Blog

  • «Privar les dones d’una activitat enriquidora com la ciència perquè «no és per a elles» és injust»

    Aquest és un article de El Diario de la Educación

    Marta Macho és matemàtica, professora de Geometria i Topologia a la Universitat del País Basc i editora del blog ‘Dones amb ciència’. A finals del 2016, de visita per Madrid, va intervenir en una jornada a la Universitat Autònoma de Madrid per parlar de la situació de les dones a la ciència, a la investigació. Parlem amb ella sobre aquesta realitat, després que l’últim informe PISA desvelés que en ciències les diferències entre noies i nois no són substancials. Encara que sí que ho sigui en Matemàtiques. Preguntada sobre què diria a una nena per convèncer-la que les matemàtiques són «fàcils», respon que «no crec que ho siguin. Són belles, emocionants, fascinants…».

    Què és mujeresconciencia.com i per què neix?

    ‘Dones amb ciència’ és un dels blogs de la Càtedra de Cultura Científica de la Universitat del País Basc / Euskal Herriko Unibertsitatea, i l’àmbit d’actuació és la difusió social i promoció de la cultura científica.

    Va néixer a iniciativa del responsable de la Càtedra, Juan Ignacio Pérez, que desitjava dur a terme alguna iniciativa que donés suport a la promoció de la igualtat d’oportunitats entre homes i dones en l’àmbit científic. La desigualtat en aquest camp és òbvia, sobretot a mesura que s’avança en els llocs de responsabilitat, tant en investigació com en llocs de política científica. Va contactar amb mi per veure si em semblava factible; la idea em va semblar estupenda i vaig recollir amb il·lusió l’encàrrec de coordinar l’edició d’aquest blog, l’objectiu primordial és mostrar el que fan i han fet les dones que s’han dedicat i es dediquen a la ciència i a la tecnologia.

    El blog es va inaugurar el 8 de maig de 2014, el principi va ser lent. Com a editora vaig començar amb una mica de timidesa; però en aquests dos anys i mig de camí hem après, observat i compartit les nostres entrades en xarxes socials. Hem crescut molt i de pressa a força de constància, d’afecte i de no deixar de publicar la nostra entrada diària ni en festius ni en vacances.

    A qui us dirigiu?

    El blog es dirigeix a un públic no especialista, i probablement s’ha convertit en una bona eina en l’àmbit educatiu. A través d’efemèrides, biografies de científiques, recomanacions de llibres sobre dones de ciència o de divulgació científica escrits per dones, cites, exposicions o iniciatives dutes a terme per donar a conèixer a científiques, vídeos amb conferències impartides per dones o sobre elles, entrevistes, iniciatives artístiques, etc. Intentem parlar de ciència i les seves protagonistes, dones, per mitjà d’un format dinàmic, divers i atractiu.

    Són les dones pitjors per a les ciències?

    Per descomptat que no. El que estem és ‘menys motivades’ per a la ciència. La societat percep la ciència com una disciplina masculina; l’entén en moltes ocasions com vinculada a la ‘genialitat’, a habilitats vinculades als homes. Les dones tenim l’etiqueta de ‘treballadores’, molt bones per ser personatges secundaris, en particular en ciència.

    Als nens, des de petits, se’ls anima a participar, a atrevir-se, a ‘menjar-se el món’. Amb les dones s’és molt més paternalista i, per tant, se les frena sistemàticament, dirigint-les a carreres ‘més adequades’ per a elles.

    Per què s’obtenen en avaluacions internacionals pitjors resultats que els seus companys?

    Aquí de nou el problema és l’estereotip. Cap avaluador o avaluadora pensa -en teoria, tot i que també n’hi ha- que les dones siguem pitjors en l’activitat científica. Però el que sí que actua és aquesta part subjectiva, la qual inconscient. Els estereotips que se’ns inculquen des de ben petits, aquests calen, no pensem que els tenim adquirits. Però allà hi són, i ho estan per a cadascuna de les decisions que prenem.

    Recordem un famós estudi encarregat per la National Science Foudation (EUA) en què s’enviava un mateix currículum d’una persona recentment graduada a cent vint professores i professors. Havien de jutjar les seves competències, les seves possibilitats de realitzar amb èxit una tesi doctoral o el sou que mereixien, entre altres coses. La meitat dels dossiers portaven nom de dona –Jennifer– i l’altra meitat d’home -John-. Els avaluadors, tant els homes com les dones, van jutjar més durament les Jennifer que els John.

    Quina és la importància de la manca de referents femenins en ciències a l’hora d’apropar aquestes disciplines a nenes i joves?

    No tenir referents fa percebre la ciència com una activitat masculina, aliena a les dones. Com pot voler una nena ser enginyera aeronàutica si les imatges d’aquests professionals són sempre masculines? Per decantar-se per una professió és necessari sentir-se part del grup.

    N’hi ha que defensen la possibilitat d’una educació separada per sexes per millorar els resultats d’unes i altres. Què opines?

    Crec que no és bo separar les nenes dels nens, com crec que no és bo separar els que tinguin habilitats diferents -millors o pitjors- de la resta del grup. Entenc que l’escola és un aprenentatge a molts nivells, i entre altres coses, s’ha d’aprendre a reflexionar i a ajudar. Els ritmes de l’alumnat són molt diferents per diferents motius. També s’aprèn a viure en societat a l’aula, a acceptar les diferències, a entendre-les i a saber reaccionar-hi. Sé que per al professorat és complicat tenir persones amb nivells diferents, però l’ideal seria poder atendre les necessitats de cada un.

    Alguns estudis parlen de la diferència de tracte que docents (homes i dones) donen a les seves classes a nenes i nens pel que fa a l’ensenyament de matemàtiques i de com això influeix després en les creences i actituds cap a aquestes disciplines.

    L’altre dia vaig sentir comentar a una persona d’ensenyament secundari que a l’aula s’incentiva més als nois, molt més. Crec que passa una cosa semblant a la universitat.

    Les matemàtiques requereixen reflexió i idees a vegades atrevides. S’aprèn molt proposant maneres d’afrontar exercicis; les matemàtiques no consisteixen en mers càlculs com molta gent creu. I allà, els nois solen funcionar millor. S’atreveixen a proposar estratègies i solucions, perquè -opino- mai se’ls ha limitat en aquest aspecte. Jo mateixa animo als meus estudiants a què diguin el que se’ls ocorri, encara que estigui malament; analitzant els errors propis o aliens s’aprèn més que llegint definicions i provant teoremes. Però elles s’atreveixen molt poc a contestar. La por a la fallada les venç. Ningú les ha animat a intentar-ho. Aquestes actituds van calant i es converteixen en norma. Una llàstima, perquè hi ha alumnes brillantíssimes que mai participen en les discussions de l’aula. Es perd un gran potencial d’aprenentatge -per elles i els seus companys-, i a més elles malgasten la satisfacció de donar una resposta brillant i encertada.

