Just Deploy It!

Blog

  • L’emmagatzematge d’antibiòtics a les llars catalanes, un problema persistent

    La resistència als antibiòtics s’ha convertit en un problema de magnitud global que preocupa a autoritats sanitàries de molts països. Un dels factors que provoca aquesta resistència és l’ús inadequat o excessiu que es fa d’aquests medicaments. Un estudi promogut per la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) assegura que la prevalença d’emmagatzematge d’antibiòtics a les llars catalanes segueix sent molt elevada, fet que pot incentivar l’automedicació.

    Segons aquest estudi presentat recentment, realitzat a partir d’una enquesta feta als últims mesos del 2014, un 38% de les persones a qui es va preguntar va admetre tenir antibiòtics emmagatzemats a casa. Les farmacioles de les llars catalanes poden tenir aquest fàrmac ja sigui perquè ha sobrat d’anteriors tractaments o perquè, en alguns casos, tot i que no està permès, pugui haver estat comprat sense recepta.

    La CAMFiC alerta: “la medicació sobrant pot encoratjar l’automedicació posterior, incentivant un ús inadequat d’aquests fàrmacs i contribuint a un augment de la resistència antibiòtica, que està assolint nivells alarmants en alguns països europeus”.

    El doctor Carles Llor, que ha participat en l’estudi, assegura que es tracta d’un problema greu del qual diferents actors en són responsables. Per una banda els metges, que poden prescriure dosis de més o que no informen adequadament de què és important fer tot el tractament, per altre els pacients. Segons un estudi, explica Llor, un 30% d’ells deixa el tractament si ja es troba bé. Altres prenen medicaments sense consultar el metge, i per últim les farmàcies, que a vegades venen antibiòtics sense recepta, assegura aquest expert.

    Aquests fets provoquen que tota classe de fàrmacs destinats a combatre les infeccions s’acumulin a les llars, i d’alguna manera incentivin l’automedicació. Prendre fàrmacs sense recomanació d’un professional recorda Llor, no només causa problemes de resistència al medicament, sinó que a més pot tenir conseqüències adverses. “Els antibiòtics poden tenir molts efectes secundaris”, assegura i alerta que l’ús de l’antibiòtic s’ha “banalitzat molt”.

    L’estudi també apunta com a causant d’aquest emmagatzematge el fet que els antibiòtics es dispensin en caixes amb el mateix número de dosis. Segons la CAMFiC caldria promoure la dispensació exacta de pastilles d’antibiòtics a les farmàcies. És a dir, que només fos possible comprar el nombre de pastilles exactes necessàries per fer front al tractament receptat pel metge.

    Les varietats que més s’acumulen a casa

    Segons l’enquesta realitzada per aquesta entitat l’Amoxicil·lina i àcid clavulànic és l’antibiòtic que més es desa. Del total de capses guardades d’antibiòtic a les llars catalanes enquestades més d’un 20% responien a aquest tipus. Segons Llor això es deu al fet que es tracta de l’antibiòtic més receptat a Espanya perquè serveix per tractar diversos tipus d’infeccions, com les bucodentals, les respiratòries, les urinàries o les cutànies.

    A una distància significativa li segueix l’amoxicil·lina, la fosfomicina, i la cloxacil·lina. Tot i els resultats, l’estudi remarca que, com que l’enquesta es va fer per via telefònica, és “probable que l’emmagatzematge real d’antibiòtics a les llars catalanes fos infravalorat”.

    La resistència al medicament, una alarma global                         

    A la Unió Europea moren al voltant de 25.000 persones cada any a causa d’infeccions que no poden ser tractades amb antibiòtic per culpa de la resistència que han generat els bacteris al medicament. Si és cert que l’aparició de bacteris resistents és quelcom natural, l’ús inadequat d’antibiòtics ha accelerat el procés. A l’estat espanyol moren 2.500 persones a l’any a causa d’aquest fet i l’Agència Espanyola del Medicament calcula que al 2050, si no es fa res per revertir la situació moriran 40.000 persones d’infeccions que no podran ser tractades amb els antibiòtics presents.

    Quan un antibiòtic és resistent significa que els bacteris que causen la infecció resisteixen el tractament i per tant que no desapareixen, provocant, en alguns casos la mort. L’Agència també calcula que aquesta resistència provoca una despesa sanitària addicional de 150 milions d’euros a l’estat espanyol.

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) demanava fa poc dies revisar el tractament de la clamídia, la gonorrea i la sífilis, malalties de transmissió sexual, en les que s’ha observat un augment dels casos que resisteixen als antibiòtics que s’utilitzen per tractar aquestes patologies.

    Per tot això Llor reclama mesures urgents per fer front a aquest fet. En primer lloc demana que es controli de forma exhaustiva que no es venen antibiòtics sense recepta. En segon lloc assegura que és important informar millor a la població sobre aquest fet. I per últim assegura que és important que els poders polítics se n’adonin i reflexionin sobre la gravetat del problema.

  • Els antibiòtics per a la gonorrea, la sífilis i la clamídia perden eficàcia

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha demanat a la comunitat internacional que reforci la vigilància i el tractament de la clamídia, la gonorrea i la sífilis, malalties de transmissió sexual (MTS) en què s’observa un augment en els casos de resistència a fàrmacs.

    Aquestes tres malalties infeccioses són provocades per bacteris i, en general, poden curar-se amb antibiòtics. No obstant això, cada vegada és més difícil tractar-les perquè alguns antibiòtics estan perdent eficàcia arran del seu ús indegut o excessiu. Es calcula que cada any 131 milions de persones contrauen q CLAMIDIOSI, 78 milions contrauen gonorrea i 5,6 milions contrauen sífilis.

    «Són infeccions que han estat molt prevalents al llarg de la història, però que havien baixat la seva prevalença precisament per tenir antimicrobioanes efectius», explica a eldiario.es Rafael Cantó, cap de microbiologia de l’Hospital Universitari Ramón i Cajal i president de la Societat espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica.

    Aquest especialista lamenta que la prevalença d’aquestes malalties està augmentant, «no només perquè hi hagi més comportaments de risc, sinó precisament per un augment de la resistència antimicrobiana d’aquests patògens» i recorda que «l’esforç que s’ha fet durant els últims 80 o 90 anys amb la utilització d’antimicrobians se’n pot anar a norris en un futur pròxim».

    L’objectiu de les noves directrius de l’OMS apunta a les autoritats sanitàries nacionals, a les que se’ls demana monitorar la prevalença de la resistència als diferents antibiòtics de les diferents soques que circulen a la població. Un cop identificades, s’han d’establir guies que aconsellin als metges receptar l’antibiòtic que sigui més eficaç d’acord amb les pautes de resistència locals.

