Just Deploy It!

Blog

  • «La feina de la infermera, ajudar, és el que et motiva a anar al Senegal o l’Equador»

    La Natàlia Mingorance és infermera. Treballa al Centre d’Atenció Primària (CAP) de Sant Llorenç d’Hortons. Tot i que mai s’havia plantejat ser infermera, o no era la seva gran vocació, ara està enamorada d’aquesta professió. Tant és així que no es conforma amb practicar la infermeria a Catalunya o sent especialista en diabetis, sinó també viatja pel món fent voluntariat. Com a infermera ha col·laborat amb la Fundació Barraquer al Senegal i també amb l’associació Amigos del Cayapas a l’Equador. Durant l’estona que dura aquesta entrevista remarca que és voluntària, que ho fa perquè li agrada i pagant-se ella les despeses. A més encara li queda temps per participar a l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).

    Un dels últims viatges que has fet ha estat al Senegal, amb un projecte de la Fundació Barraquer que té per objectiu operar la població de cataractes. Què et va sorprendre d’aquest viatge?  

    L’objectiu d’aquesta missió és retornar la vista a gent que viu en un lloc on moltes vegades no es poden permetre aquestes intervencions, sigui pels diners o perquè a vegades no hi ha cirurgians que es dediquin a això. Es tracta d’una cirurgia que no és gaire cara per a nosaltres -costa uns 150 euros- però allà no tenen aquests diners. Les cataractes al Senegal no són com aquí, allà tenen “pedres” als ulls i realment no hi veuen, a causa de la sequedat i al sol. Al Senegal em va impactar el cas d’un noi de 45 anys, un pastor de cabres que no podia alimentar la seva família perquè des de feia sis mesos no hi veia. Tornar-li només un ull significava que podia tornar a donar menjar a la seva família, que tornava a tenir una vida. Si a més ara hi tornem i li operem l’altre ull serà fantàstic.

    Què et va portar a col·laborar en projectes de voluntariat internacional?

    M’agrada molt la meva feina. Potser la deixaria per anar-me’n a l’altra punta del món? No dic que no. Jo no volia ser infermera, o no era una opció vocacional, volia anar-me’n a l’altra punta del món a construir cases. Quan vaig començar a treballar d’infermera i vaig descobrir que la primària m’agradava m’hi he anat com enganxant. La feina de la infermera, ajudar, és el que et porta a anar a llocs com el Senegal o l’Equador, i és el que m’hi porta a mi. Vull compatibilitzar-ho amb el que faig; sóc especialista en diabetis, vull compatibilitzar també això.

    A l’Equador hi vas amb l’entitat Amigos del Cayapas, per ajudar a les poblacions indígenes de la selva. Quines són les necessitats sanitàries en aquest territori?

    Potser costa imaginar que a l’Equador hi ha zones de selva amb indígenes vivint en una situació de pobresa extrema. L’Equador no és pobre, però té unes zones que s’han quedat excloses per diferents motius. La selva ens l’estem menjant entre tots. Això ha provocat que la població que hi havia s’hagi hagut de tornar sedentària perquè no poden caçar on solien fer-ho. Aquests ciutadans, que un dia eren nòmades, s’han quedat sense territori lliure. Al quedar-se en un lloc tenen malalties que abans no tenien. El sedentarisme sense una seguretat higiènica genera malalties. A més pateixen patologies exportades, a causa d’aquells membres que viatgen, des de la selva, a les ciutats més grans i després tornen. Aquestes poblacions han patit en 4 o 5 anys el canvi que nosaltres vam fer amb 40 anys.

    Fa anys que vas a l’Equador, quin és el canvi aquest del que parles i que has pogut viure?

    He viatjat allà tres anys diferents i durant aquest temps he vist com ha canviat aquest territori. Les grans empreses han arribat allà, tenen Coca-Cola o cervesa i en canvi no hi arriba la sanitat o el menjar. En tres anys he vist com han passat de no tenir electricitat a què alguns menors que estudien a la ciutat tinguin tauletes o mòbils, aparells que no poden carregar al poblat indígena perquè no tenen electricitat.

    La Natàlia fa anys que fa de voluntària a llocs com el Senegal o l'Equador / SANDRA LÁZARO
    La Natàlia fa anys que fa de voluntària a llocs com el Senegal o l’Equador / SANDRA LÁZARO

    Com és aquest territori i com hi accediu?

    És una zona de difícil accés, sense carreteres, només pots arribar-hi amb canoa. Ells, per falta de diners, no tenen embarcacions amb motor, sinó que es mouen entre els poblats a rem. Es tracta d’una zona aïllada de la resta, un lloc on ningú arriba. El govern ha apropat la sanitat als llocs més grans. La gent que treballa als centres sanitaris d’aquests llocs s’ha de desplaçar riu amunt i avall per poder anar a cobrir les vacunes, la desnutrició infantil, la tuberculosi o la sarna entre els diferents assentaments indígenes.

    Què us va motivar a anar allà?

    La primera vegada que aquesta entitat va anar allà va ser per un tema d’oncocercosi, una infecció que causa ceguera i que es transmet a través de la picada d’un tipus de mosca. Es va aconseguir eradicar amb uns programes de salut molt importants i una de les metgesses, presidenta ara de l’ONG amb la qual participo, va col·laborar-hi. Va anar allà per primera vegada i va veure les necessitats de la població i va adonar-se que un cop completat el programa per eradicar aquest problema els habitants es quedarien sense ningú que els visités. Tot i que ells viuen segons la llei indígena, la normativa equatoriana assegura que tenen dret al metge i als avenços que arribin al país. Per això aquesta doctora juntament amb una infermera catalana van decidir crear aquesta ONG i donar cobertura a aquesta zona, on viuen uns 10.000 indígenes.

    Amb quin tipus de patologies us trobeu?

    En el cas dels menors sobretot amb temes dermatològics, com dermatitis, i també amb desnutrició. I en adults cefalees, gastritis, molts paràsits. Això els passa perquè beuen l’aigua del riu. Per ells el riu és la vida, i és part de la seva naturalesa, és el seu Déu de l’aigua i per tant creuen que no els pot contaminar. Per tant, per molt que els diguis que han de bullir l’aigua és difícil que ho entenguin. És difícil per ells entendre que l’aigua de la pluja, per molt que caigui del cel, quan porta una estona al cubell no és neta, per exemple.

    Es tracta de fer entendre una altra forma de viure?

