Just Deploy It!

Blog

  • Descarten un anticonceptiu per a homes per efectes secundaris similars als de la píndola femenina

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    El mes passat un equip d’investigadors anunciava un cop més un suposat avenç en anticoncepció masculina. No obstant això, de nou les esperances de trobar un mètode que permeti als homes compartir les responsabilitats de la planificació familiar han caigut en sac foradat. Els investigadors anunciaven en un article publicat en una revista científica que el comitè mèdic havia suspès l’assaig a causa dels efectes adversos del fàrmac.

    El mètode en qüestió consistia en una injecció de testosterona juntament amb un implant de progesterona. Va mostrar una eficàcia superior a la del preservatiu i fins i tot a la de la píndola femenina. No obstant això, «el comitè de seguretat va considerar que el nombre d’efectes secundaris, en particular els canvis d’humor, eren massa», explica a eldiario.es Mario P. Festin, un dels autors de la investigació i responsable del Departament de Salut reproductiva de l’Organització Mundial de la Salut, principal promotor de l’estudi.

    El comitè mèdic encarregat de supervisar l’assaig va interrompre la prova a causa que van sorgir alguns efectes adversos no greus, com acné, canvis d’humor o incidències sobre la libido -en aquest cas, augment-, tal com asseguren els autors de l’estudi en un article publicat a la revista The Journal of Clinical Endocrinology & Metabolisme.

    Efectes similars a la píndola femenina

    Resulta paradoxal que es descarti el desenvolupament d’un anticonceptiu per uns efectes que són habituals, o fins i tot pitjors, en d’altres que ja es troben des de fa anys en el mercat, com la píndola femenina. Davant d’aquesta tessitura, Festin ha assegurat que «si bé aquests efectes adversos poden ser considerats com de menor importància, també poden ser problemàtics per a certes persones».

    Per Jose Ramón Serrano, president de la Societat Espanyola de Contracepció, «aquests efectes són ridículs i són d’esperar perquè són els que tenen la majoria dels contraceptius», afirma a eldiario.es. «Són efectes inherents al mètode i no són importants per a la salut. Aquests en particular són majoritàriament deguts a la injecció de testosterona», explica aquest especialista.

    Per què no hi ha píndola masculina?

    El doctor Serrano reconeix que poden existir certes dificultats tècniques a l’hora d’aconseguir un bon anticonceptiu masculí, atès que «poden passar fins a dos o tres mesos perquè tinguin efecte» i, a més, «també costa un cert temps tornar a recuperar la fertilitat». Això no passa amb la píndola, que actua de forma gairebé immediata i la fertilitat reapareix en el moment en què es deixa de prendre-la.

    No obstant això, segons aquest especialista, «des de fa anys hi ha hagut estudis en fase 3 que estaven donant molt bons resultats i amb efectes secundaris mínims, com ara, però es van ficar en un calaix, fonamentalment per motius comercials». Els investigadors del nou estudi ho confirmen. Assenyalen que «el desenvolupament de productes comercials s’ha estancat». Segons els mateixos autors de l’estudi, la base d’aquest mètode, que suposa la utilització d’hormones, es coneix des de fa més de quatre dècades.

    Encara que hi ha diversos estudis que tracten d’abordar l’anticoncepció masculina de formes alternatives, en l’actualitat amb prou feines hi ha companyies farmacèutiques que estiguin desenvolupant anticonceptius per a homes i només l’OMS, principal promotora d’aquest últim assaig, o algunes organitzacions sense ànim de lucre estan treballant en això.

    Tot malgrat que segons el mateix estudi, més del 75% dels participants va assegurar estar satisfet amb el mètode i disposat a utilitzar-ho si estigués disponible. «Estic segur que que hi ha molts homes que estan conscienciats i que utilitzarien aquest tipus de mètodes, especialment aquells que tenen parella i que saben que la contracepció també és cosa d’ells», explica Serrano.

    La planificació familiar «no és cosa d’homes»

    Però tot i la suposada falta d’incentiu comercial, també hi ha un problema cultural de fons: la planificació familiar i la contracepció es consideren majoritàriament com una cosa exclusivament femenina.

    Serrano assegura que un dels principals problemes és que «l’anticoncepció masculina està mitificada, ja que es considera que no és cosa d’homes». Segons aquest especialista, «els homes no s’embarassen, amb el que si no hi ha una parella amb la qual es comparteixi la fertilitat com una cosa comuna, és difícil que això s’accepti».

  • Sense data per veure el metge especialista “a causa del nombre de peticions”

    La Maria Núñez no sap quan podrà veure l’especialista de l’esquena al seu hospital de referència: l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. El mes d’octubre passat va rebre una carta de l’hospital en què se li assegura que “a causa del nombre de peticions i la prioritat assignada” el centre no podria atendre la seva petició “a curt termini”. “En el moment que puguem programar la seva petició li ho comunicarem”, tanca la tercera frase del text.  

    La Maria (nom fictici) té 82 anys i fins no fa gaire era una persona completament autònoma. Des de fa prop de tres mesos però un metge del CUAP Cerdanyola-Ripollet li va diagnosticar estenosis del canal lumbar, un estretament estructural del canal raquidi que li produeix dolor a la zona lumbar que se li afegeix a l’artrosis que ja patia. Després del diagnòstic el metge la va derivar a la Unitat Clínica del Dolor perquè seguís un tractament basat en peridurals terapèutiques. Llavors la Maria va entrar a la llista d’espera, que apuntava que no podria iniciar el tractament de les peridurals fins al maig-juny del 2017.                         

