Just Deploy It!

Blog

  • Tot el que ens passa és una malaltia?

    La menopausa, la calvície, la timidesa… Són malalties? He suspès un examen, m’ha deixat la parella i estic trist: És una depressió? Cal medicar-me?

    Malauradament hem aconseguit medicalitzar gairebé cada moment de la nostra vida. Si fem cas de molts dels missatges del nostre entorn (publicitat, mitjans de comunicació…) tindríem la sensació que la resposta a les preguntes plantejades seria afirmativa, però no és cert.

    L’evolució de la nostra societat fa que pugui semblar que qualsevol malestar és una malaltia i que aquesta té o bé una solució mèdica, una pastilla o un producte farmacèutic o bé es pot evitar. Cal recordar que això no és així: de moment encara ens morim tots i molts malestars no es resolen. A més, molts altres no són problemes de salut, sinó problemes de la vida.

    Un dels possibles factors que han pogut portar a aquesta creença és la millora de l’esperança de vida que ha fet que ens hàgim arribat a creure que hi ha l’eterna joventut i que podem vèncer la mort i les malalties. Curiosament aquesta millora ha fet augmentar la por a la malaltia, fet que repercuteix en una menor tolerància als malestars.

    Però hi ha altres factors que també augmenten la pressió sobre la medicalització: l’interès per convertir la medicina en un bé de consum més ha generat la presència de la publicitat directa de productes que ens prometen una millor salut. Hi ha publicacions i programes televisius que fomenten la consulta i l’ús de proves de manera desorbitada. També hi ha una proliferació de productes alimentaris i d’altra mena com cremes amb propietats meravelloses per a mantenir-nos perfectes.

    Darrere aquesta evolució hi ha empreses que busquen vies de negoci i, per aconseguir-ho cal primer crear la necessitat. Per tal que aquesta es manifesti, es va més enllà en convertir els factors de risc, que són elements que poden ajudar a emmalaltir però que no determinen que la malaltia es produeixi, en malaltia establerta per a la qual cal tenir i prendre un tractament.

    Un exemple ho és el colesterol alt i es fa exagerant a la publicitat els riscos i convertint el fet de tenir-los en una situació molt dramàtica. Consultes angoixades per un colesterol per sobre de 200 (xifra repetida per mil anuncis) com si semblés que tinguessin una malaltia mortal. També en les tertúlies el colesterol sembla un enemic més greu que molts altres elements quotidians que ens poden fer mal i molt més modificables en ser externs (tabac, alcohol, conducció…). Aquesta dinàmica s’escampa a qualsevol camp i molèstia que puguem tenir.

    Un altre exemple molt clar és la medicalització de la vida reproductiva de les dones en forma de pastilles: anticonceptives, preconceptives, gestació, lactància, anticonceptives específiques per lactància, menopausa, antiinflamatoris, osteoporosis, etc. Això treu apoderament sobre aspectes que formen part de la vida.

    El fet encara és més greu perquè les recomanacions que es fan per a medicalitzar fins i tot, poden ser contraproduents. En podem citar un exemple històric: per reduir les molèsties de la menopausa es van fer servir durant molt de temps estrògens i, després, es va veure que augmentaven el risc de tenir altres malalties. Ara, actualment, ja no es fan servir.

    Des de fa anys hi ha col·lectius i iniciatives per a lluitar contra aquesta evolució medicalitzadora. Citem-ne dos exemples: una publicació del 2006 de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària: Malalts de salut? I un vídeo més recent del Col·legi de Metges de Biscaia amb un vídeo: Así es la vida.

    Però, malgrat aquests intents, la publicitat i els mitjans de comunicació persisteixen, generant alarmes sobre temes sanitaris, angoixes, intervencions excessives i possible malbaratament de diners i recursos com, per exemple, ho va ser la compra de milers de dosis d’antivírics d’eficàcia molt limitada quan es va produir l’alarma per la grip A en la pandèmia del 2009.

    Hem de recuperar el seny i el sentit comú per acceptar que la vida és un procés on hi ha moments i situacions que són difícils, moments complexos, tristeses, dolors i limitacions. A vegades hi ha solució però altres no la tenen i les hem d’entomar i conviure amb elles.

    Agafem un dels moments més durs de la vida per a il·lustrar la qüestió: podem evitar el dolor que ens provoca la pèrdua d’una persona estimada? No, de cap manera. Cal una resposta mèdica? Normalment no. És la resposta social de l’entorn: una mà, una abraçada, un mocador, la companyia… La que ajuda a suavitzar el dolor de la pèrdua.

    No hem d’oblidar que plorem perquè riem. O riem perquè plorem. Simplement podem sentir i des que naixem fins que morim en tot moment tenim sensacions en funció dels esdeveniments que ens passen o passen al nostre entorn més proper o més llunyà generant benestar o malestar. Això no vol dir que els professionals sanitaris i els medicaments no puguin ser una ajuda per alguns problemes de salut però no convertim la vida mateixa en un problema de salut.

    Intentem, doncs, viure la vida i aprendre a conviure amb aquelles dificultats i malestars inevitables, fruint del present sense medicalitzar.

  • Un comitè d’experts afirma que la resposta d’Espanya a l’ebola va ser “feble i inconsistent”

    L’estat espanyol va incórrer en diversos errors a l’hora de donar resposta als dos casos importats i el cas de transmissió autòcton d’ebola. Així ho constata l’informe La resposta enfront de l’epidèmia pel virus de l’Ébola a Àfrica Occidental (2014-2015): lliçons apreses en el nostre entorn, elaborat pel Comitè Científic Assessor sobre la Malaltia pel Virus Ebola (CCAMVE). El comitè, creat el 2014 pel Departament de Salut, l’integren una dotzena de professionals dels àmbits de la gestió clínica de malalties tropicals, salut pública, virologia, vacunes, acció operativa i comunicació.

    A Espanya hi va haver dos casos importats, que corresponen a dos religiosos de l’ordre de Sant Joan de Déu, i un cas de transmissió autòctona, el de l’auxiliar d’infermeria de l’Hospital Carlos III de Madrid, Teresa Romero. Segons destaquen els experts en l’informe, que s’ha fet públic ara, aquests casos “van disparar una allau de reaccions a tots els nivells, posant de manifest que el model de resposta estava sent feble i inconsistent”.