    Sífilis: resistència i escassetat de penicil·lina

    En el cas de la sífilis, l’OMS recomana una única dosi injectada de penicil·lina benzidínica, que és considerat com el tractament més eficaç, és més barat que els antibiòtics orals i no només elimina el bacteri, sinó que també prevé la transmissió de la infecció de mares a fills en dones embarassades. El 2012, la transmissió maternoinfantil de la sífilis va provocar aproximadament 143.000 morts fetals precoces o naixements de nens morts, 62.000 morts neonatals i 44.000 naixements prematurs.

    No obstant això, en l’actualitat fins a 30 països estan tenint problemes a l’hora de subministrar la vacuna a les dones que ho necessiten. Un estudi publicat el passat mes de juliol a la revista PLoS One estima en més de 350.000 el nombre de dosis necessàries per cobrir les xifres de vacunació recomanades per la mateixa OMS.

    Si no es proporcionen aquestes vacunes, l’estudi estima que més 37.000 infants naixeran morts i es produiran més de 15.000 morts neonatals. A més, la malaltia es propagarà amb altres 34.000 casos de sífilis congènita, el que augmentarà la propagació de les soques resistents.

    La ‘supergonorrea’ arriba al Regne Unit

    Una altra dels bacteris que està guanyant molta resistència és la Neisseria gonorrhoeae, responsable d’una de les malalties de transmissió sexual més comunes. Per a aquesta mena d’infeccions, l’OMS aconsella estudiar les resistències locals, però desaconsella les quinolones (una classe d’antibiòtic) a causa de la freqüència elevada de la resistència.

    L’alarma ja va saltar a l’abril a Regne Unit, quan el servei de salut pública britànic va anunciar que s’havia detectat una ‘supergonorrea’ resistent a l’azitromicina, un antibiòtic d’ús habitual per a les MTS. Finalment, els metges van frenar la infecció amb un altre fàrmac, però, segons ha advertit el servei de salut britànic, si aquest últim antibiòtic no hagués funcionat s’haurien quedat sense alternatives.

    Un cop arribat a aquest cas, «el tractament es complica», explica el doctor Cantó, ja que «l’alternativa seria començar a utilitzar associacions de diversos antibiòtics, donant dosis que són més elevades i que poden produir efectes secundaris».

    Segons aquest especialista, «el problema d’algunes d’aquestes soques és que no només són resistents a la azimtromicina, sinó que també poden arribar a respondre pitjor a altres antimicrobians». Aquesta acumulació de resistències es deu a un fenomen anomenat efecte multiplicador, que en l’àmbit de la microbiologia també és conegut com a capitalisme genètic. «De la mateixa manera que en el capitalisme el que és més ric tendeix a acumular més riquesa, en aquest cas el que té més resistència tendeix a acumular més resistències, tornant-se multiresistent», explica Cantó.

    Un problema global

    La resistència als antibiòtics per part d’alguns bacteris és un problema sobre el qual ha incidit l’OMS en els últims anys i que ha estat qualificat per la directora general de l’organisme, Margaret Chan, com una «crisi sanitària global» i «un els majors desafiaments per a la salut pública».

    Però no només els organismes sanitaris estan centrant la seva atenció en aquest problema. El proper 21 de setembre tindrà lloc una reunió d’alt nivell de les Nacions Unides sobre la resistència als antimicrobians. És la quarta vegada en la història de l’ONU que es discuteix en l’Assemblea General un tema relacionat amb la salut. Els anteriors van ser el VIH, les malalties no transmissibles i l’Ebola.

    Només als EUA o Europa les infeccions per bacteris superresistents provoquen la mort d’unes 25.000 persones cada any i alguns estudis suggereixen que, si la resistència continua creixent al ritme actual, el 2050 moriran més de 10 milions de persones a tot el món per infeccions que abans es podien tractar, amb més de 400.000 morts anuals només a Europa.

    L’aparició d’aquestes varietats resistents és una cosa natural. No obstant això, els éssers humans estem accelerant el procés i cada vegada més bacteris són resistents als fàrmacs que disposem. El no acabar els tractaments, la utilització d’antibiòtics per infeccions víriques, com refredats o grips, o el seu ús excessiu, com en l’àmbit de la ramaderia, són alguns dels principals errors que es cometen.

  • Medicina privada (en contra)

    Les pròximes quatre columnes Illich, estaran dedicades a comentar els pros i els contres de la medicina pública i de la medicina privada. Es tracta d’organitzar el debat al voltant de fets i dades més que d’esperonar una polèmica en termes ideològics. El que escriu, ha dedicat 40 anys del seu exercici professional a la medicina pública i els últims 20 els ha compartit amb la medicina privada; és a dir, considera que pot escriure amb coneixement de causa sobre les dues formes d’exercir la medicina al nostre entorn.

    A la columna d’avui ens referirem als punts febles de la medicina exercida de forma privada, és a dir, sufragada pel ciutadà-pacient ja sigui a través d’una mútua asseguradora o mitjançant pagament directe pels serveis obtinguts.

    Naturalment, el primer inconvenient que troba qualsevol ciutadà a la medicina privada és que té un cost que, per moderat que sigui, suposa sempre un esforç, especialment per als milions de treballadors els salaris no arriben ni als mil euros. La medicina privada treballa, doncs, sobre el pressupost de la desigualtat que, malauradament, no ha parat de créixer al llarg de l’última dècada.
    Quan acudim a un metge en règim privat, hem d’estar segurs que coneix bé la nostra malaltia i, en cas que sigui necessària una intervenció, que sigui destre i tingui prou pràctica. És difícil estar sempre segur d’això. El metge que treballa privadament no fa lletjos a res i pot embarcar-se en aventures pel fet que cobrarà per pacient visitat o operat. Les coses poden posar-se pitjor quan es tracta d’un cirurgià que encara que poc hàbil en una determinada intervenció la durà a terme per no perdre al pacient. Els professionals que exerceixen en el nostre entorn la medicina privada són poc proclius a remetre el pacient a un facultatiu amb millor capacitat de resoldre el problema que planteja el pacient. Això suposa sovint un risc que la majoria d’usuaris desconeix.

