Just Deploy It!

Blog

  • «El mur de rebuig que es troben els refugiats a Europa pot afectar molt la seva salut mental»

    Nabil Sayed-Ahmad Beiruti és un psiquiatre d’origen sirià instal·lat des de fa anys a Andalusia, on ha treballat en serveis de Salut Mental Comunitària en l’àmbit de la migració i on ha col·laborat amb l’Agència Andalusa de Salut Pública. Tot i que ara està jubilat és membre d’associacions i ONG en l’àmbit de la salut, la solidaritat i els drets humans i és a Barcelona perquè és un dels ponents del 6è Congrés Català de Salut Mental, que sota el títol «Migracions, exili i refugi: Drets Humans i Salut Mental» se celebra aquests dies a la ciutat. La recepta, segons ell, per disminuir els riscos derivats de les migracions -un dels objectius del Congrés- és tan senzilla com complexa: «Aplicar el sentit comú, facilitar a les persones migrants i refugiades l’acollida i ajudar-les a recuperar la seva dignitat. Tot això són factors de salut».

    Com influeix un procés migratori en la salut mental de la persona que el viu?

    És una pregunta molt difícil de contestar. Sempre he defensat que el que és el procés migratori en si no és cap causa de malaltia, no és un factor patogen, sinó fins i tot el contrari: és un procés favorable, pot ser una experiència molt enriquidora, i ho dic per la meva experiència personal. El que més pot influir en el benestar de la persona, en la seva salut mental, és el context. Si el context és desfavorable, de vulnerabilitat, és diferent i pot haver-hi estrès i malaltia.

    Com l’exili, la recerca d’asil polític o el refugi d’una guerra, migracions forçoses?

    El cas dels refugiats és un cas de migració forçosa però també els migrants econòmics, perquè ningú vol deixar el seu país. En el cas dels refugiats cal tenir en compte els factors fins i tot pre sortida: vénen d’un lloc hostil, on hi ha violència i d’on ja vénen amb multitraumes. Si la seva sortida és un procés d’arribada i assentament favorable potser no hi hauria problemes vitals i els únics que hi hauria es podrien recuperar. No obstant això, la realitat és una altra: rutes perilloses, tractes vexatoris, fins i tot violacions o abusos sexuals. I quan arriben a Europa es troben un mur de rebuig i això pot afectar molt la seva salut mental. Ja vénen amb una sèrie d’estressors d’origen i en el camí, porten una càrrega d’angoixa, ansietat i frustració d’expectatives molt forta. Aquesta tríada pot afectar de forma seriosa la salut mental de la persona, causant ansietat, reaccions depressives o fins i tot derivar en malalties més importants si no s’ajuda aquestes persones a superar-ho.

    Molts refugiats, alguns provinents de Síria, no saben quin és el camí i viuen en una espera permanent, atrapats en camps a Grècia.

    He tingut l’ocasió d’atendre persones que vénen d’allà i la capacitat de resistència d’aquestes persones acaba minvant pel que hem comentat: l’angoixa, els estressors, etc. però també pel context de fustigació, rebuig, estigmatització o de fer-los sentir culpables. He vist gent amb reaccions de suspicàcia o de paranoia per por de ser agredits. Fins i tot hi ha gent propera que ha decidit tornar al seu país d’origen perquè prefereixen morir sota les bombes que viure així. Els camps que tots hem vist a la televisió…si ja vénen amb múltiples traumes, se’ls afegeixen més. Hi ha una pèrdua important de la dignitat humana i quan una persona perd la seva dignitat perd la seva humanitat i aquesta capacitat d’afrontament, de resiliència, s’esquerda.

    Sayed-Ahmad durant l’entrevista abans del Congrés. / © SANDRA LÁZARO

     

    Com repercuteix en aquestes persones no saber què passarà demà?

    Quan se’ls tracta com a delinqüents o se’ls fica en centres d’internament amb normes rígides, això és molt dolorós però també ho és el procés d’espera. El refugiat busca pau i protecció i quan arriba i no la troba, la incertesa va a poc a poc minant la capacitat de resistència de la persona. Tot això va afectant la persona i causant reaccions depressives, apatia, fatiga cognitivoemocional, mal humor, falta d’atenció, reaccions psicosomàtiques…

    Vostè ha col·laborat durant anys amb l’Escola Andalusa de Salut Pública. Ha vist una evolució en el tipus de problemàtiques de salut amb què es troben els migrants? Ha requerit aquesta evolució una actualització professional per abordar nous problemes?

    Els professionals de la salut mental, especialment la comunitària, hem d’estar sempre al dia dels canvis socials que hi ha perquè requereix una forma diferent d’abordatge. Ara bé…aquí a Espanya no han arribat refugiats.

    Molt pocs, sí.

    Llavors és veritat que pel fet que hagin arribat pocs aquí no hem vist tant aquesta evolució per la qual preguntes. Però sí que hem vist molt canvi en els migrants econòmics a partir de la crisi econòmica. La crisi ha colpejat a molta població, sobretot la població feble, i la migrant és la més feble dels febles. Amb la crisi ha disminuït la quantitat de població migrant fins i tot. On jo treballava [Roquetas de Mar, Almeria] era al voltant d’un 30% i ara és el 25%. Gent que tenia ja la seva feina, papers en regla, el seu permís…i ho van perdre. Hem observat això i que de cop i volta aquestes persones visquin de forma amuntegada, una major frustració d’expectatives, l’angoixa o la por davant la incertesa del futur, etc. Però sobretot el major de tots és la por a perdre els papers. A més, amb eufemismes administratius com «situació irregular sobrevinguda».

    També hem notat com això afecta de forma diferent el migrant segons si té un suport afectiu. Hem vist un augment de crisis psicòtiques sobretot en xavals joves subsaharians. El migrant subsaharià ve sol i aquí hem vist molta angoixa precisament per la manca d’una xarxa afectiva familiar. En els nord-africans, en canvi, la migració és més tipus familiar. No es tracta només de família nuclear sinó també d’oncles o ties, família gran.

    Vostè ha participat en projectes de salut comunitària orientada a migrants. Com podem definir la salut comunitària?

    Salut comunitària vol dir treballar amb la comunitat, no per a la comunitat. Treballar amb els migrants i no per als migrants. Treballar amb els recursos i fer-ho en xarxa amb els agents formals i sobretot no formals; amb la parròquia, amb associacions, etc. La salut és un bé comú que neix de la societat, així que no estem parlant de salut com a absència de malaltia.

    En què consisteix el programa d’acció comunitària per millorar la salut mental de migrants que es va implementar a Roquetas?

    El programa d’atenció a la població immigrant és un programa transversal, que no substitueix programes existents; no és una xarxa paral·lela, al que sempre m’he negat. És un programa que intenta integrar la salut mental en el conjunt dels dispositius. Treballa amb serveis socials dels ajuntaments, amb ONG, etc. llavors hem format una xarxa on treballem tots alhora per atendre els malalts que ho necessiten. Amb aquest programa es pot derivar directament des de qualsevol ONG o associació, no cal que sigui des del metge de família.