    Per exemple, es critica que el cas inicial fos atès a l’Hospital Carlos III de Madrid quan aquest centre “no disposava de cap acreditació per atendre aquest tipus de pacients”. Una decisió, a més, “incongruent” segons el Comitè atès que Espanya comptava en el moment de la repatriació dels pacients amb dos centres de referència del Sistema Nacional de Salut per a l’atenció de les malalties importades: l’Hospital Ramon y Cajal a Madrid i l’Hospital Clínic-Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, tots ells acreditats pel Ministeri de Sanitat per aquest tipus d’atenció.

    D’altra banda, l’informe també destaca que la gestió política i comunicativa del trasllat dels dos pacients, que es va fer a nivell autonòmic, “es va fer a través d’uns responsables manifestament no preparats tècnicament per a la situació, contribuint a la confusió i la desconfiança generalitzades”.

    Segons el text un dels errors va raure també en com des de l’administració i alguns mitjans de comunicació es va informar dels fets. La comunicació després de les primeres 24 hores després de la confirmació del cas de transmissió autòctona “va ser especialment desastrosa”, a ulls del comitè, que recalca l’existència d”errors de comunicació durant la roda de premsa” així com també “absència d’informació oficial fluida”. Aquesta absència d’informació hauria fomentat conductes irresponsables des d’alguns mitjans.

    Amb tot, es posa en valor que davant possibles emergències de salut pública a Espanya i a Catalunya, el grau de preparació de la resposta ha anat millorant.

    Manca de coordinació i lentitud en la resposta internacional

    En l’informe el Comitè també fa una valoració de la resposta internacional a l’epidèmia a l’Àfrica Occidental. Aquesta resposta ha estat “lenta i amb importants dèficits de coordinació” segons els experts, que consideren que la resposta a l’ebola va posar de manifest la vulnerabilitat davant epidèmies globals de malalties infeccioses. “La comunitat internacional no està preparada per abordar ràpidament i efectivament crisis de salut pública, especialment quan afecten països de renda baixa”, resa el text.

    A més a més, es fa una mirada crítica al retard en la decisió i mobilització per part de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), organisme responsable de la resposta institucional i tècnica davant les epidèmies mundials. Un retard al que s’hi van afegir també les actuacions de diversos països desenvolupats: “No és fins a l’aparició dels primers casos importats als EUA i a Europa que es mobilitzen diferents governs de manera consistent i àmplia”, apunta l’informe. En aquesta línia es mostrava crític Luis Encinas, de Metges Sense Fronteres (MSF), que en una entrevista amb aquest diari assegurava que “l’OMS no va declarar l’emergència d’ebola fins al primer cas d’un occidental”. Encinas és una de les persones que ha participat en l’informe.

    L’epidèmia més mortífera de l’ebola ha deixat al seu pas 11.300 víctimes mortals i 28.000 infectats, a més d’uns sistemes de salut -els dels països més perjudicats per l’epidèmia- encara més dèbils.

    La doctora Adelaida Sarukhan, que ha donat suport en la gestió de la informació científica de l’informe, apuntava ja en un article: “el greuge sobre els països més afectats i la memòria de les seves víctimes serà doble si després d’haver permès el desencadenament de la crisi ignorem les lliçons essencials que se’n desprenen”. En aquest sentit assenyalava com una de les principals lliçons que la lluita contra amenaces a la salut global, com l’ebola, comencen “molt abans que es diagnostiqui el primer cas” en al·lusió a la necessitat d’invertir en uns sistemes de salut forts en països en vies de desenvolupament així com en recursos destinats a la prevenció i la investigació .

  • Els atacs programats contra Toni Comín

    És la segona vegada que em veig embolicat en una batalla ferotge al Twitter amb exaltats de l’independentisme neoliberal. En part, la culpa és meva per no resistir-me a la provocació del diputat al Parlament per Podem Catalunya i amic Albano Dante, amb qui ja fa anys que no parlo. Dante em posa com a destinatari de determinades piulades quan se sent injustament atacat en temes sanitaris. Malgrat el meu independentisme declarat, malgrat haver manifestat públicament les meves diferències amb ell i amb els Comuns, els independentistes defensors de les receptes neoliberals no accepten que digui que el model sanitari català està seriosament qüestionat. És aleshores quan es passa del debat civilitzat als insults.

    Un punt comú, quan no hi ha arguments, és el d’escampar la màxima de “que ningú respongui perquè jo, Ramon Serna, tinc la veritat”. Mai m’he considerat infal·lible, però els anys i les experiències em confirmen unes conviccions que, evidentment, no agraden a tothom. És ben trist que en el darrer ‘debat’, relacionat amb els recents TOP20, la piulada més replicada hagi estat la que se centrava en un error formal. Sembla que l’Albano es va equivocar en la data d’una notícia sobre IASIST, la constructora d’aquests premis, posant 1992 en comptes del 2002. La piulada en qüestió ridiculitzava la informació, no pel seu contingut sinó per la seva antiguitat, com si el caràcter d’aquests premis i els falsos mites que posen en evidència el model sanitari català no estiguessin prou ben definits ja en aquelles dates.

    Una altra eina d’atac que es repeteix són els indicadors i informes suposadament infal·libles que van acompanyats de conclusions aberrants. El darrer rànquing de Bloomberg situa a Espanya en el tercer lloc mundial en eficiència del sistema sanitari. L’agosarada conclusió expressada en un mitjà espanyol davant d’això, explica els enormes beneficis de les retallades sobre la base que l’eficiència és un valor absolut, quan és clarament un factor economicista. És sabut que els números es poden retorçar per tal que diguin el que vol la persona que et vol convèncer que les teves vivències no compten per a res. Aquests malvats no ensenyaran altres enquestes que, entre altres, valorin el temps d’espera per accedir als serveis. És el cas per exemple de la de Health Consumer Powerhouse, que situa a Espanya al lloc 19 entre 37, molt per sota de la classificació del G-20, que deixa el país al lloc número vuit, amb criteris força arbitraris. El que ja fa passar ratlla amb aquestes persones és que et contestin que si t’han abaixat el salari un 20% és perquè no mereixes més i que, en definitiva, el mercat té tota la raó del món. Doncs no, som molta la gent que volem la independència per construir un país on no manin els mercats sinó el poble.