    És probable que pacients que serien tractats de forma A a la medicina pública ho siguin de forma B, a la privada. Què vull dir amb això? Que en la medicina privada solen oferir-se tractaments més costosos (per al pacient, per descomptat) amb l’ham que són més eficaços. És més, poden oferir-se fins i tot proves o tractaments sense cap base científica. Sens dubte, es realitzen més intervencions quirúrgiques de les necessàries en un règim privat bé perquè el cirurgià aprofita quan el client se li acosta bé perquè el centre on treballa cobra per acte mèdic. A Itàlia on els serveis quirúrgics cobren per acte mèdic o a Alemanya, on impera un règim de mutualitats, s’operen tres vegades més pacients de malalties de la tiroide que a Espanya. Al meu entendre, això es deu fonamentalment al règim de finançament privat o semiprivat que regeix en aquests països. Quan es cobra per acte mèdic, el reflex natural dels metges és sobrediagnosticar i sobretractar. Alguns lectors es quedaran bocabadats en assabentar-se de fins a quin punt el sistema de finançament té influència en decisions que aparentment només haurien de tenir un condicionament científic. M’he guanyat certa reputació en emissió de segones opinions i quedarien vostès astorats de les vegades que he recomanat als pacients que estaven ja apuntats a la llista d’algun cirurgià privat que es desapuntessin ja que no obtindrien cap benefici de la intervenció i, qui sap, si podrien fins i tot sortir-ne perjudicats.

    Sovint, cirurgians que operen en centres públics i privats, exerceixen de forma diferent. El cas més evident, és el del cirurgià que en un centre públic opera una subespecialitat concreta però que privadament «opera de tot». Si vostè, lector, s’opera amb un cirurgià d’aquestes característiques asseguri’s que és competent en àrees en què no exerceix habitualment. Un exemple: JD, un home de 72 anys, mai s’hauria operat de càncer de recte pel cirurgià que va escollir en la medicina privada si hagués estat intervingut en el servei on aquest mateix cirurgià treballa en la medicina pública. Les coses li van anar molt malament: peritonitis postoperatòria, reoperació urgent, tres setmanes a la UCI entre aquí i allà, per acabar amb un anus contra natura que ja veurem si alguna vegada li desmunten.

    Hi ha un cert grau de corrupció en la medicina privada que ha escapat al magnífic llibre de Baltasar Garzón sobre aquest assumpte (El Fango, Ed. Debate) que, per a molts -equivocadament- té només a veure amb la política o el dopatge en l’esport. La corrupció està bastant estesa en l’àmbit sanitari i es dóna sota tres formes ben conegudes: el suborn de la indústria (disfressat com a formació continuada, promoció de la innovació o eufemismes per l’estil), la facturació fraudulenta a mútues i pacients, i la dicotomia. Aquesta última és de les més sagnants en medicina privada i una de les que més credibilitat li resta: el metge internista envia el pacient a operar-se amb un cirurgià en concret perquè, a canvi, el cirurgià li farà arribar una comissió. Ho entenen, no?

    La medicina privada, com qualsevol altra empresa amb ànim de lucre, tendeix per la seva pròpia naturalesa a incrementar beneficis i reduir despeses. Es corre, doncs, el risc que això impacti sobre la seguretat i el tractament excessiu. A tall d’exemple: la mortalitat materna a USA és sis o set vegades més elevada que a Espanya. No és una broma. La sanitat com a negoci té així mateix impacte sobre els salaris del personal sanitari que treballa com a assalariat en els centres privats: metges de guàrdia mal pagats i de formació dubtosa, escàs suport administratiu, infermeria justeta, etc.

    La medicina privada està pels cants de sirenes: el millor mètode per aprimar; el millor instrumental per operar-se de la pròstata; el millor lífting facial; els millors preus per a cirurgies complexes; les cèl·lules mare perfectes per a aquesta articulació que no va del tot fina; l’anti-aging súper, etc., etc. Pensin vostès que Espanya (i Catalunya tampoc en aquest cas és una excepció) és un dels deu països del món amb més metges per 100.000 habitants i tots tenen dret a exercir la professió i a viure d’ella. Està tot dit. I malgrat això, les institucions i l’administració segueixen donant voltes a la creació de noves facultats de Medicina afavorint així la generació de malalts imaginaris i de falses necessitats sanitàries que, d’una manera o altra, acabaran remunerant (malament) als nous especialistes.

  • La cronicitat: un dels principals reptes del sistema sanitari

    L’any 2014, el darrer del què es disposen dades, més d’un terç dels catalans declarava patir una malaltia o un problema de salut crònic (38%), el 34,9% dels homes i el 41,1% de les dones, segons dades del Departament de Salut. A aquestes xifres s’hi afegeixen les de sobreenvelliment: Catalunya es troba entre els països europeus amb un percentatge de sobreenvelliment més alt (15,4%). És a dir, 15,4 de cada 100 persones de 65 anys o més superen els 84 anys.

    L’estudi Itinerari del pacient crònic, de l’Institut Global de Salut Pública i Política Sanitària de la UIC (IGS), apunta que un dels majors reptes als quals s’enfronten els sistemes sanitaris dels països desenvolupats és precisament l’atenció a les persones afectades per malalties cròniques. Els avenços de la medicina i la transició demogràfica -hi ha més població envellida i una taxa de natalitat baixa- a més del fet que la prevalença creixent de la malaltia és una de les principals conseqüències de l’envelliment de la població, són els motius que assenyala Maria Dolors Navarro, directora de l’Institut Albert Jovell de Salut Pública i pacients de la UIC i una de les autores de l’estudi.

    I és que tot i que el pacient crònic no és necessàriament algú d’avançada edat sí que predomina en els majors de 65 anys -entre el 60 i el 85% tenen almenys una malaltia crònica- i la prevalença s’incrementa a mesura que s’envelleix. Els malalts crònics són aquells que tenen problemes de salut o factors de risc de més de sis mesos de durada i que en principi no es curen. Així ho defineix el metge de família Albert Ledesma, expert en cronicitat i un dels professors del màster de la UAB en Atenció Integral al Pacient Crònic.

    Segons explica, un dels grups que més augmentarà els propers anys és el de les persones que presenten problemes cognitius com ara la demència: “serà l’epidèmia que ens espera”, pronostica.

    Està el sistema preparat per donar-hi resposta?

    S’estima que l’any 2030 les malalties cròniques constituiran la principal causa de mort i en l’actualitat prop de dos terços del pressupost sanitari ja es destinen al tractament de persones que pateixen alguna malaltia crònica. L’estudi de l’IGS suggereix que el sistema sanitari haurà de donar resposta a alguns problemes detectats en l’atenció a aquest tipus de pacient per tal de millorar-la. S’hi apunta, per exemple, que els pacients d’hospitals disposen sovint d’informació fragmentada del procés assistencial, la manca de competència dels pacients per una autocura eficient o que el material informatiu sobre la pròpia condició és massa generalista i tècnic. També es detecta la necessitat d’una comunicació més eficaç amb els professionals sanitaris -la manca de temps o interrupcions en la visita ho dificulten- i més mesures per involucrar el pacient -sobretot els més vulnerables- en la presa de decisions relatives al tractament.

