Viure i respirar a Barcelona pot provocar impactes negatius en la salut de les persones, més que l’any passat. La qualitat de l’aire a la ciutat l’any 2015 va empitjorar significativament respecte a l’any anterior. Això es pot saber mesurant l’òxid de nitrogen NO2 (+11%), les partícules PM10 (+13%) i les partícules més fines (+16%). Les dades es desprenen de l’informe La Salut a Barcelona, que apunta que les causes serien el trànsit rodat, sobretot, però també les condicions climatològiques i l’activitat al port. Segons la tinent d’alcaldia de Drets Socials, Laia Ortiz “la reactivació econòmica ha comportat un augment de l’ús del vehicle privat”. Això fa que els valors se situïn per damunt dels recomanats per l’Organització Mundial de la Salut.
“Ens preocupa perquè la contaminació pot provocar més morts, més hospitalitzacions i el deteriorament en el desenvolupament cerebral, sobretot en infants”, ha dit la comissionada de Salut de l’Ajuntament Gemma Tarafa. Segons es recull a l’informe, la contaminació atmosfèrica pot ser un dels principals riscs ambientals per a la salut a escala mundial, ja que pot provocar malalties cardiovasculars, cerebrals, morts prematures, malalties respiratòries i càncer de pulmó. També pot accentuar malalties pulmonars, asma o pneumònia. Davant d’això, està previst que l’Ajuntament presenti un pla d’acció per fer front a aquests problemes. Segons han avançat el pla preveu reduir i dosificar la circulació o apostar pels carrils bici i la pacificació dels carrers i treballar de manera conjunta les àrees de Salut, Mobilitat i Ecologia.
Repeteix com a repte disminuir les desigualtats a la ciutat, que es mantenen estables respecte a l’any anterior. Viure a Sarrià-Sant Gervasi o viure a Nou Barris té diferents impactes per a la salut. Per exemple, allà on la situació econòmica és pitjor, com Nou Barris, els percentatges de malestar, ansietat i depressió augmenten. Això es tradueix en el fet que el 10,8% dels homes aturats i el 7,1% de les dones sense feina pateixen ansietat o se senten deprimides.“Les persones aturades tenen, sobretot els homes, pitjors indicadors de salut mental. Aquest tipus de salut està relacionada amb l’ocupació i amb el tipus d’ocupació i, per tant, amb la classe social” ha dit Carme Borrell, gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). Ha augmentat també l’atenció en els centres especialitzats. Tot i això han dit que desconeixen dades com per exemple el temps en llistes d’espera per accedir a aquests centres, que podria estar entre els sis i els vuit mesos en alguns casos. Es calcula que el 12% de la població barcelonina patirà problemes de salut mental en algun moment de la seva vida.
A l’informe també s’han presentat dades com que la principal addicció dels barcelonins és l’alcohol (48%), seguida de la cocaïna (16%). Destaca també que hi hagi més tractament per alcohol entre dones, un 17%, que entre homes, un 8%. El 2015 es van registrar un total de 4.430 inicis de tractament als Centres d’Atenció i Seguiment (CAS) i 34 morts per sobredosis mortals.
Pel que fa a les malalties de transmissió sexual, els homes que tenen sexe amb homes en concentren la major part. Entre els barcelonins hi ha hagut 587 nous casos de gonocòccia, 376 de VIH i 68 de sida. La incidència en tuberculosi ha disminuït un 6%, ja que es van detectar 280 casos.
Hi ha l’errònia creença que les dones són menys susceptibles de tenir un càncer que els homes, pel fet que el risc de càncer és més alt en els homes que en les dones. Per exemple, es va considerar durant molt de temps que les dones eren menys susceptibles de tenir un càncer de pulmó associat al tabac, perquè presentaven un risc menor. Però les dones van començar a fumar en una edat més avançada que els homes i fumaven menys quantitat. Una revisió sistemàtica publicada a la revista mèdica més important sobre càncer, la Journal of the National Cancer Institute (JNCI), l’any 2004 va demostrar que quan es comparaven patrons de consum similars com l’edat d’inici, la durada i la dosis el risc és similar.
Sembla evident que cal diferenciar el concepte de susceptibilitat. Segons el diccionari de Maria Moliner expressa «l’aptitud per experimentar cert efecte» o «propensió a», del concepte de risc, que es defineix com «la possibilitat que passi una desgràcia o contratemps i que en termes epidemiològics es defineix com la probabilitat de desenvolupar una malaltia en un temps donat». La propensió podria estar determinada en part per condicions innates, com la susceptibilitat genètica o per característiques distintives entre dones i homes com poden ser les hormones sexuals femenines. La probabilitat de desenvolupar una malaltia no hereditària depèn majorment de l’exposició a factors de risc i en menor mesura de la susceptibilitat. En el càncer, en aproximadament el 80% dels casos, si no hi ha exposició als factors de risc no hi ha malaltia, encara que la susceptibilitat sigui molt alta. A la pràctica no sempre es diferencien aquests conceptes.
Està comprovat que els homes tenen major risc de càncer que les dones. Segons estimacions del Departament de Salut de Generalitat de Catalunya l’any 2012, un de cada dos homes desenvoluparan un càncer en la seva vida. Per a les dones en canvi la probabilitat és més baixa, una de cada tres. Però aquesta diferència de risc no és causa d’una major susceptibilitat. Possiblement el càncer gàstric, la incidència és molt més baixa en el sexe femení (tot i que l’exposició al principal factor de risc: la infecció pel bacteri HelicobacterPilory és similar). És l’únic tumor pel qual la susceptibilitat és més baixa en les dones que en els homes. Això s’atribueix a un efecte potencialment protector dels estrògens.
En el càncer es troben afectats els mecanismes genètics de regulació i control del creixement i reproducció cel·lular, però no són els gens els que majorment determinen el nostre risc de càncer, tot i que les administracions públiques i agències públiques de finançament li concedeixin la gran majoria dels recursos d’investigació. El determinant és l’exposició a factors ambientals i d’estil de vida. Això s’ha comprovat amb estudis en bessons univitel·lins en països escandinaus, és a dir germans genèticament iguals, però que tenen un diferent risc de càncer, o en poblacions que han emigrat de països de baix risc (com l’Iran o la Xina) a països d’alt risc de càncer (com els EUA o el Canadà) i que sense canviar els seus perfils genètics, s’acosten al nivell de risc de la població receptora.