    Parlant d’atacs, Joan Solé anunciava el passat 3 d’octubre en la Revista Mirall, una tardor calenta de les privades contra el conseller de Salut Toni Comín. Llàstima que no encertava del tot els instigadors. Com si hagués estat esperant l’anunci de sortida, Montserrat Candini, històrica diputada convergent, més coneguda com a defensora històrica del també convergent Xavier Crespo, carregava contra Comín dient que l’existència de privatització en el model sanitari català no és real. Vaja, que els diners que van beneficiar Crespo eren imaginaris. Com també ha dit Jaume Padrós, no es pot desprivatitzar el que no ha estat privatitzat. Tan aviat com Comín va anunciar l’oferta de compra de l’Hospital General de Catalunya, un mitjà digital espanyolista dictaminava que Comín mentia perquè la multinacional sanitària Quirónsalud que a Espanya dirigeix Víctor Madera havia dit que “ells no han rebut cap oferta”. Sense cap prova, donant per suposat que les multinacionals no menteixen. En poques paraules, el PDECat i l’espanyolisme ranci es donen la mà quan es tracta de defensar els beneficis privats a costa de l’erari públic. Inútils són els intents del mateix Comín d’exculpar el seu antecessor de nefasta memòria. La realitat és que ha empès un lleuger gir a l’esquerra, un inici de trencament amb la sociovergència que ha dominat la història del model, moviments totalment necessaris si el que es vol és demostrar que la independència serà útil per avançar en els canvis socials i de model que la població reclama.

    El que caldria veure ara és quina de les alternatives que recollia aquest diari el passat divendres seria la més desitjable, considerant que el que ara estem fent són assaigs preparatoris del més llarg procés de desprivatització que ens espera amb la independència, quan el procés constituent s’hagi definit per un model 100% públic. Crec que Comín hauria d’haver plantejat l’oferta de compra com a un clar ultimàtum. O et deixes comprar, o fins i tot expropiar, per tantes vegades com l’hospital ha estat salvat amb diners públics, d’aquí l’exigència de la CUP d’una auditoria, o no rebràs ni un duro més de la pública. Clar, en el moment actual, una OPA hostil d’aquestes característiques no és creïble. No perquè no sigui viable sinó perquè l’actual govern, més enllà del que íntimament pugui pensar Toni Comín, no té la voluntat de construir un model 100% públic. La gent de la Plataforma en Defensa de l’Hospital Ernest Lluch a Cerdanyola ja havia renunciat a les seves aspiracions en constatar que aquest no seria plenament públic. Potser el més raonable seria continuar amb el pla de desprivatització inicial i esperar que Víctor Madera i els seus nous amos alemanys s’adonin que anem de debò.

  • “Treballar a oncologia pediàtrica és una escola de vida”

    La Montserrat Roig fa 24 anys que es dedica a curar i cuidar nens amb càncer. Treballa com a infermera a l’àrea d’oncologia pediàtrica a l’Hospital Sant Joan de Déu, centre de referència que rep cada any prop de 200 casos nous de càncer infantil. “Posar una línia i dir a mi això no m’afectarà és molt difícil. Ara bé, si alguna infermera oncològica pediàtrica et diu que no s’ha ‘emportat’ mai un nen a casa és que no és una bona infermera oncològica”, afirma.

    Com definiries el dia a dia en una àrea com és oncologia infantil?

    Per treballar a oncologia infantil necessites saber què és la pediatria, el món de l’infant, i després especialitzar-te en quines són les patologies dels nens amb càncer. Respecte el dia a dia, és cert que quan dius que treballes en oncologia pediàtrica et diuen ‘ui, jo no podria’. Però l’oncologia pediàtrica és vida, és alegria, és esperança. Evidentment hi ha qui es queda pel camí i hi ha moments durs però el nen, si no té dolor, és nen, per tant està amb la seva quimio però està rient o jugant amb altres nens. És per això que tot allò que l’adult potser hi dóna més voltes, pels infants és un altre concepte. Per nosaltres, és un dia a dia molt intens però sempre surts satisfet de la feina que fas.

    Entenc que és molt diferent tractar amb infants que amb adolescents a l’hora d’explicar i viure la malaltia.

    Amb el nen petit són els pares qui decideixen com explicar-li. En l’adolescent o amb el nen més gran, juntament amb el metge, se’ls explica el que tenen, que hauran de venir a l’hospital, a vegades a ingressar a vegades no, que potser no podran anar a totes les classes de l’escola, que hi haurà períodes que potser no hi podran anar, etc. A part de la informació dels metges també és important com ho viu la família i com ells volen explicar-ho. A l’adolescent se li explica i a partir d’aquí deixem que es vagi paint d’alguna manera, i després tenim l’educació sanitària a l’adolescent, que es fa de manera individual i en el moment que va millor a totes les parts fer-ho. Aquí se li expliquen els hàbits saludables que ha de tenir: tant per a higiene com pel que fa a alimentació, sexualitat, si en condicions no pot anar a una discoteca, per exemple, etc.

    Quin és el rol de la infermera en l’acompanyament de la família?

    La família després del primer diagnòstic tenen una acollida a planta on se’ls protegeix de tot el que ens és possible, els posem també en contacte amb l’equip de psicòlegs oncològics que tenim i després d’aquest ingrés tenen l’alta i des de l’Hospital de Dia es coordina l’educació sanitària amb les famílies. Cada 15 dies, per exemple, tots els debuts nous que hi ha vénen els pares i de vegades s’hi afegeix un tiet o un avi, per saber què ha de fer si els pares treballen i s’ha de quedar amb el menor a casa. Aquí ja es crea un vincle molt important entre la infermera educadora i aquella família. Tu els dónes eines perquè quan ells arribin a casa sàpiguen distingir l’urgent del no urgent, quan han de venir a l’hospital sí o sí, què fer quan vomiten, si tenen febre, on ens poden localitzar, etc. Després de passar amb ells la primera hora comencen a sortir dubtes d’ells mateixos, com ara ‘què fem a l’hora de dormir’, ‘què fem si no menja’, etc. El primer vincle és a la planta, el segon vincle és durant l’educació sanitària i a partir d’aquí ja ens coneixen a totes les infermeres, no només les educadores. Al final es crea una família, ningú parla de l’habitació 22, la 9 o la 10, parles de la Maria, la Júlia o l’Eric i la seva família. El rol de la infermera no és posar medicació, és saber el que fas, acompanyar i cuidar al nen però també a la família. L’actitud de la família, que ho intenti viure bé i no ficar angoixa en el nen, fa molt de bé a la criatura.

