Just Deploy It!

Blog

  • La depressió de Bruce Springsteen posa cara a un dels trastorns pitjor diagnosticats

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    «El rock ha estat la meva teràpia contra la depressió». Bruce Springsteen va reconèixer fa un temps que durant tota la seva vida ha estat lluitant contra la depressió. A la presentació de la seva autobiografia, Born to Run, The Boss ha tornat a aprofundir en els problemes mentals del seu passat. Uns problemes que segueixen estant estigmatitzats i per als que sovint no es dóna una resposta adequada.

    La malaltia que ha patit el músic de Nova Jersey al llarg de la seva vida no és una cosa poc comú. Segons l’Organització Mundial de la Salut, és el trastorn mental més freqüent i es calcula que afecta uns 350 milions de persones a tot el món (d’un total de 7.000 milions), sent la principal causa mundial de discapacitat.

    Springsteen reconeix en el seu llibre que ha viscut amb una depressió des que era un nen, encara que no va acudir a teràpia fins a gairebé els 40, cosa habitual en molts trastorns mentals que, encara avui, segueixen tenint un important estigma. Però la realitat és que, fins i tot quan reben atenció mèdica, aquesta no sempre és adequada i en molts països, com Espanya, l’atenció primària relativa a trastorns mentals és clarament insuficient.

    Segons l’OMS, els obstacles més habituals són «la manca de recursos i de personal sanitari capacitats, a més de l’estigmatització dels trastorns mentals i l’avaluació clínica inexacta». Aquesta situació es dóna en països de tot tipus d’ingressos, on les persones amb depressió sovint no són correctament diagnosticades, mentre que altres que en realitat no pateixen cap trastorn són tractades amb antidepressius, alerta l’organisme.

    «Dos de cada tres casos de depressió i ansietat estan tractats per metges d’atenció primària, que tenen pocs coneixements específics i disposen de poc temps per fer una avaluació adequada o per realitzar mesures de cribratge», explica a eldiario.es Antonio Cano, president de la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Ansietat i l’Estrès i professor de la Universitat Complutense de Madrid.

    «El percentatge d’encert pel que fa a l’estàndard d’or, que és l’entrevista realitzada per un especialista, és només d’un 20%, és a dir que només s’encerta en un de cada cinc casos», assegura aquest psicòleg.

    Un trastorn emocional

    L’estat depressiu és essencialment un trastorn emocional que està caracteritzat per diversos símptomes, com la tristesa persistent, l’apatia, la desesperança, etc. No obstant això, no totes les persones que pateixen aquest tipus de trastorn pateixen els mateixos símptomes i la seva gravetat, freqüència i durada poden variar segons la persona. «Si tots aquests símptomes, que poden ser normals en un estat de dol, es donen en uns nivells més alts i durant un període prolongat, es pot dir que un està un estat depressiu», explica Cano.

    Encara que avui dia segueix havent-hi moltes llacunes en el coneixement sobre els mecanismes de la depressió, algunes investigacions indiquen que les malalties depressives són trastorns del cervell. Tot i així, no hi ha consens científic sobre això i l’únic que es pot dir és que no hi ha una causa única coneguda de la depressió, sinó que aquesta sembla ser el resultat d’una combinació de factors psicològics, genètics i bioquímics.

    «No ho sabem tot sobre la depressió, però sí que coneixem alguns factors de risc», explica Cano. Entre els múltiples factors que poden afectar, aquest psicòleg destaca els psicosocials, com la desocupació, i recorda que «s’ha observat que amb la crisi econòmica han augmentat les consultes per depressió en atenció primària i que fins a un 9% estaven relacionats amb pèrdua d’ocupació, desnonaments, etc».

    Per què es dóna també en persones acomodades?

    Aquests factors de risc fan que sovint algunes persones assumeixin que la depressió és una cosa associada simplement a la mala situació econòmica o familiar, amb la qual cosa resulta més difícil entendre-ho en el cas d’algú relativament acomodat com Springsteen. No obstant això, Cano assenyala que «es poden traçar moltíssims perfils diferents de persones que han aconseguit el que volen i tot i així entren en una depressió».

    «Hi ha molts casos de persones que no tenen problemes econòmics, ni psicosocials, que fins i tot tenen una família unida i una feina que els agrada, però tot i així poden caure en un estat depressiu, perquè no cal oblidar que hi ha molts factors en joc», explica Cano. «Hi ha persones, per exemple, que són molt perfeccionistes en la seva feina i que els va molt bé, però que entren en una dinàmica en què no descansen prou. Són persones que poden arribar a explotar, es podria dir que arriben a morir d’èxit», assegura aquest psicòleg.

    La depressió heretada

    Entre els factors de risc també poden estar els familiars. Springsteen parla en la seva biografia del trastorn que ha patit i que, segons ell, va heretar del seu pare, cosa que en certa mesura pot ser cert. «La depressió té components que estan relacionats amb els nostres avantpassats, de manera que els fills amb pares que han patit depressió tenen més probabilitats de desenvolupar-la», explica Cano.

    Alguns tipus de depressió tendeixen a transmetre de generació en generació, el que suggereix una relació genètica. Tot i així, aquest psicòleg aclareix que «és difícil separar el genètic del que s’ha après, perquè sovint succeeixen les dues coses». En qualsevol cas, Cano insisteix que hi ha programes preventius eficaços per a fills de pares amb depressió. «No estem condemnats a patir el que han patit els nostres pares, ja que estem davant d’un factor de risc prevenible», assegura.

