La mort de Fidel Castro, que obre una esperança de democràcia efectiva a Cuba, m’ajuda a entendre per què a casa nostra no prosperen les iniciatives de participació professional efectiva al Govern i la gestió de les institucions sanitàries. Fa pocs dies el tercer Congrés de la Professió Mèdica a Girona tornava a recomanar-ho i el Conseller de Salut Toni Comín presentava la participació professional com una política prioritària del seu departament. Però no hi ha manera. La direcció de la majoria de centres que treballen pel CatSalut desaprofiten el coneixement professional. Les decisions es prenen de dalt cap a baix. L’Hospital Clínic és una de les poquíssimes institucions sanitàries catalanes que disposa d’una estructura formal i efectiva de participació professional. Malauradament el model no arriba a les seves filials.
D’alguna manera ens passa el mateix que a Cuba. Tenim moltes comissions clíniques consultives però el gerent pren autoritàriament decisions. El model sanitari català, basat en empreses públiques i consorcis que treballen en un entorn planificat ha afavorit l’aparició del que podríem anomenar el «gerent-propietari». Una perversió de la figura de gerent introduïda als anys vuitanta per aportar eficiència i rigor al sistema.
Malauradament Catalunya no disposa d’un sistema meritocràctic, objectiu i transparent d’accés als càrrecs de gestió. Aquests es consideren càrrecs «de confiança». Es cobreixen per vinculació política, amistat personal o senzillament per estar en el lloc adequat en el moment adequat. A partir del nomenament, i no abans, els gerents més responsables comencen a formar-se. Molts no ho fan. La majoria té una vida curta lligada al poder polític del seu mentor, però alguns, amb un gran olfacte pel poder es perpetuen en el càrrec. Es converteixen en «propietaris» de la seva organització. Blinden la seva posició afavorint els veritables poderosos del sistema de salut. Teixeixen una complicada xarxa clientelar mitjançant la contractació de personal i de serveis. Si tenen la sort d’estar en un centre petit, allunyat dels focus mediàtic, influeixen sobre la composició del patronat que hauria d’anomenar-los i controlar-los. Gestionen curosament la informació per fer-se’n imprescindibles, renten la roba bruta a casa i no perden l’ocasió d’exercir tot el seu poder sobre els més dèbils de l’organització.
En aquest context, el pacient, la innovació o la millora tenen molt poc espai. El gerent-propietari només afavoreix les persones i les iniciatives orientades a perpetuar-se. Com Fidel feia a Cuba, el gerent-propietari bloqueja tota maniobra que limiti la seva capacitat de decisió. Impedeix qualsevol projecte de participació professional perquè el considera una amenaça al seu estatus. Elimina tota veu dissident. Prefereix mantenir una estructura immobilista orientada al poder que aprofitar la intel·ligència col·lectiva de l’organització per prosperar. Es converteix en l’obstacle al progrés i els pacients en pateixen les conseqüències.
Penso que les institucions que anteposen els interessos personals del gerent a la millora assistencial mostren molt poca sensibilitat amb la població que cobreixen. A Cuba ha arribat l’esperança, aquí la tindrem quan eliminem els lideratges tòxics que impedeixen una participació professional efectiva per millorar l’atenció clínica als ciutadans.
Segons fonts del Departament de Justícia, l’any passat es van suïcidar 8 persones als centres penitenciaris de Catalunya i, des de principi d’any, 5. Cada any se suïciden una mitjana d’entre 7 i 8 interns segons dades de l’última dècada. A més, es calcula que prop del 40% dels interns espanyols tenen problemes mentals. Unes xifres que, a més, van en augment. Parlem amb Irene Santiago, psicòloga d’Irídia Centre per la Defensa dels Drets Humans i membre del GAC (Grup d’Acció Comunitària). Santiago ha treballat durant més de 10 anys a Amèrica Llatina fent tasques d’acompanyament psicosocial a població afectada per la violència extrema en diversos contextos com el penitenciari.
La proporció de suïcidis als centres penitenciaris és molt més alta que la dels de fora de les presons. A què es deu aquesta diferència?
El fet que una persona es trobi en aïllament social genera una sèrie d’efectes. Si a això li afegim que es tracta d’aïllament penitenciari això s’exagera encara més. Els éssers humans per construir ‘el nostre jo’ necessitem interacció social. Al no tenir-ne, deixem d’estar retroalimentats i de reconstruir la nostra identitat, ja que aquesta identitat es construeix gràcies a la interacció. Per tant, veurem molt ràpidament els efectes a escala fisiològica: menys capacitat de memòria, agilitat mental, concentració… A aïllament això s’accentua encara més i, si supera els 15 dies, es generen unes seqüeles que poden arribar a ser permanents. Els efectes són devastadors de seguida perquè es genera una desconnexió social i aïllament social molt gran, sense contacte interpersonal. Això pot portar conseqüències com trastorns psicòtics, esquizofrènia, personalitats més aïllades, paranoies…
Per tant, pel fet d’entrar a una presó, una persona pot desenvolupar problemes mentals?
Sí, clar. El trastorn mental és molt complex. Hi ha molts estudis sobre com un ambient integrador, positiu, que reforci el desenvolupament social pot prevenir i mitigar efectes de trastorns mentals. El mateix passa quan hi ha una deprivació. L’aïllament genera unes condicions que poden fer precipitar trastorns mentals. El dany psicològic hi és sempre, ara, el tipus de dany i el grau d’afectació ja depèn d’altres factors com el temps d’estada, si la persona pateix tècniques opressives o de tortura i també factors individuals. També passa que persones que no han patit un trastorn psicòtic, quan surten de la presó poden tenir greus dificultats per mantenir relacions socials normals i per estar en societat perquè s’han acostumat a estar en soledat i sense contacte humà.
L’equip de psicòlegs i psiquiatres de les presons, fan un control real de la salut mental i l’evolució dels interns?
Els serveis penitenciaris tenen un equip de psicòlegs i psiquiatres que compten amb un sistema ben regulat pel que fa a la salut de les persones. Per exemple, en termes de suïcidi, hi ha un protocol de prevenció però això contrasta amb un índex de suïcidis molt elevat i preocupant. Hi ha tota una sèrie de factors de risc que han de ser indicadors de què alguna cosa està passant. Des del Síndic de Greuges de Catalunya i la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura vam treure un informe on es reivindica l’aplicació del protocol d’Istanbul. Espanya és país signant però no l’està aplicant. Per això demanem que s’incorpori el protocol d’Istanbul com a mecanisme de prevenció de la tortura. Aquest protocol permet fer una avaluació psicològica, determinar el grau de maltractament, de tracte vexatori i de tortura a presó. És un mecanisme molt important. Cal que els professionals de la salut estiguin formats i el sàpiguen incorporar dins dels mecanismes normals de la salut mental a presons.
