Els casos de professionals que canvien de lloc de treball entre l’administració i l’empresa privada abunden entre nosaltres en tots els sectors, incloent-hi el sanitari. El fet en si mateix es pot ubicar dins el dret i l’aspiració de tothom a millorar la seva situació personal, professional i econòmica. Els problemes comencen quan el pas des de l’administració a l’empresa o viceversa pot tenir repercussions directes o indirectes sobre l’exercici de l’activitat pública i l’ús correcte dels recursos.
Des de la porta giratòria es pot fer el trànsit del sector públic al privat o viceversa, però també es donen casos de polítics i directius que li agafen gust a la porta i giren amb ella de forma continuada simultanejant activitats públiques i privades durant llargs períodes de temps sense marejar-se. Tampoc són rars els que utilitzen repetidament la porta i entren i surten en els sectors públic i privat de forma successiva i alternativament.
Aquest fenomen de les portes giratòries no és propi ni exclusiu de la cultura llatina (la nostra). De fet el terme “revolving door” va ser instaurat pels anglesos. Es dóna en tots els països i sectors d’activitat econòmica i social, però, si es consulten els llistats de casos publicats a casa nostra, es comprova que els sectors de les finances, de l’energia i el sanitari se situen al davant de la resta. Dins la sanitat els intercanvis més freqüents es donen en el camp de la farmàcia.
No són pocs els que pensen que cal aprendre a conviure amb les portes giratòries i aprofitar les aportacions positives que poden fer els polítics i directius afectats en traslladar la seva experiència i contactes entre els sectors públic i privat. Els que així pensen asseguren que el que cal és actuar sota principis ètics i de transparència i, en tot cas, deixar passar un cert temps en el trànsit entre les dues situacions. Però les coses no són tan simples i la presència de greus conflictes d’interès pot influir de forma més o menys significativa en els processos de presa de decisions.
A Catalunya el sector sanitari mou una gran quantitat de recursos econòmics, fet que el col·loca en el punt de mira de grups industrials i d’inversió en visualitzar-lo com un gran nínxol de negoci alimentat, en gran part, per diners de procedència pública. Aquest fet pot propiciar la connexió entre les portes giratòries i la corrupció tal com s’ha posat de manifest en exemples amb gran notorietat pública com el cas Innova. Sense entrar en aquesta relació dolosa no deixa de cridar l’atenció la velocitat que ha agafat darrerament la porta giratòria del CatSalut a partir dels recents canvis promoguts a l’Àrea del Medicament.
En temps com els actuals en què la corrupció està present de forma diària en els mitjans de comunicació cal mantenir-se vigilant i, sense apriorismes, no caure en conductes que puguin induir sospites. La utilització innecessària de les portes giratòries no contribueix precisament a millorar la imatge de la nostra sanitat. Ja ho diu l’aforisme: la dona del Cèsar no solament ha d’ésser honesta sinó que també ho ha de semblar.
Des de tota la meva humilitat m’agradaria donar resposta a una modesta reflexió publicada fa unes setmanes sobre les estudiants de medicina que considero totalment fora de lloc. Com a dona, estudiant de medicina i feminista en totes les esferes de la vida, no puc tolerar que es diguin aquestes coses sense fer-ne una anàlisi radical, és a dir, anant a l’arrel de les coses. L’article apuntava, entre altres idees, que les dones són molt més crítiques amb elles mateixes que els homes, que s’exigeixen més en els seus estudis i en les seves apreciacions i judicis o que solen ser una mica més insolidàries que els homes.
Tanmateix, les diferències esmentades en l’article entre homes i dones en el grau de Medicina no són per a res biològiques, sinó el nítid reflex d’una societat patriarcal de la qual no se’n lliuren ni l’ensenyament ni les ciències de la salut. I per tant, no, no són dignes de ser mantingudes.
M’explicaré.
Si tenim una modesta percepció de les nostres capacitats, és perquè hem crescut creient-nos inferiors, menys aptes, persones de segona, perquè la meitat de la població global ja s’ha encarregat de dir-nos i repetir-nos que determinades coses, com ara la ciència, no ens pertoquen– i com encara avui en dia fa algú a Brussel·les sense que el món s’emporti les mans al cap. No ens pertoquen perquè no les fem bé. Perquè la nostra intel·ligència no és suficient per guarir un malalt, però si per tenir-ne cura, com ja aprenem des de la infantesa.
I és per això que dubtem tant, perquè ens ho arribem a creure. I això impregna les nostres personalitats i les nostres maneres de fer, tot i tenir-ne consciència. No ens ho arribem a creure com a persones individuals –que sovint també-, sinó com a dones pertanyents a una societat patriarcal que ens infantilitza sistemàticament. Si dubtem, és perquè hem crescut en la inseguretat de saber que ens endinsàvem en un món d’homes en el qual, per molts anys que hagin passat, encara estem mancades de referents, tant en la docència a les classes com a l’hospital, perquè la història s’ha encarregat de silenciar les grans aportacions de les dones a la medicina. I reproduïm aquest dubte amb la inseguretat, la indecisió de saber si haurem triat bé, si hauríem d’haver decidit fer una altra cosa, si estem preparades per aquest nivell de competitivitat i autoexigència. Aquest dubte amb què el patriarcat ha decidit criar-nos, perquè sapiguem trobar el nostre lloc, perquè arribem a ser metgesses sense destacar, no sigui que ens acostem al sostre de vidre i descobrim que existeix.
