Just Deploy It!

Blog

  • La Generalitat proposa comprar l’Hospital General de Catalunya per 55 milions d’euros

    El Departament de Salut de la Generalitat vol comprar l’Hospital General de Catalunya (a Sant Cugat), propietat del grup privat Quirónsalud, per 55 milions d’euros. L’anunci, fet pel conseller de Salut, Toni Comín, en una entrevista a El Matí de Catalunya de Ràdio, arriba en ple procés de ‘desprivatització’ de la xarxa d’atenció publica, on conviuen centres de titularitat pública i privada, i a prop de dos mesos perquè venci el contracte del Servei Català de la Salut amb l’Hospital General de Catalunya (HGC). El departament diu que ha fet l’oferta a l’empresa Quirónsalud per comprar el centre privat amb ànim de lucre «per convertir-lo en aquell hospital que el mapa sanitari fa anys i anys que diu que falta en aquella zona del Vallès Occidental», segons ha dit Comín. Així la proposta aniria un pas més enllà del que inicialment s’havia plantejat, que era que Salut es limitaria a no renovar el concert amb el centre privat, que venç el 31 de desembre, i que centres públics reassumirien l’activitat que feia el centre.

    Davant les declaracions del conseller, l’Hospital General de Catalunya ha fet públic un comunicat on, diuen, que “no existeix cap tipus de comunicació formal ni oferta en ferm”. Afegeixen que davant d’aquesta “inexistència” de l’oferta de compra, consideren que “no es pot estudiar ni analitzar una cosa que no existeix”.

    El conseller ha explicat que el mapa sanitari, l’instrument de planificació de Salut, ja preveia la necessitat de construir dos nous hospitals, un a Rubí i un altre a Cerdanyola del Vallès, l’Hospital Ernest Lluch i l’Hospital Vicenç Ferrer, per millorar les infraestructures de la xarxa publica sanitària del Vallès. El conseller però, ha defensat que la compra de l’HGC és una proposta «més econòmica que construir-ne dos de nous al Vallès» i que casualment Sant Cugat queda entremig dels dos municipis.

    En declaracions a Catalunya Ràdio, Comín ha assegurat que en cas que la compra es dugui a terme (els 55 milions només serien per l’edifici i l’equipament) es quedarien també amb tots els treballadors del centre privat, més d’un miler. Segons ha detallat, no caldria que aquests treballadors fessin oposicions malgrat passar a formar part del personal d’un centre públic. El procés «és idèntic al que s’ha seguit amb la Clínica del Vallès», ha dit en referència a la trentena de treballadors del centre privat que van passar a integrar-se com a treballadors del Parc Taulí de Sabadell i el Consorci Sanitari de Terrassa quan aquests dos centres públics van assumir l’activitat fins llavors concertada a la Clínica del Vallès.

    Així, en el cas de l’Hospital General de Catalunya passarien a formar part del conveni del SISCAT (Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya). Segons el conseller, d’aquesta manera milloraran les seves condicions laborals “tal com ja ha passat amb la Clínica del Vallès”. Amb tot, de moment l’oferta està damunt la taula i des del Departament de Salut estan esperant una resposta de Quirónsalud. També es negociarà la proposta amb l’alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, municipi on està situat l’hospital.

  • Gairebé la meitat dels casos de VIH es diagnostiquen tard

    La detecció precoç del virus de la immunodeficiència humana (VIH) és clau en la lluita contra la síndrome de la immunodeficiència adquirida (SIDA). Aquest dijous se celebra el Dia de la Prova de Detecció del VIH, que té com a objectiu incentivar l’ús del test de diagnòstic d’aquesta malaltia entre les persones drogodependents o que han tingut relacions sexuals de risc. A Catalunya, el 2015, es van detectar 634 nous casos de VIH, el 89% d’homes i l’11% de dones, i 116 nous casos de la malaltia de la sida.

    Segons la Creu Roja, el VIH es diagnostica tard en el 46% dels casos a Catalunya. Tot i això, des del Centre d’estudis epidemiològics, apunten que els casos de diagnòstic tardà del VIH han disminuït del 55 al 46% entre el 2006 i el 2015. També ha disminuït, pràcticament a zero, la incidència del VIH entre les persones amb drogodependència ateses per la Creu Roja – unes 3.500 en els últims 20 anys-, gràcies als projectes de reducció de danys y de sensibilització. Aquest tipus de projectes, com el Servei d’Atenció i Prevenció Sociosanitària (SAPS) i l’Àrea de Reducció de Danys (ARD) de la Creu Roja, ofereixen assistència integral als usuaris i promouen la seva integració social.

