Just Deploy It!

Blog

  • Quirónsalud s’obre per primer cop a vendre l’Hospital General al Govern

    El Departament de Salut de la Generalitat i la direcció de l’Hospital General de Catalunya avançaran en una roda de converses sobre l’oferta de la conselleria de comprar el centre, ubicat a Sant Cugat. Segons un breu comunicat difós pel departament de Salut i l’hospital aquest dijous, les dues parts “han decidit avançar en la ronda de converses amb l’objectiu d’estudiar amb la màxima sensibilitat [la proposta] i assolir un possible acord durant aquest any 2017”. És la primera vegada que Quirónsalud reconeix que participa en una ronda de converses per arribar a un acord. Fa uns mesos, però, tancaven qualsevol via de compravenda. “Quirónsalud no ven hospitals, els compra”, asseguraven en aquell moment a aquest mitjà.

    Segons ha explicat el conseller de Salut, Toni Comín, aquest dijous després de comparèixer a la Comissió de Salut del Parlament, «sempre hi ha hagut converses entre Salut i l’empresa en relació a la proposta en l’esfera de la discreció» però la diferència és que ara la negociació està oberta. «La proposta és interessant i bona i mereix ser valorada per l’altra part», ha apuntat Comín.

    L’oferta de la conselleria va transcendir a l’octubre, quan el conseller de Salut, Toni Comín, va anunciar durant una entrevista a El Matí de Catalunya de Ràdio, que la Generalitat volia comprar l’Hospital General de Catalunya, propietat del grup privat Quirónsalud, per  uns 55 milions d’euros. En aquell moment però l’Hospital va fer públic un comunicat on desmentia «qualsevol tipus de proposta formal ni oferta en ferm”.  

    Segons va explicar el conseller, l’oferta a l’empresa Quirónsalud per comprar el centre privat perseguia l’objectiu de “convertir-lo en aquell hospital que el mapa sanitari fa anys i anys que falta en aquella zona del Vallès Occidental”. La proposta de Salut -que Quirónsalud negava fins ara rotundament haver rebut- implicava invertir 55 milions en la compra del centre per evitar així construir els dos hospitals que encara avui estan pendents al territori: l’Hospital Vicente Ferrer (a Rubí) i l’Ernest Lluch (a Cerdanyola), dues reivindicacions històriques i els dos únics hospitals nous que queden per fer a Catalunya dels catorze hospitals que preveia el mapa sanitari d’inversions de l’any 2005.

    Fonts de Salut consultades per aquest mitjà sobre els escenaris possibles explicaven fa uns mesos que en cas que la proposta de compra tirés endavant caldria revisar la xifra d’inversió de 55 milions d’euros, un preu que diuen és “aproximat”.  “S’haurien de fer auditories, veure l’estat dels quiròfans…”, matisaven aquestes fonts, que remarcaven que “la gràcia de comprar l’hospital és la immediatesa” i citaven a tall d’exemple que el malalt podria entrar per la porta en un any. En aquest sentit, la voluntat manifestada en el comunicat difós aquest dijous és la d’arribar a un acord aquest any. Segons Salut l’escenari de compra és el millor per a pacients, treballadors (se subrogarien) i per a les arques públiques.

    El conseller de Salut, Toni Comín, ha insistit a destacar la importància de l’anàlisi tècnica de l’equipament en el cas d’una hipotètica compra. Amb tot, ha assegurat, la negociació segueix el seu camí i de moment no es coneixen els detalls de quina serà la decisió final.

  • La llengua de la medicina

    Hi ha termes mèdics que parlen per si sols. La fotofòbia o la cardiografia són casos ben exemplars d’això, perquè encara que no els haguem sentit mai, ràpidament en podem deduir el significat només en llegir-los. Altres vegades, però, la llengua ens juga males passades: quina és la relació entre la diarrea i la gonorrea? Tenen alguna cosa a veure l’ansiolític o el mucolític amb el neolític i el paleolític? I la menarquia amb l’anarquia? Què passa amb els ossos metacarpians i l’endocarpi d’un préssec? Un gonioma, és un tumor als genitals o al genoll?

    Es calcula que un estudiant de medicina ha d’aprendre uns quinze mil termes tècnics durant els tres primers anys de carrera. Per sorprenent que sembli, això és força més del que es demana a qualsevol estudiant universitari que cursi, per exemple, estudis d’alemany o de rus, per bé que la medicina no és l’única ciència en què s’exigeix un esforç d’aquesta magnitud. A biologia o a dret les xifres també són astronòmiques. Un esforç colossal de memorització que, tanmateix, ve causat per una novetat històrica. M’explico.

    El Diccionari mèdic i biològic de la Universitat de Salamanca, de lliure accés a la xarxa, disposa d’uns set mil termes mèdics rigorosament explicats. Si fem una ullada al seu inventari de termes, descobrirem que més de cinc mil d’aquests contenen arrels gregues clàssiques, que més de mil contenen arrels llatines, i que vora uns sis-cents són híbrids creats amb el grec clàssic i el llatí. Des del Renaixement, la medicina occidental ha escollit les llengües clàssiques a l’hora de crear els seus tecnicismes. Però des de fa uns cinquanta anys, les llengües clàssiques lluiten per sobreviure als plans educatius a tota Europa.

    Hi ha molts factors que expliquen això. La didàctica de les llengües clàssiques, per exemple, no ha ajudat gaire a mantenir el llatí i el grec al currículum obligatori, ni tampoc l’estricta divisió entre ciències i lletres. A més, s’ha perdut per complet la idea que el llatí i el grec clàssic són uns llenguatges “en clau” per a la comunitat científica. Si Newton, Leibniz o Descartes van escriure les seves grans obres en llatí, ciències molt més recents com la informàtica han creat els seus termes tècnics a partir de l’anglès, per exemple.

