Barnaclínic, el braç privat que opera a les instal·lacions de l’Hospital Clínic de Barcelona, deixarà d’existir almenys en la forma actual. No desapareixerà però sí que serà substituït per una nova entitat. Segons ha anunciat el Departament de Salut aquest divendres, la societat mercantil de capital públic Barnaclínic es dissoldrà al llarg del 2017 i se substituirà per una entitat de la qual no s’han concretat els detalls. «El motiu pel qual hem pres ara la decisió és que hem tingut coneixement de la publicació d’un informe específic de Barnaclínic per part de la Sindicatura de Comptes», ha explicat el conseller de Salut, Toni Comín. «Des del Departament es reprenen els treballs per determinar quin ha de ser el marc normatiu que ha de regular la activitat privada dels centres públics» ha afegit.
La voluntat del Departament de Salut i de l’Hospital Clínic, asseguren, és que l’estructura i la naturalesa jurídica de la nova entitat sigui compatible «de forma inequívoca amb la legislació actual, respecti de manera escrupolosa el principi d’equitat en l’accés als serveis públics i reforci el seu caràcter d’organització de professionals».
L’anunci arriba gairebé un any després que es creés una comissió d’estudi formada per responsables del Departament i de l’Hospital, amb l’encàrrec d’analitzar alguns reptes de futur de l’Hospital Clínic, entre aquests la seva naturalesa de servei públic i el no lucre. Aquesta comissió serà, també, la responsable d’identificar la personalitat jurídica més adequada per substituir l’actual Barnaclínic.
També fa prop d’un any, Josep Maria Campistol, director de l’Hospital Clínic de Barcelona, ja va anunciar durant la presentació del Pla Estratègic 2016-2020 de l’hospital que no estava previst tancar Barnaclínic. Amb tot va assegurar que una comissió de professionals revisarien el model de negoci de l’ala privada del Clínic i estudiarien la possibilitat de traslladar el centre en un altre indret.
La polèmica
El cas de Barnaclínic, un centre privat dins d’un centre d’ús públic que comparteix espai físic i professionals, ha aixecat polèmica des de la seva posada en marxa i l’inici d’activitat hospitalària l’any 2000. De fet, ha estat en el punt de mira d’entitats de defensa de la sanitat pública així com també de veïns i veïnes, que han recollit firmes pel tancament de la clínica perquè consideren que la línia entre allò que és públic i allò que és privat es fa difícil de dibuixar.
Una de les opcions que es contemplaven fa un any és la de reconvertir Barnaclínic en una fundació privada sense ànim de lucre, segons van indicar fonts consultades per aquest diari. Tot i que encara no hi ha cap decisió presa, les mateixes fonts apuntaven que també s’estaria contemplant l’opció de traslladar físicament la sala d’hospitalització de Barnaclínic, que es troba a la setena planta de l’Hospital Clínic, fora del centre.
La Comissió Nacional de la Competència sospita que els grans laboratoris taponen l’arribada de medicaments genèrics, en principi, més barats. Les seves anàlisis preliminars apunten que es donen «comportaments estratègics que restringeixen o retarden l’entrada», així que estudiaran el mercat, segons va explicar la setmana passada. Per on començar?
Diverses anàlisis han il·lustrat com les farmacèutiques recorren a tota una bateria de recursos per dilatar l’aparició d’un genèric que estiri els preus -i els seus beneficis- cap avall: la multiplicació de patents per blindar un sol medicament, els litigis prolongats amb altres empreses, la creació dels seus propis genèrics o el pagament a fabricants perquè renunciïn a fabricar estan entre els més utilitzats. Tàctiques que s’han descrit des de la Comissió Europea fins a un recent estudi aparegut a la revista de la Societat Nord-americana d’Hematologia.
Genèrics de marca
Les grans marques comercials produeixen i venen genèrics. I els venen a preus de genèrics fent-se amb una quota extra del mercat: la franja que ocupen els medicaments més econòmics.
Per descomptat, veient el rànquing de laboratoris del sector de genèrics a Espanya l’any 2016, a la llista general apareixen dins dels 10 primers en percentatge de receptes noms de gegants com Pfizer, Novartis, Sanofi, Bayer o Glaxosmithkline.
El genèric que més es ven a Espanya és l’Adiro, que comercialitza la gran farmacèutica Bayer. Es tracta d’àcid acetilsalicílic. El mateix que l’Aspirina de Bayer encara que en menor concentració. S’usa per a pacients que han tingut un episodi cardíac agut.
Renovació de productes antics
Un laboratori que està venent cert medicament sota patent modifica d’alguna manera la molècula o la combina amb un altre principi o tractament per justificar una nova patent que allargui la seva exclusivitat. Reverdeixen (evergreening) el seu principi actiu. Així que fins i tot si algun competidor litiga contra la patent, el procés es dilata.
En aquest sentit, un informe de la Comissió Europea explicava ja l’any 2009 que les empreses registren un «gran nombre de patents relacionades amb una única medicina» que, de vegades, portaven a plets amb companyies de genèrics. La CE comptabilitzava 700 casos que van acabar amb 200 acords on els grans pagaven als petits.
Pagament per no competir
Les farmacèutiques paguen quantitats a les empreses de genèrics que podrien suposar una competència si traguessin productes, una vegada que la patent ha deixat de blindar el medicament. D’aquesta manera es retarda l’entrada en el mercat d’altres varietats, en principi, més barates que les de la firma comercial.
