El passat divendres, un senyor de 80 anys es va despertar marejat. La cuidadora, preocupada, va avisar ràpidament a la seva filla. Aquesta li va indicar que truqués al 061. Així ho va fer. Com a conseqüència de l’algoritme de l’interrogatori i amb molt bon criteri, el metge d’aquest servei va passar l’avís al CAP de la zona. Aquell dia, justament, jo m’ocupava de l’atenció domiciliaria. Com fem sempre, abans d’anar-hi vaig trucar a casa del pacient. Em va respondre la filla que acabava d’arribar. La va sorprendre la meva trucada. Se l’estaven emportant en ambulància cap a l’Hospital Clínic. Em va explicar que quan encara no havia arribat a casa del pare va tornar a trucar al 061 perquè no entenia per què només li enviaven un metge de família. Va exigir i aconseguir una ambulància urgent argumentant amb vehemència que feia uns mesos el seu pare havia ingressat per un accident vascular cerebral.
No cal dir que poques hores més tard, el pacient marejat -potser encara més que abans- tornava a estar a casa seva. Havia fet una llarga espera i una curta visita al servei d’urgències de l’Hospital Clínic. Segurament allà va ser atès per un metge resident de medicina de família.
Encara que sembli estrany, aquest és un cas habitual. Quasi la meitat dels pacients que repetidament visiten urgències i ingressen en hospitals d’aguts no són seguits pel seu metge de família. Aquest pacient de 80 anys només visitava el CAP un cop l’any per recollir la recepta electrònica. A la història clínica només hi constaven els informes de les repetides visites a urgències i els dels ingressos hospitalaris. La filla em va explicar que no hi havia més informació perquè el seguien «especialistes» privats. El servei d’urgències actuava com el seu «metge de capçalera».
No es pot culpar a la filla d’aquesta mala utilització dels serveis públics. No feia més que seguir escrupolosament les recomanacions de les falques publicitàries de la Generalitat: «Abans d’anar a urgències, truqui al 061». «Així hi arribarà en ambulància», devia pensar la filla. Segons consta en el pòster, aquesta propaganda té com a principal objectiu contenir les costoses visites d’urgències hospitalàries. Una vegada més el «sistema» vol resoldre els problemes del «sistema» abans que els del pacient.
L’objectiu ha de ser reduir les visites a urgències o millorar la salut pel pacient? Entenc que hem de treballar per la salut. Com és lògic i demostrat, el bon control dels pacients crònics evita descompensacions que empitjoren la salut i provoquen penoses vistes a urgències i molestos ingressos hospitalaris. Si procurem que estiguin ben controlats, els pacients tindran més salut, estaran més satisfets amb el servei i en conseqüència aniran menys a urgències. L’estalvi arribarà de la millor salut.
La reorientació de l’objectiu cap al control clínic dels pacients implica promocionar els equips d’atenció primària en lloc del 061. El servei telefònic del 061 ofereix una atenció puntual, amb informació limitada, sense conèixer ni poder veure ni seguir el pacient i sota la pressió dels familiars angoixats per la tensió del moment. En el cas presentat l’actuació del 061 és millorable però ateses les circumstàncies i els recursos disponibles, qui hauria actuat d’una altra manera? Qui se la juga a no enviar una ambulància?
Proposo que el Departament de Salut reorienti la propaganda institucional cap a la salut dels pacients i no cap al suposat estalvi econòmic immediat. Aconsello que promocioni el metge de família personal. És l’únic metge que fa un seguiment al llarg de tota la vida del pacient. Com que el coneix, pot contextualitzar els seus símptomes, fer intervencions basades en els seus valors i pot treballar lentament la millora de la salut. Aquesta continuïtat fa que el metge de família, juntament amb la infermera d’atenció primària i la resta de l’equip, aconsegueixin promoure l’autocura tant dels processos crònics com dels aguts banals, com el refredat o la diarrea. A diferència del 061 té els recursos necessaris per aconseguir-ho.
La Generalitat dóna una idea molt equivocada de la salut parlant només d’ambulàncies, trucades telefòniques i hospitals. No ajuda a fer entendre que la salut s’aconsegueix lentament, amb esforç personal, amb vacunes, mantenint estils de vida saludables i controlant les malalties cròniques. Una tasca molt menys vistosa que les llums i les sirenes de les ambulàncies, però molt més efectiva. Justament és la feina que realitzen cada dia milers de professionals d’atenció primària. Uns equips que aquests dies se solidaritzen amb els seus companys de Can Vidalet que denuncien l’oblit d’aquest àmbit assistencial que contribueix decisivament a la salut de la població.
Jacques Pohier, teòleg i filòsof francès, va afirmar el 1998 que l’eutanàsia voluntària no és una elecció entre la vida i la mort, sinó entre dues maneres de morir. A Espanya la regulació de l’eutanàsia té cada vegada més suport social, tanmateix, la pràctica continua penalitzada i recentment el Congrés va rebutjar una proposta de llei que perseguia precisament la seva despenalització. Casos com el de José Antonio Arrabal, que es va suïcidar en la clandestinitat fa pocs dies, recorden que la pràctica és una realitat a Espanya. Parlem amb Núria Terribas, jurista especialitzada en bioètica i directora de la Fundació Víctor Grífols i Lucas que ha assessorat el grup parlamentari d’Unidos Podemos en la seva proposta de llei de regulació de l’eutanàsia.
Abans de res, sovint hi ha confusió entre conceptes com eutanàsia, mort digna, suïcidi assistit…Què hem d’entendre per eutanàsia?
Eutanàsia és l’acció concreta que fa una tercera persona a demanda del pacient o del malalt però diem eutanàsia a l’acció que fa directament un tercer sense intervenció del propi subjecte i que el que pretén es provocar la mort de manera immediata a la persona amb un còctel de fàrmacs o el procediment que sigui en un espai de temps molt breu. La diferència amb l’ajuda al suïcidi és el propi individu que amb col·laboració d’un tercer, que li proporciona els mitjans, se suïcida. És la persona qui ho fa directament, no el tercer. En aquest sentit, la regulació dels països que han despenalitzat l’eutanàsia contemplen les dues coses. Per contra, hi ha països que contemplen l’ajuda al suïcidi però no l’eutanàsia.