    Realment, l’anglès és l’única llengua “necessària” per un informàtic. Els estudiants de medicina, però, xoquen amb una inèrcia històrica molt gran: les llengües clàssiques s’han estudiat i emprat durant segles, però ells no n’han pogut gaudir mai. I això els hauria pogut facilitar una mica la seva vida acadèmica. Em torno a explicar.

    Hi ha termes mèdics que parlen per si sols. Bé, si som exactes, la gran majoria de termes mèdics s’inclouen en aquesta categoria. La diarrea i la gonorrea tenen en comú la paraula grega antiga rhoia, que significa “flux”; l’ansiolític o el mucolític no tenen res a veure amb el neolític o el paleolític: es tracta d’una confusió ortogràfica entre la paraula grega que indica “dissoldre” o “alliberar de” (lytikós) i el nom grec de la pedra (lithos). La menarquia i l’anarquia, en canvi, tenen molt a veure: les dues paraules es formen amb el verb grec archo, que pot voler dir “començar” (menarquia) o bé “governar” (anarquia). Alhora, els ossos metacarpians són els ossos posteriors al canell, mentre que l’endocarpi és la part interior del fruit: la confusió ve del fet que, en grec clàssic, el canell i el fruit són homòfons (karpós). Per acabar, un gonioma és un tumor als genitals, per bé que l’arrel gon- pot designar també el genoll: góny, “genoll”, i goné, “genital”, en grec clàssic, es distingeixen per la terminació, que nosaltres eliminem en derivar-ne termes mèdics.

    Més enllà d’aquestes curiositats, l’estudi del grec clàssic permet aprofundir en la cultura científica d’Occident d’una forma única. El llatí i el grec clàssics són disciplines molt equilibrades si es plantegen correctament: en una sola assignatura, l’estudiant exerceix la reflexió lingüística (mitjançant la traducció), el pensament abstracte (entenent la sintaxi) i la memorització (aprenent morfologia), mentre aprofundeix en les grans obres fundacionals de la nostra cultura i en la nostra història. Tanmateix, es considera que els estudiants de ciències no han de tenir el privilegi de cursar llatí i grec, encara que aquestes dues llengües siguin, per excel·lència, les llengües de la medicina i de la biologia. Personalment, i com a filòleg clàssic, jo penso que es pot viure perfectament sense llatí ni grec, però que acaba resultant força més difícil.

  • Stajanovisme sanitari

    La “indicadorologia” és la ciència emergent del Sistema Sanitari Català. És l’estudi de la forma d’aconseguir que el CatSalut pensi que se l’està obeint. Aquesta activitat ocupa la major part del temps directiu i gran part de les hores dels professionals d’atenció primària. No hi ha cap evidència que repercuteixi positivament en la salut o la satisfacció de la població ni que augmenti l’eficiència. Més aviat considero que és una pèrdua de temps i un malbaratament de recursos.

    Segurament és el tema més tractat en les “sessions clíniques” dels CAP. En aquestes reunions els directius renyen als metges que gastem massa en proves complementàries o en receptes. Amb una actitud paternalista els recomanen que derivin a l’especialista els pacients que prenen medicaments cars o que requereixen proves costoses. Argumenten que l’astúcia farà imputar el cost a l’hospital. Opinen que així milloraran la imatge de l’empresa d’atenció primària davant del CatSalut.

    Els objectius i els indicadors del CatSalut són una veritat absoluta que no té excepcions. Una certesa basada en l’evidència científica dictada per una organització que una vegada més ignora la voluntat del pacient. Al contrari, els directius ens recomanen que truquem als pacients que no han estat sotmesos a les proves o els tractaments que marca la història clínica electrònica. No serveix de res explicar que el pacient no accepta el tractament o la prova. Tampoc val argumentar la seva indicació ateses les comorbiditats o les característiques específiques del malalt. L’important és que l’ordinador posi el semàfor en verd.

    La «indicadorologia» no és més que un esforç gegantí d’autoengany. Arriba a extrems tan ridículs com que els sistemes d’agendes electròniques de l’ECAP de l’Institut Català de la Salut crea automàticament agendes a mitjanit amb l’objectiu que a primera hora del matí, quan el CatSalut avalua l’accessibilitat, hi trobi espais de vista buits pel mateix dia. Lògicament l’astúcia no beneficia als pacients disciplinats que desitgen una vista pel seu metge l’endemà. Quan la volen concertar es troben que l’agenda no està encara oberta.

    També ens autoenredem amb la fragmentació del pressupost. Algú pensa que les receptes o les proves indicades pels especialistes no seran també pagades pel CatSalut? La trampeta que ens demanen no farà més que encarir el servei i augmentar les llistes d’espera.

    Costa quedar al marge de la «indicadorologia». Quan no compleixes t’assenyalen amb un semàfor vermell. Et fan creure que no només ets un mal metge sinó que també perjudiques els teus companys. Deixaràs de cobrar uns diners però també impediràs que els cobri l’»empresa». En canvi, els directius feliciten als que adopten conductes stajanovistes. Són els campions en semàfors verds. Potser també els acabaran atorgant la medalla d’Alexei Stajanov com es feia a l’antiga Unió Soviètica.