    Davant la llarga espera i l’intens dolor va optar per fer el tractament en una clínica privada però no li va resultar efectiu. Va ser en aquest moment quan la Maria va tornar a anar al CUAP pel dolor i aquesta vegada el metge va derivar-la a l’especialista de l’esquena -que pertany a l’àrea de traumatologia- a l’Hospital de Sabadell. La carta que va rebre fa unes setmanes però l’ha deixat en la incertesa i l’espera indefinida. Des dels primers símptomes de dolors fins ara la Maria “ha passat d’estar bé a anar del sofà al llit i viceversa, a més de dur una bateria de pastilles a sobre per calmar el dolor”, explica un dels seus familiars.

    La carta que va rebre la pacient. / DS
    La carta que va rebre la pacient. / DS

    De moment no sap quin tractament especialitzat ha de seguir, si cal que es faci més proves o si haurà de ser intervinguda en una operació quirúrgica. “Sabíem que hi havia un impàs de temps entre la visita al metge de capçalera i l’especialista però no enteníem com podia ser que l’espera no tingués data”, expliquen sorpresos els familiars de la pacient.

    En llista d’espera sine die: una pràctica habitual

    Davant d’aquesta experiència, un dels familiars de la Maria es pregunta quants casos hi ha com aquest i lamenta que “tot aquest temps d’espera no compta enlloc”. Des de l’Hospital de Sabadell asseguren que no coneixen amb exactitud quantes persones es troben a l’espera que se’ls comuniqui la data en què podran visitar l’especialista. En qualsevol cas, comenten des de l’Hospital, és comú que en algunes especialitats s’envii aquesta carta ja que puntualment no es pot respondre a la demanda d’assignar als pacients data de visita a l’especialista. Les mateixes fonts matisen però que aquests pacients pendents de data de visita ja són inclosos en la llista d’espera i que el temps comença a registrar-se ja des de la derivació del metge de capçalera i neguen que comenci a comptar des de que es dóna dia i hora al pacient.  

    Amb tot, l’espera sense data assignada és habitual en molts hospitals i no és exclusiu del de Sabadell, comenta el metge i exdirector assistencial de l’Hospital Vall d’Hebron Josep Martí, qui destaca però que sí que sorprèn el fet que en aquest cas es notifiqui per carta. “Normalment en casos així es diu als pacients que ja se’ls ha derivat i que ja els trucaran”, afegeix. Martí, que és traumatòleg, explica que precisament aquesta especialitat sol acaparar un 45-50% de totes les visites a l’especialista. “La gent té dolors molt freqüents de tipus físic i solen ser els que acumulen més demora”, explica. Aquest metge, que també és membre del col·lectiu Marea Blanca, recomana que en casos d’espera perllongada amb data o sense data de citació, les persones posin una reclamació al centre.«És de sentit comú que pot haver-hi llistes d’espera raonables per operar-se però el que no és tolerable és la incertesa i l’angoixa. La visita a l’especialista perquè li proposi un camí terapèutic hauria de ser en casos no urgents de màxim tres setmanes», opina.

    Segons les dades oficials, al juny d’aquest any 2.123 pacients es trobaven en llista d’espera a l’Hospital de Sabadell per fer una primera visita a l’especialitat de Traumatologia i el temps mig d’espera se situava en una mica més de dos mesos. Precisament per aquesta especialitat és per la que més pacients es troben en la llista d’espera del centre. En total 21.882 esperaven al juny per visitar per primera vegada l’especialista. Per darrere de traumatologia, les especialitats que acumulen més pacients en espera són urologia (837), neurologia (834) i ginecologia (791). El Pla integral per a millorar la gestió de les llistes d’espera sanitàries presentat a l’abril pel conseller de Salut, Toni Comín, tenia com a objectiu reduir a la meitat el temps mitjà d’espera per a la primera visita (163 dies) a l’especialista. Davant la pròrroga pressupostària però el pla, que preveia activitat addicional, va quedar aturat ja que estava pressupostat en 100 milions d’euros.

    Mentre el procés d’espera de la Maria avança, en detriment de la seva salut, els seus familiars han recorregut, davant la incertesa, a una clínica privada perquè pugui veure un especialista.

  • Quina és la utilitat dels congressos mèdics?

    Per raons que no vénen al cas, aquesta tardor està sent una temporada alta pel que fa a congressos, almenys per a mi que he hagut de preparar mitja dotzena de xerrades per complir amb diversos compromisos en diverses ciutats i diferents països. Una mica estressant però, al cap i a la fi, aquesta és també una de les missions o deures que se’ns encomanen als que professem a la universitat.

    Els congressos mèdics deixen bastants buits per a altres activitats que, sobretot si visitem una ciutat que desconeixem, se centren en la cultura i la gastronomia locals. També ens deixen temps per reflexionar sobre el sentit d’aquest tipus d’activitats; vull dir la seva utilitat pràctica, la seva eficiència, podríem dir fins i tot. Com que els organitzadors i els nostres amfitrions inverteixen uns diners en convidar-nos a participar i a presentar els nostres treballs, seria lògic pensar en alguna forma d’objectivar els beneficis de tanta despesa. Encara estem lluny.