I això ens paralitza a l’hora de prendre decisions, és clar, com també ho fan els qüestionaments i judicis continus que rebem si fem perquè fem, i si no fem perquè no fem. Així que sí, la nostra capacitat de decisió es veu limitada per totes bandes, però no per la gràcia del senyor ni perquè cap hormona ens afecti el lòbul frontal.
I en la mateixa línia, l’autoexigència de les dones és més alta. Com no hauria de ser-ho si, encara a hores d’ara, dia sí dia també hem de demostrar a casa, a l’escola, a la universitat i a l’hospital que podem fer-ho? Com no autoexigir-nos més si ens és el doble de difícil accedir als mateixos llocs de treball? Com no hauria de ser-ho si els alts càrrecs tant de les institucions educatives com sanitàries només són homes? Com no autoexigir-me més si vull ser neurocirurgiana però a la facultat algú em diu que no és una especialitat per dones?
Sempre se’ns demana més, i sovint ens autoexigim més pensant erròniament que la responsabilitat és nostra.
I per últim, el debat de la solidaritat: que les dones som més insolidàries que els homes es veu. Sí, això és el triomf més gran del patriarcat: mantenir-nos separades i enfrontades. Aprofitant totes les eines de què disposa, fa que ens acabem veient com a les nostres pròpies enemigues, i no prenem la consciència col·lectiva que ens cal per poder alliberar-nos. Però cada cop en som més les que sabem que juntes ho podem tot.
Per tant, en la societat que volem aquestes diferències no són dignes de ser mantingudes. No ho són perquè, tot i el gir generacional cap a la feminització a les facultats, tot i ser un 80% de dones a la classe, la gran part d’intervencions en públic les fan els homes. Encara avui he d’aguantar que a l’hospital el meu company de pràctiques sigui el “doctor” i jo sigui la “nena”. Per part de metges i de pacients. I a ningú li sembla malament, i tothom calla. Encara avui en dia he d’assumir que tot i que la pregunta la faci jo, les mirades durant l’explicació, tant de metges com de metgesses, es dirigiran majoritàriament al meu company home, dedicant-me’n a mi alguna de fugitiva, per qui sap si obligació o respecte. Algun doctor fins i tot es permet el luxe d’acaronar-me la careta perquè he sabut respondre bé la seva pregunta.
Encara avui en dia hi ha comentaris i actituds masclistes a les facultats i als hospitals. Però no els normalitzarem: ens apoderarem i no callarem quan se’ns infantilitzi ni quan se’ns invisibilitzi. I demostrarem que podem fer i estudiar la millor medicina, juntes. Sense totes aquestes qualitats que volen fer nostres, i que per descomptat, no ho són.
Bones notícies per a les entitats d’economia social i sense afany de lucre que presten serveis assistencials. Salut ha presentat aquest dilluns un avantprojecte de llei que prioritzarà que siguin aquest tipus d’entitats les que gestionin serveis de salut, ja siguin serveis d’atenció primària, sociosanitària, hospitalària o de salut mental.
El Govern ha d’harmonitzar les fórmules de gestió de l’assistència sanitària d’acord amb la Unió Europea i amb aquest avantprojecte, que regula les fórmules de gestió no sotmeses a la normativa de contractació del sector públic, concreta els passos que haurà de seguir el Servei Català de la Salut a l’hora de concertar activitat pública.
Per exemple, expliquen fonts de Salut, si s’obre un nou centre de salut mental en un territori la nova llei permetria que, d’existir ja una empresa d’economia social o una empresa sense afany de lucre que presti servei a la zona, el CatSalut li concerti la gestió. És a dir, passaria per davant d’una empresa amb ànim de lucre i s’evitaria fer un concurs públic en el qual pugui tenir més pes l’oferta econòmica. Si hi ha més d’una empresa d’economia social, la nova norma articula també criteris de selecció que evitarien convocar un concurs. Amb tot, apunten les fonts, l’entitat, per ser concertada, sempre ha de complir uns criteris de qualitat, sigui del tipus que sigui.
Segons ha explicat el conseller de Salut, Toni Comín, aquesta nova normativa evitaria casos com el que va produir-se a l’Escala, a l’Alt Empordà, el 2012, quan el CatSalut va adjudicar després d’un concurs públic la gestió dels serveis de primària al grup Eulen, una multinacional privada dedicada als serveis generals. «Amb aquesta llei, com que blindem clarament la preferència per l’economia social, el departament tindria el dret per concertar l’activitat amb un proveïdor de l’economia social», ha explicat aquest dilluns el conseller.
A més a més, ha destacat «la transcendència» de blindar des del punt de vista legislatiu l’economia social i les organitzacions sense afany de lucre. «Tindran preferència per davant de les organitzacions privades amb afany de lucre», ha repetit Comín. A la pràctica, però, ha explicat que la nova llei el que fa és concretar el model sanitari que ja estableix la llei d’ordenació sanitària de Catalunya, que també fixa uns criteris de subsidarietat a l’hora de contractar activitat a tercers segons els quals l’última opció ha de ser recórrer a empreses amb ànim de lucre.
Què vol dir economia social?
La UE considera entitats d’economia social aquelles entitats independents dels poders públics que compleixen requisits com prioritzar la persona i la missió social sobre el capital, fer participar els seus membres en el govern i destinar la majoria dels excedents en forma de reinversió per aconseguir els seus objectius socials. De fet, Europa encoratja que les entitats d’economia social tinguin un paper rellevant en la prestació de serveis socials, entenent que aporten un valor afegit a la cooperació pública-privada clàssica, tant per la seva missió social com pel seu sistema de governança.
