Just Deploy It!

Blog

  • La pobresa energètica, una amenaça per a la salut

    «Hi ha factures que no podem arribar a pagar a final de mes, en aquest cas vam rebre ajuda», assegura Mohammad Sabeer des del menjador del pis on viu amb la seva família a canvi de pagar un lloguer social. Ell, la seva dona Mina Bounasser i els seus tres fills (dues nenes de 14 i 9 anys i un nen de 13) han fet la seva llar un petit pis situat al barri de Sant Joan de Llefià, a Badalona, ​​en una zona limítrofa amb Santa Coloma de Gramenet. El pis, que pertany a una fundació promoguda per Càritas, és a la planta baixa, en un gran bloc. La llum natural no arriba amb força però aconsegueix colar-se entre les reixetes de la finestra. És fosc però en Mohamed no encén la llum.

    Els preus creixents de l’energia, la reducció de les rendes familiars o la baixa qualitat dels edificis són els principals aspectes que motiven una situació de pobresa energètica que suposa una amenaça per a la salut física i mental. Tot i que en Mohamed no pot mantenir la seva llar a una temperatura adequada es considera molt afortunat. «Fa quatre anys vivia en una casa on no hi havia aigua ni llum. Agafava l’aigua de la font del parc i a l’hora de dormir ens posàvem tots en la mateixa habitació perquè almenys així havia escalfor. Des de Càritas em van ajudar a tenir una vida més o menys normal. Aquí tenim aigua, llum i gas però fem servir només el que podem», explica. A la nit, quan fa més fred, tots s’asseuen al sofà amb la seva manta a veure la televisió i el radiador roman apagat. «Només s’encén quan ve el tècnic per comprovar si funciona», assegura.

    Pitjor salut mental

    El fred en un habitatge s’associa a problemes circulatoris, respiratoris i de salut mental, segons recull l’estudi anglès Impactes per a la salut d’habitatges freds i pobresa energètica. A més, el fred i la humitat permanents poden agreujar malalties o problemes de salut ja existents.

    «Les famílies que viuen en pobresa energètica moltes vegades han de triar entre mantenir les seves llars a temperatures adequades o experimentar altres tipus de privació», assegura Marc Marí, investigador de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Segons explica, les condicions -ja sigui a través de mecanismes psicològics i fisiològics directes, o per vies indirectes- s’han relacionat a importants efectes en la salut física, mental, i en certs determinants de la salut. «Quant a la salut física s’ha trobat una associació entre l’exposició al fred i major morbiditat i mortalitat per malalties cardiovasculars i respiratòries», afegeix.

    «A nivell físic no ens ha afectat tant perquè som joves i forts i de moment amb les mantes ens en sortim», respon Mohamed al preguntar-li si ha experimentat problemes que puguin relacionar-se amb el fred. «Però sí que ens ha afectat la salut mental. Som persones i quan sents que no pots fer res per millorar una situació, aquesta impotència t’afecta, no és salut mental perquè estàs patint per la teva situació «, admet.

    Carme Manich, psicòloga de Càritas, explica a aquest diari que el fet de no tenir un habitatge en condicions adequades genera una sensació d’ansietat i inquietud que si es manté en el temps «pot tenir efectes a nivell psicològic perquè la persona no veu una sortida». «És una situació d’estrès emocional que afecta la persona i la seva relació amb els altres», diu.

    Segons explica Mohamed, els nens ho viuen d’una altra manera perquè tant ell com la seva dona es preocupen que els seus fills no pateixin. «Sé el que jo pateixo però els meus fills mai ho notaran. Són nens i no han de saber el que necessitem perquè no mereixen patir. Vaig deixar el meu país, el Marroc, fa deu anys per ells i no és fàcil quan els teus plans no surten perfectament…», diu.

    En Mohamed, durant l'entrevista / © SANDRA LÁZARO
    En Mohamed, durant l’entrevista / © SANDRA LÁZARO

    Amb tot Manich explica que sovint el patiment dels adults esquitxa els nens. «Per exemple, si els nens veuen que el pare o la mare s’angoixa quan arriba la factura perquè no pot pagar-la però no entenen el que passa poden fins i tot arribar a culpabilitzar-se», diu.

    Segons un estudi de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre les condicions de l’habitatge a Europa, hi ha diferents raons potencials per les que una situació de pobresa energètica pot generar un impacte en la salut mental. «És estressant en molts aspectes: més preocupacions sobre riscos i seguretat (particularment si a la llar viuen menors o persones grans fràgils), problemes amb el manteniment i preocupacions financeres relacionades no només amb el lloguer sinó amb el pagament de factures», recull el document.