    El Sant Joan de Déu rep cada any 200 casos nous de càncer infantil. / SANDRA LÁZARO
    El Sant Joan de Déu rep cada any 200 casos nous de càncer infantil. / SANDRA LÁZARO

    Per fer aquesta feina necessites posar una línia professional en la implicació emocional. Les emocions estan a flor de pell…

    Posar una línia i dir a mi això no m’afectarà és molt difícil. A poc a poc però anem agafant experiència ique et fa saber estar. Ara bé, si alguna infermera oncològica pediàtrica et diu que no s’ha ‘emportat’ mai un nen o una família a casa és que no és una bona infermera oncològica. Una cosa és que t’afecti com a persona i l’altre és que t’emportis dolor o una paraula que t’han dit. Treballar a oncologia pediàtrica és una escola de vida. De la mateixa manera que a una família o un adolescent li canvien els valors, gent que pensaves que no donaria per tu un duro t’ajuda, què té importància i què no, etc. Això les famílies ens ho transmeten i per tant és una escola de vida. Metges, infermeres, auxiliars, a casa també som família, d’una altra manera.  Això sí, el saber estar s’aprèn, aguantar-se unes llàgrimes o donar calidesa quan t’abracen.

    Què diries que ha canviat en tu des que vas començar el primer dia fins avui?

    Per exemple, quan treballava com a infermera a cures pal·liatives de vegades pensava en les famílies i em deia ‘jo no podria’. Com a infermera d’oncologia veus que aquesta expressió no existeix. Pots amb els ingressos, les recaigudes…També ha evolucionat molt l’oncologia. Des de fa 23 anys fins ara els tractaments han canviat d’una manera increïble. Abans quan un nen vomitava només tenia un fàrmac, ara podem combinar mil coses perquè aquest nen vomiti molt poc o no ho faci. El confort és molt bo en comparació a fa vint anys. També és apassionant tot el que són els assajos clínics. Cada dia has d’estar posant-te al dia. Després nosaltres tenim la gran sort que quan hi ha alguna medicació nova que s’aplicarà de seguida ens reuneixen i ens expliquen com es posa, etc. Com a persona a mi l’oncologia pediàtrica m’ha format i m’ha donat les línies del que vull ser i com actuo amb la resta.

    A banda de treballar com a infermeres també formes a altres infermeres en aquesta especialitat.

    Estem fent un curs online d’oncologia pediàtrica i també sóc a la universitat, al Màster d’Oncologia Pediàtrica.

    Hi ha alguna cosa que diguis als alumnes que han de tenir sempre present?

    Sí, la infermera oncològica ha de ser una infermera experimentada però sobretot ha de ser una persona humil. La infermeria fa que siguem iguals, el càncer no fa distinció i per tant no ens podem apropar de qualsevol manera a una família.

    De l’inici de la teva trajectòria professional fins ara, hi ha algun moment que recordis especialment?

    N’hi ha tants…Però els millors són quan després de tots aquests nens se’n surten, es fan grans i de sobte, al cap de dotze o tretze anys apareix una persona que va ser pacient. Per exemple recordo el cas del Dani, que quan era petit va ser a l’hospital per un limfoma i es va curar. Li dèiem ’piecitos’ irònicament perquè tenia els peus grans. Anys més tard un dia, era amb una companya mirant documents i de sobte, un dia d’agost, apareix un noi i em diu: A veure si em coneixeu. I era ell, que venia a presentar-nos la seva xicota. Ens va fer una il·lusió tremenda. I al cap de dos anys va venir a presentar-nos els seus bessons. Aquesta història és un exemple dels que et fan pensar que aquesta feina val la pena.

    La Montserrat Roig ha dedicat més de vint anys a l'especialitat d'oncologia pediàtrica. / SANDRA LÁZARO
    La Montserrat Roig ha dedicat més de vint anys a l’especialitat d’oncologia pediàtrica. / SANDRA LÁZARO

     

  • Càncer infantil: “Els sanitaris són la família que tens aquí, et coneixen”

    La Noah és una de les pacients de l’Hospital Sant Joan de Déu que amb només 8 anys coneix bé els passadissos i els professionals del centre. Té leucèmia limfoblàstica aguda (LLA), el càncer infantil més freqüent. Aquest tipus de càncer a la sang li provoca que per motius desconeguts es produeixin quantitats excessives de limfòcits immadurs que envaeixen la sang, la medul·la òssia i els teixits limfàtics.

    «El primer dia és molt dur, no t’ubiques», expressa el pare de la Noah, en Jordi, des de l’habitació on es troben. «Va passant el temps i és cert com els professionals et diuen a poc a poc tot va sortint. Les infermeres estan molt a sobre teu, tothom t’ajuda. Per sort, estem on estem i estem bé», afegeix.

    Fa un any que són en el procés de tractament de la malaltia, concretament des del 24 de desembre de l’any passat. «Ara estem a la meitat més o menys. Et diuen pas a pas què has de fer i t’ho expliquen tot molt bé», diu en Jordi. Recorda bé com un dels moments més difícils va ser quan, després d’un mes hospitalitzats -sempre parla en primera persona del plural- van haver de tornar a casa. «El pas d’anar a casa era molt dur per a nosaltres», reconeix. Per a moltes famílies anar a casa implica allunyar-se de les garanties de ser a l’hospital, a prop de professionals que saben com actuar, i això els genera por o dubtes sobre si ho faran bé o no.

    A la Noah li van diagnosticar leucèmia amb 7 anys. / SANDRA LÁZARO
    A la Noah li van diagnosticar leucèmia amb 7 anys. / SANDRA LÁZARO

    L’Hospital Sant Joan de Déu, però, prepara les famílies per fer aquest pas mitjançant l’educació sanitària que es coordina des de l’Hospital de Dia. «Ells t’expliquen què has de fer, que has de netejar-te les mans, com netejar el menjar, etc. També com reaccionar en segons quines actuacions que has de fer amb ella», explica en Jordi.

    «En determinats blocs pels quals passa la nena, t’expliquen com actuar, per exemple, que baixarà de defenses, quins símptomes pot tenir, si està pàl·lida o té febre…», afegeix la Carme, la seva mare. «També et diuen quan has de venir al metge o a qui pots trucar si necessites res. Saben l’historial de tots els nens i et diuen què has de fer a cada moment», comenta.

    Preguntats per com han viscut fins ara el procés tots tres remarquen que el patiment de l’adult és diferent del de l’infant. «Com a pare pateixes per tot, pels nens potser és una punxada, la posada de la medicació i prou però tu saps el que pot passar o no, què implica la medicació», diu ell.

    Els pares de la Noah expressen gratitud amb les paraules però també amb la mirada pel tracte rebut a l’hospital. «Els sanitaris són la família que tens aquí, et coneixen», diuen tots dos. «Qualsevol infermera sap que a la Noah no li agrada, per exemple, que li posin una tireta al cul i llavors ja no l’hi porten», diu en Jordi. La Noah riu per sota el nas.

