Just Deploy It!

Blog

  • Com podem millorar la gestió de l’Institut Català de la Salut (ICS)?

    Fins l’aprovació de la llei de reforma de l’ICS del 2007 aquesta entitat tenia un problema de manca d’instruments de gestió que la fessin més eficient. Tenia les limitacions d’un pressupost administratiu que dóna molt poca capacitat i agilitat a la gestió de la sanitat. La gestió de personal amb criteris funcionarials, plaça en propietat, borsa de treball, tampoc ajudaven a la seva eficiència. L’ICS te una  visió molt centrada en la pròpia institució i les seves dinàmiques internes administratives, amb manca d’autonomia de gestió, tan territorial com de centres i de professionals, i amb una direcció massa centralitzada.

    La llei 8/2007 del Parlament de Catalunya (aprovada per consens de tots els grups parlamentaris) tenia la vocació i la capacitat per arreglar aquests problemes, però curiosament aquesta llei no s’ha acabat de desenvolupar i el govern dels senyors Mas i Ruiz ens proposaven reformar l’ICS i dividir-lo en varies empreses al territori constituint com a excusa els denominats Consorcis.

    Nosaltres ens hi varem oposar, entre d’altres, per les següents raons:

    El trossejament de l’ICS, reivindicació històrica de la patronal privada del sector sanitari, seria el principi de l’esfondrament dels principals valors del nostre sistema sanitari públic. Del seu nivell d’equitat, superior a molts d’altres dels països del nostre entorn. De la seva qualitat i eficiència, superiors a moltes d’altres. Del model de Sistema Nacional de Salut integral molt superior en resultats de salut i en valors. I suposaria perdre el seu caràcter totalment públic, el que impedeix fer de la salut i la malaltia un negoci.

    El trossejament també és contrari als principis d’integració i integritat prioritaris segons la Llei General de Sanitat, la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya i les evidències científiques, per a una política de millora de la salut de les persones. El trossejament empresarial en sanitat és contrari a l’eficiència i a l’estabilitat. Es dóna l’argument de que la gran dimensió de l’ICS el fa molt difícil de governar i gestionar. És un criteri contrari a la tendència a la fusió d’empreses, no renyida amb major autonomia de gestió, a més va en contra de la reducció i concentració d’empreses públiques recomanada pels governs.

    En d’altres sectors quan es vol eficiència i estabilitat les empreses es fusionen; en canvi es creen “grups empresarials” quan es vol fer enginyeria financera per pagar menys impostos o per tenir facilitat de desprendre’s de parts del grup. Hi ha evidència de que el minifundisme empresarial en la sanitat catalana concertada ha estat negatiu per la reducció de costos del conjunt del sistema, ha frenat molt i de forma tant negativa com explícitament intencionada les possibilitats de sinèrgies (unificació de compres, sistemes d’informació, logística).

    Aquet situació ha frenat la transparència, fins i tot de forma perversa, amb l’objectiu d’amagar on hi havia costos injustificats i sobrefinançament públic del qual s’han beneficiat els seus responsables.

    La Llei de l’ICS de juliol de 2007, de creació de l’empresa pública, preveu, en el seu article 5.1., que la institució “actuï d’acord amb els principis: d’eficiència, per mitjà d’una gestió pública, moderna i rigorosa, amb autonomia de gestió, d’eficàcia, de simplificació, de desconcentració, descentralització territorial, de racionalització, de transparència, d’agilitat, d’avaluació de la gestió, de sostenibilitat, de cooperació, de participació social i corresponsabilitat dels seus professionals, de continuïtat del procés assistencial, equitat en l’accés a les prestacions, proximitat i orientació de la gestió als ciutadans”

    En els articles 31 i 32 dels Estatuts de l’ICS es preveu que “els professionals i els seus directius puguin prendre decisions adequades a la seva realitat específica, en el nivell més proper als usuaris, d’acord als recursos disponibles i sent corresponsables dels resultats obtinguts”.

    En els darrers anys existeix l’experiència de major autonomia en els equips de Primària de l’ICS, experiència força reeixida que ha posat de manifest les bondats del camí emprés i les dificultats que caldria superar, possiblement amb canvis normatius, sobretot en els temes de gestió econòmica i de recursos humans. Caldrà doncs aprofundir en aquest camí. Millorant l’ICS estem defensant el nucli vertebrador de la sanitat pública de Catalunya. Cal aprofitar els temps de canvi.

    Aquest article està inspirat en els documents fruit d’un debat entre professionals i ciutadans organitzat pel Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) l’any 2012. Els documents complerts es troben a www.caps.cat   Com que creiem que  avui, amb el model  sanitari de Catalunya posat altre cop a debat d’actualitat, el document pot ser d’utilitat i per això l’hem recuperat.

    Martí Valls. Coordinador del debat CAPS, Francesca Zapater. Presidenta del FOCAP, Toni Tuà. Grup polítiques de Salut del CAPS

  • Quin model de salut mental demana la ciutadania?

    La salut mental ha sigut durant molts anys la germana pobra de la salut, però en l’actualitat les coses han canviat de manera substancial no solament pel que fa al desplegament de nous equipaments, que han cobert uns buits inadmissibles i s’han fet més accessibles a la població,  sinó per la seva projecció i presència en l’àmbit social i en els mitjans de comunicació. A més, ara ja no constitueix un motiu de secretisme per a les persones que sol·liciten atenció psiquiàtrica o psicològica, cosa que es pot evidenciar en les mateixes sales d’espera on, en moltes ocasions, els usuaris comenten i comparteixen vivències i malestars emocionals.

    Però, també s’han fet progressos considerables en l’articulació entre els dispositius de salut mental (centres de salut mental, hospitals de dia, centres de dia, clubs socials) i la xarxa d’atenció sanitària general (àrees bàsiques de salut, hospitals generals, urgències generals, entre d’altres). Un exemple paradigmàtic és el programa de suport a la primària, en el que diversos professionals dels centres de salut mental passen consulta en les àrees bàsiques de salut i mantenen un contacte regular amb els professionals sanitaris dels ambulatoris (metges, pediatres, professionals d’infermeria, professionals de treball social).

    Tot plegat ha configurat un mapa complex i ric que possibilita una major agilitat en les interconsultes entre professionals alhora que permet minvar, en la mesura del possible, les llistes d’espera.