Sense tenir en compte els tumors específics de la dona (com mama i genitals femenins) i de l’home (pròstata i genitals masculins) hi ha una evidència científica sòlida que mostra l’associació d’una àmplia varietat de tumors comuns a les dones i els homes: el consum de tabac, la inadequada alimentació, l’obesitat i la manca d’activitat física, l’excessiu consum d’alcohol, l’exposició solar, els agents biològics com virus i bacteris, l’exposició a cancerígens en el medi ambient o en el lloc de treball. Per a gairebé tots aquests factors la prevalença d’exposició és més alta en els homes i per això el risc és comparativament més baix en les dones.
Segons les dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya (2014) els homes fan menys activitat física, una major prevalença de consum de tabac, un major consum d’alcohol, una menor ingesta diària de fruites i verdures i una major prevalença d’excés de pes que les dones. Com els hàbits de vida i les condicions ambientals són modificables i millorables, el càncer es pot prevenir i aquesta estratègia és igualment vàlida i necessària tant per als homes com per a les dones.
La ciutat de Barcelona, Montcada i Reixac i el barri de La Mina eren els únics territoris de Catalunya on fins la setmana passada l’atenció sanitària continuada a domicili era gestionada per una empresa privada. Des del 2 de novembre passat però aquest servei d’atenció a domicili és assumit per l’Institut Català de la Salut (ICS), l’empresa pública que gestiona vuit grans hospitals i el 80% dels Centres d’atenció primària i que ja se’n fa càrrec a la resta del territori.
La desprivatitzarció del servei, que va alineat amb la tasca que estan fent en el si del Consorci Sanitari de Barcelona la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, recondueix una anomalia territorial històrica. I és que des de del 1994 l’atenció domiciliària urgent l’han proveït a Barcelona empreses privades, que se n’han fet càrrec gràcies a l’obtenció de concerts. La darrera, l’empresa SARdomus, s’encarregava d’aquest servei des de l’any 2010 i tenia un contracte fins aquesta tardor pel qual rebia una anualitat de 2,4 milions d’euros que el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) li pagava. Ara el Servei Català de la Salut destinarà aquesta partida a l’equip de professionals del sistema públic que s’encarregaran d’aquest servei i per tant no tindrà cap impacte econòmic en el pressupost públic.
El nou servei disposarà de 148 professionals, dels quals 40 són professionals interins de l’ICS en plantilla estable de nova contractació i 108 professionals -metges i infermeres que ja formaven part de la plantilla de l’ICS-que voluntàriament faran guàrdies. Els 12 vehicles comptaran amb l’equipament habitual: maletins medicalitzats, desfibril·ladors, aparells d’electrocardiograma i mòbils.
El perfil de pacient atès, segons ha explicat el director del Servei Català de la Salut David Elvira en la presentació del nou model, és gent gran, de mobilitat reduïda, pacients crònics amb més d’una patologia que requereix una atenció al domicili més que no un desplaçament.
El nou model suposarà millores en l’atenció del pacient
El canvi en la gestió de l’atenció domiciliària, que passa ara de mans privades a mans públiques, implica també la integració en l’atenció primària i una millora en l’atenció del pacient. “L’eficiència es manté i la qualitat millora”, ha assegurat el conseller de Salut Toni Comín aquest dilluns durant la presentació davant els mitjans.
El nou model integra del tot l’atenció domiciliària amb els circuits de l’atenció primària. Això vol dir que els metges de família de referència rebran alertes dels pacients visitats i en podran consultar les anotacions fetes pel metge d’atenció continuada. A més, aquest professional podrà programar una visita de seguiment amb el metge de capçalera del pacient. “Que sigui la primària qui s’encarregui d’aquesta part de l’assistència és una qüestió de model, d’empoderar la primària”, ha apuntat Comín. Per la seva banda, la Comissionada de Salut a l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa, ha valorat molt positivament l’actuació, ja que “Barcelona era una illa, una excepció dins de Catalunya, i ara integrem aquest servei a l’atenció primària”.
A més, aprofitant el canvi de proveïdor s’han elaborat nous protocols de derivació que inclouen la possibilitat de derivar els pacients d’atenció a domicili als serveis socials d’urgència de l’Ajuntament de Barcelona.
D’altra banda, i a diferència del que passava amb el personal de l’empresa privada SARdomus, els professionals que ara fan el servei a domicili tenen accés a la història clínica i farmacològica del pacient en el moment de la visita. Així mateix, si el metge que es desplaça prescriu una recepta aquesta quedarà registrada a la història clínica compartida (HCCC) i a l’estació clínica d’atenció primària (ECAP), que és el programa d’història clínica informatitzada que comparteixen pràcticament tots els equips d’atenció primària de Barcelona. Amb tot, això no suposarà cap canvi a ulls del ciutada ja que el procés d’activació serà el mateix: una trucada al 061 CatSalut Respon, que enviarà segons es consideri un vehicle amb un metge a domicili o una ambulància.
“Des dels 3 fins als 11 anys vaig estar patint abusos sexuals per part del meu avi. Aquesta és la meva carta de presentació”. Ara l’Aina Lanaspa té 25 anys i per primera vegada ha decidit denunciar-ho públicament. “Durant molt de temps ho he tingut molt bloquejat i he viscut amb això com si no em passés res, però ara m’adono que m’afecta en moltes més coses de les que pensava”, reconeix. L’Aina explica una experiència dura, però diverses especialistes en salut mental ho emmarquen dins els patrons habituals en casos com el seu. Parla d’abusos durant més de vuit anys per part del seu avi matern qui, diu ella, sempre ho ha justificat dient que estava enamorat i que era l’Aina qui el provocava.
El cas de l’Aina no és excepcional. L’any 2015, 261 persones van fer teràpia a la Fundació Vicki Bernadet per haver patit abusos sexuals quan eren petits. D’aquestes, 176 eren adultes i 85 menors. Dels casos atesos per la Fundació, el 72% dels abusos van ser a dins de la família: pares, germans, avis, oncles i cosins.
