Just Deploy It!

Blog

  • Ni més natural ni menys perjudicial: Salut vol frenar el consum de tabac de liar desmuntant mites

    El Departament de Salut ha iniciat la campanya “Fumar? Jo no m’hi embolico”, destinada a alumnes de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) amb l’objectiu de frenar el consum de tabac entre els adolescents. Amb la campanya, busquen desmuntar les falses creences que existeixen al voltant de les cigarretes fetes amb tabac de cargolar, més conegut com a tabac de liar, i també avisar dels seus riscos.

    Segons el programa ‘Classes sense Fum’, els adolescents pensen que el tabac de cargolar dóna més llibertat per escollir la quantitat a fumar, és més fàcil saber què es fuma, més modern, més natural i, per tant, menys perjudicial que les de tipus manufacturades. També creuen que és més fàcil deixar de fumar amb aquest tipus de tabac. Davant d’això, des de Salut avisen que aquest tipus de cigarretes no són menys perjudicials que els manufacturats. El programa va destinat especialment al primer cicle de l’ESO, on hi ha alumnes de 12 a 14 anys, una edat on molts joves s’inicien en el consum de tabac. Amb això, es vol conscienciar sobre els riscos associats que comporta el tabac i evitar, també, que n’incrementin el seu consum.

    L’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) publica dades on, tot i que fa anys que s’observa una disminució en la prevalença de tabaquisme a la població catalana, el 25,5% de la població fuma diàriament. D’aquests, s’ha multiplicat per 8 el nombre de persones que prefereixen el tabac de liar, passant d’un 3,3% el 2006, al 26,7% el 2015. Aquest augment es deu, sobretot, al baix preu que té en comparació al manufacturat. També calculen que qui més tabac de liar fuma són les persones joves i amb estudis universitaris o de classe social mitjana i alta. Actualment el 6,7% de la població fuma tabac de cargolar, unes 420.000 persones.

    El programa “Fumar? Jo no m’hi embolico”, està coordinat conjuntament per l’Agència de Salut Pública de Catalunya, del Departament de Salut, i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

     

  • Per què l’OMS vol posar un impost especial als refrescos

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Durant les últimes setmanes diversos estudis han posat de manifest que la indústria alimentària fa anys que maniobra per ocultar els riscos d’un consum excessiu de sucre. Aquesta mateixa setmana, un altre estudi treia a la llum les pràctiques dels dos gegants del món dels refrescos, Pepsi i Coca-Cola, que van pagar per ocultar els seus vincles amb l’obesitat als EUA. Finalment, la setmana va concloure amb una petició de l’Organització Mundial de la Salut perquè els governs gravin aquest tipus de begudes com una mesura per lluitar contra l’obesitat.

    Els científics saben des de fa dècades que un consum massa gran de sucres resulta perjudicial per a la salut. No obstant això, els consumidors no sempre disposen de tota la informació sobre els productes i sovint els resulta complicat tractar de portar una alimentació saludable.

    Què és el sucre?

    En realitat no hi ha un sol sucre, sinó molts tipus de sucres, com la glucosa, la fructosa o la lactosa, per citar només tres exemples. Encara que tots són hidrats de carboni, cadascun posseeix la seva pròpia estructura i actuen de forma diferent al nostre cos.

    El sucre de taula, per exemple, és en realitat un disacàrid anomenat sacarosa i que està format per una molècula de glucosa i una de fructosa.

    Són tots igual de perjudicials?

    Encara que cada un dels sucres reacciona de forma diferent amb el cos, un consum excessiu de qualsevol d’ells pot tenir efectes negatius en la salut. No obstant això, no hi ha una recomanació diària per als sucres que es presenten de forma natural en els productes lactis o la fruita.

    Els que sí hem de limitar són els sucres que s’utilitzen en la indústria alimentària i que es denominen sucres afegits o lliures. L’Organització Mundial de la Salut els defineix com tots aquells sucres que «els fabricants, els cuiners o els mateixos consumidors s’afegeixen als aliments o les begudes que es consumiran, així com sucres presents de forma natural a la mel, els xarops, i els sucs i concentrats de fruites».

    Els sucres afegits són artificials?

    No. Malgrat que es fa una diferenciació entre aquells que apareixen de forma natural a la fruita i la llet i els afegits, en realitat són la mateixa molècula. De fet, el sucre de taula és un sucre afegit i és d’origen natural, ja que generalment s’extreu de la canya de sucre, de la remolatxa o del blat de moro i després és purificat i cristal·litzat.

    Per què es limiten només els sucres afegits?

    Si bé és cert que les fruites o la llet contenen sucres, cal tenir en compte que aquests aliments també inclouen altres tipus de nutrients, com vitamines, minerals i fibra. No obstant això, molts dels aliments amb sucres afegits sovint aporten calories sense nutrients, el que es coneix com calories buides. En consumir aquest tipus de calories hem de compensar la manca de nutrients amb altres aliments, amb el que podem acabar augmentant les calories totals i provocant sobrepès.

    Quins riscos comporta un consum excessiu?

    Tot i que les proves científiques no són completament concloents, molts estudis indiquen que una dieta amb excés de sucre pot causar obesitat en nens i adults i augmentar el risc de patir diabetis tipus 2, síndrome metabòlica i hipertensió arterial. A més, també pot contribuir a la formació de càries, augmentar els nivells de triglicèrids o afavorir el desenvolupament de malalties del cor.