Aplicar el protocol d’Istanbul és un dels grans reptes de la salut mental a les presons / ROBERT BONET
Fa poc es va conèixer que la Generalitat va desestimar la reparació patrimonial en el cas de suïcidi d’una presa, la Raquel, a Brians I. A l’informe mèdic del cas s’explicava que les ferides autolesives eren de caràcter manipulatiu i no amb una veritable finalitat suïcida. A l’informe també deien que el 80% dels casos autolesius tenen finalitats manipulatives.
Que la Generalitat centri els seus arguments en si la Raquel tenia una intenció manipulativa o realment suïcida és anar molt malament. Estem posant el pes del suïcidi amb una persona que no està bé, enfoquem el problema de manera errònia. En el cas de la Raquel està clar que hi va haver un diagnòstic erroni, perquè finalment es va suïcidar. Això és molt greu i ens ha de fer repensar moltes coses. Cal que ens plantegem si s’està construint una relació d’ajuda real dins de les presons i com abordem els casos de suïcidi. L’Organització Mundial de la Salut posiciona el suïcidi com una problemàtica central als serveis penitenciaris. És indiferent la intenció de la persona, és molt difícil saber on està la línia vermella en aquests casos. El que està fent la persona és expressar que està patint un malestar molt greu, i ho fa d’una manera autodestructiva. El problema és que una persona amb problemes de salut mental a la presó es troba en una situació d’indefensió greu si els equips sanitaris no es prenen seriosament els seus malestars i senyals. Per les Nacions Unides, el fet de tenir conductes autolesives prèvies, els intents de suïcidi o haver-ho comunicat són factors que han de fer pensar als equips de salut mental que hi ha un risc que s’ha d’abordar.
Què hauria de fer la Generalitat davant dels casos de suïcidi? Hauria de reconèixer les seves responsabilitats en el cas de Raquel?
Això segur, però no només. Cal reconèixer les responsabilitats però des d’una mirada de repensar el sistema penitenciari per prevenir nous casos. No podem reparar al 100% el que va passar perquè la Raquel es va suïcidar i ara és morta, però hem de fer una reparació enfocada a la família i també a la resta de població penitenciaria en general. L’administració té una responsabilitat del que passa dins de les presons, absolutament de tot. Cal repensar el sistema però per reparar-lo i millorar-lo des de l’oportunitat de reparació a tots els nivells, amb una perspectiva positiva. Cal fer un exercici de reflexió profunda sobre els protocols de prevenció de suïcidis, què passa quan tenim uns números tan elevats de suïcidis i com podem millorar la salut mental dels interns.
Quins reptes de salut mental hi ha a les presons?
El principal és l’aplicació del protocol d’Istanbul. Després s’ha de treballar en les línies de polítiques preventives i el primer que cal fer és generar més contacte social. S’han de fer més activitats, treballar temes culturals i artístics com la música la pintura, potenciar el llenguatge artístic. Així els presos milloraran no només a nivell mental sinó també relacional. També és clau per generar espais de contacte fer esport. Trobem aspectes així tant a nivell internacional com nacional. A Chiapas (Mèxic) hi ha una presó de dones on es fan classes d’economia, societat i cultura i els ensenyen a desenvolupar oficis. Això ha fet que moltes dones quan surten creen el seu propi negoci. Per tant, treballar la salut mental afecta directament en la reducció de l’índex de reincidència. El problema d’això és que implica plantejar-nos també el nivell de ràtio entre presos i psicòlegs o psiquiatres i la qualitat, la durada i la freqüència de les visites. Serà aleshores quan podrem plantejar-nos projectes en grup, treballar el cos, potenciar activitats esportives i vincular projectes culturals a teràpia. S’ha de treballar un pla de salut mental preventiu que incorpori mirades psicosocial comunitàries, fer role playing, amb teatre, simulacions de com buscar feina i com adaptar-se a la societat. La societat canvia, però per l’intern s’ha congelat el temps.
Des de l’inici de la pandèmia del VIH, 39 milions de persones han mort a causa de la sida al món. Amb tot el número de diagnòstics disminueix any rere any en els països que disposen d’un bon accés als tractaments antirretrovirals. De fet, gràcies a la recerca, avui dia l’esperança de vida d’una persona amb VIH en un país com Espanya és la mateixa que una que no en té sempre que es diagnostiqui i es tracti a temps. Un dels reptes per als investigadors ara és millorar els tractaments i aconseguir trobar una vacuna preventiva. En parlem amb Beatriz Mothe, que es dedica a la recerca en aquest àmbit a la Fundació Lluita contra la sida i IrsiCaixa, a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.
Com ha evolucionat fins avui la recerca o tractament des dels anys 80, quan la sida va començar a fer-se visible?
El VIH és un virus que es va descobrir els anys 80 i de seguida al cap de poc llavors van començar a desenvolupar-se fàrmacs. Hi va haver uns primers fàrmacs als anys 90 que eren els que començaven a concebre una mica el control de la dramàtica progressió de la malaltia i a finals 90 es va descobrir que combinant alguns fàrmacs allò era la teràpia més efectiva. D’allà a avui en dia s’ha evolucionat moltíssim en qüestió dels fàrmacs disponibles, la facilitat de prendre’ls –abans era un fotimer de pastilles al llarg del dia i avui hi ha teràpies d’una pastilla al dia, la tolerància, els efectes secundaris, etc. El tractament actual limita la replicació del virus i evita la immunodepressió i al final el que fa és frenar la progressió cap a la sida. Per tant estem parlant pràcticament d’una malaltia crònica, en el sentit que si es diagnostica relativament precoçment i comences una teràpia antiretroviral efectiva estem parlant que es té la mateixa supervivència o esperança de vida que la població no VIH.
És veritat que també hi ha una proporció de gent que es diagnostiquen molt tardanament, quan ja porten molts anys infectats sense saber-ho, perquè tenien el virus latent sense cap símptoma. I aquest són el percentatge que encara hi ha de mortalitat en el nostre entorn. Aquesta foto és radicalment diferent en altres zones del món.