La Laura Rodríguez és coordinadora del Centre Terapèutic i Jurídic de la Fundació Vicki Bernadet. Creada el 1997, la fundació ofereix atenció personalitzada a les persones adultes que han patit abusos sexuals durant la seva infància o adolescència i atén de manera integral i especialitzada l’abús sexual. Des de la Fundació expliquen que sobretot hi van adults entre els 30 i els 45 anys, especialment en moments vitals com quan es viu la maternitat per primera vegada. “L’adult és més autònom, ja no viu a casa de la família, no depèn d’ells. Tot això fa que tingui més eines i recursos” explica Rodríguez. Sovint, apunten els experts, s’afegeix la por que pugui repetir-se i tornar a passar el mateix als fills.
La Fundació Vicki Bernadet vol oferir atenció integral i personalitzada a les persones adutes que han patit abusos sexuals durant la seva infància o adolescència. / SANDRA LÁZARO
“No hi ha un patró en termes que totes les persones que van patir abusos en la infància són d’una manera concreta o desenvolupen un trauma concret, no existeix la síndrome del nen abusat”, assegura Rodríguez. Tot i això, sí que hi ha uns patrons comuns que faran que es desenvolupi o no el trauma: l’edat d’inici dels abusos, la durada, si l’abusador segueix al cercle familiar, si hi va haver penetració o no, etc. Segons dades de la Fundació entre un 50% i 60% d’aquests tindran una simptomatologia traumàtica. Aquest trauma es veurà reflectit en edat adulta en més de la meitat de casos, quan apareixen problemes emocionals, relacionals, conductuals, d’adaptació social, funcionals i sexuals.
Manca d’interès al voltant de l’abús sexual infantil i la salut mental
En l’informe Resiliència en nens víctimes d’abús sexual: el paper de l’entorn familiar i social la psicòloga Noemí Pereda explica que “créixer en un entorn d’abusos i mals tractes és un important factor de risc pel desenvolupament de múltiples conseqüències adverses, tot i això hi ha infants que aconsegueixen superar aquesta experiència i convertir-se en adults capaços, sans i integrats en la societat. La capacitat de resiliència és clau, però hem de saber com fer-la desenvolupar”.
Segons Pereda, que també és professora del Departament de Personalitat, Avaluació i Tractament Psicològic de la Universitat de Barcelona, cal diferenciar entre les conseqüències psicològiques a curt i a llarg termini. A curt termini la persona abusada pot presentar problemes emocionals com ara ansietat, baixa autoestima o sentiment de culpa així com tenir problemes a l’hora de relacionar-se amb amics i familiars. D’altra banda també pot patir insomni o tenir problemes amb l’alimentació i presentar problemes de conducta.
A llarg termini, ja en l’edat adulta, es presenten sobretot trastorns d’estrès post traumàtic, fòbics i depressions. Segons Pereda apareixen trastorns depressius, bipolars, conductes autodestructives, autolesives o poca autoestima. Pel que fa a relacions la persona que ha patit abusos pot trobar-se un major aïllament, ansietat social, relacions de parella inestable o hostilitat mentre que els problemes sexuals poden desenvolupar-se en relacions insatisfactòries, disfuncions, conductes sexuals de risc o una maternitat primerenca. Així mateix, també poden presentar-se problemes funcionals, com ara dolors físics sense raó mèdica que ho justifiqui. En són exemples cefalees, fibromiàlgies i trastorns gastrointestinals o desordres ginecològics.
La dansa moviment teràpia ajuda a tornar a associar cos i ment, un factor clau a l’hora de treballar els efectes psicològics de l’abús sexual / SANDRA LÁZARO
Davant d’aquests problemes, la psicoterapeuta Susana Garcia Medrano destaca la dissociació entre cos i ment que presenten els abusats com un aspecte clau a superar: “la persona abusada separa el cos de la ment i aquesta dissociació li treu la possibilitat de poder gaudir el plaer però la salva del dolor dels abusos”. Amb l’objectiu de tornar a unir cos i ment, Medrano treballa la dansa moviment teràpia amb els seus pacients. “Són processos llargs i complicats. La dissociació és inconscient però tornar a associar-ho ha de ser conscient”, afirma.
“Et crec, no va ser culpa teva, no tornarà a passar perquè ara estàs protegida”
Els professionals coincideixen en el fet que hi ha un moment clau que pot propiciar o evitar l’aparició del trauma: quan s’explica per primera vegada l’abús. “Si el teu entorn respon favorablement i t’expliquen que tot està bé, t’ajuden i et protegeixen, pots entendre què va passar. Cal que transmetem a la persona: ‘et crec, no va ser culpa teva i no tornarà a passar perquè ara ja estàs protegida’”, remarca Garcia Medrano.
L’Aina ho va explicar per primera vegada quan tenia 14 anys a un petit cercle d’amics íntims: “Per mi va ser una gran hòstia, em van dir: ‘no et crec, no tens proves’”. Després d’això, l’Aina no ho va tornar a explicar fins anys més tard a la seva mare. “Tenia por d’explicar-ho, de trencar la família, sabia que seria un punt d’inflexió que marcaria un abans i un després”, recorda. “Era una època on el meu cos estava saturat i necessitava treure-ho d’alguna manera. Em vaig arribar a posar malalta, tenia febre i em feia mal tot”, afegeix.
Per a ella, una de les principals conseqüències de l’abús és que va créixer sense l’estabilitat de la família. “Jo vaig perdre la confiança total en la meva família perquè necessitava ser salvada en un moment concret i, perquè no ho sabien o perquè no van fer-hi res, però no em van salvar. Es va trencar la confiança i el suport que necessitava com a nena, i això m’ha acompanyat sempre”.
El secret, la clau de l’incest
Normalment els abusos comencen a una edat on l’infant encara és molt petit i no sap distingir entre el que està bé i el que no. “Hi ha un xantatge fort del tipus ‘l’avi t’estima, això és especial pels dos, així juguen avi i néta, és el nostre secret’. Aquesta és la clau: el secret” apunta la psicoterapeuta Susana Garcia Medrano. El secretisme al voltant d’això és el primer que fa que l’infant percebi que hi ha quelcom que no està del tot bé. “L’erotització d’un nen no necessàriament és un assumpte violent, pot ser satisfactori, i reconèixer això a l’edat adulta genera un sentiment de culpa molt gran que s’ha de treballar”. La Laura Rodríguez, de la Fundació Vicki Bernadet, ho puntualitza explicant que “si a un nen li dónes un cop de puny les seves alarmes salten, però si l’abraces i li dius que és especial i tothom de la família estima aquella persona abusadora, les alertes no s’activen”. És el que els professionals defineixen com una teranyina que els abusadors construeixen al voltant de la víctima. Davant d’això, l’Aina explica que ha crescut amb la necessitat de complaure tothom d’una manera «malaltissa». «Si no sóc o faig el que crec que esperen de mi, no mereixo que m’estimin. Sóc incapaç de marcar límits encara que em facin mal. No sé dir que no”, reconeix.