    El president de Gais Positius, Joaquim Roqueta, recomana que “a la mínima sospita cal fer-se la prova per tenir un millor diagnòstic i tractament i també per no infectar a més gent” i remarca especialment la importància de fer-se la prova pels homes que tenen sexe amb homes i persones joves.  Actualment es pot realitzar a molts llocs, com ara hospitals, les farmàcies o els CAP. Davant d’això, però, Roqueta explica que fer les proves en centres de detecció precoç a les entitats comunitàries “és més còmode pels usuaris per la confidencialitat i perquè parles d’igual a igual”. La prova es basa en fer un test a partir d’unes gotes de sang del dit. En 20 minuts es pot detectar l’antigen p24 (una proteïna del VIH) a partir de les dues setmanes de la pràctica de risc.

     

  • Seguim sense fer els deures

    El govern popular de Mariano Rajoy acaba de presentar uns pressupostos que incompleixen els objectius de dèficit fixats per Brussel·les. És improbable que la Unió Europea passi per alt aquest petit detall, especialment quan ens acaba de multar per incomplir el dèficit del 2015. Tampoc penso que s’apiadi de la seva incapacitat per formar govern o per aprovar uns pressupostos. No cal massa astúcia política per entendre que haurem d’afrontar una segona tanda de mesures d’ajust o en termes més casolans, unes noves retallades. L’experiència del 2012 ens fa témer que el sector de la salut tornarà a ser un dels més perjudicats. Malauradament aquesta vegada les retallades cauran sobre una cartera de serveis reduïda, unes llargues llistes d’espera, uns copagaments de farmàcia pels pensionistes i sobre una plantilla esgotada, empobrida i desanimada.

    M’enerva que la història es repeteixi. El novembre del 2008 la prestigiosa revista The Economist dedicava un número al president socialista José Luis Rodríguez Zapatero titulat ‘Spain: The Party is over’. L’advertia que mentre seguia gastant com si no passés res, el seu país havia entrat en una profunda crisi. Al cap de pocs mesos ningú s’atrevia a criticar el setmanari. Avui, el govern central, que no controla ni el dèficit ni l’atur, s’atreveix a parlar de brots verds. La portaveu de salut del Partit Demòcrata Català, que dóna suport al govern, declara que el Conseller de Salut Toni Comín no s’ocupa dels veritables problemes dels ciutadans. Critica que es limiti a desprivatitzar serveis per complaure als partits d’esquerra sense implantar cap millora tangible i efectiva. Per segona vegada serà Brussel·les qui ens farà tocar de peus a terra. Ens tornarà a castigar per no haver fet els deures. És molt probable que forci l’aplicació d’unes noves mesures d’austeritat que plouran sobre mullat.

    Les retallades iniciades el passat 2012 estan sent especialment doloroses pels pacients i el personal sanitari. Patim unes reduccions lineals de salaris i plantilla que només busquen disminuir de la despesa. No hem proposat cap política efectiva de promoció de l’eficiència o la productivitat. Però és important recordar que altres països també perseguits per la troica han sabut aplicar polítiques d’ajust més sofisticades. Irlanda, per exemple, va aprofitar per retallar el personal directiu i de suport al mateix temps que preservava i fins i tot feia créixer l’assistencial d’atenció directa al pacient. Va treure “greix” al seu sistema sanitari.

    Nosaltres ens hem aprimat i debilitat perquè hem perdut tant greix com musculatura. Les plantilles dels centres han caigut però mantenim tota la burocràcia que no aporta valor. Seguim amb totes les delegacions, ineficiències i duplicitats del Catsalut i de l’ICS. Seguim pagant tots els costos de transacció que genera el complex entramat d’empreses que formen el complicat sistema sanitari català concertat. Els irlandesos també van intentar, encara que sense massa èxit, reduir els serveis hospitalaris d’aguts i fer créixer els d’atenció primària i d’atenció a la cronicitat. Nosaltres ni ens ho hem plantejat. Al contrari, anunciem la construcció d’un nou hospital d’aguts a Tarragona quan a Reus acabem de fer-ne un de sobredimensionat. Ni tan sols ens hem proposat ordenar seriosament el terciarisme. Tampoc apliquem cap política per aprofitar millor les competències dels diferents col·lectius professionals. Al contrari, avui les infermeres tenen menys competències en la utilització autònoma dels medicaments.

