Blog

  • «Tothom ha de treballar amb la màxima seguretat possible, per ells i pels malalts»

    Elisabeth Vives, després d’haver realitzat diverses tasques assistencials i de gestió dins el SEM, va ser nomenada Directora d’Infermeria del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Elisabeth Vives ha estat a la Central de Coordinació Sanitària, com a infermera coordinadora de trasllat interhospitalari de malalt crític, com a infermera assistencial en diferents bases SEM i liderant el projecte Sanitat Respon des de l’inici, el 2001.

    Ara, al capdavant de la Direcció d’Infermeria, lidera els 261 infermers i infermeres que conformen el 36% de la plantilla total que han rebut de bon grat aquest nomenament doncs feia 14 anys que no existia aquesta figura de direcció.

    Parlem amb Elisabeth Vives per saber de primera mà quines tasques haurà d’assumir i quins reptes es troba la Infermeria d’Emergències Mèdiques.

    Per què ha costat 14 anys restaurar la figura de Directora d’Infermeria?

    No ho sé. Suposo que les diferents direccions tenien uns projectes diferents i anomenant Direccions Assistencials Globals era suficient. No només va passar al SEM. Va haver-hi Hospitals on les direccions d’infermeria també van caure. Suposo que va a modes de gestió i en aquell moment algú va decidir que al SEM no feia falta.

    S’ha reclamat al llarg d’aquests anys?

    Els professionals han reclamat a les diferents direccions que hi ha hagut al SEM que restauressin la Direcció d’Infermeria. Han hagut de passar 14 anys fins que finalment algú ha entès que s’havia de posar de nou aquesta funció.

    Com vas acabar accedint al càrrec?

    Jo he estat realitzant tasques de gestió i direcció dins de l’empresa durant aquests últims anys i ja havia dirigit un servei portat per infermeria que era Sanitat Respon. En el moment que van plantejar tornar a instaurar la figura jo estava dirigint un altre servei i em van proposar si a més a més volia portar la Direcció de la Infermeria i la veritat és que no vaig dir que no. És un orgull.

    Ara ja fa un parell de mesos, la teva rutina i les funcions que duus a terme quines són?

    El meu temps s’ha de fragmentar molt que com ja he dit no només porto això. Durant aquest temps el que estic fent i no he acabat és copsar el que la infermeria del SEM vol ser en el futur. Jo tinc les meves idees i les meves línies però si aquestes no coincideixen amb el què la gent vol doncs les haurem d’ajustar. A part també d’intentar reorganitzar els processos interns de la infermeria també vaig pels territoris a escoltar el que la gent em diu per veure què podem fer i entre tots muntar un projecte comú per tota la infermeria del SEM.

    Com a SEM teniu aquesta seu central però teniu gent a peu de carrer per totes les comarques i províncies, com t’hi relaciones?

    Vaig a parlar amb ells per tot el territori. Anem el Cap Territorial que és metge i amb el Sotscap que és infermer i que són els responsables directes dels professionals al carrer i muntem les reunions on m’expliquen com ho veuen tot i jo contesto i explico el que puc i em deixen i amb això farem el projecte.

    De moment pots dir que està sent positiva l’experiència?

    Sí. Jo crec que és bo. Per ells i per mi i pel SEM en general.

    Quines àrees més has de controlar a part de la infermeria al carrer?

    També tenim infermeria a coordinació i fent consultoria telefònica. Aquesta és una de les tasques més complicades, ja que aquest personal dóna recomanacions sense veure el pacient i ha de fer un triatge acurat per derivar a un lloc o altre la demanda. També hi ha infermeria que coordina recursos assistencials, és a dir, decideixen com gestionar les ambulàncies i quan cal enviar-ne una i de quin tipus segons les trucades.

    A banda, dins el SEM també comptem amb la Unitat de Serveis Especials que compta amb 23 professionals. Aquesta és una unitat molt preparada en medicina tàctica: treballen amb el servei de Mossos d’Esquadra i amb els Bombers davant d’incidents crítics com ara atemptats o catàstrofes. És un equip especial perquè s’ha hagut d’entrenar i formar junts als cossos de seguretat.

    I com està sent la relació amb les altres figures de direcció?

    Bo. Pel que fa a la filosofia professional cadascú parlarà amb la seva gent seguint una línia concreta però pel que fa a la manera de treballar no tindria sentit que donéssim directrius diferents des d’Infermeria i des de Medicina. L’assistència en si és tot un procés i no el podem dividir.

    Estàs descobrint moltes mancances per aquests 14 anys sense cap persona desenvolupant aquest càrrec?

    No perquè poc o molt la gent sempre ha anat expressant el què volia i poc o molt, com que no hi havia una direcció, cada territori, amb els caps i sotscaps i l’antiga direcció d’operacions on jo també hi era, ja fèiem coses dirigides a la infermeria. El que passa és que no hi havia la visibilitat que hi ha ara. Abans ho feies però qui ho organitzava era la Direcció d’Operacions en general i el cap visible era un metge. Jo era la seva segona i a nivell d’infermeria ho treballàvem amb els sotscaps que són infermers. Què passa? Que això al carrer no es veu ni es viu així perquè quan parlen de la direcció veuen un metge. No vol dir que no pugui dirigir a la infermeria com que una infermera no pugui dirigir a un metge perquè dirigir és dirigir. No és fer de metge ni d’infermera, és gestionar. I això ho pot fer qui tingui capacitat de fer-ho amb independència del seu status professional. Al final, si tu ets infermera i estàs dirigint un col·lectiu ampli on poden haver infermers, metges, tècnics, administratius, el que has de fer és marcar línies de direcció i per cada tema en concret envoltar-te dels que en saben.

    Fins ara el conseller de Salut era un politòleg i de sanitat sabia el que sabia. S’envoltava de gent què sabia el que s’havia de fer i els hi preguntava als experts. Això és el que ha de fer un gestor. Un gestor no ha de saber de tot, ha de saber gestionar i a partir d’aquí dirigir, liderar equips, cohesionar. Jo sé de moltes coses però no en sé de tot. Pels projectes importants buscaré a qui en sàpiga.

    Comptant amb tots els elements com ara la distribució territorial?

    Sí i amb transversalitat.  No cal comptar sempre amb la gent que està més a prop que ara la tecnologia ens dóna moltes oportunitats per treballar en projectes a distància. Treballes en xarxa i fas projectes on participa tothom perquè els territoris són molt diversos i el que pot funcionar a Sabadell, Terrassa o Barcelona, no encaixa a l’Alt Pirineu. Hem de respectar les característiques de cada territori perquè enlloc hi ha el mateix tipus de pacient, ni de recurs, ni de suport sanitari. A Barcelona i a l’Àrea Metropolitana hi ha molts Hospitals que estan molt especialitzats però a Berga no. Aleshores la infermeria i els metges d’allà tenen unes peculiaritats i es troben amb una sèrie de coses i de casos que a Barcelona poden gestionar amb uns recursos que allà no tenen. Hem d’intentar que tothom pugui treballar amb la màxima seguretat possible per ells i pels malalts. I amb el màxim suport i recursos que els puguem oferir. Per aquí anem.

    Quins reptes es troba el personal d’infermeria del SEM que no es troba el d’un hospital?

    La diferència bàsica és que el personal d’infermeria d’emergències treballa al carrer, en un territori totalment hostil. Quan dic al carrer no vull dir només al carrer. També a un domicili o a un poliesportiu. És a dir, fora d’un lloc tancat com és un Hospital. Un dels problemes que això té és que la gent sent i veu tot el que fas. Has de mesurar aleshores com et comuniques amb els teus companys. En un hospital li dius al familiar que s’esperi un moment fora, al carrer això no ho pots fer.

    Han de tenir una actitud i una manera de fer especial aleshores?

    Sí. Però per accedir a aquesta feina el què es demana és una formació molt específica que es basa en màsters o postgraus en emergències. És important tenir coneixement però aquí l’experiència és clau.

  • Usuaris i treballadors demanen més mobilització en defensa de la sanitat pública en una jornada de lluita estatal

    Les 12 en punt del migdia i la porta de l’Hospital del Mar de Barcelona ha quedat bloquejada per usuàris i treballadors del centre. El motiu, la Primera Jornada de Lluita Contra les Llistes d’Espera d’aquest 2018 s’ha realitzat a 13 hospitals de tot Catalunya i també a 12 comunitats autònomes més.

    La iniciativa va sorgir des de Madrid de la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat Pública (CAS Estatal) i ràpidament s’hi van sumar centres de tot l’estat. Treballadors però sobretot usuaris. La Fina fa anys que forma part de diferents plataformes com ara l’Assemblea de Veïns i Veïnes de Verneda-Sant Martí però també la Marea Blanca o la Plataforma d’Atenció Domiciliària. Fa dues setmanes va haver d’ingressar durant un dia a urgències i va poder viure en primera persona un col·lapse que considera vergonyós. “No pot ser que gent de 90 anys estigui tirada pels passadissos o que un noi de 40 anys portés 5 dies a un box d’urgències fent-se proves per saber si tenia càncer de colon”, denuncia la Fina mentre dos companys li donen la raó. Afegeix amb vehemència i contrarietat que la solució que veuen quan els hospitals tenen molta llista d’espera “és destinar diners per la privada perquè les descongestionin i això no pot ser”, afirma la Fina que segueix opinant que “haurien de posar les condicions adients a la pública en comptes de derivar”.