  • Quins deures hem de fer?

    Recentment en aquest Diari de la Sanitat s’han publicat dos articles d’opinió de dos companys professionals de la salut de reconegut prestigi i trajectòria en la defensa i millora de la sanitat pública. Els dos demanen, en un moment de crisi i devaluació del Sistema Sanitari, que cal «fer els deures» i escoltar a tots els actors implicats en el tema per reforçar i millorar la qualitat del nostre sistema públic sanitari, tenint en compte en aquest moment les limitacions polítiques i pressupostaries.

    Nosaltres proposem i col·laborarem en aquests deures. Per això, avui parlem de com avançar en una assistència sanitària en el camí del Servei Nacional de Salut, únic, integral i integrat, universal (per tothom) públic (que asseguri els drets de protecció de la salut i l’assistència a la malaltia) i de qualitat:

    • Hospitals d’aguts

    Creiem que ara no cal construir més ni ampliar significativament els hospitals i, en canvi, si que cal millorar les instal·lacions, les estructures i els equipaments. Cal aprofitar la capacitat instal·lada en el sector públic: obrir plantes i serveis tancats, posada en marxa generalitzada dels quiròfans i les consultes de tarda amb el qual podríem quasi doblar la capacitat d’atenció, completant i millorant les condicions laborals.

    En els nostres deures creiem que no s’han de donar recursos públics a entitats privades concertades amb lucre i utilitzar els pressupostos d’aquests concerts a millorar i ampliar l’oferta pública.

    Hem de passar activitat i recursos des dels hospitals a l’Atenció Primària (crònics, atencions a domicilis, urgències de baix nivell de complexitat, i altres). També cal augmentar la capacitat dels sociosanitaris de subaguts per rescatar llits d’aguts dels hospitals.

    Mentrestant, hem d’enfortir el caràcter públic dels actuals privats sense lucre regulant i avaluant millor la seva governança, transparència, clàusules laborals, ambientals, qualitat, etc.).

    • Sociosanitaris

    Creiem que a Barcelona no en calen més. En canvi, hem d’aprofitar la capacitat i millora dels públics que ja tenim i anar reconvertint els privats a públics en territori deficitari. Mentrestant, podem acabar amb els concerts a centres privats amb lucre o sense, que no tinguin els estàndards de qualitat, ni les dimensions adequades.

    Hem d’anar implantant l’atenció integral a domicili liderada per l’Atenció Primària, el treball social i els centres sociosanitaris, com una atenció de qualitat de futur. Pensem que el ciutadà que tingui suficient suport familiar prefereix estar a casa ben cuidat que en un centre.

    • Atenció Primària i Comunitària i Atenció a la Salut Mental Comunitària

    S’ha de reforçar de veritat i d’una vegada: pressupostos adequats per tal que els professionals puguin fer bé la seva feina i realitzar-se personal i professionalment, amb mitjans suficients, personal no precari, nous rols dels professionals, autonomia en la seva gestió clínica, lideratge, pacte amb els hospitals. Això, perquè l’Atenció Primària i Comunitària sigui realment el centre i gestora del pacient dins del Sistema, com una atenció de més qualitat, resolutiva i equitativa. També hem de donr a l’atenció a la Salut Mental la importància i els mitjans que necessita.

    Aquest és un camí. Però no volem només millorar la gestió, la qualitat i lluitar contra la corrupció i el lucre amb diners públics, sinó que volem canviar de model Sanitari a Catalunya. Pensem que molts dels seus mals són estructurals, per això proposem un nou model, que s’ha de definir des de baix (amb la sobirania de tots els actors implicats) en un procés constituent que arribi a fer una nova LOSC pel país.

  • Espanya segueix concebent la transsexualitat com una malaltia mental

    Un diagnòstic psiquiàtric. És el que necessita la majoria de persones transsexuals a Espanya per poder accedir a tractaments hormonals, cirurgies de reassignació o modificació del sexe en els documents oficials. Han d’acreditar mèdicament que pateixen disfòria de gènere, un «malestar» associat a la diferència «entre el gènere experimentat o expressat i el que els altres li assignarien».

    És la definició que l’Associació Nord-americana de Psiquiatria fa al manual de malalties mentals de major influència, el DSM. En la seva última edició, del 2012, va moure la transsexualitat de la categoria de trastorns sexuals a una pròpia i la va reanomenar. Encara que l’associació accepta que no és una malaltia en si mateixa, els col·lectius LGTBI i activistes trans fa anys que demanen sortir de l’anomenada «bíblia de la psiquiatria».

    El mateix exigeixen a l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que en la desena versió de la classificació Internacional de Malalties (CIE-10) inclou «els trastorns d’identitat de gènere» sota l’epígraf «trastorns mentals i del comportament». Una filosofia que subjau en la majoria dels països del món, també a Espanya.

    La manca de regulacions o la diversitat de normes dibuixen un panorama autonòmic desigual. Hi ha lleis en comunitats com Navarra, País Basc o Canàries, però les més despatologizants, segons l’opinió dels col·lectius trans, han estat les recents de Madrid i Andalusia, que suspenen el requisit diagnòstic. A això se suma ara Catalunya, que ha dissenyat un nou model de salut, i pròximament València, que aprovarà una norma en aquest sentit.

    Autodeterminació de la identitat

    En l’àmbit estatal, el passat 26 d’octubre la Comissió d’Igualtat del Congrés dels Diputats aprovava una proposició no de llei impulsada per Ciutadans i que van donar suport tots els grups polítics excepte el PP. En ella s’urgia al Congrés aprovar una llei que possibilités tant a menors com a adults trans canviar el sexe registral en els documents oficials sense necessitat d’acreditar els requisits a què obliga la llei.

    «És una declaració d’intencions que ens dóna una mica de llum, però s’ha de concretar», apunta Mar Cambrollé, presidenta de la Plataforma pels Drets Trans. La norma del 2007 estableix com a condicions per modificar el nom d’acreditar «que li ha estat diagnosticada disfòria de gènere» i que «ha estat tractada mèdicament durant almenys dos anys per acomodar les seves característiques físiques a les corresponents al sexe reclamat».

    En aquest sentit, el Consell d’Europa va adoptar a l’abril del 2015 una resolució que insta els Estats a «garantir que les persones transsexuals, inclosos les menors, no siguin considerats com a malalts mentals». Amnistia Internacional també ha sol·licitat que «el reconeixement de la identitat de gènere no s’ha de fer dependre de diagnòstics psiquiàtrics», apunta en el seu informe ‘L’Estat decideix qui sóc’.