A llarg termini, ja en l’edat adulta, es presenten trastorns d’estrès post traumàtic, fòbics i depressions / SANDRA LÁZARO
“Reconèixer que els abusos sexuals infantils existeixen, vol dir reconèixer que et pot passar”
“Jo no sóc la culpable que abusessin de mi. No m’he d’amagar de res, però molta gent no ho vol escoltar, no saben què dir-te” explica l’Aina. Ella s’ha trobat que moltes vegades, a l’explicar-ho, es genera una certa “sensació de morbo, de compassió i d’estigma”. Segons l’Aina “molta gent no vol saber la veritat, saber-ho vol dir reconèixer que això passa, aquí i ara, i que et pot tocar”. En relació a això, Susana Garcia Medrano afegeix que “la salut mental en general no interessa, per tant no es destinaran recursos a tractar les seqüeles que deixen els abusos sexuals en l’edat adulta. Ningú vol reconèixer que això passa; i si no ho reconeixem, mai hi assignarem recursos i mai avançarem”. Laura Rodríguez matisa, però, que “cada vegada hi ha més recursos i sensibilització pels infants, l’adult en canvi queda desemparat”. Això ho justifica per casos més mediàtics com ara els abusos de l’escola dels Maristes de Sants-Les Corts: “Casos així són una excepció, l’abús quasi sempre és en l’àmbit domèstic, però aquest casos són els que tenen més repercussió mediàtica”.
El primer pas per trencar el tabú és reconèixer-ho i explicar-ho. “La persona ha d’estar preparada per explicar-ho, cada persona ho farà en un moment diferent de la seva vida, quan estigui preparada o cregui que tindrà un entorn que li donarà suport”, explica Garcia Medrano.
Però, un adult té on anar? Què passa si no té una xarxa social que li faci costat? “Vicki Bernadet és de les poques entitats que hi ha i no donen l’abast, estan saturats. Falta personal públic i suport de les administracions”. Així de directe i clara respon a aquesta pregunta Garcia Medrano. L’Aina, des de la vessant de pacient, també secunda la frase: “A mi m’ha faltat algú que hi entengués. Falten especialistes. Els psicòlegs que m’he trobat m’han ajudat a crear una imatge de mi on sembla que tot va bé però no s’han endinsat a solucionar el problema de fons”.
A principis de novembre, l’Aina va omplir-se de valor i finalment va anar a parlar amb el seu avi després d’anys sense saber res d’ell: “Després de tant temps pensant que no tindria mai la força per fer-ho, vaig trobar-me allà, sola, amb ell davant. Va ser tan desagradable com alliberador. Vaig poder desfer-me del silenci, de la ràbia i la pena contingudes”. Per l’Aina, “els seus motius i les seves disculpes no tenen cap pes. Ara, però, les peces trencades es van recomponent i em començo a reconstruir, justament al mateix lloc on una vegada em vaig trencar”.
Fa poc més d’una dècada era estrany trobar (auto)publicitat mèdica als mitjans de comunicació: premsa, ràdio o televisió. Una regla no escrita recomanava als professionals de la medicina una actitud reservada i prudent de cara a la difusió de les seves activitats. Això no vol dir que, de tant en tant, els mitjans s’interessessin per un o altre avenç científic i que els professionals involucrats en parlessin i en fessin difusió. També hi havia, en temps passats, seccions serioses als diaris dedicades al comentari crític i educatiu de troballes de la recerca rellevants per a la salut.
D’uns anys ençà però, el panorama de la publicitat mèdica ha canviat molt, per no dir radicalment. En part, però només en part, aquest canvi pot ser degut a un major interès del ciutadà per conèixer i eventualment aprofitar-se, dels avenços en matèria de salut. És clar que aquesta ha esdevingut una qüestió prioritària i els mitjans, sempre amatents a les «tendències», han sabut aprofitar l’oportunitat. Diguem que des d’aquest punt de vista cap problema perquè el dret a la informació ha esdevingut, amb tota lògica, un dels drets fonamentals de la ciutadania.
Ara bé, diguem-ne que la tendència dels mitjans en els darrers anys no ha estat precisament fer-se’n ressò d’una informació rigorosa, contrastada i crítica dels avenços mèdics; més aviat han derivat cap a un cert groguisme que prioritza la (suposada) innovació per la innovació. En aquesta deriva cap al sensacionalisme poc contrastat, els mitjans han trobat sovint bons aliats entre els metges. L’oferta cada cop més àmplia d’espais per a la publicitat mèdica, ha estat vista per molts companys com a trampolí per a la seva promoció social, hospitalària o acadèmica. Una de les motivacions essencials per les quals premsa, televisió i professionals s’han trobat viatjant en un mateix vaixell ha estat d’una banda els problemes pel finançament d’un periodisme i d’uns mitjans audiovisuals en profunda crisi d’identitat i en nombres vermells per tot arreu. Les tirades dels diaris i les audiències s’han tornat un testimoni implacable de la rendibilitat de les empreses de comunicació, públiques i privades, i això ha dut a la recerca de fonts de finançament diferents de la publicitat convencional. La indústria farmacèutica, els departaments de comunicació d’universitats, hospitals i clíniques privades, centres de recerca i els mateixos professionals s’han convertit així en fèrtils caladors on pescar euros per fer quadrar els comptes. Veiem, per exemple, com al prime time, l’hora de màxima audiència, de TVE apareixen sovint especialistes que treballen en clíniques privades, dictaminant sobre alguna notícia que els periodistes han preparat. Aquesta pràctica probablement amaga publicitat de les institucions que hi ha al darrere i és imprescindible que això constés al peu de la imatge. Alguns mitjans, pocs i poc sovint, titulen aquestes aparicions com a publireportatge o publicitat, amb la qual cosa el lector queda avisat. Però moltes vegades, el lucre que acompanya aquest tipus de comunicacions és totalment opac.