  • Gluten, lactosa i veganisme: un informe trenca falsos mites al voltant de l’alimentació infantil

    Els infants han de prendre llet? I gluten? Què passa en eliminar la carn de l’alimentació dels infants? Els productes ecològics són saludables? L’Hospital Sant Joan de Déu ha presentat l’informe FAROS per respondre preguntes com aquestes. Els experts avisen que algunes dietes alimentàries restrictives poden presentar dèficits nutricionals i que cada vegada hi ha més famílies que opten per aquests tipus de dietes on s’elimina un o diversos aliments sense necessitat mèdica ni fonament científic. Davant d’això, proposen pautes per alimentar els infants correctament i assegurar que no hi ha carències nutricionals.

    L’informe vol trencar amb falsos mites sobre determinats aliments, com ara que el consum de llet de vaca és perjudicial i augmenta la mucositat o l’asma, o que cal eliminar el gluten davant de problemes amb el sistema digestiu. Reduir o eliminar el consum de llet pot fer perdre una de les principals fonts de calci i que, difícilment, pot ser compensada per altres aliments. En el cas del gluten – una proteïna que es troba en el blat, la civada, el sègol i l’ordi- es desaconsella retirar-lo sense recomanació mèdica, perquè pot dificultar o fins i tot impossibilitar un diagnòstic correcte de celiaquia.

    “Hem vist famílies veganes amb nens amb dèficit de vitamines amb repercussió neurològica important. Les opcions són moltes i la llibertat també, però sempre que es deixi aconsellar per professionals» ha assegurat el cap del servei de gastroenterologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, Javier Martín.

    Segons una enquesta feta a 3.000 persones, molts pares i mares tenen dubtes sobre si estan donant una alimentació correcta als seus fills. De l’enquesta també es desprèn que el 80% dels infants no mengen la quantitat de fruita necessària i el 90% no menja peix cada setmana. Els especialistes també avisen que, sempre que es faci un canvi en l’alimentació bàsica cal consultar amb un metge per valorar si cal donar un suplement alimentari i en quina mesura.

    L’Hospital també ha elaborat la ‘Guia per una alimentació infantil saludable’, on es recullen les pautes principals que cal seguir per assegurar una dieta sana i equilibrada pels infants.

  • Les intervencions prèvies i la transparència no corregeixen les pràctiques irregulars de l’ICS

    L’Informe de Control Financer Permanent de l’Institut Català de la Salut (ICS) (primer semestre 2015) és un informe que té com a objectiu fonamental el control del bon funcionament econòmic i financer dels centres hospitalaris de l’ICS, comprovant que s’ajusta a l’ordenament jurídic d’aplicació i als principis generals de la bona gestió financera.

    L’interventor, Joan Antoni Luque, fa les seguents recomanacions oportunes:

    • Aturar els pagaments indeguts fent el reintegrament oportú dels imports abonats al personal contraris a la normativa.
    • Donar compliment a la normativa vigent de contractació de personal publicant les convocatòries de personal per tal de potenciar la igualtat d’oportunitats entre els possibles candidats.
    • Establir mitjans per utilitzar els complements retributius variables per a les situacions que s’han creat.
    • Evitar la seva utilització com a complements habituals, el seguiment de les recomanacions desvela que reiteradament es van fent les mateixes irregularitats.

    Però el seguiment d’aquestes recomanacions desvela que reiteradament es van fent les mateixes irregularitats, recollides en diferents informes de terminis de temps diferents, i que, per tant, aquestes no se segueixen.

    Pel que fa als nomenaments de càrrecs de comandament, l’informe diu que «no s’acredita que el procediment garanteixi els principis d’igualtat, mèrit, capacitat, publicitat i concurrència, que estableix l’article 19, punt 2 de la llei de l’ICS. Tampoc s’acredita el perfil exigit als candidats ni els criteris que s’analitzen i prioritzen en el procés de selecció (pàg. 39), sent aquests requeriments bàsics per la contractació de tot el personal de comandament inclòs el d’alta direcció, quedant només exempts els càrrecs directius dels serveis corporatius de l’ICS, tal com disposa l’article 40 dels Estatuts d’aquesta institució».

    Crida molt l’atenció la indemnització indeguda en el nomenament de la nova directora de centre de l’Hospital de Viladecans, Montserrat Oliveras, que amb data 28 de febrer de 2015, és cessada com a directora assistencial de l’Àrea de Traumatologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, i indemnitzada del seu contracte d’alta direcció amb un import de 15.514,94 euros. Dotze dies després del seu cessament es proposada per realitzar les tasques directives en un hospital de la mateixa empresa. Segons el mateix interventor firmant d’aquest document, el Sr. Joan Antoni Guerrero Luque, «no procedeix la indemnització abonada» i la insta a fer efectiu el seu reintegrament a la institució. A les al·legacions, tant la senyora Sara Manjón, directora de Recursos Humans, com el senyor Joan Manel Rebollo, cap de Gestió de Personal, només assenyalen que és l’hospital de procedència, el Vall d’Hebron, el responsable de donar les explicacions oportunes i rescabalar la indemnització, cosa que no aclareixen que s’hagi fet.

    Respecte a la contractació de personal, l’informe destaca que en el 38.3% dels expedients en nomenaments de personal temporal hi ha incidències. L’informe també destaca que no sempre es fa compliment estricte de la borsa de treball en la contractació de personal temporal especialment facultatiu, establert en el Pacte de la Mesa Sectorial, de 29 de juliol de 2010.

    També se subratlla que no s’ha donat solució a les retribucions improcedents posades de manifest en informes anteriors. Per exemple, la indemnització per acomiadament a una persona amb contracte d’alta direcció -que també tenia la condició de funcionari de la Generalitat de Catalunya-, no li dóna dret a cobrar-la. Els càrrecs directius amb contracte d’alta direcció perceben retribucions no recollides en els seus contractes de treball, com són carrera professional, atenció continuada o complement de dedicació exclusiva, incomplint així l’article 4 del Real Decret 1382/1985.