«Donarem un espai molt més gran a les entitats d’economia social i sense ànim de lucre», ha dit Comín. Només en l’àmbit sociosanitari a Barcelona, un 47,5% del volum de contractació entre el Servei Català de la Salut i les entitats proveïdores de serveis va a parar a entitats privades amb ànim de lucre, segons dades de l’informe Privatització i mercantilització de l’assistència sanitària a la ciutat de Barcelona.
Metges de Catalunya ha demanat a l’Institut Català de la Salut (ICS) que creï amb urgència una comissió per analitzar la situació de l’atenció primària. Amb aquesta comissió es volen definir mesures que «tallin immediatament l’asfíxia amb la qual treballen els professionals», expliquen en un comunicat des del sindicat mèdic.
Denuncien que és habitual que els metges realitzin entre 35 i 40 visites diàries de mitjana i que aquesta sobrecàrrega de treball els desmotiva i els fa viure en un estat d’estrès i angoixa constant. Per això demanen limitar a 25 les visites diàries per metge de capçalera. Associen aquesta situació al dèficit de finançament i de personal que es viu des de fa més d’una dècada, però que ara «s’ha vist agreujat per les retallades i la incorporació de solucions tecnològiques que han alentit i burocratitzat les consultes». Asseguren que el pressupost destinat pel Servei Català de la Salut a la primera línia assistencial s’ha reduït un 25% des de l’any 2007 (de 1.716 milions d’euros a 1.377) i que la plantilla ha passat de 6.819 metges de família i pediatres el 2007 a 5.747 el 2016.
“El temps d’atenció per pacient no pot superar els sis o vuit minuts, dels quals la meitat es dediquen a introduir dades en el sistema informàtic”, expliquen des del sindicat. Per això reclamen que l’atenció primària representi un mínim d’un 20% del pressupost de Salut i que hi hagi un màxim de 1.000 targetes sanitàries individuals per metge de família i pediatre.
Segons dades de l’últim baròmetre sanitari del Ministeri de Sanitat, el 64% dels pacients catalans han d’esperar més de cinc dies per aconseguir visita amb el seu metge de capçalera i un 80% mai o gairebé mai poden fer-ho el mateix dia que demanen la cita.
Des de Metges de Catalunya també demanen la substitució de les jubilacions dels últims cinc anys, les absències programades i les superiors a 48 hores, l’eradicació de contractes precaris i l’elecció de la direcció dels centres per part dels mateixos treballadors.
Indignació al CAP Can Vidalet
Els professionals del CAP Can Vidalet es queixen de la manca de recursos i els endarreriments de les esperes per ser visitat que, diuen, en la majoria de casos supera les 48 hores. Per això van fer una crida a la rebel·lió per part dels professionals sanitaris a través d’un manifest adreçat a l’ICS i que ja han firmat més de 3.000 persones.
Els professionals asseguren en el manifest La necessària rebel·lió dels metges que l’atenció primària “és encara la torna del sistema sanitari” i diuen que es troben en “una posició difícil de donar una bona assistència sanitària disposant cada vegada de menys recursos”.
Barcelona està decidida a acollir l’Agència Europea del Medicament (AEM) i compta amb un ampli suport per part de la Generalitat i també del govern central perquè així sigui. La ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Dolors Montserrat, el conseller de Salut Toni Comín i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, s’han reunit aquest dilluns per impulsar la candidatura de Barcelona com a seu de l’Agència Europea del Medicament (EMA en anglès), que s’haurà de traslladar de Londres, on està ara ubicada.
Un grup de treball conjunt entre les tres administracions vetllarà pel curs de la candidatura de Barcelona per acollir la seu de l’AEM. L’Agència haurà de marxar de Londres després de més de vint anys a causa del Brexit, que ha fet que organismes oficials ubicats al Regne Unit, com aquesta agència encarregada de fer una avaluació científica, de supervisió i control de la seguretat dels medicaments a la Unió Europea, hagin de canviar de ciutat. Barcelona competirà amb altres ciutats europees que també han manifestat la seva voluntat de fer-ho però de moment és l’única ciutat candidata d’Espanya i compta ja amb el suport del govern central, expressat pel mateix president Mariano Rajoy.
Segons les administracions, Barcelona compleix els requisits que es demanen per donar resposta a les necessitats de l’Agència, en termes de connectivitat, comunicacions, transports, infraestructures, així com pels prop de 900 professionals que hi treballen, que hauran de traslladar-se a la nova seu. “L’elecció de l’Agència Europea del Medicament a Barcelona serà un reforç important pel desenvolupament econòmic i social de la ciutat, i per tant per Catalunya i per a l’Estat”, asseguren.
Segon intent d’acollir l’AEM
No és la primera vegada que Barcelona manifesta la seva voluntat d’acollir l’agència. Ja ho va fer en la primera ocasió en què s’havia de decidir on ubicar-la. Va ser l’any 1992, quan l’estat espanyol, en el marc dels Jocs Olímpics, va presentar la candidatura de Barcelona com a seu, quedant en segon lloc per darrere de Londres, on va ser finalment ubicada.
El segon intent per quedar-se amb aquesta agència, que té un ecosistema associat de més de 1.600 empreses i que rep més de 40.000 visites anuals, va començar just després del referèndum del Brexit. Des de l’estiu passat el Govern ja va aprovar crear una comissió encarregada d’impulsar aquesta candidatura i el govern de l’Estat es va comprometre a treballar coordinadament perquè Barcelona pugui ser la seu de l’Agència.