    També mostren la relació entre la salut mental i la pobresa energètica les xifres que va revelar una investigació duta a terme per The Warm Front i l’Scottish Community Health Partnership. L’estudi va mostrar que viure en situació de pobresa impacta en la salut mental d’adults, apareixent símptomes d’ansietat i depressió. A més, es va demostrar que els residents d’habitatges amb una temperatura de 21 graus tenien el 50% menys de possibilitats de patir una depressió que aquells que vivien en temperatures de 15 graus.

    En el cas de Mohamed, a la situació actual se li afegeix la pressió que suposa el fet de no tenir papers. No obstant això recorda que a diferència del seu cas, hi ha persones que sí que treballen però que tampoc poden pagar la llum. «Hi ha molta gent aquí que està patint. Si els talles la llum, com sobreviuran?», es pregunta.

    De moment gràcies al sou de la seva dona, que treballa com a netejadora domèstica en algunes cases, i a alguna feina puntual que ell aconsegueix, a més de l’ajuda que reben de Càritas, poden viure amb els seus tres fills en aquest barri de Badalona, ​​en una de les zones on les desigualtats en salut assoten amb més força a Catalunya.

    La pobresa energètica afecta 5 milions d’espanyols

    La incapacitat d’una llar per mantenir l’habitatge en unes condicions de climatització adequades per a la salut està lluny de ser una excepció i afecta milers de famílies a Espanya. Segons l’últim estudi de l’Associació de Ciències Ambientals (ACA), les llars espanyoles que es declaren incapaces de mantenir el seu habitatge a una temperatura adequada (dades de 2014) són ja l’11,1% del total, per sobre de la mitjana europea (10,2%). O dit d’una altra manera, al voltant de 5 milions de persones pateixen pobresa energètica al nostre país, una xifra que no ha parat de créixer en els últims anys segons les dades recollides per ACA.

    Aquest últim estudi posa especial èmfasi en les conseqüències que té per a la salut el fet de viure en unes condicions inadequades. En el text l’ACA alerta que el 2014 la mortalitat addicional d’hivern mitjana a Espanya va ser de 24.000 morts pel que més de 7.000 defuncions prematures estarien associades a la pobresa energètica.

  • Els hospitals de l’ICS atenen una mitjana de 2.000 urgències diàries durant l’epidèmia de grip

    L’activitat gripal continua augmentant a Catalunya. L’epidèmia ha provocat que en els darrers set dies hospitals catalans de la xarxa pública hagin atès, almenys, 27.491 urgències, recaient més de la meitat d’aquestes en els vuit hospitals de l’Institut Català de la Salut: Vall d’Hebron, Bellvitge, Germans Trias i Pujol (Badalona), Arnau de Vilanova (Lleida), Viladecans, Joan XXIII (Tarragona), Verge de la Cinta (Tortosa) i Josep Trueta (Girona). Concretament, els professionals de l’ICS han atès entre el 5 i l’11 de gener 14.138 urgències, de les quals un 18% han estat pediàtriques. El total d’urgències ateses en aquests dies però no es pot conèixer i Salut només disposa, de moment, de les dades dels hospitals de l’ICS i d’alguns altres hospitals de la xarxa pública, com ara el Clínic (2.442), el Taulí (2.491 urgències) o el Moisès Broggi (1.370) però no de tots.

    Mentre que el nombre d’urgències en aquests vuit hospitals ha disminuït respecte a la setmana anterior, l’activitat als Centres d’Atenció Primària de l’ICS (la immensa majoria) ha augmentat gairebé un 2% amb més de 500.000 visites mentre que l’increment encara ha estat més gran als centres d’atenció continuada (Centres d’Urgències d’Atenció Primària i Punts d’Atenció Continuada), on s’han atès 58.931 visites, el que suposa un 15,9% més que la setmana anterior. A més, el 061 CatSalut Respon ha atès 34.127 consultes.

    Així les últimes dades del Pla d’informació de les infeccions respiratòries agudes a Catalunya, que recull dades sobre la temporada gripal, l’activitat continua augmentant i es passa d’un «nivell d’activitat baix» a «un nivell moderat». Concretament, durant la setmana del 2 al 8 de gener, els casos de grip han augmentat fins a arribar als 343,96 per 100.000 habitants. Des de l’inici de la temporada 87 persones han hagut de fer un ingrés «greu», tots ells per virus gripal A.

    Els CAP «funcionen molt per sobre de la seva capacitat real»

    En l’actual epidèmia de grip, els CUAP i PAC estan atenent un 23% més dels pacients habituals i els CAP funcionen molt per sobre la seva capacitat real», avisa en un comunicat de Metges de Catalunya el secretari d’Atenció Primària del sindicat Òscar Pablos. Tanmateix, critica Pablos, el Pla Integral d’Urgències (PIUC) per a aquest hivern no especifica cap partida per a l’atenció primària, mentre els hospitals disposen de 14 milions d’euros i l’atenció sociosanitària de 2,7.