    En les retribucions variables vinculades a la jornada laboral (hores extres, guàrdies i plusos) s’observa que hi ha personal amb contracte d’alta direcció cobrant regularment complements d’atenció continuada i  presència física. D’una banda, això no permet la modalitat contractual, i de l’altra, l’interventor apunta que per la regularitat, constància i repetició dels imports podria tractar-se d’un complement del sou, cosa totalment incompatible amb els càrrecs ocupats.

    Actualment hi ha 493 persones que estan superant el límit previst d’atencions continuades presència física i 147 persones que perceben en retribució variable una mitja mensual que supera els 3.000 euros. L’interventor arriba a recomanar l’aturada dels pagaments i regularitzar els imports indeguts. L’informe es reafirma en deixar constància de l’abonament indegut de triennis a sis persones amb contracte d’alta direcció que no tenen vincle d’estatutari o personal laboral que li generi el dret a aquest cobrament.

    Continua detectant-se personal amb contracte d’alta direcció que percep el cobrament de carrera professional, així com càrrecs directius que reben complement de millora addicional sense que s’acreditin en cap cas la preceptiva autorització de la Comissió de Retribucions i Despeses de Personal del Consell per a l’impuls i l’Ordenació de la Reforma de l’Administració. També s’apunta la possibilitat que es faci un ús indegut d’un concepte retributiu no justificat, i de forma reiterada, com si es tractés d’una compensació encoberta. De la mateixa manera, s’està fent servir l’abonament de desplaçaments i dietes per encabir pagaments d’altra forma inadmissibles pels conceptes vigents de les taules retributives.

    Per tant, podem constatar l’esforç en transparència que fa l’ICS publicant tots aquests informes de control i intervenció de la institució, però malgrat ser coneixedors de totes aquestes reiterades irregularitats, hi ha poc o cap propòsit d’esmenar-les. És per això que cal preguntar-se si la transparència serveix per donar resposta als problemes reals o només serveix per posar-los en un aparador.

    També val a dir que les intervencions prèvies, pròpies del control públic i exclusives al sector sanitari de l’ICS, es mostren insuficients per prevenir les pràctiques irregulars tant en la contractació, remuneració i altres aspectes financers. No és d’estranyar doncs, que en les fórmules consorciades de gestió sanitària, que només tenen aquests controls a posteriori, apareguin centenars d’irregularitats i grosses, com les que apareixen cada dia a les pàgines dels diaris sobre escapament a dojo de diners públics cap a mans privades.

  • Convergència, en peu de guerra contra l’operació de Comín per comprar l’Hospital General

    L’esbroncada entre els socis del Govern català pels plans del conseller de Salut, el republicà Toni Comín, per treure de la xarxa d’atenció pública als centres amb ànim de lucre puja d’intensitat. La intenció anunciada per Salut de comprar l’Hospital General de Catalunya ha trobat l’oposició més gran en els seus socis del PDEcat, que governen a la ciutat on està situat el centre, Sant Cugat.

    L’alcaldessa de la localitat, Mercè Conesa, ha carregat contra el conseller aquest dilluns en una roda de premsa en la qual li ha recriminat «governar a cop de titular». A més, segons la convergent, la decisió de llançar una oferta de compra no té «el consens dels alcaldes, agents socials i sindicats del sector». Amb tot, Conesa ha assegurat: «no qüestionem sinó que demanem que [el conseller Comín] no actuï de manera unilateral sense previ avís als alcaldes del territori».

    Les crítiques entre els suposats socis s’han estès a una dura campanya en xarxes socials, en què el PDEcat suggereix que el conseller d’ERC «sotmet el sistema sanitari a la ideologia», no compleix amb el pla de govern i és poc transparent, entre d’altres.

    Les acusacions llançades per Conesa, alcaldessa a Sant Cugat, presidenta de la Diputació de Barcelona i, com a tal, la veu més important del PDEcat en el món local, se sumen a altres fetes per altres destacats membres del partit, com la portaveu de JxSí en la comissió de salut, Montserrat Candini.

    L’antiga Convergència no perdona que Comín que hagi posat en dubte el model sanitari del seu antecessor, Boi Ruiz, assegurant que el seu pla és de «desprivatizacions». Des del PDEcat entenen que no es pot desprivatitzar el que mai va ser privatitzat, i es queixen obertament del llenguatge emprat.

    Però les desavinences entre els socis del Govern van més enllà d’això. La compra de l’Hospital General suposaria revisar la construcció de dos hospitals projectats des de fa més d’una dècada a Rubí i Cerdanyola, cosa que no és vista amb bons ulls pels ajuntaments de la comarca governats per Convergència o el PSC.

    Cordó sanitari de l’executiu

    Més enllà de les diferències, els dos partits han optat per protegir l’Executiu amb un cordó sanitari pel que fa a les postures de l’exterior. Tal com va fer la setmana passada, aquest dimarts la portaveu del Govern, Neus Munté, ha tornat a mostrar un suport sense esquerdes de l’Executiu a Comín.

    Des del govern, ha explicat, consideren que la proposta del conseller Comín de comprar l’Hospital General de Catalunya «té recorregut». Evitant entrar en disputes, Munté ha respost als periodistes que «l’objectiu del govern és poder donar la millor assistència sanitària al territori». Amb tot, sí que ha matisat que cal fer-ho «buscant el màxim consens».