    Semblaria, doncs, que hi ha motius per l’optimisme ja que s’hauria haver assolit la plena integració de la salut mental en el panorama de l’atenció i l’assistència de les persones amb problemes emocionals. No obstant, en els últims anys es ve produint un fenomen que preocupa a molts professionals i a un sector important de la ciutadania. Es tracta del següent: Cada cop més, l’atenció en salut mental es centra en l’aplicació de protocols que regulen i determinen la manera de procedir dels professionals. Es parteix d’un esquema simple: per a cada trastorn mental cal establir una manera homogènia de tractar-lo, i és aquí on entren en escena els protocols.

    Però, què és un protocol? Un protocol és un conjunt de recomanacions sobre els procediments diagnòstics a emprar amb tot malalt amb un determinat quadre clínic o sobre l’actitud terapèutica més adequada davant un problema de salut. Però cal afegir que el protocol no està adreçat a millorar el diagnòstic i tractament d’un malalt concret, individual, tenint en compte les seves característiques clíniques i les seves opinions sinó al de gran tipologies de malalts amb un quadre clínic similar. Fixem-nos que la definició aclareix que el protocol és, en primer lloc, un conjunt de recomanacions, és a dir, allò que es suggereix fer o aplicar, però no d’una manera obligada. I, en segon lloc, que el protocol no substitueix en cap cas la necessitat d’atendre cada pacient d’una manera individualitzada, atenent no solament les seves característiques simptomatològiques sinó també les seves opinions i els condicionants socials i familiars que defineixen el context en el que s’ha desenvolupat el problema de salut. No hi ha malalties, hi ha malalts!. Aquesta sentència, ja antiga però que el Dr Messeguer, eminent oncòleg català, ens recordava al parlar dels mecanismes possibles per controlar les metàstasis dels processos cancerosos.

    En efecte, és imprescindible i inexcusable atendre cada persona de manera individual, és a dir, tenint en compte tot allò que configura el marc en el que s’ha generat el seu problema de salut mental. Així, per exemple, resulta del tot improcedent i anti-ètic indicar a una persona que intenta explicar els seus malestars una frase que vaig escoltar en certa ocasió: “Senyora, no m’expliqui la seva vida. Limiti’s a respondre el qüestionari, ja que és la manera d’objectivar el diagnòstic i el tractament”. En aquest cas, el professional de salut mental volia evitar cap referència a la subjectivitat de la pacient i a tot allò relacionat amb la seva història i a la seva trajectòria vital.

    És imprescindible i urgent retornar als principis dels enfocaments que respecten el dir dels pacients, és fonamental escoltar-los i no deixar-se alienar per un sistema basat en la dictadura dels protocols com si a partir de la seva realització fos possible assolir la “veritat objectiva” del seu hipotètic trastorn.

    Ara estem vivint en un marc social condicionat per una profunda crisis econòmica, social, cultural i política, que provoca intensos nivells de malestar emocional. Milers de persones demanen ajut als professionals de salut, de salut mental i de treball social. Fóra injust no deixar-los parlar, no escoltar-los i plantar-los davant d’un qüestionari que han de respondre ja que així ho mana el protocol. Cal retornar a l’escolta atenta i al respecte del pacient; no fer-ho així comportarà la mort de la salut mental.

  • Salut inverteix 34 milions en la millora de les infraestructures de l’Hospital Vall d’Hebron

    L’hospital més gran de Catalunya està en plena renovació. Aquest divendres el matí el conseller de Salut, Toni Comín, ha donat a conèixer les millores que s’estan duent a terme a l’Hospital Vall d’Hebron, que tenen un pressupost inicial, segons ha informat, de 34 milions d’euros.

    Per una banda s’està ampliant el bloc quirúrgic. Segons ha informat el representant de Salut, després de l’estiu s’estrenaran 19 quiròfans nous, que de moment estan en fase d’equipament. Per altre banda la unitat de cures intensives i reanimació també s’ampliarà. Hi haurà 36 llits nous per cures intensives i 19 pel que fa a reanimació que estaran operatius a principis de l’any vinent.

    “Intentem posar-nos al dia després de 5 anys d’aturada pel que fa a la inversión en equipaments”, ha manifestat Comín.

    Però més enllà d’aquestes mesures, una de les propostes més ambicioses i que encara està en fase d’estudi és el trasllat de les consultes externes a un nou edifici que es construirà a un solar que hi ha a l’altra banda de la Ronda de Dalt. Fins ara aquestes consultes estaven disperses entre els diversos dispositius del parc sanitari de l’hospital i el que es preten ara és aglutinar-les totes en un sol edifici.

    Per fer-ho però, segurament no n’hi hagi prou amb els 34 milions d’euros que de moment es pretenen gastar per fer aquestes millores, ha dit Comín, ja que de moment només s’ha decidit engegar el projecte executiu. “Tenim previst encarregar el projecte executiu perquè això comenci a prendre forma”, ha declarat.

    Ha dit però que bona part d’aquests canvis així com les millores de la resta de centres, dependran de l’aprovació del pressupost. “Si finalment hi ha pressupost, no serà un pressupost pitjor que el de 2015 però tampoc podrà ser millor que el de 2015”, ha manifestat el conseller.

    Reunió de Marea Blanca amb Toni Comín

    El conseller també ha fet una valoració de la reunió mantinguda aquest dimarts amb diversos membres de la plataforma social Marea Blanca, en la que li van traslladar les preocupacions que tenen i els problemes que creuen que s’han de resoldre de forma ràpida.

    “S’ha obert un diàleg i hem acordat departament i moviments socials que ha de ser un diàleg permanent, estable i constructiu”, ha dit el conseller.

    Aquesta és la primera vegada que Comín rep als representants de Marea Blanca per parlar de salut d’ençà que és conseller. “Sóc partidari de què hi hagi moviments socials que reivindiquin el dret a la salut, no els veig com una amenaça, sinó com un potencial aliat per fer molts dels canvis”, ha manifestat.

    En un comunicat, la plataforma ha explicat que van fer arribar al conseller els problemes reals sectorials i territorials que afecten el sistema sanitari i van fer-li propostes alternatives i viables. Expliquen que van tractar molts temes que estan sobre la taula com el VISC+, les llistes d’espera o el tema dels consorcis i les privatitzacions.