    Governar implica fer els deures. La història recent ens mostra que quan no ho fem ens castiguen i ens marquen el que hem de fer. Cal recuperar el lideratge dins del sistema sanitari. La població i els professionals hem assumit estoicament unes retallades que no han resolt la situació. Segurament així podrem entendre millor que s’adoptin mesures orientades a millorar l’eficiència i assegurar la sostenibilitat.

  • 90.000 morts a l’estat espanyol associades a una alimentació no sana

    Menjar insà perjudica fins al punt que una dieta inadequada és el factor de risc que més problemes causa en la nostra salut i és responsable d’una de cada quatre morts evitables al món. Així ho indica el macroestudi Global Burden of Disease (Càrrega mundial de morbilitat) publicat recentment a The Lancet. A l’estat espanyol l’associació VSF Justicia Alimentaria Global calcula que unes 90.000 persones moren anualment per malalties relacionades amb una alimentació insana.

    Entre un 40 i un 55% de les malalties cardiovasculars, un 45% dels casos de diabetis i entre un 30-40% d’alguns tipus de càncer poden atribuir-se a una alimentació insana a l’estat. A més, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, el sobrepès i l’obesitat són el cinquè factor principal de risc de defunció al món i l’estat espanyol és líder en incidència de sobrepès: un 60% de la població espanyola pateix sobrepès, de la qual un 20% té obesitat.

    A les portes de la batalla per una alimentació sana

    Així ho recull VSF Justicia Alimentaria Global en l’informe Viatge al centre de l’alimentació que ens emmalalteix, que obre la campanya Dame Veneno. L’associació que treballa per la sobirania alimentària recorda en la publicació que “la indústria dels aliments segueix adoptant estratègies per negar el paper de l’alimentació processada, alta en grasses, sucres, afegits i sal”. A més, defensen que en el moment en què “una de cada quatre persones emmalalteix a causa de deolències on el factor alimentari és determinant” el problema és sistèmic i demanen polítiques públiques que intervinguin sobre aquesta problemàtica.

    Sobre el cost econòmic que suposa el tractament sanitari d’aquestes malalties, l’associació calcula que la suma de les tres patologies a l’estat ascendeix a 20.000 milions d’euros. Per exemple, només la despesa pública destinada al tractament de l’obesitat ja suposa el 8% de la despesa pública sanitària a l’estat. Del total de costos que calculen pel tractament de les tres patologies -les malalties cardiovasculars, la diabetis i l’obesitat- 8.000 milions seria el cost del tractament associat a una mala alimentació.

    Gravar els aliments insans

    A nivell mundial és l’Organització Mundial de la Salut (OMS) qui està instant els estats a implementar polítiques de prevenció, com ara posar un impost als refrescs. Així ho va dir la setmana passada l’organisme mundial, quan va fer una petició perquè els governs gravin aquest tipus de begudes com una mesura per lluitar contra l’obesitat.

    A Catalunya, Catalunya Sí que es Pot (CSQEP), presentarà en el pròxim ple al Parlament una moció que defensa mesures com gravar amb taxes les begudes ensucrades i els aliments insans i no permetre l’entrada d’aquests tipus d’aliments en els centres educatius de Catalunya. “Hi ha taxes que es poden fer per gravar en certs aliments i afavorir els preus d’uns altres. Fer més accessibles els aliments sans i més inaccessibles els aliments insans”, va assegurar la diputada Marta Ribas en una intervenció parlamentària aquest dimarts.

    L’alimentació en funció de la classe social

    Més enllà de parlar dels riscos que suposa per a la salut un tipus de dieta o una altra l’informe de VSF Justicia Alimentaria també posa l’accent en el fet que l’alimentació va lligada també a la classe social. Aquesta idea queda palesa en l’Enquesta de Salut Pública de Catalunya, que mostra que mentre el 40% dels infants que pertanyen a classes socials desfavorides fan un consum freqüent de menjar ràpid, brioixeria industrial, llaminadures i begudes ensucrades el percentatge es redueix a la meitat en infants de famílies de classe social més afavorida o quan un dels pares té estudis universitaris. Així mateix l’obesitat infantil afecta el doble les famílies de classe baixa que les de classe alta, una condició que ja afecta el 12,6% dels infants i joves d’entre 6 i 12 anys.

