‘Un infant que creix’ és el títol d’un llibre editat per la Generalitat de Catalunya en el que s’aborden diversos aspectes claus en l’educació d’un nen o nena que tot just comença l’escola. És un document pensat per a ser lliurat a les escoles i explicar a les famílies de P3 com gestionar la cooperació amb els altres nens i nenes, ensenyar en la no discriminació o donar pautes per a dur vida sana.
Aquest llibre, però, ha despertat polèmica durant aquesta setmana arran de publicacions de diversos mestres i educadors a les xarxes socials que, en rebre’l, n’han criticat el contingut. Inclús l’associació VSF Justícia Alimentaria Global ha demanat a la Generalitat que el retiri. El motiu? “Conté publicitat encoberta”, segons denuncia l’entitat en un comunicat.
I és que ‘Un infant que creix’ ha estat finançat per grans empreses com Colacao, Knorr, Nocilla, Banc Sabadell, Font Vella i, inclús, l’empresa de serveis funeraris integrats ALTIMA, els logotips de les quals figuren a la contraportada del document. Però les queixes venen donades per les últimes sis pàgines, en les que aquestes companyies compten amb un espai en el que parlen de temes com el berenar, el consum de verdures o la necessitat d’estalviar. Tot plegat d’una manera en què “implícitament en alguns casos o explícitament en d’altres, s’usa la publicitat subliminal per a promoure iniciatives clarament insanes”, assegura VSF.
I és que en les pàgina en les que es parla de l’esmorzar i el berenar, on s’assegura que és “imprescindible educar l’infant en l’adquisició d’hàbits dietètics adequats i un estil de vida saludable”, es menciona la paraula “cacau” 8 vegades. I, a més, els logotips de les empreses apareixen tant a la cantonada de la pàgina com als dibuixos que il·lustren el llibre.
A la meva escola han repartit aquests petits llibres, editats per la Generalitat, a les famílies de P3. Formen part d’in conveni amb el departament de salut amb la idea de promoure hàbits educatius i saludables. Obrim el llibre? El que hi trobarem us sorprendrà
>>> pic.twitter.com/gYYwyfll4x
Tenint en compte que l’Organització Mundial de la Salut recomana una ingesta diària de sucre de fins a 25 grams en adults i que “el principal ingredient d’aquests productes no és el cacau, sinó sucre en un 70%, la recomanació està fora de joc”, sentencia VSF. Afegeixen també que és inadequat incloure “publicitat de productes tan processats com Danonino” a l’apartat de Puc fer les coses jo solet o de cremes Knorr per a recomanar la ingesta de fruites i verdures, essent que hi ha “maneres molt més naturals de consumir aquests tipus d’aliments”.
L’edició nova del llibre: sense logotips però el mateix missatge
L’edició d’’Un infant que creix’ que ha aixecat aquesta polèmica va ser editada al 2015 i, per tant “no va ser dissenyada per aquest Govern”, assenyalen des del Departament d’Afers Socials i Família -responsables del document, juntament amb Ensenyament i Salut. Asseguren, a més, que tot i que era un disseny que havia de seguir vigent fins el 2019, l’any passat el “vam “revisar i vam considerar adequat retirar els logotips de l’interior del llibre” -encara que el text continua sent el mateix.
L’edició de 2017 a l’esquerra, sense el logotip de l’empresa, i la del 2015 a la dreta
Però, tot i tractar-se d’una edició antiga i encara que des d’Afers Socials i Família assegurin que “a priori els llibres editats el 2015 no s’haurien de distribuir més”, les fotografies i queixes a les xarxes dels llibres que alguns educadors han estat rebent als seus centres aquesta setmana corresponen a l’edició antiga. Un d’aquests és en Daniel Xavier, un educador d’educació especial de Vilafranca que, en rebre el document, va crear un fil que s’ha fet molt popular a Twitter. ‘Un infant que creix’ va arribar al seu centre de mans de professionals del CAP que, d’aquí pocs dies han d’anar-hi a fer una xerrada i van considerar que “era un bon material per donar a les famílies”, explica Xavier.
Considera que incloure els logotips d’aquestes empreses en un document infantil “és un missatge equivocat”. A més, opina que els “temes que es tracten no han estat triats per motius professionals o pedagògics sinó econòmics. En funció dels patrocinadors han triat el contingut”. “És el que passa quan el capital privat entra en allò públic”, sentencia.
Des d’Afers Socials lamenten que s’hagi aixecat la polèmica, sobretot tractant-se d’un document que “ja no hauria de ser distribuït”, però recorden que el llibre compta amb 66 pàgines més “lliures de qualsevol tipus de contingut patrocinat”. Però per alguns, com Xavier, les últimes sis pàgines ja “invaliden tota la resta del contingut”.
Un 42% de les urgències psiquiàtriques de l’Hospital Sant Joan de Déu el 2015 tenien conductes autolítiques i un 9,9% d’aquestes eren suïcides. Parlem amb la psiquiatra Anna Taberner i amb el psicòleg sanitari Luis Díaz. Tots dos treballen al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) de Gràcia, coordinat per la Fundació Eulàlia Torras de Beà. Des d’aquest CSMIJ es mostren preocupats per l’augment en quantitat i en complexitat dels menors d’edat amb problemes de salut mental i parlen de la necessitat de fer abordatges globals de la problemàtica amb el nen i la família.
La Fundació Eulàlia Torras de Beà té dos CSMIJ més, un al barri de Sant Andreu i un altre a Montcada i Reixach. Reben les derivacions des de pediatria i des de tota la xarxa de salut mental. També des d’educació i derivats dels serveis socials. Tot CSMIJ cobreix dels 0 fins als 18 anys i és finançat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, ja que és un servei públic.
Quan arriba una persona al CSMIJ, com es decideix quin tipus de tractament ha de rebre?
Luís Díaz: Un cop ha estat derivat aquí es fa una valoració de quina visita s’ha de fer. Es mira la prioritat en funció de diferents aspectes: diagnòstic de presumpció de la gravetat que pot tenir el cas però també depenent de l’edat. Els adolescents són una de les edats que pel simple fet de ser-ho ja ens els mirem amb priorització. Programem una primera visita amb un clínic: sigui psiquiatre o psicòleg.
Anna Taberner: O amb un treballador social si ha vingut des d’allà la derivació. Entrem en un seguit d’entrevistes que és el que anomenem procés diagnòstic. Després fem una visita d’orientació diagnòstica on plantegem a la família com veiem el nen i quina idea tenim del què li pot anar bé. És el que anomenem pla terapèutic. Això pot incloure des de visites de seguiment a un tractament més individualitzat, un tractament en grup, abordament familiar, abordament farmacològic, coordinació amb altres agents de la xarxa per complementar el tipus d’ajuda…
Al darrer Congrés Català de Salut Mental de la Infància i l’Adolescència, la psiquiatra Vanessa Pera, coordinadora del CSMIJ SJD Lleida, va explicar la feina que feien a través de les Aules de Suport Integral amb el cas de l’escola d’Educació Especial l’Esperança. Com treballeu des d’aquí amb les escoles?
L.D.: Tota la coordinació i el treball en xarxa és una màxima en tot el model assistencial. Amb les escoles històricament tant com amb els EAP (Equips d’Assessorament Psicopedagògic) hem tingut una relació molt directe que es continua reforçant i estimulant. Quan ens trobem amb un nano que requereix una escolarització especial o d’alguna adaptació dins de l’escola ordinària es treballa tant amb l’escola com amb la família. Sempre són canvis que impacten al nen però també a la família i per això mirem d’atendre, d’acompanyar molt i sobretot de valorar conjuntament. En alguns casos on passen de l’ordinària a l’especial sí que reben un impacte però la majoria s’ho prenen com que després de molt temps poden respirar.