    Amb tot, van demanar-li al conseller que de forma urgent garanteixi la universalitat de l’atenció sanitària a totes les persones i per altra banda van exigir-li que es fes un esforç, com més aviat millor, per reduir les llistes d’espera, en particular les d’atenció primària, on la davallada de pressupost ha sigut major.

  • 17.000 signatures per recuperar les ambulàncies a les Terres de l’Ebre

    La inquietud i el malestar que va començar a haver-hi a les Terres de l’Ebre a la tardor, arran de la implantació del nou model de transport sanitari català a la regió, s’ha traslladat aquest divendres en forma de més de 17.000 signatures al Síndic de Greuges.

    Artur Jiménez, tècnic en emergències sanitàries, ha vingut aquest divendres des de l’Ebre fins a Barcelona juntament amb altres membres de la plataforma Salvem les Ambulàncies de les Terres de l’Ebre. «Hem vingut a demanar que ens retornin les ambulàncies que es van retallar tant l’any 2012 com ara a l’entrar el nou concurs de transport sanitari el 2015», ha explicat després que la plataforma hagi lliurat les signatures.

    «A causa de les retallades d’ambulàncies que hi ha hagut el problema que ens trobem és que les ambulàncies tarden molt en arribar als accidents. Tenim poblacions on l’ambulància triga més de 20 minuts en arribar, és per això que reclamem que en les emergències -on els minuts compten- no triguin més de deu minuts en arribar». Segons explica Jiménez, per exemple, en el cas d’una parada cardiorespiratòria, a partir del cinquè minut les possibilitats de supervivència comencen a decaure i a partir del minut deu pràcticament ja no serveix res. És per això que demanen que tota la població tingui una ambulància a uns deu minuts.  «Entenem que per les característiques del nostre territori això és molt difícil però té el mateix dret a un servei ràpid un habitant de Benifallet com una persona que viu en una gran població com Barcelona», assegura.

    L’inici del conflicte

    El passat 17 de novembre, i dins del desplegament gradual del concurs de Transport Sanitari Integrat (TSI) a tot el territori català, es van posar en marxa les noves unitats a les Terres de l’Ebre. Segons informació del Departament de Salut van començar a donar servei 25 noves unitats: 21 de Suport Vital Bàsic (SVB) integrades per dos Tècnics d’Emergències Sanitàries (TES), 3 de Suport Vital Avançat (SVA) integrades per un TES, un infermer i/o un metge, i 1 Vehicle d’Intervenció Ràpida (VIR) integrat per un metge i un TES, que donen servei a més de 200.000 ciutadans.

    Des del darrer concurs per la contractació del transport sanitari, és el Sistema d’Emergències Mèdiques qui s’encarrega de centralitzar la gestió de tot el transport sanitari públic de Catalunya, tant l’urgent com el no urgent. En el cas de les Terres de l’Ebre l’empresa adjudicatària del servei, i per tant, la que opera ara a la regió, és la UTE Egara Lafuente.

    A mesura que el model s’ha anat implantant pel territori català ha despertat diverses queixes i inquietuds entre treballadors del SEM i també usuaris. El passat 2 de març el model de transport sanitari va ser objecte de debat al Parlament. «Sap que Ara hi ha cues d’ambulàncies a les portes de les urgències dels hospitals? La setmana passada per exemple a Tortosa 7 ambulàncies amb pacient a dins esperant fins a tres hores davant l’Hospital Verge de la Cinta», va plantejar la diputada de Catalunya Sí que Es Pot Marta Ribas al conseller de Salut. Comín, que s’ha mostrat prudent fins ara amb les queixes arreu del territori per la implantació del nou model va respondre-li que primer calia veure si els problemes «són d’implantació o de model». Des de la plataforma reivindiquen recuperar la qualitat assistencial de l’any 2012.

    Implantació desigual a Catalunya

    Fa un parell de mesos, després que s’acabés el desplegament gradual del nou model, UGT denunciava que el model de Transport Sanitari Integral de Catalunya provoca «incongruències, acomiadaments i pitjor servei als usuaris». Entre les incogruències que va denunciar el sindicat a aquest diari hi ha la formació als treballadors sobre els nous vehicles -en algunes regions s’han fet onze hores de formació mentre que en altres una sessió informativa de 30 minuts-. També reivindiquen una reducció de les demores i una major eficiència en el transport no urgent.

    D’altra banda, el model actual inclou, com a novetat, la incorporació de nous Vehicles d’Intervenció Ràpida (VIR), pensats per prioritzar l’assistència dels pacients in situ sobre el trasllat dels mateixos, ja que al ser un turisme àgil no té capacitat per a un trasllat. Segons treballadors u na altra incongruència és que en alguns casos els Vehicles d’Intervenció Ràpida (VIR), introduïts segons el SEM per «prioritzar l’assistència qualificada sobre el trasllat de pacients», està arribant més tard que altres vehicles. 

    El malestar, però, no s’ha originat únicament a les Terres de l’Ebre. Fa uns mesos aquest diari recollia la preocupació en la mateixa línia dels treballadors del SEM al Baix Empordà, que denunciaven que el nou model suposava perdre qualitat assistencial.

  • «Els interessos comercials de les farmacèutiques s’imposen a les necessitats sanitàries»

    16“Els interessos comercials estan primant per sobre dels interessos sanitaris”. Així de contundent es mostra Elena Villanueva, coautora de l’Informe “Innovació biomèdica i accés a medicaments essencials: alternatives a un model”, de l’Institut de Salut Global Barcelona (ISGlobal). Un treball que analitza el sistema d’innovació farmacèutica i que senyala els principals problemes d’aquest sistema d’investigació de nous tractaments.

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) un de cada tres habitants al món no té accés en condicions apropiades als medicaments que necessita per afrontar malalties evitables. Aquesta xifra es doble en el cas de països més pobres de regions de l’Àfrica, Àsia o de l’Amèrica llatina. Aquesta falta de medicaments es deu sobretot a què el model d’innovació estigui controlat pel sector privat, i que per tant busqui la rendibilitat econòmica per damunt de qualsevol cosa. Això provoca, com expliquen en l’informe, no només que els preus del producte final que es comercialitzi siguin molt elevats, i que molts països no el puguin pagar, sinó que a més aquestes empreses no estiguin disposades a investigar o comercialitzar tractaments que afecten només a països pobres.