En un comunicat emès l’estiu passat, l’AEM agraïa l’interès expressat per diferents estats membres per acollir la nova seu i els recordava que en qualsevol cas la decisió final serà presa pels representants dels estats. “Estem convençuts que els estats escolliran la decisió més apropiada pel que fa a la ubicació i l’adequació que caldrà fer amb el canvi”, resava un comunicat.
Hem formalitzat la realitat per al seu tractament lògic, però no sabem ja de quina realitat es tracta
Salvador Pániker (a Aproximació a l’origen)
La mort de Salvador Pàniker m’ha agafat per sorpresa i, encara que el temps apressa, vull aprofitar la columna d’aquesta setmana per dedicar-li unes línies en record pòstum. Tot i que no vaig tenir ocasió de conèixer-lo personalment, sempre vaig mantenir una gran afinitat intel·lectual amb aquest filòsof atípic que va reflexionar amb tant d’encert sobre el progrés, les seves seqüeles i la mort digna. Tinc un gran deute amb ell, com a mestre que va ser de pensar bé i de pensar, abans que altres, no sense cert oportunisme, s’apuntessin al carro que liderar amb tenacitat, honestedat i convicció.
Encara que fou enginyer de carrera, Pàniker va ser un erudit interessat per la ciència, la filosofia i les religions des de la seva original perspectiva de mestís cultural i amb una intel·ligència crítica absolutament fora del comú. Atent seguidor dels progressos de la Medicina, va preveure, molt abans que els professors de Bioètica, que la prolongació de l’esperança de vida que ha vist el nostre temps portaria també amb si una endèmia de dolor i minusvalideses que s’acarnissa no sobre els individus malalts, sinó sobre les seves famílies i amics. L’amenaça de la dependència, que ja arriba a milions d’espanyols, plana avui sobre l’estat de benestar com un efecte bumerang del desenvolupisme. Les dramàtiques seqüeles dels accidents cerebrovasculars, les invalideses dels accidentats de trànsit que tiren endavant a les UCI, la perllongada agonia dels pacients amb càncer incurable i la demència d’Alzheimer ens enfronten cada dia amb la cara menys amable del progrés sanitari.
Per això, Pàniker va sentir la necessitat d’introduir la qüestió de la mort digna i de l’eutanàsia en els debats culturals i mai va cessar de reclamar una legislació més d’acord amb el necessari apoderament ciutadà. En el fons, venia a dir-nos a la seva obra, una pròrroga és sempre això, una (simple) pròrroga i es fa imprescindible una reconciliació amb la nostra finitud. De ben segur hauria subscrit ‘El rei es mor’ d’Eugène Ionesco, que va escriure per al teatre alguna cosa similar al que Pàniker va aportar a la reflexió filosòfica.
Certament, qualsevol iniciativa per endolcir el trànsit dels malalts sense esperança de curació implica responsabilitzar més a la ciutadania. Aquest va ser un dels objectius que es va marcar Pàniker en el vessant més pràctic de la seva agitació intel·lectual. En el deixant d’Ivan Illich, crec que el nostre filòsof desconfiava de la capacitat de compassió del sistema sanitari, la missió sembla la d’allargar la vida a qualsevol preu (i mai més ben dit) i va insistir en apropar al ciutadà la seva preocupació per la dificultat que resulta morir-se.
La recent iniciativa de Podem de portar al Parlament una proposició de llei sobre l’eutanàsia ha resultat fallida perquè els nouvinguts a la política creuen que ja han besat el sant i perquè la resta de partits els estaven esperant. Certament no els falta raó i el futur va per aquí, però si haguessin seguit el consell que va poder haver-los donat Pàniker, segur que haurien pensat amb paciència i, sobretot, haguessin vist com de necessari resultava un ampli acord polític sobre tan delicada qüestió davant de llançar les campanes al vol.
Pàniker ha marxat amb tranquil·litat, tal com ell havia desitjat. Ens deixa una obra preocupada pel sentit de la vida i per la relativitat del progrés que passa llepant les nostres preocupacions més banals però no encerta, més enllà de distreure’ns, a resoldre les qüestions que ens afecten en el nucli més íntim de la nostra persona.
Es calcula que a Catalunya moren prop de 500 menors d’edat cada any per culpa de malalties. Segons dades de l’Idescat, hi ha 2,74 defuncions abans d’arribar a l’any d’edat per cada 1.000 nascuts vius. Davant d’aquesta situació apareixen les cures pal·liatives pediàtriques, una atenció que es dóna a aquells nens que tenen malalties predominantment incurables o que tenen una situació amenaçant o limitant per la vida.
L’Hospital de Sant Joan de Déu disposa d’una de les unitats de pal·liatius pediàtrics referents a tot l’estat Espanyol. Creada l’any 1991, actualment està formada per un equip multidisciplinari que consta de tres metges, quatre infermeres, un psicòleg, una treballadora social, un agent espiritual i una infermera i consultora clínica. «Oferim una atenció no només física, sinó integral i holística, des del punt de vista físic, psicoemocional, social i també espiritual» explica Sergi Navarro, cap de la unitat de cures pal·liatives i primer president de la SociedadEspañola de CuidadosPaliativosPediátricos.