Quina és la fotografia en el món subdesenvolupat?
Hi ha zones molt més endèmiques, amb una prevalença molt més alta i amb un accés limitat al tractament a més que els tractaments disponibles i el maneig de les malalties tampoc no són els mateixos. La foto és molt diferent: molta gent diagnosticada de forma tardana, molta sense diagnosticar, molts que tot i diagnosticats no accedeixen als tractaments, etc. és una pena perquè les eines hi són. És una malaltia que si tu la diagnostiques i la tractes bé no és un problema però si no té un pronòstic fatal. Les diferències també tenen a veure amb la població infectada. Mentre que per exemple a l’Àfrica subsahariana el nombre d’infeccions pràcticament impacten a la població heterosexual, jove, dona, aquí la gran majoria de noves infeccions s’estan produint en un col·lectiu molt concret, que és el d’homes que tenen sexe amb homes.
Tot i tenir les eines la fotografia és molt diferent en una zona o una altra…com ho vius tu des de la recerca?
És difícil…al final des del món desenvolupat el que pots fer és intentar entendre les peculiaritats dels virus en aquests llocs, de per què els tractaments no funcionen, fer estudis de resistència i intentar intervenir perquè les coses millorin. Evidentment hi ha moltes decisions que són polítiques...que un país decideixi no invertir en més diagnòstics en tractar les mares quan estan embarassades per no infectar als fills...és qüestió d’una inversió que no està a les teves mans. Des de la recerca només podem intentar entendre i aportar coneixement i treballem amb eines destinades a l’eradicació i el control de les malalties sense tractaments. El tractament de la malaltia avui té aquesta doble cara: és molt efectiu però és difícil d’implementar i tenim l’exemple als països subdesenvolupats, on no està arribant suficientment. Amb tot s’ha millorat moltíssim i s’han assolit unes fites enormes però hi ha moltíssima gent per tractar.
En quin punt es troba ara la recerca, quina és la meta principal?
Jo diria que n’hi ha dos. D’una banda tenir una vacuna preventiva que eviti noves adquisicions del VIH i per altra banda eradicar o curar la malaltia amb un tractament o una vacuna -probablement serà una estratègia combinada- que t’ajudi a eradicar el VIH sense tractament. Jo crec que hi haurà un boom important de coneixement en els pròxims anys sobre aquests aspectes. Els objectius a llarg termini, ara que ja tenim fàrmacs que van bé, són millorar els tractaments -que puguis prendre una pastilla i t’alliberis durant tres mesos per exemple, evitar l’envelliment prematur dels pacients i seguir amb la recerca en el sentit de trobar una vacuna preventiva i una terapèutica.
Pot ser que precisament pel fet de disposar ja de tractaments eficaços interessi menys destinar esforços a la recerca?
Jo crec que no…que simplement s’ha com redirigit una mica. Els primers anys la necessitat era que no es morissin els pacients i per tant desenvolupar fàrmacs, ara els recursos sobretot s’estan destinant a estratègies de prevenció i curació. Cal fer moltíssim més, perquè hi ha estratègies de prevenció que no s’estan implementant. De vegades la recerca demostra una cosa i políticament no s’implementa. La nostra epidèmia avui dia s’està concentrant sobretot en homes que tenen sexe amb homes i hi ha molts estudis que demostren que la presa d’antiretrovirals previs al contacte sexual pot evitar l’adquisició del VIH en aquestes circumstàncies. Això s’està implementant ja als EUA i les institucions europees i molts països han recolzat que s’hauria d’implementar i en canvi aquí hi ha una dificultat.
Per què no s’implementa a Espanya?
Perquè és costós, són fàrmacs que són cars i implica una logística: qui pauta els fàrmacs, qui fa el control de les persones que els estan prenent, etc. La recerca haaportat aquest coneixement i triga molt a implementar-se, no només al món subdesenvolupat. S’estan fent esforços però molt més a poc a poc del que caldria fer perquè estem parlant que cada any tenim més de 3.000 noves infeccions. La recerca ha d’anar acompanyada d’una voluntat d’implementar, si no tota aquella recerca es queda a les revistes científiques o als laboratoris.
Hi ha hagut assajos que hagin demostrat certa eficàcia en una vacuna preventiva o terapèutica i que no s’hagin arribat a comercialitzar? Com de lluny estem d’aquest pas?
No. A nivell de vacuna preventiva, l’última que ha demostrat una eficàcia és una que es va testar a Tailàndia el 2009, que és l’assaig tailandès, i que l’eficàcia que es va demostrar era d’un 30% i la protecció era a curt termini: era una mica més alta al cap de poc d’haver rebut la vacuna però veies que l’eficàcia s’anava perdent al cap d’un o dos anys. Aquest no és un resultat que permeti comercialitzar un producte, ni de bon tros, però sí que és un primer senyal per dir: ‘tenim quelcom que funciona i hi hem de seguir treballant’. Des de llavors s’han fet molts estudis i aquesta setmana s’ha anunciat que s’inicia un assaig molt semblant a Sud Àfrica amb els mateixos candidats a vacuna. En el món de les vacunes es parla que perquè una vacuna arribi a mercat han de demostrar una eficàcia molt alta perquè no pots posar en risc una persona sana i ha de ser per malalties que tinguin una comorbiditat molt greu.
A nivell de vacuna terapèutica encara estem més lluny. No hi ha cap candidat a vacuna que hagi arribat a fase III ni a fase II, estan tots en fase I, que és el primer pas. L’última fase d’un desenvolupament i que és la prèvia a la comercialització és un estudi de fase III d’eficàcia. Una vacuna preventiva el que voldria és substituir el tractament, tu prendries aquell fàrmac o vacuna i aconseguiries que el virus no progressés.
És a dir que estem més a prop d’una vacuna preventiva que d’una terapèutica?
No ho sé. És difícil de dir perquè són vies diferents...aborden el sistema immunitari d’una forma diferent. D’una banda has d’evitar que el virus penetri i per altra banda necessites lluitar contra un sistema ja infectat, debilitat i amb un virus que ja és dins el genoma. Sembla que hagi de ser més difícil una vacuna terapèutica però d’altra banda és més fàcil demostrar la seva eficàcia i clar no pots infectar-los.
Com es fa això doncs?