    El 90% dels recursos d’investigació, segons aquest estudi, estan concentrats en les malalties que interessen a un 10% dels pacients. “Un sistema que delega la iniciativa del desenvolupament de nous productes a un sector privat que depèn de la seva rendibilitat està condemnat a concentrar-se en les innovacions que interessen a aquells que puguin pagar-les” diu l’informe.

    “Cada vegada amb més freqüència es queden més problemes sense tractament i sovint perquè tenen un preu massa alt”, explica Villanueva. A casa nostra això ha passat amb el tractament per via oral d’acció directa per l’Hepatits C, el Sovaldi. Un medicament que a causa del seu elevat preu no s’ha pogut donar a tots els malalts, tot i el seu alt grau d’eficàcia.

    Un altre d’aquests casos és els dels antibiòtics. Els antibiòtics van acumulant reticències i per tant, com explica Villanueva és necessari invertir en nous tipus d’antibiòtics per poder fer front a les infeccions. “En 20 anys no tindrem antibiòtics per tractar infeccions simples”, lamenta aquesta experta. Això es deu, segons ella, a que al tractar-se d’un tractament curt, que pot dura només dies, les empreses no estiguin interessades a invertir-hi. “Això es contraposa al que passa en el cas del VIH, per exemple, on es tracta de tractament de per vida i on si estan disposats a invertir-hi”, afageix.

    Les deficiències del model

    L’alt preu dels medicaments es deu sobretot al sistema de patents a través del qual es regeix aquesta indústria. Cada producte que es genera està sovint sotmès a diverses patents, unes patents d’exclusivitat que perduren durant 20 anys i que per tant donen a l’empresa el monopoli d’aquell tractament, el que els permet fixar els preus que volen, com posa de manifest el treball de ISGlobal. “Una cosa són els beneficis, i l’altre són els beneficis abusius”, lamenta Villanueva.

    Els investigadors de l’informe alerten a més del fet que els ciutadans paguen dues vegades per la creació d’aquell medicament. Això és així ja que la investigació preliminar sobre un nou tractament la duen a terme sobretot universitats i centres de recerca públics, finançats amb els diners de l’administració, per tant dels ciutadans. Un cop s’han passat les primeres fases, les empreses farmacèutiques compren les molècules “prometedores” i poden començar a fer assajos clínics. És en aquest moment en què decidiran si els interessa comercialitzar o no el producte i més endavant a quin preu fer-ho, un preu del qual se’n faran càrrec també els sistemes sanitaris públics. L’informe explica que és habitual que les farmacèutiques justifiqui els elevats preus per «l’alt risc» de la seva indústria. No obstant això, la investigadora reitera que aquest risc es veu disminuït pel fet que els costos de les primeres investigacions, amb una major possibilitat d’error, hagin estat finançats per centres de recerca públics.

    Un altre de les deficiències del sistema és la falta de transparència. Segons aquest informe no es publica la informació sobre el cost real de producció dels tractaments ni tampoc les negociacions que les farmacèutiques duen a terme amb cada país per fixar el preu de venda (el preu es diferent per cada país). Elena Villanueva recorda que així és com va passar a Espanya amb el cas del Sovaldi, ja que no va transcendir res sobre la negociació. “No sabem el que negocia Espanya per cada medicament que compra”, denuncia. “Quan costa posar un medicament al mercat? Què constitueix realment una innovació subjecte a patents? Qui determina l’agenda d’investigacions? Quin paper juga el sector públic”, es pregunten els experts d’aquest informe.

    “Si els governs gestionessin les inversions podríem reconduir la situació”, assegura Villanueva, que es mostra convençuda de què, com expliquen en l’informe, hi ha alternatives molt factibles a aquest model. “Hem deixat que la salut es converteixi en un negoci, però la salut és un bé global i ha d’estar administrada pels governs”, reivindica.

  • Tretze anys d’infermeria amb contractes temporals a l’Hospital del Mar

    Júlia Manresa, nom fictici, és infermera de l’Hospital de Mar. Fa 13 anys que hi treballa, però malgrat això no té un contracte fix i per tant és eventual, el que vol dir que firma contractes de treball temporals. En el seu cas ho fa mes a mes, però assegura que algunes companyes seves, sobretot auxiliars, infermers i infermeres, firmen contractes de setmanes o fins i tot dies.

    Aquesta tarda els treballadors de l’Hospital del Mar, aplegats en el comitè d’empresa, s’han concentrat a la plaça Sant Jaume de Barcelona per demanar als representants polítics, tant de l’Ajuntament de Barcelona com de la Generalitat, que prenguin mesures per millorar les condicions laborals dels professionals d’aquest centre.

    El comitè d’empresa denuncia l’abús que fa l’empresa dels contractes eventuals. En concret, informen de què el 2015, recollint dades corporatives del centre, 124.000 jornades es van realitzar com a eventuals. O el que és el mateix, més de 600 treballadors, d’un total de 3.300 estaven el 2015 en situació temporal, amb contractes “precaris, a cop de telèfon”, segons el comitè d’empresa.

    Aquesta situació, explica el comitè, suposa que els treballadors perdin l’antiguitat a cada contracta signat, que perdin el dret a cobrar els plusos de triennis o la possibilitat de formar-se una carrera professional. A més, expliquen, no poden gaudir de vacances remunerades, com sol passar amb el personal fix.

    “Van passant els anys i continuem amb la mateixa situació que fa deu anys, això ens desmotiva com a professionals”, assegura Manresa. “De sobte t’adones que t’han fet odiar la professió que tant t’agradava. Treballem amb la frustració de la no compensació”, denuncia aquesta treballadora.

    El més greu per aquests professionals és que això no els permet planificar la seva vida, no poden comprar allò que desitjarien o fer plans de futur perquè no saben quina serà la seva situació el dia de demà. “Hi ha companyes que volen tenir fills i per tenir-los, com que no poden gaudir de baixa maternal, han d’agafar l’atur”, lamenta aquesta infermera. “Ens han deshumanitzat, ens tracten com a màquines”, afegeix indignada.

    Més reivindicacions

    A banda dels contractes eventuals, el comitè d’empresa demana als representants polítics que acabin amb la precarietat i reverteixin la situació dels darrers anys. En concret, diuen que porten molts anys amb els sous congelats, amb un augment d’hores de treball. En definitiva, volen recuperar les condicions laborals que han perdut, diuen, amb l’últim conveni.

