L’atenció primària està en peu de guerra. Els companys de Can Vidalet van posar sobre la taula el problema que patim a diari a les consultes. Per això milers de professionals donem suport al seu manifest, així com ho fan molts equips d’atenció primària en bloc i moltes associacions com el FOCAP, COMB TU, la Marea Blanca o la CAMFiC. Malauradament des dels anys vuitanta l’atenció primària catalana no ha parat de lluitar per defensar el seu paper dins del sistema sanitari. Es va batallar per reformar els antics ambulatoris, per defensar la disciplina dins la formació pre i post-graduada, per aconseguir fons i recursos per fer recerca pròpia, per crear l’especialitat d’infermeria de família i per ser respectats pels companys hospitalaris, el Departament de Salut i la població. Malgrat que moltes d’aquestes lluites no estan acabades, la crisi actual les ha deixat en segon terme.
Per què està disgustada l’atenció primària? És molt senzill: L’atenció primària ha rebut, més que ningú les conseqüències de l’actual crisi econòmica. El manifest de Can Vidalet ho deixa ben clar, s’ha convertit en l’embornal de les deficiències del sistema. Visitem els que no tenen dret d’assistència, els que esperen ser atesos per un especialista o ser operats en un hospital. Consolem a un nombre creixent de pacients amb problemes depressius i trastorns adaptatius i cuidem a pacients envellits amb malalties cròniques que tenen poc suport social. Apliquem les mesures de reducció de la cartera de serveis que va introduir el Decret de mesures extraordinàries del 2012 i les estrictes directrius de prescripció farmacèutica que fixa el CatSalut. En definitiva, som la interfase entre la població amb més necessitats i un sistema social i de salut que no els pot atendre plenament.
La situació afecta especialment als professionals. Tenim un present molt dur i poques expectatives de què el futur sigui millor. Com els nostres companys hospitalaris hem patit les retallades de nòmina, plantilla i recursos, però sabem que nosaltres ens jubilarem en la mateixa situació. No hi ha carrera directiva, ja que els directius s’anomenen arbitràriament. Tampoc farem una carrera acadèmica, ja que la universitat catalana no considera a la medicina de família com una disciplina acadèmica. Ni tan sols podem aspirar formalment a revertir el caos organitzatiu, ja que no existeixen mecanismes efectius de participació en la gestió i el govern dels nostres centres.
Els diferents manifestos reclamen millores en la nòmina, recursos i reconeixement, però jo em queixo de què el Departament de Salut no té un projecte assistencial d’atenció primària. L’absència d’un lideratge clar en aquest àmbit ha fet emergir els líders naturals del col·lectiu. Quin paper ha de fer l’atenció primària dins del sistema sanitari? Ha de limitar-se a ser accessible i seguir atenent el que no pot absorbir l’hospital? Ha de ser una contenció de la demanda de serveis socials i sanitaris? O bé es vol aprofitar la seva proximitat a la població i el seu coneixement de les necessitats específiques de cada ciutadà per atorgar-li un paper central d’atenció a les necessitats bàsiques de les persones i una funció de coordinació assistencial de la resta de serveis? L’atenció primària dels països desenvolupats avança en aquesta darrera línia i pretén implantar un model que es coneix com l’atenció centrada en la persona perquè a més de reportar més salut i satisfacció és més cost-efectiu. Penso que caldria pensar en com podem avançar en aquesta línia.
Cal definir clarament un projecte engrescador escoltant als que coneixen de debò l’àmbit d’atenció primària. Potser es podria començar anomenant líders formals d’atenció primària a les cúpules del CatSalut i de l’Institut Català de la Salut. L’experiència recent ens diu que millorar l’atenció primària pot servir per modernitzar un Sistema Sanitari en crisi que ha començat a grinyolar precisament per la mateixa atenció primària.
Pacients i familiars entren i surten de l’Hospital Clínic de Barcelona a diferents ritmes. La mateixa porta d’entrada i sortida serveix tant per als pacients atesos pel sistema públic com per als pacients privats. Els recorreguts però són diferents: els últims es dirigeixen a la setena planta de l’escala 4. Allà és on hi ha situada la planta d’hospitalització de Barnaclínic, la clínica privada que ocupa amb 16 habitacions individuals 525 m² de l’hospital a més dels 412 m² de l’edifici de consultes externes.
Creada l’any 2000 i participada en un 100% per capital públic, Barnaclínic S.A és una societat mercantil que utilitza recursos de l’Hospital Clínic, com ara llits d’UCI, aparellatge o recursos humans a canvi d’un lloguer. La seva activitat però és exclusivament privada. La línia fina que diferencia si un recurs s’està utilitzant per a la sanitat pública o la privada és el que ha aixecat polèmica en els darrers anys sobre aquesta clínica. Sobretot després que un recent informe de la Sindicatura de Comptes sobre l’activitat de Barnaclínic documenti que un 7,4% de les intervencions fetes durant l’any 2012 es van fer en horari d’atenció als pacients públics.
Aquest diari ha pogut parlar amb tres treballadors de l’Hospital Clínic que testimonien que la separació entre recursos públics i privats “no sempre és clara”.
Ús dels recursos
“Recordo un dia a Urgències. Una dona amb una apendicitis em va dir que era pacient de Barnaclínic. Al cap d’una estona el cap de guàrdia em va venir a buscar i em va fer prioritzar aquesta pacient”, explica un infermer del Clínic que prefereix mantenir-se en l’anonimat. Un altre exemple que cita en aquest sentit té a veure amb les proves diagnòstiques. “Sovint els prioritzen però és difícil dir si és per criteri mèdic o no”, explica.
En Lluís Gavaldà, tècnic de diagnòstic per la imatge des de fa vuit anys a l’Hospital Clínic, assegura que el problema principal és “que no hi ha una separació d’espais ni professionals”. Explica, per exemple, que les ressonàncies magnètiques de pacients de Barnaclínic s’acostumen a fer en horaris d’atenció pública. “Es busca un forat per fer-los la ressonància entre setmana i no fer-los venir a la nit, un dissabte tarda o un diumenge”, diu. Segons aquest treballador a Barnaclínic són “molt i molt insistents” quan hi ha un dels seus pacients pendent d’una prova.
Gavaldà recorda també com fa prop de tres anys, quan era a l’àrea de Radiologia d’Urgències (on es fan les radiografies urgents) només hi havia un lliterer de radiologia. “Jo podia fer més radiografies però a l’haver-hi només un lliterer de radiologia, quan hi havia una urgència d’un pacient de Barnaclínic per fer-li una radiografia, havia de deixar de fer pacients urgents públics”, comenta. De fet les urgències són un dels exemples citats. “Hi ha un equip al Clínic que és avisat en cas d’aturada cardiorespiratòria i que està integrat per diferents perfils com ara un anestesista, un metge de medicina interna o un infermera”, explica el treballador que vol mantenir-se en l’anonimat. Segons ell aquest equip també és qui atén un pacient de Barnaclínic si pateix una aturada.