    Entre càntics de Sanitat pública i de qualitat i No a la privada, la concentració ha aconseguit arreplegar un centenar de persones, la majoria d’elles, pacients. “Entre els treballadors hi ha molta por, perquè tenen unes condicions laborals molt dolentes”, ens comenta la Carmen, una de les veïnes que cada dimecres ve a col·locar una taula informativa sobre la situació de l’Hospital del Mar a les seves portes. Valora que hi ha hagut un avanç, “si abans la gent no ens creia quan els explicàvem que hi havia gent morint mentre esperava una intervenció, ara ja han obert els ulls”, explica la Carmen. Si bé el missatge que volen difondre des de les assemblees d’usuàries, veïnes o des de plataformes en pro d’una sanitat pública s’ha anat estenent, no tots els seus membres són positius amb el progrés: “la gent va veient el que passa però d’aquí a que es mobilitzi queda molt”, opina la Carmen.

    Omplen de papers el vidre de l’entrada de l’Hospital del Mar en una mobilització / Carla Benito

    Tot i aquest pensament de la Carmen, en Joan s’ha apropat avui fins les portes de l’Hospital del Mar de manera espontània per donar suport. “Una companya ens va explicar al CDR de Sant Martí que hi havia aquesta convocatòria i hem vingut uns quants veïns perquè cal que lluitem per la Sanitat Pública també”, explica en Joan mentre aguanta ben alt un dels cartells de la concentració.

    Entre aquests cartells de la Nostra salut no es negocia o Retallen per privatitzar, privatitzen per enriquir-se, s’ha llegit un manifest unitari que s’ha repetit a tots els centres de treball. El text denunciava que al juny del 2017 hi hagués a nivell estatal 600.000 persones esperant per una intervenció quirúrgica quan aquesta xifra a més doblava la de l’any 2008.

    També han aprofitat la llista d’espera diagnòstica, on gairebé 2 milions de persones de tot l’estat esperen la primera consulta amb l’especialista i el temps mitjà que han d’esperar ronda els 60 dies. A partir d’aquestes dades aprofiten per denunciar que “els territoris amb major mercantilització i privatització són els que encapçalen aquestes vergonyoses xifres”. Seria el cas de Catalunya, amb 157.000 persones en llista d’espera quirúrgica i 87 dies de mitjana per a obtenir diagnòstic.

    La Marea Blanca de Catalunya junt a Rebel·lió Primària i altres assemblees més locals van elaborar un llistat de possibles solucions per “afrontar el problema de les llistes d’espera, reduir-les en gran part i amb menys despesa sanitària, utilitzant el 100% els recursos públics existents i fent de l’Atenció Primària pública l’eix fonamental del sistema sanitari”.

    Pancarta a les portes de l’Hospital del Mar: “Usuaris i treballadors per una sanitat 100% pública” / Carla Benito

    Una d’elles, recolzada per gran part dels treballadors, crear un torn de tarda als hospitals per mantenir a ple rendiment els recursos públics. En la mateixa línia, recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària per tal que les esperes al metge de família no s’allarguin més enllà de les 48 h promeses.

    La situació dels treballadors, més en aquestes èpoques de l’any i en mig d’un brot de grip, és molt precària. Una treballadora d’urgències de l’Hospital del Mar ens explica que l’ampliació de les urgències no ha servit per massa: “han augmentat els metres però no els llits ni el personal… la situació és horrorosa”. Sobre quines expectatives tenen, ella respon que la gent es mobilitzi. “És necessari perquè sobrevisqui tant la sanitat com nosaltres mateixos”, afegeix.

    Xavi Tarragon, membre de La PAICAM, auxiliar d’Infermeria a l’Hospital del Mar i Delegat Sindical de CATAC-CTS/IAC al Parc de Salut Mar denuncia el mateix que la seva companya. Tarragon ens explica que la situació a urgències ha millorat lleugerament des que van obrir alguns llits a l’Esperança i també perquè han improvisat alguns racons extra per atendre pacients. “Han creat una sala transfer a una de les sales d’espera on atenent pacients pendents d’ingrés i pacients pendents d’alta. Ara mateix hi ha 13 persones”, relata Tarragon. A la tarda les mobilitzacions han seguit a les portes d’altres centres, com l’Hospital Clínic de Barcelona.

  • Excessos i proteccionisme del sistema sanitari cap a les dones

    Aquest és el primer article d’una sèrie que versarà sobre la violència dels sistemes sanitaris envers les dones. Tractarà set aspectes: l’excés d’actuacions, el defecte d’actuacions, la violència ginecològica, la violència obstètrica, les agressions a la consulta, les desigualtats de gènere en la recerca, i la construcció de la medicina des de l’androcentrisme. Les autores som totes dones, la majoria de l’àmbit de la medicina.

    Ens atrevim a parlar de violència perquè aquest és el nom que ha donat l’Organització Mundial de la Salut a les intervencions abusives i impositives en el camp de l’obstetrícia. Per extensió, hem aplicat el mateix terme a altres actuacions que es caracteritzen per l’ús del poder mèdic sobre el cos i la salut de les dones i la medicalització dels processos naturals.

    Els excessos de la medicina és un dels problemes a què han de fer front el sistema sanitari i la societat en l’actualitat i en el futur. Fa molts anys que se’n parla i es denuncia, però cada vegada més tenim dades que confirmen el fenomen i alerten que és una important causa de dany i una de les primeres causes de mortalitat.

    De cara a entendre els excessos dels sistemes sanitaris hem de tenir en compte els mecanismes que subjauen en la pràctica mèdica, sense oblidar l’elevat volum de negoci que generen. Les empreses i accionistes posen la seva mirada en l’atractiu mercat que suposa el 50% de la població com a potencials usuàries/consumidores de productes i serveis.

    S’ha descrit el paradigma del «biaix d’intervenció» que suposa que davant la possibilitat d’intervenir en una condició de salut, es tendeix a aplicar alguna mesura encara que hi hagi dubtes de la seva eficàcia. Aquest comportament, que en casos de malaltia greu pot ser acceptable, quan s’aplica a persones sanes o de baix risc esdevé un greu problema de salut i econòmic. El «biaix d’intervenció» es complementa amb «l’aversió a les revocacions» que fa referència a la resistència dels professionals sanitaris a canviar la seva pràctica quan hi ha noves evidències que desaconsellen les accions que estan duent a terme. És una forma de resistència a incorporar els nous coneixements, de manera que impera el «sempre s’ha fet així».

    La tendència a la intervenció excessiva afecta tota la població però és en les dones on té la màxima expressió. Així, els excessos sanitaris sobre les dones es poden considerar una forma més de violència de gènere, aquesta vegada vehiculitzada a través de la medicina. Els arguments proteccionistes amb què es presenten programes i tractaments, tenen un caràcter patriarcal perquè s’exerceixen des d’una posició de poder científic i mèdic. I han estat fàcilment acceptats per les dones, que els han percebut com un cert reconeixement de gènere, i s’han entregat, sense fer crítica, a tot allò que la medicina els ha ofert. S’ha produït, d’aquesta manera, un procés de victimització, de lliurament del cos al «saber mèdic».

    Els aspectes relacionats amb la sexualitat i la reproducció han estat objecte de medicalització i intervenció excessiva. Començant per la primera regla (menarquia en termes tècnics) per a la qual s’han recomanat visites mèdiques i l’inici de les «revisions ginecològiques». Ha seguit l’anticoncepció, que s’ha centrat sempre sobre la dona i no sobre l’home, amb tractaments hormonals no exempts d’efectes secundaris. També el desig de tenir fills biològics, sovint en edats avançades, ha estat motiu d’intervencions agressives i avui dia és un dels negocis més rendibles de la medicina privada.

    Probablement, el diagnòstic precoç de càncer de mama, basat en la pràctica regular de mamografies en dones sanes, és un dels programes preventius més extensos i millor acceptats durant anys. Però, malgrat els dubtes raonables que es plantegen a la llum de les últimes dades, se segueixen fent. Avui dia coneixem que aquest programa té un nul impacte en la reducció de la mortalitat global i, en canvi, produeix un important sobrediagnòstic i sobretractamet de dones sanes. De manera sorprenent, i sense cap base científica, hi ha professionals de la medicina i mitjans de comunicació que amplien la recomanació i aconsellen fer mamografies a partir dels 40 anys i amb periodicitat anual.