    “Tenim un sistema sanitari molt bo des del punt de vista tècnic, professional, però d’altra banda ens hem de preparar més en altres serveis, com per exemple, cobrir o donar suport institucional a la figura del cuidador o a les associacions de pacients. Avui no estem preparats per assolir l’acompanyament de la malaltia crònica, necessitem recursos mèdics però també socials”, afirma Maria Dolors Navarro.

    Per la seva banda, la metgessa Roser Marquet parlava en l’article Persones amb malalties cròniques complexes. La mirada del capçalera d’alguns aspectes que permeten millorar la pràctica quotidiana: “disposar de guies de pràctica clínica, usar pocs medicaments i molt ben coneguts i disminuir el nombre de professionals que intervenim en l’atenció del pacient”.  També en el text destaca el paper crucial de la infermeria: “Fer-los entendre que un medicament té efecte només 24 hores, o què és un dieta baixa en sal, pot costar moltes visites. I que ho acceptin i facin els canvis, encara costa més. Per això cal comptar amb un molt, ,molt bon professional d’infermeria, que es guanyi la confiança del pacient”. I del cuidador: “necessitem un gran cuidador que entengui i segueixi les recomanacions pel bon control del pacient”.

    Un canvi més enllà del sistema sanitari

    Per Albert Ledesma, el repte d’afrontar la cronicitat va molt més enllà de canvis en l’àmbit sanitari i exigeix canvis socials. “Es necessiten canvis en benestar, cuidar aquest col·lectiu té un component social”, assegura i planteja el dubte, per exemple, de com es garantirà l’atenció social a aquestes persones si en un futur hi ha menys població activa treballant, i per tant, tributant, i alhora més persones amb més necessitats: “pràcticament s’haurà doblat el nombre de persones amb malalties cròniques i l’esperança de vida haurà augmentat d’aquí a 35 anys”, assegura.

    Luis Viguera, recollia en un article per la Taula del Tercer Sector el 2013 sobre la cronicitat que la despesa mitjana entre els majors de 65 anys és entre tres i quatre vegades superior a la dels adults més joves.

    En l’article, Viguera assenyala que “cal reequilibrar un sistema que està més centrat en la malaltia (tractament i rehabilitació) que en la salut (promoció de la salut i prevenció de la malaltia), anant a un enfocament més de salut comunitària, amb visió integral (multidimensional) de la persona, que posi al pacient, a l’individu (qui també ha de ser més responsable de si mateix), en el centre del sistema”.

    D’altra banda també parla de construir un sistema d’atenció integrat. “És a dir, amb abordatge compartit entre els nivells assistencials sanitaris, com l’hospitalari i la primària, però també entre els nivells sanitari i social”. En això hi coincideixen Navarro i també Ledesma. Ella explica que tradicionalment  la resposta ha estat “individual i compartimentada” i reivindica que “efectivament la salut no és només la fallida d’un òrgan o una malaltia concreta”. Per això, assegura, cal donar una resposta pluridimensional. “El més prioritari és poder donar una resposta global. Aquesta és la dificultat”, afegeix.

    “La cronicitat és un dels temes més trascendents que tenim al davant i no hauríem de deixar passar molt temps per donar una bona resposta; no pot esperar gaire”, conclou Albert Ledesma, qui també ha estat director del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat impulsat pel Govern. El programa contemplava entre altres mesures la implementació a Catalunya d’un Pla interdepartamental d‟interacció dels serveis sanitaris i socials, que buscava precisament facilitar un nou escenari d‘impuls d‘un nou model d‘atenció integrada entre serveis socials i sanitaris d‘àmbit comunitari.

    Témer la dependència

    L’organització independent ‘No gracias’ recollia fa uns dies una informació publicada al JAMA of Internal Medicine sobre l’atenció i hospitalització de malalts crònics, basant-se en unes enquestes fetes a pacients de més de 60 anys ingressats en un hospital de Pensilvània i amb malalties cròniques greus -com ara càncer avançat o insuficiència cardíaca-. Més de la meitat dels entrevistats consideraven que era igual o pitjor que la mort la necessitat de cures continuades, la incontinència o l’alimentació per sonda.

    “És evident que per aquest notable percentatge de pacients és més important evitar situacions de dependència que la pròpia mort”, asseguren des de ‘No gracias’.

    Roser Marquet també reflexiona en el text sobre aspectes ètics. “Gairebé tothom desitja tres coses: no patir, no donar feina i estar a casa seva. […] Personalment, cada vegada que m’he d’acomiadar d’un pacient perquè no hem estat capaços amb tota la parafernàlia de què disposa el sistema sanitari, de garantir que, almenys pugui acabar la seva vida en pau, sento una gran frustració”, hi diu.

  • Diagnòstics a distància per pal·liar la falta de metges especialistes a Síria

    El sistema sanitari ha estat integrat de ple en el camp de batalla que és Síria des de l’esclat de la guerra civil al país. Sense anar més lluny, l’última setmana de juliol el govern sirià va bombardejar sis hospitals a Alep i les seves rodalies, convertint-se en la pitjor setmana en atacs a instal·lacions mèdiques a la regió des de l’inici del conflicte fa 5 anys, segons assenyala l’organització Physicians for Human Rights (PHR). «Els bombardejos, la falta d’ajuda humanitària i la fallida de Nacions Unides per oferir qualsevol tipus d’ajuda vol dir que el recompte de morts serà aviat catastròfic», apunta el director de programes de PHR.

    Un bombardeig a l’hospital Al-Quds, ubicat a Alep, fa uns mesos va provocar la mort de més d’una vintena de persones, entre les quals es trobava el doctor Mohammad Wasim, un dels únics pediatres que encara quedaven a la ciutat d’Alep. Després d’aquest succés el Col·legi de Metges de Barcelona va condemnar en un document els atacs recordant que el Dret Internacional Humanitari estableix una especial protecció per a les instal·lacions sanitàries en temps de guerra. No obstant això, des de l’inici de la guerra s’han produït 373 atacs a 265 instal·lacions mèdiques i han mort 750 professionals sanitaris, sempre segons dades recollides per PHR.