A.T.: Sí. El problema és més pels pares, el pair una mica el traspàs. L’experiència cap els pares és dolorosa fins que després veuen que el nen està ben ubicat i, com diu en Luis, pot respirar. És cert que a l’escola ordinària cada cop tenen més recursos perquè els nens amb dificultats emocionals puguin estar millor atesos però per alguns el ritme de l’escola ordinària encara és massa estressant. Es beneficien aleshores d’un canvi en un entorn molt més especialitzat. És un camp que ara s’està debatent i s’està apostant molt per la integrada.
La nostra experiència, en la realitat actual i amb els recursos que hi ha ara, ens diu que encara hi ha molts nanos que es poden beneficiar d’estar en un entorn molt més especialitzat. Això no vol dir anar en contra de la inclusiva. S’ha de dotar l’escola ordinària encara de més recursos perquè puguin tenir més en compte les diferències emocionals dels nens i els diferents ritmes que tenen. La coexistència dels dos recursos ara per ara té sentit.
Entrada del CSMIJ Gràcia – Fundació Eulàlia Torras de Beà / ROBERT BONET
Any rere any augmenten els casos de menors amb problemes de salut mental i la complexitat?
A.T.: Sí, la complexitat, la quantitat, l’augment de la demanda… Cada cop arriben més casos i més complexes.
L.D.: També amb tot el tema de la crisis econòmica moltes famílies que podien anar a privada han vingut a la pública. Per tant, increment en nombre de pacients, en la complexitat a nivell clínic i també complexitat social. Per molt que tractis un nano, si viu una situació on hi falten altres coses més bàsiques, això serà decisiu en la seva evolució. Hi ha situacions de desnonament, de molta precarietat… És difícil que les famílies es facin càrrec a vegades d’aspectes essencials per l’evolució del nen quan han d’establir prioritats. Per exemple, la precarietat laboral ha afectat a que moltes famílies no puguin fer un esforç per agendar un tractament o unes visites, ja que no poden assistir i acompanyar el seu fill.
A.T.: Quan decideixes un pla per un cas concret perquè creus que pot anar bé també has de preveure què pot assumir aquella família. Has de tenir en compte la globalitat. Nosaltres anem més enllà dels símptomes pels que ens consulten, intentem entendre què hi ha darrere, quin funcionament emocional hi ha en aquell nen i en tota la família.
El cap de psiquiatria de Sant Joan de Déu deia que un dels motius d’aquest augment de visites i casos es deu a la debilitació de les estructures familiars que crea situacions d’esgotament que porten a la dependència a l’hospital. És diferent aquesta lectura a un hospital que en un CSMIJ?
L.D.: Torno a les prioritats de les famílies: quan hi ha una gravetat molt evident les famílies sí que es mobilitzen més. Davant d’altres situacions on el nen ho pugui passar malament però no presenti una simptomatologia doncs a algunes famílies que amb prou feines poden pagar el menjar difícilment els hi pots insistir que portin el nen a tractament.
Aleshores, està relacionada la complexitat dels casos amb l’augment amb la pobresa?
L.D.: Jo diria més amb el moment social que amb la pobresa en si.
A.T.: Són diferents factors que van sumant-se.
L.D.: No m’atreviria a dir només la pobresa però una situació de precarietat econòmica afecta. No és només que els pares es quedin sense feina i no puguin portar el nen. El problema és com això afecta les famílies i genera patiments concrets.
A.T.: Han sortit estudis que diuen que famílies amb situacions socials desafavorides tenen un risc fins a tres vegades més gran de patir una patologia. No cal fer estudis, és de sentit comú que si hi ha uns pares en situació vulnerable, els nens que hi conviuen també ho patiran i això impacta en ells.
El diagnòstic de trastorns de conducta és el que més ha augmentat. Què s’entén per trastorn de conducta, com es pot detectar?
L.D.: El trastorn de conducta s’acaba convertint en un calaix de sastre de moltes situacions on hi ha un patiment emocional gran. En el Congrés que anomenaves abans deien que els trastorns de conducta i els intents d’autòlisis havien copat la majoria dels motius de consulta i dels ingressos desplaçant els grans diagnòstics psiquiàtrics. Nosaltres entenem la psicologia anant més allà del diagnòstic que observa la part explícita de la situació. Cal veure quin és el patiment emocional, el patiment psíquic que està generant aquestes actuacions, aquests actes delictius…
A.T.: No anem a millorar la conducta sinó a entendre que ens està expressant el nano amb aquesta conducta i què hi ha darrera d’això.
L.D.: No vull banalitzar però potser es diagnostica molt trastorn de conducta en nanos que realitzen actes fora d’una situació més corrent. Després hi ha situacions més greus: agressivitat física, de violència cap als iguals, cap a si mateix o cap a família.
Han incrementat les conductes autolítiques?
A.T.: No sabria contestar però sí que l’activació del codi risc suïcidi fa que els professionals de la salut tinguem més present i codifiquem millor si ens trobem davant de conductes d’aquest tipus. Abans codificaves l’estar deprimit però no marcaves que també s’autolesionava. A més, tot el tema social al voltant de les autolesions es visualitza molt i es té molt present entre els adolescents. Ens hem trobat amb casos on no és un sinó diferents adolescents què han estat en contacte. Necessitaríem més perspectiva en el temps per veure sí ha augmentat o no, si ara hi ha més casos o hi ha més visibilitat. Però el suïcidi ara és la primera causa de mort en els joves.
L.D.: Aquesta dada promou l’interés des del Departament de Salut i des dels professionals en millorar la detecció i protocolitzar l’atenció perquè no se’ns escapin casos, que no es caiguin per la xarxa assistencial. En aquest sentit, sempre que hi ha algun repunt mediàtic d’alguna d’aquestes situacions la detecció augmenta per pressió social. Això passa per exemple amb el bullying. La bona lectura és que això promou iniciatives que als professionals ens permet detectar més i millor i també diferenciar.
El psiquiatra Josep Moya va afirmar que la intenció de molts dels nens “no és tant la intenció de morir si no el desig de deixar d’estar allà, de desaparèixer”.
A.T.: Canalitzar el malestar o el patiment, sí. Hi ha diferents maneres i diferents sentits d’autolesions. La intencionalitat també s’ha de mirar: si és una actitud impulsiva…
L.D.: Com a professionals no podem arriscar i pensar que un cas és lleu i no donar-li l’atenció necessària. Molts casos no tenen una intenció de morir si no que responen a un «ara no vull estar aquí». El problema és que aquell moment pot ser «exitós». Hem de tenir molt presents aquestes actituds i amb el tracte amb les famílies no banalitzar ni tampoc alarmar més del compte. Cal entendre que aquesta conducta autolítica del noi o la noia és una comunicació.
Anna Taberner, psiquiatra, i Luís Díaz, psicòleg sanitari, durant l’entrevista al CSMIJ Gràcia – Fundació Eulàlia Torras de Beà / ROBERT BONET
Entre els joves, pel que fa a trastorns alimentaris o lesions, sovint s’escolta «només vol cridar l’atenció, ja se li passarà».
L.D.: Aquesta és molt perillosa. A vegades quan treballes amb famílies sí que ve aquest pensament. El que jo faig és diferenciar: una cosa és cridar l’atenció i l’altre fer una demanda. Si un noi o una noia té un patiment tal com per fer patir els seus pares o els seus professors amb una comunicació d’aquest tipus vol dir que hi ha un patiment real. Un adolescent que s’autolesiona demana que l’atenguem, no crida l’atenció com un nen capritxós.
A.T.: Cal intentar entendre que ens està dient. A vegades si el patiment psíquic és difícil de rebaixar és fan mal físic perquè és menys dolorós.
I el que has comentat abans de lesions en grup, per què es donen? Us hi heu trobat sovint?
