Just Deploy It!

Blog

  • Les dones pateixen hemorràgies cerebrals sis anys més tard que els homes

    Una investigació feta per neuròlegs de l’Hospital del Mar de Barcelona i investigadors de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) publicada a Neurology evidencia algunes diferències associades al gènere en les hemorràgies cerebrals. Dues de les diferències més destacables són, d’una banda, l’edat en què es produeix l’hemorràgia, i de l’altra, la localització de l’hematoma en el cervell.

    Mentre que de mitjana els homes pateixen les hemorràgies cerebrals als 75 anys les dones ho fan sis anys més tard, als 81. L’estudi es basa en un total de 515 pacients (245 dones i 270 homes) tractats a l’Hospital del Mar durant els darrers deu anys després de patir una hemorràgia intracerebral primària, és a dir, quan la causa de l’hemorràgia és per l’afectació directa d’un vas intracerebral. “La diferència més important és sobretot l’edat de presentació, que és un fet que també havíem observat en l’ictus isquèmic [que representa al voltant del 80-85% del total dels ictus i es produeix per l’oclusió d’una artèria cerebral]”, explica a aquest diari el doctor Jaume Roquer, cap de servei de Neurologia de l’Hospital del Mar i coordinador del Grup de Recerca Neurovascular de l’IMIM.

    Un fet més curiós que han pogut observar els investigadors té a veure amb la localització de l’hematoma que presentaven els pacients de l’estudi. Si bé en els homes és més freqüent l’hematoma profund, en les dones és més comú a la zona lobular del cervell, més superficial. “No tenim una explicació per a això però hem constatat que hi ha una tendència bastant important que les dones presentin més hematomes lobars”, declara Roquer, que apunta que seria interessant trobar-ne la causa.

    Més diferències observades tenen a veure amb els factors de risc que presenten homes i dones. En el cas d’ells són més propensos a consumir alcohol o tabac -considerats dos factors de risc de patir una malaltia vascular- mentre que elles tenen menys hàbits no saludables però presenten una situació prèvia funcional més delicada, també associada al fet que estiguin en una edat més avançada en el moment de patir la malaltia. “Estem acostumats a tractar en fase aguda, amb dispositius sanitaris, pensant que homes i dones es comporten igual”, assenyala el doctor.

    Per contra, amb la recerca s’ha constatat que en altres aspectes no hi ha diferències associades al gènere. Per exemple, la severitat de les hemorràgies, el volum dels hematomes (que és el factor més important de mal pronòstic) o la mortalitat després de tres mesos és molt similar en homes i dones. L’hemorràgia intracerebral provoca la defunció del 50% de les persones afectades als tres mesos de l’episodi i, únicament el 20-25% dels pacients sobreviu mantenint una bona capacitat funcional. Així mateix, la causa més freqüent de la malaltia és la hipertensió arterial o una anomalia arterial per a tots dos sexes. De fet, la hipertensió multiplica per 6 la probabilitat de patir un ictus i entre 2 i 6 vegades la possibilitat de patir malalties en altres òrgans. Tampoc no és diferent per a homes i dones el temps transcorregut entre els primers símptomes i l’admissió hospitalària, ni la teràpia i rehabilitació rebudes a l’hospital.

  • «Ens estem quedant sense antibiòtics»

    Aquest és un article publicat a eldiario.es 

    El món ha acceptat, per fi, que té un seriós problema: els bacteris es tornen cada vegada més resistents als antibiòtics que fa inútils molts tractaments. El preu? Unes 700.000 morts a l’any. L’ús indiscriminat de medicaments està darrere de la creació de soques de patògens resistents. L’Organització de les Nacions Unides (ONU) ha planejat per a la seva actual període de sessions a Nova York una declaració per afrontar aquesta amenaça a la medicina.

    El portaveu de la Sociedad Española de Enfermades Infecciosas i cap d’aquest servei a l’Hospital del Mar de Barcelona, ​​Joan Pau Horcajada, assegura que la proliferació de bacteris resistents està minvant l’arsenal amb què compten els professionals per combatre infeccions. La resistència microbiana multiplica per molt les morts anuals per xarampió, tètanus, o el còlera. El càlcul és que a mitjans del segle XXI s’arribi als 10 milions de víctimes, per sobre del càncer, que causa 8,2 milions de morts.

    Quina és la situació que hagi justificat una resolució de l’ONU?

    És molt preocupant perquè es tracta d’un fenomen que estem veient venir des de fa alguns anys, que progressivament va augmentant i que ja porta conseqüències bastant greus.

    Com per exemple?

    Cada vegada ens trobem amb més problemes: dins i fora de l’hospital. Hi ha coses que estem fent que necessiten antibiòtics com ara els trasplantaments. Sense antibiòtics no es poden realitzar perquè a la persona trasplantada se li baixen les defenses per evitar el rebuig de l’òrgan i després cal tractar infeccions. Si els antibiòtics comencen a perdre la seva eficàcia el trasplantament no té tant sentit.

    Però també ens topem amb dificultats per tractar infeccions de diferents tipus com d’orina, pneumònies, postoperatoris … Amb aquesta situació els tractaments tenen menys efecte. Els pacients triguen més a curar-se.

    Però d’antibiòtics si que n’hi ha …

    Cada vegada n’hi ha menys que siguin eficaços. Els bacteris aprenen, això és llei de vida. I es tornen resistents. Històricament, les farmacèutiques han estat investigant per treure nous productes que vencin aquestes resistències però ara, per raons de rendibilitat o les que siguin, no es fa tant. Ens estem quedant sense antibiòtics, que són les molècules que més vides han salvat en la història de la humanitat.

    Descriu vostè un panorama preocupant.

    Tan greu que alguns fins i tot diuen que ens acostem a l’època anterior al descobriment de la penicil·lina. De vegades, estem recorrent a antibiòtics antics que estaven en desús per atacar alguns bacteris. Substàncies que havien estat superades en ser, per exemple, més tòxiques.

    Quines malalties solen provocar aquests bacteris superresistents?

    Són bacteris que estan darrere de malalties, sobretot, de les vies respiratòries, urinàries i intraabdominals. També són força presents en les infeccions intrahospitalàries [que s’adquireixen durant l’estada al centre sanitari] que afecten qualsevol part de l’organisme i que, fins i tot, es detecten en els catèters per administrar medicació.