    Sayed-Ahmad ha treballat durant anys en projectes de salut comunitària. / © SANDRA LÁZARO

    A Catalunya fa mesos l’Institut Docent i de Recerca Sant Pere Claver va organitzar una jornada per reflexionar sobre l’atenció a la salut mental dels refugiats. Els psicòlegs i psiquiatres que van participar-hi demanaven més professionalització en els serveis d’atenció de salut. Coincideix en aquesta reivindicació?

    Sí, és clar, encara que tampoc cal diferenciar molt el que és l’atenció entre refugiats i migrants. Al cap i a la fi, el que hi ha darrere són persones que pateixen i el sofriment humà és igual a tot arreu. Quan la persona plora, plora aquí, a Síria i on sigui. I el mateix a l’inrevés, quan està alegre i riu. On jo vaig treballar tenim força experiència en adaptar els serveis a la diversitat cultural. Però cal adaptar els serveis en el seu conjunt, incloure un model intercultural, dialògic (que hi hagi diàleg i escolta entre usuaris i professionals). Moltes vegades tenim el mecanisme defensiu de dir «no entenc la seva cultura» o la famosa barrera lingüística, que moltes vegades és falsa. A Andalusia per exemple hi ha el telèfon de multitraducció, a tres bandes. És important no caure en el llaminer parany de crear xarxes paral·leles perquè això és una relliscada sense fi. Decideixes fer una xarxa per a immigrants, després una altra per a refugiats…arribarà el moment en què voldrem posar xarxa per marroquins, una altra per a subsaharians…La tendència ha de ser a la inclusió, a l’adaptació dels nostres serveis a la diversitat per anar vencent barreres culturals i lingüístiques mútues. Per exemple, en la cura del nen sa, de la dona embarassada…Cal escoltar i entendre com viuen en la seva cultura el part i el postpart, etc. i fer aquest mestissatge per assegurar la col·laboració de l’usuari per adaptar-lo. Molta gent pensa que en salut mental cal crear una nova psicoteràpia, i no.

    L’objectiu del Congrés que té lloc aquests dies a Barcelona és construir propostes capaces de disminuir els riscos derivats de les migracions i millorar la convivència i la cohesió ciutadana. Quin tipus de propostes podrien contribuir a això?

    Aplicar el sentit comú, que com deia un autor és el menys comú de tots els sentits. Intentar també aplicar principis ètics, bona acollida, facilitar a les persones migrants i refugiades l’acomodar-se i l’elaboració de vincles amb el seu context social nou sense renunciar als vincles amb els seus semblants i gent de la seva cultura. Ajudar-lo a recuperar la seva dignitat, solidaritat afectiva. Per exemple, que no passin coses com denuncien algunes ONG que han trobat dificultats d’ubicar refugiats en pisos perquè els propietaris no volen llogar-lo. Evitar al màxim la retòrica de la por i facilitar la convivència, acceptant les diferències. Tot això són factors de salut.

  • «Han de veure-hi el seu fill, no un nadó envoltat de màquines»: la vida a la unitat de prematurs

    A la planta -1 de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona hi ha un petit espai dedicat als més petits de tot el centre. Són tres sales, menudes també. Poques finestres, llum tènue i poc soroll. Es tracta de la Unitat de Neonatologia, on estan ingressats els infants que neixen prematurs, per sota de les 37 setmanes de gestació.

    “El nen pot ser viable a partir de les 23 setmanes fora de la mare, però de les 23 a les 37 hi ha tot un ventall molt gran de possibilitats”, explica la Directora de la Unitat de neonatologia del Servei de Pediatria de l’Hospital de Sant Pau, Gemma Ginovart. Aquesta unitat, creada l’any 1978, consta de 17 llits, 10 per cures intensives i 7 de cures intermitges. Tot i que és petita en volum, és gran en complexitat. Per Ginovart, es tracta d’una unitat «amb una filosofia de treball molt actual, oberta als pares i centrada en la cura i el desenvolupament de l’infant i de la família». Per ella i el seu equip és bàsic entendre que “encara que el bebè és molt petit, té capacitats de relació des de bon principi”. Per això, treballen també perquè els pares puguin fer una “aproximació i un contacte” amb els fills.

    En aquesta unitat hi treballen neonatòlegs, infermers especialitzats, auxiliars… Però també psicòlegs, metges rehabilitadors, fisioterapeutes, treballadores socials, especialistes, cardiòlegs i pneumòlegs. A més, totes les infermeres tenen l’especialitat en pediatria. “Treballem molt en equip, no ho sabem fer d’una altra manera”, explica la infermera supervisora del Servei de Pediatria, Montse Vila. “L’espai és molt reduït, hem de saber treballar en equip; si no, ens mataríem”, fa broma Vila. La Unitat de Neonatologia és pionera en la humanització de les cures als hospitals, buscant que no estiguin “tan institucionalitzades”.

    Totes dues fa molts anys que treballen en aquesta unitat i, asseguren, que en els últims anys “hi ha hagut un clar augment de la prematuritat”, sobretot a causa a la maternitat tardana i les tècniques de reproducció assistida. “Les dones cada vegada tenen fills més tard, i com més tard, pot haver-hi més complicacions i també bessons, que acostumen a ser prematurs”, expliquen.

    La Natàlia Ribas, de quaranta anys, acaba de tenir a la seva primera filla, la Lily, fa menys d’un mes. Vuit setmanes abans de l’esperat. “Un dia, havent sopat, estava a casa, era la setmana 32, i quan vaig anar cap al lavabo vaig notar com si hagués trencat aigües. Em vaig preocupar, perquè alguna cosa anava malament. Però no havia trencat aigües, era sang. Eren les onze i mitja de la nit. A les 12 ja tenia a la Lily en braços”. La causa: un despreniment de placenta. Des d’aleshores, la Lily viu a la Unitat de Neonatologia de Sant Pau. La Natàlia hi està cada dia de vuit del matí a vuit del vespre i el seu company hi va quan surt de la feina. “A mi em faltaven encara dos mesos per preparar-me psicològicament, els necessitava per entendre que era mare. Des del primer moment he valorat molt poder fer pell amb pell”.

    La Lily va néixer amb un pes d’1,9 quilos i necessitava una mica d’ajuda per respirar, perquè els pulmons encara no estaven prou desenvolupats. “Al principi vaig veure la nena amb la màscara, amb tots els tubs, els elèctrodes… Estava molt preocupada per on agafar-la. De mica en mica anava entenent i assimilant la idea que ja sóc mare”. Tant la doctora Ginovart com la infermera Vila remarquen la idea que apunta la Natàlia. “Sempre intentem vincular els pares, que estiguin amb els nadons, que vegin que estan receptius tot i ser petits, que tenen capacitat d’interactuar. Si no tenen un vincle parental, és un problema molt important i si no hi ha contacte físic, no hi ha vincle”.