  • La taxa de mortalitat per càncer de mama disminueix un 2,6% cada any

    El càncer més freqüent en les dones és el de mama i el risc de patir-ne augmenta amb l’edat: la majoria de casos es donen per sobre dels 50 anys. Tot i això, la taxa de mortalitat per aquest tumor se segueix reduint cada any un 2,6%. Això es deu, principalment, a les millores del tractament i el cribratge amb mamografia.

    Actualment aquest tipus de tumor provoca la mort de 12 de cada 100.000 dones a Catalunya. Al cap de cinc anys del diagnòstic, la supervivència és del 82%, per sobre de la mitjana europea. Es tracta del tumor més diagnosticat entre les dones i representa el 28% de tots els tumors malignes. Des de 1994, la incidència d’aquest tumor es manté estable després d’uns anys d’augment sostingut.

    L’evolució dels tractaments terapèutics i els programes de detecció precoç han permès reduir la mortalitat de les dones afectades per aquest tipus de càncer. El Programa de detecció precoç consisteix a practicar una mamografia cada dos anys a dones entre 50 i 69 anys. El cribratge permet descobrir amb una mamografia tumors tan petits que no són palpables i pot disminuir la mortalitat per aquest tumor entre un 25 i un 35%. L’any passat quasi 272.000 dones es van sotmetre a aquest tipus de proves i es van detectar precoçment 1.150 casos de càncer de pit.

    Des del Departament de Salut recorden la importància de la prevenció com a element clau en la lluita conta el càncer. Per això, des del Codi Europeu Contra el Càncer, recomanen practicar la lactància materna, reduir el consum d’alcohol, evitar el consum de tabac, fer esport de manera regular, mantenir-se en un pes saludable i seguir una dieta equilibrada.

    Amb motiu del Dia Mundial del càncer de mama, aquesta passada nit s’han il·luminat de rosa una trentena d’edificis de Barcelona com l’Ajuntament, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), El Molino o el Palau Robert.

  • Sobre l’origen del nostre sistema sanitari

    S’acaba de publicar el llibre ‘La construcción de un éxito. Así se hizo nuestra sanidad pública’ escrit per Juli de Nadal amb la col·laboració de Pedro Sabando i Lluís Bohigas (ed. La Lluvia, 2016). La seva aparició és oportuna, sobretot ara. Estem en un moment en què, després de bastants anys de crisi i retallades en els pilars socials del nostre incomplet estat de benestar, s’estenen les amenaces sobre els èxits aconseguits en l’àmbit sanitari a partir de la promulgació en 1986 de la Llei General de Sanitat. El llibre s’inicia amb un relat d’elements històrics previs a la gestació i aprovació de la llei, posant especial èmfasi en els antecedents relacionats amb la formació universitària i postgraduada, tenyits amb clares referències autobiogràfiques. Els apunts sobre l’origen i evolució posterior del sistema MIR ocupen una extensió substantiva d’aquesta primera part del llibre juntament amb els que dedica al Fons d’Investigació de la Seguretat Social (FISS), àmbits en els quals l’autor, Juli de Nadal, va tenir un protagonisme indubtable. Motius professionals i personals m’empenyen a ressaltar el fet que durant el període predemocràtic va adquirir un relleu significatiu la lluita dels MIR. Van reivindicar un statuts laboral normalitzat i millores docents, objectius que es barrejaven inexorablement amb el del combat contra la dictadura, aleshores en les seves darreres raneres.

    També s’aborden en el llibre alguns aspectes relatius a la gestió i economia de la salut, a la transició entre la pura i dura administració de centres a una capacitat gestora més moderna i, de la mà de Lluís Bohigas, assistim al naixement i primers passos de la disciplina de l’economia de la salut a Espanya. Pedro Sabando, amb un coneixement directe dels fets, donades les seves responsabilitats polítiques en aquell temps. Explica, amb un cert deteniment i referint-se a episodis concrets, els secrets, les tensions internes en el partit del govern socialista i les resistències i agressions provinents del costat dret del ventall ideològic que van envoltar la gènesi, l’elaboració i l’aprovació de la Llei General de Sanitat. El llibre finalitza amb una mirada reflexiva vers el futur i els nous reptes que neixen dels canvis sociològics i culturals.

