mèdica i estudiantil sobre el projecte i com avança. A la vegada que hi hagi una oposició al projecte de la troncalitat. Ara per ara, el projecte de la troncalitat com a nou sistema d’especialització està aturat però no frenat. La memòria econòmica del Real Decret que instaurava tant la troncalitat com el nou model d’examen per accedir a l’especialitat no estava ben feta i aquesta ha estat la causa de la frenada. Davant d’això, Serralabós indica que la participació dels estudiants és molt important. Segons el seu parer com a presidenta del Consell d’Estudiants, «els estudiants haurien de tenir un paper més actiu en la redacció del nou Real Decret» doncs no té sentit que «decideixin sols com ha de ser el grau i la residència» sense preguntar als estudiants.

    Relacionat amb el punt anterior, el CEMCAT tanca les demandes amb l’exigència de millorar la participació estudiantil. Volen fer-ho a través de diversos elements: per ser uns més dins de la professió mèdica; involucrant-se en el CoMB, les societats científiques i les diferents activitats; i a través d’una possible línia de col·laboració amb el projecte #FaigMedicina, compartit amb l’Associació d’Estudiants de Ciències de la Salut (AECS), que pretén reivindicar la mala salut mental i física que pateixen els estudiants de Medicina. A més, volen que es replantegi el paper que se’ls hi dóna als estudiants dins del sistema de salut, ja que són membres «de forma indiscutible» i ho seguiran sent en acabar el grau universitari.

    Què és el CEMCAT?

    El Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya és un òrgan de representació de les estudiants de medicina i funciona a través de delegats territorials que surten de cada facultat. Cada sis mesos realitzen enquestes a cada centre universitari sobre quin posicionament ha de prendre el CEMCAT i a partir d’aquí es preparen per «afrontar els temes d’actualitat que afecten els estudiants de Medicina de Catalunya». Els seus objectius principals són visibilitzar el Consell, «perquè els estudiants el vegin com un organisme proper on es fomenta la participació i que formi part de la vida quotidiana dels estudiants». D’aquesta manera, amb més estudiants participant del CEMCAT, les reivindicacions històriques a les que donen veu tindran més força.

    Els elements que més han treballat des del CEMCAT els darrers anys han estat mostrar un «rebuig absolut a la privatització sistemàtica d’hospitals i la promoció d’una millor docència a les Facultats». També reivindiquen que «any rere any algunes facultats segueixes incomplint els Numerus Clausus, fet que repercuteix de forma directa i negativa en la qualitat del Grau i de la formació rebuda». A més, a partir d’un estudi realitzat per la Fundació Galatea anys enrere que indicava la mala salut mental i física dels estudiants de medicina, des del CEMCAT junt amb l’Associació d’Estudiants de Ciències de la Salut (AECS) s’està desenvolupant un projecte anomenat #FaigMedicina que pretén revertir aquesta situació. Una de les peticions que s’ha tramitat a diverses facultats a partir d’aquest projecte ha estat la de reclamar un servei psicològic gratuït dins la universitat. El problema que s’han trobat davant d’això, ens explica Serralabós, és que cada universitat té normatives diferents i depenen aleshores dels rectorats, no de les facultats.

    Tot això, volen seguir-ho fent junt a totes les delegacions d’estudiants, a través d’un contacte més proper amb els equips deganals però també amb organismes externs, dels que destaquen els Col·legis de Metges o el col·lectiu Rebelión Primaria, amb qui ja treballen. En aquesta línia, volen crear un contacte fluid amb diverses associacions i societats científiques, ja que a vegades fan congressos on reserven places per estudiants i, sovint, denuncien, aquesta informació no els hi arriba.

  • Iniquitats en l’atenció sanitària a les dones malaltes

    Les dones vivim més anys que els homes però patim més malalties cròniques i vivim amb pitjor salut i qualitat de vida. Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya de 2016 quatre de cada deu dones pateixen malalties cròniques i el 19% perceben la seva salut com regular o dolenta (enfront 3 de cada 10 i el 13,5% dels homes). Les dones també tenim més patiment emocional, més problemes de salut mental i consumin més psicofàrmacs que els homes.

    No és fàcil ser dona en aquest món. La nostra vida no és de color rosa. Està àmpliament demostrat que les condicions de vida repercuteixen en la salut física i emocional de les persones. També se sap que al sistema patriarcal les dones patim unes condicions de vida més dures: treballs més precaris, menor salari, major pobresa, doble jornada, la càrrega de la cura dels altres i les responsabilitats familiars, i la violència masclista, en són només algunes de les causes.

    Els condicionants socials impacten més en els nostres cossos i en la nostra ment generant una desigualtat en la salut respecte dels homes que va més enllà de les diferències biològiques. Es coneix per exemple que el 8% dels problemes de salut que patim les dones de 18 a 44 anys són atribuïbles a la violència masclista de la parella, fet que representa un risc per a la salut superior a la hipertensió, el tabaquisme i l’obesitat. Se sap també que en les dones de 18 a 25 anys de l’estat espanyol ateses a l’atenció primària el 28% han patit violència sexual (43% d’elles per part de la seva parella), i que aquestes tenen tres vegades més problemes de salut que les que no han patit violència.

    I què passa quan emmalaltim? Com ens cuida el sistema sanitari quan estem malaltes? A l’article anterior d’aquesta sèrie sobre Violències del sistema sanitari envers les dones, Francesca Zapater parla de com el sistema sanitari ens tracta en excés i no ens deixa tranquil·les quan estem sanes. Com ens vigila, medicalitza la nostra vida i ens vol contínuament al metge fent-nos proves i proves que demostrin que estem sanes. Això es contradiu amb el que passa quan estem malaltes.

    Quan estem malaltes ens diagnostiquen més tard i ens tracten menys i pitjor que als homes. Sembla poc creïble però és cert. Autores com Mª Teresa Ruiz Cantero, Lucero Herrera, Carme Valls i d’altres, fa temps que estan investigant sobre les iniquitats que es produeixen en l’atenció sanitària a les dones amb malalties.