    Concentració de treballadors de l'Hospital del Mar a Plaça Sant Jaume / SANDRA LÁZARO
    Concentració de treballadors de l’Hospital del Mar a Plaça Sant Jaume / SANDRA LÁZARO

    Volen també que s’obrin tots els llits disponibles dels centres del Consorci Parc Salut Mar, al qual pertany aquest hospital, perquè no s’hagin de fer derivacions a centres de titularitat privada com està passant. Segons dades facilitades pel Departament de Salut a Catalunya Plural fa uns mesos, al 2014 es van donar 925 episodis de derivacions de l’Hospital del Mar i l’Hospital Sant Pau a l’Hospital Evangèlic, de titularitat privada.

    El Consorci Parc Salut Mar és gestionat per la Generalitat (60%) i per l’Ajuntament de Barcelona (40%). Recentment la comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa, va dir en una trobada amb la premsa que estan negociant amb la Generalitat la reobertura de llits d’aquest consorci, de moment però no s’ha concretat ni s’ha fet pública cap informació sobre aquest tema.

  • Els facultatius de l’Hospital de Palamós faran vaga tot el matí de dijous

    Quatre quiròfans d’operacions programades que no funcionaran i paralització de bona part de les consultes externes. Així duran a terme la vaga programada per aquest dijous de 8 del matí a 12 del migdia els facultatius de l’Hospital de Palamós, sota el lema “Prou precarietat i més qualitat. No a la Sanitatlow cost”. La mobilització es durà a terme tal com van decidir el 19 de febrer el 71% dels metges en plantilla que van votar a favor de convocar aquesta mobilització després de veure que la direcció del centre no responia a les seves demandes de millora de les condicions laborals i assistencials del centre.

    A banda d’això però, el doctor Antoni Duran, delegat de Metges de Catalunya al centre del Baix Empordà, ha assegurat que el cinquè quiròfan, el que s’utilitza per les urgències, funcionarà en ple rendiment així com també l’assistència als malalts de planta. També assegura que és el primer centre que fa una vaga com aquesta d’ençà de les retallades.

    [related url=http://diarisanitat.disquet.net/2016/03/01/la-pressio-assistencial-porta-els-metges-de-lhospital-de-palamos-a-convocar-vaga/ blog=3]

    “Per coherència i lògica, com que 52 persones van votar a favor de la vaga, espero que hi hagi al voltant de 52 professionals que s’hi sumin”, ha declarat Duran en declaracions Catalunya Plural. A primera hora se celebrarà una assemblea de treballadors per avaluar l’estat de la vaga i parlar dels temes que més els preocupen.

    Des del departament de comunicació del centre responen a Catalunya Plural que la direcció del centre emetrà un comunicat en resposta de la vaga un cop vegin el grau de participació.

    Els motius de la vaga

    “Amb l’excusa de la crisi hem viscut una política de retallades i sanitat low cost. Retallades en personal, en condicions de treball i en l’assistència que es presta als pacients”, ha assegurat Duran.

    Els darrers anys els professionals han demanat a la direcció una millora de les condicions laborals, que s’han deteriorat a causa de les retallades, per poder solucionar els greus problemes de pressió assistencial i precarietat laboral.

    En una altra informació Catalunya Plural explicava les conseqüències que han patit treballadors i pacients d’aquest centre a causa d’aquesta situació. Els treballadors ara demanen que es revisi la plantilla mèdica de dalt a baix per tal de què es puguin reforçar aquells serveis on hi ha major demanda. És el cas, com explicava Duran en la informació publicada prèviament per aquest diari, dels radiòlegs, que han de córrer d’una prova a una altra, el que provoca que l’atenció no sigui la més adequada.

    També demanen que canviï el sistema de guàrdies establert d’ençà que va començar la crisi i que es van deixar de contractar facultatius nous i més joves. Exigeixen a la direcció que les guàrdies només es facin de presència física i no localitzades com passa amb els doctors dels serveis de traumatologia i cirurgia majors de 50 anys, i que en principi haurien de deixar de fer guàrdies. També volen, doncs, que els facultatius major d’aquesta edat, com passava abans, no facin guàrdies. “Tinc 59 anys, la meva capacitat mental a les quatre del matí no és la mateixa que la d’un jove de 30. Hi ha dies que a les onze de la nit estic dormint. La capacitat intel·lectual d’una persona cansada no és la mateixa”, es queixava Duran.

    Entre altres coses, també volen que sigui voluntària la prestació de serveis mèdics en el nou servei de transport sanitari, els vehicles d’intervenció ràpida (VIR). De fet el nou model del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) va ser la gota que va fer vessar el got i va portar als metges a convocar mobilitzacions.

    Duran ha assegurat a Catalunya Plural que esperen que després de la vaga de dijous la direcció del centre accedeixi a reunir-se amb ells i a negociar. “Intentarem negociar i estem disposats a cedir, però hi ha d’haver voluntat per part de l’empresa”, ha dit Duran. Si no és així, ha assegurat que proposarà organitzar una segona i si cal una tercera vaga.

  • Marea Blanca de Catalunya, un any de lluita per la defensa de la sanitat pública

    Una assemblea el 28 de febrer de 2015 donava el tret de sortida a un dels moviments socials amb més activitat als darrers anys a Catalunya, conegut com el moviment de les bates blanques. Naixia la Marea Blanca de Catalunya amb l’objectiu de defensar un sistema nacional de salut, de qualitat i d’accés universal. Prèviament més de 40 entitats havien firmat el manifest “Pel dret a decidir sobre la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya”, el document central d’aquesta organització.

    Aquest dissabte s’ha celebrat la segona assemblea general de Marea Blanca a Catalunya per commemorar el primer aniversari d’aquest moviment i fixar les línies generals amb les quals es vol seguir aquesta lluita.

    Aquesta plataforma naixia de l’esforç de confluir lluites de diversos col·lectius que s’havien aglutinat des del 2011 sota el paraigua de la Plataforma pel Dret a la Salut (PDS). En aquella primera plataforma s’hi van arribar a adherir 33 organitzacions com el CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris), la FoCAP (Forum Català d’Atenció Primària) o Dempeus per la Salut Pública que s’havien ajuntat per donar resposta a les primeres retallades en el sector sanitari, a l’intent de l’euro per recepta de l’executiu català i al decret espanyol de 2012 que limitava l’accés universal a l’atenció sanitària.