La diferència entre les tres propostes presentades al Congrés [Unidos Podemos, PSOE i Ciutadans] és que Unidos Podemos entra en la qüestió de fons: modificar el codi penal per regular en quines condicions, garanties, la pràctica de l’eutanàsia i d’ajuda al suïcidi estaria permesa. Per altra banda, les dues altres propostes deixen fora el tema perquè consideren que no és l’objecte de debat i entren a regular una sèrie de qüestions, moltes d’elles ja previstes en la llei d’autonomia del pacient, com és el dret a rebutjar un tractament o el dret a fer unes voluntats anticipades. La de Ciutadans, concretament, fa més èmfasi a regular el dret a tenir accés a les cures pal·liatives, a què s’apliqui una sedació profunda al pacient quan està patint, etc. És a dir, tant Ciutadans com el PSOE entren a regular qüestions que tenen a veure amb el final de vida però no amb el que requeriria canviar el codi penal.
Per què fa anys que s’ajorna el debat sobre l’eutanàsia?
És una por més política que social. La ciutadania està clarament decantada, i així ho diuen les enquestes. La gent veu que quan una persona està en un patiment que per ella és inacceptable ha de poder decidir quan posar punt final i això la gent ho entén i el polític no. O no s’hi atreveix o li fa por i no entenc per què, no és tampoc un tema d’ideologia i no s’acaben d’entendre les resistències a unir esforços per obrir el debat parlamentari… De la mateixa manera que el seu dia es va desbloquejar el tema de l’avortament després de 25 anys girant l’esquena al que estava passant. Ja va sent hora de regular l’eutanàsia, des del cas del Ramon Sampedro, l’any, 98, gairebé han passat vint anys.
És excloent debatre sobre eutanàsia i cures pal·liatives o es pot avançar en paral·lel?
Una cosa no treu l’altra. Tots estem d’acord amb què les cures pal·liatives haurien de ser un recurs necessari i imprescindible dins la cartera de serveis públics. En paral·lel, podem obrir una via perquè aquell que ho decideixi pugui acabar amb el patiment. Hi ha qui dóna l’argument que si tenim unes bones cures pal·liatives, no hi haurà demandes d’eutanàsia i això és completament fals. Els països del nostre entorn que han legislat sobre l’eutanàsia, com Bèlgica, tenen unes cures pal·liatives avançades.
Segueix sent un tabú la mort?
Clarament, costa parlar-ne, pensar que un dia no hi serem i això es veu per exemple amb el document de voluntats anticipades, que encara costa que la gent ho faci. També és cert però que la societat ha anat madurant i a poc a poc, veiem que hi ha una millora del coneixement mèdic que ens pot allargar molt la vida, però en quines condicions?
Els avenços de la medicina moderna impedeixen de vegades que les persones morin de forma natural. Això genera nous patiments?
Tots veiem gent que viu fins als cent anys i molta gent ha viscut situacions familiars en què un entra en un procés de malaltia degenerativa, com pot ser l’alzheimer. La gent va prenent consciència i va veient que potser ens hi podem trobar i cal aprofitar la maduresa de la societat per obrir una opció i un dret: l’eutanàsia. A més, hi ha un altre tema que fa de mal dir però hem de plantejar i ser honestos: tenir recursos suficients perquè tothom pugui envellir en unes condicions de garantia i de vida màximament plena cada vegada anirà a menys.
En quins casos s’hauria d’aplicar l’eutanàsia?
Si el fonament és el dret de la persona d’autodeterminar-se, de ser amo de la seva vida, no podem basar-nos només en si la persona es troba en situació de terminalitat. L’exemple que tothom coneix, el del Ramon Sampedro, és un cas d’algú que li quedaven molts anys de vida però que en canvi no era una vida per ell que fos digna de ser viscuda. Ho hem de deixar al criteri individual de cadascú, que és l’única persona que pot definir el patiment i fins on està disposat a suportar-lo. La llei hauria de garantir que es verificarà que la voluntat de la persona que demana morir és precisa i conscient: per exemple, que no està sotmesa a pressions, que tingui una situació cognitivament dubtosa, etc.
El dolor gairebé mai és motiu d’una petició d’eutanàsia, sinó que sempre ho és la pèrdua de dignitat i això afecta casos molt diversos.
El dolor físic, segons com, el tenim més per la mà però hi ha un patiment psicològic i emocional, que és la consciència de l’individu, que passa sobretot quan una persona es torna totalment dependent. Aquest tipus de patiment és el que menys podem ajudar a pal·liar i és el que sovint portar a demanar una eutanàsia.
Quins són els passos que se segueixen per un cas d’eutanàsia a Holanda, el país pioner en regular aquesta pràctica?
A Holanda són els metges de família els que fan l’acompanyament fins que es practica l’eutanàsia i normalment s’intenta atendre a domicili. Hi ha una documental, Doctor, Ayúdeme a Morir, que recull un cas que mostra molt bé tot el procés. En aquest cas és un malalt d’Esclerosis Lateral Amiotròfica (ELA) que comença a verbalitzar amb la seva dona la voluntat de posar punt final el dia que li sembli. Llavors té una primera conversa amb el seu metge i es veu tot el procés en què el metge acaba anant a casa seva, li pregunta si ho té clar, parla amb la dona, consulta un altre professional, etc. i finalment va a la farmàcia, encarrega el còctel de fàrmacs. Llavors el metge va a casa d’ell, que acompanyat de la dona i els fills s’acomiada. El metge el seda i llavors li administra els fàrmacs. Es veu clarament com és un procés pacífic i meditat.
El paper dels metges a Holanda va ser clau perquè s’impulsés la llei i la Real Associació Mèdica dels Països Baixos és la primera associació col·legial que recolza l’eutanàsia per llei. Què passa amb els professionals a Espanya?
Aquí el col·lectiu de professionals sanitaris, especialment els de metges, tenen una mentalitat dos passos enrere d’Holanda i entenen que la seva tasca és curar malalties i recuperar la salut de les persones. Ajudar a morir o ser ells qui provoca la mort d’un pacient és una cosa que els hi costa. Sí que hem avançat però per exemple, si preguntes a l’Organización Médica Col·legial, el seu posicionament és contrari a despenalitzar l’eutanàsia. Per una banda, però l’OMC està regida per uns paràmetres bastant conservadors i per altra banda no podem extrapolar la representativitat de tots els metges d’Espanya. Seria més útil tenir una enquesta significativa del que pensen els metges. La maduresa en el col·lectiu mèdic no és suficient perquè en siguin els impulsors, l’impuls ha de venir de la societat i els professionals han d’entendre que són part d’aquest procés i que respectarem el seu dret a l’objecció de consciència, com passa en els països que tenen l’eutanàsia legalitzada.