    Ells volen seguir vivint com viuen, per tant, tu no vols canviar res del que ells fan, tu no vas a ser salvador ni il·luminador, vas a ajudar. Hi vas per cobrir temes sanitaris bàsics. Però alhora intentes donar educació. Per exemple, si poden tenir una latrina, els hi ensenyes com construir-la i fer-la servir i això pot permetre combatre infeccions, perquè els expliques que és millor deixar de fer les seves necessitats al costat d’on està el nen jugant a futbol, per exemple.

    Quina va ser la teva impressió la primera vegada que hi vas anar?

    A escala personal vaig quedar impressionada de tot. La selva és brutal, no hi ha carreteres, aigua corrent… Res de tot allò amb el què estàs acostumada. I de sobte arribes a l’última ciutat: gris, fosca, amb forats de bala a una paret perquè mesos abans havien trobat un submarí ple de cocaïna que venia de Colòmbia. Coses d’aquestes que t’impressionen moltíssim.

    I com a infermera el repte és intentar entendre el què els està passant. Potser et diuen que tenen mal de cap quan el problema real està a l’estómac perquè no saben reconèixer el que els passa. La dificultat per comunicar-te amb ells, que parlen una llengua pròpia, em va impactar més que les malalties. Tot i que també impacta veure el grau de desnutrició de molts nens petits.

    Un cas particular que recordis?  

    El d’una nena que patia molta desnutrició i que segurament li provocarà retard mental quan sigui gran. La mare estava exclosa de la seva comunitat perquè segurament el pare era el germà de la mare, i els havien castigat. La mare, amb 14 anys, s’havia quedat sense res.

    La Natàlia és infermera i fa de voluntària a països del sud / SANDRA LÁZARO
    La Natàlia és infermera i fa de voluntària a països del sud / SANDRA LÁZARO

    Us trobeu amb molts problemes de salut relacionats amb la maternitat?

    Una de les coses que em va impactar la primera vegada va ser el cas d’una dona que em va dir: “Se me ha caído el niño”. Jo li vaig demanar que el portés per veure què li havia passat i ella insistia en què li havia caigut. Al final vaig entendre que el que volia dir és que havia patit un avortament espontani. Moltes dones després de l’avortament pateixen malalties infeccioses pèlviques i això es deu en part perquè per cada 10 o 12 fills que tenen han passat per 20 embarassos.

    Quantes expedicions feu? És l’única vegada que aquesta gent veu un metge?

    Hi anem dues vegades l’any i molts cops sí, és l’única vegada que veuen un metge, sobretot a les comunitats més llunyanes. Però als nens se’ls intenten desparasitar cada sis mesos. El que sí que tenen és un bruixot que els fa els seus tractaments.

    Com reben ells la vostra ajuda?

    Ens comencen a conèixer i saben que portem medicaments que els fan sentir bé però també ens volen perquè el bruixot els ha donat permís per veure’ns.

    Quina és la diferència entre fer d’infermera aquí i fer-ho en llocs com el Senegal o a territoris indígenes equatorians?

    Aquí penso que ens hem desmarxat. També és veritat que les necessitats són diferents, tenim malalties pròpies provocades per l’alimentació i el sedentarisme. Aquí, tot i que al meu centre de primària tractem algunes urgències, una part molt gran del dia ens la passem reeducant, explicant coses que hem perdut: la bona alimentació i el bon exercici, per exemple, que és bàsic per mi. Al Senegal no et planteges que ningú faci exercici físic, operes una cosa que aquí fas sense més, però que allà et retorna la vida. És una intervenció molt directa, espectacular i que reporta satisfacció. I a l’Equador em fa la sensació que ajudes que la gent se salvi, sense ser salvador de res, però la sensació és aquesta. Per exemple, amb un antiparasitari ajudes a què un nen que està desnodrit deixi de tenir paràsits i que pugui créixer i tenir una vida normal. L’ambient dels tres llocs és molt diferent. A cada lloc vas a fer-hi una cosa molt diferent.

  • Medicina privada (a favor)

    Aquest article és el segon d’una sèrie sobre medicina pública i privada. Consulta l’anterior article Medicina privada (en contra)

    La medicina privada, exercida de forma honesta, resulta molt satisfactòria per al professional que exerceix de forma autònoma i sol oferir garanties per al pacient que rebrà un tracte personalitzat i competent. No és fàcil per a un facultatiu sobreviure en l’exercici privat si deixa enrere un deixant de fracassos, especialment si es treballa en especialitats de cert risc. Deixem a un costat a xerraires i venedors de fum que arrisquen molt poc i resten credibilitat a la pràctica privada. Aquesta sector és, ara per ara, més exigent que el règim públic en termes de resultats i de competència professional. Tant els èxits com els fracassos s’estenen aviat pel boca-orella i, cada vegada més, a través de webs i de xats que els metges no controlen. Cal fer-ho bé. Les empreses propietàries de clíniques i hospitals privats, i les mútues vigilen, lògicament, que els costos no es disparin per males pràctiques. Per la seva banda, els pacients cada vegada s’espavilen més per conèixer millor al metge que tractarà el seu cas. Als Estats Units, paradigma per bé i per mal, de la medicina privada, les mútues, les universitats i l’American College of Surgeons, treballen a l’uníson per llicenciar determinats procediments quirúrgics no comuns, a especialistes capaços de realitzar-los sovint i amb solvència. En aquest mateix país s’han multiplicat els estudis que mostren que, per regla general, els millors resultats clínics els obtenen aquells facultatius que més sovint breguen amb els processos en qüestió. Es tracta d’una de les formes més aconseguides d’autoregulació de l’exercici privat.

    La importància d’una lliure elecció de metge no és una utopia o una excusa ideològica. El sistema públic sosté, entre línies, que tots els metges són iguals i que tots els centres sanitaris ofereixen uns serveis similars. Mentida! (D’això ens n’ocuparem en una altra columna). Els diferents entorns geogràfics, la diferents escoles i tradicions acadèmiques (quan aquestes existeixen) condicionen la qualitat de l’assistència pública i molt més amb la deriva política de l’atenció hospitalària que ha portat a la proliferació absurda de centres públics (prop de 70 a Cataluny ) entre els quals es donen diferències abismals. La lliure elecció de metge ofereix al pacient la possibilitat d’escollir algú de la seva confiança -fonamental en la relació entre pacient i metge d’acord amb la informació que hagi pogut recaptar-.