    Per què és important que hi hagi més dones en el món de la ciència investigant? Què ens estem perdent?

    És important, en primer lloc, per a elles. Privar la meitat de la població d’una activitat enriquidora perquè «no és per a elles» és injust. D’altra banda, és injust per a la societat. Gràcies a la ciència, la nostra vida ha millorat, vivim més anys i vivim millor. Per què prescindir de les dones amb les seves idees, la seva creativitat, els seus interessos, la seva manera de treballar? Tenir grups de treball diversos és l’ideal per avançar en qualsevol disciplina: homes i dones, persones amb diferents formacions, edats, vivències… Cada persona aporta el seu punt de vista, no hi ha res millor que els col·lectius heterogenis.
    Potser les dones podrien decidir canviar alguns dels temes d’investigació, potser aconseguirien que la ciència fos menys competitiva i més col·laborativa, potser… Potser alguna de les dones a les quals se’ls ha vetat fer ciència hauria ja descobert la cura del càncer.

    Com influeix el desigual repartiment de les responsabilitats entre homes i dones en l’accés d’aquestes a segons quines carreres científiques o professionals?

    La carrera investigadora requereix molt temps de reflexió. L’aprenentatge i el descobriment no són lineals. Hi ha moments en què tot està molt clar i altres en què sembla que no avances. Però fins i tot durant aquests moments d’aparent bloqueig, les idees s’estan ordenant al cap. Les dones tenim moltes més responsabilitats vinculades a una ajuda -de nenes i nens, persones malaltes o velles-. La multitud de tasques que abasten les dones fan que el seu temps sigui -per dir-ho d’alguna manera- de ‘pitjor qualitat’; i en investigació això és dolent, perquè cal invertir molt temps perquè els coneixements s’ordenin i les idees flueixin.

    Hem millorat amb el temps?

    Sí, clar que sí. Les dones estem presents a la universitat i a molts llocs de treball. I, a més, es parla d’això, molt, cada vegada més. Però no tot està aconseguit. Hem passat a una situació ‘més subtil’, més relliscosa, en la qual l’autocomplaença pot portar-nos a assistir a un retrocés. Hi encara desigualtats, i no cal deixar de lluitar fins a aconseguir acabar amb elles.

    En una xerrada fa unes setmanes a Madrid parlàveu del fet que hi havia més dones en carreres científiques tècniques, i menys en les «pures». Per què passa això?

    Matiso una mica, no és ben bé així. Hi ha més dones en disciplines més aplicades – Estadística davant de matemàtiques, o laboratori davant de llapis i paper- que en disciplines més pures. Però precisament en carreres tècniques -enginyeries, informàtica, etc.- hi ha molt poques dones. En el cas de ciència pura es necessita molt temps, però temps «de qualitat» per avançar. I les dones tenen menys temps. En el cas de les enginyeries, l’estereotip està molt present i impedeix que les dones optin per aquest tipus de formació.

    Quines accions poden realitzar-se i des de quan per millorar la visió que tenen, en particular les nenes, de les ciències? O millor dit, de la seva capacitat davant d’elles.

    Crec que és necessari divulgar a diversos nivells. En primer lloc entre el públic en general. Mostrar-los que la ciència no és una activitat masculina -conferències, blogs, etc.-: les famílies i l’entorn social de les nenes influeixen de manera contundent en l’elecció de les professions. Si la societat entén que una dona està igual de dotada que un home per fer ciència, potser es passaria del desànim sistemàtic en el cas de les noies -‘Millor fes una cosa una mica més de dona! ‘- al tracte estimulador en el cas dels nois.

    I d’altra banda, cal divulgar entre les nenes. Crec que és important que les joves coneguin exemples reals, propers, de dones fent ciència.

    Què li diries a una nena, a una jove, per convèncer-la que les matemàtiques són «fàcils»?

    No li diria que són fàcils, perquè no crec que ho siguin. El que li diria és que són belles, emocionants, fascinants… Li diria que encara que de vegades costi una mica començar, amb treball i ganes, es poden entendre i començar a ‘jugar’ amb elles sense por. Li diria que el plaer del descobriment és sublim.

    Podries donar-me algun exemple d’activitats d’acostament de les ciències, de les matemàtiques per a nenes de Primària o Secundària?

    Hi ha moltes iniciatives relacionades amb el joc: jocs de cartes en què apareixen científiques i han d’agrupar-se en laboratoris, jocs en què es diu una feina i es pensa en qui l’ha realitzat -amb llistats d’homes i dones-, jocs que consisteixen a relacionar invents amb els seus inventors o inventores, etc. També es poden organitzar concursos ‘La meva científica preferida’, panells, etc. Aquestes iniciatives ajuden a conèixer a dones de ciència, els seus èxits i vincular-les amb variades disciplines científiques.

    Hi ha diverses iniciatives en què científiques s’acosten a l’escola a parlar en primera persona -per descomptat, de manera divulgativa- en què consisteix la seva feina. Aquestes activitats contribueixen al fet que les nenes -i els nens, per què no? Ells també necessiten referents femenins- vegin a través d’aquestes professionals la passió per l’activitat científica, el plaer que produeix el quefer científic, i que la ciència també és ‘cosa de dones’.

  • Investiguen la mort d’una nena després d’esperar durant hores una ambulància a l’hospital de Blanes

    Salut investiga la mort d’una nena a l’hospital comarcal de la Selva, a Blanes (Girona), la matinada del dissabte. Segons fonts del departament, la Direcció General d’Ordenació Professional i Regulació Sanitària ha obert un expedient informatiu per aclarir la mort i determinar responsabilitats. En un comunicat fet públic aquest dimarts al migdia, Salut especifica que la menor va entrar al servei d’urgències a les 2:33 «amb símptomes i signes que orientaven a una cetoacidosis diabètica» (una descompensació per una disminució d’insulina). En aquell moment, segueix el comunicat, la pediatra que la va atendre va iniciar el tractament de forma immediata i a les 5:52 el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) va rebre l’avís de l’Hospital Comarcal de Blanes per traslladar la nena a l’Hospital Josep Trueta de Girona.

    Segons Salut, després de valorar conjuntament el cas es va qualificar com a prioritat 1, que en l’argot mèdic significa que la pacient, encara que requereix ser trasllada a un altre centre per al seu tractament, es troba en un hospital que pot mantenir estabilitzada la seva situació clínica. Finalment, i sempre segons Salut, l’ambulància del SEM arriba a l’Hospital de Blanes a les 6:18, provinent de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona però  «malgrat els intents de recuperar la pacient, l’evolució és desfavorable i acaba morint».

    Per la seva banda, el sindicat CCOO assegura que l’ambulància, que es trobava a Barcelona, va trigar quatre hores a arribar.