    Tot plegat recorda la pel·lícula ‘I.. como Ícaro’ de Henri Verneuil (1979) basada en la clàssica experiència de Stanley Milgram sobre l’obediència. L’investigador demostrava que persones normals poden ser capaces de llançar descàrregues elèctriques a persones totalment innocents pel simple respecte a les indicacions que marca l’autoritat. Estem educats per obeir.

    Si derivem els pacients costosos a altres entitats per indicació de la direcció, molestem injustament als pacients. Els metges de família no podem disparar «descàrregues elèctriques». Abans que tot ens devem als nostres pacients. Encara que el sistema s’autoenganyi, no és ètic que nosaltres enganyem als pacients.

    Els directius han d’entendre que el discurs de la trampeta transmet uns valors als professionals que repercuteixen negativament sobre els pacients i sobre la moral dels equips assistencials. Segurament, molt del desànim actual de l’Atenció Primària, prové de l’aplicació d’aquestes polítiques que anteposen els objectius del CatSalut a l’atenció de les demandes de les persones que ens visiten.

    Espero que el CatSalut maduri, que superi la fascinació per anar sumant mentides i publicar-les a la web de l’AQUAS. Ha de deixar de jugar a «empresaris» en un entorn planificat que en molts aspectes recorda l’antiga Unió Soviètica. És hora d’adoptar el discurs de l’atenció al pacient, de respectar els seus valors i les seves preferències. És el moment de gestionar l’experiència d’atenció i no d’autoenganyar-se amb els semàfors de l’ordinador. No hem de competir entre entitats sinó que hem d’establir vincles i coordinacions. El discurs honest de cercar la millor atenció centrada en el pacient ens unirà i permetrà modernitzar les organitzacions sanitàries catalanes.

  • La Generalitat entra a l’Hospital de Reus per resoldre la situació financera del centre

    L’Hospital Universitari de Sant Joan de Reus, inaugurat l’any 2010, passa per dificultats financeres des de fa mesos. La sort de l’hospital però podria canviar després que la Generalitat hagi anunciat que participarà en la governança del centre, de titularitat 100% municipal. La fórmula per alleujar la situació econòmica de l’hospital, que el 2016 va registrar un dèficit pressupostari de 8,4 milions, serà la d’un consorci format per l’Ajuntament de Reus i la Generalitat.

    Segons ha explicat en roda de premsa el conseller de Salut, Toni Comín, el Servei Català de la Salut tindrà un 55% de la titularitat de l’entitat i el consistori un 45% tot i que l’últim ostentarà la presidència del Consell d’Administració. “La nova entitat servirà per resoldre la dificultat financera que té l’hospital derivada d’una inversió que era imprescindible en el seu moment”, ha dit Comín, que ha assegurat als treballadors del centre que l’entrada de la Generalitat suposa que el dèficit deixi de ser una amenaça. El conseller els ha recordat també que la fórmula de consorci pensada per a l’Hospital de Reus «és molt habitual» i és a través de la qual ja es gestionen diferents centres a Catalunya, com són l’Hospital del Mar de Barcelona o el Parc Taulí a Sabadell, entre altres, i que el fet que entri la Generalitat no afectarà les seves condicions laborals. «En tot cas l’entrada de la Generalitat servirà perquè es disminueixin els riscos als quals estaven sotmesos els treballadors», ha dit enviant un missatge de tranquil·litat.

    Acompanyat de l’alcalde de Reus, Carles Pellicer, de la presidenta de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus, Noemí Llauradó i del delegat del Govern a Tarragona, Òscar Peris, Comín ha explicat que està previst que la nova entitat entri en funcionament a partir de l’1 de gener de 2018.

    Actualment l’Hospital forma part del Grup SAGESSA, entitat de titularitat pública formada pels consells comarcals del Baix Camp, la Ribera d’Ebre, el Baix Ebre, el Priorat, la Terra Alta i el Montsià. A més de gestionar l’Hospital de Reus, el grup també gestiona l’Hospital Comarcal de Móra d’Ebre, l’Hospital de la Santa Creu de Tortosa i l’Hospital Comarcal d’Amposta.

    Intents previs per resoldre el dèficit

    L’intent per resoldre la situació financera de l’hospital fa mesos que va. El 2015 el centre va generar un dèficit de 3,1 milions d’euros, xifra que va empitjorar l’any passat quan el dèficit registrat ja era de 8,4 milions d’euros (més del doble en només un any). Com a mesura per fer-hi front es van desviar 4 milions dels fons de reserva de l’Hospital Móra d’Ebre, concretament de l’empresa Gestió Comarcal Hospitalària SA (Gecohsa).

    En una visita a l’Hospital de Reus al novembre Toni Comín va assegurar que el treball conjunt entre el Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Reus havia evitat «mals majors» pel que fa a la situació financera del centre i va fer una crida a mirar el futur amb «optimisme».

  • El Govern aprova convocar 2.500 places públiques per a personal sanitari

    El Govern ha aprovat una oferta d’ocupació pública de més de 7.700 places per aquest 2017, 2.500 de les quals es convocaran en el sector sanitari. Les oposicions però no es traduiran en places noves per incrementar la plantilla sinó que són places per estabilitzar la situació laboral de personal interí. La darrera convocatòria gran d’oposicions al sector va ser aprovada l’any 2009 tot i que el procés va tenir lloc durant el 2010, quan es van convocar més de 2.300 places de personal estatutari sanitari de diferents categories.