    L’accessibilitat i la promptitud de resposta és una de les millors bases de la medicina privada. MJR és una dona de 57 anys que acudeix al seu Centre d’Assistència Primària per a ser visitada pel seu metge de capçalera per un bony al pit. Aquest la remet a l’especialista hospitalari el qual li sol·licita una sèrie de proves. Han passat quatre setmanes i la pacient visita de nou a l’especialista que li diu que té càncer i que ja li diran per operar-se perquè encara no sap quan tindrà algun quiròfan disponible. Passen dues setmanes i li notifiquen que l’operaràn al cap d’uns altres 12 dies. En total 60 dies de mal viure i pitjor dormir. Per contra, VT és una dona de la mateixa edat que amb el mateix problema acudeix a les urgències d’un centre privat. El mateix dia el radiòleg del mateix centre li fa una mamografia amb una punció que a les 24 hores és informada com a positiva per a cèl·lules malignes. En la mateixa data que la pacient recull l’informe es fa les proves preoperatòries i és visitada pel cirurgià i l’anestesista. Al cap d’una setmana està ja operada.

    El dramatisme de tots dos casos, per tractar-se d’un càncer, no treu que molts altres processos menys greus (una infecció urinària, unes cataractes, un dolor abdominal, un quadre febril) rebin una resposta similar. Honestament, ningú que com jo defensi amb totes les forces la medicina pública, pot menys que reconèixer que en situacions com les que he descrit no hi ha color. Fins avui, tot i posar terminis específics per al maneig d’una sèrie de patologies, la veritat és que l’accessibilitat i la capacitat de resposta de la medicina pública és limitada i massa burocratitzada. En aquest mateix capítol s’inclouria la virtual absència de llistes d’espera quirúrgica a l’exercici privat, qüestió de la qual ens n’ocuparem en la pròxima columna. Els circuits de diagnòstic han anat millorant en els centres públics però queda encara un gran camí per recórrer com mostren els dos exemples descrits, tots dos presos de Juny de 2016.

    La medicina privada implica ser visitat i tractat en un entorn no massificat i, en general, poc burocratitzat. Això es tradueix -o hauria de traduir-se- en una atenció personalitzada, sense presses ni esperes excessives en les consultes ni demores per a la realització de proves complementàries. Si cal un ingrés hospitalari es realitzarà en habitació individual preservant la privacitat del pacient i la comoditat dels familiars i acompanyants.

    La medicina privada suposa una despesa addicional al de les quotes que estem tots obligats a satisfer, tant assalariats com autònoms, per sufragar la Seguretat Social. No obstant això, aquesta despesa addicional acaba sent així mateix una qüestió no només d’uns majors o menors ingressos de les famílies sinó també de les prioritats que aquestes estableixen. De vegades es fa molta demagògia sobre els costos d’una assegurança privada quan, en realitat, s’hauria de parlar més de les prioritats que establim en les nostres despeses. I a més, a Espanya, els costos de les pòlisses d’assegurances de salut (i en conseqüència els honoraris mèdics que paguen les mútues) són molt baixos en comparació amb els que es paguen en països del nostre entorn. Hi ha famílies que decideixen dedicar part dels seus ingressos a dotar-se d’una possible alternativa o un complement a la medicina pública perquè entenen que la salut és un tema prioritari i desitgen tenir obertes totes les portes. I no necessàriament es tracta de famílies amb elevats ingressos. Senzillament, opten per unes vacances més barates o un cotxe de menys cilindrada. Opció, per cert, del tot respectable.

    El metge que exerceix privadament és cap de si mateix i exerceix amb autonomia i alhora amb absoluta responsabilitat. No té qui li cobreixi errors o negligències. L’autonomia professional està limitada en la pràctica pública i encara que això pugui tenir el seu vessant positiu, en molts casos caps de servei incompetents i envejosos fan la vida insuportable als metges que estan a les seves ordres i que han d’obeir protocols absurds o indicar intervencions improcedents. «A més caps, menys felicitat» pot llegir-se al blog de Punset. La pèrdua d’autonomia professional és una de les causes de la síndrome del burnout que amenaça els metges assalariats passats els primers quinze o vint anys d’exercici professional.

    En resum, per al pacient, les millors bases de la medicina privada són la lliure elecció de centre i especialista, l’accessibilitat i la promptitud de resposta, la personalització del tracte i la privacitat. Per al facultatiu, l’exercici privat li exigeix ​​més responsabilitat i disponibilitat però, a canvi, li permet exercir de forma autònoma, progressar econòmicament i obtenir el reconeixement social del que es veu privat en l’eixam de relacions de poder, burocràcia i anomia característics de la gestió del nostre model púbic.

  • Desmuntant el colesterol

    Tenir els nivells de colesterol elevats i prendre medicació per reduir-los és una situació cada vegada més freqüent en el nostre entorn. Fa unes dècades es va descobrir la relació del colesterol amb la creació de plaques de greix a les artèries i amb les malalties cardiovasculars. Des d’aleshores la seva fama ha anat creixent i ara sembla que tothom en parla, tothom se’l mira i tothom tem “tenir el colesterol alt”. A les consultes sovint els pacients que s’han fet una anàlisi de sang expressen consternació quan apareix un asterisc al costat de la paraula “colesterol total”, com si es tractés d’una taca en el seu historial. I quan el seu valor supera el 200, no es fa esperar la inquietant pregunta: “Doctora, el normal no és estar per sota de 200? Però si ho diuen a la tele!”.

    Les persones amb colesterol alt (hipercolesterolèmia) són més propenses a presentar malalties cardiovasculars (infart de miocardi, ictus, etc.). Això vol dir que la hipercolesterolèmia és un factor de risc cardiovascular, com pot ser-ho el tabac o l’obesitat, i no una malaltia en si mateixa. Però la capacitat del colesterol de produir aquest dany cardiovascular és relativa i no depèn únicament dels nivells de colesterol sinó, principalment, de si s’ha patit una malaltia cardiovascular o de la presència d’altres factors de risc cardiovascular (tabac, obesitat, hipertensió, diabetis…). Així sabem que en les persones que han patit un infart de miocardi o un ictus pot ser recomanable mantenir uns nivells de colesterol més baixos (normalment inferiors a la famosa xifra de 200) però en les persones sanes això no és necessari, perquè la hipercolesterolèmia té un impacte molt baix en el seu risc cardiovascular. Això explicaria que en dues persones amb la mateixa xifra de colesterol els professionals sanitaris no aconsellem el mateix i que, en alguns casos amb nivells elevats de colesterol, no indiquem cap tractament.

    Per altra banda, la nostra societat viu submergida en una cultura excessivament “colesterolofòbica” i “colesterolocèntrica”, on la por a la hipercolesterolèmia ha anat guanyant terreny. Al llarg dels anys s’ha anat magnificant la seva influència en el risc cardiovascular, especialment entre els pacients, però també entre els i les professionals, en detriment d’altres circumstàncies, com el tabac o la diabetis, que són molt més determinants. Sabem, per exemple, que el tabac pot arribar a augmentar de 2 a 4 vegades més la probabilitat de patir malalties cardiovasculars que la hipercolesterolèmia.