    Quines són les quantitats recomanades?

    L’ideal són 25 grams de sucre al dia. Des de l’OMS es recomana limitar el consum de sucre afegit a menys del 10% de la ingesta calòrica total, tant per a adults com per a nens. Tenint en compte que el consum de calories d’una persona sana s’ha de situar al voltant de les 2.000 calories i que 1 gram de sucre equival a 4 calories, la recomanació de l’OMS és d’uns 50 grams diaris.

    No obstant això, l’organització destaca que per obtenir majors beneficis que l’ideal seria reduir el seu consum a menys del 5% de la ingesta calòrica total, el que equivaldria a aproximadament 25 grams de sucre al dia.

    Quant són 25 grams de sucre?

    Correspon a unes 6 culleradetes de cafè. Cal tenir en compte que una sola llauna de refresc pot arribar a tenir fins a 40 grams de sucre, el que ja suposa el 80% del consum diari acceptable per a un adult.

    Com es pot reduir la ingesta de sucres afegits?

    Un dels primers passos és limitar especialment el consum de begudes ensucrades, com refrescos o sucs a base de concentrats. També és recomanable reduir els caramels, els dolços i els aliments processats.

    On es mira la quantitat de sucre d’un producte?

    Només cal observar l’etiqueta amb la informació nutricional. No obstant això, un dels principals problemes de l’actual etiquetatge és que no s’especifica la proporció de sucres afegits. Per exemple, qualsevol iogurt tindrà una quantitat determinada de lactosa, un tipus de sucre que es troba de forma natural a la llet, però a més també pot tenir un altre tipus de sucres que se li han afegit durant el processament del producte i la proporció no ve especificada en l’etiqueta.

    Per solucionar aquest problema podem recórrer a l’etiqueta on vénen els ingredients, recordant que estan ordenats per quantitat, de manera que el primer és el més abundant.

    Els productors utilitzen molts noms per al sucre, com sacarosa, glucosa, fructosa, xarop de blat de moro, xarop d’auró i un llarg etcètera, el que fa encara més complicat obtenir una informació nutricional adequada.

    Hi ha alternatives més saludables?

    Cal tenir en compte que moltes de les alternatives que se solen vendre com més saludables, com sucre bru o mel, no ho són, ja que contenen les mateixes quantitats de sucres, particularment de glucosa i fructosa.

    També hi ha tota una gamma d’edulcorants artificials que es poden utilitzar com a substituts dels sucres. Tot i que no hi ha proves concloents, diversos estudis han suggerit que tant els refrescos ensucrats com els edulcorats artificialment estan associats a un guany de pes. Per això, la millor estratègia és limitar aquest tipus de begudes.

    Quines mesures s’estan portant a terme les autoritats?

    Poques o cap. Malgrat els reiterats avisos per part de l’OMS, incloent-hi la recent recomanació d’apujar els impostos sobre les begudes ensucrades, la veritat és que ni els EUA, ni la Unió Europea han pres cartes en l’assumpte. Tampoc s’han assolit acords per millorar i simplificar l’etiquetatge dels productes.

  • Prevenir el sobrediagnòstic

    COLUMNA ILLICH

    Barcelona ha estat recentment seu de la quarta conferència internacional sobre la prevenció del sobrediagnòstic i temes relacionats amb l’excessiva medicalització social i la iatrogènia que comporta. La columna Illich d’aquesta setmana dóna veu a Joan Pons, de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), entitat que ha estat clau en l’organització de l’esmentada conferència, per tal que ens informi del que ha representat aquest esdeveniment pel millor coneixement d’una medicina cada cop més invasiva i excessiva que pren les formes de la promoció de malalties, els cribratges innecessaris i els tractaments ineficients (vegeu la columna Iatrogènia moderna, DS 2.5.2016). Cal felicitar l’AQuAS pel seu rol en portar aquest esdeveniment a Barcelona i confiem que la seva iniciativa tingui un impacte visible en les polítiques sanitàries a casa nostra.

    Antoni Sitges

    Una medicina d’excessos

    Els passats 20 i 21 de setembre tingué lloc a Barcelona la quarta conferència internacional sobre “La prevenció del sobrediagnòstic”. El moment i el lloc reflecteixen dues realitats. D’una banda, el caràcter encara jove d’aquesta iniciativa internacional (la cinquena conferència serà el 2017 a Quebec), però cada cop més atractiva: a Barcelona hi ha hagut un augment del 30% del nombre de comunicacions presentades respecte a l’any anterior (Bethesda, EUA) i més de 500 inscrits, val a dir, amb gran predomini anglosaxó. D’una altra banda, el paper de l’AQuAS, com organització hoste de l’esdeveniment i protagonista també d’aquest corrent que mira d’apaivagar la hipèrbola mèdica en què ens trobem immersos. Fa tres anys que l’AQuAS du a terme el projecte Essencial, que promou l’abandonament d’aquelles pràctiques sanitàries que no aporten valor, bé sigui per manca d’efectivitat, un quocient risc/benefici desfavorable o per l’existència d’alternatives més eficients. Justament el projecte Essencial va ser objecte de diverses presentacions durant la conferència, una d’elles en la sessió plenària de l’últim dia en què es van presentar els resultats de la implementació del projecte en més de 125 equips d’atenció primària catalans.