    L’alcalde de Blanes, Miquel Lupiáñez, ha afirmat en un primer moment que el conseller de Salut, Antoni Comín, li ha assegurat en una conversa privada que no calia una ambulància pediàtrica per traslladar a la nena ja que hauria estat suficient amb una UCI medicalitzada atès que la pacient estava controlada i estabilitzada. Ho ha fet en declaracions a Catalunya Informació. Hores més tard però l’Ajuntament de la localitat ha rectificat i ha emès un comunicat en relació al cas en el qual s’assegura que «en la conversa privada mantinguda amb el conseller de Salut, Antoni Comín, aquest s’ha limitat a comunicar que el Departament de Salut havia obert un expedient informatiu per determinar i dirimir les responsabilitats del cas». «No m’ha fet cap valoració sobre el tipus de dispositiu sanitari que ha d’intervenir en un cas d’aquesta naturalesa», assegura l’alcalde a través d’aquest comunicat.

    Actualment només hi ha dues ambulàncies pediàtriques medicalitzades a Catalunya, una a l’Hospital de la Vall d’Hebron i una altra a Sant Joan de Déu de Barcelona. Per això des del SEM insisteixen que el temps de resposta és el normal quan s’activen aquest tipus de vehicles i que en aquest cas es van complir els estàndards de temps.

    El Síndic de Greuges ha obert una actuació d’ofici per investigar la mort de la nena i demanarà informació al Departament de Salut pel suposat retard de l’ambulància que l’havia de traslladar a l’Hospital Josep Trueta.

  • La sortida del bucle de la grip

    La tradicional epidèmia hivernal de la grip posa molt nerviós al conseller de torn. Els diaris en parlen, els pacients s’acumulen als passadissos, els sindicats demanen millores i els hospitals reclamen inversions. Aquest ambient tan tens acaba condicionant la política sanitària. Així hem aconseguit que un país mediterrani com el nostre assoleixi les cobertures de vacunació antigripal més altes d’Europa i tingui un dispositiu d’hivern que no gaudeixen ni els gèlids països del Nord.

    Les successives inversions del Pla d’Hivern han acabat reforçant un circuit que comença al domicili del pacient i acaba a un llit d’hospital, passant pel 061, l’ambulància i les urgències hospitalàries. Malauradament el Pla no evita el semàfor vermell del conseller ni l’excés de mortalitat atribuïble a la grip de les persones grans amb malalties cròniques. Hem creat un bucle que es reforça anualment.

    Avaluant els serveis d’atenció domiciliària als pacients crònics complexos de Catalunya vam observar que quan era el metge de família habitual qui atenia les situacions d’urgència es produïen menys hospitalitzacions que quan ho feia un metge de guàrdia o del 061. És comprensible que així sigui perquè el metge personal coneix millor el pacient i pot fer un seguiment estret del procés de malaltia. Per altra banda, també vam comprovar que les hospitalitzacions per si mateixes incrementaven el risc de mort d’aquests malalts tan fràgils.

    Aporto aquestes evidències per suggerir al CatSalut que canviï l’estratègia del Pla d’Hivern si vol minimitzar l’excés de mortalitat atribuïble a la grip i millorar la imatge del Departament de Salut. Proposo que incentivi de forma efectiva el seguiment de les descompensacions d’aquests pacients crònics per part dels seus metges de família. Vull aclarir que aposto per una atenció personalitzada i no per diluir la responsabilitat dins dels serveis d’atenció primària. No calen més recursos, sinó una redistribució dels que es gasten actualment. Aquesta reorientació satisfarà els pacients, estalviarà hospitalitzacions i evitarà morts. Només cal que els directius del nostre sistema de salut confiïn més en les persones que hi treballen que en les empreses sanitàries que «gestionen» els «processos assistencials».

  • FOTOS | La intimitat de les cures pal·liatives marquen el premi de fotografia Luis Valtueña

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    El fotògraf rus Sergei Stroitelev ha resultat el guanyador del premi que convoca anualment l’ONG Médicos del Mundo. La seva sèrie «La casa de la llum», s’ambienta a l’hospital infantil de Sant Petersburg, on el personal tracta d’»il·luminar la vida de nens i nenes amb malalties terminals i acompanyar els seus familiars per suportar l’estrès».

    Tubos-unidad-respiracion-artificial-hospital_EDIIMA20170120_0279_19
    Tubs de la unitat de respiració artificial sobre un dels llits de l’hospital. | Foto: Sergei Stroitelev.

    Sesion-fisioterapia-Sasha-enfermedad-neurologica_EDIIMA20170120_0286_20
    Sessió de fisioteràpia amb la petita Sasha, que pateix una greu malaltia neurològica. | Foto: Sergei Stroitelev.

    Maria-Angeles-Diaz-Nacho-Hurler_EDIIMA20170120_0255_20

    María Ángeles Díaz (mare) es lleva i va a veure diàriament el Nacho. El grau de dependència d’un malalt de Hurler és del 100%. El fotògraf espanyol César Pastor va ser el primer finalista. La seva sèrie «Hurler, l’equació del gran Utrilla» retrata la vida del Nacho, un nen de set anys diagnosticat de la síndrome de Hurler, una patologia rara que afecta una de cada 175.000 persones.

    Foto: María Ángeles Díaz (mare) es lleva i va a veure diàriament el Nacho. El grau de dependència d’un malalt de Hurler és del 100%. | César Pastor.

    Detalle-Nacho-apreciarse-articulaciones-enfermedad_EDIIMA20170120_0259_20

    Detall de la mà de Nacho on pot apreciar-se gran part del deteriorament en les articulacions, fruit de la malaltia. | Foto: César Pastor.

    Palomino-Senora-Blanca-Pulgar-Toledo_EDIIMA20170120_0262_20
    Pedro Martín Palomino, professor de Nacho, imparteix una de les seves classes al col·legi Nuestra Señora de la Blanca, Pulgar (Toledo). | Foto: César Pastor.

    Argentina-Fabian-Tomasi-Sufre-Dedica_EDIIMA20170120_0272_20

    El segon finalista és l’argentí Pablo I. Piovano, la sèrie «El cost humà dels agrotòxics» denuncia els efectes de vint anys de fumigació amb productes com el glifosfat a Argentina.
    Foto: 2016.10.29. Entre Ríos, Argentina. Durant anys Fabián Tomasi va treballar per a una companyia de fumigació aèria, carregant i bombant productes químics. Pateix una neuropatia tòxica severa i actualment està en tractament per atròfia muscular general, el que l’obliga a fer llit. Fabián s’ha convertit en un exemple vivent de l’impacte dels agrotòxics en la salut humana. Dedica la seva vida a la sensibilització sobre aquest problema. | Pablo I. Piovano.

    Provincia-Misiones-Gotin-Necesita-trasplante_EDIIMA20170120_0265_20

    Alicia Baja – Colonia Aurora, Província de Misiones. Andrea Gotin era una nena sana fins que una tarda, a l’edat de vuit anys, va inhalar bromometà i va haver de ser hospitalitzada, romanent en la unitat de cures intensives durant nou dies. La febre que va tenir uns pocs dies després d’inhalar la substància va afectar la funció motora del seu cervell. Necessita un trasplantament de ronyó i s’ha de sotmetre a diàlisi tres cops per setmana. El seu germà Ademir, de 20 anys, pateix una discapacitat psíquica severa. El 14 de setembre 2010, el mateix dia que Darío Gotin, el pare de la família, li va dir a la seva dona que la seva filla no podria rebre el trasplantament de ronyó, va morir d’un infart.