A.T.: Hem pogut rebre el cas d’una pacient i després hem vist que li ha passat a dos o tres més de la mateixa classe. Les coses que passen en grup s’ha de mirar com s’inicien, quina coincidència hi ha hagut, si algú ho ha iniciat i els altres l’han seguit o potser ja ho feien per separat i algú ho ha comentat i s’ha trobat que els altres també ho feien. Has d’intentar entendre què esta passant, no ho pots atendre de manera individual.
Podria ser, salvant les distàncies, ¿com quan els joves comencen a fumar?
A.T.: Clar, al final estem parlant d’adolescents i de canviar conductes i provar coses noves que l’altre et facilita o t’insisteix perquè ho provis.
L.D.: És un edat on s’està buscant la identitat. Això encaixaria amb un perfil d’adolescent perdut, desorientat, que d’alguna manera en compartir el malestar o no sentir-se entès o veure que no encaixa a la societat, troben un encaix dins de la proposta d’algú altre. Evidentment no és un funcionament normalitzat. A vegades, quan hi ha una cosa compartida el que hi ha és un component identitari i social i això fa pensar que l’adolescent va més en aquesta cerca que no que tingui una patologia.
Com combineu les diferents prioritats i els diferents graus de complexitat?
A.T.: Els Centres de Salut Mental estem atenent cada cop situacions més complexes i ens preguntem què podem fer sovint davant d’algunes situacions que no són greus. Des de sempre hem cregut que la prevenció i la promoció de la salut és molt important. Si agaféssim des de l’inici situacions lleus, amb poques intervencions se’n podrien sortir millor però sovint, com estem tan plens de complexitat i gravetat, no podem treballar en prevenció.
L.D.: La complexitat també a vegades és la cronificació i estem molt copats per aquest tipus de treball. La complexitat a més suposa un desplegament de recursos de tot tipus brutal. La prevenció el que suposa és evitar possibles cronificacions. La immediatesa i la proximitat amb les que pots atendre i intervenir a vegades amb els adolescents són garanties que si no les aprofites just en aquell moment, que és quan està disposat a compartir-ho, pots perdre una oportunitat important perquè d’allà no derivi un trastorn mental o un desordre emocional important que pugui derivar en una cronicitat. Ens hem d’anticipar a això.
En l’última dècada els supermercats i restaurants s’han anat colonitzant per aliments i plats sense rastre de gluten. L’etiqueta «sense gluten» s’ha convertit de forma gairebé inadvertida en un reclam més de salut associat a què mengem o deixem de menjar. El canvi sembla gradual, però en realitat ha estat una cosa gairebé instantània, si tenim en compte que els cereals de secà que contenen aquest compost proteic (el blat principalment, però també el sègol, l’ordi i els seus derivats) han estat la base de l’alimentació durant 10.000 anys en bona part del món. El gluten no solament està present en pans, pastes, cuscús, pastissos, congrets i galetes, sinó també en salses i cerveses. Com pot ser que s’hagi convertit de sobte en un producte abominable? Tot indica que es tracta d’una moda, un reclam màgic que no és fàcil de combatre amb fets i evidències científiques. Les imatges i narratives que sustenten la propaganda «sense gluten» potser es combaten millor amb imatges i narratives de signe oposat i igualment eficaços, però primer de tot convé conèixer les proves científiques.
D’entrada, cal reconèixer que l’explosió de productes i menús sense gluten ha estat una benedicció per a les persones celíaques, amb intolerància al gluten, que són aproximadament l’1% de la població. La malaltia celíaca es coneix des d’antic («Si l’estómac no reté el menjar i aquest passa cru i sense digerir, i res puja al cos, anomenem a aquestes persones celíaques», va escriure Areteo de Capadocia al segle I a. C.) i la recent abundància de productes sense gluten els ha fet la vida més fàcil als qui la pateixen. No obstant això, ara moltes persones que ni són celíaques ni tenen cap al·lèrgia al gluten s’adhereixen de forma esporàdica o contínua a aquest tipus d’alimentació perquè creuen que els senta millor i pot millorar la seva salut. La veritat és que els pocs estudis que han analitzat els efectes de la dieta sense gluten en persones sanes no proven cap benefici per a salut, sinó més aviat tot el contrari, doncs una dieta amb gluten podria reduir lleument el risc d’infart o no modificar-ho.
Eliminar el gluten de la dieta no sembla, per tant, una bona idea. El gluten és la matriu proteica que dóna forma als grans de cereals que el contenen i que aporta les característiques elàstiques i adhesives que apreciem en la massa de pa. La suposada associació del consum d’aquest component amb diferents malalties, com la demència, la depressió, l’autisme i l’obesitat, manquen de base científica, de la mateixa manera que no hi ha proves que eliminar-lo de la dieta ajudi a perdre pes. El que sí que sembla clar és que una dieta sense gluten disminueix el consum de fibra i grans sencers, que han demostrat ser beneficiosos per a la salut. El gluten és, a més, la clau de l’èxit històric del pa de blat. Com explica l’antropòloga Patricia Aguirre en el seu llibre Una història social del menjar, «el pa [de blat] preparat amb el gra sencer va sumar avantatges nutritius (densitat), metabòlics (digestibilitat), de transport i emmagatzematge. Per això, per als europeus, des de les èpoques de l’Imperi Romà, pa és sinònim de menjar». El Gluten FreeMuseum, amb la seva enigmàtica galeria d’imatges de la cultura occidental en les què s’ha esborrat el rastre del gluten, ens pot ajudar a reflexionar sobre aquesta moda absurda, entre moltes altres relacionades amb l’alimentació. Les innombrables notícies falses sobre els aliments són probablement només un símptoma d’un problema més profund.
Cada any després de les vacances de nadal, el Banc de Sang i Teixits de Catalunya inicia una campanya de donació de sang per recuperar les reserves que sempre baixen en època festiva. L’objectiu de la Marató de Donants és remuntar les reserves de sang després d’unes Festes en què la donació ha baixat un 25% pel canvi d’hàbits de la ciutadania. Ara hi ha sang per a les necessitats dels malalts dels propers 6 dies, quan el nivell òptim és 10 dies.
A mitja campanya, el ritme de donacions ha estat més baix que en les anteriors maratons: ara per ara es porten poc més de 4.000 donacions, el que representa un 30% de persones menys que l’any passat. Des del Banc de Sang atribueixen la reducció en les donacions a la grip, que aquest any està afectant el doble de persones.
Les donacions s’estan realitzant com ja és habitual i fixe a la majoria d’hospitals catalans i també en diversos punts mòbils per tot el territori. Aquests punts, que arriben a la trentena, ja han recollit 1.486 donacions i l’Hospitl que més persones ha rebut ha estat l’Hospital Clínic de Barcelona amb 570 donacions.
La superexperiència de donar sang
“La superexperiència de donar sang. Molt més del que dones”. Amb aquest lema el Banc de Sang convida a viure la sensació incomparable que representa donar sang.
Imitant les caixes regal d’experiències que s’han fet populars en els darrers anys, han desenvolupat un desplegable que simula una caixa d’experiència per a que els donants els hi regalin a altres i els animin a donar. Entre les diferents experiències han inclós diversos packs com ara l’»ESCAPADA a donar sang. Una ràpida, agradable i altruista donació de sang per salvar 3 vides», el pack «DESCONNECTA 20 minuts. I connecta 3 persones a la vida!», el pack «100% SOLIDARITAT. Viu una de experiència 100% altruista» o també la «DONACIÓ EN GRUP. La màgica experiència de salvar vides junts».
Personal del SEM amb les caixes d’experiència a la Marató de Donants / Banc de Sang i Teixits
Per saber si aquesta iniciativa és ben rebuda, als espais de donació s’ha instal·lat una pantalla tàctil amb diverses preguntes per donants relacionades amb l’atenció rebuda i la seva experiència. A més, per agrair el gest de la donació, tots els donants rebran uns missatge de text al mòbil quan la seva sang s’enviï a un hospital per tractar un pacient. Des del Banc avisen als donants que, com ja explicàvem en aquest diari, cal tenir en compte que, un cop feta la donació, la bossa de sang arriba al laboratori central del Banc de Sang, a Barcelona i allà s’inicia el procés de fraccionament, que consisteix a dividir la sang en glòbuls vermells, plasma i plaquetes, abans d’enviar-la de nou per donar-li ús.
