Just Deploy It!

Blog

  • El Consentiment Informat, un dret de l’autonomia del pacient

    El Consentiment Informat és un contracte i una presa de decisió en comú, entre el metge i el pacient, sobre la realització d’una intervenció quirúrgica o una prova invasiva que afecta la salut, en la que el metge ha d’informar exhaustivament de: en què consisteix el procediment, quins objectius es busquen (resultats esperats), quines alternatives hi ha si no es realitza, quines complicacions o incidències es poden donar i en quina freqüència, i el pacient (i/o els seus familiars si és el cas d’un menor o una persona incapacitada intel·lectualment), donen el seu consentiment, un cop informat, a què es realitzi l’esmenta’t procediment.

    Aquest contracte ha de ser oral i comprensible, sempre realitzat pel facultatiu que realitzarà el procediment i finalment ha de ser guardat en un document específic en la història clínica i entregada una còpia al pacient, degudament signat per les dues parts (metge i pacient).

    Aquest procediment de vegades no se segueix tan estrictament, altres vegades no podem estar segurs del grau de comprensió per part del pacient i en algunes ocasions podem tenir un cert biaix per part del professional d’optimitzar els seus resultats o minimitzar els riscos presentats en els seus pacients. Per tal d’esquivar aquests problemes han de tenir-se en compte els protocols establerts en cada centre sanitari i es poden editar unes guies d’informació amb llenguatge planer sobre cada procediment.

    Les guies d’informació i protocols dels procediments sotmesos a consentiment informat han d’estar elaborades per consens professional, amb l’evidència científica existent en cada moment i adaptada al context de cada cultura i realitats de cada centre sanitari. El pacient i els seus familiars han de tenir temps per llegir-les i entendre-les i en una altra sessió amb el seu metge poder preguntar i discutir dubtes, alternatives i decisions.

    Potser seria interessant estudiar si aquesta informació en forma de guies escrites seria millor subministrar-la al pacient pel seu metge de família, en el Centre d’Atenció Primària, quan aquest creu que ha de derivar el pacient a l’especialista de l’hospital per confirmar que s’ha de fer aquell determinat procediment (evidentment guia establerta conjuntament entre els dos nivells de professionals). Potser d’aquesta manera, en una segona entrevista, el pacient podria dir al seu metge de família que prefereix una altra alternativa o esperar per ser derivat a l’especialista. Això seria bo per respectar l’autonomia del pacient.

    Per poder tenir uns bons resultats en les intervencions mèdiques calen bons professionals i bons centres sanitaris (bons en coneixements, en sentit comú, en expertesa, en acolliment i ètica) i també bons pacients (informats, empoderats, coresponsables i també sense falses expectatives) perquè si les expectatives en els resultats són irreals, aquests resultats pel pacient seran considerats no assolits, seran considerats com a manca de qualitat.

  • Medicina pública (en contra)

    Aquest article és el tercer d’una sèrie sobre medicina pública i privada. Consulta l’anterior article Medicina Privada (a favor) o Medicina Privada (en contra). 

    El major llast que arrossega la medicina pública, i del que pocs ciutadans són conscients, és la seva politització. És a dir, els criteris que imperen en la gestió sanitària són primàriament polítics, secundàriament econòmics i, en últim lloc, professionals. El finançament públic dels serveis sanitaris ha anat parella a casa nostra, a la creació d’una massiva burocràcia politicosanitària, el creixement ha estat imparable i onerós. La patrimonialització de la sanitat pels partits polítics i el seu ús com a arma ideològica, comporta una doble amenaça: d’una banda la sanitat i el seu entorn ha ofert centenars de llocs de treball per a afiliats als partits polítics (ja governin, ja estiguin a la oposició) i l’altra, la sanitat ha finançat directament (corrupció) o indirectament (concerts més o menys arreglats) als partits polítics.

    S’ha parlat molt del 3%, de la mossegada lligada a contractes d’infraestructures i de construcció, però un dia coneixerem en detall arranjaments similars relacionats amb la gestió dels milers de milions que es gasten en la sanitat pública.

    Però la gestió política de la sanitat no només té a veure amb els beneficis que d’ella n’obtenen els partits polítics sinó que reflecteix el curt termini i el clientelisme característics de la política d’estar per casa que regeix el país, tant se val que parlem d’Espanya com de Catalunya. En virtut de criteris polítics, les decisions en temes de sanitat tenen molt a veure amb les avantatges electorals que cal esperar. Així, un alcalde tracta de garantir la seva reelecció prometent un hospital per al seu poble-ciutat encara que això no tingui sentit en termes de planificació sanitària. O s’envien missatges a la ciutadania de la preocupació dels poders públics per a la salut i es prenen iniciatives que seran molt ben rebudes per una població cada vegada més hipocondríaca: cribratges de càncer mancats d’una base científica i d’una anàlisi cost/benefici, psiquiatrització dels mals hàbits i dels sentiments, fertilització in vitro per a totes les dones que ho sol·licitin, i un llarg etcètera de mesures populistes. Aquí s’inclouen també altres concessions demagògiques com la dotació de places MIR en hospitals no acadèmics o l’increment sostingut del nombre d’estudiants de Medicina. I després, a queixar-se de la precarietat laboral dels metges que ha repuntat en els últims anys i que tot indica que anirà a pitjor.

    La medicina pública és ruïnosa en termes empresarials. El seu pressupost no deixa de créixer any rere any però la relació d’aquest increment amb la millora dels índexs de salut és absolutament qüestionable. Entre 2005 i 2009 el pressupost de sanitat a Espanya va créixer un 50% !!! (De 50.000 a 75.000 milions d’euros/any), gairebé el doble del que va créixer la despesa sanitària privada, de la qual cosa certa esquerra cerril s’oblida quan parla de les retallades imposades durant els últims cinc anys. Creuen vostès que la nostra salut va millorar un 50%? Evidentment no. Creuen vostès que amb les retallades la nostra salut ha empitjorat un 10, 20 o 30%? Evidentment no. La despesa sanitària té un gran moll.

    De fet, els determinants socials de la salut -entesos aquests en termes no només de poder adquisitiu, desigualtat o mediambientals sinó també en termes d’hàbits de vida-i no els diners que se li destina, cobren cada vegada més rellevància com a factor limitant dels índexs de salut. La puresa de l’aire, l’alimentació saludable o l’exercici són tan o més importants que els tractaments avançats per al càncer o els stent coronaris. Cal posar més judici en la despesa sanitària i estudiar l’eficiència real dels milers de milions invertits en medicina (suposadament) terapèutica. El futur de la medicina pública és l’apreciació del seu valor i no simplement l’increment dels pressupostos.