    D’exemples n’hi ha molts, el més conegut i estudiat és el dels infarts de miocardi que es diagnostiquen menys en les dones, i a aquest fet s’atribueix en part que la mortalitat per aquesta malaltia sigui més alta en les dones que en els homes. Les dones patim infarts de miocardi amb símptomes diferents que els homes i els professionals sanitaris sovint no els reconeixen. A més, amb el mateix símptoma (dolor al pit) en els homes s’atribueix més a problema del cor i en la dona a ansietat. Les iniquitats estan presents també en l’abordatge (es fan menys tractaments quirúrgics en dones que en homes) i en la rehabilitació després d’un infart (es fa rehabilitació al 87% dels homes i només al 35% de les dones afectades). No obstant això, un recent estudi realitzat al nostre país indica millores en el tractament de les dones amb infart, fins al punt d’afirmar que «en nuestro pais el machismo diagnóstico ha terminado«.

    Hi ha altres exemples de desigualtats en els tractaments. Així els treballadors sanitaris prenen menys seriosament el dolor en les dones i les tracta amb menys celeritat. Els estudis sobre tractaments quirúrgics mostren que en general s’opera més als homes, fins i tot en patologies eminentment quirúrgiques com l’apendicitis aguda i complicada. I a més l’estada hospitalària postquirúrgica és dos dies superior en homes que en dones. I aquest menor esforç terapèutic envers les dones malaltes s’inicia ja en la infantesa, on pel mateix nivell de malaltia l’ingrés hospitalari és més llarg en nens que en nenes.

    Cal preguntar-se perquè passa això i les respostes no deixen dubtes que el nostre sistema sanitari reflecteix i practica les desigualtats envers les dones que imperen en la societat patriarcal. La subordinació que el gènere femení pateix a la societat es reprodueix en els sistemes sanitaris que han estat dissenyats i creats amb valors masculins i majoritàriament per homes.

    Els quadres clínics i les malalties es van descriure estudiant els símptomes en homes, i, sense conèixer què passava en les dones, se’ls van aplicar els mateixos estàndards. Avui se sap que una mateixa malaltia pot presentar-se amb queixes i manifestacions diferenciades entre els sexes. Per aquest motiu es coneix parcialment i inadequadament com emmalaltim les dones.

    Un fet semblant s’observa també en els tractaments, ja que les proves amb medicaments es fan habitualment en homes i els resultats s’apliquen a les dones desconeixent les possibles diferències entre uns i altres en la resposta a un determinat tractament. Un recent i paradigmàtic exemple és l’avaluació de la interacció entre el controvertit fàrmac per potenciar el desig sexual de les dones (flibanserina) i el consum d’alcohol que es va realitzar en 23 homes i 2 dones! De fet, les dones en edat reproductiva van ser excloses dels estudis dels fàrmacs per la FDA (Food and Drug Administration d’Estats Units) fins al 1993 amb l’argument de protegir a les poblacions vulnerables i els possibles danys al fetus en cas d’embaràs. Fins aquesta data no es va veure la necessitat d’incloure les dones en els assaigs clínics i tenir en compte les diferències de gènere en l’avaluació dels fàrmacs.

    No obstant això, la manca de coneixement sobre les malalties en les dones i els efectes dels tractaments no expliquen totes les iniquitats dels sistemes sanitaris envers nosaltres. El dèficit de coneixement no explica perquè no se’ns creu quan tenim dolor ni quan tenim determinats símptomes, ni perquè les malalties que ens afecten més, com ara l’artrosi, les varius, l’anèmia i la migranya es menystenen, o perquè es fa menys esforç terapèutic en situacions que el requereixen. Només es pot interpretar entenent que els sistemes sanitaris, igual que la societat en el seu conjunt, ens cuida menys i pitjor que als homes quan estan malalts.

    Els sistemes sanitaris i la nostra professió és una professió de cures i en el moment actual predominem les dones com a treballadores sanitàries, encara que no en llocs de decisió i gestió. Tot i que ser una professió de cures i amb moltes dones treballadores no és condició suficient per revertir les desigualtats envers les dones, és una oportunitat per posar una mirada de gènere i feminista a l’estudi de les malalties, als sabers, la investigació i les pràctiques que aconsegueixin superar les iniquitats de gènere en l’assistència sanitària. Som moltes, podem fer-ho. Podem fer que els sistemes sanitaris es transformin en sistemes igualitaris, respectuosos amb la diversitat, harmoniosos i pacífics que recordin els sistemes de les societats prepatriarcals en les que el símbol era el calze, «el calze que representa una societat pacífica de poders generadors, alimentadors i creatius que es contraposa a una societat que adora el poder letal de l’espasa».

  • Estratègies de recursos per un bon Servei Nacional de Salut centrat en l’Atenció Primària i Salut Comunitària

    Cal realitzar un Pla de regeneració del Sistema sanitari que ha de ser global i radical, intervenint en tot el Sistema i d’una manera estructural profunda. Per fer-lo possible i amb la complicitat dels professionals i ciutadania caldrà primer arribar a un pacte de credibilitat, temporalitat i recursos amb els següents objectius:

    1. Recuperar els 1.500 milions d’euros retallats els darrers anys i destinar-los a millorar les condicions laborals dels treballadors de la salut (eventualitats, treball precari, augment de sous, pagues i objectius, etc.).
    2. Planificar, racionalitzar i avaluar el Sistema Sanitari segons els valors i prioritats que es vulguin aconseguir. Transparència i avaluació dels resultats de les mesures del Pla, amb transparència i participació de professional i ciutadania.
    3. Reordenar i fer a cada nivell del Sistema el que toca fer segons el seu nivell de complexitat i expertesa.
    4. Un cop augmentats els recursos, amb els 1.500 milions, redistribuir els recursos i aconseguir-ne més segons les missions i tasques de cada nivell. Segons la memòria del CatSalut del 2015 es van destinar a Atenció Primària (371 equips a Catalunya) un 13,7% dels pressupostos públics de salut, a hospitals un 56,6% i a despesa farmacèutica en receptes un 14,4%.
    5. Els objectius del Pla haurien de plantejar-se: reordenar la despesa hospitalària en el territori (70 hospitals amb diners públics actualment a Catalunya) definint i dotant els territoris amb recursos per satisfer les necessitats d’especialistes segons hospitals bàsics, de referència i terciarisme (alta tecnologia). Racionalitzant l’atenció al terciarisme (cirurgia cardíaca, trasplantament, oncològica complexa, grans politraumatismes, neurocirurgia complexa i altres). Concentrant aquests serveis d’alta tecnologia i complexitat en cada territori en pocs hospitals, a més de fer més eficient la despesa i rescatar recursos per altres àmbits, per aconseguir millorar l’expertesa i la qualitat dels serveis.
    6. També en els hospitals cal deixar de fer tasques que corresponen a la Primària com molts dels anomenats «hospitals a domicili», seguiment de pacients crònics, alguns «hospitals de dia», etc.
    7. Un altre sector que cal ordenar és el de la despesa en farmàcia en receptes que suposa un 14,4% del pressupost de salut, sent una despesa major que la de la Primària. Aquí caldrà molta força política i de negociació amb el sector (tot privat) per fer el Pla a mitjà termini. Cal una selecció centralitzada dels productes necessaris per a l’atenció de qualitat, amb evidència científica i cost efectius (genèrics). Una selecció per part de l’administració amb participació professional i ciutadana. Negociació central de preus. Formació continuada a càrrec públic. No activitat comercial en els centres. Incentius de qualitat i comissions fàrmaco-terapèutiques en cada àrea de salut.
    8. Aquesta alliberació de recursos, junt amb els increments, fins a passar de l’actual despesa pública en relació al PIB del 5,2% fins a la mitja dels països europeus de 6,7%, s’haurà de destinar a reforçar l’Atenció Primària i Comunitària passant del 13,7% actual fins al 25% del pressupost de salut. També caldrà posar al dia l’atenció a la salut mental comunitària i millorar la qualitat dels sociosanitaris.
    9. L’actual Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQUAS) és un òrgan d’avaluació del Sistema que depèn del Departament de Salut. Creiem que seria millor que la dependència fos directament del Parlament de Catalunya (no ser jutge i part com ara) amb transparència absoluta i significativa participació de professionals i ciutadania per avaluar resultats en salut, els recursos, els processos i gestió d’aquests.

    Aquest pot ser un camí per millorar el nostre Sistema Públic de Salut, posant l’Atenció Primària amb capacitat com a regidora del pacient, fent-la més eficient, de qualitat i sostenible. I evidentment no gastar recursos públics assistencials per fer negocis privats.

    Aquest article ha estat fet en part amb la informació i debat de la Jornada Reconstruïm l’Atenció Primària organitzada per la Marea Blanca de Catalunya el dia 27 de gener de 2018.

  • L’impacte de la renda sobre la salut en dos municipis veïns: Badia dobla les malalties derivades de la pobresa energètica de Castellar

    Viure de forma continuada en un habitatge amb temperatures inadequades té un impacte negatiu a la salut, especialment a grups vulnerables, com nens, adolescents, persones grans o malalts crònics.

    El fet de viure en temperatures fredes a la llar pot portar a situacions d’estrès tèrmic i afectar no només al sistema immunològic sinó també al cardiovascular, augmentant la probabilitat de patir malalties cardiovasculars i infarts. Aquestes són les conclusions que s’extreuen dels estudis sobre la relació entre pobresa energètica i salut.

    Pot crear, o empitjorar, malalties osteoarticulars o reumatològiques, com l’artritis i les humitats que genera un habitatge fred poden generar un agreujament de certes malalties respiratòries com l’asma o al·lèrgies.

    S’han demostrat dades tant alarmants com que en habitatges amb pobresa energètica el risc per als nens d’haver d’anar a l’ambulatori o hospital augmenta en un 30%.

    Badia del Vallès té un 19,9% més de casos de malalties cardiovasculars i un 73,4% més de malalties pulmonars que Castellar del Vallès

    Badia del Vallès i Castellar del Vallès són dos municipis amb característiques climàtiques i demogràfiques similars però amb un risc a la pobresa energètica molt diferent, valorant els indicadors bàsics, renda i qualitat de l’habitatge (tenint en compte que el preu de l’energia és el mateix).

    A les malalties cardiovasculars és on costa més veure la diferència entre municipis ja que moltes malalties no estan relacionades amb la pobresa energètica. Tot i això estem parlant d’un percentatge 19,7% més alt de malalts a Badia del Vallès. Les malalties on es veu més clara la diferència entre el municipis són:

    La hipertensió arterial no complicada, vinculada a l’exposició continuada al fred, té una diferència d’un 19,33% més alta a Badia del Vallès, sent escandalosament més gran en els nens (de 0 a 14 anys) on hi ha un 706,2% més de casos en proporció a la població.

    La cardiopatia isquèmica sense angor, on hi ha un 53,95% més de casos a Badia del Vallès. On es nota més la diferència és a la franja d’edat de 15 a 65 anys, on hi ha un 60% més de casos en proporció a la població.

    Comparació de malalties cardiovasculars a Badia del Vallès i a Castellar del Vallès/ Daniel Serrano Serrat

    Les malalties pulmonars representen la part més important del problema. En aquest cas hi ha un 73,35% més de malalts.

    En el cas del síndrome d’apnea del son hi ha un 178,4% més de casos a Badia del Vallès, cosa que crida bastant l’atenció, però torna a ser en el cas dels nens on la dada és més alarmant ja que hi ha un 605,4% més de casos.

    La diferència entre casos de pneumònia (trastorn inflamatori del pulmó) és del 34,62%, havent-t’hi més casos a Badia del Vallès, i és especialment curiós que la diferència només es percep en els grups més vulnerables de població, tenint un 55,5% més de casos en nens (de 0 a 14 anys) i un 61,3% més de casos en gent gran (més de 65 anys). Passa quelcom semblant en el cas de la grip, on la diferència entre municipis no és massa alta (un 16,07% més de casos a Badia del Vallès) però si ho analitzem per grups d’edat veiem que la diferència entre nens és de 55,5% i entre gent gran de un 69,8%.

    En el cas de la bronquitis, que també és una malaltia molt relacionada amb l’exposició continuada al fred, hi ha el doble de casos a Badia del Vallès que a Castellar del Vallès, sent especialment greu en el cas dels nens on hi ha un 201,7% més de casos.

    En el cas de l’asma, segurament més vinculada a la mala salubritat dels habitatges que al fred dins de la llar, hi ha un 61,98% més de casos a Badia del Vallès i és rellevant que no afecta més als grups de població vulnerables sinó que no hi ha diferència entre les edats.