Enric Contreras, director assistencial i de serveis hospitalaris del Banc de Sang i Teixits de Catalunya, ens explicava en una entrevista realitzada a finals de setembre, després de l’època de vacances que representa l’estiu, que “Catalunya sempre ha estat un país que s’ha caracteritzat per la seva solidaritat” i que “fa molts anys que no patim manca de sang”.
“Sí que és cert que hi ha dues èpoques més complicades que són el nadal i l’estiu”, remarcava aleshores Contreras, però afegia que fa molts anys que no s’ha d’endarrerir una intervenció quirúrgica per no tenir prou sang. “Que el metge ens digués que l’endemà havia d’operar a tal persona, necessités 3 litres de sang i se li hagi de dir que ho posposi fa molts anys que no passa”, assegura Contreras.
La grip ens porta, un any més, a un evident i llastimós déjà-vu de diversos fets: l’epidèmia, la saturació de centres, la queixa, les causes, les no solucions… I un any més surten a la llum les dificultats del sistema sanitari català – i no català- per donar resposta a un problema de salut anual i previsible i a les demandes de la població.
En efecte, com cada hivern, ens visiten el virus de la grip i altres microbis que afecten una part important de la població. Per a persones joves i sanes no acostumen a suposar cap problema greu. Sí que pot comportar problemes per a persones grans i amb patologia de base. Els més freqüents són en forma de complicacions, sobretot pneumònies o insuficiència respiratòria, o bé en forma de descompensacions de les malalties prèvies, com la insuficiència cardíaca. Però uns i altres, persones de baix risc i persones d’alt risc, acudeixen al sistema sanitari per rebre atenció.
Els serveis sanitaris d’atenció primària i hospitalària, habitualment saturats, ara estan sobresaturats. Per als pacients això es tradueix en hores de demora per ser atesos o dies d’estada a urgències esperant poder ingressar. Per als professionals, suposa una sobrecàrrega de visites que posa en perill tant la seguretat del pacient com la seva salut. A ningú se li escapa que és difícil fer una visita de manera correcta en cinc minuts o quan el nombre de persones a atendre en una jornada és de 40, 50 o més.
La premsa i les xarxes van plenes de dades i de queixes tant de pacients com de professionals. Com cada any, podem llegir les xifres d’afectació poblacional i del nombre de visites que es fan. I podem escoltar els epidemiòlegs parlant del tipus de virus, els metges i les infermeres queixant-se que no donen l’abast, alguns pacients o familiars, pocs, denunciant les demores….
I com cada any farem una anàlisi de les causes. Les més concretes: la no habilitació de llits per atendre les complicacions, la manca de professionals, les retallades. O les causes més genèriques: el finançament insuficient, la creixent demanda, o un sistema sanitari excessivament orientat als hospitals. Qualsevol pic epidèmic comporta una activitat extra del sistema sanitari, però si una epidèmia previsible el porta al desbordament és per manca de planificació. Si de manera periòdica es repeteixen els mateixos fets i les mateixes causes, perquè no se solucionen? Perquè no es pot, o perquè no es vol?
La grip no és cap urgència, com no ho són la gran part dels processos febrils. La grip no té tractament, i es cura sola en un termini de 5-7 dies. Només les grips que es compliquen, una minoria, necessiten atenció mèdica i tractament a domicili o en un centre hospitalari. Malgrat aquestes realitats, la demanda urgent es desborda i el sistema reforça els serveis d’urgència hospitalaris, no els serveis d’atenció primària.
La millor atenció en casos de grip, com en tots els altres problemes que no comporten un risc vital imminent és la que fan els metges i infermeres de capçalera. Aquesta atenció és superior en resultats i en cost-efectivitat. Sembla, doncs, de sentit comú que els esforços del sistema s’haurien de dirigir a fomentar i garantir l’atenció de les persones amb grip en els millors dispositius, que en aquest cas són els centres d’atenció primària. Amb tot el que això comporta:
Garantir-ne l’accessibilitat, que actualment no està garantida. L’accessibilitat telefònica, per exemple, deixa molt a desitjar. Si truques al CAP, et remeten a un call-center per demanar visita que donaran pel cap d’una setmana. La solució: vés d’urgències!
Garantir-ne la longitudinalitat, trencada des de fa temps en molts llocs. Tret de pobles petits, la demanda del dia sovint és atesa per un professional que no és l’habitual, en consultes dites d’urgències que atenen tot tipus de problemes no urgents.
Garantir-ne la capacitat de coordinació i de gestió clínica. Ara, si una metgessa de capçalera sospita una pneumònia o diagnostica la descompensació d’una malaltia de base, ha d’enviar el pacient al servei d’urgències hospitalàries corresponent. No pot gestionar un ingrés directament.
I el circuit sempre acaba voltant entorn les urgències. Tenim un sistema disfuncional que potencia l’ús incorrecte dels dispositius (un 60% de les urgències hospitalàries són inadequades), i que, de manera paradoxal, va hipertrofiant els mateixos serveis que presenten un ús inadequat. D’aquesta manera es posen recursos econòmics en un sac foradat, recursos que serien molt més ben aprofitats si es posessin en dispositius d’atenció primària, perquè impacten positivament en tot el sistema.
Si no ens volem trobar l’any que ve amb un altre déjà-vu, cal que recuperem el sentit de la coherència i la sensatesa en la gestió dels serveis sanitaris i en el bon ús de les paraules i els conceptes.
La població ha de recuperar el sentit de la malaltia, en aquest cas, de la grip: una epidèmia que es pot limitar però no evitar, una malaltia que és normal en l’actual patró microbiològic, que s’autolimita i, per tant, es cura espontàniament en una amplíssima proporció. També ha de recuperar la capacitat de ponderació dels símptomes: si tens febre i et fan mal tots els ossos, és que tens la grip, però si tens dificultats per respirar, és que tens una altra cosa i necessites ajuda. I posar en pràctica la calma i la paciència: no cal diagnòstic mèdic si no hi ha símptomes d’alarma, ni ser visitat el primer dia, ni ser tornat a visitar si la tos dura una setmana.
Administracions i empreses haurien de possibilitar la declaració responsable de malaltia de manera que no calgués augmentar el nombre de visites per anar a buscar una baixa. Alguns departaments de la Generalitat ja ho han posat en marxa.
Per a l’epidèmia de grip es necessiten metgesses i infermeres a primera línia que tranquil·litzin les persones sense complicacions i diagnostiquin, tractin o derivin quan es presenten problemes. Serveis primaris suficients per donar resposta a l’augment previst de la demanda als centres i a domicili.
Si no es prenen mesures diferents, l’any que ve no obtindrem resultats diferents, tornarem a veure i a parlar del mateix. I torna la mateixa pregunta: no es pot o no es vol?
L’anomenada Llei Comín o el que seria l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic va quedar estancat fins i tot abans d’intentar aprovar-se. El Govern de la Generalitat de Catalunya, per falta de temps, no va arribar a tramitar el document abans de ser cessat com a conseqüència de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola. No va poder ni tan sols baixar-lo a la Comissió de Salut del Parlament per procedir a la seva aprovació. A més, moviments com la Marea Blanca i patronals privades, agents socials rellevants a l’hora de desenvolupar l’avantprojecte, es van posicionar en contra totalment o parcialment al respecte. Les diverses fases plenes d’entrebancs que ha viscut l’avantprojecte generen incògnites al seu voltant. La lentitud ha vingut només marcada per la situació política o bé per no comptar amb els suports suficients? El que sí que es pot afirmar és que serà el nou Govern qui decidirà si reprèn aquesta llei que, tant els agents socials en contra com la fi de la darrera legislatura, van deixar en espera.