    “La PDS era un intent molt centrat a Barcelona i consistia en veure com podíem unir tots aquests moviments que lluitaven per la defensa de la salut”, explica l’Enric Feliu, membre de Marea Blanca Catalunya. “Però uns anys més tard ens vam adonar que calia fer un pas endavant”, afegeix. D’aquesta forma el setembre de 2014 es redactava el manifest “Pel dret a decidir sobre la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya”, que marcarà després la línia ideològica de l’organització. “La Marea Blanca neix per la confluència de dues coses, per una banda la idea compartida entre diverses organitzacions de cap on volem anar i després per la necessitat de coordinar-nos per tal de fer un esforç més enllà de les lluites particulars”, explica Feliu a Catalunya Plural.

    Va ser el 28 de febrer de 2015 durant una sessió del Parlament Ciutadà a la Facultat de Medicina de la Universitat Central a Barcelona. Un dels grans triomfs d’aquesta organització va ser la capacitat per absorbir sota una mateixa plataforma més de 70 entitats i 300 persones. “La Marea Blanca ha tingut importància sobretot en aglutinar esforços, gent diversa amb interessos comuns”, explica Jordi Mir, director del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

    “El punt de trobada al que s’arriba entre diverses mobilitzacions que tenen interessos diferents és el de dir: som gent diversa però ens hem de recolzar els uns als altres”, emfatitza Mir.

    La Marea Blanca de Ponent i Pirineus

    Abans de la Marea Blanca a Catalunya ja existia la Marea Blanca de Ponent i Pirineus, el paraigua que sumava els esforços de ciutadans i treballadors de la província de Lleida que lluitaven pel sistema sanitari. De fet, aquesta organització va prendre forma fa dos anys, quan el govern català va decidir impulsar el projecte de la creació del Consorci Sanitari de Lleida.

    “L’inici de la Marea aquí parteix del 15M, i sorgeix del grup de treball de sanitat, i a poc a poc va desenvolupant-se”, explica Gerard Sala membre de Marea Blanca de Ponent i Pirineus.

    La lluita per aturar el Consorci va ser gran i va reunir a persones de tot el territori, fins i tot es van aconseguir més de 38.500 signatures a favor d’aturar el projecte. “Això evidenciava que hi havia una voluntat de generar un debat ciutadà i significava un rebuig a les polítiques empeses pel govern”, explica Sala a Catalunya Plural. De fet, aquest dissabte feia dos anys de l’assemblea on es va decidir impulsar la lluita contra el consorci.

    Finalment, al febrer de 2015 i pocs mesos abans de les eleccions, el govern va fer marxa enrere i va aturar el projecte, un resultat que significava un triomf per aquest moviment ciutadà. “En les manifestacions, sobretot a la segona i la tercera, va venir gent de fora, allí es va visibilitzar que el model sanitari català era igual a tot el territori, que afectava a tothom. Aquest anàlisis compartit va ser el que va unir forces”, explica Sala, que pensa que el triomf d’aquesta lluita va ser un dels fets que va ajudar a la Marea Blanca Catalunya a sorgir.

    La importància d’un manifest

    “Redactar el decàleg sobre el servei nacional de salut ens va donar la línia ideològica”, explica Enric Feliu, membre de Marea Blanca Catalunya. Un document que en 10 punts defineix els lemes sota els quals s’aglutinen moviments socials de diversa índole amb un mateix objectiu; la creació d’un sistema nacional de salut. Més enllà de les lluites particulars aquest document resumeix les línies principals amb les quals tots els col·lectius hi estan d’acord. Es parla de model d’atenció sanitari públic i universal, d’assegurar l’eficiència, eficàcia i la transparència. De fomentar la participació del personal, potenciar l’atenció primària o derogar els copagaments, entre altres coses.

    El fet d’elaborar un manifest que es converteix en l’eix central del moviment és, segons Mir, un procediment habitual, que serveix perquè es superin els moviments concrets i poder crear un projecte col·lectiu. “Aquest document vol ser un element clar d’aquesta nova realitat que vol sorgir i marca la línia”, explica.

    Manifestació a Mataró en defensa de la sanitat pública / SANDRA LÁZARO
    Manifestació a Mataró en defensa de la sanitat pública / SANDRA LÁZARO

    Des de la primera assemblea el 2015 Marea Blanca ha donat suport a diverses mobilitzacions i els moviments liderats per la plataforma han estat constants. Començava una lluita arreu dels territoris catalans contra les retallades i les polítiques impulsades des del Parlament de Catalunya. Protestes centrades en centres sanitaris, a CAPs i a Hospitals, moviments als carrers, contra els tancaments de serveis, plantes, quiròfans, per les llistes d’espera i per la pèrdua de qualitat i de drets laborals. “Marea Blanca ha tingut gran incidència en lluites particulars per evitar acomiadaments i tancaments. Això no és tan visible com les grans mobilitzacions, però han aconseguit coses que a nivell local poden ser molt importants, com és el cas de la lluita a Lleida per evitar el Consorci Sanitari”, explica Mir.

    De fet, segons aquest expert en moviments socials, és difícil mantenir les mobilitzacions, ja que van molt lligades, explica, a moments concrets. “És difícil saber quan duraran, si un canvi de govern pot portar a polítiques diferents és possible que fruit de l’esgotament la mobilització no vagi a més”, explica Mir. “No estem davant d’un actor com la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) que treballa constantment per la mobilització perquè tenen un objectiu concret molt clar, en aquest cas la Marea Blanca té tota una llista d’objectius i qui es mobilitza no són activistes sinó més aviat afectats”, explica. Això fa que pugui ser més difícil mantenir la mobilització en actiu o organitzar grans accions.

    La lluita al carrer

    L’Enric Feliu recorda com un dels grans dies la manifestació del 14 de novembre a Mataró per la defensa del centre Sant Jaume. En aquella ocasió els manifestants, 700 persones vingudes d’arreu del territori, demanaven que no es fes el trasllat de 40 llits de convalescència del centre Sant Jaume a l’Hospital de Mataró, perquè suposaria perdre 40 llits d’aguts de l’Hospital. “Aquell dia hi havia presència de tots els col·lectius locals i territorials, va ser important que la gent acceptes desplaçar-se, perquè entenien que aquesta lluita era també la seva lluita”, relata l’Enric.