Des d’aquí atenen un centenar de nens cada any. Tot i això, matisen, «n’hi ha més». Es calcula que hi ha un miler de nens amb necessitats pal·liatives a Catalunya, dels quals entre un 30 i un 40% són oncològiques. Fundacions com Enriqueta Villavecchia, Glòria Solé o l’Afanoc són claus per poder tirar endavant aquesta unitat.
«Som referents per la sensibilitat de l’hospital», opina, convençuda, la infermera Núria Carsi: «El que hi ha hagut és un impuls de l’equip de voler fer que això agafi força i tiri endavant i arribi a més població». La feina d’aquests professionals, que es dediquen a «donar qualitat de vida» no és gens fàcil.
Un dels seus objectius és que la persona arribi al seu moment de morir amb la màxima salut i que puguin fer el traspàs en un moment de serenor, sent capaços de «deixar-ho anar». Això, expliquen, és clau per ajudar a la família en el dol posterior, però també per l’infant que està a punt de morir. «Igual que se l’ha d’acompanyar en el moment de néixer, se l’ha d’acompanyar també en el moment de morir», explica Carsi. «No només ajudem a morir, sinó a viure i a viure millor. El que fem és augmentar la quantitat i la qualitat de vida, hem de treure l’estigma», afegeix el doctor Navarro.
La infermera Núria Carsi mostrant un penjoll amb la frase d’una mare / JORDI ROVIRALTA
“No estem preparats per entendre que els nens es moren”
«Gràcies per acompanyar-nos en aquest llarg camí, per fer-nos la vida més fàcil i per ajudar-nos a acceptar el que és inacceptable», resa el testimoni de L.B. Com a societat, explica el doctor Navarro, no estem preparats per entendre que els nens es moren, sobretot «a les altes societats». Això es deu al fet que gràcies als avenços científics «sembla que ja ningú es pot morir d’una malaltia».
La infermera Carsi porta un penjoll amb una frase marcada sobre el paper, però també al seu cap. Ràpidament hi fa referència: «Ja que no podem donar dies a la teva vida, donem vida als teus dies». Qui la va pronunciar era una mare que va perdre el seu fill. Per Carsi, vivim en una societat que demana al malalt que lluiti enfront de la malaltia. Per això, a vegades, quan el nen veu que es mor i n’agafa consciència, ho pot entendre com que ha incomplert el que li demanen i ho pot viure com un fracàs. «Morir-te no és fracassar ni tirar la tovallola, és un procés de la vida i no hi ha vida si no hi ha mort. Hem d’ensenyar a aquests nens que no s’han de disculpar de res». Per sort, insisteix, hi ha pocs nens que es moren però per desgràcia n’hi ha altres que sí que moren sent només nens: «No ho podem evitar, però sí que els podem acompanyar a tenir una bona mort».
Per aconseguir això, el primer pas és tenir el dolor controlat per després poder tractar la piràmide de les necessitats, com ara les emocions. El doctor Navarro contrasta que, si bé no es pot curar el patiment de la família i el nen, «sí que el pots acompanyar, estar disponible, pots donar eines a la família per apoderar-les perquè puguin fer front a la situació tan difícil» Això justament és el que destaca el testimoni de M.C.: «En les seves visites a domicili i amb les seves trucades periòdiques ens aconsellaven, ens animaven i ens reconfortaven amb el seu seguiment. Sempre van estar localitzables quan els vam necessitar per a qualsevol urgència». Una opinió compartida pel testimoni d’E.R. que explica que tot i els moments viscuts i les dificultats «hem après i ens han ensenyat moltes coses. Però si ens hem de quedar amb alguna cosa, un detall, un moment, una virtut, nosaltres ens quedem amb el fet que sempre hi han estat quan els hem necessitat».
Un dels dubtes que sorgeixen entre les famílies és com se li explica al seu fill que està morint. Això dependrà del nen, de l’edat, del nivell de maduració i de molts altres factors ambientals i familiars. El concepte de la mort es va treballant segons les necessitats de l’infant. «Si són molt petits no ho pregunten directament, però es veu perquè estan més inquiets, o a través del joc i els dibuixos veiem els dubtes que poden tenir», explica Carsi. Sempre serà la persona més propera al nen qui li expliqui, per això es treballa molt amb els pares perquè la gran majoria de les preguntes aniran dirigides a ells.
A partir d’aquí, l’equip treballa amb tots els membres de la unitat familiar però també amb un cercle més extens i amb l’entorn del nen, com ara l’escola. Es parla que els germans són els grans oblidats, però per la infermera Carsi una preocupació són els avis perquè tenen un doble nivell de dol i de patiment: veuen el nét morir-se, quan ells tenen l’edat de morir-se i pensen «hauria de ser jo». Alhora veuen al seu fill patir perquè està perdent el seu fill».
El doctor Sergi Navarro i la infermera Núria Carsi a l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA
Deixar anar
Tot i que actualment hi ha la possibilitat de fer molts procediments mèdics i es disposa de molta tecnologia, “no sempre tot el que podem fer està ben fet o s’ha de fer”. El doctor Navarro desenvolupa aquesta idea que, en un primer moment, pot semblar contradictòria: “Hi ha vegades que si una cosa que podem fer no li aporta cap benefici al nen, no s’ha de fer, ja que li pot fer mal”. Ho exemplifiquen. “A vegades si en un moment concret reaniméssim o féssim una transfusió, o si féssim un tractament actiu d’antibiòtic, no estem acompanyant aquest nen en el seu procés de mort, estem interferint en el fet que pugui fer aquest procés d’una manera saludable. Això, a vegades, pels pares, si no estan acceptant la realitat i la situació de la mort, els hi és molt difícil d’entendre perquè voldrien que es continues actuant per curar-lo. Òbviament és difícil d’entendre per la família; però el més difícil d’entendre és que el seu fill no es pot curar”.