Has d’anar a una població de molt alt risc, on la prevalença és d’un 2-3%, i agafar un grup i veure si entre un grup vacunat i un grup no vacunat hi ha una diferència. Això és molt costós i has de garantir que durant tot aquest temps les persones reben tota la informació necessària per evitar la infecció, ja que tu no has de provocar que s’infecti. Per altra banda, una vacuna terapèutica és més fàcil perquè agafes població ja infectada i és més fàcil veure els efectes. Són camins totalment diferents.
Hi ha algun exemple de virus en què la recerca sobre el VIH pugui emmirallar-se?
És difícil perquè el VIH és un virus que s’integra al genoma i per tant és molt difícil eliminar les cèl·lules que ja s’han infectat. Això ho diferencia per exemple del virus de l’Hepatitis C. Hi està havent molta recerca en teràpia gènica. El que sí que tenim són exemples d’infeccions de virus durant la infantesa que en la majoria de casos no produeixen malalties, d’aquests podem aprendre coses sobre com interacciona el nostre sistema immunitari amb els virus. Jo crec que amb el camp que més s’assembla és amb el càncer pel que fa a desenvolupament de mesures terapèutiques perquè al final el càncer són cèl·lules que comença a fer una producció anòmala i que el nostre sistema immunitari hauria de ser capaç d’eliminar. A nivell de VIH passa el mateix, el nostre sistema immunitari es col·lapsa i no pot fer-hi front.
Tornem a Espanya. Aquesta mateixa setmana hem conegut els resultats d’un informe del Centre Europeu de Control i Prevenció de Malalties (ECDC). La taxa de contagis el 2015 està per damunt de la mitjana de la UE. En comparació a altres països europeus, s’estan fent els deures?
En recerca estem molt bé i aquest centre és un exemple, som punters en recerca del VIH. Per una banda fem una assistència multidisciplinar als pacients i per altra banda tenim recerca en moltes àrees de coneixement del VIH: vacunes, microbioma, resistències, envelliment, etc. Ara bé, com a societat i a nivell d’estratègies públiques de prevenció estem molt enrere. Estem tardant a implementar les noves estratègies de prevenció, de Prep. Aquí l’epidèmia està impactant en un col·lectiu molt gran i tenim una estratègia eficaç, que és prendre aquests tipus de medicaments i s’està trigant massa a implementar.
En els països on ja s’està administrant aquest tractament quins resultats està donant?
Tenim exemples com ara a San Francisco on s’ha vist una clara reducció de noves infeccions. Hi ha múltiples assajos clínics que han demostrat la seva eficàcia. Tenim les guies americanes i europees que recomanen que s’implementi, és una qüestió política decidir qui ho fa i qui ho paga. Ara bé, l’argument econòmic és molt arriscat perquè a la societat ens costa molt més una persona infectada, evidentment per l’impacte per a la salut d’aquesta persona però també perquè el cost del maneig clínic al llarg de tota la vida és incalculable. Sempre serà cost-eficaç prevenir una infecció, amb una vacuna o amb una pastilla. I la Prep en aquest cas s’ha demostrat que és cost eficaç, és una qüestió de voluntat política. I com més triguem a fer-ho noves infeccions que tenim.
“Som membres de grups minoritaris racials, ètnics i religiosos. Som immigrants. Som persones amb discapacitats. Som membres del col·lectiu LGTBQIA. Som científiques. Som dones”. Això es llegeix a la carta oberta que ja han signat més de 8.500 dones de l’àmbit universitari nord-americà i en la qual rebutgen les afirmacions racistes, misògines i anticientífiques que el guanyador de les eleccions als Estats Units, Donald Trump, va realitzar durant la campanya electoral.
Les investigadores asseguren que el seu treball per superar “la degradació del paper que juga la ciència en la societat no va començar amb aquestes eleccions”, tot i que reconeixen que el resultat els ha mobilitzat encara més. “El discurs d’odi cap a les minories, les dones, la comunitat LGTBQIA, els immigrants i les persones amb discapacitats, juntament amb l’allau d’afirmacions contràries a la ciència i el coneixement han estat difícils d’assumir”, asseguren les investigadores Jane Zelikova, Theresa Jedd i Teresa Bilinski, tres de les primeres promotores de la carta.
Després de la garrotada electoral “diverses col·legues i amigues científiques vam començar a valorar com podia afectar a la nostra feina la victòria de Trump”, asseguren les científiques. Al cap de poc temps més de 100 investigadores s’havien unit al grup de discussió i, finalment, van acabar redactant un manifest que assegura que “el sexisme, la desigualtat, la discriminació i l’antiintel·lectualisme amenacen el progrés de la societat” i que “la ciència està amenaçada”.
Trump ha expressat repetidament opinions clarament contràries al consens científic, com que les vacunes causen autisme o que el canvi climàtic és una construcció política. “Aquestes creences són incorrectes i, el que és més important, són perilloses perquè soscaven el paper crític que juga la ciència en la nostra societat, en la innovació i en el nostre creixement econòmic”, afirmen les investigadores.
A la recerca de la fi de la discriminació de gènere
Les investigadores es refereixen a la discriminació existent cap a tot tipus de col·lectius, però recorden que “a tot el món, les dones científiques s’enfronten a la discriminació, salaris desiguals i tenen menys oportunitats” i insisteixen que s’ha de treballar diàriament “per demostrar a les nenes i les dones que són benvingudes i necessàries en la ciència”.
Les investigadores fan una crida a la col·laboració i l’entesa perquè el progrés científic no es vegi obstaculitzat i perquè l’àmbit científic sigui més inclusiu. “Com a dones científiques hem de prendre mesures per augmentar la diversitat en la ciència i altres disciplines”. En aquest sentit la missiva demana que es prenguin mesures orientades a “identificar i reconèixer desigualtats estructurals i biaixos que afecten el potencial de tots els individus per complir les seves metes”.
Crítiques al negacionisme climàtic de Trump
Les investigadores també han fet especial èmfasi en les qüestions relacionades amb el canvi climàtic, un tema en el qual Trump s’ha mostrat especialment combatiu, i ha amenaçat en reiterades ocasions amb sortir de l’acord de París.
Les científiques temen que “el progrés científic i l’impuls per fer front als nostres principals desafiaments, inclosa l’eliminació de les pitjors conseqüències del canvi climàtic, es vegin greument obstaculitzades durant el pròxim govern” i asseguren que “el nostre planeta no es pot permetre el luxe de perdre temps”.