    Els sindicats demanen tenir tota la informació

    L’oferta de compra anunciada per Comín no compta, encara, amb el consens dels sindicats. Per la seva banda, UGT veu «de bona gana» la proposta si finalment es tradueix en paper. «Hi guanyaríem tots ja que passaríem a tenir un conveni SISCAT, que és millor salarialment i a nivell de condicions», assegura Carles Herrera, delegat sindical d’UGT a l’Hospital General. «Una assistència de qualitat i pública seria alguna cosa pel que valdria la pena començar a treballar», comenta convençut Herrera.

    Més recelós es mostra Jaume Gabarró, secretari general de la Federació de Sanitat de CCOO de Catalunya, tot i que confia trobar solucions que generin consens. «D’entrada l’anunci de la compra ens va generar escepticisme que acabi succeint. Ja m’agradaria que l’Hospital General fos un hospital públic però necessitem tenir tota la informació al respecte», apunta.

    «Cadascú parla del que és seu [diu en al·lusió a la informació facilitada des de les diferents administracions] per això volem proposar que tots els agents implicats seiem en una mateixa taula i que es posi sobre d’aquesta tot el que hi ha», avança Gabarró . Segons ell, la preocupació més gran del sindicat en aquest moment és la incertesa sobre què passarà amb el personal de l’hospital a partir del 31 de desembre, que és quan acaba el contracte del centre amb el Servei Català de la Salut.

  • Catalunya destina un 25,6% de la seva despesa en salut a concerts sanitaris

    La Generalitat destina prop de 2.400 milions d’euros a concerts sanitaris, és a dir, a la compra de serveis assistencials a operadors privats. Així se situa com la comunitat autònoma que més percentatge del seu pressupost destina a aquesta partida, que suposa un 25,6% respecte al total de despesa sanitària, molt per davant de Madrid (10,6%) o Canàries (10,5%). Les dades corresponen a l’any 2013 i es desprenen de l’informe Sanitat Privada. Aportant Valor. Anàlisi de la Situació 2016 (Catalunya), que s’ha presentat aquesta setmana, coincidint amb un moment en què precisament el Govern està desprivatitzant la sanitat pública.

    L’informe, fet per l’Instituto para el Desarrollo e Integración de la Sanidad (IDIS), posa en valor l’aportació de la sanitat privada a tot l’estat. “La supressió dels concerts amb el sector sanitari privat pot suposar un handicap per l’atenció adequada i a temps dels pacients, a causa fonamentalment de l’increment dels períodes de llistes d’espera i de la càrrega assistencial dels centres sanitaris públics”, apunta el text. Sobre la situació la presidenta de l’ACES, la patronal de la Sanitat Privada Catalana, Cristina Contel, destacava en la presentació que la «imprescindible complementarietat de tots els recursos sanitaris és especialment rellevant a Catalunya». «La interacció públic-privat ha presidit el sistema sanitari mixt català, on avui de manera polititzada es qüestiona i es combat la seva essència», lamentava.

    Segons dades del mateix informe, a tot l’estat, un 42% dels hospitals privats presenta algun tipus de concert amb les administracions públiques i a Catalunya un 7% dels hospitals privats (32) estan integrats a la xarxa pública (XHUP), sent el major número d’aquests hospitals generals. Un exemple és el de l’Hospital General de Catalunya, que el Govern s’ha ofert a comprar. En nombre de llits hospitalaris Catalunya és l’única comunitat autònoma que compta amb més llits privats que públics: 19.387 privats front als 15.307 llits públics. Juntament amb Andalusia i Madrid, les tres comunitats concentren el 62% dels llits privats a tot l’estat. El sector sanitari privat emplea a Catalunya 8.431 metges i 9.535 infermeres i gairebé 20.000 professionals més.

    El sector hospitalari privat s’uneix en grans grups

    Un dels fenomens que destaca l’informe és la unió, en els darrers anys, de diferents grups privats en grans grups. De fet, només 12 grups hospitalaris concentren gairebé la meitat dels hospitals privats de l’estat. Entre aquests destaquen els dos principals: Quirónsalud i San Juan de Dios. Concretament, Quirónsalud representa prop del 8% dels hospitals privats i el 10% dels llits privats.

    “Fins fa relativament poc temps, el sector hospitalari privat es trobava fragmentat i atomitzat. Tanmateix, en els darrers anys s’han produït al nostre país una sèrie d’operacions  que demostren la tendència del sector privat en la unió en grans grups”, resa l’informe que vaticina que aquest procés continuarà avançant.

    Entre les operacions destaca la que origina el 2014 Quirónsalud, el grup hospitalari resultant de la fusió entre IDC Salud i el Grup Hospitalari Quirón. A Catalunya el grup gestiona el Centre Mèdic Teknon, l’Hospital Quirónsalud, la Clínica del Pilar, l’Hospital Universitari Sagrat Cor, l’Institut Oftalmològic Quirónsalud, l’Hospital General de Catalunya i la Clínica del Vallès. Aquest últim amb qui recentment la Generalitat va rescindir el concert estalviant, segons dades del departament, un milió d’euros dels comptes públics.

  • Ciència sense nord

    En ciència, com en totes les activitats humanes, no és or tot el que llueix. La investigació científica té una aurèola d’integritat i autenticitat que no es correspon amb les misèries que estan denunciant els mateixos científics. Hi ha massa mala ciència, vénen a resumir els protagonistes d’aquesta empresa global que persegueix la veritat i el coneixement per sobre de totes les coses. I hi ha mala ciència perquè hi ha incentius econòmics i professionals que estan pervertint el seu autèntic sentit: fer bones preguntes, respondre-les amb estudis i mètodes impecables, replicar, perfeccionar les explicacions teòriques i fer noves preguntes. Una enquesta realitzada pel mitjà digital nord-americà Vox ha propiciat entre els científics un saludable exercici d’autocrítica amb una senzilla pregunta: «Si pogués canviar una cosa sobre com funciona la ciència d’avui, quina seria i per què?»