El cessament del Govern i la convocatòria d’eleccions autonòmiques a Catalunya va deixar paralitzada la situació de les entitats sanitàries del tercer sector que gràcies a aquesta llei podrien integrar-se dins el sistema públic català mitjançant concertacions i contractacions. És el que s’ha donat a conèixer com sanitat públic-social. Ara cal observar què farà el nou Govern un cop es constitueixi i saber si empreses com Barnaclínic només amb una nova fórmula jurídica podran seguir realitzant la seva activitat fent servir recursos i patrimoni públic.
Lluís Monset, Director General de l’Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), la patronal sanitària catalana més extensa, creu que “si es crea un Govern del mateix color, reprendran les coses on les van deixar” tant pel que fa a la situació jurídica de Barnaclínic com al desplegament de l’avantprojecte.
La intenció de Comín era aquesta. Segons una diputada present en les reunions de la Comissió de Salut, el conseller va afirmar que si Junts pel Sí es quedava de nou amb el Govern reprendrien directament la seva llei per aprovar-la i tramitar-la. A les trobades, el conseller de Salut, Toni Comín, va reconèixer que “no donaria temps de tramitar l’Avantprojecte dins de la legislatura vigent”. Així, la voluntat del Govern era tancar el text a partir de la memòria preliminar aprovada el mes de juny encara que no s’arribés a portar-ho a debat en el Ple del Parlament. Això hauria permès que ara, amb un nou Govern de les mateixes inclinacions, es pogués recuperar el text ja aprovat per l’anterior mandat i promoure el debat i la votació sobre l’avantprojecte en el Parlament.
Entendre el procés que ha viscut l’avantprojecte pot ajudar a saber si es reprendrà o no, qui hi donarà suport i si la seva aplicació millorarà el sistema català de salut. Lluís Monset explica que en el seu moment ACES es va posicionar en contra perquè “l‘esborrany deixava de banda empreses amb ànim de lucre” i això no els hi semblava bé. Després de demanar uns canvis al Departament de Salut van optar per l’abstenció i deixar que el projecte seguís endavant. El problema que Monset ressalta de l’avantprojecte és que el veia enfocat només a empreses d’economia social i considera que, en contractar algú, s’ha de “buscar qualitat i preu i s’hauria d’estar obligat moralment a contractar el millor tingués l’estructura que tingués”.
Toni Barbarà, cofundador de Dempeus per la Salut Pública i membre de la Marea Blanca de Catalunya, opina que la llei “és conflictiva des del seu inici: va néixer amb presses i pressió però també amb resistència per part dels moviments des del minut zero”. A banda de moviments com Marea Blanca, l’avantprojecte també va aconseguir que forces sindicals es pronunciessin de forma negativa. CCOO i CGT es van posicionar ràpidament i després, al llarg de l’estiu, també la UGT.
Un dels membres fundadors de la Marea Blanca de Catalunya, Josep Martí, tracta d’”ambigu i perillós” l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic. Martí és metge i cirurgià i va ser director assistencial de l’Hospital Vall d’Hebron de l’any 2000 al 2006. Així, més enllà de medecina, també entén sobre gestió sanitària. La Marea Blanca de Catalunya ha estat un dels puntals contra el que anomenen la “llei Comín” i asseguren que, si aquesta es reprén, ells repredran la lluita contra l’avantprojecte. En diverses mobilitzacions, la Marea Blanca ha denunciat que el conseller volgués donar una major cobertura “a les irregularitats i als paranys de l’actual model sanitari català”.
Empreses del tercer sector es finançarien amb fons públics sota el terme ‘sanitat públic-social’
Josep Martí acusa l’Avantprojecte de ser “laxa” en definir l’Economia Social i de no tenir una base jurídica clara al parlar d’”entitats sense afany de lucre”. L’”ambigüitat” podria portar a confusions sobre quines empreses poden obtenir els concerts. Per exemple, Martí explica que pot passar que una empresa mercantil SL impugni un contracte directe amb una EBAS (les Entitats de Base Associativa són SL i són empreses de professionals que gestionen equips d’assistència primària) al·legant que ells també són jurídicament una SL. També, segueix, “ens podem trobar que tinguem recursos d’empreses públiques al·legant que ells podien prestar els serveis que han adjudicat, sense concurs, per exemple, a un orde religiós. També poden haver-hi recursos en el mateix sentit d’entitats o associacions ciutadanes que vetllin pels drets ciutadans i el bé comú”.
En la mateixa línia, Ana Martínez, infermera de l’Hospital Clínic de Barcelona, assenyala que aquesta “laxa interpretació” recull com entitat d’economia social des d’una cooperativa fins a Barnaclínic, l’ala privada de l’Hospital Clínic de Barcelona. A més, veu perillós com s’estipula la subcontractació. L’Avantprojecte diu que es pot accedir a la contractació de tercers “sempre que l’import de la prestació no excedeixi del 40% de l’import de l’encàrrec”. És a dir, la llei també permet que les entitats públiques o mixtes subcontractin un 40% de les activitats. Martínez indica que les empreses d’economia social “no estipulen aquesta subcontractació, deixen fer-ho fins que es necessiti, és molt obert” i opina que així es “perpetua el sistema mixt, no el limita”.
L’Avantprojecte també estipula que la subscripció de concerts sanitaris suposa que, “les entitats concertades, independentment de la seva naturalesa jurídica, se sotmeten a un catàleg d’obligacions de control”. El que la Llei no especifica és quins mecanismes vigilen que això s’efectuï. Ni quan ni com.
Manifestació a l’Hospital Clínic / ENRIC CATALÀ
Elva Tenorio, metgessa que forma part de Resistència Clínic, dubta sobre aquest control: “que tot el sistema nacional de salut estigui dispersat i sense un bon control afectarà la qualitat, no podràs saber a qui posen a treballar a una clínica privada”. Tenorio també adopta el terme d’ambigüitat però d’aquesta en treu una conclusió amb la que no es talla a l’hora d’acusar a Comín. “Vol afavorir els seus amics: les ONG, les fundacions, els socis de l’església catòlica… tots tenen uns interessos elevadíssims a la sanitat catalana”, assenyala Tenorio.
Seria el cas dels Germans de Sant Joan de Déu que formen part de la gestió de l’Hospital Sant Joan de Déu, un hospital finançat amb diners públics. Aquest Hospital infantil i juvenil està reconegut internacionalment. Tenorio considera que no haver qüestionat de qui era en el seu moment fa que sigui molt difícil “recuperar” l’hospital com a ens 100% públic. En aquest mateix sentit, Toni Barbarà assenyala que “no es pot tipificar com economia social a la Caixa o a ordes religiosos”, que així el que es veu amb les definicions que dóna l’avantprojecte “és una reglamentació més que blinda les privatitzacions”.
Resistència Clínic va néixer el 2011 sota el nom de Tancada Clínic de la unió de treballadors, veïns i usuaris de la sanitat pública així com moviments veïnals i assemblees de barris. Fins al moment, ens explica Tenorio, després d’acampar al vestíbul de l’Hospital en diverses ocasions en contra del consorci sanitari i la “privatització de la pública”. La primera vegada de totes quan es va “voler convertir l’Hospital en una fundació, com és ara Sant Pau, que no hi ha manera de saber que passa amb els diners allà”, denuncia Tenorio. A més a més, assenyala que “pot acabar havent lucre perquè no hi ha els controls habituals de les empreses públiques i de la sindicatura de comptes”.
Resistència Clínic ha protagonitzat accions contra les llistes d’espera i ha presentat diverses demandes al Síndic de Greuges. La lluita que ara estan reprenent és la d’exigir el tancament de Barnaclínic. Un Hospital privat que podria quedar integrat a la xarxa del sistema sanitari català gràcies a l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic.