    Altres patologies provocades per aquests patògens són les malalties de transmissió sexual [afeccions que han repuntat en els últims anys a Espanya]. Per a la gonorrea o la sífilis s’està tornant a tractaments que havien quedat en desús fa deu anys.

    Si hagués de triar un origen clar sobre aquest problema quin seria?

    Hi ha un abús dels antibiòtics. Es consumeixen en excés. S’utilitzen més i amb més alegria. A més, amb la noció que els bacteris s’estan tornant cada vegada més resistents, s’acaba per aplicar antibiòtics d’ampli espectre o còctels d’antibiòtics per tractar de vèncer aquesta resistència.

    Tot i que la preocupació és de caràcter global, com està Espanya?

    Estem per sobre de la mitjana europea pel que fa a la freqüència de bacteris multiresistents de diversos tipus. Juntament amb Grècia i Itàlia mostrem majors resistències que el nord d’Europa. A això cal afegir-li que Espanya està al capdavant en l’ús d’antibiòtics per habitant.

    I com s’expandeixen aquests ceps d’un organisme a un altre?

    La via dins de l’hospital és important però també és molt rellevant la zoonosi [transmissió d’animals a humans]. La utilització de fàrmacs en la ramaderia -i l’agricultura- té un impacte directe en les persones. Els antibiòtics impregnen els teixits dels animals i després passen. Els bacteris aprenen.

    Quin paper juga l’autoconsum?

    L’abús no és exclusiu dels professionals. Forma part de l’actitud de la població, del boca a boca entre aquells que tenen accés fàcil a aquestes substàncies.

    Prendre antibiòtics per compte i risc del pacient és inútil.

    Hi ha força gent a la qual li costa distingir entre un antibiòtic i un antiinflamatori. Recentment hem sabut per l’Eurobaròmetre que només el 37% de la població coneix realment què són. És típic el cas en el que s’utilitzen per processos vírics com la grip en els quals no serveixen per a res.

    Els càlculs oficials parlen de 25.000 morts anuals i despeses de 1.500 milions a Europa.

    Són moltes morts però podrien ser moltes més. Les projeccions, si es manté l’actual ritme, apunten que, pel 2050, la mortalitat provocada per bacteris resistents superaria la del càncer.

    Per què suposa tanta despesa?

    Les infeccions resistents obliguen a fer estades més prolongades als hospitals. Hi ha més seqüeles en els pacients. Sorgeixen més problemes de salut. És un peix que es mossega la cua. Es gasta molt però més aviat en pegats que en solucionar la causa. El fet que l’ONU faci una resolució sobre això vol dir que s’accepta que és un problema de salut pública. De la ciència passa a l’acció política perquè els sanitaris ja hem avisat. Ho veiem venir. I una vegada que es posa en marxa, és un tren difícil d’aturar.

    Espanya té una estratègia per revertir aquesta tendència?

    Hi ha redactat un pla nacional de lluita contra les resistències per vigilar l’ús dels antibiòtics, millorar la seva aplicació i controlar la transmissió als hospitals però no s’ha implementat: falta finançament i formació. Perquè Espanya és, al costat de Luxemburg i Malta, l’únic país de la UE que no té especialitat mèdica en malalties infeccioses. Un bon cos d’experts és crucial per avançar.

  • Medicina pública (a favor)

    Aquest article és el quart d’una sèrie especial sobre medicina pública i privada. Consulta la resta d’articles aquí.

    La protecció de la salut és un dels elements constitutius essencials de l’Estat del Benestar, un dels èxits indiscutibles de l’Europa que surt de la Segona Guerra Mundial, guiada durant gairebé quatre dècades per la socialdemocràcia. Així, la sanitat pública esdevé no només en un servei més que presta l’Estat (sotmès als vaivens de les prioritats econòmiques del moment), sinó en un dret dels ciutadans que ha de garantir l’Estat, un Estat que té en compte la justícia social i que té en gran consideració la salut i l’accés a la medicina assistencial.

    Quan parlem de medicina pública, convé diferenciar entre assistència mèdica i sistema sanitari. La primera comprèn un conjunt de tècniques i coneixements orientats a preservar o recuperar la salut, entesa com a benestar físic, psicològic i social de les persones. Encara més: l’abast de la ciència mèdica excedeix aquest objectiu terapèutic principal i es dirigeix ​​també a la promoció de la salut, a la prevenció de malalties i a l’ajuda a les persones dependents. A diferència de l’assistència mèdica, el sistema sanitari és el marc social i econòmic en el si de la qual es produeix l’exercici de la medicina. I aquesta forma social depèn de decisions polítiques i la més important de totes és qui serà el «pagador», qui es fa càrrec de les despeses que comporta l’assistència als pacients.

    La medicina pública no és gratuïta com de vegades es diu, sinó que la sufraguem entre tots -tots som «el pagador»- perquè la solidaritat és un dels valors que més apreciem per tractar-se de la base moral de l’Estat de Benestar: ningú ha de quedar-se enrere, ningú ha de veure perillar la seva salut per falta de mitjans econòmics. A més de finançada solidàriament, la medicina pública implica que l’accessibilitat als tractaments mèdics ha de ser la mateixa per a tothom, independentment del seu estatus social, el domicili, el poder adquisitiu o les seves creences. És una gran fita de la nostra civilitat europea.

    A diferència dels entorns liberals en què la sanitat se l’ha de pagar cada un per si mateix o a través de companyies asseguradores amb ànim de lucre, la medicina pública no busca benefici econòmic i, sobre el paper, és la que millor té cura de la població, evitant els abusos comercials, el frau i el tractament excessiu. En els entorns liberals, on anar al metge costa molt, els pacients esperen massa abans de decidir-se a realitzar una consulta o renuncien als seguiments necessaris en moltes patologies cròniques, cosa va en detriment de la seva salut i del seu benestar. Dades recents provinents dels Estats Units parlen d’una mortalitat materna de quatre a sis vegades més alta que a Espanya que, a major abundància, s’acarnissa principalment sobre les mares negres i amb menys recursos. No ens sorprèn. Possiblement moltes dones no reben un control adequat del seu embaràs i arriben al part en condicions molt pitjors de les que arriben les embarassades que reben l’atenció que necessiten.