    Encara que l’enquesta no té pretensions científiques, els 270 investigadors que han respost la pregunta, majoritàriament dels camps de la biomedicina i les ciències socials, airegen una sèrie de disfuncions que potser no eren conegudes pel gran públic. Els autors del reportatge resumeixen les queixes dels científics en set grans problemes, entre ells la manca de rigor metodològic i la manca de replicació. Encara que no tots són igual de greus, la majoria tenen un nexe comú: l’atzarós, conflictiu (pels conflictes d’interessos) i pervers finançament de la ciència. Més que l’escassetat de fons, el preocupant és que massa sovint es finança l’espectacularitat, el renom dels autors i la promesa de novetat en detriment de la qualitat. Els despropòsits en el finançament han portat alguns a proposar l’adjudicació de fons públics (el finançament privat és un altre problema afegit) mitjançant sorteig. Al cap i a la fi, es queixen, el sistema actual és en essència una loteria, però sense els beneficis de l’atzar. Així, almenys, es reduirien els estímuls més nocius.

    Alguns científics fa temps que denuncien que s’incentiven els resultats positius (encara que sovint s’aprèn més dels negatius); els estadísticament significatius (encara que moltes d’aquestes investigacions facin aportacions insignificants); els sorprenents i atractius per al públic (encara que la seva rellevància sigui escassa), i en general els nous abans que els confirmatoris. La manca d’estímuls per replicar les investigacions, quan no la impossibilitat material de reproduir-los per falta de transparència en els mètodes, estan soscavant un pilar bàsic de la ciència: la necessitat de replicar les investigacions i confirmar, o no, els seus resultats. No es tracta només que la ciència pugui ser falsable, que tot i ser important no deixa de ser un requisit entre d’altres, sinó que pugui avançar perfeccionant les explicacions científiques i renovant les preguntes de recerca gràcies als resultats negatius i no confirmatoris.

    Certament hi ha ara més científics de gran nivell i més ciència excel·lent que en cap altra època, però també és cert que mai com ara hi ha hagut tanta ciència mediocre i gairebé supèrflua. Molt probablement les relacions entre quantitat i qualitat són complexes, variables segons el camp de coneixement i no necessàriament directes. Així mateix, mai com ara hi ha hagut tantes mostres de periodisme científic de gran qualitat i, alhora, tal quantitat d’exemples de periodisme mediocre, enganyós i sensacionalista. Una de les «7 plagues» que denuncien amb raó els científics és precisament la deficient comunicació de la ciència. Però aquest excel·lent reportatge de Julia Belluz, Brad Plumer i Brian Resnick a Vox mostra que el bon periodisme científic segueix sent necessari i no té res a veure ni amb la complaença ni amb la veneració d’una activitat, la ciència, que també té les seves misèries i perversions.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • L’atenció sanitària a les persones trans deixarà d’estar basada en un diagnòstic psiquiàtric

    A partir d’ara la transsexualitat deixarà de tractar-se com una malaltia a Catalunya. Així ho ha anunciat el conseller de Salut, Toni Comín, en la presentació, aquest dilluns, del nou model d’atenció a la salut de les persones trans, que ha presentat després que el passat dia 22 se celebrés el dia mundial per la despatologització trans. La principal novetat del model presentat és que no s’haurà de passar per un diagnòstic clínic ni psicològic per sotmetre’s a una operació de canvi de sexe. S’aconsegueix així, una reivindicació històrica, plasmada recentment a través de la Plataforma ‘TRANSforma la salut’, basada en la despatologització de la transsexualitat. Feia temps que proposaven un canvi de paradigma en l’atenció sanitària a les persones transsexuals basat en la lliure determinació del gènere i que promogués l’acompanyament per part dels professionals sanitaris. “El sistema públic de salut és per a tots i totes i, per ser igualitari, ha de ser sensible a la diversitat des de la perspectiva dels drets a les persones”, ha dit Comín.

    Als anys 90 s’atenia a les persones trans diagnosticant-les d’un trastorn d’identitat de gènere i se’ls sotmetia a correcció psiquiàtrica; als 2000 es considerava una disfòria de gènere i se’ls donava un tractament hormonal i una reassignació quirúrgica. Ara, el nou model es basa en el fet que no hi haurà necessitat de definir ni justificar ni la identitat de gènere ni les preferències sexuals. També es vol donar autonomia per prendre decisions a través del consentiment informat i apostar per una transició opcional marcada per la persona.

    Un CAP de Barcelona serà el centre de referència

    El CAP Manso de Barcelona serà la primera unitat d’atenció primària que atengui aquests pacients, convertint-se en la nova porta d’entrada al sistema, i acollirà la unitat Trànsit, un dels serveis que actualment atén les persones trans a Catalunya juntament amb la Unitat d’Identitat i Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic. La idea és que la unitat del CAP Manso esdevingui  un nou centre de referència per a tot el país i un model d’atenció a la salut de les persones trans pioner a tot Europa, segons ha explicat el conseller. El projecte està inclòs en el Pla de Salut 2016-2020 i ha estat reforçat amb 260.000 euros per l’any que ve i més plantilla multidisciplinària. Es vol aconseguir així una millor atenció per part dels professionals per acompanyar els pacients d’una manera més afectiva i sensibilitzada.