    Des de les retallades i de cinc anys sense oposicions, l’estiu passat es van convocar 340 places per a personal sanitari i administratiu de l’Institut Català de la Salut però també eren places destinades a reduir la temporalitat. A més són places que encara s’han de resoldre i que implicaven moltes categories professionals. Entre l’any 2010 i el 2016 per tant la xifra ha estat simbòlica. També hi ha hagut altres oposicions però han estat de promoció interna (gent que ja té plaça fixa però aspira a pujar de categoria).

    Segons dades de la Secretaria d’Administració i funció pública, el sector sanitari és un dels sectors públics de l’Administració amb més temporalitat. Dels 33.705 professionals públics en institucions sanitàries, 19.653 són personal fix (funcionaris i contractes indefinits) mentre que 14.052 són personal temporal (interins i contractes temporals). És a dir, que més del 40% tenen contractes temporals.

    Àmbit prioritari

    Segons el Govern, la majoria de les 7.721 places es destinen a cobrir àmbits i sectors considerats prioritaris i que afecten el funcionament dels serveis públics bàsics. Així, 2.500 places corresponen a l’àmbit sanitari, és a dir, metges i infermeria; 2.000 són docents; 505, mossos d’esquadra, i 150, bombers, entre altres col·lectius.

    “Es tracta de l’oferta d’ocupació pública més important que aprova el Govern en els darrers sis anys”, ha destacat la consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Borràs, durant la roda de premsa posterior a la reunió del Govern d’aquest dimarts. La consellera ha subratllat que, amb la convocatòria de 7.700 places l’Executiu “posa l’accent en l’atenció directa a la ciutadania”.

  • Escollir les cireres

    La qualitat de la fruita pot ser molt diferent depenent de si la selecciona el venedor o el comprador. Quan el client pot escollir les cireres (o qualsevol altra fruita), tendeix a triar les més sanes i desitjables. L’expressió anglesa cherry picking es basa precisament en aquesta analogia amb la selecció de fruita i designa tota una manera injusta i manipuladora d’argumentar. Per carregar-nos de raó i defensar la nostra opinió podem triar els exemples, fets i dades que millor s’ajustin a la nostra posició, ignorant tots aquells que la contradiguin. Però aquesta no és una manera apropiada de raonar quan el que es persegueix és la veritat o, almenys, la versemblança. En lògica, aquesta forma fal·laç d’argumentar s’anomena fal·làcia d’evidència incompleta o per supressió de proves. En l’àmbit de la salut, quan s’invoquen estudis científics per recolzar una opinió o intervenció, aquest tipus de raonament erroni és massa habitual.

    El cherry picking d’estudis mèdics és avui més senzill que mai gràcies a internet i a l’aclaparadora quantitat d’investigacions sobre moltes qüestions relacionades amb la salut. No és difícil trobar estudis aïllats que confirmin o refutin una determinada posició. Un cas especialment eloqüent és el dels estudis epidemiològics sobre dieta i càncer, ja que per una gran varietat d’aliments existeixen investigacions que els associen tant amb una reducció com amb un augment del risc de càncer. En nom de la ciència, és possible beneir o posar a la picota tal o qual aliment -o qualsevol intervenció mèdica-, seleccionant per a això els estudis científics més convenients. Però això és invocar en va el nom de la ciència. Es pot fer per ignorància o amb intenció, però resulta especialment greu quan ho fa un suposat expert.

    Un dels mites més generalitzats sobre la naturalesa de la ciència és el fet de suposar que un sol estudi o experiment ens diu pràcticament tot el que necessitem saber sobre un fenomen o intervenció mèdica. En realitat això no és el més habitual en ciència i en medicina, encara que hi hagi bastants excepcions. Així, per exemple, després del descobriment de la insulina, l’efecte de la seva administració en uns pocs diabètics va resultar tan espectacular que no ha estat necessari realitzar assaigs clínics. No obstant això, i contra el que creu molta gent, la ciència avança lentament, amb vacil·lacions i controvèrsies. En general, calen moltes investigacions, realitzades per equips d’investigadors diferents, per aclarir una pregunta científica. I només llavors, quan hi ha una massa crítica d’estudis de qualitat, és possible treure conclusions amb confiança.

    En ciència en general, i en biomedicina en particular, la unitat de coneixement científic no és l’estudi aïllat, sinó la revisió sistemàtica completada amb una metanàlisi. És a dir, una estimació estadística global de l’efecte d’una intervenció. El concepte de revisió sistemàtica és un dels grans èxits de la medicina científica, i el que ha donat peu a la medicina basada en l’evidència i al desenvolupament de guies clíniques rigoroses per ajudar els metges a prendre decisions. Un estudi no és més que una cirera al cistell, per la qual cosa té poc sentit ensenyar una fruita ben escollida quan el que interessa és conèixer el conjunt. La selecció oportunista d’evidències pot ser apropiada en el treball d’un advocat defensor, però no ho és en el d’un jutge, un científic, un periodista o un metge, professions totes elles que, cadascuna a la seva manera, busquen la veritat. La situació del metge és encara més complicada, ja que, a més de l’evidència científica, ha de considerar les característiques i les preferències de cada pacient.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Trencar el silenci per cicatritzar les ferides del franquisme

    Aquest és un article publicat a eldiario.es 

    “Molts volien parlar, donar el seu testimoni i fins i tot plorar”. L’Anna Miñarro, psicoanalista que ha estudiat els efectes que la guerra civil espanyola, la postguerra, la dictadura i la transició han tingut en diferents generacions,  recorda com si fos ahir aquell dia de tardor del 2005. Era de les primeres vegades que Barcelona acollia una jornada sobre memòria, silenci i salut mental i la sala era plena a vessar. “És molt difícil treballar un trauma que perdura tant de temps si no t’has demanat on eren els teus pares o els teus avis en aquella època, si no has fet un treball terapèutic”, diu Miñarro des de la seva consulta.