    El finançament públic és l’únic, raonable i possible, capaç de sufragar les despeses d’intervencions mèdiques d’alta complexitat com, per exemple, els cremats greus, els politraumatismes, la radioteràpia o els trasplantaments d’òrgans. Les despeses incorregudes en aquest tipus de tractaments resulten impossibles per gairebé el cent per cent dels ciutadans i hauríem d’estar orgullosos que el nostre sistema sanitari els ofereixi «gratuïtament» a qualsevol ciutadà que els necessiti. De fet, les asseguradores no dubten a aconsellar o imposar als seus associats que acudeixin a la medicina pública quan les coses es posen lletges de veritat.

    L’entorn públic facilita la superespecialització ja que permet concentrar (i fomentar més del que ho fa) els tractaments més complexos en menys mans i així millorar els resultats. ¿Es recorden del cas de JD del qual els vaig informar fa un mes en aquesta mateixa columna? Tornem a ell. JD és un home de 64 anys diagnosticat de càncer de còlon que va a un cirurgià general, privat, que no realitza més de deu o dotze intervencions sobre l’intestí gros a l’any. L’extirpació del tumor dura tres hores i mitja i el pacient presenta als tres dies una peritonitis que necessita una reoperació, estada a UCI durant dues setmanes, i surt de l’hospital al cap d’un mes de la intervenció amb una bossa de colostomia ( i milers d’euros carregats a la seva mútua!). Atès en una institució pública aquest pacient hagués tingut més possibilitats de ser operat per un equip amb deu vegades més volum de pacients i ser donat d’alta en quatre o cinc dies sense un any contra natura. És així. Els responsables polítics de la sanitat pública tenen la missió de planificar l’assistència de manera que als pacients se’ls garanteixi la millor opció terapèutica en cada cas.

    La sanitat pública ofereix condicions immillorables per a la investigació i per a la docència. Al cap ia la fi, els metges -ja exerceixin en centres públics o privats- s’han format en hospitals universitaris que a Espanya pertanyen a la xarxa pública en gairebé la seva totalitat. De fet, la medicina privada viu, en certa manera, subvencionada per la pública ja que inverteix ben poc en formació i es beneficia de la gran contribució que fa la xarxa pública a la formació de metges abans i després de la seva graduació universitària. Una cosa semblant passa amb la investigació biomèdica que, ben promoguda per la indústria bé pels propis acadèmics, es realitza fonamentalment en els centres públics. Aquests són els que han donat més oportunitats als facultatius que han desitjat seguir una carrera acadèmica i contribuir a ampliar i millorar el nostre coneixement. Al llarg de les tres últimes tres dècades, Espanya s’ha anat situant més i més amunt en recerca clínica, i en moltes especialitats publicacions nostres es compten entre les millors del món. Un entorn d’estudi i investigació suposa en general un millor entorn pel que a la qualitat de l’assistència es refereix.

    La recent globalització econòmica ha afectat de manera molt negativa a l’Estat de Benestar. El capital s’ha bolcat en l’especulació transnacional aprofitant les possibilitats de les tecnologies d’informació i comunicació, en detriment de l’economia productiva, considerant a les persones com un mer mitjà quan no un obstacle per als seus negocis. Però la defensa, continuïtat i millora de l’Estat del Benestar, està en mans dels ciutadans. Per això no n’hi ha prou de repetir el mantra que el finançament és insuficient sinó que s’han de prendre mesures que garanteixin la sostenibilitat del sistema sanitari públic millorant la coordinació sanitària, basada en l’eficàcia, l’eficiència i l’equitat, professionalitzant la gestió sanitària situant-la a una distància prudencial del poder polític i implicant la ciutadania en les decisions i prioritats sanitàries i en la millora dels seus hàbits de vida i en la preservació d’un entorn saludable.

    En resum, la medicina pública i la privada són aquí les dues per quedar-se, cadascuna amb els seus pros i contres. La medicina privada seguirà sent d’elecció per als ciutadans amb millor poder adquisitiu o per a aquells que vulguin tenir una alternativa als vaivens polítics del sistema públic. La medicina pública seguirà sent la base insubstituïble de l’assistència sanitària per a tots i seguirà carregant amb els tractaments més complexos i costosos. El més important és que tots dos sistemes convisquin sense complicitats corruptes ni portes giratòries. Que el nostre sistema sanitari sigui mixt no vol dir que hagi de ser barrejat. Una millor definició i delimitació de competències de cadascuna de les dues modalitats d’atenció mèdica resulten fonamentals per evitar que la politització acabi per desprestigiar completament la medicina pública o que la cobdícia i el tractament excessiu desacreditin l’exercici privat.

  • El càncer serà la principal causa de mort al 2030 si no s’incrementa la inversió en recerca

    Segons els experts el càncer serà la primera causa de mort al món el 2030. De fet, es preveu que augmenti la seva incidència en 21,6 milions de casos nous per any abans del 2030. Malgrat això cada dia hi ha més persones que sobreviuen a aquesta malaltia gràcies als tractaments i a la prevenció. Això és gràcies, en part, a la recerca enfocada a aquest sector.

    El 22 de setembre, dia Mundial de la Investigació en Càncer, els experts reivindiquen la importància de posar esforços per seguir avançant en la troballa científica que permeti la prevenció, un millor diagnòstic i tractaments encara més eficaços. Una part d’aquests experts es van trobar aquest dijous en una taula rodona a Barcelona, impulsada per l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) per intercanviar idees. Aquesta organització ha impulsat un moviment global per a la investigació en càncer al qual ja s’han unit diverses entitats internacionals.

    Aquesta iniciativa vol acompanyar la Declaració Mundial del Càncer que impulsa la International Union Against Cancer (UICC). Segons aquest document, la perdua d’anys de vida i productivitat juntament amb la discapacitat causada pel càncer suposen un cost per l’economia mundial important, comparat amb altres malalties infeccioses. «És necessari actuar amb urgència per evitar morts, patiments innecessaris derivats del càncer, i reduir l’alt impacte econòmic i social que té la malaltia», reivindiquen.

    Segons els experts les prioritats són potenciar la investigació que identifiqui les causes d’aquesta malaltia, posar esforços en la prevenció i detecció precoç del càncer com un factor essencial per controlar la malaltia, o aconseguir que es pugui curar el càncer o si més no transformar-lo en una malaltia crònica amb un elevat índex de supervivència.