    És interessant la publicació de llibres com aquest que ens indueixen a reflexionar sobre els èxits indubtables que, als anys 80, van suposar els canvis legislatius que possibilitaren el canvi més important del nostre sistema sanitari des de la Guerra Civil amb la introducció i operativització dels conceptes de sistema i servei nacional de salut, la universalització del dret a l’assistència i el finançament a partir dels impostos, sense oblidar la reforma de l’atenció primària i la integració de la salut pública, entre d’altres.

    No són escasses les veus que critiquen la timidesa dels canvis sense negar la seva importància. És possible que un impuls polític més potent hagués pogut vèncer les intenses resistències que van oposar els canvis als partits conservadors i les mateixes organitzacions professionals. Es fa difícil, després de tants anys, valorar objectivament la viabilitat en aquells temps de transformacions més profundes.

    No es pot dubtar dels aspectes positius del nostre sistema sanitari que el situen comparativament en un lloc de privilegi en relació als de molts països. Tampoc es pot oblidar, però, que el desenvolupament normatiu posterior a la Llei General de Sanitat de 1986 ha estat lent i incomplet. Aquest fet ha ajudat a posar en situació de risc alguns dels seus èxits més importants. A tall d’exemple podem esmentar el decret estatal promulgat l’any 2012 en què s’elimina la universalitat del dret a l’assistència i es tornen a introduir els conceptes d’assegurat i treballador propis de l’antiga Segurat Social, en un intent de fer retrocedir el sistema als temps de la dictadura franquista

    Seguint l’exemple de la reflexió que introdueix Juli de Nadal a l’epíleg del llibre, important recordar les fites aconseguides però sense abaixar la guàrdia davant els nous reptes que impliquen els canvis del context (socioculturals, econòmics, professionals, tecnològics….) i menys encara enfront de les agressions polítiques que pretenen soscavar l’estat i la societat de benestar i el sistema sanitari públic, un dels seus pilars fonamentals.

     

  • Un home infectat per legionel·losi mor a Mollet del Vallès

    L’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) i l’Ajuntament de Mollet del Vallès investiguen l’origen de tres casos de legionel·losi declarats aquest mes d’octubre a Mollet. Un dels afectats, un home de 89 anys ha mort mentre que els altres dos ja han rebut l’alta mèdica. La víctima patia una patologia de base que va complicar la pneumònia per legionel·losi. Segons Salut, no es descarten nous casos durant els pròxims dies ja que el període màxim d’incubació de la malaltia és de 14 dies. La legionel·losi es transmet per inhalació d’aigua polvoritzada o aerosols i no de persona a persona.

    Segons han informat des de l’ASPCAT, en el moment de la declaració del brot es va iniciar la investigació epidemiològica i ambiental amb la recollida de mostres per a la pràctica de les analítiques. Mentre s’esperen els resultats de les anàlisis, s’han ordenat tractaments de xoc de neteja i desinfecció de les instal·lacions investigades com a mesura preventiva. De moment S’han pres mostres de 10 instal·lacions inspeccionades i per la seva part, l’Ajuntament de Mollet investiga elements de baix risc, com fonts ornamentals o recs d’aspersió. El secretari de Salut Pública, Joan Guix, ha explicat que els brots comunitaris com aquest són “més freqüents” entre finals d’estiu i principis de tardor per qüestió de temperatura i d’humitat.

    Pel que fa al brot de legionel·losi detectat a Salou al setembre la xifra d’afectats s’eleva a 11 -un dels quals va morir- segons dades actualitzades de Salut. Sobre aquest brot, Guix ha assegurat que ja està “controlat” i ha informat també que les mostres recollides a l’hotel on s’havien allotjat tots els afectats han donat positiu de legionel·la. Amb tot, falta creuar aquestes mostres ambientals amb les clíniques per assegurar que aquest és el focus causant del brot. Finalment, i en relació al brot de legionel·losi declarat aquest mes d’octubre a Vilafranca del Penedès, ha explicat que els quatre afectats han evolucionat satisfactòriament, si bé l’origen encara és desconegut i el període d’incubació encara està latent.

  • Professionals de la psicologia i la psiquiatria reivindiquen una millor atenció als refugiats

    El 2015, de mitjana 24 persones per minut, es van veure obligades a fugir de les seves llars i buscar protecció en un altre lloc i la població desplaçada forçadament al món superava els 60 milions de persones, segons el darrer informe de l’Agència de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR). El mateix detalla que al desembre del 2015 hi havia al món 21,3 milions de refugiats, 40,8 milions desplaçats interns i 3,2 milions sol·licitants d’asil.