    Alguns dels temes de la conferència Preventing Overdiagnosis es van repetint i ampliant any rere any com ara la polifarmàcia, tan freqüent i perillosa per a la gent gran, la necessitat d’una desprescripció racional, els cribratges, especialment en càncer, i el sobrediagnòstic que aquestes intervencions de diagnòstic precoç comporten. També el marc conceptual es va reforçant estudiant per exemple la frontera cada cop més laxa entre malaltia i salut o entre tractament i millora, l’ampliació de les definicions de (pre-) malaltia, o la seva mateixa invenció o promoció (disease mongering) o els falsos positius de les proves diagnòstiques. Altres qüestions més recents tindran ben segur un llarg recorregut: la genòmica i la medicina dita personalitzada (tots som únics i diferents), l’excés d’etiquetes diagnòstiques – sols cal veure el DSM V de l’Associació Americana de Psiquiatria – i de tractaments per malalties que són més operacions de màrqueting que entitats patogèniques reals, la precisió més gran de les proves d’imatge i el nombre creixent de troballes incidentals (incidentalomes) que requereixen guies que orientin sobre el seu maneig. Un altre element que no pot deixar-se al marge és el risc de iatrogènia inherent a totes les intervencions mèdiques i per això l’àmplia audiència que tingué la sessió especial en què es presentà el primer informe SESPAS que revisava la literatura existent al nostre país sobre la iatrogènia mèdica.

    Una característica de la conferència, junt amb la participació activa de professionals assistencials (més d’atenció primària que de l’especialitzada), fou la diversitat de disciplines dels inscrits, des de sociòlegs a economistes, de psicòlegs experts en la presa de decisions a comunicadors, de gestors a professionals de la infermeria. Un altre tret ben particular d’aquesta conferència és la completa absència de la indústria de fàrmacs, productes sanitaris o de les TIC en la seva organització i esponsorització. Això és impensable en qualsevol congrés mèdic i poc s’ha avançat en aquest sentit després de les àcides crítiques de John PA Ioannidis sobre l’escassa utilitat dels congressos mèdics. Aquesta manca de suport de la indústria, sens dubte, pot tenir la seva implicació en els costos de la inscripció, però ningú ha dit que la independència sigui barata. Per això un tema que també va sorgir durant la trobada va ser la problemàtica, cada cop més accentuada, dels conflictes d’interès, per part d’individus i societats científiques, en l’elaboració de les guies de pràctica clínica. Amb tot, són nombroses les institucions que donen suport a aquesta iniciativa, siguin revistes mèdiques (BMJ, PLoS), universitats, societats científiques o altres organitzacions com el Darmouth Institute o la Cochrane Iberoamericana.

    Una figura inspiradora d’aquestes conferències i present a la de Barcelona, Iona Heath, resumia perfectament les principals implicacions del sobrediagnòstic:

    1) Una etiqueta, de malaltia o de risc, basada en una pràctica professional o una recerca científica inapropiada, sols genera un temor innecessari i pot afectar la salut sense cap raó.

    2) El sobretractament implica infratractament en algun altre lloc o àmbit.

    3) El sobrediagnòstic i sobretractament contribueixen directament a l’espiral de costos que estan ofegant els sistemes sanitaris de cobertura universal basats en la solidaritat.

    4) Aquest model exclusivament biomèdic i tècnic, acaba diluint el model biopsicosocial i redueix la importància de les causes socioeconòmiques en la salut i la malaltia.

    De la darrera sessió plenària de la conferència cal destacar la presència de la doctora Catherine Calderwood, Chief Medical Officer d’Escòcia i autora principal del document governamental Realistic medicine (2016), que va presentar i en el qual es discuteixen els reptes de la medicina actual com ara l’atenció centrada en la persona i el seu paper actiu en les decisions que l’afecten (segons valors, preferències i circumstàncies), la reducció de la variació en els processos d’atenció i els seus resultats, la necessària minva en el dany (iatrogènia) i malbaratament de recursos (assistencials i de recerca), la comprensió del risc així com un compromís ferm, de tots els partícips, en la millora continuada i la innovació que realment aporti valor. De tot això se’n va parlar a la conferència i se’n seguirà parlant.

    Joan MV Pons

    Coordinador científic de l’AQuAS

     

  • L’expresident de l’ICS Josep Prat i l’exalcalde de Reus, a un pas de judici per Innova

    La instrucció del cas Innova avança. El magistrat Diego Álvarez de Juan, al capdavant del macrocas de presumpta corrupció sanitària a Reus, dóna per finalitzada la instrucció d’una de les quinze peces en què està dividit el cas, segons una interlocutòria emesa aquest divendres. El magistrat responsabilitza el llavors director de l’empresa municipal Innova i expresident de l’Institut Català de la Salut (ICS) Josep Prat, l’exalcalde de Reus Lluís Miquel Pérez (PSC) i l’arquitecte Jorge Batesteza dels delictes de prevaricació, malversació de fons públics, tràfic d’influències, defraudació a l’administració, blanqueig de capitals i falsedat documental per la seva implicació en la construcció de l’Hospital Sant Joan de Reus. També imputa els mateixos delictes a altres membres d’Innova com la directora econòmica Ester Ventura, la secretària Natalia Torrell o José Vicente Gomez, director d’obres i projectes de l’empresa municipal. Amb la instrucció d’aquesta peça finalitzada el jutge dóna un termini fins el 26 de novembre per tal que el Ministeri Fiscal així com les acusacions personades sol·licitin obertura de judici i formulin escrit d’acusació o el sobreseïment de la causa.