    Davant d’aquesta situació el sindicat mèdic reclama un major finançament per reduir la sobrecàrrega dels professionals i millorar les condicions assistencials «perquè els pacients puguin accedir amb facilitat als metges de família i pediatres, i aquests disposin del temps òptim, real i necessari per atendre’ls». Segons el sindicat, els pacients es troben amb greus dificultats per aconseguir una visita programada amb el seu metge o pediatra i això converteix l’agenda del professional en un desafiament.

    Segons les previsions de Salut, els serveis sanitaris afrontaran la setmana vinent el pic més alt d’activitat de l’epidèmia de la grip, que ja és en la seva tercera setmana. Davant la situació als principals hospitals catalans de la xarxa pública, Salut aconsellava fa unes setmanes trucar al 061 perquè sigui aquest servei el que indiqui a quin tipus de centre cal anar i recordava que el 64% de les urgències hospitalàries es podrien haver resolt en un ambulatori. Com a mesura de prevenció recomanen rentar-se les mans de manera regular.

  • L’Hospital Joan XXIII factura 150 euros a una família per l’atenció urgent a un nadó

    Un episodi més de cobrament il·legal per ser atès d’urgència en un hospital català de la xarxa pública ha tingut lloc en les darreres setmanes. Aquesta vegada ha estat al Servei d’Urgències de l’Hospital Joan XXIII, de l’Institut Català de la Salut, a Tarragona, segons denuncia la Plataforma per una Sanitat Universal a Catalunya (PASUCat) en un comunicat fet públic aquest dijous.

    Des de l’entitat expliquen que l’11 de desembre passat una familia veneçolana resident a Tarragona va acudir a les urgències del seu hospital de referència, el Joan XXIII, perquè el fill petit, d’un any de vida, la seva germana, de tres, i el pare no es trobaven bé. En l’admissió d’urgències els van dir que en no tenir targeta sanitària només els visitarien si pagaven prèviament la visita, que els costaria 150 euros. Davant d’aquest avís la familia va prioritzar la visita del més menut ja que no podia fer front al pagament de les tres visites.

    Segons la normativa vigent, el centre va cometre dues irregularitats. En primer lloc va cobrar per l’atenció urgent a un menor d’edat quan els menors, igual que les embarassades, tenen dret a la prestació d’assistència sanitària i és el Servei Català de la Salut qui se n’ha de fer càrrec. En segon lloc, però, tampoc no va aplicar el protocol vigent des del setembre promogut pel mateix CatSalut i fixat en la resolució del 30 de setembre del CatSalut sobre assistència i facturació de l’actuació sanitària urgent. Contràriament al que va passar, s’hauria d’haver informat al pare, un cop atès, de la possibilitat de declarar la manca de recursos econòmics per pagar l’atenció perquè, en aquest cas, ho assumeixi el CatSalut. El fet d’informar prèviament a l’atenció del que costarà la visita pot servir com a dissuassió, com en aquest cas, perquè la persona opti per no visitar-se, renunciant a un dret que té garantit.

    Què diu el protocol vigent?

    El protocol diu que l’atenció urgent s’ha de garantir en qualsevol cas. A més, estableix precisament que des dels serveis de facturació han d’explicar al pacient adult, un cop ja ha estat atès d’urgència, que pot demanar el document de Declaració Responsable en cas que no sigui titular de cap dret a l’atenció sanitària i a més no disposi de recursos econòmics suficients per pagar l’atenció.

    Des de l’hospital, però, el responsable del Servei de Facturació de l’Hospital Joan XXIII ha assegurat a la PASUCat que no els ha arribat cap ordre d’aplicar el protocol que va entrar en vigor a finals de setembre, fet que hauria pogut desencadenar que en aquests mesos el cas de la família veneçolana no sigui l’únic. Fonts del centre hospitalari confirmen a aquest diari que estan tramitant la devolució dels diners a la família.

    “El CatSalut garanteix l’atenció urgent de tothom”

    Per la seva banda, fonts del Departament de Salut consultades per aquest diari insisteixen que “el CatSalut garanteix l’atenció urgent de tothom” i expliquen que el CatSalut es fa càrrec d’aquesta atenció urgent sempre que no existeixi un tercer responsable o la persona acrediti que no disposa de recursos econòmics suficients, mitjançant la signatura de la declaració responsable conforme no disposen de recursos. Amb tot, reconeixen l’existència d’aquest cas de Tarragona i d’altres casos d’exclusió sanitària a demandants d’asil a Catalunya.

    Segons les mateixes fonts de Salut, el gerent d’Atenció Ciutadana del CatSalut té previst reunir-se els propers dies amb entitats que treballen per garantir la sanitat universal “per tal de revisar 3-4 casos concrets i valorar les circumstàncies concretes en que s’hagin pogut produir”. “Des del CatSalut s’ha treballat i es treballa per tal de garantir l’atenció sanitària per a les persones residents a Catalunya sense empadronament i en situació de vulnerabilitat,  immigrants sense condició d’assegurat o beneficiari, refugiats, etc”, asseguren.