La patronal de les fabricants de genèrics, AESEG, es queixa que «la igualtat de preus» que va decretar el Govern en un decret del 2011 i que impedeix superar un preu de referència per als medicaments amb un mateix principi actiu (sigui comercial o genèric) ha menyscabat la raó de ser de la medicina genèrica que es basa, precisament, en la diferència de preu (més barats si és el cas).
AESEG assegura que la quota de mercat a Espanya d’aquests principis lliures de patent està en el 20%, enfront del 25% general d’Europa, i «un 40% pel que fa a unitats venudes, molt lluny del 60% a escala continental». Els primers de la llista són els laboratoris espanyols Cinfa i Normon i l’israelià Teva. No obstant això, l’associació empresarial no ha contestat específicament al que espera de la investigació de Competència.
Igual línia ha pres la patronal dels grans laboratoris Farmaindústria que, de moment, no té previst fer comentaris. Esperen «que la CNMC faci l’estudi que ha anunciat».
Preus i marges de benefici
Sí que ha aportat la seva anàlisi la directora de l’organització Salut per Dret, Vanessa López, que no dubta a qualificar el pla de la Comissió de «molt important», ja que «està dient que cal revisar el sistema de preus i marges on radica el problema de l’accés als medicaments». En la seva opinió, en el mercat dels fàrmacs «es dóna un monopoli on els laboratoris marquen els preus. Tenen la paella pel mànec».
López analitza que la legislació actual permet «estendre aquest monopoli» mitjançant la prolongació de les patents. «Des de l’ampliació mitjançant petites modificacions o combinacions fins als denominats certificats complementaris de protecció». Les patents poden durar 20 anys, però aquests certificats permeten prorrogar cinc mai «per intentar compensar tot el procés d’autorització sanitària» que resta temps a la comercialització.
Una altra disposició legal a favor d’aquest sistema és l’exclusivitat de dades que empara la Llei del Medicament. Això fa que els laboratoris no hagin de compartir les dades del procés de creació d’una molècula fins deu anys després de la seva autorització. Sense aquestes dades, no es pot crear un genèric, ja que els medicaments sense patent han de demostrar una equivalència amb l’original. «Aquesta disposició és pròpia de la Unió Europea», recorda Vanessa López.
La Comissió Europea va explicar que «aquests retards són importants, ja que el preu dels genèrics durant el primer any després de la pèrdua d’exclusivitat va ser, de mitjana, un 25% més baix que el de la marca comercial. Al cap de dos anys, estava un 40% per sota». Els preus de les marques també cauen després de l’entrada de genèrics.
No obstant això, en la seva anàlisi, la CE reconeix la necessitat de les patents per protegir la investigació que fan els laboratoris tot i que la directora de Salut per Dret difereix en el fet que «el blindatge desincentiva la investigació: Per què hauria de desenvolupar una altra medicina si es pot esprémer econòmicament aquesta?».
L’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics a través del Servei Català de la Salut, aprovat en el Consell de direcció del CatSalut recentment i que haurà de passar pel tràmit Parlamentari, és conceptualment i jurídicament molt ambigu. Aquesta versió és fàcilment impugnable tant per la patronal privada d’empreses mercantils com per entitats del sector públic.
La definició i caracterització que fa de la denominada Economia Social i encara més, quan parla d’»entitats sense afany de lucre» és totalment laxa i sense una base jurídica clara. El govern de Catalunya fa tres anys i mig que té un mandat del Parlament per fer una llei sobre l’Economia Social i Solidària (ESS), però, de moment, no ho ha fet. Aquesta ambigüitat la demostra el propi avantprojecte quan accepta les EBAS (Entitats de Base Associativa) són SL, són empreses de professionals que gestionen equips d’assistència primària (a Barcelona n’hi han 6 que gestionen 8 equips). «Sense afany de lucre»… Com ho caracteritzem per saber certament qui entra en aquesta classificació? Algunes Fundacions, els ordes religiosos i altres?
Ens podem trobar que una empresa mercantil SL impugni un contracte directe amb una EBAS al·legant que ells també són jurídicament una SL. També ens podem trobar, per l’altra banda, que tinguem recursos d’empreses públiques al·legant que ells podien prestar els serveis que han adjudicat, sense concurs, per exemple, a un orde religiós. També poden haver-hi recursos en el mateix sentit d’entitats o associacions ciutadanes que vetllin pels drets ciutadans i el bé comú.
És per això que aquest avantprojecte, tal com està ara, és perillós. Creiem que la seva ambigüitat és fruit de la mateixa pràctica realitzada fins ara en el denominat «model sanitari català»: la indefinició, les regles poc clares (en l’aplicació de la LOSC per exemple), la manca de transparència, l’amiguisme, totes elles que han permès la corrupció.
S’ha perdut una ocasió per dir clarament que la sanitat pagada pels pressupostos públics ha de ser 100% pública, per tal de garantir el dret a la salut i a l’atenció sanitària universal, equitativa i de qualitat. Si mentrestant això no és possible (partint de la situació actual) caldrà una llei que digui clarament, amb suport jurídic suficient (s’hauria de fer la llei pendent d’ESS) què és cada cosa i què s’ha de fer en cada cas. Només així podrem anar en el camí d’un Servei Nacional de Salut realment públic, integral, integrat, equitatiu en l’accés i en el territori, sostenible (sense donar recursos públics a negocis privats) i de qualitat.