    La peça tancada ara pel jutge, la número dos, és la que investiga la contractació de l’ex-alt càrrec del Servei Català de la Salut (CatSalut) i arquitecte Jorge Batesteza per part d’Innova com a assessor tècnic en la construcció de l’Hospital Sant Joan de Reus. Concretament, investiga si la contractació de Batesteza va fer-se d’acord amb la legislació vigent així com si els treballs contractats es van fer o no.

    Jorge Batesteza, l’arquitecte contractat ‘a dit’

    “Jorge Batesteza va ser ‘col·locat a dit’ a Innova i així ho va reconèixer Josep Prat Domènech en seu judicial el 2013”, s’assegura en la interlocutòria. L’arquitecte Jorge Batesteza, que va ocupar diferents càrrecs al Servei Català de la Salut entre 2000 i 2007, va ser contractat al deixar el seu lloc a la Generalitat, com a supervisor tècnic per Innova en el projecte de construcció del nou hospital de Reus. Per aquesta funció, Batesteza va arribar a cobrar  un total de 387.000 euros més IVA a través de tres contractes consecutius subscrits amb el holding municipal. Segons el jutge, el procés de contractació es va fer sense subjectar-se a les normes de contractació pública.

    Sobre si Batesteza va fer la tasca per la qual va cobrar aquests diners i va facturar gairebé 9.000 euros en concepte de desplaçament, el jutge sosté que “no ha fet tots els treballs contractats amb Innova en els termes que es recollien en els contractes ni consta que hagi estat a l’hospital Sant Joan de Reus totes les vegades per les que va facturar desplaçament”. Segons les actes de seguiment de les visites d’obra la signatura de Batesteza només apareix en 14 d’un total de més de 115 actes i només va arribar a elaborar quatre informes mensuals sobre l’evolució dels treballs quan s’esperava d’ell un total de 43 (pels quals sí que va presentar factura).

    A banda de la seva contractació com a supervisor tècnic l’arquitecte també va ser subcontractat com a ‘Project Manager’ per l’empresa adjudicatària del seguiment de la redacció i auditoria de qualitat dels projectes del nou hospital, la UTE Euroconsult Catalunya S.A. -AXXO Gestión Proyectos SL, a través de BBATS,  empresa creada per Batesteza el 2008. Segons el jutge la contractació de Batesteza per aquesta funció va tenir un sobrecost de 116.293 euros (més IVA).

  • Invertir en professionals de la salut és potenciar el creixement econòmic

    Per ironies de la vida, quan el president de França, François Hollande, afrontava aquest setembre una vaga de metges que criticaven la precarietat laboral del país, al mateix temps i en nom de les Nacions Unides llançava una crida a augmentar la inversió en recursos humans del sector salut. Hollande presentava la conclusió principal de la comissió d’alt nivell sobre Ocupació en Salut i Creixement Econòmic que encapçalava ell mateix i pel president de Sudàfrica Jacob Zuma. El document assenyala que les retribucions de metges i infermeres no són una despesa pel pressupost, sinó una inversió que reportarà beneficis econòmics al país. Els experts calculen que el retorn a la inversió en professionals de la salut és de nou euros per cada euro invertit, especialment en els països més desafavorits. L’informe desmunta moltes de les teories que han donat suport ideològic a les polítiques d’austeritat aplicades els darrers anys. Sense anar més lluny, a casa nostra, el Departament de Salut i el Ministeri han volgut assegurar la sostenibilitat del sistema sanitari intentant augmentar la seva productivitat a partir de reduir salaris i plantilles.

    Richard Horton, editor de la prestigiosa revista anglesa The Lancet i co-autor de l’esmentat document, critica durament als economistes que fan aquestes propostes d’augmentar la productivitat del sector salut. Opina que efectivament existeixen sectors capaços d’incrementar la seva productivitat i obtenir uns beneficis que poden compartir amb els treballadors. Però n’hi ha d’altres, com la música, el ballet o la sanitat, que no es poden comportar d’aquesta manera. Ironitza preguntant: que guanya una orquestra tocant de forma més ràpida? O un ballet dansant frenèticament? Els metges o les infermeres que treballen sobrecarregats o precàriament no són més productius, al contrari, ofereixen un servei de pitjor qualitat. Si estan mal pagats o aturats, emigraran a altres països o buscaran altres feines. El país perdrà uns professionals molt valuosos que hem format amb els impostos de tots. En definitiva, la població rebrà les conseqüències negatives d’aquestes polítiques que cerquen augmentar la productivitat del sector de la salut.

    Justament el progressiu envelliment de la població i l’increment de les malalties cròniques fa que cada dia necessitem més personal sanitari. Es calcula que l’any 2030 en precisarem el doble dels que tenim en l’actualitat. El document aporta un decàleg de propostes de com s’ha de fer aquesta inversió en recursos humans per tal d’obtenir beneficis pel conjunt de la població. Indica que si fem créixer la plantilla, transformem els programes formatius, els reorientem cap a la comunitat i l’atenció primària i oferim una cobertura universal augmentarem l’equitat i el creixement econòmic inclusiu del conjunt de la societat.