    Quan una persona s’imagina que serà pare o mare, té un ideal i una imatge mental de com serà això. Una imatge que xoca amb la realitat dels pares de bebès prematurs. “La majoria de vegades quan arriben veuen un nadó que no és el que s’esperaven, a més, moltes vegades està malalt i amb perill de vida”. Per això, remarquen que és de vital importància el fet que aconsegueixin “veure el seu fill, no un nen medicalitzat envoltat de màquines”.

    La Natàlia Ribas amb la seva filla Lily a la Unitat de Neonatologia de l’Hospital de Sant Pau / ©SANDRA LÁZARO

    Un fet com canviar el bolquer a un fill que pesa encara 700 grams és crucial per començar a reconèixer-lo com a propi. És aquí on també juga un paper molt important el contacte pell amb pell i la lactància materna. El contacte pell amb pell dóna molts beneficis, com ara que disminueix les apnees, estabilitza la hipoglucèmia i fa que la mare produeixi més llet o disminueixi l’estrès.

    Per aquesta unitat, també és important que tant germans com avis puguin fer aquest contacte per crear el vincle amb el nadó i que puguin anar-hi quan vulguin. Una altra manera de vincular infant i mare és l’alletament. A Catalunya el Banc de Llet no es va crear fins a l’any 2011 (abans s’havia d’importar la llet des del banc de llet de les Balears).

    La zona grisa: entre 23 i 25 setmanes de gestació

    Si bé és una certesa, recollida també a la llei, que per sota de les 23 setmanes de gestació no es reanimarà l’infant en el moment de néixer, i que sempre es farà per sobre de les 25 setmanes, hi ha un marge de dues setmanes on no és tant clar què fer i s’ha d’estudiar cas per cas. Es tracta de la coneguda com a “zona grisa”. Tot i que s’intenta que sempre hi hagi un preacord amb els pares sobre què fer en aquest moment, això no sempre és possible, ja que la majoria de nens neixen d’imprevist. “Cada país, segons els recursos que té, decideix determinades coses sobre la reanimació. Valorem la vitalitat del nen en el moment de néixer, les seves mesures de reanimació inicial i el que s’ha parlat amb la família”.

    Cada cas és un món, i per això no volen generalitzar sobre què s’ha de fer o no en aquestes dues setmanes de la zona grisa. “Hi pot haver un nen que a les 23 setmanes té una resposta d’estabilització, d’administració, de ventilació amb mascareta bona, que demostra bona resposta i que pesa per sobre dels 400 grams. En aquest cas seguirem amb la reanimació”. Si sobreviu a la sala de parts, anirà a neonatologia i els següents dies es podrà tenir prou informació com per a analitzar cada cas.

    Des del Sant Pau reconeixen que és molt difícil datar si són 23 o 25 setmanes d’edat gestacional, ja que s’han de basar en la data de l’última regla i hi ha un marge d’error de dues setmanes. Això no passa quan es tracta d’in vitros, quan la data és exacta. “Nosaltres, a menys que hi hagi criteris molt negatius o malformacions, a partir de 25 setmanes fem reanimació avançada” explica la doctora.

    Són el Roc, la Mar o l’Àlex

    “Un fet tan simple com succionar, tragar i respirar alhora, és clau per saber si el bebè pot marxar a casa o no”, explica Ginovart. “Sabem perfectament qui són, com es diuen, si són el Roc, la Mar o l’Àlex, com estan ells i com està la família”, exposa.

    Quan es decideix que un nen està preparat per marxar a casa, se li fa un seguiment durant els primers set anys de vida, ja que les conseqüències es poden allargar durant molts anys. No serà fins que l’infant tingui totes les capacitats fisiològiques assumides que podrà marxar a casa. “No hi ha una data marcada, dependrà de cada nen, de quan ha nascut, de si ha estat malalt i d’altres factors”, expliquen aquestes professionals del servei de Neonaotologia.

    Per això, en el moment de donar d’alta l’infant es fa una valoració de riscos orgànics però també socials i emocionals. Hi ha conseqüències que es poden veure a curt termini, com ara les d’afectació neurològica, però n’hi ha altres que són a llarg termini, com la no socialització, la hiperactivitat o les dificultats d’aprenentatge o de lectoescriptura. “Hi ha nens que marxen en molt bon estat de salut, però altres marxen amb una sonda o amb una traqueotomia” expliquen. Per això cal preparar molt bé la marxa del nen cap a casa, tant per l’infant com pels pares. Durant un cert temps, una infermera els fa visites a casa per fer seguiment i també disposen d’un web per comunicar-se sempre que sigui necessari amb l’equip de l’Hospital de Sant Pau.

    La infermera Maria Vila i la doctora Gemma Ginovart / ©SANDRA LÁZARO

    Però no tots els casos tiren endavant. “Per sort tenim pocs nens morts cada any, però quan tenim un procés de mort a la Unitat, engeguem un protocol. Tot l’equip dóna una atenció especial als pares, sobretot els psicòlegs, i s’adapta l’entorn. “L’estructura que tenim és molt dolenta i petita, haurien d’estar en habitacions individuals, estirats i això no ho tenim”. Tot i això, l’equip fa el màxim d’esforços i hi ha una habitació que reserven per casos de mort. “Posem papallones de vinil a les portes d’entrada, amb això tot l’equip sabem que hi ha un bebè en procés de mort a la Unitat i la manera d’entrar i de relacionar-nos és diferent”. Per la doctora Ginovart, és important que el bebè mori en braços de la mare o el pare i que la família s’emporti un record, com ara una gorra, la cinta mètrica o la pinça umbilical. “Aquest nen, per petit que fos, forma part de la família”, diu la infermera Vila. Per això és tan important que s’emporti un record del nen i que puguin passar el dol. “Si no tenen res, el record del nen se’ls esborra i els pares se senten més responsables i pitjor”.

    “Socialment és horrible que mori un nen, no estem preparats”, expliquen. “Assumim, millor o pitjor, que es mori un adult, però que es mori un nen és contranatural”. Quan es mor un nen tan petit, que no ha estat a casa, la resta de la família, per acompanyar i amb les millors intencions, tendeixen a proposar l’oblit i a dir frases com “ja en tindràs un altre, no et preocupis, ja et recuperaràs”. Per Ginovart i Vila, tot i que aquests consells acabaran duent-se a la pràctica, no s’ha d’oblidar que aquest nen “ha existit i sempre serà el fill d’aquella persona”.