    «Des de fa gairebé dos anys hem tingut molts problemes per enviar personal internacional per la situació de seguretat. A les zones controlades pel govern i en les controlades per l’Estat Islàmic no ens deixen treballar», explica a Catalunya Plural Daniel Martínez, referent de Pediatria i coordinador del servei de telemedicina de Metges Sense Fronteres (MSF). «El nombre de personal especialista es va reduint cada vegada més. Per certes àrees ja no hi ha especialistes», assegura preocupat.

    Medicina a distància i sobre el terreny

    Segons explica Daniel Martínez per telèfon, el servei de telemedicina de Metges Sense Fronteres, un projecte amb la plataforma Collegium telemedicus, està sent molt útil per a casos que requereixen la mirada d’un especialista, no davant d’una urgència mèdica vital ja que en aquest cas l’actuació és sobre el terreny.

    Martínez és un dels coordinadors que treballen en el servei de telemedicina amb què compta MSF i que va arribar a atendre el 2015 un total de 1.528 casos enviats des de diferents països. «Rebem un avís al nostre telèfon immediatament després que s’enviï el cas. El revisem, veiem de què es tracta -si requereix un especialista en oftalmologia, pediatria, etc- i el redirigim. També valorem la gravetat o la urgència del cas i busquem un especialista d’entre els 300 que hi ha disponibles», relata. Segons dades facilitades per MSF, el 42% dels casos que reben són de pediatria -hi ha molt pocs pediatres sobre el terreny i la major part dels pacients són nens- mentre que un 31% són de medicina interna i un 10% de radiologia. Sobre el temps mitjà de resposta, que s’ha escurçat des de l’inici del projecte, és de prop de 4 hores i mitja.

    El primer cas que va arribar des de Síria era precisament el d’un pacient menor d’edat. «Els nostres col·legues sirians ens van demanar suport per aconseguir medicació per a un pacient, un nen amb hemofília tipus A. Quan vam rebre el cas per telemedicina el vam redirigir a una hematòloga pediatra al Canadà altament especialitzada i resulta que va contestar el mateix dia dient que el pacient estava rebent un tractament inadequat perquè la seva hemofília era del tipus B. Així vam poder corregir el diagnòstic i li vam aconseguir el tractament necessari», recorda.

    La telemedicina de MSF és un servei que per ara està preparat per analitzar casos que els arriben en anglès, francès o espanyol. Una limitació amb Síria però és que la majoria del personal mèdic no parla anglès o francès. «Ara hem de rebre els casos a Turquia o Jordània i els equips mèdics d’allà tradueixen el cas i ens l’envien a través de la plataforma», afirma. Un altre dels problemes amb què de vegades es troben té a veure amb les condicions tècniques en què es fa la consulta telemàtica. «A vegades es perd la llum o la connexió i en general els casos que tractem a través de telemedicina requereixen un seguiment i una comunicació entre el metge especialista des de la distància i l’equip que és allà», comenta.

    «Molts estudiants estan agafant rols de metges»

    Sobre el terreny MSF també ha fet diverses formacions de personal per fer front a la falta d’especialització. Segons explica Martínez en diverses ocasions han traslladat personal de l’organització des de Síria cap als veïns Jordània i Turquia per oferir-los formació tot i que assegura que cada vegada és més difícil aconseguir l’autorització per treure el personal mèdic a Turquia. També en ocasions puntuals han fet trainings a distància.

    Malgrat els esforços per formar a personal, Martínez reconeix les limitacions tècniques que suposa el fet que el personal especialitzat se’n vagi del país o mori en un atac. Davant la situació explica que molts estudiants estan agafant rols de metges i infermeres i fins i tot gent que no té diplomes són voluntaris i part de la força laboral en els hospitals. «Això planteja molts reptes a nivell ètic i també pel que fa a la gestió de la qualitat de l’atenció i la seguretat que oferim als pacients», assegura.

  • Alguns CAP i hospitals, desbordats per la càrrega assistencial a l’estiu

    L’estiu passa factura un any més en alguns centres d’Atenció Primària i hospitals catalans a causa de la manca de substitucions de personal i l’augment de la població que s’atén habitualment en alguns punts. Al juny el Departament de Salut va anunciar el tancament temporal d’una mitjana de 1.800 llits hospitalaris (un 13% del total), 13 Centres d’Atenció Primària (CAP) i 98 consultoris locals a tota Catalunya. Amb tot, també va anunciar que reforçaria amb 366 professionals addicionals l’atenció primària i hospitalària, concentrant-se la majoria a les regions de Girona, Tarragona i Terres de l’Ebre, i que el SEM comptaria amb 27 ambulàncies addicionals.

    Des de la Marea Blanca de Catalunya asseguren que tot i que en alguns punts del territori la situació transcorre amb normalitat, en d’altres alguns centres es troben desbordats. N’és un exemple el CAP de Calafell (Tarragona). Manuel Carasol és delegat de Metges de Catalunya i metge de família en aquest CAP del municipi costaner, on assegura que poden arribar a atendre fins a 240 urgències diàries. Segons relata els pacients del centre esperen de vegades fins a 4 hores per ser atesos al punt d’atenció continuada, un punt d’atenció per a urgències lleus ampliat ara 24 hores al dia però sense comptar amb suplents. «El pacient entra ja cansat i rebotat i per molt àgil que siguis la llista d’espera no para de créixer», declara. Per aquest motiu hi ha qui decideix, explica, anar a les urgències de l’hospital de referència, en aquest cas el d’El Vendrell. «I és llavors quan se saturen», afegeix.

    Els professionals, sobrecarregats

    Els 112 metges, 92 infermeres i 67 auxiliars administratius addicionals que va anunciar Salut com a reforç estiuenc no han evitat que en algunes zones on s’han concentrat els reforços, com ara a Tarragona, els facultatius estiguin exercint en unes condicions que perjudiquen la salut dels ciutadans i dels metges. Amb aquestes darreres paraules ho denunciava fa uns dies el Col·legi Oficial de Metges de Tarragona (COMT) en un comunicat en el qual asseguren que com a conseqüència de la càrrega assistencial per l’augment poblacional i de patologies estacionals, han augmentat de forma «exponencial» les visites als centres d’Atenció Primària, ja que s’està donant resposta a la demanda amb menys recursos.