    El silenci, la impunitat i la falta de reparació de les víctimes del franquisme expliquen que encara avui, quaranta anys després de la mort del dictador hi hagi persones que tinguin preguntes. És el cas de la Maite Blázquez o l’Araceli Pena, totes dues pendents de la confirmació d’ADN que els dirà si els cossos exhumats -a Porreres (Mallorca) en el cas de la Maite, i a Adamuz (Córdoba) en el cas de l’Araceli- són els dels seus avis, assassinats durant el franquisme.

    Totes dues, juntament amb altres persones, participen en un grup reduït de ciutadans que van patir maltractament, tortura, vexació o la desaparició de familiars que encara són sota terra. Els uneix la impotència, el sentiment de la culpa en alguns casos, la tristesa en d’altres. L’Anna Miñarro és la psicoanalista que acompanya el grup l’objectiu de cicatritzar les ferides.

    “Veiem en diferents generacions por, desconfiança, negació. El trauma deixa ferides obertes que no poden cicatritzar i que com podem observar perduren fins als nostres dies”, assegura. En aquestes circumstàncies, explica, el símptoma més greu que podem trobar és la tristesa, especialment en aquells testimonis en què el silenci i la repressió van acarnissar-se més, com és el cas de les dones de classe baixa.

    El silenci induït pel franquisme

    “La meva àvia mai va parlar del meu avi”, diu la Maite Blázquez . “El poc que jo sabia del meu avi m’ho havia explicat de petita la meva mare. Em deia: ‘Bé, al 36 se’ls van endur i els van tancar en un magatzem de fusta, un dia es van escapar i això és el que sabem…”. Amb el temps, ja de jove, la Maite va començar a fer-se preguntes i a implicar-se en una lluita personal per saber més del seu avi, republicà assassinat a Mallorca quan no feia ni un mes que acabava de ser pare.

    Segons l’Anna Miñarro, són molts els efectes immediats en el malestar emocional sobre la primera generació que va patir la guerra. A més, però, en molts casos aquests efectes s’han transmès a les generacions següents; en la primera generació el que és traumàtic es coneix i es reconeix però no pot ser comunicat, en la segona es perceben indicis del que no s’ha dit i en la tercera la persona pot arrossegar un traumatisme no resolt que fins i tot ignora. En psicoanàlisi se’n diu “transmissió oculta”. “És com rebre una herència sense testaments”, matisa.  “El silenci induït pel franquisme però també el voluntari, per protegir les generacions posteriors, ens col·loca en un món de melangia que pot transformar-se en dificultats psíquiques”, explica.

    “On és enterrat l’avi?”

    Qui tampoc sabia gairebé res del seu avi és l’Araceli Pena. “Fins al 2012 no vaig sentir a parlar de res. La meva àvia, que era una dona molt trempada, va morir el 2007 i mai havia parlat amb ningú del meu avi”, diu. Fins llavors, l’únic que sabia l’Araceli era que el seu avi havia mort a la guerra i que després la seva família havia emigrat a Catalunya des d’Andalusia. Va ser arran d’un desplaçament per motius de feina del seu marit -que havia d’anar a Granada- que l’Araceli i ell van decidir fer parada al poble de la seva àvia, a Adamuz, Còrdova, que mai havia visitat. Allà va fer-li a la seva mare la pregunta que desencadenaria una altra lluita personal: “On és enterrat l’avi?”

    “Vaig anar al cementiri però sincerament no sé què buscava. Hi havia un monument a ‘Los caídos por España’ però no hi havia el nom del meu avi. Se’m va començar a remenar tot”, recorda. Al tornar a Catalunya va començar a preguntar a la família i també a buscar informació per internet. Ni la seva mare ni la seva tia li deien res, només que no recordaven res perquè quan el seu avi havia desaparegut eren molt petites.

    Desamparades i amb sentiment de culpa

    Tant la Maite com l’Araceli van haver de buscar resposta a les preguntes pel seu propi compte. Després de recórrer arxius, registres i recopilar informació a base de converses amb veïns i familiars, l’Araceli va aconseguir documentar que era possible que el seu avi, maqui que va viure durant anys a la Sierra d’Adamuz, acabés després de ser assassinat enterrat en una de les fosses individuals anònimes al cementiri municipal del poble, després de tres dies exposat a la plaça.

    L’Araceli Pena i la Maite Blázquez viuen lluites paral·leles per conèixer on són els seus avis / ROBERT BONET

    “El primer sentiment que vaig tenir va ser de culpabilitat total. Vaig pensar en tot el que havia viscut la meva àvia i que mai vaig parlar amb ella mentre va viure, no vaig ser capaç de preguntar. Després també pensant en el patiment de la meva mare o la meva tia sense jo ser-ne conscient…”, diu l’Araceli sobre com es va sentir al saber més de la vida que havia tingut el seu avi i com això havia afectat la seva àvia o la seva mare.

    La Maite també va recórrer a internet i a altres persones que podien buscar el mateix que ella. “Vaig buscar el nom del meu avi a Internet i em va aparèixer l’Associació Memòria de Mallorca. De seguida vaig contactar-los i em van explicar el que sabien i que podia ser que el meu avi fos a la fossa de Porreres, a Mallorca”, recorda. El cos del seu avi podria ser un dels cossos exhumats al novembre de la fossa de Porreres però fins que no tingui el resultat de la prova d’ADN no en pot estar segura.