Que els mitjans es vulguin aprofitar de les circumstàncies sistèmiques d’un públic àvid de notícies i uns agents que volen ser publicitats pagant els seus bons euros sembla fins a cert punt lògic, diguem-ne des del punt de vista de les empreses de comunicació. El que ja no veig tan normal és com sovint els professionals es presten en aquests tipus de pràctiques sense cap recança. Fa uns mesos, en aquesta mateixa columna, a propòsit dels conflictes d’interès, escrivia com en poc temps havia recollit un seguit de declaracions en articles-entrevistes amb col·legues, fetes a diversos mitjans, tals com: un oftalmòleg afirmant que tothom hauria de portar ulleres per protegir-nos els ulls doncs «són una part important del nostre cervell»; un dentista assegura categòricament que al 30% de la població li fa pudor l’alè; un psiquiatre declara que més del 30% de la població pateix trastorns de la personalitat; un uròleg, assidu a les pàgines de la premsa diària, afirma que l’aparell que fa servir per operar les pròstates és el millor del món.
Aquest tipus d’autopromoció es troba en l’actualitat totalment desbridada. Els mitjans han trobat en aquesta predisposició dels professionals una mina potencial per les seves arques i els professionals un altaveu per al seu exercici privat o per a la promoció interna en els seus centres de treball. Cal recordar aquí l’article 115 del Codi de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya que explícitament fa constar que el metge podrà comunicar a la premsa i a altres mitjans de difusió, no dirigits a metges, informació sobre les seves activitats professionals, sempre que aquesta sigui verídica, mesurada, discreta, prudent i entenedora. En moltes de les aparicions als mitjans, aquest honorable principi es viola sistemàticament i, el que és pitjor, d’això en resulta sovint la desorientació de l’opinió pública. En uns casos és l’optimisme radical front malalties greus el que fa créixer la impressió que la longevitat (i la immortalitat) són a la volta de la cantonada, la qual cosa és, simplement, una irresponsabilitat. En d’altres, l’opinió de l’expert és completament esbiaixada cap a la seva especialitat i mai s’hi fa explícit el punt de vista contrari o complementari. Finalment, la banalització de la cirurgia, per exemple, és a la base de moltes de les reclamacions que hi fan els pacients que ha patit alguna complicació i que, de bell antuvi, assumeixen que tot ha d’anar bé.
No sembla fàcil redreçar la situació perquè aquesta té un caràcter sistèmic on els diversos agents interessats es troben a gust. Tanmateix crec que tant els mitjans com els col·legis professionals haurien d’actuar amb més cura abans que tot això se’ns en vagi de les mans.
Des de l’inici de la legislatura s’ha parlat molt de la “desprivitatizació” de la sanitat pública catalana, de com el conseller de Salut Toni Comín aposta per una sanitat pública a diferència de governs anteriors o fins i tot dels seus propis socis de govern. Malgrat que no renovar els convenis amb Quirónsalud de la Clínica del Vallès i de l’Hospital General de Catalunya pot arribar a ser una bona iniciativa, en la seva execució cal garantir els drets dels i les treballadores públiques, que són les qui han aguantat la qualitat del sistema sanitari tot aquests anys de retallades. I és més, la privitatització de la sanitat pública va més enllà d’aquests centres hospitalaris i aquesta empresa en concret.
L’anomenat consens amb què es va dur a terme el desplegament competencial del sistema sanitari català va establir que una part molt important de la gestió i provisió de la sanitat no es faria per organismes pertanyents directament a l’administració pública, sinó per entitats de diferent naturalesa jurídica, tan públiques com privades, que atendrien a la població amb cobertura de pública. D’aquí és on es va crear el Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT), un espai d’experimentació de la col·laboració público-privada. De manera, que més d’un 60% de la despesa del sistema de salut català en la provisió de serveis és en forma de concerts a diverses entitats proveïdores de naturalesa jurídica diversa. Per tant, és important remarcar que la privatització de la sanitat pública prové de la seva gènesi.
La CUP Crida Constituent ha defensat sempre la titularitat, gestió i provisió públiques de la sanitat catalana, i entenem que el desgavell, les portes giratòries i els molts (massa) indicis de corrupció tenen a veure amb la diversitat, que alguns diuen, de proveïdors, però sobretot en la borrosa línia existent entre allò públic i allò privat. No es tracta d’ordenar allò existent, sinó que es tracta de garantir que la sanitat pública catalana és això, i que per tant, no es generen pacients de primera i pacients de segona (i fins i tot tercera) en funció de la capacitat adquisitiva, que no hi ha empreses que s’enriqueixen a costa d’un dret bàsic, que a més no està ben cobert, i que els i les treballadores tenen unes condicions dignes per dur a terme un bon servei.
Quan a Catalunya es parla d’un sistema divers de proveïdors, el que es fa és incorporar i defensar una gran majoria d’empreses, fundacions i entitats de propietat diversa on per tant, el poder de decisió està en els òrgans de govern i on existeix el dret d’apropiació de l’excedent d’explotació, els beneficis. És més es defensen una sèrie d’entitats amb diferent grau d’autonomia de gestió i per tant, amb una capacitat diferent per decidir autònomament l’assignació interna dels recursos disponible, sent elles i no l’Institut Català de Salut (ICS) qui en defineix les prioritats. A més, aquesta autonomia de gestió el que augmenta és l’opacitat del servei públic i no facilita el rendiment de comptes, un element primordial en qualsevol servei públic.
Això ho hem pogut veure en infinitat de consorcis sanitaris entre entitats públiques, com el del Maresme, on aquesta forma de gestió s’utilitza per entrar de ple a competir amb altres proveïdors sanitaris, de manera que es redueix l’activitat assistencial, les ràtios de personal per tractar als pacients, el cost del personal, i a més es regeixen en part pel dret privat com a eina per eludir la normativa en contractes públics, normalment més restrictiva. Així, aquest sistema de gestió ha facilitat l’existència d’espais de mercantilització on sota l’argument d’infrafinançament, les externalitzacions de serveis auxiliars (bugaderia, neteja, cuina…) han augmentat exponencialment i han acabat en unes poques mans, sempre les mateixes. Quants serveis de cuina dels hospitals catalans són gestionats per SERHS, empresa coneguda en part pel cas Bagó?