“Cada vegada que s’envia una persona a fer un servei per Barnaclínic estem deixant de donar servei a un pacient públic, és habitual”, lamenta Vicenç Ortega, lliterer a l’Hospital Clínic des de fa anys. Segons el seu testimoni, Barnaclínic depèn en el seu funcionament diari del personal del Clínic. “El funcionament ordinari depèn de lliteres, de les proves diagnòstiques, etc”, explica. I és que a diferència de la plantilla de col·laboradors mèdics, infermeres o auxiliars, els lliterers són treballadors del Clínic sense cap tipus de conveni o contracte laboral amb Barnaclínic.
Avisa que si l’activitat privada augmenta s’anirà desplaçant l’activitat pública i reivindica que es torni a fer operacions a pacients públics a les tardes -ara els quiròfans estan reservats a Barnaclínic en aquest horari-.
Des del Clínic però defensen que l’activitat de Barnaclínic reverteix en beneficis per a l’hospital. Segons informació facilitada a aquest mitjà, l’activitat de Barnaclínic reverteix en nous aparellatges, innovacions tecnològiques i fons per a docència i estades formatives a l’estranger de professionals de l’activitat pública. L’any 2015, indiquen, els beneficis de Barnaclínic van ser de 288.643 euros. D’aquests 100.000 es van repartir entre l’Hospital Clínic i la Fundació Clínic per la Recerca Biomèdica. La resta, expliquen, és per a reserves que es queda la societat per a la seva gestió habitual. “Barnaclinic lloga els espais al Clínic i li paga pels recursos que utilitza. Al final qui ho paga és el client privat, l’alemany que ve a operar-se”, expliquen fonts de l’hospital.
Metges públics al matí i privats a la tarda
Barnaclínic compta amb una plantilla relativament petita. A finals de 2015 eren 77 professionals, dels quals 25 eren personal d’administració, 42 infermes i auxiliars, 9 metges i biòlegs i 1 d’alta direcció. El gran gruix de facultatius especialistes provenen de l’Hospital Clínic: més de 500 treballadors del centre treballen també per a Barnaclínic i un dels arguments que es dóna sovint és que així es reté el talent del Clínic. És a dir, que oferint-los la possibilitat de complementar la seva activitat pública amb la privada al mateix hospital es facilita que no marxin a altres clíniques privades.
Concretament l’any 2013 un total de 561 professionals sanitaris contractats per l’Hospital Clínic van prestar en algun moment serveis a pacients de Barnaclínic. Segons va especificar el Govern en resposta escrita a una pregunta parlamentària feta per Ciutadans el febrer de 2015, “els serveis es retribueixen de forma complementària i addicional sempre que l’activitat es dugui a terme fora de l’horari laboral”. En el cas que els serveis es prestin durant la jornada laboral el Clínic factura a Barnaclínic els serveis “com a part del Conveni entre centres i no es genera cap retribució addicional als professionals sanitaris”.
Segons el darrer informe de la Sindicatura de Comptes, que analitza l’activitat de Barnaclínic, l’any 2012 els 524 treballadors del centre públic que prestaven serveis també a Barnaclínic no havien obtingut el reconeixement de compatibilitat per al desenvolupament de l’activitat privada a Barnaclínic. Així li consta a la Sindicatura i així ho reconeixen des del Clínic. Amb tot, fonts del centre matisen que actualment “totes les compatibilitats estan al dia” i especifiquen “fins l’any 2013 i 2014 la normativa no va concretar les compatibilitats del personal mèdic i d’infermeria, respectivament”.
L’infermer amb qui ha parlat aquest mitjà explica que ha vist altes de pacients donades per un resident. “Són pocs però he vist casos de metges adjunts que han enviat els seus residents de l’Hospital Clínic a tractar pacients de Barnaclínic”, diu.
La ‘fórmula’ Barnaclínic
Tot i que fa anys que Barnaclínic aixeca polèmica entre alguns sectors no ha estat fins a la publicació de l’informe de la Sindicatura de Comptes –que conclou que la seva forma jurídica no s’adequa a la llei– que s’ha decidit replantejar la seva forma. “Actualment no existeix un marc jurídic que empari la prestació d’assistència sanitària privada per part de centres públics amb els mitjans personals i materials d’aquests, com seria el cas de Barnaclínic”, s’assegurava en l’informe.
Fonts expertes en dret consultades per aquest diari expliquen que el que conclou la Sindicatura s’explica perquè “el que no regula la llei és que es faci ús del capital públic per prestar activitat privada únicament”. En aquest sentit citen com a exemple que “si fos una mercantil amb capital privat i concert públic no hi hauria problema”.
L’oposició a la fórmula Barnaclínic però no ve només de veïns o plataformes de defensa de la sanitat pública. En això hi coincideix també la patronal del sector sanitari privat, ACES, que el 2013. Va interposar una demanda a Barnaclínic al considerar que vulnerava la Llei de de Defensa de la Competència. Recenment però l’Audiència de Barcelona va desestimar-ne el recurs ja que considera la clínica privada com un mitjà propi de l’Hospital Clínic. La patronal però assenyala que en els estatuts de Barnaclínic no hi consta com a tal i argumenta que l’activitat que realitza no és substancial per a l’Hospital.
A més a més, des d’ACES asseguren que “seguiran defensant els interessos del sector sanitari privat per evitar que el model Barnaclínic proliferi i s’aprofiti de recursos humans i materials de la sanitat pública per realitzar activitat privada”.
El futur de Barnaclínic
Ja fa mesos que el Clínic estudia què fer amb el seu braç privat però una cosa està clara: Barnaclínic seguirà existint. Arran de l’informe de la Sindicatura sobre Barnaclínic, que conclou que l’activitat de l’entitat no s’adequa a la llei, el Departament de Salut i l’Hospital Clínic estan buscant quina fórmula jurídica hauria d’adoptar.
Segons l’opinió del director del Centre de Recerca en Economia i Salut de la UPF, Guillem López Casasnovas, la forma jurídica que hauria d’adoptar Barnaclínic és la d’una societat anònima (SA) amb majoria de capital públic i òrgan de govern conjunt del holding. Així mateix Casasnovas apunta com a solució per separar amb una línia clara l’ús de recursos públics i privats, la “gestió d’una llista d’espera única ordenada amb criteris d’efectivitat relativa per als pacients públics”.
Segons ell, aquesta s’hauria de respondre amb professionals amb assignació de càrrega de treball determinada per cadascun d’ells entre l’activitat pública i la privada, amb separació dels dos components a les seves nòmines i limitació percentual màxima del que pot suposar el complement privat sobre el total. “A més tots el pagaments hauríen de procedir d’una caixa única, amb preus de transferència del cost dels recursos públics utilitzats que sigui identificable i amb auditories aleatòries de compliment. És en els detalls i no en la forma jurídica on pot habitar el diable”, assegura.