    Tan lluny estem de provar que les comunicacions i conferències que es dicten en els congressos reverteixen d’una manera clara en benefici dels pacients, que la seva utilitat i conveniència s’han posat més que en entredit. Això no vol dir que s’acabin, ja que en realitat els congressos mèdics són ja de per si una indústria consolidada de la qual viuen molts agents involucrats i tenen, per això, una dinàmica pròpia que poc té ja a veure amb la ciència i cada vegada més amb l’economia i el PIB. Les reunions mèdiques són en l’actualitat un negoci de gran calibre, especialment per a les ciutats amb major atractiu turístic, cosa que sempre es busca en aquestes ocasions. La indústria relacionada amb fàrmacs, proves de laboratori o instrumental quirúrgic és la que realitza les inversions més quantioses de les que viuen les agències de viatges, les empreses organitzadores d’esdeveniments, els hotels, les companyies aèries, etc. Per aquest motiu, entre altres raons de menys pes, els preus dels medicaments i dels aparells quirúrgics quadrupliqun o quintupliquin, almenys, els costos reals de producció. Avui en dia, les inversions realitzades en el màrqueting sanitari sumen quantitats tan grans que sorprenen qualsevol.

    No obstant això, segueix sent pertinent preguntar-se per la conveniència i utilitat dels congressos. No es tracta aquí d’amenaçar a tots els actors interessats en aquest avantatjós negoci, sinó d’introduir certa racionalitat i propiciar una reflexió sobre el que fem. En un clarivident article publicat el 2012 a JAMA -el vaixell insígnia de la poderosa American Medical Association John Ioannidis es preguntava si els congressos mèdics tenen encara alguna utilitat i, si aquest fos el cas, per a qui? Escriu Ioannidis que el mètode de selecció i presentació dels resums és clarament permissiu (cal congregar el màxim nombre de congressistes possible) i, a més, la gran majoria de comunicacions que es presenten mai arriben a ser publicades com a treballs complets. La influència de la indústria en els programes científics és cada vegada més patent, ja no en sessions esponsoritzades directament sinó fins i tot en sessions plenàries. Un recent estudi sobre els congressos que anualment celebra l’Association of Clinical Oncology (ASCO) revela que el percentatge de presentacions orals finançades per la indústria augmenta en funció de la rellevància i l’audiència de la sessió. Ioannidis conclou que la importància científica dels congressos mèdics és pràcticament nul·la, particularment en l’era de la comunicació ràpida i fàcil en la qual ens movem i que faríem millor en invertir els diners que es dissipa en ells en desenvolupar mètodes de comunicació i formació alternatius més eficients i menys contaminants. Per si els arguments sobre l’eficiència dels congressos fossin pocs, Ioannidis ens proporciona una dada interessant: la petjada de carboni d’un congrés de mida mitjana aconseguiria les 10.000 T de CO2.

    Una última reflexió: la gran majoria dels congressos estan promoguts per societats científiques (i les seves corresponents fundacions) cada vegada més nombroses i cada vegada més (super) especialitzades amb el suport econòmic d’aquella part de la indústria que té interessos concrets en l’especialitat en qüestió. Aquestes societats, a través de les seves fundacions, solen repartir prebendes entre els seus quadres directius que tendeixen a perpetuar-se en el càrrec derivant així, amb el temps, en una gerontocràcia. Són els càrrecs que viuen, més o menys literalment, dels grans beneficis que deixen els congressos a les arques de les anomenades fundacions científiques: no paguen la inscripció en els seus congressos, s’autoconviden si han de viatjar, mengen en bons restaurants a la salut i de les quotes dels afiliats, i un llarg etcètera de bonus que tenen alguna cosa de les famoses targetes black. Aquest tipus de corrupció soterrada és particularment visible en societats científiques del món mediterrani com he pogut comprovar repetidament a Grècia, Itàlia, Egipte o Espanya. Es tracta de societats poc protegides dels abusos dels seus quadres directius i en les que la renovació dels seus càrrecs té un caràcter quasi dinàstic en el qual es premia especialment la fidelitat històrica i l’immobilisme.

  • La prevalença de la diabetis es duplica en vint anys

    Molts s’hi refereixen com l’epidèmia silenciosa del segle XXI. La diabetis, provocada per una alteració en el metabolisme de la glucosa, afectarà el 2040 una de cada deu persones adultes, segons càlculs de la Federació Internacional de Diabetis (IDF), però prop de la meitat no ho sabrà. Aquesta malaltia crònica pot ser present sense manifestar-se durant anys, motiu pel qual una de cada dos malalts no estan diagnosticats.

    Segons les projeccions la malaltia serà molt prevalent en els propers anys, ja que la previsió és que segueixi creixent com ho ha fet en els darrers anys. A Catalunya el nombre de persones amb diabetis s’ha duplicat des de 1994, quan  afectava un 4,7% de la població. El 2015 el percentatge ja era el 8,4% – 530.000 persones de 15 anys o més- segons dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya.

    Molts experts reconeixen la diabetis com un problema creixent de salut pública a causa de l’elevada prevalença dels factors de risc que s’associen a la diabetis mellitus del tipus 2 (DM2), que representa més del 90% dels casos de diabetis. Aquest tipus, dita també de l’adult o no insulinodependent, apareix normalment en persones majors de 40 anys i la causa té a veure habitualment amb l’estil de vida.

    Tal com diu l’estudi Evolució de l’atenció a la diabetis tipus 2 a Catalunya, la DM2 molt freqüentment s’associa a factors de risc com l’obesitat, la hipertensió o la dislipèmia, fet que li confereix un elevat risc cardiovascular. De fet, recull el text, la principal causa de mortalitat entre la població diabètica és precisament la malaltia cardiovascular, responsable d’aproximadament un 60-70% de les morts en les persones amb diabetis. Segons dades de l’IDF la diabetis va deixar 5 milions de morts al món el 2015 -una mort cada sis segons-.  