La missiva, que ha acumulat a dia d’avui 8.670 signatures, és una mostra més de la preocupacióque regna en l’àmbit científic davant la victòria d’un candidat que ha donat mostres més que sobrades de la seva ignorància científica. “Ara, més que mai, és important que siguem capaços d’explicar clarament el que la ciència vol dir” i de com aquesta “pot ajudar a prioritzar objectivament els problemes, més enllà de la histèria i la por que ha permeat la nostra societat”, conclouen les científiques.
Aquests darrers dies he participat en un debat en les xarxes al voltant de les repetides paraules de Xavier Domènech que critiquen l’existència d’una hegemonia neoliberal a Catalunya, un debat que es va anar centrant en la nostra sanitat. Om li retreia la invenció d’un fantasma inexistent per suplir la seva falta de programa. No seré jo qui defensi la gestació del nou espai polític dels Comuns, per a mi contraproduent per quan minva les possibilitats revolucionàries d’un procés d’independència i perllonga el processisme que critica, però defensaré, pel meu coneixement militant del tema, l’existència real del suposat fantasma.
La influència del thatcherisme en la gènesi del model sanitari català és innegable. Josep Maria Via i Redons, el denunciant de la revista Cafèambllet, és membre del neoliberal Espai Hayek acollit a la Fundació Catalunya Oberta. El seu CV, ple de portes giratòries, demostra la influència que va tenir en la gestació del model. A finals de març del 2011 va fer un escrit, ara desaparegut de les pàgines del Consorci Hospitalari de Catalunya (actual Consorci de Salut i Social de Catalunya) -recompensaré a qui em permeti recuperar-lo-, on deia unes paraules, cíniques i brutals, que expressen a la perfecció el seu tarannà i les seves intencions, mirall d’allò que ell hauria volgut fer i minimitzen el que després va fer la conselleria de Boi Ruiz: «Em costa d’imaginar que puguem seguir plantejant-nos l’Estat del Benestar, com si visquéssim en ple maig del 68, o el mur de Berlín seguiria en peu».
Per sort, el maig del 68 va ressuscitar el 15M i la resposta ciutadana al saqueig ha fet que s’imposés una certa lògica contrària al seu despotisme. Josep Maria Via, després del canvi de govern a Barcelona, després de blasmar el mateix govern del seu propi partit perquè no acabava de soca-rel amb tot el que ell entén per burocràcia, que en definitiva és tot allò que li impedeix fer la seva santa voluntat, va abandonar el seu darrer càrrec públic al capdavant del Parc de Salut Mar. Però al Parc no va ser ‘morta la cuca, mort el verí’, la seva petjada autoritària encara dura.
En el citat debat Sergi Castañé fa una definició del neoliberalisme que explica molt bé el que es va implantar al Xile de Augusto Pinochet. Però hegemonia no vol dir domini absolut, sinó capacitat per inspirar les polítiques, o simplement, per exemple, que TV3 triï amb tota naturalitat una persona com Xavier Sala i Martín per explicar economia als catalans. Ningú discuteix que Margaret Thatcher, a la Gran Bretanya, va aplicar l’ideari i les receptes neoliberals sense necessitat d’instaurar cap altra dictadura que la ja vigent del capital, i va desmuntar el NationalHealthService (NHS), el modèlic sistema sanitari britànic. Els ideòlegs del model sanitari català van tenir els mateixos instructors i van aprendre les mateixes tesis, com ja sabem des de fa molts anys, implementant simultàniament la separació entre finançament i provisió que dictava la Nova Gestió Pública. El menyspreu cap a tot el que és públic i l’intent de desballestar l’Institut Català de la Salut són una constant dels 35 anys d’un model sanitari català que, si bé té com a data paradigmàtica d’inici l’any 1990, amb la LOSC i la creació del CatSalut, és notori que es va començar a gestar immediatament després de les transferències, l’any 1981.
A aquests efectes, són inútils els intents d’establir diferències de consideració entre els governs de CiU i els set anys del Tripartit. Tret de detalls més teòrics que reals, com deixar de parlar de competència i parlar de col·laboració, i d’altres lleugers canvis d’accent, la sociovergència «va funcionar», com crec que demostro en el capítol dedicat a Catalunya al llibre «¿Por nuestra salud?«, editat a primers del 2010. L’actualització, que m’han dit que sortirà a primers de gener, força més extensa, mostra la persistència del neoliberalisme durant la gestió de la crisi i pretén mostrar alternatives.
Per fer qualsevol canvi, és necessari un bon diagnòstic previ. Negar l’hegemonia neoliberal que ho impregna tot, com negar la privatització amb l’absurda base que la sanitat segueix essent gratuïta, sense considerar la falta de control de la despesa quan la gestiona una entitat privada, no és un bon punt de partida i genera la lògica desconfiança de molta gent que donaria suport a un procés de canvi realment transparent i democràtic.
L’entrada de la Viquipèdia al terme neoliberalisme enllaça un article molt útil. La «Història i lliçons del neoliberalisme: la construcció d’una via única» de Perry Anderson, traduïda per Pol Sureda, acaba apuntant tres pràctiques del neoliberalisme que hauríem d’utilitzar, estem utilitzant, per plantar-li l’alternativa:
No tenir por d’anar contra el corrent polític dominant
No transigir amb les idees
No acceptar com a immutable cap institució establerta
El desvergonyiment de les paraules i les actituds de Josep Maria Via o de l’exconseller Boi Ruiz o els repetits insults de Guillem López Casasnovas als treballadors públics, equiparables a l’enrocament del govern i a la majoria del Parlament espanyols, ja ens han fet perdre la por i actuar desacomplexadament. Continuem insistint que el mercat, inclòs el mercat relacional de la sanitat catalana, és incapaç de garantir les nostres necessitats i, per tant, insistirem en una sanitat pública que sigui 100% pública, sense intermediaris. Com els neoliberals, però en sentit contrari, volem canviar unes estructures anomenades democràtiques que no ens satisfan. Ells les volen esquifides, nosaltres participatives. Contràriament als neoliberals, als quals molesten tots els estats quan no els dominen, a nosaltres només ens molesta un per poder construir la sanitat que volem, i no en volem dominar cap. Ho tenim més fàcil.
El vicepresident Oriol Junqueras ha exhibit aquest dimarts un augment encara més alt en inversió social respecte als pressupostos que la CUP va rebutjar per a l’exercici anterior, els presentats el mes de maig passat. D’aquest augment respecte a l’anterior proposta pressupostària del Govern -els comptes es preveien aprovar el 2016 però van haver de prorrogar-se els anteriors- 92 milions van a la partida de Salut, on van a parar un total de 8.750,5 milions d’euros.