    Els gestors i polítics de salut catalans farien molt bé en prendre bona nota d’aquest document de les Nacions Unides. A casa nostra la precarització laboral en l’entorn sanitari no està només denunciada pels professionals. Els tribunals europeus també alerten dels abusos comesos, especialment sobre els professionals més joves que treballen com interins o eventuals.

  • Salut invertirà 48 milions en un nou hospital a Tarragona

    El Camp de Tarragona rebrà una injecció de 60 milions d’euros els pròxims quatre anys per millorar els serveis sanitaris al territori. Així ho ha anunciat el conseller de Salut, Toni Comín, durant la presentació del Pla Estratègic pel Camp de Tarragona 2016-2021, que afecta una població de 593.391persones de les comarques del Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i el Baix Penedès.

    Una de les principals novetats del pla és la construcció d’un nou hospital, que es construirà al costat de l’actual Hospital Universitari Joan XXIII, situat en un complex a la ciutat de Tarragona. El cost d’aquest projecte, que està previst que es posi en funcionament el 2021, és de 48 milions d’euros. Segons ha anunciat Salut aquest dijous, el concurs d’idees per l’adjudicació del projecte es farà l’any vinent. Amb tot, la construcció del nou centre està vinculada a l’aprovació de nous pressupostos, ha avisat Comín.

    El nou complex hospitalari no limitarà però les inversions en l’actual Joan XXIII. De fet, segons preveu el pla, s’hi posarà en marxa una nova UCI pediàtrica i es durà a terme la segona fase d’ampliació de les urgències així com també es construiran quatre quiròfans de cirurgia major ambulatòria, entre diferents inversions que ascendeixen a 8,2 milions. De moment però es desconeix quin paper jugarà l’actual centre de referència a la ciutat de Tarragona, l’hospital Joan XXIII, quan el nou centre s’inauguri. Fonts del departament de Salut han explicat a aquest mitjà que es redactarà un pla funcional per decidir com serà el nou hospital i què passarà amb l’actual.

    L’estratègia de reordenació de serveis que contempla el pla passa, en bona part, per potenciar la coordinació entre els principals centres de la xarxa. En aquest sentit es vol enfortir el paper del Joan XXIII (Tarragona) com a “hospital de referència en alta complexitat i terciarisme” mentre que l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus serà la referència en oncologia. Pel que fa a hospitals secundaris, com el Pius Hospital (Valls) o el del Vendrell, es millorarà la seva penetració en els processos de baixa complexitat en la població de referència. Quant a l’Hospital Sant Pau i Santa Tecla es vol “consolidar el caràcter quirúrgic del centre”.

    El pla també preveu reforçar amb 3,8 milions l’atenció primària al territori amb quatre consultoris nous a Els Pallaresos, La Canonja i La Pobla de Montornès i el nou servei de rehabilitació al CAP Falset. Actualment la regió sanitària del Camp de Tarragona disposa de 32 Centres d’Atenció Primària (CAP) i 100 consultoris locals.

  • «La salut d’un país hauria d’incloure la salut dels migrants»

    Xóchitl Castañeda és directora de la Iniciativa per la Salut de les Amèriques, a l’Escola de Salut Pública de la Universitat de Berkeley (Califòrnia) des del 2001. Entre altres iniciatives, ha treballat per millorar la salut pública dels migrants llatins que viuen als Estats Units.

    La migració porta transformacions «psicosocials» tant per a qui emigra com per als seus descendents? De quines transformacions parlem?
    La migració porta transformacions enormes per a la persona i la seva família. La primera, segona i gairebé tercera generació es veuen afectades, així com també les comunitats d’origen, trànsit i destí. És a dir, el procés migratori no és independent o d’una sola persona. La transformació està en un context social-familiar. Per exemple, si una mare decideix anar-se’n als Estats Units a tenir cura dels fills de dones nord-americanes -que és la situació de moltes dones d’origen llatí- els fills d’aquestes dones estan patint molt perquè estan sent cuidats per les àvies. Llavors l’efecte és enorme, no només sobre la persona que emigra. Aquest exemple s’aplica a molts casos. El procés d’emigrar, a més, comença des de la planificació, la partida, el creuament de fronteres -que en moltes circumstàncies és molt dramàtic, fins i tot el nombre de persones que moren-, arribar a un lloc amb una cultura i una llengua o la inserció a una tasca laboral diferent. A més, també afecta la situació política ja que als Estats Units et converteixes en indocumentat.

    El dol migratori s’ha de passar o es pot prevenir?
    És inevitable. Emigrar és arrencar-se de moltes experiències socials, econòmiques, polítiques, religioses. Quan un experimenta canvis com a ésser humà, experimenta un dol.

    Com influeix el fet de migrar en edat adolescent?
    És una edat crucial en molts aspectes. Hi ha diferències per exemple també si ets dona, o ets una persona gran o ets jovenet. Però també hi ha similituds, per exemple, la majoria dels migrants no té un accés regular als serveis de salut perquè en el cas dels Estats Units la salut no és un dret humà, és un bé que es compra, es ven i es restringeix als ciutadans.

    I quan es tracta de menors no acompanyats?
    La seva infància es trunca perquè immediatament aquesta etapa acaba i és més aviat un adult precoç. Ha de treballar, està exposat a condicions d’explotació…

    Abans esmentava que molts migrants no tenen un accés regular als serveis de salut. Quines implicacions té a nivell de salut viure com indocumentat?
    La salut l’entenem com el benestar físic i emocional. Imagina’t el nivell d’ansietat d’algú que està sol i sense papers. A nivell de salut física, l’accés als serveis als Estats Units està condicionat al fet de tenir una ciutadania i si no comptes amb la documentació correcta, tot i que comptis amb els diners, no pots rebre assistència sanitària. Un immigrant pateix de moltes mancances i si no té un accés regular als serveis de salut, la seva salut tant física com mental es veu compromesa.