    «Els científics entenen la gran importància de la col·laboració multidisciplinària mundial. L’única forma de vèncer el càncer és mitjançant la unió de forces de diferents disciplines i països, centrant la nostra lluita contra el veritable enmig», va apuntar durant la taula rodona el doctor Joan Seoane, secretari general de l’organtizació European Association For Cancer Research (EARC).

    De fet, un dels objectius principals que es fixa la Declaració Mundial és precisament consolidar fonts de finançament sostenibles en cada país per la investigació, o promoure la col·laboració internacional per aconseguir avenços globals. A més, un punt important, segons els experts, és incrementar el coneixement per la societat sobre el valor i l’impacta dels esforços d’aquesta investigació.

    Les xifres

    Segons la American Cancer Society l’impacte econòmic global per la pèrdua d’anys de vida i productivitat juntament amb les discapacitats causades pel càncer fou el 2008 de 895 milions de dòlars (796 milions d’euros) que equival a l’1,5% del PIB mundial. Aquestes xifres topen però amb els diners que es van invertir a escala mundial el mateix any en investigació. En total 19 milions de dòlars (17 milions d’euros) destinats a fer recerca en càncer, el que suposa només un 2% del cost econòmic que es va derivar de la malaltia.

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) el cost econòmic derivat del càncer es podria mitigar si s’implementessin estratègies preventives i eines de diagnòstic precoç. Alhora cal actuar de pressa per evitar més morts i patiments innecessaris derivats de la malaltia, asseguren.

    Segons la Declaració Mundial la implementació de la prevenció, la detecció precoç i les estratègies de tractament podrien salvar entre 2,4 i 3,7 milions de vides cada any, la gran majoria persones que viuen en països en vides de desenvolupament, i tindria un impacte global de 400 bilions de dòlars (350 bilions d’euros).

  • Per què l’augment del consum de suplements vitamínics és una mala notícia

    Les dades d’evolució del mercat farmacèutic espanyol del 2015, obtingudes d’una mostra de més 3.469 farmàcies, indiquen que les vendes de vitamines van augmentar un 5,2% en volum i un 5,4% en valors en euros respecte a l’any anterior. És sorprenent aquest augment donat l’enorme evidència que hi ha sobre que l’ús de suplements vitamínics, no només no és beneficiós, sinó que pot ser perjudicial.

    La història és bastant llarga. En la dècada de 1980 i començaments del 90 es van publicar nombrosos estudis epidemiològics que mostraven un efecte protector (especialment enfront del càncer de pulmó i altres malalties cròniques), del consum d’aliments (com les fruites i vegetals) que contenen nutrients (com el beta caroteno) i vitamines (com l’E, l’A i la C). Aquests compostos són coneguts per la seva activitat antioxidant; es considerava que l’oxidació produïa un dany en la ADN, per la qual cosa es va estimar que hi havia una oportunitat de prevenir el càncer i altres malalties, mitjançant la suplementació de la dieta amb aquest tipus de vitamines. Per comprovar la seva efectivitat es van desenvolupar estudis experimentals aleatoritzats (en els quals es comparen persones a les quals es donen suplements de vitamines antioxidants amb persones a les quals es donen placebos).

    Un dels primers, més grans i més important, va ser l’estudi ATBC (alpha–tocopherol, beta-carotene cancer prevention study) realitzat a 29.000 homes fumadors a Finlàndia i publicat el 1994. Sorprenentment després d’entre 5 a 8 anys de seguiment es va trobar que la suplementació amb aquests suplements antioxidants no reduïa el risc d’incidència de càncer de pulmó en comparació al placebo. No només no es va observar un efecte beneficiós, sinó que els que van rebre betacarotè van tenir un 18% més d’incidència de càncer de pulmó i un 8% més de mortalitat total. El segon estudi important va ser l’estudi CARET (de suplementació amb beta-carotè i vitamina A) realitzat als EUA sobre 18.000 homes i dones fumadors i treballadors de l’amiant i publicat el 1996. Els resultats preliminars van confirmar els resultats de l’estudi de Finlàndia, amb un el 28% d’augment d’incidència de càncer de pulmó i d’un 17% de les morts totals per als que van prendre suplements en comparació al placebo, i com a conseqüència es va decidir suspendre la intervenció. Com és possible imaginar, aquests sorprenents i inesperats resultats van generar una llarga controvèrsia científica.

    Posteriorment s’han publicat nombrosos estudis d’intervenció que han confirmat aquestes primeres investigacions. Una àmplia revisió sistemàtica i meta-anàlisi (anàlisi que resumeix els resultats d’un conjunt d’estudis) que representa una evidència molt sòlida i definitiva sobre l’efecte de les vitamines antioxidants, realitzat per un grup de la reconeguda «revisió Cochrane«, va publicar el 2007 els resultats de 68 estudis aleatoritzats que van incloure a més de 200 mil participants, comparant consum de betacarotè, vitamina A, vitamina C, vitamina E i/o seleni amb placebos. Es va trobar que la suplementació amb beta-carotè, vitamina A o vitamina I, en forma simple o combinada incrementaven significativament la mortalitat total (entre un 5 a un 16% comparats amb placebo). La suplementació amb vitamina C i seleni no van tenir per contra un augment de la mortalitat, però tampoc un efecte beneficiós. Una altra àmplia i més recent revisió i metanàlisi, va ser realitzada per la «Preventive Services Task Force» dels EUA que incloïa estudis amb una participació de més de 324.000 individus sobre 24 estudis d’alta qualitat, i va ser publicada el 2013. Confirma que l’ús de suplements de vitamines A, C, E o D, àcid fòlic, betacarotè, seleni o calci no presenten una clara evidència de benefici ni davant del càncer ni enfront de malalties cardiovasculars i alguns d’aquests compostos en alguns estudis augmenten la mortalitat. Un recent ampli estudi aleatoritzat als EUA amb participació de més de 35.000 homes més 400 hospitals, sobre suplements de seleni i vitamina I, per prevenir el càncer de pròstata, ha mostrat que el seleni no té efecte mentre que la vitamina E augmenta un 18% el risc de patir un càncer de pròstata.