  • Els treballadors de l’Hospital del Mar reclamen més personal per a les noves Urgències

    El nou edifici d’Urgències que estrenava fa pocs dies l’Hospital del Mar no compta amb prou personal. Així ho denuncia el Comitè d’empresa del Parc Salut Mar -consorci que gestiona el centre-, que demana doblar el nombre de professionals sanitaris del nou servei d’urgències de l’hospital perquè compti amb 30 sanitaris més que s’afegirien als 30 que hi treballen actualment.

    L’edifici, que constitueix la primera de les tres fases d’ampliació de l’Hospital, es va estrenar després de cinc anys de paralització de les obres per manca de pressupost. En aquest sentit la inauguració de les noves urgències representava un primer pas molt reclamat per treballadors i pacients que han viscut en primera persona unes urgències malmeses i deficitàries, un espai que encara continua actiu. Amb tot, els treballadors reclamen ara que està en marxa el nou servei que cal més personal i també més llits d’hospitalització per poder traslladar a planta els pacients atesos en aquest servei. Només d’aquesta manera, justifiquen, serà possible evitar el col·lapse i les llargues esperes a les urgències. I és que aquest centre és un dels hospitals de la ciutat que “voregen el col·lapse la major part de l’any”, segons denunciaven fa uns mesos els membres de la comissió de salut de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB).

    Pel que fa a tots els centres que engloba el Consorci Parc Salut Mar, en el qual està integrat l’Hospital del Mar, en total hi ha 255 llits tancats de 1.291 totals disponibles, és a dir, gairebé un 20% dels llits del consorci es troben en desús, segons dades facilitades per treballadors a aquest mitjà anteriorment. En aquest sentit, el president del Comitè, Manolo Royo, ha demanat que es construeixin els dos edificis de cinc plantes de 160 llits que van ser projectats però no pressupostats, i que estava previst que estiguessin en funcionament el 2017 a la zona vella del centre: «Si no, no acabarem amb el problema de les urgències», ha apuntat en declaracions recollides per Europa Press.

    «Si segueixen sense obrir el 18% de llits tancats al Consorci serà impossible derivar als pacients d’Urgències, provocant el conegut col·lapse i molt probablement tornant a ocupar amb lliteres i pacients espais en principi no pensats ni habilitats per a això. I recordem que serà amb el mateix personal», denunciava en un article d’opinió Xavi Tarragón, treballador del centre i membre del comitè d’empresa.

    L’Hospital del Mar està gestionat pel Consorci Mar Parc Salut de Barcelona, creat el 2010 després d’un acord entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. D’aquesta forma es va constituir un consorci amb una representació del 60% de la Generalitat i un 40% de l’Ajuntament. El consorci quedava des de llavors encarregat de gestionar l’Hospital del Mar, el centre de referència més gran de tota la institució, que dóna servei als usuaris de Ciutat Vella i Sant Martí, més de 300.000 usuaris. A la vegada també gestiona l’Hospital Esperança que, segons la informació corporativa del centre, actua com a centre complementari del Mar.

  • No és fàcil, però val la pena deixar de fumar

    Coincidint amb el Dia Mundial Sense Tabac, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) recorda els principis de com deixar de fumar, basats en l’evidència científica. Aquest és un dels objectius de salut més importants que ens podem plantejar al llarg de la vida i que comporten un canvi amb efectes enormes en el nostre benestar. D’entrada, cal decidir-se, i és bàsic triar un dia “D” amb prou antelació. Convé tenir preparades alternatives per als moments difícils, que lògicament hi seran. A més, es recomana explicar a la família i als amics la decisió presa, buscant ajuda i suport.

    El missatge que podem donar des del món sanitari, des del Programa Atenció Primària Sense Fum i la medicina de família en particular, és ben clar: No et dic que és fàcil, et dic que val la pena i cal afrontar el repte. Per nosaltres i per totes aquelles persones que ens envolten, i que són fumadors involuntaris. Milers de persones ja han deixat de fumar aquest any. Se sap que més de 70.000 persones abandonen l’hàbit tabàquic anualment, i se’n tornarà a parlar amb força durant aquesta Setmana Sense Fum 2017.

    CAMFiC disposa de diferents Fulls per a Pacients, que es distribueixen online i a les consultes dels CAPs, amb pautes senzilles i fàcils de portar a terme i que ajuden a millorar en aspectes de salut com ara deixar el tabac. Els professionals sanitaris d’Atenció Primària sempre insistim que és clau establir el dia a partir del qual es deixarà de fumar, i fer-ho un temps abans d’iniciar el procés. Durant aquest temps la persona cal que es faci una llista amb els motius personals que té per eliminar l’hàbit de la seva vida. Convé pensar com reaccionarem quan vinguin les ganes de fumar (procurar-se alternatives) i convé que ho expliquem a família i amics, ja que això per una banda compromet a qui pren la decisió, però alhora facilita que l’entorn l’ajudi, amb mesures com ara no fumar davant d’aquesta persona i no oferir-li tabac. Des de el PAPSF (Programa Atenció Primària Sense Fum) s’ha elaborat una guia per ajudar a deixar de fumar en 4 passos.

    Alternatives a la cigarreta

    El Full per a Pacients “Com deixar de fumar” dóna consells concrets, de manera que si es tenen moltes ganes de fumar, es pot intentar fer exercicis de relaxació, beure aigua o sucs de fruita i mastegar xiclets sense sucre. Aconsellem rentar-se bé les dents després de cada àpat, i si s’està irritat o arriba el mal humor, fer un passeig, prendre una bona dutxa o escoltar música. És bo buscar noves distraccions (passejades, treballs manuals, teatre, cinema, llegir), i evitar les situacions que provoquen ganes de fumar. També cal recordar-se a un mateix les raons per les quals s’ha decidit deixar-ho, i els beneficis directes que se n’està obtenint.

    Deixar de fumar i guanyar pes?

    Els metges i metgesses de CAMFiC també recordem que deixar de fumar no vol dir que ens engreixem. De fet, es pot deixar de fumar i mantenir el pes si es menja més fruita fresca i verdura, si s’eviten els aliments que engreixen i es fa més exercici físic. Finalment, en el nostre Full per a Pacients es recorda la importància de no recaure, tot i que, si passa, cal pensar que és només un revés momentani i per tant, no es tracta d’un fracàs.

    L’ajuda dels metges i metgesses de família per deixar de fumar és fonamental, i la ciutadania ha de saber que ens té al costat, igual que als equips d’infermeria i altres professionals sanitaris de l’atenció primària, coordinats a través del Programa d’Atenció Primària sense Fum (PAPSF).

    Aquest 31 de maig, Dia Mundial Sense Tabac establert per l’Organització Mundial de la Salut, és una nova gran ocasió per plantejar-se deixar de fumar. Perquè podem decidir per nosaltres mateixos, i evitar encendre la cigarreta o el tabac de caragolar, i prendre també consciència que falses solucions com les cigarretes electròniques no fan més que consolidar l’addicció a la nicotina. Per fer salut entre fumadors i no fumadors, tot és molt més senzill.