    En el capítol de la demora assistencial, s’inclouen per descomptat les famoses llistes d’espera. Aquestes han empitjorat arran de les retallades i en l’actualitat a Catalunya més de 130.000 pacients esperen una intervenció quirúrgica. I no parlem de les demores per a la realització d’algunes exploracions complementàries. El drama és que les llistes d’espera de la medicina pública no són un problema conjuntural sinó estructural que puntualment empitjora o millora segons els recursos que es destinen. Les llistes d’espera són el resultat d’almenys tres factors: 1) la limitació dels recursos imposada per l’economia, la política i la riquesa del país, 2) les bosses d’ineficiència i 3) l’excés de demanda, al que juga en part la gratuïtat i en part la hipocondria social. Espanya és el segon o tercer país d’Europa amb major freqüentació mèdica: fins a un 25-50% per sobre de la mitjana europea i fins al doble de la mitjana dels països de l’OCDE. Ull a la dada!

    La sanitat pública tal com està organitzada actualment no ofereix estímuls per a la promoció professional i ha perdut una de les seves senyes d’identitat: l’ascens per mèrits. Malauradament, en les dues últimes dècades, les promocions a caps de secció o de servei s’han anat realitzant cada vegada de forma més discrecional, sobretot en els hospitals públics concertats. Així s’han anat generalitzant discretament les exigències canviants segons els candidats, qualificatius imaginatius per designar càrrecs nomenats pels amiguets que tallen el bacallà, barems inexistents o extremadament flexibles per adaptar-se al candidat predesignat, simpaties polítiques, i un llarg etcètera de maniobres que han acabat amb els lideratges professionals. Amb això s’han perdut molts dels avantatges que suposa tenir un sistema jerarquitzat. Els anglesos, amb el seu pragmatisme habitual, tot i tenir un sistema sanitari «gratuït» i universal com el nostre, no han seguit la ruta de la jerarquització hospitalària, potser preveient que aquesta ofereix massa oportunitats per la corrupció i la mediocràcia.

    És molt difícil i políticament poc rendible, aconseguir que el ciutadà rebi una atenció de qualitat similar acudeixi al centre que acudeixi. La gestió pública ha cuidat poc les desigualtats dels resultats clínics entre dispositius assistencials diferents i ens trobem a milles de distància del cas del Regne Unit on la pressió social per millorar els resultats de l’assistència hospitalària ha estat brutal, gairebé desmesurada. En l’actualitat s’exigeix, per exemple, que els cirurgians pengin en un web ad hoc del National Health Service les complicacions i mortalitat de les seves intervencions. I és que sense pressió no hi ha qualitat.

    En general hi ha un gran hiat entre els directius i el personal sanitari que treballa en hospitals i CAPs. És una observació compartida per la immensa majoria dels meus col·legues i té com arrels bàsiques l’escassa professionalització dels gestors públics i l’absoluta manca de transparència i participació dels professionals en la gestió dels centres. Malgrat haver-se assajat diverses fórmules, els hospitals segueixen sense donar amb una fórmula que democratitzi i faci més transparent la gestió. Aquí la medicina privada/mutual jerarquitzada, tipus USA, Alemanya o França, ens porta molt avantatge ja que fa dècades que va institucionalitzar la departamentalització hospitalària amb la qual s’aconsegueix que líders professionals de les principals àrees d’activitat clínica -generalment lligats a la universitat- participin activament en la planificació professional i en la gestió de recursos. Ara per ara, la gestió pública es nega a compartir el poder amb els líders professionals i acaba recolzant-se en direccions mèdiques o direccions a la seva mida.

    En resum, la medicina pública té un gran tros encara per davant pel que fa a eficiència, racionalització democràtica de les institucions, tracte professional i cost/benefici es refereix. Esperem que el recorri al més aviat possible.

  • Sí, la indústria alimentària paga habitualment a científics

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    «La indústria sucrera va pagar a científics per culpar el greix dels infarts». Ara l’opinió pública s’assabenta, gairebé 50 anys després de tenir les primeres evidències científiques, que els sucres refinats que són als milers d’aliments processats que consumim, eren i són un dels principals responsables de les greus malalties cardiovasculars que pateixen milions de persones a tot el món, a més de l’increment exponencial de la diabetis i de l’obesitat. La ciència és també corrupta? Els científics són també subornables? No podem ja ni fiar-nos d’eminents premis Nobel?

    L’any passat un equip de periodistes del New York Times va destapar emails entre directius de la Coca-Cola i un equip d’investigadors que estaven realitzant estudis que buscaven minimitzar els efectes del sucre en l’obesitat infantil. S’ho pot Vostè creure? És possible que fins i tot a Celia Creu l’obliguessin a cantar Sucre? Sap que prenem a Espanya una mitjana de 35 quilos de sucre per persona i any dissimulada en munts d’aliments? I que d’aquesta enormitat només 4 quilos són de sucre comprada com a tal al supermercat i presa culleradeta a culleradeta de forma conscient?

    Mea culpa. Com a investigador de mercats, al llarg de tota la meva carrera he participat en dotzenes d’investigacions l’objectiu de les quals era detectar, analitzar i definir els millors arguments, els missatges més atractius o les campanyes de publicitat més convincents per vendre tal o qual aliment.

    Un cop em va tocar treballar per a una gran sucrera que venia això, sucre pura, sacarosa derivada de remolatxa i de canya, el consum no creixia de forma esperada després de la «mala premsa» que començava a tenir entre els consumidors. Una mala premsa orquestrada, a dir dels clients, per les corporacions químiques que desitjaven vendre edulcorants com ara sacarina, aspartam, ciclamat, xilitol… que llavors es consideraven molt més «saludables», «sense calories», «modernes».

    Va passar el temps i gràcies a aquestes investigacions les sucreres van orientar les estratègies de màrqueting a comunicar que la molècula del sucre era «natural» és a dir bona i a les altres, amb nom bastant marcià, eren «artificials» o dolentes. Va ajudar bastant treure una línia de «sucre moreno» que no era altra cosa que el sucre refinat «envernissat» per una capa de sucre sense refinar. Sacarosa amb disfressa. Tot un èxit.