    Existeixen també estudis aleatoritzats d’intervenció, sobre l’ús de múltiples suplements vitamínics (com la vitamina A, C, D, E, B1, B6 i B12) i minerals (com magnesi, zinc, i seleni) durant més de 4 anys, que mostren que no redueix el risc d’esdeveniments cardiovasculars en pacients que han tingut prèviament un infart de miocardi. Un altre ampli estudi aleatoritzat ha mostrat així mateix, que el consum de complexos vitamínics (A, C, E B i betacarotè) no augmenten la capacitat de la memòria ni la funció cognitiva en persones majors de 65 anys.

    Es poden fer sobre aquests resultats diferents interpretacions, d’una banda cal tenir en compte que les vitamines que es fan servir en aquests assajos són compostos de síntesi, és a dir, no són naturals sinó fabricats a partir d’una fórmula química. Les vitamines antioxidants que contenen els aliments són naturals, i per a certs tumors com hem vist tenen per contra un efecte beneficiós. D’altra banda en els suplements es consumeixen aïllades mentre que en l’alimentació es consumeixen conjuntament amb altres compostos i és possible que tinguin algun tipus d’interacció. Per això s’ha de recordar que la font més important d’antioxidants ha de provenir de la dieta (del consum de fruites i verdures) i no del consum de píndoles de suplements. Finalment hi ha actualment una evidència que mostra que els compostos antioxidants, quan el seu nivell en l’organisme és suficient i adequat, actuen per contra com oxidants. Per això en població relativament ben nodrida (sense dèficit de vitamines) l’ús de suplements no solament no és beneficiós sinó que és perjudicial. Tot i això, l’ús regular de suplements vitamínics, especialment en els països occidentals més rics, sorprenentment arriba a més del 50% de la població adulta. No hi ha dades d’Espanya, però podria arribar a un 10%.

    És incomprensible que segons les dades d’evolució del mercat farmacèutic es malgastin més de 172 milions d’euros en la compra de suplements vitamínics. Cal tenir en compte que és una estimació parcial, atès que no inclou les vendes d’herbolaris i botigues naturistes. El que és més xocant, és la comparació del creixement del consum per comunitats autònomes, que mostra que Catalunya (que presumeix del seu sistema sanitari) és on més ha crescut el consum, aconseguint al 13,4% respecte a l’any anterior, és dir triplicant el consum mitjà espanyol. La població consumeix suplements vitamínics per prevenir malalties, ajudar a augmentar les defenses del sistema immune i combatre el cansament, ignorant que el seu consum és innocu i/o perjudicial. En són conscients, d’aquesta realitat, les autoritats sanitàries de Catalunya? Els interessos de la indústria farmacèutica fabricants de vitamines són enormes, i per això tracten d’ocultar els seus efectes nuls o perjudicials. Les societats mèdiques i farmacèutiques, els gestors sanitaris fan alguna cosa per contrarestar-ho?

  • Catalunya va ser l’autonomia que més llits d’hospital va perdre entre 2010 i 2014

    2.079 és el nombre de llits que ha perdut el servei sanitari públic català durant el període 2010-2014. Així ho denuncia el sindicat Comissions Obreres (CCOO) que ha fet un informe on constata que Catalunya és la comunitat autònoma de tot Espanya que més llits ha perdut durant aquests anys.

    En total, als centres públics sanitaris de tot l’estat han deixat de funcionar 5.983 llits durant aquesta època. Catalunya encapçala la llista, i per darrere segueix Castella la Manxa, amb 677 llits menys, País Valencià amb 638 menys i Madrid amb 600 menys. De les 15 comunitats autònomes de l’estat (l’estudi no inclou les dades de Ceuta i Melilla), només tres han augmentat el nombre total de llits en centres públics entre el 2010 i el 2014. Es tracta de la Rioja (139 més), Navarra (112) i Múrcia (16).

    Davant d’aquests resultats el sindicat reclama al Govern català i al Departament de Salut que realitzin «les inversions necessàries en aquest sector per tal de revertir les retallades dels darrers anys i incrementar el nombre de llits en funcionament dels centres sanitaris públics».

    Disminució i increment de llits als centrs públics de 2010 a 2014 / CCOO
    Disminució i increment de llits als centrs públics de 2010 a 2014 / CCOO

    La reducció de llits es va veure impulsada per la disminució del pressupost en Salut. Segons dades oficials, el 2010 el pressupost per aquest departament era de més de 9.000 milions d’euros, una xifra que va anar disminuït progressivament fins al 2015. Any en què va augmentar lleugerament per primera vegada, però seguia sent inferior als 9.000 milions de 2010. Aquest 2016 els pressupostos estan prorrogats, i per tant se segueix comptant amb els mateixos diners que el 2015.

    El 2014 va ser l’any en el qual aquests pressupostos van tocar fons, fins als 8.200 milions. És a dir, mentre que el 2012 es comptava amb 1.297 euros destinats a sanitat per persona, el 2013 i 2014 aquesta xifra rondava els 1.090 euros per càpita.

    Segons l’informe de CCOO, i basant-se en dades del 2016, Catalunya està entre les tres comunitats autònomes que menys diners públics destinen a Sanitat. En total, segons l’informe la comunitat catalana destina un 28,75% del total del pressupost públic al Departament de Salut. Al capdavant se situa Astúries, que destina més del 38% del total de diners públics a aquest sector.

    Disminució de treballadors

    Les retallades en el sector públic han afectat no només al tancament de llits, sinó també al personal, que ha vist com les plantilles de treballadors es reduien. Segons l’estudi del sindicat Catalunya ha perdut més de 200 treballadors en el sector sanitari públic des de gener del 2012 a gener del 2016.

    A principis d’aquest any Catalunya comptava amb 38.823 empleats. En aquest cas no és la comunitat que més treballadors ha perdut. Andalusia amb 5.500 empleats menys encapçala la llista, i li segueix Madrid (-4.600) i Castella la Manxa (-2.982).

    Pel que fa al conjunt d’Espanya s’han perdut més de 15.000 treballadors des del 2012.

  • Infermeria i medicina, dues professions que interactuen constantment

    En l’àmbit sanitari, amb independència de qualsevol opinió i amb tota la consideració per a la resta, hi ha dues professions protagonistes, tant des d’una perspectiva històrica com actual, almenys en la gran majoria dels països amb un cert grau de desenvolupament socioeconòmic. Medicina i Infermeria comparteixen tant en el camp hospitalari com en l’atenció primària i comunitària, el nucli assistencial tant clínic com dels serveis de suport diagnòstic.