    Comparació de malalties pulmonars a Badia del Vallès i a Castellar del Vallès / Daniel Serrano Serrat

    Els resultats de la comparació entre malalties pulmonars entre els dos municipis és molt rellevant, ja que les diferències són enormes. En el cas de Badia del Vallès, això ens pot conduir a pensar que probablement a part de l’exposició continuada al fred, la humitat i la mala salubritat, també pot venir donada per l’amiant, un fibrociment que acaba sent tòxic quan entre en descomposició, i que a Badia del Vallès n’hi ha a tots els blocs.

    Per altre banda, els nivells de tabaquisme a Badia del Vallès són molt alts (50,85% més de casos que a Castellar del Vallès), de manera que poden afectar als nivells de salut pulmonar del municipi. Tot i així, tal com s’ha explicat, les diferències més notables són en grups d’edat de nens de fins a catorze anys, de manera que aquesta variable no els hi afecta.

    En quan a la salut mental, és un capítol a part, ja que són patologies més multicausals i on atribuir un motiu de forma clara és impossible. Els resultats són tant alarmants que costa treure una conclusió sobre el tema. Hi ha un 54,43% més de casos a Badia que a Castellar del Vallès (cal tenir en compte que el tabaquisme i l’abús de l’alcohol estan inclosos a aquest percentatge, i la diferència en aquests casos és molt important). Ens centrem en els resultats de malalties vinculades a persones amb risc de vulnerabilitat; depressió i ansietat.

    Comparació de malalties salut mental i addiccions a Badia del Vallès i a Castellar del Vallès / Daniel Serrano Serrat

    Curiosament, a la depressió la diferència entre municipis és només de un 10% més a Badia del Vallès. Tot i així, cal tenir en compte que en el cas dels nens surten un 19,4% més de casos a Castellar del Vallès, cosa que també es pot interpretar de manera que la gent dels municipis més acomodats tendeixen més a portar als seus fills al psicòleg que els de municipis més pobres.

    Si ens fixem en l’ansietat, angoixa i estat ansiós, que són malalties molt lligades a les persones vulnerables, veiem que hi ha un 71,13% més de casos a Badia del Vallès afectant igual a nens i gent gran, amb un 40% més de casos, i de forma més clara a la gent adulta (de quinze a seixanta cinc anys) amb un 78,2%.

    La ineficiència energètica a la llar combinada amb ingressos baixos i un augment del preu dels subministres provoquen pobresa energètica

    Entre finals dels anys setanta i la dècada dels vuitanta hi han varis autors que proposen varies definicions, però no és fins 1991 que Brenda Boardman teoritza la definició que ha sigut la més acceptada de forma majoritària.

    La definició original és: “la incapacitat d’un habitatge per assolir una temperatura adequada degut a la ineficiència energètica de la llar”. El mètode per determinar aquesta situació era, en primer lloc, ser pobre, i en segon lloc tenir una despesa energètica superior al doble de la mitja del percentatge gastat pels habitatges de la zona. En el cas d’Anglaterra la mitja del cost de l’energia per un habitatge era un 5% del sou en aquell moment, de manera que el doble era un 10% i aquesta va ser la línia vermella que es va marcar. Això no vol dir que sempre s’hagi d’utilitzar el 10% per fer la diagnosi.

    Aquestes teories es van publicar l’any 1991, però tot i això la pobresa energètica no va tenir el seu lloc dins de la legislació fins l’any 2000, amb l’aprovació de Warm Homes and Energy Conservation Act. Aquesta normativa exigia al govern d’Anglaterra crear una estratègia a nivell estatal per afrontar el problema. Això es va traduir amb la presentació del primer pla contra la pobresa energètica, al 2001.

    El nivell de risc de patir pobresa energètica del municipi de Badia del Vallès és molt alt, ja que les persones que hi viuen tenen ingressos baixos de mitjana i hi han bosses de pobresa així com un atur molt alt i una població envellida, amb molts pensionistes. A part, aquestes persones viuen en habitatges que tèrmicament són deficients, ja que no tenen quasi aïllant tèrmic i tota la pell és de formigó armat prefabricat, amb una transmitància tèrmica molt alta, amb unes fusteries que en la majoria del casos són d’acer, sense trencament de pont tèrmic ni doble vidre ni càmera d’aire. Això sumat a l’augment del preu de l’energia fa que es reuneixin totes les condicions perquè els nivells de pobresa energètica es disparin al municipi, cosa que queda reflectida amb els nivells de salut del mateix.

    Tot i això, cal tenir clar que factor de risc no és sinònim de causa de malaltia o mort. Per relacionar tots dos fenòmens l’OMS utilitza grups de control i càlcul estadístic per assignar a cada factor de risc un percentatge sobre el nombre de morts totals i, així, calcular el nombre de morts atribuïbles. Per exemple, el càncer de pulmó pot ser causat per la contaminació interior, però també per la contaminació exterior o el consum de tabac (entre altres factors), per això és necessari aïllar l’efecte de cadascun dels factors de risc.

  • L’augment de la mortalitat a l’hivern es dóna tres vegades més a les cases exposades al fred

    La mort addicional d’hivern (MAH) és l’augment de mortalitat que es produeix durant els mesos freds. La diferencia entre la mitjana del percentatge de morts de tot l’any amb el percentatge de morts els mesos d’hivern.

    Segons estudis referents de MARMOT TEAM la mort addicional d’hivern (MAH) és tres cops més alta a les cases fredes que a les càlides. El 21,5% de la mort addicional d’hivern és imputable a les cases exposades al fred, sent el 40% per problemes cardiovasculars i el 33% per problemes respiratoris, malalties també relacionades amb l’exposició continuada al fred.

    Les persones més vulnerables a la mortalitat addicional a l’hivern són la gent de més de 75 anys i els nens. Segons els estudis d’Anglaterra, a l’hivern de l’any 2005/06 hi van haver 20.200 morts addicionals entre la gent de més de 75 anys. La majoria de persones d’aquesta edat són més vulnerables al fred i a tenir problemes mèdics. A part el control de la temperatura subcutània és més dèbil degut a que tenen menys grassa subcutània que els fa més vulnerables a la hipotèrmia. En la gent gran, 1ºC de reducció de la temperatura de la sala d’estar s’associa amb un augment de la pressió arterial en 1,3mmHg, degut a les extremitats fredes i la baixa temperatura del cos.