Si la darrera oferta del Govern contemplava augmentar el pressupost de Salut en 316,7 milions d’euros, l’actual (ja amb vista a 2017) puja la partida en 408,4 milions respecte als darrers pressupostos aprovats, els del 2015. Amb tot, Salut augmenta la despesa per sota la mitjana de tots els departaments. Si bé l’augment de la despesa general en aquest projecte augmenta un 7,2% respecte a la del 2015, la partida de Salut s’incrementa en un 4,8%.
En cas que els nous pressupostos puguin ser aprovats com espera el Govern, el departament de Salut tindria assignada per a l’any vinent una partida de despesa de 8.750,5 milions d’euros respecte als 8.342,1 milions d’euros del 2015.
Aquests 408,4 milions més de despesa serviran, segons estableix el document presentat, per «avançar en l’assoliment d’un sistema universal, públic i equitatiu». D’entre les diferents partides que s’enduen més diners d’aquest augment respecte a 2015 hi ha la cobertura de receptes i nous medicaments aprovats – 127,7 milions- o la partida per a millorar el model d’atenció a les persones amb problemes de salut mental, on van 99 milions d’euros més per a polítiques de prevenció, inserció laboral i acompanyament a les famílies. Destaca també la partida de Medicació Hospitalària de Dispensació Ambulatòria (MHDA) -83 milions addicionals- pel finançament de nous fàrmacs, la centralització de la compra de medicaments oncològics i augments d’eficiència en la compra de tractaments.
A més, també es preveuen 35 milions addicionals per reduir les llistes d’espera per una intervenció quirúrgica, una prova diagnòstica o una primera visita a l’especialista i 26 milions per a la millora d’infraestructures i equipaments sanitaris.
1.000 milions lluny dels pressupostos de 2010
Malgrat que el projecte pel 2017 suposa una millora respecte als cinc exercicis econòmics anteriors en termes pressupostaris, amb 8.750,5 milions d’euros el Departament de Salut segueix lluny del que va disposar el 2010, l’any que la Generalitat va destinar-hi 9.700 milions.
Així, en comparació l’any 2010, el de més despesa social abans de les retallades, la partida en sanitat és un 11% més baixa amb encara 1.000 milions d’euros menys. Durant els dos governs d’Artur Mas, amb Boi Ruiz al capdavant del Departament de Salut, la tisorada va ser de més de 1.300 milions d’euros i el Govern no ha aconseguit encara revertir del tot les retallades.
El VIH segueix sent una epidèmia preocupant fins i tot al primer món. Malgrat una tendència a la baixa en el nombre de diagnòstics, Espanya segueix presentant una taxa de casos per sobre de la mitjana de la Unió Europea, segons l’últim informe del Centre Europeu de Control i Prevenció de Malalties (ECDC). Els 3.428 nous portadors del virus detectats el 2015 suposen un 7,4 per 100.000 habitants. La mitjana europea més actualitzada està en 6,3.
El comissari de Salut europeu, Vytenis Andriukaitis, considera que «el VIH i la SIDA continuen sent un seriós problema» tot i que la tendència general és cap a la baixa. L’ECDC explica que, entre les principals raons perquè aquesta malaltia infecciosa segueixi tenint caràcter epidèmic, hi ha l’alt percentatge de persones que no saben que estan infectades: fins a un 15%, segons els càlculs del centre que publica aquest dimarts la seva última anàlisi sobre la patologia.
Això es tradueix en 122.000 persones al continent que ignoren la seva situació. Així, en l’última dècada, a Espanya s’haurien acumulat fins a 5.900 casos sense diagnosticar. Potencials vectors de contagi. «Per assolir a aquest percentatge de població hem d’incrementar i facilitar les proves del VIH», ha dit la directora executiva de l’ECDC, Andrea Ammon. En aquest sentit, la Coordinadora Estatal VIH i sida (CESIDA) es va queixar aquest any de «la falta d’ajuda» d’algunes administracions com la Comunitat de Madrid.
Quatre anys fins a saber-ho
El retard en la detecció del virus està darrere de la preocupació de les autoritats sanitàries, ja que impedeixen frenar la infecció i l’accés als tractaments. L’estimació mitjana és que entre el contagi i el diagnòstic passin quatre anys, segons els estudis de l’ECDC. Quatre anys de risc de transmissió.
Les dades de l’Organització Mundial de la Salut i el centre europeu indiquen que encara, més de la meitat dels diagnòstics no poden establir la «ruta de contagi». A Espanya, el contacte més habitual és el de les relacions homosexuals entre homes que supera el 65% -mentre la mitjana europea està deu punts per sota-. En aquest grup estan Àustria, Croàcia, Xipre, la República Txeca, Alemanya, Grècia, Hongria, Irlanda, Malta, Països Baixos, Polònia, Eslovàquia, Eslovènia i el Regne Unit.
Tot i les xifres europees i els missatges de preocupació, l’acumulació de diagnòstics a la Unió Europea en l’última dècada sumen 592.000 nous casos de VIH. De tot aquest volum, el pas a la malaltia d’immunodeficiència, la SIDA, té una taxa de 0,8 per cada 100.000.
El nostre model sanitari públic precisa una profunda transformació per poder donar una resposta més efectiva, eficient i equitativa a les necessitats de salut individuals i col·lectives de la població. En un context de sostenibilitat financera, estructural i organitzativa, s’han de preservar els principis d’universalitat, accessibilitat suficient, equitat, finançament majoritari a partir d’impostos i gratuïtat gairebé total de les seves prestacions, elements comuns a una gran part dels models europeus basats en serveis nacionals de salut.
En el cas de l’estat espanyol, la Llei General de Sanitat de l’any 1986 és la norma fonamental en què se sustenta el model i la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya de 1990 (LOSC), la que va proporcionar el suport legal al desenvolupament del sistema sanitari del nostre país. Ambdues tenen una antiguitat cronològica venerable, però no és aquest fet el principal argument que justifica la necessitat de la seva reconsideració.