  • El conte de la súper xocolata

    La proliferació d’investigacions sobre els efectes beneficiosos de la xocolata per a la salut no és gens sorprenent, i encara ho és menys que els seus resultats es difonguin immediatament. La xocolata és un aliment molt apreciat i plaent, que té una història fantàstica i representa un negoci de 45.000 milions d’euros anuals per a la indústria alimentària, encapçalada per la Big Chocolate. Per tot això, és també un destacat objecte d’estudi nutricional i d’interès popular. Als consumidors i productors els encanta llegir que la ciència ha descobert que redueix la hipertensió arterial, prevé el càncer, deté l’estrès i ens fa més intel·ligents. Sí, tot això i molt més s’ha dit d’aquest «aliment dels déus», com el va anomenar Linneo. Però hi ha alguna cosa estranya, equivocada i pertorbadora en el fet de posar el focus d’estudi en un aliment aïllat i en realitzar més i més investigacions que, per les seves limitacions metodològiques, permeten oferir titulars simplistes però aporten conclusions molt poc sòlides.

    Un últim estudi, publicat el 23 de maig a la revista Heart, ve a concloure que la ingesta habitual de xocolata prevé la fibril·lació auricular. Aquesta arítmia cardíaca afecta una de cada quatre persones abans dels 80 anys i és una causa rellevant d’ictus, per la qual cosa sempre és benvinguda qualsevol possibilitat de prevenir-la. No obstant això, la confiança que mereixen les conclusions de l’estudi és més aviat baixa. Els resultats indiquen que la ingesta moderada de xocolata (entre dues i sis vegades per setmana) redueix l’11-20% el risc de fibril·lació auricular respecte al consum ocasional (menys d’un cop al mes). Però, com han assenyalat alguns experts, el grup de persones que amb prou feines prenen xocolata és una mica estrany. Aquestes persones tenen més hipertensió arterial, xifres de colesterol més altes, més sobrepès i, el més revelador, una prevalença de diabetis molt superior. Probablement, no prenen xocolata perquè pateixen diabetis i han de seguir una dieta especial. Una interpretació més plausible és que no sigui la xocolata el que preveu la fibril·lació auricular, sinó que és aquesta arítmia -o altres factors de risc associats- el que «preveu» la ingesta de xocolata. En qualsevol cas, un estudi observacional com aquest no permet clarificar.

    La majoria de les investigacions que pretenen mostrar altres suposades bondats de la xocolata tenen també importants limitacions, segons una revisió crítica feta pel National Health Service britànic. Així, molts dels estudis que suggereixen que el consum de xocolata redueix lleugerament la hipertensió arterial, són de curta durada (entre dues i vuit setmanes) i presenten altres debilitats. La investigació sobre la capacitat de reduir l’estrès es basa en una mostra petita i és de molt curta durada, a més de ser finançada per la indústria xocolatera. La que suggereix que prevé els ictus tampoc pot establir una relació causa-efecte i deixa oberta la possibilitat que poden ser molts els factors implicats. I, pel que fa als estudis sobre la xocolata i el càncer, només cal dir que s’han realitzat amb animals i que la seva extrapolació a humans és d’allò més incerta.

    Amb tot, el més pertorbador és la insistència a suggerir que un sol aliment atresora per sí mateix tot un cúmul de propietats per prevenir malalties i promocionar la salut. Això és tan absurd com pretendre convertir-lo en una mena de superheroi de la nutrició, quan és més que sabut, encara que mai suficientment proclamat, que els aliments han de considerar-se sempre en el context de la dieta i de l’estat de salut de cada persona. En aquest sentit, no hi ha aliments bons i dolents en termes absoluts, sinó dietes millors i pitjors. I, per descomptat, el que no hi ha és superherois ni súper aliments.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Una de cada quatre adolescents de Barcelona reconeix haver patit assetjament sexual

    Les adolescents declaren cada cop més haver estat víctimes d’assetjament sexual, sobretot mentre anaven pel carrer i quan ja tenen una certa edat, de 16 a 18 anys. Una de cada quatre (26,4%) alumnes de Segon de Batxillerat i de Segon de Cicles Formatius de Grau Mitjà de Barcelona ha afirmat haver patit agressions verbals o físiques de caràcter sexual, segons una enquesta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). La xifra ha crescut des de l’última edició de l’estudi, feta l’any 2012, quan les víctimes representaven el 16,3%.

    La magnitud de la xifra és «molt preocupant», segons Lídia Casanovas, educadora del col·lectiu Fil a l’Agulla especialitzada en visió de gènere. Però alhora cal relativitzar el fet que hagi crescut la xifra de víctimes. «Una explicació de l’increment pot ser que la sensibilització feminista té cada cop més impacte, hi ha més consciència», expressa, i concreta en altres paraules: «Abans quan a una noia li tocaven el cul, potser no ho percebia com assetjament; ara cada cop s’hi oposen més», celebra.

    L’enquesta, que pregunta a gairebé 3.888 joves sobre diferents àmbits del seu benestar, evidencia també que l’assetjament sexual es fa més intens a mesura que les noies es fan grans. Mentre que només el 6,8% de les enquestades de Segon d’ESO reconeix haver estat víctima, al Batxillerat el percentatge arriba al citat 26,4% (enmig queda el 14,6% de Quart d’ESO). «És quan es construeixen com a dones que els assetjadors les identifiquen més com a objecte de desig», conclou Casanovas.

    Ara bé, els experts alerten també que la concentració de casos entre les joves en la cruïlla de la majoria d’edat no ha de fer que s’obviïn els que pateixen la resta de nenes. «També en pateixen, i s’ha d’anar amb compte perquè són més vulnerables: en un taller recent una noia de Sisè de Primària m’explicava com un home l’havia increpat pel carrer i ella havia hagut d’accelerar el pas», sosté Casanovas.

    I és que, tal com constata l’estudi, la gran majoria de les víctimes asseguren haver-ho estat a l’espai públic. Tant és així, que el 13% d’elles situa l’agressió al carrer, mentre les que l’han patit a casa o a l’escola no arriben al 3%. Segons detallen resultats de l’enquesta, s’observa un augment especialment en el nombre d’assetjaments al carrer però també en altres llocs com festes, bars o discoteques. Així doncs, és el carrer un lloc més perillós per a l’assetjament que la llar o el centre educatiu? No necessàriament. «Les males experiències al carrer són més fàcils de verbalitzar, parlar del que passa a casa costa molt més», matisa Casanovas. «Als tallers amb joves es parla molt més dels piropos masclistes, les agressions, els comentaris…», opina.