    No és nou que es destapin ara investigacions dels anys 50 o 60 en les que descobrim que llavors la gran indústria sucrera, química o petroliera subornava, pagava, condicionava o orientava investigacions signades per institucions i científics de prestigi per convèncer els organismes públics encarregats de vetllar per la seguretat alimentària i la salut. No és nou que la investigació científica s’utilitzi i retorci per afirmar, argumentar i defensar que tal o qual aliment, compost o pràctica industrial no és dolent, sinó que fins i tot és molt bo.

    Quan les grans corporacions petroquímiques i d’alimentació condicionen, controlen o subornen els poders públics democràtics, dominen els grans grups de comunicació, manipulen les informacions i silencien o paralitzen investigacions rellevants sol ocórrer el pitjor, com així ho pot explicar la història de la ciència.

    Cito de memòria tot just tres casos dels quals n’hi ha centenars. El 1962 la biòloga marina Rachel Carson, després de tenir indicis científics indiscutibles, va emprendre una campanya de denúncia sobre el massiu ús del DDT a Amèrica i el món informant sobre les terribles conseqüències que estava ja tenint aquesta pràctica per la naturalesa; després dels insectes, s’extingirien els ocells i després els humans perquè el DDT era un poderós i persistent tòxic. El 1965 el geoquímic Clair Cameron Patterson, mentre realitzava investigacions sobre l’edat de la terra, va descobrir un augment espectacular de la concentració de plom en el medi ambient i en la cadena alimentària, els derivats del plom que s’utilitzaven com a additius en les gasolines estaven contaminant i enverinant el món sencer. El 1960 el nutricionista John Yudkin va identificar als sucres afegits com un dels responsables de l’increment de malalties cardiovasculars juntament amb els greixos saturats i el colesterol.

    Lluny de comprovar la veracitat científica d’aquestes dades, o després de comprovar que eren certes, les grans companyies químiques no van deixar de fabricar i vendre DDT, les petrolieres no van deixar d’utilitzar el plom com additiu, les indústria de l’alimentació nord-americana no va reduir l’addicció de sucres refinats a tots els seus productes sinó que es va dedicar a criticar, silenciar i desprestigiar Carson, Patterson i Yudkin amb l’immens poder dels seus diners per influir en els mitjans de comunicació, els governs i les opinions públiques del món.

    Per fortuna en aquells temps remots la ciència «no contaminada», els polítics «íntegres» i els mitjans de comunicació «independents» van guanyar la partida i avui, gràcies a ells, no estem tots morts. No és una exageració.

    Però potser el més rellevant i terrible sigui una altra qüestió. Vivim en societats en què el benefici econòmic i els que el busquen a tot preu, tenen més poder que la majoria dels ciutadans. Per tant no és massa sorprenent l’ús de la propaganda, la mentida i la publicitat per vendre’ns per bo i saludable coses que no ho són. El rellevant i terrible és que els ciutadans corrents tenim cada dia menys instruments d’informació veraç, mitjans de comunicació independents i institucions públiques exigents que defensin el benestar i la salut de tots.

    El greu de debò és que cada dia els ciutadans tenim menys formació científica fins al punt que la màgia, la superstició i les pseudociències estan de moda i gaudeixen de la mateixa credibilitat que la medicina científica. El gravíssim és que el suport públic a algunes pseudociències i la sortida a la llum pública d’aquestes i moltes altres investigacions manipulades produeixen que cada vegada més s’instauri entre nosaltres el «relativisme científic», la confusió, el tot val, la credulitat o incredulitat arbitrària cap al que diuen els científics seriosos o els mercachifles televisius col·locant-los a tots a l’altura del mateix tracte.

    Aprofitant el tema del sucre d’avui o la maror que encara cueja pels 110 premis Nobel fent apologia dels aliments transgènics, simplement enarborant al pes de la seva autoritat com a premiats sense dades empíriques clars ni arguments, o els al·lucinatoris debats que una i altra vegada s’obren sobre l’homeopatia, cal tornar a llegir l’art de vendre merda (editorial Laetoli) escrit pel biòleg Fernando Cervesa en el qual explica amb aquest humor corrosiu i sulfúric que solen tenir els científics, com van muntar amb èxit el «fecomagnetismo» , una teràpia que curava malalties a través dels excrements humans, a l’estil de la faula de les teràpies biomagnètiques i per a la qual van arribar a rebre moltes ofertes per vendre les seves tècniques, gadgets o productes derivats.

    El pitjor, ho repeteixo, no és que hi hagi científics corruptes, subornables, poc ètics, igual que el pitjor no és que considerem que hi ha polítics trapelles, mentiders i lladres sinó que no ens en fiem de cap, que no ens creiem ja a ningú, que tots ens semblin més o menys iguals. El relativisme científic, com el relativisme ètic o polític es dóna suport i nodreix de la ignorància i la indolència del ciutadà. Així al final, vam acabar tots prenent sense saber-ho 35 quilos de sucre per persona i any, tractant-nos l’acne amb fecomagnetismo i votant al partit marca ACME, aquell que diu que tots són iguals, sigues forta, filets de plastilina i coses així.

    És veritat que la ciència és cada dia més complicada i sofisticada, és impossible ser expert en tot i la societats confien en institucions científiques independents que els orientin i informin amb veracitat. Les societats creuen que hi ha poders i contrapoders públics i científics que garanteixen que la ciència sigui de veritat ciència i no pseudociència, mentida o superstició. Però aquesta «creença» tampoc és «saludable».

    El que necessitem és també una opinió pública amb formació científica, que sàpiga què és ciència i en què consisteix el mètode científic. Ciutadans que tingui habilitat i estiguin acostumats a buscar fonts d’informació fiables i contrastades, que puguin llegir publicacions de ciència i que aquesta inquietud es mantingui per a totes les qüestions de la seva vida quotidiana. No obstant això no sembla que aquesta hagi estat una preocupació de les autoritats educatives espanyoles a tenor del tipus assignatures, pedagogies i escàs pes de les ciències experimentals en els programes educatius.

    Jo sóc poc modern, ranci, fins molt antic. El meu edulcorant preferit és la mel, una pasta fabricada per el nèctar de les flors i la peculiar saliva d’uns insectes que després s’assequen batent les seves ales perquè quedi espessa. Sí, dit així sona una mica repugnant. Però és un producte que cuiden amb cura els apicultors i que els humans portem prenent més de 10.000 anys com pot comprovar-se en la pintura rupestre del mesolític de la «Cova de l’Aranya» a Bicorp, València, en la qual es pot veure un intrèpid recol·lector de mel pujat a un arbre.