    Amb tot, el metge Carlos Losana, activista de la PASUCat, recorda que els 3-4 casos que han denunciat darrerament no són els únics i que el  cobrament per defectea les urgències i la no aplicació del protocol que fixa la normativa “són habituals en més d’un hospital”.

  • Massa persones amb una patologia lleu van als hospitals

    Fa pocs dies en un CAP va tenir lloc aquesta història: A les 9 del matí hi va acudir una noia amb mal de coll. Deia que tenia angines i demanava una visita urgent. La metgessa tenia un forat a l’agenda a les 9.45, de manera que li van oferir visita per aquella hora. Però a la noia amb angines no li va semblar bé, volia una visita immediata, i no va acceptar la cita. La seva resposta va ser: “Si no em visiteu ara, me n’aniré d’urgències a l’hospital”.

    No sabem si la noia va arribar a anar a un servei d’urgències hospitalàries, però és molt probable que ho fes. Ella i moltes altres persones amb problemes de salut lleus. Les dades del 2015 són prou explícites: El 51% de les patologies ateses en serveis d’urgència hospitalaris no suposen cap risc vital i un 12% no presenta cap motiu d’urgència. Són dades de la memòria del CatSalut del 2015.

    El Barómetre sanitari, ens dóna informació interessant obtinguda a través d’una enquesta directa a ciutadans que han consultat a urgències hospitalàries: el 70% hi va anar per decisió pròpia i el primer motiu per fer-ho va ser perquè als hospitals hi ha més mitjans.

    Hi ha, doncs, la creença que són necessaris mitjans complexos per atendre qualsevol problema i l’expectativa que es rebrà millor atenció. Són creences i expectatives que s’han anat forjant durant dècades, durant les quals la ciutadania ha rebut missatges de la importància de la tecnologia i de les capacitats curatives dels hospitals: Si es curen malalties molt greus, per què no m’han de curar un refredat o una grip o em diagnosticaran millor un esquinç? Són els missatges que arriben a través de les notícies, dels debats, dels líders d’opinió i de la majoria dels líders polítics. A més, alguns professionals de la salut i responsables sanitaris sovint ho han alimentat.

    Algunes característiques de la nostra societat poden explicar també les conductes individuals en l’ús dels serveis sanitaris. Una és la pressa (i la immediatesa), el fet de no poder esperar, de buscar solucions ràpides, de no poder aturar el nostre ritme. Una altra és la pèrdua de capacitat de ponderar els propis símptomes i els serveis que necessitem. La gran quantitat d’informació que tenim ens dificulta discriminar entre allò que pot ser greu o allò que no. Davant d’una diarrea no es pensa que la causa més comuna és una infecció vírica i que la seva evolució serà favorable en un parell de dies. «I si és un retrovirus?» em va preguntar un dia un pacient. Finalment, existeix la necessitat de corroborar el diagnòstic amb proves. «Com ho sap, si no em fa una analítica?» hem escoltat a vegades. La suposada veracitat de les proves és més valorada que el coneixement clínic dels professionals. En una societat consumista, la sanitat ha esdevingut un bé de consum més. Volem allò que tenim a l’abast, independentment si ho necessitem o no.

    Anar a l’hospital per una patologia que no precisa coneixement especialitzat ni equipament complex causa un problema greu al sistema, tant a les persones que hi van (l’hospital és el lloc més perillós del planeta, diu William Haseltine), com als malalts que realment ho necessiten, perquè no poden disposar dels recursos personals i materials que es malmeten en actuacions innecessàries.

    No podem oblidar que hi ha factors estructurals propis del sistema que afavoreixen el consum de serveis d’urgències. Un d’ells és el sistema de pagament als hospitals, que es veuen recompensats econòmicament per l’activitat realitzada. Com més visites fan, siguin del tipus que siguin, més cobren. És un element de perversió del sistema.

    És un repte per als sistemes sanitaris donar l’atenció al lloc adient (domicili, CAP, hospitals…) i pel personal amb suficient capacitació, no més de la necessària. Aquests són elements clau de la seva eficiència i seguretat. Revertir l’actual situació no és fàcil, però ben segur que es pot millorar fent actuacions a diferents nivells. A nivell macro cal canviar el discurs públic, polític i que apareix als mitjans. Una bona manera seria divulgar i prestigiar els serveis d’atenció primària. Una altra és prioritzar informacions veraces sobre els problemes de salut més comuns en comptes de donar notícies sobre diagnòstics i tractaments nous, espectaculars i amb escassa probabilitat d’aplicació. Els canvis culturals i de conducta són difícils i lents, però no impossibles. Tenim capacitat de dissenyar campanyes i mitjans públics per fer-les efectives.