    Maltractament psicològic en les parelles

    A banda de l’assetjament, una altra dels perills entre els adolescents és la violència de gènere dins les parelles. En aquest sentit, a l’estudi aflora com gairebé una de cada cinc joves (el 18,3%) ha patit maltractament d’algun tipus per part de la seva parella. En el cas dels nois, el percentatge és del 12%. Com amb les agressions, aquestes conductes s’intensifiquen amb l’edat: entre els de 16 a 18 anys aquesta xacra és molt més present (l’han patit el 23%) que entre les de 13 i 14 (6,6%).

    La forma de maltractament més estesa entre els joves és l’emocional –o psicològica–, que consisteix en una conducta hostil sostinguda per part d’un membre de la parella cap a l’altre, sigui amb insults, amb amenaces o amb humiliacions, que té com a objectiu minar la seva autoestima. Gairebé totes les noies que han estat víctimes han patit aquesta forma de maltractament.

    Però el que més preocupa és el maltractament físic i el sexual. I tot i que els percentatges són en aquests casos molt més reduïts, no deixen de ser preocupants. Al voltant del 4% de les adolescents de Quart d’ESO i de Segon de Batxillerat s’ha vist sotmesa per la seva parella a tenir relacions sexuals –o a dur a terme pràctiques sexuals concretes– en contra de la seva voluntat.

    Diferències segons nivell socioeconòmic

    El codi postal, en aquest cas del de l’escola, és un factor determinant per a molts aspectes de la salut. En aquest sentit l’Agència de Salut Pública de Barcelona es fixa en si l’escola o l’institut on estudia l’alumna enquestada està en un barri amb una Renda Familiar Disponible mitjana alta o baixa. Tot i que la diferència no és molt notòria sí que hi és: un 15% de les alumnes de Batxillerat o CFGM en barris afavorits reconeix haver estat víctima d’assetjament enfront del 19% dels barris desafavorits. Per contra, el percentatge global d’alumnat víctima d’assetjament sexual no varia en els nois segons el nivell socioeconòmic del barri del centre educatiu.

    En altres indicadors la incidència d’un resultat o un altre segons el nivell socioeconòmic és més accentuada. N’és un exemple el percentatge de mala salut percebuda, que gairebé es duplica entre les alumnes de centres ubicats en barris desafavorits respecte als situats en barris en major nivell socioeconòmic. Mentre que un 14% de les noies de barris desafavorits declaren tenir una mala salut (regular o dolenta), en els barris afavorits ho afirma el 8%. En el cas dels nois gairebé no varia: 6,3% i 6,7% en barris afavorits i desafavorits respectivament.

  • La ciutat civilitzada, o la llibertat de respirar aire net

    Les ciutats lliuren una batalla per ser civilitzades. Un batalla contra la primacia de l’automòbil sobre les persones. Una batalla a vida o mort perquè la ciència cada vegada és més concloent a l’hora de valorar l’impacte de la contaminació sobre la salut. Què podem fer? Les respostes a aquesta pregunta van centrar la presentació del darrer Cuadernos de Eldiario.es, dedicat a ‘La ciutat civilitzada’, el divendres 26 de maig al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

    La ciutat, en paraules de Miquel Àngel Moll, enginyer de camins expert en polítiques de contenció del trànsit, s’enfronta a “quatre genets de l’apocalipsi” desfermats per l’automòbil: “la contaminació, la congestió, el consum irracional d’energia i els accidents”. Carme Borrell, doctora i gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, ​​recorda que la contaminació té múltiples efectes, que van de la incidència en malalties respiratòries i cardiovasculars, a trastorns cognitius en la infància. A l’estrès i alteracions del son a causa del soroll. O al sedentarisme associat a la ‘cultura del cotxe’.

    L’alternativa està en el transport públic. I en l’anomenada ‘mobilitat activa’. En caminar. En anar amb bicicleta. Mikel López Iturriaga, autor de ‘El Comidista’ i ciclista urbà, és contundent: “Des que no tinc cotxe visc més feliç”. I si ho necessita, “el llogo o el comparteixo”. El moderador de la taula rodona, Gumersindo Lafuente, periodista i responsable de Cuadernos, recorda que “l’automòbil era el paradigma de la llibertat” i avui sabem que no és així. Tot el contrari, l’automòbil planteja un problema de llibertat.

    Carme Borrell va fer seu el símil que Ignacio Escolar, director de Eldiario.es, planteja a la revista. “Passa com en el tabac. Quan vam tenir evidències que el tabac perjudicava la salut vam entendre que la llibertat dels fumadors acabava quan començava la dels altres”. Ara sabem que passa el mateix amb la contaminació i, afirma Borrell, “necessitem primer conscienciar els ciutadans sobre aquesta realitat i, després, aplicar polítiques valentes que protegeixin la seva salut”. Necessitem també, afegeix Moll, un urbanisme que “pacifiqui el trànsit” i va posar com a exemple les ‘superilles’ que intenta implantar l’Ajuntament de Barcelona. I calen, conclou Gumersindo Lafuente, més debats com el que va celebrar al CCCB amb motiu de la publicació del Cuadernos sobre ‘La ciutat civilitzada’.

  • Agricultura i alimentació al servei de la salut

    Avui sabem que l’anomenada revolució verda del segle XX (en realitat revolució industrial de la producció, amb pesticides, herbicides, adobs químics, transgènics i explotació intensiva de la terra) que havia de produir prou aliments per acabar amb la fam en el món, no ha estat així. S’han perdut milers de llocs de treball al camp, s’està concentrant la propietat de la terra en cada vegada menys empreses de capital risc, es produeixen més aliments amb més contaminació química i del medi, cada cop també amb menys sostenibilitat per la seva producció lluny dels seus consumidors (amb grans costos d’intermediaris, transport, contaminació ambiental i degradació del sol). I la fam en el món (i a molta gent de casa nostra també) continua creixent, perquè no és un problema de producció (fins i tot es llencen aliments per mantenir preus de la sobreproducció), sinó d’interessos de capital, monopolis i fixació de preus al servei d’aquests interessos poderosos.

    Per altra banda, som conscients que per tenir una bona salut cal una alimentació suficient, variada, de temporada, equilibrada, mediterrània, amb major proporció de fruites i verdures i menor en greixos, sucres refinats i carns vermelles. Aquests hàbits alimentaris s’han d’adquirir ja en la infantesa, a casa i a les escoles, i per això cal lluitar contra els missatges i interessos de la cultura del consum industrial de calories. Som el que mengem i per tant som el que sembrem. 