La tuberculosi és cada vegada menys present a Barcelona. El 2016 s’hi van registrat 280 casos nous i la taxa d’incidència mitjana va ser de 16,5 casos per 100.000 habitants, la més baixa de la història. Des de fa trenta anys l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) controla aquesta malaltia infecciosa causada per un bacteri a través del programa de prevenció i control de la tuberculosi.
En els pitjors anys, a principis dels 90, es van registrar taxes que gairebé arribaven als 70 casos per 100.000 habitants. «És una disminució important i demostra que el programa de prevenció i control funciona», afirma la comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa. Amb tot, la disminució no respon únicament al manteniment del programa sinó que respon a diversos factors. Segons explica Joan Caylà, cap del servei d’epidemiologia de l’ASPB, també hi contribueix el fet que a causa de la crisi econòmica i l’elevat índex d’atur a Espanya, en els darrers anys el país hagi perdut força com a destí per alguns immigrants.
Ara bé, la tuberculosi és una malaltia que afecta tant immigrants com autòctons. Segons les dades de l’agència, la meitat dels casos nous detectats el 2016 a la ciutat eren autòctons mentre que la resta eren ciutadans provinents d’un altre país.
La incidència de la tuberculosi: indicador de desigualtat
Amb 280 casos nous registrats durant l’any passat a Barcelona -a tot Catalunya van ser prop de 1.200-, es confirma el descens progressiu en la incidència de la malaltia dels darrers anys. Amb tot, les dades constaten que la incidència varia molt depenent del districte. Per exemple, la incidència al districte de Ciutat Vella (39 casos per cada 100.000 habitants) és vuit vegades superior que a Les Corts, Sarrià o Sant Gervasi, on hi ha 5 casos pel mateix nombre d’habitants. Així mateix si bé la mitjana disminueix en alguns barris més pobres la incidència augmenta.
«La tuberculosi afecta més a les grans ciutats i dins d’aquestes afecta més als barris més desfavorits. El mapa mundial de la riquesa del PIB es correlaciona molt bé amb el de la tuberculosi», explica Caylà. En aquest sentit Gemma Tarafa apunta que «mitigar aquestes desigualtats és un repte per a la ciutat».
La recepta de Barcelona per fer front a la malaltia
Mantenir els programes de control, reforçar la salut comunitària, combatre les desigualtats i garantir l’accés als serveis sanitaris de tota la població formen part de l’estratègia o el ‘model Barcelona’ per reduir la incidència de la malaltia. Segons Caylà, el manteniment i l’adaptació del programa de prevenció i control de l’Agència de Salut Pública de Barcelona ha estat clau. Un exemple de millora o d’adaptació citat per aquest epidemiòleg és la incorporació de la figura de l’agent de salut comunitari. Segons explica, a partir de l’any 2000, amb l’arribada d’immigrants econòmics provinents de països molt pobres, es decideix comptar amb agents de salut comunitaris originaris d’altres països que puguin fer de mediadors.
Un altre exemple va ser la creació, fa prop d’una dècada, de les unitats clíniques de tuberculosi. A Barcelona hi ha cinc unitats (a l’Hospital Vall d’Hebron, al Clínic, al Sant Pau, al Mar i al CAP Drassanes) des d’on es fa un seguiment proper als casos.
D’altra banda també és clau la lluita contra les desigualtats des de diferents polítiques. En aquest sentit Caylà explica que tenir uns habitatges on no hi hagi amuntegament -el contagi és via aire persona a persona- o que el nivell socioeconòmic dels barris sigui més alt és també prevenir casos de tuberculosi.
A banda de les millores de programa i de combatre les desigualtats també és bàsic l’accés als serveis de salut, un accés retallat pel reial decret llei del PP 16/2012. Sobre aquest punt, tant Tarafa com Caylà reconeixen que és molt important garantir una sanitat universal i facilitar la targeta sanitària a tota la població. I és que si bé la tuberculosi és una malaltia que té tractament, casos com el d’Alpha Pam, mort per tuberculosi a Palma per estar exclòs del sistema sanitari públic, recorden la importància de l’accés. «No el van visitar a l’hospital perquè no tenia targeta sanitària», recorda Caylà.
El debat sobre l’eutanàsia ha quedat paralitzat, de moment, al Congrés dels Diputats. La Cambra ha votat aquest dimarts en contra de la presa en consideració de la proposició de llei -86 diputats a favor, 132 en contra i 122 abstencions – que presentava Unidos Podemos-En Comú Podem-En Marea sobre la regulació de la mateixa i que implicaria la reforma de l’article 143 del Codi Penal, en el qual es castiga.
La iniciativa ha estat rebutjada amb l’oposició del PP i les abstencions de Ciutadans i el PSOE, als quals la diputada d’En Comú Podem, Marta Sibina, ha retret intentar ajornar el debat sobre l’eutanàsia. «Quan és el moment?«, ha increpat Sibina a la bancada socialista. «Expliquin a aquestes persones que estan patint», ha afegit, «que vostès ja parlaran assossegadament».