    Provincia-Misiones-Leonardo-Lorenzo-Progreso_EDIIMA20170120_0274_20

    2015.04.06. Sant Vicente, Provincia de Misiones. Sandra Sosa és la mare de Leonardo Lorenzo, que pateix paràlisi cerebral i epilèpsia com a resultat de les repetides fumigacions. Els dos viuen actualment al barri El Progrés, on el nombre de nens, nenes i adolescents discapacitats creix de forma exponencial. | Foto: Pablo I. Piovano

    intervenciones-estancia-Beto-Angola-despedirse_EDIIMA20170120_0291_20

    El tercer finalista va ser l’alemany Toby Binder. El seu projecte «Peace Village i els seus nens i nenes» mostra l’arribada a Alemanya de menors que procedeixen de països en conflicte per rebre tractament en centres sanitaris europeus.

    Foto: Després de diverses intervencions i una estada de gairebé un any, Beto viatjarà de tornada a la seva llar a Angola. Ha fet molts amics i amigues durant la seva estada i ara han d’acomiadar-se. | Toby Binder.

    aeropuerto-Dusseldorf-maletas-cepillos-siquiera_EDIIMA20170120_0308_20

    Els nens i nenes arriben en un vol xàrter a l’aeroport de Düsseldorf sense res més que la roba que porten posada: ni maletes, ni raspalls de dents, ni tan sols un abric. | Foto: Toby Binder.

    totalmente-escepticismo-confianza-Peace-Village_EDIIMA20170120_0313_20

    La majoria dels nens i nenes mai han sortit de la seva província o de la seva ciutat i arriben a un món totalment nou. Però saben que els ajudaran i l’escepticisme dóna pas a la confiança. Peace Village manté una relació propera amb els socis en els països d’origen des de fa molts anys, guanyant-se el respecte de la gent. | Foto: Toby Binder.

     

  • Les infermeres repliquen a Comín: «Hi ha pacients als passadissos per manca d’espai i de personal»

    El col·lapse a les urgències i la dificultat perquè alguns pacients siguin traslladats a planta per la manca de llits disponibles acumula malalts als passadissos dels hospitals catalans. «A vegades però la permanència al passadís respon a la decisió de la infermera, que vol tenir el pacient a la vista», assegurava el conseller de Salut Toni Comín en una entrevista amb El Periódico en què es tractava la saturació als hospitals. «Més d’una vegada, tenint plaça en un box d’urgències, la infermera decideix deixar un malalt, sense familiar acompanyant, en el passadís, per motius de seguretat», segueixen les declaracions del conseller.

    El mateix Comín reconeixia en l’entrevista que la seva visió «que els passadissos són sovint un espai assistencial més des del punt de vista professional» i que aquest fet no és «quelcom dramàtic» seria polèmica. La reacció de les infermeres ha trigat poc a arribar. El Sindicat d’Infermeria SATSE ha emès aquest dilluns un comunicat en el qual consideren les paraules de Comín «un innecessari exercici de demagògia». «Sí, senyor conseller, nosaltres les infermeres volem tenir els boxes d’urgències buits perquè preferim tenir a la gent amuntegada per estar més tranquil·les», ironitzen.

    Un pacient espera al passadís, a Vall d'Hebron, el desembre passat. / CEDIDA
    Un pacient espera al passadís, a Vall d’Hebron, el desembre passat. / CEDIDA

    En el text el sindicat recorda que l’existència de pacients als passadissos són en molts hospitals «una part institucionalitzada i no espontània amb numeració i ubicació» i que aquests hi passen 72 hores o més «sense prou roba, intimitat i sense l’atenció deguda i merescuda». El motiu però, segons el col·lectiu, no respon a una voluntat de les infermeres sinó que és «per manca d’espai arquitectònic, manca de personal i manca de voluntat política».

    A més a més, apunten que precisament el ram d’infermeria és qui té més càrrega assistencial. «Cada vegada en són menys i patint més precarietat laboral», denuncien. «Estem fartes de no poder fer la nostra feina amb les condicions que voldríem», conclouen i exigeixen que el conseller rectifiqui.

    També li recorden que no es tracta de buscar culpables sinó solucions i en aquest sentit apunten a dues mesures per alleujar la situació a les urgències. D’una banda, dotar de mitjans personals i materials els CUAP i de l’altra reobrir les plantes d’hospital i els CAP tancats per les retallades.

    Així mateix, des del Consell de Col·legis d’infermeria expliquen que si a la infermera li cal tenir els pacients a la vista és perquè la situació és «més que caòtica, com l’actual». Ho han piulat des del compte oficial de Twitter, des d’on també asseguren que «el passadís mai hauria de ser un espai assistencial. I quan és així, és traumàtic i indignant pels pacients que ho han de suportar».

    SATSE no ha estat l’únic sindicat que ha reaccionat a les declaracions de Toni Comín. La Unió General de Treballadors (UGT) també ha criticat el conseller per l’entrevista. En un comunicat fet públic aquest dilluns lamenten «haver de recordar al conseller que si hi ha pacients als passadissos, no és com diu ell per decisió del personal d’infermeria, sinó per la manca de recursos humans (manca de contractació, pèrdua de llocs de treball dels interins de l’ICS, etc.)».  Segons la UGT n’és un exemple el Pla Integral d’Urgències a Catalunya ja que no s’activa fins que es produeix una situació de crisi assistencial. A més, denuncien, la conselleria tampoc ha reforçat els Centres d’Atenció Primària i n’hi ha que acumulen fins a 3 setmanes d’espera per a una primera visita, fet que provoca que els malalts recorrin als serveis d’urgència dels hospitals. Per la seva banda, des de CATAC asseguren que «els passadissos no poden ser un espai on ubicar un pacient» ja que és «denigrant i indignant tenir persones malaltes fora dels espais assistencials, i els passadissos no ho són”.