    L’esborrany que ha elaborat la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals (FELGTB) exigeix ​​l’aprovació d’una llei estatal que es basi en el dret a l’autodeterminació de la identitat de gènere i que garanteixi que «cap persona podrà ser obligada a sotmetre a tractament, procediment mèdic o examen psicològic». Volen assegurar-se que no hi hagi desigualtats segons la comunitat autònoma i virar el rumb cap a la despatologització.

    Més enllà d’avenços autonòmics com Andalusia, que permet la modificació registral a la targeta sanitària, o Aragó, que obliga els centres educatius a tractar a l’alumnat pel seu sexe sentit, Espanya continua contradient alguns paràmetres internacionals. Països com Argentina, Dinamarca, Noruega o Irlanda ja han reconegut en les seves legislacions el dret que cada persona decideixi com vol ser tractada legalment sense necessitat de diagnòstic mèdic.

    I les operacions estètiques?

    Aquest canvi de filosofia està basat en un gir de l’enfocament que, per l’activista trans Pol Galofre, part d’assumir que el malestar que pot sentir una persona trans «no és intrínsec». «Què és el que genera malestar? ¿El seu propi cos o la mirada que el sistema ens retorna d’ell?», qüestiona. Assegura que generar «la teva personalitat al voltant d’un problema implica pensar-te i créixer entenent que tens una patologia, cosa que minva l’autoestima d’un mateix».

    La ginecòloga Rosa Almirall va posar en marxa fa quatre anys a Barcelona el servei de salut Trànsit, en el qual s’ha basat la Generalitat per implementar el nou model. En la seva opinió, el paper del metge s’ha de centrar en l’escolta i en l’acompanyament perquè «l’única prova diagnòstica és el seu relat de vida». «No em diu res», conclou sobre el terme disfòria de gènere. «Jo com a dona també puc tenir aquest malestar, que és social», prossegueix.

    El relat d’ambdós s’assenta sobre una crítica al binarisme home-dona, a la noció de gènere i a la idea que totes les persones trans volen seguir un camí hormonal i quirúrgic predeterminat. Sobre la necessitat de modificar el cos, Galofre es pregunta: «Qui no modifica avui dia el seu cos per sentir-se millor? ¿I les dietes, els gimnasos, els blanquejaments dentals o les operacions estètiques? ¿Són tot això trastorns?».

    El gènere, diu, «és una construcció social, si el cos no determinés el gènere, la gent no tindria necessitat de modificar-lo». Galofré posa l’accent en la necessitat d’ampliar els imaginaris sobre cossos diversos en comptes de seguir insistint que «aquests cossos estan equivocats i que s’arreglen modificant-«. «Fins on? ¿Fins quan? ¿No seria més interessant treballar per eradicar les pressions que s’exerceixen i ampliar els cossos habitables?».

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • Sanitat als Estats Units: Què proposa Hillary Clinton?

    La revista New England Journal of Medicine (NEJM) ha convidat els candidats a la presidència dels Estats Units d’Amèrica a publicar un resum del seu programa sanitari i presentar-ho així davant la comunitat mèdica. El tema de la salut, com el de la venda i possessió d’armes, ve arrossegant-se des de fa dècades a l’altre costat de l’Atlàntic. Els nord-americans més avisats saben ja -els ha costat molt admetre-ho – que tenen un dels pitjors sistemes sanitaris d’Occident en termes de resultats, índexs de salut i cost / eficiència. L’esperança de vida als EUA és gairebé deu anys menor a la de la majoria de països europeus i entre 20 i 40 milions de ciutadans d’aquell país no posseeixen cap tipus d’assegurança mèdica.

    Amb l’arribada de Barack Obama a la presidència dels EUA es va posar en marxa un programa d’assegurança estatal, l’Affordable Care Act (ACA) a un preu més assequible que el de les asseguradores privades, al qual s’han acollit ja milions d’americans, especialment els més necessitats -hispans i afroamericans- però encara queda molt per fer. Els Estats Units és un dels paradigmes que mostren que malgrat una ingent activitat investigadora, que en molts camps lidera la innovació i el progrés del nostre coneixement, i malgrat dedicar més del 15% del seu PIB a la salut, aquests fets no es tradueixen en una millor salut poblacional.

    Segons expliquen els editors del NEJM en un breu paràgraf introductori a l’esperat debat, Hillary Clinton va respondre positivament a la invitació (NEJM 28 setembre 2016) però, cito textualment, Donald Trump did not respont (Donald Trump no va respondre).

    Quin panorama dibuixa l’editorial de Clinton a NEJM? Sobretot mostra la seva preocupació per la situació actual de l’assistència mèdica al seu país, preocupació que té, segons ella, des que va iniciar la seva carrera política. Literalment escriu que «treballar per expandir l’accés a l’assistència mèdica i millorar la salut i el benestar dels nens i les seves famílies, ha estat la causa més important de la meva vida». Per això, el primer punt de la seva agenda sanitària és preservar l’ACA d’Obama i no derogar-la com, pel que sembla, desitja fer el seu oponent republicà, Donald Trump. Segons Clinton, per primera vegada en la història dels EUA, la proporció de ciutadans no assegurats arriba tan sols el 10%. Per expandir l’ACA cal implementar-la encara en els 19 estats que han rebutjat ampliar la cobertura sanitària. Com a bona liberal, però, i anticipant-se a les crítiques republicanes, posa èmfasi en el fet que «tal expansió ha d’anar acompanyada d’una lluita decidida contra el frau, el malbaratament i els abusos en el programa -sanitari- subsidiat pel govern federal».

    El segon punt de l’agenda sanitària demòcrata es refereix a la millora de l’accés a la sanitat reduint els costos que han crescut molt més que els salaris. Tant el cost de les medicines com el de l’assistència hospitalària, urgent o no, resulta insostenible per a moltes economies domèstiques. Al meu entendre, això seria responsable que a EUA molts problemes de salut arriben al metge molt més avançats i greus del que seria desitjable, i també del fet, que molts pacients intervinguts quirúrgicament rebutgin un seguiment del seu mal. Per aquest motiu, Clinton es proposa facilitar els crèdits a les famílies que afronten greus problemes de salut i limitar el cost de les prescripcions farmacèutiques potenciant l’ús de genèrics i pressionant a les asseguradores perquè negociïn a la baixa amb les multinacionals. En la meva opinió, aquí òbvia posicionar-se sobre el delicadíssim tema dels abusos en els honoraris mèdics i en les factures que presenten els hospitals, i passa per alt les altíssimes pòlisses d’assegurances de responsabilitat civil que han de pagar els metges, particularment aquells que exerceixen especialitats de cert risc. Probablement és conscient que la classe mèdica nord-americana -com de fet succeeix en gran part dels països occidentals- és un feu de votants conservadors i que, per tant, ha d’anar amb molt de tacte si no vol posar en peu de guerra a les poderoses associacions mèdiques.