    Prevenir l’obesitat és prevenir la diabetis

    Davant les xifres creixents quant al nombre de persones obeses -prop de la meitat dels adults diabètics presenten excés de pes- i altres factors de risc un estil de vida saludable es dibuixa com el millor aliat en la prevenció de la malaltia crònica. “Portar una dieta saludable és important per a tot ésser humà, però per a una persona que pateix diabetis és una prioritat ja que és un hàbit determinant per la seva salut”, es resumeix en la publicació L’alimentació en la diabetis en situació de pobresa i exclusió social. És recomanable un consum d’aliments nutritius i rics en fibra com fruites, hortalisses i verdures, i farinacis integrals; acompanyats de proteïnes d’alt valor nutritiu i greixos d’origen vegetal; consumits de manera repartida durant el dia i acompanyats d’exercici físic diari.

    Persones diabètiques en situació de pobresa

    El mateix departament de Salut reconeix que la diabetis presenta un clar gradient social. Les persones amb nivell d’estudis primaris o sense estudis tenen més del doble de probabilitat de patir diabetis respecte la població amb estudis universitaris, tant en homes com en dones.

    “Les persones diabètiques que viuen en situació de pobresa fan un canvi cap a una dieta més econòmica. Aquesta, normalment es basa en aliments de densitat energètica elevada, els quals generalment inclouen una gran proporció de greixos afegits, sucres afegits i altres carbohidrats refinats. Aquest tipus d’alimentació els pot ajudar a mantenir les seves necessitats energètiques, tot i que dificulten el control glicèmic.”, alerten Mercè Vidal i Berta Vidal en la publicació sobre l’alimentació en la diabetis.

  • Cal un veritable Servei Nacional de Salut de Catalunya

    En aquest i altres mitjans de comunicació generals i professionals són cada vegada més habituals articles que analitzen des d’una perspectiva crítica el model sanitari català i que proposen mesures diverses com, per exemple, combatre la corrupció, excloure del sistema a les entitats privades amb ànim de lucre, millorar la gestió i eficiència dels centres i serveis així com l’efectivitat de les seves actuacions per potenciar la salut personal i col·lectiva, incrementar l’accessibilitat als recursos d’acord amb les necessitats i no de forma indiscriminada així com prioritzar l’equitat o potenciar la motivació i benestar dels professionals. Totes aquestes (i altres) propostes poden contribuir, sens dubte, de forma significativa a millorar el sistema sanitari català però no impliquen, almenys necessàriament, un canvi del model en què se sustenta. Si parlem de la necessitat de canviar el model no podem limitar l’anàlisi a alguns dels seus problemes o defectes: és com si en el camp clínic volguéssim tractar sempre de forma simptomàtica els problemes de salut sense intentar abordar la fisiopatologia i, sobretot, les seves causes. Aquestes tenen el seu origen en les característiques del propi model i, per tant, si volem utilitzar un tractament etiològic no podem obviar la necessitat d’introduir-hi modificacions substantives.

    El model sanitari espanyol i el català se situen en el context dels europeus occidentals i, per tant, comparteixen amb ells alguns problemes conceptuals que cal considerar inicialment. En general, aquests models pateixen forts desequilibris que tenen l’origen en els seus paradigmes dominants: estan centrats en els hospitals (d’aguts), en la sobreutilització de tecnologies complexes i en una assistència reparadora individual, consumista i biologista a les malalties. No es tracta, evidentment, de negar la importància dels centres hospitalaris, de frenar el desenvolupament tecnològic o de criticar l’abordatge personal dels problemes de salut. Parlem de la necessitat de corregir aquests desequilibris a partir de la ubicació en el frontispici del sistema d’altres paradigmes, tan importants com els anteriors, per aconseguir millorar la seva efectivitat, eficiència i sostenibilitat. Ens referim als centres de salut i serveis comunitaris (sanitaris i socials), a la racionalització de l’ús dels recursos i les tecnologies i a l’enfocament biopsicosocial d’una atenció de salut que incorpori de forma decidida perspectives intersectorials i comunitàries. Estem parlant de canviar les prioritats del sistema a partir dels altres paradigmes. Seria important que en el marc legal del nou model sanitari català aquests tinguessin un lloc preeminent, com una mena de declaració de principis absent en la LOSC de 1990.

    El model sanitari català actual es fonamenta en la separació de les funcions de finançament, compra i provisió. Les dues primeres a càrrec del Departament i CatSalut i la tercera adjudicada a entitats públiques i privades i sotmesa a un procés públic de contractació. Des de molts sectors de l’espectre ideològic s’expliciten resistències al manteniment amb diners públics d’empreses privades, amb ànim de lucre, inviables en la gran majoria dels casos sense que rebin recursos públics, tal com s’està evidenciant recentment amb l’intent de la Conselleria de reconsiderar alguns dels contractes establerts amb diverses entitats.

    Els serveis nacionals de salut tenen una de les seves bases conceptuals i de funcionament en una planificació estratègica centralitzada que possibilita el desenvolupament harmònic, efectiu i eficient de les directrius de la política sanitària. Aquestes directrius es transformen posteriorment en actuacions concretes en cada lloc (centre/territori) a partir d’accions de planificació operativa i de gestió susceptibles d’amplis graus de descentralització decisòria. En el cas del model sanitari català la planificació estratègica ha estat dèbil o inexistent i, en moltes ocasions, el Departament de Salut, des d’una posició marcada per la indefinició de prioritats i la debilitat, s’ha limitat a assumir decisions prèvies de les entitats proveïdores. El CatSalut no és en realitat un veritable servei nacional de salut de Catalunya que integri tots els recursos d’utilització pública, com a mínim des d’una perspectiva estratègica. Aquesta situació ha generat una important descoordinació en l’establiment de les competències, ubicació i complexitat dels diferents recursos, sobretot a l’àmbit hospitalari, amb desequilibris territorials i funcionals, fonts evidents d’ineficiència que s’han intentat corregir sense massa èxit per divesos plans de reordenació hospitalària (del terciarisme). Aquests (i altres) problemes justifiquen la necessitat de canviar la concepció del model sanitari català creant un veritable Servei Nacional de Salut de Catalunya que integri de forma efectiva tots els recursos d’utilització pública.