    Existeix als Estats Units algun tipus de servei dirigit a l’atenció a immigrants indocumentats?
    No, no. El que sí que hi ha són unes xarxes clíniques comunitàries d’atenció en les quals no et pregunten si ets o no indocumentat i aquestes clíniques són les que donen el servei a aquesta població.

    Com pot arribar a afectar el fet que per exemple ara als Estats Units la immigració sigui un tema que ocupa titulars com els que genera el candidat Donald Trump?
    Els Estats Units són un país molt gran i amb molts tipus de ciutadans i com a país no és una societat antiimmigrant. Alguns que pretenen ser governants han utilitzat aquest discurs antiimmigrant com una plataforma per ocultar problemes reals d’aquesta societat. Els Estats Units tenen moltes disparitats socials i econòmiques, aquí la classe mitjana no és una classe mitjana dominant. Aquest discurs ha estat una distracció, ara bé cal matisar que hi ha alguns estats dins de la unió americana que tenen racisme i xenofòbia. La majoria d’immigrants d’Estats Units vénen d’Amèrica Llatina o la Xina però aquesta idea del ‘melting pot’, que tots ens barregem, és mentida. La tendència serà que cada vegada hi haurà més minories als Estats Units.

    Vostè ha investigat el cas concret de migrants mexicans joves als Estats Units. Què s’ha observat en relació amb la salut d’aquests?
    Els joves són la població més vulnerable, de per si, i hi ha més probabilitat per exemple que caiguin en les drogues. Si a aquesta vulnerabilitat pròpia de l’adolescència li sumes el fet que no tens una inserció total en la societat, això crea que els joves sigui un grup més vulnerable encara.

    Quin tipus de polítiques podrien implementar per millorar la salut dels migrants? Tenen aquestes a veure amb la integració?
    Cal partir de tres principis. Primer que les persones immigrants són éssers humans, cal rehumanitzar la migració perquè tots ens beneficiem de la tasca i la contribució dels migrants. Als Estats Units no podríem menjar si no fos pel treball ardu que fan els pagesos que venen de Mèxic. El segon és que la salut d’un país hauria d’incloure la salut dels migrants. Estem en un món cada vegada més global i no pot haver-hi diferències entre els «ciutadans» i els «no ciutadans». El tercer és que hi ha d’haver programes especials per a aquesta població, que si bé pateix dels mateixos problemes de la població blanca nord-americana se li afegeixen problemes relacionats amb la migració.

    Una situació difícil i que pot generar situacions d’ansietat són les separacions familiars quan un immigrant és retornat al seu país després de molts anys vivint allà. Per exemple, llatinoamericans que van emigrar als Estats Units i ara han estat forçats a retornar als seus països.

    Hi ha dos fenòmens en la desafecció, la que és voluntària -hi ha un procés natural d’envelliment i molts immigrants que estan envellint volen tornar al seu país- i la forçada. En el primer no és fàcil perquè tornen a un país que van deixar fa temps i que trobaran molt diferent. En el cas de la separació forçada molts són pares de fills que ja van néixer als Estats Units. S’estan trencant famílies i això té un cost molt alt a nivell de salut mental perquè genera depressió i ansietat.

    Fins ara hem parlat sobretot d’implicacions a nivell de salut mental. A nivell físic també hi ha implicacions per a la salut individual i pública?
    És clar. Per exemple, molts dels nens dels que vénen indocumentats en aquest país no tenen un aspecte regular pel que no poden tenir tampoc una atenció regular: necessites vacunes, atenció dental, anar al metge…Tot això et limita si no tens una assegurança de salut -que és el cas de milions de persones- i és encara pitjor si ets indocumentat, hi ha moltes persones d’origen nord-americà pobres que són subsidiades pel govern però no en tots els serveis. Per exemple, la salut mental. La manca de psiquiatres és molt gran, la manca dels que parlen castellà és encara més gran i la manca de psiquiatres que volen atendre la població indocumentada és encara més gran.

  • “Amics” de Can Ruti?

    Que la Recerca o Investigació Sanitària del nostre país està infra-finançada des que existeix és un fet que no se li escapa a ningú, com tampoc que això sigui la causa per a què institucions, fundacions i entitats de recerca bàsicament trobin suport econòmic de dues formes, una –gens ètica – ha estat dependre del suport monetari de les grans empreses farmacèutiques per fer els seus estudis. I l’altra –discriminatòria-, ja que posa la recerca sobre les malalties en funció dels interessos (lloables) de gent amb iniciativa i amb diners.

    A causa de l’ampli i extens recorregut de la primera via de finançament, avui dia ja podem arribar a afirmar, que les conseqüències nefastes que els estudis d’investigació hagin de dependre d’aquestes companyies farmacèutiques, moltes vegades multinacionals, fan que –per dir-ho d’una forma suau- la conclusió de l’estudi hagi de revertir d’alguna forma positiva en la publicitat, i/o posterior venda, d’algun dels seus medicaments o productes.