    La tercera meta que persegueix l’aspirant demòcrata és potenciar la medicina de família i l’atenció a la salut mental com a mitjà per millorar la salut comunitària especialment pel que respecta als problemes mèdics relacionats amb el medi ambient, les addiccions, l’alimentació, les malalties infeccioses i l’obesitat. En aquest apartat, Clinton dedica unes línies específiques a la salut de la dona i al seu dret a una contracepció assequible i a un avortament legal i segur. L’èmfasi en la medicina comunitària no pot ser més encertat en termes socials, econòmics, psicològics, tal com hem anat defensant repetidament en aquesta columna. Els Estats Units és un país on la sanitat està fortament controlada pels especialistes i ja sabem el preu que es paga per això allà on la medicina primària és feble: massa iatrogènia, cribratges innecessaris, proves sobrants, sobretractament i consultes múltiples d’un a un altre especialista. En persones d’edat, com circuits són particularment nocius i onerosos.

    Com poden veure, Clinton proposa un programa ple de sentit comú. En cert sentit, per als que gaudim d’un sistema de cobertura universal i gratuïta, es basa en llocs dels EUA on encara es perceben com a propostes «socialistes» que enerven molts ciutadans, sobretot aquells amb més poder adquisitiu. Ha de ser descoratjador partir-se l’esquena per defensar un programa sanitari obvi que potser té poc de glamurós però sí molt d’evident.

    Encara més descoratjadora, per la inusitada, resulta la posició del candidat republicà la vergonyant actitud davant els greus problemes de salut dels seus conciutadans simplement did not respond a la invitació del NEJM.

  • El dret a la salut de les persones trans, una qüestió de vida i dignitat

    La Plataforma Trans*forma la Salut, formada per set associacions i persones trans independents, es forma a partir de la necessitat d’agrupar totes aquelles veus per la despatologització de les identitats trans que des de la mateixa comunitat trans nacional i internacional s’ha estat reivindicant durant els últims 10 anys.

    A la primavera del 2016 la plataforma Trans*forma la salut, emparant-se en la llei 11/2014 presenta una queixa davant els diferents partits polítics i el Síndic de Greuges. Aquesta acció recull les diferents experiències d’un gran nombre de persones trans que han passat o estan passant per la unitat d’identitat de gènere de l’Hospital Clínic de Barcelona. En totes elles hi ha un denominador comú, el malestar provocat per la patologització de les identitats trans que parteix d’un diagnòstic de disfòria de gènere, i el rebuig a la diversitat d’identitats no normatives, denegant l’accés a la salut en la seva condició trans, com a part de les pràctiques d’aquesta unitat.

    Com a resposta a aquest malestar, la Plataforma, assessorada per un equip de professionals transpositius, treballa en un nou model més inclusiu i respectuós amb tota la comunitat trans, en la qual la persona passa a ser el centre del sistema tenint l’última paraula sobre les decisions preses en relació al seu procés de transició.

    Un cop presentada la proposta de model al Departament de Salut, en un clima de bona sintonia es comença a treballar conjuntament en l’esborrany que forma el protocol marc per a la implementació del model d’atenció a la salut de les persones trans, presentat el 24 de l’octubre d’aquest mateix any. A partir d’aquí i durant els pròxims mesos treballarem al costat del conseller de Salut, Toni Comín, el Departament de Salut i un equip multidisciplinari de professionals transpositius (Trànsit) a la implementació del nou model.

    La Plataforma valora molt positivament tot el procés perquè les noves línies d’actuació suposen un canvi de paradigma en la salut pública catalana, al mateix temps que promocionen i respecten l’autodeterminació i l’autonomia de la comunitat trans. Com a plataforma, reivindiquem el dret a la salut de les persones trans, considerant, a més, que es tracta d’una qüestió de vida i dignitat.

  • Cinc escenaris que afronta la Generalitat després de l’oferta per comprar l’Hospital General

    Després de l’anunci del conseller de Salut, Toni Comín, sobre l’oferta de comprar l’Hospital General de Catalunya (HGC) a Quirónsalud fa una setmana, s’ha obert un mar d’incògnites sobre què passarà a la comarca del Vallès Occidental. La proposta de Salut -que Quirónsalud nega rotundament haver rebut- passa per comprar l’HGC per prop de 55 milions d’euros com a inversió que permetria oblidar-se de construir els dos hospitals que encara avui estan pendents al territori: l’Hospital Vicente Ferrer (a Rubí) i l’Ernest Lluch (a Cerdanyola). Els dos equipaments són dues reivindicacions històriques i els dos únics hospitals nous que queden per fer a Catalunya dels catorze hospitals que preveia el mapa sanitari d’inversions de l’any 2005. Què passarà amb aquests equipaments? I amb l’Hospital General de Catalunya? Plantegem cinc possibles escenaris:

    Es construeixen els dos hospitals nous

    El 2005 les projeccions demogràfiques al Vallès Occidental indicaven que en els següents deu anys els municipis de Rubí, Sant Cugat, Terrassa, Sabadell, Ripollet, Montcada o Cerdanyola augmentarien la població de forma significativa. Es passaria dels 785.877 habitants a gairebé un milió el 2015 i això incorporava en les previsions del mapa sanitari territorial la construcció de dos hospitals nous a la comarca: l’Hospital de Rubí i el de Cerdanyola.

    D’acord amb les previsions originals, el primer dispositiu, a Cerdanyola, seria l’Ernest Lluch i comptaria amb 180-200 llits per donar assistència a la població de Cerdanyola, Ripollet i Montcada. El segon, que havia de tenir 80-120 llits, seria l’Hospital Vicente Ferrer i seria referent per als municipis de Sant Cugat i Rubí, construint-se en aquest segon municipi. Tots dos centres serien hospitals bàsics, és a dir, que no requereixen grans especialitats.