    De manera prioritària s’haurien de pensar actuacions des dels mateixos serveis d’urgències. En aquest nivell es poden considerar accions específiques i sense massa cost que ja s’han aplicat en alguns hospitals, com ara disposar d’un bon sistema de triatge i redirigir les persones al dispositiu adient, assegurant que hi ha capacitat per donar una resposta ràpida (una vegada més, els equipaments d’atenció primària es fan imprescindibles). Persones amb un refredat, una contusió, un mal de queixal, una diarrea, un mal d’estómac, una tos, una ferida lleu, un mal de coll o un esquinç poden ser adreçades al servei d’atenció primària que els correspongui per completar el diagnòstic i instaurar el tractament.

    Hem de revisar el sistema de pagament als hospitals i en concret el pagament per nombre de visites fetes a urgències, revertint el model actual que incentiva l’atenció de les patologies lleus en hospitals de tercer nivell.

    Caldrà abordar canvis en el discurs, estructurals i organitzatius, de la mateixa manera que cal demanar responsabilitat a la ciutadania en la utilització dels serveis. Però, sabem que són més potents les mesures que incideixen en el sistema, que les que ho fan sobre els hàbits de les persones. Només cal recordar que l’ús del cinturó de seguretat del cotxe s’ha aconseguit quan ha estat obligat per llei, no per les campanyes de sensibilització. O que s’ha reduït la incidència d’infarts de miocardi després de la prohibició de fumar en locals públics.

  • Les polseres contra el càncer infantil fetes per tres nenes recapten un milió d’euros

    El que va començar com un joc per entretenir-se ha acabat amb una iniciativa que ha recaptat un milió d’euros per la investigació del càncer infantil. La Candela i les seves amigues de la planta d’oncohematologia de l’Hospital de Sant Joan de Déu van començar a fer polseres de nusos per passar l’estona i fer més entretingudes les sessions de quimioteràpia. Dues amigues del poble de la Candela, la Daniela i la Mariona de Benicarló, també es van sumar a la iniciativa. Ara, tres anys més tard, han aconseguit recaptar un milió d’euros venent les polseres Candela, com les anomenen, en honor a la seva amiga.

    Gràcies als diners recaptats s’ha pogut impulsar un laboratori a l’hospital Sant Joan de Déu dedicat exclusivament a la investigació sobre el càncer infantil i que actualment compta amb sis línies d’investigació i 27 investigadors. El cap d’oncologia pediàtrica de l’Hospital Maternoinfantil Sant Joan de Déu, Jaume Mora, ha explicat que 8 de cada 10 nens del centre es curen: «Només investigant podem aportar beneficis en relació a les malalties infantils», ha explicat Mora. En aquest laboratori treballen amb l’obectiu d’aconseguir millors pronòstics, tractaments i assajos clínics. 

    Les 'Candela' són unes polseres de colors que elaboren els infants ingressats a la planta d’oncohematologia de l’Hospital Sant Joan de Déu / Pulseras Candela
    Les ‘Candela’ són unes polseres de colors que elaboren els infants ingressats a la planta d’oncohematologia de l’Hospital Sant Joan de Déu / Pulseras Candela

    Ara, tots els infants de la vuitena planta de l’Hospital també en fan i les venen per 5 euros cada una. Des de el 2013 s’han fabricat més de 274.000 polseres i s’ha fet servir més de 600 quilòmetres de fil.

  • El tabaquisme costa gairebé un bilió d’euros anuals en cures sanitàries i productivitat

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    La factura del tabac és exorbitant. Cada any, l’impacte en les economies del món ascendeix a gairebé un bilió d’euros, segons un informe conjunt de l’Organització Mundial de la Salut i l’Institut Nacional del Càncer dels EUA.

    Les cures sanitàries provocades pel tabaquisme i la pèrdua de productivitat suposen aquests 0,95 bilions a més de matar més de sis milions de persones, la majoria en països en vies de desenvolupament, segons les dades de l’OMS. L’organització preveu que aquesta quantitat creixi fins als 8 milions el 2030. El càlcul és que, en el món, fumen al voltant de 1,1 bilions de persones.

    Grans magnituds

    Totes les magnituds al voltant dels cigarrets són descomunals: «La indústria del tabac produeix i comercialitza productes que maten a milions de persones prematurament, treu recursos a les famílies que podrien utilitzar-se per menjar i educació i imposa un enorme cost en salut per a aquestes famílies, les comunitats i els països», ha analitzat Oleg Chestnov, director adjunt per a Malalties No Contagioses de l’OMS.

    L’estudi tracta de deixar clar l’íntima relació entre el tabaquisme i el seu impacte econòmic a més de l’eficàcia que diverses mesures d’aquesta índole poden tenir per contenir l’epidèmia de consum de tabac. «Poden generar recursos significatius per als governs», asseguren les dues institucions.