    Aquest nou model s’ha consensuat conjuntament amb plataformes i col·lectiu trans i també amb professionals científics i mèdics. Aquests col·lectius es mostren molt a favor del nou pla però han demanat que la Unitat d’Identitat i Gènere de l’Hospital Clínic deixi de funcionar perquè “no ha tractat amb dignitat i respecte a les persones trans”, ha assegurat el portaveu de la plataforma Nac Bremón. La UIG de l’Hospital Clínic havia estat acusada des de TRANSforma la Salut de practicar una atenció «patologitzant i molt deficient» en diversos aspectes.

    Davant d’això, el director de l’Hospital Clínic, Josep Maria Campistol –que es trobava present a la roda de premsa-, ha demanat disculpes pels “errors comesos i per si han pogut maltractar psicològicament algun afectat”. Ha afegit, però, que cal “mirar al futur” i ha ofert col·laboració entre l’hospital i el nou pla. Des del Departament han dit que “volen aprofitar l’expertesa en operacions quirúrgiques acumulada per l’Hospital Clínic en els darrers anys”, tot i les crítiques que han rebut per part del col·lectiu TRANSforma la Salut».

    Cada any unes 93 persones sol·liciten iniciar el procés de canvi de sexe a través de la sanitat pública, i actualment n’hi ha 437 en fase de trànsit. S’espera que amb aquest nou model es generi un efecte crida i que gent que estava fent el tractament per la privada canviï a la pública.

  • Per un currículum docent

    COLUMNA ILLICH

    Resulta preocupant la tendència de les elits governants de les universitats i del seu ampli entorn a pressionar el professorat perquè publiqui a qualsevol preu. També, la tendencia a potenciar indiscriminadament l’anomenada investigació, cosa que passa sempre, o gairebé sempre, a costa de la docència. Els falcons de la investigació s’han imposat als coloms de l’ensenyament i, tot i que fa una dècada les universitats de nou encuny semblaven apostar pels mèrits docents, encara no ha estat possible que aquest desig cristal·litzi en què aquests rebin una major consideració professional i una millor valoració en els currículums.

    El glamur, els rànquings, la capacitat per generar recursos… Tots ells lligats a la investigació, exerceixen un poder irresistible sobre les autoritats universitàries que menyspreen i releguen a un segon pla l’esforç ingent que representa el dia a dia docent de les facultats. El fenomen no és privatiu de les facultats tècniques o experimentals o científiques, sinó que s’estén també a les facultats d’humanitats on l’afany publicador arriba de vegades el ridícul. Sobre el que succeeix en aquestes últimes han escrit i comentat àmpliament -i molt millor que jo- excel·lents professors d’Humanitats com Rafael Argullol o Jordi Llobet en el seu formidable llibre Adéu a la Universitat (Editorial Galàxia Gutenberg). És pertinent que els aconselli que, d’aquesta obra, s’aturin en el capítol «Fer recerca i publicar» i en el llistat de conferències a cada una més esotèriques anunciades en facultats de lletres (pàg. 235).

    A la base d’aquest fenomen estan certament els factors abans esmentats però, sens dubte, la variable decisiva és la rellevància del currículum editor de cara a l’accés a la universitat i a la promoció dins d’aquesta. Els currículums que avui priven tenen com a eix central la investigació i el que aquesta implica: finançament, publicació i publicitat (i de vegades, coneixement). Aquest és l’horitzó avui dia més apreciat. Els professors, especialment els que esperen promocionar, centren la gairebé totalitat del seu temps i dels seus esforços intel·lectuals en la investigació i deleguen la docència als nouvinguts, als becaris o a aquells que disposen de més temps perquè «no investiguen». Resulta curiós que una institució com la Universitat, de la qual la seva raó principal de ser és la transmissió del coneixement de generació en generació, vagi oblidant la seva missió enlluernada per la innovació que al capdavall no és tanta, i per la investigació que, al cap i a la fi, resulta poc eficient.

    Un recent estudi de JP Ioannidis a The Lancet, suggereix que fins a un 85% de les publicacions científiques en el camp de la (bio) medicina són prescindibles. O, dit d’una altra manera, que un altre tant per cent dels recursos humans i econòmics destinats a l’anomenada investigació, representen una despesa supèrflua. La pressa per publicar i la pressió per multiplicar el nombre d’articles, ha generat una dinàmica perversa de soroll de fons sovint insignificant. I, repeteixo, tant en ciències com en lletres. A sobre, han proliferat com bolets les revistes «científiques» en línia que publiquen de tot, en un anglès macarrònic i sense cap garantia per tal que l’autor pagui, i no passa dia que no ens arribi per correu electrònic una invitació per publicar un article o un capítol de llibre en un engendro informàtic muntat en un servidor remot.

    Encara és hora que alguna facultat de medicina, que són les que conec millor, planifiqui i reconegui el currículum docent, que reconegui que la tasca d’ensenyament i tot el que aquesta comporta mereix un reconeixement curricular tant o més important que la investigació. Que dissenyar correctament el programa d’una assignatura, innovar en metodologia docent, atendre els estudiants i exercir una bona tutoria, suposen mèrits tant o més preuats que una publicació d’alt impacte. És clar que preparar-se bé una classe, tutoritzar a una jove promesa o preparar un seminari interactiu, tot i que haurien de suposar l’activitat nuclear de la universitat, constitueixen activitats més callades, més modestes, menys glamuroses, a les que ni el govern universitari ni els mitjans de comunicació presten la menor atenció. Els joves omplen les facultats per aprendre i preparar-se per la seva inserció laboral. Alguns, pocs, potser trien dedicar-se a la investigació i, menys encara, arribaran mèrit investigador. Per tant, l’essencial és que després del seu pas per la universitat els estudiants estiguin capacitats al màxim per exercir la seva professió i, per aquest mateix motiu, representen, o haurien de representar, l’eix central de l’atenció del professorat.