El debat sobre la “desprivatització” de la sanitat pública hauria d’anar més enllà de les empreses amb ànim de lucre. Què fem amb totes les fundacions amb fons privats o públics que gestionen serveis sanitaris? N’hi ha prou amb dir que són sense ànim de lucre per avalar la seva presència al SISCAT? Una panoràmica de qui són totes aquestes fundacions ens serviria per veure que més enllà de qui ostenta la titularitat de la gestió d’hospitals, centres d’atenció primària (CAP) i d’altres serveis totes aquestes fundacions formen part d’entramats empresarials que de manera indirecta obtenen beneficis d’aquesta gestió d’un servei públic. A més, si la voluntat d’un servei públic és també la rendició de comptes, la transparència i en definitiva, hauria de ser també el control ciutadà, la forma jurídica de fundació no ha estat, és ni serà una entitat democràtica ni participativa. Podem analitzar el cas de la Fundació Santa Tecla, per exemple, llargament denunciat per la CUP d’el Camp de Tarragona. Una fundació que crea al seu voltant un entramat d’empreses que són després contractades per desenvolupar diferents serveis en els diferents centres que gestiona. La perversió del sense ànim de lucre convertit en ànim de lucre en un segon terme.
Davant tot aquest panorama, i amb una suposada intenció de millorar el finançament, es busquen estratègies per reduir les despeses i s’explora (i en alguns llocs s’implementa gradualment) la provisió d’atenció privada al sector públic, de manera que es facilita la doble activitat dels professionals mèdics que pot afectar l’activitat duta a terme de forma pública. Així, quan es fa activitat privada a un centre públic es tendeix a posar com a excusa la defensa de la sanitat pública i no s’explica mai que això genera pacients de primera, de segona i fins i tot de tercera a través de l’ús que es fa de les llistes d’espera, i que per tant, facilita que aquells qui tenen més recursos tinguin accés més ràpid a la sanitat un cop han entrat per la porta d’un centre sanitari públic. De manera, que amb les dues velocitats en l’atenció i la doble activitat dels professionals mèdics es produeix una fal·làcia, i en lloc de millorar la sanitat pública el que s’acaba generant és un augment de les llistes d’espera, pot propiciar encara més les derivacions a la privada i en definitiva, aprofundeix en les desigualtats ja existents.
Per tant, aquest debat sobre la “desprivatització” de la sanitat és coix i molt, massa. Més enllà de fer fora del sistema públic a les empreses amb ànim de lucre (i que hauríem de fer no només amb els dos hospitals fins ara esmentats), cal abordar com es tracten totes les entitats i empreses que actualment són les titulars de la gestió de la majoria d’hospitals del SISCAT, i de molts dels CAP també, i cal sobretot, evitar que empreses privades operin als centres públics. L’intent iniciat l’anterior legislatura per Boi Ruiz per tal de regular i autoritzar l’activitat privada és la manera de continuar sense establir, de manera voluntària, la diferència entre allò públic i allò privat, i per tant, de facilitar que uns pocs facin negoci d’un dret bàsic pagat amb les arques públiques.
En definitiva, si volem salvaguardar el caràcter públic del model, l’única via per assegurar els drets és exercint el control per via directa, és assumir la necessitat d’una única xarxa pública, que expulsi el lucre de la xarxa clientelar que ha existit fins ara. El debat sobre el model sanitari és un debat ideològic, evidentment. Dir el contrari és una fal·làcia. Es tracta de discutir si la sanitat pública està al servei de la població o si està al servei de les empreses sanitàries que porten anys repartint-se el pastís.
L’any 2014 van morir a Catalunya 526 persones per suïcidi, de les quals un 10% tenia entre 18 i 25 anys, duplicant el nombre de morts en la mateixa franja d’edat per accident de trànsit. Malgrat la incidència del suïcidi en la societat -es calcula que per cada persona que se suïcida n’hi ha vint que ho intenten- continua sent un tema tabú i els mitjans poden jugar un paper crucial en la concepció social.
Si bé l’Organització Mundial de la Salut reconeix que una cobertura informativa sensacionalista del suïcidi pot augmentar el comportament suïcida, cada vegada guanya més pes la teoria que diu que l’efecte pot ser preventiu si se’n parla amb responsabilitat.
Fa uns anys parlar del suïcidi era vist directament com un factor de risc que podia induir a altres persones a una temptativa de llevar-se la vida. Ara, experts de diferents disciplines coincideixen a veure els mitjans de comunicació com una eina pedagògica social tant en l’abordatge del suïcidi com de les seves conseqüències sempre que sigui una cobertura responsable.
Per contribuir a què la cobertura sigui responsable el Departament de Salut, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i l’Associació Després del Suïcidi – Associació de Supervivents han presentat aquest divendres una sèrie de recomanacions als mitjans audiovisuals sobre el tractament informatiu. Entre les recomanacions hi ha, per exemple, evitar la descripció detallada del mètode emprat o evitar relacionar-ho amb idees d’heroïcitat o valentia. «El comportament suïcida no s’ha de mostrar mai com una solució vàlida per afrontar problemes personals, per contra, abordar el dany emocional en la família i amistats pot impulsar una persona amb pensaments suïcides a buscar ajut professional», es diu en el text.
El document presentat també recomana no atribuir la mort a una causa simplista i defugir d’identificar-la amb una malaltia mental com a causa única directa o curar el llenguatge que s’utilitza. Per exemple, des del CAC recomanen evitar expressions com «s’ha suïcidat» i consideren preferible dir «s’ha mort per suïcidi». «S’ha de normalitzar conceptualment el suïcidi: morim per accidents de trànsit, per malalties o per suïcidi», ha dit durant la presentació Cecília Borràs, presidenta d’ADSAS. “Forma part de la realitat i n’hem de parlar per poder prevenir i, així, poder salvar vides”, ha conclòs Borràs.
Objectiu: reduir el nombre de suïcidis
«Els mitjans de comunicació tenen una importància cabdal pel seu impacte», ha reconegut el conseller de Salut Toni Comín, que ha recordat que la mort per suïcidi és un indicador que no ha evolucionat bé durant la crisi. De fet les morts per suïcidi de 2014 a Catalunya són les més baixes des del 2007. Un descens que Comín ha atribuït en part a l’inici el mateix any de la implementació del Codi Risc de Suïcidi (CRS).