    Durant molt de temps es van practicar citologies anuals generalitzades per a la detecció precoç del càncer de coll d’úter sense que aquesta periodicitat hagués demostrat la seva efectivitat. Sortosament, ara, en el sistema sanitari públic, es fan cada tres anys en dones de baix risc, superant la tendència a «l’aversió de revocació». En la pràctica privada, però, encara són freqüents les citologies anuals. En el camp de la prevenció del càncer de coll d’úter s’ha introduït en nenes pre-adolescents la vacunació contra el virus del papil·loma humà (VPH) sense les degudes garanties. Des de l’inici de les campanyes de vacunació s’ha alertat de greus efectes adversos post vacunació. Recentment, s’ha publicat una revisió d’assajos pre i post comercialització de la vacuna en la qual es detallen problemes metodològics dels estudis i dels processos d’autorització que van permetre minimitzar els efectes adversos. Cada vegada està més clar que la relació risc/benefici de la vacuna en el nostre entorn és dubtosament acceptable.

    Un exemple paradigmàtic de medicalització i sobreintervenció ha estat el tractament hormonal substitutiu (THS) per a la menopausa. Els anys 90 es va posar de moda el «tractament» de la menopausa amb preparats hormonals amb el suposat objectiu de reduir la incidència de malalties cardiovasculars en les dones a partir dels 50 anys i d’endarrerir l’envelliment. El 2002 es va publicar el famós estudi Women’s Health Initiative (WHI) que va posar en evidència que a conseqüència del THS van morir centenars de milers de dones per càncer de mama i per les mateixes malalties que es pretenia evitar. Malauradament encara hi ha ginecòlegs que la recomanen.

    Quan la THS va caure en desús s’havia de trobar un recanvi per mantenir la medicalització i les visites periòdiques al ginecòleg. Així, vam anar veient com creixia l’interès per l’osteoporosi i el seu tractament. A una gran quantitat de dones sanes se’ls practica densitometries i són tractades amb bifosfonats o amb calci i vitamina D si resulten mínimes variacions de la normalitat, o fins i tot si és normal. L’objectiu inicial era la prevenció de fractures, però, una vegada més, al cap d’uns anys disposem de dades que desmenteixen que l’osteoporosi sigui la causa principal de fractures i que el perfil benefici/risc dels bifosfonats sigui favorable. Recentment la revista JAMA ha publicat una revisió sistemàtica demostrant que la ingesta de calci i vitamina D no redueix el risc de fractures.

    Les dones som les principals receptores de tractaments amb psicofàrmacs, gairebé el doble que els homes, segons l’Encuesta Nacional de Salud. El patiment psicològic de les dones, en gran part relacionat amb les desigualtats laborals, econòmiques i de tasques de cures en l’entorn familiar, així com directament amb la violència de gènere, és interpretat per la medicina com un trastorn patològic i tractat amb fàrmacs. D’aquesta manera es maltracta la dona dues vegades: no sabent escoltar bé el seu patiment, i sotmetent-la a l’acció d’uns fàrmacs que poden apaivagar temporalment els símptomes però que li impediran sortir del cercle de desigualtat i malestar mental.

    Finalment, cal fer referència a la medicina estètica, que té en les dones les principals usuàries i clientes. Novament es produeix una doble agressió: la imposició de cànons masculins de bellesa per sobre de les condicions naturals del cos femení, i la intervenció quirúrgica per modificar aquestes condicions naturals. Intervencions de mames, de cuixes, de cara, de vulva, de dits dels peus i de parts inimaginables del cos s’han dut a terme en dones adultes i joves, i han estat fins i tot finançades amb crèdits bancaris. La recessió econòmica ha posat un cert fre a la pràctica de la cirurgia estètica, que l’any 2006 va arribar a fer més de 400.000 intervencions, de les quals el 80% en dones.

    Hem exposat uns quants exemples de violència per excés del sistema sanitari sobre les dones, però n’hi ha més, sens dubte. La progressiva sensibilització social sobre les desigualtats per gènere s’ha d’estendre al camp sanitari per posar fi als abusos i imposicions. El fet que les professions mèdica i infermera siguin majoritàriament femenines hauria d’ajudar a introduir mirades diferents en les pràctiques i enfocar de manera més respectuosa, més comprensiva i menys iatrogènica l’atenció a la salut de les dones. I nosaltres, dones, hem d’aprendre a ser crítiques, a no abandonar el nostre cos i la nostra ment al poder biomèdic androcèntric i patriarcal.

  • Els centres sanitaris es mobilitzen contra unes llistes d’espera «vergonyoses»

    La comunitat sanitària es manifesta de nou en contra de la situació de les llistes d’espera. De caràcter estatal, la mobilització va ser fixada per al 25 de gener gràcies a la iniciativa des de Madrid de la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat Pública (CAS Estatal).

    El que han anomenat Primera Jornada de Lluita Contra les Llistes d’Espera, s’ha estès a 12 comunitats autònomes de l’estat. A Catalunya, des de totes les províncies, seran 13 els hospitals que sortiran al carrer a les 12 h o a les 18 h, depenent del centre de treball. A les convocatòries sorgides dels treballadors dels mateixos hospitals i de les seves assemblees també s’han sumat col·lectius com Marea Blanca de Catalunya o Rebel·lió Primària.

    Han estat justament aquestes dues plataformes les que han redactat sis propostes per revertir la situació actual. Entre aquestes trobem la demanda de crear un torn de tarda als hospitals per mantenir a ple rendiment els recursos públics. En la mateixa línia, recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària per tal que les esperes al metge de família no s’allarguin més enllà de les 48 h promeses.

    Entre les demandes, hi ha algunes dedicades a la privada: demanen la prohibició dels concerts amb centres privats i també que es fixi una incompatibilitat absoluta perquè el personal del sector públic treballi en la privada. També que s’estableixin certes garanties i terminis per a l’atenció i les llistes d’espera només atenent a recursos 100% públics, sense necessitat de derivar pacients a la privada.

    Des de CAS Madrid denuncien que les xifres que tant el Ministeri de Sanitat com els Governs autonòmics faciliten no són «ni tan sols reals». Afirmen això pel que anomenen «llista d’espera estructural». Expliquen que un dels mètodes per «reduir» les llistes d’espera és l’expulsió de la llista estructural que es produeix quan el pacient és anomenat per derivar la seva operació a la privada i aquest el rebutja. Mentre passa això, aquest pacient no es troba a les llistes oficials d’espera públiques. A Madrid, des d’on treballa principalment la CAS, hi ha dades desglossades que fixen, en aquesta comunitat, en 53.015 el nombre de pacients en llista d’espera estructural el desembre de 2017. D’aquests, un 17,04% (12.585 persones) van rebutjar la derivació. Fer això, per la CAS és «un càstig addicional, ja que de mitjana triguen 70 dies més que la resta a ser operats».

    En aquest sentit, Marea Blanca de Catalunya i Rebel·lió Primària també demanen que el pacient rebi una assignació i un codi en el moment de la decisió clínica de petició de prova diagnòstica o intervenció. D’aquesta manera serà possible assegurar la seva entrada en llista d’espera automàticament.

    Troben necessari que siguin els especialistes de l’Atenció Primària qui gestionin les llistes d’espera a proves complementàries i primeres visites, ja que «són ells els que millor coneixen la situació clínica de cada persona». Per fer això, entenen que cal democratitzar el sistema i demanen «transparència absoluta i accés senzill a totes les dades d’activitat, qualitat, despesa i adjudicacions».

    Usuàries protesten a les portes de l’Hospital del Mar contra les llistes d’espera / Carla Benito

    Catalunya encapçala les llistes d’espera que en diagnòstic sumen els 2 milions de persones a tot l’estat

    A nivell estatal, el juny de 2017, últimes dades fetes públiques pel Ministeri de Sanitat, el nombre de persones a l’espera d’una operació era de 604.103. Nou anys abans, el juny de 2008 la llista d’espera quirúrgica era de 372.000 persones: avui en dia, aquesta xifra gairebé s’ha duplicat.

    Per altra banda, pel que a la llista d’espera diagnòstica, gairebé 2 milions de persones de tot l’estat esperen la primera consulta amb l’especialista  i el temps mitjà d’espera ronda els 60 dies.

    Juan Antonio Gómez-Liébana, portaveu de la CAS, troba preocupant i vergonyoses aquestes dades: “la llista d’espera abans se situava en el quiròfan, i ara se situa en el diagnòstic. El coll d’ampolla es va traslladant cap enrere i això és un símptoma que el sistema està fent implosió”, adverteix.

    Des de la CAS també denuncien que «els territoris amb major mercantilització i privatització són els que encapçalen aquestes vergonyoses xifres». Seria el cas de Catalunya, amb 157.000 persones en llista d’espera quirúrgica i 87 dies de mitjana per a obtenir diagnòstic. La segueix Madrid, que compta amb una llista d’espera de 59.000 persones i el País Valencià, amb 58.000.

    L’argument dels moviments en pro d’una sanitat 100% pública per afirmar això es pot sostenir en dos sentits. Primer, la quantitat de derivacions que hi ha a centres privats és major a Catalunya i a Madrid. I segon, també són aquestes comunitats autònomes les que més assegurances privades tenen: fins a un 32% de la població és sòcia d’una mútua.