    Les universitats han de plantejar molt seriosament incorporar als mèrits curriculars les capacitats i resultats docents dels seus professors o dels que aspirin a ser-ho. Haver tingut iniciatives en ensenyament secundari, o en treball comunitari, haver-se format en pedagogia, rebre bones puntuacions dels estudiants, dirigir de manera competent una assignatura complexa o coordinar unes bones pràctiques són mèrits que s’haurien de valorar tant o més positivament en els currículums que les publicacions científiques. D’aquesta manera, es primaria i es motivaria millor als coloms universitaris gràcies a les quals molts estudiants guarden un bon record i un bon aprenentatge en els seus anys universitaris.

  • El sistema sanitari, la LOSC i les desprivatitzacions

    En els darrers dies han sorgit a la llum pública les discrepàncies entre el conseller de Salut, Toni Comín, i la portaveu a la Comissió de Salut al Parlament i membre de Junts pel Sí, Montserrat Candini. Ella insinua que el conseller actua de forma demagògica en el tema de les “desprivatitzacions” que intenta posar en marxa. En una entrevista amb la revista especialitzada Redacción Médica diu que ho fa per servir determinats interessos polítics (d’esquerres) i que oblida els dels pacients.

    El sistema sanitari català que defineix la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) de l’any 1990 es fonamenta en una diversificació de la provisió de serveis sanitaris que contempla la incorporació de centres públics i privats, amb i sense ànim de lucre. L’argumentari utilitzat en la presentació al Parlament d’aleshores projecte de llei deixava ben clar que el motiu principal per dissenyar d’aquesta forma el sistema català era incorporar a la xarxa pública (XHUP) tot un seguit d’hospitals de mida mitjana i petita pertanyents als ajuntaments, institucions religioses, cooperatives i mútues patronals.

    Es deia que a Catalunya solament el 34% dels llits eren de titularitat pública mentre que a la resta de l’estat la xifra era del 67%. Tal com es reconeix en l’esmentat discurs de presentació de la llei, es podria haver optat per transformar l’Institut Català de la Salut (ICS) tal com es va fer en altres llocs de l’estat però la decisió final va ser crear un nou ens jurídic: el Servei Català de la Salut (CatSalut). A aquest ens se li atribueix com a primera funció l’“ordenació, planificació, programació i avaluació i inspecció sanitàries, sociosanitàries i de salut pública” així com les de “distribució dels recursos econòmics destinats al finançament dels serveis i prestacions que configuren el sistema sanitari públic i de cobertura pública i l’establiment, gestió i actualització d’acords, convenis i concerts”. En tercer lloc també s’encarrega de la “gestió i administració dels centres i establiments sanitaris integrats en el Servei Català de la Salut, així com l’execució de les actuacions dels serveis i prestacions del sistema sanitari públic de Catalunya». Aquesta decisió política donava, per tant, ple suport legal a l’entrada en el sistema de recursos de titularitat jurídica privada.

    El model va ser compartit en el seu origen per totes les forces polítiques que van votar favorablement la LOSC l’any 1990, incloses ERC i ICV. El nucli conceptual del model sanitari català no ha estat criticat per ningú fins fa molt poc temps, sobretot a partir dels casos de corrupció que han arribat a l’opinió pública. El consens era tan unànime que persones i personatges afiliades a partits d’esquerres col·laboraven activament en la seva difusió internacional, cantant les seves excel·lències. Encara són minoria els que s’atreveixen a publicitar de forma oberta les crítiques dient de forma clara i rotunda que la concepció del sistema propicia la generació d’interessos localistes i la corrupció de baix i mig nivell i, sobretot, a inflaccionar de forma innecessària l’estructura de planificació i gestió i els recursos (bàsicament hospitalaris) del sistema així com a introduir profundament el lucre institucional i personal com un dels seus motors.

    Sembla innecessari insistir en l’obvietat del fet que els sistemes sanitaris s’han d’adaptar el millor possible a les característiques (històriques, culturals, sociològiques i econòmiques) del context, fugint de l’aplicació mimètica de receptes universals. En el cas de Catalunya és clara la necessitat de donar el protagonisme que li pertoca a la societat civil i les seves institucions. Però això no implica l’acceptació incondicional del disseny del sistema català que es va instaurar l’any 1990.

    Per tant, quina o quines són les raons d’aquesta polèmica interna sorgida entre el conseller Comín i la portaveu Candini? Evidentment no es tracta d’un qüestionament del model, compartit per les seves forces polítiques d’origen. Les causes de la discrepància crec que s’han de buscar en dos àmbits principals: per una banda en la barreja política d’esquerres, centre i dretes que integra la coalició de Junts pel Sí i per l’altra en l’indubtable olfacte polític del senyor Comín per apuntar-se a liderar una reivindicació clàssica de l’esquerra sense posar en qüestió en cap moment la naturalesa conceptual del model sanitari català. Crec que ha arribat el moment de posar les cartes sobre la taula i distingir clarament entre la causa i l’efecte: la privatització i el seu contrari (desprivatització) són efectes d’un model causal concret. Per tant, anem al gra: qüestionem el model i no solament algunes de les seves conseqüències.

  • Així és com la Generalitat està desprivatitzant la sanitat pública

    Quan fa un any la CUP i Junts pel Sí eren en plenes negociacions per formar govern, una de les condicions dels anticapitalistes era precisament que la cartera de Salut -la que més pressupost s’endú dels comptes de la Generalitat- caigués en mans d’ERC. El precedent de Boi Ruiz com a conseller de Salut va ser un llast per a Convergència: cinc anys al capdavant d’aquesta conselleria havien sacsejat massa la sanitat catalana. Des del model de consorcis, a l’augment de concerts privats en paral·lel a les retallades públiques fins a l’augment de les llistes d’espera per ser intervingut van ser algunes de les polèmiques amb l’exconseller Ruiz.