  • Anècdota

    Fa anys vaig escriure un llibre titulat El perímetre del congrés en el qual recopilava anècdotes veraces o fictícies (però sempre versemblants) relacionades amb la perifèria dels congressos mèdics. Ja poden imaginar vostès: vanitats, lluites de poder, fantasmes per tot arreu, una ciutat per conèixer, convidats corruptes, una mica de ciència, museus, gastronomia i sexe. La intenció dels diversos contes que allà es narren era mostrar-li al lector la riquesa i amplitud de la vida que discorre al voltant de les anomenades reunions científiques de les societats mèdiques. Encara segueixo recopilant algunes històries plausibles, quan no autèntiques, i avui em ve de gust explicar-los que un dia, a Toronto, en acabar un congrés universal sobre càncer de tiroide…

    … Surto de l’hotel per agafar l’autobús que m’ha de portar a l’aeroport per agafar el vol de tornada cap a casa. La parada, m’assegura el conserge de l’hotel, està just a l’esquerra del vast portal del Sheraton, a la mateixa cantonada de Bay amb Queen. En aquest moment, just en el lloc on m’indica, hi ha ja un minibús al voltant del qual hi ha un grup d’unes quinze dones espanyoles, totes elles ben entrades en els quaranta, aquella edat de pronòstic incert pel sexe femení que als homes ens arriba una mica més tard. Per un instant crec que es tracta de l’autobús regular que m’ha de portar a l’aeroport i m’acosto al maleter on el xofer està carregant l’equipatge del grup. La que sembla portar la veu cantant em mira sorpresa, més encara quan em dirigeixo a ella en castellà i li faig saber que sóc paisà seu:

    – Em sembla que no vas en aquest autobús; l’hem llogat només per a nosaltres i encara que anem a l’aeroport, primer donarem una última volta turística per la ciutat.

    El grup fa broma sobre mi i jo desisteixo d’introduir la meva maleta al minibús i em resigno a esperar l’autobús de línia. En aquestes estem quan una de les viatgeres requereix a crits la nostra atenció perquè just a l’altre costat de la calçada està aparcada una limusina negra de quinze metres i vidres opacs.

    – ¿No serà aquest l’autobús que estàs esperant?
    Hi, hi, ha, ha…

    Tots riem de l’ocurrència i en aquest mateix instant arriba el comentari que motiva aquestes línies. Una de les presents alça la veu i exclama: «Si és aquest el cotxe que esperes, vaig amb tu». De seguida s’aixeca un murmuri d’assentiment i diverses de les turistes s’apunten a la idea.

    I jo cavil·lo: de nou brolla espontàniament de la insondable psicologia femenina, l’arquetip del rapte consentit. Un arcà que ens porta a recórrer el llarg i alhora curtíssim tros que va des d’Helena de Troia al títol de la recent exitosa novel·la de Niccolò AmmanitiTi prendo e ti porto via.

    Aflora en la frase d’aquesta turista, que tot apunta que ha deixat enrere per uns dies la seva quotidianitat, una frase en aparença innocent, burlesca gairebé, el sentir de la dona desinhibida, posseïda pel tèrbol desig de ser robada al seu lloc i al seu temps rutinaris, i transportada no importa on per un home desconegut a qui jutja poderós i seductor. Hi ha consens: el grup en massa confessa, entre la broma i l’inconscient i alhora revelador joc del llenguatge, que si en aquest moment es repetís de nou aquest rapte mític, no oposarien resistència.

    Òbviament, l’espectacular limusina negra que estava aparcada a l’altra banda del carrer no era el meu autobús. Però mentre esperava a la parada, no vaig poder evitar pensar que també a mi m’hauria encantat que en aquell precís moment aquell monstre amb rodes s’hagués posat lentament en marxa, s’acostés a mi, s’obrís una porta del darrere i d’ella emergís una bella dama que amb una veu càlida em digués a cau d’orella, en italià, és clar, dai Antonio, ti prendo e ti porto via.

  • «L’urbanisme d’una ciutat influeix en la salut de la població»

    Segons dades de l’OMS, un 23% de les morts que es produeixen al món en un any estan relacionades amb el medi ambient: 1,4 milions a Europa. David Donaire estudia com els factors ambientals afecten la salut de les poblacions, és a dir, investiga sobre el que es coneix com epidemiologia ambiental i ho fa des de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).

    Quines conseqüències té per a la salut la contaminació atmosfèrica?

    Les investigacions han demostrat que hi ha relació entre la contaminació atmosfèrica i efectes adversos a nivell respiratori, cardiovascular, metabòlic, neurològic i també a nivell reproductiu. Per exemple, a nivell reproductiu, hi ha estudis sobre baix pes en néixer i n’hi ha altres sobre infertilitat o problemes reproductius.

    En un estudi dut a terme a ISGlobal s’ha analitzat un grup de nens de primària que assisteixen a escoles exposades a la contaminació de l’aire per la seva proximitat al trànsit. Quina n’ha estat la conclusió?

    En aquest estudi en concret es van seguir 58 escoles de Barcelona i es van classificar segons la contaminació ambiental. Es van mirar diverses capacitats del neurodesenvolupament i es va trobar que en aquells col·legis que es trobaven més exposats a la contaminació, els alumnes, al cap de dos anys, patien un retard de desenvolupament del voltant d’un mes en les capacitats de memòria de treball. Portat a la pràctica, això seria el fet de poder realitzar diverses tasques alhora. Aquest retard d’un mes a nivell individual és imperceptible però a nivell de societat és una cosa que no hauríem de permetre que passés.

    Saber si el fum dels cotxes augmenta el risc de patir un atac de cor, per exemple, com es mesura això?

    Som molts els que ho estudiem i això és un avantatge. A ISGlobal ens centrem principalment en estudis epidemiològics observacionals i fem alguns petits experiments a la vida real però bàsicament les nostres troballes vénen d’estudis d’observació amb grans quantitats de població. En altres centres es fan més dissenys experimentals, no només amb persones, sinó també amb animals per replicar les mateixes hipòtesis. En general totes les branques o tècniques utilitzades per establir la relació entre la contaminació de l’aire i problemes cardiovasculars tenen resultats equiparables i congruents. Aquesta és la manera que tenim d’aconseguir complementar-ho i assegurar-nos que estem veient tots el mateix. A través d’un únic estudi és impossible tenir una certesa absoluta, el que ens dóna prou certesa és quan alguna cosa s’ha comprovat moltes vegades i sempre surt el mateix resultat.

    Ha costat anys, per exemple, que cali en la societat que el tabac és nociu per a la salut i s’adoptin mesures legislatives i polítiques de salut pública. La societat és prou conscient de les conseqüències per a la salut que té la contaminació?

    És treball dels científics ser contundents amb el missatge i donar-lo de manera clara i convincent als ciutadans, intervenir sobre els polítics per conscienciar-los. És obvi que allunyar la contaminació dels cotxes de les persones és saludable. Un pot discutir si l’efecte és més o és menys però hi ha un efecte i és nociu. La llibertat de tothom s’ha de protegir mentre no menyscabi la salut dels que tenen al seu voltant. Si que vagi una persona per cotxe particular està afectant la salut dels nens que van a l’escola, hem de fer-nos-ho mirar. Potser hem d’aconseguir que viatgin almenys tres persones per cotxe.

    Hi ha suficient investigació sobre els efectes de la contaminació en la salut?