    /Daniel Serrano Serrat

    Les persones més grans d’edat també tenen més probabilitats de ser pobres energètics, ja que són més propensos a passar més temps a la llar i per tant necessiten confort tèrmic durant més hores, cosa que és més cara i difícil de pagar amb ingressos de pensionista. En el cas dels nens i les persones amb malalties cròniques, tenen més risc degut a que encara estan en procés de desenvolupament físic o tenen mancances en el seu metabolisme.

    Les dades que es poden veure al gràfic mostren el nombre de morts per any en proporció a la població (morts per cada 100 habitants a l’any) i és la mitjana des de l’any 1998 fins 2014. Les temperatures mínimes són la mitjana de la comarca dels últims 10 anys (ja que no hi han registrades les dades del municipi).

    Hi ha un 56,82% més de Mort Addicional d’Hivern a Badia del Vallès que a Castellar del Vallès

    La mort addicional d’hivern és molt diferent als dos municipis. Cal tenir en compte que cada mes que es veu a la gràfica és la mitjana de morts per cada 100 habitants d’aquell mes des de l’any 1994 fins l’actualitat, de manera que són dades sòlides que no es distorsionen si un any hi ha hagut més o menys mortalitat per temes puntuals.

    En el cas de Badia del Vallès podem veure clarament que a partir de l’octubre, quan comencen a baixar les temperatures és quan les morts addicionals comencen a augmentar de forma significativa. Això també passa en el sentit contrari, ja que quan comencen a augmentar les temperatures a partir de febrer-març, la mortalitat baixa de forma molt significativa.

    Si ens fixem en els punts d’inflexió veiem que cada cop que les temperatures mínimes baixen de la seva mitjana anual les morts per habitant comencen a augmentar. L’època de l’any on hi han menys morts són agost i setembre mentre que els mesos on n’hi ha més són desembre i gener. Així doncs, podem veure de forma clara que les baixes temperatures fan augmentar la mortalitat al municipi.

    En el cas de Castellar del Vallès, podem veure que a octubre, novembre i desembre pràcticament no puja la mortalitat amb el descens de temperatura. Podem veure que durant el mes de febrer la mortalitat es manté en la mitjana de morts de tot l’any. El que si que es pot apreciar és que el mes de gener, que és el que té temperatures mínimes més baixes, és on la mortalitat és més alta de forma clara. Tot i això, cal dir que durant el març, que és un mes amb temperatures molt més suaus la mortalitat té uns nivells pràcticament iguals. A diferència de Badia del Vallès, Castellar té un augment de morts molt significatiu durant el mes de Juny, quan comencen a pujar les temperatures.

    Relació entre temperatura i mortalitat / Daniel Serrano Serrat

    Així doncs, podem veure que la relació entre la mortalitat i les baixes temperatures no és tant clara a Castellar del Vallès, ja que tot i que durant el gener, que és el mes amb mínimes més baixes hi ha un nivell de mortalitat més alt, la resta de mesos no tenen una relació entre mortalitat i temperatura. A Badia de Vallès en canvi hi ha una relació pràcticament lineal entre la mortalitat i les temperatures (menys temperatures es tradueixen amb més morts).

    El fet que a Badia del Vallès li afecti molt més la baixada de temperatures, afectant així al nivell de mortalitat té una relació claríssima amb la pobresa energètica i demostra que els veïns d’aquesta població viuen en cases més mal aïllades i tenen menys capacitat de pagar climatització, de manera que a l’estar de forma continuada més exposats al fred fa es posin més malalts i es morin més durant els mesos freds de l’any.

    La pobresa energètica, agreujada pel deteriorament dels habitatges, la baixada de rendes disponibles i l’augment de preu de l’energia han fet augmentar notablement la MAH des de 2002

    Abans del 2002 quan baixava la temperatura no es veia un augment de mortalitat addicional a l’hivern, mentre que a partir de llavors cada cop que han baixat les temperatures mínimes ha augmentat la mortalitat, i viceversa, quan les temperatures mínimes han pujat la mortalitat ha baixat.

    El què ha canviat és el preu de l’energia que des de 2002 ha pujat sense parar, a part d’un envelliment de la població, que cada cop té un percentatge més gran d’habitants de més de 75 anys.

    Les diferències més grans, i per tant relacions més clares, entre temperatures i morts es produeixen entre 2006 i 2012 que són les dates que tenen lloc entre el principi de la crisis i el principi de pagament de factures energètiques per part de l’administració a persones vulnerables.

    Aquest resultat ens fa intuir una relació entre el fred i la mort addicional d’hivern en aquest municipi, degut a la seva vulnerabilitat a la pobresa energètica, al mal aïllament dels blocs i l’augment de preu de l’energia.

  • Barcelona promou la detecció precoç d’Infeccions de Transmissió Sexual a través d’aplicacions com Grindr

    La presentació de les últimes dades d’Infeccions de Transmissió Sexual a Barcelona i mesures per fer-hi front destaca un increment en la sífilis i la gonocòccia i una lleugera baixada en la incidència del VIH. El que més ha cridat l’atenció és l’aposta per les noves tecnologies: l’Ajuntament de Barcelona va iniciar un programa de prevenció a través d’aplicacions de mòbil «sexo-socials» com ara Grindr del que ara està veient els resultats positius. Aquesta iniciativa, durant l’any 2017 ha permès oferir proves ràpides d’ITS a prop de 4.000 persones. Quan es remeten també a les dades des del 2016, durant aquests darrers dos anys un total de 8.800 persones van visualitzar el link vinculat al missatge i es van realitzar 101 proves.

    Participar d’aquestes aplicacions també serveix, han explicat des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, per donar conèixer els recursos i que contactin posteriorment. El funcionament es basa en un enviament de missatges en finestres emergents dins d’aplicacions de contactes com ara Grindr on es promou la prova del VIH i d’altres ITS o la vacunació contra l’hepatitis A i B.

    Així, la prevenció i la detecció precoç volen prendre força davant les últimes dades d’Infeccions de Transmissió Sexual que mostren un augment en sífilis i gonocòccia.