    Tradicionalment s’ha atorgat el protagonisme de l’assistència diagnòstica i terapèutica mèdica i quirúrgica al metge mentre que a la infermera se li adscriu el de les cures a administrar als pacients diagnosticats pels primers. No és aliena a aquesta distribució de funcions i tasques la que, des d’una perspectiva conservadora i fins i tot masclista, s’assignà als sexes masculí i femení al considerar que els homes podien assumir millor la responsabilitat de «curar» i les dones la de «cuidar», a imatge dels rols que els eren atribuïts en altres àmbits socials, començant pel familiar. Però la cultura i altres circumstàncies han canviat molt i, per exemple, avui la professió mèdica, abans de majoria masculina, s’ha feminitzat àmpliament mentre que a infermeria s’ha incorporat una proporció creixent d’homes. Aquests i altres canvis, intensificats en els darrers 25-50 anys, encara no s’han traduït suficientment en altres en els rols assenyalats. Tampoc la transformació en grau universitari i el desenvolupament de la formació postgraduada en determinades especialitats de la infermeria han modificat substancialment les competències d’aquesta professió.

    Les professions mèdica i d’infermeria treballen habitualment costat a costat i comparteixen actuacions sobre els mateixos pacients. Tant en l’àmbit hospitalari com a l’atenció primària i comunitària ambdues professions han d’actuar en el marc de veritables equips en els quals han de compartir objectius i activitats assistencials d’acord amb una divisió funcional del treball basada en les competències de cadascú dels seus components i no en el domini d’una professió sobre l’altra. Per desenvolupar aquesta estratègia és necessari modificar el context legal d’aquestes professions per fer possible que els seus membres puguin assumir les responsabilitats de tot tipus inherents a l’exercici de les seves competències actuals i futures.

    Cada cop és més clara i urgent la necessitat d’iniciar un diàleg obert i sense apriorismes exclusivistes ni jeràrquics entre els màxims responsables i líders d’ambdós col·lectius professionals per analitzar la pràctica real, actual i futura, dels seus integrants en els diferents àmbits del sistema. Cal dibuixar un mapa de competències compartides i delegades i relacionar-lo amb els contextos assistencials concrets i amb la situació competencial acreditada dels mateixos professionals.

    En l’últim any la interacció entre aquestes dues professions ha saltat a l’actualitat informativa amb l’intent de regulació legal de la prescripció de medicaments per part d’infermeria. Fins ara no sembla que hagi estat possible establir ponts de diàleg entre els dos col·lectius. Els plantejaments estrictament corporatius estan dificultant poder analitzar amb objectivitat i pragmatisme les solucions possibles i desitjables a un problema que també s’ha plantejat en altres països i per al que s’ha sabut trobar sortides acceptables i adaptades a la pràctica real de les dues professions.

    Cal analitzar el problema amb una flexibilitat que sigui capaç de compatibilitzar una certa porositat competencial entre ambdues professions sense desdibuixar els perfils de les responsabilitats, funcions i tasques que les defineixen. Evidentment no és una tasca fàcil i que tingui solucions immediates però una línia possible d’avenç podria néixer a partir de la creació de grups de treball de professionals experts amb àmplia experiència assistencial en els diferents àmbits del sistema sanitari i capaços d’abordar els problemes concrets que es donen en aquestes interactuacions interprofessionals en les situacions més significatives de la pràctica clínica, amb referència especial al terreny de la terapèutica.

    El manteniment de la situació actual d’enfrontament pot implicar perjudicis importants, no solament per a les relacions entre les institucions que dirigeixen les dues professions, sinó, i el més greu i perillós, per a la qualitat i seguretat de l’atenció dels pacients. Sembla que l’obligació dels dirigents sanitaris i professionals és posar-se mans a l’obra sense demora i treballar fins a trobar solucions consensuades.

  • Familiars de persones amb alzheimer: sols i sense un pla nacional per abordar la malaltia

    A l’estat espanyol hi ha prop de 1.200.000 persones diagnosticades d’alzheimer (112.000 a Catalunya), una malaltia neurodegenerativa que de moment segueix sent incurable i que suposa la deterioració gradual de la memòria de la persona fins arribar a la seva incapacitació. A l’espera d’una cura definitiva o de fàrmacs pal·liatius -de moment només existeixen alguns que alteren poc el curs de la malaltia- els malalts, i en especial els seus familiars, han d’aprendre a conviure-hi.

    Més enllà del desajust emocional i l’esforç psicològic que han de fer els familiars, molts es converteixen de cop i volta en cuidadors i l’entrada de la malaltia a casa suposa reorganitzar les hores i els recursos econòmics. “Els familiars són els herois silenciosos. Molts no tenen recursos i necessiten ajuda. Qui pot tenir 3.000 euros per pagar una residència?”, es pregunta Immaculada Fernàndez, presidenta de la Federació Catalana d’Associacions de Familiars d’Alzheimer. I és que els costos per a una família de cuidar una persona amb alzheimer ronda els 31.000 euros anuals, segons càlculs de la CEAFA (Confederación Española de Asociaciones de Familiares de Alzheimer).

    “La teva vida canvia radicalment”, assegura la Pilar Sànchez. Quan li van diagnosticar alzheimer a la seva mare, ara fa deu anys, el seu dia a dia va haver de canviar per força. “He tingut la sort o la desgràcia de deixar de treballar i això m’ha permès tenir més temps. La porto al centre [el centre de dia terapèutic de l’Associació] però per exemple des de fa quatre anys no puc plantejar-me sortir cada cap de setmana”, explica. “Els familiars trobem a faltar un suport social i un reconeixement polític”, afegeix.

    En el cas de la Raquel Fernández és el seu marit qui té alzheimer. Ella ja està jubilada i es dedica exclusivament a cuidar-lo. “Els fills t’ajuden però clar ells tenen la seva feina. Des de fa temps només visc per ell”, relata amb la tristor de qui veu com el seu company de vida va desapareixent a poc a poc.