Un estudi de The Lancet publicat l’any 2000 (Abans de la Llei d’eutanàsia) posava de manifest que a Bèlgica l’eutanàsia era una realitat però es practicava en secret. La no regulació suposa al final que sigui clandestina…
Al nostre país també existeix. Situacions de final de vida, amb pacients en què no hi ha res a fer, en què probablement la família està esgotada psicològicament, etc. De vegades es fa un pacte intern entre el pacient, la família i l’equip mèdic perquè quan es faci una sedació profunda s’acceleri el procés perquè la persona mori. És una realitat i amb el codi penal a la mà podríem dir que s’està cometent una infracció. Té sentit tot això? La gent que demana morir és perquè realment està en una situació de patiment molt gran.
Amb veu cansada però to ferm, José Antonio Arrabal parla de llibertat. Per a ell, ser lliure és morir. La seva mà esquerra reposa sobre la cama i la dreta agafa el sofà. Dos minuts i 46 segons després agafarà amb ella, l’única en la qual manté la mobilitat, els pots de medicaments que primer el deixaran adormit i després li provocaran una parada cardiorespiratòria.
Fa gairebé cinc mesos que José Antonio ja tenia clar que volia fer públic el vídeo de la seva mort, que ha publicat El País aquest dijous. Així ho assegurava en una entrevista amb eldiario.es al novembre en què es preguntava: «Per què no podem posar fi a la nostra vida de manera digna si aquesta es converteix en un infern?». L’infern es deia Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA), una malaltia que li van diagnosticar l’estiu del 2015 i que ja no el deixava gairebé moure’s ni ser autònom.
José Antonio mira a càmera i explica que està indignat. Esgrimeix les mateixes raons que l’han portat a morir sol «i en la clandestinitat»: «Faré un suïcidi assistit. Si fos mèdicament hi hauria un doctor que m’hauria receptat la medicació i jo m’ho prendria i moriria dolçament. Em sembla indignant que en aquest país no estigui legalitzat el suïcidi assistit i l’eutanàsia. Em sembla indignant que la teva família hagi de marxar de casa per no veure’s compromesa i acabar a la presó».
A Espanya la reforma del Codi penal de 1995 va atenuar les penes referides al suïcidi assistit i l’eutanàsia, però va mantenir els tipus delictius. Va afegir, a més, un precepte -l’article 143.4- per a aquells casos en què s’actua per petició expressa, seriosa i inequívoca d’una persona que «patís una malaltia greu que conduiria necessàriament a la seva mort, o que produís greus patiments permanents i difícils de suportar».
D’aquesta manera, el Codi Penal castiga a qui «causi o cooperi activament amb actes necessaris i directes a la mort d’un altre» amb penes que poden anar dels sis mesos a dos anys i de l’any i mig a sis anys. Aquestes són les penes rebaixant en un o dos graus -perquè la llei especifica que es farà així en el marc d’una malaltia- les que contempla el mateix article per als que cooperin amb el suïcidi d’una persona i en el cas que s’arribi a «executar la mort».
Aquesta és la diferència clau entre el suïcidi assistit i l’eutanàsia, dos conceptes que solen sembrar confusió. El primer cas es refereix a la persona que es dóna mort a si mateixa amb l’assistència d’un metge, que li proporciona els mitjans necessaris i l’atén en el procés. El segon cas és l’acció realitzada per un metge per causar la mort directament d’una manera eficaç i indolora. Totes dues situacions en el marc d’una malaltia greu que el condueix necessàriament a la seva mort o li proporciona patiments físics o psíquics que considera intolerables.
El Congrés ajorna el debat
Just això demanava José Antonio: «Vull que el final arribi quan jo consideri que el sofriment és inacceptable». La seva malaltia ja no el deixava vestir-se ni despullar-se, tampoc menjar sol ni netejar-se. «No puc ni donar-me la volta», diu en el vídeo gravat diumenge passat a la casa d’Alcobendas (Madrid).
L’enregistrament de José Antonio, que tenia 58 anys, dos fills i estava casat, arriba dues setmanes després que el Congrés rebutgés la proposta d’Unidos Podemos per despenalitzar l’eutanàsia i el suïcidi assistit. La votació de la iniciativa es va tancar amb el vot en contra del Partit Popular i l’abstenció del PSOE i Ciutadans, que prefereixen ajornar el debat.
El conat de debat que es va iniciar a la Cambra va ser el mateix que va obrir en els anys 90, abans fins i tot de consumar-se la reforma del Codi Penal, Ramón Sampedro, convertit en el primer espanyol a acudir als tribunals per reclamar el seu dret a morir dignament. Cansat d’esperar una resposta i que la justícia li donés l’esquena, va poder morir al gener de 1998 gràcies a una «mà amiga» que li va facilitar els fàrmacs que li van permetre complir el que ell volia.
Des de llavors s’han posat en marxa algunes regulacions autonòmiques que pretenen garantir els drets del final de la vida, entre els quals es troben les cures pal·liatives, el dret a la informació o la sedació. Un marc estatal d’aquestes característiques és el que sí que va tramitar el Congrés després d’aprovar la presa en consideració d’una proposta de Ciutadans i amb la qual sí que estan d’acord els socialistes.
No obstant això, «no es pot parlar de mort digna sense parlar de suïcidi assistit o eutanàsia», assegura el president de Decreho a Morir Dignamente (DMD) i excoordinador d’Urgències de l’Hospital Severo Ochoa, Luis Montes. En la seva opinió, el tipus de regulació que proposen Ciutadans i el PSOE «ja està recollida en altres lleis, però el que cal és posar-les en pràctica».
Montes assegura que és urgent iniciar un debat «tranquil i assossegat», però per a això «cal discutir les propostes que pretenen canviar l’ordenament jurídic». Segons una enquesta de Metroscopia a finals de febrer d’aquest any, el 84% dels espanyols creu que un malalt incurable ha de tenir dret al fet que els metges li proporcionin algun producte per morir.
«De qui és la vida?», es pregunta el doctor Montes. «La vida és de cadascú de nosaltres i per això no pot haver-hi una bona mort i una mort digna si no prenem la decisió de finalitzar la vida sense que ho decideixin tercers. Això no vol dir que no estiguem per la vida, vol dir que volem llibertat». La mateixa que va protagonitzar l’últim acte de José Antonio: «Si estàs veient aquest vídeo, és que he aconseguit ser lliure».
És el fruit inevitable de la situació de precarietat ja crònica dels professionals de l’Atenció Primària. Sense haver estat mai considerada seriosament com el fulcre del sistema, les retallades de 2011 endavant es van acarnissar especialment amb la Primària: 334 milions d’euros fins l’any 2015. La resposta, un Pla Estratègic de millora de la Primària (un altre), quan el Departament ja té una munió impressionant de documents estratègics i operatius sobre els canvis que necessita el sistema per donar centralitat a la Primària. I a l’hora de la veritat, als pressupostos 2017, només 13 milions de suplement per la Primària, la xocolata del lloro.