    «Podria incrementar-se la recaptació en un 47% global -139.000 milions d’euros- si els impostos s’elevessin 76 cèntims per paquet. Això portaria a una alça del preu que comportaria una baixada del consum del 9%: 66 milions de fumadors adults menys».

    A més, aquest monogràfic assegura que el control del tabac no implicarà un dany significatiu en les economies locals ja que «el nombre de treballs que depenen del tabac ha estat caient en la majoria dels països». No obstant això, també adverteix del «poder creixent» que han adquirit les tabaqueres ja que, el 2014, «cinc empreses acaparaven el 85% del mercat del tabac».

  • Perquè som impuntuals i no agafem el telèfon

    La primera enquesta general de satisfacció als usuaris d’atenció primària de l’any 2003 va detectar quatre problemes:

    1) Mala resposta telefònica

    2) Manca de puntualitat de la visita concertada

    3) Problemes d’informació

    4) Inadequada resposta d’urgències

    En les enquestes successives no se’n van afegir d’altres i fins i tot se’n van resoldre dos: els problemes d’informació i d’urgències.

    Sorprèn que s’hagin solucionat les deficiències vinculades a les inversions més costoses i que persisteixin els problemes organitzatius. La informació ha millorat amb la implantació de la història clínica compartida (HC3) que vincula els centres entre sí i la ciutadania. De la mateixa manera, l’extensió a tot Catalunya de la gestió de les urgències d’atenció primària per part del 061 i la creació de nous centres d’urgències d’atenció primària ha millorat l’atenció urgent.

    Però seguim sense donar una bona resposta telefònica i som impuntuals amb les visites concertades. Aquests són uns problemes que no es resolen amb inversions. Ho demostra la seva persistència durant les vaques grasses del període de govern tripartit.

    El nostre sistema sanitari està poc preocupat per l’opinió dels usuaris. El CatSalut només demana que els metges de família ofereixin una cita en menys de 48 hores i que apliquin unes determinades guies clíniques i de prescripció farmacològica. Aquest context porta a tenir uns metges ocupats en clicar l’ordinador i uns administratius concentrats en intercalar visites.

    La inadequada resposta telefònica i la impuntualitat de les visites no és només una conseqüència de les polítiques del CatSalut, també reflecteix una manca de lideratge directiu d’atenció primària. El discurs «empresarial» imperant ha portat a què els directors i gerents estiguin més preocupats en complaure el contracte del CatSalut que en respondre a les necessitats dels seus pacients.

    No deixa de ser irònic que el discurs «empresarial» ens porti a l’immobilisme i a desatendre el veritable «client». A casa nostra els horaris i els torns de treball segueixen inèrcies ancestrals. Els esmorzars del personal es produeixen a l’hora de màxima afluència d’usuaris. Les revisions anuals rutinàries de pacients crònics acaben generant cinc o sis visites, quan es podrien fer d’una sola vegada. Donem la mateixa prioritat a una vista mèdica que a una qüestió administrativa. Desaprofitem moltes de les possibilitats de servei que ofereixen el telèfon i el correu electrònic. La llista de possibilitats d’innovació i de millora de l’eficiència a l’atenció primària és inacabable. Només cal organitzar l’equip posant-se en la pell de l’usuari.

    Hem de gestionar l’experiència del pacient que precisa i rep els nostres serveis. Calen uns directius, que malgrat complir amb les prioritats del CatSalut, es preocupin perquè l’atenció a la població assignada sigui més eficient, segura i de qualitat. Només cal que sàpiguen escoltar als usuaris i als professionals. La majoria d’innovacions organitzatives sorgeixen dels mateixos implicats.

  • Catalunya supera per primera vegada el miler de trasplantaments d’òrgans  

    Una bona notícia per a la sanitat catalana: el nombre de donants d’òrgan morts no para de créixer i cada vegada es fan més trasplantaments i es dónen també més teixits, necessari perquè moltes persones puguin viure o millorar la seva qualitat de vida.

    Segons les últimes dades de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), el 2016 Catalunya va superar per primera vegada en la història el miler de trasplantaments -concretament 1.015- gràcies a les donacions. L’augment de la donació de cadàver, amb 315 donants vàlids, és també un rècord i suposa un creixement del 23% respecte l’any anterior. Per altra banda, els 1.015 trasplantaments fets l’any passat suposen un increment del 6% respecte el 2015, quan es van registrar 954 trasplantaments d’òrgans.

    El conseller de Salut, Toni Comín, ha posat en valor el nou rècord de trasplantaments i ha destacat que “Catalunya té una de les taxes de trasplantament més altes del món, amb 135 trasplantaments per milió d’habitants”. Comín ha atribuit la xifra a “la generositat de la societat catalana, la coordinació dels hospitals catalanas i l’excel·lència assistèncial i mèdica”.