Concretament hi ha un equip de persones format per la conselleria i l’Hospital Clínic que està treballant en la cerca d’una solució per a l’activitat de Barnaclínic i que és responsable d’identificar la personalitat jurídica més adequada per substituir l’actual Barnaclínic. Preguntats sobre les opcions que estan sobre la taula, des de l’Hospital Clínic es limiten a recordar la creació d’aquesta comissió mixta i asseguren que “tan aviat com tinguin la proposta final, la faran pública”. Algunes fonts apunten a la possibilitat que Barnaclínic deixi de ser una societat mercantil i sigui una fundació sense ànim de lucre. Amb tot, encara no hi ha cap decisió presa.
Mentrestant, per les portes del Clínic segueixen passant pacients de la privada i pacients de la pública que potser sense saber-ho compartiran metge o espera per a una prova diagnòstica.
Si bé el CAP Can Vidalet d’Esplugues va ser el primer a queixar-se de la manca de recursos i dels endarreriments de les esperes per ser visitat, ara ja no és l’únic. 47 centres d’atenció primària, un CUAP i l’Ajuntament de Viladecans s’han adherit a un manifest de consens. Sota el lema «Millorar el sistema sanitari: enfortir l’atenció primària», s’han presentat les exigències dirigides al Departament de Salut i que demanen que es duguin a terme en el termini d’un mes. Unes reformes que consideren «imprescindibles i urgents» en un sistema d’atenció primària «col·lapsat». El document està signat per entitats com l’AIFiCC, el TSCAT, la CONFAVC, la FAVB i la CAMFiC.
Les entitats signants han mostrat el seu rebuig a la disminució dels pressupostos destinats a l’atenció primària, que han passat del 18% l’any 2010 al 14% el 2016, i demanen augmentar-los fins al 20%, per arribar fins al «desitjable» 25%. Segons expliquen, amb aquests recursos es podrà plantejar una bona atenció als centres d’atenció primària, sinó, «no serà possible que la ciutadania rebi l’atenció que necessita i mereix». La presidenta del FoCAP, Nani Vall-Llossera ha manifestat que l’»atenció primària necessita mesures contundents i específiques que reverteixin les retallades».
«No pot ser que l’atenció primària no sigui l’eix central. Volem ser la porta d’entrada al sistema sanitari, ja que som qui tenim una visió més global de les persones i del seu estat de salut», assegura Marta Rafael, infermera i vicepresidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). Per això demanen gestionar les llistes d’espera de primeres visites a consultes externes i de proves complementàries. Afegeixen, que els directius han de mantenir l’activitat assistencial dins dels seus equips.
En el manifest també es demana recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària, els EAP, perduts arran de la crisi, i posar fi a la precarietat laboral que viu el sector. Denuncien el deteriorament progressiu i la sobrecarrega «insuportable» que viuen els professionals de l’atenció primària per culpa d’aquesta disminució del pressupost. «Els canvis de professionals desorienten i donen desconfiança entre els pacients», opinen. Mentre esperen resposta del Departament de Salut, buscaran augmentar el nombre d’adhesions al manifest.
Marta Rafael (AIFiCC), Dolors Forés (CAMFiC), Nani Vall-Llossera (FoCAP) i Tamara Sancho (Rebel·lió Atenció Primària) durant la roda de premsa / SÒNIA CALVÓ
El curs acadèmic 1969-70 jo estudiava tercer curs d’infermeria i segon de medicina. Els diumenges era l’única persona que, durant 16 hores, sense titulació i amb un contracte que no cotitzava a la Seguretat Social, exercia les feines d’infermeria en una unitat de medicina interna de l’Hospital Clínic. A primera hora, una monja m’obria l’armari de la medicació, marxava a fer les seves oracions i després tornava a realitzar serveis logístics i auxiliars. Als hospitals de la Seguretat Social construïts a partir dels 70 ja no s’hi posaven monges, i als més antics s’hi estaven fins que es donava per liquidat el conveni amb l’orde religiós. Paral·lelament, anaven desapareixent els símbols religiosos. No sempre de manera oficial o pactada. Sovint era el personal qui feia desaparèixer d’amagat les creus de les capçaleres dels llits.
Les coses canvien quan toca i perquè toca, acaben caient pel seu pes per molt que es donin resistències al canvi, entre les quals la por. I ara ens toca canviar el model sanitari. Perquè ja en tenim ganes i perquè es presenta una oportunitat cabdal. Aquesta és la idea que intento donar en el meu capítol ‘Catalunya en procés de desprivatització’ del llibre ‘Se vende sanidad pública’. El capitol es pot trobar en versió digital, en català i amb múltiples enllaços que complementen el contingut. Les raons que hi exposo són aclaparadores.
El Cercle de Salut, aquesta colla de (majoritàriament) homes encorbatats que pretenen perpetuar-lo d’acord amb el Departament de Salut, malgrat les discrepàncies amb les tímides variacions que està introduint el conseller Toni Comín (en el fons) no fan més que confirmar-les. Ricard Bosch i Amat, un dels personatges més carques del Cercle, que identifica sistemàticament amb burocràcia tot el que és públic, ha publicat un article patètic sobre un assaig de contractació conjunta de medicaments per tractar l’Hepatitis C, fet per l’ICS i 12 hospitals concertats. Patètic perquè ens mostra que el model de governança que defensen, catalogat com a eficient, ha trigat 36 anys a descobrir que la contractació conjunta pot estalviar un 20% del pressupost. També, que l’autonomia de gestió, expressió que aplica el model per pervertir els valors del terme autonomia, permet als gestors adherir-se o no a aquesta fórmula de contractació. Quina empresa privada permetria que l’encarregat d’una secció es negués a aplicar una fórmula que proporciona un estalvi tan important?
Molt poc agosarats es mostren Gemma Tarafa i Gerardo Pisarello en un recent article sobre el canvi de model. Fins al punt de justificar el fet que no arribi la gestió pública allà on arriben els diners públics i ni tan sols esmentar l’activitat privada a centres públics quan parlen del projecte de llei de fórmules de gestió, pendent de debat parlamentari. Què fa que els Comuns, en arribar al poder, es desvinculin dels objectius dels moviments socials?
Hem dit que toca canviar el model, ja n’hi ha prou d’experiments, ja tenim prou experiència. Un procés constituent, democràtic com el que volem i podem fer, no pot acabar d’altra manera que amb una Constitució que blindi el caràcter 100% públic de la sanitat pública. El trànsit d’un model a l’altre no és tan complicat. Els casos en què la titularitat i/o la gestió és compartida per la Generalitat i els ens locals són de solució fàcil: un tracte entre administracions que posi tots els municipis al mateix nivell. Moltes viles que gestionen el seu centre sanitari respiraran quan vegin que el seu alcalde no té per què ser un metge, mentre que altres municipis que ara no tenen veu ni vot en la gestió sanitària s’hauran d’ocupar de gestionar la participació. A l’Església, com ja vam fer amb les monges, els direm que s’ocupin de la salut de l’ànima i que deixi la del cos en mans públiques.