    L’altra fórmula, més imparcial, però ben trista és haver de subsistir refugiant-se en donatius caritatius com els de la Marató de TV3 i/o donatius personals (ja sigui de personatges rellevants com en Josep Carreras o de persones anònimes) que, a més a més, acaba resultant ser discriminatòria, ja que només es financen els estudis de les malalties que s’exposen a la palestra de ser famoses –depenent del pes negatiu i/o transcendental que puguin demostrar tenir en el seu moment-.

    Una vegada més, si als contribuents ens deixessin triar en què volem invertir els nostres impostos, crec que decidiríem sens dubte que els estudis de recerca en matèria sanitària fossin finançats suficientment pels comptes públics, per tal de no deixar-los a la intempèrie caritativa o fent que els resultats acabin responent a interessos particulars.

    El passat 12 de setembre el personal de l’hospital de Can Ruti ens vam assabentar a través de la publicació en el “Setmanari de l’hospital” (Butlletí d’informació interna de l’hospital) que el dijous 15 de setembre es feia presentació d’una nova plataforma “Amics de Can Ruti”, projecte l’existència del qual la Direcció va decidir que havíem de tenir notícies tot just quan ja es presentava i començava a caminar.

    Finalment s’ha ajornat aquesta presentació oficial, sembla ser degut al fet que continuen les negociacions entre les entitats, però sí que s’ha informat del projecte als sindicats que en formem part de la Junta de Personal.

    Segons el que havien publicat al Butlletí i pel que ens vam explicar a la reunió bimensual de la Junta de Personal, “Amics de Can Ruti” és un projecte sense entitat jurídica impulsat per l’IRGTiP (Institut de Recerca Germans Trias i Pujol) que vol convertir-se en una eina clau de mecenatge a la vegada que vol projectar el Campus de Can Ruti com a punt de trobada d’algunes de les institucions catalanes de referència en l’àmbit de la biomedicina. A més de l’Institut i l’Hospital Germans Trias, les altres institucions que formarien part de la plataforma serien la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), ICO (Institut Català d’Oncologia), Institut de Recerca contra la leucèmia Josep Carreras, el Centre d’Estudis Epidemiològics sobre les ITS i SIDA a Catalunya, la FLS (Fundació Lluita contra la Sida), l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa i el Banc de Sang i Teixits.

    El mecenatge segons expliquen, seria per posar en contacte els suports que es vulguin fer en forma de temps, recursos o monetaris, amb les necessitats de les institucions presents al campus. Durant l’acte de presentació havien de donar a conèixer l’acord al qual han arribat amb la Federació d’Empresaris de Badalona (FEB-PIMEC), que havia de ser la primera entitat “amiga” –presumptament pel suport monetari- a la Plataforma Amics de Can Ruti.

    Però no serien els únics, tal com ens han explicat, qualsevol persona, entitat i/o empresa que vulgui dotar de recursos l’activitat assistencial de recerca i docència que realitzen les diferents institucions del Campus de Can Ruti, serien benvingudes.

    Tal com contempla la llei, hi ha uns beneficis per les persones i/o empreses, tant en l’àmbit estatal com autonòmic, en forma de deduccions fiscals aplicables a les donacions a aquests tipus d’associacions o fundacions, i molt ens temem que fora precisament aquest incentiu fiscal l’eina que afavoriria el fet de realitzar donatius.

    Però, realment no és només el tema de les deduccions fiscals que aquestes persones i empreses puguin tenir el que més ens preocupa, sinó el protagonisme que la col·laboració d’ institucions públiques, com és l’hospital de Can Ruti, ha de tenir en aquest mecenatge. Un hospital públic hauria de reivindicar una dotació de pressupost suficient per poder donar uns serveis de qualitat òptims en tots els seus àmbits de salut i sanitat, incloent-hi els de la recerca i la docència. Ser una peça intermediària en una xarxa que involucra entitats públiques i privades només el fa contribuir al confusionisme generat pel nostre model sanitari mixt català, confusionisme que tants mal de caps li ha donat.

    De moment i mentre duren les negociacions ha sorgit una notícia sobre com s’acabaria amb l’històric problema de la manca de places d’aparcament que pateix l’Hospital de Can Ruti, problema que no ha resolt ni l’Ajuntament de Badalona ni el mateix hospital, segurament a causa del fet que no se li ha donat ni la prioritat ni el pressupost necessari per solucionar-lo, i és que la FEB estaria disposat a finançar-lo.

    Fa por pensar que aquesta sigui l’obertura d’una via de provisió de pressupost, que en un futur i amb la finalitat d’alleugerir la càrrega pressupostària pública pugui acabar decidint sobre com dotar-nos per realitzar serveis sanitaris òptims.

     

  • La Generalitat aprova el projecte de llei per blindar la universalitat de la sanitat

    Catalunya fa un pas més en la defensa de la universalitat de la sanitat pública. La Generalitat ha anunciat aquest dimarts l’aprovació del projecte de llei que ha de garantir l’accés universal a l’assistència sanitària a tots els residents al territori. «Totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària pública a càrrec del CatSalut (Servei Català de la Salut), d’aquesta manera el projecte restableix en el territori la universalització de l’assistència sanitària de cobertura pública amb independència de la situació dels residents», estableix el text que encara ha de ser sotmès a aprovació al Parlament.