Per la seva banda, el socialista Gregorio Cámara s’ha defensat argumentant que el debat és «necessari» i «està socialment instaurat», però ha assegurat que el que proposa Unidos Podemos és «precipitat» i s’ha mostrat favorable actualment a regular determinats drets del final de la vida, però no l’eutanàsia. De fet, el passat 7 de febrer va registrar una iniciativa en aquest sentit.
«La prioritat és dotar Espanya d’una bona llei bàsica de mort digna que encara no existeix i el desenvolupament dels serveis per fer realitat una mort digna en condicions d’igualtat», ha dit Cámara en el ple. D’altra banda, Ciutadans també ha defensat la seva abstenció posant per davant la seva pròpia iniciativa, també de mort digna.
Les tres iniciatives han introduït el debat en el Congrés, però en direccions diferents: Unidos Podemos se centra en l’eutanàsia i el PSOE i la formació taronja ajornen el debat per centrar-se en els drets del final de la vida, entre ells garantir les cures pal·liatives als pacients.
FranciscoIgea, l’encarregat de defensar el posicionament de Ciutadans, ha acusat Unidos Podemos de «demagògia» i, tot i que ha acceptat que «a Espanya es mor malament», ha retret a la formació que «l’alternativa a morir amb dolor no pot ser únicament la seva llei i l’alternativa a l’horror no pot ser únicament el suïcidi».
AlbertoGarzón i PabloIglesias també han pujat a la tribuna a exposar la seva argumentació a favor de la regulació de l’eutanàsia. El primer ha remarcat que es tracta d’una proposta «seriosa i rigorosa» però oberta al debat entre tots els grups i ha insistit que «no podem confondre el dret a la vida amb viure a qualsevol preu». Iglesias ha relatat diversos testimonis de persones que volen accedir a l’eutanàsia per acabar dirigint-se al PSOE: «Espero que tinguin la dignitat de no impedir que en aquest país hi hagi una llei d’eutanàsia».
La posició del Partit Popular, defensada per la diputada Pilar Cortés, s’ha basat en justificar que «aquesta llibertat que vostès defensen de la pròpia vida té uns límits» perquè «una cosa és deixar-se morir i una altra molt diferent és demanar a un tercer que causi la mort. Estem creant per a una altra persona una obligació de matar». Cortés ha tancat la seva intervenció preguntant al ple «Què li dirien a un fill seu que els mirés als ulls i els digués que vol morir?». «Jo a una filla que li vaig donar la vida no seria capaç de donar-li la mort», ha conclòs.
La proposta de Unidos Podemos
Un dels principis de la llei que vol impulsar Unidos Podemos és que «tota persona podrà sol·licitar i rebre ajuda mèdica per posar fi a la seva vida» i argumenta que expandir els drets relacionats amb l’anomenada bona mort «cal», ja que «resulta d’acord amb la defensa d’una vida digna fins al final». Això implica, afirma, «la fi de la confusió entre el dret a viure i el deure de viure».
El grup proposa modificar l’article 143 del Codi Penal, que penalitza l’eutanàsia, i estableix requisits com incloure aquestes prestacions en la cartera bàsica de serveis del Sistema Nacional de Salut. Són ser major de 18 anys, formular una petició de manera voluntària repetint-se en almenys dues ocasions amb una separació de 15 dies i no sent el resultat d’una pressió externa, trobar-se en la fase terminal d’una malaltia o patir sofriments físics o psíquics que consideri intolerables i haver rebut informació de totes les alternatives de tractament existents.
A més, garanteix l’»objecció de consciència» com a decisió individual dels professionals de la salut sempre, però els obliga a «oferir al sol·licitant d’eutanàsia un altre metge» no objector «compartint amb aquest la informació necessària per al correcte maneig del cas».
La reforma de l’Atenció Primària i Comunitària (APiC) es va iniciar l’any 1984 a Espanya i un any més tard a Catalunya, almenys des del punt de vista legislatiu. Han transcorregut més de 30 anys i tant el model teòric com la seva implementació operativa continuen inalterables. Durant tot aquest temps s’han esdevingut canvis sociològics, econòmics, culturals i tecnològics molt importants que, fins i tot, modifiquen els fonaments mateixos dels processos assistencials, així com les dinàmiques d’utilització dels recursos sanitaris per part de la població i les seves necessitats i expectatives. Al mateix temps, l’experiència acumulada amb el funcionament del sistema i en particular de l’APiC han fet palesa la presència de problemes greus que posen en risc la seva viabilitat econòmica i organitzativa i la seva solvència, malgrat que no hagin esperonat prou els responsables polítics de la sanitat per tal d’introduir els canvis necessaris, ni en el conjunt del sistema ni a l’APiC.