Caldrà aclarir a totes aquelles persones que s’han deixat influenciar pels postulats neoliberals que la funció pública no és sinònim de burocràcia ni d’una direcció centralitzada i dictatorial, sinó que pot ser més àgil, descentralitzada, i per descomptat participativa, que l’exercici privat de les mateixes funcions. Qui s’atreveix a negar que el personal de l’ICS es desviu en l’exercici de les seves funcions? Quins privilegis té el personal estatutari quan ni tan sols té accés a la jubilació parcial? I el personal no fix quan encara es pot prescindir de la seva feina sense cap mena d’indemnització després de molts anys treballats? Les diferències substancials en les condicions de treball en la xarxa pública són totalment anacròniques.
L’objectiu «una sanitat, un sol conveni» s’ha convertit en una reivindicació irrenunciable i l’ICS i la concertada han de negociar les condicions de treball de manera conjunta, recuperant el 20% que han perdut, amb l’autèntic patró que no és altre que el CatSalut. Ja n’hi ha prou d’intermediaris del tot innecessaris. Crearem una nova categoria de treballador/a públic/a que inclourà l’actual personal de l’ICS i el de les diferents entitats ara concertades que passaran a ser plenament públiques… o sortiran del sistema. Fins i tot m’atreveixo a dir que la convocatòria de 2.400 places de l’ICS, a més de ser descaradament insuficient, és un inconvenient, perquè el seu efecte principal és perpetuar la situació actual. Quin sentit té si abans que es resolgui podem canviar el sistema d’accés?
La por als canvis és sovint patològica. El remei és la confiança en les pròpies possibilitats. El rescat de l’hospital d’Alzira està posant en evidència recels entre el personal amb un règim laboral o altre, però les perspectives a Catalunya, la possibilitat d’anar a l’arrel del problema, són força millors que les del País Valencià. L’actual polèmica sobre la ubicació del nou Hospital Universitari Josep Trueta, si a Salt, als terrenys de l’hospital de l’IAS o a Girona, està plena d’arguments que desvirtuen la que hauria de ser la principal preocupació: Com organitzar el servei, en aquest cas l’hospital regional de referència, de la manera més eficient. Les pors del personal de l’IAS i de l’ICS a ajuntar-se decaurien en la perspectiva laboral exposada i la competència entre ajuntaments per albergar el nou centre perdria el seu sentit amb plantejaments col·laboratius, que són els que ens calen.
Les retallades pressupostàries al sector públic de salut de la Generalitat s’han traduït entre els anys 2011 i 2015 en la destrucció de 2.407 llocs de treball. Des del 2015 fins ara s’ha recuperat bona part d’aquesta plantilla -un 64% dels llocs perduts- però s’ha fet a un preu: incrementant la temporalitat. Dels 1.542 llocs de treball recuperats en els darrers dos anys la meitat són eventuals i suplències mentre que l’altra meitat són estructurals -interins i fixes-. «La proporció de la temporalitat s’ha incrementat», ha apuntat aquest dimarts el conseller de Salut Toni Comín que també ha reconegut que «és evident que l’empitjorament de les condicions dels darrers sis anys no té un impacte zero en les possibilitats i les capacitats de treball dels professionals».
El 2016, per exemple, 4 de cada 10 treballadors del sector públic de salut de la Generalitat tenia un contracte temporal. Davant d’aquesta realitat, amb els pressupostos de la Generalitat aprovats i després de «vèncer» les restriccions estatals, ha dit Comín, Salut ha elaborat un pla per millorar l’estabilitat laboral dels treballadors del sector. Ho ha fet en els darrers dos mesos amb una comissió assessora en la qual han participat 21 entitats del sector salut entre corporacions professionals, sindicats i organitzacions sanitàries . Una de les iniciatives principals que recull el pla, presentat aquest dimarts, és convertir nomenaments interins en fixes. Segons dades del departament, la interinitat afecta el 38% de la plantilla estructural de l’Institut Català de la Salut. En aquest sentit Salut va anunciar fa uns dies la convocatòria aquest 2017 de 2.500 places -el pla parla de 2.400- que serien per reconvertir contractes interins en fixes i contenir així la temporalitat.
La xifra, segons ha explicat aquest dimarts el conseller, es correspon amb la taxa de reposició de personal sanitari jubilat els anys 2015 i 2016. Les mesures persegueixen evitar el creixement de la interinitat en convertir interins en fixos amb el relleu de jubilacions, i poder fins i tot reduir-la un 8% si finalment s’aproven els Pressupostos Generals de l’Estat: «Estarem molt atents sobre la necessitat d’activar aquest acord i concretar-lo», ha assegurat el conseller. Quant als contractes eventuals Salut es proposa acabar amb 500 «falsos eventuals» també aquest any i convertir-los en interins. «L’objectiu és que no quedi un sol professional a l’ICS que tingui contracte eventual si està fent una feina estructural», ha dit Comín.
«El principal problema del sistema sanitari és la precarietat dels nostres professionals. El malestar és molt gran i els metges joves es troben en situacions molt difícils», ha expressat Josep Vilaplana, representant del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya. «El pla toca de peus a terra perquè reconeix que la temporalitat no sempre respon a necessitats assistencials», ha dit la degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Núria Cuxart.
La interinitat a l’ICS duplica la de la resta d’entitats públiques
L’any 2015 només la meitat de la plantilla hospitalària de l’Institut Català de la Salut (que és titular de vuit hospitals) era personal fix mentre que el 33% era interí, el 10% eventual i el 7,2% suplents. La situació contractual és pitjor en termes d’estabilitat que en altres entitats públiques de la Generalitat, com ara consorcis o empreses públiques, on el 70% del personal és fix mentre que el 15% és interí i el 5,5% és eventual. Atès que la temporalitat en les entitats públiques que no són titularitat de l’ICS és inferior l’oferta pública per contenir la temporalitat també ho és. Segons el Pla de Garantia de l’estabilitat laboral, es farà una convocatòria de 575 places que també seran per cobrir jubilacions, igual que les 2.400 a l’ICS.
Observatori per la contractació al sistema sanitari públic
Una de les novetats del pla és la creació abans que acabi l’any d’un Observatori de la qualitat de la contractació laboral al sistema sanitari públic. L’observatori, que comptarà amb una comissió tècnica que acollirà la participació de col·legis professionals, sindicats i representants d’organitzacions sanitàries, tindrà com a objectiu fer un seguiment de l’evolució de la temporalitat i podrà fer recomanacions a Salut. A més també es proposa que totes les entitats de la xarxa pública elaborin en els pròxims dos anys un pla de conciliació que tingui «especial sensibilitat» cap als professionals més joves. Un informe del Col·legi de Metges de Barcelona presentat fa unes setmanes alertava que conciliar la vida personal i laboral és un trencaclosques per a prop de la meitat dels metges, una realitat que també es tradueix a les infermeres.
Menys d’un any després de dir adéu al pitjor brot d’Ebola de la història, que va matar més d’11.000 persones en diversos països de l’Àfrica Occidental, Guinea Conakry té un nou enemic a combatre: el xarampió. L’efecte «devastador» de l’Ebola en un ja de per si precari sistema sanitari explica, segons el parer de Metges Sense Fronteres (MSF), l’origen d’aquesta nova epidèmia que ha afectat 3.468 persones i ha deixat 14 morts des del gener en un els països més pobres del continent.