    Balanç positiu de Salut: el temps a llista d’espera baixa un 15,3%

    El missatge que es dóna des del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya és positiu: el 2017 acaba amb menys temps d’espera i menys pacients per a ser operats a Catalunya. A més, també s’han reduït el nombre de pacients que esperen per a sotmetre’s a proves diagnòstiques i accedir a consultes externes.

    Les dades actuals més destacades que han facilitat des del Departament de Salut diuen que l’activitat quirúrgica es va incrementar un 6,5% respecte al 2016. En concret, el 2017 es van fer 361.942 intervencions, 22.220 més que l’any anterior. El temps mitjà d’espera dels pacients en llista d’espera és de 144 dies, mentre que l’any 2016 se situava en 170, el que suposa una disminució del 15,3%. A més, el 95,4% dels pacients en llista el desembre del 2017 estan dins de termini establert: s’ha reduït en més de la meitat els pacients fora de termini, passant de 16.081 pacients el 2016 a 7.595 el 2017.

    Durant el 2017  les llistes d’espera van estar oscil·lant tot i que el 2016 el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya presentés un pla de xoc per reduir-les que va iniciar-se l’abril del 2017. Aquest pla estava dotat inicialment amb 96 milions d’euros i va passar a comptar finalment amb 57. El pressupost inicial havia de permetre augmentar l’activitat assistencial per reduir en un 50% els temps mitjans d’espera per proves i primeres visites a l’especialista, que comportarien en conseqüència una reducció del 10% els pacients que esperen per sotmetre’s a una operació. A més, es va preveure que tots aquests objectius haurien d’assolir-se l’abril del 2018.

    Pel que fa a les dades, hi ha tipus d’intervencions que acumulen més llistes d’espera històricament per diferents motius com ara la falta d’especialistes. Aquestes, afirmen des de Salut, també han millorat. Diuen que la pròtesi de genoll és el procediment que aconsegueix la millora més destacada, amb un 82,5% dels pacients dins del termini mentre que el 2016 era del 66%. S’aconsegueix reduir 1.494 pacients que superen els 180 dies, el que suposa una disminució del 60,8% (964 pacients el 2017 front 2.458 a desembre 2016).

    A les consultes externes, l’activitat es va incrementar un 14,3% respecte al 2015 i un 5,9% respecte al 2016. El temps mitjà d’espera global per primera visita se situa en 114 dies, amb el que s’aconsegueix una disminució del 25% (38 dies menys en comparació amb el 2016). Es redueix en més de 75.000 el nombre de pacients que esperen més de 90 dies per ser visitats, xifra que suposa una reducció del 38%.

    I per l’últim, l’objectiu de realitzar proves diagnòstiques que es van incrementar un 5% respecte a l’any 2016. Es van fer més de 700.000, el que suposa un augment del 35% respecte a l’any 2010. En aquest àmbit ha disminuït el nombre de pacients en espera per a totes les proves diagnòstiques: en concret, una reducció del 22,5% respecte al 2016, el que suposa 30.519 pacients menys (passa de 135.809 a 105.290 pacients).

  • “La prescripció social és molt important per prevenir l’ansietat: no ens hem d’obsessionar amb els recursos sanitaris»

     

    Uns tres milions de persones pateixen ansietat o depressió a Espanya actualment; es tracta d’uns dels trastorns més prevalents i difícils de superar, per la qual cosa, la majoria de persones que se’n veuen afectades acaben recorrent a medicació i teràpia farmacològica per a superar-ho. Per això la prevenció és molt important i, en aquesta línia ha centrat part de la seva feina el doctor Juan Ángel Bellón, investigador de l’institut d’Investigació Biomèdica de Màlaga i professor a la universitat d’aquella ciutat.

    Bellón ha publicat recentment dues investigacions relacionades amb la prevenció; el primer és un treball on desenvolupa un algoritme que permet preveure el risc de patir depressió en un període de 12 mesos, publicat a Internal Medicine. I per una altra banda, també ha estat investigant sobre les intervencions psicològiques i educatives que, segons l’estudi publicat a Jama Psychiatry, redueixen l’aparició de Nous casos en un 43%.

    En què consisteix l’algoritme que ha desenvolupat?

    Els algoritmes de risc són qüestionaris en els que els resultats porten a un càlcul matemàtic que dóna una probabilitat de patir depressió, ansietat o consum d’alcohol en un període d’un any. Prediu el futur, en forma de probabilitat. El fem servir com a eina preventiva: és molt semblant a la predicció del temps, si l’AEMET diu que hi ha un 90% de probabilitats de pluja, agafes un paraigua.

    La novetat d’aquest algoritme està en realitzar-lo en el camp de la salut mental. En l’àmbit de la salut és una eina més coneguda, sobretot en el camp de les malalties cardiovasculars, on els factors de risc que es tenen en compte són si la persona fuma, els nivells de colesterol…En temes de salut mental, els nostres determinants són psicosocials.

    Els estudis poden avaluar aproximadament uns 40 factors de risc i acabem fent l’avaluació sobre 8 o 10 factors amb els què podem arribar a predir, amb una validesa prou alta, el risc de patir aquests trastorns. Un dels factors més determinants és el gènere: les dones tenen el doble de risc de patir ansietat i depressió que els homes. Així mateix l’edat i el nivell cultural també són importants en l’àrea dels factors no modificables.

    Pel que fa als aspectes modificables, destaquem la qualitat de vida física: la gent que pateix malalties que els fan patir dolors, els provoquen discapacitat o disfuncionalitat que es prolonguen en el temps té moltes més probabilitats de desenvolupar depressió. La part bona d’aquests factors és que són reversibles: si podem alleugerar el dolor es pot revertir el risc. En aquests casos no actuem en el camp psicològic sinó físic.

    Però no hem d’oblidar que la qualitat de vida mental també és molt determinant: i és que hi ha malalties mentals associades que es donen a la vegada. A l’algoritme podem veure que hi ha un risc altíssim de patir depressió i després, durant la teràpia de prevenció, veiem que el que realment passa és que es pateix ansietat.

    Quin tant per cent d’encert té l’algoritme que ha desenvolupat?

    Els termes matemàtics són complexes. Usem un paràmetre que anomenen validesa discriminant, que és la capacitat de poder decidir si una persona està malalta o no –és a dir, si pateix depressió- al cap d’un any. Hi ha un terme, que és l’àrea sota la corba ROC que és el que ens dóna la fiabilitat de l’estudi.

    Una àrea amb un valor d’1 és perfecte, no s’equivoca mai. A partir de 0,70 els resultats comencen a ser bons, per a que ens entenguem. En el nostre cas, voltem el 0,80 de fiabilitat, uns resultats bastant bons. En el cas en particular de les prediccions de consum d’alcohol arribem al 0,90, que és excel·lent.

    A qui es realitza aquest qüestionari? Com a metges, heu de veure indicis previs, es fa sistemàticament a les persones que passen teràpia psicològica…?

    És molt important deixar clar que aquest algoritme està pensat per a gent que està sana; només funciona en persones que ara no tenen depressió, perquè té un enfocament preventiu.

    Un nen passeja pels passadissos de l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA

    I, parlant de prevenció, un estudi seu diu que hi ha accions que preveuen la depressió en un 43% dels casos. Quin tipus d’activitats són?

    Ens vam centrar en els programes psicològics i educatius; a l’estudi vam incloure-hi 29 assajos, fets a diferents parts del món, amb l’únic factor en comú que eren intervencions psicològiques o educatives. Es tracta d’accions d’orientació cognitiu conductual que tenen l’objectiu d’aconseguir que el pacient sigui capaç de canviar pensaments i activar conductes.

    La intensitat de les intervencions que vam estudiar eren molt variades: podem tenir accions molt breus i senzilles i altres més elaborades, però vam concloure que el resultat no depèn de la intensitat de la intervenció. Algunes activitats purament educatives, com una petita xerrada amb un mestre d’escola, poden ser tan efectives com teràpies complexes amb psicòlegs.

    Tampoc vam trobar que les diferents orientacions variessin els resultats en efectivitat: el nostre grup d’investigació va concloure que una intervenció senzilla d’un metge de família, com pot ser una visita de 10 minuts, pot ser molt determinant. En aquesta visita, els metges informem el pacient dels resultats de l’algoritme i del seu risc de patir depressió en el proper any. La intervenció rau en que escoltem i valorem l’opinió del pacient respecte aquesta situació.

    La gent que encara no està malalta té molts recursos per a prevenir els trastorns i haver accedit a realitzar el qüestionari ja és una mesura de prevenció. Així que els preguntem què estan fent per intentar millorar el seu estat d’ànim. I la gent acostuma a encertar moltíssim: molts practiquen esport, fan escapades al camp en família, fan yoga…

    El més important, doncs, d’aquestes intervencions no és l’acció en sí mateixa sinó generar un espai en que les persones puguin expressar-se?