    És fàcil queixar-se i dir que hauria d’haver-hi més investigació i més recursos per fer-ho. Avançaríem molt més si es posessin més diners però també si ens coordinéssim més. Som molts centres d’investigació mirant el mateix i aplicant a les mateixes beques. Si la coordinació foa a l’uníson i els recursos se centralitzessin en un megaprojecte que estigués molt ben coordinat per poder respondre a totes les preguntes alhora podríem sortir-ne beneficiats. Per exemple, seria molt útil un megaestudi amb talls poblacionals des de fa anys. Però cal reconèixer que el sistema, tal com està muntat, també genera moltes noves troballes originals: hi ha moltes ments pensant de manera creativa i diversa sobre el mateix problema. És el que ens ha portat al punt on som ara, que coneixem tots aquests efectes a diferents nivells que té sobre la salut.

    Està la ciència més centrada a investigar altres causes de malaltia relacionades amb la genètica i no tant amb factors ambientals?

    Sí, hi ha un gràfic molt representatiu en el qual surten el percentatge de malalties que es poden prevenir mitjançant la intervenció clínica, que és la que rep major subvenció, està més reconeguda i és fonamental, i veiem que només es poden prevenir al voltant d’un 30% de les malalties millorant el sistema clínic. La resta són el que s’anomena prevenció. Els governants poden fer mesures de salut pública que són preventives i que en el fons poden abastar a aquest 70%. És clar que cal seguir promovent la investigació clínica però s’ha de ser més dinàmic amb la salut pública i la prevenció de les malalties a nivell d’ajuntaments, mesures socials i ambulatoris.

     

    David Donaire investiga sobre aspectes relacionats amb l'epidemiologia ambiental/ ROBERT BONET
    David Donaire investiga sobre aspectes relacionats amb l’epidemiologia ambiental/ ROBERT BONET

    La contaminació atmosfèrica forma part del que alguns anomenen ‘Exposoma’. Què significa aquest concepte i quina és la seva importància? Parlarem en un futur de l’exposoma com ha passat amb el genoma?

    L’exposoma és el conjunt de les exposicions ambientals, biològiques o químiques que pateix una persona des que està en la fase gestacional fins a la vida adulta. L’exposoma té a veure amb aquest 70% de risc de patir una malaltia que des dels hospitals no es pot prevenir. És difícil que aquest missatge arribi a ser equiparable a curt termini amb el genoma per la inversió econòmica que s’està fent. Als Estats Units es va fer una inversió estratosfèrica per desenvolupar el genoma, crec que era al voltant de tres trilions de dòlars. En una de les últimes propostes de beca es van aprovar tres projectes per explorar l’exposoma a Europa. Si comparem els 21 milions d’euros que s’han invertit comparat amb els tres trilions de dòlars que s’han invertit en el genoma….dista molt. Avui dia estem a punt d’acabar dos dels projectes que s’encarreguen de mesurar l’exposoma i sí que és veritat que hem fet avenços molt interessants en intentar recollir tota la història d’exposicions de les persones. D’aquí que això sigui una cosa sistemàtica que es pugui aplicar en molts més estudis encara hem de seguir treballant-hi. El que a mi m’agradaria que passés per seguir avançant de veritat és que es faci una inversió per poder fer talls poblacionals.

    Explica’t.

    L’enveja de tots els investigadors és que hi ha països com Dinamarca o Noruega que tenen talls de població des de fa anys, és a dir, que fa anys que estan mesurant la salut de les seves poblacions i aquesta informació, que és anònima, és fonamental per contestar preguntes de causa-efecte. Si per contestar una pregunta has de muntar la mostra de persones, és molt més complex. Per exemple, si vols investigar el càncer, necessites un grup de gent a seguir durant anys. Si, per contra, muntes la mostra, has de preguntar de manera retrospectiva a què han estat exposats per poder trobar relacions amb la malaltia.

    Perquè això sigui possible aquí, què ha de passar?

    Depèn de la determinació dels que dirigeixen el país de fer-ho bé. De preguntar-se: Què necessitem per prevenir aquestes malalties? Tenir dades de la gent. La gent té dret a què les seves dades siguin anònimes i confidencials…Posem barreres llavors per blindar aquest dret i que tot aquell que vulgui accedir a aquestes dades hagi de complir molts requisits. Qui ha de jutjar quins estudis són bons per accedir a aquestes dades i quins no? Doncs experts en la matèria, que avaluïn tots els projectes d’investigació que vinguin, nacionals i estrangers. Disposar de les dades és una font inesgotable de coneixement. El projecte de big data sanitari català, que pretén recollir les dades de salut dels hospitals per fer-los accessibles per a la investigació, és el futur sempre que es faci amb unes barreres adequades i sigui amb una finalitat adequada.

    Abans esmentaves el paper dels governants. ¿Es pren Espanya seriosament lluitar contra la contaminació atmosfèrica mitjançant mesures de salut pública?

    A escala de país s’han vist molt pocs avanços. El més increïble que ha passat va ser en la reunió de París, on a part dels governants de tots els països es van reunir alcaldes de tots els països i ells sí que s’ho han pres seriosament i tenen capacitat per incidir en l’urbanisme de les ciutats. I això és molt interessant perquè l’urbanisme d’una ciutat influeix en la salut i ara estem una altra vegada en aquesta interacció per revolucionar l’urbanisme un cop més en macrociutats que cada vegada seran més grans i qui té capacitat per fer això són els alcaldes i s’han posat mans a la feina.

    En les dues ciutats amb probablement més contaminació urbana, Barcelona i Madrid, s’estan prenent mesures per reduir el trànsit rodat. Com veus aquestes mesures?

    Qualsevol canvi serà positiu. Hi ha gent que sempre és resistent al canvi però tenim exemples que ens fan preveure que els canvis que es volen fer a Madrid i a Barcelona en el fons ja s’han fet. A Barcelona, ​​per exemple, la Ronda del Mig ja s’ha mig enterrat i s’està assajant el projecte de ‘superilles’. Puc entendre la preocupació dels negocis de la Gran Via de Madrid o els negocis automobilístics però per exemple al barri de Gràcia, a Barcelona, ​​a l’inici els comerciants estaven molt en contra de la peatonalització. Anys més tard molts han reconegut que els seus negocis no s’han vist afectats, al contrari, perquè va passar de ser un lloc agressiu pel trànsit a ser un lloc agradable per passejar. Tot el que sigui allunyar els cotxes i fer que l’espai públic es destini als individus és guany assegurat.

    Un moment de l'entrevista / ROBERT BONET
    Un moment de l’entrevista / ROBERT BONET

    El trànsit rodat és la principal causa de contaminació en una ciutat?

    Sí, sobretot per la proximitat que té amb les persones. No es pot comparar un cotxe amb una fàbrica però les fàbriques solen estar als afores de les ciutats i la contaminació es dispersa exponencialment des de la font d’emissió. Però el tub d’escapament del cotxe el tens a molt pocs metres de la boca, allà no hi ha capacitat de dispersió i els carrers fan d’embut.

    A París, Londres o Berlín també se superen els límits de contaminants que han estat establerts per la Unió Europea, com el diòxid de nitrogen (NO2). S’estan prenent mesures des d’aquestes ciutats?