«La crisi de l’Ebola –entre 2014 i 2016– va tenir un gran impacte en els programes rutinaris de vacunació i va reduir la cobertura de la protecció contra les malalties infantils, inclòs el xarampió», assegura Ismael I. Adjaho, coordinador i metge de MSF al país, en una entrevista amb eldiario.es.
Durant aquests dos anys, segons relata Adjaho, el risc de contagiar a algú amb una simple agulla o la desconfiança de la població, que no anava als centres de salut pel fet de considerar-los llocs perillosos, van interrompre l’atenció de malalties com el xarampió, molt contagioses (una persona infectada pot contagiar-ne fins a 18), però fàcilment prevenibles i de tractament accessible. La majoria dels recursos, com a treballadors o equips, també es va destinar a lluitar contra l’Ebola.
Un nen rep vitamina A després d’haver estat vacunat de xarampió en un punt de vacunació en la comuna de Matoto, a Conakry, Guinea. Cada nen menor de cinc anys rep una dosi com a complement per a la falta de vitamina A. / MARKEL REDONDO
Com a teló de fons, insisteix l’ONG, hi ha un sistema nacional de salut que encara presenta «carències greus» per prestar l’atenció més bàsica a la població. La nova epidèmia ha estat declarada un any després que les autoritats guineanes intentessin recuperar part del terreny perdut amb una campanya massiva de vacunació contra el xarampió. «És un senyal preocupant de la debilitat del sistema sanitari del país», apunta Ibrahim Diallo, representant de MSF.
A Guinea, un país ric en minerals on més de la meitat de la població viu sota el llindar de la pobresa, les persones «no fan ús dels serveis sanitaris, ja que han de pagar pels costos de la consulta i els medicaments», precisa Adhajo. «L’escassa inversió en salut condueix a instal·lacions deteriorades, escassetat de personal sanitari capacitat –només 18 metges per 100.000 persones– i subministraments mèdics insuficients», afegeix.
«El món s’ha tornat a dormir»
Evitar que tornés a ocórrer era la idea central de les anàlisis en aquell moment. Una de les lliçons que va deixar la fi del Ebola va ser la necessitat d’enfortir amb recursos suficients els ja febles sistemes sanitaris dels tres països -Guinea, Sierra Leone i Libèria- més sacsejats per la mortífera epidèmia. Reconstruir-los era el primer pas i una de les principals demandes de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i experts en salut pública.
No obstant això, l’ONG denuncia, amb dades de Nacions Unides, que només el 18% dels fons internacionals destinats durant l’epidèmia s’han invertit en la recuperació dels sistemes de salut. «Si l’Ebola va ser un toc d’atenció, sembla que des de llavors el món s’ha tornat a dormir», critica MitPhilips, assessor de Polítiques de Salut de l’ONG. «L’impacte de les promeses sobre finançament, suport i capacitació encara no és palpable per a la població i així ho demostra aquest brot de xarampió», sentencia.
«Les nombroses organitzacions que van venir a donar suport a Guinea fins al final de l’epidèmia d’Ebola han desaparegut dels congestionats carrers de Conakry. S’han elaborat plans, s’han promès una mica de diners, però fins ara, a més de la vigilància, el sistema de salut de Guinea es troba en un estat similar al que existia abans d’Ebola», lamenta el coordinador de MSF al país.
L’organització humanitària ha conclòs una campanya, en col·laboració amb el Ministeri de Salut, en què han estat vacunats gairebé 450.000 nens a la capital, Conakry, un dels llocs més afectats pel brot al costat del districte de Nzérékoré.
Nens com l’Ibrahim i el Camara, de tres i dos anys. La seva mare, Bangoura, segons el testimoni recollit per l’ONG, ha acudit a un punt de vacunació. «Estaven ja vacunats de la pòlio perquè sé que les vacunes són importants. Vaig escoltar que MSF és una organització mèdica i que el xarampió és molt perillós. Vaig venir per protegir els meus fills», explica.
Les urgències hospitalàries, la saturació -sobretot hivernal- i l’ús, mal ús o abús són temes recurrents al debat sanitari, any rere any: savis que ens expliquen causes i efectes i polítics amb promeses a curt, mitjà i llarg termini ocupen l’espai mediàtic. És força probable que torni a passar. Com un déjà-vu, els mateixos savis i polítics tornaran amb les mateixes explicacions (i argumentacions) davant les imatges de passadissos hospitalaris abarrotats. Tornarà el patiment de famílies, usuàries i professionals. Tornarà el col·lapse a peu de trinxera. I és que, potser, les solucions que ens ofereixen i, sobretot, el discurs i accions que les acompanyen, més aviat que pal·liar, agreugen el problema.
Joan Gené escrivia fa uns dies, i molt encertadament, com l’anunci del Departament de Salut «Abans d’anar a urgències, truqui al 061″ pot provocar precisament acabar a les urgències hospitalàries i com seria molt més saludable recomanar anar al metge de família, enfortir l’atenció primària i comunitària, en comptes de fer del sistema d’ambulàncies la principal porta d’entrada al sistema sanitari. Però no és només això. El rerefons argumental de l’anunci és pervers, intencionat i contribueix a un imaginari col·lectiu que tracta les usuàries d’ineptes irresponsables, que infantilitza la societat, a la vegada que retro alimenta un sistema profundament mercantilitzat.
La Maria avui ha vingut a urgències. Fa dies que es queixa de mal d’oïda. Ha anat al seu CAP i li han dit que hauria de veure l’otorinolaringòleg, però li han donat hora d’aquí a dues setmanes. Té dolor i està angoixada.
El Joan s’espera a la mateixa saleta. Fa mesos que està pendent d’una intervenció senzilla, no sap quan li faran. Està incapacitat i de baixa a la feina. El preocupa la situació econòmica a casa.
L’Oriol està a punt de ser visitat. Pateix de forts mals de cap i marejos des de fa dies i pensa que pot tenir un ictus o alguna cosa similar. Ho va veure a ‘La Marató’. Vol que li facin un escànner i per això ha vingut a l’hospital.
La Carme ha vomitat i ha fet diverses diarrees. S’ha vingut directa perquè confia molt en aquest hospital on van trasplantar de fetge el seu marit. S’espera hores per ser visitada per algun resident.
La Maria, el Joan, l’Oriol i la Carme hagueren pogut trucar al 061. Probablement, com ens explicava el company Gené, es trobarien al mateix lloc: a la saleta d’espera de les urgències d’algun hospital. Podem debatre si és el «lloc adequat» per aquestes atencions. Però el perquè estan allà respon a altres motius més enllà de la seva pròpia decisió lliure. Són les víctimes d’un sistema que els empaita a anar a l’hospital. Són les víctimes d’un sistema públic incapaç de donar resposta a les demandes i necessitats de la població. Però sobretot, són les víctimes d’un discurs dominant que centra el focus mediàtic al voltant dels àmbits hospitalaris, les millors tecnologies i els avenços més pioners.