    En la nostra opinió cal iniciar el canvi del model sanitari català a partir d’aquests dos blocs estratègics:

    1. Reorientació dels paradigmes, i per tant de les prioritats, del model i trasllat progressiu de les propostes a la planificació, gestió i acció assistencial del sistema
    2. Creació d’un veritable Servei Nacional de Salut de Catalunya

    És evident que un canvi de model necessita d’un marc polític i legislatiu que el faci viable i que contempli una fase o període de transició entre la situació actual i la d’arribada. En aquesta anàlisi preliminar s’intenten solament apuntar algunes de les premisses d’un canvi que comporta una gran dificultat i complexitat, però això no pot justificar la paràlisi en l’acció política transformadora que necessiten el model i el sistema. Tal com vaig sentir dir al director del CatSalut David Elvira en el debat d’aquest dimecres, no n’hi ha prou amb reformar el model, cal transformar-lo, donar-li noves orientacions fonamentades en la transparència, protagonisme i participació de la comunitat i rendició de comptes. Per poder avançar en aquesta direcció sembla imprescindible abordar una reconsideració en profunditat del marc legislatiu en què se suporta el model actual, la LOSC.

  • La cirurgia no invasiva guanya pes en l’especialitat d’obstetrícia i ginecologia

    Catalunya ha posat en marxa un programa de formació en cirurgia mínimament invasiva per a ginecòlegs. Aquesta formació ha estat el principal tema de debat del novè Congrés Català de Ginecologia i Obstetrícia, que ha tingut lloc a Barcelona del 9 a l’11 de novembre. Segons la presidenta de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears, la doctora Elena Carreras, “es tracta d’un projecte per ensenyar a realitzar les tècniques ginecològiques de manera poc intervencionista, per laparoscòpia”. “Els metges tenim l’obligació de formar-nos i d’estar al dia. La medicina és dinàmica i evoluciona constantment” ha afegit el doctor Pere Brescó, cap del servei de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital d’Igualada. Aquesta iniciativa s’empara en el projecte InterAc Salut de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya.

    La laparoscòpia és una de les tècniques més innovadores i revolucionària pel que fa a cirurgia no invasiva. Aquesta tècnica consisteix a fer unes petites incisions on s’introdueixen uns tubs amb càmeres que permeten als cirurgians operar mirant una televisió. “Això ens permet no haver d’obrir la panxa i, per tant, disminuir el dolor del pacient, les complicacions i el risc d’infecció, a més d’una ràpida recuperació”, explica Brescó. El doctor també ha apuntat que Catalunya és “pionera en moltes tècniques quirúrgiques i, tot i la crisi, gràcies als professionals segueix tenint molts hospitals al capdavant en innovació”.

    Altres reptes: la relació amb els pacients i amb Internet

    La relació amb els pacients també ha estat un dels punts claus que s’han tractat al Congrés. Davant d’això, la doctora Carreras ha destacat que “Catalunya avança cap a la utilització de tècniques diagnòstiques i terapèutiques cada cop més personalitzades i mínimament invasives. També s’orienta cap a una aproximació molt més holística envers la pacient, que és totalment coresponsable de la seva salut”. Per això s’intenta fer partícip al pacient en tot el procés. Segons el doctor Brescó “el pacient ha de saber en tot moment què està passant i quines conseqüències pot tenir una decisió o altra per ell, per això s’aposta pel consentiment informat”. Un dels problemes que enfronten els metges és la informació que hi ha a Internet i l’intrusisme de les xarxes socials. Per un costat ha servit per poder posar en comú coneixements entre professionals i facilitar l’intercanvi de coneixements, però també ha servit perquè molts pacients trobin informació falsa o errònia i la donin per bona.

    La laparoscòpia és una de les tècniques més innovadores i revolucionaria pel que fa a cirurgia no invasiva / © SANDRA LÁZARO
    La laparoscòpia és una de les tècniques més innovadores i revolucionaria pel que fa a cirurgia no invasiva / © SANDRA LÁZARO

    El Congrés també ha servit per presentar el primer Hospital docent Maternoinfantil a Etiòpia i que gestiona l’ONG Matres Mundi. “El seu objectiu és evitar la mortalitat materna associada a l’embaràs i al part, que encara és molt alta en alguns països”, ha assenyalat Carreras. Durant el Congrés també s’han tractat temes com l’esterilitat masculina i les teràpies genòmiques, entre d’altres.

  • Catalunya impulsarà l’impost a les begudes ensucrades que demana l’OMS

    Fa unes setmanes l’Organització Mundial de la Salut va demanar als governs que gravin les begudes ensucrades com a mesura per lluitar contra l’obesitat, després que diversos estudis hagin posat de manifest que la indústria alimentària fa anys que maniobra per ocultar els riscos d’un consum excessiu de sucre. I més concretament, després que un estudi tragués a la llum les pràctiques de Pepsi i Coca-Cola per ocultar els seus vincles amb l’obesitat als EUA.