L’herència del conseller Comín
Les intencions de Toni Comín durant els 25 mesos que ha ocupat el càrrec de conseller de salut segons les seves pròpies paraules es resumeixen en desprivatitzar i descongestionar.
La situació del sistema sanitari es defineix per les seves llargues llistes d’espera, serveis externalitzats i privatització, mercantilització o tancaments. Després d’haver superat l’etapa del conseller de salut Boi Ruiz que va guanyar-se un seguit de cartells, adhesius i mobilitzacions en contra, el món sanitari es preguntava què faria Antoni Comín. El nou conseller de salut havia estat diputat pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) durant dues legislatures i candidat a Junts Pel Sí a les eleccions del 2015.
La proposta de Comín implicava augmentar el pressupost per a sanitat i comprar grans centres. La Clínica del Vallès a Sabadell va ser el primer centre concertat amb qui la Generalitat va rescindir el contracte. La Clínica del Vallès absorbia activitat del Parc Taulí i, amb la fi del contracte, calia ampliar les sessions de quiròfan a 23 més per setmana i també el nombre de llits creant 44 places més. L’increment de places i activitat ara es reparteix entre l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i el Consorci Sanitari de Terrassa. Abans de ser cessat, Comín negociava comprar per 55 milions l’Hospital General de Catalunya, propietat de Quironsalud. L’edifici està situat a Sant Cugat i la seva compra suposaria la no construcció dels dos últims hospitals públics que falten per construir a Cerdanyola i a Rubí segons el pla de 2005 que preveia la implantació de 14 centres sanitaris nous a tota Catalunya.
Entrada de l’Hospital General de Catalunya / Castellbo
Les converses al voltant de l’Hospital General de Catalunya haurien quedat aturades però, de totes maneres, cap dels dos agents principals han manifestat com estan les negociacions avui en dia. Cal tenir en compte que una de les frases més contundents per part dels gestors de l’Hospital General quan el conseller Comín va manifestar la seva voluntat va ser afirmar que “Quirónsalud no ven hospitals, els compra”.
El pas següent a la compra de l’Hospital General de Catalunya hauria estat l’Hospital Sagrat Cor, centre que assumeix un volum alt de derivacions de l’Hospital Clínic de Barcelona.
Però el que podria haver estat el més revelador del mandat de Junts pel Sí hagués estat l’aprovació de l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic. Aquesta llei, permetria que empreses del tercer sector s’integressin dins el sistema públic català. Estableix les diferents maneres que tenen les entitats de salut per acomodar-se a la concertació. A més a més, l’Avantprojecte de llei manté el mercat de salut català i el ratificaria: mantindria el Servei Català de Salut i la seva estructura de mercat (proveïdors, compradors i venedors).
Davant d’això, per la part que el pot beneficiar, el Director General d’ACES opina que “les empreses tenen dret a estructurar-se segons creguin oportú i això no ha de ser una limitació” per optar a les concertacions. Tot i que celebra que es reguli la contractació segons normatives europees, entén que la filosofia de la Unió Europea en establir aquestes bases “és precisament que no hi hagi abusos en la contractació des de l’administració cap a qualsevol tipus d’empresa”. “No veiem que l’avantprojecte ho miri així. Creiem que totes les empreses haurien de poder presentar-se en igualtat de condicions”, indica Monset per denunciar les condicions que exigeix l’avantprojecte.
L’aprovació de l’avantprojecte de fórmules de gestió amb càrrec a fons públic podria haver estat el més revelador de l’últim mandat ja que, 27 anys després del desplegament de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya, hauria iniciat la regulació de la llarga llista de contractacions i concertacions existents.
A més, aquesta llei hauria ajudat a que serveis com els que ofereix Barnaclínic, la planta privada de l’Hospital Clínic de Barcelona, trobessin una fórmula jurídica sota el terme sanitat públic-social que els permetria seguir amb el seu treball actual. Tot i així, Barnaclínic encara no ha canviat la situació que la Sindicatura de Comptes va denunciar en el seu últim informe sobre l’Hospital Clínic i les seves empreses associades. A més, la situació dels treballadors també segueix sent la que va destapar l’informe de la Sindicatura: molts d’ells fan treballs per Barnaclínic estant contractats pel Clínic i sense percebre res a canvi.
Ara, si la coneguda com a llei Comín s’aprovés amb el nou Govern i si, en la línia que dibuixa, Barnaclínic canviés la seva fórmula jurídica podria ser un bon exemple de com les empreses «públic-socials» passarien a integrar-se dins del sistema públic català. L’avantprojecte de llei que permetria això, estableix les diferents maneres que tenen les entitats de salut per acomodar-se a la concertació. A més, l’avantprojecte de llei manté el mercat de salut català i el ratifica: manté el Servei Català de Salut i la seva estructura de mercat (proveïdors, compradors i venedors).
Ana Martínez, infermera de l’Hospital Clínic de Barcelona i activista per la Sanitat i la Salut Pública opina que “mentre es mantingui l’estructura de mercat, per molt que es reguli, sempre hi haurà una dificultat afegida de control i sempre hi haurà una (o més) portes obertes a la parasitació privada”.
La Sindicatura de Comptes presentava el mes de març del 2017 un informe on analitzava els exercicis de l’Hospital Clínic i de les seves empreses associades, com ara Barnaclínic, de l’any 2010 al 2012. L’informe indicava que l’any 2012 els 524 treballadors del centre públic que prestaven serveis també a Barnaclínic no havien obtingut el reconeixement de compatibilitat per al desenvolupament de l’activitat privada a Barnaclínic.
El Dr. Campistol, que aleshores no estava al capdavant del Clínic, valora que l’informe de l’Hospital era correcte tot i haver-hi moltes coses a millorar. Afegeix, no obstant, que ja s’han millorat moltes coses, entre elles que “el 2010 l’entorn jurídic de l’hospital no estava definit i ara ja sí”. Pel que fa a Barnaclínic assenyala dos problemes: per una banda el marc jurídic que reconeix Barnaclínic com empresa pública i per l’altra l’espai on Barnaclínic opera.
Pel que fa al marc jurídic, el Dr. Campistol indica que la regulació ja s’està duent a terme i està en mans del Departament de Salut i, abans del cessament, també en mans del Govern de la Generalitat.
Pel que fa a l’espai de treball, el director general del Clínic reconeix haver “identificat un buit legal que s’ha de corregir” però també apunta que els darrers 4 anys s’han millorat molts aspectes: els serveis privats “sempre són a la tarda, donant prioritat a l’activitat pública i sense interferir en aquesta activitat pública”.
L’entrada a l’Hospital Clínic de Barcelona on es troba Barnaclínic / CC Jordiferrer
A la pràctica, l’informe confirma el que els treballadors ja havien denunciat. Barnaclínic utilitza els recursos estructurals del Clínic. És a dir, els seus quiròfans, els serveis de la imatge (com ara les maquinàries per realitzar TAC o ecografies) i ocupa una planta de l’edifici central. Compta amb infermeria i auxiliars però els seus metges treballen tant al Clínic com al Barnaclínic. Ana Martínez, treballadora del centre indica que “el cas més flagrant d’utilització de personal públic és el dels lliterers”, ja que estan contractats únicament pel Clínic.
Martínez titlla de “deute històric” el que Barnaclínic té amb el Clínic. Segons Martínez, Barnaclínic no paga tot el que hauria, els preus que fixa el Clínic són molt baixos i els treballadors que ofereixen serveis a la privada no perceben res. “ Els únics que ho fan són els d’endoscòpia digestiva que es van plantar. Com ara cobren, les professionals estan molt contentes però ningú parla del dilema ètic que suposa fer endoscòpies a les 8.30h del matí quan podrien estar fent endoscòpies per la pública es soluciona cobrant”, explica Martínez.