Aquest codi, impulsat per Servei Català de la Salut i ja desplegat arreu del territori, és un instrument que atén i fa un seguiment a les persones amb risc de temptativa. Segons dades del departament, des de l’inici al juny del 2014 fins a l’agost del 2016, s’han registrat 3.530 persones que s’han trobat en situació de risc a Catalunya. De fet un dels objectius que conté el Pla de Salut de Catalunya és el de disminuir la taxa de suïcidi en un 10% d’aquí a l’any 2020.
Dolors Montserrat i Montserrat (Sant Sadurní d’Anoia, Barcelona, 1973), ha confirmat amb la seva designació com a ministra de Sanitat, Assumptes Socials i Igualtat que és un dels valors a l’alça del PP català. La seva cartera inclou un ampli ventall de tasques pendents per revertir les retallades del primer Govern de Mariano Rajoy.
Sanitat té deures endarrerits. El primer, crear un document específic perquè els immigrants en situació irregular accedeixin a la sanitat pública primària. Un anunci de l’anterior ministre, Alfonso Alonso, que mai va arribar a veure la llum. Un reconeixement que es va tractar d’un error des del punt de vista de salut pública perquè abocava als pacients a acudir a urgències i privava al sistema de fer un seguiment de malalts.
A més, el nou Ministeri haurà de decidir si el copagament farmacèutic és un bon assumpte tenint en compte que ja l’any passat es va constatar la pèrdua d’efecte dissuasiu: hi va haver creixement en la despesa farmacèutica. Aquest 2016, mes rere mes, es va confirmant aquesta tendència.
El Govern exerceix la seva acció sanitària molt especialment en la salut pública. Espanya no fa cas a l’Organització Mundial de la Salut i no ha redactat un pla específic per al fenomen del suïcidi: més de 3.900 a l’any. És la primera causa de mort violenta al país. Supera amb molt als accidents de trànsit o als homicidis.
De la mateixa manera li toca a l’Executiu lidiar amb els tractaments mèdics de llarga durada i grans quantitats de pacients com els de l’hepatitis C. El finançament públic de tractaments, la cartera de serveis, es va retallar res més entrar al Govern Mariano Rajoy. ¿Podran recuperar algunes prestacions?
Violència de gènere
La lluita contra la violència de gènere és un altre dels grans reptes a què s’enfrontarà la nova titular de Sanitat, després que la partida de prevenció hagi experimentat una retallada del 26% des del 2010. S’espera que aquesta ministra lideri l’aprovació d’un pacte d’Estat contra la violència masclista, que ja ha determinat com a «prioritat» l’Executiu.
Aquesta era una de les exigències que el PSOE va anunciar a canvi de l’abstenció i també apareix en el pacte d’investidura signat pels populars i Ciutadans. Aquest mateix dijous era detingut a Burgos un home acusat d’assassinar la seva exdona. Amb ella, són 37 el nombre de dones assassinades per violència de gènere en què va d’any, segons dades oficials.
Modificar la llei integral del 2004 i ampliar-la a altres tipus de violència -més enllà dels que es donen en el si de la parella o exparella– és un altre dels reptes que li esperen. Així, posaria en pràctica el Conveni d’Istanbul, ratificat el 2014, i que obliga a això. Una altra de les línies ja perfilades és la posada en marxa d’un Pla de Sensibilització i Prevenció de la Violència de Gènere tal com estableix la llei. Tot, això sí, condicionat pel pressupost amb què es dotin les mesures, que condicionarà la seva posada en pràctica.
Caldrà veure si els grups de l’oposició que s’han manifestat contraris a la reforma de l’avortament que obliga les noies de 16 i 17 a comptar amb el consentiment patern per interrompre voluntàriament el seu embaràs posen sobre la taula la seva reforma. Hauran de lluitar amb Montserrat, que el 2009 va confirmar assistència i es va mostrar favorable a una de les marxes que diversos col·lectius antiavortament celebraven a Madrid contra la llei de terminis que preparava aleshores José Luis Rodríguez Zapatero.
Quant al sistema de dependència, la nova titular de Sanitat es trobarà amb pràcticament tota l’oposició exigint al Govern la restitució de la partida destinada al qual es va cridar quart pilar de l’Estat de Benestar i que després de diverses tisorades ha quedat col·lapsat. En la passada legislatura l’Executiu va complir el compromís d’incorporar als dependents moderats al sistema -que ho van fer amb vuit anys de retard-, però encara molts esperen a ser atesos. La llista d’espera de la dependència ascendeix, segons les últimes dades publicades a 360.000 persones.
Nova generació del PP català
Montserrat forma part de la nova generació de polítics conservadors catalans liderats per Xavier García Albiol que es van veure superats sense pal·liatius per Ciutadans a les darreres eleccions al Parlament, però que van superar els taronges en els comicis estatals.
La seva relació amb la seva antiga cap de files i que anava un lloc per sobre seu en les llistes del 26-J, Alícia Sánchez Camacho, es va tensar per les enquestes que posaven en dubte el quart diputat dels populars per Barcelona. A més, ja venia tocada perquè des de l’entorn de Camacho s’acusava a l’ara ministra de ser una de les veus que més va pressionar perquè abandonés la direcció del PP català després de l’escàndol de la Camarga. Finalment les dues van aconseguir el seu escó el 26-J.
La nova ministra de Sanitat és filla de la Dolors Montserrat, una veterana del PP català que va abandonar la primera línia política en 2015 després de gairebé trenta anys com a diputada. La seva filla, per contra, no ha format mai part de les files populars a la Cambra catalana, sinó que va iniciar la seva activitat política com a regidor al seu municipi, Sant Sadurní d’Anoia, i al Congrés, on és diputada des del 2008.
L’empresa de la família de la nova ministra deu 2.305.822,98 euros a Hisenda
Montserrat Operador Logístic, empresa que pertany a la família de la nova ministra de Sanitat, deu 2.305.822,98 euros a Hisenda, segons l’última llista de morosos publicada per l’Agència Tributària al juny passat amb dades corresponents al tancament del 2015. A la primera llista de morosos, publicada al desembre de l’any passat, la quantia pendent de regularitzar amb el fisc era d’1.277.896,03 euros.