Abans de la seva promulgació ja existien dades indicatives de la direcció en què evolucionarien els models i els sistemes sanitaris dels països desenvolupats en un context sociodemogràfic, epidemiològic i econòmic marcat per l’envelliment poblacional, la cronicitat i unes necessitats financeres en progressió geomètrica pel consumisme sanitari i els costos de les estructures i la tecnologia. Com sempre, les lleis caminen darrere de la realitat. En aquests moments s’han vist clarament superades per una ràpida acceleració dels canvis de context, que fan insuficients els abordatges parcials dels problemes i els converteixen en simples pegats.
Tal com he senyalat, una de les primeres reflexions polítiques sobre el canvi global del model que caldria realitzar és la referent al marc legislatiu. La Llei General de Sanitat de 1986 hauria de ser substituïda per una Llei General de Salut i Benestar que promogui la integració dels sistemes d’atenció sanitària i social. Aquesta hauria de donar d’una mateixa orientació estratègica i de mecanismes de planificació, organitzatius i de gestió de recursos humans, físics, i instrumentals molt més compatibles que els que proporcionen els marcs legislatius actuals. La LOSC hauria de seguir un camí paral·lel.
La segona reflexió s’ha de centrar en la formulació de l’estratègia més adient per corregir els desequilibris del sistema sanitari actual. Un sistema marcat pels paradigmes de l’hospitalocentrisme, la sofisticació tecnològica i la super especialització. És evident que aquesta reorientació de model i sistema s’ha d’operativitzar amb una perspectiva temporal de mig termini, sense canvis sobtats que posin en risc els recursos i la qualitat i seguretat dels processos assistencials, però amb una clara determinació política i per tant pressupostària. Aquesta reflexió estratègica s’hauria de traduir en la generació de programes globals i sectorials d’innovació i desenvolupament en què participin les institucions i líders dels diferents àmbits involucrats per dissenyar els instruments necessaris per a la transició en un marc participatiu i transparent.
En qualsevol cas, els canvis concrets que necessita el nostre model i sistema sanitari no poden ser una còpia més o menys literal dels introduïts en altres indrets. Cal que responguin de la forma més fidedigna possible a les característiques i necessitats del nostre país. Aquest objectiu, però, no es pot assolir sense la participació protagonista de la ciutadania i els professionals.
L’embòlia és la primera causa de mort entre les dones i la tercera entre els homes i cada any es diagnostiquen 13.000 nous casos a Catalunya. Prop de la meitat de persones que sobreviuen, però, tenen discapacitats. Davant d’això, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha engegat una campanya sota el nom «Pren-te el pols» amb l’objectiu de poder detectar precoçment pacients que pateixen arítmia cardíaca i evitar així que arribin a desenvolupar un ictus.
Amb aquesta detecció precoç es podrà detectar la fibril·lació auricular, una de les causes més freqüents d’arítmia cardíaca i que causa una de cada cinc embòlies. La campanya «Pren-te el pols» va dirigida a persones majors de 60 anys, que es podran prendre la tensió de manera gratuïta a 370 farmàcies d’arreu de Catalunya. «Les farmàcies comunitàries som un dels espais de salut més propers al ciutadà. Per tant, són un entorn idoni per fer arribar missatges de salut rellevants», ha afirmat Francesc Pla, vocal del Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya i Vicepresident del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona (COFB).
Es calcula que a partir dels 60 anys, un 10% dels ciutadans tenen arítmia cardíaca. Quan es detecti una arítmia, es derivarà el pacient a un Centre d’Atenció Primària (CAP). «Des dels centres primaris estem convençuts que el foment de l’hàbit de prendre’s el pols farà que els professionals sanitaris puguin actuar d’una forma més eficient, ja que millorarà la prevenció, el diagnòstic i el tractament de l’arítmia» ha explicat Mariano La Figuera, metge de primària i membre de la Comissió de la Ruta FA.
La història i la ciència ficció han fet que el terme «humans genèticament modificats» provoqui un calfred. La temptació de l’eugenèsia és real. El potencial ús de tècniques de manipulació genètica podria convertir-se en una terrible aberració política. Però aquestes tècniques també poden usar-se per a molts fins positius, especialment en l’àmbit de la salut.
Disposar de la possibilitat d’activar i desactivar gens a voluntat o d’introduir fragments d’ADN podria ser una arma decisiva contra moltes malalties, sobretot les d’origen genètic, però també contra el desenvolupament del càncer o fins i tot per combatre malalties degeneratives producte del deteriorament progressiu de les xarxes d’interacció entre gens que regulen el funcionament íntim de les nostres cèl·lules. Algun dia aquest tipus d’intervencions podrien fins i tot alleujar els estralls de la vellesa i millorar la nostra qualitat de vida en general.
Per això necessitarem conèixer amb molt més detall el funcionament de les xarxes de gens que regulen el nostre creixement i el dia a dia de les nostres cèl·lules, però també una eina que ens permeti modificar-les amb precisió i si pot ser en moltes (o totes) les cèl·lules del cos. Per això és tan important el recentment anunciat primer ús de la nova eina molecular d’edició del genoma CRISPR Cas 9 en cèl·lules humanes: perquè si funciona serà l’herald d’una nova era en medicina.
Aquesta vegada els primers han estat els xinesos: un equip dirigit pel professor Lu You a la Universitat de Sichuan ha utilitzat la tècnica coneguda com a CRISPR Cas 9 per alterar la composició genètica de les cèl·lules d’un pacient amb un tipus molt agressiu de tumor pulmonar. La manipulació ha consistit a silenciar un gen que codifica una proteïna anomenada PD-1 en cèl·lules del mateix sistema immunitari del pacient: PD-1 actua com un fre molecular que limita la resposta immune de les cèl·lules. En bloquejar la seva creació es pretén que les cèl·lules ‘editades’ ataquin les cancerígenes: de fet aquesta proteïna ja ha estat emprada (amb relatiu èxit) com a blanc de medicaments per activar el sistema immunitari en contra dels tumors.
En aquest cas, CRISPR Cas 9 és només una altra forma de fer el mateix: un cop modificades, aquestes cèl·lules del pacient han estat cultivades in vitro per augmentar el seu nombre i després retornades al seu lloc. S’espera que ara ataquin el càncer, tot i que per conèixer l’efectivitat i seguretat de la teràpia caldran moltes més proves amb múltiples injeccions de cèl·lules modificades.
De fet aquesta teràpia particular no serà en cap cas una revolució: el procés és massa complex, lent i car com perquè es pugui convertir en teràpia generalitzada disponible en qualsevol hospital. El seu valor és servir de prova de concepte; com a demostració que aquesta nova tècnica pot ser aplicada en casos reals de teràpia que ajudi de veritat als pacients. És una primera prova, però n’hi haurà més.