    Totes aquestes ciutats són molt més actives que nosaltres en la prevenció. Nosaltres anem per darrere en aquest sentit. Londres fa molt temps que té una zona d’emissions reduïdes i cal pagar per accedir al nucli antic. A París, per exemple, s’aplica el de les matrícules parells i imparells però també tenen pàrquings dissuasius i ha millorat el transport públic perquè la gent s’aproximi a la ciutat, aparqui a pàrquings gratuïts, a l’entrada de la ciutat, i a partir d’aquí es desplaci en transport públic. Alemanya, per exemple, també té una zona d’emissions reduïdes. Els resultats han estat més baixos del que s’esperava, potser perquè les previsions eren molt optimistes o perquè es van fer estimacions sense saber que els cotxes que estaven entrant contaminaven sis vegades més del que pensaves [diu en al·lusió l’escàndol conegut com Dieselgate].

  • L’Atenció Primària i Comunitària i les Urgències

    Aquestes darreres setmanes no hi ha dia que els mitjans de comunicació no es facin ressò de la saturació de les urgències (hospitalàries) i de la reivindicació d’un major paper de l’atenció primària en l’atenció dels malalts amb processos respiratoris, particularment grip. Els “primaristes”, queixosos per les retallades que de forma inclement ha patit aquest nivell del sistema sanitari, insisteixen en la necessitat de més recursos per a l’Atenció Primària i Comunitària (APiC) per solucionar el col·lapse de les urgències hospitalàries. Tothom (professionals assistencials d’APiC, hospitalaris, gestors, polítics…) coincideix en afirmar que a aquells serveis acudeixen molts pacients amb patologies lleus que s’haurien d’haver resolt en l’àmbit de l’APiC.

    Aquesta situació es repeteix any rere any des de fa més de 40. Quan un de nosaltres –Amando Martín Zurro– va començar a fer guàrdies com a metge resident a l’hospital de La Paz a Madrid, l’any 1969, la sobresaturació esporàdica de les urgències era habitual durant les epidèmies de grip. Els arguments i les queixes d’aleshores eren, si fa no fa, els mateixos que els d’avui: molts dels malalts que arribaven haurien d’haver estat atesos per una medicina ambulatòria que no funcionava bé, inclosos els serveis especials d’urgència que actuaven entre les 8 del vespre i les 8 del matí. Es deia, com avui, que si aquests darrers serveis actuessin de forma efectiva, el problema estaria resolt.

    Malgrat que la profunda reforma de l’assistència ambulatòria de mitjans dels anys 80 no ha solucionat alguns problemes rellevants, no es pot negar que ha multiplicat el seu poder resolutiu. Però aquesta millora no ha afectat positivament la situació que comentem i que es repeteix de fa molts anys. En tot cas, des d’abans de l’actual crisi i les corresponents retallades; la qual cosa sembla desmentir que la seva causa única o principal sigui la infradotació i la manca de capacitat resolutiva de l’atenció primària i comunitària.

    A parer nostre l’origen del problema rau en diverses causes, relacionades entre elles, que vénen de lluny i que, dissortadament, no sembla que tinguin solució a curt termini. Per una banda, la importància dels hospitals com a estructures centrals del sistema sanitari amb un creixement excessiu dels serveis d’urgències que, en incrementar la seva oferta, potencien la demanda i, de forma conseqüent, atreuen pacients i problemes de salut que s’haurien d’atendre en altres indrets del sistema.

    Per l’altra banda, un percentatge elevat de pacients arriba a urgències sense haver consultat prèviament cap professional de l’àmbit de l’APiC. És una conducta que, a més de respondre a l’atracció esmentada, té a veure amb la cultura actual d’utilització dels serveis sanitaris, basada en la creença molt arrelada sobre la bondat i eficàcia de l’hospital per resoldre (en un marc d’abundants i sofisticats mitjans professionals, diagnòstics i terapèutics) tots els problemes, en perjudici dels recursos de l’APiC.

    Es tracta d’una cultura que entre tots hem contribuït a desenvolupar. Des dels que han tingut la responsabilitat de dissenyar i gestionar políticament l’actual sistema sanitari centrat a l’hospital, sense arbitrar mesures correctores progressives dels seus desequilibris, als professionals que no hem sabut lluitar per aconseguir implantar-les i a la mateixa ciutadania, arrossegada passivament per unes tendències socials potenciades per missatges erronis procedents d’àmbits diversos: polítics, professionals i industrials, que incrementen la medicalització inadequada i el consumisme.

    Cal assumir, doncs, que el col·lapse hivernal dels serveis d’urgències hospitalaris no és independent de les mancances generals (conceptuals, d’objectius, finançament i organització) del sistema, de manera que la seva solució requereix alguna cosa més que mesures parcials i temporals. No és bo doncs, que les pressions socials derivades de situacions conflictives de saturació assistencial apressin polítics i gestors a donar respostes precipitades que fins i tot poden ser perjudicials quan el que ens convé són estratègies a mitjà i llarg termini.

    L’APiC és una part de la solució del problema de les urgències però no és ni molt menys tota la solució. En qualsevol cas l’APiC no s’ha de veure com una mena de salvavides de les urgències (hospitalàries).

  • Els metges reclamen que es recuperin els nivells de despesa d’abans de la crisi

    El govern revertirà el 2017 un terç de les retallades en sanitat si s’aprova l’actual projecte de pressupostos. El conseller de Salut, Toni Comín, ho afirmava així aquest dimecres en comparar els pressupostos consolidats del 2010 (l’any en què es va comptar amb una partida més elevada) i el 2014 (el més baix) i remarcava que es recupera així un 37% de la reducció.

    Amb tot, els facultatius demanen que es reverteixi del tot les retallades i es recuperin els nivells de despesa de 2010. “És el moment de reclamar a tots els grups parlamentaris un esforç per recuperar els nivells de despesa en salut d’abans de la crisi”, asseguren el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya i el sindicat Metges de Catalunya en un comunicat difós aquest dijous. Segons manifesten, “l’infrafinançament crònic de la sanitat, les retallades i l’ofec econòmic que pateix la Generalitat han suposat una gràn pèrdua de recursos humans i inversions”.

    La insuficiència pressupostària dels darrers anys, exposen, s’ha vist pal·liada per “l’esforç i el compromís dels professionals” malgrat no rebre cap reconeixement. Segons diuen, la millora del finançament permetria alleugerir les càrregues de treball, recuperar les contractacions i les retribucions així com donar estabilitat professional.

    “Ens trobem al mateix nivell de despesa que fa deu anys”

    El pressupost de Salut previst pel 2017 és de 8.876 milions d’euros i suposa un augment de 408 milions respecte el 2015 a més de representar més d’un terç de l’increment total en despesa social. Amb tot, però, la tisorada de prop de 1.500 milions d’euros que va experimentar el pressupost en salut amb Boi Ruiz al capdavant de la cartera, no ha aconseguit revertir-se i Toni Comín assegurava ahir que és difícil pronosticar quan podrà fer-se. “La despesa per càpita serà de 1.186 euros, molt per sota dels 1.297 del 2010. La realitat és que ens trobem al mateix nivell de despesa que fa deu anys”, esgrimeix en el comunicat el sector mèdic.