    Davant el drama de migrar forçadament i sovint per les condicions en què es produeix la migració, que és un factor de risc en si mateix, els refugiats són un col·lectiu especialment vulnerable de patir trastorns mentals. Davant d’una de les crisis migratòries més grans dels darrers anys, l’Institut Docent i de Recerca del Sant Pere Claver ha dedicat una jornada a reflexionar sobre l’atenció a la salut mental dels refugiats. Una de les reivindicacions dels professionals que hi han participat té a veure amb reconèixer la situació actual com «un estat permanent, no una crisi». En aquest sentit demanen més professionalització en els serveis d’atenció mèdica i serveis socials més enllà d’una primera atenció o assistència.

    «El moment de major visibilitat potser és la pastera però després d’això vénen moments molt llargs en la vida d’algú plagats de dificultats», ha afirmat la psiquiatra infantil Dori Espeso, que ha participat en una taula sobre com ha de ser la intervenció psicosocial i comunitària amb els refugiats.

    Quan migrar té conseqüències per a la salut mental

    El periple per què passen molts immigrants així com les condicions del procés migratori posseeix uns nivells d’estrès tan intensos que arriben a superar la capacitat d’adaptació dels éssers humans. Les dificultats des del moment en què comença el procés de migració no s’acaben amb l’arribada a un altre lloc. De fet, hi ha fins a set dols migratoris, segons el psiquiatre Joseba Achotegui, qui aquest dimarts també ha participat en la jornada per parlar de la Síndrome d’Ulisses, com ell ha batejat un dol migratori extrem. «Emigrar en condicions molt dures, la majoria de vegades sense papers o sense poder tenir a la família, sense drets, espantat… tot això acaba passant factura a nivell psicològic», declarava a aquest mitjà fa uns mesos.

    Segons Achotegui hi ha fins a set dols en la migració: la família i els éssers estimats, la llengua, la cultura, la terra, l’estatus social, el contacte amb el grup de pertinença i els riscos per a la integritat física. Així, el fet de passar per les diferents pèrdues pot ocasionar l’aparició de símptomes com la tristesa, el plor, la culpa o altres relacionats amb l’ansietat com la tensió o l’insomni.

    Els infants i adolescents, doblement vulnerables

    En context d’extrema precarietat els processos migratoris generen molt de patiment, un patiment que incideix de manera diferent en els migrants infants. «En la població infantojuvenil hi ha una ansietat per la separació, estrès posttraumàtic, trastorn del son, por de quedar-se sol, somatitzacions (mal de caps)», ha apuntat Dori Espeso. Segons ella com a joves es troben amb la fragmentació: carències socioeconòmiques, dificultats amb els idiomes o apartar-se de l’escola.

    Begoña Vázquez, psicòloga clínica i psicoterapeuta que forma part de l’Equip d´Atenció al Menor de Sant Pere Claver-Fundació Sanitària, coneix de prop el cas dels adolescents migrants. «Sovint diem que l’adolescent és un emigrant psíquic, ha d’abandonar els pares i la infància a l’aventura de buscar un nou cos i noves relacions. Quan ha emigrat per reagrupament familiar, per exemple, sovint a contracor, es viu com un exili. Molt diferent és quan el noi ho ha triat emigrant sol i fugint de condicions adverses, en aquesta situació no assolir l’èxit esperat l’impedeix tornar al seu país per por de ser vist com un fracàs. Emigrar, refugiar-se, commou els fonaments de qualsevol persona però l’adult, com a mínim, ja ha consolidat la seva identitat», ha explicat durant la taula rodona d’aquest dimarts Vázquez.

    «En adolescents hi pot haver problemes d’autoestima i també és molt freqüent la irritabilitat en poblacions infantojuvenils que viuen en situació caòtica», ha afegit Espeso. De fet, segons Vàzquez, quan l’adolescent es veu desbordat i ni ell ni el seu entorn poden sostenir-ho no és estrany que es manifestin trastorns mentals. «Alguns refugis són la hiperadaptacio, la identitat negativa [reaccionar de manera contrària al que s’espera d’un] o assumir una pseudoidentitat d’un rol que no exigeixi massa compromisos ni risc de fracàs. En altres ocasions semblen superadaptats però un fet dolorós fa reviure el trauma», ha apuntat l’experta.