    Evolució de les ITS a Barcelona en l’última dècada / Ajuntament de Barcelona

     

    Gemma Tarafa, comissionada de salut de l’Ajuntament de Barcelona, ha explicat que la voluntat de presentar aquestes dades és actualitzar i rendir comptes sobre que està fent la ciutat de Barcelona per garantir el dret a la salut sexual i reproductiva pels seus veïns i veïnes. «Les infeccions de Transmissió Sexual (ITS) són un problema de salut pública important i cal posar les mesures necessàries per controlar aquesta tendència a l’alça», ha opinat Tarafa abans d’explicar quines estan sent aquestes mesures.

    Maribel Pasarín, la directora de l’Observatori de Salut Pública de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), ha explicat que un dels factors que expliquen l’augment és el canvi en el decret de la Generalitat de Catalunya sobre vigilància epidemiològica que marca quines malalties s’han de vigilar i qui les ha de declarar. Els laboratoris de microbiologia abans, explica Pasarín, «no havien de declarar quan feien una prova i sortia positiva, només ho declarava el metge». Un altre dels factors són les millores en el diagnòstic. Poden suposar aleshores que aquests casos de més ja estaven abans però arribaven més tard. Alhora, han concretat que amb una mirada global, europea sobretot, es veu que estan incrementat les ITS i s’ha de donar doncs una mirada poblacional a l’anàlisis.

    Així, mantenir relacions sexuals sense protecció és la principal font d’infecció, però destaquen que aquest increment de les dues malalties té dues explicacions addicionals: l’extensió de la detecció a més serveis sanitaris i un diagnòstic cada cop més precoç, d’una banda, i l’augment generalitzat d’aquesta incidència en el conjunt de les grans ciutats europees, de l’altra.

    Maribel Pasarín ha indicat a més que un factor que té a veure amb el fet que les persones actuem duna manera o altra davant de les malalties és saber si tenen tractament o no: «és probable que baixem una mica la guàrdia respecte l’ús dels preservatius, el pes que va tenir als anys 80 la SIDA amb tota la por que va generar, tot i no ser bona, va fer que l’ús del preservatiu estigués més present entre la població», ha volgut analitzar Pasarín.

    Recursos i mecanismes contra les ITS

    L’Ajuntament de Barcelona ja en el darrer informe de Salut Pública de la ciutat va fixar la salut sexual i reproductiva com una de les seves prioritats d’actuació. Avui han explicat que, com a resultat d’això, entre els anys 2015 i 2017 el consistori ha augmentat un 42% els recursos destinats per fer front les ITS.

    Aquesta partida pressupostària està afavorint l’Estratègia de Salut Sexual i Reproductiva que està integrada per l’Ajuntament però també per 45 entitats de la ciutat. L’Estratègia s’articula en 5 línies d’actuació i 23 objectius. Les línies inclouen l’àmbit educatiu, el comunitari i familiar, la comunicació, la salut pública, i l’àmbit d’atenció integral. Dins d’aquesta Estratègia, Pasarín ha destacat tres elements: han situat un focus important en les eines i els mecanismes de prevenció en els joves. També en els mecanismes per poder fer un major seguiment de les persones que comencin un tractament: que el realitzin des d’un principi per no ser transmissors i garantir que tot aquell que l’inicii, l’acabi. Per últim, han desgranat com posar les noves tecnologies al servei de millorar la detecció precoç de les ITS. Tarafa entén que «en les noves tecnologies es troba una clau d’èxit per revertir les tendències de les ITS».

    L’11,6% dels joves que tenen entre 15 i 34 anys no utilitzen cap mètode anticonceptiu en les seves relacions sexuals i fins el 34,4% han utilitzat en alguna ocasió la píndola del dia després. Des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona entenen que el preservatiu és el millor mètode anticonceptiu per difondre entre els joves amb els que es realitzen diferents activitats.

    A les escoles, 4.783 estudiants de 4t d’ESO van seguir el curs passat el programa Parlem-ne, no et tallis que promou l’apoderament entre els joves quan iniciïn relacions sexuals. A més, també s’està realitzant el programa SIRIAN, que està orientat exclusivament a incrementar l’ús de contracepció efectiva i, en el cas jovent, particularment del preservatiu. En aquest sentit, diverses entitats van distribuir fins a 265.000 preservatius a la ciutat.

  • Reconstruïm l’Atenció Primària, un pas endavant

    El passat dissabte va tenir lloc la jornada «Reconstruïm l’atenció primària» organitzada per Marea Blanca de Catalunya en la qual es va presentar el document «Marea Blanca per la defensa d’un Sistema Sanitari Primarista» elaborat per un grup de treball format per activistes, socials i professionals sanitaris.

    Es feia necessari el debat per aprofundir en les causes del deteriorament del sistema públic de salut i per construir un discurs comú sobre la naturalesa dels problemes sanitaris i les propostes alternatives que han d’orientar els moviments. Una de les principals conclusions de la jornada és que les reivindicacions i propostes han de sustentar-se en dues potes: el caràcter públic i l’orientació primarista del sistema sanitari.

    Es va parlar de què en els països occidentals amb economia i sistemes polítics neoliberals, hi ha un gran interès en el desenvolupament de la medicina hospitalària perquè és la que proporciona més volum de negoci per a les empreses privades de serveis sanitaris i de tecnologia mèdica i farmacèutica. L’atenció primària resulta poc atractiva per als interessos econòmics perquè es coneix que els sistemes sanitaris basats en l’atenció primària obtenen millors resultats en salut, provoquen menys danys, són més equitatius i tenen un cost molt menor.
    El creixement dels hospitals porta cap a una despesa inassumible pel sistema sanitari públic, fet que el portarà a la inviabilitat amb la consegüent penetració de les empreses privades en el sector sanitari. El comportament del finançament del sistema públic durant la crisi confirma aquesta tendència: a partir de l’any 2010-11, quan es van produir dures restriccions pressupostàries públiques, aquestes van ser molt més agressives per a l’atenció primària de salut, i quan el 2014 va començar una certa recuperació es va destinar als equipaments hospitalaris. De manera que la diferència de finançament entre els dos nivells és cada vegada més gran. A la memòria de CatSalut del 2015 queda palès: el 56.6% de la despesa es va destinar a l’atenció especialitzada i només el 13,7% a l’atenció primària.