    Qui fa més temps que espera és l’Araceli. El 2014, després de contactar amb l’Ajuntament d’Adamuz i aportar-li la documentació, van obrir-se diverses fosses anònimes on se sospitava que podia estar el cos després d’unes primeres cates arqueològiques. Van trobar-hi dos cossos amb lesions ocasionades per una mort traumàtica. A l’espera de decidir com procedir amb la identificació dels cossos, aquests, explica l’Araceli, van restar durant prop d’un any al descobert tapats amb una espècie d’uralita amb el risc que es deteriorés. “Al desembre havíem de saber els resultats de l’ADN però continuem esperant i a més estan edificant nínxols nous just sobre d’on se sap que continuava la fosa”, lamenta. “Ningú no vol dignificar res”, afegeix.

    “Els vençuts no sabien on posar les flors”

    L’Anna Miñarro explica la importància que té la memòria històrica i la reparació de les víctimes perquè aquestes puguin elaborar el dol i l’anomenada transmissió oculta. “A diferència dels vencedors, que l’endemà de l’abril del 39 comencen a fer el dol, els vençuts, els maltractats no saben on han d’anar a posar les flors als seus morts i a sobre no tenen cap reconeixement”, assegura. “En molts casos veiem retraïment, solitud o marginació però sobretot rebuig i si a sobre no pots fer el dol aquest dol es converteix en un dol patològic però sobretot extraordinari”, afegeix.

    Es calcula que a Espanya queden 2.000 fosses sense obrir on hi ha almenys 100.000 desapareguts sense nom ni sepultura. Des del 2013 el Govern espanyol ha destinat 0 euros del pressupost per a la llei de Memòria Històrica, amb la qual se subvencionaven bàsicament exhumacions.

    “Encara ara n’hi ha que són capaços de dir que per què volen fer-ho, que és un tema que cal oblidar i que no cal obrir ferides o desvetllar fantasmes. Des de la psicoanàlisi sabem que l’única manera de tancar ferides és obrir la ferida netejar-la i tancar-la”, sentencia Miñarro. Amb sort, la Maite Blázquez i l’Araceli Pena podran fer-ho i tancar així una ferida oberta durant generacions.

  • Salut dissenya un pla perquè en quatre anys cap pacient esperi més de 24 hores a urgències

    Salut reorganitzarà l’atenció urgent per descongestionar els serveis d’urgències dels hospitals. Per fer-ho fomentarà les hospitalitzacions a domicili i l’atenció telefònica a través del 061 o potenciarà la capacitat de resposta de l’atenció primària amb l’obertura de cinc nous Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP). Amb aquestes i altres mesures, previstes en el Pla Nacional d’Urgències presentat aquest dimecres, Salut confia que es redueixin els temps d’espera a les urgències dels hospitals.

    Concretament s’ha marcat com a objectiu per aquest any que tots els hospitals catalans redueixin un 10% els pacients que registren una estada superior a 24 hores al servei d’urgències. A l’Hospital Vall d’Hebron, per exemple, quan hi ha pics d’activitat com passa durant l’època de grip, prop del 50% dels pacients que acudeixen a les urgències esperen més de 24 hores. En altres centres, com al Clínic o al Sant Pau, és de prop del 25%. A llarg termini, en quatre anys, l’objectiu de Salut és que cap pacient superi aquest temps.

    A més, el ciutadà podrà consultar també en temps real l’estat dels serveis d’urgències dels diferents centres a través d’un app per smartphones i tablets que estarà en funcionament a partir del maig.

    Hospitalitzacions a domicili i CUAP

    La recepta amb què Salut confia complir els objectius passa per, d’una banda prevenir que la gent acudeixi a urgències si no és necessari i, de l’altra, millorar l’atenció i la coordinació als serveis d’urgències.

    En aquest sentit, una de les mesures estrella per alliberar llits a les plantes d’hospital és potenciar l’atenció urgent a domicili o l’hospitalització a casa o en una residència. És a dir, que si és possible i adequat que un pacient atès a les urgències pugui ser ingressat a casa en lloc de l’hospital es prioritzi o que directament l’atenció urgent es faci al domicili.

    Segons ha explicat el director del Servei Català de la Salut, David Elvira, la mitjana d’altes hospitalàries a Catalunya que es fan a domicili no arriben al 2% i la idea és que aquest percentatge augmenti per tal d’alliberar llits a les plantes dels hospitals, que és el que dificulta que es facin ingressos des d’Urgències. D’altra banda també s’obriran cinc nous Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP), a Lleida, Girona, Reus, Badalona i Mataró.

    A més, el 061 comptarà a partir del maig amb una nova línia d’atenció pediàtrica i amb una línia d’atenció en salut mental a partir de l’octubre; totes dues funcionaran els 365 dies de l’any durant tot el dia.

    Donar resposta a una societat «més fràgil»

    El sistema sanitari ha de fer front avui a una societat més fràgil i aquesta és la idea de la qual parteix el nou pla, dissenyat per adaptar el sistema a les demandes assistencials actuals i reduir també els temps d’espera en aquest servei. L’envelliment, l’augment de les desigualtats, els canvis culturals o socials i els avenços mèdics fan que el pacient que avui és atès en un CAP o un hospital no sigui el mateix que fa quinze anys. En conseqüències les necessitats també canvien. «Tenim pacients més fràgils i amb malalties cròniques i complexes», ha apuntat el conseller de Salut, Toni Comín.