    Diversos països europeus compten amb un Pla Nacional

    Un punt comú de reclamació des de l’àmbit familiar per mitjà de les associacions i també des de l’àmbit mèdic és la promoció, des de l’administració, d’un Pla Nacional d’Alzheimer. A tot el món una vintena de països tenen un pla i a Europa estats com Dinamarca, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Malta, Holanda, el Regne Unit, Alemanya o França compten amb una estratègia estatal. “És increïble que no tinguem un pla nacional”, lamenta la presidenta de la Federació Catalana d’Associacions de Familiars d’Alzheimer, de la que en formen part més de 7.000 familiars i més de 200 professionals.

    unnamed

    França, per exemple, va ser el primer país europeu en llançar un pla nacional per abordar la demència. Va ser l’any 2001, quan prop de 600.000 persones al país vivien amb demència, la meitat de les quals diagnosticades d’alzheimer. Entre els objectius d’aquest primer pla (2001-2005) hi havia els de produir guies ètiques per a famílies, proveïr suport econòmic o crear centres de dia i centres locals d’informació sobre demència. Actualment aquest pla ja va per la tercera fase.

    L’estat espanyol no només no té cap pla nacional, sinó que a més presenta diferències importants a nivell territorial. Mentre que Andalusia, Galícia i Extremadura han desenvolupat plans estratègics a nivell autonòmic i disposen de més recursos per a les famílies, en altres comunitats el pes recau més sobre les associacions. “Han vist el problema i les necessitats i s’han posat a treballar. A Andalusia fa anys que tenen un pla i les famílies tenen unes ajudes increïbles”, assenyala Immaculada Fernàndez.

    Activitats a l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzehimer de Barcelona / SANDRA LÁZARO
    Activitats a l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzehimer de Barcelona / SANDRA LÁZARO

    “No existeixen recursos especialitzats, no hi ha centres de dia per fases avançades, som les pròpies associacions les que ens hem hagut d’especialitzar”, es queixa Fernàndez. Aspectes com la prevenció, les prestacions socials o els recursos són, s’haurien de preveure, segons ella, en un pla nacional. “La llei de dependència ha intentat donar-hi sortida però el resultat és que sovint els recursos arriben massa tard als destinataris. Per això el que busquem amb el pla nacional és protocolitzar d’alguna manera una projecció per cobrir les necessitats de l’alzheimer”, hi afegeix Alejandro Vilà, president de l’Associació de familiars d’Alzheimer de Barcelona (AFAB). “Ens queda molt a treballar: els recursos sociosanitaris o assistencials no arriben i els familiars se senten sols”, conclou. Com a conseqüència de l’envelliment de la població cada vegada hi ha més persones afectades per la malaltia i actualment és el quart problema de salut al món.

  • El primer cas d’eutanàsia a una menor posa el focus sobre un debat pendent

    Tot i que fa dos anys que Bèlgica permet aplicar l’eutanàsia a menors d’edat, aquest cap de setmana passat s’ha practicat per primera vegada a la història la primera mort assistida a una menor. La pacient, que tenia 17 anys, patia una malaltia irreversible que segons sembla li provocava un dolor físic insuportable, condició necessària perquè aquesta pràctica pugui aplicar-se.

    Bèlgica és una de les poques regions al món on aquesta pràctica està legalitzada i regulada. El 2002 es va aprovar aquesta llei que va ser ampliada el 2014 amb la possibilitat que la mort assitiada pogués oferir-se també a menors d’edat. D’aquesta forma es va convertir en el primer estat al món en aplicar l’eutanàsia a menors sense límits d’edat. Holanda també permet l’eutanàsia a joves, però posa el límit als 12 anys.

    «El criteri de la llei belga de no establir nocions d’edat i estudiar el grau de maduració del pacient per prendre aquesta decisió és el més encertat», assegura en declaracions a El Diari de la Sanitat, Núria Terribas, directora de la Fundació Víctor Grífols i Lucas.

    Segons aquesta experta l’important no és l’edat del pacient sinó valorar totes les característiques de cada cas. «Si es tenen en compte tots els elements, la valoració no ha de ser massa diferent a la qual es faria a una persona major d’edat», apunta.

    La llei belga estableix que pot accedir a aquesta ajuda qualsevol pacient que ho demani, que estigui en plenes capacitats mentals i que pateixi dolor físic o mental insuportable. Alhora els malalts han de tenir una malaltia incurable.

    Mentre Bèlgica i Holanda fa més d’una dècada que apliquen aquesta pràctica, i protagonitzen notícies com la d’aquest cap de setmana, a Catalunya o Espanya s’han fet pocs passos en aquest sentit. De fet, el Codi Penal espanyol penalitza l’eutanàsia o la cooperació al suïcidi. Tot i així existeix la llei Bàsica d’Autonomia al Pacient, que des del 2002 permet als malalts negar-se a acceptar algun tractament. Però aquesta opció difereix molt de la mateixa eutanàsia, que tracta d’aplicar un procediment que causa la mort al pacient de forma immediata.

    Segons Terribas el debat sobre l’eutanàsia està present entre la societat, i els ciutadans tenen clar el que volen. «El problema és que no hi ha voluntat política per tractar-lo, perquè és un tema que no agrada», explica en declaracions a El Diari de la Sanitat.

    Segons aquesta experta, es tracta d’un tema que no genera vots i que a més incomoda. A banda de la falta de voluntat política una altra de les raons que fa que Espanya no hagi fet passos en aquesta direcció, segons Terribas, és el poder que té encara l’Església sobre aquestes qüestions. «A Bèlgica l’Església ha estat molt més respectuosa amb això i ha acceptat el que la majoria volia en una societat plural», expressa aquesta experta.

    Mentre que l’Església planteja un discurs molt més existencialista a l’hora d’oposar-se a aquesta pràctica, aquell que assegura que la vida no ens pertany sinó que és de Déu, la resta d’actors que s’hi oposen creuen que aprovar l’eutanàsia seria perillós perquè podria donar lloc a abusos. «Aquest discurs de por a l’abús és el que s’utilitza, però això no passaria si legisléssim bé i tinguéssim les eines per treballar bé», assegura Terribas. «Tenim les eines i el personal preparat, però falta la voluntat política», afegeix a més.

    Bèlgica i Holanda: més d’una dècada permetent l’eutanàsia

    S’han donat abusos a Bèlgica i Holanda d’ençà que posen en pràctica l’eutanàsia? «No hi ha cap indici que ens faci pensa que s’està donant un ús abusiu d’aquesta pràctica, no hi ha dades que ens demostrin això», assegura Terribas.