    Davant la situació que viuen joves refugiats Vàzquez ha assegurat que «cal ser molt respectuós i donar temps perquè el jove pugui acostar-se i fer confiança per parlar de les seves vivències traumàtiques». Per la seva banda, Dori Espeso reivindicat la importància de la intervenció psicosocial i de no medicalitzar el patiment. «Treballar en el foment de les seves capacitats, potenciar aspectes positius i minvar els aspectes de vulnerabilitat» són algunes de les línies que ha apuntat aquesta psicòloga.

  • Uruguai venç Philip Morris

    Una recent sentència històrica del Centre Internacional d’Arranjament de Diferències Relatives a Inversions (CIADI), que ha estat silenciada pels principals mitjans espanyols, ha donat la raó a la República d’Uruguai contra la demanda que havia interposat la multinacional tabaquera Philip Morris.

    Philip Morris havia demandat l’any 2010 el govern d’Uruguai, sol·licitant una indemnització de 25 milions de dòlars, per considerar que les normes promulgades en aquest país derivades de les lleis antitabac són inadequades i expropiatòries, perquè imposen el requisit de la norma única de presentació per marca i limitació dels pictogrames associats als paquets de les cigarretes.

    Després de sis anys de litigi, durant el qual Uruguai va rebre el suport formal de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i de l’OPS (oficina de l’OMS per a Amèrica), CIADI va rebutjar la demanda de la tabaquera, reconeixent el dret de l’Estat a protegir la salut dels seus ciutadans i la va condemnar al pagament de 7 milions de dòlars pels costos.

    Amb motiu de la decisió, el president de l’Uruguai, Tabaré Ramon Vázquez, va dirigir un missatge a la població en la qual assenyala que «havent-hi evidència científica que de manera irrefutable prova que fumar causa addicció i provoca una sèrie de malalties com ara càncer de pulmó, emfisema pulmonar, insuficiència cardíaca i accident cerebrovascular, entre d’altres, i que ha matat més persones que les que van morir en els conflictes bèl·lics al segle XX. Exercim el poder sobirà que ostentem per a la defensa i promoció de la salut pública». També assenyala després que «no és admissible prioritzar els aspectes comercials per sobre de la defensa dels drets fonamentals com són la vida i la salut». I acaba dient que: «el laude que s’ha dictat emparant les mesures sanitàries adoptades per la nostra República, mostra al món que per a Uruguai no hi ha valor més important que la vida ni actitud més sagrada que la protecció de la salut dels seus habitants».

    És una batalla guanyada a la tabaquera més gran del món en una llarga «guerra bruta». Aquesta indústria utilitza tots els recursos possibles per manipular i desinformar a través dels mitjans de comunicació públics. A més, fa servir a polítics, investigadors i periodistes que, conscientment o ingènuament, col·laboren i treballen en benefici dels interessos d’aquesta indústria del tabac. Hi ha països en desenvolupament on la despesa en campanyes publicitàries de la indústria del tabac supera el pressupost sanitari estatal.

    Les mesures contra el tabaquisme a Catalunya mostren alguns avenços positius i altres no tan positius. La mortalitat per tumors associats al tabac ha disminuït en els homes però augmenta en les dones. Segons el Departament de Salut, la proporció de fumadors entre 15 a 64 anys (2014), segueix sent relativament alta, del 36,2% en els homes i pràcticament no s’ha reduït del 2006 al 2014. En les dones és del 24, 7%. És destacable en els homes un lleuger augment de fumadors entre 2013 i 2014, i que entre els 25 a 34 anys el 50% són fumadors, el que és indubtablement alarmant.

    La postura d’Uruguai proclamant que no és admissible prioritzar els aspectes comercials per sobre dels drets fonamentals, com són la vida i la salut, és un principi clau no només aplicable a la lluita contra el tabac. Hem assistit recentment a la publicació de diverses manipulacions: de la indústria del sucre, per ocultar el seu potencial efecte en malalties cardiovasculars; de les indústries de fabricació de begudes ensucrades, per ocultar el seu efecte sobre l’obesitat; de la fabricació de cotxes dièsel amb controls d’emissió de gasos contaminants adulterats, que intenten emmascarar l’efecte de la contaminació del trànsit rodat. Malauradament en la majoria dels casos, els governs i les autoritats de Salut Pública, semblen prioritzar criteris mercantils o no tenen prou valor per enfrontar-se a les empreses multinacionals, en nom de defensar la salut de la població.