    En aquest sentit des de Salut reconeixen que «el problema» de les urgències no es resol de la nit al dia i que requereix ser abordat des de la complexitat i involucrant totes les línies assistencials: CAP, hospitals, sociosanitaris, etc. «És un full de ruta, no una solució per arreglar les urgències en pocs mesos però és un punt d’inflexió en el sistema», ha assegurat la directora de l’Àrea d’Atenció Sanitària, Cristina Nadal.

  • Salut dota els CAP d’entorns més vulnerables amb més recursos

    Un dels objectius més repetits des del Departament de Salut és la lluita contra les desigualtats i això passa també per l’Atenció Primària. No tots els Centres d’Atenció Primària són iguals, atenen el mateix tipus de població ni tenen les mateixes necessitats o recursos. Segons un mapa dibuixat per Salut, dels 369 Equips d’Atenció Primària que hi ha a Catalunya, 155 estan infrafinançats i bona part d’aquests treballen en un entorn socioeconòmic desfavorable. Precisament aquests equips són els que Salut vol dotar amb més recursos i és per això que rebran aquest 2017 un total de 12,5 milions addicionals. «En certa manera el que fem és una discriminació positiva dels equips que es troben en àrees socioeconòmicament més vulnerables», ha expressat el conseller de Salut, Toni Comín.

    Els recursos addicionals aniran destinats a augmentar el nombre de professionals que hi treballen. L’objectiu és pal·liar part de l’infrafinançament que pateixen dotant-los de més pressupost, repartit tenint en compte les diferències en les necessitats de salut i la pressió assistencial derivades d’una pitjor situació socioeconòmica. En què es traduirà el pressupost ho decidirà cada equip, que en funció de la dotació addicional que rebi podrà optar per contractar un perfil professional o un altre. És a dir que en aquest sentit els centres tindran autonomia per prendre la decisió segons les necessitats particulars.

    A més a més, segons han explicat aquest dimarts el conseller de Salut, Toni Comín, i el director del Servei Català de la Salut, a més d’aquests 12,5 milions d’euros addicionals se’n destinaran 11 més perquè els equips «més afectats» puguin fer front a substitucions. Des de l’any 2011 els fons destinats a cobrir substitucions estan congelats i amb aquesta partida es recupera el 50% de la retallada. La manca de personal i el fet que no se substitueixin totes les baixes és una de les demandes dels professionals de primària, que es queixen de la pressió assistencial, és a dir, de la quantitat de pacients que assumeixen.

    El nou model d’assignació pressupostària

    L’infrafinançament d’un CAP o d’un altre i les seves necessitats són en bona part determinats per un nou indicador dissenyat per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (Aquas). Aquest nou indicador, batejat com indicador social compost (inicialment Salut s’hi havia referit com índex de privació), mesura les desigualtats en Salut de la població i té en compte diferents variables socioeconòmiques com ara la taxa de mortalitat prematura, el percentatge de població exempta de copagament farmacèutic o la població amb rendes inferiors a 18.000 euros.

    La combinació de les diferents variables ha permès al departament obtenir un mapa de les desigualtats socials entre territoris i és a partir d’aquest nou indicador i altres variables, com ara el factor demogràfic, que s’obté el nou model d’assignació de recursos als equips d’atenció primària.

    La idea, a llarg termini, és que en els pròxims cinc anys no hi hagi a Catalunya cap CAP infrafinançat i que el repartiment dels recursos sigui equitatiu: a iguals necessitats, iguals recursos. Per això, el pressupost addicional destinat a combatre les desigualtats des de l’atenció primària és de 65 milions d’euros en cinc anys, dels quals 13 milions són per aquest any (12,5 als CAP prioritzats i mig milió a projectes d’atenció comunitària). No tots els equips, però, hauran d’esperar cinc anys per eixugar la diferència entre el que reben actualment i el que els i correspondria, els prioritaris seran els que presenten un índicador social més elevat, com per exemple l’EAP de Badalona Sant Roc, el de Sabadell La Serra o el de Sant Adrià de Besòs La Mina, entre d’altres.

  • «El dolor intens de regla no és normal i aquest és el primer tabú que cal trencar»

    Aquest és un article de eldiario.es

    Dimecres passat, el Congrés va debatre una proposició no de llei amb la qual es pretén millorar l’atenció a les dones que pateixen endometriosi, una malaltia benigna i crònica que afecta més de dos milions de dones a Espanya i que té un retard en el diagnòstic d’entre set i vuit anys.

    En la proposta, realitzada pel grup parlamentari d’Unidos Podemos, es demana que s’apliquin les mesures presents a la Guia d’atenció a les dones amb endometriosi al Sistema Nacional de Salut, que va ser promoguda el 2008 per l’Observatori de Salut de la dona. Parlem sobre aquesta malaltia amb una de les autores d’aquesta guia, la cap de la secció de ginecologia i coordinadora de la Unitat d’Endometriosi de l’Hospital de la Paz de Madrid, Alícia Hernández.

    És normal tenir dolor durant la regla?

    És cert que la dona en aquests dies es troba diferent i pot tenir cert mal de panxa. Cal tenir en compte que durant la regla hi ha petites contraccions a l’úter que ajuden a fer que surti la menstruació. Però un mal de regla exagerat i en totes les menstruacions no és normal.

    On és el límit?

    Quan el mal de la regla, que anomenem dismenorrea, cedeix amb un antiinflamatori habitual o amb un paracetamol, pot entrar dins del normal. Però quan és més sever hem de buscar les causes i la més freqüent és l’endometriosi. Encara que no totes les dones amb un fort mal de regla han de tenir aquesta malaltia, el primer que hem de fer els professionals en veure un mal de regla molt intens és sospitar que hi pot haver endometriosi.