La reforma de l’Atenció Primària va començar fa ja més de 30 anys: recordem passar dels metges a dos hores al dia en els ambulatoris als professionals de medicina i infermeria de família, en equips de dedicació complerta i tasques assistencials i comunitàries. Fa 10 anys es va intentar l’anomenat Pla d’innovació de la Primària, fallit per pressions externes. Sembla que es vulgui guanyar temps davant la falta de recursos tot esperant a veure el futur del país. No necessitem més comissions d’experts fent plans de futur, necessitem millorar urgentment el present. Millora que passa per una injecció pressupostària seriosa i per escoltar i tenir en compte les necessitats, les opinions i propostes dels professionals del sector i de la ciutadania, que s’han manifestat reiteradament.
Avui, 7 d’abril, és el Dia Mundial de la Salut. Els estudis internacionals ho corroboren: els sistemes sanitaris centrats en una Atenció Primària forta i resolutiva obtenen millors resultats en salut. Per molt que aquesta realitat no sigui la que apareix als mitjans de comunicació, polítics i ciutadans ens hem de creure que la Primària ha de ser el centre del sistema sanitari, i no la cua. Realment accessible, resolutiva, de qualitat. I portar a terme aquesta convicció fent front a les resistències de tot tipus dels interessos sectorials, corporatius i privats, dotant urgentment dels recursos perquè això sigui possible.
L’Atenció Primària i Comunitària necessita fins a un 25% del pressupost de Salut. A Catalunya, això vol dir 800 milions d’euros més, com a molt en quatre anys, per recuperar salaris, augmentar les plantilles, guanyar temps per les consultes i els domicilis, tenir els mitjans per fer front a les noves competències i necessitats. Utilitzar de veritat el nou índex de necessitat social i de salut per redistribuir els recursos entre els equips, de les zones més afavorides a aquelles on les necessitats assistencials desborden. Estabilitzar la majoria de interins i eventuals per fer possible la longitudinalitat de l’atenció. Apostar per l’autonomia de gestió clínica. Forçar el pacte amb els hospitals, i canviar la balança de poder perquè l’Atenció Primària sigui realment el centre i gestora del pacient dins del Sistema. Creiem que cal impulsar urgentment un front professional i social per defensar i fer possible aquesta Atenció Primària i Comunitària que volem, per fer encara més excel·lent el nostre sistema públic de salut, instem altres Ajuntaments, moviments veïnals, entitats i ciutadans a sumar-se a aquest front comú, i confiem que aquestes reivindicacions seran escoltades i fetes realitat.
Laia Ortiz, Tinenta d’Alcaldia de Drets Socials, i Gemma Tarafa, Comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona Joan Playà, Alcalde i Regidor de Salut de Castellbisbal Maria José Figuera, Regidora de Salut de Montornès del Vallès Montse Vergara, Regidora de Salut de Olesa de Montserrat Ramon Vidal, Regidor de Salut de Sabadell Maria Vallejo, regidora de Serveis Socials i Gent Gran d’ Esparraguera Lourdes Borrell, Tinenta d’Alcaldia delegada de Salut Pública i Consum i Mireia Aldana, Presidenta de l’Àrea de Drets de Ciutadania i Polítiques Socials i regidora delegada de Serveis Socials de Sant Feliu de Llobregat Isabel Roig i Casas, Regidora d’Acció Social i Drets Civils d’Arenys de Mar Montserrat Sanllehy, Tinenta d’alcaldia i regidora d’Acció social i salut de Montgat Ma.Carmen Dolores Aguirre, Tinenta d’alcaldia i regidora de Salut Pública i Consum de Santa Perpètua de la Mogoda
Literalment: perquè ens venen. Perquè els nostres cossos s’han convertit en una altra mercaderia més a intercanviar, amb la qual poder negociar i especular. En un altre producte més de consum, sotmès a les lleis i desitjos del mercat.
Explicar la mercantilització de la salut (i de la sanitat) no és tasca fàcil. El procés pel qual ens transformem en pacients-clients de serveis-productes (que haurien de ser drets) es presenta de diferents formes, totes elles emparades pel discurs dominant: el mercat és el millor assignador de recursos, la gestió mercantil és la més eficient i, per tant, els espais privats en el sistema públic són necessaris per ampliar oportunitats i beneficis, per pal·liar la ineficiència d’uns sistemes malmesos.
La ideologia mercantil ha distorsionat el concepte de salut, substituint els sistemes de tota Europa (i gran part dels països d’alts ingressos), per estructures més semblants a (quasi) mercats que a serveis garants d’un estat «òptim» de salut a tota la població. I en aquest joc, els grans holdings sanitaris privats (i també les empreses de salut petites), la indústria tecnològica biomèdica i, per suposat, la indústria farmacèutica, tenen un paper predominant i uns interessos insaciables. L’austeritat dels últims anys a Europa és la manifestació més visible d’aquest procés.
Les mesures posades en marxa durant la crisi han debilitat enormement els sistemes públics de salut: retallades de pressupostos que es tradueixen en tancaments de centres d’atenció primària, de llits hospitalaris, en serveis restringits i en augment de les llistes d’espera (tant per a intervencions quirúrgiques com per a visites amb especialistes o per a proves diagnòstiques). Se n’ha parlat molt, de l’austeritat. Se n’ha parlat molt de com aquestes mesures han tingut, o poden tenir, unes conseqüències devastadores per a les treballadores i treballadors del sistema i també per a la salut de la població. Se n’ha parlat molt de com les empreses privades amb afany de lucre s’estan beneficiant de la situació: externalització de serveis auxiliars com bugaderia o cuina, diferents maneres de privatitzar la gestió -hospitals amb modalitats Public-Private Partnership (PPP) o Private Finance Initiative (PFI) – o de gestionar de forma privada el que és públic -empreses mercantils de majoria pública, consorcis amb diferents col·laboracions público-privades-.
El Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP, per les sigles en anglès), suposa l’última agressió als sistemes públics de salut, el deteriorament dels quals està sent acompanyat d’un increment de la parasitació, intromissió i prevalença dels interessos privats. Però tot això és, únicament, la cirereta del pastís. L’excusa de la insuficiència de recursos, que no hi ha diners, les mesures d’austeritat, són només el punt culminant, la màxima expressió de les polítiques mercantils; aquelles que busquen maximitzar el negoci als mercats de salut, debilitant els serveis públics.