La Maria, el Joan, l’Oriol i la Carme viuen bombardejats de notícies sobre súper-quiròfans, malalties i últims tractaments. No en veuen cap de l’acció comunitària dels equips d’atenció primària -els més malmesos i retallats, per altra banda-. La Maria, el Joan, l’Oriol i la Carme reben missatges sobre els millors especialistes dels hospitals i mentre veuen com s’escurcen els serveis públics, els responsabilitzen de decisions forçades i intencionadament desinformades.
En comptes de seguir les recomanacions del Departament de Salut, valdria més que entre totes, usuàries i professionals, repenséssim quin model de salut volem. Valdria més combatre un sistema que respon als interessos mercantils, que criminalitza les persones malaltes, que no entén de determinants ni de factors socials, en definitiva, que està molt lluny d’empoderar en salut, que està molt lluny de treballar per la salut de totes i tots.
No s’espantin pel títol: a primera vista resulta intimidatori, però res d’això. La metaciència és una higiènica activitat intel·lectual que persegueix una assenyada i crítica reflexió sobre la ciència i la investigació tal com es practica en els nostres dies. Una reflexió que abasta un ampli espectre de temes relacionats amb la qualitat de la ciència i de les publicacions resultants. També entén de frau, plagi i del cost benefici, és a dir, de la relació que s’obté entre les inversions que es realitzen en ajudes a la investigació i els avantatges que aquesta ofereix en termes de qualitat de vida, equitat i justícia. Un article recent indica que es publiquen anualment uns 2.000 articles en l’àrea de la metaciència i que l’activitat en aquest camp augmenta d’any en any. Per què?
En primer lloc perquè les publicacions científiques constitueixen ja un fenomen massiu i absolutament fora de tota proporció raonable. A les capçaleres tradicionals situades en el primer quartil de cada especialitat, se’ls han anat sumant desenes, si no centenes, de títols secundaris i, més recentment, una allau de revistes d’accés obert a la xarxa, a la recerca de les restes de tot allò que no assoleix una qualitat suficient per a ser inclòs en revistes solvents, com unoutlet d’articles tarats. Per què? El problema és de caràcter sistèmic, és a dir, implica a molts actors: cases editorials desitjoses de millorar el negoci, investigadors que tracten d’acumular un conjunt d’articles que els permetrà promocionar-se, periodistes a la caça d’algun titular sensacionalista i un vast aparell administratiu que viu, literalment, de la investigació que fan altres.
Un company de treball amb àmplia experiència en els programes promoguts per la Comissió Europea, em comentava que el 75-80% dels pressupostos destinats per Brussel·les a la investigació s’utilitzen per sostenir l’aparell administratiu que tramita i jutja les voluminoses aplicacions, per pagament de lloguers, finançament de reunions i congressos urbi et orbi, i per pagar viatges, hotels i càterings. En aquesta mateixa línia, escoltava jo fa un parell de setmanes, atònit, a un autodenominat investigador nòrdic que deia, sense cap pudor, que havia visitat 15 capitals de tots dos hemisferis, per explicar el seu projecte, a costa, evidentment, de l’ajuda d’un milió d’euros obtinguda per al seu estudi que, dit sigui de passada, tindrà escàs o nul impacte sobre la qualitat de la cirurgia que practiquem.
En segon lloc perquè la qualitat de la recerca que es fa, d’acord amb un barem d’originalitat, és realment penosa. Jo segueixo de prop els estudis de metaciència en l’àrea de la biomedicina. John Ioannidis, heterodox professor de Medicina i de Polítiques de Prevenció i Investigació de la Universitat de Stanford, i un dels autors més respectables en aquesta àrea de coneixement, referia recentment que, en el camp de les publicacions biomèdiques, un 85% resulta prescindible. Literalment escriu: En l’actualitat, molts dels resultats publicats són falsos o exagerats; aproximadament el 85% dels recursos (destinats a la investigació biomèdica) es malgasten. Traduït en termes d’inversió, el dispendi és inimaginable. Per què? Les raons són múltiples, però destaquen la manca d’originalitat, la irreproductibilitat de molts estudis, els errors estadístics o les interpretacions esbiaixades. Problemes, doncs, propis d’una metodologia que deixa molt a desitjar. Lògicament, aquest tipus d’afirmacions molesten els apòstols de la ciència que en els seus escrits divulgatius solen citar com a exemple de seny i bon fer l’autoexigència del científic quan, en la vida real, aquesta deixa molt a desitjar. I no parlem de frau o plagi, que són lloses que segueixen pesant sobre el prestigi de la ciència.
En tercer lloc per la preocupació sobre el decreixent impacte de la recerca sobre el benestar social que, en l’actualitat, depèn molt més de la geopolítica i dels mil·lenaris quatre genets de l’apocalipsi (guerres, plagues, fam) que de la investigació biomèdica, com a mínim a escala planetària. Estem investigant allò que realment castiga la humanitat? Quins són els problemes reals, no imaginaris, en el camp de les ciències aplicades? S’ha de limitar la inversió pública en àrees que encara prometin negoci poc tenen a veure amb el benestar? Està la ciència avui realment al servei del progrés social o és més aviat un pilar del capitalisme més agressiu? Sobre aquest extrem em vaig estendre ja en un article publicat a la premsa diària fa ja molts anys (El Periódico, 2001.11.07) però crec que és encara vigent.
En quart lloc i sense ànim de ser exhaustiu, es troba l’estímul de la indústria per generar paper sobre els seus productes per aconseguir promoció i proves amb les de convèncer al regulador i els potencials clients. Existeix ja una extensa literatura sobre la qüestió que ha assenyalat repetidament el biaix i la qüestionable honestedat de bona part de les publicacions relacionades amb la introducció de nous fàrmacs o de noves tecnologies. Es mostren els resultats més esperables i s’oculten els inesperats que poden qüestionar l’eficàcia o la seguretat d’una innovació o altra (biaix de selecció).
En fi, la metaciencia és aquí per quedar-se i esperem que ajudi a millorar la qualitat de la investigació científica, a estalviar i racionalitzar els recursos que es destinen a aquest fi, i a proposar estudis més eficaços i més propers a les necessitats reals dels ciutadans.
A principis de la dècada dels 80 es van detectar els primers casos de sida als Estats Units. L’any 1985 ja s’havien detectat casos de VIH a totes les regions del món. El 1987 la sida pren un lloc central a la política global, sent objecte de debat a l’assemblea de les Nacions Unides. També és l’any en què s’aprova el primer tractament per a la síndrome. Aquell mateix any, un grup de sociòlegs britànics decideix recollir les impressions d’uns 600 homes i dones sobre aquesta qüestió. Aquest és el punt de partida de la recerca de Matt Cook, professor d’història moderna a la Birkbeck University of London.