Sovint s’ha relacionat mantenir la privada amb mantenir el talent. Elva Tenorio creu que com a metge es tenen “uns certs privilegis socials” i hi ha un reconeixement: “la gent diu ‘això ho diu el metge’ i tu et sents el bruixot de la tribu”. Afegeix que facilitar fer feina a la privada i a més a més també poder donar classes a la facultat de Medicina s’ha creat per “retenir el talent perquè amb els salaris de la pública aquesta gent marxaria”.
El que s’ha permès durant 17 anys ara amb l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic i amb el canvi en la nomenclatura jurídica de Barnaclínic podria ser permanent.
Sergio Lachica, del sindicat Lluitem Clínic, considera que la permanència o no de Barnaclínic dins l’Hospital és un tema polític: “per molt que ho denunciem i fem actes si la política no canvia, Barnaclínic buscarà qualsevol estructura vàlida on agafar-se i tirar-ho endavant”. Així, tot i consultar assessories jurídiques en diverses ocasions, veuen “difícil” emprendre accions legals.
Ara, amb el Govern de la Generalitat de Catalunya número 131 dibuixant-se, poc es pot saber sobre el futur de la innovadora llei Comín que actualitzava 27 anys després la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya. El que sí que es pot saber és que els agents socials seguiran endavant amb les seves reivindicacions. Uns, en lluita frontal contra la “privatització del sistema públic català de salut” i, els altres, en defensa dels interessos de les entitats de sanitat privades.
La Direcció del Clínic justifica la necessitat de tenir empreses privades treballant per a la sanitat pública
Més enllà dels dubtes sobre si es reprendrà o no una llei que obria les portes a la contractació, al mes de juny també s’aprovava una llei que garantia l’accés universal a l’assistència sanitària a Catalunya. Sortia com a resposta al Reial Decret Llei 16/2012 del Partit Popular, que restringia l’accés de la sanitat a certs col·lectius. La nova llei estableix que l’accés a tota la cartera de serveis serà immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya. Encara que no ho sembli, una i altra llei poden anar molt lligades.
El Director General de l’Hospital Clínic de Barcelona, Josep Maria Campistol, celebra alhora que alerta sobre la “llei Comín”. “Tenim una sanitat molt bona i universal en tot tipus de processos i que altres països vegin que Catalunya ha obert les portes a determinats tractaments o a determinats elements assistencials pot provocar un efecte crida que no puguem regular”, assenyala Campistol. El cap del Clínic valora que a més a més de les tasques terciàries que realitza un Hospital com el que dirigeix, perquè la llei funcioni és necessari integrar “la part del terciarisme, la part més primària i la més preventiva”. Entén que la llei és “clarament integradora” però és necessari no “oblidar la part social que cada cop té més importància”.
En els països occidentals s’ha augmentat molt l’esperança de vida però segons el parer del Dr. Campistol, l’impacte que té sobre això la sanitat és mínim. Indica que si ha augmentat ha estat gràcies al fet que el nivell socioeconòmic i social de la població ha millorat moltíssim: “a part de la sanitat el que més ha impactat és que tinguem aigua corrent, que ens puguem dutxar… això no ho podem descuidar”.
Així, per Campistol obrir l’atenció assistencial no pot anar deslligat de les tasques que realitza el tercer sector. El tercer sector també es coneix pel que seria l’economia social i solidària, integrada per cooperatives, empreses de treball associat, societats laborals, organitzacions no lucratives o associacions caritatives. És a dir, totes aquelles fórmules que podran passar a integrar el sistema sanitari català gràcies a l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic.
Seguint el mateix fil, Lluís Monset considera que s’ha de primar la qualitat i el preu en comptes de l’estructura de les empreses a l’hora de contractar-les. Davant la necessitat que empreses desenvolupin tasques terciàries, veu que limitar les candidates per la seva estructura legal és no donar igualtat de condicions. “Voler fer desaparèixer empreses com alguns grups volen”, segons Monset, “seria una situació gravíssima que portaria el país i la sanitat a l’època franquista on l’administració era l’única que donava serveis”. Per ell, al capdavant de les entitats de sanitat privada, “si tot fos públic tornaríem 40 anys enrere i a curt i mitjà termini es veuria una davallada de la qualitat molt forta”.
Mentre des de diferents fronts s’opina sobre l’avantprojecte i què ha d’integrar o no, qui ja està canviant la seva forma jurídica per no variar la seva activitat és Barnaclínic, la planta privada de l’Hospital Clínic de Barcelona.
El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona ha denunciat la celebració aquest dissabte a la capital catalana d’un congrés que consideren que promou la pseudociència i les teràpies alternatives contra el càncer. El doctor Gustavo Tolchinsky, secretari d’aquest organisme i responsable d’avaluar els casos de mala praxi mèdica, considera que qüestionar la relació de confiança entre facultatius i pacients (el que promou aquest simposi sol amb el seu nom: «el que el teu metge no t’està explicant») significa erosionar un dels pilars de l’aplicació de la medicina.
Què veuen en aquest congrés que els ha portat a qualificar-ho de «pseudocientífic» i per què consideren perillosa la seva celebració?
És evident que el seu títol, Un món sense càncer. El que el teu metge no t’està explicant, suggereix que els metges actuem de forma ocultista i que traïm la confiança del pacient. I sense confiança, la relació metge-pacient no té sentit. Suggerir en un congrés que el metge actua de forma deslleial davant el pacient, de forma deliberada, és molt llastimós, perquè ataca alguna cosa bàsica per a la societat: la confiança en els seus metges.
Per què han optat per la via de demanar a la Generalitat que obri un expedient?
És un deure del Col·legi regular la professió, i si ho fem és per protegir a la població, per això avaluem l’actuació dels metges. Però la nostra competència només la tenim sobre la població mèdica, no tenim capacitat sobre uns altres, per això ens hem personat en una altra instància, que és Salut. Entenem que en aquest congrés es difondrà informació molt probablement enganyosa, i amb la que es vol fer veure a la població una realitat que no es basa en fets científics, sinó en elements ideològics respecte a com un col·lectiu creu que és la vida dels pacients amb càncer. Hem de protegir a la població d’informacions que els indueixen a error, o que poden portar a pacients a abandonar tractaments, a no confiar en el seu equip mèdic o a generar-los patiment i angoixa en un moment tan difícil per prendre decisions.
Malgrat que vostès ho considerin informació perillosa, és la prohibició una solució idònia? No els empara la llibertat d’expressió?
En qüestions de risc per a la salut és desitjable que actuï l’organisme competent, que és Salut, i per això els hem traslladat la nostra preocupació. La informació que es difon no és que vagi en contra d’una opinió, sinó de fets científics constatables, i si això no danya a ningú, no passa res, però si provoca dany en les persones, llavors podríem dir que la llibertat d’un acaba on comença la de l’altre. Quan un pacient rep informació esbiaixada, sigui per ideologia o per ànim de lucre, implica un element de coacció. Al pacient se li ha d’oferir sempre el tractament amb major evidència científica disponible.
Més enllà del títol del simposi, què més els indueix a pensar que es puguin difondre teràpies fraudulentes?
Un dels ponents és Josep Pàmies, i això ja ens suggereix una línia ideològica i argumental del simposi que no anirà d’acord amb defensar evidències científiques. Els seus antecedents, informacions i actes a les xarxes són ben coneguts.
Vostè és responsable de recopilar les denúncies de mala praxi mèdica. Han sancionat a facultatius per propagar tractaments pseudocientífics?
Hem sancionat a un metge a un any i sis mesos d’inhabilitació per practicar teràpies que no estaven per res reglades. En la seva actuació no es reconeixien actes mèdics, sinó venda i aplicació de teràpies no reglades, amb el que el seu pacient va estar en mans d’una persona que deia ser metge però no actuava com a tal.