Per què també a Catalunya?
Perquè Catalunya és un dels indrets on la mercantilització de la salut i la sanitat s’han introduït amb més força. La construcció del mercat de salut català ha estat un procés lent, subreptici, amb una intenció política i ideològica clara, amb una profunda tradició històrica, on l’èlit sanitària catalana ha obtingut un enorme benefici. Al mercat, sempre hi ha negoci.
Fa poc, en una nota de premsa del Departament de Salut, s’anunciava la voluntat d’assolir la «mateixa maduresa política i el mateix consens parlamentari» aconseguits als anys 90 amb la LOSC (la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya) per a l’aprovació de futura Llei de Salut i Social de Catalunya. Doncs precisament la LOSC va ser el punt d’inflexió en la construcció del mercat de salut català. És aquesta llei la que creà un comprador (el CatSalut) i uns venedors (els diferents proveïdors sanitaris) que entraren en competició per “oferir un servei públic”. Com ha passat? En separar la compra i els venedors, s’ha creat un fals mercat en el qual han proliferat infinitat d’empreses proveïdores (públiques, privades i mixtes), de diferents formes de titularitat i gestió, amb múltiples i variades col·laboracions público-privades. Un sistema mixt, que el Departament de Salut ratifica en un recent avant-projecte, i en el què és (i ha estat) enormement difícil exercir un veritable control d’on es destinen els diners públics. Aquells diners que es recapten de les butxaques de la gent comuna, de (gairebé) totes i tots.
Així, el problema no està (només) a l’afany de lucre d’algunes entitats proveïdores. Està en com s’ha construït aquest sistema mixt, en allò que permet i genera. D’una banda, hi ha l’Institut Català de la Salut, completament públic, però que només proveeix un 30% de l’assistència. L’altre 70% l’ofereixen centres que poden ser públics o privats, però que es regeixen per gestió privada. No hauria de ser un problema si s’exerceix veritable control, cert?
Un repàs històric, per mínimament rigorós que sigui, desmunta de forma demolidora aquesta premissa. Precisament la LOSC havia d’exercir aquest control. I, després de 26 anys i uns quants casos de corrupció, sembla que no ho ha fet. Si es manté la mateixa estructura, les dificultats continuaran sent les mateixes. Si es mantenen les polítiques de concertació i subcontractació, els controls continuaran essent testimonials. Per posar només un exemple, el CatSalut (el comprador) contracta al Servei d’Emergències Mèdiques (el SEM, una societat mercantil pública proveïdora), que al seu torn subcontracta a certes empreses privades per oferir determinats serveis. Això passa al Consorci de Salut i Social de Catalunya, ens públic de gestió privada, a les empreses públiques del sistema, públiques de gestió privada, i així successivament. La gestió privada permet que es creïn entitats instrumentals des d’allò públic per fer determinats «negocis». Un altre exemple: l’Hospital Clínic és un consorci públic de gestió privada del què pengen diferents entitats. Una d’elles, BarnaClínic, és un centre d’atenció exclusiva a persones que ho poden pagar (utilitzant els recursos i estructures públiques, parasitant el sistema). Que el CatSalut no concerti amb empreses amb afany de lucre no limita les formes mercantils, així com tampoc impedeix que l’afany de lucre participi del sistema públic.
Què podem fer?
Els mecanismes que permeten que el mercat travessi les estructures públiques es tradueixen en més medicalització de la vida, en sistemes centrats en els àmbits hospitalaris (els que més diners mouen, els més cars), focalitzats en les malalties, no en la salut i molt menys en els determinants socials d’aquesta (que no són res «rendibles»), i amb una presència cada vegada més important d’actors privats que es lucren, directa o indirectament, a partir de tot aquest entramat. Les persones malaltes són les principals responsables de les seves malalties i els cossos no productius són exclosos del sistema, mitjançant llistes d’espera, regulacions excloents o altes forçades. El mercat ha penetrat les nostres vides, els nostres cossos i la nostra salut, apropiant-se dels nostres drets.
Hem de repensar més profundament cap a quin model caminem i cap a quin model volem caminar, no només en la gestió i provisió del sistema de salut sinó també en com entenem la salut i la sanitat. El “lliure” mercat no és, ni de lluny, el mecanisme més apropiat per garantir drets. La sanitat pública, més que pública, hauria de ser un bé comú, un bé en què totes i tots hi puguem participar, en una situació d’igualtat. Un sistema en el que ningú, absolutament ningú, hauria d’enriquir-se. Un sistema en què els beneficis econòmics no s’anteposin a les persones ni a la vida. És el nostre deure sortir al carrer perquè no som mercaderies. Perquè la nostra salut està en venda. I perquè l’atenció a la salut és el seu negoci.
Avui fa un any El Diari de la Sanitat començava a caminar coincidint amb el Dia Mundial de la Salut, que se celebra el 7 d’abril. Ho feia gràcies al suport inicial de persones individuals que confiaven que era necessari un mitjà independent que des de la defensa del dret a la salut informés sobre temes de salut pública, sanitat i política sanitària, entre altres. Avui seguim en la defensa de drets fonamentals i ho fem amb el suport dels nostres lectors.
Per altra banda, i com no pot ser d’una altra manera, ens hem fet ressò de les lluites ciutadanes i professionals que reivindiquen una sanitat pública de qualitat i universal. Hem parlat de les demandes dels treballadors de l’Atenció Primària (Amb el cas de Can Vidalet com exemple), de les demandes de llargues esperes per ser operat o visitar l’especialista, de les signatures perquè es tanqui Barnaclínic, de la temporalitat dels contractes de les infermeres i els metges o de la situació de les urgències a l’Hospital Vall d’Hebron o a Sabadell, entre altres. A més a més, hem seguit de prop la lluita de plataformes que denuncien casos d’exclusió sanitària o facturació il·legal, com el de la Sabrina Piras, que va passar mesos sense saber que tenia càncer per culpa de l’exclusió sanitària.
Per últim, i d’això n’estem molt orgulloses, durant aquest any de vida hem comptat regularment amb col·laboradors i col·laboradores -cada vegada més- per a la secció d’Opinió que han donat el seu punt de vista expert, aportant així valor afegit als temes d’actualitat que hem anat tractant i generant debat al voltant. Si bé és cert que desitgem incorporar més veus femenines, confiem que en un futur ho aconseguirem.