    Segons dades del Comitè Federal de Control i Avaluació de l’Eutanàsia belga, recollides per l’Agència Reuters, el nombre de casos d’eutanàsia ha anat en augment durant l’última dècada. Mentre que el 2003 es van donar 235 casos en tot el país, el que representava un 0,2% de totes les morts, el 2013 es van donar 1.807 casos, representant un 1,7% de les morts.

    El 69% del total de casos recollits el 2013 es va aplicar a persones que patien càncer, i el 65% del total van ser aplicats a persones que tenien menys de 80 anys, segons Reuters.

    Segons els experts consultats per l’agència de notícies la pràctica de l’eutanàsia pot haver augmentat ja que la societat cada vegada està més familiaritzada amb aquesta pràctica i alhora coneix millor la llei.

    A Holanda el nombre de casos també ha augmentat els darrers anys, i un dels factors que ha reobert el debat sobre aquesta pràctica ha estat l’augment de casos aplicats a persones amb problemes mentals. Mentre que el 2010 es va aplicar l’eutanàsia només a dues persones per malalties mentals insofribles, el 2015 van accedir a aquest recurs per les mateixes raons 56 malalts. Un dels casos més controvertits fou el d’una jove de 20 anys que havia sigut abusada sexualment, i patia un trastorn per estrès posttraumàtic incurable, segons explica el diari The Telegraph.

    Malgrat això, Paulan Stärcke, expert holandès sobre eutanàsia, consultat pel diari britànic, els menors d’edat que demanen posar fi a la seva vida s’han de considerar també molt seriosament. «Hi ha un enorme malentès, l’eutanàsia es tracta d’una mort bona per la persona que mor. Es tracta d’una excussió de la voluntat d’un pacient», assegurava.

    A banda d’Holanda i Bèlgica altres països tenen legalitzada aquesta pràctica: Colòmbia i Luxemburg. A més Suïssa, Alemanya, Japó i Canadà tenen permès el suïcidi assistit. A més a cinc estats dels Estats Units també està permesa aquesta pràctica.

    Tot i que Holanda i Bèlgica serien un possible exemple amb el qual fixar-se si aquí es volgués aprovar una llei similar, Terribas assegura que fins i tot aquests models són millorables. «El control d’aplicació de l’eutanàsia és posterior a la seva aplicació, és després quan el tribunal ho avalua, doncs això fins i tot es podria fer abans», remarca.

  • Per què la indústria farmacèutica no es preocupa pels problemes de salut pública mundials

    «Persones que viuen tant en països pobres com en països rics s’estan trobant amb què els medicaments que necessiten o no existeixen o són tan cars que no poden permetre-se’ls». Aquesta és la denuncia que fa Katy Athersuch, una de les portaveus de Metges Sense Fronteres (MSF). L’organització acaba de presentar un nou informe on assegura que el model d’investigació de medicaments ha fracassat perquè no respon a les necessitats de la salut pública mundial.

    Amb aquest estudi els professionals de MSF volen cridar l’atenció als membres de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), amb motiu de l’Assemblea General de l’organització a Nova York, perquè prenguin mesures per revertir la situació. Segons l’organització és el poder de la indústria i les seves dinàmiques i el poc esforç dels governs en revertir aquesta situació els que fan que aquest sistema no funcioni. Quins són els motius que els porten a afirmar això?

    Segons l’organització la indústria farmacèutica no inverteix prou a investigar malalties que no són lucratives. És a dir, no inverteixen a fabricar medicaments que no els reporten benefici. «El sistema d’innovació biomèdica actual està clarament impulsat per interessos financers: les empreses farmacèutiques desenvolupen fàrmacs basant-se en el retorn probable que un producte oferirà a través de les vendes», assegura l’informe.

    Prova de què això és així és, per exemple, la falta de medicaments i vacunes per tractar malalties que pateixen persones que viuen en països pobres, és a dir, persones que no poden pagar aquests medicaments. «Les empreses farmacèutiques ignoren les necessitats de les persones dels països més pobres», denúncia l’organització. Un exemple és el cas de l’Ebola. MSF denuncia que la malaltia fou descoberta fa quaranta anys però la investigació per tractar-la i prevenir-la mai va ser una prioritat per la indústria.

    Un altre cas que prova que les farmacèutiques no inverteixen en allò que no els hi reporta benefici, i en aquest cas està més centrat en els països desenvolupats, és la falta de resposta a la crisi causada per la resistència als antibiòtics. Segons MSF la indústria no posa atenció a la propagació d’infeccions resistents als medicaments per motius financers.

    Més raons. Segons l’informe publicat recentment el model actual no s’aguanta per l’alt preu d’alguns medicaments. Un exemple n’és el tractament per fer front a l’Hepatitis C. Aquesta malaltia causa més de 700.000 morts a l’any a tot el món, malgrat que existeix un medicament per combatre-la: el sofosbucir. Un tractament que moltes persones no poden pagar pel seu elevat preu. Als Estats Units per exemple val 1.000 dòlars la pastilla, tot i que MSF calcula que a la farmacèutica que el fabrica, Gilead, li costa produir-lo tan sols un dòlar per píndola.

    El problema dels preus es deu sobretot al sistema de patents que regeix aquest sector. Aquest model fa que les farmacèutiques tinguin els drets exclusius d’allò que investiguen o produeixen i per tant no han de patir per cap tipus de competència, tenint llibertat plena per marcar el preu que vulguin durant bastants anys.

    Una campanya de l’organització alerta d’aquest problema a través d’un vídeo on recorda que la indústria, tot i que sempre justifica l’alt preu al·legant l’alt cost de la investigació i els possibles fracassos, mai revela els nombres reals d’aquest cost. Segons aquesta campanya l’any 2014 les farmacèutiques van generar més d’un milió de dòlars en vendes, i segons dades del 2010 només un 8% del total es reverteix en el desenvolupament de nous medicaments.

    Mostra de què el preu dels medicaments és molt alt i no té fre és el cost d’immunització dels nadons, de les vacunes. Avui, segons MSF és 68 vegades més car que el 2001.
    És per tot això que l’organisme internacional demana als governs que facin pressió perquè la indústria sigui més transparent i perquè implementin noves estratègies de R+D en el sector. «S’ha de trencar el vincle entre la investigació mèdica i les proteccions basades en els monopolis de mercat, que condueixen als elevats preus dels productes farmacèutics», denuncia l’organització.