    Però aquí a Catalunya, almenys, i més concretament a Barcelona, tenim una gran sort i unes condicions que ens fan més a prop de poder revertir aquesta situació fent polítiques actives. Una producció agrícola ecològica (sense substàncies químiques), sostenible, equilibrada, de temporada i de proximitat és possible. A Barcelona i la seva àrea metropolitana tenim una primera corona de producció d’aliments agrícoles de qualitat important en un radi d’uns 30 km, que la fa extraordinàriament valuosa per la seva proximitat a les àrees urbanes, amb possibilitats de ser aprofitades també per educació ambiental, oci, passeig i llocs de treball. Es tracta de tota la zona baixa del Baix Llobregat, el Maresme agrícola i el Vallès Oriental. Si amb aquestes zones no en tenim prou, encara hi ha a Catalunya. A uns 150 km de la capital trobem les àmplies zones agrícoles (d’hortalisses – fruiters i ramaderes) de les terres de l’Ebre, Lleida i Girona, que també podem considerar-les de proximitat.

    Les zones més properes a la capital estan des de ja fa anys protegides i organitzades per la seva producció i comercialització. Caldrà seguir millorant i protegint de la pressió de la urbanització especulativa, com un patrimoni cultural, ambiental i econòmic de primera línia. El Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat creat el 1998 (Diputació, Consell Comarcal, Generalitat i 14 ajuntaments amb un total de 730.000 habitants) té 3.348 hectàrees de producció agrícola. El Maresme, tot i haver perdut en els darrers 30 anys un 50% de terres agrícoles (amb 75 explotacions perdudes) té encara unes 5.500 hectàrees de regadiu de producció de qualitat. Recentment s‘ha constituït una Xarxa de productes de la terra del Maresme, amb seu a Mataró amb 15 productors ecològics i de proximitat que subministren a menjadors escolars d’11 centres educatius. El Consell Comarcal del Maresme, a més, ha creat una Central de Compres de productes agraris de proximitat. Al Vallès trobem l’experiència del Consorci Agrari de Gallecs (Generalitat i ajuntaments de Mollet i Parets), salvat de la urbanització gràcies a les lluites veïnals i ecologistes dels anys 80. És una terra d’unes 733 hectàrees de les quals 535 són agrícoles. Tots aquests són uns bons exemples a seguir i estendre, delimitant molt bé els límits urbanitzables de les actuals ciutats, considerant els terrenys agrícoles (per petits que siguin) com un patrimoni tan important com els edificis històrics i fins i tot revertint si calen espais urbanitzables en reserves de sol agrícola de proximitat.

    Caldrà fer front, a més, a la millora de l’alimentació de les persones, en quantitat, diversitat i qualitat. Aquí tenim molts instruments que caldrà aprofitar. Barcelona té 39 mercats municipals d’alimentació que són de l’Ajuntament (Institut Municipal de Mercats). A més, l’Ajuntament té també més del 50% de les accions de l’empresa Mercabarna (Mercat Central de fruites i hortalisses, mercat central del peix, càrnic – escorxador i mercat de la flor, a més de la zona d’activitats complementàries amb 400 empreses) les altres institucions de Mercabarna són: empresa estatal Mercasa (36,79%) i Consell Comarcal Barcelonès (12,16%).

    Aquests dos instruments: Mercats municipals (i no només els de la capital) i els mercats centrals de compra, elaboració i distribució d’aquests aliments, donen una capacitat de governança i gestió del tema agricultura i alimentació al servei de la salut extraordinària. S’han de potenciar polítiques actives en la millora de la producció ecològica i de proximitat, respectuoses amb el medi, així com la sostenibilitat, augmentar i millorar les condicions dels llocs de treball, fomentar l’economia social i solidària, millorar l’alimentació de les persones (suficient i de qualitat), l’educació ciutadana en aquests valors, els espais de lleure, les ciutats més integrades amb l’agricultura, i la salut i benestar de la ciutadania. Hauríem d’aconseguir almenys poder comprar i educar en una bona alimentació i uns productes sans, fomentar la distribució d’aliments per tots els menjadors escolars de totes les llars d’infant, escoles i centres sanitaris i socials amb internament dels nostres municipis. I estendre aquest tipus de producció per tot Catalunya.

  • Trinitat Nova: quan la salut va més enllà de les parets de l’ambulatori

    “Quan l’agafis, posa la mà per sota. Com que el plàtan no li senta bé, prova de donar-li poma i pera, juga amb això, però sobretot no li afegeixis sucre ni res». La María José Pujol, infermera responsable del programa de Salut i Escola del CAP Chafarinas, dóna alguns consells a l’Amine i l’Aida, una parella que en el moment de la visita al CAP feia només 20 dies que s’havien estrenat com a pares. Al seu fill, el Nabil, li toca revisió pediàtrica. Aquesta parella és un dels molts casos que atenen en aquest CAP, situat al barri de la Trinitat Nova, a Barcelona, un dels barris amb la taxa de fecunditat més alta de la ciutat.

    Segons l’últim diagnòstic de Salut als Barris de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), la fecunditat a la Trinitat Nova és de 43,6 per cada 1.000, superior a la taxa mitjana de la ciutat, de 37,1 per cada 1.000. Aquesta diferència es deu a factors socials i de l’entorn del barri, com ara la manca d’espais d’oci i d’esport al barri, els projectes de vida personals o la salut mental dels veïns i veïnes de la Trinitat. Per això tot l’equip d’aquest CAP té clar que la salut dels seus pacients té a veure amb tota una sèrie de factors que van més enllà de les parets del CAP. Abans que la parella surti de la consulta, la infermera apunta al carnet de vacunació infantil quan ha de tornar al CAP a fer la següent revisió.

    La fecunditat en aquest barri és més alta entre les dones nascudes en països de rendes baixes (57,3 per 1000). Per això, la infermera Pujol remarca la importància de l’educació sobre la sexualitat. «Quan acaben l’ESO molts no tenen un projecte educatiu, deixen els estudis, no tenen feina i, per tant, es trenca el projecte de vida. És en aquest moment quan es produeixen més embarassos», explica la infermera.

    Tot i els embarassos no planificats, a la Trinitat Nova hi ha un altre factor que fa decantar la balança cap a la paternitat en edats més joves. Comparat amb la resta de la ciutat, en aquest barri hi viuen més persones nouvingudes de països de rendes baixes. Per Pujol, els embarassos en aquesta població d’origen estranger «són culturals», ja que no es queden embarassades «tan tard, als 30, com la població autòctona». Segons ella, la barreja entre el trencament d’un projecte de vida i el factor cultural són els dos motius d’embaràs en edats per sota dels 30 anys al barri. «No hem de treballar amb els adolescents quan deixen l’escola, sinó abans, ajudar-los a fer que creïn el seu projecte de vida». I per crear aquest projecte de vida, els centres i espais d’oci juguen un paper fonamental.

    Manca d’espais d’oci al barri

    «Aquí no hi ha centres culturals, no tenim res, tot està fora del barri. Si has d’anar fora, no hi vas», explica Pujol, que ho valora com un fet clau en relació amb la salut. Segons l’informe de l’ASPB, una de les preocupacions principals de les persones que viuen al barri és la manca d’equipaments i espais per a totes les edats, juntament amb la manca d’entitats i oportunitats culturals i lúdiques. Una valoració compartida per Xavier Bayona, metge de família i director del CAP Chafarinas. «No podem recomanar a la gent que ens ve a visitar que faci esport si no hi ha espais ni equipaments esportius al barri», remarca. Destaquen, això sí, l’Ateneu Popular de 9 Barris.