    Fernando Vizcarro, president del Col·legi i professional de primària, explica a Catalunya Plural que en aquesta zona la demanda es multiplica com a mínim per tres i denuncia que el reforç de la plantilla no és proporcional a l’increment de la demanda. «El professional de primària pot arribar a doblar el nombre de visites que fa al dia i com que la gent no pot acudir mitjançant l’atenció ordinària acut a les urgències, que estan saturadíssimes tant pels pacients espontanis com pels malalts crònics», comenta Vizcarro. A més, el tancament de 39 dels 159 llits de l’Hospital Sociosanitari Francolí (Tarragona) aquest estiu, recorda Fernando Vizcarro, ha provocat que pacients d’edat avançada esperin a les urgències de l’Hospital Joan XXIII, per exemple.

    En el comunicat es denunciava també que el model de transport sanitari implementat la passada tardor és «insuficient per atendre les urgències». «Durant tot l’any ja vam dir que el model del SEM no era l’adequat pel territori i que l’assistència ha de ser integral i estar formada per un metge, una infermera i un assistent», afegeix el president del COMT.

    On falla, tot i que en un altre sentit, el model de transport és a Palamós. Ho denuncia David Gràcia, metge adjunt d’urgències de l’Hospital i delegat de MC. Explica que a causa de la manca de llits o boxes disponibles a les urgències del centre en ocasions quan arriba l’ambulància ha d’esperar-se per descarregar el pacient. «És freqüent que els tècnics comuniquin que estan a l’espera de llitera i mentrestant els recursos d’ambulància queden bloquejats», diu. Durant l’estiu a l’hospital han patit situacions de «col·lapse puntual». Aquest fet s’explica, segons Gràcia, perquè sovint no hi ha llits disponibles per ingressar pacients a planta. «Els metges i les infermeres d’urgències fem un tetris continu [per veure com alliberar boxes i moure pacients a planta]», lamenta. En aquest centre es produeixen també assistències de força turistes i això, comenta, provoca que mentre s’arregla la burocràcia amb les mútues també hi hagi espais bloquejats.

    Amb tot, Gràcia assegura que si bé el sistema de triatge -per determinar la urgència de cada pacient- funciona, a causa de la manca d’espai o d’especialistes les patologies més banals es demoren i de vegades es fa impossible atendre’ls abans de 4 hores. «A l’estiu la pressió del pacient i el familiar és contínua», diu.

    Agendes tancades i visites acumulades

    Des del sindicat CATAC-CTS, Xosé de Vega, traumatòleg de l’Hospital de Mataró, explica que com que les especialitats van atapeïdes la gent visita el metge de capçalera més vegades o se’n va a les urgències. «No substitueixen ningú i s’acumulen les visites. El cas de pediatria és un drama perquè si ve un nen amb febre i convulsions l’han d’enviar a urgències», lamenta. Segons dades del sindicat el nombre d’atencions a les urgències de l’Hospital són molt variables d’un dia a l’altre però si la mitjana són 290 diàries aquest estiu han arribat a prop de 350 en alguns moments.·»Els professionals intentem pal·liar aquestes mancances com podem, corrent el perill que es cometin errors», admet aquest metge.

    Anna Vall-llosera, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), explica que quan el metge marxa de vacances la seva agenda de pacients queda «tancada». «Es garanteix l’atenció de tothom però se sacrifica l’agenda i això implica que es perdi o es trenqui una de les característiques més importants de l’Atenció Primària: la longitudinalitat. Aquesta metgessa de família lamenta que tot i que és evident que el malalt pot seguir malalt i el metge té dret a vacances, el pacient deixi de tenir una persona de referència. «Quan qui et veu és el teu metge, això et dóna qualitat i quan es perd aquesta qualitat això també repercuteix en el col·lapse dels hospitals», declara.

    Aquest concepte al qual es refereix, la longitudinalitat o possibilitat de fer el seguiment d’un pacient, serveix tant per a la medicina com per a la infermeria, assegura. Amb tot, això es produeix, segons explica, una vegada més per la manca de substitucions i perquè sovint els substituts acaben sent joves amb contractes molt precaris.

    Dos fluxos paral·lels

    Toni Barbarà, de Dempeus per la Salut Pública i Marea Blanca de Catalunya, analitza que pels casos recollits fins ara des de la plataforma, es diferencien dos fluxos paral·lels a tota Catalunya. D’una banda, explica, hi ha l’augment de demanda en punts costaners que coincideix amb el turisme i de l’altra els que s’han quedat en punts urbans o en pobles i que són pacients crònics, en molts casos avis que necessiten atenció i que a l’estiu poden patir problemes afegits pels cops de calor. Sobre aquests fos fluxos Xosé de Vega destaca que aquest estiu «ha estat més calent perquè la gent es queda més i no va tant de vacances».

    Per Barbarà el reforç que s’ha posat en alguns Centres d’Atenció Primària en zones de més turisme ha estat una atenció «més cosmètica» que no resol la demanda. «Si per exemple et pica una medusa a Palamós no hi haurà problema però depèn quin problema sigui t’hauran de traslladar a l’Hospital Josep Trueta (Girona)», comenta.

    En línies generals, assegura, «les urgències dels hospitals més grans estan col·lapsades». A Vall d’Hebron, per exemple, una mitjana de 40-50 persones esperen diàriament a urgències per ser hospitalitzats, dels quals els més antics fa tres i quatre dies que esperen per l’ingrés a planta, segons denunciaven facultatius del servei d’urgències de l’Hospital a través del compte de Twitter @adjuntosdeurgen.

    Aquest membre de Marea Blanca de Catalunya lamenta en declaracions a Catalunya Plural que una vegada més l’estiu no s’aprofiti per programar més operacions i reduir les bosses de llistes d’espera i explica que caldrà veure si es reobriran tots els llits tancats durant l’estiu. «En cada bugada perdem llençols», diu per referir-se al tancament permanent de llits en estius anteriors.

    Per la seva banda, des del Departament de Salut, contactat per aquest mitjà, asseguren que la temporada de reforç d’estiu encara no s’ha acabat [el pla de Salut contempla afectacions des de l’1 de juliol fins a finals de setembre] i que per tant no poden fer valoració general».

  • Amb voluntat política es pot reforçar la provisió sanitària pública

    L’Ajuntament de Barcelona està analitzant en totes les seves àrees quins serveis amb gestió externalitzada val la pena internalitzar, i com reforçar les clàusules de contractació per tal d’afavorir l’economia social per davant de la mercantil. En aquest sentit, i per tal de poder estendre aquest treball al Consorci Sanitari de Barcelona del que formem part, al març d’aquest any vam presentar un informe que per primer cop mostrava públicament amb quins tipus d’entitats s’estava concertant o contractant la provisió dels serveis de la sanitat pública a la ciutat.