    Catalunya farà cas de les recomanacions de l’OMS. El Parlament ha aprovat aquest dijous amb el vot a favor de tots els grups i l’abstenció del PPC una moció perquè el Govern impulsi un impost a les begudes amb excés de sucre i sodi. La moció presentada per Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) defensava gravar amb taxes les begudes ensucrades i els aliments insans i no permetre l’entrada d’aquests tipus d’aliments en els centres educatius de Catalunya. “Hi ha taxes que es poden fer per gravar en certs aliments i afavorir els preus d’uns altres. Fer més accessibles els aliments sans i més inaccessibles els aliments insans”, va assegurar la diputada Marta Ribas en una intervenció parlamentària fa uns dies.

    La iniciativa però només tirarà parcialment endavant ja que l’aplicació de nous impostos només afectarà els refrescos i deixarà fora del nou gravamen els aliments insans. El punt que contemplava presentar un projecte de llei per a la creació d’un gravamen sobre els aliments amb excés de sucre, sodi i greixos, no ha prosperat pels vots en contra de Junts pel Sí i el PP.

    El text aprovat estableix un gravamen sobre les begudes de refresc amb excés de sucre o sodi que recaurà principalment sobre les grans distribuïdores de begudes i que previsiblement hauria d’implementar-se el 2017. A més a més, la moció contempla la posada en marxa d’un sistema d’etiquetatge que identifiqui els aliments i les begudes insanes mitjançant els seus perfils nutricionals. En aquest etiquetatge però no hi interferirà la indústria alimentària sinó que serà definit per òrgans del Govern. Així mateix es revisarà la normativa de menjadors escolars per tal que aquesta doni prioritat a la gestió que garanteixin millor una alimentació saludable.

    El sobrepès i l’obesitat a Catalunya

    La diputada de Catalunya Sí que es Pot Marta Ribas ha recordat que “l’alimentació insana” és la causant de gran part de les malalties i que “la meitat dels infants a Catalunya pateix sobrepès i obesitat”. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, el sobrepès i l’obesitat són el cinquè factor principal de risc de defunció al món i l’estat espanyol és líder en incidència de sobrepès: un 60% de la població espanyola pateix sobrepès, de la qual un 20% té obesitat. A Catalunya el 12,6% dels infants i joves d’entre 6 i 12 anys són obesos.

    Els darrers resultats de l’Enquesta de Salut a Catalunya (ESCA) mostraven les diferències pel que fa al consum freqüent de productes hipercalòrics i l’estil de vida segons el context socioeconòmic. Mentre que el 40% dels infants que pertanyen a classes socials desfavorides fan un consum freqüent de menjar ràpid, brioxeria industrial, llaminadures i begudes ensucrades el percentatge es redueix a la meitat en infants de famílies de classe social més afavorida o quan un dels pares té estudis universitaris.

  • Una revisió del model sanitari trenta anys després de la construcció del sistema

    La Llei General de Sanitat aprovada l’any 86, de la qual el llavors ministre de Sanitat i Consum Ernest Lluch n’és considerat el pare polític, és vist avui com un dels èxits aconseguits durant la Transició. La llei d’ara fa poc més de trenta anys ha romangut pràcticament intacta des que va ser aprovada durant el primer govern del PSOE. Ara bé, com ha evolucionat el model? Cal revisar-lo? Quins són els reptes actuals?

    Precisament amb motiu del trentè aniversari, que va produir-se el mes d’abril passat, l’Ateneu Barcelonès ha acollit aquest dijous una sessió per fer balanç del que va suposar l’impuls de la llei, que situava les bases del model sanitari que avui té l’estat espanyol. Sota el títol Llei general de sanitat: Gestió i finançament, l’economista i director del Servei Català de la Salut, David Elvira, i el metge Juli de Nadal, han reflexionat al voltant del model i de la llei. Nadal va participar directament en el procés de gestació de la LGS,  ja que va formar part del gabinet del ministre Lluch, i recentment ha publicat el llibre La construcció d’un èxit: així es va fer la nostra sanitat pública. Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural -editora d’El Diari de la Sanitat– ha estat el moderador.

    Les dificultats per acordar un redactat de la llei

    “La major part de la gent que va contribuir a fer que aquesta llei fos possible ha quedat en l’anonimat”, ha dit De Nadal a l’inici de l’acte. Segons ha recordat van ser molts els professionals de diferents disciplines, com ara la medicina, la infermeria o l’economia, els que van bolcar-se a construir una nova llei. “No va ser gens senzill acordar l’articulat de la llei, un dels primers fronts de conflicte venia del propi partit, del PSOE, però també de l’establishment mèdic o la indústria farmacèutica”, ha recordat.

    El metge Juli de Nadal durant la seva intervenció. / © SANDRA LÁZARO
    El metge Juli de Nadal durant la seva intervenció. / © SANDRA LÁZARO

    L’esquerra de la Transició volia una sanitat pública, universal, gratuïta i finançada amb impostos. “Quan Ernest Lluch va arribar al ministeri les taules eren plenes de documents que la gent d’esquerres havia elaborat sobre com havia de ser el model”, ha dit De Nadal. Per ell, la reflexió prèvia que s’havia fet des de l’esquerra “va ser molt important” i ha citat com a exemple el paper del PSUC.

    Els reptes de l’actual model

    El director del Servei Català de la Salut David Elvira s’ha referit als reptes del model actual. Una població més vulnerable o fràgil, un sistema infrafinançat o la innovació en són alguns. A més, segons ha destacat, un dels reptes és adaptar el model a la societat del segle XXI: “No és la mateixa que fa 30 anys. Avui la ciutadania està més informada, al segle XXI la política sanitària ha de ser menys paternalista, més participada i ha d’oferir més rendiment de comptes”.