L’historiador posa la lupa en la quotidianitat per dibuixar el paisatge emocional del Regne Unit en aquest moment clau de la història de la sida. Cook busca fer una història emocional d’aquesta crisi i parlar de com ho vivien les persones, fossin o no seropositives, portadores del VIH, fossin o no homosexuals. El desconeixement sobre el virus i el contagi feia la por molt present, portant a situacions que avui semblen absurdes, com portar les teves pròpies tisores al perruquer, i alhora feia créixer un estigma que marcava la vida dels homosexuals, considerats «població de risc», quan encara no es tenia present que el risc es troba en les pràctiques, no en les persones.
Matt Cook va estar a Barcelona per participar al seminari (Sub)versions, organitzat pel Centre d’Estudis Interdisciplinaris de Gènere de la UVic-UCC, i vam parlar amb ell sobre aquesta història emocional de la sida, i sobre com les emocions condicionen les vides de les persones i fins i tot les polítiques públiques.
Parles de la importància de les emocions a l’hora de fer història. Per què és important que els historiadors pensin en les emocions?
Com a historiadors sovint pensem que podem mirar el passat i esperar que la gent es comporti racionalment i sense contradiccions, però oblidem que la nostra pròpia vida quotidiana està completament modulada pels sentiments amb què ens llevem al matí o que tenim cap a les persones amb qui interactuem. El que intenta dir la història de les emocions és que aquestes interaccions estan en el cor de les experiències socials de les persones, també en el passat, i afecten les decisions que es prenen a diferents nivells. Els nivells domèstic, laboral o governamental estan inflexionats per aquests encontres emocionals. La complexitat està en adonar-nos que allò que entenem per emocions i per paraules com por, amor o odi no és el mateix en cada moment històric. El gran repte és identificar la seva presència i els seus efectes sense ser anacrònics. Cal assumir que el que entenem per por ara no és el mateix que als anys 80 o quan sigui.
Amb aquesta perspectiva has estudiat la crisi de la sida al Regne Unit a finals dels anys 80. Consideres que en aquest context l’efecte emocional és més durador que l’epidemiològic?
Utilitzant l’exemple específic del Regne Unit, que és el que he estudiat, podríem dir que en realitat parlem d’un nombre relativament petit de persones infectades amb el VIH que contreien la malaltia i morien. Per suposat era un nombre significant, però en cap cas afectava a un veí de tothom. El que afectava més la vida quotidiana de la gent, i era especialment incapacitant per als homes gais en particular, eren les emocions lligades al virus, i també la manera com es van vincular a identitats o comportaments particulars, sumant-se a un seguit de prejudicis existents.
Un treball important a finals dels 80 va ser una recerca sobre l’estigma de la sida. Van treballar amb gent que era seropostiva i gent que no ho era. El que van trobar va ser que els homes gais amb VIH assumien que les persones que no tenien el VIH tindrien sentiments molt més negatius cap a ells que els que van expressar, que eren força solidaris. Però la qüestió és que era irrellevant si era cert o no, perquè sentien que l’estigma era real, i aquest sentiment afectava el seu dia a dia, i feia que no sortissin tant, o se sentissin incòmodes en públic. És un exemple dels efectes perjudicials que poden tenir les emocions, i en molts sentits els efectes de l’estigma són més sostinguts i verinosos que els que té el mateix virus, especialment des que les teràpies antiretrovirals han canviat els diagnòstics per al VIH i la sida.
I aquests efectes perniciosos encara són presents…
Actualment a Sud-àfrica trobem que hi ha un gran projecte perquè la gent es faci les proves, perquè òbviament només rebran el tractament si tenen un diagnòstic, però aconseguir que la gent vagi a la porta d’una clínica és molt difícil a causa de l’estigma i la vergonya, que són respostes emocionals. Són emocions que estan evitant una intervenció en la prevenció i el tractament del VIH.
Aquest estigma s’associa sobretot a una determinada comunitat, que són els homes gais. Com succeeix això?
Al Regne Unit passa en part perquè en un primer moment va ser la principal comunitat afectada per la sida, però després va resultar que els gais eren molt convenients per això, perquè representaven tot allò que no havien de ser els britànics; eren solts i promiscus, tenien massa sexe, i el tipus incorrecte de sexe. L’estigma no s’associa als drogodependents de la mateixa manera, perquè els gais eren un vehicle molt més convenient per tot aquest seguit de prejudicis.
La major visibilitat que estaven obtenint les persones homosexuals en aquell moment facilita que s’acabin convertint en objecte d’atac?
Sí que es converteixen en un blanc més immediat. Una de les pors als anys 80 era precisament que els gais i les lesbianes estaven guanyant més influència cultural, estaven reivindicant polítiques, sent tractats al sistema nacional de salut, i es van tornar molt més visibles en tots aquests àmbits, així que es va generar una mena de guerra cultural. S’havia de contraatacar i fer front a aquests gais. Però també hi ha una altra lectura. Una qüestió que planteja Dennis Altman és que la crisi de la sida, en termes de major visibilitat per als homes gais, va resultar en una mena de legitimació a través del desastre. Precisament perquè el VIH i la sida en aquell moment fan que els homes gais siguin més visibles. Més gent els coneix en el seu dia a dia, treballant en hospitals, o a les escoles, o als barris, i els homes gais es van integrar cada cop més en els sistemes socials. En moltes formes aquesta situació va permetre als homes gais trobar un lloc que ja no estava al marge sinó dins de la societat, o més aviat tenir un peu a cada banda. Trobo que va ser una ruta cap a la legitimitat, tot i que va partir de la por a l’homosexual.
Més enllà dels homes gais, com va afectar la paranoia al voltant de la sida al conjunt de la societat?
La gent tenia por, i té sentit quan veus el tipus de retòrica que es fa servir i la imatgeria de la por que s’associa a la crisi. És on veus les emocions tenint un efecte molt directe sobre la vida social. La gent va deixar d’anar a nedar, no compraven robes de segona mà, o un clàssic era portar les teves pròpies tisores i pinta a la perruqueria. Una gran preocupació a mitjans i finals dels 80 era com rebre la comunió a l’església i la por a la transmissió del VIH en aquest context. Ja veus que afectava la vida quotidiana de la gent, però el que és realment interessant és com comences a veure les diferents dimensions de la por.
Com són aquestes diferents dimensions de la por al VIH?
Les pors quotidianes que tenien les persones heterosexuals eren molt diferents a les que tenia un home gai la parella del qual havia mort. Hi ha un sentiment molt més potent de por. Podríem dir que hi ha una jerarquia de pors, però això no vol dir que ocupés menys espai mental. La dona que estava aterrada amb la por de contraure el VIH prenent la comunió a l’església tenia el seu cap ple d’això, de la mateixa manera que el tenia l’home gai que havia perdut la seva parella per la sida. Et consumia. A tot això se suma el fet que als 80 hi havia un sentit apocalíptic al Regne Unit. El nostre sistema social estava canviant completament, estàvem en una recessió enorme i la primera ministra Margaret Thatcher estava dividint el país. Hi havia campanyes antinuclears i moltes coses a la televisió sobre l’holocaust nuclear, i llavors arriba la sida. Era com si el món s’estigués acabant, així que crec que la por al virus i a la sida es converteixen en un conducte per un sentit més ampli de risc i perill que estava present culturalment.