I fora de la professió, com veu la proliferació d’aquestes teràpies?
Hi ha una major activitat informativa a causa de les xarxes socials i pacients que pregunten més per diferents teràpies perquè són més sensibles a aquesta informació que està al seu abast. Però no puc parlar molt pel que hi ha fora de la professió. Sí que hem augmentat l’activitat d’expedients per indagar sobre actuació mèdica relacionada amb teràpies no reglades. Quan s’apliquen de manera alternativa, apartant al pacient del tractament que indicarien els procediments científics i les guies clíniques, és una actuació contrària al que hauria de ser un acte mèdic. No sancionem a qualsevol persona que faci un tractament alternatiu, sinó al metge que en l’acte assistencial exerceixi una activitat que no tingui res a veure amb el coneixement mèdic.
De què parlem quan parlem de pseudociències?
Pel que fa al càncer, aquest any publiquem a la web del Col·legi un document per als pacients, sigui d’Oncologia o de cures pal·liatives, remarcant sobretot la importància de donar informació correcta. Les persones que se sotmeten a tractaments han de saber què és el que se li està aplicant. No tots els tractaments tenen el mateix nivell d’evidència.
Posi’m un exemple de quins tractaments no tenen evidències.
Són aquells que no s’han sotmès a estudis científics ni s’han publicat ni contrastat amb altres grups de recerca. Un pot publicar un cas en el qual diu que aplicant un producte aconsegueix fer caminar a un pacient paraplègic, i un altre sotmet a pacients a un tractament, fa dos grups, els compara sense que l’investigador què s’ha aplicat a cada pacient, es publica amb tota la informació disponible perquè la comunitat científica la pugui posar a prova… Sobre el reiki, en el seu moment va haver-hi una publicació científica que va publicar un experiment amb gent que sabia fer reiki i una altra que no, i el resultat va ser el mateix per a tots dos grups a l’hora de detectar l’energia que se suposa que buscaven. Això és un exemple d’alguna cosa que no té evidències.
El Col·legi de Metges tanca la presentació de candidatures a les eleccions que es celebraran el proper 14 de febrer amb un únic programa i candidat: l’actual president Jaume Padrós que resultarà reelegit automàticament. El grup COMB TU que reuneix el 42% dels compromissaris que formen l’assemblea del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB) va decidir no presentar-se a les eleccions a l’assemblea i a la junta perquè no estan d’acord amb el sistema que s’utilitza.
Que el grup COMB TU no es presenti a les eleccions que es celebraran el proper 14 de febrer dóna via lliure a l’única candidatura existent: la del reelegit Jaume Padrós. Això quedarà confirmat aquest dissabte 13 de gener, la data límit de presentació de candidatures davant la Junta Electoral a la seu del CoMB. Les dates per a la renovació dels membres de l’Assemblea de Compromissaris i de la Junta de Govern van ser aprovades a la Junta de Govern del passat 14 de desembre de 2017.
Va ser aleshores que el grup COMB TU va decidir no presentar-se en aquesta ocasió. Denuncien que «es segueixi emprant el mètode de votació per sobres quan la resta de col·legis l’han abandonat per poc democràtic». Al seu entendre, votar per sobres no assegura que el vot sigui secret. Demanen posar urnes a totes les províncies – ara per ara només es posen a la seu del COMB – i acabar amb el sistema actual: «es vota recollint uns sobres oberts que porten davant manuscrit el nom del metge i la seva signatura», expliquen.
A més, la retirada de la candidatura ve després d’haver presentat una impugnació a aquest mètode a les darreres eleccions convocades l’any 2013. Encara avui en dia esperen la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre l’anterior procés electoral. «Malauradament encara no tenim una sentència definitiva que confirmi l’obvietat de què una organització que ha de ser democràtica per complir la seva funció social no pot tenir un mètode electoral que no compleixi unes mínimes garanties democràtiques», ha denunciat Joan Gené, el candidat a la presidència pel grup COMB TU al 2013.
En un article publicat en aquest diari, Joan Gené explicava que «en les eleccions al COMB és comú que certs directius i propietaris d’algunes empreses sanitàries facin signar aquests sobres als metges que hi treballen. Posteriorment els lliuren a la candidatura oficialista». Explica que, després que les diferents candidatures també es preocupin de recollir vots propis, el que fan és tancar les butlletes dins d’un altre sobre que envien per correu. Gené assegura que mitjançant aquest format es realitzen el 90% dels vots. El COMB té 33.500 professionals col·legiats però a les darreres eleccions la participació no va superar el 40%.
Pel que fa al veredicte judicial, Joan Gené va manifestar que el seu grup no té pressa: «esperarem la sentència judicial que ens permeti participar en un procés electoral, transparent, públic, democràtic i participatiu que serveixi per airejar una institució en benefici de la ciutadania i la professió».
La candidatura de Padrós aposta pel lideratge professional i denuncia la precarietat laboral dels metges
Jaume Padrós es troba davant la seva reelecció com a president del Col·legi de Metges de Barcelona per als propers 4 anys. Ho fa a través de la candidatura Padrós2018 que reuneix un equip de 20 metges provinents de l’atenció primària i hospitalària.
En el seu programa electoral expliquen que els principals reptes que haurà d’afrontar d’aquí al 2018 la candidatura de Padrós seran «la millora del finançament sanitari, la jubilació massiva de metges, les necessitats de conciliació laboral, personal i familiar, el lideratge dels professionals sanitaris a les institucions i equips o l’increment de burnout entre els professionals desencadenat per la precarització i la sobrecàrrega assistencial».
A més, també expliquen que han volgut reforçar i ampliar les línies de treball que han realitzat durant aquests 4 últims anys: «el valor del professionalisme com a principi fonamental, la defensa dels interessos del col·lectiu mèdic i de la societat i el compromís amb la societat».
Per fer això, destaquen que cal «potenciar el lideratge dels professionals sanitaris per mantenir l’eficiència i l’excel·lència». Així, afirmen que seguiran reclamant una millora de finançament per al sistema sanitari, la recuperació dels salaris dels metges i avançar en el desenvolupament professional. “Hi ha molts companys que treballen en situació de sobrepressió i cal revertir aquesta situació. Cal millorar les condicions de treball i prestigiar l’acte mèdic, donant-li el valor que realment té”, afirma Padrós.
El Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) denuncia un acte que assegura que «posa en dubte, de manera explícita, el paper dels metges a l’hora d’informar de manera veraç sobre el càncer als pacients i als ciutadans en general». L’acte es celebrarà el proper 13 de gener sota el nom «Un món sense càncer. El què el teu metge no t’està explicant» i està removent diferents comptes a les xarxes socials. Més enllà del CoMB, l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) també ha opinat que a l’acte li manca tota evidència científica i ha demanat que «cap pacient es deixi enganyar per aquestes persones».
Davant d’això, a més de plantejar la prohibició de l’acte, el CoMB ha posat els fets en coneixement del Departament de Salut, com ha explicat Jaume Padrós, president del Col·legi, a Rac1, «per determinar si els continguts de l’acte poden ser un atemptat contra la salut pública». A més, no neguen que puguin emprendre altres accions.
En un comunicat que han fet públic a través de la seva pàgina web, el CoMB recorda que «el metge és l’únic professional amb formació, coneixements i competència per diagnosticar una malaltia i indicar-ne el tractament més adequat». A més a més, també ha aprofitat per recordar que, pel què fa a les pseudociències, mai han dubtat en «perseguir i denunciar metges i no metges a través de processos que han derivat en condemnes judicials o administratives».
En aquest sentit, durant el juny passat, el Col·legi va presentar un document elaborat pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), amb la col·laboració de la Societat Catalano-Balear d’Oncologia Mèdica i la Societat Catalano-Balear de Cures Pal·liatives on s’alertava del risc que les teràpies alternatives i les pseudociències sense cap evidència clínica ni científica suposen per a la salut.