La consellera i tots els consellers que han ocupat la cadira del Departament de Sanitat (o Salut) s’han omplert la boca parlant de la importància de l’APiC i de la necessitat de millorar-la. Durant el mandat de Josep Laporte es va dissenyar el model de reforma de l’APiC tot seguint, amb petites modificacions, el que s’havia proposat a Madrid. Al conseller Trias (1988-1996) li va tocar la fase principal de la implantació progressiva del model. Entre 1996 i 2002 el conseller Rius va continuar amb aquesta tasca com el seu breu successor Xavier Pomés. Marina Geli (2003-2010) va inaugurar l’etapa socialista de la conselleria amb un discurs que semblava engrescador almenys per a l’àmbit de l’APiC i va propiciar la posada en marxa d’un «Pla d’Innovació d’Atenció Primària i Comunitària» a principis de l’any 2007. El miratge, amb un progressiu enfosquiment, es va mantenir fins a mitjans de l’any 2009, moment en què un cop dissenyades les grans línies del pla i valorades convenientment les reaccions negatives dels poders fàctics del sistema, es va decidir ubicar-lo en els calaixos dels despatxos de la conselleria a l’espera de millors temps. Al conseller Boi Ruiz (2011-2015) li va tocar la part més dura de la crisi econòmica general i amb ella la tasca de retallar recursos i serveis. A la part final del seu mandat va posar en marxa el projecte COMSALUT, recollint propostes de canvi de l’APiC provinents del Pla d’Innovació i del camp de la salut pública. Actualment es troba encara en fase de pilotatge en 17 àrees bàsiques de salut, amb la implicació dels equips d’atenció primària corresponents i dels dispositius de salut pública autonòmics i locals.
Al gener del 2016 arriba a la conselleria Toni Comín, procedent de l’àmbit polític del PSC-ERC, i també es declara partidari decidit de la potenciació de l’APiC. Després d’uns mesos de l’inici del seu mandat propicia la creació d’un nou Pla Estratègic per a la reconsideració del model i anuncia inversions específiques en aquest camp. Segons fonts del mateix Departament de Salut sembla que aquest nou pla estratègic estarà enllestit a mitjans d’aquest any.
Però la qüestió és… No se’ns passarà l’arròs amb tants plans estratègics? La seva elaboració esmerça molts esforços, òbviament, tot i que sempre és més còmode que intentar modificar efectivament la situació. No endebades hi ha resistències als canvis i, el que encara és pitjor, molta frustració.
Tenim un missatge pel conseller Toni Comín: Ens fa l’efecte que no calen més plans estratègics nous de trinca. Als calaixos del seu departament segur que pot trobar una munió impressionant de documents estratègics i operatius sobre els canvis que necessita el sistema sanitari català en conjunt i l’APiC en particular. Aprofiti les parts que consideri més encertades i posi fil a l’agulla. Tots, però principalment la població de Catalunya, li ho agrairem.
El director general de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, Joan Martí, ha cessat la directora del servei d’urgències del centre, Maria Luisa Iglesias, qui feia prop de deu anys que n’era al capdavant.
En un comunicat enviat als treballadors al que ha tingut accés aquest diari Martí explica que la destitució es va produir divendres passat i que davant del cessament, la responsabilitat del servei es repartirà temporalment. Així seran els tres coordinadors mèdics i la cap de l’àrea d’infermeria qui assumeixen la responsabilitat de l’àmbit fins que s’ocupi de nou la plaça de direcció.
«A efectes operatius, de manera diària aquests mantindran una reunió amb la directora executiva de l’Hospital de Sabadell, Cristina Carod, i amb la directora d’Infermeria, Carmen Díaz, per garantir la gestió, el seguiment de l’activitat i l’estabilitat del Servei», diu el text enviat per Martí.
Amb tot, no s’especifiquen els motius del cessament. Des del Parc Taulí asseguren que són «temes interns». Està previst que la convocatòria per cobrir la plaça fins ara ocupada per Maria Luisa Iglesias es faci pública de manera immediata.
Unes urgències col·lapsades
El cessament arriba un mes i mig després que un miler de persones protestessin a Sabadell per la saturació de les urgències del Parc Taulí. «Fa anys que estem patint unes urgències que no hi ha dret, doblant boxes i amb llits als passadissos», lamentava Xus Merino, infermera de l’Hospital Parc Taulí i membre de la La Plataforma Assembleària de Treballadors del Taulí (PATT).
Només l’any 2015, l’Hospital Parc Taulí va atendre 134.828 pacients d’urgència, fet que suposa que una mitjana de 369 pacients passen cada dia per les Urgències del centre. A finals de març el departament de Salut té previst presentar el Pla Nacional d’Urgències, un pla que abordarà el col·lapse que viuen les urgències d’alguns hospitals catalans com ara el Taulí.
Fa poques setmanes es va presentar el Tercer Informe del Canvi Climàtic a Catalunya. La premsa li va dedicar un gran espai, però després, com ocorre habitualment amb altres notícies, va desaparèixer ràpidament. L’informe descriu, entre altres efectes, que la temperatura mitjana a Catalunya ha pujat 1,55 graus des de 1950, una major recurrència d’ones de calor i períodes de sequera, un augment del nivell del mar d’uns 3,6 cm per decenni, una regressió de les platges, la desaparició de les últimes glaceres, canvis en les espècies marines i en les dates de floració i en la maduració dels cultius.
En el capítol sobre les conseqüències en la salut, es reconeix que les ones de calor a l’estiu han augmentat la mortalitat i els ingressos hospitalaris de persones d’edat avançada i amb patologia crònica, l’aparició de mosquits amb un increment del risc en el nostre medi de malària, dengue i altres malalties infeccioses transmeses per vectors, i un augment de la contaminació atmosfèrica, que generen a Catalunya unes 3.500 defuncions per any.