    Tot i així estic segur d’ingerir molts quilos de sacarosa i altres edulcorants sense jo saber-ho, de pesticides sense jo saber-ho, de molècules verinoses i metalls pesants sense jo saber-ho… Fins que els meus amics els homes de ciència el investiguen i ho diuen, els meus amics els periodistes independents ho denuncien, els meus amics els polítics íntegres fan lleis per perseguir el seu ús. No són tots iguals. No sóc un relativista en gairebé res. Gràcies Rachel Carson, John Yudkin, Clair Cameron Patterson. Gràcies

  • 44 llits públics i més operacions setmanals per la fi de les derivacions a la Clínica del Vallès

    El conseller de Salut, Toni Comín comença a posar nom i cognoms a una de les seves banderes i una de les mesures més rellevants del pla de xoc de Junts pel Sí. La fi del contracte amb la Clínica del Vallès, centre privat que absorvia activitat de l’Hospital púlic Parc Taulí de Sabadell, implicarà obrir 44 llits addicionals i 23 sessions de quiròfan més a la setmana. Aquest increment de places i activitat es repartirà entre l’hospital de Sabadell i el Consorci Sanitari de Terrassa, tal com ja s’havia anunciat el maig passat quan Comín va decidir rescindir el contracte amb el centre privat.

    El Taulí derivava 3.700 altes anuals  (1.100 mèdiques i 2.600 quirúrgiques) a la clínica privada. Des del passat 15 d’agost -data en què vencia el contracte del CatSalut amb la Clínica del Vallès- el centre privat amb afany de lucre va deixar d’assumir pacients del sistema públic i de percebre els 7,5 milions anuals que rebia per aquesta activitat. Aquests 7,5 milions s’han repartit entre el Taulí, que s’ha quedat amb 5 milions i amb dos terços de l’activitat i l’hospital de Terrasa amb 2,5 milions i un terç del que es derivava.

    La mesura es tradueix per l’hospital de Sabadell en l’obertura d’una unitat nova de crònics que compta amb 24 llits i es fan 15 sessions de quiròfan addicionals a la setmana, que es programen a les tardes i s’ha contractat -amb contracte fix- 22 treballadors de la Clínica del Vallès. Pel que fa a al Consorci Sanitari de Terrassa, hi ha una unitat d’hospitalització reoberta -que té 20 llits fins ara tancats- i es programen 8 sessions de quiròfan addicionals a la setmana. En aquest cas són 10 els treballadors que s’hi incorporen i que provenen de la Clínica del Vallès.

    Propers passos de la ‘desprivatització’

    El següent pas en la denominada ‘desprivatització’ seguirà el mateix procés que amb la Clínica del Vallès i tindrà lloc el 31 de desembre, quan finalitza el contracte amb l’Hospital General de Catalunya, on el Taulí també hi deriva pacients. Comín ha avançat que no es descarta que quan arribi el moment en què finalitzi el contracte amb l’Hospital General de Catalunya es contractin professionals del centre privat en els centres públics que assumeixin les derivacions, com s’ha fet en aquest cas ara. “Les negociacions sobre el General s’obriran de manera immediata”, ha anunciat el conseller. De moment encara no se sap quins centres n’absorbiran l’activitat però el factor de la proximitat serà decisiu.

    Tant un centre com l’altre, del grup QuironSalud, tenien des de fa anys concerts amb el CatSalut per prestar serveis assistencials i assumien derivacions de l’hospital públic Parc Taulí de Sabadell. Sense calenderitzar queda la desprivatització de l’Hospital Sagrat Cor (del mateix grup privat), amb qui el CatSalut té un contracte fins al 2022.

    En la compareixença davant els mitjans aquest dijous el conseller de Salut Toni Comín ha reafirmat una vegada més el compromís del seu departament per reforçar el caràcter públic del sistema sanitari. “Sempre vam dir que volíem finalitzar el procés de desprivatització de gestió i podem dir que el primer procés ha finalitzat amb èxit”, ha dit per referir-se al cas de la Clínica del Vallès, en el qual segons Comín no hi ha hagut repercussions pels pacients, pels treballadors.

  • Els professionals de la salut mental: invisibles i sobrecarregats

    Els professionals de la salut mental alerten de la sobrecàrrega de treball. Aquest és un dels missatges que llença la Plataforma de defensa de l’atenció pública en salut mental (PSM) en el seu informe Situació actual en l’àmbit de la salut mental: retallades i model. En anteriors articles hem parlat de l’augment de l’activitat assistencial en els centres de salut mental i de l’especial afectació d’infants i d’adolescents. Aquí volem posar l’atenció en els recursos professionals dels serveis de salut mental. Com hem anat dient, les retallades pressupostàries impacten directament en la necessària disponibilitat dels professionals per fer la seva feina adequadament. Ens referim a la disponibilitat personal, emocional i de temps imprescindible per tenir cura, escoltar i comprendre el que està passant i pensar l’estratègia terapèutica a curt, mig o llarg termini. Cal recordar aquella màxima que diu que els recursos humans són els recursos terapèutics per excel·lència; mai millor dit en l’àmbit de la salut mental.

    La xarxa d’atenció a la salut mental la formen més de 60 entitats proveïdores, la majoria sense ànim de lucre. Aquestes entitats signen un concert o conveni amb el Servei Català de la Salut (CatSalut) i són elles qui contracten els professionals. A diferència de les entitats estrictament públiques, com pot ser l’Institut Català de la Salut, les concertades no publiquen dades sobre els professionals contractats. Suposem que sí que faciliten aquesta informació al CatSalut, però en tot cas, aquest tampoc l’ha fet pública. No es coneix el nombre ni el tipus de professionals que estan treballant actualment a la xarxa. Es podria dir que els professionals de la salut mental –i les seves condicions de treball- són els grans invisibles, com si es trobessin en una situació “d’anonimat laboral”, la qual cosa els deixa en una situació de gran vulnerabilitat.