    “Hem d’entendre que quan tanquen un CAP a una comarca aquesta és també la nostra lluita”, puntualitza. Destaca també les mobilitzacions en contra del projecte del big data sanitari, el VISC+, i recorda l’acte que van organitzar al setembre a la Universitat de Barcelona per parlar d’això.

    Una altra de les accions destacades va ser la cadena humana que va envoltar de la mà de 1.500 persones l’hospital Vall d’Hebron el 17 de maig de l’any passat. Exigien un sistema nacional de salut català, de qualitat, universal, públic i demanaven, com havien fet en altres ocasions, la dimissió del conseller de salut, Boi Ruiz.

    Vist en perspectiva, l’Enric Feliu està satisfet amb el que han aconseguit. “El fet d’establir un conseller que no sigui Boi Ruiz ja és una victòria”, diu. “El primer èxit ha estat posar en seu parlamentària aquests defectes o problemes dels quals ens queixàvem al carrer. És un èxit que estiguem en marxa, hi havia molts dubtes, estem vius i ens respecten des d’àmbits polítics”, afegeix. Per altra banda anima a més gent a unir-se a la lluita perquè diu que «cal defensar la salut perquè és la primera qualitat que tenim com a persones”. “Sense salut estaríem desapareguts”, reflexiona per acabar.

  • Barcelona crea un comitè per agilitzar l’accés a la sanitat dels col·lectius més vulnerables

    A Catalunya fa temps que diversos col·lectius, com la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (Pasucat), reivindiquen una llei que garanteixi l’accés universal a la sanitat. A l’espera de la nova norma que ha de blindar la universalitat de la sanitat a Catalunya – norma que va anunciar el conseller de Salut Toni Comín durant la seva primera compareixença parlamentària– el Servei Català de la Salut i l’Ajuntament de Barcelona han consensuat la creació d’un comitè d’accés a l’atenció sanitària a la ciutat. El comitè, que es crearà en els propers dies, ha de servir per facilitar i agilitzar els processos d’empadronament a les famílies i d’obtenció simultània de la targeta sanitària.

    De moment, i de manera provisional fins que Salut aprovi la nova norma -que actualment es troba en fase de redacció- l’accés a la sanitat pública a Catalunya està vinculat al fet d’estar empadronat, fet que suposa una barrera administrativa per a col·lectius vulnerables que tenen dificultats per a fer-ho perquè difícilment poden accedir a un lloguer, per exemple. “Quanta gent té el lloguer al seu nom?”, reflexionava a Catalunya Plural fa gairebé un any l’Espai de l’Immigrant. Mentre no hi hagi la norma que ha de garantir la universalitat, els ajuntaments poden aplicar mesures per assegurar l’empadronament dels més vulnerables. «Per part de l’Ajuntament accelerarem el procés d’empadronament i d’obtenció de la targeta sanitària, estem revisant ja possibilitats de millora per fer l’empadronament més àgil i demanarem al Govern que no hi hagi el requeriment d’haver estat empadronat més de tres mesos», explica a aquest diari la Comissionada de Salut al consistori, Gemma Tarafa.

    Posar fre al cobrament a les urgències

    D’altra banda, i com a novetat a més de la creació d’aquest comitè, el CatSalut i l’Ajuntament de Barcelona, establiran de manera conjunta mesures que evitin qualsevol cobrament a persones sense targeta sanitària i sense recursos per a l’atenció urgent. Tot i que encara no s’han concretat quines seran aquestes mesures, Tarafa diu que treballaran en la línia de fer una campanya informativa als centres d’urgència.

    I és que tot i que el mateix decret del PP preveu que els immigrants en situació irregular tenen dret a ser atesos a urgències la confusió entre professionals sobre quin protocol seguir ha generat a Catalunya casos de persones a les quals se’ls ha cobrat per ser ateses a urgències. Aquesta és la situació en la que va trobar-se el Yovel -i que va denunciar aquest diari fa uns mesos– quan després de ser atès a urgències de l’Hospital Clínic, integrat a la xarxa d’utilització pública, li van cobrar 240 euros. Segons ha comunicat el Departament de Salut s’analitzaran les incidències ciutadanes per mitjà d’un canal de comunicació amb la societat civil.

    Informar els ciutadans dels seus drets

    En diverses ocasions els professionals han manifestat la confusió sobre quines són les condicions per accedir a la sanitat pública a Catalunya i diverses fonts han explicat que els criteris aplicats fins ara per diferents proveïdors eren arbitraris i homogenis. En aquest sentit, una de les reivindicacions que també han fet diferents plataformes al govern és la d’una campanya informativa per als ciutadans, perquè coneguin quins són els seus drets, i també per als professionals.

    Segons la comissionada de Salut, Gemma Tarafa, es treballaran mesures per informar el personal sanitari i als ciutadans, per exemple, facilitant fulletons o cartells informatius en diferents idiomes en els CUAP o els CAP explicant al ciutadà que té dret a ser atès. Qui ja ha fet una campanya informativa similar és l’Ajuntament de Madrid. Al desembre e l consistori capitanejat per Manuela Carmena va llençar una campanya d’informació sobre els drets dels immigrants en situació irregular a la sanitat pública madrilenya.

    La normativa a Catalunya des del RDL 16/2012

    Durant el mandat de Boi Ruiz el govern català va presentar un recurs d’inconstitucionalitat al decret llei del PP i va promulgar dues instruccions (la primera el 2012 i la segona l’estiu passat) que matisen l’aplicació del decret a Catalunya.  La darrera instrucció, la 8/2015, derogava l’anterior i tot i que oferia més garanties no les oferia totes. A més, «arribava tard» segons la Pasucat. 

    La normativa actual inclou a les persones estrangeres en situació irregular amb més de 3 mesos d’empadronament, les persones en situació d’irregularitat sobrevinguda (que no han pogut renovar la residència) així com també aquells estrangers en situació regular, bé siguin ciutadans de la UE, ascendents reagrupats o persones estrangeres en situació regular. A més, l’atenció urgent, els menors, les embarassades o en casos de salut pública, estan garantits en qualsevol cas.

    Amb tot, la darrera instrucció impulsada per Boi Ruiz les darreres setmanes de mandat continua deixant al marge les persones que no poden accedir al padró, les que porten menys de tres mesos empadronades i aquells que no disposen d’un document d’identitat.