    Clar, més enllà dels consells professionals, que òbviament són necessaris (s’han donat casos que gent que tenia risc de patir depressió intentava calmar els ànims fent una copa després de la feina i això té moltes possibilitats de derivar en alcoholisme en persones que tenen risc de patir depressió i s’ha de parar), la gent a les consultes t’explica coses. Coses que d’alguna manera els emocionen, perquè estem parlant de les causes de la seva inestabilitat. Per això recomanem a tots els professionals que escoltin.

    En aquesta línia, donem molta importància a la prescripció social: no ens hem d’obsessionar amb els recursos sanitaris, perquè als barris hi ha moltes activitats i xarxes de suport social que poden ajudar a prevenir i es poden recomanar. Les activitats d’oci en grup poden ajudar a millorar les relacions i la xarxa de suport.

    Les relacions socials i sentir-se escoltat és tremendament important. Com a mostra: només amb intervencions de 10 minuts a consulta cada sis mesos durant un any i mig vam veure que els nivells de risc de patir depressió i ansietat detectats a l’algoritme van disminuir moltíssim.

    Hem d’apoderar a la gent, tornar-los la salut. Tendim a medicalitzar-ho tot i donar solucions globals a problemes que al final són particulars. Quan parlem amb la gent i els escoltem, al final el que fem és personalitzar. Si estem davant d’una persona que veiem que és sedentària, podem recomanar-li fer esport. No és tan important que segueixi aquest consell com el fet d’haver donat un consell personalitzat que, ja de per sí, funciona.

    El gran problema de la depressió i l’ansietat és que són molt prevalents; quan s’avança en el trastorn es dóna més importància a un petit problema només perquè es pateix ansietat. Aquestes intervencions ajuden a relativitzar?

    És clar, és una mancança social que tenim. A les escoles no se’ns ensenya a afrontar els problemes i crec que hauria de ser una assignatura obligatòria. Aprendre els rius de memòria està bé, però aprendre a negociar, a comunicar-se, solucionar problemes o descompondre’ls és més important. Quan se’ns acumula l’estrès comencem a tenir pensaments irracionals i menystenidors d’un mateix. Això, amb intervencions simples es pot canviar: essent escoltada la persona pot descobrir com d’irracionals són aquests pensaments i com es pot derivar, poc a poc, cap a pensaments més realistes.

    Quan es pateix depressió és freqüent que es doni també baixa autoestima: tendim a penar que no servim per a res. I, segurament tenim un problema, però que no és tan exagerat com pensem. La mateixa teràpia de l’exercici físic pot, no només tornar-nos l’ànim sinó que pot ajudar-nos a racionalitzar els nostres pensaments descobrint els defectes físics que sí tenim i els que no.

  • Fiable, anònim i car: les claus del nou autotest per detectar el VIH

    La prova per a l’autodiagnòstic del VIH sense necessitat de prescripció mèdica ha arribat a les farmàcies. Les associacions que treballen amb aquest col·lectiu consideren que és un avanç per combatre l’estigma associat a la realització d’aquest tipus de test, que fins ara s’oferia en centres de salut i centres comunitaris d’ONG.

    Fa un mes el Govern va aprovar un Reial decret que modificava la legislació d’aquests productes i permetia comercialitzar-los sense autorització d’un professional sanitari. Amb aquesta mesura pretén augmentar el diagnòstic precoç de VIH a Espanya, disminuir el nombre de persones no diagnosticades (entre 18%) i amb diagnòstic tardà (un 46%).

    1. Funcionament

    Encara que l’autotest es pot realitzar amb una mostra de sang o saliva, ara com ara des del Ministeri de Sanitat expliquen que es començarà comercialitzant un producte que realitza la prova després d’una punxada de sang en el dit. La novetat d’aquest producte és que la mateixa persona que es realitza l’examen aconsegueix el resultat del test en menys de 20 minuts.

    «Amb la saliva la prova és més ràpida però té una mica més de [marge] d’error. En sang té més sensibilitat i ho detecta millor. És com l’aparell que utilitzen les persones diabètiques», apunta Juan Carlos López, portaveu de Seisida (Societat Espanyola Interdisciplinària de la Sida) i metge de malalties infeccioses i VIH a Madrid. Segons explica López, l’exposició del resultat és «molt semblant a les proves de prevenció d’embaràs» i ve determinat per un color o per un símbol.

    2. Fiabilitat

    Al voltant del 99%. El Ministeri de Sanitat ha elaborat una guia sobre aquesta prova, en ella expliquen que la probabilitat que una persona infectada pel VIH tingui en la prova un resultat positiu és del 99,5% i del 99,9% en cas que un subjecte amb prova negativa no tingui la infecció.

    Sobre aquest punt, el departament de Dolors Montserrat adverteix als usuaris del conegut com a període finestra, el temps transcorregut entre la infecció i l’aparició d’anticossos detectables. Generalment el cos triga entre 2 i 8 setmanes després de la infecció a desenvolupar anticossos detectables, i gairebé totes les persones els han generat al cap de tres mesos de la pràctica de risc. Durant aquesta fase la prova pot donar un resultat negatiu, encara que la persona s’hagi infectat per això recomanen repetir la prova de VIH passats els tres mesos.

    3. Combatre infradiagnòstic 

    Es calcula que actualment viuen a Espanya entre 140.000 i 145.000 persones amb infecció pel VIH, de les quals aproximadament una de cada cinc (18%) no estan diagnosticades. El diagnòstic tardà de la infecció és un dels principals obstacles de la resposta a aquesta epidèmia, ja que disminueix la resposta al tractament.

    Encara que els col·lectius que treballen sensibilitzant sobre el VIH consideren que tant aquesta eina, com totes les decisions que facilitin un diagnòstic precoç, són avanços positius, el portaveu de Seisida creu que amb aquesta prova «no sortiran ni l’1%» de persones que estan infectades i no ho saben. Per combatre aquestes xifres, aquest especialista de malalties infeccioses advoca per millorar les campanyes de conscienciació entre la població general i entre les persones de risc. També destaca la necessitat que els professionals sanitaris ofereixin aquesta prova als pacients que acudeixen a les seves consultes.

    4. Anonimat

    El comprador podrà adquirir el producte sense haver d’identificar-se, aquest és un altre dels factors positius pels quals s’ha impulsat aquest test i s’ha combatut l’estigma social associat al fet de realitzar aquesta prova. Des de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (FELGTB) ressenyen que aquesta decisió suposa un avanç en entorns rurals. «Si la persona no es fia del seu metge de referència i en un hospital es pot trobar a gent que li conegui, li ve bé tenir una alternativa», respon Juan Diego Ramos, dinamitzador del grup de VIH d’aquesta Federació.

    No obstant això, aquest activista destaca la importància de realitzar aquest tipus de test en centres sanitaris o comunitaris per evitar rebre el resultat en solitud. Per això ressenya el procediment a seguir en aquests casos; d’una banda, acudir a un centre sanitari per realitzar les proves confirmatòries de laboratori i, per un altre, dirigir-se a alguna ONG per rebre suport psicològic. El producte compta amb un número de telèfon on poden trucar i ser atesos per professionals especialitzats.

    El portaveu de Seisida destaca la importància de no limitar l’acompanyament als casos positius, recorda que davant els usuaris que hagin obtingut resultat negatiu cal aconsellar-los perquè «han estat en risc i cal usar protecció».

    5. Preu

    La prova costa al voltant de 35 euros. Aquesta quantitat no és una despesa assumible per a les butxaques de col·lectius en risc d’exclusió social. L’associació Salut Entre Cultures preveu el VIH entre població immigrant en territori espanyol, el seu coordinador, Ignacio Peña, recorda que per a la major part dels seus usuaris és inassolible i pertanyen a col·lectius de risc per a la transmissió del virus. «És un preu caríssim, no és accessible per a molts d’ells», respon. Així mateix, recorda que la població immigrant amb la qual treballen sol contreure el virus ja en sòl europeu, no al seu país d’origen, a causa de «conductes sexuals de risc» i al fet que existeix «major llibertat sexual» en països occidentals.

    Des de Seisida destaquen que seria «desitjable» que la prova fos gratuïta, però consideren que aquesta decisió «serveix per omplir » un buit entre aquells que sí que poden permetre’s pagar 30 euros però no s’atreveixen a anar al centre de salut.

     

    Aquest és un article de eldiario.es 

  • “Mama, jo també moriré?”: la mort, el gran tabú de l’ensenyament

    “Un dia, davant una escola, vaig veure com un nen petit, d’uns sis anys, corria cap a la seva mare per preguntar-li: ‘mama, jo també moriré?’. Ella, amb tota la serenor del món li va dir: ‘Sí. Com tothom’. En vista d’aquesta resposta sincera i simple, l’àvia, escandalitzada, va reprendre la mare per haver espantat el menut”. Begoña Elizalde, psicòloga i coordinadora del Grup de Treball Dol i Pèrdues del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, narra aquesta escena per a explicar les raons per les quals la mort és un tabú a l’ensenyament.