    El model actual, després de 30.anys, s’ha de “transformar més que reformar”, ha dit Elvira, i “trencar amb mantres”. El director del Servei Català de la Salut ha reivindicat que el model tingui una orientació comunitària i els determinants socials de la salut en el focus: “No només és important el servei sanitari sinó la situació social del pacient”. A més, també ha reconegut que cal fer un pas més en salut mental així com comptar amb la participació dels professionals i els pacients en les polítiques. Sobre aquest darrer punt ha assegurat que el departament ja treballa en mesures de participació. Amb tot, Elvira ha reconegut que cal superar mantres com per exemple “que la propietat dels proveïdors no importa” i així mateix ha reconegut que la crisi econòmica no va aprofitar-se per fer una reforma estructural del sistema. Per contra, “s’han adoptat mesures de restricció per mitjà una política de preus i excessivament de pressa”, ha afegit.

    David Elvira parla dels reptes de l'actual model. / © SANDRA LÁZARO
    David Elvira parla dels reptes de l’actual model. / © SANDRA LÁZARO

    Per la seva banda, Juli de Nadal ha posat èmfasi en què “els canvis de la sanitat en els darrers anys són tan profunds i vinculats a un progrés científic que no hi haurà capacitat de generar riquesa suficient”. Davant d’aquest pronòstic, el metge ha advertit que “s’han de prendre mesures perquè es corregeixi el finançament del sistema” i ha emplaçat a fer una reflexió sobre un “gran pacte per la sanitat”.

    L’acte, que ha comptat amb l’assistència de prop d’una cinquantena de persones, s’ha fet en el marc de xerrades i debats del Cicle d’Economia i Sanitat de l’Ateneu i l’han coorganitzat l’Associació dels Amics de la UAB, la Fundació Ernest Lluch i l’Ateneu Barcelonès.

  • Educació científica sense nord

    Hi ha alguna cosa profundament aliena a la naturalesa de la ciència en l’educació infantil. La ciència és una manera d’interrogar la realitat, però a l’escola s’ensenyen sobretot respostes. En la investigació científica l’error és fonamental, però a l’escola no es tolera la resposta equivocada. Segueix primant la transmissió del coneixement científic pur i dur, la teoria i la fórmula. Això és un os dur de rosegar si es presenta així de descarnat, desproveït del plaer de fer-se preguntes i dissenyar experiments per intentar respondre-les.

    L’escola necessita espais perquè l’alumne se situï en el paper de l’investigador, però la majoria de les escoles i mestres de primària no tenen aquests espais físics i mentals. Les aules amb prou feines han canviat en l’últim segle. Per això, no és d’estranyar que molts nens comencin aviat a rebutjar les matemàtiques i les ciències, argumentant amb raó que no els troben cap relació amb la seva vida quotidiana. En pocs anys, la bretxa es fa insalvable. En el fons, molts nens saben massa aviat que la ciència no és ni serà per a ells.

    Les ciències tenen en contra seu el fet que segueixen sent alienes a algunes de les coses que més ens importen, com l’amor o els valors. A més, són més contraintuïtives i complexes que altres matèries. Si no s’estimula el plaer de conèixer, els números i les idees antinaturals de la ciència creen aversió. Una quota important del fracàs escolar té a veure amb aquesta aversió. A tot Europa hi ha un descens de les vocacions associades a les anomenades disciplines STEM (Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques), tot i que les professions relacionades amb aquests coneixements són les més demandades.

    A Espanya es dóna la paradoxa que els científics són els professionals més ben valorats, només per darrere dels metges, però les carreres de ciències són les menys triades (un exigu 5,9%), per sota de les d’arts i humanitats (9,7%) i molt lluny de les de ciències socials i jurídiques (47,6%). Amb la medicina es dóna la feliç coincidència que és la professió més ben considerada i la carrera més demandada i que exigeix ​​major nota d’accés. Però la medicina no és exactament una ciència, sinó un saber pràctic molt interconnectat amb altres molts sabers i no pocs desenvolupaments tecnològics. I potser per això és un cas especial.

    El deficient ensenyament de les ciències afavoreix l’analfabetisme matemàtic, el tecnològic i el científic. En una societat tan dependent de la ciència i la tecnologia com l’actual això és, sense dubte, un greu dèficit cultural. Però el problema no té fàcil solució. És cert que cada vegada hi ha més escoles que estan implantant l’aprenentatge basat en problemes, més programes i institucions d’educació científica no formal i més projectes de col·laboració entre investigadors i mestres. Alguna cosa es mou en la bona direcció, això està clar. Però totes aquestes iniciatives tenen un factor limitant, que no és altre que la peça clau en l’ensenyament: el mestre. Cap sistema educatiu pot arribar a un nivell de qualitat superior al que té el seu professorat. L’ensenyament no formal pot fer molt, però la realitat és que la majoria dels mestres de primària no saben de ciència ni saben com ensenyar-la. Entre altres coses, perquè tampoc els hi van ensenyar a ells. Per canviar les coses, cal ensenyar ciència als mestres, posar-los en contacte amb investigadors, implicar-los en projectes, deixar que desenvolupin la seva creativitat científica. I el que és tant o més important: dignificar i revalorar la professió de mestre perquè sigui més atractiva.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Quin metge necessita la societat? La professió afronta el repte de renovar-se

    L’envelliment de la població, la consolidació de les noves tecnologies o un pacient cada vegada més informat són alguns dels aspectes sobre els quals pivotarà el canvi de la professió mèdica en els pròxims anys. Un canvi que els professionals destaquen com a necessari per actualitzar la professió, i de retruc, la formació dels metges i metgesses futurs.