    Segons dades del 2010 (Atles), en relació a les ràtios de professionals per 100.000 habitants proposats en el Pla Director de Salut Mental i Addiccions, ja hi havia un dèficit d’1,31 psiquiatres, 2,01 psicòlegs, 1,51 treballadors socials i 2,1 infermers comunitaris. Des de llavors (fa 6 anys!) no s’ha publicat cap actualització de l’Atles. La Central de resultats no aporta cap dada de recursos humans, ni tampoc els informes del conseller Boi Ruiz. Podem pensar que els últims anys s’ha reduït el personal de la xarxa en la mateixa proporció que ho han fet els pressupostos per a la totalitat de serveis de salut mental, un 9%. Però la percepció i l’experiència de molts professionals que treballen en serveis hospitalaris o comunitaris és diferent: la disminució de personal, de sous i de serveis supera el 9%, arribant fins a un 20-30% en diferents centres, amb acomiadaments, expedients de regulació del treball, no substitucions de baixes o permisos, pèrdua d’espais de coordinació i formació, vulneració de drets laborals, etc.

    Al dèficit endèmic de personal s’hi han afegit les retallades i tot plegat està portant els i les professionals de salut mental a una situació límit. No descobrim res de nou si diem que molts estan cremats. Que no treballen en les condicions necessàries per poder fer una bona praxi. Que la seva expertesa queda frustrada quan no poden fer el que saben, sinó el que poden. Així, són freqüents situacions de sobrecàrrega i de cansament que tenen les seves conseqüències tant en la qualitat de l’atenció com en la seva pròpia salut. En diversos estudis s’ha associat l’elevat estrès laboral del personal assistencial amb baixa satisfacció, absentisme, despersonalització, esgotament emocional i en alguns, fins i tot, majors taxes de mortalitat. I en el cas dels treballadors de la salut mental cal afegir les dificultats pròpies de treballar amb persones mentalment malaltes. Fins quan durarà aquesta situació? Ja no es pot esperar més.

    Es per això que des de les associacions de professionals, les entitats de familiars i usuaris, les entitats col·legials, i la PSM coincidim en centrar els nostres esforços en conèixer i intentar millorar les condicions laborals i professionals dels qui estan entomant el dia a dia en la primera línia assistencial. Necessitem un diagnòstic de la situació dels equips de la xarxa, definir les ràtios pacients/ professional, i reclamar la seva aplicació. No es pot seguir treballant en base al voluntarisme ni podem mantenir la resignació que fomenten un acoblament egosintònic amb funcionament tòxic, i hem d’identificar/consensuar les nostres línies vermelles. També hem de donar validesa al fet que la millor medicina és la relació amb el professional (aquesta és una evidència científica). Però la intervenció terapèutica basada en la relació (i també en els fàrmacs quan cal) requereix unes condicions irrenunciables: freqüència, continuïtat, i la dosi adequada i suficient de temps per pensar, per no fer col·lusions amb el funcionament mental del pacient.

    En definitiva, no volem equips desorientats, ni professionals cremats ni molt menys pacients desatesos. Si estem d’acord a dir que el professional és el recurs terapèutic per excel·lència, cal que els responsables sanitaris es comprometin a tenir-ne cura.

  • La indústria sucrera paga a científics per culpar el greix dels infarts

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    La indústria sucrera va treballar directament amb científics a la dècada dels 50 i 60 per intentar minimitzar el paper del sucre en les malalties cardíaques i traslladar el focus cap al greix i el colesterol. Així ho ha conclòs una investigació publicada aquest dilluns a la revista de l’Associació Americana de Medicina.

    En particular, l’estudi ha centrat la seva atenció en dos articles científics publicats el 1967 per diversos investigadors de Harvard i que poden haver influït en les recomanacions nutricionals que es van seguir durant les dècades posteriors als EUA. Aquestes estaven centrades fonamentalment en la limitació dels greixos saturats i el colesterol, obviant el possible perjudici causat per un elevat consum d’hidrats de carboni.

    Greixos i sucres afegits: no recomanables

    Ja als anys 60 es van establir dues línies bàsiques d’investigació, que assenyalaven tant als sucres afegits com als greixos saturats de les elevades taxes d’infarts i altres malalties cardiovasculars. No obstant això, la major part de les guies dietètiques s’han centrat només en la limitació dels greixos i el colesterol, restant importància a l’elevat consum d’hidrats de carboni i sucres afegits, que pot haver contribuït a l’epidèmia d’obesitat i diabetis que es viu en diversos països occidentals.

    El nou estudi sembla apuntar a una maniobra mestra de la indústria sucrera. Les troballes provenen de diversos documents trobats recentment per una investigadora de la Universitat de San Francisco, la doctora Cristin Kearns, que mostren que la Fundació per a la Investigació sobre el Sucre (SRF, per les sigles en anglès) va finançar un estudi amb el clar interès que es passés per alt el paper del sucre en les malalties cardíaques i que s’assenyalés als greixos.

    Kearns va examinar els arxius, entre els quals hi havia diverses cartes entre la SRF, el professor del Departament de Nutrició de l’Escola de Salut Pública de Harvard, Marc Hegsted, i el que va ser president de l’Associació Americana per a l’Avenç de la Ciència, Roger Adams. Tots ja morts.

    Curiosament, el mateix Hegsted havia estat l’autor de diversos estudis que assenyalaven que el nivell de glucosa en sang era millor indicador d’aterosclerosi que el de colesterol i que, per tant, relacionaven de manera directa el sucre amb malalties cardíaques.

    La maniobra de la SRF consistiria en contractar Hegsted i al cap del seu departament a Harvard, el professor Fredrick Stare, perquè formés part del comitè assessor científic de la Fundació i realitzessin una revisió de tots els estudis realitzats fins ara sobre les possibles causes de les afeccions cardíaques.

    La correspondència no deixa cap dubte sobre «l’especial interès» de la SRF a «ofegar» la relació dels hidrats i la salut cardiovascular, ni sobre el coneixement que Hegsted tenia d’aquest interès: «Som molt conscients del seu interès particular en els hidrats de carboni i abordarem l’assumpte tan bé com puguem», afirmava l’investigador en una de les missives.

    Finalment, l’estudi va ser publicat a través de dos articles a la revista The New England Journal of Medicine, no sense abans haver rebut el vistiplau de la SRF. Les seves conclusions eren clares: només calia anar amb compte amb els greixos i el colesterol.

    La influència de les empreses en els estudis

    «Aquests documents deixen clar que la intenció de l’estudi finançat per la indústria era arribar a una conclusió inevitable. Els investigadors sabien el que el patrocinador esperava i això va ser el que van fer», explica la professora de Nutrició, Estudis d’Alimentació i Salut Pública de la Universitat de Nova York, Marion Nestle, en un article a la revista de l’Associació Americana de Medicina.

    Per a aquesta investigadora, els responsables d’aquesta nova investigació han fet «un gran servei públic», tot i que recorda que no es pot saber si Hegsted i Stare van falsejar les dades o «si realment creien que el greix saturat era una amenaça major».