    L’educació, segons la psicòloga, és un reflex de com vivim en la societat. Les aules no són pas espais aïllats de la resta del món: “els adults no parlem de la mort, al contrari: ens n’amaguem. I què hem de fer amb els nens si no ho fem entre adults?”, es pregunta. Elizalde posa el focus en que els nens, igual que la gent gran, els malalts o els discapacitats, “són un col·lectiu que considerem fràgil, sense plantejar-nos si realment ho són o no, i intentem allunyar-los de qualsevol patiment, enlloc de donar-los eines per afrontar-ho”.

    En aquesta línia, Nani Hidalgo, vicepresidenta de Dret a Morir Dignament (DMD) Catalunya, observa que “l’escola, més enllà d’ensenyar coneixements, ha d’acompanyar en el creixement de persones responsables, autònomes i conscients”. Així, considera que la mort és essencial per a aquest desenvolupament però troba que a les aules hi ha silenci al voltant d’aquest tema. Per això DMD, juntament amb l’Ajuntament de Barcelona, organitza la tarda de dimarts 23 la xerrada ‘Trencar el Tabú de la mort a l’ensenyament: Tenim dret d’apartar a les criatures de la vivència de la mort?’

    I és que Hidalgo assegura que l’únic moment en què es tracta la mort a l’aula és després que s’hagi donat una pèrdua propera, però “en aquests casos es tracta el dol, a posteriori. Veiem, doncs, que hi ha una part important de drets i de la vida que no es tracten a l’escola. Els preparem per anar a la universitat, per l’edat adulta, però no per una altra etapa important de la seva vida que és la mort”, assegura.

    Els silencis a les aules són relativament freqüents en relació a temes polèmics, ja sigui la mort, o el sexe i les drogues, temes que fa anys eren tabú però ara es tracten amb certa normalitat a les tutories. El problema, però, és que la polèmica que aixequen aquests temes es dóna “al món dels adults i el traspassem al dels infants. A classe hauríem de parlar de tot el que no es parla i no es parla d’allò que és lleig”, assegura Elizalde. Afegeix, també, que la mentalitat dels menuts és molt més “simple” i que aquests temes són molt més fàcils per a ells que per als adults, “però som nosaltres els qui dissenyem l’agenda educativa”, lamenta.

    La mort és una realitat per a la què els nens han d’estar preparats, perquè “tendim a pensar que només es moren els ancians, però això no és cert”, opina Hidalgo. Així, des de DMD asseguren que “no tenim dret a robar els nens la reflexió sobre una part integral de la seva vida que és la mort, només perquè als adults ens faci por”.

    Il·lustració de l’exposició ‘La mort digna il·lustrada’ | Gemma Capdevila

    Canviar les imatges associades a la mort per a que ja no faci por

    “Has intentat il·lustrar mai un dossier pedagògic o una xerrada sobre la mort? És dificilíssim. Tot són xiprers, mans que s’agafen, imatges fosques i horroroses…”. Aquesta reflexió de l’Alba Falgarona (Wäwa Illustrations) va ser la que va donar peu a l’exposició ‘La Mort Il·lustrada’, en col·laboració amb Dret a Morir Dignament Figueres. Es tracta d’un treball en el què han participat més de 30 artistes que donen una visió particular i personal de la mort a través de dibuixos tan diversos com diverses són les experiències relatives a la mort: des de propostes íntimes i sòbries fins a composicions abstractes amb colors més foscos, passant per il·lustracions entranyables i introspectives.

    L’objectiu del treball de Wäwä és “poder usar l’art per parlar de la mort, per a canviar-ne el llenguatge i normalitzar-la”. Així, DMD ha realitzat un dossier que acompanyarà la visita de les escoles que assisteixin a l’exposició, per a posar pautes al debat sobre el què senten davant aquestes imatges i “poder eliminar els pensaments negatius associats sempre a la mort”, explica.

    Falgarona, com a artista, ha fet ella mateixa aquest exercici de canvi de llenguatge i assegura que “ha estat un viatge molt personal. M’he trobat davant de reflexions que mai no havia abordat així d’obertament. Tinc més de trenta anys i ara veig que la mort és igual de digna que la vida. Vull que els nens tinguin aquesta visió abans dels trenta per a que puguin viure sense por”.

    Aquesta idea de por ve associada a la de patiment i desconeixement que envolta el moment de la defunció. Per això, Hidalgo assegura que introduir la idea a l’aula de l’autonomia sobre el propi cos i la vida “vol dir ensenyar a viure i morir dignament. Ajudar a desenvolupar l’empatia respecte els qui pateixen per ser conscients de la nostra pròpia vulnerabilitat. Parlem molt de la sobirania dels pobles, però poc de la dels cossos”, denuncia Hidalgo.

    Però, per la seva banda, Elizalde alerta que, si bé no s’ha de viure obsessionat, la por al patiment es sana. “S’ha de tenir por, però mai por a la por”, puntualitza. “Els canvis importants de la vida comporten patiment: si tant la mare com la criatura pateixen en el moment del naixement, hem d’assumir que una transició tan important com la mort també ens farà patir, ja sigui físicament o emocional”.

    Il·lustració de l’exposició ‘La mort digna il·lustrada’ | Jaume Montserrat

    Morts enllaunades: més exposició però menys reflexió

    Ara, com a societat, estem menys en contacte amb la mort, segons opina Hidalgo. “S’ha anat traient de les cases i allunyant els menuts quan es dóna una defunció en l’àmbit personal. Ara bé, els nens estan més exposats que mai a una mort que els és indirecta i freda”. Es refereix al que Elizalde defineix com a morts enllaunades, aquelles que es veuen a la televisió i els videojocs. És una idea de la mort que “no els fa madurs, perquè no és real si es pot ressuscitar com si res”, reflexionen des de DMD.

    Per a Elizalde la banalitat d’aquesta idea col·lectiva de mort és més greu encara perquè es relaciona amb l’entreteniment: “els jocs o les pel·lícules són una eina d’esbarjo i, si en algun moment ens violenten massa, sempre els podem apagar i passar a una altra cosa”, opina. Així, per la psicòloga, la veritable maduresa respecte la mort no s’entén si no es transita per la idea del patiment “i no ho podem fer si la televisió ens entreté”.

    Totes dues professionals coincideixen en que és difícil afrontar idees doloroses amb els més menuts, però s’ha d’ensenyar des de ben petits que els éssers vius moren per a que la mort no es converteixi en una obsessió. “I se’ls ha de fer entendre que ells també moriran”, reitera Elizalde, qui assegura que això no generarà pas un trauma perquè els nens “tenen una ment més oberta que els adults i no tenen les preconcepcions que els dificulten entendre que el seu pas per la vida acabarà algun dia”. Així, sempre s’ha de dir la veritat, perquè el que mou els nens és la curiositat i el que els espanta és no saber. Per això, aquell nen que corria cap a la seva mare a preguntar-li si ell també moriria, per a sorpresa de la seva àvia escandalitzada, va assentir, dient “vale” per després tornar trotant amb els seus amics a jugar.

  • La Coordinadora d’entitats SAP Muntanya: una història d’apoderament i participació de la ciutadania en la millora de la salut i la sanitat

    Arran de les mobilitzacions ciutadanes del 15-M al 2011 i coincidint amb el primer any de les retallades al Sistema Sanitari Públic, neix la Coordinadora d’entitats SAP Muntanya que té com a nucli promotor les associacions de veïns i veïnes de la zona nord de la ciutat de Barcelona (SAP Muntanya avui AIS Nord). La seva finalitat és defensar la qualitat assistencial del Sistema Sanitari Públic, defensar els drets de la ciutadania a la salut i vetllar per la salut pública i mediambiental.

    L’Àrea Integral de Salut (AIS) Nord compren els districtes municipals de Nou Barris, Sant Andreu i Horta Guinardó, amb 403.000 habitants (24,39% de Barcelona), amb 19 Àrees Bàsiques de Salut (ABS són equips d’Atenció Primària), l’Hospital Universitari de Valle Hebron (HUVH) com a hospital públic (ICS) de referència i l’hospital de Sant Rafael com a complement, a més d’equipaments sociosanitaris i de salut mental.

    Les entitats que constitueixen la Coordinadora SAP Muntanya són: AVV Sant Genis, AVV Horta, AVV Bon Pastor, AVV Can Peguera, AVV Turó de la Peira, AVVAVV Porta, AVV Guineueta, AVV Prosperitat, AVV Roquetes, AVV Sant Joan de Montcada, AVV Trinitat Vella, AVV Sant Andreu de Palomar, AVV Sant Andreu Nord-Tramuntana i Comissió de Salut de Sant Andreu. En total 14 entitats ciutadanes.

    Cinc anys de lluita i resistència en defensa de la sanitat 100% Pública, Universal i de Qualitat

    Cinc anys de retallades continuades han deteriorat el nostre sistema sanitari públic: Urgències col·lapsades, llistes d’espera que desesperen, al metge de família, a l’especialista i als pacients. Llistes per proves diagnòstiques, per intervencions quirúrgiques i visites mèdiques, tancaments i reduccions de serveis (plantes, llits, urgències als centres de primària, ambulàncies, personal i inversions) Des de la Coordinadora de la SAP Muntanya hem estat, i continuem, lluitant per revertir la situació actual d’emergència sanitària.