    Anàlisi de la despesa pública en assistència sanitària a Barcelona

    A partir d’aquest informe, el Servei Català de la Salut també ha assumit la necessitat de constituir una comissió mixta en el marc del Consorci per poder compartir dades i línies d’acció envers la privatització de la provisió de serveis. Segons les dades elaborades pels serveis tècnics del CSB arran dels encàrrecs de la comissió mixta, al 2015 la despesa en entitats que presten serveis assistencials a la ciutat va ser de 1.919.326.131 euros, repartits entre 84 entitats proveïdores. 655 milions (34%) a l’Institut Català de la Salut, 864 milions a altres 10 entitats del sector públic (45%), 180 milions (9%) a 32 entitats de propietat privada i sense afany de lucre, i 220 milions (11%) entre 41 empreses privades amb afany de lucre.

    Aquests 220 milions estan força repartits entre diferents línies assistencials, i inclouen: 58 milions a l’Hospital Sagrat Cor, l’únic hospital gestionat per una empresa privada mercantil, corresponent a un 4% del total de despesa en atenció hospitalària; 23 milions a sis Entitats de Base Associativa (EBAs), el 10,5% del pressupost d’atenció primària; 52 milions a 8 empreses privades amb lucre amb 13 centres sociosanitaris (el 48% de tota la contractació d’aquesta línia); 17 milions a 4 entitats amb afany de lucre en salut mental (20% del seu total); 8 milions a les 6 UTEs mercantils que es van adjudicar lots de rehabilitació ambulatòria (el 53% de tota la línia); i la resta en altres serveis com l’hemodiàlisi ambulatòria (2 privades amb lucre, 29,5 milions), el transport sanitari (una UTE, 21 milions), la teràpia respiratòria domiciliaria (4 empreses, 5,5 milions), les interrupcions voluntàries de l’embaràs (8 clíniques, 3 milions).

    Tot i que caldria restar la despesa que representa el tractament de pacients, sobretot per procediments de terciarisme, que els 4 grans hospitals de Barcelona fan a usuaris de la resta de Catalunya i altres comunitats, la gran despesa continua sent a 2015 dels hospitals: un 72% en front d’un 13% de l’Atenció Primària.

    Què hem de fer davant d’aquesta situació?

    Davant d’aquesta situació, les institucions públiques tenim molt marge d’actuació. Cal recuperar políticament amb fermesa i convenciment els valors dels serveis públics com els més equitatius, justos, sostenibles i de qualitat tot aplicant l’esperit primerenc de la LOSC i la llei General de Sanitat: el que pugui fer el sistema públic amb els seus recursos no ho ha de contractar a altres proveïdors. Cal trencar la dinàmica (i la cultura heretada) d’inèrcia (i interessos econòmics, polítics i de corrupció) de la concertació automàtica, sense avaluar si la millora de la gestió d’allò públic podria assumir els serveis amb menys recursos. Cal acabar amb les retallades indiscriminades i retornar els recursos públics eficients perduts.

    Partint de la complexa situació actual del Sistema amb 84 entitats proveïdores d’assistència sanitària, 41 d’elles empreses privades que fan negoci, amb una despesa de 220 milions a l’any, caldrà anar per parts, fent un esforç de priorització i pensant en el curt i llarg termini. Un cop disposem, en el marc de la comissió mixta, dels terminis de finalització de contracte amb els proveïdors i de la diagnosi de la capacitat estructural dels centres públics en comparació amb l’activitat contractada, des de l’Ajuntament pensem que cal reforçar les següents línies d’acció:

    • Enfortir la capacitat de provisió pública, sigui utilitzant serveis retallats i tancats o que els de nova creació siguin públics. És el cas del sociosanitari Fòrum que està ja reobrint espais per la població de Barcelona Litoral, o del nou sociosanitari públic inclòs al conveni d’equipaments signat aquest mes.
    • Augmentar de forma decisiva els recursos de l’Atenció Primària i Comunitària pública per guanyar qualitat i sostenibilitat del Sistema.
    • Revertir les externalitzacions i concerts amb privades amb lucre a partir de la seva fi del contracte o per denúncies de mala gestió o corrupció, a mesura que el sector públic ho pugui anar absorbint. És el cas de l’atenció urgent a domicili de nits i festius que està passant d’una empresa privada a mans de l’ICS, o de les diverses irregularitats detectades en l’adjudicació i prestació de la rehabilitació ambulatòria.
    • Utilitzar la transposició a aprovar pel Parlament de Catalunya de la Directiva Europea de contractes del sector públic per forçar el canvi del règim jurídic d’entitats actuals, sobre tot d’assistència ambulatòria (EBAs i Salut Mental) que passin de mercantils al tercer sector d’economia social.
    • Millorar els estàndards de transparència i de qualitat del servei a la ciutadania i de les condicions d’ocupació a partir del reforç de les clàusules de contractació i de l’avaluació. Cal assegurar que totes les entitats proveïdores prestin serveis amb els valors i les condicions administratives i ètiques de servei públic.

    Creiem que hi ha marge per avançar en la desprivatització i desmercantilització dels serveis públics i reforç de la presència pública en la provisió de serveis. La radiografia de la situació ens permet afirmar que combinant les accions mencionades és possible, amb voluntat política, reduir d’aquí a tres anys, com a mínim, a la meitat els 220 milions d’euros de contractació a entitats mercantils de propietat privada, a l’hora que es manté i millora la qualitat i es reforcen els valors de servei públic de tot el sistema.

  • Els primers mesos de vida d’un diari en defensa del dret a la salut

    El Diari de la Sanitat va néixer aviat farà cinc mesos amb la voluntat de ser un referent per a la comunitat de professionals de la salut i per a tots aquells lectors que vulguin trobar un espai amb informació independent sobre aspectes relacionats amb salut: des de gestió sanitària fins a determinants socials de la salut, recerca o salut mental, entre altres.

    A partit d’avui, El Diari de la Sanitat romandrà pràcticament inactiu fins la primera setmana de setembre, període durant el qual aprofitarem per descansar i alhora pensar ja en nous temes per treballar periodísticament a la tardor, moment en què presentarem també algunes novetats relacionades amb el diari.

    Amb tot, sabem que la sanitat no descansa a l’estiu i és per això que, en cas que es produeixi algun fet d’actualitat, podreu trobar la notícia al mitjà generalista Catalunyaplural.cat, el germà gran d’El Diari de la Sanitat.