    En l’actualitat, igual que gairebé totes les revistes mèdiques, la qual va publicar l’estudi de Hegsted i Stare requereix que els autors informin clarament de tots els possibles conflictes d’interessos. Però això no ha posat fi a la influència de la indústria alimentària sobre els estudis científics. «Avui dia, és gairebé impossible explicar la quantitat d’empreses d’aliments que patrocinen investigacions que solen donar resultats favorables als seus interessos», afirma Nestle.

    Hi ha dos exemples recents que evidencien la vigència d’aquest tipus de pràctiques. L’any passat, una investigació periodística realitzada pel New York Times va mostrar com Coca Cola havia invertit milions de dòlars perquè es passés per alt la relació entre el consum de begudes ensucrades i l’obesitat. En una altra investigació, portada a terme per l’agència Associated Press, es va desvetllar com els fabricants de llaminadures també intentaven influenciar els estudis científics.

    Per a la professora Nestle, la influència de les empreses «soscava la confiança del públic en els científics, contribueix a la confusió sobre què s’ha de menjar i pot orientar les Guies Alimentàries en una direcció que no vagi en l’interès de la salut pública». Aquesta investigadora conclou que aquesta troballa ha de servir «com a advertiment no només als polítics, sinó també als investigadors, revisors, editors de revistes i periodistes de la necessitat de considerar el mal que poden fer a la credibilitat científica i a la salut pública els estudis finançats per les companyies d’aliments».

  • La Judit, el Joan i la Gemma: tres infermers obligats a emigrar per la precarietat

    La Judit fa un any que viu a Oxford. Va marxar de Catalunya per poder dedicar-se i guanyar-se la vida fent allò que més l’apassiona: la infermeria. Feia quatre anys que s’havia graduat i des d’aleshores tenia feina a l’Hospital del Mar, això si, patia una situació molt precària. «Firmava contractes temporals, d’un mes o fins i tot de setmana en setmana. Jo feia quatre anys que estava així però tenia companys que en portaven 10 i veia impossible que la meva situació pogués millorar aviat», explica ella a aquest diari.

    Per les mateixes raons va marxar fa gairebé tres anys la Gemma Bou a Londres. A Catalunya, un cop graduada havia realitzat una substitució de tres setmanes a l’Hospital Vall d’Hebron. Quan se li va acabar el contracte es va adonar que no hi havia feina i molt menys una feina estable per una infermera. «Moltes amigues feien d’auxiliars o anaven a treballar a geriàtrics, jo no volia això», explica ella.

    Cap d’elles no s’ho va pensar dues vegades. No són les úniques que han emigrat a altres indrets per poder ser infermeres. Tot i que no hi ha xifres exactes, només el 2015 el Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) va realitzar més de 600 consultes per ajudar a tramitar la documentació necessària per marxar a treballar a un altre país. De fet, El Consejo General de Enfermería calcula que des del 2010 han sortit d’Espanya 5.000 infermeres per treballar a l’estranger. I tot i que es tracta d’un fenomen que va començar a donar-se als anys 90, és d’ençà de la crisi econòmica que ha agafat força: prop de mil infermeres marxen cada any de l’estat espanyol a treballar a un altre país.

    «Una societat que vol estar ben cuidada ha de cuidar a les seves infermeres». Així de contundent respon Núria Cuxart, degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya sobre les conseqüències d’aquest problema. Cuxart creu que la falta de contractació estable en aquest sector és un dels principals motius que porta als professionals a marxar del país. «La infermera busca estabilitat laboral i projecció professional», apunta. Dos factors que difícilment troben aquí.

    El dia en què la Gemma va marxar cap a Anglaterra ho van fer unes quantes infermeres més ajudades pel Col·legi. Una de les coses que més li va impactar en incorporar-se al seu nou lloc de treball va ser l’ajuda i formació que va rebre. «Aquí sempre tens suport, sempre hi ha algú al teu costat, a Catalunya en canvi et tiren als lleons el primer dia», explica ella. La Judit també va aprofitar-se dels programes d’acollida per infermers que ofereixen en aquest país i agraeix tot l’acompanyament que va tenir els primers dies. El que més valoren, però, és que des de llavors gaudeixen d’un contracte fix i de la possibilitat de millorar com a infermeres. «Aquí tens possibilitat de canviar d’àrea, és molt senzill. Jo fins i tot he canviat d’hospital», explica la Judit.

    «A Anglaterra les infermeres tenen més possibilitats de progressió professional. Allà tenen projecció clínica i la infermera té un reconeixement per part dels responsables del sistema de salut», explica Cuxart.

    Prova de què aquest no és un fenomen nou -encara que hagi incrementat a causa de la crisi- n’és el cas del Joan Pons. Va marxar l’any 2000 a Anglaterra. Tot i que fa ja 16 anys que va prendre aquesta decisió les motivacions que el van portar a emigrar són gairebé les mateixes que les de la Judit o la Gemma. «Quan vaig començar a estudiar mai vaig pensar que acabaria a Anglaterra, sento frustració per no haver estat infermer a Catalunya, però almenys dono gràcies per haver estat infermer», explica en declaracions a El Diari de la Sanitat.

    Treballar a Anglaterra ha permès al Joan créixer professionalment i explorar diverses àrees de la infermeria. Ha passat per diferents departaments d’hospital i ara treballa a la primària.

    El Regne Unit, el principal destí

    Tant el Joan, com la Gemma o la Judit van escollir el Regne Unit com a destí. De fet, segons les dades del Col·legi d’Infermeria de Barcelona aquest és el destí sobre el qual es fan més consultes. De les 635 fetes sobre aquest tema l’any passat, 395 feien referència al Regne Unit. Per darrere, i amb molta diferència, se situen les 44 consultes fetes en general per tota la Unió Europea (UE), 24 per Noruega, 19 per França i 19 pels Estats Units, 14 per Austràlia o 13 per Irlanda, per posar alguns exemples.

    Segons Núria Cuxart les infermeres catalanes, i en general les espanyoles, estan molt ben valorades en altres països, sobretot a Gran Bretanya, perquè tenen coneixements sobre el sistema de salut que són també útils pel sistema que tenen allà. El mateix passa amb els països nòrdics, per exemple, explica ella, però allà la barrera idiomàtica és molt gran, i per tant, moltes acaben decantant-se per viatjar al Regne Unit.