    «Entenem que és una llei absolutament necessària perquè a banda dels perjudicis que es poden produir en la salut de les persones, hi ha un perill per a la salut pública quan es deixa una part de la població sense control mèdic i això també augmenta la vulnerabilitat dels col·lectius en exclusió social», ha afirmat la portaveu del govern Neus Munté en la roda de premsa setmanal per explicar els acords de govern.

    Com ja va avançar el conseller de Salut Toni Comín quan va anunciar la tramitació de la norma, la principal diferència que presenta la nova llei és que l’accés a tota la cartera de serveis serà immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya i no es demanarà un mínim de tres mesos de padró per accedir al sistema, com marcava la instrucció 8/2015, que quedarà sense efecte quan la llei sigui aprovada. En qualsevol cas el padró seguirà sent un requisit i el que s’elimina és la carència de tres mesos.

    D’altra banda, les persones no empadronades seguiran tenint garantida l’atenció urgent i les embarassades i els menors el dret a assistència primària i especialitzada, excepcions que preveu el reial decret llei 16/2012 del PP d’exclusió sanitària. Segons dades del Govern, les instruccions fins ara promogudes pel CatSalut han permès donar assistència sanitària a 137.000 persones que havien quedat excloses per la norma estatal.

    Ja durant la seva primera intervenció parlamentària després de ser designat conseller de Salut, Comín va anunciar que una de les mesures del seu departament seria treballar en una norma que blindés la universalitat de la sanitat, fent un pas més enllà de les dues instruccions fins ara aprovades com a reacció al RDL 16/2012.

    La llei autonòmica, que previsiblement serà aprovada al Parlament, arribarà quatre anys després de la publicació RDL que restringeix l’accés a la sanitat de certs col·lectius. Des de llavors la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (Pasucat) lluita per aconseguir la derogació del decret i al seu torn perquè es garanteixi l’atenció urgent i no es facturi indegudament a les urgències d’alguns hospitals catalans, com ha denunciat juntament amb Jo Sí Sanitat Universal.

  • Anticipar la jugada

    La imatge del boxejador que esquiva un cop amagat, que no va arribar a sortir dels braços del rival però que va ser anticipat en la ment, és una bona metàfora de què és un cervell i per a què serveix. Un cervell és, bàsicament, una màquina per anticipar la pròxima jugada, un sistema de predicció que només tenen els éssers dotats de moviment (les plantes no en tenen). Es considera que la capacitat de preveure el que van a fer altres mitjançant imatges mentals (la consciència) està en l’últim esglaó evolutiu. I el súmmum és albirar el que altres saben, volen i pretenen. Aquesta habilitat, anomenada teoria de la ment, representa, sens dubte, un avantatge important per desenvolupar-se en societat. En principi, es considerava una cosa específicament humana, però cada vegada està més clar que compartim amb els simis moltes funcions mentals. Els últims experiments sobre teoria de la ment han suggerit, d’una banda, que hi ha una continuïtat mental entre espècies i, d’altra, que aquesta capacitat de posar-se en la pell d’un altre està afectada en algunes malalties.

    No obstant això, el concepte de teoria de la ment, que es va desenvolupar a partir de les investigacions amb ximpanzés en la dècada de 1960, es presta a no pocs equívocs i planteja nombrosos problemes. Per començar, no és exactament una teoria, sinó més aviat una facultat: la d’extrapolar la mateixa vida mental a altres per així poder predir o explicar els seus actes. Però, a més, el concepte de teoria de la ment és molt ampli i en ell poden cabre habilitats de molt diferent complexitat, des del reconeixement de les emocions facials fins a les exhibicions més complexes d’empatia, passant pel reconeixement de creences falses. Els grans simis (goril·les, ximpanzés, bonobos i orangutans) semblen ser capaços d’endevinar el que pensa un altre quan maneja informació falsa i anticipar el que va a fer, segons indica un experiment publicat la setmana passada a la revista Science. El que ja no està tan clar és quin és el nivell de complexitat de la teoria de la ment d’aquests simis. I és que extrapolar un estat mental a partir de la conducta observable planteja sempre problemes, especialment en les investigacions amb animals.

    En els humans, la teoria de la ment ja està desenvolupada en bona mesura als quatre anys o potser fins i tot abans, segons algunes investigacions. Però això no passa, per exemple, en els nens que pateixen algun trastorn de l’espectre de l’autisme. Com es desenvolupa la teoria de la ment en una persona sana? Quines zones del cervell estan relacionades? Quins nivells de complexitat d’aquesta capacitat poden distingir? Quins seria l’últim esglaó evolutiu pel que fa a complexitat mental? Quina relació té la teoria de la ment amb la intel·ligència? En quina mesura és una funció que depèn del llenguatge? Fins a quin punt i en quins nivells està afectada està capacitat en les persones amb alcoholisme, autisme, esquizofrènia, grans dolors, trastorns de l’atenció o de l’aprenentatge?

    Quantes preguntes hi ha per resoldre i quantes ni tan sols es poden plantejar encara. El que sembla segur és que tant les investigacions amb els grans simis com amb les persones afectades per diferents trastorns mentals poden ajudar a aclarir aquesta facultat tan íntimament lligada amb la representació d’imatges. Com apunta el neurocientífic Rodolfo Llinás, «vivim per somiar i per fer imatges». Aquestes imatges ens serveixen per anticipar, errònia o encertadament, el que li pot passar a un i als altres. El repte científic, per entendre el cervell i certes malalties, és explicar com.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.