L’origen: la defensa dels bacteris
CRISPR Cas 9 és la reapropiació tecnològica d’un sistema amb el qual es protegeixen els bacteris de virus bacteriòfags, una plaga per a ells. Els virus ataquen els bacteris injectant el seu material genètic; després els gens vírics s’apoderen de la maquinària cel·lular del bacteri i la reprogramen perquè es posi a fabricar més virus, després de la qual el bacteri mor alliberant les noves còpies del virus perquè infectin altres bacteris.
Els microorganismes, sent unicel·lulars i mancats de nucli, tenen poques defenses davant d’aquest tipus d’atac excepte enzims que destrueixin els àcids nucleics vírics. Per descomptat els virus han evolucionat per disfressar-se i fer més difícil aquesta destrucció, de manera que bacteris i virus estan des de temps immemorial en una cursa entre el material genètic invasor i els enzims de protecció.
En 1987 un microbiòleg espanyol, el professor FranciscoJavier Martínez Mójica de la Universitat d’Alacant, va descobrir en una Arquea (microorganisme unicel·lular) el que semblava un altre sistema defensiu: una mena de biblioteca de fragments d’ADN víric emmagatzemats dins del seu propi material genètic.
Aquests fragments, anomenats CRISPR (ClusteredRegularlyInterspacedShortPalindromicRepeats), – repeticions palindròmiques curtes agrupades i regularment interespaciades- amb freqüència estan associats amb uns gens anomenats cas que codifiquen un tipus d’enzims anomenades nucleases, especialitzades a tallar cadenes d’àcids nucleics. En els bacteris, aquesta associació CRISPR-Cas funciona com una mena de sistema immunitari intracel·lular: els fragments CRISPR permeten identificar el material genètic de virus als que el bacteri ha estat exposada anteriorment, el que activa els gens Cas. Els enzims així creades s’encarreguen de trencar els àcids nucleics vírics, impedint que la infecció tingui èxit.
El sistema està molt estès: més d’un 40% dels bacteris i un 90% de les arqueges compten amb seqüències CRISPR en els seus genomes. I des de molt aviat les possibilitats van estar clares. La primera descripció de CRISPR Cas com a sistema immunològic per l’equip de Mójica ja subratllava el potencial biotecnològic.
Però la conversió d’aquesta protecció antivírica dels bacteris en una eficaç tècnica d’enginyeria genètica va necessitar dos passos clau: la identificació d’un gen cas específic denominat Cas 9 i la seva modificació per convertir-lo en una eina selectiva.
Aquest últim treball va ser realitzat per la nord-americana JenniferDoudna i la francesa Emmanuelle Fuster i es va publicar l’any 2012. En conjunció amb altres tècniques de reparació genètica CRISPR Cas 9 proporciona la capacitat de tallar de manera específica en un punt del genoma i després introduir una seqüència artificial a escollir. A partir d’aquest moment es va desencadenar una carrera, científica, tecnològica, i també legal.
Un gran potencial amb grans riscos
S’han publicat ja milers d’articles sobre possibles usos i millores d’aquest sistema biotecnològic. Adequadament usada, la tècnica permet posar i treure gens (s’han arribat a eliminar entre 5 i 62 d’una vegada) o activar-los o desactivar-los a voluntat d’una manera senzilla i econòmic. Això fa possible en principi curar malalties de tipus genètic (produïdes per exemple per una deficiència en un gen) o eliminar infeccions (virus que s’integren en el genoma com el de l’herpes); també reduir el perill de microorganismes infecciosos (atacant els seus gens de virulència), protegir microorganismes industrials (com bacteris o llevats de fermentació) o crear models animals de malalties humanes amb precisió, tot això amb un cost molt reduït.
En un futur fins i tot es podria aplicar la tècnica sobre organismes complets, modificant gran quantitat de cèl·lules en viu. L’exemple del tractament anticancerós de l’equip xinès no és més que un primer pas del tipus d’intervencions possibles.
Però la potència del sistema també fa possible usar-lo per un altre tipus de fins, molt més perniciosos. Es podria intentar modificar la línia germinal (alterant el genoma de les cèl·lules en les gònades), el que causaria modificacions genètiques heretables. CRISPRCAS9 podria usar-se en Genètica Dirigida (GeneDrive), una tècnica que fa possible saltar-se les lleis habituals de l’herència per provocar un ràpid canvi genètic en tota una població fins i tot en la naturalesa, modificant així de manera ràpida i irreversible genomes naturals.
La tècnica s’ha fet servir al laboratori, i funciona; segons càlculs realitzats per epidemiòlegs n’hi hauria prou amb fer-la servir per impedir que un 1% dels mosquits funcioni com a portadors de la malària per eradicar aquesta malaltia de la faç de la Terra en un any i salvar milions de vides humanes. La temptació, per tant, serà fort.
CRISPR, una tècnica que ha de ser acuradament regulada / FOTOLIA
Disposar d’una eina amb semblants capacitats suposa problemes ètics i de seguretat sense precedents. Amb la mateixa facilitat amb què es desconnecta la capacitat que un mosquit actuï com a portador d’un microorganisme es podria afegir un gen de virulència a un bacteri que no infecta humans o transformar una malaltia en transmissible per l’aire, creant una plaga apocalíptica.
Si podem afegir gens de recanvi a malalts que no tenen la seva funció també és possible suplementar el genoma natural per millorar, per exemple, el rendiment esportiu: el dopatge genètic es converteix en possibilitat real, com també la millora de capacitats o la selecció i potenciament de segons quins trets. El poder d’aquesta tècnica per crear noves formes de teràpia es reflecteix en el seu potencial ús amb fins eugenèsics; l’anomenat Problema de Hitler. La bioètica deixa per tant de ser un problema dels científics i els seus laboratoris i passa a convertir-se en un problema polític que afecta tota la societat.
Està clar que CRISPR Cas s’incorporarà al panteó de les tecnologies tan poderoses que han de ser acuradament analitzades i adequadament regulades. El seu potencial per a resoldre nombrosos problemes fa que sigui impensable fer-la desaparèixer; la possibilitat que es faci servir per a fins nefands recomana que les societats dediquin temps i esforç a pensar com controlar-la amb garanties. Com ja va passar amb l’energia atòmica l’alternativa a una adequada regulació és inacceptable.