    Que les infermeres espanyoles són bones candidates pel sistema nacional de salut públic britànic, l’NHS per les seves sigles en anglès, ho afirma fins i tot Ignacio Santos, un professional que es dedica a contractar a infermers pel servei d’atenció primària anglès. «Les infermeres espanyoles són molt demandades al NHS, ja que en els seus estudis de quatre anys d’infermeria es dediquen moltes hores a pràctiques on aprenen a tractar amb pacients», afirmava en una informació el 2015 sobre aquest tema al diari The Guardian.

    Quan marxar és gairebé una obligació

    Però no tot són avantatges. Canviar de país, aprendre una llengua nova i aclimatar-se són sovint reptes que costa superar. «Abans de venir cal preparar-se pel canvi cultural, aquí la cultura és molt més tancada. És un lloc més depriment, i cal aprendre anglès», descriu el Joan.

    En el seu cas assegura a més que quan va arribar fa 16 anys al país anglosaxó li costava entendre els valors que imperaven en el sistema sanitari. «En alguns moments no em deixaven ser l’infermer que volia ser, abans es fixaven més en els números i els resultats, per sort es va fer un gran canvi en aquest sentit, i la infermeria em va tornar a enamorar», explica.

    Una altra de les frustracions a les quals s’enfronten aquests professionals fa referència a les ganes de tornar. Cap d’ells va marxar perquè tingues ganes de fer-ho. «Tinc ganes de tornar però quan sigui el moment. Vaig marxar disgustada per no poder exercir a Catalunya, no volia. I si em sortís una feina a urgències fixa tornaria», assegura la Gemma.

    La Judit també voldria tornar algun dia, però assegura que abans li agradaria que se solucionés el problema d’organització que pateix el sistema. «A Catalunya tenim un problema molt gran de malbaratament de diners als hospitals», assegura.

    «Infermera que marxa, infermera que perd la població catalana. Com a societat invertim en la seva formació i després no ho aprofitem», denuncia Cuxart. Aquesta professional creu que una forma per desbloquejar-ho seria confiant en les infermeres. «Tenim un sistema de salut que no aposta de forma contundent per les infermeres dins del sistema sanitari», assegura.

    «Si m’hagués quedat a Catalunya, no m’hauria pogut realitzar com a infermer, ni formar una vida: casar-me o tenir fills. M’hauria pogut quedar a casa meva, continuar fent suplències, però hagués hagut de seguir vivint amb els meus pares, i jo volia alguna cosa més de la vida», reflexiona el Joan, qui lamenta que aquesta sigui la situació de molts joves que encara avui viuen a Catalunya.

  • Mor un nadó per enterovirus a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell

    «La nena va arribar a l’Hospital de Granollers (Vallès) a finals de juliol amb febre, vòmits i se li va diagnosticar un quadre general víric. Se’n va anar a casa, va consultar el CAP i va tornar novament a l’hospital, on va arribar ja amb una clínica de somnolència, flaccidesa i una imatge bastant suggestiva d’una romboencefalitis», ha explicat aquest dimarts el subdirector del Servei Català de la Salut (CatSalut), Josep Maria Argimon. El nadó, de menys d’un any, ha mort aquest dilluns per una afectació neurològica greu per enterovirus a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, on havia estat traslladat i on estava ingressat amb un pronòstic «molt greu» després d’haver-li identificat el virus A71.

    Es tracta del primer cas en què ha mort un menor en què es pot concloure que l’enterovirus ha estat el causant del desenllaç fatal. Argimon ha matisat que es tracta d’un cas aïllat que presentava una afectació neurològica greu que fins ara no havien tingut amb aquestes característiques. «La corba epidèmica ja estava baixant: en els dos últims mesos només hi ha hagut cinc casos», ha emfasitzat el subdirector del CatSalut.

    En els darrers mesos s’han comptabilitzat fins a 110 menors infectats

    Per la seva banda, el doctor Joan Guix, de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, ha recordat que entre el primer i el darrer cas diagnosticats a Catalunya- el 7 d’abril i el 30 d’agost respectivament – hi ha hagut 110 casos. «El brot pròpiament dit es podria ubicar des de meitats d’abril fins a meitats de juny, després d’aquestes dates hem tingut casos esporàdics dins de la normalitat. Malauradament aquest seria un d’ells», ha explicat Guix. Al juny Salut havia donat per tancat el brot i actualment només hi ha un menor ingressat pel virus, segons han informat.

    Sobre el cas del menor mort aquest dilluns, el doctor Carlos Rodrigo, cap de pediatria de l’Hospital de la Vall d’Hebron, ha apuntat: «Es va fer tot el que s’havia de fer i el resultat ha estat el que ha estat. Un petit percentatge molt petit, entre un 3 i un 5% té formes fulminants, però la majoria dels nens han seguit una evolució lleu». Segons ha explicat Salut les circumstàncies actuals de resposta  són «molt diferents de les de l’inici del brot» i es compta amb tots els mecanismes de vigilància i registre en marxa així com també tots els centres estan «perfectament informats».

  • Els tripijocs del sucre

    Al juliol del 2011, un estudi publicat a Food & Nutrition Research mostrava la cara més saludable dels dolços en concloure que els nens que mengen llaminadures tendeixen a pesar menys que els que no les mengen. La investigació va donar peu a missatges i titulars tan cridaners com el del Daily Mail britànic: «Els dolços són bons per als nens i poden evitar que s’engreixin en el futur«. Les limitacions de l’estudi eren tan importants, que malament es podien sostenir les seves conclusions. Però el més greu és que mai es va saber que va ser finançat per la indústria alimentària, fins que fa uns mesos ho va revelar l’agència Associated Press: Com els fabricants de dolços remodelen la ciència de la nutrició.

    El cas no és aïllat, ni molt menys. El 2015, el New York Times va informar que Coca-Cola havia patrocinat a investigadors perquè minimitzessin els efectes de les begudes ensucrades en l’obesitat. I la setmana passada, sense anar més lluny, Página 12 informava d’una donació de la mateixa Coca-Cola a la fundació d’un conegut nutricionista argentí, ara responsable de l’àrea d’Alimentació Saludable del Ministeri de Salut. Els tentacles dels gegants de l’alimentació estrenyen i manipulen amb diversos procediments, encara que un dels més habituals i eficaços és finançar la investigació, que després impregna la literatura científica i a més genera titulars en els mitjans. Se sospita que aquestes pràctiques vénen de fa temps i que han corromput la nutrició i les recomanacions dietètiques, però no és fàcil trobar-ne proves. En quin moment es va començar a pervertir la investigació sobre alimentació i salut?