    La diferència és que deixar de fumar requereix motivació, esforç i temps i, en canvi, per reduir el colesterol ja no cal ni “fer dieta”, només cal prendre una medicació. Problema resolt. I aquest és el segon parany on hem caigut professionals i pacients. En una societat com la nostra, on predomina la cultura de la immediatesa, la comoditat i la tendència a la medicalització, la major part optem per la solució fàcil, la pastilla. Avui en dia disposem de fàrmacs que disminueixen el colesterol d’una manera ràpida i efectiva, tot i que no exempta d’efectes secundaris importants com per exemple, símptomes musculars, hepatitis o diabetis. Aquest fet ha estat molt avantatjós però a la vegada ha fomentat la medicalització d’un problema que, com hem vist, en molts casos en realitat és inexistent, i ha promogut que deixem en un segon pla la capacitat d’autocura de les persones i les mesures no farmacològiques. Les xifres parlen per si soles. Segons l’Encuesta Nacional de Salud de 2014 un 19.3% de la població espanyola i un 37.1% de les persones de més de 65 anys prenen medicaments que redueixen el colesterol (hipolipemiants) i segons dades del Ministerio de Sanidad, entre el 2000 i el 2012 el consum d’aquests fàrmacs va créixer un 442%, probablement més que cap altra medicació. Tot i això, les dades indiquen que en les darreres dues dècades el percentatge de població que presenta el colesterol elevat ha augmentat només del 8.2% al 16.4%. No cal una anàlisi detallada per adonar-se que el nostre consum d’hipolipemiants és desproporcionat. I no només això, sinó que els estudis indiquen que qui més hipolipemiants pren és qui menys ho necessita, és a dir, les persones sanes amb un risc cardiovascular baix. Evidentment, les causes d’aquest fenomen són complexes. Tot i això no és possible obviar el paper clau que hi ha exercit la campanya mediàtica de la indústria alimentària i farmacèutica.

    En resum, hem convertit un factor de risc relatiu en una malaltia que cal diagnosticar i tractar, sota una visió de blanc o negre, oblidant que és una qüestió plena de matisos on cal prendre decisions individuals adaptades a cada situació i a cada persona.

    Davant d’això es fa necessari desmuntar el mite, reclamar més informació fiable i objectiva i menys anuncis alarmistes i substituir la por al colesterol per interès en millorar la nostra salut. Seguir una dieta saludable, fer exercici físic i no fumar són els millors consells que podem donar per evitar, no només les malalties cardiovasculars, sinó molts altres problemes de salut. Mirar-se el colesterol i prendre medicació però només quan el nostre metge/ssa ho recomani, havent valorat adequadament els riscos i beneficis de fer-ho, són els millors consells que podem donar per evitar-ne la medicalització innecessària. I és que tal com deia Marie Curie, “A la vida no hi ha res a témer, només cal entendre”.

  • Melilla, focus de l’exclusió sanitària a Espanya

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Durant els mesos de 2012 que Fadoul va estar fora d’Espanya, el nostre país va passar a tenir una llei més i ell un dret menys. Quan el jove marroquí va aconseguir tornar a Melilla -on havia estat tractat per tuberculosi abans de ser deportat-, els braços que el rebien a l’hospital ja no estaven oberts. Li van denegar el tractament.

    Aquell 1 de setembre havia entrat en vigor la retirada de targetes sanitàries als immigrants sense papers a causa del Reial Decret Llei 16/2012 (RDL), que va arrabassar aquest document a més de 800.000 estrangers residents a Espanya. A dia d’avui, com en el cas de Fadoul, els principals afectats viuen a Melilla. L’alt percentatge de població migrant, l’aplicació més estricta possible del RDL i el gran nombre de persones vivint al carrer (a causa de la saturació dels centres d’atenció) fan que aquesta ciutat autònoma encapçali el rànquing del drama de l’exclusió sanitària al nostre país.

    Segons l’últim informe de la Xarxa de Denúncia i Resistència al RDL 16/2012 (REDER), entre abril i juliol de 2016 s’han detectat 388 casos de vulneracions del dret a la salut, amb les que sumen un total 2.496 des de la creació del col·lectiu fa dos anys. Sovint es detecten a Castella i Lleó, La Rioja, Ceuta i Melilla, les poques regions autònomes que no van aprovar mesures per contrarestar la reforma.

    En aquesta última ciutat preocupa especialment la situació dels menors estrangers no acompanyats (MENA) que viuen al carrer a causa de la saturació dels centres d’acollida o, com ells mateixos han explicat, per la por a ser agredits en alguns d’ells. «Quan acudeixen a l’hospital, es neguen a proporcionar-los assistència fins que no arribi la policia local. Això genera por als nens i provoca que, en nombroses ocasions, els menors acabin per escapar sense haver rebut l’atenció deguda», relata l’informe.

    Samir també viu al carrer, tot i que ja és major d’edat. Té 21 anys i un somni que espera complir: ser cantant de rap. El guix del seu braç assenyala les agressions que, diu, li va provocar la Guàrdia Civil en una de les batudes de Melilla, on sobreviu mentre es prepara per intentar arribar a la Península. «Vaig anar a l’hospital i no em van atendre per no tenir papers. No vaig poder més que posar-me a plorar», recorda.

    Metges del Món va aconseguir que finalment l’atenguessin, però no rep cap seguiment mèdic des de llavors. «No sé què passarà amb el meu braç, ni si es curarà bé o no», explica. Té por que li quedin seqüeles a la mà i a l’oïda, mentre veu passar els dies sense que sàpiga qui o quan li trauran el guix i la bena.

    Al marge de la Llei

    La de Samir és una de les conseqüències de l’absència de protocols d’actuació definits i la desinformació que es viu als centres de salut des de l’entrada en vigor del decret, per què el personal denega en múltiples ocasions l’assistència encara en les excepcions que contempla la llei. Això passa fins en una cinquena part dels casos d’aquest any que recull l’informe: a urgències (20), a menors (35) i a embarassades (14).

    Els altres grans afectats són les persones que van arribar a Espanya per processos de reagrupació familiar, majoritàriament gent gran que sovint pateixen malalties cròniques que requereixen un seguiment constant. Va ser el cas del pare de la Natàlia, a qui van denegar la targeta sanitària quan es van traslladar a viure a Lleó.