    Les infermeres Maria José Pujol i Isabel Garrido, i el metge de família i director del CAP Chafarinas Xavier Bayona / ROBERT BONET

    Per Bayona i el seu equip del CAP Chafarinas, la Trinitat Nova és un barri que presenta dificultats per fer esport i combatre l’obesitat i el sedentarisme. «Moltes vegades ens arriba gent esbufegant, que t’expliquen que han de parar unes quantes vegades quan caminen perquè el barri té moltes pujades i baixades», explica Bayona. És per això que aquests professionals remarquen la importància d’entendre «com viuen, què fan i quins costums tenen» els veïns de la Trinitat. «Si no treballes amb ells fora de l’ambulatori, la teva tasca queda a mitges. No els pots dir que facin esport, si saps que aquí no hi ha espais. Per això és tan important el treball comunitari. La salut ha de sortir del CAP», diu, convençuda, la doctora Pujol.

    Aquesta manca d’esport, combinat amb el fet que molts infants del districte de Nou Barris consumeixen aliments poc saludables, fa que augmentin els problemes de salut en la infància, com ara malnutrició, sedentarisme o mala higiene buco-dental.

    «Jo vaig a la gimnàstica ‘de los jubilaos’» explica la María Jiménez, de 79 anys, mentre espera el seu torn de visita al CAP. La María comenta que una persona voluntària imparteix classes allà dos dies a la setmana. No li paguen res, però, a canvi, donen un quilo de sucre, de farina i un litre d’oli una vegada al mes. «No puc pagar perquè tinc una paga mínima, però així ajudo als qui ho necessiten encara més que jo», explica remarcant la importància de l’ajuda mútua al barri.

    Un altre dels problemes que més es troben quan visiten als pacients, sobretot els d’edats més avançades, a casa seva és que hi ha molts habitatges sense ascensor. «Quan una persona té mobilitat reduïda això fa que surti encara menys de casa per les dificultats que comporta». Per això, cada 15 dies hi ha voluntaris del programa Radars, entre d’altres, que ajuden a la gent gran a fer les tasques del dia a dia, com anar a fer la compra i, també, els hi fan companyia.

    La María Jiménez espera a que sigui el seu torn per la visita / ROBERT BONET

    Més depressions, però bona percepció de salut

    A la Trinitat Nova hi ha més freqüència a la depressió en relació a la resta de Barcelona. Segons l’informe de l’ASPB, la majoria de casos estan relacionats amb la frustració i sentiment d’inutilitat per la falta de feina i els problemes econòmics. Això pot comportar ansietat, estrès, una baixa autoestima, manca de cura de la pròpia imatge i un augment de consum de tabac o altres conductes considerades de risc. La mortalitat a la Trinitat Nova és superior a la de la resta de la ciutat i l’esperança de vida en néixer és menor. La primera causa de mortalitat en els homes són els tumors. A les dones, en canvi, les malalties del sistema circulatori en són el principal motiu.

    Aquestes dades, però, contrasten amb l’afirmació del doctor Bayona, i compartida per l’informe de l’ASPB: «Quan preguntem a la població ens diuen que tenen sensació de gaudir d’una bona salut». Un fet «bo, des del punt de vista de salut comunitària», ja que fa que es visqui amb naturalitat, s’afrontin amb optimisme i alguns símptomes no s’agreugin. Segons dades de l’Enquesta de Salut 2011, tant els homes com les dones del districte de Nou Barris tenen un millor estat de salut percebut que pel conjunt de Barcelona.

    Tot i els problemes econòmics, l’atur, la pèrdua d’habitatge i ser el barri amb menor renda familiar disponible de tota la ciutat, al barri de la Trinitat Nova existeix un fort sentiment d’orgull de pertànyer al barri, sobretot gràcies la important xarxa de suport veïnal que, tant pacients com professionals de la salut, comparteixen, dins i fora de CAP Chafarinas.

  • Rebel·lió Atenció Primària recrimina a Comín «poca concreció» en les seves propostes per al sector

    El manifest ‘La necessària rebel·lió dels metges’ ja està en mans del conseller de Salut, Toni Comín. Membres de la plataforma Rebel·lió Atenció Primària, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) s’han reunit amb el conseller per entregar-li el manifest consensuat.

    La reunió, que ha tingut lloc aquest divendres al matí a la conselleria de Salut, ha deixat amb un mal gust de boca als membres de les plataformes. Consideren que Comín «ha concretat poc, quan i amb quin pressupost» s’aplicaran les mesures que han proposat. Per aquestes entitats, es tracta d’unes reformes que consideren imprescindibles i urgents en un sistema d’atenció primària “col·lapsat”. A hores d’ara, més de 70 Equips d’Assistència Primària (EAP), dos CUAP i dos ajuntaments ja s’han adherit al manifest, iniciat pels treballadors del CAP Can Vidalet. 

    Les entitats signants han mostrat el seu rebuig a la disminució dels pressupostos destinats a l’atenció primària, que han passat del 18% l’any 2010 al 14% el 2016, i demanen augmentar-los fins al 20%, per arribar fins al “desitjable” 25%. També demanen gestionar les llistes d’espera de primeres visites a consultes externes i de proves complementàries. En el manifest també es demana recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària, els EAP, perduts arran de la crisi, i posar fi a la precarietat laboral que viu el sector. Denuncien el deteriorament progressiu i la sobrecarrega “insuportable” que viuen els professionals de l’atenció primària per culpa d’aquesta disminució del pressupost.

    Des de la conselleria defensen que totes les mesures que proposen ja estan incloses a l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC). Davant d’això, però, un dels portaveus de Rebel·lió Primària, Elio Conesa, ha valorat que el conseller «no ha concretat ni la data ni el pressupost que es destinarà». Unes mesures, per tant, «insuficients», perquè «només diu que serà el més aviat possible, però sense definir un calendari». Des de Rebel·lió Primària també s’han mostrat preocupats perquè el 2018 «ja parteix d’un pressupost progrogat». Davant d’aquesta situació, demanen al conseller «fets, i no paraules». Segons fonts de la conselleria consultades per aquest mitjà, «les propostes, recollides a l’ENAPISC, s’aniran aplicant tan aviat com es pugui».

    Comín ha proposat a les entitats que participin en el Consell Assessor pel Desenvolupament de l’ENAPISC. Una proposta que la CAMFiC, la AIFiCC i la FOCAP han acceptat, però que Rebel·lió Atenció Primària encara no han decidit, ja que ho han de consultar en assemblea, tot i que s’han mostrat «predisposats».