    En l’escrit el sindicat i els col·legis de metges també expressen la seva preocupació per la situació de saturació que viuen les urgències dels hospitals, els Centres d’Atenció Primària i el sector sociosanitari. “El problema ve de lluny i els nostres serveis d’urgències fa anys que treballen al límit”, afirmen. Per fer-hi front reclamen dotar de més recursos la primària així com reforçar l’atenció domiciliària i els serveis socials.

  • Per què el model de trasplantament d’òrgans espanyol és un referent a Europa

    Catalunya continua al capdavant dels trasplantaments a tot el món amb 1.015 operacions l’any 2016, sobretot gràcies al fet que el nombre de donants d’òrgan morts no para d’augmentar. Des de 1979 Espanya compta amb un model basat en el consentiment presumpte, un model que han copiat altres països europeus com ara Croàcia –segon país europeu en trasplantaments–, Itàlia, França, Portugal, la República Txeca, Hongria o Àustria. Espanya ha estat líder en donació i trasplantaments durant 25 anys consecutius, arribant als 43,4 donants per milió de persones l’any 2016.

    «Sempre diem, quan la gent ens pregunta què es pot fer per ser donant, que cal parlar amb la família perquè és qui tindrà l’última paraula. Tenim un consentiment presumpte, però no l’apliquem» explica el director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), Jaume Tort. El consentiment presumpte es basa en el fet que tothom és donant si no ha manifestat el contrari en vida. Tot i això, una vegada l’equip mèdic certifica la mort del pacient a l’hospital i valora quins òrgans es poden aprofitar, es comprova amb els familiars directes la voluntat expressada en vida del donant. Tot i que, legalment, no seria necessària aquesta entrevista amb els familiars, sempre es fa. En el cas que el difunt hagués expressat en vida la seva voluntat de donar, la família pot negar-s’hi i finalment no es duria a terme la donació. Només es duria a terme, tot i la negativa dels familiars, si el difunt hagués deixat unes voluntats anticipades o testament vital signat.

    Jaume Tort és director de l'OCATT / ©SANDRA LÁZARO
    Jaume Tort és director de l’Organització Catalana de Trasplantament (OCATT) / ©SANDRA LÁZARO

    És per això que «la confiança dels familiars en els professionals i en el sistema sanitari és clau», explica Jaume Tort. «Aquí hi ha un acompanyament molt directe dels professionals i la infermeria juga un paper molt important, és un valor del nostre sistema sanitari», afegeix. Avui en dia el donant més habitual té 60 anys de mitjana i és una persona gran que mor a l’hospital. Això implica que abans de morir la persona ha estat ingressada a la Unitat de Cures Intensives (UCI), on ha pogut parlar i tenir un acompanyament molt directe amb els professionals. «Acceptem el que la família diu. No tindríem per què fer-ho però fent-ho així ens ha anat molt bé», assegura Tort. És per això que recomana a tothom parlar amb la família perquè és qui tindrà l’última paraula. Catalunya compta amb un carnet de donant però no té validesa legal.

    «El que han fet a França és facilitar el ‘no’»

    Amb l’objectiu d’ incrementar el nombre de donacions i de trasplantaments, a principis de gener va entrar en vigor una nova llei a França que, igual que a Espanya, basa la donació d’òrgans en el consentiment presumpte. A diferència d’Espanya però, la llei francesa preveu que qui no vulgui ser donant pugui fer-ho constar en un registre nacional. Així el registre facilita una negativa vàlida legalment. «El que han fet a França és facilitar el ‘no’», opina Tort: «Tot i això, entenem que intentaran fer més extraccions d’òrgans si no hi ha el document signat». El director de l’OCATT es mostra preocupat: «Si poses tan fàcil dir que no, potser més gent s’apuntarà al no. És una via que ells han decidit utilitzar, crec que és molt administrativa, a nosaltres ni ens convé ni ens interessa», conclou.

    Croàcia, Bèlgica, República Txeca, França, Hongria, Luxemburg, Polònia i Suïssa tenen, igual que Espanya, un sistema basat en el consentiment presumpte. A escala europea, Croàcia és el segon país en nombre de donacions, per darrere d’Espanya i té un sistema exactament igual a l’espanyol. Un dels punts claus és la figura del coordinador de trasplantament, un professional de la Unitat d’Intensius que està pendent cada dia dels malalts crítics que es troben al final de la vida i que s’encarrega de trobar quins pacients podrien ser potencials donants.

    Als Països Baixos, en canvi, no hi ha consentiment presumpte. Els metges han de tenir el consentiment per poder trasplantar els òrgans o teixits. Aquest fet implica que la persona, en vida, ha de registrar un consentiment en el Registre de Donants. Si no s’està inscrit com a donant, però, els familiars més propers poden donar el seu consentiment. Segons la Llei de Donació d’Òrgans, qualsevol persona a partir dels 12 anys pot inscriure’s en aquest registre i especificar quins òrgans o teixits desitja donar després de la seva mort.

    A Alemanya, un dels països amb les taxes més baixes de donacions d’òrgans i teixits, la persona ha d’haver expressat la seva voluntat en vida i aquesta ha d’haver estat comunicada escrita o oralment. El consentiment del difunt o la seva família és un requisit legal essencial per a l’extracció d’òrgans i teixits.

    L'OCATT és l'organització responsable de planificar, ordenar i coordinar les activitats relacionades amb l'extracció, la conservació, la distribució, el trasplantament i l'intercanvi d'òrgans i teixits / Jordi Play
    L’OCATT és l’organització responsable de planificar, ordenar i coordinar les activitats relacionades amb l’extracció, la conservació, la distribució, el trasplantament i l’intercanvi d’òrgans i teixits / Jordi Play

    Quan el transplantament depèn d’una assegurança

    Als Estats Units els trasplantaments són gestionats per cada estat i per organitzacions sense ànim de lucre. A diferència d’Espanya però, on el sistema públic cobreix tot el cost, als EUA els programes públics només cobreixen el trasplantament de ronyó. En el cas de necessitar qualsevol altre òrgan, o el pacient receptor disposa d’una assegurança privada o dels diners suficients, o no es realitzarà l’operació. Ara, amb el canvi de govern de Barack Obama a Donald Trump, això es podria accentuar encara més. El president sortint, Obama, ha publicat recentment un article a la New England Journal of Medicine on avisa del risc real que 22 milions de persones que ara tenen cobertura sanitària bàsica en deixin de tenir.

    A diferència dels països europeus, als EUA en contades ocasions posen en contacte donant i receptor. Sí que es reconeix molt, però, la figura del donant a través d’actes o reconeixements escrits. A Europa, en canvi, la cultura és molt més discreta i sempre anònima. Al món hi ha més d’una cinquantena de Societats de Trasplantaments.