Davant d’aquestes situacions, el treball de la unitat de cures pal·liatives és continuar indicant que “la mirada és acompanyar cap a la mort, no cap a la vida”. Per això recomanen a les famílies que, per molt difícil que sigui, han de deixar que aquesta persona mori. “L’acte d’amor més gran que pot fer un pare o mare és que, per molt que estimi al nen, l’ha de deixar anar”, conclouen els professionals.
Una vegada el nen ha mort hi ha dos moments clau. El primer, una setmana després de la defunció es truca a la família per veure com estan. «Una setmana és el període que considerem que és el moment on tothom deixa d’estar tan a sobre». Un mes més tard es proposa a la família fer una visita tancada amb els professionals que els han atès per poder repassar dubtes o pors que han pogut aparèixer. També els recomanen assistir a grups de pares perquè vegin que no són els únics que estan passant per aquesta fase tan complicada i puguin compartir experiències.
Referents professionals
Sant Joan de Déu també és referent pel que a formació i sensibilització d’altres professionals d’altres hospitals i equips: «El que fem és ensenyar un model que a nosaltres ens funciona». Recordant aquest cas, i la de totes i cada una de les famílies que trepitgen Sant Joan de Déu, explica que és important treballar amb la conscienciació que les cures pal·liatives el que portarà és una millor qualitat de vida, pel nen i per la família, en aquest procés final de la vida, que pot ser curt o llarg. Un dels professionals clau en tot el procés és el de la infermera pediàtrica. En aquest moment de final de la vida no només ha de fer les cures d’infermeria bàsiques i físiques, sinó atendre tota la salut d’aquesta persona en tota la seva globalitat, ja que moltes vegades és el fil conductor que uneix el treball d’equip de tota la unitat de cures pal·liatives. «L’objectiu és poder acompanyar a la família a què enfronti aquesta situació d’una manera que hi hagi les mínimes complicacions possibles. El dolor no se’ls hi pot evitar, però acompanyar-los a viure aquest dolor d’una manera que transcendeixi i que surtin del dolor enriquits, no només entristits o adolorits» explica la infermera Carsi que, a més, compta amb una formació especialitzada per fer acompanyament en una situació complexa i de final de vida i dol.
Tot i ser referents estatals, miren cap als països anglosaxons on, segons ells, són pioners en cures pal·liatives d’adults i de pediàtrics perquè l’atenció «està molt més regularitzada i universalitzada». Mentrestant, un dels reptes que es marquen és que «aquesta especialització de Sant Joan de Déu pugui arribar a tothom qui ho necessiti». Això implica formar els equips de tots els hospitals en una base de cures pal·liatives perquè tinguin instruments bàsics per treballar aquestes situacions en un primer moment: «Tot funciona molt millor quan es comença a actuar de manera precoç i s’acompanya tot el procés». Es refereix, per exemple, als professionals que treballen en un CAP. «Nosaltres convivim amb aquestes situacions en el nostre dia a dia perquè som una unitat especialitzada, però el que està al CAP s’hi troba una vegada a l’any o menys. Si no té unes eines mínimes no podrà fer bé la seva feina i patirà molt. Estem parlant de cuidar persones, el nen principalment però també a la família i al professional», conclou el doctor Navarro.
Un nen passeja pels passadissos de l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA
La Maternitat d’Elna va ser un espai d’esperança en mig de dues guerres que originaren mort i un dolor que arriba fins avui. Un espai d’esperança gràcies al qual van poden néixer 597 criatures entre els anys 1939 i 1944. Un espai d’esperança per les persones que hi van trobar refugi. Aquest espai va ser possible per la voluntat infatigable d’Elisabeth Eidenbenz, que el 1937, als 25 anys, va decidir marxar de Suïssa i venir a Espanya amb el Servei Civil Internacional per ajudar la població que estava patint la guerra. Venia carregada d’ideals, il·lusions i material que diferents associacions suïsses havien recollit per organitzar una acció d’ajuda.
Elisabeth Eidenbenz va arribar al municipi d’Elna, al sud de França, acompanyant la marxa cap a l’exili de milers de persones que fugien d’Espanya buscant evitar la guerra. Era un moment de buscar refugi. Un de tants moments de la història en que la vida de les persones d’un territori està en perill i hi ha qui busca trobar un lloc on provar de sobreviure. El que van trobar a França, majoritàriament, van ser camps d’hostilitat com els d’Argelers, Sant Cebrià, El Bacarés i Ribesaltes.
Avui es pot visitar el Mémorial du Camp de Rivesaltes, a poc més de 25 quilometres d’Elna. Rivesaltes o Ribesaltes, depèn de si ho diem en francès o català, va ser un camp pel que van passar persones que fugien de la guerra a Espanya, persones detingudes per ser jueves, o per altre motius, durant la segona guerra mundial; persones partidàries de la independència d’Algèria durant la guerra en aquest país sota domini francès. També allà hi van ser milers de harkis, persones algerianes que havien lluitat al costat de França i que molts anys després el president de la república francesa François Hollande ha reconegut que els van abandonar. I també s’hi estigueren persones provinents de Guinea, d’Indoxina… El camp de Ribesaltes és un espai que ens fa present el dolor que durant dècades han patit víctimes de diferents guerres en les que França ha estat involucrada d’una manera o altra.