    Pel que fa a les donacions de teixits, com ara ossos, pell, vàlvules cardíaques, còrnies o medul·la òssia, entre altres, aquestes també han augmentat. El 2016 hi va haver 1.444 donants al Banc de Sang i Teixits, 515 més que l’any anterior.

    Què explica l’èxit de les xifres?

    Si hi ha més donacions també hi ha possibilitat de fer més trasplantaments. I Salut atribueix el significatiu creixement de les donacions de cadàver, en bona part, a l’augment de les donacions en asistòlia o de malalt “a cor parat”. És a dir, a les donacions que provenen o bé d’un malalt que rep una aturada cardíaca i és traslladat a un hospital on es certifica la mort o bé d’un malalt terminal -majoritàriament pacient neurològic- a qui s’arriba al consens de retirar-li el suport vital.

    De fet, segons les dades de l’OCATT 1 de cada 3 donants de cadàver vàlid el 2016 van ser per aquest tipus de mort i suposa el doble de donacions que l’any anterior. Per contra, les donacions de vius, 145, han disminuït lleugerament en relació al 2015 (25 menys).

    Gràcies a aquestes donacions, en bona part, Catalunya ha pogut passar de les 29 donacions per milió d’habitants fa tres anys a les 42 actuals, ha destacat el director de l’OCATT Jaume Tort.

    Disminueix el nombre de persones que esperen un òrgan

    A Catalunya hi ha encara 1.301 persones que esperen rebre un o més òrgans, 49 menys que les que esperaven fa un any. De les que es troben en llista d’espera, el grup més nombrós són les que esperen rebre un ronyó -1.057-, seguides de 33 que esperen un cor, 44 per un trasplantament de pulmó, 9 de pàncreees i un d’intestí.

    Qui pot ser donant d’òrgans?

    Segons dades de Salut, un sol donant pot, en les millors condicions, arribar a salvar la vida de fins a 8 persones a través del trasplantament de tots els seus òrgans i pot millorar la qualitat de vida de fins a 100 mitjançant el trasplantament dels seus teixits. Ara bé, qui pot ser donant d’òrgans?

    A Catalunya, igual que a la resta de l’Estat, qualsevol persona és donant potencial, sempre que en vida no s’hagi manifestat en contra de la donació. Una vegada l’equip mèdic certifica la mort del pacient a l’hospital, es valora quins òrgans i teixits poden servir i el coordinador de trasplantaments del centre és l’encarregat de comprovar la voluntat expressada en vida pel donant. Habitualment es comprova mitjançant una entrevista amb els familiars més directes. Amb tot, l’última paraula la té la família. Encara que el possible donant manifestés en vida la seva voluntat de donar, la família pot negar-se a la donació.

    Una manera de garantir el compliment de la voluntat expressada en vida és mitjançant el registre de voluntats anticipades, un document on qualsevol persona pot fer constar-hi les seves voluntats. Si es tracta de menors d’edat o discapacitats, els metges han de respectar la voluntat de les persones que en tenen la pàtria potestat.

    En qualsevol cas, les dades del donant i possibles persones receptores que es beneficïin d’aquests òrgans són sempre anònimes. Aquest 2016 el percentatge de persones que s’han negat a la donació d’òrgans ha mantingut mínims històrics amb un 14,4%. És a dir, només 1 de cada 7 casos de possible donació va rebre una negativa prèvia del donant o de la família.

    França se suma al model espanyol de donació

    Precisament des d’aquest mes de gener una nova llei francesa basa la donació d’òrgans en el consentiment presumpte. És a dir, igual que en el cas de la legislació espanyola, tothom és donant d’òrgans exceptuant aquells que hagin manifestat expressament la seva negativa a través d’un registre nacional.

    Amb aquesta nova llei, que es basa en un principi de solidaritat, França espera que incrementi el nombre de donacions i per tant també el nombre de trasplantaments.

  • Mor Joan Rodés, reconegut hepatòleg i exdirector de l’Hospital Clínic

    El doctor Joan Rodés i Teixidó, llicenciat en Medicina l’any 62, ha mort aquest dimarts als 78 anys, segons ha informat en un comunicat l’Hospital Clínic de Barcelona, on va treballar bona part de la seva carrera. Rodés ha tingut un paper destacat com a hepatòleg i ha presidit l’Associació Europea i l’Associació Internacional per a l’estudi del fetge a més de realitzar nombrosos estudis sobre malalties hepàtiques.

    L’any 1968, un any després de doctorar-se, va crear la Unitat d’Hepatologia de l’Hospital Clínic de Barcelona. Aviat, el 1972, va ser nomenat cap del Servei d’Hepatologia de l’Hospital Clínic de Barcelona. Va situar el servei d’Hepatologia del Clínic a la primera línia mundial en el coneixement de les malalties del fetge i va ser clau en el foment de la recerca no només a l’Hospital Clínic i l’IDIBAPS, sinó també en l’àmbit nacional i internacional. Entre 2003 i 2008 va posar-se al capdavant de la direcció general de l’hospital, un dels centres de referència a Catalunya.