    «Quan vam arribar no estava tan malament, però al no tenir un seguiment mèdic el meu pare es va deteriorar a passos de gegant», recorda aquesta argentina nacionalitzada a Espanya. Va veure morir el seu pare perquè el país en el qual ella resideix des de fa 14 anys «el va deixar completament desatès».

    Castella i Lleó tampoc va realitzar modificacions particulars per intentar pal·liar les conseqüències del RDL, per la qual cosa les possibilitats d’aprofundir en buits o excepcions legals, si s’escau, eren mínimes. «Ells, amb la Llei a la mà, tenen raó. Però és un ésser humà», diu encara amb impotència.

    El passat mes de juliol el col·lectiu Jo Sí Sanitat Universal denunciava també casos en què la Seguretat Social havia privat d’assistència a persones sense targeta sanitària fins i tot en centres de salut i hospitals de Comunitats com Madrid, València o Jaén, on sí que hi ha lleis o instruccions per evitar l’exclusió. «L’únic que pot acabar amb aquesta exclusió és la derogació del decret», recordava el col·lectiu.

    Promeses incomplertes

    El reial decret va arribar gairebé de cop i volta, sense un debat social previ i gairebé sense discussions al Parlament, sota l’argument que perillava la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut. Quatre anys després i després de gairebé 2.500 casos documentats de persones excloses del sistema de Salut Pública per REDER, el Govern no ha presentat encara cap informe econòmic que doni suport a les mesures adoptades.

    «Tot el contrari. Retirant l’assistència estan generant un sistema sanitari més car, perquè la gent arriba amb malalties més avançades. Això és més car econòmicament i també en termes de salut», explicava a eldiario.es Marta Malo, integrant de Jo Sí Sanitat Universal. L’ONG, juntament amb altres col·lectius socials i defensors de drets humans, porta anys denunciant la vulneració dels drets dels afectats.

    Però no n’hi ha prou. Malgrat que la pressió va portar al Govern de Mariano Rajoy a assegurar al març de 2015 que començaria a aixecar les restriccions per garantir l’atenció primària a persones sense permís de residència (encara que sense tornar-los la targeta sanitària), un any i mig més tard encara no s’ha complert. El consens i les converses amb les comunitats autònomes per acordar un document comú d’atenció no existeixen i regions en mans del PP, com Melilla, segueixen aplicant el decret de la manera més restrictiva possible, denuncia l’informe.

    «Jo explico tot això perquè no vull que li torni a passar a ningú», diu la Natalia, que confessa que li costa compartir el seu cas. En la seva particular lluita contra la Llei l’última llosa va caure al juliol, quan el Tribunal Constitucional va avalar en una sentència el Reial Decret 16/2012 per no considerar inconstitucional el recurs que havia presentat el Parlament de Navarra. Mentrestant, REDER continua denunciant que les històries de la Natalia i el seu pare, del Fadoul o del Samir, «seguiran sent una realitat fins que la Llei no es derogui».

  • Les cigarretes electròniques i el tabac: novetats recents

    Fa pocs anys que l’ús de la cigarreta electrònica s’ha estès als països desenvolupats. Des del món sanitari, alguns l’han vist amb simpatia, com una eina de reducció de danys. Altres amb malfiança, com un obstacle a la creixent reducció del tabaquisme en el nostre entorn. Per això, països com Austràlia o el Canadà de moment les han prohibit. Al nostre país s’ha adoptat una certa regulació de manera prudencial, que la transposició d’una directiva europea ha de reforçar. Molts tenim el dubte de si les cigarretes electròniques bàsicament seran usades per fumadors que així es fan menys mal, o si cada cop les faran servir més persones que altrament no fumarien. Aquesta qüestió és molt rellevant des de la perspectiva de la salut pública. Encara que no es puguin considerar un producte segur, és clar que el seu ús és molt menys perillós que el del tabac. Ara bé, si són la porta d’entrada a l’addicció a la nicotina per a persones que no fumen (o que han deixat de fumar), la cosa és ben diferent.

    Aquest debat no és acadèmic: és calent i urgent, i interpel·la a la salut pública. Els darrers anys s’ha vist un descens important de la proporció d’adolescents fumadors, una tendència prou positiva. Si les cigarretes electròniques frenen o reverteixen aquest camí, plantegen un problema major. Dos treballs recents fets a Califòrnia i publicats aquest estiu a la revista Pediatrics aporten informació clau per a respondre aquests aspectes. Els dos s’han fet a la Universitat del Sud de Califòrnia i es basen en l’estudi de salut infantil, un projecte de seguiment de cohorts fins al final de l’escola secundària, que es va iniciar el 1995 i del que ara han emergit les dades de seguiment del 2014.

    Les dades del primer estudi (publicades al Pediatrics del mes de juliol) mostren que els adolescents que cap als 17 anys (als cursos 11è i 12è) havien fet servir cigarretes electròniques es posaven a fumar molt més sovint que els que no les havien tastat. La magnitud de la diferència és molt gran: després d’una mitja de 16 mesos de seguiment, el 40% dels que havien fet servir cigarretes electròniques iniciava el consum de tabac, mentre que sols ho feia un 10% dels que no les havien fet servir. Això suggereix que als Estats Units l’experimentació amb les cigarretes electròniques es converteix en una porta d’entrada al tabac, una troballa alarmant.

    El segon estudi (al Pediatrics del mes d’agost) documenta que a Califòrnia, coincidint amb la implantació de la cigarreta electrònica, la davallada sostinguda del tabaquisme en els adolescents gairebé s’ha estroncat. Mentre que del 1995 al 2004 la proporció de fumadors al final del batxillerat va baixar del 19,1 al 9%, el 2014 era del 7,8%, una disminució minúscula. De fet, la proporció combinada de fumadors o usuaris de cigarretes electròniques arribava al 13,7%. Saber gràcies a l’estudi anterior que bona part dels usuaris de cigarretes electròniques que no fumen hauran començat a fer-ho uns mesos després resulta encara més inquietant.

    Aquests resultats porten a valorar la necessitat de regular més fortament les cigarretes electròniques arreu. Al nostre país, les possibles prioritats serien prohibir la seva publicitat i les activitats de promoció i de màrqueting que en fomenten l’ús, i bandejar la seva utilització en tots els espais públics tancats d’on els darrers anys hem foragitat el fum del tabac. Un cop més, la recerca aporta elements per a la política sanitària.

  • La Sindicatura denuncia cessió il·legal d’empleats de l’Hospital de Sabadell a un centre privat

    La Sindicatura de Comptes ha passat revisió als comptes de la Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell –consorci públic-. Entre totes les irregularitats que hi ha trobat, destaca la que fa referència a la relació que mantenia l’Hospital Parc Taulí de Sabadell amb el centre privat Hospital General de Catalunya, propietat de Quironsalud.