En la fugida republicana que conduïa a camps com el de Ribesaltes també hi havia criatures i dones embarassades, futures mares… La memòria d’aquells anys ens parla de la mort de moltes d’aquestes criatures. De les petites que sortien amb la retirada i de les que naixien en aquell moment. No podien resistir la falta d’aliments, el fred, el vent… En aquell món tan hostil per a la vida Elisabeth Eidenbenz va impulsar la creació de la Maternitat d’Elna. I aquest espai al qui li donaven vida diferents persones va permetre salvar vides, centenars de vides que no haurien sobreviscut a l’estada als camps. La voluntat d’una vida, la d’una mestra suïssa que va entendre que la primera obligació que tenim és ajudar, tenir cura, en va salvar centenars i va alleugerir el dolor de moltes més. Ella era mestra, no metge ni llevadora. Mai havia participat en cap part.
No ho va fer possible ella només. La personificació ajuda a fer visibles aquests fets, però també amaga la resta de protagonistes. Sense oblidar, tampoc, les pròpies víctimes que després es convertiren en salvadores d’altres. La cura es reprodueix. Quan algú té cura de qui ho necessita, quan algú fa present que li primera obligació és tenir cura, la cura es reprodueix, és multiplica… Ens podem relacionar des de l’enfrontament, des de la indiferència o des de la cura. La Maternitat d’Elna era un espai de cura en un món d’enfrontament. Un espai de cura que no estava protegit de l’enfrontament, de la guerra exterior.
La maternitat va ser tancada per l’exercit alemany l’any 1944 perquè des de 1942 començà a acollir mares i criatures jueves. La maternitat havia d’obeir a les autoritats de la França sota ocupació alemanya, però van desobeir ordres. l’Elisabeth Eidenbenz no sempre obeïa tot i el risc que podia suposar per la continuïtat del projecte. No lliuraven mares que eren buscades per les autoritats militars, ocultaven les identitats de criatures jueves… Per salvar vides calia desobeir, però per mantenir la maternitat calia obeir… No sempre va desobeir i això la va fer patir. La maternitat era un problema per a moltes persones en l’Europa de la Segona Guerra Mundial. La maternitat acollia a la comunitat jueva, en un passat molt recent ho havia fet amb la republicana, rebia acusacions de comunisme… El seu final no va significar el final del treball de cura de l’Elisabeth. Pocs dies després ja ho tornava a fer en un altre indret i no ho va deixar de fer. En un món en guerra la cura era, és, imprescindible. Així ho entenia ella.
La història de la Maternitat d’Elna es va començar a popularitzar amb la recerca que li va dedicar Assumpta Montellà i es convertí en un llibre de llarg recorregut. D’allà també en sortiria un documental. Tenim més llibres, recerques històriques, una obra de teatre, ara arriba una pel·lícula… Si tenim ocasió, no deixem de llegir els estudis dels que disposem i de visitar l’edifici que encara es conserva com espai de memòria. Ara l’Ajuntament de Barcelona ha decidit dedicar un carrer a Elisabeth Eidenbenz i aquesta setmana s’ha presentat en un acte de reconeixement. És l’antic carrer de la maternitat del barri de les Corts. Gerardo Pisarello, primer tinent d’alcaldia, en la seva intervenció va assumir la responsabilitat de dedicar-li aquest carrer. El passat no està per ser utilitzat buscant la nostra conveniència en el present, per quedar bé, per treure’n algun tipus de profit. Anem al passat amb voluntat de fer memòria, història i justícia. Incorporar el nom d’Elisabeth Eidenbenz a Barcelona obliga al seu govern. La cura que ella va voler tenir, entre d’altres, amb les persones que buscaven refugi marxant de Barcelona, de Catalunya, ens ha de portar actuar per tenir cura de qui avui també necessita aquest refugi. La cura que va generar la Maternitat d’Elna viu avui en el seu record i hauria d’impulsar nova cura.
Els professionals de medicina i infermeria d’atenció primària ens sentim com Bill Murray a la icònica pel·lícula ‘Atrapat en el temps’, popularment coneguda com ‘El dia de la marmota’. Fa molts anys que remuguem, rondinem i ens queixem pels mateixos problemes, però mai sortim d’aquest bucle de lamentacions.
Els últims a fer-ho -amb una capacitat de difusió notable- han estat els professionals del CAP Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) que han signat un manifest en què denuncien la situació crítica que viu el seu centre i que fan extensiva al conjunt de l’àmbit d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS). El document, que porta per títol ‘La necessària rebel·lió dels metges’, assenyala l’envelliment de la població, la crisi econòmica, les retallades i els interessos polítics com a factors que expliquen les deficiències del primer nivell assistencial. Els signants del manifest desgranen els problemes que afecten el seu CAP: sobrecàrrega assistencial, visites virtuals sense temps a les agendes, manca d’autonomia, llistes d’espera, protocols de derivació no consensuats, proves diagnòstiques de radiologia no informades, anomalies en el programa informàtic ECAP, etc.
No són els únics ni els primers que han llançat un crit d’alerta. Sense anar més lluny, fa pocs dies, metges i infermeres de l’ABS de Tàrrega denunciaven retallades en el servei d’Urgències de la demarcació. Les Marees Blanques, la Plataforma pel Dret a la Salut, el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i el sindicat Metges de Catalunya (MC) han fet paleses les mancances de l’assistència comunitària. En el cas del sindicat mèdic, des de fa més d’una dècada.