    Al llarg de la seva trajectòria, Rodés també va ser catedràtic de Medicina a la Universitat de Barcelona, de la qual va esdevenir-ne professor emèrit. A més, ha publicat més de 500 articles originals a les principals revistes mèdiques a nivell internacional i ha editat una setantena de llibres. Des de l’any 2001 era president del Consell Assessor del Ministeri de Sanitat i acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. L’any 2013 va esdevenir president del Consell Assessor de Ciència i Tecnologia de la Secretaria d’Estat de I+D+i. Les seves principals línies d’investigació s’han centrat en l’alcohol i les malalties hepàtiques, l’hepatitis crònica per virus de l’hepatitis B i C, el càncer de fetge, les complicacions derivades de la cirrosi hepàtica i la colèstasi crònica.

    Entre les nombroses distincions al llarg de la seva carrera destaquen el Premi “Severo Ochoa a la Investigación” (1990), la “Canadian Liver Foundation Gold Medal” (1999), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2001) o la “Gran Cruz de la Orden Civil de Sanidad” (2007). L’any 2015 va ser guardonat amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, en reconeixement per la tasca desenvolupada durant més de 40 anys en el món de la medicina i per la seva recerca en l’àmbit de les malalties del hepàtiques. L’any 2013 l’Instituto de Salud Carlos III va iniciar un programa per a fomentar la recerca entre els investigadors clínics que porta el seu nom.

    En una nota recollida pel Departament de Salut, Comín ha destacat la figura del dr. Rodés. Segons Comín, Rodés ha estat “l’exemple de com exercir la medicina des de la màxima excel·lència” i ha estat «peça fonamental» en la implementació de la figura del metge investigador i de la recerca en els grans hospitals universitaris de Catalunya. Per la seva banda, el president de la Generalitat Carles Puigdemont també ha recordat Rodés a través d’una piulada en la qual assegura: «la seva aportació a la medicina i al model sanitari català ens farà estar sempre en deute amb ell. Descansi en pau.»

  • La ministra de Sanitat s’enreda 24 hores en una confusió d’anuncis i rectificacions sobre el copagament

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    «Demà dilluns 9, a les 9.30 podeu escoltar-me al programa El Matí de Ràdio 4. Us hi espero». Així anunciava la ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, la seva entrevista de dilluns passat. Aquí van començar 24 hores d’anuncis, rectificacions i amenaces al voltant del copagament farmacèutic dels pensionistes.

    A l’entrevista a Ràdio 4, Montserrat va avisar que pretenia «ajustar» la quantitat de diners que els jubilats han d’aportar a l’hora d’adquirir medicaments. L’ajust, en les seves paraules, havia de complir que «qui més té hauria de pagar més».

    A qui podria afectar aquests plans? El copagament actual, decretat pel Govern de Mariano Rajoy el 2012, fa trams per rendes: menys de 18.000 euros -que paguen un límit de 8 euros al mes-, de 18.000 a 100.000 euros -el màxim és de 18 mensuals- i per sobre de 100.000 que estan limitats a 62 euros.

    Sense especificar res més, les paraules de la ministra van ressonar: es plantejava retocar el copagament de manera que es pujaria a un grup de pensionistes. Montserrat va recular. Ho va fer mitjançant un twit que deia «no és cert que es vagi a pujar el copagament farmacèutic als pensionistes de més de 18.000 euros».

    A més, la ministra va concertar una intervenció a Los Desayunos de TVE per a l’endemà (aquest dimarts). Allà, directament, ha declarat que el Govern del Partit Popular no té previst «la reforma del copagament farmacèutic». I s’ha adherit al sistema actual: «Defenso», la fórmula executada per l’anterior equip de Mariano Rajoy.

    No obstant això, al mateix temps, s’ha mostrat «oberta» a «estudiar el que diguin els experts» sobre els copagaments. Segons el seu criteri, «modificar» no implica encarir, sinó que pot fer «que els hi baixis als que tenen menys»: sentit contrari al que va expressar 24 hores abans, en incidir en el fet que els que més guanyen han de pagar més. A més, d’aquesta manera, pot desaparèixer el copagament de les rendes més baixes. Montserrat també ha repetit que defensa el decret de Mariano Rajoy.

    El Partit Popular està sòlidament instal·lat en el copagament farmacèutic. De fet, l’anterior ministre de Sanitat, Antonio Alonso -estant en funcions- va afirmar, el maig del 2016, que si el PP tornava a governar «no se suprimirà [el copagament]». Dolors Montserrat ha tancat aquesta jornada d’avenços i retrocessos sobre el finançament de medicaments demanant «no alarmar» als pensionistes.