    La denúncia té a veure amb l’enviament de personal facultatiu des del Taulí a l’Hospital General per tal de donar sortida a l’activitat assistencial que el Taulí derivava al centre privat i que estava regulat per contracte, tot i que l’informe no especifica a quantes persones va afectar aquest fet.

    Segons ha pogut saber la Sindicatura, durant el període 2012-2014 el Taulí derivava especialistes d’angiologia i cirurgia vascular, neurologia pediàtrica i cirurgia pediàtrica a l’Hospital General sense que això estigues emparat legalment. D’acord amb la normativa que regula el sector sanitari la Corporació pública no podia legalment firmar cap «aliança estratègica» que permetés enviar aquests especialistes al centre privat ja que en el contracte que el CatSalut (Servei Català de la Salut) mantenia amb l’Hospital General de Catalunya per atendre pacients del sistema sanitari públic no s’hi incloïen aquestes tres especialitats. Això és així ja que la llei d’ordenació de les professions sanitàries estableix que els professionals vinculats a un centre poden prestar serveis a un altre sempre que hi hagi una aliança estratègia -acord de col·laboració- entre diversos establiments,. Una aliança que en aquest cas no es podia donar perquè aquesta condició -sobre aquestes tres especialitats- no s’incloïa en el contracte entre el CatSalut i l’Hospital General.

    A més l’òrgan fiscalitzador assegura també que els treballadors afectats per aquesta pràctica tampoc haurien complert amb la jornada laboral ni amb l’horari que els corresponia fer dins del consorci públic. Treballadors del comitè d’empresa del Parc Taulí de Sabadell denunciaven fa uns mesos a Catalunya Plural el transvasament de personal d’un centre a l’altre. Segons els professionals hauria estat més útil que el consorci gastés els recursos públics en obrir quiròfans i potenciar el centre públic i no en derivar activitat a l’hospital privat. Els treballadors asseguraven que quan els cirurgians operaven a l’Hospital General ho feien segons les condicions establertes en el contracte laboral firmat amb el centre públic, en hores extraordinàries i sense rebre compensació pel desplaçament.

    De fet la Sindicatura afegeix a més que els contractes del personal que treballava també a l’hospital privat no preveuen aquesta prestació de serveis als centres privats, de manera que “la jornada laboral que realitzen no figura degudament documentada en els seus contractes de treballa”.

    Més irregularitats

    A banda d’això en l’informe se senyalen altres irregularitats com el retard en l’execució de les obres de l’Edifici Santa Fe –part del consorci- o de la tercera planta del Taulí, malgrat que l’execució de les obres a temps era un dels criteris d’adjudicació del servei.

    Aquest organisme també denuncia l’adjudicació directa de la prestació de serveis assistencials als pacients d’accident de trànsit a la societat Trafisaba SL. Aquest adjudicació, feta el 2004 i prorrogada durant el període analitzat, s’hauria d’haver fet per concurs públic donat del volum de despesa que es deriva del servei.

  • Un estudi revela que dues hores de videojocs a la setmana milloren el funcionament cerebral

    El debat sobre si els menors han de jugar o no a videojocs encarna opinions de tot tipus. S’han dit moltes coses sobre els beneficis i perjudicis que aporta aquesta pràctica. Però, i si jugar a videojocs ajuda a millorar algunes habilitats? Un estudi realitzat per investigadors de l’Hospital del Mar i l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) analitza a través de ressonàncies magnètiques les respostes motrius que es desenvolupen quan els menors juguen amb jocs digitals.

    Segons el resultat d’aquest estudi presentat recentment els nens d’entre 7 i 11 anys que juguen amb videojocs tenen millors habilitats motores i també millor rendiment escolar. Ara bé, com destaca el doctor Jesús Pujol, metge del Servei de Radiologia de l’Hospital del Mar i un dels autors de l’estudi, perquè es donin aquests beneficis és necessari, només, jugar-hi dues hores a la setmana.  “Si comparem jugar contra no jugar, jugar sempre és millor, ara bé, amb jugar dues hores n’hi ha prou”, apunta Pujol.

    Jugar a videojocs està associat a un millor funcionament dels circuits cerebrals que són importants en l’adquisició de noves habilitats, segons l’informe. Així ho han vist els autors de l’estudi gràcies a l’anàlisi de més de 2.400 menors a través de ressonàncies magnètiques que els han permès estudiar les respostes del cervell en relació a aquest factor. El que revela aquest estudi és que aquestes dues hores a la setmana permeten la maduració del sistema motor dels infants.

    Tradicionalment els nens adquirien aquestes habilitats motores a través d’activitats físiques, com per exemple, jugant a l’aire lliure. “Hem vist que l’activitat virtual també ajuda a madurar el sistema motor”, afegeix Pujol.

    Què passa si es juga més de dues hores a la setmana?

    L’estudi també ha permès als investigadors veure que aquells menors de 7 a 11 anys que juguen nou hores o més a videojocs durant la setmana tenen més problemes de conducta, conflictes amb els companys i menors habilitats socials. I on estaria el límit? “Jugar més de dues hores és millor que no jugar, però no s’obtenen més beneficis que jugant-ne dues, amb dues hores a la setmana s’assoleix ja el benefici”, apuntat Pujol. Així doncs, no hi hauria masses diferències entre jugar dues o cinc hores a la setmana, però si que es generarien problemes a partir de les nou hores setmanals, si considerem els dos factors que té en compte l’estudi: desenvolupament d’habilitats motrius i rendiment escolar.

    Per la seva banda, Dani Aranda, professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i expert en el tema dels videojocs, apunta que els beneficis del joc no s’haurien de relacionar amb els beneficis físics sinó amb allò que realment aporta el joc. “Ningú juga a videojocs per desenvolupar activitats motores, el benefici del joc és el plaer, l’esforç, la superació la sociabilitat”, emfatitza aquest expert.

    És per aquesta raó que Aranda creu que no s’hauria d’establir un nombre d’hores a jugar, sinó que és la unitat familiar la que, segons els seus valors, ha d’organitzar quan es pot jugar i quan no. “S’ha d’incloure l’activitat del videojoc com un altre tipus d’activitat cultural a  desenvolupar en família”, assegura, ja que segon ell el joc permet a les famílies socialitzar-se. “El joc s’ha de compartir, perquè és una manera de compartir moments de plaer”, apunta.

    Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) les hores que els menors de 14 anys dediquen als videojocs a l’ordinador i a Internet arriba, de mitjana, gairebé a dues hores diàries. Així per exemple els menors de 5 a 9 anys gasten una hora i mitja a aquesta pràctica i els menors de 10 a 14 gairebé dues hores. Tot i així l’enquesta no fa diferències entre els minuts que es dediquen a jocs i als que es dediquen a fer altres coses amb l’ordinador o a Internet.

    Aranda remarca en aquest sentit que s’ha demostrat a través de diversos estudis que els menors fan servir la tecnologia d’una forma molt responsable, i que no es pot parlar de patologies relacionades amb el joc digital entre menors com un problema generalitzat, ja que, assegura, només afecta una part molt petita de la població menor d’edat.

  • Els pacients britànics obesos podrien arribar a esperar un any per a cirurgies rutinàries

    Les persones que pateixen obesitat podrien haver d’esperar fins a un any per sotmetre’s a una cirurgia rutinària al Regne Unit com ara una pròtesi de genoll o de maluc. La proposta, feta per la Comissó Clínica de la Vall de York (CCG), afectaria en cas que tiri endavant, a pacients amb un índex de massa corporal superior a 30 -és a partir d’aquesta xifra que segons l’OMS una persona té obesitat- i que vulguessin ser operats pel sistema nacional de salut públic, l’NHS per les seves sigles en anglès. Per accelerar el temps d’espera per la cirurgia aquests pacients haurien de reduir la seva massa corporal en un 10%. La mesura suposaria només el retard d’operacions rutinàries, en cap cas d’operacions urgents.

    De la mateixa manera també afectaria pacients fumadors, que haurien d’esperar fins a sis mesos per operacions d’aquest tipus. Per evitar esperar en el cas dels fumadors es contempla avançar la cirurgia si el pacient deixa de fumar per almenys vuit setmanes. La proposta, tant per les cirurgies a obesos com a fumadors,  forma part d’un paquet de mesures que la CCG hauria planificat com a mesura d’estalvi en un moment que el sistema local de salut es troba amenaçat per la pressió financera.

    El de la Vall de York és un dels nou grups de comissionat clínic a Anglaterra que afronta problemes financers aguts pels quals han estat forçats a implementar mesures especials. La Vall de York calcula que el 2015 el cost de l’obesitat pel sistema nacional de salut va ser de 46 milions de lliures -els pacients obesos presenten més complicacions durant i després les cirurgies-.

    Canvis en la programació de cirurgies com els proposats per la CCG per tal d’estalviar han posat sobre la taula el debat ètic sobre si es prioritza la salut del pacient o l’estalvi econòmic o si les dues coses són compatibles. Davant el revolt ocasionat a Anglaterra després de conèixer els plans de l’organització, veus com Shaw Somers, cirurgià basat a Portsmouth, s’han erigit en contra la proposta. “L’obesitat és una malaltia, la gent obesa no s’aixeca cada matí pensant ‘com puc mantenir-me gras?”, va declarar a la BBC.

    El grup de la Vall de York és una organització que pertany a l’NHS, està liderada per metges i serveix a una població de 337.000 persones de les ciutats de York, Selby, Tadcaster, Easingwold i Pocklington i d’àrees rurals de la zona. Davant la notícia del pla per assolir els números que li demanen, de la que se n’han fet ressò diversos mitjans del país, l’equip de la CCG ha publicat al seu web la següent informació: “L’NHS anglès ens ha demanat revisar l’esborrany dels plans del que farem i de moment esperarem a implementar cap mesura fins que hi hagi un acord per seguir endavant. Ens assegurarem que qualsevol pla implementat en la línia amb la guia nacional es fa pensant en l’interès i benefici dels nostres pacients”.

    L’obesitat, una malaltia que preval més entre les classes baixes

    Segons l’Associació Europea per a l’Estudi de l’Obesitat (EASO, per les seves sigles en anglès), actualment a Europa un 23% de les dones i un 20% dels homes són obesos. L’EASO alerta que l’obesitat provoca 337.000 morts prematures i calcula que l’any 2030 afectarà un 50% de la població europea. Ara bé, el Regne Unit és un dels països capdavanters a Europa en aquest problema de salut pública: un de cada quatre adults (el 24,8%) és obès, d’acord amb dades del Centre d’Informació de Salut i Serveis Socials. Amb tot, cal destacar que, com apuntava Carlos A. González en un article d’opinió, les classes baixes i amb menys nivell cultural són les més afectades per aquesta pandèmia d’obesitat, tal com mostra per exemple el mapa del Regne Unit de la prevalença de l’obesitat en homes i dones en funció de l’estatus socioeconòmic.

    A Catalunya el 48,1% de la població de 18 a 74 anys té excés de pes (el 33% té sobrepès i el 15% té obesitat). Entre la població infantil de 6 a 12 anys, el 18,7 % presenta sobrepès i l’11,7% pateix obesitat, segons l’Enquesta de salut de Catalunya (ESCA) 2014. Aquesta dada, avisa Salut, és molt rellevant, ja que l’obesitat i el sobrepès en l’etapa infantil suposen un risc elevat de presentar un excés de pes a l’edat adulta. “Les classes altes escapen en part per la seva alimentació de més qualitat i l’exercici d’activitat física. D’acord amb l’ESCA, que recull l’excés de pes declarat l’any 2014, les dones amb estudi primaris o sense estudis tenien 4 vegades més probabilitat de presentar obesitat que les dones amb estudis universitaris”, assegurava González.

  • Sistema sanitari: creus i cares

    La situació política-sanitària que vivim segueix mereixent que moltes coses es diguin pel seu nom. El debat és si la campanya de les creus grogues que l’ANC ha plantat per quantitat de pobles de Catalunya, amb un INRI que deia “Sistema Sanitari Català”, ha estat més desencertada per ella mateixa o per les reaccions contra la independència que ha provocat.

    Clar, en el súmmum del bonisme, podria dir que no ha estat tan desencertada, que ha reobert un debat necessari, ha fet caure caretes, ha entretingut l’estiu…o fins i tot que, com a mínim parcialment, ha fet l’efecte que pretenien moltes, insisteixo, moltes de les persones que han fet la campanya: transmetre el missatge expressament simplista que les cavernes de l’estat han menyspreat la sanitat catalana i que per això necessitem la independència, per tenir el model sanitari que decidim el poble de Catalunya, més que no pas defensar el que ara tenim.

    Seguint amb el meu exercici bonista, podria dir que les crítiques a la campanya han estat una continuació del debat, han complementat la campanya, remarcant que les actuals deficiències sanitàries són també responsabilitat de la corrupció del model i de les pràctiques privatitzadores. Per un cantó s’assenyala l’agressió estatal, certa, per molt que oblidant la complicitat de CiU amb les polítiques d’austeritat, o la seva responsabilitat en el nomenament de De Alfonso, i per l’altre l’agressió interna, també certa, ni que hi ha qui oblida el remei, la possibilitat de construir, a partir d’ara mateix, una Catalunya democràtica sense interferències externes.