Escrits adreçats als diferents consellers de Salut, recollida de signatures, manifestacions, concentracions, vagues… el malestar i les demandes dels professionals s’han expressat per activa i per passiva, sempre al voltant de dos conceptes que comencen amb el mateix prefix de significat negatiu: l’infrafinançament crònic de l’atenció primària i la infradotació del seu personal.
No és nou, per tant, ni tampoc és desconegut per l’Administració. De fet, en els darrers deu anys són també nombrosos els plans per potenciar, reformular, redefinir, empoderar…l’atenció primària que els dirigents polítics i els gestors sanitaris de torn han elaborat i han presentat de manera altisonant, sempre amb el bonic segell de la participació dels professionals i l’autonomia de gestió.
Quina és la realitat però? Que el pressupost de Salut per a l’any 2017 només destina un 16% a l’atenció primària. Davant d’això, que deixin de perdre el temps amb plans estratègics.
Reivindicar, s’ha vist, no és suficient. Ha arribat el moment d’exigir. Exigir que es respecti la ràtio màxima de pacients per metge. Exigir límits en el nombre de visites diàries fixades en les agendes. Exigir un temps adequat d’atenció al pacient. Exigir que les tecnologies ajudin, facilitin i agilitzin l’assistència, i no el contrari. Exigir que l’horari laboral permeti la conciliació dels treballadors. Exigir que els directors facin públics els seus objectius variables, com ho són els de la resta de professionals.
La resposta fins ara ha estat: us escoltem i sabem que heu fet un gran esforç durant les retallades. Però no ens hem de conformar amb què ens escoltin o amb què enviïn una delegació de la conselleria al centre que alça la veu per fer-se la foto i poder dir que atenen les nostres demandes. Volem un full de ruta elaborat conjuntament -amb un procés participatiu obert, transparent i transversal- que defineixi mesures consensuades, amb fases, dates i accions reals i efectives. Tan efectives com definir un percentatge mínim del pressupost de Salut que s’ha de destinar a l’atenció primària o establir el nombre màxim de visites que pot atendre un metge de família en un dia.
I, per molt que les iniciatives individuals són encomiables i poden ajudar a fer pedagogia, només tindrem èxit si actuem com a col·lectiu, si ens ho creiem i tenim la voluntat i la capacitat de dir prou. I si estem disposats a fer alguna cosa més que signar un escrit.
Els metges i infermeres d’Atenció Primària del CAP Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) es van rebel·lar fa pocs dies en contra de la situació que viuen el dia a dia al seu centre. Aquest dijous el malestar dels professionals ha arribat al Parlament per boca del president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, que ha assegurat que el que està passant en aquest CAP «és l’expressió d’un malestar generalitzat».
Si els treballadors de Can Vidalet denunciaven que es troben en «una posició difícil de donar una bona assistència sanitària disposant cada vegada de menys recursos», Padrós ha denunciat la precarització generalitzada de la professió i ha avisat dels perills que es cronifiqui. El president del COMB ha comparegut davant la Comissió de Salut del Parlament precisament per presentar als diputats l’informe ‘La precarietat laboral del col·lectiu mèdic’, publicat el mes de juny passat.
‘Còctel explosiu’ de precarietat laboral entre els joves
Padrós ha alertat del «còctel explosiu» de la precarietat laboral que s’acarnissa especialment entre els joves. Segons dades de l’informe, un cop acaben els anys de residència, 1 de cada 4 metges no troba feina i dels que ho fan gairebé el 90% té contractes temporals. A més, les repercussions de la crisi econòmica es manifesten en els tipus de contractes. Si el 2006 els contractes laborals temporals afectaven el 27,3% dels joves, el percentatge de contractació temporal ha anat augmentant progressivament en els darrers anys fins a arribar a gairebé la meitat: el 47,2% el 2015.
El president del COMB, Jaume Padrós, durant la presentació de l’informe al Parlament. / PARLAMENT DE CATALUNYA
La preocupació creix a més pel fet que un terç de la professió mèdica activa es jubilarà en els pròxims deu anys. «Es jubilaran més de 10.000 metges i metgesses», ha recordat el vicesecretari del COMB. Sobre aquest punt el diputat de Ciutadans Jorge Soler ha advertit que «cal cuidar la població jove perquè és el futur». En aquest sentit Soler ha apuntat a la necessitat de revertir contractes temporals i «fer alguna cosa» per la pèrdua salarial.
Qui també s’ha referit a les futures jubilacions ha estat la diputada del PSC Assumpta Escarp. La socialista ha assegurat que «d’aquí al 2020 es preveu a l’ICS la jubilació de més de 900 metges». «O comencem a reposar baixes amb contractes a jornada completa o cronificarem la situació i la posarem al límit», ha afegit Escarp.
Deures pels metges
A més a més d’exposar la realitat dels professionals a Catalunya, Jaume Padrós ha explicat que per millorar el sistema els primers que s’han de posar deures són els metges. «Hem d’estar disposats a assumir riscos, noves formes de treballar, etc. però hi ha d’haver voluntat política perquè els lideratges puguin emergir», ha recordat.
Tot i que la prioritat és la suficiència de recursos, ha afirmat, sense recursos també es poden fer moltes coses. «Els temps obliguen a canviar: empoderem els professionals», ha dit.