  • Accedir a la salut en un dels pitjors països per néixer dona

    «La salut de les dones es veu profundament afectada per la forma en com són tractades per la societat en general i la situació en què aquesta les col·loca. La salut de les dones pateix quan segueixen sent discriminades i víctimes de la violència», recollia el 2009 un informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Un dels pitjors països per néixer dona és la República Democràtica del Congo (RDC), que ocupa el lloc 149 (de 155 països analitzats)  en l’Índex de desigualtat de gènere elaborat per l’ONU.

    «Vivia al poble de Muhangi. Anava al camp amb el meu marit quan van aparèixer els bandits. Van matar al meu marit. Eren molts, no recordo quants. Després es van tirar sobre meu i em van violar, tots, molts. Em vaig quedar inconscient. Els agressors em van encomanar malalties, moltes. Arran de les violacions sóc seropositiva», relata un dels testimonis de Temps d’écoute, un documental de Farmamundi que aborda la lluita de les dones congoleses pel dret a la salut a la República Democràtica del Congo i que es presenta aquest dimarts a Barcelona.

    Com la violència sexual afecta la salut

    Tot i que el nombre de víctimes de violència sexual en aquest país africà es desconeix amb exactitud, un informe de Nacions Unides de 2014 assenyalava que la violència sexual hi continua sent «extremadament seriosa per la seva naturalitat sistemàtica i el nombre de víctimes». Laia Pibernat, de l’ONG Farmamundi, va estar al Congo al juliol per participar en el rodatge del documental. Allà va tenir l’ocasió de conèixer de prop la situació de violència que pateixen moltes dones: «Una de les conseqüències de la violació és tot el contagi de malalties de transmissió sexual o embarassos no desitjats».

    Segons dades de Nacions Unides, la ràtio d’embarassos adolescents és de 135,3 per cada 1000 noies d’entre 15 i 19 anys, una xifra que només és pitjor en pocs països com Níger o Txad i que està molt per sobre de països desenvolupats -a Espanya per exemple és de 10,6-. Una altra dada que impacta és l’índex de mortalitat per causes relacionades amb l’embaràs. Mentre que a la RDC són 730 de cada 100.000 dones, a Espanya són 4. A la província del Kivu Nord, on es va gravar el documental, un 22% de les dones han estat víctimes de violència sexual durant el conflicte armat al país.

    «Si estàs vivint amb un grup armat que t’ha segrestat [com és el cas d’un dels testimonis del film] enmig de la selva has de parir sola, sense cap tipus de seguiment, i això té riscos. Després, a més de les conseqüències físiques, també hi ha el trauma psicològic d’haver estat violada, que depèn molt del grau de violència que ha patit la dona i del tipus d’experiència», assegura l’antropòloga. La meitat dels casos registrats per l’oficina de l’ONU al país entre 2010 i 2013 s’atribueix a l’exèrcit i altres agents estatals.

    L’accés a la salut, condicionat per ser dona

    «Les dones pateixen més violència alhora que es limita l’accés als recursos de poder i a la presa de decisions, tot ells són aspectes essencials per a la gestió de la salut i suposen múltiples barreres per accedir a aquesta», assenyalen diverses autores en l’article «El condicionant de gènere en la salut», del llibre Gènere i salut(Farmamundi 2015).

    «L’accés al sistema sanitari està molt condicionat pels factors de gènere. Normalment els mitjans econòmics estan en mans del marit, l’oncle, l’avi o el pare. Per tant la dona ha de demanar permís perquè sigui ell qui decideixi si ha de destinar recursos a que vagi al metge o no, perquè per anar al sistema públic has de pagar tot i que sigui molt precari», explica a aquest mitjà Laia Pibernat. Segons un altre indicador de l’ONU, l’Índex de Desenvolupament de Gènere, el PIB per càpita al Congo és superior per als homes -0,76 enfront de 0,59 a les dones-.

    Un altre factor que assenyala Pibernat com un condicionant de l’accés a la salut és la distància física entre una comunitat i un centre de salut. «Les que estan a les ciutats ho tenen millor però a les zones rurals aïllades, que has de caminar quilòmetres per tenir atenció mèdica, per denunciar una violació o per rebre el kit Prep -que s’ha de prendre en un termini de 72 hores perquè sigui efectiu- ho tenen més difícil», comenta.

    A més, segons ella, el fet que sigui una dona la que hagi de desplaçar-se des d’una zona rural ho complica més. «Si surts del poble per anar al metge ja estàs dient alguna cosa, no pots desaparèixer del teu entorn i deixar els fills durant tres dies», explica. I és que al Congo les dones són les que s’encarreguen de portar la llar a més d’ocupar-se d’altres tasques.

    FEPSI: un centre de salut integral creat per dones

    Davant els nombrosos casos diaris de violacions al Congo, un grup de dones -la majoria d’ella infermeres- va decidir organitzar-se l’any 2000 per oferir una atenció mèdica de qualitat per a les víctimes de violència sexual, desplaçats de guerra i víctimes de desastres naturals. FEPSI (Dones compromeses amb la promoció de la salut integral) compta avui amb 3 metges i 33 infermeres, 2 auxiliars de laboratori, un psicòleg, tècnics i diversos voluntaris i ofereix molts serveis al centre que van aixecar fa 16 anys a Butembo (a la regió del Kivu Nord).

    Imatge d'un dels tallers de sensibilització sobre salut sexual que fa FEPSI / FARMAMUNDI
    Imatge d’un dels tallers de sensibilització sobre salut sexual que fa FEPSI / FARMAMUNDI

    «FEPSI és un exemple de centre que qualsevol persona d’un hospital d’aquí hauria de visitar. Dins de l’hospital tens una clínica jurídica, una sala d’escolta, un gabinet de psicologia, moltíssimes persones voluntàries i de pràctiques que estan fent l’acompanyament del pacient», explica Pibernat.

    «Les nostres víctimes de violència sexual són sovint massa joves. N’hi ha que no arriben ni als 10 anys. El dia que vaig inscriure a l’escola a una de les nostres víctimes, que s’havia absentat durant tres anys a causa d’un trauma greu, vaig plorar d’emoció «, recorda Mama Elise a la pàgina de FEPSI. «Elles diuen que són una gota a l’oceà però són més aviat una gota enmig del desert», assegura Pibernat.