    Quin metge necessita la societat? Com s’ha de formar el nou metge? Com poden facilitar les organitzacions sanitàries que el metge exerceixi el seu rol? A quins reptes ètics i deontològics haurà de fer front? Prop d’un miler de professionals miraran de donar resposta a aquestes preguntes en el 3r Congrés de la Professió Mèdica de Catalunya (CPMC), que se celebrarà aquesta setmana a Girona després de vuit anys des del darrer congrés. Sota el lema Construïm junts la professió del futur al servei de les persones, els assistents debatran al voltant d’aquests quatre eixos, que ja s’han treballat en els darrers sis mesos.

    L’empoderament del pacient

    En Carles Blay fa trenta-tres anys que exerceix de metge. Treballa al CAP Santa Eugènia de Berga. Valora molt positivament que tingui lloc un debat en què es revisin els reptes actuals, ja que al seu parer “la medicina és una pràctica subjecte a canvis en molts aspectes i cal que estigui en revisió contínua”. Un dels principals àmbits de canvi, destaca, és l’empoderament de les persones. “Avui el pacient té un posicionament més madur, és més autònom i està més informat. Cal que el metge tingui una pràctica menys paternalista i més d’acompanyament”, apunta Blay.

    En això coincideix la Mireia Garcia, que fa quatre anys que va acabar el MIR i treballa com a metgessa de família al CAP l’Hospitalet de l’Infant (Tarragona). “Tot i que des d’alguns sectors es veu l’empoderament del pacient com una amenaça, la introducció del pacient com agent actiu ha de promoure una nova relació metge-pacient en què hi hagi més diàleg i interacció”, assegura. En aquest sentit, però, matisa que cal també fomentar més educació en salut: “Els pacients s’han de responsabilitzar molt més de les seves malalties”.

    Potenciar la col·laboració entre professionals

    Per a la Mireia Garcia una de les línies de canvi ha de consistir en “treure la jerarquització” que té el metge a dalt de tot. “S’ha de donar molt poder a tot l’equip assistencial (metges, infermeres, psicòlegs, auxiliars…) i que cadascú des del seu coneixement pugui tenir un rol actiu”, assegura. Amb tot té clar que hi ha d’haver molta més relació entre l’Atenció Primària i l’especialitzada essent el metge de capçalera “qui porti la batuta”.

    “Els canvis en l’àmbit demogràfic i epidemiològic implicarà cada vegada més persones grans amb més multimorbiditat, és a dir, que presenten més d’una malaltia. “Això ens obligarà a atendre processos molt més complexos en què cadascun dels professionals haurem de ser més generalistes, més col·laboratius i còmplices d’altres professions”, afegeix Carles Blay.

    Una formació actualitzada

    N’hi ha prou amb un bon expedient acadèmic? S’han de valorar habilitats, a més de coneixements, per ser metge? Convé que matèries com comunicació o ètica tinguin més pes? Aquestes reflexions ocuparan part de la jornada de dijous. La Mireia Garcia, que fa uns anys era tot just acabant la carrera de medicina, troba a faltar en el seu dia a dia a la consulta recursos per abordar problemes o malalties que tenen una base psicosocial. “Gairebé un 80% de les malalties tenen una base psicosocial, que té a veure amb com viu la gent: si es troba a l’atur, si té bronquitis i viu en un pis sense ascensor, etc.”, assegura. Per ella “ningú ensenya això a les facultats de medicina”. “Si la professió està canviant la carrera també ho haurà de fer”, sentencia.

    «A les facultats s’ensenya poc d’empatia o de bioètica, per exemple, s’ha de repensar en funció del que la societat reclama. La universitat també és dels sectors que els costa més canviar», assegurava fa uns mesos a aquest diari en una entrevista el president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, Jaume Padrós.

    L’indubtable paper de la tecnologia

    Un dels reptes més grans serà el paper que jugarà la tecnologia en el dia a dia de la pràctica mèdica. “Com gestionem la ingent quantitat d’informació que hi ha a la xarxa, que les persones tinguin accés digital a la seva història clínica i els condicionants ètics de tot plegat són reptes que imposa la tecnologia”, diu Carles Blay.

    De rerefons: l’impacte de la crisi

    El darrer congrés de la professió mèdica es va celebrar a Tarragona fa vuit anys i els efectes de la crisi en forma de retallades, pressió assistencial i precarietat laboral seran el teló de fons d’aquest dijous. La Mireia recorda com en acabar la residència va agafar una suplència d’estiu i des de llavors encadena contractes cada any. “Vas encadenant contractes, guàrdies i jornades laborals aquí i allà i això passa factura. A més, no pots planificar quan podràs ser mare o agafar-te una excedència”, lamenta aquesta metgessa.

    Amb tot, en Carles Blay, es mostra orgullós de l’actitud del col·lectiu del qual forma part. “Hem mantingut el compromís amb els pacients amb la mínima conflictivitat malgrat tenir més pressió, més complexitat clínica i menys recursos”, diu. “La professió mèdica ha estat capaç de mantenir el compromís amb les persones per damunt de condicionants adversos. Això em fa sentir content de ser metge”, confessa.

    Punts de vista sobre la professió mèdica

    Recupera entrevistes amb professionals de la medicina en què hem abordat qüestions que tenen a veure amb el que es debatrà aquest dijous al 3r Congrés de la Professió Mèdica de Catalunya (CPMC).

    DOLORS FORÉS: “La majoria de vegades és mentida que sigui millor anar al metge especialista”

    JOSEP MORERA: “Amb els sous actuals no pots mantenir una flota de metges entregats al sistema”

    VICTÒRIA CAMPS: “En medicina mai hi ha respostes automàtiques, el que importa és plantejar-se el dubte ètic”

    SALVADOR ESQUENA: “Ens toca haver de donar un diagnòstic de càncer en deu minuts”