  • Néixer albí a Tanzània: la doble condemna del càncer de pell i l’estigma

    “A Tanzània vaig veure una mare que posava el seu bebè al sol per veure si es tornava negre”. Amb aquest cas la fotoperiodista Ana Palacios, que acaba de publicar el llibre ‘Albino’ (Editorial Tenov), exemplifica com de necessari és formar la població africana sobre l’albinisme, un trastorn genètic en què hi ha una absència total o parcial de pigment i que en algunes regions de l’Àfrica és motiu d’exclusió social pel cúmul de mites i creences al voltant del trastorn.

    Palacios va acompanyar per primera vegada el doctor Pedro Jaén, el 2012, a Tanzània, el país amb l’índex més gran d’albinisme del món, on es calcula que la prevalença estimada és d’un de cada 1.400. Va ser al camp de Kabanga, un refugi per a albins situat al nord-oest del país amb l’objectiu de protegir-los de caçafortunes, on va poder veure de primera mà la situació que viu aquesta població. Per exemple, el 2007 va començar a córrer la idea que les parts del cos d’una persona albina portaria bona sort per fer pocions màgiques i va augmentar el nombre d’assassinats. Tot i això, Palacios assegura convençuda que “el principal problema dels albins africans és el càncer de pell, no l’assassinat i l’esquarterització per part dels caçafortunes”.

    08-albino-bookexpoana-palacios
    Els tallers consten d’una part teòrica en oncologia dermatològica i dermato-patologia on s’expliquen els principis dels càncers cutanis i els seus possibles tractaments terapèutics. / ANA PALACIOS

    En aquell moment, el 2008, el doctor Pedro Jaén i el seu equip de dermatòlegs de l’Hospital Universitari Ramón y Cajal de Madrid van començar un projecte de cooperació al Regional Dermatologic Training Center (RDTC), a Tanzània, en tres línies: prevenció, formació i intervenció. “Abans anàvem dues o tres vegades a l’any i operàvem uns 100 pacients cada vegada. D’això ja fa vuit anys. Ara seguim operant els casos més complicats, però els senzills ja els fan els doctors d’allà”, assegura Jaén en declaracions a aquest mitjà. És per això que l’equip del dermatòleg valora el projecte positivament. “Abans hi havia molta espera per fer cirurgia general per un càncer de pell. Formant als doctors hem pogut reduir el temps d’espera”, conclou. Els tallers consten d’una part teòrica en oncologia dermatològica i dermato-patologia on s’expliquen els principis dels càncers cutanis i els seus possibles tractaments terapèutics. Això es completa amb una part pràctica directament amb pacients albins.

    A Tanzània l’esperança de vida és de 51 anys. Tanmateix, l’esperança entre els albins és molt inferior: nou de cada deu albins moren abans de complir els 30. Això s’explica, en part, perquè aquest tipus de càncer no fa mal i, per tant, la majoria no saben que el pateixen fins que ja és massa tard per actuar. Un altre problema al que han de fer front és de tipus econòmic. “Com que no saben d’on ve no es protegeixen però, a més, fer-ho és car. La roba de màniga llarga, les ulleres de sol, els barrets o les cremes fotoprotectores són una cosa que no es poden permetre” explica Palacios. Per això, encara que a vegades sí que sàpiguen com protegir-se, no ho poden fer.

    Tanzània és un dels països amb un dels índex de desenvolupament humà més baixos del món. En aquest context apareix Kilisun (Kilimanjaro Suncare), una crema foto-protectora especialment dissenyada per a les persones amb albinisme de l’Àfrica subsahariana. La crema es fabrica a Moshi (Tanzània) i es distribueix des d’allà a altres llocs més remots del país.

    06-albino-bookexpoana-palacios
    Kilisun (Kilimanjaro Suncare) és una crema foto-protectora especialment dissenyada per les persones amb albinisme de l’Àfrica subsahariana. / ANA PALACIOS

    Avui en dia encara milers de persones a l’Àfrica subsahariana amb albinisme s’enfronten a la incomprensió i a la discriminació. Els nens creixen amb constants mirades i atacs per part de membres de la comunitat i altres companys d’escola, explica la fotoperiodista Ana Palacios. A això se li suma que els albins tenen problemes de visió a causa de la falta de pigment, fet que els dificulta seguir la lliçó. Per aquests motius, la majoria d’infants probablement no acabaran els estudis i finalment quedaran relegats a feines de segona. Passaran, per tant, a formar part del 85% de la població que viu amb menys d’un euro i mig al dia. El camp de Kabanga intenta lluitar contra tot això i donar-los una oportunitat.