Fins al juny, quan es va declarar en fallida, l’empresa tenia com a administrador únic a Jaume Montserrat, germà de Dolors Montserrat. Entre els seus apoderats també hi ha la mare de la nova ministra, Dolors Montserrat Cullere, històrica dirigent del PP català. En la seva declaració de béns al Congrés dels Diputats, Dolors Montserrat no va comunicar cap participació en aquesta empresa.
Amb una xifra de negocis de 3.647.769 euros l’any passat (un 10,8% més), 27 empleats i pèrdues de 254.616 euros el 2015, l’empresa va presentar concurs voluntari de creditors (antiga suspensió de pagaments) el passat 17 de juny perquè no podia atendre els seus deutes.
Montserrat Operador Logístic té seu a Sant Sadurní d’Anoia (Barcelona), municipi del qual va ser regidora la nova ministra, i és «un grup d’empreses totalment familiar que ofereix solucions integrals de logística: emmagatzematge, transport i manipulació», segons la seva web.
L’oferta de la Generalitat de comprar l’Hospital General de Catalunya no ha deixat de trobar-se entrebancs des que el conseller de Salut, Toni Comín, va anunciar la intencionalitat del seu departament en una entrevista. El grup propietari de l’hospital, Quirónsalud, ha afirmat reiteradament que l’hospital no està en venda i fonts del grup van arribar a afirmar a aquest mitjà que Quirónsalud «compra hospitals, no els ven». Aquest dijous qui s’ha pronunciat en contra l’oferta de Comín ha estat l’Alianza de la Sanidad Privada Española (ASPE).
ASPE, que agrupa més de 600 entitats sanitàries i representa més del 75% dels centres hospitalaris de l’estat, considera en un comunicat que l’anunci fet per Comín és «desafortunat per la profunda sensació d’inseguretat generada entre treballadors, pacients i en les mateixes institucions catalanes». En el text l’aliança critica que «la ideologia s’ha posat, una vegada més, per damunt de la lògica i la salut dels ciutadans» i reivindica la necessitat «d’optimitzar els recursos existents i prendre decisions en funció de criteris objectius de cost-efectivitat que permetin proporcionar als ciutadans la millor atenció sanitària possible».
En aquest sentit, des d’ASPE consideren que «la sanitat no pot veure’s immersa en un debat continu sobre qüestions diferents a la qualitat de la prestació sanitària rebuda» i posen en valor les diferents fórmules de col·laboració público-privada que, segons defensen, «contribueixen a augmentar l’eficàcia del sistema i són essencials per mantenir l’accessibilitat dels ciutadans, reduir les llistes d’espera i controlar la despesa sanitària».
Per la seva banda, fonts del departament de Salut asseguraven a aquest mitjà que la Generalitat només contempla una possibilitat, que és comprar l’Hospital General de Catalunya. La proposta anunciada fa uns dies pel conseller de Salut, Toni Comín, passa per comprar l’HGC per prop de 55 milions d’euros com a inversió que permetria oblidar-se de construir els dos hospitals que encara avui estan pendents al territori: l’Hospital Vicente Ferrer (a Rubí) i l’Ernest Lluch (a Cerdanyola). Els dos equipaments són dues reivindicacions històriques i els dos únics hospitals nous que queden per fer a Catalunya dels catorze hospitals que preveia el mapa sanitari d’inversions de l’any 2005.
Pel que fa als sindicats, aquests veuen amb bons ulls la compra – segons Salut es faria sense cap acomiadament i els treballadors passarien a tenir un conveni públic- tot i que demanen tenir més informació respecte què passarà amb la plantilla, especialment a partir del mes de gener, quan està previst que la Generalitat rescindeixi parcialment el contracte que té amb l’Hospital General. Des del Sindicat Metges de Catalunya (MC) demanen «garanties d’estabilitat laboral per a la plantilla mèdica» i reclamen una «planificació territorial acurada». En aquest sentit, el secretari general de MC, Josep Maria Puig, demana que es clarifiqui la situació i adverteix que «el procés de publificació també podria tenir conseqüències sobre l’activitat sanitària de Mútua de Terrassa, Hospital de Terrassa i Hospital de Sabadell, ja que el CatSalut podria reduir l’activitat que té concertada amb aquests centres per traspassar-la al nou HGC de titularitat pública, amb el consegüent efecte sobre les plantilles».
El model sanitari que avui té l’estat espanyol fa trenta anys. La Llei General de Sanitat (LGS), aprovada el 1986 amb el primer govern del PSOE, va ser la que va aportar les bases perquè a Espanya hi hagués un sistema sanitari universal i gratuit. Un sistema que en els darrers anys ha estat tocat, per exemple, pel reial decret llei del PP d’exclusió sanitària, promulgat el 2012, que exclou del sistema públic persones en situació irregular.
Trenta anys després de l’aprovació de la llei, impulsada pel qui n’és considerat el pare polític, el llavors ministre de Sanitat i Consum Ernest Lluch, l’Ateneu Barcelonès dedicarà una sessió a fer balanç del model que llavors va originar-se. L’acte, que es farà en el marc de xerrades i debats del Cicle d’Economia i Sanitat de l’Ateneu, comptarà amb la col·laboració dels Amics de la UAB, la Fundació Ernest Lluch i El Diari de la Sanitat.
En la xerrada «Llei general de sanitat: Gestió i finançament» hi participaran com a ponents l’economista i director del Servei Català de la Salut, David Elvira, i el doctor Juli de Nadal, qui recentment ha publicat el llibre ‘La construcció d’un èxit: així es va fer la nostra sanitat pública’, en el que dedica un capítol sencer a explicar com es va gestar la llei. També hi participarà, en aquest cas com a moderador, Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural, que edita entre altres mitjans El Diari de la Sanitat.
La llei, a més de posar les bases polítiques i legals per construir un sistema de salut de cobertura universal i pública, de qualitat i d’accés gratuït i coordinat, va establir un sistema estatal de salut descentralitzat en les comunitats autònomes, amb una assegurança pública unificada on s’integraven tots els recursos públics i alguns privats. Aspectes com la gestió i el finançament del sistema sanitari seran debatuts en l’acte d’accés obert del proper dia 9 a les set de la tarda a la sala d’actes Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès.