    Però generalment s’assumeix el dolor de la regla com una cosa normal.

    Sí, això és una cosa que han assumit les dones, però que també ho han fet assumir tant la societat com els metges, que no estàvem tan conscienciats amb l’endometriosi com ho estem ara. El problema és que la dismenorrea greu sempre l’hem considerat com a part de la regla, és a dir, que la regla ha de fer mal perquè sí. Quan l’ideal i el normal seria que li regla no fes mal. El llindar del dolor per a cada dona és diferent, però hi ha un punt, quan fa molt de mal, que ens fa mal a totes. És aquest dolor una cosa normal com sempre hem dit? Doncs no, i aquest és el primer tabú que cal trencar. El dolor intens de regla no és normal.

    Per què sol haver-hi tant retard en el diagnòstic?

    És un dels problemes que cal afrontar, que el diagnòstic segueix sent tardà. Hi ha un estudi en l’àmbit europeu que indica que hi ha una mitjana de retard de vuit anys. A Espanya no tenim un estudi específic però, tot i que cada vegada hi ha menys retard, a la unitat ens segueixen arribant moltes pacients una mica tard, amb la malaltia molt avançada.

    És difícil diagnosticar-la?

    No sempre és fàcil, però és important reconèixer els signes d’alarma. Normalment recorrem a l’anamnesi, que és un interrogatori al pacient, molt enfocat a preguntes relacionades amb la malaltia i el dolor. A partir d’aquí ja vam realitzar una exploració i diverses proves com ecografies o ressonàncies i, depenent d’on considerem que està l’endometriosi, ja farem proves més específiques. Per anar bé diagnosticar precoçment, però per a això el primer que cal fer és sospitar de la malaltia, per això és fonamental que els ginecòlegs generals es conscienciïn molt sobre aquesta malaltia.

    Però per això es va fer la guia.

    Sí, per a millorar l’atenció. És important que els professionals sàpiguen que existeix aquesta guia i que es compleixi el que posa. Però per a això cal promoure-la i reprendre aquest treball, que està paralitzat.

    Per què no es va continuar la feina?

    Desconec els motius, però no ha estat per falta d’interès dels professionals mèdics. Potser es va considerar que hi havia altres temes de salut més importants, però és una pena tenir la guia feta i no començar a implementar-la. Sobretot perquè van ser diversos anys de treball intens i en què hi va haver molta gent involucrada, des d’associacions de metges de primària i d’infermeria, a ginecòlegs, associacions de pacients, etc. El que està clar és que cal actuar sobre aquesta malaltia i que s’hauria de reprendre aquest treball per tractar d’implementar tots els punts que vénen indicats en la guia.

    Aleshores, avui en dia l’atenció mèdica a l’endometriosi no és bona?

    Crec que és millorable, com tot, però en els últims cinc anys ha augmentat força la consciència social i els ginecòlegs pensem cada vegada més en la malaltia i la tenim més en compte. Així i tot, crec que s’ha de millorar alguns aspectes, especialment en atenció primària, que és la porta d’entrada per als pacients. Amb això no dic que a primària no sàpiguen d’endometriosi, però aquí hi hauria d’haver una formació més gran en aquest tipus de malaltia, perquè és molt més àmplia del que pensem.

    A quantes dones afecta?

    La prevalença exacta no la sabem, però estimem que pot afectar com a mínim a un 10% o 12% de la població. Quan es va fer la guia es va plantejar la possibilitat de fer un estudi epidemiològic, però no s’ha començat.

    Això són més de dos milions d’afectades. Caldria augmentar el nombre d’unitats especialitzades?

    Probablement cal augmentar el nombre d’unitats de referència, però crec que el pas previ és molt més important. Cal formar més equips a nivell bàsic per identificar la malaltia i és fonamental millorar la formació dels ginecòlegs per saber tractar-la. A la guia que vam fer s’estableix com ha de manejar-se l’endometriosi en cada pas. Davant quins casos el metge de primària ha de derivar al ginecòleg o quan aquest ginecòleg ha de derivar a una unitat o centre especialitzat.

    Com es tracta la malaltia?

    En general, a la unitat sempre intentem tractaments mèdics abans de recórrer a la cirurgia. La nostra prioritat és tractar el dolor i preservar l’aparell genital, però és important fer un enfocament global de la pacient. Li donem molta importància a la seva edat ia la seva situació personal, especialment si el seu desig reproductiu està complert o no.

    Pel que fa a la fertilitat, una de les recomanacions de la guia donar prioritat a les dones amb endometriosi en les llistes d’espera, per què?

    Sí, s’intenta que hi hagi certa prioritat amb les dones amb endometriosi, encara que això tampoc s’està aconseguint. Això és perquè se sap que els seus ovòcits són de pitjor qualitat i que la seva reserva ovàrica es va danyar més ràpid que la d’altres dones de la mateixa edat que tinguin altres problemes d’esterilitat no relacionats amb l’endometriosi.

    Què li diria a totes aquestes dones que s’han sentit soles i incompreses?

    Moltes de les meves pacients em diuen que s’han sentit soles i perdudes i això no es pot permetre. Però vull que sàpiguen que no estan soles i que els professionals sanitaris dedicats a l’endometriosi cada dia estem més a prop d’elles. Que sàpiguen que es poden fer moltes coses per tractar la malaltia i que encara que no es pugui curar el 100%, podem millorar molt la seva qualitat de vida. Vull que sàpiguen que estem lluitant moltíssim i encara que sembli que l’endometriosi és la malaltia del silenci, estem treballant perquè deixi de ser-ho.