    Ajuda’ns a seguir sumant lectors

    Volem donar-te les gràcies per la confiança d’aquests primers mesos en què, malgrat ser un mitjà nou i especialitzat, hem aconseguit sumar lectors i fer-nos un lloc entre els mitjans. Un dels pilars d’aquest projecte és precisament el valor que tenen les col·laboracions en format d’opinió i el consell de mecenes que, en tant que assessors, ens orienten en el camí periodístic.

    Durant aquests primers mesos hem fet una quinzena d’entrevistes i hem escrit múltiples reportatges, a més de cobrir els esdeveniments de més actualitat. T’animem a que recuperis els que més t’hagin interessat i que ens facis arribar noves propostes a redaccio@diarisanitat.cat. No ens podem acomiadar sense recordar la necessitat de noves aportacions en forma de micromecenatge per seguir endavant amb un periodisme compromès amb la defensa del dret a la salut.

    Moltes gràcies per fer possible aquest projecte.

    Blanca Blay i Caralp Mariné

    Coordinadores d’El Diari de la Sanitat

  • Recupera totes les entrevistes fetes fins ara

  • Els laboratoris provoquen un augment «sense precedents» del preu dels tractaments contra el càncer

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que un de cada tres habitants del planeta no té accés en condicions apropiades als medicaments que necessiten. Fins ara aquesta realitat era gairebé exclusiva dels països empobrits o d’aquells amb sistemes de salut precaris. No obstant això, els elevats preus d’alguns tractaments imposats per algunes companyies farmacèutiques comencen a afectar també a pacients dels estats més rics: el toc d’alerta el va donar l’hepatitis C. Però el procés s’està reproduint ara en la lluita contra el càncer.

    El cas de la cèlebre cura contra el virus de l’hepatitis C Sofosbuvir i la seva marca comercial Sovaldi (del laboratori Gilead), va obligar a països desenvolupats, com els europeus o els EUA, a «enfrontar la decisió de veure a qui es tracta i a qui no«, explica a eldiario.es Elena Villanueva, Coordinadora d’Anàlisi i Desenvolupament de l’Institut de Salut Global.

    No obstant això, aquest només ha estat el germen d’un problema major d’accessibilitat als medicaments pel seu elevat cost. Segons Villanueva, «el següent cas serà sens dubte el preu dels tractaments de càncer. Ja s’ha vist un creixement exponencial del preu i és una cosa que està girant la cantonada». Una afirmació que ha estat ratificada pel president de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica, Miguel Martín Jiménez, que va assegurar a El País que «en poc temps no podrem pagar els tractaments contra el càncer».

    Així ho assenyalen també dos estudis recents publicats en sengles revistes científiques, segons els quals s’ha produït un «augment sense precedents» en aquestes teràpies. En el primer, publicat el passat mes d’abril a la revista d’oncologia de l’Associació Mèdica Nord-americana, es va analitzar l’evolució del preu de 32 medicaments contra el càncer i es va trobar que el valor mitjà pagat per les asseguradores i els pacients per un nou medicament va passar de 1.800 euros a l’any 2000 a més de 10.000 el 2014.

    El problema afecta sobretot als tractaments personalitzats, que són aquells més costosos i complexos, tal com va assenyalar un altre estudi publicat el passat mes de maig a la revista Health Affairs. Fins ara molts d’aquests productes tenien un preu de sortida alt, precisament a causa de les petites poblacions de pacients a les que anava dirigit. El raonament és que com més petit sigui el nombre de pacients, major ha de ser el preu de sortida per recuperar els costos de desenvolupament.

    Però la lògica indica que un cop al mercat, els nous avenços i l’augment en el nombre de pacients haurien de fer que el preu disminuís. No obstant això, «s’està veient que no està passant això i que els preus continuen pujant fins a arribar a valors inassumibles», explica Villanueva.

    Els autors d’aquest estudi conclouen que per reduir els costos d’aquests medicaments caldria afrontar un canvi de model i «considerar la implementació de polítiques que afecten als preus, no només en el moment del llançament, sinó també en els anys posteriors».

    «Un model trencat»

    Però el problema dels tractaments anti càncer és només el final d’un llarg camí. Un dels primers escàndols internacionals es va produir per l’elevat preu dels tractaments contra la sida, que els feia inassumibles a l’Àfrica subsahariana i que va donar lloc a la Declaració relativa a l’Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç i la Salut Pública a l’any 2001.

    Per als científics de l’Institut de Salut Global (ISG), que han realitzat una sèrie d’informes en els quals s’analitza el model farmacèutic i els problemes accessibilitat que ha generat, aquesta declaració va ser «un pas endavant en la batalla per l’accés a medicaments essencials», ja que es qüestionava la preeminència absoluta de l’interès comercial sobre l’interès dels pacients i permetia la creació de genèrics en zones especialment vulnerables.

    No obstant això, aquest acord ha resultat «insuficient» segons el parer dels investigadors, ja que deixava la porta oberta a nous casos del que ells anomenen abusos per part de la indústria farmacèutica. I assenyalen a l’hepatitis C i el Sovaldi com a «símbol de tot el que no funciona correctament en el model global d’innovació farmacèutica i accés a medicaments essencials», segons apareix en un dels informes.

    Sobre aquest sistema, indiquen que ha derivat en «un model trencat en el qual els interessos comercials prevalen per sobre de qualsevol altre» i asseguren que «hi ha alguna cosa profundament equivocada en un sistema […] que permet morir a milions de persones quan el tractament que els salvaria la vida pot ser desenvolupat, produït i comercialitzat a un preu que permeti cobrir els costos de producció, incloent la R + d i un benefici no abusiu».

    Recobrar el control sobre els medicaments

    Igual que les conclusions dels estudis anteriors, per als científics de l’ISG la solució no pot passar per deixar la investigació en nous medicaments exclusivament en mans de la iniciativa privada. «Necessitem recuperar el control sobre una cosa tan important com són els medicaments, perquè cap govern es vegi en la situació d’haver de decidir a qui es tracta i a qui no, deixant morir a uns per sobre d’altres», explica Villanueva.

    Per això proposen un sistema d’incentius que permeti mantenir la contribució del sector privat, alhora que es garanteixi l’interès públic a través de lleis que impedeixin l’abús de poder i recursos públics que estenguin la innovació a les malalties menys rendibles.

    «Seria un model a força de premis de manera que qui desenvolupi un tractament o un avanç contra una malaltia en concret se li pagarà una quantitat», explica Villanueva. Segons aquesta investigadora, s’ha de crear un sistema mitjançant el qual «el govern tingui el control de a quant es vendrà el medicament i des de quan»,  ja que «a llarg termini serà l’única manera d’assegurar l’accessibilitat».