La contaminació atmosfèrica i el canvi climàtic són els principals problemes ambientals de la nostra societat. La contaminació atmosfèrica com un problema de Barcelona, l’àrea metropolitana i altres grans ciutats del món, i el canvi climàtic com un problema més global del planeta terra. I els dos estan relacionats, perquè l’emissió de gasos dels vehicles, especialment els de gasolina – que emeten principalment CO2 (anhídrid carbònic) – i els de motors a dièsel – que emeten NO2 (diòxids de nitrogen) -, formen part dels gasos amb efecte hivernacle. Per això no és una solució completa per a Barcelona substituir cotxes dièsel per vehicles a gasolina, cal reduir substancialment el parc automobilístic i facilitar el transport públic.
Però l’ús de combustibles fòssils no és l’única causa del canvi climàtic. En un article anterior assenyalava que segons el Panell Internacional del Canvi Climàtic (IPCC), dels gasos d’efecte hivernacle, el CO2 representa el 77 %, el CH4 (metà) originat per formació entèrica en els remugants i per fermentació del fem el 14 % i el NO2 el 8 %. El Panell reconeix que la producció d’electricitat i calefacció, transport, indústria i la desforestació (elimina boscos que capturen el CO2) són les principals fonts de CO2. La ramaderia és la principal font de CH4 i els fertilitzants nitrogenats i el fum dels motors dièsel, de NO2. S’estima que l’agricultura, incloent-hi el canvi d’ús de la terra, representa un 30 % del total d’emissió de gasos a escala mundial, el 80 % dels quals s’originen en la ramaderia, en la qual s’inclou el transport i alimentació de bestiar, ja que un 35 % de la producció mundial de grans es dedica a l’alimentació animal.
Per això, reduir el consum de carn i substituir-la per productes d’origen vegetal és una estratègia per mitigar el canvi climàtic. Un estudi recent de la cohort Prospectiva Europea sobre Nutrició i Càncer (EPIC) d’Oxford al Regne Unit, ha estimat les emissions de gasos d’efecte hivernacle associades a la dieta dels més de 55.000 membres de la cohort. Les emissions (per cada 2.000 calories d’ingesta), calculades en kg d’equivalents de CO2 per dia, van anar de 7,19 per als alts consumidors de carn (≥100 g/d), de 4,67 per als baixos consumidors de carn (< 50 g/d), 3,81 per als vegetarians i 2,89 pels vegans. És a dir, la dieta d’un alt consumidor de carn origina 2,5 vegades més gasos d’efecte hivernacle que un vegà. A Anglaterra es va estimar que canviar els patrons d’una dieta de tipus occidental a una més sostenible basada en productes vegetals podria representar reduir entre un 20% i un 30% la producció de gasos d’efecte hivernacle.
Sorprèn que la publicació del Tercer Informe del Canvi Climàtic a Catalunya, no hagi estat acompanyada de propostes concretes dirigides a la comunitat per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Una d’elles és reduir el consum de carn als països desenvolupats, dels 224 g per persona i dia a 70 g dia que és el màxim recomanat. Estudis recents d’universitats de Suècia i Noruega, reclamen que la mitigació del canvi climàtic no pot quedar reduïda a acords entre els estats, que poques vegades es compleixen, i amb major risc encara amb la nova orientació de Trump al govern d’EUA. És imprescindible involucrar activament a la societat civil. Canviar les pautes de consum, orientant-ho a un consum sostenible i responsable, fer compres de productes locals i de proximitat, reduir el consum de carn i augmentar el consum de productes d’origen vegetal, usar menys el cotxe privat, utilitzar energies renovables. Vetllar per la conservació del nostre planeta requereix canviar moltes de les nostres pautes de vida. La sostenibilitat del medi ambient està profundament relacionada amb la nostra salut.
Però aquest canvi no depèn solament de les nostres decisions individuals, és una responsabilitat social i col·lectiva. Ha d’estar estimulat per polítiques impositives que gravin el que és perjudicial per al nostre ambient i la nostra salut i desgravin el que és beneficiós. L’experiència positiva de les campanyes contra el tabac, que tímidament comença a estendre’s a l’ús del cotxe i al consum de begudes ensucrades, ha de projectar-se cap a altres àrees de la nostra vida quotidiana que incideixen en el canvi climàtic. La societat civil s’ha de comprometre i exigir-ho.
Cal un pacte sociocientífic entre les persones amb síndrome de Down i l’administració sanitària. Un pacte que passa perquè l’administració doni a les persones amb síndrome de Down (i, en general, amb discapacitat intel·lectual) l’atenció personalitzada que mereixen, i que, a canvi, aquestes persones ajudin a respondre als científics tres preguntes que podrien reportar un gran benefici pel conjunt de la població: Per què les persones amb trisomia21 tenen tan bona salut cardiovascular? Per què la prevalença de casos de càncer és pràcticament inexistent? I per què desenvolupen l’alzheimer abans, però a la vegada tan lentament?
Aquest pacte sociocientífic és el que proposa el Dr. Fernando Moldenhauer, cap de la Unitat de Síndrome de Down de l’Hospital Universitari La Princesa de Madrid, creada el 2005 i la segona consulta mèdica de tot l’Estat especialitzada únicament en síndrome de Down. En l’actualitat, la unitat Down de l’Hospital La Princesa atén més de 1.100 persones amb trisomia21 de la comunitat de Madrid (s’estima que a tota Espanya n’hi pot haver 30.000).