    Ara bé, el retard en la construcció dels centres -encara no s’ha posat cap pedra- implicaria començar de zero la construcció -amb els corresponents concursos públics-. Segons experts consultats, això voldria dir que seria una realitat a quatre o cinc anys vista com a mínim -o trigaria en el pitjor dels casos deu anys-, i la construcció seguiria la lògica d’aquell mapa sanitari que deia que a cada 30 km hi havia d’haver un hospital. Una lògica, segons aquestes fonts, que no té per què ser la millor necessàriament. Per la seva banda, fonts del departament de Salut asseguren a aquest diari que no hi ha disponibilitat pressupostària per fer les dues inversions -tot i que no donen xifres- i asseguren que aquest escenari seria «molt complicat».

    Només es construeix un dels dos hospitals

    En cas que la compra de l’Hospital General de Catalunya no prosperi i davant la situació pressupostària que reconeix Salut, una possibilitat seria tirar endavant amb només una de les dues infraestructures previstes. Aquesta opció, però, implicaria una posició delicada a l’hora de triar quin hospital s’acaba construint, i per tant, decantar-se per un municipi. A més, segons les previsions del nombre de llits i recursos per fer front a la demanda assistencial a la comarca només un dels dos hospitals podria ser insuficient. Així mateix podria implicar una revisió del projecte en cas que s’hagués de modificar, i això provocaria que s’allargués el procés de construcció.

    La Generalitat compra l’Hospital General de Catalunya

    Els únics detalls públics que es coneixen de moment són els que va donar el conseller de Salut quan va anunciar la proposta de la Generalitat en una entrevista a El Matí de Catalunya Ràdio. Segons va explicar, la Generalitat podria comprar l’hospital, del grup privat Quirónsalud, per prop de 55 milions d’euros -una quantitat que fons consultades estimen com a baixa-. Així, segons Comín, s’estalviarien construir els dos hospitals previstos al Vallès, ja que, a més, va remarcar, l’Hospital General és a Sant Cugat, a mig camí entre Rubí i Cerdanyola. Tècnicament, per nombre de llits i capacitat, podria substituir els dos hospitals però fonts coneixedores remarquen que caldria restaurar el centre.

    D’atra banda, caldria saber si el manteniment del funcionament de l’hospital, un cop fos públic, es faria amb una dotació pressupostària nova o restant recursos que ja es destinen a altres centres. Des del departament de Salut expliquen que la xifra d’inversió de 55 milions és un «preu aproximat», ja que caldria prèviament acordar-ho en una negociació «extensa i complexa amb molts condicionants». «S’haurien de fer auditories, veure l’estat dels quiròfans…», matisen aquestes fonts que remarquen que «la gràcia de comprar l’hospital és la immediatesa» i citen a tall d’exemple que el malalt podria entrar per la porta en un any. Amb tot, però, també apunten que «molt probablement» el cost del manteniment de l’hospital no comptaria amb una dotació pressupostària nova sinó que es reorganitzarien els recursos.

    Ara bé, l’opció de compra és, segons fonts de Quirónsalud, inviable. «Quirónsalud no ven hospitals, els compra». Així de contundents s’han mostrat fonts consultades per aquest diari, que repeteixen que l’hospital no està en venda i tanquen qualsevol possibilitat que ho estigui. Per contra, pel Departament de Salut aquesta opció és ara mateix plausible i la situen com la millor tant per a treballadors com per a pacients com per a les arques públiques. Sobre els treballadors, Salut assegura que el personal de l’Hospital General se subrogaria sempre i quan el grup no els vulgui per altres centres de Quirónsalud. «El procés però no provocaria cap acomiadament», diuen.

    Salut lloga una ala a l’Hospital General

    Aquesta possibilitat no ha estat plantejada oficialment per la Generalitat. Ara bé, l’alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, va posar-la damunt la taula en preguntar al conseller si el Departament s’havia plantejat «llogar una ala de l’hospital», en lloc de tot l’edifici sencer. «Es pot permetre el Departament pagar tants diners per totxos si hi ha dificultats per fer front a les despeses diàries?», va apuntar en roda de premsa Conesa fa uns dies.

    Llogar una ala a l’hospital, però, aniria en contra de la política del departament de desprivatitzar el sistema sanitari, ja que suposaria seguir invertint diners en un grup privat amb ànim de lucre per oferir assistència pública, aprofitant una de les ales del centre per fer-hi activitat. En qualsevol cas, si bé el departament admet que és una alternativa que s’ha parlat informalment en el si de Salut, «no té sentit» i tenen una visió «més integral». «La finestra d’oportunitat és disposar de tot l’edifici, ja que necessitem tot l’hospital i a més des del punt de vista de la gestió hi ha més opcions quan n’ets el propietari», comenten a aquest diari.

    Ni l’Hospital General ni dos hospitals nous

    Una possibilitat que indiquen alguns treballadors consultats és la de reforçar els centres de provisió pública – que formen part de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP)- que ja existeixen al territori dotant-los de més recursos o capacitat: l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, la Mútua de Terrassa i l’Hospital de Terrassa. «Amb menys diners [menys de 55 milions] es poden obrir plantes i alleugerir llistes d’espera, si es manté l’HGC amb pressupost públic traient els diners d’altres centres és un error perquè el Vallès ja té hospitals deficitaris», apunten fonts expertes.

    Des del punt de vista de Salut però el que cal quant a planificació assistencial és un altre dispositiu i no «sobredotar» els que ja hi ha. «Podríem fer-ho però no és la solució òptima», admeten i justifiquen amb l’argument que la xarxa pública en aquella zona necessita un hospital bàsic que complementi l’activitat que fan els d’alta complexitat o especialitzats, com el Taulí o els dos de Terrassa. «Cadascú ha de fer la seva funció», conclouen.

    La idea original quan es van dissenyar els dos hospitals a Rubí i a Cerdanyola era la de restar càrrega assistencial a aquests hospitals. Llavors, el 2005, el Taulí havia registrat 41.000 pacients en espera de primera visita, dels que 14.140 estaven pendents de programar, i havia atès 164.000 urgències -més que l’Hospital del Mar de o l’Hospital de Bellvitge-.

    Des del Taulí, un treballador assegura a aquest diari: «Nosaltres ens trobem amb el conseller veient com fa una oferta milionària a un grup privat per comprar-li un hospital i encara no hem cobrat la paga extra del 2014, cosa que ens va prometre a canvi d’entomar els treballadors i treballadores de la Clínica del Vallès».

    Aquesta última opció, la de reforçar els hospitals públics de la zona, seria la millor segons un metge membre de Marea Blanca de Catalunya: «Seria el millor avui, amb la incertesa econòmica i política que vivim, a més de la precarietat laboral i de falta de recursos».