    Un treball que es va publicar ahir a JAMA Internal Medicine mostra els tripijocs de la indústria del sucre des de fa més de mig segle per minimitzar la influència de la sacarosa en la malaltia coronària. Aquest «narrative case study», semblant en alguns aspectes a una investigació periodística, revela com un grup de pressió se les va enginyar perquè el dolent de la pel·lícula de la primera causa de mort al món fos el colesterol i no el sucre, quan en la dècada de 1960 ambdós eren sospitosos per igual. D’una banda, les investigacions de John Yudkin involucraven al sucre, i, de l’altra, les d’Ancel Keys apuntaven al greix i el colesterol en particular. Però va ser la indústria del sucre, finançant investigadors i manipulant una transcendental revisió publicada a The New England Journal of Medicine el 1967, la qual va aconseguir salvaguardar els seus interessos i desviar l’atenció cap al problema menor de la càries dental. Tota aquesta literatura científica ha condicionat les recomanacions dietètiques posteriors i l’avaluació positiva sobre la seguretat del sucre de la Food and Drug Administration de 1976.

    Quin rumb hauria seguit la recerca mundial en aquesta àrea i quines haurien estat les recomanacions dietètiques sense la perniciosa influència de la indústria del sucre que es va iniciar el 1965? L’ortodòxia mèdica és com un transatlàntic: el rumb és difícil de modificar, de manera que només en els últims anys s’ha començat a revisar la influència del colesterol i el sucre en la salut. L’estudi de JAMA Internal Medicine implica a Frederick Stare (1911-2002), fundador i cap del Departament de Nutrició de Harvard, i apassionat defensor de la dieta americana, la Coca-Cola i el consum de sucre sense restriccions. Amb autoritats sanitàries com aquesta i amb tants indicis sobre com la indústria alimentària influeix en el que pensem que hem de menjar per estar sans, no és d’estranyar que proliferin les dietes estrafolàries, els gurus pseudocientífics i la desconfiança en la ciència de la nutrició. A veure ara com arreglem aquest desgavell.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • El cost de la contaminació de l’aire a Espanya: 15.000 morts prematures i 45.000 milions d’euros

    El cost sanitari associat a la contaminació atmosfèrica va ser de gairebé 45.000 milions d’euros l’any 2013 a l’estat espanyol, una quantitat equivalent al 3,5% del PIB. Així ho denuncia Ecologistes en Acció, que es fa ressò de l’informe del Banc Mundial “El cost de la contaminació atmosfèrica. Reforç dels arguments econòmics en favor de l’acció”.

    L’informe analitza el cost però també fa un càlcul aproximat del nombre anual de morts atribuïbles a la contaminació atmosfèrica, que constitueix segons el text, un argument contundent per reduir la contaminació. Segons recull l’organització l’any 2013 cinc milions i mig de persones van morir de forma prematura a causa de la contaminació de l’aire a tot el món, essent els adults molt joves i els adults més grans el col·lectiu més vulnerable. A l’estat espanyol es calcula que el mateix any van ser 14.689 morts prematures les que poden associar-se a aquest factor.

    I és que l’exposició a un aire contaminat tant en l’ambient com dins d’habitatges augmenta el risc de patir malalties com el càncer de pulmó, accidents cerebrovasculars, cardiopaties o bronquitis crònica. Precisament un informe publicat a la revista The Lancet Neurology al juny revelava per exemple que gairebé un terç de la càrrega dels infarts cerebrals s’atribueix al factor de risc que suposa la contaminació de l’aire que respirem.  

    Davant els resultats de l’informe del Banc Mundial, Ecologistes en Acció considera “molt preocupant” la situació que descriu i fa una crida al Govern espanyol perquè canviï les seves polítiques energètica i de transport per millorar la qualitat de l’aire, “salvant amb això milers de vides i reduint la despesa sanitària de les Administracions públiques i de la població”.

    Els països menys desenvolupats: més castigats

    La investigació feta pel Banc Mundial juntament amb l’Institut d’Avaluació de la Salut (IHME per les seves sigles en anglès) remarca, amb tot, que els riscos de salut de la contaminació de l’atmosfera són més grans en països en vies de desenvolupament – el 93% de morts i malalties no letals atribuïdes a aquest factors van tenir lloc en regions en vies de desenvolupament-. Un dels motius que esgrimeix l’informe és per exemple el fet que en aquests països hi ha més dependència de la crema de combustibles mòbils, com ara la llenya o el carbó, per coure aliments i calentar-se.

    “La contaminació ambiental és un repte que amenaça el benestar humà elemental i limita el desenvolupament econòmic”, assenyalava la vicepresidenta per al Desenvolupament Sostenible del Banc Mundial, Laura Tuck, en un comunicat de premsa. “Pot ocasionar la pèrdua de mà d’obra productiva i tenir un efecte durader en la productivitat d’altres maneres, com ara reduir la productivitat de l’agricultura”, s’assegura en l’informe.

    El text també destaca com la contaminació de l’aire és especialment severa en regions urbanes de ràpid creixement on la combinació de més població, més vehicles o més construcció generen índex de contaminació més elevats.  

    La contaminació a Catalunya

    Segons l’anuari 2015 sobre qualitat de l’aire impulsat a Catalunya 40 municipis propers a Barcelona, la capital catalana inclosa, superen els nivells de diòxid de nitrogen (NO2) i de partícules en suspensió (PM10). A més en molts territoris catalans se supera també el límit legal de contaminants ozó (O3). Els tres són contaminants que afecten directament la salut dels ciutadans.

    En els dies previs a la Setmana Europea de la Mobilitat i el Dia sense Cotxes, des d’Ecologistes en Acció recorden que les principals vies d’actuació per reduir la contaminació de l’aire, a l’Estat espanyol i a Europa, passen per la disminució del trànsit motoritzat, la reducció de la necessitat de mobilitat amb un urbanisme de proximitat i la potenciació del transport públic

    Precisament amb l’objectiu de reduir la contaminació a la ciutat de Barcelona, el Pla de Mobilitat Urbana que va presentar l’Ajuntament al juny inclou un seguit de mesures per reduir en un 21% la circulació del vehicle privat d’aquí al 2018, apostant per un model de ciutat «més sostenible que permeti afrontar el repte de millorar la qualitat de vida de les persones, fent que la ciutat sigui més habitable i més saludable».