Un any en xifres
Durant els últims dotze mesos, hem registrat 209.604 sessions i 283.809 pàgines vistes i hem superat els 150.000 usuaris. De mitjana, per tant amb pics pronunciats que coincideixen amb determinats articles, cada mes hi ha prop de 15.000 usuaris que visiten almenys una vegada el nostre web. En xarxes socials – d’on provenen la majoria dels usuaris- hem acumulat durant el primer any de vida gairebé 1.800 seguidors a Twitter i gairebé 3.000 seguidors a Facebook. Al butlletí que enviem cada setmana ja s’hi han subscrit més de 800 persones, associacions i entitats diverses.
Tot i que les xifres són modestes, podem estar molt satisfetes del que hem aconseguit en un any i necessitem del vostre suport per continuar fent-nos un lloc i ser definitivament un mitjà referent per informar-se, com ja ho som per actors clau del sector.
Com ens pots ajudar?
Fes possible un periodisme independent: El Diari de la Sanitat, com la resta de projectes de la Fundació Periodisme Plural, és possible gràcies a la publicitat però sobretot també gràcies als mecenes. Tu decideixes quin grau d’implicació vols tenir, qualsevol ajuda és benvinguda.
Dóna’ns més visibilitat: Si ens vols ajudar tens moltes maneres de fer-ho. Pots començar per seguir-nos al Twitter i al Facebook i fer difusió compartint els nostres articles i ajudant-nos a maximitzar la visibilitat.
Sigues part de la comunitat: Apunta’t al butlletí i cada divendres t’enviarem les informacions més destacades que hem publicat en els darrers dies. Així ens ajudes a fer créixer la comunitat.
Comparteix informació: Per a nosaltres és important la relació amb el consell assessor i les opinions de professionals, usuaris i experts. Si tens una proposta de reportatge, entrevista o opinió ens la pots fer arribar a redaccio@diarisanitat.cat
Molts dels meus companys creuen, com jo, que no hi ha especialitat tan propera a les persones com la de Metge de Família. Una especialitat que entén l’individu en la seva globalitat i on el conjunt de circumstàncies bio-psico-socials determinen l’estat de salut, malaltia, malestar o satisfacció d’una persona.
Els metges de família estem a les trinxeres, cavalcant entre la medicina hospitalària, els especialistes i el carrer. I això ens porta a haver de remenar moltes variables. Hem de tenir habilitats científiques en constant actualització. Cal saber de tot (i molt) per poder ser responsables de pacients amb patologies cròniques i molts d’alta complexitat que abans no assumíem. I mai ens sobren les habilitats socials per entendre el context en què es mou el pacient, la seva família, feina, domicili i totes les emocions sempre subjectives per ambdues parts. El nostre treball, sens dubte, és molt complex.
Encara que no dominem moltes tècniques hospitalàries i triguem a manejar els fàrmacs d’última generació, el fet de conèixer bé a les persones del nostre contingent ens permet abordar de manera molt resolutiva les seves demandes, en molts dels casos sense haver de medicalitzar. Escoltar, entendre, comprendre, acompanyar i, sobretot, resoldre, és el que tant la població com els gestors ens exigeixen.
No està en dubte que una correcta entrada al sistema sanitari és una sana i forta Assistència Primària. Els polítics no paren d’omplir-se la boca amb això. Però els temps que corren no afavoreixen precisament aquest camí lògic.
L’Assistència Primària ha perdut en els últims 5 anys un 20% del seu pressupost. I això es nota.
Els professionals intentem mantenir el nivell i la qualitat en el nostre treball, però la pressió constant i la manca de recursos, a poc a poc van minvant la nostra resolutivitat i la nostra satisfacció professional amb conseqüències evidents, pacients insatisfets i professionals cansats.
Podria enumerar moltíssims exemples de les dificultats del nostre dia a dia. Les absències no són cobertes i produeixen una sobrecàrrega de treball per a la resta de la plantilla, començant per l’administratiu, que ha de fer filigranes en reprogramacions. Moltes vegades fins i tot ens hem arribat a sentir culpables d’emmalaltir i en més d’una ocasió treballarem en condicions penoses per evitar que augmentin les llistes dels nostres companys.
L’accessibilitat a una visita amb el metge de família rarament s’obté abans de les 48 hores. El més habitual és entre una i tres setmanes. Les visites a especialistes i les proves complementàries que sol·licitem tenen demores inacceptables. I això té conseqüències.
Moltes vegades ens veiem obligats a medicalitzar problemes que es podrien resoldre sense fàrmacs. Per exemple, necessitem més especialistes en psicologia o en rehabilitació. Al meu centre, la visita amb algun professional de rehabilitació té una demora de 3 mesos. Si tinguessim més especialites no serien necessàries tantes medicines, amb la despesa que això suposa, i també del risc d’efectes secundaris que comporta.
Algunes tècniques que abans es realitzaven a l’hospital, com controls de tractaments anticoagulants, informe de retinografies, infiltracions, crioteràpia, doppler, el mapa i moltes altres s’han traspassat a la primària sense dotació de personal. Ni de pressupost.
Ens demanen excel·lència, però la formació va a càrrec nostre. Aquells reciclatges per especialitats que podíem fer fa anys han passat a la història. Es poden fer, però ja ningú ens substitueix.
L’hospital Moisès Broggi, inaugurat l’any 2010, arrenca amb un programa informàtic d’història clínica diferent del que fan servir els centres d’atenció primària dels quals és referent. A poc a poc s’han anat connectant. Però, quant ens haurà costat això?
Mentrestant, els pediatres del meu centre, Can Vidalet i tots els de Costa de Ponent, encara no poden veure les històries clíniques de l’Hospital Sant Joan de Déu, tan líquid i tan modern per a altres coses.
La pèrdua de poder adquisitiu en els nostres salaris, la precarietat laboral –sobretot dels joves– i la dificultat de conciliació familiar van omplint el got. La societat ens exigeix solucions i moltes vegades no les podem donar.
I encara que a vegades em sento com un salmó, nedant a contracorrent, desgastada i trista, em resisteixo a sobreviure en el meu lloc de treball. Em resisteixo i em rebel·lo.
La direcció del principal hospital de Catalunya, el Vall d’Hebron, nega que s’hagi produït cap mort que pugui imputar-se a retallades pressupostàries al centre i que s’hagin manipulat les llistes d’espera. Ho ha dit el gerent de l’Hospital, Vicenç Martínez, després que aquest dimecres l’Audiència de Barcelona hagi ordenat investigar si les retallades al centre van causar la mort de vuit persones entre els anys 2015 i 2016.