    L’actual conseller, Toni Comín, vol fer un gir a les polítiques i perfilar-se com la figura que recuperarà la confiança dels ciutadans en el sistema públic. Amb ell dirigint aquest departament, la Generalitat ja ha rescindit el contracte amb la privada Clínica del Vallès i planteja propostes com la d’aquest divendres de comprar al grup Quirónsalud l’Hospital General de Catalunya (situat a Sant Cugat) per uns 55 milions d’euros. La proposta, que implica que la Generalitat compri a un grup privat amb ànim de lucre un hospital per fer-lo públic, no s’entén fora dels plans del govern d’expulsar els centres privats amb ànim de lucre de la xarxa d’atenció pública.

    Què implica desprivatitzar la xarxa d’atenció pública

    Aquesta desprivatització significava que el Servei Català de la Salut -ens públic que s’encarrega de comprar serveis sanitaris a Catalunya a diferents operadors- no renovaria els concerts a aquells centres privats amb ànim de lucre sempre que l’activitat derivada la pogués assumir un centre públic, com fixa el principi de prioritat de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC). Això implicava a curt i mitjà termini no renovar els concerts amb tres centres privats amb ànim de lucre del mateix grup, el gegant sanitari Quirónsalud -Clínica del Vallès, Hospital General de Catalunya i Hospital Sagrat Cor-, i es faria a mesura que anessin finalitzant els contractes.

    La Clínica del Vallès: ja sense concert públic

    El primer centre a perdre el concert que tenia amb el CatSalut ha estat la Clínica del Vallès (a Sabadell), ja que el contracte tenia vigència fins a l’agost del 2016. La fi del contracte amb aquest centre privat que absorbia activitat derivada de l’Hospital públic Parc Taulí de Sabadell, implicarà obrir 44 llits addicionals i 23 sessions de quiròfan més a la setmana, segons va anunciar al setembre Comín. Aquest increment de places i activitat es repartirà entre l’hospital de Sabadell i el Consorci Sanitari de Terrassa, tal com ja s’havia anunciat el maig passat quan es va decidir rescindir el contracte amb el centre privat.

    El Taulí derivava 3.700 altes anuals (1.100 mèdiques i 2.600 quirúrgiques) a la clínica privada. Des del passat 15 d’agost -data en què vencia el contracte del CatSalut amb la Clínica del Vallès- el centre privat amb afany de lucre va deixar d’assumir pacients del sistema públic i de percebre els 7,5 milions anuals que rebia per aquesta activitat. Aquests 7,5 milions s’han repartit entre el Taulí, que s’ha quedat amb 5 milions i amb dos terços de l’activitat i l’hospital de Terrassa amb 2,5 milions i un terç del que es derivava.

    Segons avançava fa uns dies El País, l’estalvi econòmic que suposa deixar de derivar-hi pacients ascendeix al milió d’euros. En una entrevista a El Diari de la Sanitat, Comín va assegurar que «no jutjava el passat» en resposta a la pregunta de per què s’havia derivat pacients a una clínica privada si això suposava més despesa pels comptes públics.

    El següent a sortir de la xarxa: l’Hospital General de Catalunya

    Més enllà de la notícia que sorprenia aquest divendres, quan el conseller va anunciar la intenció del departament de comprar l’Hospital General de Catalunya (HGC) per 55 milions d’euros, el calendari passa de moment per modificar el concert actual -en contra de la rescissió que s’havia plantejat inicialment- que venç aquest 31 de desembre. Així el centre mantindrà part de la radioteràpia ja que la resta de centres públics no poden assumir tota la que tenien contractada amb el centre privat.

    El cap de setmana passat el conseller va anunciar en una entrevista amb l’Agència Catalana de Notícies que en aquest cas serien el Consorci Sanitari de Terrassa i la Mútua General de Terrassa qui assumirien l’activitat fins llavors derivada. Quant als treballadors, no es descarta que part dels treballadors del centre privat passin a Terrassa. Per l’activitat que assumia, el CatSalut pagava a l’HGC 17.539.771 euros anuals així que és previsible que en assumir menys activitat l’anualitat sigui força inferior, tot i que des de Salut asseguren que encara es desconeix la xifra final.

    Diferent serà si finalment Salut compra l’hospital privat. En aquest cas, segons va explicar divendres Toni Comín, tots els treballadors passarien de tenir un conveni laboral privat a un de públic i els tres hospitals del Vallès -la Mútua de Terrassa, el Consorci de Terrassa i el Parc Taulí de Sabadell- «podrien especialitzar-se amb la seva funció real d’hospital de referència». En qualsevol cas, el trasllat de bona part de l’activitat contractada fins ara a l’HGC l’assumiran a partir del gener els dos centres de Terrassa independentment de si prospera o no la compra del centre de Quirónsalud.

    El repte més gran: l’Hospital Sagrat Cor

    L’Hospital Sagrat Cor (a Barcelona) és dels tres centres qui assumeix més activitat pública -i per tant rep més diners anualment- ja que bona part dels pacients vénen derivats de l’Hospital Clínic, situat molt a prop. En una entrevista amb El Diari de la Sanitat el conseller de Salut assegurava que així com era «evident» que al Vallès no calia contractar activitat privada, «el Sagrat Cor és un cas a part». «Si hi ha la possibilitat que l’acabi gestionant un proveïdor públic, d’acord amb el principi de la LOSC, es faria», assegurava. L’import contractat l’any 2015 a l’Hospital Sagrat Cor va ser de 58.153.276 euros, segons dades del Departament de Salut facilitades a aquest mitjà.