    La Coordinadora de la SAP Muntanya ha treballat, sensibilitzat i reivindicat també altres àmbits de la salut com: Els determinants socials i econòmic de la salut, el medi ambient i la salut, l’Atenció Primària que volem com a centre del sistema, contra l’exclusió sanitària, la qualitat dels serveis, etc. Amb múltiples actes, xerrades, manifestacions, concentracions, ocupacions, taules informatives, signatures, suport a lluites sectorials i territorials, reunions amb gestors i polítics a tots nivells.

    L’any 2015 la SAP muntanya és una de les entitats que són fundadores de la confluència de lluites sanitàries en la constitució de la Marea Blanca de Catalunya (febrer de 2015, avui amb 70 entitats coordinades). Marea Blanca amb un decàleg de valors programàtics per un autèntic Servei Nacional de Salut per Catalunya ha passat de la protesta a la proposta: un model de servei de salut 100% públic.

    Cal destacar les accions continuades d’aquesta entitat com les taules d’informació, recollida de reclamacions i ajuda, cada dimecres a l’hospital de la Vall d’Hebron, les ocupacions amb reivindicacions de la Conselleria, CatSalut, ICS i centres sanitaris, les reunions sistemàtiques amb direccions de l’hospital, centres de Primària i Sociosanitaris. Les tres cadenes humanes (anuals) envoltant l’hospital (la darrera el 17 de maig de 2015 amb unes 1.500 persones).

    Què exigeix la Coordinadora SAP Muntanya

    Un pla d’actuació per:

    1. Disminuir dràsticament les llistes d’espera per visita al metge de família, a l’especialista, proves diagnòstiques, intervencions quirúrgiques i rehabilitació.
    2. Reobrir serveis i plantes tancades per les retallades.
    3. No permetre fer activitat privada en centres assistencials finançats amb pressupostos públics.
    4. Assegurar que les dades clíniques no es venen ni cedeixin a entitats privades. No al VISC+.
    5. Lluitar contra la corrupció exigint la màxima transparència.
    6. És necessari l’augment del pressupost de salut, recuperant almenys les retallades dels darrers anys, prioritzant la millora i l’impuls de la salut pública i l’atenció Primària i comunitària.
    7. Ordenar i potenciar els recursos sanitaris públics en salut mental, sociosanitaris i rehabilitació.
    8. Revisar els objectius i protocols de salut laboral, de l’ICAM i de les malalties emergents.
    9. Recuperar els llocs de treball perduts des del 2010 i millorar les condicions laborals.
    10. Rebutgem els Consorcis i altres formes encobertes de privatitzacions. Volem que sigui l’ICS el veritable nucli integrador del sistema públic.
    11. Establir la participació real de la ciutadania en la governança i control del sistema i dels centres sanitaris.

    Qui són els protagonistes d’aquesta història.

    Hem considerat activistes les persones que actuen en les accions de la coordinadora d’una manera continuada (reunions, concentracions, taules d’informació, etc.).

    • 23 persones, 61% dones, edat mitjana 65 anys (49-72).
    • Un 30% treballen. La resta, un 70%, estan jubilats. Això es veu sobretot a Nou Barris.
    • Un 87% van al Consell de Salut del seu districte.
    • Un 30% pertanyen a alguna formació política.
    • Representen a Associacions de veïns.

    En les concentracions, ocupacions, etc. la SAP pot arribar a convocar unes 50 persones i en les accions de més impacte com manifestacions i les tres cadenes humanes a l’HUVH han assistit unes 1.500 persones entre ciutadania i treballadors sanitaris.

    Donem les gràcies a aquestes persones que defensen amb la seva lluita continuada els drets de tota la ciutadania i el bé comú, especialment al lideratge imprescindible de la Trini de Nou Barris i el Carles de Sant Andreu, així com a les activistes històricament més presents: Mari Bonal, Juan García, Carmen Cabello, Inocencio Alonso, Angeles Puente, Mari Carmen Cruz, Abel Rodríguez, Manolo Muñoz, Angeles Espina, Angeles Marro, Maria Guardia, Madalena Bayle, Isabel Cabezas, Fina Soler, Carmen Martínez, Carlos Blanc i Trini Cuesta.

    La Coordinadora de la SAP Muntanya va rebre, el 2016, de l’ajuntament de Barcelona, a petició del plenari del districte de Nou Barris, la medalla de la ciutat de Barcelona com reconeixement al servei de la defensa dels drets social.

    (*) El contingut d’aquest article ha estat redactat en part gràcies a la informació de l’exposició pública que la Coordinadora SAP Muntanya va fet i va estar exposada al Centre Cívic de «Can Basté».

  • L’Espacio del Inmigrante, cinc anys de lluita contra l»apartheid sanitari’ del PP al cor del Raval

    Un Reial decret Llei del Partit Popular el 2012 va trencar el principi d’universalitat de la sanitat a Espanya. Malgrat que les comunitats autònomes es van apressar a aprovar normatives que mitiguessin l’acció del Govern de Mariano Rajoy, van ser molts els migrants en situació administrativa irregular que van quedar exclosos de la xarxa pública. Per això, la mesura dels populars va ser denominada apartheid sanitari. Aquest apartheid va sumar en menys de tres anys 1600 casos d’exclusió mèdica, tal com va denunciar la Xarxa de Denúncia i Resistència al Reial Decret (REDER).

    A Barcelona, la problemàtica va portar als mateixos migrants –ajudats pel moviment okupa de la ciutat, diverses assemblees de barri i també pels iaioflautes– a crear un racó autònom al Raval on atendre als repel·lits per la reforma del PP. Van anomenar a la iniciativa Espacio del Inmigrante.

    Avui dia no s’entén el barri sense el seu hospitalucho; així el van sobrenomenar els mateixos migrants quan van crear el servei assistencial el gener de 2013. Però Hospitalucho va quedar curt en poc temps. Setmanes després de realitzar les primeres visites mèdiques, el col·lectiu va integrar al seu ventall de serveis l’assessoria legal, i després la psicològica. Ara fins i tot realitzen cursos de castellà, dels que va ser professor el mateix Nazario, dibuixant i veí de Ciutat Vella.

    D’aquests cursos s’han beneficiat milers de migrants, inclosos ferrovellers i manters, dos dels col·lectius afavorits per l’àgora en la què s’ha convertit l’Espacio del Inmigrante. Entre les seves parets, que han escoltat tot tipus de xerrades i han participat de tot tipus de tallers (i que han servit de recer per no pocs migrants sense sostre), va néixer el Sindicat Popular de Venedors Ambulants.

    Un dels seus dos locals, el de més recent ocupació, va estar en voga la passada setmana. L’Espacio del Inmigrante va esquivar el seu desallotjament gràcies a l’àrea d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, que va intervenir per detenir el desnonament abans del seu llançament des dels jutjats. El local, gestionat pel col·lectiu des de fa dos anys, està situat al carrer Agustí Duran i Sampere i és propietat del holding d’inversió de l’entitat La Caixa, Criteria Caixa SAU. El seu altre local, ocupat el novembre de 2012 en el passatge de Bernardí Martorell, el hospitalucho històrictambé va viure l’amenaça del desallotjament però l’Ajuntament va intervenir de nou a causa de la situació de vulnerabilitat d’algunes famílies que vivien a l’immoble.

    A l’interior dels baixos del carrer Augustí Duran i Sampere, un lloc enorme, de parets altes i plenes de gargots, i momentàniament el local base de l’Espai per la presència d’un narcopis a la finca del seu primer hospitalucho, alguns dels membres del col·lectiu llancen xifres sobre els cinc anys de presència del gabinet mèdic, legal, psicològic i lingüístic autorganitzat del Raval: fins a 300 casos sanitaris atesos a l’any; una quinzena de persones assessorades per advocats a la setmana; i centenars d’alumnes en els seus tallers de castellà. Tot gratuït gràcies als voluntaris del col·lectiu, una vintena de persones, que ha anat canviant amb el temps.

    Assistència sanitària, assessoria legal i fins i tot cursos de castellà ofereix el col·lectiu | Sònia Calvó
    Tot i així, els membres de l’Espacio són un termòmetre de les desigualtats en el Raval. La seva tasca se centra en els “exclosos dels exclosos”, testifica Luciano, un dels advocats que passa ronda cada dimecres. I la seva activitat en els últims anys no ha decaigut. “Les persones en situació irregular desconfien dels hospitals, dels serveis socials… Els fa por que aquests chibeteen”. “Aquest és un espai de trobada, on es comparteixen els sabers dels migrants, aquí es genera un clima de comprensió”, asseguren César, un dels membres que més suport ha prestat al Sindicat Popular de Venedors Ambulants, i Julián, que es va aplicar a fons abans amb els ferrovellers de la ciutat però que dóna un cop de mà a qualsevol batalla.