«És penós», ha dit el gerent de l’Hospital en relació a la situació desencadenada per les múltiples denúncies interposades per l’excap del Servei de Cirurgia Cardíaca de l’Hospital, Manuel Galiñanes, en el darrer any i mig. En el recurs admès ara a tràmit per l’Audiència -la denúncia havia estat desestimada per altres instàncies judicials-, Galiñanes atribueix a les restriccions de recursos del centre, com ara a la presumpta reducció de quiròfans i per tant de sessions quirúrgiques, la mort d’almenys vuit pacients del Servei de Cirurgia Cardíaca. Des de la direcció asseguren que les afirmacions fetes per Galiñanes són «falses» i confirmen la seva predisposició a seguir col·laborant a qualsevol procediment obert.
«Hem revisat els casos nous que ha presentat aquest doctor [dos d’ells ja van ser investigats fa un any quan va denunciar-ho davant el Síndic de Greuges] i és mentida que hagin mort per cap retallada», ha assegurat el gerent de l’Hospital. Segons ha detallat Albert Igual, actual cap del servei de cirurgia cardíaca, la major part dels pacients esmentats «van fer mort súbita a casa» i fins i tot un d’ells va renunciar a l’operació.
Neguen la manipulació de les llistes d’espera
Martínez també ha negat l’altra acusació que Galiñanes fa en la denúncia: l’excap de cirurgia acusava el centre d’haver manipulat les llistes per no haver de complir amb els terminis de garantia. En aquest sentit Martínez ha negat la manipulació de les llistes d’espera quirúrgiques. «Som un hospital d’excel·lència i complim perfectament els terminis de garantia que marca el Departament de Salut», ha afirmat amb contundència.
Per la seva banda, la directora assistencial de l’hospital, Ana Ochoa, ha matisat que «ningú pot modificar el que ja està escrit» referint-se a la presumpta modificació feta en l’historial dels pacients per moure’ls de la llista d’espera de cirurgia cardíaca, que marca un màxim de 90 dies. Segons dades del centre, des del juny del 2015 cap pacient supera els 90 dies de termini per ser sotmetre’s a una cirurgia cardíaca.
«No hem abaixat les mans en cap moment»
La directora assistencial ha respost sobre la retallada a la qual fa referència Galiñanes i ha negat, com aquest apunta, que s’hagi reduït el nombre de sessions quirúrgiques. «Les grans retallades en salut han estat sobre el sou dels metges. No s’ha deixat d’operar, no hem abaixat les mans en cap moment», ha asseverat. Segons ha explicat, la mitjana de cirurgies cardíaques s’ha mantingut en quinze a la setmana i només en períodes de vacances, com el mes d’agost o setmana santa, es redueix el nombre de cirurgies programades. Amb tot, ha matisat, sempre hi ha un quiròfan i personal disponible per una cirurgia urgent.
Sobre els correus electrònics que Galiñanes va enviar a gerència, en els quals informava del perill de les retallades i de les conseqüències que aquestes tindrien sobre els pacients, Vicenç Martínez ha reconegut l’existència dels correus. «Vaig cridar-lo i vaig dir-li que faríem una investigació dels dos casos de pacients que ens deia però no tenien res a veure [amb les retallades]», s’ha limitat a dir.
Martínez ha comparegut davant els mitjans exhibint una imatge d’unitat acompanyat de bona part de la junta facultativa de l’hospital així com també de la directora assistencial, l’actual cap de Cirurgia Cardíaca i del cap d’oncologia mèdica, Josep Tabernero, qui li ha mostrat tot el seu suport.
L’Audiència de Barcelona vol que s’aclareixi si vuit pacients que esperaven una cirurgia cardíaca a l’Hospital Vall d’Hebron van morir a causa de les retallades al centre. Així ho denuncia el metge Manuel Galiñanes, excap del servei de cirurgia cardíaca de l’hospital que va ser cessat pel centre el 2015 després d’imputar dues morts a les retallades. «Si aquests fets fossin certs podrien integrar, almenys, diversos delictes d’homicidi en comissió», assegura el tribunal en la interlocutòria avançada per La Vanguardia i a la que ha tingut accés aquest diari.
Segons el seu escrit de denúncia, a partir del mes de juliol de 2015 la gerència de l’Hospital va realitzar una sèrie d’ajustos pressupostaris que van implicar en el servei que dirigia una menor disponibilitat tant de mitjans materials com personals «causant la mort d’una sèrie de pacients per no haver estat operats a temps «. Concretament, segons relata, es va passar de 15 intervencions diàries a 2 o 3 a la setmana pel fet de comptar amb menys quiròfans, i en conseqüència, menys sessions quirúrgiques.
En l’escrit Galiñanes comparteix el cas de vuit pacients que, sempre segons la seva versió, no haurien mort si haguessin pogut ser operats en el moment mèdicament necessari. Un dels casos, per exemple, és el d’un pacient que havia de ser operat el 30 de juliol per una cardiopatia isquèmica severa. La cirurgia, recull la denúncia, es va programar per al 4 d’agost però va morir l’1 d’agost per parada cardiorespiratòria.
El facultatiu denuncia també que les llistes d’espera es van manipular per no haver de complir els 90 dies de termini dins del qual han de ser intervinguts els pacients en llista d’espera per a una cirurgia cardíaca. Un dels casos exposats per Galiñanes, per exemple, és el d’un pacient que va ser posat en llista d’espera el 22 de juliol i que va morir al novembre, 123 dies després d’haver entrat a la llista.
Va avisar al gerent en diversos correus electrònics
Tal com consta en la interlocutòria, el doctor Galiñanes va avisar en repetides ocasions del perill que podien suposar les retallades en el servei. Aquest metge va arribar a enviar al gerent de l’Hospital almenys quatre correus electrònics en què l’avisava de l’impacte negatiu de la reducció de quiròfans.
Per exemple, el 12 de juliol de 2015 va avisar-lo que el nombre de sessions programades no era suficient per garantir un temps d’espera inferior a 90 dies i el 4 d’agost va comunicar que dos dies abans havia mort un pacient que no havia pogut ser operat.
Per la seva banda la Fiscalia va arxivar les diligències després de rebre un informe de l’Institut Català de la Salut (ICS) que negava les irregularitats denunciades. Llavors el doctor va presentar una denúncia als jutjats però el magistrat del jutjat d’instrucció 27 va acordar el sobreseïment lliure de la causa, argumentant que decidir si la crisi econòmica ha d’incidir o no sobre el sistema mèdic «no ha de ser objecte de control judicial».