    L’atenció primària de salut està avui en situació molt crítica i no pot fer front de manera adequada a les tasques que li pertoquen dins del sistema sanitari: tasques d’intervenció comunitària i de promoció de la salut, de prevenció, d’atenció-acompanyament i suport a les persones malaltes en tots els moments de malaltia, i tasques de rehabilitació. Quan l’atenció primària és insuficient en pateix les conseqüències el pacient i tot el sistema, perquè arriben al nivell secundari problemes i demandes que no hi haurien d’arribar, com és el cas de les urgències. Actualment, als hospitals altament especialitzats, el 60% de les urgències que es reben són d’un nivell de complexitat que poden ser ateses i resoltes en els centres d’atenció primària, el que suposa un dany pels pacients i un cost desproporcionat.

    Durant la jornada es va debatre àmpliament sobre el model d’atenció primària que defensem: amb capacitat de resolució, accessible, centrada en les persones i les seves vivències, humana, narrativa, que atengui totes les necessitats de salut i en totes les etapes vitals. La reconstrucció de l’atenció primària s’ha de fer sobre les bases que el coneixement científic demostra que són les més efectives per a la salut de la ciutadania, no sobre noves formulacions que la desvirtuen i que no han demostrat ser millors. El nucli de l’atenció a les persones i les funcions de coordinació han de recaure sobre la figura de la metgessa i la infermera de capçalera, i l’equip d’atenció primària ha de coordinar totes les actuacions en salut que es fan en el territori i també les actuacions dels equips de suport: equips d’atenció pal·liativa, de salut mental, de salut sexual i reproductiva, de salut pública, etc.

    Reconstruir l’atenció primària és una necessitat bàsica de salut de la ciutadania i requereix una reconstrucció de tot el sistema. L’atenció primària va ser profundament reformada a partir dels anys 80, però els hospitals segueixen els paradigmes del segle XIX, no s’ha fet mai una reforma que els adeqüés a les noves necessitats de salut i al paper de l’atenció primària. Aquest va ser un altre dels punts clau abordats a la jornada: per tenir un sistema sanitari primarista és imprescindible reformular l’atenció hospitalària, secundària i terciària. «La medicina hospitalària està sobredimensionada, en cada centre es pretén tenir totes les especialitats», es va dir, i això no garanteix la millor atenció i, al mateix temps, té un cost massa elevat. Per exemple, Barcelona té quatre centres que fan cirurgia cardíaca, quan Berlín, amb quatre vegades més d’habitants en té només dos.

    El sistema hospitalari i especialitzat en general ha d’enfocar-se a aportar valor i atenció de qualitat a la ciutadania. El valor de la medicina especialitzada està a atendre malalties quan la medicina de família no pot resoldre-les ja sigui perquè no és experta per la seva baixa freqüència, o quan es precisa una tecnologia que no té al seu abast. Però avui dia, l’atenció especialitzada assumeix moltes funcions que es podrien dur a terme a l’atenció primària, en especial en el camp de la patologia crònica. Quin sentit té que un traumatòleg vegi de manera periòdica un pacient amb artrosi si no és operable? Cal tenir en compte que quan una malaltia és atesa en un nivell i per un professional inadequat del sistema sanitari es perjudica els pacients: ja que es fan actuacions innecessàries (proves i tractaments), ocasiona més efectes adversos i és més costós. Replantejar els nivells secundari i terciari seria una bona mesura per escurçar les llistes d’espera, i s’hauria de portar a terme molt abans que pensar en plans de xoc o partides pressupostàries addicionals. Cal una bona planificació estructural dels serveis en tot el territori i una redistribució dels recursos cap al nivell primari.

    Va quedar clar que la defensa del sistema sanitari públic s’ha de basar en la defensa d’un sistema sanitari primarista, en el qual l’atenció primària estigui ben finançada, reconeguda socialment i a càrrec de professionals que tinguin ben desenvolupades les seves funcions i puguin treballar en condicions dignes: sense càrregues inassumibles de treball, sense precarietat i amb autonomia per organitzar la seva feina.

    Tot això no serà possible si la ciutadania no s’implica i participa. I la participació ciutadana era un dels punts del document «Marea Blanca per la defensa d’un Sistema Sanitari Primarista» on s’afirma que «La participació ciutadana és un dret, més enllà del seu reflex constitucional o polític, i alhora una exigència social. La ciutadania, ara apoderada, no ha de ser una espectadora estàtica de la gestió de la sanitat pública. Ha de poder interactuar envers un sistema de salut del qual n’és la titular, i en particular envers l’atenció primària per ser el primer nivell de contacte i atenció i el que té més impacte en la salut». Un tema aquest difícil i complex que necessita més temps de reflexió i anàlisis, i pel que vàrem quedar emplaçats per una propera jornada de treball.

    El dissabte es va fer una passa endavant en el moviment sanitari ciutadà i en la confluència amb moviments professionals. Hem avançat en compartir llenguatge, en compartir anàlisis i conceptes i finalment, en compartir objectius. En endavant els moviments socials i veïnals, amb la complicitat dels professionals sanitaris, podran incorporar en les seves lluites objectius que concretin la defensa de l’atenció primària, perquè no la segueixin deteriorant i perquè s’aconsegueixin millors serveis per a la ciutadania.

    Ens hi va molt: El sistema públic de salut serà primarista o no serà. El sistema públic de salut serà participat per la ciutadania o no serà.

     

    Les persones interessades en la jornada la poden visualitzar a través de la gravació realitzada per Sicom TV dividida en una primera i una segona part al matí i en una sessió a la tarda.

  • Grans empreses i fons d’inversió competeixen pel «negoci dels avis» a Catalunya

    Tres grans grups empresarials competeixen amb força en el món de les residències per a la gent gran a Catalunya i a Espanya. Eulen Servicios Sociosanitarios, SAR Aquavitae i Sanitas Mayores. Aquests conglomerats, junt amb un conjunt de companyies de grandària mitjana i altres que procedents de la diversificació de societats vinculades amb la construcció, han entrat amb força en aquest àmbit els últims anys. Fan una aposta per un sector, el de l’atenció a la vellesa, que tot i les restriccions de l’ajuda pública té una importantíssima expectativa de creixement, segons fonts del sector.