Quin efecte tenen avui aquestes pors que es generen en aquell moment?
Hi ha una generació més gran d’homes gais que van viure la crisi, van perdre amics i van experimentar la intensitat del que s’ha anomenat la generació perduda, que carreguen i viuen amb un seguit d’emocions que avui es poden sentir no sentides per una altra part de la comunitat, i aquí hi ha una divisió generacional. Crec que aquí rau la controvèrsia sobre la PrEP [profilaxi preexposició, un tractament per persones seronegatives per evitar el contagi], en la idea que hi ha una generació que no està preocupada pel VIH, i no cal estar-ho tant, perquè ara es pot viure amb això, però hi ha una por a la pèrdua de la memòria. Sembla que hi hagi persones que s’aferren a una memòria de trauma que viu amb ells, però és que en aquesta bretxa generacional també hi ha molts homes gais que viuen amb el dol de la pèrdua d’amants i amics, o famílies que han perdut fills i germans. A part d’això, crec que moltes de les idees sobre la vergonya també resisteixen, i la intensa xacra del sexe gai és quelcom que es va articular llavors i del que encara veiem efectes avui.
Encara és present l’associació entre sexe i perill present en les campanyes de prevenció d’aquella època?
Segueix present per moltes persones. Sempre hi ha una por a què pot voler dir el tenir sexe, en termes de qui sóc, quina mena de persona, quina és la meva identitat… Segueix sent molt més que un acte físic que és plaent, perquè té tota aquesta càrrega i el desplegament de judicis que se n’extreuen: He estat una mala persona? Me n’he d’avergonyir? He tractat aquesta persona bé o malament? Tota la retòrica al voltant del sexe està absolutament poblada amb aquesta mena de sentiments i discursos. També hi ha treballs interessants sobre l’ús de drogues entre els homes gais, com la metamfetamina, que va resultar una epidèmia molt devastadora per molts homes a Londres. Cal parlar de l’apuntalament de qüestions al voltant de la intimitat i la vergonya que poden portar a un ús estès i extensiu de drogues, que és una forma de generar intimitat ràpidament i superar una vergonya que pot venir de molts llocs, però crec que es va generar particularment als 80.
I les campanyes de prevenció actuals, amb la idea de fer-se la prova del VIH cada tres mesos, poden vincular el sexe amb la por?
Crec que hi ha una barreja de coses. Quan et fas la prova fa por, perquè et donaran un resultat i part de tu pot témer que sigui positiu, i això hi és present. D’altra banda, trobo que el VIH fa menys por que abans. Al Regne Unit tenim campanyes molt exitoses proposant que els homes gais es facin la prova regularment per rutina i no només davant situacions de risc. Quan jo estava a la vintena em feia la prova quan creia que alguna cosa havia anat malament, mentre que ara el sentit comú és fer-se-la cada tres mesos independentment de les pràctiques. En certa forma això s’ha tornat part de la malla de seguretat, però és clar que si parlem de la sensació de seguretat, de la mateix manera que l’orgull i la vergonya, la seguretat està apuntalada per la por. En tot cas crec que carrega un bagatge diferent que fins a principis dels 90 i abans, quan un diagnòstic de VIH era realment devastador.
Consideres que les persones avui tenen menys por del VIH. És positiu?
Sí, i crec que és interessant que les campanyes que hi ha ara al Regne Unit se centrin en l’estigma que perdura. També perdura la desinformació al voltant del VIH i la sida, i això significa que moltes persones encara han de ser cauteloses sobre revelar el seu estat serològic, i crec que és aquí on estan molts dels problemes i és sobre el que estem intentant treballar al Regne Unit ara mateix.
Una de les anomalies que existeix en el sistema sanitari català i amb la que han decidit acabar la conselleria de Salut i l’Ajuntament de Barcelona es troba en un edifici ubicat al carrer Viladomat: l’Institut de Prestacions d’Assistència Mèdica al Personal Municipal (PAMEM). L’ens públic, participat per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, només dóna cobertura a un 20% dels treballadors en actiu de l’Ajuntament de Barcelona i té un dèficit acumulat de 22,8 milions d’euros. És per això que les dues administracions han decidit posar-hi fi i fer la inversió necessària per eixugar el dèficit així com també dissoldre’n l’activitat i integrar els afiliats de la mútua al Servei Català de la Salut. “La transició no es farà de la nit al dia, serà un procés de prop de 3 mesos”, ha matisat la comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa.
A més, un cop s’hagi completat la integració l’Ajuntament reinvertirà els recursos destinats al manteniment del PAMEM (2,2 milions d’euros anuals) a oferir serveis assistencials per a persones vulnerables.
Creat als anys 50 per oferir als empleats municipals assistència mèdica i farmacèutica, l’ens s’ha acabat convertint en una inversió a fons perdut per a les administracions ja que a partir dels anys noranta, amb la creació del Servei Català de la Salut la seva raó de ser perd sentit. “Un cop existeix un sistema nacional com el Servei Català de la Salut deixa de tenir sentit el PAMEM perquè és una mutua paral·lela”, ha expressat l’acaldessa de Barcelona, Ada Colau.
Tanmateix la decisió política de dissoldre l’activitat mutualista i integrar els seus afiliats al sistema nacional de salut no ha arribat fins avui, quan el dèficit acumulat sobrepassa els 22 milions d’euros. “És important perquè acaba amb una anomalia que tenia unes raons històriques”, ha afegit Colau.
22,8 milions de dèficit
Segons ha explicat el conseller de Saut, Toni Comín, el dèficit acumulat s’explica perquè a partir de l’any 93, just després que es creï el Servei Català de la Salut, se signa un acord perquè a partir d’aquella data el personal funcionari que ingressi a l’Ajuntament s’adscrigui directament al Servei Català de la Salut.
És a dir, que es va decidir mantenir l’estructura assitencial però les quotes també van anar disminuïnt. “L’extinció demogràfica del PAMEM tenia un revers: que era la generació del dèficit”, ha dit Comín que ha recordat que en termes financers era important aturar l’evolució del deficit. En aquest sentit l’Ajuntament de Barcelona aportarà dues terceres parts dels recursos per eixugar el dèficit acumulat mentre que la Generalitat aportarà el terç restant.
Tres nous serveis
Una vegada s’hagi completat la integració dels afiliats al Servei Català de la Salut l’Ajuntament invertirà la seva aportació anual al manteniment de l’estructura del PAMEM a oferir tres nous serveis. Segons ha explicat la comissionada de Salut, Gemma Tarafa, els nous serveis aniran orientats a persones sense recursos de la ciutat i servirà alhora per garantir l’estabilitat dels 22 treballadors i treballadores de l’antiga mútua municipalista.
Seran serveis d’odontologia, podologia i de medicina de l’esport i s’oferiran en el mateix edifici del carrer Viladomat, on hi arribaran ciutadans derivats de serveis socials. Les previsions de l’Ajuntament són que en el primer any des de la posada en marxa es puguin fer 3.000 tractaments d’odontologia i 1.000 de podologia.