    El problema ve quan, amb les crítiques a la campanya, les xarxes s’encenen i, tret d’una majoria de persones dialogants alguns arriben a negar la corrupció, l’evident tendència a la privatització i fins i tot l’existència de llistes d’espera. Per a qui nega les llistes d’espera, que es miri el cas de Jordi Pérez, per posar-ne un entre tantíssims, i a veure quina solució hi troba. Perquè Boi Ruiz deia a la tele (minut 32) que qui tingués un problema li digués, que ell es comprometia a arreglar-li, però en Comín, sembla que ni això. El problema ve quan la campanya de l’ANC neix coincidint amb la reunió de tots els consellers de salut de la història de la Catalunya autonòmica amb el claríssim objectiu de posar en valor un model sanitari que des de baix hem posat en qüestió. El problema ve quan la campanya no la munta una sectorial de salut de l’ANC, que déu funcionar al ralentí, sinó un comitè que desconeix l’abast del debat sanitari, influenciat per polítics que eviten dir clar i català que el model el decidirem entre totes, perquè és més que previsible que per a molts defensors del discurs únic del model serà més important conservar el model, el negoci, que conquerir la independència.

    El problema ve quan es produeixen rèpliques plenes de raó i molt compartides, però també amb una dosi de demagògia, amb un granet de sorra contra la independència, que l’ANC hauria d’haver calculat però no havia previst. Per exemple, trobo desafortunat que Toni Barbarà parli de «monocampanya que defensa que no hi ha redempció fora de la independència» perquè sap que som molta la gent que, sense connotacions religioses i/o des de dins de la mateixa Marea Blanca, pensem que la lluita per una sanitat pública 100% pública (no per la prohibició de la sanitat privada) va indissolublement lligada a la lluita per la independència, una independència no fonamentada en cap manipulació. De la mateixa manera és sobrer, si es vol ser constructiu, que l’Albano Dante, al mig d’un vídeo ple de raons, digui que la qüestió no és independència o no independència però, per si de cas, es declari no independentista, malgrat haver estat destacat membre del Procés Constituent on defensàvem la República Catalana del 99%. Tanta prevenció cap a una ruptura amb l’estat fa pensar en un no independentisme, de tanta tradició històrica com les traïcions de la burgesia catalana, que no és que no vulgui la independència sinó que tampoc no vol gaires canvis, ni del sistema ni del model. En un cofoisme amb el manteniment del règim del 78, on el més greu del que es va pactar va ser el lliurament de totes les nostres armes, la desmobilització.

    El canvi de model sanitari el tenim a l’abast de la mà. Catalunya segueix essent sociològicament d’esquerres i només ens cal la independència, la llibertat, perquè Espanya, que és evident que ens condiciona, és irreformable, de moment, i la solució la necessitem ja.

  • Ciència i pseudociència de la felicitat

    La felicitat passa per ser un objecte científic. Una legió d’investigadors s’ocupa d’estudiar aquesta sensació subjectiva d’estar a gust amb la pròpia vida. A PubMed hi ha milers de treballs sobre les bases, els paràmetres, els requisits i altres aspectes de la felicitat i els seus contorns físics, psicològics i socials. No només es difonen en publicacions de psicologia i ciències socials, sinó també en revistes del màxim nivell, com Science o PNAS; hi ha fins i tot algunes consagrades a la matèria, com el Journal of Happiness Studies. Aquests estudis fan gala d’usar el mètode científic, quan no tecnologies tan sofisticades com la ressonància magnètica funcional (MRI) o tècniques genètiques. El resultat de tanta perquisició és un devessall d’informació que es perllonga en llibres, xerrades i altres materials que conformen una autèntica indústria de la felicitat. El problema és que els secrets de la felicitat que venen experts i xarlatans diversos estan trufats de ciència i pseudociència. I no sempre és fàcil distingir-les.

    Què és la felicitat? Com es pot mesurar? Quins són els seus ingredients? És hereditària o adquirida? Com varia en les diferents cultures i països? Fins a quin punt depèn de l’economia? La ciència de la felicitat vindria a ser el conjunt d’aportacions científiques realitzades des de la psicologia, la biologia i l’economia, principalment, per respondre a aquestes i altres preguntes. Si ens atenim als resultats de tanta investigació, hi ha patates respostes, que no és fàcil resumir-les. Una idea essencial és que la felicitat se sustenta en les relacions interpersonals i socials, incloent aquí les sexuals i les familiars. Una altra idea clau és que la felicitat depèn de l’economia i, per tant, pot comprar-se, encara que només fins a cert punt. Així, als països rics hi ha més gent que es considera feliç que als països pobres. Però la geografia de la felicitat té les seves singularitats, com l’anomenat «bonus llatinoamericà», que aporta un plus de felicitat als llatins i que no s’explica per la renda. Per més que alguns dels principals ingredients de la felicitat siguin gratuïts, és a dir, el sexe, la música, l’exercici físic i la conversa, el seu gaudi té molt a veure amb els usos socials i la psicologia individual. Per això, entendre la felicitat en clau científica no és tan senzill com pot desprendre’s d’algunes respostes, per més científiques que semblin i més números que les recolzin.

    No és ciència tot el que llueix amb nombres. La ciència té unes condicions que van més enllà de l’aplicació d’una metodologia més o menys ajustada al mètode científic. El plantejament d’hipòtesis, la formulació de teories, la verificabilitat, la capacitat predictiva i la falsabilitat són algunes de les característiques pròpies de la ciència que no es compleixen en moltes de les investigacions sobre la felicitat. La ciència, analítica per definició, es defensa malament amb els objectes complexos, i la felicitat, com l’amor o l’amistat, és un d’ells. Per això, bona part de l’anomenada ciència de la felicitat no va molt més enllà del sentit comú i es recolza en idees sense confirmar que difonen alguns gurus, per als que la felicitat pot ser una sensació, un sentiment, un procés, un camí i tantes altres coses, segons convingui per les seves receptes. Però, si es pretén estudiar-la científicament, cal poder definir amb precisió i descompondre-la en ingredients susceptibles de ser analitzats. Sigui el que sigui la felicitat, sigui o no sigui un assumpte científic i independentment dels ingredients, el que està clar és que procurar aquest benestar subjectiu no és l’objectiu de la medicina, que s’ocupa tan sols d’un dels seus components: la salut.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.