    Eulen Sociosanitarios dóna servei actualment a 169.000 persones a l’Estat Espanyol. Té una facturació que supera els 155 milions d’euros i dóna feina a 8.895 professionals, que s’ocupen no només de les residències sinó d’altres serveis, com centres de dia o assistència domiciliària.

    Domus Vi, és una altra marca que aposta pel mercat de l’atenció a la vellesa. Es tracta d’un altre gegant que té gairebé 22.000 places en residències a tot l’Estat espanyol. Té també més de 19.000 treballadors que donen servei no només a l’assistència residencial sinó també a altres àmbits com l’atenció domiciliària. L’any 2016 va facturar uns 460 milions d’euros, segons la mateixa companyia.

    Sanitas Mayores és la filial creada per al món de la geriatria per aquest grup de sanitat privada. Té 43 residències, de les quals 11 a Catalunya. A més, la marca té al principat tres centres de dia. Això suposa en conjunt uns 3.000 treballadors per atendre 6.000 places. El 2016 va facturar per valor de 98 milions, amb un increment del 3,18%, segons l’empresa.

    Totes les grans empreses fa anys que inverteixen a comprar o construir noves residències. Això malgrat que les taxes que paga a Catalunya la Generalitat per subvencionar l’atenció residencial estan congelades des de l’any 2010. Quina és la clau d’aquesta confiança en el futur?

    També els inversors i fons internacionals en centres per a la tercera edat, entre ells Blackstone, ja fa temps que han posat els seus ulls en aquest àmbit i en especial a les ciutats de Barcelona i Madrid. Busquen residències en funcionament, a poder ser d’almenys 150 llits, afirmen fonts bancàries. Segons els seus estudis invertir en residències és una oportunitat d’or perquè es tracta de “negocis recurrents” o d’ingressos fixos o periòdics que, a més, presenten una baixa morositat (no arriba a l’1%, quan la bancària supera 9%) i per l’existència d’una demanda in crescendo d’acord amb les xifres de gairebé plena ocupació que mostra el sector.

    Segons un informe de 2016 de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (Acra), la patronal catalana del sector. A Catalunya hi havia 1,36 milions de persones amb edat superior als 65 anys, dels quals gairebé la meitat superaven els 75 anys i 212.000 tenen més de 85 anys. L’any 2051 el nombre de persones de més de 65 anys haurà crescut un 79%. Les persones majors de 75 anys s’hauran incrementat un 114% i les que superin els 85 anys un 155%, segons les previsions de futur.

    Acra agrupava el 2016 un total de 413 entitats i empreses a Catalunya. El càlcul d’aquesta organització és que de les aproximadament 57.000 places que hi ha en residències, només unes 5.000 són directament públiques. La resta són privades, la majoria de les quals compten amb aportació de fons públics per al seu funcionament. Aquesta dependència feia que el 2016 hi hagués llistes d’espera per entrar en els centres públics mentre que al mateix temps hi havia places buides en els centres privats o concertats, per manca de subvenció de l’administració, segons fonts del sector. Només en espera de plaça en una residència pública o privada, a Catalunya hi havia 24.000 persones dependents, segons va informar aquell any la llavors consellera d’Afers Socials, Dolors Bassa.

    Segons Acra “desconeixem el percentatge de mercat que ocupen aquestes grans empreses a Catalunya, tot i que és cert que en els darrers anys s’han incrementat determinades operacions de compra i venda de grans grups en el sector residencial, sobretot a Espanya”.

    Per altra banda, la patronal catalana considera que “la implantació d’aquestes empreses no guarda cap relació amb l’adaptació del conveni a Catalunya. El conveni marc estatal, que és el que regeix de forma majoritària en el sector assistencial català, es troba actualment en situació d’ultra activitat”.

    Lectura del manifest unitari per la geriatria a Catalunya / Tomeu Ferrer

    Quina seria la injecció econòmica necessària per fer que el sector pogués absorbir la demanda de serveis? Les empreses i també els sindicats del sector: CCOO i UGT, van elaborar un manifest a finals de 2017 en el qual demanaven a la Generalitat una aportació de 300 milions en 3 anys per situar en un punt acceptable l’atenció a la gent gran de Catalunya.

    Les aportacions públiques, en forma de taxes són decisives, segons patronals i sindicats, per millorar les condicions dels treballadors a Catalunya. N’hi ha uns 40.000 i la queixa expressada és que des de 2010, data en què es van congelar les tarifes públiques, aquests professionals han perdut, pel cap baix un 10,7% de la seva capacitat adquisitiva. De retruc, les condicions de treball han empitjorat, expliquen al sector de geriatria de CCOO, perquè per fer rendibles els negocis «s’escatima personal, cosa que fa que la càrrega de feina sigui cada cop més difícil d’assumir».

    Reivindicació dels familiars

    Com afecta la irrupció de grans grups econòmics en el «negoci» de la geriatria? Sense que es consideri representatiu del conjunt, està en marxa des de fa dos anys un moviment de familiars d’usuaris que criden l’atenció respecte de 5 residències públiques que gestiona a Catalunya una Unió Temporal d’Empreses denominada Ingesan-Asproseat. Darrere d’aquest nom hi ha un altre de més conegut: la constructora OHL. Segons José Luís Olivé, portaveu del grup de familiars, «La Generalitat quan havia de concedir la gestió privada d’aquestes cinc residències el primer que va fer va ser rebaixar el plec de condicions. Després quan va entrar l’empresa gestora encara les va rebaixar més, un 15%, i això ha fet que es deteriorés el servei, especialment amb reducció de plantilla. Cada planta de 28 llits va passar a tenir de 3 a 2 cuidadors especialitzats», afirma. Va ser després de les protestes dels familiars que s’ha tornat a la proporció de treballadors inicial. La reducció de les condicions afecta també el manteniment dels edificis públics, que no es renoven, diu Olivé.

    El moviment dels familiars d’usuaris ha aconseguit més de 15.000 firmes i un compromís de la Generalitat de tornar a licitar la concessió de les 5 residències públiques amb noves bases. L’adjudicació s’hauria de fer abans de juliol i els familiars consideren que la situació d’interinitat del govern català fa que actualment no se sàpiga on és l’expedient de tramitació, «a Barcelona o a Madrid», cosa que inquieta i omple d’incertesa els usuaris. Mentrestant les multinacionals segueixen apostant pel nou negoci de l’atenció als avis i àvies.