    “Arribem on no arriben les ONG’s”, prossegueix César. L’Espacio del Inmigrante ha sumat a la seva tasca la de –destaca Luciano– “anar a buscar a les persones”. És per això, conclouen els membres del col·lectiu, que són molts els migrants vulnerabilitzats que els tenen confiança a ells i no a altres agents socials del barri. “El boca-orella fa molt”.

    L’Espacio també té algunes places per pernoctar | Sònia Calvó

    A més, amb el temps, han enderrocat les fronteres del barri i han estès el seu acompanyament a altres lluites del districte de Ciutat Vella. El cas dels menors estrangers indocumentats no acompanyats, popularment coneguts com a meinasmenystinguts històricament a la ciutat pels problemes que en algunes ocasions han provocat després de consumir cola. Iman, una jove del barri, va ser una de les participants de les anomenades ‘rutes contra la cola’. Passejos que els veïns van organitzar l’any passat pels voltants del Pou de la Figuera perquè els comerciants de petits negocis no venguessin dissolvent als joves.

    Més enllà dels serveis que l’Espacio ha prestat en els últims anys, els seus membres destaquen les arrels polítiques que les lluites del col·lectiu han generat al barri. Senten que han contribuït a visibilitzar al migrant en les lluites socials de la ciutat. “Un 80% de les persones de l’Espacio no té papers, i no cal tenir-los per defensar els drets de les persones. El vulnerable ha fet un pas cap endavant”, conclouen.

    Per aquest any, el del cinquè aniversari del seu naixement, tenen pensat muntar una “escoleta antiracista”. I ho faran perquè –com apunta César– “el migrant ve amb coneixements, per molt que els costi creure de vegades als d’aquí, i qüestiona les hegemonies”.

  • Congressos com el què va assegurar que el càncer es cura només són habituals davant la passivitat de les administracions

    Aquest és un article de eldiario.es

    Afirmar que un càncer es produeix per desequilibris emocionals és quelcom que no té cap mena de base científica. No obstant això, la passada setmana l’Hotel Barceló Sants de Barcelona acollia la celebració d’un esdeveniment en el què una sèrie de personatges feien afirmacions com aquesta o donaven consells absurds sobre com afrontar un càncer. Posaven en dubte l’eficàcia d’alguns dels tractaments actuals, com la quimioteràpia, davant la sorpresa i la indignació de la comunitat científica i metgessa.

    No va ser un cas aïllat. Segons el recompte que fa l’Associació per Protegir al Malalt de Teràpies Pseudocientífiques (APETP), se celebren centenars d’actes similars. No és que no hi hagi eines legals per tractar d’impedir la difusió d’informació acientífica perjudicial per a la salut, però existeix certa passivitat en les administracions sanitàries, segons expliquen els experts.

    «Hi ha moltíssims estudis publicats sobre aquest tema i la conclusió és unànime, no es pot dir que hi hagi cap tipus de càncer que sigui provocat per un esdeveniment traumàtic o estressant», explica a eldiario.es el doctor Miguel Ángel Seguí, portaveu de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM). «Prou té un pacient amb patir una malaltia greu, com a més a més dir-li que la culpa és seva perquè no va gestionar bé un problema personal. Em sembla una cosa totalment retrògrada, a més de dolorosa per al pacient».

    L’afirmació sobre l’origen emocional del càncer la va fer lliscar durant l’esdeveniment Txumari Alfaro, personatge que durant dècades ha ofert consells de salut en programes de televisió de pràcticament totes les cadenes generalistes. En un moment de la seva xerrada, tres dones les filles de les quals tenen càncer de mama van preguntar què podien fer. «Res», va ser la resposta d’Alfaro, «només prenent consciència del càncer de pit que tens a la mama esquerra, et millorarà».

    Aquest tipus de teories pseudocientífiques basades en una suposada interacció entre ‘ment’ i cos han estat qualificades per l’Organització Mèdica Col·legial com «les més perilloses de les propostes pseudoterapèutiques». La majoria parteixen del que es coneix com a ‘Nova Medicina Germànica’, un moviment que ha estat qualificat com a secta a diversos països europeus. Un dels seus creadors, Claude Sabbah, compleix actualment condemna per la mort d’un pacient de càncer de pròstata que va renunciar al seu tractament.

    La SEOM no ha estat l’única a posicionar-se contra aquest esdeveniment, professionals i institucions científiques i sanitàries de tot tipus es feien ressò a xarxes socials de la denúncia que el Col·legi de Metges de Barcelona va presentar davant el Departament de Salut dies abans que es dugués a terme l’acte i criticaven els comentaris que, com el d’Alfaro, s’anaven filtrant a través de xarxes socials.

    Cursos, xerrades i fires per tota Espanya

    No obstant això, lluny de ser una excepció, aquest tipus d’esdeveniments en els què els ponents amb o sense formació mèdica fan afirmacions de caràcter sanitari sense base científica alguna són habituals en moltes ciutats espanyoles. «No és una excepció», afirma Seguí, «si vas a qualsevol centre sanitari veuràs que hi ha milers de paperets d’esdeveniments com aquest, en els quals s’ofereixen tot tipus de tractaments alternatius».

    Alguns dels organitzadors d’aquest tipus d’esdeveniments es troben entre els ponents que acompanyaven a Alfaro al congrés de Barcelona. Entre ells destaca Josep Pàmies, un agricultor català que assegura que un càncer terminal pot remetre amb uns canvis «d’hàbits alimentaris, emocionals i d’ubicacions geopatològiques».

    Pàmies, que també defensa el que en aquest entorn es coneix com a ‘solució mineral miraculosa’, un producte tòxic molt similar al lleixiu al qual els seus seguidors atribueixen tot tipus de bondats, com guarir el càncer o l’autisme en nens, figura com a organitzador d’altres esdeveniments que se celebren en diferents ciutats espanyoles, com la Fira de Salut i Alimentació que porta ja 10 edicions.

    «En aquesta fira també participen persones que tracten a malalts de càncer i en l’última fins i tot col·laboraven l’ajuntament de Balaguer i la diputació de Lleida», explica a eldiario.es la presidenta de l’Associació per Protegir al Malalt de Teràpies Pseudocientífiques (APETP), Elena Campos, qui insisteix que «el congrés de Barcelona no és, en absolut, l’únic esdeveniment en el qual es fan afirmacions d’aquest tipus, hi ha centenars al llarg de tot el territori nacional».

    Campos, especialista en biomedicina del Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa, assegura que l’APETP va actualitzant una llista amb tots els esdeveniments que es realitzen cada any. «El nostre objectiu és visibilitzar el problema i conscienciar de la seva gravetat, hem detectat xerrades en col·legis en els quals s’explica a nens petits l’origen emocional de la malaltia», assegura.

    Però a més de visibilitzar el problema, des d’aquesta associació també denuncien la passivitat de les autoritats davant el que consideren un risc contra la salut pública. «Ens alegrem que els mitjans s’hagin fet ressò d’aquest esdeveniment perquè és necessari que es visibilitzi la situació i la seva gravetat», explica Campos, «però també cal posar en evidència la necessitat que les institucions sanitàries i els col·legis mèdics comencin a vigilar la mala praxi i l’intrusisme sanitari».

    Buit legal i deixadesa política

    La impunitat amb la qual s’han passejat per Espanya alguns d’aquests personatges ha deixat la sensació que existeix un buit legal a l’hora d’oferir consells o tractaments mèdics, així com que les seves afirmacions estan emparades per la llibertat d’expressió.

    No obstant això, l’advocat i especialista en aquest tipus de casos, Fernando Frías, recorda que «hi ha mecanismes legals per impedir aquest tipus d’actes via administrativa o, almenys, que hi hagi algun tipus de conseqüència legal si durant l’esdeveniment es realitzen afirmacions falses o es pretenen vendre serveis inútils contra una malaltia tan greu com és el càncer».

    També des del punt de vista penal existeix la possibilitat de perseguir certes accions, especialment a través dels articles referits a l’intrusisme professional o als delictes contra la salut pública. No obstant això, Frías reconeix que «caldria analitzar cadascuna de les ponències que es fan en aquest tipus d’esdeveniments per comprovar si s’està cometent un delicte».

    Tot i així, aquest advocat assegura que un dels principals problemes a l’hora d’abordar aquesta situació és la «deixadesa de les comunitats autònomes i del Ministeri de Sanitat». Segons Fredes, «aquesta gent veu que pot actuar amb plena impunitat, per la qual cosa es permeten el luxe de muntar aquests congressos en els quals fan tot tipus d’afirmacions».

    Càncer i teràpies alternatives

    El càncer és una de les primeres causes de mort a nivell mundial. Segons l’Organització Mundial de la Salut, els diferents tipus de càncer que existeixen es deuen a multitud de factors i aproximadament un terç de les morts es deuen factors de risc alimentaris o a hàbits poc saludables. Cap es deu a problemes emocionals, no obstant això, segons un estudi publicat el passat mes d’agost, les teràpies alternatives augmenten enormement les taxes de mortalitat d’alguns tipus de càncer. En particular, per al càncer de mama, el risc de mort es dispara fins a un 470%.