En els darrers anys, explica Moldenhauer a aquest diari, la comunitat científica internacional ha anat descobrint que tenia davant seu un nou grup de població amb unes pautes de salut pel cap baix sorprenents. Parlem dels adults amb síndrome de Down, que fa 40 i 50 anys eren una raresa, ja que la seva esperança de vida era de 15 anys, i avui són una població nombrosa. Els avenços en l’atenció pediàtrica i en cirurgia cardíaca infantil ha elevat la seva esperança de vida aproximadament fins als 65 anys (als països del primer món, cal puntualitzar-ho).
I és ara, amb el seguiment epidemiològic d’un gruix considerable de població adulta, on s’han detectat aquests tres fenòmens: ni desenvolupen càncer ni tenen arterioesclerosi, i en canvi sí que desenvolupen l’alzheimer abans que la resta de la població. «Tot el que passa amb la síndrome de Down té un avantatge afegit –comenta Moldenhauer–, i és que se sap on s’han de buscar les causes: al cromosoma 21. Això acota moltíssim l’àmbit de l’estudi per descobrir les claus genètiques d’aquesta protecció que tenen contra el càncer i l’envelliment arterial».
Artèries de nen petit, ossos d’ancià
“Quan la síndrome de Down era considerada bàsicament una situació pediàtrica es creia que el risc de desenvolupar càncer era elevat, ja que la incidència de leucèmies era major a la del conjunt de la població i perquè s’havien observat tumors testiculars derivats de testicles que no havien baixat”, explica Moldenhauer. Però sorprenentment, afegeix, “a mesura que ha anat augmentant la seva edat ha resultat que no desenvolupen cap mena de càncer o que passa en comptadíssims casos. Estan arribant a edats on hauria d’haver aparegut una taxa de càncer que com a mínim fos mesurable, i no la tenim”.
El mateix ha passat amb les malalties cardiovasculars. S’ha vist que les persones amb síndrome de Down no desenvolupen arterioesclerosis, i per tant no tenen infarts de miocardi, cerebrals, o altres patologies per la falta de reg sanguini de qualsevol òrgan. “Les persones amb síndrome de Down d’edat avançada tenen unes artèries com les d’un nen petit, la qual cosa és també enormement sorprenent perquè no hi ha cap model humà de protecció front a l’arterioesclerosi”, afirma el cap de la unitat Down, que és metge interí i durant anys va ser el director mèdic de l’Hospital Princesa.
“Hi ha una població humana que genera alguna mena de protecció cardiovascular i oncològica, les dues principals causes de mortalitat al món desenvolupat juntament amb els accidents de trànsit. Això els converteix en un grup d’interès científic de primer ordre!”, diu Moldenhauer. “És aquí on jo plantejo aquest pacte sociocientífic: com a societat volem que ens ajudin a esbrinar les causes d’unes malalties que ells no pateixen, però el benefici ha de ser mutu, per tant va sent hora que ens adonem que necessiten una atenció sanitària específica, igual que la tenen els pacients d’ELA o de diàlisi, i aquesta atenció s’ha de donar en un entorn terciari, no pot ser que la doni una metge d’atenció primària que veu una persona amb síndrome de Down cada 10 anys”. Aquest pacte, insisteix, s’ha de dur a terme “des d’una escrupolosa observança ètica, cal que ells siguin els primers beneficiats i cal no caure en el cobaisme”.
I s’han posat a la feina. Investigadors de l’Hospital la Princesa volen aprofitar aquest nombrós grup de pacients amb síndrome de Down que atenen per dur a terme un estudi on s’avaluï no només per què no tenen problemes cardiovasculars sinó a la vegada per què els seus ossos sí que envelleixen prematurament, i en definitiva per conèixer millor com és la tercera edat en les persones amb síndrome de Down.
Per a Pilar Sanjuán, que és secretària de Down Espanya i presidenta de Down Catalunya, és una bona notícia que la síndrome de Down estigui atraient l’interès de la comunitat científica, i seria molt positiu aconseguir el nivell d’atenció específica que es pot trobar a Madrid o a Barcelona en la resta de comunitats. Així i tot, considera que no per això s’ha de renunciar a una atenció primària de qualitat. “El centralisme perjudica les famílies amb menys recursos, ja que tenen menys disponibilitat per desplaçar-se; nosaltres a Lleida intentem anar el mínim a Barcelona, o sigui que el que necessitem són mèdics que quan tinguin un pacient amb síndrome de Down s’informin, que treballin en xarxa amb altres metges si no tenen prou experiència, i que sobretot es fixin més en la persona que en l’etiqueta”, apunta.
L’equip de l’Hospital la Princesa que participa en l’estudi sobre la tercera edat en la síndrome de Down
Prevenció de l’alzheimer i millora cognitiva, els grans reptes
Dels tres centenars d’assajos clínics que s’han fet a tot el món relacionats amb la trisomia21, la major part tenen a veure amb l’alzheimer i la millora de la capacitat cognitiva de les persones amb síndrome de Down, que són, segons el parer de Moldenhauer, les dues grans línies de recerca en les quals la ciència els pot ajudar a millorar la seva qualitat de vida.
Pel que fa a l’alzheimer, la situació és a la inversa del que passa amb el càncer o l’arterioesclerosi. Les persones amb síndrome de Down tenen més probabilitats de desenvolupar alzheimer que la població general, i a una edat més primerenca. Als 55 anys d’edat, una de cada dues persones amb síndrome de Down ja té alzheimer. L’any passat es va posar en marxa la Unitat Alzheimer-Down a l’Hospital de Sant Pau, promogut per aquest centre hospitalari i la Fundació Catalana Síndrome de Down, i que compta amb finançament de la Fundació Grífols. En aquesta unitat, que dirigeix el neuròleg Juan Fortea, es tracten els pacients amb síndrome de Down amb alzheimer i es du a terme un estudi per a la seva detecció precoç així com establir nous protocols d’actuació.