La defensa de Galiñanes va presentar recurs davant l’Audiència de Barcelona, que ara ha fallat a favor que s’iniciï una investigació i que requereix que sigui un metge forense especialista cardíac qui precisi si el resultat de mort s’hagués pogut evitar en els pacients que tenien data inicial programada per a la intervenció en el supòsit que s’hagués dut a terme en aquesta data.
Un grup de més de 30 organitzacions –entre les que hi ha Metges Sense Fronteres (MSF), Metges del Món, Salut per Dret o l’Aliança Europea per a la Salut Pública– s’han unit per intentar que l’Oficina Europea de Patents revoqui la llicència que permet a l’empresa farmacèutica Gilead mantenir el monopoli sobre el medicament per a l’hepatitis C, Sofosbuvir. El tractament té un preu que ronda els 25.000 euros a Espanya.
En cas d’aconseguir-ho, es «podria accelerar l’entrada de medicaments genèrics a Europa, a més de generar arguments legals per ajudar els Estats a empoderar a les negociacions amb Gilead«, asseguren les ONG.
El Sofosbuvir –la marca comercial és Sovaldi– és un fàrmac que va ser patentat el 2014 per la farmacèutica GileadSciences. Aquest medicament s’ha demostrat enormement eficaç per tractar l’hepatitis C, una malaltia del fetge que pot conduir a la mort si no es tracta de forma adequada i que afecta entre 130 i 150 milions de persones a tot el món, provocant més de 500.000 morts cada any, segons l’Organització Mundial de la Salut.
«Per primera vegada hi ha un medicament amb una capacitat curativa enorme, fins i tot perquè en el llarg termini la malaltia pugui ser eradicada, però l’accés està absolutament limitat pel preu que Gilead ha posat al medicament», explica Vanessa López, directora de la plataforma Salut per Dret, que forma part del grup de 30 organitzacions civils que van presentar una oposició a la patent fa una setmana.
Una batalla de dos anys
El procediment per revocar aquesta patent segueix el rastre del que va iniciar Metges del Món el febrer del 2015, després d’oposar-se a la patent de Gilead per considerar que el medicament no complia amb els criteris definits per la Convenció Europea sobre Patents. «L’única manera de combatre el preu que està marcant l’empresa era anar contra la patent», explica Elena Urdaneta, coordinadora general de Metges del Món.
El procés va trigar pràcticament un any i mig a resoldre, però a l’octubre del 2016 l’Oficina Europea de Patents va decidir revocar parcialment la llicència i exigir alguns canvis a l’empresa, que tot i això i va mantenir el monopoli.
Aquesta ONG basa la seva oposició fonamentalment en tres punts. El primer és sobre el propi procés d’invenció de la patent, «que creiem que no és prou innovador», explica Urdaneta. En segon lloc, consideren que «el registre de la patent no descriu de manera prou clara quin ha estat el procés d’invenció del producte». I, finalment, «la molècula de l’Sofosbuvir no està correctament descrita en l’aplicació».
Manca de transparència en el sector
El Sofosbuvir va rebre l’aprovació de l’Administració d’Aliments i Medicaments dels Estats Units el 5 de desembre del 2013. El preu inicial decidit per la companyia va ser de 84.000 dòlars per tractament, fet que suposa aproximadament uns 1.000 dòlars per pastilla. Poques setmanes després, va ser l’Agència Europea de Medicaments qui va concedir una autorització de comercialització en el vell continent.
Encara que no existeixen dades públiques sobre el preu que els estats estan pagant per aquest medicament, s’ha estimat que Espanya desemborsa uns 25.000 euros per pacient i tractament, un preu que va portar a les autoritats sanitàries a establir criteris que restringien la seva administració.
En altres països europeus com França, Regne Unit o Alemanya els tractaments es paguen a aproximadament el doble que a Espanya, encara que la prevalença de la malaltia al nostre país és més gran. En total, «hi ha aproximadament uns 3.300.000 europeus que tenen hepatitis C», assegura Urdaneta, «i molts dels que podrien beneficiar-se d’aquest fàrmac no tindran accés perquè els estats no ho poden pagar».
Un fàrmac sense nova ciència
Un dels principals problemes a l’hora d’establir un preu davant d’una patent com la de Gilead és que es desconeixen els procediments que s’han dut a terme per la invenció del fàrmac. «És molt difícil controlar quina ha estat la metodologia utilitzada per una empresa farmacèutica per desenvolupar un producte o quant s’ha invertit en el seu desenvolupament. Falta molta transparència en aquest sentit», explica Urdaneta.
No obstant això, afegeix la coordinadora de Metges del Món, «en aquest cas, gràcies a un informe del Senat dels EUA, sabem que la patent va ser comprada a una start up«. Segons assenyala un informe realitzat per un equip d’investigadors de l’Institut de Salut Global l’any passat, el medicament «va ser desenvolupat originalment a partir de molècules creades gràcies una investigació finançada amb diners públics».
És més, segons asseguren els investigadors, «el 2014 les vendes mundials de Sofosbuvir van superar els 10.000 milions de dòlars, més de 2.000 milions més del que la companyia va pagar pel medicament». A més, esmenten diversos estudis que demostren que «un tractament de 12 setmanes pot produir-se per tan sols 101 dòlars».
Els autors d’aquest informe asseguren que Gilead ha aprofitat «la seva avantatjosa posició de mercat amb total menyspreu per les conseqüències per als pacients amb la malaltia» i conclouen que «si bé aquesta estratègia pot ser comprensible des del punt de vista dels accionistes de l’empresa, està totalment en desacord amb la regulació justa d’un bé públic com la salut».
Un problema que va més enllà del Sofosbuvir
La batalla del Sofosbuvir és tan sols una mostra dels problemes que genera l’actual sistema de patents. «El que estem veient de manera constant és que la indústria farmacèutica aplica diferents estratègies per estendre els monopolis«, explica López. «Fer noves patents de compostos que ja existien o patentar petits canvis en un medicament no són més que perversions legals del sistema», assegura aquesta activista.
Urdaneta també mostra preocupació per la deriva d’alguns preus dels medicaments i recorda que aquesta situació «no es dóna només en aquest cas, sinó que també s’està començant a veure amb els nous tractaments del càncer«. Per a aquesta activista, «el preu d’un medicament que pot resoldre un problema de salut públic no hauria d’estar regit per normes de mercat, sinó que hauria d’anar dirigit a solucionar aquest problema sanitari».
Si no és així, conclou Urdaneta, «no tots els estats podran permetre pagar aquests medicaments, el que limitarà l’accés a alguna cosa que nosaltres considerem un dret de totes les persones, el dret a la salut».