En una conferència l’estiu passat, Fortea alertava que l’alzheimer no és només la principal causa de mortalitat de les persones amb síndrome de Down, sinó que s’estan veient casos en què desenvolupen la malaltia quan els seus cuidadors, que normalment són els seus pares, també l’estan desenvolupant.
El que més sorprèn la comunitat científica en el cas de l’alzheimer és que el gen que produeix la proteïna beta amiloide (la causant del dany neuronal) es troba precisament al cromosoma 21, o sigui que les persones amb síndrome de Down produeixen aquesta proteïna pràcticament des que neixen i en canvi triguen molt a desenvolupar la malaltia. “Els científics no s’expliquen quins factors causen aquest endarreriment en l’aparició de l’alzheimer, per la quantitat d’amiloide que produeixen l’haurien de tenir als 10 o 15 anys, o sigui que fins i tot amb això pot ser que tinguin algun tipus de protecció i novament les claus estan al cromosoma 21”, explica Moldenhauer. En la seva opinió, “aquí l’avantatge és que els primers beneficiats del que es descobreixi seran ells mateixos”.
En relació a la millora del rendiment cognitiu, l’estudi més prometedor que es duu a terme a Espanya és el desenvolupat a Barcelona per un equip interdisciplinari del Centre de Regulació Genòmica (CRG) i l’Institut de Recerca de l’Hospital del Mar (IMIM), liderat pels doctors Mara Dierssen i Rafael de la Torre. En un assaig clínic realitzat el 2014, i publicat l’any passat a la revista internacional The Lancet Neurology, es va demostrar que la combinació dels exercicis d’estimulació cognitiva amb la ingesta d’una substància present al té verd (la Epigalocatequina Galato) millorava de forma substancial les connexions neuronals de les persones amb síndrome de Down, i per tant influïa positivament en el seu rendiment cognitiu.
Malgrat els bons resultats, els investigadors estan tenint serioses dificultats per aconseguir els 200.000 euros que es necessiten per dur a terme el mateix assaig però amb població infantil, on s’esperen resultats encara millors donada la seva major plasticitat cerebral.
El 12% dels barcelonins i barcelonines han patit o patiran un trastorn de salut mental al llarg de la seva vida, un percentatge lleugerament superior quan es tracta d’adolescents i joves. A partir del mes de maig, Barcelona comptarà amb tres dispositius especials per facilitar la inserció laboral de joves que pateixen un trastorn de salut mental diagnosticat, com ara un trastorn bipolar, esquizofrènia, depressió o angoixa.
L’Ajuntament de Barcelona ha presentat aquest dilluns els nous dispositius adreçats a la cerca de feina, una de les primeres mesures del Pla de Salut Mental de la ciutat que es posen en marxa i que es farà des de l’agència d’ocupació Barcelona Activa. Segons ha explicat el primer tinent d’alcaldia Gerardo Pisarello, els tres dispositius se situaran als districtes de Sant Andreu, Sant Martí i Nou Barris i serà un servei dimensionat per atendre fins a 150 joves d’entre 16 i 35 anys. «Hi ha un enorme malestar psicològic que ha generat la crisi, un fenomen sovint invisibilitzat en forma de malestar psicològic o depressió. Barcelona Activa ha de poder baixar al territori per ajudar la gent», ha dit Pisarello.
Per tal de garantir una atenció especialitzada i específica per als joves que participin d’aquest servei d’inserció, 200 professionals de Barcelona Activa participaran en un programa de formació amb experts de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i entitats de salut mental. Segons ha explicat la directora de Barcelona Activa, Sara Berbel, els professionals s’encarregaran d’orientar els joves i es farà un seguiment tutoritzat durant els primers sis mesos de feina un cop la persona hagi estat contractada. «És important no deixar sols aquests joves, que necessiten l’acompanyament perquè la societat no es pot permetre malbaratar el seu talent», ha afegit Pisarello.
Els joves podran ser derivats a aquest servei específic pel seu metge de família, per agents de salut comunitaris o des del mateix servei de Barcelona Activa, entre altres. Tot i que de moment els dispositius se situaran en aquests tres districtes «prioritaris», segons ha dit la comissionada de salut Gemma Tarafa, no descarten ampliar més endavant aquest servei específic a altres districtes.
Primer any de posada en marxa del Pla de Salut Mental
Tal com ha explicat la comissionada de Salut del consistori, Gemma Tarafa, el servei acompleix una de les línies del Pla de Salut Mental 2016-2022 que ha preparat l’Ajuntament i que va ser aprovat el mes de setembre. «És important recordar que la salut mental és un dret essencial, quan parlem del dret a la salut no parlem només de la salut física sinó també mental i aquest és un tema prioritari», ha dit Tarafa.
El Pla de Salut Mental és el primer pla específic amb què compta la ciutat de Barcelona per fer front a aquesta problemàtica. Per al primer any de posada en marxa, el pla compta amb 51 milions d’euros i un 11% del pressupost anirà destinat a les mesures d’ocupació, una de les línies del pla.
